Aunque animales deportivos, lo que se dice animales, son otros. Por ejemplo la galga vallisoletana Liosa de Clemente, campeona de España de galgos en campo de este año o Soy la leche, el palomo deportivo valenciano campeón en la competición de comunidades autónomas del año pasado o el caballo Ibón, medalla de oro del campeonato de España que tuvo lugar en septiembre en Toledo.

Vemos que el mundo deportivo y el animal van de la mano a menudo y no solamente cuando utilizamos metáforas en las crónicas deportivas. De hecho existen 9 federaciones deportivas relacionadas con los animales de las 66 que recoge el anuario del deporte del Ministerio de Cultura y Deporte de 2020: Caza, Colombicultura, Colombófila, Deportes de invierno (mushing), Galgos, Hípica, Pesca y casting, Polo y Tiro al vuelo.

Curiosamente de ellas, tan solo la Hípica estará presente en las próximas olimpiadas de Tokio. Quizá se haya valorado para esta inclusión que junto con las carreras tiradas por perros o el polo, son de las pocas disciplinas deportivas en las que un hombre o mujer suda la camiseta junto al animal de cuatro patas durante la competición. En el resto de deportes el animal participa solo ante el peligro (de muerte en muchos casos) lo que resulta de lo más extraño ya que eso nos llevaría a considerar al animal como el auténtico deportista y esa cualidad está reservada para la persona, según la RAE y el sentido común. La explicación a esta incongruencia problamente la encontremos en el arraigo cultural en la utilización de animales en competiciones más o menos deportivas desde las sociedades primitivas. Sin embargo y aunque en la actualidad es un hecho indiscutible que la cultura y el deporte están más unidos que nunca, o precisamente por ese motivo, tal vez haya llegado el momento en que las mentes pensantes en el Consejo Superior de Deportes o la Conselleria d’Educació i Esport se paren a repensar en si el modelo sociocultural al que aspiramos como sociedad del siglo XXI – no tan primitiva y basada en los cuidados mútuos- puede incluir prácticas deportivas donde se daña la vida.

Que conste que tener o no la etiqueta de deporte no es imprescindible para la práctica de la actividad y en ningún caso determina su existencia, a no ser que vayan en contra de la ley como ocurrió con las peleas de gallos o perros o el tiro de pichón prohibido ya en muchas comunidades autónomas. Pueden articularse otras fórmulas que regulen las competiciones o exhibiciones con animales y de este modo las federaciones implicadas podrían adaptarse o reformularse para mantener su actividad bajo otro marco legal más allá del meramente deportivo. Mientras tanto, plantearse una revisión más garantista de los reglamentos sobre la participación animal en actividades competitivas, lúdicas o artísticas en la que prime el enfoque de su bienestar, antes, durante y después de la competición y en su crianza, e incluso cuestionar su catalogación deportiva, daría lugar a un debate interesante entre todas las partes implicadas en el que todos podríamos salir ganando… sobre todo los animales.

Tot Futbol serà el Estudio Estadio de la nit del diumenge. Després de vora cinc anys sense tele autonòmica i de fer piruetes multimèdia per a poder veure, no ja un partit, tan sols un resum o les millors jugades dels nostres equips davant l'allau merenga i blaugrana en els mitjans, gaudirem per fi de la cobertura que la televisió autonòmica promet donar als nostres equips gràcies a l'acord aconseguit amb Mediapro. L’afició estem d’enhorabona. No obstant això, sembla que aquesta cobertura no arribarà als “modestos” de la tercera divisió mereixedors com els “grans” de rebre atenció i reconeixement del gran esforç que realitzen per mantindre's en peus i ser ambaixadors, en molts casos els únics, dels seus pobles en tot el territori autonòmic. La identificació de la ciutadania amb els seus símbols esportius és innegable, ja siguen figures de talla mundial com l’alacantí David Ferrer o del terreny, com la pilotari de Beniparrell Ana Puertes. I una televisió autonòmica que vulga guanyar-se, no solament l'audiència, sinó el cor dels valencians i les valencianes, ha de tindre la sensibilitat d'acostar-se a l'esport en general i, en aquest cas, al futbol en particular, també en categories locals.

Però com tot no ha de ser futbol, o així de felices ens les prometíem després d'escoltar les paraules d'Empar Marco en la presentació de la programació esportiva, els dimecres s'emet Tot Esport, on tenen el seu minut de glòria la resta d'esports, tota la immensa resta. Donada la seua gran varietat s'entén la dificultat per a repartir el temps de dedicació a tots ells. Per aquest motiu sorprengué veure que, ja en el primer programa emés, el futbol es colara des del començament i acaparara vora la meitat del programa, minuts que se suposava havien de dedicar-se a esports que finalment no van tindre cabuda com l'handbol, la vela, el voleibol, el golf, el judo o el rugbi per nomenar-ne alguns amb més nombre de llicències esportives i, per tant, amb més seguidors, en el nostre territori. Tot reconeixent la importància de l'esport com a element de cohesió social i de vertebració del territori, els mitjans de comunicació públics tenen la responsabilitat d'atendre la seua varietat amb permis de ´sa majestat el futbol’.

