Ha mort Josep Piera. Ha mort el dia de Pasqua. Els valencians celebrem l’alegria de la Pasqua, no el dolor de la Setmana Santa. O almenys així ho fèiem abans que les tradicions de ponent ens lligaren a creus tètriques i a pilars d’eccehomo. Els dimecres, els dijous, els divendres de la setmana abans de Pasqua eren dies de recolliment i d’espera, de fer dolços o mandonguilles d’abadejo, de penjar i assecar les llonganisses, dies de silenci però no de compungiment. Dies de preparar la casa per al Dia Gran. La Pasqua és un camp obert, una era, un hort o un arenal on tothom corre i riu, una llibertat il·limitada, una infantesa indestructible davant el Temps. El diumenge de Pasqua no calia creure en Déu per a notar en la pell l’ora benigna, l’aire que daura el cos de l’infant, el ventet que refresca els primers desigs de l’adolescent: “en el meu record perduren més els dies de la Pasqua preciosa que no els de la penosa Passió. I és que preferesc recordar les alegries que no els dolors”. Ho deia Josep Piera en una “Divagació de Pasqua” recollida en el llibre Tot són ones que li vàrem publicar l’any passat en Afers.

Quan en l’editorial Afers ens plantejàrem fer una tria d’articles de Josep Piera, de seguida advertírem que calia aplegar els seus escrits més paisatgístics, els dels bells llocs que l’havien fascinat, els de la memòria tant personal com col·lectiva, una memòria que és la causa i el fi de la literatura més resplendent de Josep Piera. Aquests articles —en aparença circumstancials— són un tast de la moral literària que recorre la seua poesia, els seus llibres de memòries i de viatges, els seus assajos: mediterraneïtat, vitalitat, ànsia de llibertat, èxtasi davant la bellesa de les ciutats i de les natures, fe en les persones, amor a la llengua dels valencians, passió per la vida. Josep Piera emergeix com a escriptor a principi dels anys 70 del segle passat: “els fantàstics setanta”, com en va dir ell mateix. Els setanta: anys d’enterrar la “puta postguerra”, anys d’una llum que havia de rentar-ho tot, anys d’una esperança que volia ser Història. Així eren, en aquell moment, les palpitacions del Temps. Després vingué el desencís: unes grises realitats sense ètica, sense estètica, voraces contra la història dels valencians. Però no plorem: d’aquells alliberadors anys 70 ve encara la força per esvair la nuvolada que ara plana sobre el segle XXI i l’enfosqueix.

Josep Piera va entendre que ens podíem salvar en la memòria, en la seua bellesa, en el corrent etern de la seua humanitat, no en les seues presons, no en els seus manaments estrictes. No cal una metafísica, ni una religió, ni una ideologia que ho explique tot. Només cal invocar els déus per a l’amistat i per al desig, per a la taula i per al llit. El saber, la saviesa, ens entra per la pell, sua cos avall, efímera i alhora transcendent. Per això els lars de Josep Piera tremolaven, de plaer i de dolor: els poetes andalusins, Ausiàs March, Teodor Llorente, Carles Riba, Joan Vinyoli, els grecs com Kavafis o Seferis, els italians com Sandro Penna o Eugenio Montale. O la música dels anys seixanta i setanta, la que el feu cantar i ballar, la que el va madurar com a home que abraça els homes i les dones, la de Françoise Hardy o la del seu estimat Gino Paoli, mort fa quasi un mes: “Sapore di sale, sapore di mare...” Josep Piera es va impregnar d’aquesta tradició d’indeleble joventut i en va fer una divinitat en mànegues de camisa, una divinitat per al carrer i per a la plaça, per al foc de la llar i per a la intempèrie del camí. En Piera tot és sensibilitat, sensitivitat, sensació: els sentits com a font de coneixement i de goig.

Podria haver sigut un siracusià. Podria haver sigut un napolità. Podria haver sigut un amazic. Josep Piera hauria mirat el món de la mateixa manera: del particular a l’universal. Del llogaret a l’Olimp. De l’erotisme d’un cos concret a la filosofia de tots els éssers. A Beniopa, a la Drova, a Barx, a Gandia, a la Safor: ací parteix i ací torna l’odissea de Josep Piera. El Cingle Verd com a metàfora profunda de la Mediterrània, d’una Mar que no ha de ser la de la Mort que ara la travessa. Ho deia en l’“Oda amarga al Mediterrani”: “Perquè no és que jo siga mediterrani, és que me’n sent ser de cor, de cap, de vida, de paraula i de veu”. A Josep Piera se li trencava la veu quan recitava, perquè les paraules —el valencià que li havien prohibit els guardians de la foscor— contenien l’amor del món, l’amor al Tot. O quan cantava La Tarara: “El dia de Pasqua un xiquet plorava...” Però en el dia de Pasqua no plorem mai. El dia de Pasqua és el dia de la Vida. No tinguem por dels temps foscos que ens venen, que ja són ací, aquesta època nostra que esbufega amb alè pudent. Perquè tenim una literatura que solca la mar, que cap guerra enfonsarà, que cap poderós o miserable anorrearà. Tenim escriptors com Josep Piera que ens ensenyen que el bell, el bo i l’útil és tot u: un principi de realitat que regenera, que transforma. “He perdut les paraules / ara que tu t’has mort”, deia Josep Piera en un poema immens dedicat a sa mare. Nosaltres no les hem perdudes. Cada dia, ara i ací, en un dia de Pasqua etern, les guanyem: Josep Piera ens les torna a crear.

La Llei ha parlat de manera clara. El TSJCV rebutja investigar Carlos Mazón com a responsable de la nefanda gestió de la barrancada del 2024. La jutgessa de Catarroja només ha aportat “sospites i conjectures”, diu el TSJCV. Ja no té sentit el “Mazón, a la presó”. Canviem de pancarta. L’expresident pot ser reprovat moralment, però no penalment. ¿És que algú que no fos molt ingenu o que no conegués els fonaments jurídics n’esperava alguna cosa més? Imaginem aquesta escena: Carlos Mazón, el dia de la dana, allarga encara més la sobretaula d’El Ventorro, continua alegrement la conversa futbolística amb Maribel Vilaplana, s’entretenen passejant pels carrers de València i decideixen fer un mos al McDonald’s abans d’acomiadar-se castament a les hores xicotetes. L’endemà, de bon matí, Mazón agafa l’avió cap a l’aeroport de l’Altet i, a l’hora de dinar, ja és a taula en un dels seus restaurants preferits d’Alacant. ¿Hi ha cap delicte en això, encara que, mentrestant, s’hagen ofegat 230 persones i tota una comarca s’haja cobert de fang i merda? Rotundament no. I per què no? Perquè ser president de la Generalitat valenciana és no ser res. El TSJCV, i en general els tribunals espanyols, ho saben millor que ningú: l’autonomia valenciana és un bunyol i, per tant, els seus presidents són cacaus i tramussos: poden estar o no estar allà on caldria estar. A més a més, com a mínim des dels temps de Sòcrates, una falta moral no és un delicte.

Prenguem-ne nota. Que els partits exbotànics en prenguen nota: les lleis no són un deus ex machinaper a traure o posar governs. La judicialització de la política és una trampa en què hi han caigut de quatre potes els partits progressistes. Que la principal estratègia per tornar al govern siga recórrer als tribunals evidencia una cultura política pobra, sense contingut ni estil. I el valencianisme polític que n’aprenga: no hi ha cap llei espanyola que simpatitze amb el País Valencià. Durant els governs del Botànic això no es va tenir en compte i es va voler governar amb una ganga de lleis i decrets que, després i de manera esperable, varen ser tombats pels tribunals espanyols. Per combatre la corrupció descarada i desenfrenada dels governs de Francisco Camps —un president que, recordem-ho, ha eixit net i llustrós de totes les responsabilitats penals que li han volgut endossar— la via judicial va ser efectiva. El poder judicial va ajudar a conscienciar la societat que érem en mans d’uns lladres d’americana i corbata. Però l’era de les samarretes reivindicatives es va acabar prompte, i amb un final no feliç per a qui més en va fer ús, d’aquestes samarretes. Des d’aleshores els líders esquerrans i valencianistes han estat més pendents del que deia i feia la UCO —o qualsevol policia judicial— que no de construir una nova cultura política des del poder i per al poder.

I heus ací que ara ens ofeguem en l’aigua on millor nada la dreta i la ultradreta espanyoles: l’equiparació o la confusió de la llei amb l’ètica. Si la llei o qui la interpreta ho permet, tot s’hi val. I ja sabem que, a Espanya, els guardians de les lleis són —en aquests temps de nacionalisme en zel— polítics disfressats. Vegem com Juanfran Pérez Llorca s’ha afanyat a celebrar la no imputació de Mazón: el TSJCV “deja las cosas muy claras”, ha dit el president de la Generalitat. Que vol dir que Mazón és un bon xic i que pot continuar aforat i amb oficina i assessors pagats per l’erari públic. Si en la nostra societat l’ètica tingués més força, si fos en el terreny polític on es debatés la qualitat de la governança, al molt honorable li hauria caigut la cara de vergonya. A Pérez Llorca li resultaria molt difícil ignorar que Mazón s’ha comportat com un covard, com un conillet que fa mutis pel primer forat que troba, i que els seus assessors han actuat com el que són: sangoneres de la política. Pérez Llorca no podria obviar que no cal cap procediment judicial per saber com va afrontar la barrancada l’anomenat “govern dels millors”, que si t’has informat bé en el periodisme que no claudica, que si has llegit els llibres d’Esperança Camps, de Víctor Maceda, de Lucas Marco o de Sergi Pitarch, ja te’n fas una idea, dels ineptes que gestionaren la catàstrofe. I, d’altra banda, ens seria més fàcil de convèncer els ciutadans que Pérez Llorca s’assembla més a un gestor de béns mobles i immobles —els seus, els del seu partit, els d’aquells que el financen i els d’aquells que se’n beneficien— que no a un president de la Generalitat. Però, com he dit, ser president de la Generalitat valenciana és no ser res. I a qui no és res no se li pot exigir res.

Tan sols el valencianisme polític —que des de fa uns anys ha assolit alguna parcel·la de poder— pot donar significació a les institucions i als càrrecs del nostre limitadíssim autogovern. El valencianisme polític és —ha sigut i hauria de ser encara— una regeneració moral, una expressió d’alta civilitat, una estètica alternativa. Existeix històricament abans que les lleis a què se sotmet, unes lleis que —històricament també— quasi sempre ha tingut en contra. En l’elaboració de les lleis espanyoles el valencianisme no hi ha participat mai, perquè no ha pogut o perquè no l’han deixat ni el deixen. Els valencians no som un subjecte polític per a Espanya. Obsedir-se a construir una hegemonia valencianista per mitjà de les lleis vigents és una il·lusió, a més d’un error tàctic i una pèrdua de temps. Només la força social del valencianisme —una força que només pot nàixer d’una cultura política alternativa— pot envigorir les nostres adormides i adulterades institucions. Si no, el fang i la merda se’ns menjaran, amb el beneplàcit, sempre, de la Llei.

