Els conflictes armats són una de les principals causes de pobresa al món però a la vegada són un negoci molt rentable per a unes poques persones que s’enriqueixen a costa de la vida de milers de persones. Aquest negoci no funciona sense una sèrie d’actors clau que, a més de mantenir-lo viu, en treuen partit: les entitats bancàries.

La ràtio d’endeutament de les empreses d’armament espanyoles és d’un 73% de mitjana, segons l’informe Els bancs que inverteixen en armes del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, el que significa que aquestes empreses requereixen del finançament dels bancs per poder fabricar les armes. O el que és el mateix: sense el finançament dels bancs, tres de cada quatre armes no es podrien fabricar.

Els bancs, amb les seves inversions, col·laboren a mantenir nivells alts de producció d’armes que faciliten la proliferació i la perdurabilitat dels conflictes bèlics i augmenten els nivells de violència i les conseqüències. No obstant, invertir en empreses que vulneren els drets humans no té cap tipus de cost ni per les empreses ni per les entitats bancàries que les financen, fet que facilita que les inversions al sector armamentístic siguin una pràctica estesa a l’àmbit financer i que la majoria de bancs convencionals, caixes d’estalvi i cooperatives de crèdit dediquin recursos a fer créixer la producció d’armes, ja sigui amb la concessió de crèdits i préstecs o amb l’emissió d’accions i bons a aquestes empreses fabricants. Els principals bancs que participen d’aquest finançament a l’estat espanyol són el BBVA, el Banco Santander, Barclays, Deutschebank, ING, Banca March, Bankia, el Banc Sabadell, CaixaBank, Banco Popular i Bankinter. 

Davant d’aquesta situació, conscientment o no, l’administració pública continua treballant amb aquestes entitats bancàries convencionals. De fet, el BBVA té el trist honor de ser alhora el banc que encapçala el rànquing de la banca armada espanyola (rànquing de bancs que inverteixen en empreses d’armament) i el principal proveïdor de l’Ajuntament de Barcelona. Completen ambdues llistes CaixaBank, el Banc Sabadell i el Banco Santander.

És cert que els darrers anys algunes administracions públiques han fet passes d’apropament a les finances ètiques. El mateix Ajuntament de Barcelona l’any 2015 va crear el comissionat d’economia cooperativa, social i solidària -òrgan responsable del sorgiment i creixement de l’economia social i solidària (ESS) a la ciutat de Barcelona-, i el Pla d’Impuls d’ESS com a programa d’acció que contempla l’apropament a les finances ètiques entre les seves línies d’actuació. A més, a finals de l’any passat es va fer soci de Fiare Banca Etica i va obrir un compte amb aquesta entitat i amb Caixa d’Enginyers. També l’ajuntament de la capital catalana va signar un conveni amb Coop57 per tal de crear un fons econòmic compartit de 200.000 euros per impulsar el finançament de projectes d’economia social i solidària. I s’ha començat a treballar amb Triodos Bank, amb qui es va signar un préstec de 7,5 milions d’euros per  finançar promocions d’habitatge social el Patronat municipal de l’Habitatge.

D’altra banda, la introducció de clàusules socials a la compra i la contractació pública és un altre exemple de coherència de polítiques que s’està donant a l’Ajuntament de Barcelona. Entre aquestes clàusules es troba la Declaració responsable sobre paradisos fiscals als procediments de selecció d’ofertes i contractes amb les entitats financeres; mesura que obliga a les entitats bancàries que vulguin presentar-se a concurrència competitiva a declarar si tenen paradisos fiscals. 

Totes aquestes mesures, que mai s’havien donat a una institució com l’Ajuntament de Barcelona, són un avanç molt important i valorat pel sector de les finances ètiques, que veuen aquest comportament com una fita a més de com un model per altres ajuntaments del territori. No obstant, per una institució de les dimensions de l’Ajuntament de Barcelona que va tenir un pressupost anual de 2.700 milions d’euros l’any 2017, el volum que gestionen de les entitats de finances ètiques o cooperatives representa només el 8% de la necessitat de finançament de l’ajuntament. I pel que fa a les clàusules socials, manquen instruments i mecanismes de seguiment i avaluació que puguin validar-les i dotar-les de sentit i efectivitat. De fet, el BBVA va anunciar que sí té diners a les Illes Caiman però que els té en condicions legals, i això no el va impedir competir a la licitació.

Per tant, encara queda molt camí per recórrer si des de l’administració es vol apostar per la coherència de polítiques i deixar de treballar amb la banca armada. S’han d’encarar reptes i obstacles de caràcter tècnic i jurídic per facilitar l’entrada de les entitats ètiques a la gestió dels seus pressupostos i reptes de dimensió i capacitat de gestió de volums elevats, per part de les entitats de finances ètiques. 

El debat sobre com incorporar les finances ètiques a les nostres institucions ja existeixen i algunes entitats ja estan abordant la temàtica. Un exemple son les jornades “Desarmem les polítiques financeres” que organitzen SETEM Catalunya i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, amb la finalitat de conèixer en profunditat els reptes i les passes per avançar cap a polítiques financeres més coherents amb la pau i la justícia social.

Les administracions públiques tenen responsabilitat en la vulneració de drets humans fora del territori que governen si són còmplices de les empreses que violen aquests drets. La compra i la contractació pública són els instruments clau per la coherència de polítiques que té l’administració, i per tant, és imprescindible que s’incorpori la ètica a totes les polítiques públiques, inclòs el finançament.

