Vaig directe al moll: La dicotomia oposicions sí/no (que també promou el sindicat majoritari des de la postura oposada) és una falsa dicotomia que deixa víctimes a banda i banda. Les oposicions són tan necessàries com ho és fer justícia amb els abusats laborals i ambdues coses es poden i s'han de compaginar. La clau a curtíssim termini és el nombre de places que ixen.

No entraré en si els motius sanitaris haurien d'aturar-ho tot perquè entenc l'interés legítim dels opositors que porten anys estudiant i que confien justificadament, pense, en la capacitat de les institucions valencianes per a gestionar les proves, però també entenc que la igualtat d'oportunitats, ja prou qüestionable en situacions normals, en esta ocasió serà directament una quimera.

Tampoc m'entretindré en la idea, formulada amb certa demagògia, que “estes oposicions són necessàries [...] sobretot per a l’alumnat del País Valencià” perquè és evident que qualsevol solució entre els dos extrems (oposició lliure i consolidació de treballadores en frau) tindria com a conseqüència l'estabilitat laboral imprescindible per a poder donar un bon servei públic. No, els alumnes no tenen cap necessitat que al maig el seu professorat estiga capficat en uns exàmens selectius. Ací, en realitat, només està en joc quins individus ocuparan quines places, no el fet que aquestes s'ocupen. En concret, per acotar encara més, el que jo qüestione és el destí d'aquelles places estructurals que no s'han creat recentment sinó que són treballades des de fa anys per treballadores en abús. Si no diferenciem crear feina pública d'ofertar-la no es pot tindre un debat seriós. I Conselleria està lluny d'haver creat les 4000 places que ofertarà.

Vaja per davant que, mentre no canviem el sistema d'accés, sí que vull oposicions, vull que es genere com més treball millor i que s'oferte tot allò creat, però mai a costa dels drets laborals.

Simplificaré en poques línies la situació de l'interinat en abús: durant decennis les places que s'anaven creant i, segons l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic, havien d'haver eixit a oposició no isqueren. Açò alimentà una borsa cada vegada més gran de treballadores, moltes de les quals havien aprovat diverses convocatòries amb bona nota però sense plaça, pel baix nombre ofertat. Evidentment estes persones estaven en actiu perquè les places existien i així anaren sumant experiència, triennis i anys de vida, i passaren 5, 10, 20 i fins i tot 30 anys. No sé si som conscients de l'escala temporal però 30 anys de servei públic en precarietat és més del temps que alguns dels joves aspirants porta viu. Es diu prompte. Els últims anys els governs aprovaren, junt amb els sindicats, les anomenades oposicions d'estabilització per tal de reduir la temporalitat d'un terç de la plantilla fins a un 8%, seguint el mandat d'Europa. El TJUE, però, es pronuncià el 19 de març de 2020 amb una sentència que no obligava a fixesa automàtica per a les treballadores abusades ni tampoc prohibia les oposicions lliures. El que sí feia, i ho feia de forma cristal·lina, era no acceptar el concepte “oposició d'estabilització” com a mecanisme per a sancionar el frau de llei. El motiu és evident: les oposicions lliures no són deterministes, estabilitzen places però no consoliden persones en frau de tal manera que aquest pot quedar sense sanció. Quines altres opcions deixa obertes la Cúria a les administracions per a sancionar el frau de forma compatible amb unes oposicions massives és quelcom que les mateixes administracions haurien d'explorar si estan interessades.

