La fabricació de cervesa consumeix, aproximadament, el 17 % de la producció mundial de civada. La major part de la producció d’aquest cereal, el 67 %, se destina a l’alimentació d’animals de granja; i el 16 % restant, se destina al consum humà i a la sembra. És cert que tal com preveu l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), cal esperar una caiguda important en la producció de civada els propers anys. A més, la civada de millor qualitat, que és la que se destina a la producció de cervesa, serà la que més es veurà afectada pel canvi climàtic. Molt probablement, tot plegat impactarà significativament sobre la producció de cervesa. Però aquest fet no ens pot amagar que molt més important que això, serà l’impacte que tindrà esta caiguda en la producció de civada, sobre la producció de carn, ous, llet, formatges, iogurts, etc., destinats a l’alimentació humana.

A més, en l’alimentació mundial, el blat, l’arròs i la dacsa són quantitativa i qualitativament, molt més importants que la civada; perquè són els tres cereals fonamentals en l’alimentació de la humanitat. Sobre ells alerta molt seriosament l’IPCC, en el seu darrer informe del passat 6 d’octubre. Segons els models que fan servir els experts, els propers anys es preveuen caigudes importants en la producció d’aquests tres cereals fonamentals; i també de la resta. Especialment als països en vies de desenvolupament del sud-est asiàtic, l’Àfrica subsahariana i l’Amèrica Central i del Sud. Això pot desencadenar una gran crisi alimentaria i obligar a milions de persones a marxar del lloc on viuen, donant lloc a un nou allau de refugiats ambientals. De fet, no falten els experts que indiquen que el canvi climàtic és la causa profunda de la caravana de migrants, que ara mateix recorre Mèxic en direcció al nord.   

El canvi climàtic el tenim ja ací i no el podem evitar. Tan sols tenim cert marge de maniobra per limitar parcialment els seus efectes. Però per poder fer això, hem de lluitar contra aquest de manera ràpida i contundent; amb mesures d’ampli abast i sense precedents. Una acció que no resulta gens fàcil, perquè implica canviar a fons la nostra manera de viure i la nostra manera de fer les coses; i això comporta inconvenients de tot tipus. Entre ells, la gran capacitat de pressió de sectors molt poderosos i interessats en que res canvie; i que contínuament posen en dubte el canvi climàtic i els seus efectes. També el temor dels governs a les enormes repercussions econòmiques i socials de les decisions que cal prendre per descarbonitzar l’economia.

Els models científics indiquen amb claredat, que tan sols reduint fortament les emissions de gasos d’efecte hivernacle, des de hui mateix i fins aconseguir la neutralitat de les emissions, es podrà pal·liar –que no evitar- el problema. Per això cal molta informació i molta pedagogia per part dels mitjans de comunicació, per arribar on no arriben les denuncies del món acadèmic, ni els esforços de les Nacions Unides amb les seues cimeres i els seus requeriments als estats. Molta pedagogia també per a donar continuïtat als esforços del professorat a les aules, per explicar la gravetat del problema i la necessitat de donar la resposta que cal.

Quan encara no hem acabat de sortir de la crisi econòmica, ens trobem a les portes d’una crisi ambiental que s’obri camí, dia a dia, sense que res l’ature. En lloc de banalitzar els fets, cal que tant els mitjans de comunicació, com l’administració i les diferents institucions, s’impliquen, informen amb rigor i ajuden a conscienciar a la ciutadania sobre el greu problema que tenim a sobre. Els ciutadans i les ciutadanes som els més interessats en l’adopció de les solucions escaients; de manera justa, equitativa i solidaria, per a no acabar pagant també les conseqüències de la nova crisi. Això requereix que totes i tots assumim les responsabilitats i els compromisos pertinents; i que ens impliquem en la lluita per a posar al capdavant de l’administració, a les persones més adients per a dissenyar i dirigir esta transició ecològica tan necessària com inevitable.

*Vicent Sansano, president de la Junta Rectora del PN del Fondo

Què puc fer jo contra el canvi climàtic?

