A l’Estat espanyol les competències en matèria d’aigua estan transferides als municipis i són gestionades en forma de monopoli a través de 3 modalitats: licitacions a mercantils privades, empreses de capital mixt (públic/privat) o gestió pública directa.

Per entendre què va passar amb la nostra aigua i per què en la majoria del nostre territori beguem el que ens subministra una empresa amb seu a París o Nova York, cal remuntar-se a la magnífica dècada dels 90. Eren anys de cassettes Sony, xandalls Kappa i ulleres de sol Ray-Ban i, naturalment, les administracions locals no van ser alienes a aquesta onada de capitalisme del logo i van decidir que era una bona idea posar també marca a la seua aigua. Així, sota el precepte de buscar “socis tecnològics” o la moderna “col·laboració público-privada”, gran part de les corporacions posaren les seues canonades i clavegueram en venta.

Però tornem a eixes tres modalitats. En primer lloc estava la modalitat 100% privada, estil Oriola. En el cas de la capital del Baix Segura l’afortunada marca que va posar logo al preat líquid va ser Hidraqua (Grup Suez Environment). Del contracte entre Hidraqua i l’Ajuntament d’Oriola se sap res o poc malgrat els esforços de l’oposició per tindre-hi accés. Tampoc no se sap massa sobre les anàlisis que fan de l’aigua, o sobre els beneficis que obtenen, o sobre l’ampliació del contracte fins a 2038 a través de Junta de Govern Local (governada pel Partit Popular) que presumptament seria il·legal.

D’altra banda es troba la modalitat mixta, com a Torrent. És com la modalitat cunyada de la privada. No per ser germana de la seua parella, sinó cunyada en el sentit pejoratiu del terme (disculpen, cunyats i cunyades valencianes). És una privatització en tota regla però amb cert “brilli brilli” públic. En aquest cas, la gerència, òrgan de contractació, i el know how els posa (o imposa) la part privada. A canvi, cedeixen a la part pública alguns seients al consell d’administració segons el percentatge de participació per fer la impressió als innocents (?) polítics que manen alguna cosa. En alguns casos, a més, donen una sucosa injecció de cash a l’ajuntament perquè el partit de torn puga construir algun poliesportiu o alçar voreres de cara a eleccions, que sempre queda bé. Per descomptat a final d’any arriba el moment de “repartir dividends” entre les parts, o siga, beneficis empresarials. A Torrent, la gestió està compartida amb Hidraqua (sí, de nou) i amb 1,3 milions d’euros de beneficis a repartir a l’any.

Per últim està la gestió pública directa. És a dir, eixa en la que el responsable (ajuntament) assumeix les seues responsabilitats (gestió) sobre el que la llei (7/1985) l’obliga a gestionar (aigua). Malgrat que la dècada dels 90 va impulsar la tendència externalitzadora, sembla que a partir de la dècada dels 2000 torna a estilar-se el que recollia la llei de bases del 85 (les modes sempre tornen): que la gestió l’afronten els ajuntaments. Així, són diverses ciutats europees les que han decidit donar el pas a la reversió del servei cap a la cosa pública en l’última dècada. Entre les més destacades es troba París, que ha recuperat la gestió de dues empreses: les gegants Veolia, que gestionava l’aigua als barris del nord del Sena i Suez, la dels barris al sud del riu. També tenim a Berlín, gestionada durant 14 anys per Veolia i RWE i recuperada després de fortes mobilitzacions liderades per la plataforma ATTAC. En clau ibèrica destaca Valladolid, Manacor o Medina-Sidonia. I en clau més valenciana, Sueca.

Està clar que no podem deixar la gestió futura dels recursos hídrics en mans privades. En un context d’estrés hídric i amb l’aigua considerada el petroli del segle XXI, mesurar i cuidar cada gota d’aigua resulta imprescindible. I açò serà difícil si aquest recurs és gestionat per empreses, l’únic objectiu de les quals són els beneficis propis, i no assegurar la disponibilitat d’un element essencial per a la vida. Serà difícil compaginar les tan necessàries polítiques contra el canvi climàtic o les de rescat social amb els beneficis de les multinacionals... Les imagineu encapçalant estes lluites? Seria com demanar a un lleó que s’alimentara de verdures.

*Victor Medina exsecretari General de Joves PV i regidor de Compromís a Torrent