Hui és el dia del treball. I és un bon dia per a dir que no podem viure, perquè no podem treballar. No d’una manera digna, d’una manera estable, d’una manera constant, d’una manera que ens permeta generar un projecte, unes perspectives, un horitzó. Unes àmplies capes de persones joves han viscut, viuen i (pel que sembla) continuaran vivint en un context de precarietat laboral generalitzada.

Deia Karl Marx que ‘el treball dignifica’, i estic totalment segur que, si observara les condicions i circumstàncies en les que treballen les persones joves hui dia, afirmaria sens dubte que el treball també pot ser indigne.

Perquè les quotes de precarietat, devaluació salarial, abusos i limitació dels drets laborals i inestabilitat que hem assolit en les últimes dècades, són, certament, indignes, per al conjunt de la societat, i especialment per a la joventut. I és molt important centrar aquesta realitat en la joventut perquè és el col·lectiu d’edat més precaritzat i més castigat per les successives crisis que hem viscut en l’última dècada.

Ja ho va ser en la crisi de 2008, que va expulsar del mercat laboral centenars de milers de joves, generant una lògica indignació en el sistema econòmic, laboral i polític. I ho ha sigut, de nou, amb la crisi de la COVID-19, que ha tingut com a conseqüència, de nou, d’una expulsió generalitzada de les persones joves.

Dues dades: durant aquesta última dècada les persones joves hem perdut prop d’un 20% de poder adquisitiu per la devaluació dels salaris i augment dels preus de consum; i hem sigut, en percentatge, les que més han patit la destrucció d’ocupació per la crisi de la COVID-19, tal com es pot comprovar a la següent gràfica.

Som les persones joves les primeres en ser acomiadades perquè som l’element més dèbil i fràgil d’un sistema laboral també dèbil i fràgil. Un sistema que ha instaurat l’acomiadament a preu de saldo, que permet carregar-se a la primera de canvi i per un preu raonable a les persones que tenen menys antiguitat en un negoci (normalment les persones més joves); un sistema que funciona a base de concatenar contractes temporals, en la mateixa empresa o saltant d’unes a altres; un sistema que abusa de la condició de becari o becària i que converteix les pràctiques en una substitució de la feina; un sistema que ofereix cada vegada pitjors feines amb pitjor remuneració, i que tot i així són demandades en massa per les persones joves perquè ‘no queda altra’; un sistema que genera por, inseguretat i incertesa en el lloc de treball, fent que renunciem a exercir els nostres drets, a conèixer les nostres condicions o a demanar el nostre contracte, simplement perquè tenim por, desconeixença i intranquil·litat per conservar eixe treball precari que és l’únic indici de certesa que tenim en la nostra vida que viu el ‘dia a dia’. En definitiva, un sistema que ens ha instal·lat la precarietat en el més profund de la ment: per a poder acceptar un ‘fals autònom’ per a pedalejar fins a l’extenuació, per a ser becàries in eternum, o per a renunciar als nostres estudis i carrera per a sobreviure com a millor opció de vida.

Com anem a reivindicar, defensar i lluitar per un sistema laboral que ens ofereix precarietat i ens expulsa sempre a la primera de canvi? Un sistema que l’únic que ens pot oferir, a hores d’ara, és l’estranya sensació de tornar a començar, de nou, una i altra vegada. Un sistema que no ens permet sostindre’ns ni avançar.

Hui hem de reivindicar el dret a poder treballar dignament, i aquest dret ara mateix no és possible perquè el treball de hui dia és indigne. Canviem les condicions, canviem les polítiques, canviem la nostra cultura laboral. Perquè la joventut volem treballar. Volem treballar per a poder viure, per a poder traçar un futur.

Pero este artículo no va de eso, precisamente porque está quedando oculto (quizás deliberadamente), detrás del inmenso telón del debate y largas horas de tertulia sobre manifestaciones, contenedores y policía, el que probablemente es el problema de fondo de todo esto.

La juventud está harta, cansada, desesperada. Harta de vivir en crisis perpetua: Varias generaciones de personas jóvenes solo han conocido la precariedad, la falta de oportunidades, la imposibilidad de estabilizar sus vidas. Cansada, de notar cómo, de manera continuada, la promesa social de una vida digna al final del camino nunca llega, a pesar del esfuerzo, estudios, empeño, y reinvención continuada. Desesperada, de ver que pasan los días, años y gobiernos de todo signo, y que su situación cada vez es peor.

