Amb la revolució democràtica catalana ens juguem, a Catalunya, l'Estat Espanyol i Europa, avançar cap a formes de democràcia participativa amb un poble apoderat, o retrocedir a règims autoritaris al servei exclusiu de les elits extractives.

Acabada de declarar, fruit d'anys de lluita popular, de manifestacions massives, de resistència heroica a la repressió ... Fruit, en definitiva de la voluntat indestructible d'un poble que ha decidit apoderar-se i no tornar mai a la condició de súbdit, la República Catalana s'alça com a exemple i esperança al costat d'una Espanya en clara regressió autoritària i d'una Unió Europea que ja no es reconeix en els mínims valors democràtics sobre els quals deia fundar-se.

La cabra sempre tira a la muntanya. La revolució democràtica catalana ha posat a Espanya i a Europa davant del mirall. La primera s'ha reconegut en els fantasmes del passat imperial i del règim autoritari i oligàrquic implantat el 1939 i reformat el 1978. La segona ha demostrat ser el que alguns sempre hem denunciat: un simple instrument del gran capital francoalemany per segrestar la democràcia , protegir els poderosos i imposar polítiques de subjugació de les classes populars als interessos de les elits extractives.

Enmig d'un continent que assisteix impotent a les retallades en drets i llibertats, al segrest de la política per part de les grans corporacions, a l'auge de moviments xenòfobs i feixistoides promoguts des dels ressorts del poder econòmic i mediàtic, s'alça un poble que decideix ser amo del seu futur ... Gran pecat!

Tenim al davant un Estat espanyol governat per una organització mafiosa com el PP amb els neo-falangistes de Ciutadans i un PSOE en descomposició panteixant i fent de palmeros, on la justícia, convertida en braç executor de les polítiques repressives del govern, és ja del tot indigna del seu nom, on els mitjans de comunicació (qualificats com els menys creïbles del món occidental pels analista internacionals) són simples instruments d'intoxicació i propaganda, on les presons alberguen presos polítics (no només catalans, des d'aquí una abraçada a Jordi Cuixart i a Jordi Sánchez empresonats per organitzar les manifestacions més multitudinàries i pacífiques que Europa ha conegut en els últims decennis, i també a Alfon i a Andrés Bódalo, activistes d'esquerra empresonats per promoure la resistència popular a les polítiques antisocials, als joves d'Altsasu, i a la llarga llista de víctimes de la repressió espanyola) ...

I davant de tota aquesta indecència i immundícia, Catalunya ha dit prou i ha començat a caminar!

L'ombra del lerrouxisme és allargada, i l'esquerra del règim ha tirat dels tòpics catalanòfobs populistes ordits per l'extrema dreta espanyola que, assumint bases etnicistes, associen sistemàticament catalanisme a burgesia (de la mateixa manera que el nazisme assimilava judaisme amb usura) per justificar la seva indecent alineació del costat de l'opressor. Però la veritat és tossuda i com sempre s'ha dit, de vegades, només veient de quin costat es posen alguns, no hi ha dubtes sobre quin és el nostre.

La furibunda reacció de l'oligarquia catalana que va fer la seva fortuna a l'ombra del franquisme (Fainé-La Caixa, Abertis, Oliu-Banc Sabadell, Lara-Grup Planeta ...) en contra de la República demostra que l'independentisme és i ha estat sempre un moviment de base, popular i emancipador, que té com a objectiu posar la política al servei de les necessitats de la majoria i dels anhels de justícia i llibertat del nostre poble.

La Declaració aprovada al Parlament el 27 d'octubre que proclama la creació de la República Catalana diu textualment en la seva part introductòria “La República catalana és una oportunitat per corregir els actuals dèficits democràtics i socials i construir una societat més pròspera, més justa, més segura, més sostenible i més solidària. ”i posteriorment, afegeix en la part resolutiva“ INICIEM el procés constituent, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant. ”

Es tracta, doncs, i sens dubte, de fer possible el somni de qualsevol demòcrata d'esquerres a qualsevol racó del món; i es tracta també, com no, del pitjor malson per a qualsevol oligarca o aprenent de cabdill l'únic objectiu del qual sigui mantenir a un poble dòcil i subjugat als dictats del poder establert.

