Atenent a l'actualitat de les últimes setmanes, pareixieria que assistim a una onada de falsificacions de títols, mentides curriculars i corrupteles entre polítics. El baròmetre del CIS de novembre de 2024 situava els problemes polítics com la primera preocupació de la ciutadania (23,8%), disparant-se 5,2 punts al respecte del mes anterior coincidint amb la gestió de la DANA. En 2025, podem afirmar, a grans trets, que després de la vivenda -que ha sigut el primer problema durant vuit mesos consecutius fins juliol- o de la immigració, el que més preocupa a la ciutadania és la classe política, un indicador de crisi de legitimitat institucional sense precedents. Segons les dades disponibles, la percepció ciutadana sobre la corrupció institucional supera el 80%, un rècord històric que evidencia l'erosió dels fonaments democràtics. Quan la desconfiança institucional es generalitza, la ciutadania tendeix a refugiar-se en posicions extremes o a desconnectar completament del procés democràtic.

Segons l'Índex de Percepció de la Corrupció de 2024 de Transparència Internacional, Espanya ha caigut deu posicions amb una puntuació de 56 sobre 100, quedant per darrere de Portugal, i al mateix nivell que Xipre i República Txeca. Dins de la Unió Europea, Espanya ha descendit del lloc 14 al 16, superada per Letònia i Eslovènia. Un deteriorament relatiu que coincideix amb el que Transparència Internacional qualifica com un estancament en les reformes anticorrupció i una politització dels mecanismes de lluita contra la corrupció; informe que coincideix amb les demandes que Europa realitza a Espanya en el seu informe anual del GRECO (Grup d'Estats contra la Corrupció del Consell d'Europa) en el que adverteix de l'incompliment en mesures anticorrupció per a alts càrrecs.

Quan els dirigents polítics menteixen sobre les seves credencials i sobre el seu CV, s'està produint un doble engany: es manipula la percepció ciutadana i s'erosiona la confiança en les institucions. D'esta manera es genera una desafecció institucional que alimenta moviments populistes i antisistema; es contribueix a la polarització política, on les mentides descobertes es converteixen en munició per a la confrontació partidista, intensificant la crispació dificultant els consensos necessaris per abordar problemes estructurals, debilitant la qualitat de les polítiques públiques. Aquest procés, segons la teoria de l'espiral del silenci, provoca que els ciutadans amb posicions moderades tendeixen a callar, deixant més espai a les veus extremes i accelerant la fragmentació social.

La substitució de càrrecs polítics per suposats “perfils tècnics” s'ha convertit en una estratègia de màrqueting que amaga una realitat inquietant: la desconnexió creixent entre la classe política i la ciutadania. L'intent de presentar dirigents polítics com a “tècnics neutres”, com el General Gan Pampols com a vicepresident i paladí de la recuperació després de la Dana, respon a una estratègia comunicativa que busca evitar la polarització, però que acaba generant més desconfiança, donat que la neutralitat absoluta és un mite: tot acte comunicatiu i tota decisió tècnica porta implícits uns valors i una visió del món.

El camí cap a la regeneració democràtica passa necessàriament per abandonar la il·lusió dels “perfils tècnics” neutres i assumir que la política és, per definició, ideològica i valorativa. La transparència exigeix que els dirigents assumisquen posicions polítiques amb honestedat i que la ciutadania puga avaluar-los basant-se en criteris clars de competència i integritat.

Mentrestant, Espanya continua enfonsant-se en els rànquings internacionals de transparència, mentre països com Dinamarca (90/100) o Finlàndia (88/100) demostren que és possible combinar eficàcia política amb alts nivells de confiança institucional. La pregunta és clara, la societat espanyola serà capaç de generar la pressió necessària per forçar aquest canvi o continuarà instal·lada en un cicle de desafecció i polarització que amenaça els fonaments de la democràcia?

L'auge dels populismes i de l'extrema dreta no és un fenomen aïllat, en l'actual parlament europeu ja hi ha fins a quatre grups diferents que integren en el seu si a diferents sensibilitats, des de partits autoritaris, populistes de dreta radical o antiliberals com Europa de les Nacions Sobiranes, grup parlamentari en el qual s'emmarquen els alemanys AFD junt amb part de la Confederació Polonesa i eurodiputats búlgars del partit pro-rus Renaixement. Si observem què unix als països en els quals creix tant l'extrema dreta populista veiem que tots tenen un denominador comú, una creixent desigualtat agreujada per mesures d'austeritat, acrescut per una crisi de representació democràtica i per un afebliment dels partits tradicionals per falta de modernització del sistema polític. Vegem.

Entenent la desigualtat com el distint accés, propietat i ús dels béns i recursos que coexisteixen en una societat, s'ha evidenciat en els últims anys i, sobretot, a partir de la crisi de 2008, les enormes desigualtats que amb el boom econòmic havien sigut camuflades entre l'abundant treball, el creixement econòmic i l'expansió del neoliberalisme. Alemanya és un exemple d'això on el 10% més ric del país concentra quasi el 60% del patrimoni total i l'1% més ric compta amb el 24%. En el costat oposat, més del 15% dels treballadors pateixen pobresa salarial. Uns contrastos que han despertat un accentuat descontentament social, especialment en la zona oriental del país on la riquesa és inferior i les condicions laborals pitjors. Així, no resulta baladí que en este context partits com l'AfD s'hagen lucrat del descontentament a través de discursos populistes on arremeten contra la immigració, entre altres temes, la qual cosa no ens resulta molt allunyat del panorama polític espanyol.

A més, es dóna també una dinàmica que no és específica del cas alemany i és la pèrdua de confiança en els partits polítics tradicionals, materialitzada a partir d'una crisi de representació per factors com la falta d'eficàcia d'estos davant les problemàtiques socials. Problemes com l'augment de la desocupació, la desigualtat o la precarietat laboral que no són abordats amb franquesa i que propicia l'entrada d'estos partits d'extrema dreta prometent un canvi.

Després de la crisi del 2008 i amb el neoliberalisme consagrat com a paradigma econòmic imperant, les mesures aprovades pels estats membres no aconsegueixen escapar d'esta línea d'actuació consistent en una accelerada reducció del dèficit públic mitjançant mesures d'austeritat i retallada. Amb això, la capacitat protectora de l'Estat en termes de cobertura i qualitat de la prestació, va minvar traslladant-se en una reestructuració restrictiva del model del benestar i alimentant encara més la desigualtat, que en 2022 per a Espanya se situava en un Gini del 33%, tres punts per damunt de la mitjana europea, i 4 per damunt d'Alemanya. Açò es deu al fet que allà on l'Estat no arriba, entren les prestacions privades que només es troben a l'abast d'uns pocs provocant que les famílies, especialment les dones, assumisquen càrregues majors, aguditzant la bretxa entre classes socials.

