Un debat inajornable per a abordar un problema apressant

El recent augment de les temperatures està accelerant el cicle de l’aigua, de manera que es planteja una pregunta clau: on està l’aigua?, en quin estat, en quin reservori i per quant de temps? A causa del canvi climàtic i de tota la confusió que està creant-se al voltant de l’aigua, la necessitat d’entendre com operen els processos hidrològics a totes les escales és ara, sens dubte, molt més apressant que fa 40 anys (quan va acabar la Dècada Hidrològica Internacional).

L’aigua cobreix tres quartes parts de la superfície de la Terra. La quantitat d’aigua que existeix constitueix un recurs tancat, ni augmenta ni disminueix, únicament canvia de reservori (mar, atmosfera, glaceres, sòl, rius, llacs, aqüífers, etc.) seguint un patró cíclic, amb múltiples modalitats de curtcircuit. A pesar de la idea de moviment continu que implica el concepte de cicle, la major part del temps l’aigua roman emmagatzemada en un reservori i únicament un 1% del total està en moviment cada any. Perquè ens en fem una idea, el període mitjà de renovació de l’aigua va des de 10.000 anys en el cas del gel subterrani i el pergelisòl, fins a unes hores per al cas de l’aigua biològica (passant pels 2.500 anys dels oceans; 1.400 anys dels aqüífers; 17 anys dels llacs; 5 anys dels aiguamolls; 1 any del sòl; 16 dies dels llits i 8 dies de l’atmosfera). 

El cicle hidrològic pot ser considerat a diverses escales espaciotemporals. A escala planetària, la Terra ha anat passant gradualment per diferents moments de calfament o greenhouse i de refredament, icehouse, que han anat condicionant en quin estat estava l’aigua i en quin reservori s’emmagatzemava. Per exemple, durant una gran part del mesozoic (era secundària) es van donar una sèrie de condicions (disposició de les plaques tectòniques, acceleració de l’activitat magmàtica i del vulcanisme, increment de l’emissió de gasos d’hivernacle, etc.) que van determinar que el planeta arribara a una temperatura mitjana entre 20° i 24°C (enfront dels 15°C actuals), fet que va causar la fusió dels casquets polars. Una part inusualment gran d’aigua es trobava en estat líquid i es va emmagatzemar en mars, llacs i rius, i va donar lloc a un increment considerable del nivell marí i al “desbordament” dels oceans.

Com a exemple contrari, és conegut per tothom el període icehouse que s’inicia al final de l’eocé i s’estén fins a la nostra era. El planeta es refreda bruscament (redueix més de 10°C la seua temperatura mitjana) i tornen a aparéixer els casquets polars. El punt àlgid s’aconsegueix durant les glaciacions, en què l’aigua s’emmagatzema, en forma de gel, sobre una gran part dels continents, i disminueix l’aigua líquida dels oceans i d’altres reservoris superficials. Segons l’alternança entre estadis glacials i interglacials, l’aigua va movent-se dels continents als oceans, amb moments (eemià) en què el nivell marí arriba fins i tot a pujar entre 4 i 6 m per damunt de la cota actual.

L’acceleració del cicle hidrològic en l’antropocé

Tots aquests canvis que, a escala planetària han esdevingut de manera natural, han necessitat milions d’anys per a produir-se. No obstant això, a partir de l’activitat humana, els ritmes estan variant i des de l’antropocé (*), moment en què ens trobem des de mitjan segle XX, els canvis en el clima van més ràpids. El calfament global ha anat alterant el cicle hidrològic, accelerant uns processos i canviant-ne d’altres, de manera que el planeta ha d’adaptar-se.

Per exemple, l’última dècada (2007-2016) ha estat la més càlida des de l’època preindustrial. La temperatura mitjana d’Europa presenta valors d’1,6°C per damunt de la que tenia en aquesta època. El nombre de dies calorosos s’ha duplicat des del 1960 i s’han patit onades de calor fortes des de l’any 2000 (2003, 2006, 2007, 2010, 2014 i 2015) (1). El calfament provoca, entre altres coses, que l’aigua romanga més temps en l’atmosfera, en forma de vapor, i fa que minven els totals de precipitació. No obstant això, l’energia que acumula el sistema torna més intensos els processos del cicle hidrològic i augmenten els successos extrems de gran intensitat, que, al seu torn produeixen un nombre més gran d’inundacions catastròfiques (2). L’aigua incrementa així la seua faceta de risc.

