Fa poc  finalitzava el termini d’exposició pública de l’UNEIX. I, la veritat, de ser coneixedors del pas enrere del PSOE, Compromís no haguera desaprofitat l’oportunitat de recordar que la Planificació Estratègica en matèria de Mobilitat de la Comunitat Valenciana, UNEIX passa pel necessari, peremptori i urgent alliberament de l’AP7. Una estratègia fins a l’any 2030 que salta pels aires amb votacions com la d’ahir.

L’estratègia UNEIX, sens dubte, és una eina bàsica per equilibrar el territori des d’una perspectiva més sostenible i accessible, però tota ella descansa indefugiblement sobre l’eix vertebrador que suposa una AP7 lliure de peatges. Un altre escenari, condemna als i les valencianes a pagar dues vegades. Pagarem per l’ús de l’AP7 i pagarem, a través dels nostres impostos, per les necessàries infraestructures viàries que s’hauran d’executar per generar alternatives públiques i gratuïtes a l’AP7. Una doble imposició injusta i abusiva, que genera major impacte i que llasta el desenvolupament de la nostra economia productiva.

Coincidim, com a socis del Botànic, en els objectius i el projecte, però no podem retrocedir ni retrocedirem en els seus plantejaments bàsics.

Es poden plantejar, i així ho hem fet, mancances i accions puntuals que el projecte no ha recollit de forma concreta i que és necessari reflectir. De fet, molts pobles i comarques han realitzat aportacions que, si són recollides, milloraran el document de partida. Igualment, trobem a faltar l’estudi de diferents escenaris de futur i creixement, per tal d’avaluar costos i impactes ambientals en les infraestructures necessàries. Algú imagina com es dispararia el cost de les inversions en el territori valencià si no es produeix l’alliberament? O l’impacte que pot causar haver de redoblar infraestructures per no tenir l’AP7?

L’UNEIX dedica la seua major part de la inversió a carreteres, confiant de nou al transport amb vehicle a motor la mobilitat bàsica i sense una aposta decidida pels serveis de mobilitat urbana on existeix un ús potencial del 90% de la població. D'altra banda, s'assumeixen acríticament i sense una prèvia justificació i debat algunes infraestructures que haurien de ser consensuades socialment i per part de totes les administracions afectades, com l'ampliació del by-pass, V-30, V-21 o la Pista de Silla.

Però, en cap moment es planteja la possibilitat que no s’allibere l’AP7 a partir de 2020, perquè el pla deixaria de ser efectiu, o descansaria sobre la base de fer pagar als i les valencianes per una infraestructura híper amortitzada.

Tenim l’oportunitat de traçar una planificació que atenga les necessitats de les poblacions disperses de l’interior, que prioritze les rodalies i el transport ferroviari de proximitat, que desenvolupe sistemes de mobilitat sostenible com les connexions no motoritzades arran de tota la nostra geografia, i que reivindique aquelles infraestructures necessàries per a reforçar la nostra economia productiva.

Eixa planificació no deu, no pot, renunciar a la seua columna vertebral, l’AP7, paralitzant la cohesió de les infraestructures del nostre territori.

Estaríem DES-UNINT la nostra vertebració territorial.

*Teresa Garcia, diputada de Compromís a les Corts