El passat 6 d’octubre, els experts en canvi climàtic de l’Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), van presentar un informe sobre els efectes de l’escalfament, on ja no parlen sols de canvi climàtic, sinó que ja parlen directament de crisi climàtica. L’IPCC alerta a les Nacions Unides i als governs, sobre la necessitat de prendre mesures ràpides, d’ampli abast i sense precedents, per a reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Tan sols així –avisen- es podran minimitzar els importants efectes que tindrà l’escalfament, sobre els ecosistemes, la producció d’aliments, la salut humana, els efectes de l’ascens del nivell del mar, l’increment de les temperatures i les precipitacions torrencials... Efectes que s’estan produint ja, però que s’acceleraran els propers anys, si no actuem amb decisió i valentia.

L’informe ha estat elaborat en el marc dels Acords de París, on es va establir l’objectiu de mantenir l’augment de la temperatura mitjana global, molt per sota dels 2 ºC respecte dels nivells preindustrials (ja hi estem 1 ºC per sobre); i els països es comprometeren, a més, a fer tots els esforços necessaris per a que l’augment no sobrepase 1,5 ºC. A partir d’això, l’IPCC va rebre l’encàrrec de realitzar un informe sobre els efectes que tindria un increment de la temperatura mitjana global fins a 1,5 ºC i fins a 2 ºC. Les conclusions d’aquest són que si l’escalfament s’incrementa fins a 1,5 ºC, es produiran importants efectes negatius sobre l’entorn, l’activitat econòmica i la salut de les persones; i que eixos efectes seran molt més greus si l’escalfament se situa entre 1.5 i 2 ºC.

Els experts preveuen també que al ritme actual, l’escalfament assolirà 1,5 ºC entre 2030 i 2052. Per a no superar eixe llindar –indiquen- l’any 2030 hauríem d’haver aconseguit reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45% en relació a les emissions de 2010; i l’any 2050 hauríem d’aconseguir l’equilibri entre els gasos que s’emeten i els que s’absorbeixen. Intentar aconseguir això implicarà profundes transformacions socials tant en els hàbits personals de consum, com en la planificació territorial i urbana, els sistemes de producció, el transport, etc. Uns canvis que no admeten demora, però que hui per hui estan molt lluny de ser una realitat. Els governs, sotmesos a la pressió de grans grups econòmics interessats en minimitzar i retardar els canvis, i paralitzats davant les repercussions econòmiques i socials que tindran les decisions que cal prendre, van retardant temeràriament la presa de decisions.

Lamentablement però, cada dia que passa, complica les solucions i incrementa els costos de les correccions. Davant esta paràlisi administrativa, els ciutadans i les ciutadanes, no ens podem quedar plegats de braços; perquè potser arribarà un moment en que s’hauran de prendre decisions molt dures per pal·liar, que no evitar, la catàstrofe. Cal, per tant, que la ciutadania se mobilitze i s’organitze per, en primer lloc, evitar arribar a situacions extremes y, en segon lloc, evitar que els poderosos acaben dictant les seues condicions, tal com han fet en la darrera crisi econòmica. No podem consentir que torne a vindre ningú a dir-nos que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i que ara hem de pagar les conseqüències.

Estem suficientment conscienciats i disposem de la tecnologia necessària per a començar a actuar hui mateix. Cal que canviem els nostres hàbits de vida i de consum per a reduir les emissions; però cal també, que siguem fortament reivindicatius davant l’administració per exigir-li que prenga les decisions escaients sense més demora. No podem deixar la responsabilitat de les decisions en mans d’uns pocs; perquè potser eixos pocs tan sols miren per ells mateixos. Hem d’assumir les responsabilitats col·lectivament, per a fer que les solucions ho siguen per a tothom. Pensem que, per exemple, esta revolució tindrà quantiosos costos socials, pels oficis que desapareixeran i per les empreses i els llocs de treball que es perdran. Hem de fer que les decisions que se prenguen, siguen justes, equitatives i solidaries, per evitar que determinades persones o col·lectius, acaben sent les víctimes de la crisi.

Ha arribat, per tant, l’hora de la mobilització social pel clima; i ha de ser la ciutadania qui marque el ritme del canvi i pose, al capdavant de les institucions, a les persones més adients per a liderar la transició cap a la sostenibilitat. Perquè tal com va advertir Fuster, “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”

*Vicent Sansano, president de la Junta Rectora del Parc Natural del Fondo

Segons dades de Red Elèctrica de Espanya (REE), la capacitat de generació elèctrica a finals de 2016, era de 105.296 MW; mentre que les necessitats, en el moment de major demanda, eren d’entre 35.000 i 40.000 MW, depenent de l’estació de l’any i del dia de la setmana. Segons això, hi ha instal·lada quasi el triple de la capacitat de generació que se necessita en els moments de major demanda. Tenim, per tant, un sistema clarament sobredimensionat.