La faceta del recurs tampoc ix ben parada. Entre els anys 1963 i 2000, els rius de climes temperats humits, com els del nord d’Europa, han incrementat el seu cabal a l’hivern i estan modificant la seua estacionalitat, de manera que els moments d’aigües altes s’han avançat en el temps. Per la seua banda, els països mediterranis experimenten una disminució important de flux, sobretot a l’estiu (3). La fusió primerenca de les aportacions nivals té com a conseqüència que l’aigua arribe als ecosistemes (i es drene) abans que “es necessite”, és a dir, abans que els boscos caducifolis isquen de l’estat de latència hivernal. L’aigua, en compte d’estar emmagatzemada sobre els vessants en forma de neu, fins que la primavera la fonga en el moment de despertar-se les caducifòlies, circula pels rius i desguassa a la mar abans d’hora. En el cas mediterrani la disminució de cabal a l’estiu compromet la supervivència de la vegetació esclerofil·la. L’aigua que hauria d’estar emmagatzemada en el sòl i, de manera discontínua en llits i subllits succints, està en l’atmosfera o en nivells aqüífers més profunds.

Si parlem en termes de recursos d’aigua dolça o fresh water, la disponibilitat d’aigua renovable per capita a Europa ha descendit un 24%, entre els anys 1960 i 2010. La situació és més peremptòria per a la regió mediterrània, en què el 40% dels habitants pateixen condicions d’estrés hídric a l’estiu, des del 2014 (4).

Canvi climàtic i equilibri recurs-risc en entorns mediterranis

Dins d’aquest panorama de canvi a escala global, són les zones àrides i semiàrides del planeta les que, segons tots els indicadors, experimentaran més impactes. Com ja s’ha apuntat, en el context europeu la regió mediterrània presenta els pitjors escenaris, ja que és una zona de transició en què el balanç hídric és més precari. Per això, en aquests entorns, juntament amb la qüestió de fons d’on està l’aigua, agafen força nous interrogants: on hauria d’estar i durant quant de temps per a mantenir un equilibri ambiental acceptable en el marc d’un desenvolupament humà sostenible?; es continua mantenint la proporció recurs-risc que ha caracteritzat ancestralment els entorns mediterranis?; quina és la situació actual i la tendència de futur?; i… sobretot, què podem fer perquè això no vaja a pitjor?

Si descendim de l’escala planetària a la de conca hidrogràfica, escala molt més adequada per a abordar les qüestions de gestió, trobem que el cicle hidrològic és un sistema obert. La conca rep uns inputs (en forma de pluja o fusió) i els converteix en outputs de cabal que acaba abocant a la mar (per això es considera obert), després de recarregar els aqüífers, satisfer les necessitats de l’ecosistema i cobrir la demanda antròpica.

Analitzant cada una d’aquestes fases separadament, trobem que, per a començar, les entrades han disminuït. Estudis recents del CEAM i la UVEG demostren que, a la Comunitat Valenciana, el canvi climàtic ha produït un augment de les temperatures i un descens marcat de les precipitacions d’origen atlàntic que afecta, sobretot, la zona d’interior i el moment de transició entre primavera i estiu. Aquest fet, juntament amb l’increment de les onades de calor, apunten cap a un allargament de l’estiu, de manera que l’aigua està més temps en l’atmosfera del que hauria d’estar-hi.

Però, en un context mediterrani no sols és important quant plou, sinó com plou. Conseqüència de l’acumulació d’energia en l’atmosfera és que les pluges són cada vegada més intenses. Arribats a aquest punt convé aclarir que l’Agència Europea de Medi Ambient corrobora l’increment de pluges intenses per al nord i el nord-est d’Europa, però observa tendències diferents en els països del sud (5). En el mateix informe es reconeix que potser això es dega al fet que les dades diàries són poc adequades per a caracteritzar els episodis mediterranis i s’hi necessitarien escales temporals més detallades. Efectivament, estudis recents duts a terme en la UVEG amb dades cincminutals del SAIH-Xúquer (Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica de la Demarcació Hidrogràfica del Xúquer), posen de manifest que la intensitat puntual dels episodis tendeix a augmentar mentre que els totals estan disminuint. Aquesta pauta presenta l’agreujant de ser més significativa en l’interior (capçalera dels rius i zona de recàrrega dels aqüífers) que en la costa. Tot això significa que l’aigua està minorant la seua faceta de recurs i incrementant la de risc.

