En aquests moments recorde especialment aquell cartell incònic que vèiem quan anàvem al centre de salut on es representava a una infermera pregant silenci (i per tant respecte, tant a pacients com a professionals), si més no el to i la representació de la professió no era el més addient però posava en valor dues idees: l'infermera vetllant per la qualitat de l'assistència i que les infermeres representem el col·lectiu més nombrós i nuclear de la nostra sanitat i els nostres professionals en conseqüència, el seu principal i més valuós recurs.

Nightingale, la dama de la llàntia ha tornat a tenir cura de nosaltres. A Londres un dels hospitals de campanya instal·lats per evitar el col·lapse de l'NHS ha estat batejat amb el nom d'aquest “àngel guardià”. I de cop i volta, tornem als seus postulats més bàsics per combatre una pandèmia com ella combatia la mortalitat des de l'hospital de Crimea: ventilació, il·luminació i higiene. Higiene de mans, ara ho tenim claríssim: higiene per acabar amb un virus. Amb aquestes pautes igual de senzilles com revolucionàries van aconseguir reduir la mortalitat del 42% al 2%. Les investigacions de Joseph Lister, coetani de la primera infermera professional, també van suposar una fita en la higiene i desinfecció al utilitzar per primera vegada els antisèptics, gràcies als quals, hui disposem del nou company de vida, el gel hidroalcohòlic. Els seus llegats, molts anys després, continuen sent imprescindibles per al benestar de tota la societat.

El missatge que es trasllada des de les autoritats sanitàries per combatre la infecció per SARS-CoV-2 que provoca la malaltia COVID-19 tornen innegablement a tindre com a base aquests principis, que va anunciar Nightingale “hi ha cinc punts essencials per assegurar la salubritat dels habitatges: l'aire pur, aigua pura, desaigües eficaços, neteja i llum”.

La infermeria no es caracteritza per ser una ciència que requereix de grans inversions en tecnologia ni en investigació de laboratori, sent una disciplina sanitària, coneix i usa aquestes tecnologies, però el seu centre d'atenció és la persona, com a ésser complex i polièdric. Fem prevenció, potenciem la salut i tractem la malaltia en totes les seues esferes, perquè ens importa i preocupa oferir una atenció holística, i això també requereix analitzar el medi que la rodeja, i la interacció amb ell.

Nightingale en 1852, va ser la primera autora que oferia un paradigma per desenvolupar un marc teòric, i ho feia posant a la persona en el centre, també va ser la primera a establir una administració i planificació hospitalària eficient i la correlació entre les tècniques i les necessitats de les instal·lacions mèdiques. Amb aquestes qualitats intrínseques a la professió, la infermera es revela com un actiu molt valuós per a l'exercici de polítiques públiques, però malauradament, i fonamentalment degut a la bretxa de gènere, la figura de la infermera no es comuna en els equips directius.

Dies com el que celebren hui ens permet recuperar un poc la visibilitat de la professió infermera que es nega en el dia a dia. Reivindicar el treball silenciós, humil i constant de la infermera és sempre una tasca pendent que en moltes ocasions no ens deixa veure el gran potencial que té, no sols per la versatilitat i la capacitat de treball en equip sinó pel grau d’humanització que aconsegueix en una organització quan posa a les persones en el centre de les polítiques.

*Dr. Cristian Veses Donet, infermer, doctor en Biomedicina i sotssecretari de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica

La qüestió no és baladí o un deliri d’Esquerra Unida, sols a la línia C6 de rodalia que connecta Castelló amb València, degut al deteriorament del servei el nombre d’usuàries s’ha reduït en els darrers mesos a la meitat (de 18.000 a 9.000), la falta de personal i les obres del corredor mediterrani, que acumulen retards i esperes des de fa anys impossibiliten la ciutadania anar a l’escola, la Universitat o els seus treballs respectius en tren.

El govern del Botànic tampoc ha posat cap solució o pressionat Adif (de qui depenen les obres) per a que s’adopten mesures urgents i necessàries i l’oferta en transport públic a la nostra província és risible.

A Castelló i comarques és particularment sagnant, i malgrat les preguntes, precs i insistència d’EUPV/IU en les Institucions allà on està present, aquells que haurien de posar solucions, en estos moments el tàndem PSOE-PSPV, sols demoren les preguntes, responen amb evasives o dissenyen circumloquis amb molta creativitat lingüística pròpia de polítics perpetus, per a no contestar a la pregunta: quan tindrem el servei de rodalies que necessitem?

Encara recordem les paraules del ministre de Foment Íñigo de la Serna quan va visitar Castelló quasi farà un any, prometent que es triplicarien els serveis de rodalies als nostres pobles, del ministre, com de les seues promeses ja sols queda el record i l’amargor, novament, de la marginació i els incompliments. I la realitat és molt més preocupant, perquè més enllà dels múltiples anuncis publicitaris que s’han fet, inclús així, no es cobreix la necessitat d’ampliar el servei perquè ni tan sols arriba per a renovar el parc actual.

L’esquerra transformadora va aconseguir canviar Rajoy i li va prestar a Pedro Sánchez el govern. Podria pensar-se que amb els socialistes governant al País Valencià i a Espanya potser Castelló podria recuperar una miqueta de la dignitat perduda a colp de cancel·lació de trens, però sembla que el Sr. Puig i el seu Consell no tenen cap proposta per a Castelló en matèria ferroviària. A més a més, l’actual ministre de Foment del PSOE, segons publica la premsa, ja ha deixat un recaet a Puig, “ni més finançament ni infraestructures”, Ábalos que per a més inri també és valencià.