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Plataforma per la Llengua, Escola Valenciana i, ja dins de l’àmbit acadèmic, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i els departaments de Filologia Catalana de les universitats valencianes, entre altres, han tocat a sometent i han evidenciat que la Conselleria d’Educació està en les mans d’un rogle de caps de suro. I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Sincerament, estic content de la seua reacció. Sí, ha estat una reacció tèbia, poregosa, però ja sabem que l’AVL sempre va de cagueroles, i ara encara més, que l’han deixada en porreta. Deu espantar molt que el president Juanfran Pérez Llorca haja dit que vol acostar l’AVL a Vox, que és com desconnectar la nevera amb el congelador ple de peix. D’altra banda, cal agrair el dictamen de l’AVL en favor de l’accent obert de València —sobretot si tenim en compte que el llop menja en el corral de casa—, perquè més d’un ase ha bramat com la tonyina. Fixem-nos en com ha piulat de seguida el periquito de la gramàtica valenciana, el president de la Dipu don Vicente Mompó, l’estultícia del qual augmenta setmana a setmana (pobre don Vicente, quin paperot li estan fent fer els ressentits que li escriuen els pamflets parafilològics, les cartes als Reis i els tuits de més d’un paràgraf).

Però tornem a la literatura. En comptes de lamentar-nos tant perquè prohibeixen Mercè Rodoreda o Ramon Llull (aquests dies, pocs han anat més enllà d’esmentar aquests dos noms per a representar la literatura catalana), potser hauríem d’aprofitar l’ocasió per a reivindicar una educació literària respectuosa no tant amb la tradició pròpia —que sí, que és clar que sí— com amb la bona literatura universal. Si posseïm excel·lents traduccions al català dels millors escriptors de tots els temps, ¿per què no introduïm en els plans d’estudi Faulkner, Mann, Balzac, Stendhal, Proust, Kafka...? Més encara, per què no practiquem una mica la literatura comparada? Oferim a la nostra joventut —que no és tan imbècil com alguns diuen— lectures més estimulants. Per exemple, podríem comparar el realisme del teatre de Josep M. Benet i Jornet amb el de Harold Pinter, o la concepció del temps de la poesia de Francesc Parcerisas amb la de T. S. Eliot, o el món imaginari de Manuel Baixauli amb els d’Italo Calvino o Umberto Eco, o la potència estilística de Carles Fenollosa amb la de James Joyce... Hi ha milers de combinacions i connexions literàries entre la nostra tradició i la universal. Pensem-les, treballem-les. Estic convençut que els i les alumnes agrairan aquest joc d’espills en què allò que és de casa es converteix en riquesa del món, i viceversa.

Ja he dit que, per a la supervivència de la nostra literatura, no són tan decisives les vileses dels energúmens que ens governen. En definitiva, molts dels joves que llegeixen Rodoreda o Llull als instituts ho fan per obligació, com qui aprèn de memòria la taula periòdica per a l’examen de química i l’endemà se n’oblida. La veritable invisibilització de la nostra literatura —i de la nostra llengua— no té lloc a l’escola, sinó en la mateixa societat: en els mitjans de comunicació —en els diaris, en les televisions—, en els espais socials més concorreguts, en els discursos culturals i polítics hegemònics. Hi ha massa individus i col·lectius fora de les aules que ens volen casolans, folklòrics, rancis, menors. Per a molts dels que toquen poder —polítics, acadèmics, professors, periodistes, intel·lectuals varis...—, els nostres fills i filles, com a lectors en valencià, no han de passar d’Enric Valor o de Vicent Andrés Estellés. En temporada de cols, volen que tan sols mengem cols; i en la de mandarines, mandarines. Enguany és l’Any Francesc Almela i Vives. De segur que algú, de dins i de fora dels instituts o de les acadèmies, ho aprofitarà per a empapussar-nos: “Ara cantem amb veu sincera, / plena de fe, la garrofera...”.

Recomane al president de la Generalitat i al de la Diputació de València, tots dos hooligans del valencià de poble, que llegesquen l’última novel·la de Francesc Viadel, Abisme, publicada per Vincle. Pressupose que el molt honorable Juanfran Pérez Llorca i don Vicente Mompó llegeixen en valencià d’Algemesí, que és d’on és el compare Viadel, encara que ja fa anys que viu a Barcelona i sovint es caga, en valencià de Barcelona, en totes les verges dels Països Catalans —disculpeu-me la ideologia maligna que em gaste—, morenetes o geperudetes. La irreverència de Viadel el connecta directament amb la mala llet del collidor de taronja, aquell infrahome de poble —valencià, marroquí, romanès o africà— fotut històricament per tots els fills de puta de poble —que n’hi ha a manta, dels que tanquen l’accent de València o dels que l’esborren. No hi ha manera que el malparlat Viadel, tant en els seus articles —llegiu-los i aprendreu a glopejar amb aiguarràs— com en les seues novel·les, deixe de llançar de tant en tant una expectoració —en valencià de poble se’n diu “gargall”— a qualsevol que té vara i l’usa contra les burres de càrrega. No hi ha manera que Viadel es mostre una miqueta noucentista, que és com a mi m’agraden els literats.

Garantisc als nostres valencianíssims presidents que fruiran molt amb el personatge-narrador d’Abisme: un desgraciat a qui no li ponen les tites. De menut, la seua família —d’orígens valencians, en concret d’Albaida— es trasllada a Barcelona a la recerca d’oportunitats. Però la capital de Catalunya —tan pixavina, tan refinada— els tracta com un xarnego més: a pencar i a arrimar-se al marge. Això no impedeix que el xiquet estudie periodisme a l’Autònoma i acabe guanyant-se la pataqueta en una agència d’informació. I ací se li acaba la sort. Perquè, a més que l’abandonen dona i fills, els amos de l’agència el tiren al carrer després de vint anys d’haver parat el cul. La raó de l’acomiadament? Les desraons de la nostra meritocràcia. Ho traduïsc al valencià de poble: si vols tindre xalet, més que treballar molt i bé, sigues un llepó del quefe. És la meritocràcia que tant agrada als nostres presidents. Que li ho diguen a don Vicente Mompó, que últimament va de bòlit fent neteja laboral en el MUVIM per envoltar-se de gossos falders. O que ens ho explique el molt honorable Pérez Llorca. Que ens explique per què la directora financera de Ribera Salud és cunyada del conseller de Sanitat. O que ens diga per què un periodista —diguem-ne periodista— que enfonsa un programa d’À Punt Televisió —¿com pot ser que un ultra ressentit tinga índexs d’audiència tan baixos?— és nomenat director d’À Punt Ràdio.

Insistisc: Abisme agradarà als nostres lexicògrafs Pérez Llorca i Mompó, perquè Francesc Viadel és un escriptor a qui sempre li pica la fava. Vull dir que, quan reparteix calbots, n’hi ha per a tots, per als de dretes i per als d’esquerres. En Abisme Viadel retrata molt bé la psicologia de l’aturat: “No hi ha res pitjor que ser un aturat de merda”. L’aturat és “una simple despulla menyspreable, algú de qui es pensa que no ha estat prou capaç d'espavilar-se sol”. I, com als pàries de Berlin Alexanderplatz —Viadel s’ha amerat bé d’Alfred Döblin—, tothom li gira la cara: “Els taurons insadollables de les dretes odien els aturats. Als funcionaris de partit de les esquerres els fan nosa perquè no saben com dir-los que són del tot incapaços de fer res per ells més enllà de garantir-los durant una temporada la miserable pagueta de final de mes...” I encara hi ha qui, des de les butaques acomodades de la socialdemocràcia, es pregunta per què tants desarrapats voten ultradreta.

No revelaré el final d’Abisme, però és obvi que un “abisme” no és la piscina de Pérez Llorca. Jo tinc l’esperança que algun dia Francesc Viadel es torne un escriptor noucentista, elegant, de bones maneres, i que ens engresque en l’alegria de la vida. Però això no passarà si no deixa de parlar de tants miserables. Per l’amor de Déu, Viadel, per què el protagonista d’Abisme es queda sense casa? No li hauries pogut trobar un lloguer baratet? Fes una seqüela d’Abisme, Viadel, i retorna el teu antiheroi al País Valencià. Envia’l a Alacant, per exemple. ¿No saps que, mentre més de 76.000 valencians esperaven un habitatge protegit, el PP d’Alacant repartia pisos VPO de luxe entre familiars seus? Alacant no és la Barcelona pijosociataconvergent, renegaire Viadel. A Alacant la meritocràcia funciona.

“Sempre he pensat que la desgràcia dels altres és com un cadàver abandonat enmig del carrer per un qualsevol malparit”. Així comença Abisme. Diria que el valencià de poble —no la llengua sinó la persona— es troba ara mateix en aquesta situació. Un cadàver: això és el que pareix que som. Un cos inactiu, inert, que no es dol de les bastonades que rep dels nostres governants cantacobles. Per això fervorosament recomane al molt honorable Juanfran Pérez Llorca i a don Vicente Mompó —homes sensibles a la pols de l’era— que llegesquen els bons llibres dels escriptors de poble com Francesc Viadel. És clar que tot dependrà del fet —de l’extraordinari fet— que els nostres presidents sàpiguen llegir en el valencià del muixeranguer i tauromàquic poble d’Algemesí.

És l’anomenada Gran Recessió —les crisis econòmiques mundials que tenen lloc entre el 2008 i el 2012— el que decanta la qüestió identitària cap al simplisme. L’empobriment de les classes populars, el consegüent malestar social, el sentiment de desemparança davant uns governs —sobretot davant els governs socialdemòcrates— mancats de solucions, o sense prou poder per a aplicar-les, genera el clima de frustració idoni per al seductor cant de sirenes dels populismes reaccionaris. Identitats fortes, excloents, que es nodreixen d’enemics exteriors i interiors, arrecerar-se de l’altre, desconfiar del diferent: aquesta és la fórmula màgica per a sentir-nos realitzats —allò que Amartya Sen anomenava “Civilizational Incarceration”. En les primeres dècades del segle XXI hem comprovat que el multiculturalisme —una idea que el pensament progressista estima a l’engròs però concreta poc— pot ser una trampa. El mateix Sen, a Identity and Violence, advertia que la diversitat entesa com una confluència d’entitats singulars —una diversitat compartimentada però no compartida— podia acabar en gueto. I qüestionava el tan lloat model d’integració migratòria de la Gran Bretanya que, a pesar dels èxits, corria el risc de convertir-se en un focus de rebutjos i incomprensions entre totes les parts —només cal llegir This is London (Picador, 2016), un magnífic treball de camp del periodista Ben Judah que posa al descobert la guetització ètnica d’un Londres que les classes dirigents volen ocultar.