Dit açò i seguint amb el text, és perversa la dicotomia adults/joves en la hipotètica conversació “tu, jove, que acabes d’arribar a la borsa, espera, viu uns anys més així en precari, que jo [...] he de consolidar abans que tu”. És perversa perquè està acceptant l’existència d’una classe precària estructural (i generacional!) per a la qual no hi ha més proposta que el lliure mercat, en el sentit més insensible i liberal possible. Així, mentre els interins abusats es dibuixen com a privilegiats històrics, no es parla dels privilegis de qui signa el text: si es trauen totes les places acumulades, alguns gaudiran en el seu moment vital òptim d'una ràtio places/aspirants inèdita que només s'explica perquè a altres en el passat se'ls va negar eixa oportunitat. El primus inter pares meritocràtic ignora completament este fet. I pensar que, donat el tipus d’examen, es pot sostindre la mateixa competència durant vint anys, dels 25 als 45 o més, és una completa fantasia. És més, fins i tot des del punt de vista meritocràtic (amb el que no em trobe còmode) és injustificable que una persona amb un 9 no tinga plaça i altra persona amb un 5 en tinga. Les oposicions massives amb poca periodicitat eliminen completament la pressió de selecció. És l'aixeta que s'obre cada 20 anys i ho tapona tot fins a la propera, un clàssic a l'estat espanyol. No estic, per cert, espigolant cireres, l'exemple de dalt es compta per centenars si no milers, en trobe de nous cada curs.

Em pregunte, doncs, com es justifica des d'una perspectiva d'esquerres que una generació aleatòria tinga una oportunitat única i irrepetible bastida sobre els muscles de l'abús laboral. Com es pot despatxar la crítica com simple adultcentrisme? Està la joventut progressista disposada a acceptar unes ràtios pitjors a canvi de fer justícia i tancar gran part d'este debat innecessari?

Vaig acabant. D'interins hi ha de totes les edats i són persones amb cara i cor i aspiracions i frustracions com tothom. D'altra banda, el col·lectiu jove té una condició que no es troba en altres grups socials i que el fa únic: el carnet té data de caducitat, tothom envelleix. Això no vol dir que no hi haja perspectiva jove, perquè sí hi ha problemàtica jove. Però la demarcació jove/adult és un continu que, a més, es transita vulguem o no. Si no es soluciona el problema d'arrel, una gran part dels joves que hui subscriuen el text en uns anys estaran contestant-lo. A risc que se m’acuse d'adultsplaining: estudieu de valent i assegureu-vos d'aprovar perquè esta serà l'última oportunitat. Després vindràn, en el millor dels casos, ràtios molt més competitives que reflectiran el comportament real del sistema o, en el pitjor, la mateixa precarietat laboral i frustració que els últims anys. Governar també és treballar per un sistema predictible que no pegue volantades generacionals i permeta als individus fer plans de vida.

Com he dit, avant amb les oposicions, de totes les places legals possibles i com més millor, perquè volem oportunitats laborals per tothom i sobretot perquè volem una educació pública forta. Però per dignitat progressista i per justícia o encara que siga per prudència, tractem el frau de llei amb la sensibilitat que les abusades mereixen. Si no es fa així, Europa tardarà però acabarà traient-nos els colors com ja passà a Itàlia i com està passant a Portugal.

Em permet unes paraules finals cap a l'STEPV, que també està fomentant la falsa dicotomia. Si es fera una campanya forta i inequívoca per l'apertura de borses, l'exclusió de l’oferta pública d’aquelles places en frau i les oposicions amb garanties sanitàries a juliol no caldria acudir al nefast “no a les opos” que col·lapsa qualsevol matís i que tant polaritza i enutja, justament, el jovent.

Cada volta que es parla del futurible corredor verd del llit nou s'ignora activament el potencial corredor verd de La Punta, fins al punt que és creïble pensar en aquell com un distractor d'aquest.

Cada volta que es parla de justícia cap al poble, de megaprojectes i de política de fets consumats s'està callant que la ZAL va ser recentment anul·lada de ple dret pel Tribunal Superior i que el solar sense urbanitzar ha de ser considerat com a sol agrícola d'especial protecció.

Cada volta que es parla del valor patrimonial de l'horta periurbana, de la UNESCO, s'amaga que La Punta és part d'este sistema i que, si La Punta cau, darrere fàcilment anirà En Corts i tota la trama que depèn de la séquia de Rovella, amenaçant inclòs el reconeixement de Patrimoni Immaterial del Tribunal de les Aigües.