La recuperació econòmica tampoc va beneficiar a tots per igual, com se sol referir sovint en premsa “els rics són cada vegada més rics” i, en conseqüència, els pobres ho són cada vegada més. Quan parlem de les conseqüències del model impulsat per a eixir de la crisi, no ens referim solament a una reducció de la despesa pública en matèria de sanitat, educació, pensions i seguretat social, dependència o habitatge; els anomenats pilars de l'Estat de Benestar, sinó també al marc normatiu del mercat laboral. Després de l'eixida de la crisi en 2014 es va augmentar la temporalitat, la parcialitat i la creació d'ocupació de baixa qualitat, que en el cas alemany, es va materialitzar en una segmentació del mercat laboral i en la creació dels anomenats “mini jobs”.

Tota esta amalgama de polítiques aplicades van consolidar la desigualtat anterior a la crisi i la varen augmentar de manera que continúa latent a dia de hui. Estes desigualtats tant econòmiques com socials generen malestar i operen com a catalitzador de la polarització política, símptoma de l'auge del populisme i de l'extrema dreta.

El cas alemany és un dels més paradigmàtics. I açò no és mèrit exclusiu de Hitler i NSDAP. Després de la Segona Guerra Mundial, l'extrema dreta no tardà a reorganitzar-se i va romandre latent en la política del país fins al dia de hui, amb alguns repunts de popularitat fugaços i puntuals. Ara, la seua presència ja no passa desapercebuda. Si bé Alternative für Deutschland (AfD) no és l'únic partit alemany que d'extrema dreta, sí és el que més suport i espai mediàtic ha aconseguit recaptar. Des de la seua fundació en 2013, l'AfD tractà de desvincular-se de l'extrema dreta, acostant-se més al liberalisme clàssic, de fet, una de les principals raons de ser del partit en els seus inicis tenia a veure amb la seua oposició a les polítiques federals alemanyes en el context de crisi de l'eurozona i, més concretament, als rescats recolzats per Alemanya per als anomenats PIGS. No obstant això, quan en 2015 Frauke Petry prengué les regnes de l'organització, la immigració i l'islam es convertiren en temes estrela, al mateix temps que es predicava la necessitat d'enfortir les relacions amb Rússia. A grans trets, esta mateixa línia el partit seguix en l'actualitat sota el lideratge d'Alice Weidel.

Este fenomen no és exclusiu d'Alemanya. A Espanya, on l'índex de Gini reflectix una desigualtat superior a la mitjana europea de 2022 -que és el 30%-, també s'observa l'enfortiment de formacions populistes i d'extrema dreta. El recent suport d'Elon Musk a Santiago Abascal com a “pròxim president d'Espanya” -a pesar que el seu partit fou tercera força amb només el 12,38% dels vots en les eleccions generals de 2023- evidencia la creixent internacionalització dels moviments dretans i de les seues xarxes de suport ultraconservadores a través de xarxes socials propietat del magnat de X.

El panorama polític europeu enfronta així una doble amenaça, d'una banda, la persistència de desigualtats estructurals que generen malestar i incomprensió ciutadana de la situació global i dels grans indicadors macroeconòmics i, per un altre, la consolidació d'aliances transnacionals entre figures d'extrema dreta, magnats i broligarques amb immensa capacitat econòmica i mediàtica.

El futur de la democràcia europea dependrà de la capacitat dels governs per a unir forces i abordar estes desigualtats mitjançant polítiques que enfortisquen l'Estat de benestar així com del desenvolupament de polítiques de reindustrialització i enfortiment del projecte europeu.

*Aquest article ha estat elaborat per l'Equip Panòptic format per: Joana Silvestre Vañó, Llum Barberá Agustí, Saray Peñarubia Plaza y Danylo Titenko.

El auge de los populismos y de la extrema derecha no es un fenómeno aislado, en el actual Parlamento Europeo ya hay hasta cuatro grupos diferentes que integran en su seno a diferentes sensibilidades, desde partidos autoritarios, populistas de derecha radical o antiliberales como Europa de las Naciones Soberanas, grupo parlamentario en el que se enmarcan los alemanes AfD junto con parte de la Confederación Polaca y eurodiputados búlgaros del partido prorruso Renacimiento. Si observamos qué une a los países en los que crece tanto la extrema derecha populista, vemos que todos tienen un denominador común, una creciente desigualdad agravada por medidas de austeridad, acrecentado por una crisis de representación democrática y por un debilitamiento de los partidos tradicionales por falta de modernización del sistema político. Veamos.

Entendiendo la desigualdad como el distinto acceso, propiedad y uso de los bienes y recursos que coexisten en una sociedad, se han evidenciado en los últimos años y, sobre todo, a partir de la crisis de 2008, las enormes desigualdades que con el boom económico habían sido camufladas entre el abundante trabajo, el crecimiento económico y la expansión del neoliberalismo. Alemania es un ejemplo de ello donde el 10% más rico del país concentra casi el 60% del patrimonio total y el 1% más rico cuenta con el 24%. En el lado opuesto, más del 15% de los trabajadores padecen pobreza salarial. Unos contrastes que han despertado un acentuado descontento social, especialmente en la zona oriental del país donde la riqueza es inferior y las condiciones laborales peores. Así, no resulta baladí que en este contexto partidos como la AfD se hayan lucrado del descontento a través de discursos populistas donde arremeten contra la inmigración, entre otros temas, lo que no nos resulta muy alejado del panorama político español.

Además, se da también una dinámica que no es específica del caso alemán y es la pérdida de confianza en los partidos políticos tradicionales, materializada a partir de una crisis de representación por factores como la falta de eficacia de estos ante las problemáticas sociales. Problemas como el aumento del desempleo, la desigualdad o la precariedad laboral que no son abordados con franqueza y que propicia la entrada de estos partidos de extrema derecha prometiendo un cambio.

Tras la crisis del 2008 y con el neoliberalismo consagrado como paradigma económico imperante, las medidas aprobadas por los Estados miembros no lograron escapar de esta línea de actuación consistente en una acelerada reducción del déficit público mediante medidas de austeridad y recorte. Con ello, la capacidad protectora del Estado en términos de cobertura y calidad de la prestación, menguó trasladándose en una reestructuración restrictiva del modelo del bienestar y alimentando aún más la desigualdad, que en 2022 para España se situaba en un Gini del 33%, tres puntos por encima de la media europea, y 4 por encima de Alemania. Esto se debe a que allá donde el Estado no llega, entran las prestaciones privadas que solo se encuentran al alcance de unos pocos provocando que las familias, en especial las mujeres, asuman cargas mayores, agudizando la brecha entre clases sociales.

