Entre un 10 i 15% de les dones patim algun tipus de malaltia d’origen obstètric; entre elles l’endometriosi que fa que les nostres menstruacions provoquen forts dolors, abundància de sagnat i que, fins i tot, l’anèmia siga una companya nostra de viatge amb la debilitat que això comporta. Tractament hi ha poca cosa. O bé operacions amb llargues baixes pel mig, o bé tractament hormonal que fa que els teus canvis d’humor siguen com els d’una muntanya russa i, per descomptat, que no t’aguante ni la mare que et va parir. I prevenció per evitar que l’endometri augmente i acabe en malaltia o que els teus ovaris no creen quists, cap. T’ha tocat i t’has fotut, xiqueta.

Això li ho devem a grans anys de poc d’interès a investigar sobre la salut reproductiva de la dona i, per contra, a un gran interès per part de la societat d’esborrar este estigma i tabú que ens persegueix a les dones. De fet, una de les novetats que introdueix la reforma de la Llei de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs és que a les dones, condemnades o al dolor o a la medicació perpètua, si opten per la segona opció, és a dir, per anticonceptius hormonals de llarga durada, siguen inclosos a la Seguretat Social. I els puc dir que jo he arribat a pagar entre 30 i 40 euros per una caixeta d’estes pastilletes que porten un prospecte amb efectes secundaris més llargs que un dia sense pa.

I el regular i legislar per les dones que pateixen esta malaltia, i altres que produeixen dolor i incapacitació, ha comportat molt de debat i a molts senyors visiblement incòmodes amb la matèria. La cara del ministre Escrivà en parlar de la regla era tot un poema. I és que no tenim costum encara de parlar del tema amb naturalitat. De fet, una de les experiències més traumàtiques hui dia per a una adolescent és rebre “la primera visita”. I preguen en silenci, o entre els braços de les seues mares, perquè quan els vinga la primera menstruació, quan arribe el moment, no els pille en classe. De fet, la reforma de la llei inclou la dispensació en centres públics, entre ells les escoles, de productes sanitaris per a la menstruació. Perquè fins ara les nostres xiquetes tenien dos opcions: o emparar-se a alguna mestra o companya per pidolar una compresa; o bé sortir del centre per anar a casa fent, d’una cosa tan natural, un trauma per a la criatura que havia d’eixir del centre en hores lectives i explicar a tothom que se’n va perquè li havia baixat la regla.

‘La visita’, eufemisme que gastaven les nostres iaies per preguntar-te si tenies la regla, i tot allò que comporta la desconeguda salut reproductiva de la dona, no ha estat mai tractada amb normalitat. I mira que fa anys del tema, eh? Des que el món es mou i la primera dona va xafar la Terra, de segur que ja tenia la regla. I encara així tot un ministre es fa vermell en parlar del tema i, és més, hi ha qui pensa que abordar i legislar sobre la salut reproductiva de la dona no toca. Que d’estos temes no se’n parla i que si et fa mal, et fots. Ara, si tens una lumbàlgia i no pots alçar-te del llit, no passa res... Tothom comprendrà la teua situació. Però la regla, ai... Això és brutícia, això és tabú, parlar d’això és lleig en privat i en públic. Així i tot, si no fora per les nostres menstruacions, senyores i senyors, el món no existiria. Que quede clar. I ja era hora de parlar, i arreglar, tants anys de silenci i discriminació.

I no es pensen que algunes ens quedarem ahi. Jo encara estic esperant que algú em raone per què collita, per exemple, he de pagar amb un IVA de luxe per allò que és una necessitat tant bàsica com un tampó, una compresa o una copa menstrual. 

La violència de gènere, tal com la coneixem, ha experimentat canvis importants i, pròpiament i terminològicament, mentre la violència de gènere afecta la parella les violències masclistes, que en són moltes, no es circumscriuen solament a la parella, sinó que el seu àmbit és molt més ampli i afecten les violències i desigualtats que pateixen les dones pel fet de ser dones.

Tal volta, i amb moltes possibilitats d’encertar, eixos joves que en les enquestes no reconeixen la violència de gènere, juguen a videojocs en línia. Justament el món del joc en internet ha experimentat en els darrers anys una expansió considerable fent reviscolar canals com YouTube o fins i tot creant-ne de nous com Twitch. La imatge que a moltes lectores i lectors d’este diari se’ns ve al cap d’un jugador en línia, d’un gamer, és la d’un home jove, amb poca vida social, que passa la major part del seu temps a la seua habitació descuidant fins i tot hàbits higiènics, envoltat de restes de menjar brossa. I com tot, eixa imatge ja no es correspon amb la realitat en una societat on tot canvia per moments. Ara per ara, un 42 per cent dels gamers són dones.

