Aquesta entitat promou una normativa lingüística secessionista aliena al consens científic i contrària al marc legal vigent. D’acord amb l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i la Llei 7/1998, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és l’única autoritat amb competència legal per establir la normativa oficial del valencià. Cap entitat privada pot atribuir-se aquesta competència.

Que un acte d’aquestes característiques es celebre en una corporació de dret públic vulnera els principis de neutralitat institucional i servei a l’interés general que han de regir els col·legis professionals. No es tracta de llibertat d’expressió, sinó de responsabilitat institucional.

Que això ocórrega precisament en el Col·legi de Metges resulta especialment greu. Una institució que representa el màxim exponent del rigor científic i de l’evidència contrastada no pot oferir cobertura institucional a plantejaments que neguen el consens filològic consolidat. El mateix principi que obliga la professió mèdica a rebutjar el negacionisme sanitari hauria d’impedir donar aparença de legitimitat a un negacionisme lingüístic.

Permetre aquesta presentació en seu col·legial projecta una aparença de legitimitat que pot generar confusió entre la ciutadania i els mateixos col·legiats.

Malgrat la denúncia formal presentada prèviament per l’Associació Ciutadana en Defensa de la Sanitat Pública del País Valencià (Acdesa-PV), advertint del caràcter controvertit de la iniciativa, l’acte es va celebrar sense cap resposta ni explicació pública.

El silenci és especialment preocupant en una corporació amb més de 19.300 col·legiats, on en les darreres eleccions només van participar 2.590 persones i la candidatura guanyadora va obtindre 1.696 vots. Aquestes dades evidencien una distància entre direcció i col·lectiu que no contribueix a reforçar la credibilitat institucional.

Les corporacions de dret públic han d’actuar amb transparència, coherència i respecte escrupolós a la legalitat vigent. Quan no ho fan, comprometen el rigor que han de representar.

Perquè hi ha moments en què callar no és neutralitat. És posicionament.

Curiosamente siempre se hace referencia a la LEQ, y nada se dice de las LE médicas, ya sea en  Atención Primaria, en Consultas Externas o en pruebas diágnosticas como la TAC, RMN, PET-TAC o una simple Radiografia, siendo que esta LE es fundamental para valorar y diagnosticar a los pacientes y así poder asignarles una prioridad. En la LEQ estructural, los pacientes, al menos,  ya estan  diagnosticados y se sabe su prioridad.

No obstante no podemos restar importancia a unes cifras de LE tan elevadas, pues son un problema grave y, lo que es peor, causa de desigualdades. Estas desigualdades  afectan fundamentalmente a las persones más pobres del sistema que según el informe AROPE 2019, son ya un 26% de la población (más de 12 millones). Somos el tercer estado con mayor desigualdad con respecto a los estándares europeos.

La solución siempre ha sido aumentar el presupuesto para destinarlo fundamentalmente, por un lado, al “plan de choque”, (derivación de pacientes a hospitales privados) y por otro lado, a los “autoconciertos”, conocidos como peonadas, (prolongación de la jornada laboral por los mismos profesionales del sistema público). Como se ha podido comprobar solo ha servido para paliar las LE.  

El camino, al ser multifactorial, es difícil y complicado, pero necesariamente  ha de suponer un cambio a medio y largo plazo tanto en la gestión y planificación sanitaria por parte de la Administración, como en una mejor gestión clínica de los profesionales (medicina y enfermeria) y una participación “horizontal” entre administración, profesionales y ciudadanos. Todo ello unido a un incremento del gasto destinado  a la sanidad pública.

Así pues la Administración debe posibilitar los medios para que haya una información homogénea mediante un sistema informático que monitorice y permita evaluar a todos y cada uno de los centros y a su personal, única forma de optimitzar  los recursos humanos, a veces no es cuestión de aumentar plantillas si no de redistribución de las mismas. Periódicamente se debe depurar la LE, pues la situación clínica varía y en algunas ocasiones no será necesaria intervención alguna. Además se debe exigir que las pruebas diagnósticas y las consultas no se dupliquen, cosa que ocurre con frecuencia y, sobre todo, cuidar que la información, el trato y la accesibilidad al sistema sean las óptimas. Todo esto no será posible sin una gestión profesional al frente, que a dia de hoy, desgraciadamente, es una carencia importante, al primar generalmente la afinidad política.

El mejorar la gestión clínica supone la elaboraración de “Guias Clínicas”, implicando a los profesionales sanitarios, tanto de  la Atención Primaria como de las diferentes especialidades, con el fin de  disminuir la variabilidad de la práctica clínica y evitar en lo posible entradas inadecuadas en LE. Controlar cualquier actuación no indicada tanto diagnóstica como terapéutica. Priorizar  el orden de la LE, en primer lugar por criterios clínicos, después por situación sociolaboral y finalmente por antigüedad. Aumentar la Cirugia Mayor Ambulatoria, conocida como cirugía sin ingreso. Y poder premiar a aquellos  profesionales que cumplan los objetivos mediante unos incentivos adecuados.

Finalmente hay que potenciar la participación real, no formal como hasta ahora, mediante los consejos de salud en los centros y departamentos  contando con  los profesionales, los ciudadanos y la administración. Ello no será posible sin que unos y otros  cedan poder, pues solo desde la horizontalidad será posible la verdadera participación.

Todas estas medidas implican a todos los actores: administración, profesionales y ciudadanos, con el objetivo claro de mejorar nuestro sistema sanitario público, y una vez consensuadas, deberían  ser de obligado cumplimiento. Sólo así, tanto profesionales como ciudadanos gozaremos de una mayor satisfacción.

Alfons C. Polo es presidente de Acdesa PV

Aquesta és una informació no errònia, sinó totalment falsa, perquè en tots els hospitals públics del País Valencià, des que es feren les transferències en matèria de sanitat en la dècada de 1980, es desenvoluparen els serveis d’oncologia mèdica. El 1988 s’encetà el que es va conèixer com el primer Pla Càncer. Es tractava d’oferir una assistència oncològica integral i de qualitat posant les persones en el centre d’atenció i garantint l’accessibilitat als recursos en tot el territori, independentment del lloc de residència. Actualment la valenciana és una de les comunitats autònomes que disposa d’una atenció als malalts de càncer més completa tant pel que fa a prevenció, diagnòstic precoç, assistència infantil i d’adults, cures pal·liatives, unitats d’hospitalització a domicili, així com en investigació.

A més a més, els hospitals terciaris de la xarxa pública disposen de la tecnologia més avançada.

Als hospitals de primer nivell, comarcals o de departament, igualment s'hi tracten pacients oncològics, i només per a algunes teràpies específiques s’ha de recórrer al suport dels hospitals terciaris amb els quals existeix la necessària coordinació.

Vist tot això, que és la pura realitat a l’abast de qualsevol persona informada, podem concloure que no és ètic difondre a la societat, i especialment a pacients amb greus problemes de salut, missatges que generen dubtes pel que fa a la qualitat de l'assistència sanitària que reben als centres públics.

Aquest tipus d’arguments o de falses informacions són inacceptables i revelen, a banda d’una manca preocupant de principis ètics, una actitud de falsejament de la realitat que només pot obeir a interessos crematístics d'una entitat privada amb ànim de lucre.

En aquesta nova etapa del poble valencià, superada una època d’abús i corrupció a gran escala, cal dir alt i clar que l’exigència d’ètica, transparència, credibilitat i bones pràctiques ens obliga a tots, també a les entitats privades i als continguts difosos a través de les webs, els mitjans de comunicació i les xarxes socials.

Alfons C. Polo és metge i president d'Acdesa-PV.