La recuperación económica tampoco benefició a todos por igual, como se suele referir a menudo en prensa “los ricos son cada vez más ricos” y, en consecuencia, los pobres lo son cada vez más. Cuando hablamos de las consecuencias del modelo impulsado para salir de la crisis, no nos referimos solamente a una reducción del gasto público en materia de sanidad, educación, pensiones y seguridad social, dependencia o vivienda; los llamados pilares del Estado de bienestar, sino también al marco normativo del mercado laboral. Tras la salida de la crisis en 2014 se aumentó la temporalidad, la parcialidad y la creación de empleo de baja calidad, que en el caso alemán, se materializó en una segmentación del mercado laboral y en la creación de los llamados “mini jobs”.

Toda esta amalgama de políticas aplicadas consolidaron la desigualdad anterior a la crisis y la aumentaron de forma que sigue latente a día de hoy. Estas desigualdades, tanto económicas como sociales, generan malestar y operan como catalizador de la polarización política, síntoma del auge del populismo y de la extrema derecha.

El caso alemán es uno de los más paradigmáticos. Y esto no es mérito exclusivo de Hitler y NSDAP. Tras la Segunda Guerra Mundial, la extrema derecha no tardó en reorganizarse y permaneció latente en la política del país hasta el día de hoy, con algunos repuntes de popularidad fugaces y puntuales. Ahora, su presencia ya no pasa desapercibida. Si bien Alternative für Deutschland (AfD) no es el único partido alemán de “extrema derecha”, sí es el que más apoyo y espacio mediático ha logrado recabar. Desde su fundación en 2013, el AfD trató de desvincularse de la extrema derecha, acercándose más al liberalismo clásico. De hecho, una de las principales razones de ser del partido en sus inicios tenía que ver con su oposición a las políticas federales alemanas en el contexto de crisis de la eurozona y, más concretamente, a los rescates apoyados por Alemania para los llamados PIGS. No obstante, cuando en 2015 Frauke Petry tomó las riendas de la organización, la inmigración y el islam se convirtieron en temas estrella, al mismo tiempo que se predicó la necesidad de fortalecer las relaciones con Rusia. A grandes rasgos, esta misma línea el partido sigue en la actualidad bajo el liderazgo de Alice Weidel.

Este fenómeno no es exclusivo de Alemania. En España, donde el índice de Gini refleja una desigualdad superior a la media europea de 2022 -que es el 30%-, también se observa el fortalecimiento de formaciones populistas y de extrema derecha. El reciente respaldo de Elon Musk a Santiago Abascal como “próximo presidente de España” -a pesar de que su partido fue tercera fuerza con sólo el 12,38% de los votos en las elecciones generales de 2023- evidencia la creciente internacionalización de los movimientos derechistas y de sus redes de apoyo ultraconservadoras a través de redes sociales propiedad del magnate de X.

El panorama político europeo enfrenta así una doble amenaza, por un lado, la persistencia de desigualdades estructurales que generan malestar e incomprensión ciudadana de la situación global y de los grandes indicadores macroeconómicos y, por otro, la consolidación de alianzas transnacionales entre figuras de extrema derecha, magnates y broligarcas con inmensa capacidad económica y mediática.

El futuro de la democracia europea dependerá de la capacidad de los gobiernos para aunar fuerzas y abordar estas desigualdades mediante políticas que fortalezcan el Estado de bienestar así como del desarrollo de políticas de reindustrialización y fortalecimiento del proyecto europeo.

*Este artículo ha sido elaborado por el Equipo Panóptico formado por: Joana Silvestre Vañó, Llum Barberá Agustí, Saray Peñarubia Plaza y Danylo Titenko.

Si bé això pot ocórrer i és normal que ens preocupe, la reforma de la ja derogada llei d’enjudiciament criminal era més que necessària com va quedar palès durant el judici per l’agressió comesa per la manada de Pamplona i que va ser el detonant i reclam de la societat civil per a que les institucions i el poder polític reformaren i actualitzaren la legislació a la nova realitat social. Amb la nova norma es posa en el centre a les dones, i com afirma la catedràtica de Dret Penal de la Universitat d’A Coruña Patricia Faraldo, amb ella no es pretén agreujar les condemnes, sinó que la seua intenció és la de millorar el tractament a les víctimes de violència sexual.

La llei del sí és sí elimina la distinció que feia l’anterior llei entre els delictes d’abús i agressió sexual i això ha implicat reduir algunes condemnes mínimes que en cas de no fer-ho haveren provocat una pujada de penes ja molt elevades a l’Estat espanyol per a casos sense violència ni intimidació. De la mateixa manera que algunes condemnes referents a delictes més lleus s’han reduït, d’altres, les més greus, com les d’abusos han augmentat. 

Pel que fa al debat sobre la incorporació o no de la disposició transitòria segona de transició entre codis, cal tindre en compte que el dret penal espanyol es regeix pel principi de retroactivitat de les llei penals favorables als reus. Este principi legal, deriva de la idea que resulta injust aplicar valoracions antigues de la llei quan la sobirania popular expressada pel parlament en l’actualitat incorpora una nova visió del delicte en qüestió menys severa que la llei anterior, per tant, l’aplicació de la llei de llibertat sexual i la consegüent revisió de condemnes no es només una decisió legal, sinó que deriva d’un principi incorporat a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, per tant, es tracta d’un dret de rang constitucional.

Fent un exercici de retrospectiva recordem que amb la reforma del Codi Penal de 1995 es va produir un augment de les condemnes, el que va provocar un augment de la població reclusa a tot l’Estat, situant a Espanya com un dels països Europeus més punitius i, per consegüent, amb més població privada de llibertat. El que com ha quedat constatat amb el temps és que l’augment punitiu dels delictes no és dissuasiu i per tant, la major privació de llibertat, l’augment de condemnes i de població reclusa no ens ha convertit en un Estat més segur ni tampoc més lliure.

Arribat a este punt sembla que l’opinió pública i publicada estan més preocupades per la quantitat d’anys que un agressor o violador passa dins la garjola, que amb l’efecte i beneficis que eixa mesura comporten a la societat. 

La funció principal de les presons és la de la reinserció social dels reus, és a dir, durant el temps que estan privats dels dret fonamental de la llibertat, han de disposar dels recursos que els permeten el rescabalament dels delictes i l’aprenentatge de noves conductes i adquisició de valors per a la seua posterior reinserció en la societat. 

En contra de d’esta màxima veiem com les presons no compten amb els recursos idonis per al compliment de la seua funció, així trobem com a la presó de Picassent el número de cel·les és de 1.321, no obstant, en juny d’enguany el número d‘interns era 2.171, el que suposa una taxa d’amuntegament del 164,35%, d’eixa manera els interns ni tan sols poden disposar d’una cel·la individual com marca la Llei Orgànica General Penitenciària, ni encara menys disposen de programes i professionals qualificats encarregats de la seua atenció i reinserció efectiva. 