Però, tot i que l’equitat és quasi del 50 per cent, els hàbits de joc no són paritaris ni igualitaris. Les dones gamers es queixen de rebre insults masclistes durant el joc en línia (el “vés a fregar” és el hit que més es repeteix) i solen preferir jugar amb nicks i personatges masculins perquè els femenins, a més d’atraure insults i discriminació per part dels seus companys de joc, resulta que són estereotipats i hipersexualitzats en molts dels continguts online.

L’escletxa de gènere no és una excepció en el joc online. Mentre a Espanya jugadors com El Rubius acumulen al seus comptes vora 40 milions de subscripcions, les seues homòlogues femenines com Patty Dragona (una de les gamers més coneguda) no arriben als 5,5 milions. La discriminació per raó de gènere també és palesa i clau quan el 46,3 per cent de les dones que practiquen el joc online declara haver rebut insults masclistes mentre jugaven.

Potser no hem plantejat als joves que neguen l’existència de violències masclistes les preguntes correctes amb les quals identificar-se; tal volta no ho hem fet tan bé com a societat quan, fins i tot en les noves formes de relacionar-se com ara el món online, la discriminació i desigualtat es perpetuen. Tal vegada este 8 de març hauríem de preguntar-nos on estem fallant quan no som capaços de lliurar a les generacions més noves de desigualtats en la quotidianitat del seu dia a dia. Potser no ha arribat l’hora de rebre felicitacions pel 8 de març perquè encara queda moltíssima feina per fer. Tal volta este article ve a reivindicar que dia a dia ens juguem la igualtat i la construcció d’una societat més igualitària, que no se’ns pot escapar de les mans ni del comandament de la consola.  

No estem en igualtat de condicions quan les estadístiques ens diuen que l’escletxa salarial per raó de gènere és tan gran que en novembre comencem a treballar debades per igualar els nostres salaris amb els dels homes. O perquè les pensionistes que menys cobren són dones. O finalment, perquè la pobresa s’acarnissa amb la dona i fins i tot podem parlar de feminització de la pobresa.

No, no ens tracten com a iguals. Fins i tot en la llengua que utilitzem cada dia no ens veiem reflectides, i hem d’escoltar o llegir com il·lustres acadèmics de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua quan els parles d’integrar a les dones mitjançant el llenguatge inclusiu (cosa que jo estic fent ara mateix i no és tan estranya ni estrambòtica) et diuen que “tenim una llengua preciosa i no cal destrossar-la”. Vinga va!! Que hem dit tota la vida ‘metge’ i encara ens costa un munt dir ‘metgessa’, ‘jutgessa’ o ‘enginyeres’. Mots difícils, excepte el de ‘princesa’, terme amb què ens hem criat moltes de nosaltres anhelant un ‘príncep blau’ que vinguera a omplir la nostra vida. Com si sense un príncep no estiguérem completes... Saps o què?

No, no és cert quan diuen que no estem discriminades. De fet, està comprovat que en la majoria d’ocasions quan un home entra a la consulta mèdica amb dolor al pit, se li fa una exploració física per descartar infarts. En canvi, no sempre es fa la mateixa exploració a les dones, ja que els nostres ‘dolors de pit’ solen associar-se a l’estrés i som més propenses que ells a ser medicades per a l’ansietat. És allò del Prozac i cafeïna, i tira que vas...

No tenim paritat quan si agafes un diari i fulleges les pàgines llegint declaracions i mirant fotografies tot són corbates i sabates lluents de representants d’esta honorable societat nostra, a la qual li falten les dones sempre en els titulars i subtitulars. I si agafem els índexs per sexe, estem infrarrepresentades com a protagonistes en qualsevol mitjà de comunicació: tele, ràdio i fins i tot en cinema; que qualsevol pot recitar de memòria un llistat de fins a deu directors de cine, però a veure qui se’n sap més de cinc directores sense ostentar un títol de cinèfil a la butxaca.

Això sí, en la publicitat som les ‘reines de la casa’ perquè la majoria de les vendes dels anuncis publicitaris es dediquen a nosaltres. I no és pas casual no s’enganyen, les cases de màrqueting rara volta ho fan. És resultat del fet que les xifres ens diuen que encara som les dones les que sostenim la casa, comprant, netejant, cuidant i ara a sobre de tot això, i per la maleïda pandèmia, teletreballant. I és que el teletreball encara ens ha comportat més hores de casa, més hores de cures, més hores de feina no remunerada, menys conciliació i nul·la corresponsabilitat. Volem teletreballar, però s’ha de regular de manera que no siga l’excusa per a tornar-nos a recloure a la cuina, perquè les dones no ens deixarem.

Així que, quan ens diguen que “tots i totes som iguals” i que no cal reivindicar res, perquè ja ho hem aconseguit tot, recordem que encara tenim por d’anar de nit soles pels carrers (carrers que tenen nom d’homes il·lustres i on falten dones notables); recordem que no se’ns tracta igual ni en el llenguatge ni en la representació; recordem que no cobrem igual; i recordem que treballem més en feines no remunerades o precàries. Aleshores, quan recordem tot això, prenem la veu per a demanar més igualtat, perquè ni de lluny tenim el camí fet. 