Menció a banda mereix l’adequat tractament de la dona en l'esport. El fet que Yolanda Damià siga la cap de servei de programes d'esports en À Punt Mèdia i que s'haja apostat per María José Berbegall com a conductora del programa del dimecres convida a pensar que l'aposta per l'esport dona no serà merament testimonial. I com a guinda d'aquest pastís informatiu també tindrà cobertura l'esport adaptat. Al primer programa ja vam tindre notícies de la boccia, el ciclisme i la natació de la mà de la periodista i esportista paralímpica valenciana Leyre Ortí, que en els escassos cinc minuts que li deixaren al menys va marcar un punt d’inici. Per cert, no estaria de més incloure interpretació a llengua de signes en tota la programació, incloent l’esportiva.

És inevitable pensar en l'efecte depredador de temps informatiu del futbol d'elit respecte a la resta d'esports fins i tot del mateix futbol base, per aixó i sense caure en la desconfiança de què parlava l’escriptor uruguaià, esperem que la televisió autonòmica no es deixe véncer per la inèrcia, més encara ara, que acaba de començar la lliga, i oferisca una visió de 360 graus de l'esport de la terreta. De moment, els primers programes ens han deixat amb ganes de més.

Aquesta mateixa vesprada, en tornar del treball, s’hem creuat a l'altura de l'ecoparc. Com aquest tram del carril bici és costera avall anava incorporat al seient relaxant les mans sense subjectar el manillar i les he saludades «Xé, agafa la bici que cauràs!» - em va cridar al passar- i instintivament, fent-li cas, vaig tornar a col·locar-me en posició Contador per passar de seguida per la meta volant del parc on mon pare estava jugant a la petanca amb la seua colla i vaig arribar a casa just quan eixia la meua filla Carla per la porta.

Els dimarts i dijous de set a vuit va al poliesportiu a jugar a futbol sala en l'equip mixt aleví de l'escola esportiva municipal i, si arribe a temps com hui, m'agrada acompanyar-la. Així que sense baixar-me de la bici, espere que ella es pose el casc, s'ajuste la motxilla i puge a la seua per acostar- nos al poli. De camí va explicant-me que Lledó, la seua profe d'Educació Física, els ha manat un treball d'investigació i tota seriosa em diu que m'ha de fer unes preguntes sobre els jocs de “la meua època”.

Davant la meua cara de circumstància m'aclarix que vol dir dels jocs antics als quals jo jugava al carrer de xicotet. Jo, resignat a la meua condició d'antic, li explique que ens anàvem al solar on està ara la gasolinera i jugàvem a la trompa, les boles, a futbol o a punteria tirant pedres a una llauna. Parlem de com ha canviat el poble, dels edificis, del trànsit, que ja no es pot jugar al carrer, i fins i tot de les classes d'educació física que també han canviat prou; no s'acaba de creure que saltàvem un poltre o que fèiem taules de gimnàstica. Ja en el poli, ens acomiadem i torne cap a casa.

La meua dona acaba d'arribar de la seua classe de boxa al gimnàs. Treballa en una gestoria i li va de primera un poc d'activitat física per compensar tantes hores de despatx, sobretot ara que esperem al quart membre de la família. Com ja se li comença a notar la panxeta, Tere està pensant en passar de la boxa a la natació, tot i que hauria d'anar a la piscina coberta comarcal perque ací no en tenim, i compaginar-ho amb les classes de preparació al part que fan a l'ambulatori.

Està clar que els propers mesos canviaran algunes coses, entre elles el menú de casa que ja hem decidit inclourà més productes frescos, i com que ja són vora les huit, sense entretindre’m més agafe el carret i em vaig al ultramarins de Juanjo abans que tanque que són deu minuts caminant. En girar el cantó per poc no m'atropella part del club de running del poble «yeee espaiiii!' Va, vine amb nosaltres! Ara no puc que vaig a ca Juanjo!» La veritat és que no aguantaria el seu ritme, més encara estos dies que estan entrenant per a la 10K que organitza la Mancomunitat el mes que ve. Jo ja tinc prou amb aguantar amb dignitat els 90 minuts del partit de futbol de veterans de cada dissabte.

Per fi a casa i amb la truita d'espinacs a taula, Carla ens ensenya un rascló que s'ha fet en l'entrenament perque Quique li ha fet una falta i ha caigut. Això em recorda que Juanjo, son pare, portava una bena al canell quan he anat a la seua tenda i és que s'ha fet una esquinç jugant al frontó. Coses de l'esport ... o també de la política esportiva?

La política esportiva municipal, la que ens toca de prop, s'ha de preocupar d'infraestructures que no tenen per què ser grandioses ni cares de construir ni de mantenir: un passeig de vianants segur, un carril bici que connecte pobles veïns, un pràctic poliesportiu i parcs públics amb espais per a l'oci actiu per exemple no és demanar massa.

