Durant la primera fase d’aquest període, els moviments socials, en íntim contacte amb el poble i els sectors més desafavorits apuntaven als causants de la crisi, els bancs, els poders financers, els fons buitre, els polítics corruptes i les retallades neoliberals. Tot alliberant les víctimes dels sentiments de culpa i fracàs. La societat civil valenciana també va veure’s revitalitzada amb el triomf de les víctimes de l’accident del Metro de València, la tasca incansable d’Escola Valenciana o l’aparició del dret a decidir explicant les conseqüències de l’infrafinançament.

La davallada de l’activisme del 15-M va donar pas a canvis en les dinàmiques i els mapes polítics de l’estat com l’emergència de noves forces polítiques i el sobiranisme català. En el cas del País Valencià amb l’aparició de Podem, l’enfortiment de Compromís o l’aparició de candidatures d’unitat popular en moltes de les nostres ciutats va significar la pèrdua per al PP del govern de la Generalitat i molts dels nostres municipis a favor de les anomenades forces del canvi.

Amb aquest rerefons d’inestabilitat electoral i d’emergència social l’aparició del feixisme el 9 d’octubre 2017 no va ser un fenomen nou, sinó el desemmascarament d’una realitat encoberta en un context favorable. El recent míting de Vox en Vistalegre mostra un salt qualitatiu del feixisme. Alguns dels elements que han permès aquest salt són l’absència dels moviments socials i la pèrdua de contacte amb el poble i la seua realitat en el pas de la fase movimentista a la fase institucional. El missatge que Vox i el feixisme vol donar als més necessitats no apunta a les causes de la crisi i l’emergència social --com feia el 15-M i Stop Desnonaments-- sinó a altres víctimes del mateix sistema. Culpant els immigrants no enceten únicament una guerra contra la diversitat, la multiculturalitat, i la tolerància, sinó en molts casos una guerra entre els pobres. Els pobres locals lluitant contra els immigrants per les beques de menjador, les ajudes dels serveis socials i en definitiva la supervivència. Culpant el feminisme donen un nou sentit a hòmens sense treball i poder que fa molt que han perdut el seu estatus. Culpant els catalanistes, bascos, valencianistes, galleguistes, homosexuals, etc, i tots els que som diferents reediten la idea de la conspiració universal contra Espanya que tant utilitzava Franco. Una estratègia funcional al sistema neoliberal que polititza les víctimes de la crisi en termes xenòfobs, espanyolistes i masclistes tot cohesionant-los al voltant de tòtems com la bandera, l’himne, etc... o imaginaris futurs (make Spain great again) proveint de sentit i identitat a una població desorientada i amb por a les incerteses del futur.

És precisament aquesta combinació actual de pèrdua de poder i de projecte de la dreta tradicional, d’amples sectors abandonats pel sistema, d’absència de moviments socials i de partits institucionalitzats vivint en xalets de luxe sense contacte real amb la gent la que pot permetre l’expansió del feixisme. Ciutadans i PP, també porten temps utilitzant un argumentari cada volta més d’extrema dreta que legitima la seua aparició sense complexos.

La resposta democràtica que tot un seguit d’organitzacions democràtiques, antifeixistes, valencianistes, polítiques i culturals han volgut donar aquest 9 d’octubre, un any després, ha estat valenta i decidida. Però per a protegir-nos contra el feixisme hem de tornar a retrobar-nos amb la gent que el sistema abandona. Escoltar, assessorar, acompanyar de manera organitzada com fèiem en aquells anys de manera entusiasta i solidària pensant que estàvem vacunant la societat contra el feixisme. Hem entrat en les institucions però hem perdut el contacte amb la gent i hem desaparegut de la seua vida quotidiana. La cooptació pel govern de part de la societat civil valenciana consolida el procés d’institucionalització.

No és suficient amb defendre l’ús públic del carrer i la lliure expressió, també és necessari establir llocs de solidaritat, encontre i ajuda multicultural i mútua que servisquen per explicar que els altres pobres no són responsables de la nostra pobresa sinó víctimes del mateix botxí. Gabinets solidaris d’assessorament populars i acompanyament, en seus de partits, sindicats, associacions de tot tipus, fins i tot una persona sola en una plaça, sense por a convertir-nos en pilars dels nostres barris, pobles i comarques des de l’autoorganització popular. Retrobar-nos amb la gent, construir junts i juntes. No basta amb expandir una cultura de la tolerància amb la diversitat. No basta amb guanyar les eleccions, hem de rescatar la gent.

La societat valenciana, enmig de la crisi del règim del 78 encara irresolta, està en clar procés de canvi. Aquest canvi podrà ser una recomposició del règim o un moment constitutiu que establirà una nova composició política, legal i cultural. De nosaltres depèn si volem construir un País Valencià social i multicultural o una societat on impere l’odi a la diversitat i la dona i la submissió als grans poders econòmics.