Esta capacitat de generació se distribueix, aproximadament, al 50% entre la generació tèrmica (nuclear, carbó i gas) i la generació renovable (hidràulica, eòlica, solar i altres). Però si mirem l’origen real de l’electricitat que consumim, trobem que gairebé tots els anys, la generació tèrmica proveeix més del 60 % de l’electricitat; mentre que la renovable tan sols arriba, en el millor dels casos, al 40%; trobant-se habitualment molt per sota d’esta xifra (REE). Això no és així per casualitat; i, a més, dona lloc a bona part dels mals que patim.

L’origen de l’electricitat que consumim, ve determinat per l’anomenat “mix elèctric” i per una subhasta que preveu les necessitats d’energia per als dies següents. Segons este mix elèctric, la primera electricitat que entra en la xarxa de distribució, és la procedent de les centrals nuclears; que les hem de tindre sempre en funcionament pels elevats costos que suposa la seua aturada. A continuació entra la d’origen renovable, que és la més econòmica i te menor impacte ambiental; i després, segons la demanda, la de les centrals de gas i de carbó, que és més cara i més contaminant. El preu final de l’electricitat, ve determinat pel preu de la ultima font que entra en la xarxa. Això teòricament està bé; però no és or tot el que rellueix.

Els antecedents immediats del problema, cal situar-los en la forta demanda d’electricitat dels anys de bonança econòmica del canvi de segle. En aquell moment, la tecnologia solar ja havia assolit un gran desenvolupament i es trobava en condicions de començar a competir amb les fonts clàssiques. De mica en mica, havia anat millorant la seua eficiència i rebaixant els seus costos. A més, Espanya era capdavantera en esta tecnologia, especialment el País Valencià i Catalunya. Tot i això però, el govern va decidir afavorir la construcció de grans centrals de gas que tan sols estaven a l’abast dels grans grups econòmics que controlen el sector. Així, entre 2002 i 2011, es varen construir centrals de gas amb una potència de generació de 25.353 MW. Estes centrals mai han entrat plenament en funcionament, ni segurament ho faran en el futur. Però les hem de mantenir a punt per si la demanda exigeix la seua entrada en activitat. Això te uns costos que, els usuaris del servei, paguem cada mes en la part fixa del rebut de la llum.

D’altra banda, per a cobrir les quotes de generació renovable a que obliga la UE, per a complir els compromisos adquirits en la lluita contra el canvi climàtic, s’ha afavorit el desenvolupament d’un sector eòlic, acord amb els interessos de les grans empreses elèctriques; amb parcs eòlics que requereixen grans inversions de capital. Al mateix temps, s’ha entrebancat el creixement del sector fotovoltaic que, amb inversions molt inferiors, és capaç de facilitar l’entrada en el sector elèctric, d’empreses i particulars que poden produir electricitat molt més barata i competir amb l’oligopoli. En conseqüència, a finals de 2016, la capacitat de generació eòlica era de 23.020 MW; mentre que la capacitat de generació solar era de tan sols 6.969 MW.

D’esta manera, l’oligopoli elèctric, que també controla la generació hidràulica (20.354 MW), controla gairebé tota la producció renovable. Això suposa que, a efectes pràctics, amb “l’excusa” de l’aleatorietat del vent i la pluja, te cert marge de maniobra per a reduir la producció renovable, i fer entrar en funcionament les centrals tèrmiques; que és el que realment li interessa per a recuperar la forta inversió realitzada. Això, evidentment, suposa també, encarir el preu de l’electricitat que paguem els usuaris.

Davant d’això, hem de veure el canvi de govern, amb l’anunci de la ministra Ribera en relació a derogar “l’impost al sol”, i en relació al tancament de les centrals de carbó i les centrals nuclears, com una oportunitat per introduir racionalitat en l’esbojarrat sistema elèctric que patim. Una oportunitat per a tancar instal·lacions obsoletes i per a derogar disposicions arbitràries; però, sobretot, una oportunitat també per a democratitzar el sistema i fer-lo transparent. Una ocasió per a potenciar la producció fotovoltaica descentralitzada, de manera que qualsevol ciutadà, o raó social, puga fer la seua instal·lació per autoabastir-se i per a vendre l’excedent a la xarxa; i, d’esta manera, trencar l’oligopoli i alliberar-nos als consumidors, d’haver de comprar l’electricitat a qui la produeix més cara i més insostenible.