Les noves formes de sociabilitat que s’escampen a principi de segle —les xarxes socials— apuntalen aquesta nova època d’identitats singularitzades, primàries. Perquè és en l’anomenada tecnosfera on es fa fort el relat que les justifica —un relat que no raona, que amaga la realitat. Com diu Ingrid Guardiola a La servitud dels protocols (Arcàdia), el desplaçament de la sociabilitat cap a l’esfera virtual “coincideix amb una mena d’empobriment dels rituals socials que tenen lloc en l’espai físic públic”, sense els quals el coneixement no és compartit i, per tant, el vincle comunitari es deteriora. En les plataformes socials, en el capitalisme de plataforma, els algoritmes propicien la polarització dels discursos, on s’exalten les identitats tancades. Diu Guardiola que avui dia “l’Estat és Donald Trump, però també ho és l’algoritme de X. I el de Tik Tok, Facebook...” Unes autopistes de socialització en què l’estat d’ànim col·lectiu es caracteritza per “la sublimació narcòtica i la resignació pragmàtica”. I precisament ací naveguen a plaer els relats maliciosos de la ultradreta, els relats primaris que enlluernen els desvalguts i els vulnerables.

¿Des de quan, però, el “relat”, el relat polític, no és una idea primària en si? Al meu entendre, un dels errors de l’esquerra, del progressisme, i també del liberalisme, és haver-se venut l’ànima per controlar el “relat” col·lectiu. En les dues últimes dècades, els partits socialdemòcrates —i els seus omnipresents i superbs spin doctors— s’han oblidat dels fets i s’han centrat en el relat. La socialdemocràcia s’ha adormit al sofà davant la còmoda ficció de les sèries televisives. Però els fets —que és d’on ve la força— maten els relats. Diria encara més: el “relat” és el caprici o el luxe de qui se’l pot permetre, de qui té la paella pel mànec. I quan es posseeix una força desbordant, un poder que aixafa, ja no cal molestar-se a confegir relats, com demostra el cinisme de Trump i tots els seus adlàters.

En Identity and Violence Amartya Sen conta com el 1953, quan va sojornar per primera volta a la Gran Bretanya com a estudiant, la seua primera landlady, en veure-li el color de la pell —el color ataronjat, de safrà, que tenen molts indis—, es va mostrar preocupada per si el perdia després del primer bany. Amartya Sen recorda aquesta anècdota de manera entranyable i la posa com a exemple de com ha canviat la percepció de l’emigració a Europa des dels anys 50 del segle passat. La ingenuïtat —i també la bona fe— d’aquesta landlady avui dia ja no és possible. Avui ja no som tan ingenus. Ara bé, ¿hem deixat de ser primaris? Quants prejudicis, quanta ignorància, quanta mala fe respecte dels altres corren cada dia per les xarxes socials? Quin “relat” pot desmuntar tantes idees simplistes, reduccionistes i al capdavall violentes? Quin “relat” que no siga devorat per un altre “relat”? Els partits liberals, els progressistes i els esquerrans només tenen una eina per a combatre l’època primària que vivim: “reasoning and choice”. Treballar en favor d’un context on per damunt de tot sure la raó, la ciència, l’art. No corejar “relats” sinó recordar a tothora —raonant, elegint— la complexitat i la bellesa de la vida.

Hem tingut sort perquè, segons diuen, un piano normalet, sense pedigrí ni filigranes, tan sols per a iniciar-se en l’art pianística, ens podria haver costat un mínim de 3.000 euros. El nostre piano és txecoslovac —construït a l’antiga Txecoslovàquia, que es va dissoldre el 1992— i ja té la seua edat. Però el piano és bo, ens assegura el professor del meu fill, que és un gran professor, que ja té alumnes prestigiosos, pianistes que Europa —l’Europa somiada, la de Goethe, la de Benjamin, la de Steiner— escolta amb fruïció. En el Conservatori de Catarroja hi ha professors i professores que dialoguen amb la Gràcia, que la convoquen, que la saben mostrar als més descreguts. Uns ensenyants que són, també, compositors, creadors amb majúscules. Qui s’ho pot creure? ¿Qui es creu que en un conservatori com el de Catarroja, que ha estat un any destrossat per la barrancada —un any de lluita contra el fang i contra un govern que l’ha deixat en el fang—, s’hi practique l’Art sense concessions populistes? A mi, curt de vista com soc, em costa encara de creure.

Amb el piano txecoslovac el meu fill podrà cultivar el seu futur talent durant una temporada. Una temporada no massa llarga, perquè el talent vol talent com la carn vol carn, i si el meu fill no és una piuma al vento no tardarà a fugir de l’antiga Txecoslovàquia en cerca de pianos més nobles. No me’n queixe, que els amadors de l’Art sabem perfectament que el Parnàs cobra cares les entrades. Ara bé, qui no té un piano a casa ni s’imagina com et pot il·luminar la vida, com et pot fer sentir un ésser polit, regenerat, nou de trinca. Aquest matí, en el nostre primer dia de piano txecoslovac, quan he anat a la cuina a desdejunar i he vist lluir el panell superior del piano, la tapa frontal, el teclat, el tamboret on s’asseurà el meu fill, quan he obert els llums de la saleta i m’ha sorprès aquest missatger de la Bellesa aureolant-ho tot, m’he sentit un home de profit. I fins he experimentat l’orgull del burgès. ¿No eren els burgesos dels dos segles passats els qui, zelosos de l’educació dels fills, els compraven pianos, violins o arpes i els enviaven a l’estranger, a París o a Londres, a fer d’artista? ¿Com pot ser, he pensat, que un fill i net de ramaders pobres com jo haja arribat tan lluny en el procés de civilització? Perquè un piano és un estat de civilització superior. Només hem de reparar en la complexitat de l’afinació que requereix un piano. Per tal que el piano estiga ben afinat en un lloc concret, en un espai on ha de romandre durant temps, li cal primer uns mesos d’aclimatació i, potser després de la segona o tercera afinació, el piano ja s’hi sentirà a gust, ja sabrà que té casa. Un piano és com un fill que adoptem, un fill ja granat, amb els seus costums i les seues manies.

El piano del meu fill m’ha omplert de dubtes. Dubtes existencials, morals, estètics. Els resumiré en dos preguntes. La primera m’inquieta molt: ¿com se sentirà un piano txecoslovac en una casa plena d’humitats com la meua, en un poble com Catarroja pròxim a una albufera maltractada, en una saleta petita on haurà de conviure amb els paquets d’aigua i de llet, amb les cistelles de roba per planxar i amb muntons de carpetes i llibres de text? La segona pregunta que em faig és, en realitat, un article de fe: ¿i si el meu fill té talent, i si no és una piuma al vento, i si el Progrés sí que existeix, i si la Cultura és l’antídot per a no deshumanitzar-nos? Qui puga posar un piano a casa, qui puga encabir-lo-hi ni que siga en el racó més vulgar i desendreçat, que no ho dubte. Quan un piano ens desperta, la llum nova que entra per les portes, per les finestres, per totes les escletxes per on ens amenaça el fred, és un pur Renaixement.

Per això és molt benvinguda tota obra literària de qualitat que ens recorde que, en els oblits imposats o interessats, ens hi juguem l’ésser humà. Això és el que aconsegueix Sebastià Alzamora en Sala Augusta/Llengua materna (Proa), el seu últim llibre de poemes. Sala Augusta és un cinema de Palma que el 1936 era un magatzem de fusta, propietat d’una família falangista, que varen convertir en presó “per tancar-hi els rojos”: “hi van arribar a fer cabre més de mil homes”. A partir d’ací Alzamora fa l’inventari d’alguns dels llocs que serviren de camp d’internament i execució: la biblioteca provincial, el Castell de Bellver, el vaixell Jaume I... Com qui desentranya un palimpsest, Alzamora va anomenant indrets, paisatges i persones que, en sortir a la llum del poema, evidencien la magnitud de la tragèdia. Tant fa que no coneguem tots els noms propis d’aquest índex onomàstic de la mort (alguns són ben coneguts, com el batlle de Palma Emili Darder o la política Aurora Picornell, fa poc ignominiosament denigrada per la ultradreta mallorquina): Alzamora hi crea una atmosfera que ens trasllada al centre de l’horror. I ho fa per mitjà de fórmules metafòriques típiques de la literatura sapiencial: “Recordeu-vos” d’en Tal, “No us oblideu” d’en Tal. És desempolsegant els noms dels llocs que formen una ciutat que en podrem conèixer l’ànima i qui l’ha volguda escanyar. Com bé sabia Walter Benjamin, tota matèria urbana, totes les seues formes, són veus de la memòria.

I em pregunte quants joves valencians —d’aquells que ara simpatitzen amb la ultradreta— saben, per exemple, que el monestir de sant Miquel dels Reis —ara seu de la Biblioteca Valenciana i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua— va ser un dels principals centres de repressió en acabar la Guerra Civil. Em pregunte quants d’aquests mocosos que s’exciten amb la diarrea retòrica feixista han sentit a parlar dels afusellaments del paretó de Paterna i les fosses comunes del seu cementeri. El govern de la Generalitat, durant els dos últims anys, ja s’ha encarregat amb molt de zel que aquesta jovenalla continue en la ignorància. La derogació de la Llei de Memòria Democràtica Valenciana aprovada el 2017 pel govern del Botànic ha estat l’estendard d’aquesta tabula rasa de ressentiment ideològic. I que la competència sobre les fosses comunes depengués al capdavall de Presidència per fer entendre que la ultradreta no hi posaria el morro ha estat una utilíssima coartada, perquè des de Presidència s’ha deixat, sense fer soroll, morir la qüestió —des de Presidència s’han deixat morir tantes coses! No em fa vergonya esmentar un exemple que m’afecta. La Fossa 95 de Paterna —on hi havia el germà de la meua àvia— va ser buidada el juny del 2023. És una fossa menuda, d’unes quaranta i tantes persones, en què s’ha tingut la sort de trobar el nombre exacte de cadàvers que es buscaven. Doncs bé: encara estem esperant que finalitze l’estudi antropològic que identifique els cossos. I durant aquest temps de demora intencionada ha mort algun familiar de les víctimes, d’edat provecta, sense veure restituïda la dignitat dels seus estimats —ma mare, de 87 anys, està convençuda que no veurà tornar a casa les restes del seu oncle. Aquesta angoixa sense fi dels familiars de les víctimes, una humiliació quasi secular, és expressada molt bé per Sebastià Alzamora en Sala Augusta/Llengua materna: “Oh nit interminable / no et fas mai llum / nit eterna quan acabaràs?”

Referint-se al cinema Sala Augusta de Palma, Alzamora diu: “tota la vida veient pel·lícules / en companyia dels fantasmes de la Guerra Civil”. Conscients o no, vivim sobre ruïnes morals i materials, sobre un riu subterrani de morts que volen eixir a la superfície, que volen parlar, uns morts que necessitem que ens parlen. Sense escoltar la seua veu, no és possible la humanitat. Quan el president del Parlament balear —com diu Alzamora, un pelacanyes “amb cara de cuc”— s’atreveix a esguerrar davant tothom una imatge d’Aurora Picornell comet un acte d’una brutalitat simbòlica que eriçona, una infàmia que ens retorna a la banalitat del Mal formulada per Hannah Arendt. Ja fa dos anys que a valencians i balears ens governa aquest vesper. I encara hi ha qui pensa que es pot fer valencianisme o mallorquinisme col·laborant amb els governs de PP-Vox. Què els cal més per a adonar-se que som dins la gola del llop? Com hi poden confiar encara, en aquests malànimes? Els respondré amb uns versos de Sebastià Alzamora: “Els insectes no fan política / Són merament brutals / sense compassió ni compromís / no s’hi pot confiar gens en els insectes”.