Acostumen els meus companys de feina a dir-me que sóc una set-ciències i a preguntar-me d’on he tret esta informació o com collita he sabut allò altre, o com redimonis sé jo, que sóc de Vila-real, que a la Pobla de Vallbona s’ha aconseguit aturar un desnonament d’un fons voltor fa menys d’una setmana. I el meu misteri no és altre que la ràdio. Em tinc per una entusiasta del dial.

Des de becària de la COPE a tertuliana habitual de la SER, amiga de la ràdio del meu poble i fidel oient d’À Punt, a la qual esmente sempre quan parlem de l’audiovisual valencià; a més a més que em tinc per coneixedora de la graella d’Onda Cero, especialment a les comarques del nord; i “mataria” (en el sentit més figurat del món) perquè em convidaren, alguna volta, a Plaza Radio o, fins i tot, a Es Radio tal com ho feien habitualment les extintes CV Ràdio i la 97.7, a les quals encara tinc presents i m’entristeix pensar que se n’anaren sense massa pols ni remolí en esta maleïda crisi del periodisme que s’ha encabotat en deixar-nos sense mitjans. I sempre que em criden per participar d’algun debat en ràdio em fan la més feliç del món. Vaja, com l’emèrit en una cacera d’elefants!

Però cal reconèixer que la tasca dels i les professionals no és fàcil. No és gens fàcil captar l’atenció de l’audiència, que massa mal de caps té al dia per aprofundir en, per exemple, què significa ser Erasmus durant la pandèmia, tal com feia esta setmana Susanna Lliberós en ‘Pròxima Parada’. Però eixa és sense cap dubte la màgia de les ones: la de transportar-nos i evadir-nos. I ens ensenyen molt si hi ha una mínima disposició a aprendre des de l’altre costat del dial. No és -ni de lluny- el mitjà de comunicació amb més audiència: no té focus, ni maquillatge, ni grans efectes audiovisuals; però per contra et permet fer multitud de coses mentre escoltes. I ara com ara, on gairebé totes i tots som multitasques, això és d’agrair. No tenen influencers per al gran públic ni youtubers andorrans. Però si vostés els donen l’oportunitat, trobaran en l’aire a grans professionals que els faran riure, com els de ‘Kale Barraka’ en Ràdio Godella; plorar o, fins i tot, comprar eixe llibre que t’ha recomanat Irene Rodrigo en ‘Una Habitació Pròpia’. I, quasi a totes hores, et regalen una cançó o centenars, com fa ‘Territori Sonor’ cada nit, o la 99.9 quasi totes les vesprades de 15.00 a 17.00 hores. Que, per cert, molts grans programes dedicats a la música feta a casa nostra i divulgació cultural. Per a quan un canal ràdio fórmula nostra? Ho deixe “en l’aire” per reflexionar un altre dia.

La ràdio. Donen-li vostés una oportunitat si no la tenen ja entre els seus mitjans de comunicació habituals. No els defraudarà. Ans al contrari.

I si jo no els he pogut convèncer perquè hui, Dia de la Ràdio, connecten amb qualsevol de les bones emissores que tenim pel nostre benvolgut País, recorden aquella cançó que profetitzava: “video killed the radio star”. I ni el vídeo, ni Netflix, ni tan sols Tik tok, ni tots plegats, han aconseguit acabar amb ella. La ràdio seguirà mentre les persones seguim necessitant de la paraula que sempre, sempre, sempre, comunica millor que qualsevol imatge! Així que feliç dia i llarga vida a la ràdio!! 

Són unes dates molt complicades en les que, ara més que mai, cal extremar la prudència. I no estem per a festes, i menys com les que es corren alguns energúmens del Parlament Europeu, que defensen una cosa i després fan la contrària. Però òbviament no es tracta de mortificar el personal. Hem passat un any duríssim on ens ha mancat (i encara queda) el contacte pell amb pell, tocar i abraçar les persones que estimem. I, si les estimem, haurem de fer el sacrifici de seguir esforçant-nos per cuidar-les sense posar-les en perill. Però, així i tot, no deixa de sorprendre’m l’estranyesa amb què, per exemple, el govern d’Andalusia es referia al terme. Estranyesa, ignorància i una mica de menyspreu referint el polític de torn a què “no s’entén el vocable, per la qual cosa tirem pel dret i a la taula per Nadal solament familiars”.

A veure... Quantes pel·lícules nord-americanes hem vist parlant del dia d’Acció de Gràcies? Moltes, fins a l’avorrició. I sovint en totes elles les famílies americanes en eixe dia de fraternitat i amor acaben seient a menjar-se el titot amb persones properes perquè ningú no hauria de quedar sol el dia d’Acció de Gràcies. Seria un gest poc humanitari. I quan ho veiem en pel·lis i sèries, fins i tot en Big-Bang, ens sembla la mar de bonic, ho aplaudim i pensem “clar que sí, són bona gent”. Ara, algú ha degut pensar que això ací no passa. No ni poc.

