La immigració, és cert, presenta nombrosos i diversos reptes, però el país receptor no pot més que eixir-ne enfortit, en haver d’enfrontar-se a les debilitats del seu sistema i construir solucions que es desitja que duren en el llarg termini i que siguen acceptades per tots, augmentant així el consens. Si bé és innegable l’actual crisi que els models d’integració europeus viuen, cal prendre-la com una nova oportunitat per a millorar el total de les nostres societats. Al contrari del que es tendeix a pensar, sí que hi ha models d’integració que semblen funcionar i que Espanya i la resta dels països de la Unió Europea poden valorar com a exemple, no per a imitar-lo, sinó per a millorar el model ja existent en allò que es puga adequar.

Un d’aquests països és el Canadà, país que des dels anys setanta dissenya una clara política d’immigració i que, ateses les seues característiques històriques (es va constituir per francesos i anglesos, sota l’existència prèvia de la població aborigen) recull el multiculturalisme en la seua constitució com a senyal d’identitat del país. Per això, m’agradaria fer un breu repàs a alguns dels punts clau de la seua política d’integració de la immigració, a fi d’extraure algunes conclusions aplicables al cas espanyol.

En primer lloc, el Canadà ha buscat atraure un perfil d’immigrant amb qualificació alta. Per a fer-ho, ha creat diversos programes per punts que valoren el coneixement dels idiomes oficials, la qualificació professional o els anys d’experiència laboral. De la mateixa manera, es permet que les empreses nominen possibles treballadors per a l’obtenció d’un visat. D’altra banda, depenent dels sectors de la seua economia on hi ha més necessitat de mà d’obra, han creat programes per a permetre l’entrada legal de treballadors. Això ha facilitat una integració millor, ja que els seus immigrants tenien un perfil professional alt i oportunitats altes de trobar faena, si no tenien per endavant una oferta de treball, sabent que no tindrien problemes a integrar-se econòmicament, i consegüentment tampoc patirien exclusió social. No obstant això, aquesta política pot ser titlada de fortament discriminatòria i elitista, una cosa que el Canadà no pot pal·liar amb l’acceptació de milers de refugiats cada l’any (46.000), nombre comparativament menut al total d’immigrants que arriben al país (250.000).

En segon lloc, atés el model federal que hi ha al Canadà, les províncies tenen àmplies competències, encara que el puntal fonamental del seu finançament és la transmissió d’ingressos del govern federal a les províncies, i després d’aquestes a les localitats, que compten amb molt poca competència en matèria financera, legal i política. Al contrari del que un poguera imaginar, això ha portat que hi haja una forta col·laboració entre els diferents nivells territorials i institucionals, com demostra The Quebec Agreement o The Canada-Ontario Immigration Agreement, la qual cosa dificulta que es donen contradiccions entre els distints governs i promou l’existència de programes conjunts i coordinats. No obstant això, més competències en el nivell local, i per tant descentralització, permetria que es donara resposta a problemes específics, d’una manera més ràpida i efectiva.

En tercer lloc, un altre dels aspectes que més dificultats presenta per a la integració és la sobrequalificació dels immigrants. Per exemple, d’acord amb l’informe de l’OECD Indicators of Immigrant Integration 2015, a Espanya la sobrequalificació dels immigrants és d’un 50%. Si bé és cert que al Canadà també n’hi ha, és molt més baixa, ja que han dissenyat una política d’immigració per la qual han decidit atraure capital humà altament qualificat i han sabut integrar-lo en la seua economia. Per fer-ho, han buscat atraure també les inversions que els immigrants poden comportar a través dels vincles amb els seus països d’origen. Així, mitjançant un pla conegut com a two-ways connection han diversificat i enfortit la seua economia. D’altra banda, han proporcionat àmplies eines per a la convalidació de títols i han dissenyat una extensa xarxa de programes de formació per als immigrants que no tingueren una qualificació alta o els títols dels quals no poden ser homologats. D’aquesta manera, asseguren que es creen treballs de qualitat per als immigrants i que aquests tinguen una posició important en la societat, i no es queden ressagats a faenes de perfil baix que tradicionalment pateixen més discriminació social.

