En les estratègies sobre els incendis forestals i, especialment, en els plans i pressuposts de prevenció, hi ha un enorme elefant que resulta invisible per als tècnics i polítics responsables: les causes dels incendis. Com exemple, el cas d’Énguera.

Aquest és un dels municipis valencians més grans i que més extensió forestal presenta al seu terme. També resulta un cas destacat, per què és la seu de diferents entitats relacionades amb el món forestal, i per haver patit un dels incendis més grans (des que hi ha dades) a tot el territori espanyol, al 1979, que va afectar a diferents municipis, arribant a cremar quasi 30.000 ha.

Recentment hi ha una gran polèmica en relació a unes desmesurades i injustificades tales que estan fent-se al seu terme, en MUP (boscos d’utilitat pública) emparats també per la xarxa europea Natura 2000. Les tales estan fent-se fora de termini (haurien d’haver acabat en desembre passat) i tenen greus impactes ambientals. A més, incompleixen gran part del plec de condicions que regula les tales i que està associat a la seua aprovació. Els reiterats incompliments haurien de motivar la paralització immediata i, fins i tot, implicarien sancions i la rescissió del contracte. Però malgrat tot, les tales continuen davant la passivitat de l’Ajuntament i l’administració autonòmica.

Un dels motius que s’argumenta per justificar les tales és que “ajudarien a prevenir els incendis forestals” (tot i que l’únic objectiu que figura en l’aprovació és el d’obtenció de biomassa). Per això ens hem animat a estudiar detalladament un document important en relació al tema, com és el Pla local de Prevenció d’Incendis Forestals (PLPIF) d’Énguera. Document obligat per llei i encomanat per l’Ajuntament a un enginyer forestal que el va acabar al 2019, tot i que no ha estat definitivament aprovat fins 2021. El text està disponible en la web de la Generalitat Valenciana i té unes 300 pàgines. L’hem revisat amb atenció i hem trobat un gran elefant, invisible pels responsables i tècnics de la gestió forestal.

Les dades indiquen una cosa... les actuacions proposades ignoren les conseqüències.

Com en tots els documents d’aquest tipus, hi ha una secció que presenta i analitza les dades històriques d’incendis forestals al terme municipal. Aquest apartat, almenys en el present cas, sembla ser un simple tràmit, més que una part essencial del document. L’estudi dels incendis ocorreguts al llarg del temps hauria de ser considerat molt important, per a deduir d’aquesta informació una sèrie de conseqüències, que podrien orientar les propostes d’actuació. Però les dades mostrades no semblen servir per a res. Només per omplir unes quantes pàgines, de manera gratuïta. Pura cosmètica. El document únicament analitza els darrers 20 anys anteriors a la redacció del PLPIF, de 1999 a 2018. No sabem per què no s’inclouen totes les dades disponibles, donat que existeixen dades d’incendis des del 1968, fàcilment accessibles en les webs oficials, i més encara per a un tècnic, el qual cobra per fer bé la seua feina. En les estadístiques sobre la quantitat anual d’incendis, figura de manera molt destacada una causa molt concreta: les cremes agrícoles. Una situació que es repeteix sistemàticament en molts altres llocs del nostre territori. En quasi totes les demarcacions forestals apareix com la principal causa humana de caràcter accidental o negligent i, en aquest cas concret, és també la primera causa humana de qualsevol tipus, incloent els incendis intencionats.

Les contundents dades recopilades en aquest apartat no promouen reflexions importants en la resta del document, ni fan derivar actuacions ni estratègies destacades, ni partides econòmiques rellevants per a eliminar o disminuir de manera decidida aquesta important causa d’incendis. Açò, en un document que s’anomena de “prevenció” d’incendis. No hi ha excusa per aquesta desídia i poca traça metodològica. Les cremes són una causa humana, resultat de negligències o accidents, totalment evitable, i que admet una alternativa ja experimentada en altres llocs. L’alternativa té un baix cost, una organització senzilla i viable i no presenta cap problema secundari, sinó que, pel contrari, té altres beneficis de caràcter social i econòmic, a més d’ambientals. La situació encara és més escandalosa quan passem a l’anàlisi de les extensions cremades, durant el mateix període d’estudi.

Hi ha una desconnexió total entre les dades que es mostren al Pla local de prevenció i les propostes d’actuació que es fan al mateix document.

En la secció d’estadístiques d’incendis forestals ocorreguts durant els 20 anys de referència estudiats en el Pla, apareix un gràfic molt clar. En aquesta representació es mostra com hi ha una causa que destaca per damunt de totes les demés (que resulten en conjunt molt poc importants). La causa destacada, fins al punt de representar el 96% de totes les extensions cremades entre 1999 i 2018, és la crema de restes agrícoles. Amb aquesta ratificació sembla evident que el pla de prevenció s’hauria de centrar fonamentalment en combatre aquesta causa (sense descuidar les demés). Però no trobem res d’açò, en absolut. Aquesta brutal demostració de la realitat dels incendis en el municipi (i de manera no tan contundent, però també molt clara, en la major part del territori forestal valencià) no implica cap conseqüència operativa. No motiva per part dels redactors del PLPIF pràcticament cap actuació, ni cap inversió important. És com si la part operativa i propositiva del pla l’hagués redactat una persona diferent de la que ha redactat la part d’anàlisi i diagnòstic de la situació. Sembla, a més, que fora una persona que ignorara totalment la realitat del territori i la història dels incendis viscuts i aplicara unes fórmules mecàniques, estereotipades i totalment desvinculades dels fets reals. Sembla que ni el redactor, ni els revisors, ni els qui han aprovat el pla, tots ells tècnics i responsables de les diferents administracions valencianes, aconsegueix veure el gran elefant que tenen al davant.

En l’apartat corresponent a les propostes d’actuació i a la quantificació de les inversions a aplicar, la dissociació entre la realitat de les causes dels incendis i la “imaginació” de les actuacions que se proposen, arriba a extrems sorprenents. D’entrada, un pla que teòricament hauria de ser de prevenció, només dedica a les actuacions estricta i literalment preventives un 2% de totes les inversions, mentre que la resta va a parar a activitats que no són realment preventives sinó que responen a d’altres objectius, que poden ser útils (o no) però no haurien d’estar en un pla de prevenció, sinó d’extinció. En qualsevol cas no haurien de suplantar mai a les veritables actuacions preventives. La greu conseqüència és que, d’aquesta manera, la veritable prevenció acaba sent residual en els propis plans de prevenció.

La major part de les inversions previstes al pla de prevenció, NO es dediquen a evitar incendis.

El PLPIF no dedica al problema que suposen les cremes agrícoles més que una ridícula quantitat, de caràcter testimonial, i ni un cèntim a l’alternativa coneguda, experimentada, ben viable i amb fàcil organització: la recollida i trituració de les restes. Aquesta alternativa no hauria de anar a compte dels agricultors, sinó dels serveis municipals i subvencionada per administracions superiors. Com a resultat, s’obtindria adob i/o pellets, que fins i tot podrien reportar beneficis econòmics pels agricultors o l’ajuntament. Aquesta trituració alliberaria als agricultors de la pesada càrrega d’efectuar les cremes, amb la complexitat (calendaris i normes) i les dificultats que representa i que, sistemàticament, origina negligències i accidents, i que fins i tot han suposat ferides o la mort d’agricultors al nostre territori.

La major part dels diners (el 98% dels més de 2,6 milions d’euros) va a parar a l’obertura o millora de camins i de tallafocs, i altres obres i actuacions d’eliminació de vegetació natural, efectuades generalment amb maquinària, que no eviten ni un sol incendi.

Algunes d’aquestes obres poden estar justificades, però altres no tenen garantida ni la efectivitat, ni la utilitat en la prevenció. A més, presenten greus impactes ambientals (sobre la fauna, la vegetació, el sòl fèrtil i el paisatge) i costs econòmics molt elevats, de vegades, desmesurats i inassolibles. En qualsevol cas, aquestes actuacions no evitaran cap foc. Les activitats d’eliminació de vegetació viva tenen una nul·la eficàcia en relació a la prevenció. A més, la seua suposada efectivitat, en la lluita contra un incendi ja desfermat, és problemàtica, discutida i difícil de demostrar i de justificar en els seus aspectes concrets, que rarament s’avaluen de manera rigorosa i sistemàtica. La trituració de les restes agrícoles, com alternativa a les cremes, permet comprovar d’immediat la seua utilitat i corregir fàcilment els aspectes a millorar. El seu cost és molt baix (i mai l’hauria de pagar el llaurador ni els menuts ajuntaments) i a penes suposaria una fracció molt baixa dels més de 2,6 milions que es dedicaran preferentment a d’altres coses. Evitar els focs hauria de ser la prioritat. Per contra, es relega a la insignificança.

Amb plans de prevenció com aquest, està anunciat el fracàs en allò que hauria de ser l’objectiu principal: la reducció del nombre d’incendis i, a ser possible, l’eliminació de tots, o la major part, d’aquells d’origen humà (aproximadament el 80% del total). No es pot renunciar a aquest objectiu. L’elefant continua estant al davant, es vullga veure o no.

Els llibres de text emprats com a material de classe o com a complementaris, parlaven de les energies renovables (com la solar i l’eòlica) i les no renovables, com el petroli i el carbó. L’energia nuclear figurava, òbviament, en el segon grup.

Recentment, però, algunes administracions i alguns polítics finançats per empreses implicades en el tema, ens sorprenen amb la “novetat” de que l’energia nuclear és renovable, o sostenible, o neta. Aquests tres adjectius no són equivalents, però alguns mitjans de comunicació juguen a la confusió, mesclant-los i, en ocasions, trobant equivalències. Cal aclarir, ja d’entrada, que les nuclears, si no són netes ni renovables, difícilment podran ser sostenibles.

Què passa? Haurem de rectificar els llibres de text i manuals més especialitzats i documentats per adaptar-los a la “nova realitat” i a l’ús manipulat i mentider dels conceptes científics i tècnics?

Comencem pel concepte “renovable”. La font d’energia de les centrals nuclears de fissió (les que ara existeixen) necessiten com a “combustible” un material limitat i de cap manera renovable, l’urani.

Per tant, ja es pot descartar d’entrada que aquesta energia siga renovable. Però a més, el mineral d’urani és molt escàs i molt mal repartit entre uns pocs països. Per si no fora prou, el mineral obtingut de les mines s’ha de tractar amb procediments molt tecnològics i cars que pocs països poden permetre’s. També les pròpies centrals nuclears impliquen una sèrie de tecnologies molt sofisticades i cares que tampoc estan a l’abast de molts països, ni molt menys; ni tampoc els processos posteriors (i inevitables) de tractament del combustible emprat, convertit ara en residu. Per si algú encara no ho tenia clar, l’estat espanyol forma part d’eixa gran quantitat de països arreu el món que depèn dels pocs països “afortunats” que disposen de suficients recursos minerals, tecnologies de preparació del combustible, construcció de centrals i tractament posterior i magatzematge “definitiu”. En resum una energia ni renovable, ni endògena. No ens dona cap autosuficiència energètica, en cap sentit.

Tampoc és una energia neta, malgrat el que diuen els defensors i propagandistes ben remunerats del sector nuclear. Si considerem tot el cicle d’aquesta energia (com s’ha de fer sempre, si volem jugar net i clar amb les dades, els conceptes i les realitats), resulta molt bruta i contaminant.

L’extracció del mineral és un procediment molt contaminant, és a dir, brut i tòxic, molt perillós. Aquesta fase del cicle nuclear, i les següents, impliquen processos industrials que requereixen molta energia i que, ara per ara, prové de fonts tampoc renovables i que, a més de contaminants, generen quantitats considerables de gasos d’efecte hivernacle (els responsables del canvi climàtic). Naturalment els materials s’han de transportar (de manera especialment cara, degut a la seua perillositat i riscos associats) amb vaixells o camions que acostumen a funcionar amb derivats del petroli; per tant, també contaminats, tòxics i promotors del canvi climàtic. Finalment, i per no fer-ho més llarg, està el tema dels residus produïts; el que es considera com el “taló d’Aquiles” d’aquesta meravellosa font d’energia “quasi màgica” per alguns. Cada central nuclear, origina cada any centenars de tones de materials radioactius que s´han de tractar com el residu més perillós que existeix. Tot açò, clar està, és un procés molt car i contaminant, a més de potencialment molt perillós. Els residus menys radioactius es poden soterrar o magatzemar en cementeris nuclears (quina paraula més angoixant) en uns quants dels pocs dipòsits existents que han d’estar ben vigilats, durant dècades, fins que baixe el nivell de radioactivitat. Però els residus d’alta o molt alta activitat (el combustible emprat, convertit en perillosíssim residu) que també representen moltes tones anuals per central atòmica i que pot estar actiu durant molts segles. Aquest residu es pot “reciclar”, en part, el plantes molt específiques (a l’estat espanyol no hi ha cap) que són molt cares, que també emiteixen gasos contaminants i d’efecte hivernacle, i que s’han de controlar de manera extraordinària, perquè un dels possibles reciclatges consisteix en fabricar armes nuclears de destrucció massiva.

Però el gros dels residus, que al llarg dels anys sumen centenars i milers de tones altíssimament radiactives, no té cap destí definitiu.

Després d’anys de errades i mentides en relació a la “solució definitiva” dels residus, s’ha de reconèixer que encara no està en funcionament cap magatzem, en cap lloc del món, (que hauria de ser en profunditat, en zones amb una geologia molt especial i una estabilitat tectònica impecable, a més d’altres condicions). En aquest tema als ciutadans d’a peu ens han enganyat repetidament al llarg de les dècades ominoses de l’energia nuclear. Primer els residus es llaçaven a les segures profunditats de les simes marines (en la proximitat de Galicia hi havia una d’eixes meravelles) Resultaven molt segures (per a la publicitat pronuclear) fins que el impagable J. Cousteau va filmar els segurs bidons nuclears d’elevada protecció, oberts com a ostres gegantines i malèfiques, obertes de bat a bat i esbargint la radioactivitat als oceans (amb un segur retorn a les aigües més superficials i fins i tot a les taules dels restaurants, gràcies a les cadenes tròfiques i a la pesca internacional, cada vegada més exhaustiva i industrialitzada). Després el segurs bidons metàl·lics, no tan incorruptibles com tots voldríem, van ser ubicats en llocs profunds, ja en terra, a ser possible en mines de sal abandonades on es pressuposa que no arriba aigua... encara que sempre hi ha alguna filtració; i en llocs geològicament estables... però que resultaven no ser absolutament estables. En definitiva, un fracàs després d’altre, fins ara. Hi ha hipòtesis sobre soterraments eterns i definitius, però cap realitat, i menys encara cap realitat provada i assegurada, en cap lloc del món. Ens tocarà vigilar el tema durant uns milers d’anys, només... Cal recordar que a l’estat espanyol va fracassar l’intent de magatzemar aquests residus eterns en un lloc “provisional” (ja que “definitiu”, ni se’n coneix cap, ni se’n espera). O siga, que novament, tenim uns residus intractables i sense ubicació definitiva (de moment utòpica) i que “provisionalment” ens suposa un risc permanent, i creixent, en totes i cadascuna de les nuclears.

També ens han volgut vendre els publicistes ben pagats de les nuclears i els polítics fàcils de convèncer o “comprar” (sobretot quan hi ha negoci lucratiu prop) que les nuclears són “segures”. Bé, sempre ho han segut, des del primer moment, en els fullets publicitaris, i malgrat que la realitat ho desmentesca amb reiteració.

Com a ensenyant preocupat pel coneixement directe de la realitat per part dels alumnes, vaig organitzar una visita escolar a la nuclear de Cofrents fa ja dècades. Em va sorprendre un gran cartell que hi havia només entrar en la part “didàctica” de la Nuclear, especialitzada en intentar convèncer a les noves generacions dels beneficis atòmics (dels econòmics, pels promotors, no es parlava). El cartell venia a dir que en tota la història de l’energia nuclear no s’havia produït cap accident. Mai s’havia posat en risc la seguretat dels ciutadans (com a molt, d’algun treballador, només). Crec que ja s’havia produït l’accident de Harrisburg i altres accidents “menuts” en un grapat de nuclears repartides pel món, però sembla que no s’havia actualitzat la informació. Espere que ja hagen reescrit el cartell amb les “darreres novetats”. Justament la seguretat és altre taló d’Aquiles de la nuclear, o una costella d’Adam, tenint en compte que es situa en l’origen del problema.

Tots els venedors d’un producte industrial, siga un cotxe, una nevera, un forn, un calefactor o un avió... ens reiteren la seguretat del seu producte. Com anaven a vendre, sinó, un producte insegur? Però clar, tots coneixem que cada any hi ha centenars d’accidents amb els segurs cotxes, i amb menor incidència, per sort, hi ha accidents de tren, d’avions, de vaixells... que segurament, quant algú els van comprar eren “totalment” segurs; per no parlar d’estufes, forns, secadors, etc. Tots ells absolutament segurs i que “han passat totes les revisions i estandars de seguretat establerts legalment”. Quina pena que la realitat siga un poc més complexa.

Obviament les nuclears també són segures amb el mateix sentit que ho són tots eixos artefactes segurs que van causant víctimes indesitjades i imprevistes, per ací i per allà, contínuament. Per sort són poques, i així en les estadístiques del tipus “només una entre mil” surten prou afavorides. Clar que no és el mateix una nuclear que una bicicleta o un cotxe. Les nuclears han de tindre estandars de seguretat moltíssim més elevats que una bicicleta, per que un accident greu de bicicleta podrà generar 2-3 víctimes com a molt, però un accident greu d’una nuclear...

Per això les mesures de seguretat de les nuclears han de ser molt  elevades. Ja ho eren fa dècades, però va passar el problema aquell de Harrisburg i per matindre un bon estandard, calia incrementar les mesures de seguretat, amb costs creixents (que paguem entre tots). Així que després de Harrisburg teníem una seguretat ampliada. Però va passar allò de Txernòbil. Aleshores, calia fer més coses per aconseguir una seguretat encara més augmentada, encara que els rusos... ja se sabia, la seguretat “occidental” era molt superior. Fins que va passar allò altre de Fukushima, que encara que era molt oriental, resultava “occidental” des del punt de vista nuclear. Aleshores, encara que les nuclears occidentals ja eren molt segures “de naixement”, teníem que incrementar molt més les despeses en seguretat per a que foren segures “fetén”. No és cap broma això de les inversions de seguretat. Són molt elevades, i el problema és que els resultats no són ni absoluts, ni definitius. Si representem en un diagrama la corva entre costos econòmics i increment de seguretat trobarem que per aconseguir un nivell X extra de seguretat, necessitem fer una inversió NX en diners. Amb la gracia que el factor N cada vegada és més elevat per una mateixa X addicional. En definitiva, que la seguretat absoluta no existeix, i que un accident nuclear greu és infinitament més greu que un accident greu de tren o d’avió. Millorar, encara que siga un poc, implica enormes despeses... i l’empresa responsable només paga una part. Els recents esdeveniments de la guerra d’Iran ens recorden que les instal·lacions atòmiques poden ser un objectiu molt clar d’atacs brutals i ací la seguretat absoluta no existeix en absolut. Un atac nuclear no sols és possible, sinó molt versemblant.

Aleshores que passa amb les nuclears? Són renovables? No. Son Netes? En absolut. Són segures? De cap manera. A més, no són necessàries i ho serien menys encara si des de fa anys haguérem fet el que tocava fer. En tot cas, no són, ni ho han sigut mai, sostenibles.

Fa anys que ja ho sabíem tot: que hi ha canvi climàtic; que els recursos naturals son escassos i, en tot cas, limitats; que la seguretat nuclear és una fal·làcia; que el creixement infinit del consum, els residus, la producció i la contaminació, són impossibles en un món limitat... Sobretot si volem que es mantinga la vida humana sobre el planeta (a les bactèries, el tema els importa un pebre, ens van precedir fa uns 3.000 milions d’anys i ens succediran sense dificultat... el problema és nostre). En definitiva. No hem de rectificar els llibres de text, els manuals tècnics, les informacions científiques, el coneixement humà ben fonamentat en dades i arguments racionals... El que hem de rectificar són les polítiques obsoletes, les polítiques antigues, equivocades i sense eixida.

Hem de plantar cara als lobbys, als grups de poder, a les grans multinacionals, als poders servils i els polítics “comprables”, que s’agenollen davant els poderosos i els mentiders. Ja és hora, demà serà tard.

El risc és real o així ho percebim molts ciutadans, d’una diversitat molt ampla de sensibilitats i posicionaments polítics. Hi ha perill de que partits d’extrema dreta puguen guanyar eleccions importants. Partits manifestament racistes, xenòfobs, masclistes, negacionistes de les evidents i manifestes crisis ecològiques, insensibles a les greus desigualtats socials i als patiments i dificultats de supervivència d’amples sectors de la nostra societat.

Hi ha possibilitats molt reals de que arriben als governs autonòmics, i al central, opcions polítiques d’aquesta mena. Amb l’ajut d’un Partit Popular cada vegada més escorat a la dreta i capaç (i molt decidit) de rebaixar els seus plantejaments democràtics per tal d’arribar al poder com siga i quan abans. Encara que siga subordinat en la pràctica als idearis autoritaris i quasi-feixistes d’aquests partits d’extrema dreta als que volen com a socis, al preu que siga.

Les conseqüències de que partits d’extrema dreta arriben a formar part de governs de coalició ja els estem patint en diferents comunitats autònomes; però poden agreujar-se de manera dramàtica, cas d’incrementar-se el seu pes polític i en la mesura que vagen ampliant espais de poder i influencia mediàtica i social. Si es materialitza aquest risc, molt versemblant, les conseqüències serien  insuportablement negatives; un veritable desastre social, econòmic i ecològic i, en suma, una calamitat democràtica que empitjorarà sense dubte les condicions de vida de gran part de la societat. De la gran majoria.

Per això, cada vegada més persones comencen a moure’s per reaccionar de manera ordenada, pacífica, democràtica, racional, i alhora emocional, per impedir-ho per les vies que la democràcia permet i que haurien d’estar garantides per sempre, sense degradació ni retall. Ben al contrari, incrementant-les, millorant-les i consolidant-les. La democràcia és un desideràtum que es pot i s’ha d’anar eixamplant i perfeccionant sempre.

Al País Valencià ja s’han fet unes quantes reunions que han sorgit de manera més o menys espontània, de baix per amunt, sense marques polítiques definides ni tancades, per fer front a la emergència democràtica. Encara és un procés inicial que no vull ací detallar massa perquè seria ara precipitat i imprudent. Cal tot el respecte i discreció, a més de paciència i insistència, per portar endavant el procés. M’he sentit impulsat a donar a conèixer en un àmbit més gran l’existència d’aquests impuls per a transmetre, a quanta més gent millor, l’esperança que m’ha despertat. Crec que això és molt necessari, front l’acumulació de dolentes noticies i negres núvols, en un cel cada vegada més enrarit. No estem condemnats a patir una nova dictadura ni a retrocedir de manera vergonyosa en el reconeixement de llibertats i drets. Podem, si ens unim, si ens contagiem l’esperança, si actuem de manera assenyada i solidària; si sabem superar diferències menors i ens unim en defensa d’allò més essencial i condició bàsica de tot; defensar, millorar i ampliar la democràcia que actualment tenim. Un objectiu enorme, però possible i necessari, en tot cas.

