Aquest nefast model de ciutat és un dels punts claus que hem pogut aturar amb els governs de canvi o això és el que sembla, perquè quan ens posem mans a l'obra, quan aterrem les idees a la realitat -això és governar- sembla que conscient o inconscientment alguns tornen a repetir (a copiar) models urbanístics tòxics i obsolets del passat.

Ja va passar amb el projecte del Cabanyal com ara al Grau, (per no parlar de la Punta o la V-21); són models heretats, obsolets, que s'han elaborat des del marc del creixement especulatiu, és dir, l'especulació i el “desarrollisme” més ranci propi dels 70. Pot ser caldria buscar altres visions de l'urbanisme més lligades a la sostenibilitat i a este segle, com el projecte bioclimàtic de la plaça de Bruges.

Discrepem, sí. Ja no podem posar per davant de tot l'edificabilitat, és a dir la (suposada) rendibilitat econòmica ergo l'especulació immobiliària. No es pot dissenya una (altra) gran torre, no es pot seguir pensant en nous PAIs mentre no tinguem resoltes qüestions bàsiques com: soterrament de les vies, com acabar altres vergonyoses herències urbanístiques (com les Moreres o Sociópolis) però sobretot no podem seguir endavant sense definir cap on anem, saber simplement i radical si cal seguir creixent, fins a quant i a quin preu.

Abordar l'urbanisme d'una ciutat de forma sectorialitzada és un error. No es pot concebre el port sense la ciutat, ni el Grau sense Natzaret, ni el Cabanyal sense la Malva-rosa. Crear un “espai únic” al costat d'un “simbòlic” recorda massa la vella política, la que es feia a cop de talonari, la que no pensava en la gent. I ara la ciutadania valenciana ja no accepta qualsevol cosa. Hem madurat, hem despertat i volem dir la nostra. L'urbanisme que València mereix és aquell que pose al centre les persones, en plural i majúscules.

Discrepem i això és bo. Tenim una gran oportunitat i malgrat la impaciència d'alguns, és el moment de respirar profundament, aturar els rellotges i repensar la ciutat que volem. Les valencianes i els valencians ens mereixem ser protagonistes, repensar el nostre futur. Quina ciutat és la que anem a deixar a les noves generacions? Com volem que siga la València del 2020? Com anem a adaptar-nos al canvi climàtic? En definitiva, quines són les prioritats que posarem damunt la taula per caminar cap a una ciutat sostenible, per molt llarg que siga el camí?

Deia al principi que hi ha un model de ciutat de l'especulació, però també hi ha un model de ciutat distint que posa les persones al centre, una ciutat que deixa de posar rajoles contra l'horta, una ciutat verda, saludable, habitable, transitable, oberta i amb encant. Una ciutat per la felicitat de cada dia.

Seguim discrepant. Perquè discrepar és (de)créixer