Des d’este punt de partida, el que a mi també em preocupa és que el temps de condemna indicat per la judicatura siga realment efectiu. Des del meu breu contacte amb alguns interns del centre penitenciari de Picassent tots coincidien en la falta de professionals per atendre’ls, de la necessitat de dotació de més recursos per a que vertaderament puguen aprendre noves formes de relacionar-se. Malauradament alguns dels interns entren i ixen de la presó perquè durant el temps que hi passen interns no adquireixen els mecanismes suficients perquè una vegada tornen a l’entorn desfavorit del que molt provenen, puguen eixir d’eixe cicle i construir-se una nova vida integrada en societat.

Un dels propers reptes que hem d’afrontar com a societat és la el desenvolupament d’un sentit comunitari que puga mantindre, reintegrar i rehabilitar vertaderament a aquells que es veuen arrastrats per la fúria o la desesperació; la búsqueda d’un model diferent a l’actual basat en un sistema educatiu integrador i complet, en un sistema sanitari que procure atenció mental gratuïta i un sistema de justícia basat en la recuperació i la reconciliació, en compte de en la retribució i la venjança. D’eixa manera les escoles es poden convertir l’alternativa més poderosa a les presons i a la desigualtat.

Este dia, que celebrem tan sols des de l’any 2015, quan va ser establert per les Nacions Unides en el marc de l’agenda 2030, pretén incentivar la participació de dones i xiquetes en ciència, millorar les seues perspectives en la carrera investigadora i reconèixer les seues aportacions per tal d’aconseguir una participació més igualitària. Perquè, a pesar que el nombre de dones que tenim professions en STEM (ciencia, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) s’ha incrementat en les ultimes dècades, encara ens trobem infrarepresentades.  

En esta línia va néixer el projecte Women’s Legacies, un treball col·laboratiu en el que professorat de tots els àmbits i assignatures ha elaborat materials i fitxes didàctiques que permeten treballar obres, descobriments, invencions realitzades per dones i que fins el moment actual han estat invisibilitzades. El projecte pretén contribuir a la inclusió en els continguts educatius de les dones protagonistes de la història i del seu llegat. Amb la publicació gratuïta i accessible dels productes elaborats en el projecte es pretén facilitar la transmissió a les aules d’una cultura completa i verdaderament universal que contribuisca a erradicar les desigualtats de gènere des de la base.

Des d’esta perspectiva trobem imprescindble redefinir què és ciència i tecnologia. Com afirma Katrine Marçal, històricament estes dos disciplines s’han definit des del punt de vista masculí, durant anys s’han ignorat les idees i aportacions de les dones, el que ha dificultat la innovació, donat que els estereotips de gènere han determinat que era i que no era important. I afig un exemple molt gràfic, com va succeir amb el disseny de les maletes amb rodes, que daten de l’any 1970. Fins aquell moment no existia este tipus de maletes perquè es considerava que els homes eren suficientment forts i masculins per carregar amb tot el pes i les dones anirien sempre acompanyades d’un mascle.

Altra realitat relacionada amb les dones i la ciència és el capital invertit en nosaltres, les dones, que encara és menor si tractem d’arribar a dones no blanques. Un exemple d’esta pràctica és la referida a la investigació sobre els infarts de miocardi, que històricament es feia a partir d’estudis realitzats sobre subjectes masculins, encara que els resultats de les investigacions s'aplicaven també a les dones. Doncs bé, des de fa anys és conegut que el patró quan es patix un infart, així com en moltes altres patologies, és diferent en dones i homes. És per això que cal que les institucions i els organismes que faciliten els fons públics tinguen la consciència d'exigir que, almenys, hi haja una representació igualitària als estudis.

Ara bé, el dia de la xiqueta i la dona en la ciència és només una vegada a l’any. Durant la setmana de la seua preparció l’alumnat descobreix les històries que hi ha al darrere de científiques i investigadores destacades de diferents àmbits com matemàtiques, física, química, biologia, tecnologia, astronomia, informàtica o telecomunicacions. Esta setmana, l’alumnat aprèn nocions bàsiques sobre el context en que es van produir els descobriments o aportacions científiques en qüestió.

No obstant això, que és magnífic i necessàri, dia rere dia observe que en educació tenim molt de camí per fer i per assolir la igualtat en aspectes de les dinàmiques diàries. Em trobe tots els dies en que són els xiquets, els joves, en definitiva, els homes, els qui prenen la paraula durant les lliçons. Són ells els qui intervenen. Potser perquè son més ràpids, més impulsius, o simplement i diria que sobretot, ells no tenen por a fallar, saben que la seua vàlua acadèmica no depèn d’errar quan aporten una opinió. En canvi, elles se senten avaluades o potser mantenen l’ordre, esperen abans de respondre. En definitiva, potser les dones som més reflexives.

La veritat és que esta qüestió em genera gran interés i m’he proposat canviar-la, m’agradaria donar més veu a les alumnes en la quotidianitat de la seua formació acadèmica, perquè estes realitats diàries també conformen el nostre imaginari col·lectiu, determinen els nostres desitjos i metes i poden fer-nos sentir o no capaces d’assolir els diferents reptes.

Tant de bo, com vam concloure a la classe de dimecres, quan ells i elles siguen professionals dedicats a l’àmbit que més els agrade, no siga necessari reivindicar este dia perquè hagem assolit la igualtat, tant en l’accés i la visibilitat, com en el reconeixement de les nostres científiques. 

Sobre la trobada s’han escrit ja rius de tinta. La caverna mediàtica i política, com no podia ser d’altra manera, ha utilitzat tots els estereotips que emanen del patriarcat per atacar l’encontre i les seues protagonistes. La definició de la conversa pública com “aquelarre feminista” és la que més ha cridat l’atenció perquè també és la que més evidencia eixe tuf masclista dels seus detractors. 

El diàleg, la cordialitat, la mostra de simpatia i la búsqueda de punts en comú entre integrants de partits polítics que lluiten per l’atenció d’un mateix votant s’ha convertit en un acte transgressor, diria que també revolucionari. Per això ha despertat eixa animadversió als pilars que sustenten l’actual sistema neoliberal.

Vivim en un moment de crispació política, de búsqueda del titular fàcil, del clic a costa de declaracions incendiàries, de ridiculitzar als interlocutors, de buscar enemics i, sobretot, de l’exageració de la diferència per captar el vot.

En eixe context d’una societat on les normes no escrites de la política, els acords i la convivència són cada volta més difícils de trobar, naix esta plataforma constituïda per cinc dones que reinventa les maneres de fer política d’esta modernitat.