Coincidint amb els inicis de les reunions i treballs d’aquest encara reduït nucli de gent (que pretén estendre’s i multiplicar-se) hem vist aparèixer reunions molt esperançadores en diferents àmbits, com recentment han recollit els mitjans de comunicació, mentre se’n anuncien altres. Ací, fa unes setmanes, va aparèixer un article de Joan Ribó, que per moltíssima gent és un gran i molt respectat referent (que encara pot mostrar orgullós el gran treball fet a l’Ajuntament del cap i casal), on es manifestava reclamant aquesta unitat d’esforços per no deixar que ens degraden el futur.

Però volia també remarcar com aquest procés que estic explicant, ací s’ha encetat totalment des de la base i sense cap sigla política. Obviament l’objectiu és que els partits, el màxim possible, almenys, s’entenguen, pacten, s’agrupen, s’organitzen... i responguen de la millor manera que puguen a aquesta demanda, que segur serà recolzada, si es fa bé, per gran part de la societat. No pretenem (faltaria més) ni formar una nova organització, ni dir-los als partits tot el que ells, dintre de la seua sobirania, han de fer. Però si que pretenem reclamar, de la millor manera possible, unitat, generositat, solidaritat i realisme polític eficaç.

A les reunions, he trobat a persones conegudes i fins i tot destacades de diferents forces polítiques; però estaven allí a títol personal (encara que esperem que facen arribar ben bé a les seues organitzacions el que aquest moviment reclama). He vist a membres actius de moltes entitats cíviques, culturals, sindicals, ecologistes, veïnals, feministes, de les que reclamen un accés digne i just a l’habitatge i les que reclamen respecte i ajut als immigrants i als sectors més desafavorits... Totes aquestes persones estaven allí sense subratllar la seua organització, ni demanar protagonisme; i també esperem de tots que sabran fer confluir a moltes d’aquestes entitats en l’objectiu comú, sense exclusions, sense imposicions, amb amplitud de mires. També han participat gent de diferents comarques. Esperem que apareguem plataformes com aquesta, i nuclis per debatre i aglutinar voluntats, en cada comarca, cada poble i cada barri. Aviat, esperem, començaran a donar-se a conèixer manifestos, propostes, convocatòries, actes, recollides de signatures.... reunions de partits quan calga... però vull acabar remarcant, una vegada més, que aquest moviment ha nascut des de baix, unint persones individuals que volen compartit per anar sumant, i arreplegar en eixe camí generós i solidari, a múltiples entitats i partits en una direcció unitari.

M’urgia dir que, davant la barbàrie que ens podria arribar si ens quedem quiets i muts, existeix una esperança, una gran esperança. La de que, si ens mobilitzem, no deixarem que l’autoritarisme ni el feixisme avance més. Anem a aturar això.

Perquè la veritable prevenció, evitar els incendis, no es cap prioritat per l’administració. No es dediquen suficients recursos econòmics, organitzatius, legals i de tota mena.

Les administracions denominen com a prevenció mesures que no poden evitar incendis, com ara els “tallafocs”, les “neteges” i altres actuacions d’eliminació de la vegetació natural. La major part dels diners i mitjans de prevenció es dediquen a aquestes actuacions que no són preventives, sinó que se dissenyen com a barreres o contencions d’un foc que no s’ha pogut o sabut evitar.

Per a què serveixen els tallafocs i altres discontinuïtats vegetals?

Els tallafocs, si estan ben dissenyats i ubicats (i si hi ha sort) poden ajudar a parar un foc. Són mesures per actuar a posteriori, quan ja és tard i no s’ha evitat el foc. No hi ha estudis sistemàtics i rigorosos sobre la seua efectivitat. Moltes vegades tampoc serveixen per la contenció, i el foc els supera. En condicions meteorològiques adverses difícilment poden parar un foc. Amb el canvi climàtic les condicions meteorològiques seran cada vegada més adverses.

Quins problemes tenen les mesures de contenció, com els tallafocs?

Com a mesures de contenció (que no preventives) fallen moltes vegades. Cada vegada seran més ineficients. En condicions molt adverses el foc bota distancies enormes. S’ha de detallar millor els seus objectius i justificar rigorosament la seua ubicació i possibles efectes. Actualment les justificacions són molt pobres o es donen com bones “per se”.

Són molt cars i s’emporten els diners que haurien de dedicar-se a la veritable prevenció, que ara es troba relegada per les actuacions de contenció. Així mai disminuirà el nombre d’incendis.

Eliminar la vegetació natural i deixar el sòl desprotegit o mal protegit, té efectes molt negatius que rarament es consideren adequadament. Els estudis dels seus impactes són molt deficients (quan es fan).

Quines són les causes dels incendis?

La majoria no tenen causes naturals i són evitables. L’única causa natural són els llamps i suposen un 20% del total. Les causes humanes, la gran majoria, són evitables... però evitar eixos incendis de causa humana se considera impossible i no se dediquen recursos i esforços suficients.

Aproximadament la meitat dels incendis de causa humana són negligències i accidents, perfectament identificats per demarcacions i municipis i resulta factible i realista evitar-los, almenys, una gran part. La causa més habitual són les cremes agrícoles que tenen una alternativa (la trituració) molt més barata que un tallafoc. La trituració no té cap efecte negatiu i té una eficàcia demostrable i demostrada, en evitar focs i fer disminuir el nombre d’incendis.

Altres negligències i accidents freqüents són línies i instal·lacions elèctriques, treballs forestals, fumadors, maquinària agrícola i d’altre tipus, etc.

Què vol dir incendi 'intencionat''?

L’altre gran grup important de causes humanes és el dels incendis “intencionats”. Generalment no es tracta d’incendis provocats amb la intenció d’originar un foc descontrolat ni grans danys, sinó que es tracta d’actuacions comparables als accidents i negligències, però efectuats de manera que infringeixen una llei o normativa. Per exemple, cremes de canyars i barrancs, cremes per afavorir pastures, o cremes de restes agrícoles efectuades de manera incontrolada, etc.

Per què la despoblació i l’abandonament rural no provoquen incendis, sinó al contrari?

Les dades oficials ho demostren. Açò és lògic, ja que és la població i les seues activitats (generalment de manera involuntària) la que genera la major part dels focs. Al territori valencià les comarques que més han patit l’abandonament rural i la despoblació són les que menys incendis tenen.

Des de fa anys, el 70%, o més, de les zones cremades no són boscos, sinó zones desarbrades, incloent pastures, camps de conreus i zones relativament ermes. Gran part dels incendis s’originen i travessen eixes superfícies sense a penes arbres, en contra del que molta gent pensa.

Per què la ramaderia no evita incendis?

La ramaderia no evita cap foc, perquè no interfereix ni combat cap causa humana dels incendis. Lamentablement, l’activitat ramadera ha sigut històricament causa d’incendis (i ara també) i pot generar altres impactes ambientals, com erosió dels sòls, i afavorir la selecció d’espècies vegetals més inflamables.

En tot cas, allà on es necessite eliminar vegetació, pot ser útil i, en eixe sentit, poden ser especialment útils en ajudar a mantindre àrees amb poca vegetació als voltants de municipis i zones habitades. Però sempre s’ha de tindre en compte els seus impactes negatius i el fet que no eviten focs.

Per què la vegetació natural no és la responsable dels incendis?

Els boscos no són els responsables dels incendis, sinó unes víctimes més i la vegetació natural mai es crema espontàniament sinó quan cau un raig i, sobretot, en termes quantitatius, quan un humà genera un foc. Per més vegetació natural que s’elimine del bosc, no s’evitarà ni un sol incendi i no disminuirà de cap manera el nombre d’incendis que patim, però es degradarà més i més el bosc i es convertirà en més inflamable, menys valuós, i s’impedirà la seua evolució cap a etapes més madures, menys inflamables i amb més capacitat de recuperació post-incendi.

La majoria dels focs són resultat d’activitats humanes. Sinó actuem sobre eixes activitats, buscant alternatives, regulant-les i evitant negligències i accidents... mai solucionarem el problema dels incendis. És impossible resoldre un problema sense combatre les seues causes.

Per què necessitem grans extensions de boscos i vegetació natural?

Els boscos i les cobertes vegetals arbustives són imprescindibles per la humanitat. Si ara patim el canvi climàtic, l’esgotament dels recursos hídrics, la contaminació i l’erosió de les terres fèrtils... és en gran mesura per la desforestació i la degradació, per causa humana, dels ecosistemes naturals. Nosaltres, els humans, necessitem, vitalment, les funcions que efectua la coberta vegetal densa, diversa i ben conservada, amb boscos madurs i àrees protegides.

Un bosc netejat o tallat, o degradat, no compleix bé les funcions ecològiques i açò comença ja a ser molt greu. Perdre o degradar el bosc i altres cobertes vegetals naturals, suposa perdre aigua per beure, alterar més encara el clima, augmentar els efectes negatius de la contaminació, perdre el sòl fèrtil, indispensable per a tota activitat primària productiva, i incrementar la freqüència i els efectes negatius de les crescudes de rius i barrancs. Les funcions protectores del bosc tenen un valor immens que no podrem pagar mai si les perdem.

Per què la preservació i extensió dels boscos no perjudica al desenvolupament rural?

La major part dels boscos, al nostre territori, ocupen les zones de muntanya amb pendents elevades, precipitació escassa o moderada i altres condicions que no són les més favorables per l’agricultura productiva. És cert que al nostre paisatge es veuen zones de bancals abandonats que ara estan sent recuperats pel bosc. La major d’eixos bancals es van abandonar a partir dels anys 20 del segle passat, per moltes causes de caràcter social i econòmic, entre elles la poca productivitat i poca rendibilitat d’eixos conreus.

En l’actualitat estan abandonant-se terres ubicades en planes litorals de clima molt favorable, amb sòls fèrtils i disponibilitat d’aigua pel reg. Sembla difícil que a l’interior es troben terres més adequades per l’agricultura que aquestes. En pocs llocs existeix una incompatibilitat o competència real entre recuperació del bosc i una recuperació de l’agricultura de muntanya ubicada en les zones més aptes i viables.

Cal mantindre els conreus situats en zones viables i rendibles i que amb seguretat obtindrien més rendibilitat per aspectes qualitatius que quantitatius. Per aquests cultius de muntanya, estar rodejats de boscos ben conservats, i de zones protegides, és un factor que fa més viable i revaloritza les produccions agràries i altres activitats econòmiques compatibles amb la preservació de la natura.

En pocs llocs resulta realista pensar en un desenvolupat rural basat únicament en activitats agrícoles i ramaderes. Resulta molt més viable una combinació amb activitats compatibles, com la preservació de la natura i les modalitats més respectuoses i regulades de turisme rural, entre d’altres, buscant sempre la qualitat, el rendiment a llarg termini i el respecte als ecosistemes dels quuals depenem.

(L’absurd de tallar boscos per a cremar la fusta, quan es desaprofiten les restes agrícoles, molt més abundants i fàcils d’obtindre i que, ara, al cremar-les al camp, originen molts incendis i cap benefici)

L’administració valenciana en el passat recent i ara mateix, està promocionant l’ús de biomassa forestal com a combustible per a calderes de calefacció i oferint subvencions per a l’explotació d’aquest recurs. L’excusa és obtindre una energia “neta” i “sostenible”. Tanmateix no és una energia tan “neta”, donat que la combustió de biomassa és contaminant. A més de generar CO₂ que contribuirà negativament al canvi climàtic, origina partícules en suspensió i diferents gasos tòxics, entre ells algunes substàncies cancerígenes. Si realment s’arriba a fer un ús important d’aquesta energia caldria tindre-ho molt en compte. Alguns països europeus ja han tingut que enfrontar-se a aquest problema de manera important i s’han vist obligats a limitar l’ús de la biomassa per calefacció, o fins i tot, prohibir-ho en determinades condicions i llocs.

Pel que fa a la seua “sostenibilitat”, de cap manera es pot donar com a obvia. Depèn de molts factors i condicions, que si no s’acompleixen, fan que l’explotació de biomassa forestal siga totalment insostenible i intolerable. D’entrada, és molt diferent que es tracte de biomassa residual o que s’obtinga a partir de vegetació viva al bosc, per a convertir arbres vius i sans en pellets per a cremar. En el primer cas, estaríem emprant un “residu”, format per matèria morta, que necessàriament va a descomposar-se i alliberar CO₂ (encara així aquestes restes poden tindre un paper important, fertilitzant el sòl forestal si es deixen podrir “in situ”). En el segon cas, en tallar arbres vius (o grans arbusts) o parts importants d’ells, per obtindre material per a cremar, pot resultar totalment insostenible i originar greus danys als ecosistemes forestals, a més de resultar absolutament innecessari i anti-econòmic. No és justificable.

L’administració autonòmica i també (ara) algunes diputacions, han finançat a partir de fons europeus de caràcter ambiental, o adreçats al desenvolupament rural, la tala d’enormes quantitats de “biomassa” provinent d’arbres vius i sans per a triturar i després cremar. Les justificacions per fer aquestes destrosses solen ser dues i resulten falses. Una d’elles, evitar incendis, i l’altra, contribuir al desenvolupament de les comarques d’interior. Acció Ecologista-Agró va fer un seguiment de les tales de biomassa subvencionades durant els anys 2009-2013 i va elaborar un detallat informe enviat a Europa demostrant que tot açò era un bluf. D’entrada, l’activitat no és rendible econòmicament, al menys pels propietaris dels terrenys, els quals generalment regalaven la fusta a les empreses que tallaven els arbres. Aquestes empreses sí que podien obtindre beneficis, gràcies a les subvencions i a la tolerància de l’administració forestal davant unes actuacions que es realitzaven moltes vegades de males maneres i afectant negativament la vegetació i el sòl de les àrees afectades, per escatimar despeses, se suposa. Es botaven cauteles ambientals i no es respectaven els ecosistemes que resultaven negativament danyats. Damunt, com va recollir la premsa d’aquells dies, aquestes actuacions es feien amb maquinària i emprant grans camions, tots ells consumidors voraços d’energies fòssils i contaminants i, després, almenys una gran part de la biomassa obtinguda, se´n anava en vaixell (també mogut per energies contaminats) cap a Itàlia. Tot un despropòsit. Ni estalvi energètic, ni economia local, ni sostenibilitat per cap costat.

I que passava amb els altres beneficis esperats que en teoria justificaven les subvencions? L’administració mai ha presentat ni publicat un informe mínimament detallat, després d’anys repartint milers d’euros per aquesta activitat. És a dir, es fomenta una activitat, amb uns objectius (ja d’entrada, genèrics i poc quantificats), s’empren diners públics que podrien destinar-se a d’altres actuacions més necessàries, menys impactants i millor justificades... sense rendir comptes dels resultats. Van servir d’alguna cosa les subvencions? Que se sàpiga, no hi ha hagut cap efecte positiu detectat sobre els efectes socio-econònics esperats (que de totes maneres estaven formulats de manera nebulosa i sense concretar, un veritable brindis al sol). No sembla haver cap impacte detectable sobre l’empleament local o les rendes de les comarques interiors. AE-Agró va demostrar que el 70-80% dels diners van anar a parar a un menut grapat d’empreses que dominen el sector i res més. Estem parlant d’unes inversions de diners públics que van sumar 3.223.528,07 €. No s’ha informat dels resultats beneficiosos, ni s’ha publicat res que justifique els diners invertits. És una qüestió de fe.

Pel que fa als beneficis ambientals (les subvencions estaven enquadrades en una mesura del Pla de Desenvolupament Rural valencià denominat “lluita contra la desertificació”) la major part dels objectius proposats eren també difusos, però, sorprenentment hi havia un parell d’objectius concrets i quantificats: la disminució dels incendis provocats per “imprudències agrícoles” (referides a les cremes de restes de poda) la disminució de les extensions cremades en el període a considerar. Es van complir aquests únics objectius definits i quantificats? Novament la Generalitat ha resultat estar muda i sense res que dir al respecte. AE-Agró va analitzar les estadístiques (les oficials, les que elabora la pròpia administració) i vàrem descobrir que les extensions cremades durant el període afectat, en comparació al període anterior, no sols no van disminuir, sinó que es van quasi quadruplicar. Van passar d’una mitjana anual de 3.024 ha a 11.282,52 ha. No sols un fracàs, sinó un empitjorament espectacular dels paràmetres que s’esperava millorar. Respecte de la disminució de les imprudències agrícoles no hem trobat dades desagregades, encara que resulta molt improbable que s’haja complit l’objectiu, donat que el nombre total d’imprudències en general s’han mantingut molt elevat en tots els anys estudiats i les cremes agrícoles són sempre, amb molta diferència, la causa específica més important dels incendis originats per imprudències. En tot cas, resulta surrealista la situació, donat que, si realment se volia disminuir el nombre d’imprudències agrícoles, el que s’hauria d’haver fet és posar en marxa una alternativa a les cremes (la trituració de les restes vegetals) que podria reduir les imprudències a zero.

En resum, l’administració va dedicar més de tres milions de diners públics, provinents de fons ambientals europeus, per subvencionar una activitat pretesament positiva i beneficiosa, que no va complir els objectius difusos, ni els concrets, i que va suposar un fracàs total. Va haver hi alguna explicació per part de l’administració responsable? Algú va reconèixer els errors? Va dimitir algun alt càrrec després de malbaratar milions d’euros públics dedicats (teòricament) al medi ambient? No, clar que no. Com sempre, no hi va haver presentació de resultats, ni avaluació dels processos, ni contrastació pública, ni explicació del compliment o no des objectius. Tot un bluf que ha quedat amagat davant l’opinió pública i que representa llançar milions d’euros al fem, quan resulten molt necessaris els recursos per millorar el medi ambient i per ajudar al desenvolupament rural, de veres i no simplement per fer publicitat.

Però, a banda de tot aquest desficaci, hi ha una gran qüestió a respondre. Si realment cal obtindre biomassa per a ús energètic (o altres usos) ¿per què no recórrer a la biomassa vegetal, resultat de podes agrícoles? No té cap sentit, ni cap justificació, tallar arbres vius i sans per triturar-los, quan existeix una disponibilitat, molt major i més accessible, fàcil d’obtindre, que no cal tallar, perquè ja ho han fet els propietaris dels conreus, i que no cal comprar perquè es considera un residu, que no sols es desaprofita, sinó que, majoritàriament, es crema. A més, en emprar aquesta biomassa agrícola residual, evitaríem incendis forestals; molts incendis, donat que la crema d’aquestes restes és la causa humana individual més important i què, a més, resulta una pràctica perillosa que origina freqüents accidents humans, alguns d’ells mortals.

Justament els mateixos anys (en 2011) la conselleria d’Agricultura va editar un llibre on calculava la disponibilitat de biomassa residual per obtindre energia (que també podria servir, alternativament, per obtindre adobs o compost). Aquest estudi analitza la disponibilitat comarca per comarca, i en el cas de les restes agrícoles, concreta els tipus de conreus i diferents detalls complementaris. La conclusió és que la disponibilitat de biomassa residual agrícola és 8 vegades superior a la biomassa residual forestal, a més de resultar més accessible (tots els conreus tenen camins d’accés), més econòmica la seua extracció (i menys contaminant) i efectua la gran funció socio-econòmica i ambiental d’evitar dotzenes d’incendis cada any, alguns dels quals han arribat a convertir-se en grans incendis, d’enormes dimensions i danys descomunals. Però l’administració valenciana no ajuda, ni organitza, ni promou, l’aprofitament d’aquest recurs, que ara es desaprofita i genera greus problemes al cremar-se, mentre dedica centenars de milers d’euros a tallar innecessàriament arbres per a obtindre biomassa, a un cost superior i sense cap rendibilitat. Despropòsit que “funciona” només perquè es subvenciona.

S’arriba a dir que aquesta activitat (extraure vegetació viva del bosc, de manera totalment ineficient i amb elevat cost) es fa per “previndre incendis”, cosa que resulta totalment falsa i mai s’ha justificat ni demostrat aquesta afirmació, que no té cap base científica ni se basa amb fets, ni dades objectives. Al contrari, com acabe d’explicar, els fets van demostrar la inutilitat d’aquestes tales per reduir les extensions cremades. És pura creença injustificada. Absurdament, l’activitat que realment evita incendis, com està demostrat en les mateixes estadístiques d’incendis que publica la Generalitat, la de triturar i aprofitar les restes agrícoles, no rep ajudes i no es promociona, al contrari.

Està clar que alguns, molt pocs, obtenen beneficis d‘aquest contrasentit i irracionalitat, però el conjunt de la societat perd per tots els costats. Sofrim innecessàriament més incendis evitables, desaprofitem un recurs disponible directament i fàcil, i llancem al fem milers i milers d’euros públics en una activitat que no sòls resulta inútil per evitar cap incendi, sinó que, a més, degrada el bosc i causa danys ecològics importants. Els responsables de que passe tot açò són els mateixos que no es van aclarir a avisar a temps als ciutadans dels danys de la dana i que han permès que se degrade la vegetació forestal de les capçaleres dels rius i barrancs, així com la valuosa vegetació de ribera, alhora que toleren i estimulen l’ocupació de zones inundables. Que s’haurà de fer amb ells? Donar-los un Nobel? Caldria que feren front a les seues responsabilitats i incompetències. Almenys, que reconeguen els errors.

Les causes: la majoria són humanes

Les causes dels incendis és un tema essencial sobre el qual els informes de l’administració passen ràpidament, sense extreure cap conseqüència. Les dades ratifiquen novament que els incendis són, ara i ací, un fenomen humà, amb causes majoritàriament humanes: al 2.024 van ser un 74 %. La xifra arriba a un 80% si considerem períodes llargs, cosa que fa que les dades siguen més consistents i representatives. Aquesta xifra resulta molt important. Vol dir que, de promedi, uns 320 dels 400 incendis de mitjana anual són totalment evitables, no són naturals i no es pot insistir en dir que són inevitables. No estem condemnats per cap maledicció divina, ni per cap circumstància natural, a patir tants incendis cada any. Si no s’eviten és perquè no s’empren els mitjans i les actuacions necessàries per evitar-los. No representa cap prioritat per l’administració. El fet que no es puga o no es vullga reduir de manera dràstica aquesta xifra és una claríssima prova de que no s’està enfocant adequadament la prevenció, cap al que hauria de ser l’objectiu fonamental per damunt de tots: evitar els incendis de causa humana. Aquest objectiu no és prioritari per l’administració, que li dedica inversions i mesures molt insuficients. Si no canvia aquesta situació, seguiren patint molts incendis realment evitables, tots els anys. Alguns podran arribar a ser molt greus. No evitar el 80% dels incendis que està en les nostres mans evitar, amb els danys i enormes costos que açò implica, és també una irresponsabilitat i un greu malbaratament.

Tots els incendis destacables d’aquest any han tingut causes humanes, destacant el de juliol a Benassau, que va cremar 155 ha, i que va ser provocat per una imprudència (en concret per uns treballs forestals) i sobretot, l’únic considerat gran incendi forestal (de 543 ha) de Tàrbena, a l’abril, provocat per una crema de restes agrícoles.