Ara bé, aquesta intenció d’entesa, de diàleg entre les diferents concepcions d’Espanya, que els intel·lectuals espanyols formulen durant els anys anteriors i posteriors a la mort de Franco, es va abandonant a mesura que les autonomies, sobretot Catalunya i el País Basc, assoleixen quotes de poder. I, més o menys a partir de la presidència de José María Aznar, l’aposta per la convivència identitària —una variant de la “conllevancia” orteguiana— s’erosiona fins a convertir-se en el principal problema. Des de fa trenta anys que el nacionalisme espanyol tanca portes i finestres al voltant d’una visió d’Espanya radicalment unívoca i uniforme, amb pocs matisos i molts recels. I bona part dels intel·lectuals espanyols —des de Fernando Savater o Álvaro Pombo fins a Arturo Pérez-Reverte o Andrés Trapiello— coregen a gust el càntic d’“Espanya una i no cinquanta-una”. Però ha estat la dreta —la dreta política, social, mediàtica— qui n’ha fet bandera —una monumental bandera— de la imperiosa necessitat d’erradicar la diversitat nacional espanyola. L’obsessió per l’“enemic interior” ha esdevingut la seua quasi única raó de ser. Una obsessió que bull a temperatures molt altes des del Procés independentista català.

Aquesta degradació intel·lectual —que comença en la negació a considerar les diferents realitats, a entendre-les, a assumir-les— s’ha aguditzat des de l’expansió de les xarxes socials. La dreta espanyola, menystenint la seua pròpia tradició cultural —ja ni es delecta amb l’encens de la retòrica “noventayochista”—, s’ha “renovat” bevent en els corrents reaccionaris dels últims anys, tan hàbils a propagar-se per les xarxes: el trumpisme, els populismes ultradretans, els nacionalismes xenòfobs europeus... I, és clar, s’ha tornat tan extrema com en els períodes més conflictius del segle passat —si més no banalment extrema. Sense molestar-se a raonar, la dreta espanyola fonamenta el seu ideari en la més primària invenció d’enemics: els interiors —als nacionalismes català i basc, ara cal afegir-hi els moviments ecologistes i els LGTBI— i els exteriors —l’emigració, sobretot la musulmana. I és el grau de desvergonyiment o desacomplexament estètic el que la divideix en diversos partits: PP, Vox i d’altres grups afins (d’aquest decantament cap als extrems tampoc ha escapat la dreta catalanista, a qui cada dia li creix més la llúpia d’Aliança Catalana).

Al País Valencià estem patint amb escreix —amb indecents dosis de supèrbia i insensibilitat— aquesta degradació intel·lectual de la dreta. Com a conseqüència de la nefanda gestió de la barrancada de l’any passat, i pressionat per Vox, el govern del PP de Carlos Mazón —un politicastre amb una manca d’escrúpols que fa por— s’ha instal·lat en una de les derives més antidemocràtiques —de revenja ideològica— que hem conegut en democràcia, basada en el recurs de sempre: l’anticatalanisme, a més dels negacionismes de moda. Per això no puc entendre els que creuen que es pot fer valencianisme des de dins del govern de Mazón, com ara l’assessor presidencial i escriptor Miquel Nadal, per a mi desgraciadament desacreditat —i la renúncia de Ferran Torrent al Premi de les Lletres Valencianes l’hauria de fer pensar.

El 1967 Maurici Serrahima publicava Realidad de Cataluña. Respuesta a Julián Marías. Era el segon títol de la col·lecció “Ensayo” que Aymá, S.A. Editora havia iniciat precisament amb la Consideración de Cataluña de Julián Marías. Serrahima, partidari de “la mutua comprensión” i “el pleno entendimiento”, hi valorava molt l’actitud comprensiva de Marías, a pesar de discrepàncies i punts de vista irreconciliables. Julián Marías s’havia acostat amb respecte i generositat a la realitat de Catalunya, fins al punt de reconèixer que Catalunya se sentia “lingüisticamente dolorida” i que “tal situación es de suma injusticia”. Serrahima li agraïa aquest reconeixement, però l’encoratjava a anar més enllà, a acceptar les realitats d’Espanya sense prejudicis ni reticències. I, recorrent a la tradició del catalanisme moderat, exemplificava la voluntat d’entesa en la figura de Joan Maragall —l’obra completa en castellà del qual, per cert, havia estat prologada per Laín Entralgo—, un Maragall que superava, en dignitat moral, les patums de la Generación del 98. L’esperança que Serrahima va dipositar en Marías no acabà mai de materialitzar-se —ni el fill novel·lista de Marías, Javier, li feu massa cas, vistos els ardents efluvis nacionalistes dels seus últims anys de vida. La dreta espanyola —forçant i retorcent tots els pilars de la democràcia, des de la corona fins al poder judicial— ha dinamitat els ponts. La seua degradació intel·lectual ens ha portat a un panorama “guerracivilista”, a un horitzó que s’albira molt fosc. Si —tal com assenyalen les enquestes— el pròxim govern d’Espanya el formen la dreta i la ultradreta, la dialèctica dels punys i les pistoles —contra els enemics interiors i exteriors— haurà assolit un perillosíssim rang institucional.

Les llengües no les salven els filòlegs amb fórmules ortogràfiques màgiques —com s’estila de dir en la nostra província. Les llengües se salven per la prosa rica, fresca i contemporitzadora dels bons novel·listes i els bons periodistes. No agrairem prou que València haja estat novel·lada per Ferran Torrent o per Rafa Lahuerta, o que tinguem uns quants periodistes —pocs, perquè de mitjans en valencià al País Valencià, pocs n’hi ha— que facen llibres d’actualitat per a la posteritat. Víctor Maceda és un d’aquests periodistes de referència, com ho demostren els seus lúcids articles de política a la revista El Temps. Ara, però, en un llibre que és més que una investigació periodística, Maceda ha posat en pràctica dos de les raons per les quals deia Orwell que escrivia: l’entusiasme estètic, que es pot sentir i trobar en tota frase; i el que Orwell anomenava “historical impulse”, que és el desig de veure les coses tal com són i recollir-les perquè siguen útils per a la societat on tenen lloc. Això és el que trobem en Les cicatrius de València. De la fúria de l’aigua a la catarsi col·lectiva (Pòrtic).

Víctor Maceda hi explica, recrea i acara dos dels desastres naturals més devastadors de la història contemporània valenciana: la riuada del 1957 i la barrancada del 2024. I lliga els dos esdeveniments per mitjà de les seues idèntiques concomitàncies, que Maceda resumeix en tres moments: el de la fúria, el de l’esclat i el de la catarsi. No cal dir que, per abordar la riuada del 57, Maceda ha fet un gran treball de documentació —en arxius, en la premsa de l’època, en llibres, en testimonis. Però sobretot ha sabut ordenar els fets sense èmfasi ensucrat, sense sentimentalisme, sense sensacionalisme. Maceda ens transmet, en la justa i crua mesura, la desolació d’aquella catàstrofe —ens fa estremir, per exemple, quan ens relata secament alguns casos dels qui s’hi varen ofegar. Ara bé, el que destaca d’aquesta part del llibre és l’entramat polític, protagonitzat per la figura de Martí Domínguez Barberà, el director de Las Provincias que va ser destituït per haver alçat la veu contra la inacció o desídia del règim franquista davant la riuada. El discurs que Martí Domínguez va pronunciar al Teatre Principal el 16 de març del 1958 —el seu famós “Cuando enmudecen los hombres, hablan las piedras”— és una fita de la història de la dignitat del nostre país. Maceda sap plasmar aquests moments històrics amb traça de novel·lista —hi ha fragments que podrien ser els d’una novel·la de València— i enllaçar-los amb la catarsi. Perquè la represa del valencianisme polític dels anys 60 entronca, d’alguna manera, amb aquella actitud valenta de Martí Domínguez.

Les reaccions davant la riuada del 1957, les imprecisions, errades i irresponsabilitats polítiques, les solucions que s’hi donaren —com ara el Pla Sud, que ha estat nefast per a la comarca de l’Horta Sud—, l’incompliment de les promeses governamentals, o les conseqüències socials i morals, tot plegat té una connexió òbvia —amb moltes coincidències— amb la tràgica DANA del 2024. Víctor Maceda ens ho mostra amb exhaustivitat, amb dades. En aquest cas, Maceda tempera l’atmosfera literària. El dolor de les víctimes és encara roent, massa tendre, i no hi són procedents certes llicències narratives. Maceda simplement ordena les seqüències d’una realitat confusa però incontestable, per mitjà de la cronologia, de la constatació objectiva, amb l’ajut dels coneixements científics —Maceda recorre a la geografia, a la demografia o a l’economia de les comarques devastades. I revela, pas a pas, les incongruències, les contradiccions i les mentides d’una classe política que no ha estat a l’altura de les circumstàncies; més encara, que s’ha desprestigiat altament. Maceda no fa de jutge —ja tenim una jutgessa, Nuria Ruiz Tobarra, que està plantant cara a vents i marees amb una professionalitat encomiable—, però la mera descripció del que va ocórrer és prou eloqüent per assenyalar un govern de la Generalitat que va menystenir la realitat destructora que ens queia al damunt, un “govern dels millors” dirigit per l’infame president de la Generalitat Carlos Mazón. Com diu Maceda: “En el moment més dur per als valencians de l’últim segle, el president no veia necessària la seua presència al capdavant del comitè de crisi”. I no debades, encara ara, no sabem per què l’avís de la Generalitat va arribar a les 20.11, quan ja ens havíem ofegat.

I després ve el silenci. El silenci del 1957 i el silenci del 2024. La València silenciada que denunciava Martí Domínguez. Perquè això som històricament: una societat silenciada, un poble que calla o que fan callar. “Els vots valencians són gratuïts, obedients, silenciosos”, diu Maceda. Ni després d’una barrancada tan mortífera —en vides i en destrosses materials— Madrid i els qui des de València s’agenollen davant Madrid ens consideren un subjecte polític, i la conseqüència n’és l’escanyament econòmic que patim per culpa d’un sistema de finançament injust. I en aquest terreny tan desemparat, on tothom es renta les mans, han aparegut —gràcies a les noves tecnologies— les noves hordes de piròmans socials —els youtubers, els influencers, els presentadors de televisió groga, negacionistes de tota classe que viuen de les fake news...—, uns conspiradors mig paranoics ben arrenglerats amb la ultradreta. Una gentola sense escrúpols que furga en les nostres cicatrius. Perquè, com diu Maceda, “València continua col·leccionant cicatrius”.