Solo un dato: el paro juvenil está por encima del 40%. Y si sumáramos a la población inactiva, nos iríamos a cifras inasumibles. Las expectativas sociolaborales de la juventud no han sido especialmente buenas desde hace un par de décadas, pero desde 2008 son especialmente duras, difíciles de sostener. Estamos en un estado de precariedad cronificada, como una enfermedad que está extendida por todo el cuerpo juvenil. Antes, al menos, esa enfermedad se curaba con la edad, ya que el mercado de trabajo acababa asimilando y estabilizando las trayectorias juveniles, pero ahora ni siquiera cumplir años es garantía de abandonar la precariedad. Tenemos un sistema económico y laboral que ha traicionado a varias generaciones; un sistema que, al menos en la percepción de la gente, no parece que vaya a cambiar, ni tampoco parece que nadie esté dispuesto a cambiarlo en profundidad, y eso ofrece una expectativa muy decepcionante a cientos de miles de personas jóvenes que no ven futuro.

Si a esa frustración en la que está instalada gran parte de la juventud le sumamos una pandemia (con las restricciones a la vida social y las repercusiones emocionales que eso tiene), el estado permanente de juicio y criminalización al que las personas jóvenes están sometidas por parte del ojo social, y la percepción de una merma de derechos y libertades en un país supuestamente democrático, el resultado es un cóctel de consecuencias difíciles de soportar.

Tenemos una generación atravesada por la frustración, la ansiedad y la apatía, juzgada y señalada por la sociedad y los medios de forma constante, y que cuando sale a la calle a pedir libertad y derechos, es apaleada por la policía, y de nuevo es sometida a juicio y señalamiento. Estamos fallando como sociedad, en todo: en el diagnóstico, en el tratamiento, en la respuesta.

El camino de la criminalización, la represión desmedida y el jaleamiento desde sectores extremistas van camino de agrandar cada vez más la brecha y la desigualdad intergeneracional. Si la única oferta desde determinadas instituciones y opciones políticas para la juventud es la de la exaltación y el odio, sin plantear caminos hacia los que transitar, entonces el camino es hacia el abismo social.

O entendemos que la vía para resolver la encrucijada de la juventud pasa por consolidar derechos y libertades, y asegurar oportunidades de vida, presente y futura, o vamos hacia un escenario de crispación perpetuada y ruptura social absoluta, y no por lo ideológico, sino por lo generacional. Eso, o podemos seguir discutiendo únicamente sobre altercados y represión policial… y quedarnos mirando los contenedores, que nos impiden ver el bosque.

No és una coincidència. Aquesta aparició de llocs de reunió d’adolescents i joves lluny de la ciutat, amagats, va en consonància amb la desaparició d’adolescents i joves dels espais on típicament es reunien, eixa sort de “no-llocs” sense importància per a la societat però que la gent més jove reconverteix per a quedar per xarrar, contar-se la vida, menjar pipes i veure passar la vesprada en grup: els arbres del final del carrer, el cantó de la plaça o el racó darrere de les grades de la pista de bàsquet. Són temps de pandèmia, i les mesures de distància social, l’obligatorietat de mascareta en l’espai públic (excepte en la terrassa del bar, clar) i la constant vigilància i mirades del món adult, estan expulsant a la joventut dels seus espais típics de socialització.

No és cap secret que les mesures de prevenció dissenyades per a aturar la transmissió del virus de la COVID-19 revesteixen una evident discriminació econòmica que afecta a les persones més joves. Els llocs on es poden relaxar les mesures d’higiene i distància social són aquells en els quals hi ha una transacció monetària i un consum (com ara un bar o un restaurant), espais vetats a persones amb pocs recursos econòmics com per a passar una vesprada consumint; o bé les cases o pisos, espais que, de manera majoritària, no pertanyen als i les joves, sinó a les seues famílies (recordem allò de que el 80% de la joventut no es pot emancipar per motius econòmics) i per tant espais que tampoc permeten una total intimitat o alliberament.

Si l’accés a espais perquè adolescents i joves es puguen socialitzar ja és difícil per motius econòmics, a més, les polítiques públiques que teòricament s’han posat en marxa per donar resposta a la pandèmia no estan considerant, de manera general, l’oci juvenil i la necessitat de socialització per a persones sense recursos. No hi ha cap promoció i suport a generar espais de trobada o reunió alternatius, i la normativa per a activitats de lleure infantil i juvenil és tan restrictiva que asfixia a grups de joves i entitats que treballen en espais i metodologies d’oci educatiu, conduint-les pràcticament a la seua paràlisi.

A aquesta situació econòmica, política i normativa, hem de sumar la campanya constant i esgotadora de criminalització i assetjament de la joventut, dirigida des dels mitjans de comunicació, persones de rellevància i administracions públiques, que la culpabilitza dels rebrots pel simple fet de voler juntar-se i relacionar-se, i que les acusa de ser part del problema simplement per voler socialitzar-se; una campanya que ofereix una visió de la joventut estereotipada i estigmatitzada, basada en prejudicis, i que res té a veure amb la realitat.