En aquestes circumstàncies, i com han fet ja de manera immediata la Marcha Patriótica colombiana, diverses organitzacions de l'Esquerra Verda Nòrdica i de l'Esquerra Europea, sindicalistes andalusos, activistes madrilenys, la gent que estima la justícia i la llibertat a Galícia, a Euskalherria , a Irlanda, Escòcia i Rojava, entenem que l'única resposta possible a la nostra revolució democràtica és el reconeixement i la solidaritat.

A Catalunya es juga avui la possibilitat real d'avançar cap a una tercera República Espanyola o retrocedir a les essències del franquisme.

L'èxit o fracàs de la República Catalana permetrà o no el reconeixement i l'aplicació del dret a l'autodeterminació als pobles d'Europa com a forma pacífica i democràtica de resolució de conflictes. El nostre procés constituent serà un exemple per fer avançar la democràcia participativa en el vell continent a través de l'apoderament popular, o bé, la nostra derrota significarà la victòria de l'autoritarisme oligàrquic i l'extensió de noves formes de feixisme. Per tot això ens veiem legitimats a reclamar la solidaritat dels demòcrates i la gent d'esquerres de tots els pobles del món. El reconeixement internacional de la República Catalana, la denúncia sistemàtica de la involució autoritària de l'Estat Espanyol, i l'exigència de llibertat per als presos polítics, la retirada de les forces d'ocupació desplegades a Catalunya i el cessament de la repressió han de ser, ara mateix , principis programàtics essencials de qualsevol defensor d'un món basat en la justícia, la llibertat i la cooperació en peu d'igualtat.

Con la revolución democrática catalana nos jugamos, en Catalunya, el Estado Español y Europa, avanzar hacia formas de democracia participativa con un pueblo empoderado, o retroceder a regímenes autoritarios al servicio exclusivo de las élites extractivas.

Acabada de declarar, fruto de años de lucha popular, de manifestaciones masivas, de resistencia heroica a la represión… Fruto, en definitiva de la voluntad inquebrantable de un pueblo que ha decidido empoderarse y no volver jamás a la condición de súbdito, la República Catalana se alza como ejemplo y esperanza al lado de una España en clara regresión autoritaria y de una Unión Europea que ya no se reconoce en los mínimos valores democráticos sobre los que decía fundarse.

La cabra siempre tira al monte. La revolución democrática catalana ha puesto a España y a Europa delante del espejo. La primera se ha reconocido en los fantasmas del pasado imperial y del régimen autoritario y oligárquico implantado en 1939 y reformado en 1978. La segunda ha demostrado ser lo que algunos siempre hemos denunciado: un simple instrumento del gran capital franco-alemán para secuestrar la democracia, proteger a los poderosos e imponer políticas de subyugación de las clases populares a los intereses de las élites extractivas.

En medio de un continente que asiste impotente a los recortes en derechos y libertades, al secuestro de la política por parte de las grandes corporaciones, al auge de movimientos xenófobos y fascistoides promovidos desde los resortes del poder económico y mediático, se alza un pueblo que decide ser amo de su futuro… ¡Gran pecado!