Eixe és el canvi que necessitem. Serem capaços d’aconseguir-ho? Si este govern és valent i decideix tirar endavant, trobarà el recolzament de la ciutadania? O tan sols trobarà les pressions que exerceixen les grans empreses del sector amb les seues “portes giratòries”? Sortirem els consumidors en defensa dels nostres interessos? O mirarem cap un altre costat mentre diem allò de “ja s’apanyaran”, com si el problema no fos realment amb nosaltres?

Posteriorment varen recórrer a campanyes adreçades a fer-nos creure que són els primers interessats en lluitar front al canvi climàtic. Així, algunes empreses productores d’electricitat varen afegir la generació eòlica a la generació hidroelèctrica tradicional. Això els va permetre fer grans campanyes de publicitat per a tractar de “pintar de verd” la seua imatge corporativa i fer-nos creure que realment es preocupaven pel canvi climàtic. Desgraciadament això tan sols és una pantalla per amagar la realitat; perquè estes empreses segueixen mantenint intactes les seues expectatives de producció d’electricitat a partir de combustibles fòssils.

A Espanya. el 90% de l’electricitat que consumim es gestionada per cinc empreses elèctriques. Són empreses que en les darreres dècades han adquirit un gran poder, degut a la seua expansió a l’Amèrica del Sud, afavorida per la liberalització. Estes empreses funcionen en la pràctica com un oligopoli; amb capacitat per influir sobre les decisions que prenen els governs, o sobre el que legislen els parlaments. D’esta manera, amb l’ajuda del que s’anomena “portes giratòries”, imposen criteris sobre temes com l’origen de l’electricitat que consumim o sobre els preus que paguem per ella; assegurant-se que res canvie per als seus interessos.

Un exemple molt clar d’això l’hem pogut veure en la darrera dècada. Entre 2007 i 2010 es varen reduir a més de la meitat, les emissions de gasos perillosos -com CO2, SO2 i òxids de nitrogen- per Kw/h produït. Això va ser possible gràcies a les polítiques emanades dels governs de Rodríguez Zapatero. En aquell moment érem l’admiració del món; i de tot arreu venien  veure com ho estàvem fent. Però tot va canviar a partir de 2011, quan l’oligopoli elèctric va aconseguir doblegar la voluntat del govern, imposant els seus criteris que, posteriorment, serien assumits, amb major intensitat encara, pel govern Rajoy. Aquest fet representà un retrocés molt notable en la lluita contra el canvi climàtic; i un descrèdit també notable per Espanya com a país, per les repercussions que tot plegat tingué per als inversors estrangers –i nacionals- que varen confiar en el nostre país per invertir en el sector elèctric.

Tot i això però, gràcies a liberalització del mercat de l’energia, els consumidors d’electricitat tenim un instrument que permet canviar la situació. Les empreses petites del sector –algunes d’elles centenàries- han pogut expandir-se més enllà de l’àrea on les obligava a operar la legislació anterior; i també se n’han pogut crear altres de noves. La majoria d’estes empreses subministren electricitat d’origen cent per cent renovable, amb la mateixa garantia de servei, i a millor preu, que les grans empreses del sector. D’esta manera, qualsevol consumidor d’electricitat pot contractar amb estes empreses i contribuir a canviar la situació.

Cada client que decideix fer el canvi, debilita l’oligopoli i representa una victòria en la lluita contra el canvi climàtic; i una victòria també per a la democratització i racionalització del sistema. Certament, la diferència econòmica amb el que se paga per l’electricitat en les empreses alternatives, ara mateix no és gran; perquè els preus estan regulats segons els interessos de l’oligopoli. Però si que és gran la satisfacció de saber que, amb la teua decisió, estàs fent que el mon siga més sostenible i estàs lluitant per la transparència i la democratització del sistema elèctric. Perquè tan sols acabant amb el poder de l’oligopoli, aconseguirem una d’electricitat més sostenible i pagarem per ella uns preus raonables.