No som americans, ni ganes tampoc. Però sí que som persones i tenim diversitat. La família (i com vostès, jo a la meua la vull molt), te la donen. Als acostats, els tries per vincles que poden ser tant o més forts que els de la sang. Això és així. Un acostat, per exemple pot ser el “tio”, aquell amic dels pares que no té família i que de tota la vida l’has sentit com a oncle, i no fou fins que tingueres catorze anys que t’explicaren que no éreu família, però ha estat tota la vida acompanyant els pares i no falta mai al sopar del dia 24. Una persona propera pot ser perfectament la teua veïna de davant, que es va quedar viuda i que durant tot el confinament has estat pendent d’ella, i saps que els fills i filles no vindran fins al dia 25 i que, per descomptat, estaries encantada de compartir amb ella el sopar del dia abans en un any que ha estat tan difícil per a tots. O persones acostades, a qui estimes i per les que pateixes, poden ser perfectament la teua amiga i la seua filla, que eixe dia els manca el pare perquè està ingressat a l’hospital amb COVID. O pot ser fins i tot el cosí del teu cosí, amic de tota la vida, que s’acaba de separar i de sobres saps que ho està passant malament, més encara quan et diu que no tindrà als fills amb ell fins al dia de Reis.

Estes coses passen, i per això és tan important que comencem a acostumar-nos que les famílies han deixat de ser papà, mamà, xiquet, xiqueta, blau i rosa. Les famílies ara som diverses, reconstruïdes en molts casos, i no podem tancar els ulls, ni dir que no entenem què vol dir ser un “acostat”. Perquè estaríem tancant la porta a moltes persones properes que se senten família encara que no ho siguen. Afortunadament, alguns i algunes ens creiem això de #LesPersonesPrimer i en lleis com la de Renda Valenciana d’Inclusió ja incloem que els acotats, les persones properes, poden ser també les que més a prop estiguen per pal·liar serioses dificultats, més enllà d’haver de triar amb qui sopes la nit de Nadal. Però vista la situació, i coneixedors que encara hi ha qui pensa en quadrat, cal immediatament una llei per la diversitat familiar. Una llei on acostats i persones properes tinguen cabuda, una llei que permeta posar negre sobre blanc el que molts governs, afortunadament no el nostre, i alguns partits reduccionistes, negacionistes i que, en definitiva, acaben de sortir de la cova d’Altamira, fa massa temps que ignoren.  

La situació per la qual travessem no agrada ningú; ens hem bolcat en protegir les nostres persones estimades i en protegir-nos nosaltres també. Però és evident que un nou confinament és molt difícil d’aguantar per a la ciutadania i per a la nostra economia. Però jo, que no sóc precisament una persona positiva, ans al contrari, pense que tenim una oportunitat al davant per començar a ser Europa.

Ja, ja sé que la setmana passada va haver-hi qui no tenia millor cosa que fer que presentar una moció de censura en la qual escoltàrem estupefactes moltes barbaritats: que si l’OMS ha mentit, que si tot açò és una conspiració judeic-maçònica per acabar amb l’univers i que Europa no serveix per a res. Afortunadament eixa discussió sobre Europa va quedar tancada fa més de huitanta anys, que dirien alguns, quan fins i tot el règim franquista feia tot el possible per blanquejar les seues formes davant d’una Europa a la qual pretenia entrar a formar part.

I és Europa, amb les seues virtuts i defectes on hem d’estar. I Europa ja fa molt de temps que té uns horaris molt més racionals que els que acostumem a emprar a l’estat espanyol. De fet els nostres horaris “estranys” fan també que siguem els i les treballadores que més hores passem a la feina i això no es tradueix en una major productivitat espanyola; tot el contrari. Anem a la cua quant a productivitat. I gran part de la culpa la tenen els mals hàbits horaris.

Sopar a les 22.00 hores no és ni bo ni aconsellable. Necessitem més temps per a digerir, les nostres digestions són més pesades i això juga en contra la nostra salut i a més per eixe motiu retardem les hores de son. I quan parlem de tota una societat fent això, resulta que els nostres fills i filles pateixen son a l’escola, tenen problemes de salut i la societat en general té greus problemes per agafar el son i descansar. Patim més estrés i malalties relacionades amb els horaris que la resta d’Europa.

I este cap de setmana, on a més s’ha tornat a canviar l’hora (quelcom també àmpliament debatut en la Comissió d’Usos Horaris que tenim a les Corts Valencianes que analitza estes qüestions) les persones que han eixit a sopar ho han hagut que fer en hores diferents a les que estàvem acostumats. I no ha passat res absolutament.

