Aquest comportament resulta contradictori amb l’èmfasi que el Ministeri de Transició Ecològica posa en documents oficials respecte a la necessitat de participació pública i coordinació i col·laboració entre nivells de govern per desenvolupar les polítiques hídrica i climàtica, de cara a reduir la vulnerabilitat de les persones i el territori. També contradiu l’empeny del govern central per impulsar la cogovernança amb les comunitats autònomes per abordar la crisi sanitària i la reconstrucció postcovid19, en bona mesura vinculada al deteriorament ecològic i la insostenibilitat del model global de producció i consum.

Una de les poques coses bones que podem traure d’aquesta pandèmia tal vegada siga el reconeixement per part del govern central de la importància de la participació de les comunitats autònomes i els ajuntaments en la presa de decisions que afecten transversalment tots els territoris i àmbits de la vida de la ciutadania. Els àmbits de competència dels diversos nivells de govern són compartits, complementaris, sinèrgics o confluents. Per tant, la nomenada “cogovernança” és una bona notícia per a la salut de la nostra democràcia. Per això, em pregunte si és que per al govern central els parlaments autonòmics no en formem part de l’arquitectura democràtica del Regne d’Espanya.

Posem per cas la Comissió Especial d’Estudi sobre gestió de l’aigua en la Comunitat Valenciana i possibles alternatives davant el canvi climàtic que es va desenvolupar durant la legislatura passada a Les Corts, a proposta de Compromís. Resulta evident que per a gestionar l’aigua en el nostre territori ens cal disposar de dades i informació que emanen de la actuació de les autoritats estatals. Elles són les competents en la planificació hidrològica, l’estimació de recursos hídrics disponibles i la seua qualitat, l’establiment d’assignacions i reserves per als diversos usos, la determinació de cabals ecològics per a la salut d’aqüífers i rius, el control dels usos, o l’anàlisi dels impactes del canvi climàtic sobre el cicle hidrològic i els recursos hídrics. Establir un diàleg fluid i constructiu amb les autoritats implicades en totes aquestes tasques és fonamental per analitzar i fer propostes de prevenció i adaptació al canvi climàtic que afecten polítiques sectorials (econòmiques, mediambientals, d’ordenació del territori) que es desenvolupen des del govern autonòmic.

Malgrat que alguns organismes ministerials, com l’AEMET o l’Institut Geològic Miner d’Espanya, van compartir aquest enfocament i varen participar-hi, les Confederacions Hidrogràfiques del Segura i del Xúquer es negaren en redó a fer-ho, adduint com a excusa l’absència de competència de Les Corts per controlar l’acció de govern de l’administració central i, per tant, per sol·licitar la seua compareixença en una comissió parlamentària. Cal dir que una comissió d’estudi no esbrina responsabilitats polítiques sinó que serveix per adquirir coneixement sobre una qüestió concreta per fer millors propostes polítiques i iniciatives legislatives.

Si aquest posicionament demostra ignorància respecte al significat de l’estat de les autonomies, la governança multinivell i la cogovernança, en matèria de política de l’aigua i canvi climàtic és encara més irresponsable.

La situació s’ha tornat a repetir aquesta legislatura amb la Comissió d’Especial d’Estudi que proposàrem des de Compromís sobre les causes, efectes i possibles alternatives d’actuació en matèria hídrica, urbanística i ambiental en relació amb la DANA que en setembre de 2019 va afectar catastròficament la Vega Baja. Així, les persones responsables i tècniques de la Confederació Hidrogràfica del Segura citades per analitzar aquesta problemàtica i abordar propostes de futur han declinat participar-hi; igual que alguna persona experta per trobar-se en l’actualitat prestant serveis en algun departament ministerial.

Aquesta actitud sembla alinear-se més amb l’aspiració ultradretana de deslegitimar i eliminar l’estat de les autonomies que amb el deure de lleialtat i col·laboració institucional que haurien de exercir en un sistema de governança multinivell de una democràcia avançada.