A més, els moments d’ocurrència dels esdeveniments també van canviant. Una classificació d’episodis en funció de la seua faceta de recurs (pluja abundant d’intensitats moderades) davant de la de risc (pluges curtes d’intensitat extrema) sembla apuntar que els esdeveniments de risc (inicialment de predomini estiuenc) poden arribar a coincidir amb els de recurs (bàsicament tardorencs i hivernals). Aquest fet, a més de desequilibrar el sistema, atempta contra les estratègies de protecció davant de les avingudes. L’aigua dels episodis intensos destinada a sostenir els ecosistemes a l’estiu no arriba quan cal i, no obstant això, sol coincidir amb els grans esdeveniments lentotardorencs. Així, crescudes que, en principi, serien susceptibles de ser gestionades amb els instruments habituals d’ordenació territorial, poden superar els llindars de tolerància de les societats davant del risc, mitjançant un increment de la seua perillositat natural.

Seguint el camí del cicle hidrològic en la conca, quan l’aigua arriba al sòl, intensitats màximes puntuals superiors a 350 mm/h (com les registrades a Manuel al juliol del 1993) acceleren l’erosió i condicionen els processos de conversió pluja-cabal. Poden sobrepassar la capacitat inicial d’infiltració del sòl i reduir considerablement els llindars d’escolament, de manera que es produeix circulació superficial fins i tot en sòls que encara no s’han saturat. L’aigua “no té temps” d’infiltrar-se i, en compte d’emmagatzemar-se en el sòl com a recurs immediat (i després alimentar els aqüífers), es drena ràpidament per via superficial. Sovint es formen avingudes sobtades o flash-floods, amb grans pics de cabal que, en qüestió d’unes hores, poden produir catàstrofes importants.

En general la connectivitat hidrològica de les conques mediterrànies, entesa com la capacitat de l’aigua de circular a través dels distints elements hidrogeomorfològics fins a la desembocadura, està veient-se alterada. Cada vegada més es produeix segons les grans intensitats que suposen els esdeveniments extrems, de manera que s’acceleren els processos d’evacuació de l’aigua a la mar, sense donar temps a l’emmagatzematge en els distints reservoris de la conca i augmentant el risc.

Aquesta acceleració en el drenatge apareix molt reforçada per l’acció antròpica. D’una banda, els canvis recents d’usos del sòl (que sovint n’impliquen el segellat i la compactació) contribueixen a aquesta dinàmica. D’una altra, la major part de mesures estructurals per al control d’avingudes consisteixen a abreviar la permanència de l’aigua en el sistema. En aquest sentit són molt freqüents les intervencions destinades a canalitzar i “acurtar” llits, sobretot en ventalls al·luvials i planes d’inundació, amb obres que incrementen la velocitat de desaigüe del canal, rectificant el traçat del llit, ampliant-ne la capacitat, reduint el fregament i augmentant-ne el pendent. Juntament amb la velocitat d’evacuació, s’accelera la potència erosiva de les aigües. Conseqüència de tot això és que el llit perd la connectivitat hidrològica amb les seues unitats geomorfològiques adjacents (terrasses, planes, etc.) i drena l’aigua a la mar ràpidament, sense temps ni espai físic per a fer la seua activitat morfogenètica i transferir aigua a les unitats d’emmagatzematge.

Un altre factor de pèrdua de connectivitat és el descens gradual dels nivells freàtics. En aquest sentit cal ressaltar que els rius perennes presenten circulació durant tot l’any perquè els llits estan connectats amb els aqüífers i alimentats per aquests. En el cas de les rambles, aquesta connexió només es dóna en alguns trams i per això la circulació és intermitent i altament dependent de les pluges. Arran de totes les transformacions que s’estan duent a terme en els sistemes fluvials, es planteja una qüestió d’importància vital: està canviant el patró de circulació hídrica en els sistemes mediterranis, des d’una circulació perenne cap a una d’intermitent? Dit d’una altra manera: són les rambles el futur de la hidrologia mediterrània?

En síntesi, el cicle hidrològic en entorns mediterranis està desajustant-se i adaptant-se a una nova realitat, com a conseqüència del canvi climàtic. A causa del calfament planetari l’aigua roman més temps en l’atmosfera. Plou menys i més intensament, sobretot en les capçaleres de les conques, la qual cosa suposa una disminució específica del recurs emmagatzemable en embassaments i aqüífers. L’aigua resisteix menys temps en la conca i, propiciada per l’acció antròpica, és drenada massa prompte cap a la mar. Al mateix temps, l’increment de la intensitat i la freqüència dels esdeveniments extrems fa que el risc siga cada vegada més gran, tant el derivat de les pluges in situ com de les avingudes sobtades a què donen lloc. El balanç recurs-risc està clarament desequilibrant-se cap a una disminució del recurs i un augment del risc.

Què podem fer-hi?, com ens adaptem a aquests canvis?