En un últim lloc, hem de prestar una atenció especial al col·lectiu musulmà. El Canadà ha estat un dels països occidentals que menys ha patit les conseqüències de la radicalització islàmica. Abans d’entrar a analitzar quina ha estat l’actuació del Canadà, hem d’analitzar el perquè d’aquest fenomen. El primer és que els immigrants de primera generació, generalment, no arriben mai a sentir-se nacionals del país a què emigren, de manera que tampoc expressen el seu descontentament, especialment davant de la discriminació patida. No obstant això, els immigrants de segona i tercera generació sí que se senten nacionals dels països on resideixen i això els porta a una participació més alta en la vida social i política, però quan les seues opinions o necessitats no són escoltades o respostes es crea una “crisi d’identitat” a la qual l’islam, ateses les seues característiques, ha sabut respondre i adaptar-se en el context del món globalitzat. Això ha estat gràcies al seu concepte de l’umma tal com explica Pablo Cañete en Los rostros del islam, és a dir, la unió de tots els musulmans sense importar la seua nacionalitat o el lloc on es troben i el sentiment de pertinença a la comunitat musulmana a pesar d’altres diferències culturals que es puguen tenir. A això cal sumar l’actitud de la població receptora, els que hem fomentat aquest sentiment identificant tots els immigrants de fe musulmana pel seu credo i no pels països d’origen, encara que no tinga res a veure un musulmà de l’Iran amb un del Marroc o aquest amb un del Pakistan.

A pesar d’això, al Canadà una gran majoria de musulmans perceben que el seu país està actuant correctament en matèria d’integració de la diversitat. Per exemple, un 84% diuen que són tractats millor que en altres països occidentals, i encara que cada dia és més comú entre els joves sentir-se primerament musulmans i en segon lloc canadencs, continuen sentint-se molt orgullosos de ser canadencs, i així una llarga llista de consideracions positives que els immigrants musulmans fan del Canadà, recollides en l’article de CBC News Canada “How Islamophobia Is driving Young Canadian Muslims to reclaim their identity”. El Canadà ha aconseguit això gràcies al caràcter de les seues polítiques, que permeten mantenir la identitat religiosa i la canadenca, igual que la doble nacionalitat. Òbviament, aquestes polítiques van acompanyades d’una sèrie de mesures institucionals com el respecte a les festivitats religioses i la vestimenta tradicional en els llocs de treball, la representació de les minories en els mitjans de comunicació o el foment de la societat civil per a enfortir la veu de les minories. Aquest últim aspecte, encara que molt positiu, és amenaçat per dos riscos fonamentalment: la privatització del sistema d’integració i la fortalesa més gran d’unes minories sobre altres.

Finalment, m’agradaria ressaltar quines són les lliçons en matèria d’immigració que Espanya pot extraure de l’exemple canadenc. En primer lloc, la necessitat de regular la immigració a través de les fronteres, sinó principalment a través dels cicles econòmics. Per exemple, seguint l’informe de l’OECD, l’onada d’immigració més gran a Espanya es va donar entre els anys 2000 i 2008, quan es requeria mà d’obra de baixa qualificació, per la qual cosa la majoria dels immigrants tenien un perfil de baixa qualificació professional i ha estat aquest col·lectiu, a causa de la crisi, el que més ha afectat la desocupació a llarg termini. A més, la proximitat geogràfica suposa més pressió de la immigració al sud i a l’est d’Europa, fa necessària una col·laboració i coordinació fortes de les polítiques nacionals, especialment en seguretat de fronteres amb la Unió Europea, perquè en el futur tots sentim en la mateixa mesura els desavantatges, però sobretot els beneficis de la immigració.

Aquest últim aspecte es relaciona amb l’obligatorietat de col·laboració entre els diferents nivells institucionals i territorials, perquè hi haja una cobertura màxima del model d’integració, i que es done la descentralització necessària per a polítiques eficaces, ràpides, però amb uns mateixos objectius a llarg termini, i per tant amb unes pautes comunes d’actuació. A Espanya ja hi ha aqueixa descentralització, però, no obstant això, falta un projecte comú fort entre institucions i governs territorials per a evitar que es puguen donar desigualtats entre el tractament de la immigració.