El 29 d’octubre del 2024, quan a les 20.11 va arribar l’avís de la Generalitat, la meua dona i jo ja feia dos hores que intentàvem que el fang no ens arrasara la part baixa de casa, mentre els nostres fills menuts, des de l’escala que du al pis de dalt, ens miraven astorats. Vivim al barri més alt de Catarroja, en un carrer on durant la barrancada del 1957 no va entrar aigua i on ara en corria, amb una força esfereïdora, més o menys mig metre —res si tenim en compte els tres metres que ja circulaven per la propera avinguda de la Rambleta. Quan va sonar l’alarma al mòbil, la meua dona va exclamar: “Ara mare!”, i jo, que ja ho veia tot d’un color podrit, li vaig replicar: “Tens un mòbil de merda, que avisa dos hores tard!” Encara no sabíem que el problema no era el nostre mòbil. Encara no sabíem que, a quatre passes d’on vivim, al carrer de Crescenci Chapa, ja hi havia morts. Encara no sabíem quin era l’abast anorreador de la DANA. Encara no sabíem que, en comparació d’altra gent del poble, érem uns afortunats. Encara no sabíem que ens governen uns polítics d’una ineptitud i un cinisme colossals —bé, això sí que ho sabíem, però no ens imaginàvem fins on podia arribar la seua insensibilitat i immoralitat, començant pel president de la Generalitat més indigne que hem tingut mai. A les 20.11 d’aquella lúgubre vesprada la meua família encara no sabíem que ja formàvem part, anònimament, de la història de les cicatrius de València. A tots els qui hem sobreviscut al fang ens convé llegir el llibre de Víctor Maceda. Per entendre què va passar, per entendre’ns com a valencians i també com a ciutadans d’un món globalitzat. Per entendre que el silenci còmplice amb tants factors d’injustícia és, literalment, una segona mort.

Que no se m’enfade don Vicente, que ja sé que ell no és un cap de suro. Però algunes de les expressions que xorren en el seu article són la traca que, en els últims mesos, s’han gastat els filòlegs visionaris de la Dipu —en realitat, és una matraca que ja ve d’anys. Que si ells són científics sense prejudicis i els altres som els dogmàtics; que si ells no polititzen la llengua i els altres la problematitzem; que si ells usen les formes més valencianes i els altres som noucentistes que ens ho torquem amb un paperet; que si l’AVL s’ha separat del valencià autèntic i ha perdut la seua “essència”; que si a les escoles “orienten” els xiquets a “donar abraçades” i no “abraços” —com diu don Vicente—, que si el seu valencià és el del “carrer” i el nostre el del “corral”... Don Vicente sap obrir bé els pàmpols quan el politburó filològic li passa el parte. Fins i tot diria que els insults de don Vicente s’han cuinat en la sagristia filològica de la Diputació.

Perquè don Vicente insulta. Dir que “la defensa del nostre idioma no l’han de dictaminar dictatorialment ni l’esquerra ni quatre intel·lectuals” és un gargall a la cara de tots els qui hem treballat pel valencià durant dos segles —dubte que don Vicente siga capaç d’entendre aquesta metàfora temporal. Els únics que han “dictaminat dictatorialment” alguna cosa en aquest país —vull dir País Valencià, li agrade o no a don Vicente o a sor Isabel de Villena— són o és un statu quo espanyol que, per mitjà de la prohibició, la folklorització, la discriminació i el menyspreu socials i l’ofegament econòmic —açò ho practica molt el partit de don Vicente—, pretén que la nostra llengua —el valencià/català; sí, català, don Vicente— només servisca per a tocar Paquito el Xocolatero. I en aquest statu quo espanyol profundament antivalencià s’ha emportat la palma la dreta valenciana i la premsa que li ha ballat i li balla els nanos —que no és només de dretes.

I, finalment, un apunt per a l’auca provincial de don Vicente. Aquest odi que demostra cap als intel·lectuals —un odi fregit i refregit pels filòlegs de la Dipu— s’assembla cada dia més al que propagava Goebbels i que tan bé va denunciar V. Kemplerer en La llengua del Tercer Reich. Que don Vicente vaja a espai amb una de les idees estel·lars dels filòlegs que l’aconsellen. Em referisc a allò del “valencià del poble”. Els filòlegs de la Dipu pressuposen que el “poble valencià” és homogeni, compacte, sense transformacions, ètnicament tancat d’Oriola a Vinaròs. Per això, segons ells, existeix —des de l’úter matern?— un valencià genuí, espontani, del carrer, un valencià que no ha de ser modificat per la cultura. Com si no tinguérem dret a llegir els escriptors catalans o mallorquins, com si no tinguérem dret a ampliar, enriquir i identificar-nos amb el valencià/català de tot el territori lingüístic, que no acaba en la Sénia. Com si no tinguérem dret a redefinir la nostra societat o el nostre país. No insinue que don Vicente siga cap “nazi”. Déu mos en guarde! Don Vicente és un pinxet de poble, un perdonavides menor, un monyicot de la política, però jo diria que és una bona persona. El politburó capellanesc que l’assessora en matèria lingüística l’ha vist vindre i se n’aprofita com del porc. Don Vicente Mompó és l’últim cacic provincial —n’hi ha hagut molts i n’hi haurà molts més encara— al servei de les elits espanyoles —que són les autèntiques elits— per a aniquilar definitivament la nostra llengua.

La segona manera de neutralitzar un escriptor és simbòlica però no menys efectiva: és la que té lloc no per mitjà de violència sinó per ostracisme. Aquest ostracisme no funciona a la manera antiga, de la Grècia clàssica, sinó posant en marxa unes estructures culturals —polítiques i socials— en què l’escriptor és invisibilitzat sense eixir de la ciutat i sense protagonisme. Un exemple d’això —un exemple que no agrada que els el recorden a certs factòtums culturals del País Valencià— és el dels escriptors valencians en llengua catalana, als quals la majoria de la premsa valenciana sistemàticament els barra les portes per raó de llengua —excepcions honorables a banda. Aquesta manera de “matar” un escriptor té una variant estúpida: quan qui silencia l’escriptor és un agent que pertany, més o menys, al seu camp ideològic, un agent que no accepta la crítica o autocrítica d’aquest escriptor i que, per arraconar-lo, aprofita el poder social i mediàtic que va en contra d’ell mateix. Pensem en el xativí Toni Cucarella.

Si algú no sap que Toni Cucarella és un dels millors novel·listes de la literatura catalana actual només ha de llegir Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts o Heretaràs la terra. Després d’anys de silenci, Cucarella ha tornat amb una altra novel·la imprescindible, Qui de casa se’n va (Amsterdam), amb la qual ha obtingut el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians —un premi, per cert, de què no es fa ressò la premsa valenciana, tan provinciana i tan pendent dels aires culturals de Madrid. Encara que no tots ho diuen en veu alta, Toni Cucarella és ben valorat dins el gremi literari —llegiu l’interessantíssim reportatge que en el mes de febrer Lourdes Toledo li va fer per a aquest diari.

Ara bé, Cucarella té un “defecte” que pocs li perdonen: expressa sense embuts la seua ideologia —que nacionalment i socialment és, diguem-ne, de “línia dura”; per a mi de “línia digna”—, si cal contra els qui estan en la pròpia òrbita ideològica. Això ha provocat que li giren la cara, que l’insulten en les xarxes socials o que fins i tot coneguts valencianistes el menyspreen —hi ha dirigents valencianistes que l’han bloquejat en el compte de X. Cucarella, a més, no s’amaga de dir que fa anys que no vota, i això encara produeix més urticària entre els cercles progressistes. Els arguments de Cucarella per a no votar són incontestables: l’incompliment reincident del programa electoral per part dels partits progressistes que han governat i governen. Cucarella —que no es guanya la vida com a escriptor sinó com a carter— ja n’està tip —com bona part de les classes populars— de sentir-se desemparat per aquells que l’haurien de defensar. Jo —que encara vote perquè tinc por cerval de la ultradreta— em guardaré molt de donar cap lliçó d’ètica a Cucarella, i més encara de titllar-lo de “fill de puta” pel fet de no votar —en les eleccions autonòmiques passades hi hagué qui va recórrer a aquest insult. Encara diré més: si els treballadors de la cultura que no som funcionaris —artistes, periodistes, traductors, correctors lingüístics, maquetistes, il·lustradors...— sospesàrem bé com ens ha tractat la legislació laboral espanyola —tant durant els governs de dreta com d’esquerra— ja faria anys que no votaríem.

En Knife Salman Rushdie diu que, com a escriptor, només li queda l’amor i el treball per a fer menys inhòspit aquest món. Davant els totalitarismes, Rushdie fa una defensa acèrrima de l’art: “I would answer violence with art”. I, amb la fermesa anímica i moral que li dona haver estat mitja vida amenaçat de mort, afirma açò: “the powerful may own the present, but writers own the future”. Molts consideraran que és una declaració ingènua. Però la perspectiva històrica, de cultura de fons, que contenen les paraules de Rushdie hauria de fer pensar a tots aquells que volen Toni Cucarella mut i a la gàbia. “Qui de casa se’n va, a casa torna”, fa la dita. Però, com demostra la novel·la Qui de casa se’n va, a vegades, quan tornem a casa, tot hi ha canviat. El dia que alguns s’adonen que els bons escriptors com Toni Cucarella són la “casa”, potser la intempèrie ja ens haurà congelat.

L’opinió de Ferran Torrent, és clar, és relativa. Tots els temps tenen novel·la —si més no des de l’entrada en l’edat moderna— i ni la grisor més xafogosa els salva de la mirada inquisitiva d’un bon escriptor, com ara la del mateix Torrent, que ha novel·lat alguns contextos importants de la nostra contemporaneïtat. ¿Algú dubta que Torrent, en el nostre temps actual, no trobaria espais per on fer circular la seua entranyable tropa de personatges? No cal anar a Madrid, on les clavegueres polítiques, judicials i mediàtiques són un guèiser diari. No eixim de València: un president de la Generalitat que dina alegrement amb una periodista —tot fent, alhora, negocis tèrbols— mentre, a pocs quilòmetres del restaurant, la gent s’està ofegant; un govern central i un d’autonòmic que es dediquen a insultar-se mentre una població consternada a causa d’una barrancada continua desatesa; uns caps de policia que esborren proves que poden comprometre el mateix president de la Generalitat i que precisament per això són condecorats; una jutgessa que intenta investigar tot aquest bullit sota la pressió de lobbies d’ultradreta... I, mentrimentres, la droga entra a dojo pel port de València —que l’amplien, que l’amplien!— i les màfies —de l’Est, de l’Oest, del Sud i del Nord— es passegen xiulant per tot el país.

