Justament l’urbanisme continua sent un dels grans maldecaps per a València. Al nord trobem el Pla d’Acció Integrada (PAI) de Benimaclet. Un projecte planificat per a una de les últimes grans bosses de sòl sense urbanitzar a la ciutat. En la seua majoria, eixa superfície és a hores d’ara propietat d’empreses com Metrovacesa (dels bancs BBVA i Santander) que pretenen treure’n rendibilitat amb la construcció de dues torres de vivendes. Unes torres que acabaran amb els últims reductes d’horta a la zona i que impediran la continuïtat del projecte d’horts urbans que el veïnat estava impulsant. Torres és el que també volen construir al PAI del Grau. Però no dues, sinó vint! 2.500 vivendes. Per què tantes? No fa falta una especulació rapinyera, sinó vivendes assequibles per a les persones. Però és que el nou llit tampoc se salva. El projecte de la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) que volen fer a la Punta esdevindria un polígon per al port de València. A més, en aquest cas, els terrenys no són de propietat privada, sinó que s’expropiaren al veïnat a partir de 1995 amb el vistiplau del govern municipal del PP i autonòmic del PSOE.

En definitiva, ens trobem amb tres projectes que es pensaren com tres nyaps entre la ciutat i la mar. Tres monumentals nyaps de ciment. Grisos. Tres nyaps d’especulació i d’interessos privats que no veuen més enllà dels seus propis nassos, sense tindre en compte la configuració de la ciutat ni la urgent necessitat d’habitatge públic que hi ha. Són tres projectes amb la seua complexitat tècnica i també política. En els actuals governs, tant el del Botànic com el de la Nau, l’urbanisme i les infraestructures han quedat sota el control del PSOE, amb un model que continua la tradició de la bombolla immobiliària. Miop. Que posa per sobre els interessos del mercat a les necessitats de les persones. I compte, que la prosperitat d’una ciutat com València és fonamental en un món globalitzat. Una ciutat no se sosté únicament amb parcs i zones verdes. Però no tot ha de ser blanc o negre. Verd o gris. És per això que hem de trobar un model nou que assegure un desenvolupament. Però sostenible, que tinga en compte el futur de les persones que habiten la ciutat. Que actue amb una visió a llarg termini i no només amb els terminis de construcció, venda i guany monetari. Que assegure un parc públic de vivenda com el de Viena, per exemple, davant dels interessos privats.

Vivim un moment clau en la confecció de la futura València, aquella en la que voldrem viure. Se’ns presenten diverses propostes, diversos models per a València. I com a ciutadania hem de participar en els processos de decisió perquè ens afecta. A nosaltres. A vosaltres. A les vostres famílies. Als vostres amics i coneguts. A tothom. El sostre i els espais on convivim són massa importants per deixar la seua planificació en mans privades. És el moment perfecte per una transició de model, cap a un model més verd i que pense a llarg termini. Però hem de ser conscients d’allò que hem heretat per canviar la paleta de grisos a una de verds. Un canvi que no para i necessita també el taronja. I és que sense el taronja, de quantes torres estaríem parlant a Benimaclet? S’hauria assegurat l’amplada del vell llit del Túria al Grau? Es contemplaria la necessitat d’un corredor verd que connectara la ciutat de València amb l’Albufera per la Punta?

Preguntar-se en quina València voldríem viure és informar-nos dels actors que treballen per aquesta transició de model. Informar-nos i actuar. El sostre i els espais on convivim són massa importants per deixar la seua planificació en mans privades. En mans del mercat.

Marta Meneu-Borja i David Ribó Pérez són membres de la coordinadora nacional de Joves PV Compromís