En aquest sentit, és important que l’augment de la descentralització no acabe en la privatització del sistema d’integració, cosa que ja adverteix Jonh Shields en el seu informe Immigrant Settlement and Integration Services and the Role of Nonprofit Service Providers: A Cross-national Perspective on Trends, Issues and Evidence. L’Estat, al capdavall, ha de ser la base d’aquest sistema i ha de vetlar pel control de certes pràctiques que sí que atempten contra els drets i les llibertats individuals, com ara la mutilació genital, però no l’ús d’una roba determinada o la determinació del credo. La integració de les minories culturals passa obligatòriament per donar-los veu en el procés polític, i quina millor manera de fer-ho que obrir els canals institucionals a una societat civil que necessita enfortiment. D’aquesta manera es disminueix la discriminació, quan a través d’associacions es duen a terme activitats en la comunitat, quan tenen els seus propis mitjans per a definir la seua representació i tenen un mitjà de defensa. És important entendre que la finalitat d’aquestes associacions és treballar mà a mà, i no enfrontar les unes a les altres. Un exemple seria augmentar la representativitat de les minories reals en els mitjans de comunicació, cosa que a Espanya encara està lluny del que seria desitjable.

Per acabar, voldria apuntar que, si bé hi ha més respostes de les que pensem, el més important és plantejar-nos les preguntes correctes i començar una reflexió que ens porte cap al millor sistema d’integració possible. Quines pràctiques es consenten i quines no?, volem la llibertat que tradicionalment hem definit o estem oberts a nous tipus de llibertat?, definim correctament la integració?, com sorgeix realment aquesta crisi d’identitat?, quins mecanismes poden pal·liar-la?, quin tipus d’immigració volem?, fins a quin punt estem disposats a col·laborar amb la Unió Europea, o més aïna la Unió Europea està disposada a col·laborar amb nosaltres en matèria d’immigració?, i així un llarg etcètera que definirà el nostre futur.

La inmigración, cierto es, presenta numerosos y diversos retos, pero de ellos el país receptor no puede más que salir fortalecido, al tener que enfrentarse a las debilidades de su sistema y construir soluciones que se desea que duren en el largo plazo y que sean aceptadas por todos, aumentando así el consenso. Si bien es innegable la actual crisis que los modelos de integración europeos están viviendo, hay que tomar esta como una nueva oportunidad para mejorar el total de nuestras sociedades. Al contrario de lo que se tiende a pensar, sí existen modelos de integración que parecen funcionar y a los que España y el resto de países de la Unión Europea pueden valorar como ejemplo, no para imitar, sino para mejorar el modelo ya existente en aquello que se pueda adecuar.

Uno de estos países es Canadá, país que desde los años setenta viene diseñando una clara política de inmigración y que dadas sus características históricas (se constituyó por franceses e ingleses, bajo la previa existencia de la población aborigen) recoge el multiculturalismo en su constitución como seña de identidad del país. Por ello, me gustaría hacer un breve repaso a algunos de los puntos clave de su política de

integración de la inmigración, con el fin de extraer algunas conclusiones aplicables al caso español.

En primer lugar, Canadá ha buscado atraer a un perfil de inmigrante con alta cualificación. Para ello, ha creado diversos programas por puntos que valoran el conocimiento de los idiomas oficiales, la cualificación profesional o los años de experiencia laboral. De igual forma, se permite que las empresas nominen a posibles trabajadores para la obtención de un visado. Por otro lado, dependiendo de aquellos sectores de su economía donde se da una mayor necesidad de mano de obra, han creado programas para permitir la entrada legal de trabajadores. Esto ha facilitado una mejor integración, ya que sus inmigrantes tenían un alto perfil profesional y altas oportunidades de encontrar trabajo, si no tenían de antemano una oferta de trabajo, sabiendo que no tendrían problemas en integrarse económicamente, y consecuentemente tampoco sufrirían exclusión social. Sin embargo, esta política puede ser tachada de fuertemente discriminatoria y elitista, algo que Canadá no puede paliar con la aceptación de miles de refugiados al año (46.000), número comparativamente pequeño al total de inmigrantes que llegan al país (250.000).