Per això, m’ha paregut significativa la recent visita institucional del Secretari d’Estat per a la Unió Europea a Les Corts Valencianes, amb debat amb els grups parlamentaris inclòs. En la seua compareixença, el Secretari d’Estat va posar en valor la participació del parlament valencià en l’elaboració de propostes per a la reconstrucció postcovid19, reconeixent, a més a més, la importància de les competències autonòmiques i la incidència d’aquestes en la configuració de la política d’Estat: “les comunitats autonòmiques són Estat”. 

Tot un canvi respecte a la pràctica habitual de les relacions entre el govern central i el parlamentarisme autonòmic. O millor dit, esperem que siga un canvi i no una excepció. Perquè encara que la governança multinivell és una característica intrínseca de l’organització de la nostra democràcia, i la cogovernança la via per exercir-la amb eficàcia, eixa no ha estat la regla, sinó més be l’excepció.

Esperem que l’exemple del Secretari d’Estat per a la Unió Europea cundisca i que el principi de “cogovernança” passe de ser un mantra mediàtic per convertir-se en una realitat. En la Comissió d’Estudi sobre la DANA de 2019 en la Vega Baja, actualment en marxa a Les Corts Valencianes, estarem encantades de comptar amb la participació dels càrrecs públics i tècnics de la Confederació Hidrogràfica del Segura que vàrem convidar. 

Però des Compromís i la resta de grups parlamentaris que formem el Botànic ho hem tingut sempre meridianament clar: les persones primer.

Per això, la nova llei es diu “del joc i de prevenció de la ludopatia en la Comunitat Valenciana”, perquè per primera vegada, una llei que regula el sector del joc per diners te un doble objectiu: protegir la salut pública i, en particular, la infància i la adolescència; i, ordenar i regular l’activitat del joc per diners d’acord amb la situació actual.

Desprès de més de 30 anys de la llei anterior, les coses han canviat i molt. I no valen els pegats reglamentaris com els que acostumava a fer el PP mentre governava, resistint-se sempre a obrir el debat democràtic en torn a la pràctica dels joc d’atzar i les apostes i la seua incidència en la societat, en els barris humils, en els pobles, en la vida de les persones, especialment, en sobre la salut de les persones i el benestar de la infància i adolescència.

Perquè no hem d’oblidar que en la Comunitat Valenciana hem passat de 250 salons de joc i 9 cases d’apostes en 2013 a 518 salons de joc i 33 cases d’apostes en 2019, molts d’ells situats prop dels col·legis. I sobre tot, que la incidència del joc problemàtic i el joc patològic s’ha incrementat i afecta cada vegada més a persones més joves, adolescents. Estem parlant d’una malaltia mental, d’una addicció, que es cronifica i que genera autèntics drames no sols personals, sinó també familiars. Les entitats i experts especialitzats en la lluita contra la ludopatia ja parlen del joc per diners i les apostes com la heroïna del segle XXI.

Als pocs dies de declarar-se l’estat d’alarma per la pandèmia de la covid-19, les principals organitzacions de lluita contra les addiccions alertaven del perill afegit d’expansió de la ludopatia que pot produir la crisi socioeconòmica derivada d’ella. Perquè les situacions d’estrès i de crisi ens fans a totes més vulnerables a les addiccions, i en particular a l’addicció al joc d’atzar i les apostes: primer es juga en busca d’un colp de sort, desprès per superar una mala ratxa i recuperar els diners perduts, i al final, per evitar el malestar que genera la síndrome d’abstinència.

Per això, ara més que mai, és necessària i urgent aquesta nova llei que regula i adapta, en la mesura que permeten les competències autonòmiques, l’activitat econòmica del joc per diners i posa com a criteri central la salut i benestar de les persones i la protecció del nostre futur com a poble, que no és un altre que els xiquets, xiquetes i adolescents. Una llei que equilibra els interessos particulars dels que viuen dels jocs d’atzar i les apostes, i l’interès general de tenir una societat sana i lliure en la que desenvolupar tota la nostra potencialitat i ciutadania com a essers humans.