Si la València del futur serà verda o no serà, si la bicificació és inevitable, si la ciutat es va a fer més humana a la força tal volta seria interessant dedicar recursos a lluitar per allò que no té un futur tan descomptat. Cada volta que es parla d'urbanisme tàctic perquè la ciutat ha de ser dinàmica, adaptable i versàtil es silencia la irreversibilitat que implica plantar un polígon a l'entrada sud de la ciutat.

Cada volta que es parla de futur incert, de resiliència, d'adaptació al canvi climàtic, s'ignora la ZAL. Cada volta que es parla d'illa de calor, de relació ciutat-horta, de connexió entre els parcs naturals i amb el parc del Túria es calla que La Punta és l’horta periurbana per on més es refresca la ciutat i que, caprici del destí, és la connexió directa actual i històrica (pel camí de Pinedo seguint la séquia del Rei fins el port de Peransa) amb l'Albufera.

Cada volta que es parla d'implicació ciutadana, de participació del teixit associatiu, de democràcia directa s'ignora que la ZAL perdé la causa expropiandi i que el terreny és doncs un llenç blanc amb infinites possibilitats per al qual no ens han preguntat.

Cada volta que es parla del valor de la biodiversitat en entorns metropolitans, i últimament s'està fent molt, s’invisibilitzen les 850 fanecades de La Punta que l'alcalde titllà de “desert” i que ara segons els mateixos criteris seran pura biodiversitat a tocar de ciutat.

Cada volta que es parla de l'ampliació del port i de la bestiesa que implica pretendre fer pòdium portuari quan som la 53ena ciutat d'Europa en PIB s'està silenciant que la ZAL és part inseparable de la mateixa bogeria creixentista. És tot un pla per capítols que no té sentit desacoblar.

Que la València d'ara puga permetre's no explicitar la ZAL és només a expenses de la València futura que haurà de patir-la. Joan Ribó té un elefant al despatx, un espai negatiu que a base d'amagar-lo es fa més i més explícit i seria una llàstima haver d'esperar que s'il·legalitze per a encarar-lo. Li podria eixir més car del que pensa. La Punta vulgueu o no està ahi i cada discurs polític que la ignora acaba posant-la en valor. Cada no menció apunta cap a ella. Cada silenci fa més soroll. El que seguirà a este text en serà una prova més. Tant de bo m'equivoque.

Quin és el problema, doncs? El problema és que un projecte a tan llarg termini (la premsa parla de 20-30 anys), probablement costós i en un emplaçament que, com a mínim, és delicat i no depén de València, anunciat en un debat de l'estat de la ciutat en un context de precampanya electoral s'ha d'interpretar més per la intencionalitat que pel contingut. El marc conceptual des del qual l'alcalde donava l'anunci no li és propi: estava heretant-lo de la lluita recent per dignificar l'horta del sud, en especial de la campanya contra la ZAL que proposa un corredor verd per La Punta per a connectar Jardí del Túria amb Parc de l'Albufera.

És clar que ningú no ha inventat res: unir els parcs del voltant de la capital junt amb les taques d'horta mitjançant connectors verds no és una idea innovadora, porta decennis entre nosaltres. Tampoc no són un descobriment la lluita ciutadana per la Devesa i la del Jardí del Túria. Però ha estat la campanya contra la ZAL la que, recollint demandes prèvies, ha posat de nou estos assumptes damunt la taula. És fàcil, doncs, pensar que amb l'anunci de Ribó es pretèn desactivar estes reivindicacions ciutadanes en lloc de donar-ne solució. La prova de l'apropiació discursiva és l'eslògan de l'alcalde que ve a dir que, igual que la Devesa i el vell llit, el nou llit és nostre i el volem verd. Una relació sense massa sentit donat que aquest últim no serà fruit d'una victòria ciutadana (a qui es refereix eixe plural?, quina amenaça exactament plana sobre el nou llit?). On sí que té sentit complet és en el seu context original on es connecten les tres lluites tant de forma discursiva com geogràfica: el vell riu, La Punta, la Devesa. Les tres amenaçades. El que ací ix naturalment, allà sona maniqueu.

Amb aquesta proposta cara, complicada i a llarg termini el govern contraprograma i intenta invisibilitzar la proposta realista, factible, a curt termini i promesa. Què s'haurà tret en compensació?