L’acció més peremptòria i, tanmateix, més difícil per raons òbvies, és aturar o minimitzar el calfament global. Per a evitar que l’aigua estiga massa temps en l’atmosfera i propiciar que ploga de manera més efectiva és absolutament necessari frenar l’increment de temperatura. Els sistemes ambientals han de rebre els seus inputs hidrològics en el moment de l’estació que pertoca, en l’estat adequat (neu, aigua, vapor) i a intensitats que puguen metabolitzar. Per a fer-ho és imprescindible la reducció de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, juntament amb altres mesures per al control de la contaminació atmosfèrica. Governs, empreses, associacions i ciutadans en general han de posar-s’hi. Més enllà d’una “bona pràctica” ha de constituir un life motive.

Un altre pas és aconseguir que l’aigua romanga més temps en els sistemes fluvials perquè puga emmagatzemar-se i omplir sòls i aqüífers. Es tracta de revertir la tendència actual que va del recurs al risc, perquè es transferisca aigua del risc al recurs. Aquesta tasca no és fàcil i requereix grans esforços de gestió ambiental i territorial.

D’una banda calen mesures que ajuden a restablir l’equilibri en les capçaleres. Destaca ací el paper dels boscos com a reguladors de les conques mediterrànies i com a proveïdors de serveis ecosistèmics bàsics per a la societat. El canvi climàtic anuncia més estrés hídric per als boscos, incrementant la mortalitat dels arbres i tornant-los més vulnerables davant del risc d’incendi. Tot això pot ser minimitzat amb una gestió forestal adequada, que promoga la màxima riquesa estructural del bosc i que afavorisca el segrest del carboni. Altres mesures com la reducció de densitat mitjançant la tala selectiva o la recuperació del mosaic agroforestal contribueixen a incrementar la resistència del bosc a incendis i sequeres. En definitiva, una adequada gestió forestal adaptativa ajuda a mantenir l’aigua en el sistema, evitant una excessiva evapotranspiració i afavorint la infiltració i la producció d’escolament subsuperficial.

En general, per a retenir l’aigua en la conca és imprescindible afavorir el moviment i l’emmagatzematge hídric a través dels seus elements, això és, mantenir el màxim nivell de connectivitat hidrològica. En aquest sentit mereixen una atenció especial els espais de recàrrega d’aqüífers, els llits i les planes d’inundació.

Juntament amb una planificació correcta dels usos del sòl, una de les peces clau per a la gestió i el manteniment d’aquests espais és la xarxa d’Infraestructures Verdes per la seua capacitat de mantenir el recurs, mitigar el risc, reduir la contaminació i incrementar la resiliència dels ecosistemes (6). Són imprescindibles, a més, estratègies de restauració fluvial d’estil geomorfològic, en què s’intente mantenir el que s’ha anomenat “territori de mobilitat fluvial” (Estratègia Nacional de Restauració de Rius). Consisteix a respectar un espai, que inclou el llit, el corredor riberenc i una part de la plana d’inundació, en què el riu puga ajustar els seus processos d’erosió i sedimentació a les condicions de circulació de cada moment. Un espai no defensat amb formigó i no urbanitzable, on puga desbordar-se, erosionar, depositar, … en definitiva, reacomodar-se a l’energia i al cabal dels episodis que ha de drenar. D’aquesta manera es laminen les crescudes, es redueix el cabal punta, es transfereix aigua als aqüífers i es retarda i es redueix la quantitat d’aigua que s’aboca a la mar. Finalment, per als llocs on les intervencions d’obra hidràulica siguen imprescindibles, hauria d’optar-se per solucions tècniques que tinguen en compte la dinàmica i la connectivitat fluvial.

Aquesta anàlisi succinta a la recerca de l’aigua s’ha centrat en el cicle hidrològic natural i ha descuidat la seua fase productiva. No obstant això, tots som conscients que el cicle rares vegades presenta un comportament natural, ja que està sent constantment intervingut per l’home, que detrau recursos del sistema. No afegirem complexitat al tema introduint els usos de l’aigua, però no podem obviar que el factor antròpic (i les seues necessitats creixents) suposa un element més a tenir en compte. 

Per això, que l’aigua arribe massa prompte a la mar (siga pel ritme accelerat de fusió del gel, siga perquè les conques estan abreviant els processos de drenatge) suposa menys disponibilitat d’aigua dolça. Arribats a aquest punt, cal plantejar-se una última qüestió: per què no tornem una part de l’aigua de la mar al cicle productiu mitjançant dessaladores? Sempre serà millor detraure aigua de la mar que d’un altre sistema fluvial (o reservori subterrani) que pot acabar desestabilitzant-se.