Les cremes agrícoles són el tipus de negligència o accident més freqüent

No menciona aquest informe la importància que tenen les cremes agrícoles, com exemple destacat d’incendis de causa humana que podrien evitar-se. Aquest fet rarament s’analitza i quasi sempre s’oculta o s’ignora; però les dades mostren la realitat, per qui vullga veure-la. Cal remarcar-ho quan l’actual conseller de Medi Ambient, Sr. Mus, va arribar a fer declaracions, totalment equivocades, el 8 d’agost passat i recollides per aquest diari, dient que la prohibició de les cremes de restes agrícoles no soluciona res. Unes afirmacions irresponsables, falses i que queden immediatament desmentides atenent a les dades disponibles en la pròpia web de la Generalitat, que el Sr. Mus sembla no haver consultat. Com es pot comprovar en l’informe, aquest any va començar amb uns mesos d’hivern amb molts incendis, cosa que segurament va alarmar als tècnics de la Conselleria que varen anticipar la prohibició de fer cremes agrícoles; prohibició que normalment comença al mes de juny. També al 2.023, i per motius semblants, es va anticipar la prohibició temporal. Aquesta anticipació va afectar de manera parcial al més d’abril i, de manera completa, al mes de maig. Als dos anys esmentats és registra una clara disminució del nombre d’incendis per aquest mes, en comparació a la dècada anterior, que s’acostuma a servir de referència i comparació. En tots els anys des de 2.014 a 2.022, el més de maig registra clarament més incendis que l’abril, però no ha sigut així ni en 2.023 ni en 2.024. Les cremes agrícoles són la modalitat de negligència més habitual i en molts casos la causa humana més important. Si ens fixem en particular en els incendis originats per negligències destaca encara més l’efecte de suprimir les cremes. El mes de maig de 2.023 i 2.024 presenten els percentatges més baixos de negligències des de 2.014. Al mes de maig, des de 2.014 a 2.022, les negligències sempre han superat el 25% del total d’incendis, i arribaven fins i tot a superar el 50% alguns anys. Però els dos darrers anys, amb la prohibició anticipada, que abastava tot el més de maig, es presenten xifres molt més baixes: 16% al 2.023 i 15% al 2.024. L’efecte és ben notable, malgrat que aquesta modificació de la normativa es va fer de manera improvisada, sobtada, confusa, amb exempcions poc clares i sense oferir una alternativa raonable, còmoda i sense costos als llauradors (cosa que seria factible, fàcil i a baix cost). Segur que fent bé les coses les xifres podrien millorar-se més encara.

Que les cremes són responsables de molts incendis ja se sap des de fa molt

Habitualment (a diferència dels dos darreres anys) la prohibició de les cremes agrícoles es decreta més prop de l’estiu, al mes de juny. Si revisem les dades des del 2.014 al 2.022 es comprova, tots els anys, el mateix fet del descens de negligències si comparem el més de maig (amb les cremes permeses) amb el mes de juny quan entra en vigor la prohibició (malgrat ser un mes més càlid). El fet és tan clar i notable, que en el butlletí de desembre de 2.014 (resum anual) hi ha una anotació concreta i una gràfica que expliquen de manera clara i contundent la gran importància que tenen les cremes dintre de les negligències com a causa d’incendis. Mostren com aquests incendis cauen en picat quan es prohibeixen les cremes. És a dir, açò ja ho sap l’administració des de fa anys, però prefereix no actuar. Per tant, està clar que prohibir les cremes té efectes ben clars i positius sobre el nombre d’incendis, i també està ben demostrat i ratificat que aquestes activitats són la causa humana individual més important dels incendis forestals. Hem revisat la totalitat de Plans de prevenció de les 11 demarcacions forestals. Les cremes són la principal causa d’incendis forestals dintre de les causes humanes (que són la immensa majoria) en la pràctica totalitat de demarcacions (o la segon, en alguns casos). Per tant és una temeritat i una greu irresponsabilitat que l’administració no haja implantat ja, i des de fa anys, una alternativa viable i realista a aquestes cremes: la trituració de les restes vegetals. Aquesta alternativa es coneix ja, està experimentada en alguns ajuntaments i en alguns parcs naturals. És fàcil d’implementar, es pot aplicar a baix cost, i no té cap contrapartida ni efecte negatiu, ni social, ni econòmic ni ambiental... si s’explica bé, i s’aplica de manera ben organitzada i assenyada. Però no existeix la voluntat política d’implementar aquesta alternativa ni tampoc la dedicar més recursos per eliminar sistemàticament les demés causes humanes, ben conegudes i identificades, dels incendis.

Què se crema en un incendi forestal?

Les dades de l’informe anual del 2.024, també ens aporten una sèrie d’informacions molt destacades i d’aplicació per a millorar la prevenció. Existeix una creença, molt estesa i amplificada per la mateixa administració i molts tècnics responsables de la gestió forestal, de que els incendis són el resultat del despoblament del món rural i conseqüència de l’excessiva vegetació que segons ells, hi ha al bosc. Una opinió que va destinada a “tirar balons fora” i culpabilitzar a qui no és responsable dels incendis (la vegetació natural) o a processos complexos difícils de controlar i que escapen a les competències ordinàries de l’administració ambiental i que no poden proporcionar solucions pràctiques i immediates als incendis. Eixes argumentacions pretenen desviar l’atenció de les causes reals dels focs i no ajuden a solucionar el problema, sinó a difuminar-lo, i a dispersar i debilitar responsabilitats. Però ni la vegetació natural ni la despoblació de les comarques interiors causen incendis. Aquests opinions no estan fonamentades en dades ni en fets comprovats. Són creences, que en algun cas poden ser benintencionades, però no són reals. No se sostenen amb arguments racionals. Les dades ens ho mostren. Almenys enguany i també als darrers 10 anteriors, les pròpies dades de l’administració mostren que es que s’està cremant, any rere any, no són bàsicament superfícies arbrades (i això que el criteri administratiu considera superfície arbrada fins a una cobertura d’arbres del 10 %, realment molt pobra). Més de les tres quartes parts del que es crema són superfícies desarbrades, és a dir, amb molts pocs arbres dispersos, o cap. Açò demostra, una vegada més, que els incendis forestals poden originar-se i propagar-se per zones no arbrades i que açò no és excepcional, sinó que és el que passa de manera majoritària. No és el bosc el que es crema, en la major part dels casos. El que es crema son àrees molt desarbrades, incloent canyars, zones humides, conreus, pastures i zones ermes. Des d’aquestes zones el foc pot arribar a cremar algunes àrees forestals. És en les perifèries urbanes i agrícoles on ha de posar-se majoritàriament el focus de la prevenció, perquè són aquestes les àrees més afectades pels incendis, causats majoritàriament per humans, i que poden propagar-se i cremar boscos.

Hi ha més incendis a les comarques litorals i de transició, no a les d’interior

També es pot constatar, almenys als darrers anys, que els municipis que més incendis tenen i, com a conseqüència, les comarques amb més incendis no són les de les àrees més densament cobertes de boscos, ni les que més despoblació han sofert, ni les de major caràcter rural i interior. Al contrari, són municipis i comarques de les zones litorals i de transició entre les comarques litorals i les d’interior. Als darrers deu anys, només una de les comarques més clarament d’interior està entre les 10 que més incendis han patit (Plana de Requena-Utiel). Per contra, si considerem les deu comarques que uneixen el tindre la densitat de població més baixa, l’haver patit una major despoblació durant el segle XX i ser de major component forestal, rural i d’interior, resulta que totes elles se situen en la meitat inferior del rànquing en quan a nombre d’incendis. És dona el cas que tres de les comarques més clarament despoblades i rurals són les que menys incendis sofreixen de tot el territori. L’exponent més clar és la comarca d’Els Ports, la més despoblada i amb grans extensions forestals, i la que menys incendis acumula. Tot açò també resulta coherent amb el fet, ja posat de relleu des de fa anys, que la província de Castelló, que és la que més superfície forestal arbrada té, i la que ha patit major despoblament i concentra moltes de les comarques més netament d’interior muntanyenc, és la que menys incendis pateix tan en termes absoluts com en relació a la seua superfície geogràfica.

Ja no és l’estiu l’estació amb més nombre d’incendis

Si considerem la distribució del nombre d’incendis per mesos, aquest any, igual que l’any anterior 2023, ens mostra una destacada novetat: ja no és l’estiu (que continua essent l’estació més seca i càlida) l’estació en la que es produeix el major nombre d’incendis, sinó la primavera o fins i tot l’hivern. Uns anys més enrere ja començaven a existir indicis d’aquesta situació, en mostrar com alguns mesos de fora de l’estiu tenen més incendis que els dels mesos de juny, juliol o agost. Però en aquests dos darrers anys, la tendència s’ha reforçat encara més. La possible explicació és que, amb el canvi climàtic, i les temperatures en alça, el risc ja s’estén a tot l’any i no sols a l’estiu. Per tant, les mesures de vigilància i control han d’estendre’s a tot l’any i incrementar-se, en qualsevol cas. L’explicació de perquè ara hi ha menys focs al ple estiu potser (açò caldrà estudiar-ho amb més detall) el fet que a l’estiu ja estan prohibides (temporalment) les cremes agrícoles i s’incrementen les mesures i efectius de vigilància i dissuasió, a més de que, probablement, la població entén que a l’estiu el risc d’incendi és extrem. Ara cal que l’administració i tots els ciutadans entenguen que el risc d’incendi és important en qualsevol moment de l’any i que s’ha erradicar, per complet, l’ús del foc i les pràctiques del risc de tots els boscos, tot l’any, sempre. Aquesta novetat es probablement una conseqüència més del canvi climàtic, també originat bàsicament pels humans, com és el cas dels incendis forestals. Aquest any passat ha sigut el més càlid des de que es tenen estadístiques, després d’un conjunt d’anys també molt càlids, cosa que no té més explicació que la transformació climàtica que els humans estem provocant. Una mostra més; com també ho són el desastre de la dana del passat octubre i els incendis devastadors de California d’aquest gener, que de cap manera poden considerar-se desastres naturals, donat que els danys són en gran mesura resultat d’intervencions humanes i, en el cas dels incendis, la major part dels focs són també de causa humana. Malauradament, l’administració valenciana i els tècnics responsables de la gestió forestal segueixen considerant els incendis com “naturals” en contra de tota evidència.

Però aquesta disposició, d’almenys d’una gran part dels ciutadans, és necessària no sols quan ja s’ha consumat una gran calamitat, sinó també abans, quan encara es pot previndre la totalitat o gran part dels danys. Quan encara es poden corregir les mancances, els errors o una gestió pública deficient, per part d’algunes, o moltes, instàncies administratives.

No pretenc amb aquestes paraules subscriure eixe lema, que trobe desafortunat, encara que puga ser benintencionat en algun cas, de que “només el poble salva al poble”. Eixa afirmació, que potser pretén destacar la meravellosa generositat i solidaritat dels ciutadans, expressada així, de manera simplista, sembla obviar o condemnar de manera massa genèrica el paper que necessàriament tenen i han de tindre les institucions democràtiques. Eixes institucions són nostres. Les paguem nosaltres, nosaltres triem als màxims responsables, i haurien de servir sempre al bé comú, o al menys al de la immensa majoria dels ciutadans, que amb els imposts financem els seus recursos i legitimem amb els vots el seu funcionament. La solució no pot ser la seua desaparició o el “passar” d’elles, com si foren unes estructures totalment alienes als ciutadans. La resposta realista, efectiva, legítima i necessària, per difícil que puga resultar, i per dura que siga la tasca d’aconseguir-ho, no pot ser més que lluitar per a que s’acomplisquen les condicions democràtiques que han de dirigir l’exercici del poder i l’administració dels bens comuns. Els qui tenen la responsabilitat temporal de governar han de ser els nostres “servidors”. Per tant hem d’ajudar, exigir, i fins i tot forçar (pacifica i democràticament), a que s’acomplesca l’obligació de treballar honestament amb el poble i per al poble. La resposta contrària, “passar” de les institucions, desitjar la seua desaparició i coses semblants, no fan més que alimentar les posicions feixistes que sempre han volgut desarbolar les democràcies per a que uns falsos “salvadors” dictatorials, cruels i sanguinaris, imposen un fals “ordre”, l’ordre dels més poderosos sobre els més dèbils.

Aquestes respostes anti-polítiques les promouen i beneficien a moviments i ideologies d’extrema dreta que pretenen acabar amb la democràcia. Són ideologies i organitzacions que sempre han crescut quan els moviments populars, sindicals, socials i polítics, posen en qüestió els excessos del poder, la seua inoperància o el creixement de les desigualtats i les injustícies, i quan s’ha de fer front a grans reptes socials, econòmics o ambientals. En eixos moments, una part dels poders fàctics que creuen que els seus beneficis i privilegis es troben amenaçats, “es veuen obligats”, diuen ells, “tapant-se el nas”, a potenciar i finançar als grups feixistes que fan el treball brut de destrossar institucions democràtiques i atacar a moviments i organitzacions socials progressistes i transformadores que reclamen més igualtat, més llibertat, més drets, i millors condicions de vida, de treball o de medi ambient. S’ha vist i patit moltes voltes, ací, a Europa i a tot el món. Els qui volen acabar amb l’estat, o reduir-lo a mínims (uns mínims que sempre inclouen exèrcits i elements repressors) amb la suposada intenció de salvar pobles, nacions, o altres mitificacions, el que fan es desprotegir, castigar i massacrar als sectors més desvalguts de la societat en benefici dels més poderosos.

La solució mai serà el destruir les institucions democràtiques, per deficients que siguen temporalment, i substituir-les per institucions autoritàries i dictatorials, que ja no permetran la més mínima dissidència ni interferència. L’única via acceptable és la lluita (pacífica) constant, diària, organitzada i ben carregada d’arguments, per exigir sempre més democràcia, més participació, més equitat i també una major defensa de la sostenibilitat ambiental, que està convertint-se ara, i cada vegada més, en una necessitat vital.

Per aquest motiu, s’ha de reconèixer i donar suport i força a les entitats ciutadanes organitzades i democràtiques que vetllen permanentment abans i després de calamitats com la que hem viscut, per la transparència, la participació i el recte exercici de les responsabilitats institucionals. Entitats que s’impliquen en la defensa de valors irrenunciables, com ara els drets humans, les llibertats i la protecció dels bens comuns, dintre dels quals ocupen un lloc primordial els recursos i ecosistemes naturals, que són, en definitiva, l’única veritable casa comuna de tota la humanitat, sense la qual no sobreviurem. Dintre d’aquest ventall, i en relació als greus fets viscuts recentment, s’ha de destacar el treball dels grups ecologistes (sense menysprear el més mínim a d’altres tipus d’entitats igualment essencials i necessàries). Una tasca indispensable, no sols després de la catàstrofe, sinó abans, de manera preventiva, quan encara es podria haver evitat o almenys minimitzat. Un treball permanent, alertant a la població, denunciant defectes de l’administració, informant, fent pedagogia i ajudant a organitzar i empoderar als ciutadans... és fonamental.

Aquests dies tèrbols i terribles, s’ha parlat molt de les mesures preventives que s’haurien d’haver adoptat ja fa temps, dècades inclús, per evitat i minimitzar el desastre. Mesures en el camp de l’ordenació del territori, de l’urbanisme, de les respostes d’emergència, les derivades l’estudi del clima i la hidrologia, i d’altres disciplines, i que ara estem coneixent en relació a tots els aspectes del desastre. D’açò està parlant-se molt aquests dies i ja han intervingut molts experts, tècnics, científics i especialistes. Però vull centrar-me en la relació de tot el que ha passat amb la problemàtica que més directament conec i m’ocupa, també des de fa dècades, la forestal.

Una temàtica que de cap manera està desconnectada ni és secundaria, ni marginal en relació a aquest desastre i en relació a d’altres problemes molt greus, com els incendis forestals. Només cal recordar el paper, molt important, que els boscos i la vegetació natural i els ecosistemes ben conservats juguen en el fenomen del canvi climàtic, el qual està darrere d’aquest desastre i de molts altres riscos, no tan naturals ni inevitables com semblen. Els ecologistes van ser els primers en arreplegar les inicials veus d’alarma dels científics en relació al canvi climàtic, i fer-les arribar a la població, als mitjans de comunicació i als programes polítics. Sense dubte, han sigut i són la punta de llança del clam mundial que demana actuacions més decidides i assenyades per fer front a aquest greu problema.

Conservar i incrementar els boscos forma part de les prioritats. La desforestació i la degradació dels boscos soferta al llarg dels segles passats (especialment segles XVII, XVIII i XIX) ha contribuït molt a incrementar la destrucció provocada per les grans pluges tardorals pròpies del clima mediterrani d’aquesta part de la península. Ara, amb el canvi climàtic, s’incrementa la freqüència, la intensitat i la complexitat dels fenòmens associats i destructius, però fa ja temps que l’acció humana repercutia molt negativament a l’hora de multiplicar els danys. Podem llegir l’obra de Cavanilles, sobre la situació lamentable dels boscos a finals del segle XVIII i, molt especialment, la de Bosch i Julià, en l’informe que hauria de ser de lectura obligatòria pels polítics i tècnics que s’encarreguen de gestionar l’àrea ambiental. Aquest informe va ser escrit com una investigació de camp per ajudar a explicar les causes i les conseqüències de la major crescuda viscuda fins ara del riu Xúquer, la del 4 de novembre de 1864. Amb detall i exactitud, l’autor descriu la gran degradació forestal al País Valencià en la segona meitat del segle XIX i com aquesta situació lamentable va amplificar els desastres en aquella ocasió. Més recentment, en relació a la pantanada de Tous de 1982, un grapat d’autors, tècnics i científics, van aportar reflexions sobre el mateix tema, arreplegats en publicacions de l’Icona i, fins i tot, en revistes d’economia (Banc de Bilbao), incidint novament en la relació entre la degradació forestal i el major impacte de les crescudes de barrancs i rius al nostre territori. Avui en dia tenim coneixements, ferramentes, tècniques i dispositius per a aprofundir en aquestes temàtiques. Les tenim a l’abast, i les institucions tenen molta responsabilitat en no conèixer-les, ni aplicar-les. No falta informació ni dades, falta voluntat política.

En l’actualitat hi ha veus, bona part d’elles provinents, irresponsablement, d’instàncies institucionals, que diuen que ens sobren boscos, que sobra vegetació, etc. Afirmacions esbiaixades, malintencionades, resultat de la ignorància, i que no tenen cap validesa científica. No ens sobren boscos, ben al contrari, els necessitem ara més que mai. Quan diuen que als darrers anys han crescut molt els boscos, en realitat el que ha crescut són les superfícies qualificades com a forestals, que no és el mateix. És una xifra que es determina en negatiu, en absència d’altre us humà. Gran part d’eixa superfície considerada “forestal” està desarbrada i molt degradada. Inclou zones ermes, pedregars, àrees irreversiblement erosionades, zones de vegetació molt baixa i discontínua i zones que de cap manera poden considerar-se boscos. Es més, les sofrides estadístiques de l’administració consideren com a “arbrada” una superfície amb una cobertura del sòl, per part dels arbres, del 10%. Això no és, ni de lluny, un bosc madur i ben conservat, dels que originàriament cobrien gran part del territori i dels quals, en estimacions aproximades, no ocupen ni el 5% del tot el territori valencià; en realitat potser no arriben ni a la meitat d’aquesta xifra.

Els boscos, quan són complets, amb tots els seues estrats, incloent els arbusts (que resulten essencials) les herbes i les lianes; densos, diversos i ben conservats; són els que poden maximitzar els efectes protectors que esperem d’ells. Eixes funcions protectores, remarcades en els estudis que he mencionat abans, i en centenars i milers d’informes i publicacions científiques, estan ben establertes i conegudes. Són les de moderar el clima, incrementar la infiltració d’aigua, recarregar els aqüífers, formar i retindre el sòl, evitar l’erosió i previndre crescudes sobtades de rius i barrancs... entre altres funcions, gratuïtes, necessàries i vitals. Si els responsables institucionals no ho volen veure és per que són cecs o més probablement, incompetents.

En aquest context, els incendis forestals, que es tracten com a catàstrofes “naturals”, no ho són. Quan el 80% dels incendis tenen causes humanes, resulta descarat considerar-los naturals. Però l’administració dedica fraccions mínimes dels pressuposts dels plans de prevenció a actuar sobre les causes humanes per evitar eixos focs (els consideren inevitables). Es reserva la major part dels diners per fer actuacions que no eviten els incendis i que intervenen, si hi ha sort, quan ja es tard, quan la prevenció ha fracassat (per inexistent) quan l’incendi ja s’ha produït i les flames estan descontrolades i l’incendi costarà molt d’aturar. Se culpabilitza a la vegetació o al clima, quan els responsables són humans. El més greu és que, en apuntar en direcció equivocada, el problema el seguirem patint més temps. Els ecologistes portem anys i anys denunciant aquestes coses, però amb poca receptivitat per part de les institucions. Els ciutadans són clau per difondre dades i arguments, plantejar alternatives i discutir i valorar les actuacions dels governants. Defensem els boscos, però no únicament com a ecosistemes diversos, sinó també per tots els motius acabats d’exposar, que (com demostren diferents estudis) multipliquen per deu, o encara més, la suma de tots els valors extractius del bosc, que són misèries en comparació.

Per això demanem una gestió més ecològica del bosc i una protecció més adequada dels ecosistemes, que va més enllà de posar senyalitzacions gracioses i habilitar quatre sendes. I per això, denunciem que la política actual de prevenció d’incendis està malt enfocada i condueix al desastre. Un desastre molt diferent, però que pot ser tan dramàtic com el que hem patit ara. En aquest cas, no seria natural, no és inevitable. Es pot previndre. Cal canviar el model de prevenció, urgentment.

L’atrevit i prometedor conseller de Medi Ambient, Sr. Martínez Mus, acostuma a parlar molt. Fa grans declaracions, afirmacions temeràries i promeses difícils de complir. La majoria de les seues declaracions són brindis al sol. Promet la lluna, sense oferir arguments solvents, sense justificar les afirmacions i sense mostrar dades per poder demostrar ni comprovar les coses que diu. Li resulta fàcil parlar. Altra cosa és que el que diu siga cert.

Però en ocasions, malgrat la indefinició o la confusió d’allò que diu, es pot comprovar que el que ha dit el Sr. Mus és una mentida. Una falsedat flagrant, de la qual es pot demostrar amb rotunditat l’engany, la manca de coneixements i la temeritat de les seues afirmacions. Per exemple, i no és un cas menor, les seues afirmacions en relació a les cremes agrícoles i els incendis forestals. En aquest cas, les seues afirmacions són falses. Clara i rotundament, ho vaig a mostrar.

Les cremes agrícoles. Una pràctica habitual que té alternatives

El 8 d’agost d’enguany, elDiario.es, publicava un extracte de les declaracions del Sr. Mus en les que afirmava, entre altres temeritats, que en la prevenció d’incendis forestals les prohibicions no han servit. L’única prohibició al respecte és la de les cremes agrícoles, que es va decretar a l’abril d’enguany, per fer front a l’alarmant nombre d’incendis que ja estàvem patint els mesos anteriors; en gran mesura per aquesta activitat tradicional, però evitable. La regulació existent, que permet les cremes durant gran part de l’any, amb determinades limitacions i consideracions, és manifestament insuficient i ineficaç i, com a conseqüència, es deriven molts incendis, que s’haurien evitat de manera fàcil i econòmica, posant en marxa l’alternativa, ja disponible, de la trituració de les restes. La seua solemne declaració, manifestant que la prohibició de les cremes no serveix, és gratuïta, desinformada i totalment falsa. És mentida.