Perquè este aquelarre a l’Olympia ha donat en certa manera sentit al terme política en la seva versió més clàssica entesa com la búsqueda de solucions que resolguen el conflicte social i les diferències. Deixar l’espectacle, el maniqueisme i la confrontació és un acte revolucionari en política, és un acte que, a més a més, denota valentia. Contra la caverna, però també contra les dinàmiques sectàries dels partits polítics.

Històricament els lideratges han estat marcats per la testosterona, han estat basats en la mostra de força, de poder i han sigut verticals i rígids. Fa dècades que el moviment feminista va aconseguir posar en la palestra la necessitat d’incloure a les dones en la primera línia dels partits, i ara cal anar més endavant, com molt encertadament han definit les cinc participants a l’acte de dissabte.

Calen lideratges femenins, lideratges centrats en la resolució de conflictes, en la cooperació, en el diàleg, en l’apreci i el respecte. En definitiva, lideratges constructius que posen a les persones en el centre de la presa de decisions.

He de reconèixer que em va aborronar llegir com Ada Colau en el seu article a El País previ a l’acte elogiava polítiques portades a terme per les seues companyes de taula. No crec recordar haver presenciat mai un fet com este, que per altra banda denota gran senzillesa, coratge i elegància.

Potser l’acte no es repeteix o les dinàmiques de la política acaben per portar per altres camins esta energia desplegada a l’Olympia, però el ben cert és que ha sigut una trobada que ha generat iI·lusió, que ha contagiat entusiasme i encoratja a seguir treballant per la consecució d’una societat més justa i igualitària en la que totes les persones se senten respectades i representades.

El futur del país està en la ment i els cors d’estes cinc dones valentes, però també de les que estaven entre el públic i de les que no van poder anar-hi. El futur del país és nostre. L’aquelarre de l’Olympia és un bon començament.

Des que ha acabat l’estiu és fàcil trobar anuncis en els que es demanden professionals qualificats que no reben resposta. Llanterners, electricistes, tècnics de laboratori, mecànics de maquinaria industrial, tècnics de muntatge de plaques solars, inclús d’altres menys especialitzats com el sectors del transport o la construcció. Esta situació es repeteix a diversos països del nostre voltant, on la demanda de mà d’obra qualificada ha augmentat notablement els últims mesos coincidint amb la reactivació de l’economia produïda per una relaxació de les mesures restrictives preses per fer front a la pandèmia de la covid19.

Pel que fa a les dades de treball, la taxa d’atur del segon trimestre de 2021 al nostre territori és del 16’7% (410.000 persones), concretament esta xifra s’eleva fina al 41’6% per als menors de 25 anys (71.000 joves). En quant a la formació, segons l’informe espanyol del Panorama de l’educació. Indicadors de la OCDE 2021, Espanya és, dels països analitzats, el que presenta una taxa de graduació més elevada en l'educació terciària. S'espera que el 53,6% de les persones menors de 30 anys acabe graduant-se en l'educació terciària. Pel que fa a la mitjana de països de l'OCDE, la taxa de graduació és del 38,2% mentre que a la mitjana de països de la UE22 s'espera que el 37,2% de les persones menors de 30 anys concloga amb èxit aquest nivell educatiu.

Estes dades ens porten a pensar en una possible sobrequalificació de la població o en que la demanda de professionals està completament desaliniada de l’oferta. No és cert que tots coneixem algú que ha estudiat a la Universitat i no hi pot exercir la seva professió? La solució per a uns és emigrar, per a d’altres especialitzar-se cursant estudis de màster, també hi ha qui necessita treballar i ho fa al sector que siga, moltes vegades desenvolupant treballs d’una branca de coneixement per a la que no està qualificat o s’està sobrequalificat.

Esta situació es dona per exemple, quan llicenciats en ADE desenvolupen tasques d’administratius, els de ciències experimentals ho fan de tècnics de laboratori o els de comunicació audiovisual o arts escèniques ho fan de tramoistes, entre d’altres. En definitiva, universitaris desenvolupant tasques que més bé corresponen a competències i capacitats desenvolupades als estudis de cicles formatius tant de cicle mitjà com de cicle superior. Un sistema fallit que comporta malestar per als qui no treballen del que han estudiat que se senten infravalorats, mal remunerats i amb sentiment de fracàs per no haver tancat el cercle formatiu amb el treball que somiaven el primer any universitari.

Esta qüestió ens porta a l’anàlisi de la situació, fa anys que des d’Europa es tracten d’incentivar els cicles formatius, una formació especialitzada en branques tan diverses com l’anàlisi clínic, els processos de soldadura o el turisme. Els titulats en cicles formatius son professionals amb coneixement específic que compta a més, amb una gran orientació laboral, de vegades formats també en idiomes, inclús alguns gaudeixen de beques Erasmus!

La primera revolució industrial va comportar la substitució progressiva dels artesans per treballadors que realitzaven tasques repetitives i fragmentades, durant la segona els artesans van desaparèixer substituïts per cadenes de producció industrial, en la tercera gran part dels treballadors del fordisme van ser reemplaçats per màquines i robots, ara, a l’inici de la quarta revolució industrial els treballs especialitzats tornen a ser requerits en forma de cicles formatius.

El sector del transporte es uno de los considerados imprescindibles en este estado de alarma generado por la enfermedad del Covid19. Aunque la mayoría de comercios permanezcan vacíos, la realidad es que desde el Gobierno se pide que no se pare del todo la actividad empresarial, puesto que supondría un duro golpe a la economía del país del que resultaría mucho más doloroso salir.

Porque mientras la actividad siga, aunque a medio gas, resulta indispensable llevar las materias primas o productos elaborados a su siguiente punto en la cadena de producción. Además, no olvidemos la rapidez con la que se vacían los estantes de los supermercados que hay que reponer diversas veces al día. Y es que aunque la economía pare, la vida sigue.

El sector del transporte tiene sus particularidades. Su actividad no se desarrolla en un centro de trabajo, no dispone de horarios fijos y requiere de largas jornadas en soledad. El pasado 13 de marzo se publicó en el BOE la derogación de los tiempos de conducción y descanso relativos al transporte de mercancías a causa de la crisis sanitaria. El Gobierno prevenía la necesidad de llegar más temprano a los destinos o de facilitar que los trabajadores descansen en sus casas, pero no todo ha sido un camino de rosas.

Desde que se inició el estado de alarma el 14 de marzo se cerraron todo tipo de establecimientos de venta al público, incluyendo restaurantes, pensiones y hoteles y se disminuyó la atención prestada en gasolineras y estaciones de servicio, pasando a ser esta de servicios mínimos, muchas veces de autoservicio. 