Un debate inaplazable para abordar un problema acuciante

El reciente aumento de las temperaturas está acelerando el ciclo del agua, de manera que se plantea una pregunta clave: ¿dónde está el agua?, ¿en qué estado, en qué reservorio y por cuánto tiempo? Debido al cambio climático y a toda la confusión que se está creando entorno al agua, la necesidad de entender cómo operan los procesos hidrológicos a todas las escalas es ahora sin duda mucho más acuciante que hace 40 años (cuando finalizó la Década Hidrológica Internacional).

El agua cubre tres cuartas partes de la superficie de la Tierra. La cantidad de agua que existe constituye un recurso cerrado, ni aumenta ni disminuye, únicamente cambia de reservorio (mar, atmósfera, glaciares, suelo, ríos, lagos, acuíferos, etc.) siguiendo un patrón cíclico, con múltiples modalidades de cortocircuito. Pese a la idea de movimiento continuo que implica el concepto de ciclo, la mayor parte del tiempo el agua permanece almacenada en un reservorio y únicamente un 1% del total está en movimiento cada año. Para que nos hagamos una idea el período medio de renovación del agua va desde los 10.000 años en el caso del hielo subterráneo y el permafrost, hasta varias horas para el caso del agua biológica (pasando por los 2.500 años de los océanos; 1.400 años de los acuíferos; 17 años de los lagos; 5 años de los humedales; 1 año del suelo; 16 días de los cauces y 8 días de la atmósfera).

El ciclo hidológico puede ser considerado a diversas escalas espacio-temporales. A escala planetaria, la Tierra ha ido pasando paulatinamente por diferentes momentos de calentamiento o Green-house y de enfriamiento, Ice-House,que han ido condicionando en qué estado estaba el agua y en qué reservorio se almacenaba. Por ejemplo, durante gran parte del Mesozoico (Era Secundaria) se dieron una serie de condiciones (disposición de las placas tectónicas, aceleración de la actividad magmática y del vulcanismo, incremento de la emisión de gases invernadero, etc.) que determinaron que el planeta alcanzara una temperatura media entre 20º y 24 ºC (frente a los 15ºC actuales), ocasionando la fusión de los casquetes polares. Una parte inusualmente grande de agua se encontraba en estado líquido y se almacenó en mares, lagos y ríos, dando lugar a un incremento considerable del nivel marino y al “desbordamiento” de los océanos.

Como ejemplo contrario, de todos es conocido el período Ice-House que se inicia a finales del Eoceno y se extiende hasta nuestra Era. El planeta se enfría bruscamente (reduce más de 10ºC su temperatura media) y vuelven a aparecer los casquetes polares. El punto álgido se alcanza durante las glaciaciones, en que el agua se almacena, en forma de hielo, sobre gran parte de los continentes, disminuyendo el agua líquida de los océanos y otros reservorios superficiales. A tenor de la alternancia entre estadios glaciales e interglaciales, el agua va moviéndose de los continentes a los océanos, con momentos (Eemiense) donde el nivel marino llega incluso a subir entre 4 y 6 m por encima de la cota actual.

La aceleración del ciclo hidrológico en el Antropoceno

Todos estos cambios que, a nivel planetario han acaecido de manera natural, han necesitado millones de años para producirse. Sin embargo, a partir de la actividad humana, los ritmos están variando y desde el Antropoceno (*), momento en el que nos encontramos desde mediados del siglo XX, los cambios en el clima van más rápidos. El calentamiento global ha ido alterando el ciclo hidrológico, acelerando unos procesos y cambiando otros, de manera que el planeta tiene que adaptarse.

Por ejemplo, la última década (2007-2016) ha sido la más cálida desde la época pre-industrial. La temperatura media de Europa presenta valores de 1.6 ºC por encima de la que tenía en dicha época. El número de días calurosos se ha duplicado desde 1960 y se han padecido fuertes olas de calor desde el año 2000 (2003, 2006, 2007, 2010, 2014 y 2015) (1). El calentamiento provoca, entre otras cosas, que el agua permanezca más tiempo en la atmósfera, en forma de vapor, disminuyendo los totales de precipitación. No obstante, la energía que acumula el sistema vuelve más intensos los procesos del ciclo hidrológico y aumentan los sucesos extremos de gran intensidad, que, a su vez producen un mayor número de inundaciones catastróficas. El agua incrementa así su faceta de riesgo.