Ja d’entrada, fer aquesta afirmació, en les dates que ho va fer, en ple estiu i amb elevat risc d’incendis, era absolutament imprudent. Encara estava en vigor la prohibició de fer cremes agrícoles decretada per la mateixa administració de la que forma part. Una norma que ell té l’obligació de complir i fer complir, tractant-se, com és el cas, d’un Conseller, de Medi Ambient, per a mes delicte. Declaracions encara més absurdes i intolerables si tenim en compte que els incendis forestals són un problema important, la lluita contra el qual ens costa molts milions, a banda dels danys materials, ecològics i humans que origina. Les seues falsedats resulten intolerables, impròpies d’un governant.

Les cremes agrícoles, permeses gran part de l’any, són la principal causa humana dels incendis forestals en el nostre territori

Encara que els llamps ens venen al cap com una causa important, només originen el 20% dels incendis (i encara menys, el 10%, dels anomenats grans incendis, de més de 500 has). La major part dels focs els provoquen un conjunt d’actuacions humanes, perfectament evitables, al menys la gran majoria. Les causes humanes s’agrupen, amb importància semblant, en el grup de les negligències i accidents i el dels incendis intencionats (que malgrat el nom, són, en la majoria dels casos, altres tipus d’imprudències i accions negligents). Dintre de les negligències, la causa més gran és la crema de restes agrícoles (i encara seria més gran aquest grup si afegirem més tipus de cremes de vegetació que, estadísticament, se consideren com a d’altres negligències o com intencionats, com ara cremes de canyars, de barrancs, de matolls i de pastures, etc.). Eliminar aquestes cremes hauria de ser un objectiu prioritari si volem acabar amb una gran part d’incendis. I seria fàcil fer-ho si existira voluntat política, la qual ara no existeix, per a substituir-les per una alternativa millor, en tots els aspectes: socials, econòmics i ambientals. Es tracta de la trituració de restes per obtindre adobs o pellets per a calefacció.

Des de fa temps la Generalitat “regula” les cremes agrícoles i les permet, de manera general i tret d’algunes excepcions, des del 16 d’Octubre al 31 de maig (excepte un període addicional de 12 dies, començant a comptar el dijous sant de Pasqua). La regulació, no obstant, és complexa i plena de matisos i concrecions locals. La realitat és que s’incompleix amb freqüència i provoca errors, confusions, accidents, i molts incendis forestals derivats, que no s’haurien de produir mai. Sobretot quan l’alternativa de la trituració permetria no sols evitar tots aquests problemes, sinó evitar també accidents greus i fins i tot mortals que pateixen els agricultors i obtindre, a baix cost, un material triturat que podria donar beneficis als agricultors per la comercialització de pellets per a calderes tèrmiques o com adob. Els llauradors es beneficiarien també en alliberar-se dels complicats calendaris i horaris de cremes, amb variacions i complexitats derivades de canvis de temps i de les declaracions diàries de perillositat d’incendis; i alliberar-se també de les greus responsabilitats quan per desconeixement, oblit, confusió o accident, originen un greu desastre involuntari. L’eliminació d’aquestes cremes (i de qualsevol altre ús del foc al bosc i la seua àrea d’influència per activitats semblants) suposaria disminuir també la contaminació atmosfèrica i permetria facilitar la detecció i primera intervenció ràpida. Així, qualsevol columna de fum que es veja al territori s’hauria de considerar immediatament com un incendi originat de manera imprudent i il·legal i s’hauria d’intervindre immediatament, sense més comprovació addicional, guanyant un temps preciós. Aquesta alternativa suposaria un cost mínim dintre dels elevats pressuposts anuals que es dediquen suposadament a prevenció i que, de manera irresponsable, es dediquen a fer altres coses que no serveixen en absolut per evitar incendis, com ara els caríssims, impactants i poc eficients “tallafocs”. Aquesta alternativa sí que és rigorosament preventiva i la seua eficàcia és mesurable; es pot contrastar i està demostrada, a diferència dels “tallafocs”. Si no s’aplica encara de manera general és per l’obcecació, la ignorància i els interessos de persones com el senyor Mus que podrien aplicar-la i no ho fan. I aquesta és una greu responsabilitat que ens costa a tots molt car. Per tots aquests motius, les falsedats que ha dit el Sr. Mus al respecte resulten especialment greus. Una persona com ell, conseller de Medi Ambient, no pot ignorar aquestes coses, més encara quan la seua ignorància i inacció pot tindre com a conseqüència que ocòrreguen molts incendis estrictament evitables al nostre territori, cada any. Vaig a explicar perquè no pot ignorar aquestes coses.

Dades i demostracions a la vista

La Generalitat Valenciana publica, des de fa anys, un butlletí mensual sobre els incendis forestals, denominat Espurna, on figuren dades estadístiques (les oficials), entre les quals figuren el nombre d’incendis, les extensions cremades, les causes dels focs i diferents consideracions climàtiques, així com d’altres informacions complementàries. Al darrer informe de cada any, el de desembre, es publica una mena de resum anual.

El numero 67, de desembre de 2014 (resumen anual), publica en la pàgina 24 unes gràfiques i uns comentaris que són una demostració, en tota regla, de que la supressió de les cremes tenen una eficàcia detectable i molt notable en la prevenció d’incendis. En la figura que acompanya aquest text es reprodueix la gràfica que mostra com el nombre d’incendis cau en picat a partir del mes de juny, quan queden ja prohibides les cremes. Els comentaris dels tècnics del departament són ben eloqüents. Literalment diuen: “En l’anàlisi de les NEGLIGÈNCIES es pot establir una relació amb l’estacionalitat del període de CREMES AGRÍCOLES, localizant-se el major nombre d’incendis entre febrer i maig, data [31 de maig] a partir de la qual queden prohibides les cremes, observant-se una disminució important de les negligències”.

Aquesta és una evidència ben clara que, des de fa almenys 10 anys, està ben demostrat l’efecte de prohibir les cremes. Al mateix informe s’explica que aquestes cremes són la negligència més important de totes. La gràfica mostra el nombre d’incendis de cada mes de l’any (en realitat, un índex) de manera proporcional a l’altura de les barres. S’observa perfectament com les negligències cauen en picat al mes de juny, i es mantenen baixes, malgrat començar l’estiu i, per tant, el període més càlid i sec a les nostres terres.

Hi ha més demostracions i més dades

Les dades mostrades, de 2014, no són una excepció. Ben al contrari. Es pot revisar les dades de tots els anys posteriors fins l’actualitat i ratifiquen el que s’acaba de dir. D’altra banda, en el mateix gràfic esmentat es mostra una certa baixada en el mes d’abril, just quan, durant 12 dies també es prohibeixen les cremes (que alguns anys poden afectar parcialment a març o a maig i, per tant, quedar un poc emmascarades). Sistemàticament aquesta baixada d’abril, entre valors més alts de març i sobretot de maig, són clarament visibles i constants. Es nota estadísticament.

Les dades analitzades, des del 2014 al 2024, ens confirmen sistemàticament que les negligències (les més important de les quals són les cremes agrícoles) suposen un percentatge molt elevat dels incendis forestals a primavera (en període de cremes permeses). En molts casos suposen el grup de causes més important de totes, de vegades superiors a la suma de totes les demés causes, llamps i intencionats, junts. Com a mínim, en cadascun d’aquests tres mesos (març, abril i maig) suposen el 25% de tots els incendis, però segons anys, arriben a màxims de fins el 56,5% per a maig, 52% per a març i 42% per abril (més afectat per la prohibició en Setmana santa). Açò contrasta fortament amb el mes de juny (quan s’inicia el període normal de prohibició de les cremes, a partir del dia 1). En aquest mes el percentatge d’incendis per negligència cau de manera contundent, arribant-se en ocasions a mínims de 1,8% i un màxim extraordinari del 25% (que era el mínim per a primavera). En valors absoluts es repeteixen aquestes tendències. En primavera els valors mitjans anuals són de 14 incendis per negligència en març, 8,5 en abril i 17 en maig. Novament al juny el valor cau a 4,5. Contundent. En tots els anys es nota el bot descendent dels valors entre maig i juny, que arriba a ser tan radical com al 2018, en el que va baixar de 28 negligències al maig, a 3 al juny (quasi 10 vegades menor). Durant la resta de l’estiu es mantenen valors més o menys semblants a juny, baixos, per a les imprudències, ja que es manté la prohibició, normalment fins el 16 d’octubre.

Encara més arguments i dades

Però, per si tot açò no es prou demostració, tenim també l’experiment natural viscut a l’any 2020, el de la fase més aguda de la pandèmia del Covid quan, durant 51 dies, es van decretar mesures restrictives molt importants de les activitats humanes i, com a conseqüència, durant el més d’Abril, el descens de la quantitat d’incendis va ser històric i no es atribuïble a res més que la restricció de les activitats humanes. Els detalls estadístics i documentals es poden trobar en l’article publicat a la revista Mètode de la Universitat de València “La pandèmia i el foc”.

Encara es poden aportar més proves referides anys més recents i aquests ja afecten de manera més pròxima al Sr. Mus. Als darrers anys, especialment 2023 i 2024, està posant-se de relleu que el risc greu d’incendi ja no es restringeix a l’estiu, sinó a tot l’any. Normal, perquè els incendis no els produeix la vegetació ni el clima. Aquests factors poden facilitar més o menys l’ignició i, sobretot, dificultar l’extinció. Però les causes, com resulta evident una vegada més, són humanes, en el (80% dels casos) i per això són les activitats humanes les que millor expliquen les variacions, les diferencies entre mesos, entre anys, els fets extraordinaris, els canvis de tendència, etc. Els demés factors influeixen, però cap d’ells és determinant per explicar el nombre d’incendis (indicador més exacte de l’eficàcia en la prevenció, i que no ha millorat de manera significativa i continuada des de que tenim estadístiques). Està clar: els incendis són un fenomen bàsicament humà, i fonamentalment evitable. Durant el 2023 i l’actual 2024, l’estiu (mesos de juny, juliol i agost) no ha sigut el període amb més incendis totals (sumant totes les modalitats i causes), sinó la primavera (març, abril i juny) i, a més, alguns dels més greus es produeixen ja fora de l’estiu (encara que açò ja ha passat en altres períodes anteriors). Era d’esperar, excepte per aquells que ignoren els fets o que es neguen a reconèixer-los, com el Sr. Mus. La Generalitat veient com pintaven les coses en primavera es van decidir al 2023 i al 2024 a avançar la prohibició de les cremes. I açò s’ha notat estadísticament, una vegada més, i així els mesos de maig d’aquests dos anys presenten xifres inusualment baixes d’imprudències, molt per baix dels anys “normals” (cremes permeses) i prou semblants als mesos de juny (cremes prohibides). I si no s’ha notat amb més contundència és perquè la prohibició es va fer, en els dos casos, de manera precipitada, improvisada, sense donar les alternatives viables que ja he explicat i sense informar i conscienciar adequadament a la població i amb canvis i modificacions sobre la marxa que desconcertaven i marejaven als agricultors. Malgrat tot, es van notar efectes clars i les dades i les evidències estaven ja publicades per la Generalitat el 8 d’agost. Aixì que, Sr. Mus, dimitesca. Per dignitat, per ignorància, per inacció o per mentir. Dimitesca.

Actuar sobre les causes hauria de ser la prioritat. És l’única forma realment efectiva d’eliminar o reduir fortament el problema. A més, el seu cost és molt inferior a les intervencions “dures” que, des de sempre, promou l’administració. Evitar els focs no té cap impacte negatiu, ni ambiental, ni social, ni econòmic. Es tracta d’accions l’eficàcia de les quals pot mesurar-se i analitzar-se de manera fàcil. 

Hi ha una visió, un discurs, una estratègia... que podem anomenar “oficiosa”, que defensen la major part d’institucions, tècnics i “opinadors” de gran audiència. Una visió que les xarxes i mitjans de comunicació rara vegada posen en qüestió i la difonen de manera acrítica. No es pot culpabilitzar als mitjans per expandir i donar altaveus a aquest discurs, donat que els emissors d’aquestes opinions solen ser responsables de l’administració o tècnics “experts” que empren xifres i arguments que cal saber contrastar amb les dades reals i els fets demostrats i registrats. Açò implica conèixer el problema amb certa profunditat i fiar-se només dels fets i les dades contrastades, rebutjant tot allò que són només opinions personals, conceptes heretats del passat, mites i inèrcies molt esteses i mai analitzades amb rigor. Normalment l’opinió pública no té ferramentes per jutjar eixes declaracions i opinions que tan sòlides i fonamentades semblen, fins que es contrasten de manera crítica amb els fets, cosa que no tots poden fer fàcilment.

Darrere d’aquesta corrent “oficiosa” d’opinió hi ha polítics i càrrecs administratius, i també persones amb bona formació tècnica. Ningú dubta dels seus amplis coneixements, experiència i bona fe... però els arguments no són sòlids ni ben fonamentats científicament i, sistemàticament, eviten mencionar, i encara menys atacar, les causes del problema, cosa que, d’entrada, consideren impossible, “per que sí”. Manifests com el de la Fundació Pau Costa i articles i declaracions d’experts com Ferran Dalmau, Marc Castellnou o Eduardo Rojas en són exemples. Tots ells molt respectables i amb gran ressò mediàtic, però que mai entren en les causes del problema, ni justifiquen en profunditat elements-clau del seu discurs “oficiós” sobre els incendis forestals. Coincideixen, en termes generals, en presentar una estratègia fracassada i ineficient per evitar els incendis i que, per tant, mai solucionarà eixe greu problema... però és el discurs dominant.

Aquest discurs “oficiós” comença per considerar els incendis com un fenomen natural i inevitable, cosa que és rotundament falsa. Ara i ací, els incendis són un fenomen humà i cultural, almenys en la seua major part (el 80%) i evitables en el sentit literal de la paraula... Però clar, només s’evitaran si es posen els mitjans i mecanismes necessaris per evitar-los; cosa que ara no s’està fent. Aquest discurs dominant i injustificat, dona una importància molt gran a la meteorologia i al combustible (que és la vegetació natural que hem de salvar) com si aquests foren els responsables, o els causants dels incendis. Però no ho són. Per tant, estan equivocant l’objectiu i falsejant la realitat. L’estat de la vegetació i el clima són molt importants una vegada ja s’ha originat l’incendi, per intentar retardar o aturar el foc, però açò passa quan s’ha fracassat en la prevenció i ja s’ha encès un foc que no s’havia d’haver encès mai. Recordem: el clima i la vegetació no origen ni un sol foc (tret dels llamps). Si volem evitar els incendis, hem d’actuar contra les causes humanes dels focs: això és previndre. Tot el demés (potser ser necessari en part, si es planifica i s’executa millor que ara) arriba ja tard. La prioritat ha de ser evitar els focs, i això és possible. Però ni tan sols s’intenta fer, de manera sistemàtica i rigorosa, amb els mitjans i recursos necessaris.

Un altre punt de coincidència dels opinadors del discurs “oficiós” és l’èmfasi en eliminar vegetació natural, eliminar boscos de les nostres muntanyes, afirmant que així s’eviten incendis. Açò, no evitarà cap incendi, ni un sol. Per tant s’hauria de rectificar i explicar que no són mesures preventives, sinó, en el millor dels casos, i si hi ha sort, son mesures per ajudar l’extinció, no la prevenció. Aquesta visió de fòbia a la vegetació natural, alimenta un fum de idees equivocades i negatives, com és considerar a la vegetació natural, o a part d’ella, com a sucietat, i altres bulos totalment infundats, com el de que hi ha un excés de boscos i de vegetació. En definitiva, tot açò fomenta la consideració de la vegetació natural i els boscos com un problema, quan la realitat és que els necessitem cada vegada més, per les seues imprescindibles funcions ecològiques. Mai la vegetació és, per ella mateixa, la causa de cap foc. Malauradament, s’inverteixen molts milions d’euros, tots els anys, per eliminar vegetació natural de manera més o menys indiscriminada i agressiva, cosa que té impactes ambientals molt greus. Només s’hauria d’efectuar el mínim possible d’aquestes discontinuïtats vegetals en llocs puntuals molt estudiats, amb consens sobre la seua eficàcia i ubicació i sempre amb el màxim respecte a l’ecosistema. Evidentment, cal deixar clar el seu objectiu, que és la defensa de bens humans o l’ajuda a l’extinció, però no la prevenció, que només es pot aconseguir evitant les caues. Cal fer una consideració important en relació a les discontinuïtats per parar el foc: si no evitem els incendis, amb el canvi climàtic i l’increment de condicions climatològiques adverses (que per elles mateixes no originen cap incendi, tret de llamps) cada vegada resultarà molt més difícil aturar els incendis; per la qual cosa la prioritat ha de ser, novament, la prevenció. Una vegada desfermat i fora de control el foc, si les condicions climàtiques són difícils, les discontinuïtats de vegetació serviran de poc. Ja ara molts incendis s’originen i es propaguen per zones que se suposa que són discontinuïtats vegetals, “tallafocs”, conreus, àrees “netejades”, zones quasi ermes... Si empitjoren les condicions meteorològiques, les flames botaran per damunt dels suposats “tallafocs”, per grans que els fem. Ja ha passat i passarà encara més.

Un altre dels temes recurrents del discurs “oficiós” és el dels mega-incendis, o grans incendis (GIF), dels quals es diu que ara n’hi ha més. Açò, d’entrada, és fals, al menys al País Valencià; només hi ha que revisar les estadístiques oficials. Però aquest missatge tremendista i poc útil sobre uns incendis virtualment inextingibles, no aprofundeix (novament) en les causes d’aquests grans incendis. Com ja es pot esperar, la causa dels grans incendis segueix sent, majoritàriament humana, com no? Però en aquest cas, encara amb més contundència, en el 90% dels casos. Novament aquesta “minúcia” escapa a les observacions i declaracions dels oficiosos. El que haurien i podrien fer perfectament els responsables de l’administració i els tècnics experts, que tenen accés a la totalitat de dades, i no sols als resums i extractes que podem conèixer els que no formem part d’eixe engranatge, es contestar a les preguntes bàsiques que importen. Sobretot saber perquè la majoria d’incendis són menuts, i només una minoria es converteixen en grans o gegants. En l’inici, tots els focs son menuts focus puntuals i la majoria es controlen en poc de temps. Quins factors, deficiències, negligències, accidents o limitacions fan que uns pocs no es puguen controlar? No tenim tants GIF com per a no poder contestar, una per una, en tot els casos, les preguntes bàsiques. Per què no es va evitar eixe foc? Què va fallar? Per què no es va actuar amb immediatesa sobre el menut focus inicial, en els primers minuts o, com a molt, hores? Què va passar per a que el foc s’escampe després sense control? Van hi haver negligències, descoordinació, manca de recursos, condicions extremes desfavorables? Ubicacions impossibles d’accedir? Més que elucubrar sobre els incendis de diferents generacions i focs apocalíptics, seria urgent respondre detalladament, en cada cas, a eixes preguntes bàsiques, i si hi ha deficiències, identificar-les i corregir-les.

Finalment, i com a derivada de culpabilitzar a la vegetació i al clima, i no als responsables humans dels focs, hi ha una notable coincidència del discurs oficiós en buscar solucions “ideals” i utòpiques en un complex context socio-econòmic. Unes “solucions” que superen en molt a les persones i institucions que fan les propostes i que, en tot cas, requereixen molt de temps i processos múltiples i costosos, per fer-les viables. Com el de tornar a fer rendible l’explotació de fusta a gran escala, o fer créixer de manera molt important les explotacions ramaderes i agràries en zones de muntanya i secà (quan, en molts casos, comencen a no ser rendibles ni en les zones més fèrtils, irrigades i de clima benigne de les àrees litorals)... Potser eixe model dels segles XVIII-XIX d’ocupació del territori siga desitjable des de certs punts de vista (encara que presentava molts problemes i contrapartides; la gent no va abandonar el món rural per gust), però la seua viabilitat és molt complexa i fer-la funcionar portaria dècades. Massa temps per resoldre cap problema d’incendis en interacció amb el canvi climàtic, que avança molt de pressa. Per bonica que semble eixa Arcàdia perduda (que no obstant era vista per erudits com Cavanilles i Bosch i Julià com un desastre forestal i ambiental), no evitaria cap incendi. Per tant, no resoldríem tampoc el problema. Buscar solucions a problemes greus i urgents amb propostes llunyanes i complexes, que es farien realitat, en el cas més favorable, d’ací dècades, i amb un esforç socio-econòmic descomunal i poc realista, només és una forma infantil de “tirar pilotes fora”. Però com en els demés casos, el que hi ha al darrere d’eixe somni bucòlic i fantàstic és la renúncia a estudiar i entendre perquè es va despoblar el món rural durant tot el segle XX, quines van ser les causes i els detalls del procés. Les causes són complexes i cal tindre-les molt en compte, per no repetir errades ni xocar frontalment contra una paret.

Cal lluitar contra el despoblament rural? Cal oferir millors serveis i qualitat de vida a les comarques d’interior, i donar suport a les iniciatives que volen millorar l’agricultura de secà i la seua viabilitat i futur? Rotundament, sí. Servirà açò per evitar incendis? Rotundament no. Si volem lluitar contra els incendis la prioritat és la prevenció, evitar les causes humanes. Això és possible, realista i molt més barat que el que està fent-se ara. Tot allò que no siga atacar les causes del problema, ens farà perdre temps i diners, tirar balons fora i eludir responsabilitats, que les hi ha, en eixa actitud irresponsable i obcecada.

El drama està visible per la gent que estima el bosc i recorre les nostres serres i muntanyes. Però els drames s’han de superar amb mesures ben pensades i correctes. Cal no quedar-se immòbil, ni tampoc sobreactuar amb precipitació, fent coses que empitjoraran la situació ara, i molt més encara, en el futur.

Potser aquesta sequera és molt extrema, però no és la primera. El clima mediterrani, per definició, té un període de sequera a l’estiu (dèficit hídric) que abasta en el nostre cas quasi tres mesos). De manera natural el nostre clima té una variabilitat interanual molt gran (especialment pel que fa a les precipitacions), i més encara si considerem els fets a una escala territorial d’una o poques comarques, amb detall. La vegetació natural està adaptada (fins uns límits) a aquesta situació. Hem tingut sequeres importants, amb certa reiteració; la més recent al 2014, les conseqüències de la qual es van allargar als anys següents. Hauríem d’haver après coses d’aquestes situacions i no sols lamentar-nos, o fer un tremendisme que no aporta solucions. És cert que amb el canvi climàtic les coses poden empitjorar, però, atenció, cal prudència. No sabem amb exactitud suficient què passarà, quan i on. Només tenim aproximacions i “escenaris” més o menys probables. Molts donen per certes i inamovibles coses que encara no són segures i pretenen justificar així, actuacions imprudents.

El canvi climàtic no es “una cosa” totalment tancada i definida, sinó un procés en continua evolució, que anem coneixent pas a pas, amb dimensions espacials i temporals incertes. Tan més incertes quan més vulguem concretar lloc i hora. Algunes característiques estan molt clares, com és l’increment de temperatures mitjanes globals, i altres són més insegures i incertes, com ara els canvis en la distribució de les precipitacions i la major freqüència de fenòmens meteorològics extraordinaris. Sobretot no és un paquet ja tancat. L’abast i les conseqüències del canvi climàtic, ja en marxa (i molt preocupant) dependran molt del que fem els humans a partir d’ara. Podem (i devem) fer molt més que fins ara per disminuir la magnitud i els impactes. No fer res, o molt poc; o fer les coses mal, precipitadament i sense les cauteles derivades de les incerteses, pot ser igualment negatiu.