Tenemos delante un estado español gobernado por una organización mafiosa como el PP con los neo-falangistas de Ciudadanos y un PSOE en descomposición jadeando y haciendo de palmeros, dónde la justicia, convertida en brazo ejecutor de las políticas represivas del gobierno, es ya del todo indigna de su nombre, dónde los medios de comunicación (cualificados como los menos creíbles del mundo occidental por los analista internacionales) son simple instrumentos de intoxicación y propaganda, dónde las cárceles albergan presos políticos (no sólo catalanes, desde aquí un abrazo a Jordi Cuixart y a Jordi Sánchez encarcelados por organizar las manifestaciones más multitudinarias y pacíficas que Europa ha conocido en les últimos decenios, y también a Alfon y a Andrés Bódalo, activistas de izquierda encarcelados por promover la resistencia popular a las políticas antisociales, a los jóvenes de Altsasu, y a la larga lista de víctimas de la represión española)…

Y ante toda esta indecencia e inmundicia, Catalunya ha dicho basta y ha echado a andar!

La sombra del lerrouxismo es alargada, y la izquierda del régimen ha tirado de los tópicos catalanófobos populistas urdidos por la extrema derecha española que, asumiendo bases etnicistas, asocian sistemáticamente catalanismo a burguesía (del mismo modo que el nazismo asimilaba judaísmo con usura) para justificar su indecente alineación del lado del opresor. Pero la verdad es tozuda y como siempre se ha dicho, a veces, solamente viendo de qué lado se ponen algunos, no hay dudas sobre cuál es el nuestro.

La furibunda reacción de la oligarquía catalana que hizo su fortuna a la sombra del franquismo (Fainé-La Caixa, Abertis, Oliu-Banc Sabadell, Lara-Grupo Planeta…) en contra de la República demuestra que el independentismo es y ha sido siempre un movimiento de base, popular y emancipador, que tiene como objetivo poner la política al servicio de las necesidades de la mayoría y de los anhelos de justicia y libertad de nuestro pueblo.

La Declaración aprobada en el Parlament el 27 de octubre que proclama la creación de la República Catalana dice textualmente en su parte introductoria “La República catalana es una oportunidad para corregir los actuales déficits democráticos y sociales y construir una sociedad más próspera, más justa, más segura, más sostenible y más solidaria.”  Y posteriormente, añade en la parte resolutiva “INICIAMOS el proceso constituyente, democrático, de base ciudadana, transversal, participativo y vinculante.” 

Se trata, pues, y a todas luces, de hacer posible el sueño de cualquier demócrata de izquierdas en cualquier rincón del mundo; y se trata también, como no, de la peor pesadilla para cualquier oligarca o aprendiz de caudillo cuyo único objetivo sea mantener a un pueblo dócil y subyugado a los dictados del poder establecido.

En estas circunstancias, y cómo han hecho ya de manera inmediata la Marcha Patriótica colombiana, diversas organizaciones de la Izquierda Verde Nórdica y de la Izquierda Europea, sindicalistas andaluces, activistas madrileños, la gente que ama la justicia y la libertad en Galicia, en Euskalherria, en Irlanda, Escocia y Rojava, entendemos que la única respuesta posible a nuestra revolución democrática es el reconocimiento y la solidaridad.

En Catalunya se juega hoy la posibilidad real de avanzar hacia una tercera República Española o retroceder a las esencias del franquismo.

El éxito o fracaso de la República Catalana permitirá o no el reconocimiento y la aplicación del derecho a la autodeterminación a los pueblos de Europa como forma pacífica y democrática de resolución de conflictos.

Nuestro proceso constituyente será un ejemplo para hacer avanzar la democracia participativa en el viejo continente a través del empoderamiento popular, o bien, nuestra derrota significará la victoria del autoritarismo oligárquico y la extensión de nuevas formas de fascismo.

Por todo ello nos vemos legitimados a reclamar la solidaridad de los demócratas y la gente de izquierdas de todos los pueblos del mundo. El reconocimiento internacional de la República Catalana, la denuncia sistemática de la involución autoritaria del Estado Español, y la exigencia de libertad para los presos políticos, la retirada de las fuerzas de ocupación desplegadas en Catalunya y el cese de la represión deben ser, ahora mismo, principios programáticos esenciales de cualquier defensor de un mundo basado en la justicia, la libertad y la cooperación en pie de igualdad.