La faceta del recurso tampoco sale bien parada. Entre 1963 y el año 2000, los ríos de climas templado-húmedo, como los del norte de Europa, han incrementado su caudal en invierno y están modificando su estacionalidad, de modo que los momentos de aguas altas se han adelantado en el tiempo. Por su parte, los países mediterráneos están sufriendo una disminución importante de flujo, sobre todo en verano. La fusión temprana de los aportes nivales tiene como consecuencia que el agua llegue a los ecosistemas (y se drene) antes de que “se necesite”, esto es, antes deque los bosques caducifolios salgan del estado de latencia invernal. El agua,en lugar de estar almacenada sobre las laderas en forma de nieve, hasta que la primavera la funda en el momento de despertar de las caducifolias, está circulando por los ríos y vertiendo al mar antes de tiempo. En el caso mediterráneo la disminución de caudal en verano compromete la supervivencia de la vegetación esclerófila. El agua que debería estar almacenada en el suelo y, de manera discontinua en cauces y subálveos someros, está en la atmósfera o en niveles acuíferos más profundos.

Si hablamos en términos de recursos de agua dulce o fresh-water, la disponibilidad de agua renovable per cápita en Europa ha descendido un 24%, entre 1960 y 2010.La situación es más perentoria para la región mediterránea, en la que el 40% de los habitantes sufre condiciones de stress hídrico en verano, desde 2014.

Cambio climático y equilibrio recurso-riesgo en entornos mediterráneos

Dentro de este panorama de cambio a escala global, son las zonas áridas y semiáridas del planeta las que, según todos los indicadores, van a sufrir los mayores impactos. Como ya se ha estado apuntando, en el contexto europeo la región mediterránea presenta los peores escenarios, ya que es una zona de transición donde el balance hídrico es más precario. Por ello, en estos entornos, junto a la cuestión de fondo de dónde está el agua, cobran fuerza nuevos interrogantes: ¿dónde debería estar y durante cuánto tiempo para mantener un equilibrio ambiental aceptable en el marco de un desarrollo humano sostenible?; ¿se sigue manteniendo la proporción recurso-riesgo que ha caracterizado ancestralmente los entornos mediterráneos?; ¿cuál es la situación actual y la tendencia de futuro?; y… sobre todo, ¿qué podemos hacer para que esto no vaya a peor?

Si descendemos de la escala planetaria a la de cuenca hidrográfica, escala mucho más adecuada para abordar las cuestiones de gestión, nos encontramos con que el ciclo hidrológico es un sistema abierto. La cuenca recibe unos inputs (en forma de lluvia o fusión) y los convierte enoutputs de caudal que acaba vertiendo al mar (por eso se considera abierto), tras recargar los acuíferos, satisfacer las necesidades del ecosistema y cubrir la demanda antrópica.

Analizando cada una de estas fases por separado, nos encontramos que, para empezar, las entradas han disminuido. Estudios recientes del CEAM y la UVEG demuestran que, en la Comunidad Valenciana, el cambio climático ha producido un aumento de las temperaturas y un marcado descenso de las precipitaciones de origen atlántico que afecta, sobre todo, a la zona de interior y al momento de transición entre primavera y verano. Este hecho, junto con el incremento de las olas de calor apuntan hacia un alargamiento del verano, de modo que el agua está más tiempo en la atmósfera del que debiera.

Pero, en un contexto mediterráneo no sólo es importante cuánto llueve, sino cómo llueve. Consecuencia de la acumulación de energía en la atmósfera es que las lluvias son cada vez más intensas. Llegados a este punto conviene aclarar que la Agencia Europea de Medioambiente corrobora el incremento de lluvias intensas para el norte y nordeste de Europa, pero observa tendencias diferentes en los países del sur. En el mismo informe se reconoce que quizás esto se deba a que los datos diarios son poco adecuados para caracterizar los episodios mediterráneos y se necesitarían escalas temporales más detalladas. Efectivamente, estudios recientes realizados en la UVEG con datos cinco-minutales del SAIH-Júcar (Sistema Automático de Información Hidrológica de la Demarcación Hidrográfica del Júcar), ponen de manifiesto cómola intensidad puntual de los episodios tiende a aumentar mientras que los totales están disminuyendo. Esta pauta presenta el agravante de ser más significativa en el interior (cabecera de los ríos y zona de recarga de los acuíferos) que en la costa. Todo ello significa que el agua está aminorando su faceta de recurso e incrementando la de riesgo.