No sóc de La Punta, no tinc interessos personals, només memòria i sentit de la dignitat. De fet, sóc nét d'expropiat pel Plan Sur, així que res no em faria més goig que veure'l reconquerit. Però no així. El corredor de Ribó és necessari. El de La Punta és urgent. I ens els volen intercanviar aprofitant el capital discursiu.

Sempre s'ha dit que en algun moment dels 70 es trobà un punt de consens en la idea de «perdre el sud per a guanyar el nord». No és descabellat pensar que eixa postura es justifica inicialment amb una infraestructura tan traumàtica com és la Solución Sur: després d'aquesta ferida es fa difícil tractar nord i sud com iguals i mes encara pensar que poden evolucionar de forma semblant.

Però el Plan Sur no ho explica tot; i és on vaig. La diferència des del punt de vista administratiu no es pot ignorar: mentre que al nord els diferents municipis poden unir-se per a fer front a l'urbs, al sud som propietat d'eixa urbs, som el seu pati traser per a fer i desfer.

La revista Obras Públicas del Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos nº28 de 1994 diu que «parece ser [...] que desde el punto de vista psicológico y emocional, era más aconsejable “sacar” el río fuera de la ciudad». Esta frase exemplifica perfectament la relació ciutat-sud: treure “fora” quelcom considerat roïn sense dedicar mig pensament al lloc on caurà. Però el nostre “fora” és un fora molt localitzat.

Arribats a este punt deixeu-me repetir, perquè mai és prou, la llista de les agressions que s'han patit entre Montolivet i la marjal: el susdit Plan Sur, l'estació de Sant Lluís amb les vies que surten cap al nord, la pista de Silla i la CV-500 que talla pobles i aterra ports, Mercavalència, les successives ampliacions del Port, la pèrdua de la platja de Natzaret i les afeccions a les platges al sud, la depuradora de Pinedo també mig il·legal i el solar de la vergonya de La Punta i Tres Camins. Sumem-li un fum de passareles, naus industrials, bases de contenidors i desguasos, tot de baixa qualitat paisagística, ample radi de degradació i alta propensió al tràfic pesat i perillós.

Este seguit, clar, ha deixat emprempta en la idiosincràsia local. Hi ha d'ell, al sud, que es pren la política com el destí que no es pot evitar, com un rellamp que te parteix la casa en dos. Vas vivint fins que et toca. “Què vas a fer?” De València no arriben més que imposicions. Comprendreu que a una persona a qui s'ha expropiat tres i quatre vegades (i els hi ha) és difícil convèncer-la del contrari, per moltes iniciatives que es facen en este sentit. Els 40.000 euros del DecidimVLC, per exemple i amb tot els respectes, donen per a que el lloro menge xocolata, però no van a retornar-los la confiança ni les ganes d'implicar-se en un sistema que ha aillat sa casa entre infraestructures deslocalitzades i rotondes i vies de tren. “Ai! I què vols?”. Compreneu que això crea una mena de depressió política col·lectiva de difícil solució, no?

Una de les conseqüències d'aquesta és que el sud no és un contrapès. Els motius s'han dit ja: som pedanies (“pertanyem a”), i com a tals ens han fet jaç. Els últims 60 anys han anat moldejant el sentir d'este poble fins no deixar més que resignació. Som un col.lectiu tan fraccionat com el nostre territori, desmobilitzats i difícilment mobilitzables. I els successius governs, sabedors, se n'estan aprofitant.

Acabe. Alguns porten mesos donant motius per a fer del solar de la vergonya de La Punta i Tres Camins un lloc amable. Un lloc que, a banda, siga una concessió simbòlica a eixe sud depredat. La resposta dels que governen i que ara bramen contra l'ampliació de la V21 sembla que serà engrandir la depuradora veïna i ofegar més la nostra dignitat. Dos tasses. O dos-centes. Les que calga. “Ai? I què fas?”.

Ens estan escrivint la història. Urgeix un discurs amb perspectiva de sud.