Són moltes les mesures que conté aquesta llei, des del control d’accés a tots locals de joc i a les màquines escurabutxaques i màquines d’apostes en els bars per evitar que les persones menors d’edat juguen per diners, l’eliminació progressiva de les màquines d’apostes en bars i recintes esportius, restriccions a la publicitat i la promoció del joc, distàncies dels salons de joc i les cases d’apostes als col·legis i entre locals de joc, una moratòria de cinc anys per a noves autoritzacions; fins una estratègia integral que ha d’articular totes les mesures actives de formació, sensibilització i suport de prevenció i lluita contra la ludopatia en els àmbits educatius, sanitaris o sociolaboral, amb particular atenció a la infància i el jovent, els col·lectius socials vulnerables, les dones -invisibilitzades en el seu patiment d’aquesta addicció pels estereotips masclistes- i també a les persones treballadores en les empreses del joc. Ahir mateix aquest mitjà publicava una notícia on es resumia el contingut de la nova llei.

La dreta valenciana se ha posicionat amb les empreses que s’enriqueixen amb el joc i les apostes i volen les mans lliures per fer i desfer. Nosaltres estem on sempre, del costat de les persones.

Tant de bo reflexionen i rectifiquen. Encara estan a temps.

*Graciela Ferrer, diputada del GP Compromís a Les Corts Valencianes, ponent pel seu grup parlamentari de la Llei del Joc i prevenció de la ludopatia de la Comunitat Valenciana

Así planteado, podemos pensar que este problema es ajeno a nuestro día a día: no tenemos más que acercarnos a un grifo o a un baño en nuestra casa, escuela o centro de trabajo para comprobarlo.  Sin embargo, cuando reflexionamos un poco sobre el significado y el alcance del derecho humano al agua potable y el saneamiento, vemos que aún nos queda bastante camino por andar.

Garantía, accesibilidad y asequibilidad

Según Naciones Unidas, por derecho humano al agua “se entiende el derecho de toda persona, sin discriminación, a disponer de agua suficiente, segura, aceptable, accesible y asequible para uso personal y doméstico, y comprende el agua para el consumo, el saneamiento, la colada, la preparación de alimentos y la higiene personal y doméstica”.

A la vista de esta definición ¿cuántas personas y familias vulnerables, empobrecidas por la crisis-estafa financiera, la desigualdad y la precariedad, sufrieron cortes de suministro del agua potable por no poder pagar la factura del agua? Esta privación del acceso al agua manifiesta la dimensión hídrica de la pobreza. Las estimaciones –porque registros consolidados no hay- hablan de miles. Muchos ayuntamientos, como el de València, pusieron en marcha fondos sociales para sufragar estos servicios a las personas vulnerables y evitar los cortes de suministro; y en les Corts Valencianes aprobamos por ley el establecimiento de la renta valenciana de inclusión para garantizar que toda persona pueda hacer frente a sus necesidades básicas. Sin embargo, hemos de avanzar más, haciendo un reconocimiento explícito de este derecho en nuestro ordenamiento jurídico, prohibiendo del corte de suministro doméstico de agua por motivos de vulnerabilidad socioeconómica y garantizando el acceso gratuito a un volumen mínimo vital de agua potable para todas las personas. Diversos estudios sitúan este mínimo vital en 100 litros/persona/día para satisfacer las necesidades de higiene y consumo en nuestra sociedad.

Calidad del agua y protección de las captaciones

Otra dimensión del acceso al agua potable es la calidad del agua. En esta legislatura que acaba, llevamos a cabo en les Corts Valencianes una comisión de investigación para conocer las causas y los efectos de la contaminación de las aguas subterráneas en el suministro de agua de boca a la población. En la Comunitat Valenciana, la contaminación del agua del grifo por nitratos procedentes de la agricultura intensiva afectaba a más de 600.000 personas a principios de la década de 1990. En la actualidad, las personas expuestas se han reducido a una tercera parte, principalmente en pequeños núcleos de población y urbanizaciones, que en muchos casos no se hallan conectadas a redes municipales de abastecimiento y saneamiento.