De fet hem començat pel més difícil; avançar l’hora de sopar i canviar l’horari de l’àpat nocturn que solament a Espanya es fa tant tard; ni Marroc ni Portugal, amb climes molt semblants al nostre tenen el costum de sopar tant tard. I ara cal reflexionar en la resta: els nostres horaris nocturns ens fan perdre moltes hores que després són necessàries per a dur endavant projectes de vida com són fer esport, formació, o fins i tot esbarjo, dels quals no disposem la majoria de la població. Cal fer una repensada en els nostres horaris, i hem començat (a la força sí) un camí que podem aprofitar o no, per a donar-nos l’oportunitat de millorar-nos com a societat, de corregir allí on errem i d’apropar-nos a Europa, tant en horaris com en productivitat econòmica. En la nostra mà està. 

La situación por la cual atravesamos no gusta a nadie; nos hemos volcado en proteger nuestras a personas queridas y en protegernos nosotros también. Pero es evidente que un nuevo confinamiento es muy difícil de aguantar por la ciudadanía y por nuestra economía. Pero yo, que no soy precisamente una persona positiva, más bien al contrario, pienso que tenemos una oportunidad delante para empezar a ser Europa.

Ya, ya sé que la semana pasada hubo quien no tenía mejor cosa que hacer que presentar una moción de censura en la cual escuchamos estupefactas muchas barbaridades: que si la OMS ha mentido, que si todo esto es una conspiración judaico-masónica para acabar con el universo y que Europa no sirve para nada. Afortunadamente esa discusión sobre Europa quedó cerrada hace más de ochenta años, que dirían algunos, cuando incluso el régimen franquista hacía todo lo posible para blanquear sus formas ante una Europa en la que pretendía entrar a formar parte.

Y es Europa, con sus virtudes y defectos donde tenemos que estar. Y Europa ya hace mucho tiempo que tiene unos horarios mucho más racionales que los que acostumbramos a usar en el Estado español. De hecho, nuestros horarios “extraños” hacen también que seamos los y las trabajadoras que más horas pasamos en el trabajo y ello no se traduce en una mayor productividad española; todo lo contrario. Vamos a la cola en cuanto a productividad. Y gran parte de la culpa la tienen los malos hábitos horarios.

Cenar a las 22.00 horas no es ni bueno ni aconsejable. Necesitamos más tiempo para digerir, nuestras digestiones son más pesadas y esto juega en contra de nuestra salud y, además, por ese motivo retrasamos las horas de sueño. Y cuando hablamos de toda una sociedad haciendo esto, resulta que nuestros hijos e hijas pasan sueño en la escuela, tienen problemas de salud y la sociedad en general tiene graves problemas para conciliar el sueño y descansar. Sufrimos más estrés y enfermedades relacionadas con los horarios que el resto de Europa.

Y este fin de semana, donde además se ha vuelto a cambiar la hora (algo también ampliamente debatido en la Comisión de Usos Horarios que tenemos a las Cortes Valencianas que analiza estas cuestiones) las personas que han salido a cenar lo han tenido que hacer en horas diferentes a las que estábamos acostumbrados. Y no ha pasado nada absolutamente.

De hecho, hemos empezado por lo más difícil; avanzar la hora de cena y cambiar el horario de la comida nocturna que solo en España se hace tan tarde; ni Marruecos ni Portugal, con climas muy parecidos al nuestro tienen la costumbre de cenar tan tarde. Y ahora hay que reflexionar sobre el resto: nuestros horarios nocturnos nos hacen perder muchas horas que después son necesarias para llevar adelante proyectos de vida como hacer deporte, formación, o incluso recreo, de los cuales no disponemos la mayoría de la población. Hay que hacer una repensada en nuestros horarios, y hemos empezado (a la fuerza, sí) un camino que podemos aprovechar o no, para darnos la oportunidad de mejorarnos como sociedad, de corregir allí donde erramos y de acercarnos a Europa, tanto en horarios como en productividad económica. En nuestra mano está.

“El título no es retórico”, afirmava el Ministre de Sanitat. Doncs per a no ser rebuscat li han pegat moltes voltes per arribar a un únic punt: ací mane jo. Que no amollen el timó, vaja. I aplegats a este punt de la pandèmia, amb una situació sanitària cada dia més controlada, ara preocupa, i molt, la situació social i econòmica de la nostra terra.

Veuran, jo he arribat a un punt que de les noves paraules desconfie de seguida: el primer terme que van utilitzar va ser aquell de “central de compres” i res... Que fins que no van deixar enrere la desbaratada idea de jo (Estat) compre i repartisc a tu (Comunitat), ací no va arribar ni un míser tapaboques. “Jo pilote!!”, van dir després... I oiga, a la primera ‘de canto’ i el primer dia de confinament se’ls van fugir uns quants, molts, madrilenys de la cleda que van fer cap -curiosament- a platges valencianes... Vaja pilotatge. Encara recorde a la Presidenta Ayuso preguntant “¿y Madrid como se cierra?”, quan ja se li n’havien escapat uns quants “amables veïns de la Villa”, amb assistenta domèstica inclosa com aquella família que pillaren en Xàbia... Doncs, vaja.