Ara bé, el fastig de Ferran Torrent davant els temps actuals té fonaments sòlids. En una altra entrevista Torrent deia que Carlos Mazón és “tan obvi” que no pot ser literari, i el comparava amb el seu antic mentor Eduardo Zaplana, amb el qual encara cuinaríem un bon fulletó. Mazón, efectivament, no dona ni per a un putxinel·li de fira. I aquest és el nostre drama, un drama que va més enllà de la literatura. Perquè d’aquests personatges plans —de marca blanca, sense suc ni bruc, sense escrúpols ni valors— depèn la vida social, política i econòmica d’avui dia. Hi ha un ambient plumbi a tot arreu —en les maneres de viure, de socialitzar-se, de pensar, en els horitzons individuals i col·lectius— que ens desencoratja a l’hora d’entendre el món des de la complexitat, que és el principi intel·lectual per a dur a la pràctica la idea de “bé comú”. L’actual desprestigi de la política —covat en les primeres dècades del segle XXI— es manifesta en un estat d’ànim social compost de tedi, indiferència, desafecció, ressentiment... I com podem revertir aquesta tendència? A mi només se m’ocorre que intentant una revolta cultural, una revolta en què —sense caure en regeneracionismes ingenus de l’estil del segle XIX— la novel·la ens pot ajudar molt. Una novel·la que no ha de ser mai —mai— políticament correcta, encara que qüestione o ataque les nostres conviccions.

És difícil decantar-se per un únic personatge de Ferran Torrent: el detectiu Butxana i el comissari Tordera de les primeres novel·les, el Llargo, el Gordo, el Regino... Pocs escriptors han enriquit la literatura catalana amb personatges tan memorables com Ferran Torrent. Jo tinc predilecció pel Messié, un lladre desvergonyit, cínic, sense pèls a la llengua. El Messié és allò que se’n diu un gran fill de puta. És capaç d’improvisar, en moments delicats, eixides com aquesta: “sabíeu que els conills són sodomites?”, o amollar-li a una cap de gabinet de Presidència d’un govern progressista (com fa en Memòries de mi mateix) aquesta perla: “Nosaltres, els rics, hem de votar els socialdemòcrates”. La ironia del Messié conté la clau explicativa del comportament electoral actual de les classes populars europees. Personatges literaris com aquest superen, en eloqüència, els tractats de sociologia. Novel·les com les de Ferran Torrent són una poalada d’aigua neta contra el rostre brut de la nostra època. En el significat d’˝el jo que no mor“ —que no revelaré— hi ha el germen d’una possible revolta cultural. Per a uns temps sense novel·la, no hi ha res millor que una bona novel·la.

L’art, si es polititza en excés, pot provocar rebuig. Quan es converteix en propaganda d’un règim totalitari, o és aprofitat per encobrir actituds antidemocràtiques, l’art es rebaixa, no el seu valor històric i cultural, sinó la seua projecció social, la recepció que pretén assolir. No hi ha societat moderna si l’art no hi té una alta consideració, si l’art no forma part dels paràmetres morals que la defineix. Ara bé, aquesta valoració s’estableix en relació amb el poder polític, una tensió constant, un estira-i-arronsa d’interessos i voluntats en què l’art no ha de renunciar mai a les seues expectatives. Malament si la política controla l’art, perquè això és símptoma d’una societat poc oberta.

Els governs valencians s’han bolcat a fomentar i cultivar la nostra tradició artística sense vigilar-la? Som una societat que de debò s’estima l’art, que el considera un valor fonamental? Que hi responguen els experts. Però algunes dades —pense en algun estudi sobre l’IVAM— ens revelen que al País Valencià no tan sols s’ha invertit poc en art sinó que, a més, els governs de torn han volgut canalitzar l’activitat artística en benefici propi. No hi ha hagut govern de la Generalitat, per exemple, que no haja volgut traure profit de Joaquim Sorolla, el pintor valencià per excel·lència. El sorollisme —per a alguns un tret identitari dels valencians— ha donat i dona encara bons rèdits polítics.

El viatge recent del president Carlos Mazón a Nova York, on ha estat negociant amb la Hispanic Society of America la vinguda a València de l’obra de Sorolla, podria ser un nou i fructífer episodi de sorollisme identitari. Certa premsa ja ho està venent com un colp d’efecte cultural de Mazón. Si Mazón té èxit en aquesta proesa —coste els diners que coste— serà aplaudit per les elits culturals i mediàtiques valencianes, i alguns ja estan adobant-se les mans per a fer de claca. Però l’operació “Nova York-Sorolla” parteix d’un frau institucional, d’una baixesa humana. Mazón no va a Nova York ex profeso per establir o consolidar relacions comercials. Mazón fuig a Nova York, s’hi amaga, per no afrontar el drama que el persegueix des de fa mig any i que el perseguirà fins que no abandone la política. Si la premsa cultural valenciana no vol adonar-se del veritable sentit del viatge de Mazón a Amèrica, si s’enlluerna davant la llum mediterrània de Sorolla, estarà negant-se la pròpia condició de crítica, imprescindible per acostar-se a qualsevol manifestació artística. Perquè l’operació “Nova York-Sorolla” és —revestida d’una pompa falsament cosmopolita— una altra vergonyosa palada de terra per fer desaparèixer les 228 morts de la barrancada.

Ja no importa si Carlos Mazón és o no un cadàver polític. I no em sorprendria gens que es tornés a presentar a les eleccions i les guanyés —al País Valencià, com a tot arreu, la ignomínia cotitza a l’alça a l’hora de convèncer els electors. Però els morts són indelebles i no el deixaran de petja. I això pot degradar, fins a extrems incalculables, la política valenciana. Carlos Mazón no és cap assassí. No crec que se l’impute mai per responsabilitats penals. Però la seua reacció, la seua sensibilitat, la seua gestió davant els fets de la barrancada de l’any passat són de les més vils i covardes de la història de la nostra democràcia. El seu partit ja l’hauria d’haver expulsat de la vida pública. És clar que, a hores d’ara, és difícil saber si el PP aposta més per la política que per l’antipolítica.

El Sorolla que li hauria calgut veure a Mazón no és a Nova York sinó a la Fundació Bancaixa. És un Sorolla que eriçona. Parle d’un conegudíssim llenç del 1899 en què Sorolla pinta, juntament amb un religiós, una munió de xiquets banyant-se nus a la platja de la Malva-rosa. Són uns xiquets esguerrats, invàlids, malalts de poliomielitis. El que més em fascina d’aquest quadre és el contrast entre la negror de la sotana del clergue i la llum joiosa, concentrada com la d’un rovell d’ou, que recau sobre els xiquets, una llum que revela el patiment d’uns éssers indefensos. Tot i que semblen criatures més mortes que vives, Sorolla els daura amb una transcendència inesborrable, fins al punt que posseeixen més vida que el clergue que els acompanya. Mazón hauria de reconèixer que no té fugida, que en qualsevol riba on recale trobarà 228 morts esperant-lo com xiquets xipollejant arran d’ones, i que ell serà per sempre una figura negra de la nostra història. Quant a la premsa cultural valenciana, si té altura de mires, no es deixarà ensarronar per una estratègia tan graponera. Recordem el títol d’aquest quadre de Sorolla: Trista herència. Mazón ja ens pot portar a València tots els Sorolla del planeta. Cap ni un podrà superar la veritat humana que el delata en Trista herència.

Quan aquests dies s’ha conegut que l’Ajuntament de València ha encomanat al filòleg i acadèmic Abelard Saragossà un informe sobre com s’ha d’escriure el topònim “València”, si amb accent agut o greu, d’entrada m’ha indignat la malícia del govern de María José Catalá. Si l’alcaldessa buscava el parer de la màxima autoritat lingüística valenciana —segons l’Estatut d’Autonomia— només havia de dirigir-se a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua —tal com feu el govern anterior de la ciutat i l’alcalde Joan Ribó. Si pretenia —i és el que pretén— justificar com fos la intenció del seu govern d’oficialitzar el bilingüe “Valencia/Valéncia”, només havia d’esbombar els estudis ja publicats d’alguns filòlegs, com ara els del mateix Saragossà que, entre altres, considera que hem d’escriure “Valéncia”. Però el govern del PP —com més va més ultradretà per la pressió de Vox—, en un exercici d’hipocresia insultant, ha volgut aparentar “esperit científic” i ha fingit fair-play emparant-se en el criteri d’Abelard Saragossà, que ha acceptat l’encàrrec còmodament.

Dic “còmodament” perquè, sense escrúpols, Abelard Saragossà s’abstrau del context polític i no dubta a col·laborar filològicament amb un dels governs més antivalencians de la democràcia, un dels que més ha declarat la guerra al valencià, com demostren, entre altres fets, la consulta lingüística a les escoles, les retallades pressupostàries al foment del valencià i a la mateixa AVL —de què és membre Saragossà— o la creixent castellanització d’À Punt. És desconcertant que un filòleg com Saragossà —que se n’enorgulleix de la cientificitat dels seus treballs— no vulga veure la trampa que li ha preparat el govern del PP-Vox. ¿O, aprofitant-se de l’enganyifa, hi ha vist una oportunitat d’or per a imposar les seues tesis lingüístiques? En una piulada —o com es diga ara—, Saragossà, després d’haver criticat el govern del Botànic per no haver fet cas dels seus estudis, ha dit açò: “Si ara puc fer surar la justícia, ¡ausades que ho faré!” “Fer surar la justícia” en matèria d’ortografia? Diria que aquesta “cientificitat” és, com a mínim, un pèl messiànica.

Les xarxes socials s’han encès, en contra i a favor de Saragossà. Els qui hi estem en contra hauríem de temperar els ànims i no arribar a l’insult; i els qui hi estan a favor podrien ser honestos i, sense deixar d’elogiar Saragossà, denunciar la maniobra indecent d’uns governs —el de la Generalitat i el de l’Ajuntament de València— que, clar i ras, volen minoritzar, folkloritzar i, al capdavall, anorrear la nostra llengua. Jordi Colomina, un altre filòleg partidari d’escriure València amb accent tancat, en un pròleg d’un llibre de Saragossà a punt d’eixir —un pròleg fet públic en el Diari La Veu del País Valencià—, afirma que, entre altres virtuts de Saragossà, hi ha la de tindre en compte “la psicologia dels parlants i el benestar de la societat”. Algú podria oposar-s’hi, a tan bons propòsits? El que em pregunte és si Saragossà és un gramàtic tan omniscient que coneix la “psicologia” de tots els valencianoparlants —la dels existents i la dels possibles— i, sobretot, si ha descobert la fórmula filosòfica per a saber exactament què és el “benestar de la societat”. Diria que, ací també, el rigor científic fa figa.

Una de les raons adduïdes pels filòlegs defensors de “Valéncia” és que aquest topònim enfortiria l’autoestima dels valencianoparlants. Ja em perdonaran, però em fa riure que, davant una situació sociològica com la nostra, poc propícia a la valencianització, se li atribuïsca tant de poder a la gramàtica. La gramàtica —el llenguatge en general— encara no té aquell poder demiúrgic amb què ironitzava Fernando Pessoa quan deia que “si dius una cosa, aquesta cosa ja existeix”. Sembla que, per a filòlegs com Saragossà, hi ha un poble dorment de valencians que esperen el tancament d’accents o la sanció de certes desinències verbals per a despertar i usar per fi el valencià. Acostar la llengua a la parla —a una parla no descurada— és beneficiós, però hi ha uns límits filològics que ens aconsellen anar molt a espai si no volem desvirtuar-la. Agrade o no, els qui durant més d’un segle hem defensat el valencià —parlant-lo, escrivint-lo— som aquells a qui no ens ha fet ois escriure “València”. Amb més o menys rigor científic, amb més o menys encerts, a vegades a les palpentes, hem dignificat la nostra llengua, en contra de les lleis espanyoles, en contra de tots els governs i en contra de totes les agressions polítiques, algunes d’una violència extrema.