Aunque se han cambiado las fuentes de captación de agua, generalmente abandonando los pozos contaminados y captando aguas superficiales de buena calidad, no se ha abordado eficazmente el problema de fondo: evitar la contaminación y la degradación de las aguas subterráneas. La contaminación de las aguas subterráneas por nitratos y algunos fitosanitarios ha continuado afectando a los acuíferos de la Comunitat Valenciana. Las administraciones públicas, junto a los sectores económicos, han de continuar trabajando para prevenir la contaminación en la fuente, proteger las captaciones frente a la contaminación y garantizar que el agua del grifo en todas las viviendas sea potable.

Agua pública contra el cambio climático

Son muchas las personas que diariamente acarrean y consumen litros de agua embotellada, principalmente, en envases de plástico, en muchos casos por desconfianza hacia la calidad del agua del grifo. Esto es doblemente paradójico. Por una parte, porque los controles para garantizar la calidad y potabilidad del agua de la red municipal, tanto por parte del gestor como de la conselleria de salud pública, son continuos, y abarcan tanto calidad del agua que entra en la red de suministro como la que sale de nuestros grifos. Por otra parte, también es paradójico que en el “Occidente desarrollado”, en pleno siglo XXI, se produzca el mismo comportamiento de transporte manual de agua potable que en las sociedades pobres, en las que no existen redes municipales de abastecimiento de agua potable.

Y es más grave aún si tenemos en cuenta el coste energético, económico y ambiental de transportar en camiones y coches esas ingentes cantidades de agua embotellada (1 litro de agua = 1 kilogramo de peso), la cantidad de tiempo y esfuerzo físico y el elevado precio que soportan las personas consumidoras por esa agua (entre 300 y 1000 veces más, el litro de agua) así como la gran cantidad de residuos plásticos que generan esos envases que luego hay que gestionar… y muchos acaban contaminando nuestros montes, ríos y mares. ¡Pensemos cuántas emisiones de gases de efecto invernadero y de otros contaminantes nos ahorraríamos si consumiéramos agua del grifo para beber y cocinar en lugar de agua embotellada!

Por todo ello es necesario que las administraciones públicas redoblen los esfuerzos para garantizar la buena calidad del agua de boca e informar detalladamente sobre la calidad del agua potable a la ciudadanía –aprovechando, por ejemplo, las facilidades que ofrece internet para hacer esa información accesible- y promuevan activamente campañas que prestigien y difundan las ventajas de beber agua del grifo. Ya hay iniciativas a escala europea y también en algunas comunidades autónomas, y ayuntamientos como Xàbia se han puesto manos a la obra.

Gestión de lo servicios públicos de agua y el interés general

Otra dimensión fundamental para el ejercicio efectivo de este derecho humano es la gestión de los servicios públicos municipales y el mantenimiento de las infraestructuras que lo hacen posible. ¿Cuántas veces nos hemos preguntado, la ciudadanía, quién, cómo, con qué eficacia, bajo qué criterios gestiona estos servicios e infraestructuras? O ¿de dónde viene y a dónde va el agua que utilizamos?

En las últimas décadas en la Comunitat Valenciana se ha tendido a la privatización de la prestación de estos servicios por periodos de 25, 30 o 50 años. En multitud de ocasiones, los ayuntamientos, por falta de financiación pública suficiente o por otros motivos, han utilizado el “canon concesional” pagado por la empresa adjudicataria -los ingresos obtenidos por esa privatización- para reducir deuda, hacer obras o actuaciones que nada tienen que ver con la renovación de redes de suministro y saneamiento u otros servicios vinculados al agua, mientras la empresa adjudicataria va recuperando dicho canon concesional (con los correspondientes intereses) a través del recibo del agua que cobra a la ciudadanía, a lo largo de todo el periodo concesional. Ello implica que una parte de lo que pagamos por el agua realmente no se ha invertido en mejorar y garantizar el servicio público del agua.

Se estima que más del 90% de las personas que vivimos en la Comunitat Valenciana nos abastecemos de redes municipales gestionadas por empresas concesionarias privadas o empresas mixtas, frente a un 50% en España. Sin embargo, aún no tenemos información disponible que permita hacer una evaluación comparada de la calidad y los costes de estos servicios. Durante esta legislatura, a iniciativa de Compromís, les Corts Valencianes encargaron a la Sindicatura de Comptes la elaboración de un informe completo de fiscalización de estos servicios municipales en la Comunitat Valenciana, cuyo resultado se conocerá, previsiblemente, a lo largo de este año.

