Pep Gimeno Botifarra i Pau Chafer adapten la cançó tradicional valenciana al format d'orquestra simfònica este cap de setmana en dos concerts al Palau de la Música de València i al Gran Teatre de Xàtiva.

72 músics de l'Orquestra de València i 16 membres de la rondalla, a més d'artistes convidats, participaran en les dos actuacions sota la direcció d'Octavio Más-Arocas.

El resultat de l'experiment musical és una atmosfera que evoca la cançó tradicional però on també hi ha reminiscències de flamenc, jazz, sarsuela o la música de Manuel de Falla, segons el pianista Pau Chafer, autor de la idea i de l'adaptació. “Els sons tradicionals però amb un vestit més luxós”, diu Chafer.

Tot i la seua experiència, Botifarra se sent emocionat pel resultat. “Aborronat fins al tos” quan escolta l'orquestra tocant les melodies populars que sempre ha cantat, però ara en format simfònic.

El Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana disposa d’espais museístics per a xiquets de 0 a 3 anys a Castelló, València i Alacant. L’Espai de Telles acosta els menuts a l’art a través dels volums, les llums i els espais. El director del Consorci, José Luis Pérez Pont, assegura que “hem de trencar amb la idea elitista que la cultura és només per a uns pocs”. “L’art i la cultura són elements de creixement personal” diu Pérez Pont, i “volem fer que els museus formen part de la vida dels xiquets”.

L’Espai de Telles es pot trobar a l’Espai d’Art Contemporani de Castelló, al Convent del Carme de València i al Museu de Belles Arts d’Alacant, els primers espais expositius permanents per a nadons que existeixen a Espanya. S’està treballant per obrir-ne un segon a Castelló i un de nou a Gandia.

Pérez Pont diu que “volem activar la iniciativa del mateix bebé” a partir del mètode pedagògic Montessori. 10.000 xiquets valencians han gaudit ja de l’espai de telles.

“El verí del teatre” va nàixer per a la televisió en 1978. El text teatral de Rodolf Sirera ha estat traduït a quinze idiomes, l’últim al xinés, i representat en més de vint països. Tot i el gran èxit, Sirera confessa que “hi ha èpoques que no l’he volgut gens ni mica” per l’ombra que llança sobre tota la seua obra. “He escrit 40 ó 50 obres de teatre i el text que em demanen sempre és ‘El verí del teatre’.

Reconeix que l’obra naix de la necessitat de reflexionar sobre la professió actoral. “Jo venia del teatre independent”, diu Sirera i “sempre m’havia interessat molt saber on estan els límits de la representació teatral”.

És una obra escrita en les claus dels snuff-movies, els assassinats en directe, “una obra sobre la crueltat, el poder i la submissió”, tot i que reconeix que “el text té moltes lectures”.

Els espectadors valencians la poden vore ara en la versió de la Companyia Teatre Micalet, que el pròxim mes de maig estarà a Massamagrell.

Tot i la caiguda en desgràcia dels polítics que ha parodiat en els últims anys, l’actor Xavi Castillo continúa tenint en els seus personatges clàssics una font inesgotable de notícies. “El PP no se n’ha anat mai”, diu.

Segueix encuriosit l’ocàs polític de Francisco Camps i el pas de Ricardo Costa per l’Audiència Nacional. “Hi ha temes que són quan quan reglotes i el cas Gürtel és una reglotada”. Mai ha conegut personalment els personatges als quals imita més enllà d’alguna “trobada visual” en algun acte però es nega a vore la seua part humana: “És que estan furtant molt diners”.

Ara mateix prepara una sèrie per a públic familiar en À Punt i es confessa preocupat per la censura i les condemnes judicials a artistes i creadors: “La correcció política ens matarà”. Ell continua parlant de Rita Barberà o del Valle de los Caídos, malgrat tot.

Totes les novetats informatives vistes per Xavi Castillo, en “Xavi Castillo News”. Fins al 25 de febrer al Teatre Micalet de València.

Carles Dénia estrena el seu últim disc, “Cant espiritual”, basat en l’obra homònima d’Ausiàs March. Una oració que ell no veu com una peça “només religiosa” sinò “filosòfica i humanista” i que ha convertit en 13 cançons que interpreta acompanyat de sis músics.

Dénia reconeix la dificultat de musicar el ritme i l’estructura marquiana, un decasíl.lab amb cesura en la quarta síl.laba, el que anomena la “martellada rítmica” del poeta medieval, i ho fa entre el jazz, el cant tradicional valencià i el flamenc, “tres gèneres que van en la mateixa direcció”.

Es confessa sorprés per la “apassionament” de March, un poeta “canviant”, una figura “esquizofrènica” que va d’extrem a extrem, que manté una conversa molt dura amb Déu, però que “difícilment es pot superar”.

Li agrada definir a March com “un paisà” i pensar que els dos comparteixen “el mateix paisatge”, el de la comarca de la Safor que els uneix amb cinc segles de distància.