Fa molts anys vaig ser company de partit d’Abelard Saragossà —en la Unitat del Poble Valencià— i en guarde un bon record. No he compartit mai, però, la seua visió lingüística que, al meu entendre, dialectalitza el valencià en excés, sobretot perquè la idea d’acostar el valencià al «poble» és aprofitada —en contra de la voluntat del mateix Saragossà— per una hegemonia espanyolista obsedida a castellanitzar-nos del tot i per sempre. Les solucions sociolingüístiques de Saragossà, en un context tan vulnerable com el nostre, crec que són poc efectives, i el seu rigor científic —inqüestionable en els seus estudis— hi perd força. Potser alguns ens equivoquem respecte a certes opcions gramaticals —sempre relatives. Ara bé, des d’un punt de vista valencianista, els qui han encomanat l’informe a Abelard Saragossà no són de fiar. Més encara, són els nostres “enemics”. Alguns valencianistes —i no en som pocs— no acceptarem mai el tancament de l’accent de València sense el consens dels organismes competents de tot el territori lingüístic, és a dir, del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears. L’enfrontament entre valencianistes que pot provocar un accent tan simbòlic com el de València és imprevisible, i fins ens pot retornar als moments més turbulents de la Transició valenciana. No sé si Abelard Saragossà és conscient del mal que en podem prendre. El mal que, de fet, ja ens estem fent.

Mussolini no tan sols va “violar” Itàlia sinó que la va “seduir”. Són els mecanismes d’aquesta seducció —que es va estendre per tot Europa— els que ens poden ajudar a entendre per què els moviments ultradretans d’avui dia són tan atraients entre les classes populars. Scurati anomena revolució lingüística els dots de persuasió de Mussolini. Bregat en el periodisme de principi del segle XX, Mussolini va copsar com ningú l’eficàcia retòrica de la comunicació de masses. Fet de frases breus, sintàcticament elementals, d’eslògans, d’una vèrbola sense prejudicis ni coherència, el llenguatge de Mussolini va saber reflectir els estats d’ànim del conjunt de la societat. Scurati el considera un precursor de la llengua buida i desnaturalitzada que corre per les xarxes socials, tan ben aprofitades pels populismes actuals. Com recorda Scurati, es tractava i es tracta de simplificar la complexitat de la vida moderna. Aquesta complexitat —que ens provoca un sentiment d’opressió— es pot obviar o “superar” per mitjà de la invenció d’un enemic, que sempre ha estat i és l’estranger, l’estrany, l’altre —que tant pot ser intern com extern.

La diferència entre el populisme de Mussolini i el d’ara és que, si el primer amenaçava de manera directa la supervivència de la democràcia, el segon se centra a deteriorar-ne la qualitat. Per això la seducció antidemocràtica del nostre temps manipula idees essencials de la cultura democràtica. Actualment, la consigna estrella de tots els populismes ultres és la defensa de la llibertat. Davant les normatives de les polítiques progressistes —en matèria econòmica, ecològica, de gènere, sexual, etc.— la ultradreta ens ofereix llibertat absoluta: des de Trump i Musk fins a Abascal i Díaz Ayuso, se’ns vol fer creure que som una societat oprimida per les cotilles del progrés, i que la solució és el laissez faire existencial. La llibertat que branden els Orbán, les Le Pen o les Meloni —una llibertat indefinida, ambigua o sense contingut— ha arribat al cor de bona part de la ciutadania mundial.

Al País Valencià, hem patit fa poc un exemple d’aquesta tramposa proposició ideològica: la consulta lingüística perquè les famílies trien la llengua d’escolarització és, en el fons, una agressió traïdora a la democràcia. Aplicar el concepte de llibertat on només han de regir els coneixements i els consensos de la comunitat educativa —la seua expertesa— és un exercici de totalitarisme maquillat. Ara bé, el resultat d’aquesta consulta ens ha ensenyat que la mobilització i la resistència són efectives —jo no compartisc les anàlisis triomfalistes que diuen que hem guanyat el pols al govern del PP: simplement hem resistit un primer i brutal atac institucional contra el valencià, i això ens enforteix.

Com bé diu Antonio Scurati, en el tombant del segle XX i XXI la cultura antifeixista va perdre terreny fins a quasi desaparèixer. Tot Occident es va enganyar: havíem viscut massa temps en la “il·lusió d’una democràcia immortal”. La democràcia “no és fruit de l’atzar ni de la necessitat (...) és una conquesta; la història de la democràcia (...) és la història de la lluita per la democràcia”, subratlla Scurati. I cal tornar a fer-ne un “treball quotidià”, “la feina d’una vida”. Al valencianisme polític i cultural —al que coneix i respecta la seua tradició— no ens han d’explicar com hem de plantar cara en aquest món de xarxes socials contaminades, de relats sense raonament, de perspectives capcioses. Des de sempre la nostra consigna és la de Nicolau Primitiu Gómez: treballar, persistir i esperar. És un lema, certament, poc seductor. És com la roca que Sísif ha de pujar cada dia al cim i que cada dia cau. Però caldrà insistir-hi, ens n’hem de convèncer: d’aquesta “condemna”, d’aquesta empresa titànica d’afrontar la complexitat de la vida moderna, naix la veritable llibertat.

Però és davant les conseqüències catastròfiques de la barrancada del passat 29 d’octubre on el conseller Rovira s’ha cobert de brillantina: la insensibilitat envers la comunitat educativa, la negligència per part de la Conselleria de les seues funcions i responsabilitats, l’apatia envers els afectats —sense compassió pels familiars dels morts— han estat insultants, d’una indignitat delictuosa. Diria que l’exconseller Vicente Barrera, torejant jònecs i excretant bromera “rojigualda” per la boca, hauria estat més empàtic amb els damnificats que no Rovira. A tall d’exemple, i com una crida urgent, vull deixar constància de la insostenible situació per què passen dues comunitats escolars de Catarroja. D’entrada, denunciaré el que alguns docents amb càrrec no s’han atrevit a denunciar: la pressió que van rebre alguns directors d’escola per part de la Conselleria d’Educació perquè s’obriren els col·legis precipitadament, sense haver-ne garantit la total seguretat, va vorejar la pràctica mafiosa. A Catarroja, tres mesos després de la barrancada, l’estat del Conservatori de Música és ruïnós, i encara ho és més el de l’IES Berenguer Dalmau, on la Conselleria no tan sols ha incomplert el compromís de reubicar amb condicions l’alumnat —que encara fa les classes online— sinó que, a més, acusa el mateix institut de ser el responsable d’aquesta inacció —hi ha alumnes que han marxat definitivament del centre, d’altres no tenen mitjans per accedir a la tecnologia, i molts preveuen que les proves de la Selectivitat d’enguany seran un fracàs. L’abandó que pateixen aquests centres d’ensenyament, entre d’altres, mereixeria l’actuació immediata de qualsevol jutjat de guàrdia. Però, és clar, ací tothom es dedica a cultivar el relat, el seu relat. Som una democràcia, com més va més, de polítics relators.

La urticària que produeix l’escola pública i la sanitat pública —i tot allò que ens fa forts com a col·lectivitat— en la dreta espanyola és històrica, marca de la casa, patent de cors. Rovira només és un ninotet d’aquesta elit delerosa de destruir la societat. Durant el temps que és conseller, ha ostentat el seu poder de manera histriònica, tan sols de cara a la seua clec. En aquesta estètica de denigració constant del rival, Rovira segueix l’esperit del temps: el de Trump, el de Musk. La victòria de Trump —i a Europa la dels seus companyons— ha excitat els depredadors del nostre país. El conseller José Antonio Rovira se sent poderós, recolzat per una hegemonia mundial. Trump i els seus han donat ales als miserables: més insolents que abans, més insensibles que mai, perillosos com sempre. Se senten envalentits i elegits per a “engrandir de nou” les seues pàtries —vull dir, les seues castes, les seues possessions, els seus interessos particulars. Els miserables de sempre estrenen una nova bandera. Els Rovira del planeta són una legió antiga amb noves vestimentes. I les ventositats trumpistes ja arriben fins a la capa d’ozó.

Però alhora, al si del positivisme entusiàstic del XIX, s’hi covava l’ou de la serp: la tergiversació de la ciència, el seu falsejament en pro d’uns paràmetres morals espuris, poc o gens humanitaris. Només cal recordar la teoria de la superioritat de les races hiperbòries de Gobineau —a qui Ramón y Cajal titlla d’“ingenuo francés”—, que quasi un segle després el nazisme va interpretar de manera tan criminal. Recomane, sobre aquesta qüestió, l’excel·lent monogràfic del darrer número de la revista Mètode (123:4, 2024): “Ciència, raça i nazisme”. A part del tema en concret, llegint-lo reforçarem la idea —com ja ens té acostumats Mètode— de no baixar mai la guàrdia davant els filibusters que deformen els coneixements científics en benefici de teories estrafolàries o nocives. Hi ha i sempre hi haurà científics que —per vanitat, interès o fanatisme— perden l’oremus. Ara bé, si en la nostra societat la ciència tingués una alta consideració, si hi ocupés la posició preeminent que li donava Diderot, no hauríem de témer els científics obcecats o visionaris, a qui tard o prompte se’ls veuria el llautó.

El problema és que, en la tercera dècada del segle XXI, la ciència és atacada des de molts fronts, fins al punt que ha de suportar un intent de descrèdit que ens està arruïnant com a societat. Apartada —així com les humanitats— dels llocs de poder cultural i mediàtic, la ciència no és valorada com “la grandeza y poderío de las naciones”, com volia Ramón y Cajal. L’era d’Internet, el frenesí de les xarxes socials en què vivim, no acull amb entusiasme les normes i els fonaments científics, i la consigna diderotiana que “instruir una nació és civilitzar-la” no va més enllà d’uns cercles minoritaris amb una influència insuficient. La nostra època no encimbella la Ciència. Al capdamunt del prestigi d’avui dia hi ha els Elon Musk, els Mark Zuckerberg, els Jeff Bezos, uns delinqüents blanquejats o legalitzats. Les conseqüències d’aquesta situació sociocultural són nefastes, globalment i localment. Com denuncia Martí Domínguez en l’editorial de l’últim Mètode, en una societat que ignora o denigra tant la ciència, els negacionismes —entre altres el mediambiental— guanyen poder.

Sens dubte, en una democràcia en què la ciència fos determinant el politiqueig que patim no seria hegemònic. Per exemple, els politicastres que estan gestionant la catàstrofe de la darrera DANA, els qui varen desoir i desoeixen els avisos i els consells de la ciència —amb conseqüències mortíferes—, s’ho haurien de pensar més abans d’ostentar la seua illetrada imbecil·litat. Hem de posar la ciència al centre de les nostres vides, en tots els nostres horitzons. No hi hauria d’haver dia que una notícia de ciència no aparegués en els espais principals, vistosos, de tots els mitjans de comunicació. La ciència —en mans de bons professionals— pot generar cada dia notícies imprescindibles. Com deia Ramón y Cajal, els descobriments en ciència no s’acaben mai. I els desafiaments que ens plantegen, tampoc. Diria que ara mateix, en el que s’albira per a l’encara llarg segle XXI, som davant d’un tot o res: o el camí empinat de la Ciència o el pendent del Caos.