La ausencia de una normativa específica que establezca las obligaciones de transparencia y rendición de cuentas, cómo han de computarse los costos a cobrar a las personas usuarias de estos servicios, cómo ha de medirse la calidad, la eficacia y la eficiencia de la prestación de estos servicios, cuáles deben ser los estándares mínimos exigibles de inversión para el mantenimiento de las infraestructuras y cómo se ha de garantizar la asequibilidad, sostenibilidad y progresividad en la repercusión de los costes a las personas usuarias, da lugar a situaciones de desigualdad y favorece decisiones arbitrarias. El coste, el control y las decisiones sobre las inversiones y la gestión de estos servicios públicos no pueden estar supeditadas a maximizar la cuenta de resultados empresariales; de la misma manera que no lo pueden estar las inversiones y la gestión de los servicios públicos sanitarios.

Todo ello pone de manifiesto la necesidad de crear un marco normativo específico que garantice el interés público, la transparencia y la rendición de cuentas en la prestación de estos servicios públicos esenciales. También la necesidad de articular, en la administración autonómica -y también la estatal-, los medios de apoyo técnico, jurídico y económico para que todos los ayuntamientos adquieran las capacidades necesarias para poder ejercer sus competencias en materia de agua con plena efectividad, garantizando el interés general de la sociedad; y, si así lo deciden, llevar a cabo una gestión pública directa que sea eficaz, eficiente, equitativa, sostenible ambiental y económicamente, transparente y participada por la ciudadanía.

El derecho humano esencial de acceso al agua y al saneamiento nos interpela como sociedad para garantizar el control democrático y el ejercicio público de los servicios públicos que aseguran su disfrute a todas las personas, sin distinción. Nos interpela a la responsabilidad ciudadana en nuestras decisiones individuales y en nuestras decisiones colectivas. Nos interpela a la equidad y la solidaridad intergeneracional en la conservación y salud de los ecosistemas y acuíferos que nos proporcionan el agua así como en el mantenimiento y renovación de las infraestructuras que nos dan servicio en nuestras casas y centros de trabajo. Nos interpela a una transición hídrica, responsable y justa, para abordar los efectos del cambio climático y garantizar la dignidad de las personas. Este es el camino que nos proponemos transitar. Y no, no vamos a dejar a nadie atrás. 

Als problemes derivats de l’escassa atenció prestada pels diversos governs espanyols als efectes de les polítiques comercials europees sobre l’agricultura mediterrània valenciana, així com al desavantatge secular en la cadena de valor del sector productor front el sector comercialitzador de productes agraris, s’uneix un conjunt de problemes estructurals del sector agrari que venen arrossegant-se des de fa dècades i que poden agreujar-se pels efectes del canvi climàtic, que no van ser enfrontats pels anteriors governs autonòmics.

No ha estat fins 2015 que aquestes qüestions estructurals començaren a treballar-se, des del diàleg, el consens i la incorporació de coneixement, per avançar cap a una política agrària valenciana que permeta superar els obstacles existents i aprofitar les oportunitats de futur.

Així, des de fa poc dies, després d’un intens procés parlamentari a les Corts –es van presentar més de 560 esmenes-, la Llei d’Estructures Agràries de la Comunitat Valenciana ha estat aprovada per unanimitat. Aquesta llei, que ja està publicada al Butlletí Oficial de les Corts (BOC), a banda de ser un exemple del que significa el debat parlamentari fructífer i constructiu, aborda les qüestions estructurals que, des de fa dècades, han anat afeblint la nostra agricultura i fent cada vegada més difícil la vida dels llauradors i les llauradores.