I sols ens faltava ara la cogovernança. En sentir al sr. Illa, m’ha vingut al cap l’anunci aquell de la tele on un senyor vol tindre la raó a tota costa o s’emporta l’Scattergories... Però tots i totes sabem que ‘vaixell’ no és un animal aquàtic. Doncs, ‘cogovernança’ tampoc és ‘animal acuático’ ni cap forma de govern vàlida amb la sacrosanta Constitució en la mà.

Comportem-nos com a persones serioses, perquè ara toca reorganitzar-se tenint en compte les casuístiques pròpies de cada territori. I d’això, allà al centre de la Meseta, no en saben.. Escolten!! Un exemple: ens han prohibit durant tota la quarantena anar a l’hort a collir-nos quatre albercocs mentre que sí podíem conduir fins a Carrefour, a comprar-los. O si volen, més general: que ara per ara, amb la calor que fa, a Galícia els xiquets i xiquetes poden passejar de 12.00 a 19.00 hores i ni tan malament. Mentre que els xiquets que viuen a Carmona, Sevilla, a 36 graus, amb eixa franja horària acaben torrats com a xulles. D’això se’n diu desconeixement total. O tal volta és que a Madrid no hi ha albercocs, clar.

Miren, s’ha anunciat un fons econòmic que no sé si són o no són “cacaus nous” com per ahí apunten, però que són molt necessaris per als valencians i valencianes que ací tenim per davant un estiu d’allò més complicat. I la mateixa ministra Montero ha anunciat que este fons econòmic de 16 mil milions es repartirà amb criteris equitatius, objectius i justos. I d’això en voldria jo una mica: de justícia. El poble valencià ha estat molt just durant anys d’infrafinançament amb la resta de territoris. Hem estat tan justos, tan justos, que hem pagat com a rics quan al remat ens havíem empobrit. I no vull furgar en la ferida, però alguns tenen més culpa que altres i algunes maleses encara les estem pagant i jutjant. Així que ara equitativament, objectivament i fent justícia, ens toca a nosaltres els valencians replegar una miqueta cap a casa, que bona falta ens fa.

Fem justícia amb el nostre dret valencià i recordem també que la Constitució ens atorga unes competències com a poble que amb la cogovernança difícilment podem assolir. No vull ni pensar per un moment que quan el PSOE va retirar del seu programa electoral l’apartat que feia referència al federalisme, no era un error com es van fer creure. No vull ni pensar que la cogovernança és una excusa per exercir major control sobre els territoris. No em facen ser desconfiada, que jo sóc valenciana que no co-valenciana.

De fet, imagine que no seré l’única que es pregunta per què després de cada roda de premsa del Comité Tècnic de Gestió del Coronavirus -on encara no ens hem acostumat a trobar a faltar Fernando Simón- agafen la paraula uns senyors -sempre senyors- plens de medalles i detallen quines són les accions desplegades per les forces de l’ordre... i escolteu, jo imagine que militars, policies (nacionals i locals), cos de bombers, guardes forestals, personal de residències, personal de neteja de carrers, funcionariat de serveis socials, molta, molta gent, estan arrimant el muscle i treballant a allò que diguen els sanitaris. I tant que sí. Per la qual cosa, que aparega davant la població, tots els sants dies, el Jefe del Estado Mayor de la Defensa a mi em sembla en estos moments irrellevant, quan el que busque és informació sanitària de la pandèmia, quan el què necessitem són recursos per a les UCIs, quan el que vull saber és si la decisió de fer tornar a milers i milers de persones a la indústria no essencial i a la construcció no ens farà reviure el malson de pics alts dels pitjors dies de la pandèmia.

I eixes respostes, evidentment, no me les donarà un senyor de les forces de l’ordre per més medalles que porte a sobre, sinó aquelles persones que siguen epidemiòlogues, sanitàries, responsables de salut pública i investigadores. Els càrrecs marcials, en canvi, ens traslladen a un marc no real que moltes personalitats públiques han adoptat quasi de forma inconscient: disciplina, exèrcit desplegat, combat... Parlar de guerra en definitiva. I no, jo no estic en cap guerra, no hi ha un bàndol de persones contràries a les que cal eliminar i véncer, i jo no sóc un soldat (ni una, soldada?). Jo simplement sóc una persona confinada que fa el que millor creu que pot fer en estos moments per la nostra societat. I quedar-me a casa no és una lluita, sinó un sacrifici fruit d’una responsabilitat col·lectiva.

