Saber qui eres, la segona de les dues capacitats, és aquella gran pregunta que totes les persones ens fem al llarg de la nostra vida i la resposta passa per conèixer allò que sents, allò que penses i allò que fas. Aquests tres aspectes configuren les teues característiques personals i, a més, estan relacionats. El que penses condiciona el que sents i el que fas, i a la inversa.

Així, un pensament negatiu et pot portar a experimentar emocions negatives i a tindre actituds condicionades per aquests sentiments. I a la vegada, també és important tenir en compte que si canviem un d’aquests aspectes, els altres dos també ho faran. Les emocions positives validen els pensaments i els comportaments. Per tant, el que pensem i fem ha d’anar en funció del benestar individual, però també del col·lectiu; pensa i fes allò que et fa sentir bé a tu i a qui et rodeja.

A més a més, prendre consciència sobre una mateixa també implica prestar atenció a les emocions que ens contagien les altres persones. Per exemple, un matí et despertes i sents tranquil·litat, calma i alegria; et dirigeixes al treball, avui tens un dia motivador, així que decideixes anar a fer un te al bar per agafar forces. Allí et trobes amb el tracte d’un cambrer bastant desagradable, carregat d’emocions i pensaments negatius. I tu, sense més, reacciones automàticament a aquesta actitud, t’enfades, protestes i li crides. I allò que senties quan t’has despertat s’esfuma. Ara t’inunda la ràbia, l’enuig, la sensació d’injustícia i la impotència. Finalment, és així com et presentes a la feina, i és des d’aquestes emocions com afrontes el dia. Atenció, tu també pots contagiar.

Una escena bastant habitual, veritat? Bé, potser no és un cambrer, és la teua cap, o els teus fills o filles, o la teua parella, o pot ser un veí o veïna. Però, el que sí és cert, és que de vegades ens deixem amargar el dia o la vida per inèrcia. Com si fórem subjectes, víctimes, passives de les emocions de la resta de persones, o potser de les nostres pròpies. Com si no poguérem escollir allò que volem pensar, sentir o fer, com si no fórem capaços de ser nosaltres mateixes i apropiar-nos de les nostres vides. Massa sovint atorguem el poder del nostre benestar o malestar a les altres o a les circumstàncies. I en moltes ocasions posem l’automàtic i ens alienem al comportament humà predominant que se’ns imposa. Seguim models que reproduïm sense parar-se a pensar, sense ser conscients i sense triar-los, vivint la vida com autòmates adormides.

És per aquest motiu que cal aturar-se, observar-se, despertar la consciència cap a una mateixa i captar quins pensaments i sentiments regeixen les nostres accions i ens relacionen amb la vida, amb la resta de la gent i amb l’entorn. Reivindiquem la pausa, elogiem-la per despertar de l’estat de la inconsciència.

Aquesta expansió de la consciència necessita anar acompanyada de responsabilitat individual, ja que agafar el timó de la pròpia vida, saber qui eres i què vols, implica un segon pas: decidir. Decidir quins pensaments o creences vols tenir i caminar per canviar aquells que et limiten per altres més adequats i alliberadors; triar quines són les emocions que vols sentir i amb les quals et vols relacionar i, per últim, determinar i cuidar la teua actitud cap a tu i el món que t’envolta per començar a viure vides que meresquen la pena ser viscudes.

En definitiva, responsabilitat és elegir felicitat, alegria, amor: benestar malgrat les circumstàncies. Aquest empoderament personal et condueix inevitablement a la llibertat. Comprometre’t amb tu mateixa i lluitar per la vida et fa responsable. I ser responsable et fa lliure. Si despertes la consciència, el camí cap a la llibertat el tries tu.