Por ejemplo, un conductor que realice una entrega de Valencia a Jaén pasará al menos dos días sólo en la carretera, sin poder tomar un café caliente, sin poder comer nada más que bocadillos de supermercado y sin poderse duchar. 

Y los conductores están sufriendo mucho la situación. Álex, después de un día entero en ruta paró a repostar en una gasolinera en la que pidió el acceso al cuarto de baño, lo cual le fue negado y tuvo que hacer sus necesidades en un campo aledaño. 

Hace  pocos días,  la Federación Española de Transporte Discrecional de Mercancías (Fetransa) denunciaba públicamente que se estaba incumpliendo la orden dictada por el Ministerio de Transportes por la que, tanto gasolineras como los centros de carga y descarga, debían facilitar el uso de los servicios de aseo (baños y duchas) a los conductores profesionales. Además, para facilitar el necesario descanso de los conductores, los establecimientos de restauración deben facilitar al transportista profesional un servicio de catering.

Según Benjamín Carmona, esto no se está cumpliendo. De las pocas áreas de servicio abiertas en la AP7 tan sólo en la del Penedés y Cambrils ofrecen bocadillos, aunque con previo aviso. Además, afirma que al tratarse de un servicio mínimo los servicios se encuentran en unas condiciones pésimas de higiene.

El pasado 22 de marzo, en El Diario del Transporte se anunció que las gasolineras Galp ofrecían mascarillas a los transportistas. Pero la realidad tumbó la propuesta. En ninguna de las tres estaciones consultadas por Alejandro le fue posible encontrar mascarillas. Es más, en todos los establecimientos le aseguraron no saber nada de la iniciativa.

No obstante, si algo hemos aprendido en este viaje es que la solidaridad es la ternura de los pueblos y surgen iniciativas como la de La Venta del Borrego en Banyeres de Mariola, donde a pesar de mantener el restaurante cerrado han instalado un puesto de autoservicio con café caliente para los transportistas, un gremio del que su restaurante se nutre a diario.

Además, en los foros del transporte van aumentando las iniciativas como esta a lo largo de todo el país que se comparten con gran alivio entre todos sus usuarios.

El sector del transport és un dels considerats imprescindibles en aquest estat d’alarma generat per la malaltia del Covid-19. Encara que la majoria dels comerços romanguen buits, la realitat és que des del Govern es demana que no es pare del tot l’activitat empresarial, ja que suposaria un colp ben dur a l’economia del país del qual resultaria molt més dolorós eixir.

Perquè mentre l’activitat continua, encara que a mig gas, resulta indispensable portar les matèries primeres o els productes elaborats al punt següent en la cadena de producció. A més, no oblidem la rapidesa amb què es buiden els estants dels supermercats, que cal reomplir unes quantes vegades al dia. I és que, encara que l’economia pare, la vida continua.

El sector del transport té les seues particularitats. La seua activitat no es desenvolupa en un centre de treball, no disposa d’horaris fixos i requereix llargues jornades en soledat. El 13 de març passat es va publicar en el BOE la derogació dels temps de conducció i descans relatius al transport de mercaderies a causa de la crisi sanitària. El Govern prevenia la necessitat d’arribar més enjorn a les destinacions o de facilitar que els treballadors descansen a casa, però no tot ha sigut un camí de roses.

Des que es va iniciar l’estat d’alarma el 14 de març, es van tancar tota mena d’establiments de venda al públic, incloent-hi restaurants, pensions i hotels, i es va disminuir l’atenció prestada en gasolineres i estacions de servei, que va passar a ser de serveis mínims, moltes vegades d’autoservei.

Per exemple, un conductor que faça un lliurament de València a Jaén passarà almenys dos dies sol en la carretera, sense poder prendre un café calent, sense poder menjar res més que entrepans de supermercat i sense poder dutxar-se.

I els conductors estan patint molt la situació. Álex, al cap d’un dia sencer en ruta va parar a repostar en una gasolinera en què va demanar l’accés al bany, cosa que se li va negar i hagué de fer les seues necessitats en un camp limítrof.

Fa pocs dies, la Federació Espanyola de Transport Discrecional de Mercaderies (Fetransa) denunciava públicament que s’estava incomplint l’ordre dictada pel Ministeri de Transports per la qual tant les gasolineres com els centres de càrrega i descàrrega havien de facilitar l’ús dels serveis d’endreça (banys i dutxes) als conductors professionals. A més, per facilitar el descans necessari dels conductors, els establiments de restauració han de facilitar al transportista professional un servei d’àpats.

Segons Benjamín Carmona, això no es compleix. De les poques àrees de servei obertes en l’AP7, tan sols en la del Penedès i la de Cambrils ofereixen entrepans, encara que amb avís previ. A més, afirma que, com que es tracta d’un servei mínim, els lavabos estan en unes condicions pèssimes d’higiene.

El 22 de març passat, en El Diario del Transporte es va anunciar que les gasolineres Galp oferien màscares als transportistes. Però la realitat va tombar la proposta. En cap de les tres estacions consultades per Alejandro li va ser possible trobar màscares. És més, en tots els establiments li van assegurar que no sabien res de la iniciativa.

No obstant això, si alguna cosa hem aprés en aquest viatge, és que la solidaritat és la tendresa dels pobles i sorgeixen iniciatives com la de la Venta del Borrego a Banyeres de Mariola, on, malgrat mantindre el restaurant tancat, han instal·lat un lloc d’autoservei amb café calent per als transportistes, un gremi del qual el seu restaurant es nodreix diàriament.

A més, en els fòrums del transport van augmentant les iniciatives com aquesta al llarg de tot el país, que es comparteixen amb gran alleujament entre tots els usuaris.

Sembla un procés natural que milers de persones afronten cada any, però la veritat és que és bastant més complex que una série d’examens i de competició entre professionals.

Des del dia en que decideixes accedir a la funció pública et converteixes en una persona esclava d’eixe procés selectiu, i és que encara que presentar-se a les proves és una decisió voluntària si el que busques és estabilitat per poder portar a terme projectes de vida com establir vincles o crear-tre rutines, construir una família o pels més atrevits inclús comprar una vivenda, aprovar les oposicions és un imperatiu.

El procés selectiu s’inicia amb l’elecció de l‘especialitat per la qual t’examinaràs, un tema que no és instrascendent, encara que et presentes a assignatures de l’àmbit del que tens formació universitària t’has de tornar a examinar sobre eixos continguts en temaris que contenen una setantena d’unitats, i no només has de demostrar que domines els continguts, sinó que has de ser millor que el company o companya del costat. Eduquem als nostres alumnes per tal que col·laboren però nosaltres ens examinem competint entre companys.