De fet, fins ara la unificació central front al pluralisme perifèric no ens ha evitat problemes als valencians i valencianes que hem hagut d’afrontar des de la proximitat; des d’allò local i autonòmic. Al començament de la crisi covid recorde la centralització de les compres de mascaretes i guants pel govern; ningú que no fora l’Estat podia comprar material preventiu. Però fins que la Generalitat no va ficar en funcionament l’operació Ruta de la Seda, casualitat o no, ací no havien arribat els tan necessaris equips de protecció individual. I ja portem uns quants avions aterrant amb material per als valencians i valencianes, comprats també pels valencians i valencianes. De la mateixa manera, i davant de l’èxode de visitants a les nostres costes, algunes veus demanarem tancar Madrid... I ens deien que “no sabien com fer això” i el resultat vostés ja el coneixen. En canvi subdelegació de govern va deixar ben clar als pobles valencians, que mira per on sí sabíem com havien de fer això de confinar-se i tancar-se, que havien de retirar les barreres per evitar l’entrada als pobles costaners sota amenaça d’acudir a fiscalia.

Així que em permetran que discrepe, i molt, que el centralisme mesetari haja de romandre inalterable. Jo apostaria per més conferències amb presidents i presidentes autonòmiques (encara que algunes, com Diaz Ayuso, tinguen coses millor que fer i s’incorporen a la reunió dos hores tard) que tenen visions més plurals i representatives de tot l’Estat. Cal escoltar què passa més enllà de Madrid i com algunes autonomies han reduït sensiblement els seus índexs de contagis i sobretot com han fet la contenció. I si és possible, prendre’n exemple.

Al cap i a la fi, jo no estic en guerra contra un virus. Seria del gènere bobo matar un virus a canonades. Estem ací no per guanyar una guerra, sinó justament el contrari, per salvaguardar-nos d’una pandèmia que ens ha furtat la llibertat. En este “combat” no guanyen les armes i les pistoles, sinó una vacuna i mesures preventives amb les quals haurem de conviure ja la resta de la nostra vida.

*Mònica Álvaro, portaveu adjunta del grup parlamentari Compromís en les Corts

Per això que quan es va anunciar el primer decret amb mesures econòmiques per a pal·liar la greu crisi econòmica i per a les persones que treballen per compte propi solament es va anunciar un subsidi per xapar l’activitat, em vaig sentir molt decebuda, i perquè no dir-ho: cabrejada. Enfadada amb un govern que ens insta com a societat a aplaudir cada dia a les 8 de la nit però que no havia tingut en conter als milers i milers de persones professionals de la restauració, cultura, esport, turisme o comerç a les quals hem obligat a tancar pel bé de totes i tots.

En el “millor” dels casos (i agafen això de millor amb molta ironia) el subsidi anunciat pel govern d’alarma arribarà als 950 euros i serà mentre dure el forçós confinament. Afortunadament, després d’eixa insuficient mesura, i d’ençà l’allau de crítiques rebudes, en els darrers dies nous decrets han vingut a “millorar” (i torne a posar entre cometes) les condicions inicials amb la possibilitat per a este col·lectiu d’acollir-se al bo social o també amb les millores per a fer front al lloguer per a tota la ciutadania. I ahí també cal puntualitzar: el govern de Madrid “facilita” un seguit de mesures per ajornar el lloguer o hipoteca de la casa on vivim, però cap mesura, cap ni una, per afrontar el lloguer o la hipoteca del lloc que dóna a menjar al freelance, a l’emprenedor, al professional lliure i a l’autònom en general.

Mire a Europa amb certa enveja. Allí les ajudes per a este col·lectiu, mensuals i dineràries, inclouen també la dispensa -que no l’ajornament- de les quotes al sistema de seguretat social o tributari. Però ja sabem que som Europa de tant en tant... Cada cinc anys per a ser més exactes i coincidint amb eleccions al Parlament Europeu. Per defensar als nostres llauradors, per exemple, ja sabem que no. Però això no és culpa d’Europa... Això és culpa dels que allí enviem.

Afortunadament el Govern del Botànic ha entés la situació per la qual travessa este col·lectiu autònom tan necessari com oblidat. I la primera mesura va ser la d’incrementar el servei autonòmic d’ocupació amb més personal per afrontar els ERTOs, i en analitzar quins anaven a ser els sectors més perjudicats. Des del LABORA, després d’esperar solucions del govern central, analitzar les que han vingut i imagine (açò és collita pròpia) blasfemar pel poquet que s’ho han currat al centre de la Meseta, han llançat unes subvencions excepcionals de 1.500 euros per a qui li han parat l’activitat, i de 750 euros per a la resta, seguint això sí, els criteris marcats per Madrid, com tot el que es va fent fins ara i del que ja en parlarem un altre dia.

Així ara ja sí, a les 8 de la vesprada quan trec la meua filla a aplaudir al balcó per totes les persones que s’estan deixant la pell treballant sense parar per les que estem a casa, en eixe precís moment de les vuit de la vesprada, pense una mica menys en aquells i aquelles que no saben quan podran tornar al seu treball i ni tan sols si el treball els i les estarà esperant (autònoms i assalariats, molts i moltes), em puc permetre un cert optimisme que #Açòtambépassarà. I recorde que tenim un COMPROMÍS de fer les persones una miqueta més felices dia a dia. I si això no és possible, almenys que tinguen el “hui” cobert, que els i les autònomes són una raça dura, acostumada a sobreviure, que saben millor que ningú què és pensar i treballar dur en el demà.