Precaució abans d’actuar de pressa

Per tant, abans d’adoptar accions impactants i dèbilment justificades, cal recollir el màxim de dades sobre l’abast de la sequera i les demés característiques que poden estar influint en la gran mortalitat de pins. No sols influeix el clima, cosa evident; intervenen més factors. L’efecte no és el mateix sobre tota la vegetació. Hi ha espècies més afectades, sobretot pins, i altres menys danyades. També en el sotabosc; al costat de pins morts podem veure grans arbusts, com ara llentiscles, que segueixen verds i sans. Sembla (i açò s’hauria d’investigar a fons) que la coberta vegetal, en conjunt, pot influir; l’estat de la vegetació, i sobretot el sòl, poden alleugerar o amplificar l’afectació. Segons quines característiques presenten aquests factors, la mateixa sequera sembla tindre diferents efectes sobre el conjunt. En molts llocs es veu una afectació no uniforme, que va per zones, o fins i tot per clapes, afectant uns arbres sí i altres no. Cal saber més sobre tots els factors que intervenen, abans de fer actuacions generalitzades i uniformes que, a més, poden danyar greument la vegetació sana i necessària, i alterar encara més el sòl, que és la base de la fertilitat i la recàrrega d’aqüífers. Una mala actuació avui, pot empitjorar molt les coses de cara al futur.

Alguns s’afanyen a esmolar les eines per tallar arbres a gran escala, sense miraments

Calen actuacions selectives, ben justificades científicament i de manera respectuosa amb tot l’ecosistema, especialment la coberta vegetal i el sòl, imprescindibles per mantindre les funcions ecològiques del bosc, ara i en el futur. Però, per contra, com ja va passar al 2014 i 2015 molts volen entrar ja al bosc “a saco” a tallar arbres en gran quantitat, amb maquinària i sense massa cauteles. En aquells anys, prou recents, ja es van viure excessos , abusos i actuacions desastroses i gens justificades.

S’invoca el risc de plagues. Però aquestes no sempre es manifesten. Cal fer un seguiment (ja es fa de normal, ara cal més intensitat) de les poblacions dels insectes perforadors, distingint els qui actuen només sobre els arbres totalment morts i els que ho fan sobre els que es troben molt debilitats (als qui estan ben verds i sans, no els afecten cap d’aquests perforadors i no són un perill per ells). Cal detectar si es produeix un increment important de les poblacions de perforadors i actuar també amb la lluita biològica (que ja es coneix) i de manera selectiva i controlada.

També s’alarma a la població amb el risc d’incendi, que existeix, en tots els llocs i tot l’any. Però tampoc els incendis s’han de presentar necessàriament en aquests llocs tan afectats. La vegetació mai es crema espontàniament; ni la que està viva, ni tampoc la que està morta. En la immensa majoria de casos (més del 80%) cal la mà humana per encendre foc o efectuar activitats de risc per desencadenar un foc, que en aquestes condicions pot ser molt greu, però no inevitable. Evitar, es pot evitar, i cal per tant una regulació ben adequada de les accions humanes en aquestes àrees, i una major vigilància i actuació ràpida sobre els conats d’incendi, donat el risc, però no la inevitabilitat.

Cal actuar amb prudència avui, en positiu, i mirant el futur, per evitar nous errors

Per tot allò dit, cal actuar assenyadament, sense precipitacions ni demagògies, i sense instrumentalitzar políticament la situació, i no permetre que els partidaris de tallar-ho tot, buscant sobretot els seus interessos, més que el dels boscos i els de la població, actuen sense control adequat.

Ja s’han comentat quines coses s’haurien de fer. Coses positives, necessàries, sense impactes negatius, i que ens ajudaran a preparar millor el futur, en comptes d’empitjorar-lo encara més:

Investigar a fons l’abast de la situació i analitzar adequadament, no sols els factors climàtics, sinó els referits a la pròpia vegetació i el sol fèrtil, detectant les espècies que millor resisteixen, i les que no.

Controlar l’evolució de les poblacions d’insectes perforadors i emprar al màxim els sistemes de control biològic i els que menys impactes tinguen sobre l’ecosistema, distingint tipus d’insectes i actuant selectivament.

Protegir les especies més resistents, que ja les tenim (tot i que reduïdes a àrees poc extenses, a causa de l’activitat humana de segles) i actuar a tots els nivells, i no sols ara, per protegir-les i conservar-les i per anar ampliant la seua distribució, ajudant de manera sensata a la natura, sense necessitat de grans inversions.

Potenciar, respectar i protegir les espècies del sotabosc (no com ara, que habitualment són menystingudes i considerades “malesa”). Especialment les de les etapes adultes del bosc, que solen ser més eficients en efectuar les funcions ecològiques i recarregar aqüífers, i que rebroten després d’un incendi o d’altres pertorbacions. Aquest tipus de vegetació, ara tan poc apreciada i oblidada, serà en molts llocs, si avança el canvi climàtic, la millor esperable allà on no puguen créixer ja els arbres. També dintre del bosc, junt als arbres, la funció dels arbusts és bàsica i poden ajudar a reconstruir la vegetació cremada, i recuperar les seues funcions protectores, molt de pressa.

Extremar la prevenció d’incendis de cara a unes condicions climàtiques cada vegada més adverses i deixar ben clar el sentit de la paraula prevenció: evitar els incendis. És possible, és necessari i costa molt menys que cap actuació efectuada amb maquinària i que danya la vegetació i el sòl.

Finalment, cal no oblidar que el canvi climàtic és resultat d’accions humanes, i hi ha intervencions humanes que poden suavitzar-lo, i altres que poden empitjorar-lo. No ens equivoquem, i exigim i lluitem per dur a terme les primeres. Encara que les inèrcies polítiques, socials i econòmiques són poc receptives a actuar de manera més efectiva per minvar els efectes del canvi climàtic, abordant mesures importants, transversals, en tots els aspectes (transport, energia, residus, ordenació del territori, indústria,...) és necessari i possible fer-ho. Clar que cal una empenta molt gran, però depèn de nosaltres, els ciutadans d’a peu. La població pot dir i ajudar molt. Si volem evitar el pitjor del canvi climàtic, ens hem de moure. L’opció de mirar com ens ho arreglen els sectors que estan interessats, sobretot, en fer negoci i en treure llenya de l’arbres morts, no és la millor.

Cert és que “des de sempre”, l’administració obri grans “tallafocs”, efectua extenses “neteges” i altres actuacions que eliminen vegetació natural del bosc. Però aquestes actuacions, malgrat el seu elevadíssim cost econòmic, els seus greus impactes ambientals, i la seua discutida eficàcia pel que fa a “tallar” o parar un foc, no són mesures preventives. Com a molt (quan són efectives, cosa que no sempre passa, ni molt menys) són d’ajut a l’extinció, o de defensa de bens i propietats humanes, però no eviten mai cap foc. Des de l’antic ICONA franquista a l’actualitat segueixen anunciant-se com a actuacions preventives, tranquil·litzant consciències i enganyant als ciutadans, que poden arribar a creure’s que ja està invertint-se molt en prevenció; quan no és així, ni de lluny.

L’actual visió de la “prevenció”, és una estratègia antiga i fracassada, com se demostra en les xifres anuals d’incendis les quals, com a mitjana, no han disminuït de manera sensible des de 1968, quan comencem a tindre estadístiques sistemàtiques. Tanmateix els plans de “prevenció” d’incendi que elabora o supervisa l’administració dediquen quantitats ridículament baixes a les mesures realment preventives, que poden arribar a ser inferiors al 5% del total dels pressuposts, com passa en municipis forestals tan emblemàtics com el d’Énguera

Cal mirar en detall com es presenta l’actual any, de cara als incendis, revisant les dades publicades per la Generalitat. En els tres primers mesos de 2024, de gener a març, s’han produït 151 incendis (només 1 per llamps). Si extrapolem aquesta xifra a l’any complet ens resultarien més de 600 incendis. Aquest és un càlcul molt conservador, donat que són els mesos d’hivern, quan habitualment “hi havia” menys incendis. Encara així, és una xifra molt respectable. Des de 1995 fins ara (30 anys), només han hi hagut tres anys que superaren els 600 incendis. Des de 1976 a 1994 (19 anys) hi va 6 anys que van superar els 600 (de fet, les xifres van estar entre més de 700 i quasi 900) especialment durant el quiqueni negre de 1990 a 1994, tots ells amb xifres superiors a 700. Aquest quiqueni terrible va culminar en 1994, l’any rècord en extensions cremades en tota la nostra història, quasi 140.000 has. Tornant a enguany, en abril la situació seguia molt preocupant, especialment el dia 14 quan es va iniciar l’incendi de Tàrbena, que va encendre ja totes les llums d’alarma en l’administració. Es van cremar més de 500 has (per tant, es tracta ja d’un gran incendi: GIF). Aquest fet va motivar que l’administració adoptara una mesura necessària, però executada de manera improvisada i sense cap preparació, ni planificació, ni amb alternatives previstes: la prohibició d’efectuar cremes agrícoles, fins el 15 d’octubre.

Es va notar aquesta prohibició? Tornem als incendis d’abril, ara amb més detall. En total van hi haver 52 incendis, xifra un poc inferior als 65 de març, malgrat que estadísticament en abril solen haver més incendis. Per tant, sembla indicar un cert canvi, però encara és aviat per considerar-ho important. La mesura legal es va adoptar el 15 d’abril i resulta que de l’1 al 14 van hi haver 26 incendis i, justament la mateixa xifra, del 15 al 30. Si entrem en més detalls, caldria separar els incendis provocats per llamps que no són evitables (1 en la primera meitat del mes i 4 en la segona) i també cal separar els que encara són desconeguts o en investigació (en total 9, tots en la segona part del mes). El que ens queda és que en la primera part del mes hi ha 15 incendis per negligències (i 7 en la segona) i 10 intencionats (6 en la segona). Novament una diferència apreciable, però no molt important i encara poc significativa, si no se consolida en el futur.

Podem comparar aquestes dades amb el mes de març de 2020, en el qual es va decretar mesures molt restrictives de la mobilitat i les activitats humanes, en tot el territori. En aquest cas es va fer efectiva la mesura el dia 14 del mes (de març, en aquest cas). Ací sí que es troba un canvi radical i difícilment explicable per altres hipòtesis. En la primera part del mes van hi haver 15 incendis i en la segona només 1 (just al dia següent d’entrar en vigència la norma). A banda, al més següent, afectat tot ell per les mateixes normes, la supressió de focs forestals es va notar de manera impactant que ratificava el que havia passat en març, de manera molt clara i rotunda. Només hi van haver 3 incendis, quan la mitjana dels 10 anys anteriors pel mateix més era 10 vegades superior. La situació es va allargar també els primers dies de maig. En total van ser 51 dies en els quals es van produir només 4 incendis (un d’ells, per llamp). Unes xifres, per eixe període temporal, inèdites fins ara. Mai s’ha donat una reducció tan gran des que tenim dades fiables.

Què es pot concloure? Què cal fer? Sembla clar que la mesura adoptada en abril d’enguany no ha tingut un resultat comparable al de les mesures extraordinàries durant la pandèmia (que d’entrada eren molt més amplies i estrictes). Què ha fallat? En primer lloc, la decisió s’ha pres de manera precipitada i sense tindre una bona alternativa preparada. Caldrà solucionar açò quan abans, per millorar els resultats i, sobretot, de cara a implantar aquesta norma de manera permanent. Cal formar i informar bé sobre la mesura, amb temps, i arribant a tots els sectors afectats, i consensuar al màxim els aspectes concrets de la seua aplicació, sobre tot de les alternatives, a nivell local. L’organització i disseny de detall ha d’adaptar-se en cada municipi, amb un procés participatiu i flexible en els detalls. Sobretot, s’ha d’explicar i detallar bé l’alternativa, la trituració de les restes vegetals, amb la finalitat d’obtindre bé siga adob, o bé “pellets”. Aquesta alternativa no ha tindre cap cost per als llauradors ni pels ajuntaments. Al contrari, els beneficis han de revertir als afectats. Si tot es fa de la manera adequada, no hi haurà cap sector ni persona perjudicada; no tindrà costs elevats; que en tot cas han d’anar a càrrec de la Generalitat (que pot emprar fons europeus ambientals). Tampoc hi haurà cap impacte ambiental, al contrari. Sobretot disminuiran molt (l’objectiu ha de ser el 100%) els focs originats per aquesta causa, cremes agrícoles, que és la primera en importància entre totes les causes d’origen humà. Si no s’organitza bé, sense planificació i amb improvisacions... no és d’estranyar que hi haja negligències, errors, incompliments i oposició dels agricultors i dels sindicats. Però encara s’està a temps de millorar-ho i sense esperar massa. Per cert, de manera totalment incoherent i incomprensible, la Generalitat Valenciana continua subvencionant l’extracció de biomassa del bosc, tallant vegetació natural, viva i sana, necessària i indispensable, per a triturar-la i fer “pellets”. Mentre, als camps agrícoles s’amunteguen tones i tones de restes de poda que, o se cremen (amb molt ineficient regulació), o es deixen perdre, sense cap aprofitament. I tot açò mentre que l’administració disposa des de fa anys d’estudis detallats que demostren que, a més de ser més fàcil d’aprofitar i a cost més baix, la biomassa provinent de les tales agrícoles supera moltíssim en quantitat a la biomassa forestal explotable.

Tornant a la prevenció, cal ocupar-se també de totes les altres negligències i accidents, així com dels focs intencionats. La majoria d’aquests darrers, malgrat el nom, no són criminals, sinó accions molt semblants a les negligències i també evitables, la majoria, amb les adequades actuacions preventives, ara insuficients. Cal ampliar, reforçar i fer més eficient l’educació, formació i informació en tots els sectors socials i específicament en aquells que, per les seues activitats, puguen originar focs o situacions de risc

L’objectiu de totes aquestes actuacions preventives ha de ser deixar ben clar que no es pot encendre mai foc, ni generar situacions de risc, al bosc, ni en la seua àrea d’influència; tret de casos molt particulars, que han d’estar molt justificats i controlats. D’aquesta manera, si en algun moment es veu una columna de fum al bosc o al seu entorn, els mitjans d’extinció sabran, sense més comprovació, que es un incendi incipient que s’ha d’apagar de manera immediata, en qualsevol moment, en qualsevol lloc i emprant els mitjans més ràpids disponibles. A més d’aquesta regulació, informació i conscienciació (amb les necessàries alternatives) s’han d’incrementar, i sobretot millorar la seua eficiència, els mitjans i dotacions de vigilància i dissuasió (amb el suport legal necessari) i, en el seu cas, les sancions als responsables dels focs o activitats no autoritzades, independentment dels danys que causen, donat que els riscos potencials són elevadíssims. També cal actuar amb major eficàcia i més mitjans sobre causes menors, però que encara es repeteixen, com ara línies elèctriques, fumadors, cremes de canyars, ús de maquinària i treballs que presenten risc, etc.

Cal adoptar com a prioritat la veritable prevenció, quan abans, i per totes les administracions. Les mesures esmentades han d’estar molt ben estudiades, adaptades a la diversitat de situacions locals i temporals, consensuades i sense improvisacions sobre la marxa. Només així guanyarem la batalla contra els focs. Les mesures que s’han esmentat, a diferència dels tallafocs, neteges i d’altres similars, sí que són realment preventives. La seua efectivitat és fàcilment mesurable, contrastable i millorable; d’entrada molt elevada, per què són intervencions directes sobre les causes dels focs. Els costs econòmics que tenen aquestes mesures són moltíssim menors que les actuacions “a posteriori”, del tipus tallafocs, que intervenen quan ja ha fracassat la prevenció. La veritable prevenció no té impactes negatius, ni socials (si les mesures estan ben estudiades) ni tampoc ambientals, sinó que poden aportar beneficis addicionals, incloent llocs de treball. També en tot açò són molt diferents dels molt impactants i caríssims tallafocs. En qualsevol cas, els tallafocs i actuacions similars, no eviten mai cap incendi. Les dades i els arguments, documentats i contrastables, estan damunt la taula. La decisió és política.

Els recents incendis importants ocorreguts al País Valencià, fora de l’estiu i d’origen humà, en El Saler, Montixelvo (en aquest cas, pendent de confirmació) i l’ocorregut al març, a Villanueva de Viver, ens demostren que el risc d’incendis forestals s’estén a tot l’any, a tots els dies i quasi a qualsevol hora. Per altra banda, i també en relació al canvi climàtic, se confirma que els incendis, una vegada desfermats, si no han pogut ser abordats de manera immediata i s’estenen sense control, seran cada vegada més difícils d’apagar, com estem comprovant. D’açò hauríem de concloure que esdevé essencial evitar que qualsevol foc de causa humana acabe convertint-se en un incendi. Una vegada haja escapat al control humà tindrem un greu problema. Per tant, la prevenció, en el seu sentit estricte i literal de la paraula, evitar els focs de causa humana, impedir que s’originen els incendis, hauria de ser la prioritat absoluta.

Tanmateix, com ara mostraré amb dades, la realitat no és eixa i ja des de la mateixa planificació de la prevenció al nostre territori, a nivell autonòmic i municipal, la veritable prevenció queda relegada a unes pobres actuacions, de vegades, quasi simbòliques i sempre molt insuficients. Només reben una part minoritària dels pressuposts dels plans anomenats “de prevenció”, que en ocasions, arriba a ser ínfima, mentre es dedica el gros de les inversions a d’altres coses.

Pel que fa als altres incendis, els únics “naturals”, els causats per llamps, que només són un 20%, no es poden evitar, però sí que es podrien preveure les situacions de risc amb una antelació cada vegada major i una ubicació més concreta i detectar la caiguda dels llamps de manera quasi immediata i molt exacta. També es podria actuar de manera més ràpida que en la actualitat i de forma més eficient... si se dedicaren més recursos i estratègies a la veritable prevenció. Però açò no passa, per què els diners de prevenció van a parar a d’altres coses.

Tots parlen de prevenció... però de què parlen?

Quan es parla d’incendis forestals, cada vegada s’insisteix més en la prevenció. Com passa en relació a d’altres problemes, sembla existir un consens general (almenys d’intencions) en que “més val prevenir”. El problema és que no tot el món entén el mateix per prevenir i, en diferents declaracions, articles, documents i informes, apareixen, englobades en eixe concepte, actuacions molt diverses. Actuacions que tenen objectius diferents i també efectes i impactes desiguals, i que de vegades són negatius; a més de tindre costos econòmics elevats i una eficàcia dubtosa, que freqüentment és molt discutible. Si volem avançar en la prevenció, caldrà aclarir de què quina prevenció estem parlant. Resulta molt important saber què entén l’administració per “prevenció” en els documents de planificació adreçats a aquesta finalitat.

Per fi, des de fa uns anys, estan acabats ja tots el Plans de Prevenció d’Incendis Forestals (PPIF) de Demarcació del territori valencià. Són 11 documents redactats amb el mateix patró per serveis i entitats de l’Administració autonòmica valenciana. La data de redacció s’estén entre 2007 i 2014. En base a aquests documents-marc i les seues indicacions s’estan acabant de redactar els més de 500 plans locals de prevenció (PLPIF) dels municipis amb terrenys forestals, que tenen un període de validesa d’uns 15 anys (amb revisió cada 5). Uns documents extensos que tenen sempre centenars de pàgines d’extensió i diferents annexos i complements, que poden allargar més el document. No resulten fàcils de llegir, però són la base per a comprendre que està fent i que vol fer l’administració valenciana en relació a la prevenció dels incendis.

Una cosa diferent són els plans, l’organització i els mitjans dedicats a l’extinció dels incendis, que solen ser responsabilitat d’altres departaments de l’administració i que tenen els seus propis pressuposts per separat (molt elevats), i que impliquen la participació de diferents administracions i institucions en equips materials i humans, incloent l’estat central.

Aquesta àrea, la de l’extinció, s’ha incrementat molt als darrers anys, així com la seua eficàcia i professionalitat i mitjans materials. Segurament encara es podrien millorar aspectes, però en conjunt, està sent molt efectiva al nostre territori. El problema és que els recursos d’extinció actuen, o són efectius, quan ja tenim l’incendi declarat i en marxa, escampant-se, més o menys, al territori. Quan les condicions climatològiques, de relleu, organitzatives, o d’altre tipus són desfavorables (i algunes ho seran cada vegada més amb el Canvi climàtic), la seua intervenció, per bona que siga, serà complicada i en algunes ocasions (esperem que poques) no podran evitar danys greus. Evidentment si eixos dispositius no tingueren que actuar contra uns aproximadament 400 incendis anuals, sinó únicament front a 80 , la cosa seria molt més favorable i ens evitaríem moltes despeses econòmiques i molts danys ecològics, econòmics i fins i tot humans. La prevenció, en aquest context, és fonamental. Hem de reduir de manera important el nombre d’incendis dels vora de 400 actuals (de mitjana) a uns 80, o encara menys. I això és possible amb inversions baixes i sense impactes negatius de cap tipus.

Què diuen els plans de prevenció (PPIF) de demarcació?

Els ecologistes hem estudiat els pressuposts de tots els PPIF de demarcació (11, que cobreixen tot el territori valencià) i podem confirmar que gran part dels diners assignats suposadament a la prevenció no van destinats, ja des de la planificació, a la prevenció en el sentit estricte i literal, sinó a d’altres finalitats, amb objectius diferents. Actuacions que potser són necessàries (o no tant), però que mai poden substituir a la veritable prevenció.

En la majoria de plans de demarcació el pressupost adreçat a la prevenció en el sentit literal (en aquests documents es sol dir “prevenció de les causes” per diferenciar-les de les altres coses) no arriben ni a la meitat de les inversions previstes i en general són molt menors, arribant a menys del 20%. Es tracta d’accions de conscienciació, educació, informació i formació. Mesures de regulació i concertació d’activitats de risc, i altres de vigilància i dissuasió. Actuacions que reben pocs recursos, són incompletes i poc ambicioses i no ofereixen alternatives viables i ja experimentades a activitats com, per exemple, les cremes agrícoles, que són la primera causa concreta i específica d’incendis d’origen humà en pràcticament totes les demarcacions. Aquestes actuacions són les veritablement preventives, adreçades a evitar els focs d’origen humà; són les úniques que poden fer disminuir el nombre d’incendis forestals que patim cada any. Però són, quasi sempre, escasses; la part més pobra del pressupost.

Contràriament, les actuacions que s’emporten la major part dels pressuposts en quasi tots els plans de prevenció, no actuen sobre les causes dels focs. Apareixen com a mesures “de prevenció de la propagació” o com a “infraestructures” o “obres”. Es tracta sobretot d’obertura de camins, dels mal anomenats “tallafocs” i d’altres intervencions. quasi sempre d’eliminació de vegetació natural, viva, del bosc; una vegetació que acompleix funcions ecològiques importants i insubstituïbles. Aquestes intervencions només poden, en el millor dels casos, si estan molt ben dissenyades i executades (i si hi ha sort), disminuir les extensions cremades, cosa també desitjable, però resulta evident que són accions “a posteriori”, quan ja ha fallat la prevenció. Quan no s’ha pogut evitar l’incendi i aleshores entrem en altra fase, evitar que cresca molt. No pretenc dir que no fan falta aquestes actuacions. Únicament dic que no pot ser que sistemàticament s’emporten la major part dels diners adreçats a prevenció i que les altres mesures, les realment preventives, queden marginades o insuficients i no arriben a cobrir el seu objectiu.