Afegim-hi una oferta d'activitats esportives extraescolars suficients, variades i barates, una bona col·laboració amb el centre de salut, el suport a les associacions esportives locals, etc i ja tindrem molt guanyat. Si, a més, comptàrem amb polítiques autonòmiques i estatals que afavoriren la racionalització de les infraestructures més costoses a nivell comarcal (piscines cobertes, estadis, pavellons...) o la implantació de la recepta mèdica esportiva o l'ampliació de l'horari curricular de l'àrea d'Educació Física a les nostres escoles, sens dubte la pràctica esportiva, la salut i en definitiva la qualitat de vida dels nostres veïns i les nostres veïnes milloraria.

Potser però, el nostre president Ximo Puig pensa que aquestes coses són menudeses i que el que mola de veritat és celebrar uns quarts de final de la Copa Davis o millor encara, com que no tenim prou en la Volvo en Alacant, que la World Race de vela vinga a València. Aixó sí que és esport de categoria.

Estos días también vemos como Francisco Camps, otro mártir según sus propias palabras en aquel infame discurso de dimisión ante las cámaras de televisión en julio de 2011, se encuentra en otra parrilla dispuesto a superar los envites del Juzgado de Instrucción número 17 de Valencia, que le citó el pasado miércoles como investigado para tomarle declaración dentro de la causa abierta sobre las presuntas irregularidades en la construcción del circuito urbano de Fórmula 1 en la capital.

Esta parrilla de asfalto incandescente parece no haber mermado un ápice la chulería y desvergüenza del todavía miembro del Consell Jurídic Consultiu – del que recordemos recibe un sueldo de 58.000 anuales – cuando a las puertas atendió a la prensa momentos antes de acudir al juzgado asegurando que en este tema “todo se hizo fenomenal”. Sin embargo no habrá sido todo tan fenomenal cuando, a falta de una causa abierta, el expresidente tiene abiertas dos, la segunda el caso Valmor, muy relacionado con la primera.

En esta causa se investiga, además, a la que fuera consellera de Deporte Lola Johnson y al expiloto de motociclismo Jorge Martínez 'Aspar' por supuestos delitos de malversación de caudales públicos y prevaricación administrativa. Y por si nos pudiera parecer poco fenomenal, recordemos también que a su sucesor Alberto Fabra le pareció buena idea la compra de Valmor Sports SL por parte de la empresa pública Circuito del Motor, lo que supuso según la Fiscalía, la condonación de más de 14 millones de euros que adeudaba a la propia empresa y la asunción de los más de 31 millones de euros de pasivos frente a terceros.

Un panorama desolador que salpica más o menos indirectamente a la actual empresa pública Circuit del Motor i Promoció Esportiva S.A receptora de 2.610.000 euros de los presupuestos de la Generalitat para este año, diez mil euros más que el año pasado. Esta partida presupuestaria, definida como gastos de explotación del circuito, es la mayor dentro de la línea de Fomento de la Actividad Deportiva de la Dirección General de Deporte a excepción, con poco más, de la asignada a la construcción y modernización de infraestructuras deportivas.

Sorprende comprobar la abrupta diferencia con otras partidas como la del deporte universitario que recibirá tan solo 100.000 euros, un 3,8% de lo asignado al circuito, la de las becas a deportistas de élite que contará con 350.000 euros, un 13,4 %, o la que corresponde a las subvenciones para la totalidad de las federaciones de la Comunidad Valenciana que está presupuestada por el equivalente a poco más del 50% de lo que va recibir la empresa pública ubicada en Cheste.

¿A qué se debe esta diferencia de criterio a la hora de repartir? Desde luego no tiene que ver con la cantidad de deportistas que hacen uso del circuito ya que según el anuario de estadísticas del Ministerio de Deporte publicado en mayo del año pasado y que hace referencia a las licencias federativas de 2016, fueron expedidas en nuestra comunidad 1.941 para el Motociclismo y 1.066 para el Automovilismo, la mayoría de las mismas correspondientes a deportistas que ni siquiera utilizan el circuito. Sorprende aún más si vemos que, tomando como referencia esos datos y sumando las licencias de las dos federaciones del motor, se situarían en el puesto 24 de un total de 64 federaciones implantadas en nuestro territorio, superadas por ejemplo por las licencias expedidas por las de Patinaje, Actividades Subacuáticas o Rugby. Por no hablar de las más de 9.000 del Atletismo o las más de 40.000 licencias del Baloncesto.

Curioso que la pole de la parrilla de salida del Gran Premio de los Presupuestos del deporte valenciano la ostente precisamente la empresa pública que asumió la deuda generada por el pufo de la Fórmula 1 mientras otros deportes mayoritarios padecen la falta de apoyo institucional. En fin, nos las prometíamos muy felices con el cambio de Gobierno pero... al menos (modo irónico, entiéndase) siempre nos quedará Juan Roig para suplir la falta de inversión pública.