Qüestions que tenen a veure amb l’abandonament de l’activitat agrària i de les terres, la manca de rendibilitat de les explotacions, la manca de relleu generacional, la masculinització del sector agrari, l’excessiva fragmentació de les parcel·les, la manca d’instruments de seguiment i planificació estratègica, l’escassa cultura de treball en comú, l’escassa professionalització de les persones llauradores o les escasses inversions públiques i privades. I ho fa a través d’una caixa de ferramentes que conjuga les mesures més tradicionals, com la reconfiguració del parcel·lari, amb mesures més innovadores de caire social, organitzatiu i tecnològic, per enfrontar les diverses situacions al llarg i ample del nostre territori.

Així, ens trobem amb la creació d’una xarxa de terres a escala autonòmica per promoure la cessió d’ús i les transmissions, els incentius fiscals, la regulació del sòl infrautilitzat i l’acompanyament per revertir l’abandonament de terres. També s’ha previst l’assessorament a mida, amb la creació de la figura de l’agent dinamitzador, prop dels llauradors i llauradores, per conèixer les seues necessitats de primera mà i oferir-los les eines i oportunitats disponibles per afavorir la sostenibilitat, la viabilitat i la rendibilitat de les seues explotacions.

A més a més, la llei incorpora ferramentes per a millorar la gestió de l’activitat agrària a través de la cooperació, la generació i transferència de coneixement i la planificació estratègica. Així s’estableix l’elaboració de mapes agronòmics per conèixer amb detall la realitat de la nostra agricultura i es fomenten les iniciatives de gestió en comú i l’elaboració de plans d’actuació sectorials, participats per totes les parts implicades en la producció i comercialització dels productes agraris.

Una altra novetat que aporta aquesta llei és el foment de l’agricultura de proximitat, la revitalització dels espais agraris periurbans i la prevenció de la pèrdua de sòl agrari prop de les ciutats a través de la figura del parc agrari i mesures de suport per promoure’ls.

Així mateix, a través d’aquesta llei, es regula un conjunt de mesures de suport econòmic, fiscal i tècnic per millorar l’estructura i grandària de les explotacions agràries, a través de processos de reestructuració parcel·lària, i per millorar la seua sostenibilitat econòmica i ambiental, a través de projectes i iniciatives d’implantació d’energies renovables i millora dels sistemes de reg i dels camins.

La Llei d’Estructures Agràries també contempla la importància de la producció d’aliments d’alta qualitat i la protecció del medi ambient, amb el foment de les bones pràctiques agràries i de l’aplicació de tècniques agroecològiques, l’ús sostenible de l’aigua, la introducció d’energies renovables, la prevenció de la contaminació i la potenciació de la diversitat agrària i natural.

I no ens oblidem de l’impuls que dóna a la professionalització de l’activitat agrària, a la posada en marxa d’activitats agràries complementàries, a la incorporació de joves i dones a l’agricultura i a la incorporació continua de coneixement i progrés tecnològic a la producció agrària.

Després de quasi 20 anys, per fi el camp valencià compta amb una nova Llei d’Estructures Agràries que mira cap al futur, per fer front als desafiaments de la globalització i de la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic. Una llei que aborda els problemes estructurals i les febleses enquistades per dècades d’absència d’una política agrària valenciana. I tot això, amb l’objectiu central de garantir la viabilitat de l’activitat agrària a la nostra terra i una vida digna per a les persones que treballen el camp.

Des de Compromís, amb aquesta llei continuem apuntalant i reconstruint un dels fonaments del nou model productiu valencià per aconseguir la societat justa i sostenible del segle XXI que ens mereixem els valencians i les valencianes. Com ja hem fet impulsant la recent modificació de la llei de contractes agraris que prohibeix la venda “a resultes” i converteix en obligatori el contracte de compravenda de collites per escrit, per protegir els productors agraris davant possibles abusos comercials. Els anys vinents seran vitals per a l’aplicació d’aquest nou marc normatiu, per tal de garantir la seua eficàcia i l’impacte positiu sobre la gent del camp i el nostre territori. Avancem amb pas ferm i la mirada llarga per revitalitzar el nostre sector agrari.

Graciela Ferrer es diputada de Compromís a les Corts Valencianes. Llicenciada en ciències econòmiques i empresarials i estudis de postgrau en economia ecològica i gestió sostenible de l'aigua