Altra diferència entre les mesures realment preventives i les altres (les de suport a l’extinció, les de protecció, les de dificultar la propagació, etc.) és que l’èxit de les mesures de prevenció es pot mesurar i comprovar amb facilitat, i veure clarament la relació entre cost/benefici. Cosa que no passa amb les demés. En realitat moltes d’aquestes altres actuacions rara vegada es justifiquen ni es demostren de manera inequívoca en base als objectius específics esperables, i existeixen dubtes i inseguretats molt grans en relació a la seua ubicació concreta i a la seua execució adequada. Tampoc acostumen a avaluar-se de manera rigorosa “a posteriori”, cosa molt sorprenent, tenint en compte les grans inversions que impliquen.

Les mesures realment preventives poden generar llocs de treball amb inversions baixes, a diferència de les altres, que són intensives en maquinària i impliquen inversions molt elevades. La veritable prevenció no presenta cap impacte ambiental, just el contrari del que passa amb les altres actuacions que impliquen generalment eliminació de vegetació, obres, alteració del sòl, erosió, impactes paisatgístics etc... efectes que com a mínim s’haurien de minimitzar i ubicar les intervencions allà on s’afecte menys als valors ambientals, i de la manera més respectuosa possible amb els ecosistemes que se pretén “protegir”.

Justament, amb la intensificació previsible del canvi climàtic en un futur imminent, apagar o lluitar contra un incendi ja desfermat serà més complicat i les condicions ambientals adverses faran més difícil i menys eficients tota mena d’actuacions defensives i de reducció de l’extensió. Amb les condicions esperables, més adverses, és molt difícil tindre cap seguretat en relació a que una determinada discontinuïtat pararà el foc, o que una mesura concreta defensarà una zona de un possible incendi que avance descontrolat. Per tant, el canvi climàtic ens aporta un argument addicional, molt important, per a evitar els focs. Una vegada produïts, acabar amb ells serà una tasca cada vegada més cara i complexa. No hauria de fer falta insistir, però la realitat és molt obstinada i les idees fixes d’alguns, també: si evitem la meitat dels focs (o més encara, l’objectiu ha de ser eliminar tots els de causa humana, la immensa majoria) la lluita contra els incendis serà més assumible i més viable. Del contrari, els costos, les dificultats, els danys i les pèrdues seran immenses. L’objectiu prioritari i inexcusable ha de ser reduir el nombre d’incendis.

Resum

En definitiva, incrementar les inversions en veritable prevenció és una prioritat que no està tenint-se en compte, a despit dels seus innegables beneficis, falta d’impactes negatius, baix cost i eficàcia mesurable i comprovable. L’administració, sense cap argument convincent, s’obstina en no variar d’actuacions i prioritats des de fa dècades i presenta sempre la seua estratègia preventiva escorada cap a actuacions que no són realment preventives. Cal rectificar, quan abans.

Als darrers temps ha crescut en detall i rigor i ens ha ofert, als qui la seguim i consultem amb freqüència, informacions precioses per poder detectar al 2020, durant el període de màxim confinament de la pandèmia del Covid, una baixada espectacular del nombre d’incendis, arribant al mínim històric (per al mateix període temporal de 51 dies) i que tenia el seu exponent més destacat al mes d’abril (que va ser afectat, en la seua totalitat, per les restriccions més estrictes a les activitats humanes).

L’estiu d’enguany també ens ha permés constatar, una vegada publicat el butlletí d’agost, de manera molt sorprenent, altra molt notable singularitat. En un més d’agost que ha resultat ser el segon més càlid de la història al País Valencià (amb poca diferencia amb l’agost del 2012) i un més sec, junt l’agost de 2020, el més sec dels darrers 11 anys; ha sigut, sorprenentment, excel·lent pel que fa als pocs incendis que hem patit (mentre es patien, per cert, al llarg de tot l’estiu, gravíssims incendis en parts allunyades del planeta, i també en diferents CC AA espanyoles).

No obstant, resulta molt destacable també la poca capacitat d’anàlisi que mostren els redactors d’Espurna en relació a aquestes singularitats perfectament evidenciades en els reculls estadístics. La anomalia extraordinària del 2020, no va merèixer el més mínim comentari. Només quan alguns vàrem començar a destacar-ho als mitjans de comunicació i a les institucions, va haver-hi una tèbia resposta per part dels organismes responsables, en el sentit de que era una casualitat que no tenia més importància i que, en tot cas, seria explicable per les variables ambientals; cosa que tampoc es van molestar en intentar demostrar i que resulta molt poc probable (i que es veu desmentida per les mateixes dades recopilades al llarg dels anys pel butlletí estadístic).

Ara, al butlletí d’agost, els redactors no poden evitar adonar-se’n de la situació, però els comentaris efectuats, a modus de conclusió, no poden ser més decebedors i poc aclaridors; “Considerant les condicions meteorològiques adverses... el nombre de incendis forestals no ha sigut rellevant... es tracta d’una data tranquil·litzadora...” i res més, cap intent d’explicar aquesta paradoxa. Ens quedem tranquils. Potser aquesta actitud tan poc animosa i amb nul·la curiositat (poca “chispa”) per intentar explicar fets singulars i inusuals, reflexa en el fons un desinterés per les conclusions reals que es poden derivar amb molta claredat.

Els fets de la primavera del 2020 demostraven claríssimament que quan, pel motiu que siga, (en aquell cas, unes restriccions administratives a causa de la pandèmia) si es restringeixen les activitats de risc i altres situacions que poden originar focs d’origen humà, el nombre d’incendis disminueix moltíssim (i també les extensions cremades) amb independència de les condicions climatològiques, que ni eren extraordinàries ni explicaven una anomalia d’eixe calibre.

En la singularitat descoberta aquest estiu, es reforça de manera contundent que fins i tot en les condicions més adverses, el nombre d’incendis (i les extensions cremades) poden ser molt baixes. Posant de relleu, novament, que els factors ambientals són importants, però no determinants. Coses totes aquestes explicables quan considerem que el 80-90 % dels incendis tenen causes humanes. Situació aquesta que és coneguda des de fa dècades, però que les administracions implicades no fan derivar, com caldria, en un esforç molt major per actuar sobre les causes humanes dels incendis, per minimitzar el seu nombre (i les extensions cremades). Cosa que ens estalviaria a tots molts diners i moltes desgràcies. Però les dades estan al davant i els qui les tenen que interpretar i derivar actuacions, miren capa d’altre lloc.

Recentment el nou govern Godzilla ha adoptat decisions molt desafortunades. Em permetran que li done aquest nom al govern PP-Vox, per les seues primeres actuacions en el camp mediambiental (i en altres), donada la insistència amb la que els seus seguidors denominaven govern Frankenstein a les coalicions que no els agradaven. Ara ja sembla que les coalicions són bones, almenys les seues. Entre les primeres coses que han fet, s’inclou tornar a unir els departaments de prevenció d’incendis i d’extinció (situat ara tot sota la Conselleria de Justícia i Interior) desfent així la bona idea de l’anterior govern (per ells era Frankenstein) de separar les competències. Aquesta separació estava justificada per aconseguir que la prevenció no quedara encara més subordinada a la extinció, com havia passat al llarg de governs anteriors, rebent pressuposts realment ridículs dintre del total de les inversions de lluita contra incendis, que prioritzaven (i prioritzen) totalment l’extinció. Encara avui en dia la veritable prevenció (evitar les causes humanes dels focs) no rep més que un 5-15% dels recursos econòmics dedicats específicament a Prevenció (la resta va a parar a tasques de suport a l’extinció, o altres objectius).

En fi, tornarem al passat, gràcies a Godzilla. Convé, per tant, fer una mirada al passat. Ja sabem que cal agafar les xifres sempre amb precaució; però, amb totes les cauteles, a partir de les dades oficials d’incendis (d’Espurna i altres fonts) es conclou que en els 8 anys de govern del Botànic les xifres referides als incendis han millorat (sense ser magnífiques) si les comparem a les dels 8 anys anteriors, sempre amb governs del PP. Si mirem les dades d’extensions cremades, veurem que en el període 2015-2022, s’han cremat aproximadament la meitat de les hectàrees del període 2007-2014. Més significatives encara són les dades de nombre d’incendis, perquè son menys variables, més independents dels factors climàtics i mesuren directament l’èxit en la prevenció. En el darrer període de 8 anys (governs Botànic), van disminuir més d’un 30 % respecte l’anterior període de 8 anys (governs PP). Més important encara, durant els esmentats 8 anys més recents, cap any ha superat la xifra de 400 incendis, cosa que no ha passat mai en la història al nostre territori, en un període de 8 anys consecutius, des que tenim estadístiques. Els 4 darrers anys del Botànic, han estat tots per baix dels 300. Açò des de 1980 (quan tenim ja dades sistemàtiques fiables) no ha passat mai. Cap any s’havien comptat menys de 300 incendis. Ara, 4 anys consecutius.

Casualitat? Potser no. Caldrà seguir mirant les dades, que les tenim ben a mà, i per això serveixen, per extreure conseqüències, no per omplir ordinadors o arxius. I les conseqüències semblen prou evidents. Encara es podrien reduir més les xifres i arribar a baixar de 200 o de 100 incendis anuals. Eixe hauria de ser l’objectiu, i és factible, si es dediquen els esforços necessaris. Ho aconseguirà el govern Godzilla? Esperem; però no van molt ben encaminats. 

No tenim encara les dades oficials definitives d’aquest estiu, però de moment, el resultat al nostre territori és prou bo. Ja hem acabat l’estació més càlida i seca (almenys al clima mediterrani, que és el que ens correspon, una raresa a escala planetària) i les dades són esperançadores, però no oblidem que, ara, el risc d’incendi s’amplia a tot l’any; fins i tot el perill d’un greu incendi.

No obstant, sí que tenim la percepció què és l’estiu més càlid mai vist (açò està ja totalment confirmat) i que passem un període de sequera, molt lamentable, que s’afegeix a aquestes temperatures desmesurades (açò no és ja tan clar, en el nostre cas). Tot feia témer, a molts tècnics i administracions, que aquest estiu tindríem molts i greus incendis, com ja semblava anunciar el gran incendi de Vilanova de Viver, ocorregut al març d’enguany (a causa, paradoxalment, d’unes feines de “neteja” de vegetació per a previndre incendis). Ja en primavera es profetitzaven els grans incendis que patiríem aquest estiu. Així semblava que passaria, com confirmaven els gravíssims incendis al Canadà, Hawaii, Canàries, Grècia... Tanmateix, ja acabat l’estiu, les xifres són millors que les d’altres anys. Açò ens porta a diferents reflexions.

Primer que res, risc no és una profecia, no equival a ineludible. És un toc d’alarma per fer-nos actuar de manera assenyada, per evitar que es materialitze aquesta previsió. Risc d’incendi no vol dir que l’incendi serà inevitable. Els incendis són fenòmens amb fort component humà i, per tant, la realitat serà molt sensible amb el que fem els humans al respecte.

En segon lloc, i relacionat amb l’anterior, els factors climàtics, en ser importants, no són determinats, més que en un reduït nombre de casos. Exceptuant els focs originats per llamps, la resta, la immensa majoria al nostre cas, tenen causes humanes. Són, per tant, estrictament evitables. La calor fort, el vent, la sequedat ambiental... tot açò té molta importància en la propagació d’un foc, en la seua extensió, en les dificultats d’extinció; però no són, per ells mateixos, causes d’un foc. Ni la calor, ni la sequera, ni el vent... inicien un foc. Poden ajudar a fer que s’estenga un foc ja engegat o que un foc d’origen humà siga més fàcil d’originar. Però sense la mà humana encenent foc, o aportant una espurna, un objecte incandescent, etc., no hi hauria el 80% de focs que patim (de mitjana interanual).

Finalment, les situacions no són les mateixes en diverses parts del món; com més allunyades, més diferents, i no es poden extrapolar fàcilment; ni tampoc cal fer-ho, per què no serveix per obtindre bones recomanacions útils (excepte en uns pocs aspectes). Les diferències entres les condicions existents en llocs tan apartats són immenses. En alguns casos que hem conegut aquest estiu, el clima habitual és molt més humit i fresc (al llarg de l’any) i l’historial d’incendis era, fins fa poc, irrellevant. Alguns països no tenien ni mitjans, ni equips especialitzats en focs forestals, ni estratègies previstes; ni tampoc preparació, ni normatives o regulacions en cas de presentar-se un foc, o per evitar un incendi. Senzillament mai havia fet falta. Altres llocs tenen una història d’ocupació humana moderna molt recent, de manera que les extensions de natura poc antropitzada són enormes, sense a penes carreteres, ciutats, conreus, etc., que la fragmenten o la delimiten.

A la Mediterrània l’ocupació del territori va començar a ser important fa milers d’anys, acumulant-se els efectes al llarg de segles. La fragmentació del territori i la població existent (en conjunt) és molt superior. Encara que en algunes zones rurals la densitat de població haja baixat molt a les darreres dècades, les escales territorials i temporals són molt altres. Fins i tot dintre de la península Ibèrica hi ha situacions molt diferents pel que fa a relleu i clima, i sobretot a ocupació del territori, i a característiques socioeconòmiques, sociològiques, d’historial d’incendis, d’existència de normatives, regulacions, lleis, pressupostos, mitjans, recursos humans, experiència i formació, etc., etc. ... Justament aquestes diferències humanes, més que les físiques, solen ser determinants.

En definitiva, aquest estiu ens aporta més ensenyaments referits a la lluita contra els incendis. Encara que les condicions climàtiques empitjoren (està clar un increment tèrmic a les nostres latituds, però no està tan clar que passarà amb el règim de precipitacions) aquests factors no són determinants per a l’inici d’un incendi (tret dels llamps) sinó per la seua propagació. Els factors humans segueixen sent determinants i açò ens dona un marge molt ampli d’actuacions, que són, a més, de baix cost, senzilles, i no tenen impactes negatius ambientals, ni socials, ni econòmics. Al contrari, poden generar ocupació, beneficis secundaris i altres millores ambientals.

Es tracta de mesures per a evitar els focs d’origen humà, la immensa majoria, ocasionats sobretot per negligències i accidents. Aquestes són les mesures veritablement preventives, les que eviten els incendis. Vigilància, dissuasió, regulació d’usos, informació, formació, conscienciació... Tanmateix, els plans locals de prevenció (PLPIF), i gran part dels instruments administratius per lluitar contra el foc, dediquen entre el 80-90% dels mitjans i pressupostos a altres mesures, que no són preventives i que no eliminen les causes humanes, mentre que poden tindre greus impactes ambientals. Queda, per tant, molt per fer. Cal rectificar com més aviat millor.

Molt concretament, i de manera escandalosa, hem pogut comprovar aquesta ignorància i menysteniment en relació al canvi climàtic. Però no únicament; també en relació a les vacunes, a la pandèmia de la Covid i a d’altres problemes ambientals i sanitaris, i d’àmbits encara més grans, que afecten a la vida dels ciutadans, i que la gestió política ha de resoldre, o almenys encarar, de la manera més fiable i solvent possible, és a dir, amb les ferramentes més potents que la ciència ens aporta i pensant en el bé comú, en les persones i el seu benestar, actual i futur.

El tema és important. No s’ha de sacralitzar la ciència, ni ignorar les aplicacions inadequades que un govern, unes empreses o uns individus particulars poden fer, però la ciència és l’instrument més potent i més fiable que disposem per a conèixer la realitat i actuar en conseqüència. No és infal·lible i està en continua revisió per què, a diferència de les religions i les ideologies, no hi ha dogma ni autoritat indiscutible en el seu funcionament i és, per naturalesa, transparent i objecte de control i actualització constant, i és tot açò que li dona la seua fortalesa i la seua indiscutible superioritat sobre d’altres formes de coneixement o de pensament. Sense ciència, o ignorant i subestimant la ciència, creixen els “bulos” sense possible confirmació, les mentides de difícil rectificació, les manipulacions, l’obscurantisme, la manca de transparència i els fonamentalismes i fanatismes de tota mena que amenacen la llibertat i la millora de les societats. Si s’ignoren els mètodes més potents d’accés als fets, a la verificació permanent de les dades i a l’anàlisi crític i sense límits dels raonaments, les societats estaran perdudes.

Aquestes reflexions generals sobre la necessitat de considerar la ciència en els grans problemes i reptes socials es pot aplicar també en relació als incendis forestals, un tema que aquest estiu (i molts altres; i no sols estius) ha omplit pàgines de diaris, hores d’emissions televisives, radiofòniques i molt d’espai a les xarxes socials. També en aquest tema es presenta una preocupant manca de rigor i fonamentació científica, no general, però molt preocupant en determinats mitjans, xarxes i col·lectius socials. Els grans incendis no són un problema nou a les nostres terres, malauradament, però es donen les circumstàncies per a que en el futur puga agreujar-se (o no, si actuem adequadament, com podem dir en relació al canvi climàtic i altres problemes ambientals). Les previsions científiques no són profecies ni auguris ni fatalitats del destí; són advertències per canviar i millorar les nostres actuacions.

Amb freqüència apareixen als mitjans i les xarxes notícies molt cridaneres amb imatges aclaparadores, amb entrevistes i opinions de tota classe de persones, des de polítics i suposats especialistes i tècnics, fins a d’altres perfils de vegades molt poc informats, o pitjor, mal informats i poc formats. Se’ns ofereix un allau de visions i idees que, de vegades, més que clarificar i ajudar, poder generar confusió i fer molt poc per avançar en les necessàries solucions.

Aquesta gran incidència en els mitjans de comunicació de la problemàtica dels incendis pot ser positiva si ajuda a incrementar la sensibilitat social envers el problema. Però pot ser fins i tot contraproduent si alimenta teories estranyes, paranoies i teories conspiratòries, hipotèsis no confirmades, dades errònies o molt incompletes, o esbiaixades, així com profunds errors molt arrelats (“preconceptes”), a més d’interessos personals, professionals o de gremi, que s’haurien de filtrar de manera objectiva i contrastada.

Per exemple, entre els errors que hem vist aquest estiu en relació als incendis, ens trobem reiteradament que es posen tots els casos “al mateix sac”, encara que es tracte de situacions tremendament diferents. Fins i tot en un territori no tan gran com és la Península Ibèrica hi ha diferències molt grans entre Espanya i Portugal i, dintre d’Espanya, entre Galicia, Extremadura, o el nostre territori. Hi ha diferències molt notables de caràcter físic, econòmic, social, cultural etc., entre diferents territoris i cal tindre-les molt en compte. Molt més encara si intentem posar en el mateix munt Hawaii, Canadà, Grècia o les illes Canàries. Cal anar molt en compte per què les reflexions que es poden fer sobre causes i conseqüències i, sobre tot, en relació a les receptes a adoptar en aquests llocs, han de ser, necessàriament, diferents. De vegades, molt diferents. Sense analitzar bé les diferencies difícilment conclourem res que puga servir per tots els casos.

En el nostre cas (però no en tots els altres) el 80% dels incendis tenen causes humanes, fonamentalment negligències i accidents (no incendis provocats de manera criminal, que són una minoria, realment anecdòtica). Paradoxalment, encara hi ha molts tècnics i polítics (i moltíssims opinadors) que ignoren aquest fet, o que no treuen cap conclusió al respecte, i pretenen enfocar la prevenció dels incendis sense considerar les seues causes i establir estratègies solvents per evitar-les. Actuen com si fora una maledicció divina, quan només es tracta d’actuacions humanes i, per tant, corregibles. Revisant els plans de prevenció d’incendis que s’aproven al País Valencià, encara en dates recents, comprovarem que entre el 80-90 % dels recursos econòmics (i de tota mena) es dediquen a fer altres coses i només entre un 15-5% a combatre i evitar les causes humanes dels focs. Just al revés del que caldria. Una actitud poc racional i gens científica.

En línia amb aquests enfocaments que ignoren la realitat concreta que tenen al davant, molta gent afirma que, per evitar incendis, cal “netejar” la muntanya, i no es refereixen a eliminar deixalles i fems que encara podem veure a les vores de carretres i pistes, i també junt a sendes i àrees d’esbarjo en zona forestal, ni tampoc a retirar o triturar munts de llenyes seques que s’acumulen en determinats ambients, resultats de tales o, paradoxalment, de “neteges de vegetació”, activitats que són origen també d’incendis per negligència o accident, com és el cas de l’incendi més greu ocorregut enguany al nostre territori, en Villanueva de Viver, el passat març.

La majoria dels opinadors parlen d’eliminar vegetació viva de les muntanyes, com si aquesta vegetació fora la responsable dels incendis o com si els arbres i arbusts “se suicidaren”, incinerant-se, ells a soles. No és així, clar, el 80% dels focs necessiten la mà d’algún humà per que es desencadene el foc, sens eixa mà, no hi hauria incendi. La “culpa” no la té la vegetació, i cal destacar-ho, una vegada més: eixa vegetació viva que alegrement es vol eliminar és fonamental, imprescindible per nosaltres humans, ja que és la fonamentació de la biodiversitat, la que protegeix i forma el sòl fèrtil, la que alimenta els aqüífers i evita l’erosió, la que aporta oxigen a l’atmosfera i consumeix CO₂ i la que preserva ecosistemes de gran valor i bellesa. Sense eixa vegetació, estem perduts. I quan crema, és quasi sempre per causes humanes, la cremem nosaltres; no és un suïcidi vegetal, és un delicte ambiental.

Molts opinadors de tota mena repeteixen, sense cap base científica que ho sustente, que hi ha “massa vegetació” als boscos (quan entitats supranacionals ens alerten de la greu reducció dels boscos a nivell mundial i les lamentables conseqüències que açò comporta). Diuen que hi ha “massa combustible” (li diuen així també als vegetals vius i sans, que ens proteigeixen a nosaltres; com podrien considerar “futurs cadàvers” a les persones que passen pel carrer) i ignoren o menystenen el problema de l’erosió i la desertificació que origina la reducció i degradació de la coberta vegetal (també, i molt especialment, en el nostre territori), altre dels més greus problemes que afecten al Planeta i que té molt a veure amb la reducció dels recursos hídrics, el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, i sobretot, amb la desaparició o degradació de la coberta vegetal natural.

Als mitjans i les xarxes trobem a sovint reaccions alarmistes i tremendistes en relació als incendis, també a casa nostra; cosa que no sempre ajuda a resoldre res, sinó a generar confusió i frustració, si aquestes alarmes no van acompanyades d’opcions viables per solucionar el problema, què es puguen posar en marxa, de manera positiva i realista, ara mateix. Les dades objectives, basades en els fets i recollides als bancs de dades, no confirmen les amenaces desaforades, al nostre territori (en altres casos, cal fer altres anàlisis). Ni ara (als darrers anys) tenim més grans incendis forestals que als anys 70-80 del segle passat, ni és cert que els mega-incendis són un fenòmen nou. És cert que el risc d’incendi a causa del canvi climàtic, generat també pels humans, anirà creixent en el futur. Però açò no implica que estem condemnats a partir més i més grans incendis. El risc existeix, però no és ni una profecia ni un perill indefugible. El factor humà és clau i podem evitar la major part dels focs. No estem condemnats inexorablement a patir més incendis. Per sort, les mesures assenyades per fer-hi front, dintre d’una veritable prevenció (en el sentit exacte d’evitar les causes humanes dels focs) no són ni molt menys tan cares ni complicades com les dedicades a l’extinció. Cal reordenar les inversions, sense renunciar a tindre un bon sistema d’extinció i mesures complementàries per lluitar contra el foc. Però el focus d’atenció, la prioritat, ha de ser sempre evitar les causes; cosa totalment compatible amb preservar, millorar i ampliar les nostres superfícies forestals, per millorar les essencials funcions ecològiques que desenvolupen, d’un valor incalculable. Es tracta de mesures clares de regulació d’usos i activitats de risc en terreny forestal, de mesures ampliades i millorades de vigilància i dissuasió i altres actuacions complementàries de conscienciació, informació i formació. Totes mesures de baix cost, realistes i viables, que poden generar llocs de treball i que no tenen efectes secundaris negatius, sinó, al contrari; efectes beneficiosos en altres paràmetres socials, econòmics i ambientals.