Además los momentos de ocurrencia de los eventos también están cambiando. Una clasificación de episodios en función de su faceta de recurso (lluvia abundante de intensidades moderadas) frente a la de riesgo (lluvias cortas de intensidad extrema) parece apuntar a que los sucesos de riesgo (inicialmente de predominio veraniego) pueden llegar a coincidir con los de recurso (básicamente otoñales e invernales). Este hecho, además de desequilibrar el sistema atenta contra las estrategias de protección frente a las avenidas. El agua de los episodios intensos destinada a sostener los ecosistemas en verano no llega cuando debe y, sin embargo, viene a coincidir con los grandes eventos tardo-otoñales. Así, crecidas que, en principio serían susceptibles deser gestionadas con los instrumentos habituales de ordenación territorial, puedensuperar los umbrales de tolerancia de las sociedades frente el riesgo,mediante un incremento de su peligrosidad natural.

Siguiendo el camino del ciclo hidrológico en la cuenca, cuando el agua alcanza el suelo, intensidades máximas puntuales superiores a 350 mm/h (como las registradas en Manuel en julio de 1993) aceleran la erosión y condicionan los procesos de conversión lluvia-caudal. Pueden sobrepasar la capacidad inicial de infiltración del suelo y reducir considerablemente los umbrales de escorrentía, de manera que se produce circulación superficial incluso en suelos que aún no se han saturado. El agua “no tiene tiempo” de infiltrarse y, en lugar de almacenarse en el suelo como recurso inmediato (para luego alimentar los acuíferos), se drena rápidamente por vía superficial. A menudo se forman avenidas súbitas o flash-floods, con grandes picos de caudal que, en cuestión de unas horas, pueden producir catástrofes importantes.

En general la conectividad hidrológica de las cuencas mediterráneas, entendida como la capacidad del agua de circular a través de los distintos elementos hidrogeomorfológicos hasta la desembocadura, se está viendo alterada. Cada vez más se produce a tenor de las grandes intensidades que suponen los sucesos extremos, de modo que se aceleran los procesos de evacuación del agua al mar, sin dar tiempo al almacenamiento en los distintos reservorios de la cuenca y aumentando el riesgo.

Esta aceleración en eldrenaje aparece muy reforzada por la acción antrópica. Por una parte, los cambios recientes de usos del suelo (que a menudo implican su sellado y compactación) contribuyen a esta dinámica. Por otra, la mayor parte de medidas estructurales para el control de avenidas consisten en abreviar la permanencia del agua en el sistema. En este sentido son harto frecuentes las intervenciones destinadas a canalizar y “acortar” cauces, sobre todo en abanicos aluviales y llanuras de inundación, con obras que incrementan la velocidad de desagüe del canal, rectificando el trazado del lecho, ampliando su capacidad, reduciendo el rozamiento y aumentando la pendiente. Junto a la velocidad de evacuación se acelera la potencia erosiva de las aguas. Consecuencia de todo ello es que el cauce pierde la conectividad hidrológica con sus unidades geomorfológicas adyacentes (terrazas, llanuras, etc.) y drena el agua al mar rápidamente, sin tiempo ni espacio físico para realizar su actividad morfogenética y transferir agua a las unidades de almacenamiento.

Otro factor de pérdida de conectividad es el descenso paulatino de los niveles freáticos. En este sentido cabe resaltar que los ríos perennes presentan circulación durante todo el año porque los cauces están conectados con los acuíferos y alimentados por ellos. En el caso de las ramblas esta conexión sólo se da en algunos tramos y por ello la circulación es intermitente y altamente dependiente de las lluvias. A raíz de todas las transformaciones que se están llevando a cabo en los sistemas fluviales se plantea una cuestión de vital importancia: ¿está cambiando el patrón de circulación hídrica en los sistemas mediterráneos, desde una circulación perenne hacia una intermitente?. Dicho de otro modo: ¿son las ramblas el futuro de la hidrología mediterránea?

En síntesis, el ciclo hidrológico en entornos mediterráneos está desajustándose y adaptándose a una nueva realidad, como consecuencia del cambio climático. Debido al calentamiento planetario el agua permanece más tiempo en la atmósfera. Llueve menos y más intensamente, sobre todo en las cabeceras de las cuencas, lo que supone una disminución específica del recurso almacenable en embalses y acuíferos. El agua resiste menos tiempo en la cuenca y, propiciada por la acción antrópica,es drenada demasiado pronto hacia el mar. A la vez, el incremento de la intensidad y frecuencia de los sucesos extremos hace que el riesgo sea cada vez mayor, tanto el derivado de las lluvias in situ, como de las avenidas súbitas a que dan lugar. El balance recurso-riesgo está claramente desequilibrándose hacia una disminución del recurso y un aumento del riesgo.

¿Qué podemos hacer?, Cómo nos adaptamos a estos cambios?