Fa ja alguns anys que el moviment està en marxa i poc a poc va cobrant més i més empenta. A hores d’ara son ja centenars de milers les llars i les empreses que han decidit deixar de contractar l’electricitat amb les empreses de l’oligopoli. També s’hi han sumat ja al moviment al voltant d’un miler d’ajuntaments; alguns d’ells grans ciutats com Barcelona o Madrid. Esperem que aviat siga un moviment imparable i aconseguim racionalitzar el sistema, canviant les polítiques de preus i fent que tota l’electricitat que consumim siga d’origen renovable.  

*Vicent Sansano, president de la Junta Rectora del PN del Fondo

Segons dades del Ministeri de Foment referides a 2015, el sector transport és responsable del 28,7% de les emissions totals de GEH a Espanya; tan sols superat lleugerament pel sector energètic, que emet el 29,6%. La immensa majoria d’estes emissions, el 95%, corresponen al transport per carretera. Com és sabut, tots els automòbils no produeixen les mateixes emissions; ni tampoc tots els trens. La línia de ferrocarril més sostenible a Espanya, és l’Euromed entre València i Barcelona. Una persona que se desplaça en un automòbil mitjà entre estes dues ciutats, emet unes 4 vegades més GEH que si ho fa en tren. Si ho fa en avió, estarà emetent unes 3 vegades més que si ho fa en automòbil privat; i unes 11 vegades més que si ho fa en tren.  

Tanmateix però, tan sols el 6% dels viatgers i menys del 2% de les mercaderies, es desplacen per ferrocarril en trajectes interurbans dins de l’Estat Espanyol. Sembla raonable que, si realment volem reduir les emissions de GEH, hem de fomentar el transport per ferrocarril; perquè d’esta manera podrem reduir significativament les emissions. Per això cal que, a nivell individual, prenguem consciència del problema i actuem en conseqüència; fent servir els mitjans que siguen més sostenibles en cada ocasió: desplaçaments a peu, en bicicleta, metro, tramvia, autobús, tren, etc. Al mateix temps però, cal també que siguem molt reivindicatius en relació a la reducció d’emissions de GEH; i exigim a l’administració local, autonòmica o estatal, que prenga les mesures pertinents per a fer del ferrocarril el mitjà de transport quotidià.

Hi ha reivindicacions històriques que s’han d’atendre sense demora. Com és el cas de la línia de rodalies entre Múrcia i Alacant. Una infraestructura clarament obsoleta, amb via única i sense electrificar, en la que no s’ha fet cap inversió rellevant els darrers 50 anys. Una línia que transporta més de 3 milions de passatgers cada any; saturada des de fa dècades i sense cap possibilitat d’ampliació. Amb trens desmanegats i on, de dilluns a divendres, tan sols circula un comboi cada hora, durant la major part del dia; un cada 30 minuts en hores punta. Els caps de setmana, un tren cada dues hores; i, en hores punta, un cada hora.

Esta línia, desdoblada, electrificada, equipada amb trens moderns, connectada amb el Parc Empresarial d’Elx, IFA i l’Aeroport d’Elx-Alacant; i connectada també amb la xarxa del tramvia que fa anys va projectar la Generalitat, que donaria accés a moltes poblacions on no arriba el tren, podria donar un excel·lent servei a la població i rebaixar considerablement les emissions de GEH. A més milloraria notablement la connectivitat de l’àrea funcional Elx-Alacant.

Però no sols necessitem el ferrocarril per a transportar persones. També el necessitem per a transportar mercaderies. Per això hem de reivindicar amb fermesa el Corredor del Mediterrani. Una infraestructura amplament demandada tant per l’empresariat, com per l’administració de les comunitats mediterrànies i per la lògica econòmica. Perquè en Espanya, és a la costa mediterrània on està l’activitat econòmica i el fluix de mercaderies i passatgers que justifiquen el corredor; no a l’interior, per on vol fer-lo el Govern d’Espanya.

És ací on el necessitem per a ser més competitius; i on, al mateix temps, més podem reduir les emissions de GEH. Pensem que per a transportar qualsevol mercaderia per carretera des d’Almeria fins a Berlin, se tarda entre 3 i 4 dies. Per ferrocarril ho podríem fer en un dia i mig; i, a més, estalviaríem costos, energia i emissions de GEH. Tot plegat milloraria la competitivitat de les comunitats mediterrànies, que són les més exportadores i les que més ocupació creen.