I són mesures compatibles, també, amb un veritable desenvolupament rural sostenible, que combine aquesta conservació i millora dels ecosistemes amb la promoció d’activitats tradicionals, destacant la producció ecològica, que pot generar més beneficis i llocs de treball que altres opcions i també un turisme ecològic d’interior que respecte els ecosistemes i els seus habitants, i promoure que es reforcen mútuament aquests tres pilars d’un desenvolupament necessari i amb futur.

En definitiva, cal aplicar la ciència, les dades objectives, la transparència i el debat en profunditat a la gestió forestal; justificar les actuacions amb arguments documentats i avaluar les propostes, les intervencions i les seues conseqüències, a mitjà-llarg termini, de manera clara i contrastable, i no fer tants discursos tremendistes que no aporten solucions reals. Anem a les causes.

Sorprén que ara, que s’insisteix molt en parlar dels territoris rurals i de buscar sol·lucions a la seua trista situació es recòrrega, fins i tot per part de suposats especialistes, a consideracions genèriques i inespecífiques, sense cap detall ni concreció, a un abans que no sabem exactament on situar i que, el que és pitjor, pot servir poc per a millorar el futur d’aquestes zones. Cal investigar més, amb rigor, aquest passat, per no repetir errades i per bastir un futur, realment millor.

La fórmula de “territoris despoblats” o “buits” pot servir per impulsar i esperonar-nos a trobar vies de millora d’una realitat que certament és injusta i implica moltes situacions indignes. Però trobar aquesta via no serà fàcil ni simplista. Quan més simple i aparentment fàcil és la proposta que es busca, més inútil resulta. La “biomassa com a motor de l’economia”, “la caça com a futur”, “la ramaderia com a solució de la despoblació”, “les macro-instal·lacions energètiques per a millorar la vida dels pobles”, etc., etc. Molt fàcil, molt fals, molt inútil.

Estudiar com es va produir el despoblament d’aquestes àrees, les seues causes i les seues conseqüències és cabdal per aclarir eixe passat idealitzat. Tindre en compte les transformacions socio-econòmiques i culturals-ambientals a escala local i planetària és fonamental i resulta essencial per buscar solucions realistes, viables i en un termini raonable. No tindre en compte totes aquestes coses és, simplement, perdre el temps o fer més gran, novament, la demagògia habitual de certs sectors socials i polítics.

Per començar, cal considerar que el procés de despoblament rural és un fenomen general que, amb matisos diferencials, s’ha produït a tot el planeta i encara continua. D’altra banda, cal dir que també té excepcions i que cal considerar-les adequadament. El que està clar que no és un fenomen exclusivament espanyol o valencià. L’abast és gran i les causes complexes. Tampoc és nou. A les nostres llars es va iniciar a la primera o segona dècada del segle XX, amb poques diferències entre comarques. També caldrà revisar la idea que tenen alguns de considerar economies neolítiques basades en l’agricultura, la ramaderia i l’explotació del bosc com a naturals, ben integrades en el seu entorn, i verges en matèria de generació d’impactes ambientals.

En aquest aspecte cal dir que cultures ancestrals basades en el sector primari hi han hagut moltes. Algunes han arribat a establir formules sostenibles o quasi, i altres no. La historia dels boscos (J. Perlin) ens parla com la desforestació, erosió i desertificació de zones on van sorgir les civilitzacions més antigues (i origen del Neolític) van ser el resultat d’unes economies esquilmadores que no van saber, voler o poder preservar els seus recursos (Egipte, Mesopotàmia, el “creixent fèrtil”). També va passar en illes paradisíaques més allunyades (com ens recorda el llibre de R. Almenar El fin de la expansión) que van acabar, fa ja segles, amb el somiat paradís inicial i ara són o deserts o territoris molt empobrits. Són també ben coneguts casos concrets com la desforestació de les illes gregues (atribuïda a l’excés de ramaderia, ja en textos de Plató) o l’enfonsament de la ciutat d’Éfeso per una combinació catastròfica de tales, agricultura i ramaderia, sense aconseguir la sostenibilitat. Més recentment han ocorregut o estan produint-se situacions semblants en Centre i Sud-Amèrica i altres indrets.

El comentari publicat recentment per J Sisinio P. Garzón del llibre Las Españas despobladas, de Jaume Font, abunda també en aquests raonaments i es sintetitza en la frase “En ningún caso aquel pasado supuestamente lleno fué un tiempo mejor que el actual. El salto ha sido enorme”.

A casa nostra podem esbrinar també al passat els indicis de la sobreexplotació o mal ús dels recursos naturals (especialment boscos i sòls), almenys des de la conquesta de Jaume I. Hi ha publicacions referides a la plana d’Utiel-Requena o a la Vall d’Albaida que ens ho mostren. També tenim testimonis en temps real, durant els segles XVIII i XIX, de com estava explotant-se de manera inadequada el bosc en diferents zones, amb valuosos testimonis com el de Cavanilles en 1795 (“Renacían cada día las necesidades, más no los árboles ni arbustos; y no hallando al fin bastante leña en los retoños, arrancaron hasta las raíces”.) o el de Bosch i Julià en 1864 (“En la región montana que hemos recorrido, sería un error creer que el monte ha sido reemplazado por el cultivo. Conviene repetir mil y mil veces que ordinariamente el monte ha sido transformado en un desierto”). Aquests autors ja alertaven o denunciaven els danys ja produïts i el perill de les greus conseqüències si es seguia eixa via i no es rectificava.

Així vàrem arribar, als finals del Segle XIX i inicis del XX, al màxim d’expansió de la societat rural basada en l’explotació forestal extrema, l´expansió de l’agricultura de muntanya fins a uns límits inviables i una ramaderia encara molt important. Va ser aquell moment, anys 10 i 20 del segle passat, quan després d’arribar al cim de l’ocupació rural, va començar la davallada, almenys en la majoria de comarques d’interior valencianes. Estudiar els detalls concrets per cada cas d’aquell procés resulta del màxim interès per considerar el futur. També resultaria molt interessant considerar les poques excepcions. Diferents autors, historiadors, geògrafs, economistes, biòlegs o enginyers han aportat idees per explicar el procés, que podríem considerar, almenys en part dels casos, com un col·lapse del model socio-econòmic vigent en eixes zones i el posterior ensorrament. Com ens podria ocórrer d’ací poc a tot el conjunt, no ja d’un país, sinó del planeta, sinó ens prenem seriosament el canvi de model econòmic.

El fet és que a partir d’aquell moment va començar l’èxode rural generalitzat, l’empobriment econòmic, la pèrdua de serveis bàsics, la minva de poder socio-polític d’eixes comarques i la disminució de qualitat de vida junt a l’envelliment accelerat de la població. Això són els fets, que es van presentar junts, uns conseqüència d’altres, però en cascada, i fins ara. Exigeix açò una solució? Evidentment, i urgent. Però, o s’enfoca de manera realista, o no arribarà a cap lloc. Mirar cap enrrere és essencial per poder millorar. Aspirar simplement a tornar a “abans”, no serveix. A quin abans volem tornar? a la postguerra?, a la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia despreocupada d’Alfons XIII? A la situació de finals del S. XIX quan ja era imminent el col·lapse que havia estat preparant-se durant segles? Entre el 1900 i ara el món ha canviat tremendament. Mirem la població i la seua distribució, els canvis socials, culturals i econòmics... Cal canviar, però tornar a la situació de 1900 no té cap viabilitat. Necessitem un futur millor tots, rurals i urbans, però serà dissenyant una via que considere les transformacions que han hi hagut i les vies que tenen realisme, viabilitat i futur. Cal construir un nou model i no repetir cap fórmula de fa segles. 

Ara, en la precampanya electoral, diferents partits ens voldran vendre fórmules molt simples i simplistes, d’aquells que ho arreglarien tot “amb quatre patades”. Ull amb ells; no arreglaran res, però encara poden incrementar el desgavell. Per el món rural hem d’intentar aturar el despoblament i fomentar (poc a poc, no hi ha altra manera) una recuperació. Les activitats tradicionals han de comptar, però basant-se en la qualitat, l’especificitat i el respecte ambiental, més que en la quantitat. Agricultura i ramaderia ecològiques amb recuperació de varietats pròpies i una gestió forestal molt respectuosa amb els ecosistemes. També servirà un cert nivell de turisme rural, però sense copiar els lamentables errors de la costa, durant els anys 60-70 i següents; un turisme regulat, específic, desestacionalitzat, que aprofite els recursos diferents de cada comarca i les produccions locals. Finalment, una tercera part ha de vindre d’una millor protecció de la natura. Es el principal recurs que ens queda, la part més valuosa i irreemplaçable del nostre patrimoni, compatible amb els altres sectors si tots es respecten i es connecten i s’aposta per una protecció, conservació i regeneració de la qualitat dels ecosistemes. Generarà ma d’obra, increment de recursos i benestar. És el futur.

Hi ha generacions d’incendis?

çUn exemple de idees dubtosament científiques i difícilment útils, és el referit als incendis de 6ª generació, concepte que semblava estar de moda aquest estiu i que resulta confús i discutible. Alguns interpreten que ara tots els focs seran d’aquesta generació, quan en realitat només alguns es podrien considerar així. S’han definit com uns incendis de gran extensió, alt poder destructiu i, fins i tot, “inextingibles”. Però almenys al nostre territori, la gran majoria són de menut tamany i s’extingeixen abans que siguen incontrolables. No és cert que cada vegada hi haja més grans incendis, almenys al País Valencià. Els focs més grans al nostre territori, els hem tingut en el passat, quan ningú parlava de generacions d’incendis: als anys 70, 80 i 90. No és un fenomen nou ni estem condemnats inexorablement a patir-los. És cert que les condicions derivades del canvi climàtic en determinats llocs poden incrementar el risc de patir incendis, incloent-ne de molt grans. Però que hi haja un elevat risc no vol dir que siga inevitable. L’advertència s’ha d’entendre no com una maledicció, sinó com una indicació de que haurem de prendre les mesures necessàries per evitar o fer minvar eixe risc. Les previsions podrien fer-se realitat si no adoptem mesures per evitar-ho. De la mateixa manera, el canvi climàtic ja està en marxa, però que siga més o menys greu dependrà del que fem els humans a partir d’ara mateix, i de les mesures econòmiques i socials que s’adopten; en definitiva, de les polítiques que s’apliquen per fer-li front. Si no adoptem mesures importants, tindrem un canvi climàtic més greu. Si no fem una veritable prevenció, tindrem més incendis forestals i alguns podran ser molt grans i difícils d’apagar.

Les preguntes que cal fer

No es pot saber, “a priori”, si un incendi concret es convertirà en un gran incendi. Tots els incendis comencen en menuts punts localitzats; el que hem de preguntar és: per què un determinat incendi no s’ha pogut apagar als primers moments i altres sí? Cal esbrinar-ho en cada cas. És discutible que un incendi es puga qualificar d’inextingible “a priori” de manera objectiva. Però, encara què alguns focs són molt difícils d’extingir, el que hem de preguntar és: perquè no s’han pogut evitar?

Aquestes són les preguntes importants que cal considerar per evitar els grans incendis. Justament perquè les condicions climàtiques futures poden dificultar més el lluitar contra un incendi ja declarat, esdevé molt més important evitar que aquest arribe a començar mai; perquè una vegada iniciat pot resultar molt complex apagar-lo, o hi ha perill de que creme grans extensions. Sembla existir consens en la necessitat de previndre incendis; però ¿què significa concretament previndre un incendi? No està clar que tots pensen el mateix. En sentit literal previndre vol dir evitar que comence un foc, que després pot ser un incendi gran i difícil d’apagar. Tanmateix, els esforços organitzatius i econòmics, així com els materials i equips de prevenció, es destinen prioritàriament, al nostre territori, a tasques que són sobretot d’ajut a l’extinció. Estarem tots d’acord en que seguirà fent falta mitjans importants per la extinció. Com no ha de ser així si s’espera que siga més difícil apagar-los? Però hauríem de dedicar més recursos, que ara són una ínfima part del total, al veritable significat de previndre: evitar el foc. Un incendi que no s’inicia és un incendi que mai tindrem que apagar. És possible evitar els incendis? Rotundament, sí.

La veritable prevenció

Vora el 80% dels incendis són originats pels humans. Aquests són, estrictament, evitables. Només que poguérem evitar la meitat dels incendis, els beneficis serien molt importants. Els únics focs d’origen “natural” que tenim ací són els provocats pels llamps. En aquest cas no resulten evitables, en sentit estricte; però, per sort, cada vegada disposem de més ferramentes tecnològiques per preveure quan poden hi haver tempestes elèctriques, i en quins llocs; amb molta precisió i encert. Açò permet alertar els equips necessaris per una intervenció immediata. També, “a posteriori”, hi ha ferramentes que poden identificar amb gran exactitud el lloc on han caigut llamps, per poder fer una inspecció, fins i tot abans de detectar foc o fum. Així que, en cas de llamps, es podria actuar amb molta celeritat, començant per mobilitzar equips de manera anticipada, fins i tot abans de tindre constància d’un foc.

Dintre dels incendis de causa humana la tipologia més important és la de les negligències, relativament fàcils d’evitar. Un objectiu prioritari ha de ser reduir al mínim aquests incendis, cosa que és factible fer, amb relativament baixes inversions, emprant ma d’obra local, i amb ús de mecanismes senzills d’organització i coordinació.

Tanmateix, durant anys, els tècnics forestals de l’administració consideraven que eliminar o reduir fortament els incendis originats per causes humanes era molt difícil o impossible, mentre s’han invertit, equivocada i exageradament, quantitats molt grans de diners i d’esforços en eliminar vegetació natural viva, component essencial dels boscos i que compleix funcions ecològiques valuoses i irreemplaçables. L’eliminació de vegetació no és una mesura preventiva (no evita els focs, les ignicions) sinó que es pot considerar de suport a l’extinció, o per dificultar l’avanç de les flames, o per protegir activitats i interessos humans; coses totes elles que són importants, però que no constitueixen la prevenció en el seu sentit literal, ni poden reemplaçar les mesures preventives. El més efectiu i més barat serà, sempre, que no arribe mai a començar l’incendi.

Les actuacions d’eliminació de vegetació (amb funció d’ajut a l’extinció) no poden executar-se de qualsevol manera ni en qualsevol lloc. S’escolta parlar de netejar boscos (sense aclarir en què consisteix la “brutícia”) i, a més, fer-ho de manera extensiva, en grans àrees. Sembla que en eliminar la vegetació (o siga, els components essencials del bosc, justament allò què hauríem de preservar), de qualsevol manera i en qualsevol lloc, ho arreglaria tot i no tindríem incendis. Açò és un error i té greus conseqüències.

Eliminar vegetació “pot ajudar” a l’extinció, però no és prevenció d’incendis

L’eliminació de vegetació, sobretot si es fa de manera extensa, intensiva i poc selectiva, com passa amb freqüència, té greus impactes sobre la biodiversitat, incloent moltes espècies de plantes que caldria conservar i ajudar a que prosperaren. També afecta negativament a la fauna que troba aliment, refugi i lloc on viure, i molt especialment al sòl fèrtil i la microbiota associada, que esdevé molt erosionable quan perd bona part de la coberta vegetal protectora. Sense protecció, el sòl es perd amb facilitat, pèrdua que és irreversible i s’altera el cicle hídric, avançant cap a la desertificació. A més, com a resultat, es genera un ambient més sec i assolellat i es facilita l’expansió de les espècies vegetals de menor valor ecològic, més inflamables, i moltes d’elles sense capacitat de rebrotar després d’un incendi. És a dir, s’afavoreix una comunitat vegetal més fàcil de cremar i on el foc pot avançar més de pressa que en un bosc dens, que és més humit, més fresc i amb menor circulació del vent. Amb l’eliminació de vegetació, si es repeteix al llarg dels anys, s’impedeix que el bosc evolucione cap etapes més valuoses ecològicament, menys inflamables i amb major estabilitat (resiliència) i capacitat de rebrotar post-incendi. Un mal negoci, a la curta i a la llarga.

Mesures amb un consens molt baix

Els ecologistes no ens oposem a que s’elimine part de la vegetació forestal en llocs concrets, ben estudiats i seleccionats, de manera acurada i selectiva, i amb cauteles per evitar l’erosió i els danys a la biodiversitat; sempre i quan estiga demostrat que siga efectiu per ajudar a l’extinció. Però moltes vegades no s’actua, ni per particulars ni per administracions, de manera tan assenyada i curosa, sinó tot el contrari. El fet és que l’eficàcia contra el foc d’aquestes actuacions deixa molt que desitjar i rara vegada s’avaluen els resultats de manera objectiva i sistemàtica. Més encara, fins i tot empreses i tècnics que es dediquen a aquests projectes i actuacions tenen moltes dificultats en identificar els llocs concrets on actuar, amb un mínim de consens. S’ha documentat recentment, per la conselleria responsable de medi ambient, un exemple colpidor. La pròpia administració va comparar tres projectes, de diferents autors, (uns de l’administració, altres d’una empresa privada i altres del cos de bombers) aplicables a un mateix lloc (el Parc Natural de la Calderona). El nivell de coincidència va resultar ser només del 5%! Resulta sorprenent tenint en compte que cada projecte implicava eliminar vegetació en centenars d’hectàrees; i més encara tractant-se d’un Parc Natural declarat, entre altres coses, per protegir la fauna i la vegetació i preservar-lo de impactes com els incendis, però també de l’erosió i la desforestació. Per tant, caldria anar amb molta cura amb aquestes actuacions, que a més, tenen costs econòmics molt elevats i engoleixen gran part de les inversions teòricament de prevenció, quan, en el millor dels casos, i si ha sort, són mesures d’ajut a l’extinció.

La peça clau de la lluita contra el foc, és evitar que comence 

És imprescindible centrar l’acció contra els incendis en evitar que s’inicien els focs que originen els incendis i que després poden ser més o menys grans i més o menys difícils d’extingir. Un incendi que s’ha evitat o que s’ha frustrat en el moment que era només una actuació imprudent, estalvia milers d’euros, tant en pèrdues econòmiques i ambientals derivades del foc, com en tasques d’extinció; fins i tot en vides humanes. Al llarg dels anys dels que se disposa de dades sobre incendis al nostre territori podem apreciar una tendència clara a la disminució de les superfícies cremades, però no passa el mateix amb en nombre d’incendis, que fluctua molt menys que les extensions i es manté encara en nivells elevats i semblants als anys 70-80.

L’administració no ha fet mai un gran esforç, comparable al que es dedica a altres aspectes de la lluita contra els incendis, en el camp de l’estricta prevenció. Amb pocs diners, amb ma d’obra local i amb cap impacte important sobre el medi ambient (sinó tot el contrari) podrien evitar-se gran part dels incendis que ara patim. Potser que no tinguérem un èxit del 100%, però no hem de renunciar a percentatges elevats. Encara que només minvaren a la meitat els incendis de causa humana, i si es millora un poc la primera intervenció avançada en el cas dels llamps, la lluita contra els incendis es facilitaria molt i tindríem menys grans incendis, menys hectàrees cremades, menys despeses en extinció i menys danys sobre ecosistemes i propietats humanes.

El que ens ha ensenyat el confinament de la Covid sobre els focs

Com ja hem publicat els ecologistes en diferents mitjans* i en informes que hem fet arribar a l’administració i a òrgans de participació, l’anàlisi rigorosa dels incendis ocorreguts durant la fase de confinament de la pandèmia demostren que, quan es restringeixen les activitats de risc, disminueix de manera molt notable el nombre d’incendis. És un fet comprovat i és fàcil de de tornar a comprovar, sense confinaments, de manera immediata. Bastaria posar a prova aquesta idea en una zona prou extensa i durant uns mesos. Podríem comprovar si és possible o no. I es podrien detectar amb dades reals, cas de no obtindre un rendiment del 100%, les causes concretes i les errades o mancances que no han permès un èxit major. No resultaria perjudicat ningú; ben al contrari, es poden beneficiar tant els habitants d’interior, particularment els agricultors, com el conjunt de la societat valenciana, visca on visca. Es tracta de mesures reguladores com ara deixar de cremar restes agrícoles i substituir-ho per la trituració de les mateixes, sense cost pels agricultors ni els ajuntaments; i també regular l’accés amb vehicles de motor en zones forestals i fer un control incrementat d’aquelles activitats imprescindibles, però de risc, per evitar cap accident, junt una vigilància ampliada per evitar qualsevol tipus de negligència i poder detectar un foc incipient en el moment més immediat.

En resum: els grans incendis no són “inevitables”

Cal tindre prudència quan es dona per fet que inevitablement hi haurà més incendis o qualsevol desastre derivat del canvi climàtic. El risc s’incrementa, certament, però podem incrementar també les mesures per minimitzar els impactes i millorar la prevenció. Sempre serà l’opció a més bon preu i menys impactant. Davant els grans incendis que s’estan provocant ara en zones on abans no eren tan freqüents, i fins i tot resulten sorprenents, el que cal no és alarmar-se únicament, sinó contestar les preguntes importants; cosa que ens portaria a actuar d’una altra manera, més eficient i més anticipada, sense resignar-nos a patir tots aquests desastres. Hem d’anar amb cura quan extrapolem al nostre territori. No qualsevol cosa que passe en altre lloc pot passar ací de la mateixa manera. En el nostre cas, els incendis no són una novetat sinó un vell i terrible conegut al que portem temps confrontant. Esforcem-nos en millorar la prevenció, per què encara tenim un marge gran per fer-ho, i no descuidem l’extinció, que ha arribat a ser raonablement eficient en el nostre cas.

*La pandèmia i el foc. Revista Mètode (Universitat de València) nº 110. Vol. 3 (2021), pàg. 8-13.

Científics, especialistes, tècnics, economistes i molta gent correnta, estan pensant i expressant la necessitat de fer eixe canvi i reclamen que les mesures necessàries es manifesten en actuacions polítiques concretes, decidides i valentes. Unes mesures més cares que no fer res, però molt més barates que les factures que els esdeveniments derivats del canvi climàtic, l’erosió i desertificació, el dèficit d’aigua potable i d’aliments i pandèmies de les quals comencem a veure les orelles, ens anirà presentant, cada vegada amb més freqüència, l’obstinada realitat. Una realitat que no admet eufemismes, ni mentides negacionistes, ni cap altra estratagema del tipus mirar cap altres llocs o amagar el cap en un forat, per bonic que siga l’amagatall.