La acción más perentoria y, sin embargo más difícil por razones obvias, es detener o minimizar el calentamiento global. Para evitar que el agua esté demasiado tiempo en la atmósfera y propiciar que llueva de manera más efectiva es absolutamente necesario frenar el incremento de temperatura. Los sistemas ambientales deben recibir sus inputs hidrológicos en el momento de la estación que le corresponde, en el estado adecuado (nieve, agua, vapor) y a intensidades que puedan metabolizar. Para ello resulta imprescindible la reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero, junto con otras medidas para el control de la contaminación atmosférica. Gobiernos, empresas, asociaciones y ciudadanos en general deben de ponerse a ello. Más allá de una “buena práctica” debe constituir un “life motive”.

Otro paso es conseguir que el agua permanezca más tiempo en los sistemas fluviales para que pueda almacenarse, rellenando suelos y acuíferos. Se trata de revertir la actual tendencia que va del recurso al riesgo, para que se transfiera agua del riesgo al recurso. Esta no es tarea fácil y requiere grandes esfuerzos de gestión ambiental y territorial.

Por una parte se precisan medidas que ayuden a restablecer el equilibrio en las cabeceras. Destaca aquí el papel de los bosques como reguladores de las cuencas mediterráneas y como proveedores de servicios ecosistémicos básicos para la sociedad. El cambio climático anuncia mayor stress hídrico para los bosques, incrementando la mortalidad de los árboles y volviéndolos más vulnerables ante el riesgo de incendio. Todo ello puede ser minimizado con una adecuada gestión forestal, que promuevala mayor riqueza estructural del bosque y que favorezcael secuestro del carbono. Otras medidas como la reducción de densidad mediante la tala selectiva o la recuperación del mosaico agroforestal contribuyen a incrementar la resistencia del bosque a incendios y sequías. En definitiva, una adecuada gestión forestal adaptativa ayuda a mantener el agua en el sistema, evitando una excesiva evapotranspiracióny favoreciendo la infiltración y la producción de escorrentía subsuperficial.

En general, para retener el agua en la cuenca resulta imprescindible favorecer el movimiento y almacenamiento hídrico a través de sus elementos, esto es, mantener el máximo nivel de conectividad hidrológica.En este sentido merecen especial atención los espacios de recarga de acuíferos, los cauces y las llanuras de inundación.

Junto a una correcta planificación de los usos del suelo, una de las piezas claves para la gestión y mantenimiento de estos espacios es la red de Infraestructuras Verdes por su capacidad de mantener el recurso, mitigar el riesgo, reducir la contaminación e incrementar la resiliencia de los ecosistemas. Resultan imprescindibles, además, estrategias de restauración fluvial de corte geomorfológico, en las que se intente mantener lo que se ha venido en llamar Territorio de Movilidad Fluvial (Estrategia Nacional de Restauración de Ríos). Consiste en respetar un espacio, que incluye el cauce, el corredor ribereño y parte de la llanura de inundación, en el que el río pueda ajustar sus procesos de erosión y sedimentación a las condiciones de circulación de cada momento. Un espacio no defendido con hormigón y no urbanizable, donde pueda desbordarse, erosionar, depositar,… en definitiva, reacomodarse a la energía y caudal de los episodios que debe drenar. De este modo se laminan las crecidas, se reduce el caudal-punta, se transfiere agua a los acuíferos y se retrasa y reduce la cantidad de agua que se vierte al mar. Por último, para aquellos lugares donde las intervenciones de obra hidráulica sean imprescindibles, debería optarse por soluciones técnicas que tengan en cuenta la dinámica y conectividad fluvial.

Este análisis somero en busca del agua se ha centrado en el ciclo hidrológico natural y ha descuidado su fase productiva. Sin embargo, todos somos conscientes de que el ciclo rara vez presenta un comportamiento natural, ya que está siendo constantemente intervenido por el hombre, que detrae recursos del sistema. No añadiremos complejidad al tema introduciendo los usos del agua, pero no podemos obviar que el factor antrópico (y sus necesidades crecientes) supone un elemento más a tener en cuenta.

Por ello, que el agua llegue demasiado pronto al mar (ya sea por el ritmo acelerado de fusión de los hielos ya sea porque las cuencas están abreviando los procesos de drenaje) supone menor disponibilidad de agua dulce. Llegados a este punto cabe plantearse una última cuestión: ¿por qué no devolvemos parte del agua del mar al ciclo productivo mediante desaladoras? Siempre será mejor detraer agua del mar quede otro sistema fluvial (o reservorio subterráneo) que puede acabar desestabilizándose.