En segundo lugar, dado al modelo federal existente en Canadá, las provincias tienen amplias competencias, aunque el pilar fundamental de su financiación es la transmisión de ingresos del gobierno federal a las provincias, y luego de estas a las localidades, que cuentan con muy poca competencia en materia financiera, legal y política. Al contrario de lo que uno pudiese imaginar, esto ha llevado a que haya una fuerte colaboración entre los diferentes niveles territoriales e institucionales, como demuestra The Quebec Agreement o anada-Ontario Immigration Agreement, lo cual dificulta que se den contradicciones entre los distintos gobiernos y promueve la existencia de programas conjuntos y coordinados. Sin embargo, mayores competencias en el nivel local, y por lo tanto descentralización, permitiría que se diese respuesta a problemas específicos, de una forma más rápida y efectiva.

En tercer lugar, otro de los aspectos que más dificultades presenta para la integración es la sobre cualificación de los inmigrantes. Por ejemplo, de acuerdo con el informe de la OECD Indicators of Immigrant Integration 2015, en España la sobre cualificación de los inmigrantes es de un 50%. Si bien es cierto que en Canadá esta también se da, es mucho menor, puesto que han diseñado una política de inmigración por la cual han decidido atraer a capital humano altamente cualificado y han sabido integrarlo en su economía. Para ello, han buscado atraer también las inversiones que los inmigrantes pueden traer consigo a través de los vínculos con sus países de origen. Así, mediante un plan conocido como two-ways connection han diversificado y fortalecido su economía. Por otro lado, han proporcionado amplias herramientas para la convalidación de títulos y han diseñado una extensa red de programas de formación para aquellos inmigrantes que no tuviesen una alta cualificación o cuyos títulos no pueden ser homologados. De esta forma, aseguran que se creen trabajos de calidad para los inmigrantes y que estos tengan una posición importante en la sociedad, no quedándose rezagados a trabajos de bajo perfil que tradicionalmente sufren una mayor discriminación social.

En un último lugar, hemos de prestar especial atención al colectivo musulmán. Canadá ha sido uno de los países occidentales que menos ha sufrido las consecuencias de la radicalización islámica. Antes de entrar a analizar cual ha sido la actuación de Canadá, hemos de analizar el porqué de este fenómeno. Lo primero es que los inmigrantes de primera generación, por lo general, no llegan nunca ha sentirse nacionales del país al que emigran, de forma que tampoco expresan su descontento, especialmente ante a la discriminación sufrida. Sin embargo, los inmigrantes de segunda y tercera generación sí se sienten nacionales de los países donde residen y eso les lleva a una mayor participación en la vida social y política, pero cuando sus opiniones o necesidades no son escuchadas o respondidas se crea una “crisis de identidad” a la cual el Islam, dadas sus características, ha sabido responder y adaptarse en el contexto del mundo globalizado. Ello ha sido gracias a su concepto de la Umma tal y como explica Pablo Cañete en Los Rostros del Islam es decir, la unión de todos los musulmanes sin importar su nacionalidad o el lugar donde se encuentren y el sentimiento de pertenencia a la comunidad musulmana a pesar de otras diferencias culturales que se puedan tener. A esto hay que sumarle la actitud de la población receptora, quienes hemos fomentado este sentimiento identificando a todos los inmigrantes de fe musulmana por su credo y no por sus países de origen, aunque nada tenga que ver un musulmán de Irán con uno de Marruecos o este con uno de Pakistán.