En les primeres dècades del segle XXI, durant la consolidació de les xarxes socials, un dels grans perjudicats ha sigut l’acte de mirar. Internet, sense la qual ja no entenem l’existència, ha destruït la mirada “tradicional”, aquell prejudici realista de l’apòstol Tomàs: he de tocar allò que veuen els meus ulls. Educar la mirada arrelant-la en la realitat va ser clau en el progrés antropològic. Precisament això és el que hem descuidat en el segle XXI. En les xarxes socials la mirada sovint no es qüestiona a si mateixa i ens oblidem de fonamentar-la en els fets. Per això passem, sense esforços, de l’acte de mirar a la fase següent, que és l’admiració i el seu contrari: el menyspreu. Admirem i menyspreem amb tanta lleugeresa que sembla que coneixem la realitat per endavant. I aquesta és la distorsió on hem quedat atrapats. Perquè per a conèixer la realitat cal sentir, d’alguna manera, que hi despertem. Com diu Gemma Gorga, es tracta “d’obrir els ulls, de despertar al que hi ha”. Des de fa dues dècades, els nostres ulls s’han tornat lleganyosos, i les lleganyes impedeixen de percebre el patiment del món, que és el primer pas cap a una societat totalitària.

Diria que “reeducar” la mirada és un dels reptes del nostre temps. El problema és com regenerem l’acte de mirar. N’hi ha una manera radical, la més dolorosa: patir un daltabaix social, una guerra o una catàstrofe natural. Els qui, l’endemà de la DANA del passat 29 d’octubre, vàrem despertar enmig d’una devastació sabem què és experimentar colpidorament la mirada sobre les coses. La fortalesa de la nostra ciutat, el seu espai vital que crèiem ferm i estable, es va convertir en l’abocador d’un derelicte. Llavors als nostres ulls només els va quedar una sola perspectiva. I vàrem veure açò: cotxes, trastos, excrements propis i tota classe de deixalles amuntegats a la porta de casa. Vàrem veure i tocar fang pertot arreu: als carrers i sobre el nostre cos. Ens vàrem veure plens de tristesa fent cues llarguíssimes per aconseguir queviures, perquè de sobte els nostres diners no tenien valor en la nostra ciutat. En definitiva, vàrem veure que la realitat no era cap joc internàutic, cap experiència virtual, sinó un fet immediat, rugós, que es clavava en la nostra sensibilitat, com les cicatrius de Jesús quan varen ser tocades pels dits de sant Tomàs. En un sol dia vàrem perdre la capacitat d’admirar. Però no la de menysprear i els seus satèl·lits: la frustració, el ressentiment, l’odi.

Perquè, per “recuperar” la mirada, no n’hi ha prou d’experimentar que som altament vulnerables. Cal fer un exercici de buidatge. Hem de buidar-nos per a tornar a saber escriure la realitat. Aquest és, potser, el punt més crític del nostre repte. Gemma Gorga ho expressava molt bé davant l’impacte que li havia produït la societat de l’Índia: “No escric: buido. No admiro: miro.” Sense buidar-nos no hi ha un futur digne de mirar. Si no ens traiem el llot de dins anirem a la deriva en el corrent banal i alhora letal de les admiracions i els menyspreus. Els qui fomenten la ceguesa, els qui se n’aprofiten per a apuntalar el seu poder, un poder cada dia més totalitari, ho haurien de veure clar: o tots mirem el món —els seus fets, les seues realitats palpables— o no quedarà res per admirar. O tots “despertem al que hi ha” o la foscor arribarà a tot arreu.

I ara aprofitaré aquesta realitat pudenta per a fer una comparació gens fina —disculpeu-me-la. La lluita entre PP i PSOE per a imposar el relat sobre els responsables de la mala gestió de la catàstrofe —una lluita tan aferrissada que s’ha tornat immoral— provoca unes reaccions semblants a les dels qui presenciàvem les bosses de fem infectant la via pública. El PP i el PSOE van a la desesperada per traure els excrements de les seues cases i no s’adonen que els estan llançant impúdicament sobre la societat. I, de la fortor que això genera, qui més se’n pot beneficiar és l’antipolítica i el populisme d’ultradreta.

Perquè, després d’un mes, quin és l’estat de les zones afectades per la riuada? En quina realitat vivim que les batusses polítiques hi són percebudes com una indecència? És cert que ja s’han netejat molt les ciutats, almenys el més gros de la desferra, i que comencem a notar certa “normalitat”. Però l’avanç és lent. Costa trobar un forn obert, o una carnisseria, o un bar on menjar de calent. El xicotet comerç està encara en la ruïna. Tan sols hi ha disponibles alguns —pocs— supermercats i les oenagés i els voluntaris que repartien queviures quasi han desaparegut. Hi ha botigues que ja no obriran, que no tenen recursos per a fer-ho. I les ajudes arriben amb comptagotes o no arriben. He perdut el compte del paquet d’ajudes aprovades tant per la Generalitat com pel govern central —que, embogits com en una subhasta, competeixen per dir la xifra més grossa—, però els diners no flueixen com l’aigua cavallera. L’ambient és de desolació i només cal observar els rostres desanimats, tristos, dels qui intentem fer “vida normal” en un espai urbà on la pol·lució és alta.

Una de les coses que més irrita és la pressa que tenen les administracions, sobretot la Generalitat, per a fer veure que tot està controlat. Un exemple d’aquesta actitud prepotent és la gestió de la tornada a les escoles. Que parlen, que alcen la veu, els directors i directores dels centres escolars, que diguen les pressions que han rebut i reben per obrir uns edificis que, en bastants casos, no se sap si són segurs i on la Conselleria d’Educació —en mans d’uns ineptes dirigits per un conseller d’una insensibilitat terrible— no ha donat resposta encara o, simplement, se n’ha desentès. I em pregunte si aquesta informació, si aquesta gestió nefasta, arriba a oïda del general Gan Pampols, un home preocupat per la seguretat de la població que ha promès agilitat i transparència. (Per cert, ¿algú em pot dir per què, quan es reobri una escola, hi envien un escamot de militars a aplaudir els xiquets i xiquetes mentre hi entren? Qui ha netejat les escoles? A Catarroja, per exemple, els militars no hi han fet res en comparació dels voluntaris).

I, finalment, una declaració ideològica. Algú m’ha retret que, en els articles que he publicat ací sobre la barrancada, com que “repartisc les culpes” entre PP i PSOE, contribuïsc a l’antipolítica. No hi estic d’acord. Jo propose un altre “relat”, el meu, un relat que d’entrada no resol res. Però la meua opció és clara: el valencianisme polític. O el País Valencià esdevé un subjecte polític sobirà o no es desfarà mai d’una fortor sistèmica que ho empudega tot. Que ens condonen el deute històric, que puguem governar-nos amb un sistema de finançament just. Llavors sabrem, amb els nostres diners en les nostres mans, si som capaços de reconstruir el país. Fins i tot podríem decidir contractar els tinents generals més competents del mercat mundial, siguen de Figueres, de la banda de Trump o de la factoria Marvel. De militars amb ganes de salvar el planeta, ara com ara, n’hi ha a cabassos a tot arreu i a preus més mòdics que els del senyor Gan Pampols.

A la zona zero —per dir-ho a la manera americana— la fortor i l’empastifada del fang impedeixen maquillar els cadàvers amb coloret —com ironitzava Francesc Arabí. Els qui hi vivim, els qui hem patit en carn pròpia la devastació de la barrancada, reaccionarem per la ferida. Tot i que hi ha malànimes —sovint ultradretans— que es dediquen a culpar els ajuntaments, tothom amb trellat sap que els municipis —tant fa de quin color polític— han tirat el lleu per la boca per abordar la catàstrofe: els uns ho deuen haver fet millor que els altres, però tots han eixamplat com han pogut els límits de les seues competències i han exhaurit les forces de les seues possibilitats.

El que no perdona ningú a la zona zero és el fracàs estrepitós de dues gestions: la manca de previsió per part de la Generalitat —que ha causat els morts— i la inacció inicial del govern central —que va trigar a respondre excusant-se en no sé quins protocols. I el que ja fa literalment fàstic —dit des de la zona zero, on en poc de temps hem acostumat l’estómac a tota mena de detritus— és veure com volen aprofitar-se de les misèries dels valencians: el PP vol fer caure Pedro Sánchez com siga, amb les calúmnies i immoralitats que calga; i Pedro Sánchez, per no amollar el mos, deixarà si cal que se li òmpliga de llot la casa de l’ètica —que el PSPV vulga aprovar els pressupostos a un president que ha titllat d’inepte, d’incompetent, i fins i tot de criminal, entra dins l’exercici de cinisme desvergonyit que PP i PSOE practiquen. I aquest espectacle polític gens edificant té lloc enmig d’una crisi social i econòmica que, conseqüència de la riuada, ha enfonsat —no sabem fins quan— les comarques afectades i, sobretot, té lloc davant d’una garberada de morts —alguns encara per trobar.

Sí, els morts: són els morts els que parlaran durant molt de temps en la zona zero. Que ningú dubte que els morts parlen. Ara bé, el que es desconeix és de quina manera parlaran, en favor o en contra de qui. Perquè els morts no formen un “poble” unit: els morts, ara com ara, són una massa informe que necessita trobar culpables. Els qui creuen que els partits progressistes n’eixiran beneficiats són uns somiatruites. Els partits progressistes hauran d’explicar bé amb qui s’alien, de qui depenen i què estan disposats a sacrificar del seu modus vivendi —del seu tros de pastís dins del sistema— en favor de la reconstrucció i d’un nou model de societat. En aquest sentit, no hauríem de menysvalorar la ignominiosa conducta de Vox en aquesta calamitat: els ultradretans han fugit d’estudi —per bé que són corresponsables del desmantellament del sector públic del govern de Mazón— i fan veure que són ells els que reparteixen el pa —a Catarroja, el meu poble, ho estan fent porta a porta, quan tothom sap que, si no hagués estat pels voluntaris de tot arreu, i no per l’arribisme de la ultradreta, ens hauríem mort de fam.

Elias Canetti, a Massa i poder, comparava la massa amb el foc: hi ha una munió que, sense clara consciència, persegueix un mateix fi amb la mateixa fúria que el foc. El foc de la zona zero de la barrancada, a pesar que l’oblit és el déu més veloç, és i serà viu durant anys —ni que siga com a brases. Els morts poden desenterrar la memòria. Els morts parlen durant generacions. La qüestió no és si Carlos Mazón és un cadàver polític. El problema és que no hi ha cap polític, ni en els governs ni en l’oposició, que no siga un potencial cadàver. I els morts parlaran, sens dubte. I cadascun d’ells ho farà a la seua manera. Que les seues veus no siguen indignes.