Los conflictos armados son una de las principales causas de pobreza en el mundo pero a la vez son un negocio muy rentable para unas pocas personas que se enriquecen a expensas de la vida de miles de personas. Este negocio no funciona sin una serie de actores clave que, además de mantenerlo vivo, sacan partido: las entidades bancarias.

La ratio de endeudamiento de las empresas de armamento españolas es de un 73% de media, según el informe «Los bancos que invierten en armas» del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, lo que significa que estas empresas requieren de la financiación de los bancos para poder fabricar las armas. O lo que es el mismo: sin la financiación de las entidades bancarias, tres de cada cuatro armas no se podrían fabricar. La banca tradicional, con sus inversiones, contribuye a mantener niveles altos de producción de armas que facilitan la proliferación y la permanencia de los conflictos bélicos y aumentan los niveles de violencia y las consecuencias.

No obstante, invertir en empresas que vulneran los derechos humanos no tiene ningún tipo de coste ni por las empresas ni por las entidades bancarias que las financian, hecho que facilita que las inversiones al sector armamentístico sean una práctica extendida en el ámbito financiero y que la mayoría de bancos convencionales, cajas de ahorro y cooperativas de crédito dediquen recursos a hacer crecer la producción de armas, ya sea con la concesión de créditos y préstamos o con la emisión de acciones y bonos a estas emprendidas fabricantes. Los principales bancos que participan de esta financiación en el estado español son el BBVA, el Banco Santander, Barclays, Deutschebank, ING, Banca March, Bankia, el Banco Sabadell, CaixaBank, Banco Popular y Bankinter.

Ante esta situación, conscientemente o no, la administración pública continúa trabajando con estas entidades bancarias convencionales. De hecho, el BBVA tiene el triste honor de ser a la vez el banco que encabeza el ránquing de la «banca armada» española (ránquing de bancos que invierten en empresas de armamento) y el principal proveedor del Ayuntamiento de Barcelona. Completan ambas listas CaixaBank, el Banco Sabadell y el Banco Santander.

Es cierto que los últimos años algunas administraciones públicas han hecho pasos para aproximarse a las finanzas éticas. El mismo Ayuntamiento de Barcelona en 2015 creó el comisionado de economía cooperativa, social y solidaria -órgano responsable del surgimiento y crecimiento de la economía social y solidaria (ESS) en la ciudad de Barcelona-, y el Plan de Impulso de la ESS como programa de acción que contempla el acercamiento a las finanzas éticas entre sus líneas de actuación. Además, a finales del año pasado se hizo socio de Fiare Banca Ética y abrió una cuenta con esta entidad y con Caja de Ingenieros. También el ayuntamiento de la capital catalana firmó un convenio con Coop57 para crear un fondo económico compartido de 200.000 euros para impulsar la financiación de proyectos de economía social y solidaria. Y se ha empezado a trabajar con Triodos Bank, con quien se firmó un préstamo de 7,5 millones de euros para financiar promociones de vivienda social del Patronato municipal de la Vivienda.

Por otro lado, la introducción de cláusulas sociales en la compra y la contratación pública es otro ejemplo de coherencia de políticas que se está dando en el Ayuntamiento de Barcelona. Entre estas cláusulas se encuentra la Declaración responsable sobre paraísos fiscales a los procedimientos de selección de ofertas y contratos con las entidades financieras; medida que obliga a las entidades bancarias que quieran presentarse a concurrencia competitiva a declarar si tienen paraísos fiscales.

Todas estas medidas, que nunca se habían dado a una institución como el Ayuntamiento de Barcelona, son un avance muy importante y valorado por el sector de las finanzas éticas, que ven este comportamiento como un hito además de como modelo para otros ayuntamientos. No obstante, para una institución de las dimensiones del ayuntamiento de la ciudad condal, que tuvo un presupuesto anual de 2.700 millones de euros en 2017, el volumen que gestionan de las entidades de finanzas éticas o cooperativas representa sólo el 8% de la necesidad de financiación del ayuntamiento. Y en cuanto a las cláusulas sociales, carecen de instrumentos y mecanismos de seguimiento y evaluación que puedan validarlas y dotarlas de sentido y efectividad. De hecho, el BBVA anunció que sí que tiene dinero en las Islas Caimán, pero que lo tiene en condiciones legales, y esto no le impidió competir a la licitación.

Por lo tanto, todavía queda mucho camino por recorrer si desde la administración si se quiere apostar por la coherencia de políticas y dejar de trabajar con la banca armada. Se tienen que encarar retos y obstáculos de carácter técnico y jurídico para facilitar la entrada de las entidades éticas a la gestión de sus presupuestos y retos de dimensión y capacidad de gestión de volúmenes elevados, por parte de las entidades de finanzas éticas.

El debate sobre como incorporar las finanzas éticas a nuestras instituciones ya existen y algunas entidades ya están abordando la temática. Un ejemplo son las jornadas “Desarmemos las políticas financieras” que organizan SETEM Catalunya y el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, con el fin de conocer en profundidad los retos y los pasos para avanzar hacia políticas financieras más coherentes con la paz y la justicia social.

Las administraciones públicas tienen responsabilidad en la vulneración de derechos humanos fuera del territorio que gobiernan si son cómplices de las empresas que violan estos derechos. La compra y la contratación pública son los instrumentos clave para la coherencia de políticas que tiene la administración, y por lo tanto, es imprescindible que se incorpore la ética a todas las políticas públicas, incluida la financiación.