A pesar de ello, en Canadá una gran mayoría de musulmanes percibe que su país está actuando correctamente en materia de integración de la diversidad. Por ejemplo, un 84% dice ser tratado mejor que en otros países occidentales, y aunque cada día es más común entre los jóvenes sentirse primero musulmanes y en segundo lugar canadienses, siguen sintiéndose muy orgullosos de ser canadienses, y así una larga lista de consideraciones positivas que los inmigrantes musulmanes hacen de Canadá, recogidas en el artículo de CBC News Canada: How Islamophobia is driving young Canadian Muslims to reclaim their identity. Canadá ha logrado esto gracias al carácter de sus políticas, que permiten mantener la identidad religiosa y la canadiense, al igual que la doble nacionalidad. Obviamente, estas políticas vienen acompañadas de una serie de medidas institucionales como el respeto a las festividades religiosas y la vestimenta tradicional en los lugares de trabajo, la representación de las minorías en los medios de comunicación o el fomento de la sociedad civil para fortalecer la voz de las minorías. Este último aspecto, aunque muy positivo, es amenazado por dos riesgos fundamentalmente: la privatización del sistema de integración y la mayor fortaleza de unas minorías sobre otras.

Por último, me gustaría resaltar cuales son las lecciones en materia de inmigración que España puede extraer del ejemplo canadiense. En primer lugar, la necesidad de regular la inmigración a través de las fronteras, sino principalmente a través de los ciclos económicos. Por ejemplo, siguiendo el informe de la OECD, la mayor oleada de inmigración en España se dio entre los años 2000 y 2008, cuando se requería mano de obra de baja cualificación, por lo que la mayoría de inmigrantes poseían un perfil de baja cualificación profesional y ha sido a este colectivo, debido a la crisis, a quienes más ha afectado el paro a largo plazo. Además, la cercanía geográfica supone unamayor presión de la inmigración en el Sur y Este de Europa, hace necesaria una fuerte colaboración y coordinación de las políticas nacionales, especialmente en seguridad de fronteras con la Unión Europea, para que en el futuro todos sintamos en igual medida las desventajas, pero sobre todo los beneficios de la inmigración.

Este último aspecto se relaciona con la obligatoriedad de colaboración entre los diferentes niveles institucionales y territoriales, para que haya una cobertura máxima del modelo de integración, y que se dé la descentralización necesaria para políticas eficaces, rápidas, pero con unos mismos objetivos a largo plazo, y por lo tanto con unas pautas comunes de actuación. En España ya existe esa descentralización, pero sin embargo falta un fuerte proyecto común entre instituciones y gobiernos territoriales para evitar que de puedan dar desigualdades entre el tratamiento de la inmigración.

En este sentido, es importante que el aumento de la descentralización no finalice en la privatización del sistema de integración, algo que ya advierte Jonh Shields en su informe Immigrant Settlement and Integration Services and the Role of Non profit Service Providers: A Cross-national Perspective on Trends, Issues and Evidence. El Estado a fin de cuentas, ha de ser la base de este sistema y ha de velar por el control de ciertas prácticas que sí atentan contra los derechos y libertades individuales, tal como la mutilación genital, pero no el uso de determinada vestimenta o la determinación del credo. La integración de las minorías culturales pasa obligatoriamente por darles voz en el proceso político, y que mejor forma de hacerlo que abrir los canales institucionales a una sociedad civil que necesita fortalecimiento. De esta forma se disminuye la discriminación, cuando a través de asociaciones se realizan actividades en la comunidad, cuando tienen sus propios medios para definir su representación y tienen un medio de defensa. Es importante entender que el fin de estas asociaciones es trabajar mano a mano, y no enfrentar unas a otras. Un ejemplo sería aumentar la representatividad de las minorías reales en los medios de comunicación, algo que en España aún está lejos de lo deseable.

Para finalizar, querría apuntar que si bien hay más respuestas de las que pensamos, lo más importante es plantearnos las preguntas correctas y comenzar una reflexión que nos lleve hacia el mejor sistema de integración posible. ¿Qué prácticas se consienten y cuales no?, ¿queremos la libertad que tradicionalmente hemos definido o estamos abiertos a nuevos tipos de libertad?, ¿definimos correctamente la integración?, ¿cómo surge realmente esta crisis de identidad?, ¿qué mecanismos pueden paliarla?, ¿qué tipo de inmigración queremos?, ¿hasta que punto estamos dispuestos a colaborar con la Unión Europea, o más bien la Unión Europea está dispuesta a colaborar con nosotros en materia de inmigración?, y así un largo etcétera que definirá nuestro futuro.