Les famílies, en el seu benintencionat afany d'evitar perills i conflictes als seus fills i filles, intenten generar una zona de seguretat al seu voltant, omplint-la, si poden, d'activitats formatives i construint barreres que impedeixen, quasi del tot, estar-se al carrer. Les famílies es transformen en taxistes/guardaespatles/repartidors en horari de vesprada/nit.

Aquesta zona de seguretat s'acaba convertint en una zona de confort de la qual és improbable voler escapar. El món conegut. Els centres comercials són el millor exemple d'aquest espai segur. L'únic carrer, amb els corredors de l'institut, per on els deixem caminar tranquils. Però no oblidem que els i les adolescents “passegen”, “parlen” i “es ”veuen“, també, en els nous carrers virtuals: les xarxes. Tenen molta vida fora del nostre control. Com sempre ha passat.

Ser adolescent, ser jove, ser persona, no és gens fàcil -tampoc- en aquesta gàbia d'or. Eixir de la zona de confort és necessari per a començar a construir-te un projecte de vida, per a conéixer-te, per a començar a ser, per fi, tu. Aconseguir espais on tingues l'oportunitat de fer coses que mai no has pensat que podies fer, on experimentes i amplies la teua visió de tu. Moments dels quals ixes amb més poder. Perquè tu tries què fer. I ho fas.

Les administracions públiques, en les seues polítiques d'adolescència i joventut, semblen repetir aquesta necessitat d'omplir el temps lliure amb activitats programades i canalitzar les formacions extraescolars cap a una utilitat des del punt de vista adult. Ajudar en aquesta etapa d'inseguretats comporta escoltar, deixar clar que estem ací per al que necessiten, que respectem les seues decisions, que els donem suport i facilitem els seus projectes. Mantindre zones de confort no pot ser el nostre objectiu. No estem ací per a organitzar activitats juvenils, sinó perquè els joves puguen organitzar les seues activitats.

Per tant, l’acompanyament del qual parlava al principi no pot fer-se des del poder que dóna poder castigar o poder posar una nota. Hem de ser referents positius pròxims, que els tracten com a persones, amb drets i deures. Amb opinió pròpia. Amb dret a equivocar-se. A fer passos pel seu compte. Aprenent a assumir responsabilitats pels seus actes.

I mentre arriba aquesta possibilitat d'un sistema d'acompanyament públic continuat d'aquestes característiques, voldria reivindicar l'activitat -crec que bastant infravalorada pel resultat que té en l'empoderament personal- dels moviments d'educació no formal o de temps lliure educatiu, que porten anys construint moments i espais que faciliten eixir d'aquesta zona de confort i ser tu, a la teua manera. Un centre d'educació de valors en cada barri, ¿tan difícil és adonar-se que és la millor inversió per als temps que vivim?

Jesús Martí és director general de l'Institut Valencià de la Joventut

Mi responsabilidad actual, y mi trabajo de siempre, me han llevado a conocer muchas personas jóvenes que dedican gran parte de su tiempo a que el mundo que les rodea sea mejor. Muchas, con pensamientos distintos, diversas, en todos los lugares, cada una desde sus posibilidades. Gente, maravillosa, que toooodos los fines de semana se junta para estar con un grupo de niñas y niños y reflexionan desde el juego sobre qué es la amistad o cómo enfrentar los conflictos, sobre las diferencias y lo que nos une, sobre el sitio en el que vivimos y el respeto. Gente, impresionante, que, en sus centros educativos, aparte de estudiar, asume responsabilidades y complementa lo que la educación formal le ofrece. Gente, responsable, que se compromete unas horas, cada semana, en alguna asociación, de manera voluntaria. Gente, valiente, que elige pasar una parte de sus vacaciones haciendo un campamento o un campo de voluntariado. Gente que se lo pasa bien, que recibe más de lo que da, me dicen cuando les pregunto por qué lo hacen.

Verdaderas escuelas de ciudadanía, espacios para crecer como personas y empezar a construir su propio proyecto personal.

Y, evidentemente, todo esto les supone un esfuerzo. Más esfuerzo. Y, evidentemente, todo esto les supone unos aprendizajes, unas habilidades adquiridas (de mejora de la autoestima, de empatía, de trabajo en equipo, de saber elaborar un proyecto, de liderazgo…), una mejor preparación para un mundo que no acabamos de saber cómo es.  

Y sin embargo hacer esas cosas es raro. En el imaginario colectivo, que creamos sobre todo el mundo adulto, eso es ser una persona rara. No acaba de estar bien visto. No parece el modelo a seguir. No está promocionado. “No pierdas el tiempo” les decimos.

Creo que ha llegado el momento de celebrar el Día de la Juventud, aunque sea un 12 de agosto, creo que sabemos que hay que hacer para celebrarlo: facilitar que sea posible que todas las personas jóvenes puedan pasar por experiencias de ese tipo (y eso se traduce en políticas de juventud concretas de educación en la participación y de ocio educativo accesibles a todas las personas: un centro de educación en valores en cada barrio) y cambiar nuestro discurso y nuestra actitud, ser ciudadanía activa, ser referentes positivos, aplaudir esa manera de vivir la vida.

Ser joven no es ser el futuro, es ser hoy ese otro futuro posible deseado.

*Jesús Martí Nadal, director general del Institut Valencià de la Joventut de la Generalitat Valenciana