En el darrer debat de Política General a Les Corts a Ximo Puig no se li va sentir ni una mísera solució a la exageradament nefasta situació dels nostres trens i pel que sembla en el que li queda de legislatura (més curta si el resultat de la calculadora electoral li agrada) no mourà ni un sol dit a pesar de conèixer la situació de primera mà i a pesar que sap que és senzillament impossible anar de Castelló a Vinaròs excepte amb regionals o TALGO que són lents, escassos i que vénen a costar fins a quasi 18 euros.

És per això que no podem callar-nos i seguirem defensant, en tots aquells espais en que Esquerra Unida tinga presència institucional, que a les nostres comarques arriben trens, que la gent puga usar aquest mitjà de comunicació amb normalitat, per coherència, perquè creiem que el model de vertebració territorial es basa en unir persones, en primer lloc, i facilitar-los arribar al treball, a casa, a la Universitat o al poble del costat i perquè creiem en el tren de proximitat com un mitjà de comunicació sostenible, eficaç i eficient.

*Cristian Veses és membre de l’Executiva d’EUPV

El pla que ha tingut sempre Europa per a Espanya, i en concret per a la nostra costa ha sigut per representar-nos com el ressort d’Europa. Un model de desenvolupament basat en el sector de serveis que desincentiva altres més productius i amb major valor afegit com la industria i sectors tecnològics que aporten un alt grau d’I+D+i a més a més de fomentar una ocupació precària, amb sous baixos, alta estacionalitat i temporalitat que dificulten enormement construir projectes de vida. Elements que intervenen en la definició del miratge de la recuperació econòmica i la fragilitat del mercat de treball. No té cap sentit que sobre una superfície que suposa un 0,6% de l’Estat basem tot un model de desenvolupament que genera el 11,2% del PIB (a 2016).

L’INE informa del sobtat i ràpid creixement de la rajola situat en el 6% interanual en el primer trimestre del 2018, xifra que no es va assolir ni en l’època del pelotazo. Un altre element que ens deu fer saltar les alarmes és el ràpid creixement del treball en el sector de la construcció, que ja supera el 7%, mentre que per a la resta de l’economia és del 2,6%. El sector bancari, aliat necessari, torna a participar en el fenomen de la rajola relaxant les mesures de protecció que s’havien fixat després de l’esclafit de l’anterior bombolla urbanística i ja es poden trobar préstecs hipotecaris que es concedeixen per valors superiors al 80% i inclús del 100%. No podem repetir els mateixos errors que van ser el desencadenant d’una terrible crisi-estafa que encara estem patint en termes de desigualtat.

No podem obviar la situació del mercat immobiliari, a tot l’Estat el parc de vivendes noves ascendeix a més de 500.000; al País Valencià tornem a ostentar una posició dubtosament privilegiada al ocupar la tercera posició respecte a la resta de comunitats autònomes, i de les 52 províncies, Alacant es situa la primera, Castelló la quarta, i València la quinta. I en sentit contrari, l’oferta de VPO i lloguer social és irrisòria, i a la cua de les xifres a Europa.

L’esclafit al 2.008 de la bombolla immobiliària-urbanística que va propiciar la crisi financera i la qual encara estem patint ens fa parlar amb xifres de Cáritas que la taxa de risc de probresa al País Valencià durant el 2.017 es va situar per damunt de la mitja estatal, i l’INE el fixa en 31,3%, valor que deixa a les valencianes i valencians en la mateixa situació que a Rumania, Bulgaria o Grècia. Els desnonaments van arribar a la tràgica xifra de 4.558. 4.558 famílies que es van quedar sense llar i sense opcions. Però també cal parlar de les execucions hipotecàries que afecten a autònoms i xicotetes empreses, en augment des del segon trimestre de 2017. Per altra banda, des de 2.008 no ha parat de pujar la quantitat de persones que encara conserven el seu habitatge però no disposen d’ingressos suficients, inclús amb treball, per comprar el menjar, i poder cuinar-lo a casa. Situació que acaba agreujant-se quan es produeixen les desconnexions de la xarxa elèctrica, i en aquest ranking el País Valencià té l’honor de quedar entre els quatre finalistes.

Borriana, Xilxes, Cullera, Oriola... són ciutats dels nostre estimat territori que es tornen a veure en el parany tècnic-legal que amaga les malsonants sigles del PAI. En tot aquest ressorgir, el Consell ha bloquejat PAIs a Oliva i Tavernes de la Valldigna i ha anul·lat altres a Manises, Guadassuar i Chiva, localitat valenciana que sota el mandat del PP va arribar a projectar fins a 9 camps de golf. Però la ferramenta legislativa del PATIVEL no ha sigut capaç de fer un canvi de cicle i superar èpoques d’errades. No ha sigut eficaç en el cas del “gran Manhattan de Cullera” ni en el PAI Golf Sant Gregori de Borriana. El de Cullera contempla fins a trenta torres de 25 altures que llançarien al mercat 5.000 noves vivendes, el de Borriana fins a 7.000 més, i un camp de golf que necessitaria una piscina olímpica al dia per al seu manteniment. No cal insistir en el col·lapse del mercat.

El PATIVEL si deuria permetre el creixement dels nostres municipis de manera natural, fruït de l’expansió al volant del casc urbà i de zones ja urbanitzades, per raons d’eficiència i per evitar disfuncionalitats en la planificació dels serveis públics que ocasiona si es fa de manera aïllada i disseminada com ja han descrit personatges il·lustres com Le Corbusier.

La crisi encara molt viva entre un sector de la societat, amb un mercat laboral molt feble, la nova tendència especulativa sols suposaria incrementar la polarització social, i la gent més vulnerable no aguantaria l’esclafit d’una altra bombolla, la qual no seria una altra sense més, esta assentaria la reducció dels estàndards en nivells de desprotecció i desigualtat.

*Cristian Veses és membre de l’Executiva d’EUPV