Aquest context d’assenyalament, unit a una manca d’opcions per trobar-se i una política pública que no només mira cap a altre costat sinó que dificulta activament la trobada de joves, deixa un marge cada vegada més estret al desenvolupament personal, social i comunitari de tota una generació. Un context que està minant encara més la moral col·lectiva d’uns adolescents i joves que ja estan patint en la seua salut mental les conseqüències d’un estat de crisi en el que ja viuen, de forma permanent, des de fa anys. Perquè per a la joventut la crisi no comença amb la pandèmia, la crisi ja hi era.

A les persones joves no els queda altra que la trobada en lluny d’un ordre social que els vigila, els persegueix i els assenyala, i als que només els queda el racó amagat del cantó, o el lloc de reunions secret fora del poble; és a dir, les reunions i trobades en la clandestinitat. Estem institucionalitzant un marc de relacions d’una joventut clandestina, que fuig encara amb més èmfasi de la pressió a la que està sotmesa, truncant, encara més, el ja malmès salt generacional al que ens aboca la crisi social i econòmica.

Vam créixer en un sistema educatiu modèlic d’una democràcia modèlica d’un país modèlic, en el que se’ns va dir que ens esforçàrem, que estudiàrem, perquè hi havia futur; un futur amb una feina, un cotxe, una casa i una vida; un futur, en definitiva, igual o millor que el de les nostres famílies.

Així vam créixer. No tot el món vam arribar fins al final de l’itinerari. Molta gent vam quedar pel camí, perquè no podíem esforçar-nos com en l’escola volien, perquè una oferta de feina fàcil, ràpida i mitjanament pagada apareixia com a via d’escap del sistema educatiu, o simplement perquè aquell futur promés no ens interessava en absolut. I traçàrem camins difícils, amb mil obstacles, no sempre satisfactoris...

Continuàrem estudiant, formant-nos, i aquell futur no arribava. El que sí que arribava era la realitat: una crisi duríssima, uns treballs de merda, unes condicions inacceptables, i una vida de sobreviure, d’anar ‘dia a dia’.

No ens trobem bé perquè, a pesar de tot el que ens hem esforçat, aprés i viscut, la meitat de nosaltres no treballem en allò per al que hem estudiat, i perquè vivim una vida temporal amb un contracte temporal, amb dates de caducitat. No ens trobem bé perquè no podem iniciar un projecte de vida fora de la casa familiar, o pitjor encara, si el trobem i aconseguim viure fora de la llar d’origen, potser ens toque tornar quan ens quedem sense feina, amb el xoc que suposa tornar, com a gest de fracàs del teu projecte vital.

No ens trobem bé perquè no podem sostindre les nostres vides: quasi no podem pagar una casa, comprar-nos la roba, viatjar, mantindre’ns... no ens trobem bé perquè, tot i tenint una feina, som pobres, la gent més pobre de tota la societat. Quasi la meitat de nosaltres està en risc de pobresa, i això, senyores i senyors, és molt dur.

I per tot això no ens trobem bé. Vivim en un món que no hem triat, que ens agredeix, i no sabem com defensar-nos, ni com canviar-ho, i tenim malestars. Malestars que són les ansietats, depressions i malalties mentals que no paren d’augmentar en adolescents i joves. Malestars que són les addiccions al alcohol, drogues i ludopaties, que apareixen com a fàcil refugi d’un món estrany, ràpid i que no ofereix seguretat i futur. Malestars que són els suïcidis, una de les principals causes de mort entre adolescents i joves.

Aquesta no és una reflexió simplement per dir com de mal està la joventut, i per dir que cal fer alguna cosa. Aquesta és una reflexió perquè ens adonem de les conseqüències que està tenint sobre tota una generació el sistema econòmic i social que estem sostenint entre totes i tots; un sistema que genera precarietat, indefensió i pobresa, i que conseqüentment, està generant una cultura del malestar en una generació que no veu ni viu mirant cap al futur. Perquè aquest sistema no té futur; ni per a la joventut, ni per a cap persona.

El que sí que podem celebrar, perquè en aquests temps està de moda, és l’adultcentrisme. Aquesta cultura basada en entendre que les persones majors són éssers complets i savis, i que les persones joves estem encara en construcció i aprenentatge, i que per tant hi ha àmbits o temes sobre els que és millor que no parlem o prenguem part.

L’última expressió notòria d’aquesta moda adultocèntrica la va viure l’activista climàtica Greta Thunberg a finals de juliol, quan al ser convidada a l’Assemblea Nacional Francesa per parlar sobre l’emergència mediambiental, va ser insultada per certs diputats per la seua vestimenta, ridiculitzada per la seua curta edat o directament acusada de no tindre idees pròpies i d’estar sent manipulada per suposats lobbies ecologistes.