El segon pas d’una oposició és elegir acadèmia, buscar una persona que et prepare o fer-ho tu mateixa, però ja saps, siga com siga has de ser creatiu, original, i sobretot acumular gran quantitat de dades per poder-les expressar eixos dies.

El tercer i gran pas és sobreviure a la pressió social i a tu mateixa.

Saps que enguany hi haurà oposicions, però potser no tens sort amb “la bola”, o potser just enguany que hi ha opos estàs embarassada, caus malalta, i en eixe moment tots els somnis de futur i estabilitat s’esvaeixen, perquè com totes sabem, en un parell de mesos hi ha eleccions i potser fins d’ací altra dècada no hi tornen ha haver oposicions.

En cas que no tingues càrregues familiars i que hi pugues dedicar temps a l’estudi mai semblarà suficient, sempre hi ha algú que té la programació més avançada, que s’hi ha presentat a altres convocatòries i ja té feina adelantada, persones que no treballen i dediquen 8 hores al dia... Hi ha milers de casos, tu no saps com s’ho fan, però entre preparar les classes, treballar, passar un poc temps amb les persones a qui estimes no hi arribes, renuncies al que renuncies mai tens temps suficient per estudiar ni tampoc per gaudir dels amics i família perquè ni estàs amb els uns ni fas la feina que pretenies. Què esperaves amb una cursa de fons d’un o dos anys? No hi ha temps, és més, recorda que competeixes amb les companyes.

Arribes al claustre i allà no es parla d’altra cosa durant tot l’any, del número d‘unitats didàctiques, sobre si es llegirà el tema o no, el repartiment de places... i per fi, hui ha eixit la convocatòria oficial, ara sí s’ha donat el tret d’eixida als jocs de la fam!

Guanyar una oposició amb este sistema estranyament podrà “comprovar la idoneïtat de les persones aspirants per a l’exercici de la docència” com indica la ordre ORDRE 7/2019, de 28 de febrer de 2019, de la Conselleria. Un sistema que avalua continguts memorístics, programacions didàctiques irreals o difícilment aplicables (això sí, innovadores i creatives) que potser mai més confecciones amb tanta dedicació durant la posterior vida laboral no pot seleccionar “les millors docents”. Com hem d’educar als infants i joves a col·laborar, a tindre empatia, a ser millors persones, a tolerar la frustració, a conéixer-se a un mateixa, descobrir la seua passió i professió futura i a apassionar-se amb l’aprenentatge si nosaltres només hem aprés a avaluar-los i a competir en este sistema depredador?

Les oposicions comencen el dia que decideixes treballar en l’administració però no només les fas tu, tota la teua família i entorn més proper les pateix i se’n veu ressentit per eixa càrrega que finalment en major o menor mesura et passa factura ja siga amb estrés, decaïment, ansietat, tristesa, abatiment o senzillament perquè minora el temps de qualitat que pots dedicar-los.

Sort que no tot en la vida és feina i que entre totes les pressions, saps mantindre la sensatesa i donar valor a allò important en la vida, que és en primer lloc, gaudir-la envoltada de les persones a qui estimes i que fan més bonic el teu món.

Durant l'última setmana hem pogut seguir a tuiter desenes de denúncies públiques adreçades a diferents components de grups de música del més variat i divers, des de grups que actuen en els festivals més populars, com el Mad Cool, fins a grups de música en català, que se suposen d’esquerres, anticapitalistes i en definitiva, aliats.

Em preocupa la manera en que s’han produït eixes denúncies, que d’una banda, a diferència del #metoo no són anònimes sinó que van adreçades a focalitzar l’atenció en individus concrets, i d’altra banda, perquè els fets narrats no ens arriben en primera persona sinó que els llegim a través de captures de pantalla enviades a perfils anònims d’instagram o tuiter.

Moltes (m’agradaria que no es malinterpretara, he dit moltes i no totes) de les situacions que he pogut llegir, més que narrar agressions sexuals o assetjament, que és el que denúncien les descripcions dels perfils a les xarxes socials, responen a actituds masclistes, bavoses, i totalment pròpies d’un Torrente qualsevol, fets gravíssims donada la rellevància dels acusats, que no hem de permetre mai més enlloc.

Ara bé, cal denunciar eixes actituds? Per suposat que sí, i més si es produeixen dins del nostre entorn, allá on ens hem de sentir segures, còmodes i on hem de trobar l’enteniment i sororitat que no comparteix el gruix de la població actualment al nostre país.

És una gran decepció saber que components de grups de música que han sigut els nostres referents i que cridaven allò de: “cap agressió sense resposta”, són en realitat masclistes i s’encobreixen entre ells.

El panorama cultural i musical està format per una majoria abrumadora d’homes, i això continua i reforça els rols que de sempre han jugat les estrelles cada vegada que alguna fan els hi anava a demanar una foto o un autògraf. Cal fer autocrítica també, perquè quan els hi anem a buscar amb la intenció de fer-nos una foto els estem atorgant poder, que, com a homes criats en una societat patriarcal en la que gaudeixen de milers de privilègis, no deixen passar.

Hem de denunciar les injustícies, el masclisme i hem de lluitar envers el patriarcat unides, amb seny i de manera coherent i organitzada, no banalitzant termes que podrien ser usats per a desacreditar-nos.

El passat desembre, un grup de joves del Centre de Recepció de Menors (CRM) de Buñol van protagonitzar l’estrena de l’obra de teatre La clase encendida. Una peça que portaven assajant amb il·lusió i esforç des de feia mesos. Entrades exhaurides i teatre ple de gom a gom, acompanyat d’un públic entregat i uns actors inmillorables feren de la representació un èxit rotund, sense pal·liatius.

Tan gran va ser l’èxit del teatre, que l’IES La Hoya de Buñol va organitzar una jornada per conéixer als artistes, mostrar-los les instal·lacions de l’institut i intercanviar amb ells experiències i aprenentatges. Així, durant un matí els alumnes del CRM de Buñol van gaudir d’un magnífic concert interpretat pels alumnes de 1r i 4rt de l’ESO, així com també van aprendre a fer sabó amb oli, mel, sosa i pròpolis, de la mà dels alumnes i l’equip docent d’un dels cicles formatius.

Aquest acte, conduït per la música, un llenguatge universal, ha sigut el primer encontre entre joves que tenen la mateixa edat, que comparteixen inquietuds, espais i que tenen un mateix anhel, guanyar el futur. Eixe dia de segur que quedarà al recòrd de tots els assistents per la bellesa i complicitat que es va viure, doncs l’emoció és el far que ens ajuda a recordar, a aprendre i a retindre coneixements.