Per tot això, en la lluita front al canvi climàtic, no sols hem d’assumir les nostres responsabilitats personals. També hem d’exigir a l’administració que faça els seus deures per a que entre totes i tots aconseguim l’objectiu de reduir les emissions i fer un país més sostenible i més competitiu. És tota la família la que ha de viatjar en tren; no sols el pare. I també ho han de fer els productes que consumeixen o que produeixen.

*Vicent Sansano, president de la Junta Rectora del PN del Fondo

He de confessar que estic emocionat davant esta petita revolució en la vida urbana, per la qual he sospirat tota la vida; i que considere un gran èxit de la ciutadania. Perquè no ens equivoquem, això no ocorre perquè si. Això és el resultat de dècades de mobilització ciutadana fins aconseguir posar al capdavant dels diferents governs, a persones sensibilitzades amb esta reivindicació. Només cal veure qui està liderant l’oposició a estos canvis, i a qualsevol canvi, per recordar que si foren altres els que estigueren al govern, les coses serien molt diferents.

Tot i això, considere que cal anar molt més enllà en tota esta millora indubtable de l’entorn. Cal aprofitar l’avinentesa per incidir, de manera especial, en la lluita front al canvi climàtic. Perquè, malgrat que cada dia tenim més clar que ens trobem davant d’un problema greu, ens veiem impotents front a un tema que sembla difús; i, davant el qual, l’administració no acaba de prendre les decisions necessàries per a fer-li front, ni dona pautes d’actuació precises a la ciutadania. Una vegada més, hem de ser les ciutadanes i els ciutadans els que prenguem consciència del problema i ens mobilitzem; assumint compromisos personals i exigint a l’administració que faça front les seues responsabilitats.

Afortunadament, disposem d’una eina que pot resultar especialment útil per a la presa de consciència i per a l’assumpció de compromisos personals. Es tracta d’un indicador anomenat petjada de carboni, que informa sobre les emissions de gasos d’efecte hivernacle que cal emetre, de manera directa o indirecta, per obtindre un determinat producte, o servei. A la xarxa podem trobar amb facilitat informació, cada dia més rigorosa i més precisa, sobre estes emissions. Resulta fàcil, per tant, fer-nos una idea prou clara sobre la petjada de carboni de qualsevol acció que ens proposem realitzar i actuar en conseqüència.

Si, per exemple, ens fixem en el sector alimentari, podrem comprovar que hi ha aliments, com les carns roges, que tenen una petjada de carboni molt elevada; mentre que la majoria dels aliments tenen una petjada de carboni molt més baixa. Tant es així, que se sol afirmar que una persona que es desplaça per la ciutat en bicicleta, i després es menja una hamburguesa; pot estar emetent més gasos d’efecte hivernacle, que un altra que es desplaça en automòbil i després es menja una fideuà, una paella, una pizza, un cuscús, unes llenties o un plat d’olleta. Més encara, si la vedella o el que siga, cal portar-ho d’Amèrica o d’un altre lloc llunyà. Cal anar amb compte amb la petjada de carboni, i amb la petjada ecològica en general, si volem d’eixar d’actuar per impulsos, i volem lluitar racionalment per la sostenibilitat ambiental.

Seguint amb l’alimentació, cal destacar que la dieta mediterrània no sols és més saludable que d’altres; també és més sostenible des dels punts de vista ambiental i social. Per estes virtuts ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat, per a que serveixa de model a seguir per a totes i tots. Per tant, per avançar cap a unes ciutats més saludables i un món més sostenible, faríem bé en revisar el nostre estil de vida per acostar-lo al dels nostres pares i avis.

No cal renunciar totalment a les carns roges o a l’automòbil privat; però si que cal espaiar el seu consum per a fer-lo gairebé excepcional. Cal que ens desplacem habitualment caminant, en bicicleta o en transport col·lectiu; i cal també que, de manera habitual, ens alimentem en base a plats de la cuina tradicional, amb productes de temporada i de proximitat, amb abundància de fruites, verdures, llegums, cereals, carn de ploma o de corral, peix fresc, etc. És indubtable que, d’esta manera, guanyarem en salut i en benestar, i gaudirem d’un entorn més sostenible i, per això mateix, més habitable.

*Vicent Sansano, president de la Junta Rectora del Parc Natural del Fondo