Aquest subjectes, a qui carinyosament anomenaré senyoros –per representar clarament el perfil de senyor adult que, utilitzant com a argument la seua trajectòria vital i/o acadèmica, s’erigeix com a eminència i exigeix respecte, escolta, agraïment etern i obediència cega– practiquen constantment un discurs encara imperant del món adult cap a les persones joves: que no hem desenvolupat les nostres capacitats i sabers, que tenim una falta d’experiència, que la nostra falta de visió global ens fa tindre idees utòpiques o radicals, que ens falten anys per madurar, o que som molt influenciables i no podem tindre idees o conviccions pròpies.

Realment, aquest discurs dels senyoros és només una reacció a una amenaça cap al seu statu quo. I és que Greta, com a dona, jove, empoderada, és un perill per al poder heteropatriarcal en què es basa la societat actual, a l’igual que la democratització del coneixement està posant en risc un poder exercit només per adults.

L’antropòloga Margaret Mead ens ho explica clarament: ens trobàvem en una societat de cultura postfigurativa, on el saber, coneixements del món i experiències es trobaven en mans de les persones majors, que transmitien aquesta saviesa a través de processos acadèmics, familiars i socials. Però hui ens trobem ja en una societat de cultura cofigurativa, on el saber i el coneixement ja és compartit, i comencem a accedir i acumular saber i experiències sense dependre dels adults (i és més, en alguns casos ja som els joves qui ensenyem a les persones adultes sobre moltes coses). El problema i les tensions es troben en aquelles persones, senyoros, que no reconeixen aquest fet, i que veuen amenaçada la seua posició pel fet que el saber i els coneixements ja no estiguen, només, al seu abast.

Però, prepareu-vos, perquè qui sap si estem caminant cap a una societat de cultura prefigurativa, on el saber, coneixement i experiències estiguen en mans i en poder de la gent jove, i les persones adultes hagen de recórrer a nosaltres per entendre el món.

Hui dia, milers de Greta desenvolupen i demostren la seua capacitat, coneixements i habilitats per poder ser autoritat, per poder construir i per poder participar activament de la vida pública i col·lectiva, per a desgràcia dels senyoros que veuen com l’statu quo va canviant.

Ens trobem davant d’un nou horitzó que supera els desitjos de control d’un món adult que no està ni per damunt, ni per davant, i que ha d’entendre que la joventut ja no demanem permís, sinó que exigim prendre part, prendre decisions, i prendre el control de les nostres vides i del nostre planeta.

Per això, hui felicitem als senyoros en el seu dia de l’adultocentrisme, perquè creuen que encara poden detindre aquest procés imparable. Però felicitem a totes les persones joves, i especialment a aquelles que s’han sentit menyspreades pel fet de ser joves, perquè, companys i companyes, el món és vostre.

Per això vam trobar la necessitat de crear una plataforma que posara el focus en les persones joves i introduira en l’agenda les qüestions que els afecten. Qüestions que parlen de l’encaix que té la joventut en la societat actual, com ara: Com consideren els poders públics a les persones joves? Els reconeix com a ciutadans de ple dret? I la societat? Quin paper juguen els mitjans de comunicació? Té la joventut al seu abast eines que garantisquen la seua autonomia i independència? Quines són les principals problemàtiques que troba per a construir el seu projecte vital i com respon a aquestes? Es mobilitza o es resigna?

Amb més preguntes que respostes, encetem este espai on parlarem de les situacions en què es troben les persones joves en temes com l’emancipació, l’ocupació, la cultura o la igualtat, entre altres, tenint en compte l’heterogeneïtat del col·lectiu. Atendrem a projectes i moviments promoguts per les persones joves –com el recent Fridays for Future–, així com a bones pràctiques i experiències exitoses en matèria de polítiques de joventut de les diferents administracions. I, per últim, també donarem visibilitat a joves que siguen referents en diferents camps, donant així a conèixer models d’identificació alternatius als imposats mediàticament.

Un lloc de trobada i reflexió entre professionals, expertes, investigadores, responsables polítics, membres d’associacions juvenils, entitats del tercer sector, i on no faltaran, òbviament, les vivències i experiències de les protagonistes d’este blog: les persones joves. Un espai obert pensat des del respecte a la diversitat i a la pluralitat de veus i mirades i on tothom es convidat a col·laborar. Un altaveu per parlar d’una generació que alguns consideren ‘perduda’, però que nosaltres preferim qualificar com ‘resilient’. Una oportunitat per preguntar-nos: és país per a joves?