Pienso que el día que repartieron la memoria yo debía de estar muy ocupada votando en algún colegio electoral. Porque si algo hemos hecho en nuestro país, últimamente, ha sido votar. Pero las últimas declaraciones parecen apuntar que la culpa es nuestra; que la ciudadanía no hemos votado con suficiente contundencia y claridad. Y esto lo dicen los de Sánchez, que de memoria también van justitos. De memoria y otras cosas.

Pero incluso alguien tan desmemoriado como yo recuerda que el PSPV, el PSOE de Puig, nos avanzó unas elecciones en teoría para “hacer visible el problema valenciano”. Adelanto que Compromís no quería y no nos tragamos la excusa del mismo modo que mi hija no traga con un domingo de menestra en lugar de paella. ¡¡Sí señor!! Recuerdo, perfectamente, que fuimos a unas elecciones autonómicas de la manita de las generales. Y que haciendo esto Sánchez nos iba a arreglar el problema de la infrafinanciación. ¡Qué, qué!... A día de hoy, cinco meses después, seguimos infrafinanciados y con un Sánchez de presidente en funciones que ni sabe ni quiere aclararse. Y por si alguien tiene desmemoria: sin financiación justa. Es más, sin ninguna perra porque en Madrid no nos pagan lo que nos deben.

Igual es una falta de sueño: y es que Sánchez dice que si hace gobierno con Iglesias, no pegaría ojo. ¡¡Vaya!! Alguien tendría que recordarle que, por una parte, no hace falta receta para la valeriana; y dos, que ese insomnio repentino no lo tenía cuando con el voto de las izquierdas llegó a ser Presidente del Gobierno, después de que le pusieran en bandeja de plata una moción de censura.

Ahora desde Moncloa seguramente nos querrán hacer creer que la culpa es de todos excepto de los socialistas. Incluso a los votantes hay que enseñarles a votar “con claridad” (quiten ustedes lo que va entre comillas y sabrán lo que realmente les están diciendo desde las filas de los de la flor en el puño). Pero no, incluso las personas que olvidamos las fechas fácilmente sabemos que el 28A la ciudadanía ya votó, y que aquí lo hicimos bajo la presión de que solamente Sánchez podía solucionar el problema valenciano. Y cinco meses después el PSOE valenciano en Madrid no se mueve más allá de las tesis de Sánchez (es decir: no hacer nada), mientras que Joan Baldoví ha seguido aportando soluciones para la financiación y el ahogamiento económico al que la “mala memoria” de Sánchez nos ha llevado.

Pense que el dia que repartiren la memòria jo devia estar molt ocupada votant en algun col·legi electoral. Perquè si alguna cosa hem fet en el nostre País, darrerament, ha sigut votar. Però les últimes declaracions semblen apuntar que la culpa és nostra; que la ciutadania no hem votat amb suficient contundència i claredat. I això ho diuen els de Sánchez, que de memòria també van justets. De memòria i d’altres coses.

Però fins i tot algú tan desmemoriat com jo recorda que el PSPV, el PSOE de Puig, ens va avançar unes eleccions en teoria per “fer visible el problema valencià”. Avançament que Compromís no volia i no ens empassàrem l’excusa de la mateixa manera que la meua filla no traga amb un diumenge de menestra en compte de paella. Sí senyor!! Recorde, perfectament, que anàrem a unes eleccions autonòmiques de la maneta de les generals. I que fent això Sánchez ens anava a arreglar el problema de l’infrafinançament. Què, què!... El dia d’avui, cinc mesos després, seguim infrafinançats i amb un Sánchez de president en funcions que ni sap ni vol aclarir-se. I per si algú té desmemòria: sense finançament just. És més, sense cap perra perquè a Madrid no ens paguen el que ens deuen.

Igual és una manca de son: i és que Sánchez diu que si fa govern amb Iglesias, no pegaria ull. Vaja!! Algú hauria de recordar-li que, per una part, no cal recepta per a la valeriana; i dos, que eixe insomni sobtat no el tenia quan amb el vot de les esquerres va arribar a ser President del Govern, després que li ficaren en safata de plata una moció de censura.

Ara des de Moncloa segurament ens voldran fer creure que la culpa és de tots excepte dels socialistes. Fins i tot als votants cal ensenyar-los a votar “amb claredat” (lleven vostés allò que va entre cometes i sabran el que realment els estan dient des de les files dels de la floreta al puny). Però no, fins i tot les persones que oblidem les dates fàcilment sabem que el 28A la ciutadania ja va votar, i que ací ho férem sota la pressió que solament Sánchez podia solucionar el problema valencià. I cinc mesos després el PSOE valencià a Madrid no es mou més enllà de les tesis de Sánchez (és a dir: no fer res), mentre que Joan Baldoví ha seguit aportant solucions per al finançament i l’ofegament econòmic al qual la “mala memòria” de Sánchez ens ha portat.