Sembla, doncs, que hauria d’arribar ja, a molts països, l’hora de les polítiques verdes, l’hora dels polítics verds en les institucions; vista la lentitud i poca empenta amb la que els partits més clàssics, tradicionals i conservadors (en el pitjor sentit de la paraula) aborden les necessàries i inajornables transformacions. No sols en la resta d’Europa s’han de veure eixes transformacions ecologistes; també calen a les nostres latituds, incloent el País Valencià. Tanmateix, assistim des de fa un temps al fet que els pocs polítics verds que han arribat a llocs de govern i administració no sols no s’incrementen, sinó que es redueixen, en contra del que molts pensem que hauria de passar. Molt recentment un lamentable fet, una veritable burrada (permeteu-me l’humor negre), en forma de cessament injustificat, ha incrementat el dèficit de presència verda a les institucions autonòmiques. L’incident de partida és molt lamentable i inacceptable, però s’ha tingut molta pressa en cessar a un alt càrrec sense haver conclòs una veritable investigació rigorosa que puga aclarir en profunditat i detalladament tots els incidents i tots els responsables concrets. S’ha triat un “cap de turc” que, damunt, no era de cap dels partits majoritaris de Compromís, sinó de Verds-Equo, per tapar una errada que necessita aclarir-se a fons i fer què, en tot cas, se sancione sobretot als responsables, a tots; però només als responsables. S’hauria d’haver aclarit primer que res de qui va ser la iniciativa de posar eixos animals per combatre incendis que, ja d’entrada, és una idea molt discutible; i qui era l’encarregat de controlar la situació en el dia a dia i de retre informes a la superioritat a partir del moment que van començar a morir animals (com a mínim a partir de la segona o tercera víctima), amb un informe detallat i explicacions verificables de les causes, més allà d’informacions difuses i de les múltiples hipòtesis difícilment creïbles i poc sustentades en dades, (almenys pel que fins ara sabem). També es podria haver seguit la cadena de possibles responsables o encarregats de supervisar la situació, des de treballadors i tècnics del parc, agents mediambientals de la zona, el director del Parc, els Serveis Territorials de Castelló, càrrecs de la empresa pública Vaersa, i càrrecs intermedis entre els més pròxims als fets i els serveis centrals de la conselleria: caps de serveis, subdirector general... fins arribar al director general (i si se vol, seguir pujant més amunt, posats a fer pujar més la pilota). Si entre els encarregats directes o en la cadena de responsabilitat, fins les altures, no han circulat informes oficials a través dels canals reglamentaris o s’han aturat a meitat camí, és difícil responsabilitzar als qui no s’han assabentat fins que ja era tard i el desastre irreversible. Algú no ha efectuat els informes o denúncies o expedients formals i oficials que corresponia haver efectuat o algú ha rebut els informes pertinents i no els ha fet arribar fins a les més altres instàncies... a les qui corresponga.

Però aquest fet concret, malauradament, només és un més d’una cadena d’esdeveniments en la qual persones destacades o anomenades per Els Verds han estat acomiadats o no renovats (la manera “formal” triada quasi sempre és discreta i eufemística) per causes no sempre clares, ni evidents, ni ben justificades, i el resultat és la pèrdua d’influència i capacitat de gestió del component verd en l’administració autonòmica valenciana. Aquesta deriva a la baixa és innegable des de la legislatura anterior (la primera del govern del Botànic) en la qual el partit ecologista va arribar al govern, amb la responsabilitat de gestionar una conselleria especialment apropiada per aquesta formació política, la responsable de medi ambient i agricultura (excepte una part, que per la denominada transversalitat, es compartia amb el PSPV). En aquell moment, que jo vaig conèixer en directe i des de molt prop, es va atènyer el cènit del “poder verd” en el govern valencià. Després ha anat minvant en la segona legislatura i amb alguns incidents més o menys foscs com el relatat ara.

Potser alguns pensaran que Compromís ja es suficientment verd, sense necessitat de verds i ecologistes en el govern valencià per desenvolupar polítiques ecologistes. Però jo ho dubte molt. Iniciativa del Poble Valencià (IPV) s’ha mostrat sempre sensible a aquesta problemàtica; tant, que en algun moment jo mateix, com a portaveu d’Els Verds-Esquerra Ecologista, vaig arribar a defensar una fusió o federació o la forma de col·laboració que s’acordara, sempre estreta, amb IPV, cosa que malgrat algun document signat en eixa direcció, no es va arribar a materialitzar. Iniciativa també va tindre un moment molt oportú d’aproximar-se als Verds valencians, estatals i europeus durant el procés de formació del partit Equo (ara Verdes-Equo), del que formem part, com entitat federada, Verds-Equo del PV. Malauradament, en algun moment del procés aquesta via es va suspendre i IPV no va donar el pas d’entrar en (i segurament liderar) Equo. Iniciativa es sent molt pròxima a Els Verds, però no és un partit verd i això resulta palès en les seues prioritats polítiques i en moltes altres coses que ara seria llarg resumir. El fet és que tampoc ens ha defensat excessivament a l’hora de mantindre una major “quota verda” al sí de Compromís, ni del govern valencià. D’altra banda, el Bloc (ara anomenat Més Compromís) que en el passat ha subscrit pactes amb Els Verds, com per exemple el pacte municipal del 2007, que mai em cansaré d’agraïr, donada la delicada situació en la que va quedar el partit ecologista quan la direcció d’Esquerra Unida d’aquell moment (Gloria Marcos i Ricardo Sixto) ens va excloure de cap lloc raonablement d’eixida en la primera vegada que Compromís (la primera versió, diferent a l’actual) es presentava a eleccions, malgrat haver sigut dels qui més férem per donar suport a aquest projecte. El Bloc té bases amb molt de component ecologista, especialment a les comarques centrals i és innegable una bona sintonia de part de la seua militància amb l’ecologisme, però també té sectors molt refractaris a aquest moviment. Recordem per exemple a destacats líders “paranyeros” de la Plana de Castelló, o d’altres que són defensors de la caça, o d’altres vinculats al món agrari que recelen dels ecologistes, com enemics del món rural. No és la tendència majoritària, estic segur, perquè també tinc molts bons amics al sí de Més Compromís, totalment coherents amb l’ideari verd i la sostenibilitat, però la diversitat de tendències internes i el fet que com organització tinguen altres prioritats, molt respectables, fan difícil considerar a aquest partit com una opció política nítidament verda o ecologista.

No tinc espai ací per analitzar perquè tampoc el PSPV o Unides-Podem poden considerar-se entitats verdes, malgrat que tinguen destacades personalitats i militants molt informats i amb sensibilitat per aquesta corrent política. Un fet clar és que l’únic referent nítidament verd, reconegut pel Partit Verd Europeu, entre les entitats polítiques del nostre territori, és Verds-Equo.

Arribats a aquest punt el que vull concloure és que, quan més necessiten polítiques verdes i polítics verds (homes i dones) sembla que la nostra situació política no sols no afavoreix el seu protagonisme, sinó que el redueix. Segurament açò no és sols un aspecte “aparent” sinó que té implicacions en la política real del nostre govern actual (sempre molt més avançat en aquest tema que els anteriors governs conservadors que hem patit, no vull que ningú puga interpretar que no sé apreciar les diferències).

Aquesta situació es manifesta de múltiples maneres en els fets reals i les actuacions de l’actual govern valencià. Es tradueix en coses com una política forestal que no acaba de separar-se de la que es feia fa dècades amb l’Icona franquista, o en la concepció errònia del progrés i el desenvolupament sostenible, malinterpretat com a creixement indefinit de les infraestructures insostenibles, com ara l’ampliació del port de València, l’AVE, les carreteres redundants i devoradores de territori o la manca de recursos i inversions en les actuacions de millora i protecció eficient dels espais naturals, o les poques, erràtiques i disperses actuacions en l’establiment d’un model viable de desenvolupament rural digne, equitatiu i amb futur. O, molt recentment, en l’enfocament de l’expansió de les energies renovables que acabaran ubicant-se, en contra del que diu la mateixa normativa reguladora, en sols no urbanitzables, de naturalesa agrícola i forestal, amb el dolor i estranyesa de les poblacions d’interior. Sé que moltes d’aquestes errades no són imputables ni a Compromís ni a Unides-Podem, sinó a l’altra part del Botànic; però mostren clarament la poca empenta verda que encara tenim a les nostres institucions i una indicació del camí que ens falta per recórrer. I no podem esperar al 2100, que com dia aquell, tots calvos, i aquesta vegada, realment tots.

El fet és que ara és l’hora dels verds, però cada vegada en són menys en les institucions que haurien de fer polítiques verdes. Una mala notícia; però el remei el tenen, sempre, els ciutadans.

És el clam, expressat de mil maneres, que s’ha escoltat en una gran manifestació a Madrid aquest dissabte. Ben clar: volem energies renovables i volem que s’ubiquen racionalment, on toca

Des de fa mesos nombrosos col·lectius i persones, especialment ecologistes, científics, agricultors i entitats de les comarques interiors valencianes, i de tot l’estat, demanen una ubicació racional de les energies renovables (EE RR). Davant aquestes demandes s’han escoltat declaracions públiques de persones vinculades als governs autonòmics i central que desqualifiquen les crítiques i acusen als qui les fan d’oposar-se a la implantació de les renovables. No obstant, els qui reclamem una bona ubicació de les EE RR, expliquem una vegada i altra que defensem aquestes energies i que només demanem que se situen de la manera més escaient, eficient i racional, respectant terres i ecosistemes valuosos.

Els ecologistes portem dècades (des dels anys 70 del passat segle) reclamant que els estats i tota classe d’institucions implicades, investiguen, desenvolupen i apliquen aquestes noves energies. Els científics porten també dècades explicant que les EE RR són necessàries per aturar el canvi climàtic i l’esgotament i encariment de recursos energètics limitats i no renovables. Institucions i organitzacions supranacionals també han demanat amb reiteració la progressiva substitució dels combustibles fòssils per altres energies menys contaminants. Mentre tant, successius governs han ignorat i menystingut reiteradament aquestes demandes i han fet molt poc, tard, i moltes vegades de manera inadequada. Per exemple, al nostre territori, amb molts anys de retard, el darrer govern de E. Zaplana va aprovar un Pla Eòlic Valencià, amb nombroses mancances i deficiències i que, sense cap justificació, es concentrava només en grans parcs eòlics ubicats tots en muntanyes de l’interior valencià, incloent moltes zones LIC (llocs d’interés comunitari, que formen part de la Xarxa europea Natura 2000). Aquest pla va ser contestat per diferents entitats valencianes i és un dels temes pels quals Zaplana està encausat en processos judicials. Sembla que l’adjudicació de l’enorme negoci que representen aquestes grans instal·lacions industrials es va fer de manera poc transparent i en benefici d’unes determinades empreses i, de retruc, del propi president autonòmic. Malauradament, les actuals normes del govern valencià sobre la ubicació dels parcs eòlics, es basen en aquest pla, sense modificacions importants.

Molts dels que ara critiquen als ecologistes per demanar una ubicació racional, no van fer molt per impulsar les renovables durant les passades dècades, mentre els ecologistes es manifestaven i feien peticions i reclamacions legals per impulsar-les. Com s’atreveixen ara a dir que si hi ha algun retràs serà per culpa dels ecologistes? Recordem una cosa ben clara: els ecologistes hem sigut els primers en moure’ns en favor de les EE RR, i ara mateix seguim reclamant-les quan abans. Però, a més, demanem que aquesta implantació es faça bé, no podem salvar el medi ambient per un costat i ocasionar-li greus danys per un altre. El canvi climàtic és una de les més greus manifestacions d’una crisi ecològica més gran ocasionada pels mateixos humans. Una crisi que inclou erosió i desertificació, destrucció d’hàbitats i pèrdua de biodiversitat. Tots aquests problemes estan units i no podrem solucionar-ne un d’ells si agreugem al mateix temps un altre igualment important. Tots afecten al mateix planeta i estan originats pel mateix model econòmic obsolet.

Però, què vol dir una ubicació racional? Per començar, significa que haurien d’implantar-se majoritàriament prop dels llocs on més es demanda i es consumeix l’energia. És totalment lògic i és just. Aquells qui més es beneficien de l’energia són els qui més motius tenen per fer-se’n càrrec dels aspectes negatius que comporta la seua implantació. Ja està bé d’exportar les externalitats negatives lluny del lloc on es generen, com en el cas dels fems; majoritàriament generats al litoral (on encara es fa poc per reciclar-los íntegrament) però que s’han enviat a abocadors i plantes de tractament situats moltes vegades ben lluny. És un model que no s’ha de repetir. A més, portar la generació d’energia lluny d’on es consumeix, multiplica els impactes ambientals. Afecta a paisatges i ecosistemes d’alt valor, que són ara un dels principals capitals (quasi l’únic que tenen) a les comarques interiors. A més s’incrementa molt la longitud de les línies elèctriques per transportar l’electricitat, amb el que implica d’impacte paisatgístic, desforestació, erosió i risc d’incendi. Açò resulta, a més, molt ineficient, ja que les pèrdues per transformació i transport d’energia a llargues distàncies arriba a tindre fins un 20% de pèrdues.

Se’ns diu que ubicar-les principalment (no en exclusiva) a les zones litorals i grans ciutats és impossible, però la justificació no està clara. S’ha efectuat ja un estudi detallat que analitze a fons les possibilitats d’instal·lacions solars i eòliques en les localitats de màxim consum i les immediacions? Si existeix, encara no s’ha mostrat públicament. A tots ens agradaria conèixer-lo. La resposta que se’ns dona és que no hi ha suficient lloc als teulats de les cases per aconseguir gran part de l’energia necessària. Però per què només han de ser plaques solars i només a les teulades? Als municipis afectats s’hauria d’explorar a fons la possibilitat d’instal·lar en determinats llocs generadors eòlics (els hi ha sense pales, i de mides no tan grans) i les plaques solars també podrien ubicar-se en altres zones urbanes i urbanitzables, per exemple, polígons industrials, àrees marginals desaprofitades, en forma de pèrgoles en jardins, parkings i fins i tot en infraestructures viàries, portuàries, etc. La proposta que fem a l’administració autonòmica és que contacte amb els ajuntaments més consumidors d’energia i representants d’empreses, sindicats, organitzacions veïnals, altres administracions i altres parts implicades, per a determinar en aquests municipis el màxim de potència instal·lable, per cobrir la major part de la demanda. Una vegada efectuada aquesta tasca de racionalització, que hauria de ser sistemàtica i rigorosa, l’energia que ens falte per ubicar es podria buscar en altres llocs, començant pels més pròxims; però sempre després d’haver esgotat al màxim les possibilitats en els municipis més consumidors.

Potser la resposta al fet que no s’haja començat per ací siga la diferència del preu del sòl entre urbanitzable i no urbanitzable; entre litoral i interior; i aquesta resposta segurament aclareix moltes coses. És raonable que l’administració garantisca la lliure competència i les possibilitats de fer negocis honrats, però no a costa d’altres drets o valors, igualment importants o més, com ara la preservació dels recursos naturals i la biodiversitat, el repartiment equitatiu de les càrregues, les possibilitats dels territoris d’interior de aconseguir un desenvolupament digne, sostenible i just, etc.

Les renovables s’han convertit en un gran negoci que, previsiblement, anirà un augment. Està bé que els promotors aspiren a tindre beneficis, però no està tan clar que tinguen dret a obtindre beneficis especulatius, passant per damunt dels interessos de molts ciutadans i de bens que són de tots els valencians.

Ubicació racional també vol dir preservar de manera adequada les terres fèrtils productives i els recursos naturals que el decret 14/2020 no garanteix amb suficients cauteles. També vol dir no danyar les vies de futur desenvolupament sostenible de les comarques d’interior, que en gran mesura depenen de la conservació del medi ambient i el paisatge i que apareixen als mitjans de comunicació pels dèficits de rendes, serveis i possibilitats econòmiques, situació que ha generat un greu despoblament. Per una banda s’anuncien mesures compensatòries i, per altra, actuacions que agreugen el problema. En l’esmentat decret regulador es permet l’afectació a zones perifèriques de parcs naturals, a determinades parts dels LIC, a parcs municipals, etc. Açò cal millorar-ho molt. És per corregir totes aquestes deficiències que demanem una moratòria en l’aplicació de la normativa actual que ha originat una mena d’erupció volcànica d’ocupació de sols agrícoles i forestals en comarques interiors, no amb negra lava, sinó amb lluents plaques solars; un procés clarament especulatiu, liderat per grans empreses, moltes de les quals no són del sector elèctric, ni cooperatives, justament. Per demanar aquesta moratòria se’ns acusa de retardar la implantació de les EE RR. Una acusació ridícula i intolerable, després de dècades d’inacció i mala o nul.la planificació per part de les administracions, es vol permetre que l’especulació siga ara la qui ordene el territori.

Quan parlem de moratòria, no estem parlant de deixar les coses parades “sine die” o ajornar-les anys. Per començar, aquesta només afectaria als sòls no urbanitzables (SNU). Aquelles instal·lacions previstes en sòl urbà o urbanitzable, que no paren ni un instant, que s’acceleren tot el que es puga, que es comence per elles. Pel que fa al SNU demanem la moratòria fins que es corregisquen les deficiències i contradiccions de la normativa actual, incloent-hi més diàleg i participació pública real. Si l’administració pot fer eixes esmenes en setmanes, millor que millor. Estem parlant d’un breu període de temps, setmanes o pocs mesos per planificar millor i modificar el decret 14/2020. Quan més aviat es faça açò, menys temps perdrem. Fer les coses bé pot ser un poc més lent, però duren molt més.

Acabe de parlar de contradiccions en la normativa. Quines contradiccions? Molt evidents. Tant el decret 14/2020 del govern valencià, com el PNIEC elaborat pel govern estatal i en el que es basa la norma valenciana, presenten destacades contradiccions entre els objectius i intencions i els resultats que estan obtenint-se, justament perquè la redacció fina acaba per trair eixos principis rectors que podríem subscriure els ecologistes i molta més gent. Per exemple entre els objectius esmentats destaca el de l’eficiència, i ja hem vist que les normes permeten una destacada ineficiència, resultat d’ubicar la generació lluny d’on es demanda l’energia. Es parla de participació ciutadana i aquesta ha sigut molt pobra, especialment en el procés previ al decret i també després. La major part dels afectats no s’han assabentat fins quan ja era molt tard. També molts ajuntaments de poblacions menudes s’han vist desbordats i mal informats per normes que els afectaven enormement.

Els documents legals parlen de preservar la biodiversitat i ja hem vist que els projectes poden afectar fins i tot zones protegides on habita gran part d’eixa biodiversitat. Aquestes energies es promouen per evitar els danys d’un canvi climàtic generat pels humans, que comportarà pèrdues de zones agrícoles, erosió, desertificació, disminució de recursos hídrics i pèrdues de biodiversitat, i aquesta normativa no garanteix que la seua mala ubicació no vaja a agreujar a escala local, i en gran part del nostre territori, impactes d’aquesta mena. Entitats composades per científics i tècnics prestigiosos (com Aliente) han destacat i explicat aquests greus riscs derivats d’una mala ubicació de les EE RR.

Finalment, per no fer aquest escrit més llarg, la norma valenciana diu que seria desitjable que les instal·lacions anaren a parar preferentment a sòl urbà o urbanitzable; tanmateix quasi tots els projectes registrats afecten al no urbanitzable. Com és possible que una regulació que busca un objectiu tan clarament destacat servisca justament per al contrari del que es proposa? Segurament està mal fet. Urgeix rectificar. Encara és possible fer-ho. Guanyarem tots i no únicament els especuladors i grans empreses (que segur que sempre tindran un bon tros de pastís; ells mai perden). No és el sobre-benefici desmesurat dels promotors el que s’ha de garantir per l’administració, sinó els interessos de la major part de la població.

Tanmateix, transcorreguts poc més de set mesos de l’entrada en vigor del decret i malgrat l’imperi omnipresent de la pandèmia, han sorgit al País Valencià un grapat de plataformes ciutadanes per moltes comarques d’interior, alarmades pels greus impactes socials, econòmics i ambientals que un allau de projectes, emparats per aquesta norma, poden provocar.

Resulta que no hi ha prou amb bones intencions ni amb bones paraules. Cal alguna cosa més, i s’està a temps encara per modificar els aspectes d’aquest decret que originen els efectes indesitjables. Primer que res, cal reconèixer que hi ha defectes en el text legal quan una norma que aposta preferentment per l’ocupació de sòl urbà o urbanitzable front els sòls no urbanitzables i que manifesta la prioritat d’emprar edificis o construccions ja existents en àrees urbanes o periurbanes o altres instal·lacions cobrint pèrgoles en jardins, aparcaments, naus industrials, solars sense ús, etc., no aconsegueix dirigir cap aquestes opcions la majoria dels projectes que es presenten. El decret ofereix incentius per a les instal·lacions de mitjà i menut tamany, adreçades a l’autoconsum, però açò no evita que al final apareguen projectes de desmesurades dimensions que pretenen ocupar sòls agrícoles de menudes poblacions de les comarques d’interior. Amb el greuge afegit de que aquestes ubicacions molt allunyades dels principals centres de consum energètic, situats a les comarques més litorals, incrementa l’ineficiència i el malbaratament energètic i els impactes ambientals (pel transport i les transformacions), a més que no resulta ni just ni equitatiu. Alguna cosa està fallant.

Tot açò provoca importants problemes i incongruències. Un decret que pretén efectuar una important aportació cap a la sostenibilitat del nostre territori origina (se suposa que involuntàriament) un allau de desmesurats projectes just en el territori que presenta encara majors valors ambientals, i que necessita la preservació i millora d’aquests valors per poder bastir un model viable de desenvolupament sostenible. Una via que faça un ús realista i intel·ligent d’aquests recursos, combinant les activitats agropecuàries, la conservació del medi ambient i un turisme respectuós basat en uns paisatges privilegiats i en les sinèrgies amb les altres activitats esmentades. Un model que es veu clarament amenaçat per aquest allau de grans projectes que no amaguen les seues pretensions especuladores, oportunistes i de visió a curt termini.

Molts dels mega-projectes coneguts pretenen ocupar terres agrícoles valuoses, paisatges emblemàtics, zones forestals essencials no sols per els habitants rurals, sinó per a tots els valencians i valencianes. La sostenibilitat implica, entre d’altres coses, preservar també tots aquests valors. Però la concentració de projectes industrials en les comarques d’interior ni és sostenible ni és bo, a la llarga, ni pel medi ambient, ni per la societat valenciana ni per l’economia. Només resulta beneficiós per l’economia d’uns pocs grans inversors i a un termini curt... vaja, la “vella economia” de sempre, que ni és sostenible, ni busca el be comú, ni és equitativa, ni justa, ni digna... i no és la que necessitem.

Suposem que els interessos reals i les previsions del Consell no eren que passara aquest desgavell, sinó la literalitat de les intencions i les paraules que es manifesten en l’encapçalament del decret i en diferents punts de l’articulat, que semblen apuntar en una direcció realment sostenible. Aleshores, si és així, i si el que està passant és resultat d’efectes inesperats o insuficientment controlats... hem de concloure i acceptar que el decret té defectes ja que no està logrant exactament el que pretenia. Té defectes i algunes persones i col·lectius ja estan identificant-los en apartats concrets de la norma. Defectes, imprevisions o indefinicions que poden acabar pervertint i traïnt la finalitat prioritària i declarada d’aquesta regulació: la sostenibilitat. No existeix una sostenibilitat parcial, a mitges, a estones, allà si i allà no. La sostenibilitat és global o no és. Encara estem a temps per modificar el decret. És possible i és molt convenient per al conjunt de la societat.