Verónica i Berta són dues joves que formen part de l’assemblea d’estudiants de l’IES i que el passat 21 de desembre van participar en el concert i encontre amb els joves del CRM de la localitat. Ambdues coincideixen afirmant que ha sigut una experiència inoblidable i que els fa llàstima que algunes persones es perden moments tan preciosos pels seus prejudicis. A més, des de l’assemblea d’estudiants ja pensen en quin serà el proper encontre per tal que estes experiències no situen només puntuals, sinó que formen part de la rutina dels centres .

“Construir ponts entre les persones”

Per la seua part, el director de l’IES La Hoya de Buñol, Gabriel Corachán, considera estes activitats de trobada un “un impuls per encetar una dinàmica d'intercanvi d'experiències per enriquir la visió del nostre alumnat, alhora que oferim noves oportunitats als menors”. “En la mesura en que aconseguim construir ponts entre les persones, que ens coneguem uns als altres i aprenem a mirar-nos com a iguals, estarem millorant de manera col·lectiva”, continua.

Per a Corachán “l'obra de teatre interpretada pels joves del CRM va ser impactant i ens va obrir una finestra d'oportunitat”. “Vam sentir que el nostre alumnat té la necessitat d'interaccionar amb un grup de menors d’una experiència vital molt intensa i que en massa ocasions ha patit un rebuig social inacceptable”. “La diversitat és riquesa i viure-la de prop és el millor antídot contra la intolerància”, apunta. I cel·lebra: “Ja comencen a sorgir idees des de l'alumnat de l'IES, així com del professorat i fins i tot de les famílies per a seguir en estes dinàmiques”.

Clara és una jove del poble que el mes de desembre va realitzar a les xarxes socials una crida a la ciutadania de Buñol per organitzar-se i col·laborar amb uns menors que per circumstàncies vitals iniciaren un camí cap a una vida digna lluny de les seues famílies, dels seus amics i del país on van néixer i que ara es troben en un centre al que tampoc no poden arrelar-se en excés, puix és d’estada temporal.

La proposta de Clara sembla que ha arrelat entre els habitants de Buñol, que poc a poc s’estan organitzant. Sense anar més lluny, ella mateixa ha acollit a sa casa durant un temps a un dels joves que va passar pel centre i que en complir la majoria d’edat va quedar al carrer, passant les fredes nits d’hivern en un parc, fins que ella el va acollir temporalment.

El poble de Buñol és un exemple de lluita i de solidaritat. S’està organitzant per treballar amb els menors i intercanviar coneixements, experiències i sabers. Tot aquest compromís a canvi del creixement personal i de la satisfacció que suposa l’experiència de compartir i donar el millor d’un mateix, de treballar per construir cada dia un món més just i igualitàri, aquell on volem viure.

Tant hem assumit els rols mercantilistes que passem els dies sobreocupant les nostres agendes de treball i oci, mirant cap a fora i suplint un amor que no trobem dins nostre i que no ens sabem donar; per això mateix, busquem agradar a les altres persones i que ens estimen per a així sentir-nos mereixedores del nostre propi amor. “L’amor a un mateix està edificat sobre l’amor que ens ofereixen les altres”, explica Bauman al seu llibre Amor líquid.“

Deia Maquiavel en la seua obra El príncipe que per un governant és preferible ser temut que ser estimat. I és allò que Bisquerra i altres expliquen en Intel·ligència emocional en educació, que l’odi i la por han sigut les emocions que han configurat el nostre sistema polític i social des del paleolític superior. Els discursos dels líders polítics mundials han alimentat l’odi i això ha obtingut com a resposta, la violència. La primera i segon guerra Mundial, els genocidis armenis i palestins, entre d’altres, omplen la nostra memòria i història més recent d’episodis d’odi. Curar les ferides és complicat, sobretot si no hi ha una voluntat política ferma en la construcció del benestar col·lectiu. D’eixa manera, la història de la humanitat és una seqüència de guerres acompanyades de dolor, sofriment i destrucció. Ara mateix, vivim el trepidant augment de l’extrema dreta a Europa, i també arreu del món on D. Trump governa des de la pedagogia de la por.

Amb aquests precedents se’ns planteja com a societat el gran repte de canviar un sistema polític i social basat en la ira i la por, per un altre context basat en el respecte, la solidaritat, la llibertat, la igualtat i, en definitiva, en l’amor.

És, per tant, moment per preguntar-nos quina societat, quines relacions personals volem i iniciar-nos en el camí cap a la millor versió de nosaltres mateixa, aquella que ens apropa a l’amor, el motor de canvi i de creixement més poderós pel que fa a emocions positives. Quan vivim des de l’amor fem les coses amb excel·lència, ens esforcem per donar el millor de nosaltres, tenim bons pensaments respecte a les altres i també sobre els esdeveniments que vivenciem, tractem de créixer i enriquir la nostra manera de ser i estar.

L’única forma d’acabar amb la violència i l’odi és l’amor. L’amor genera solidaritat, ens ajuda a resoldre conflictes i desenvolupar-nos en la quotidianitat.

Per tot això, hem de buscar moments per mirar-nos cap endins sense rancúnia, sense judicis, sense deuries, podries, i si... Hem de buscar la llum dins nostre, gaudir-nos, apreciar les nostres més boniques qualitats i potenciar-les, sentir-nos orgulloses d’elles. Ser com som i mostrar sempre la millor versió de nosaltres mateixa, la més adient per reconstruir este món que tant ens preocupa.

Pensem ara, en aquella persona que sempre té un somriure, que sempre està alegre, o en aquella altra que viu estressada o a qui tot li sembla malament. Tots tenim una emoció base des de la qual ens relacionem. Des d’eixe punt, variem l’estat emocional temporalment en funció d’allò que ens passa a cada moment i tornem a l’estat de l’emoció base en quan l’efecte de l’acció que ens ha fet “mutar” desapareix. L’emoció base ha de ser de baixa intensitat i fàcil de mantindre per poder tornar a ella sempre que ho considerem. Propose donar-nos uns minuts d’introspecció per reflexionar al voltant de quina és la nostra emoció base i, si escau, que elegim l’emoció base des de la qual ens volem relacionar a partir d’esta presa de consciència.

L’amor genera solidaritat, ens ajuda a resoldre conflictes, a ser respectuoses i a desenvolupar les nostres tasques del dia a dia. L’amor és, per tant, respecte, admiració, comprensió, empatia, reconeixement, enteniment... Una persona que estima és feliç. Apropem-nos a la millor versió de nosaltres mateixa. Estimem-nos per poder estimar també a qui ens envolta, a tot allò que fem i tot allò que sentim. El que som pot canviar el món.

L’amor comença en una mateixa. Cada matí en despertar, mirem-nos a l’espill orgulloses de ser com som, de ser qui som, i diguem: M’estime, t’estime.