*José M. Copete, membre de Podem i de la Plataforma pel dret a decidir del País Valencià @Podem_ @DaDPV

No obstant això, la pèrdua del govern tripartit constitueix una contrarietat enmig del cicle de canvi més ample iniciat pels descontents amb la crisi i de manera visible pel 15-M en 2011. Aquest canvi, encara per determinar-se, implica el pas del bipartidisme al quadripartidisme, l’aparició de candidatures populars ciutadanes, la composició d’un mapa polític propi valencià i la conformació d’un bloc històric emergent en el País Valencià que, a part de la defensa de la nostra llengua, cultura, educació, sanitat i pensions, pose sobre la taula l’infrafinançament que patim i el deute odiós derivat com a problema polític de primer ordre. La pèrdua del govern de la ciutat d’Alacant constitueix una regressió en aquest cicle de canvi. El període des del 15-M podria dividir-se en dos fases, la primera es va caracteritzar per les grans mobilitzacions, aturada de desnonaments, acampades i protestes amb la simpatia de gran part de la població. És la fase que trenca l’hegemonia dels partits del règim i obre l’oportunitat. La segona fase s’inicia amb les eleccions europees de 2014 i significa l’entrada en les institucions de forces emergents derivades de les protestes arran del 15-M. Els actors de la primera fase amb la seua mobilització van obrir l’oportunitat de canvi, els actors de la segona fase s’han separat de la ciutadania, dels barris i de la gent i s’han divorciat dels moviments socials dels que obtenien la seua legitimitat i finalment han entregat l’alcaldia de la ciutat al PP tot arruïnant el treball dels moviments socials en la fase anterior.

La crisi institucional de la ciutat d’Alacant, és l’expressió local de la crisi més ampla del règim del 78. Per un costat, el partits tradicionals del bipartidisme no obtenen els vots suficients per a governar i es veuen abocats a tot tipus de pactes i per l’altre, i en el cas de la nostra ciutat, la dreta ja no pot dirigir cultural i ideològicament i l’esquerra tampoc. Allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de nàixer. L’enfortiment del PP alacantí en un moment de debilitament generalitzat del PP podria revertir la seua tendència a nivell local i podria tindre un cert impacte en les properes autonòmiques i en el govern del Botànic però no pot revertir una tendència general com és la caiguda generalitzada del PP. Els escàndols de corrupció del PP valencià no desapareixeran per haver recuperat l’alcaldia d’Alacant, ni tampoc l’impacte de la caiguda de Cifuentes. El PP és ja un partit en descomposició i els sectors més poderosos del règim ja ha apostat per un altre instrument electoral per a defensar els seus privilegis; Ciutadans.

En qualsevol cas el cicle de canvi iniciat amb el 15-M no s’aturarà ja que els defensors del sistema capitalista no poden integrar a massa gent; aturats, estudiants que no poden pagar les matrícules o els màsters després d’haver obtingut llicenciatures, treballadors precaris, noves formes de pobresa, malalts en llistes d’espera, famílies desnonades, etc... la resposta que els exclosos estan rebent de l’Estat és retallades, precarietat i autoritarisme. El paper de l’esquerra, malgrat aquest fracàs, ja siga en els carrers o en les institucions és encara necessària si més no per a evitar la normalització de les múltiples noves formes de pobresa i exclusió i mostrar el seu caràcter de violència estructural. A més, per a fer política i pedagogia política no és necessari estar en les institucions. El malencert de l’esquerra alacantina, no obstant, és una oportunitat per a començar de zero.

El tripartit no va perdre l’ajuntament en la votació el 19 d’abril, el seu desenteniment era molt anterior. Les mitologies no podem substituir les anàlisis. De fet les causes per a la debilitat de l’esquerra també són molt anteriors; el col·lapse de Podem Alacant des de 2015 és degut a causes internes i a una estructura organitzativa inadequada que genera implosió de manera estructural, la debilitat de Guanyar Alacant és també deguda a que la direcció de Podem d’aleshores no va recolzar el projecte en contra de les seues bases i a que EU va copar la major part de la llista negant l’oportunitat de coalició des de baix convertint Guanyar en un projecte particular. Guanyar no va ser una veritable confluència ni per dalt ni per baix, ni en la conformació ni en les primàries i això també el va debilitar.

A més els errors comesos durant la legislatura el van tornar a debilitar i el col·lapse de l’assemblea de Guanyar i la lluita oberta dins d’EU l’afebliren encara més. És el moment de renovar i de reinventar-nos en un projecte nou que aprenga dels múltiples errors comesos. Els que han estat en primera línia deurien considerar si és el moment de donar pas a altres i recolzar des d’una segona línia. Reinventar també les formes de treballar conjuntament, d’aprendre conjuntament, de dirigir-nos a la població i recuperar la connexió que teníem en el moment de la protesta, d’establir formes de relació entre nosaltres per sumar i no per a restar-nos mútuament i construir i enfortir el bloc del canvi basat més en la societat civil que els partits com a garantia de les polítiques democràtiques i participatives. No és el final, es la continuació en un cicle que no ha acabat, que tindrà noves conjuntures i entrebancs, que requerirà futures renovacions i reinvencions i que el resultat del qual dependrà també del nostre treball i capacitat estratègica en la propera fase, la que comença ara.

*José M. Copete, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià