Li presente, humilment, un recull extens que, sense pretendre ser complet, demostra amb dades objectives de diferents institucions, professionals i persones expertes que la finalització del contracte de concessió administrativa és la millor opció per a garantir l’atenció sanitària de qualitat i en condicions d’equitat en el departament d’Elx-Crevillent.

Després de mesos, des de la presa de possessió de Carlos Mazón com a president i la seua com a conseller de sanitat, els anuncis d’auditories i informes ad-hoc que haurien d’orientar esta decisió s’han demostrat inexistents. Se m’acumulen contestacions a iniciatives parlamentàries en les que reconeix que aquells anuncis de rigor i transparència, de decisions sense cap càrrega ideològica han quedat en res.

Ja no espere del Govern Valencià, ni de la conselleria que vostè dirigeix, cap suport tècnic o justificació demostrable, cap a una decisió que sembla estar pressa molt abans i amb criteris que poc tenen a veure amb la qualitat de la prestació sanitària, l’equitat en el sistema públic o la cura de les condicions laborals de les persones que treballen en eixen departament de salut.

Com vostè diu, sóc un fanàtic i reincident en la defensa de la gestió pública de la sanitat, i no amague que aquesta conclusió prové de fermes conviccions ideològiques. Els serveis públics són un element necessari per a construir societats justes, on la sort de nàixer en un lloc o un altre no predetermine les nostres vides. Els serveis públics ens igualen, potser massa per a un xicotet sector de la societat que no vol renunciar als privilegis mantinguts durant tantes generacions, però en això consisteix la justícia social. Com li dic, els arrels d’estes conviccions són profunds.

Així i tot, mantenint eixes conviccions, he dedicat molt de temps i esforços a estudiar el sistema sanitari públic valencià i també arribe a conclusions basades en l’evidència i en les dades. Malauradament, la mala gestió dictada durant molts anys per conviccions ideològiques que no compartisc ens han deixat cinc fórmules de gestió que condicionen inequitats en l’accés, en les prestacions, en les condicions laborals i en definitiva en l’atenció que rebem segons on vivim.

No espere cap canvi en la fulla de ruta ideològica del govern del que vostè forma part. Vistes les declaracions contradictòries, tant del Molt Honorable president com les seues, i vista la incapacitat de documentar les suposades virtuts del model de gestió privatitzada que defensen per a les 155.000 persones que encara depenen de Ribera Salud pel que fa a l'atenció sanitària, accepte la derrota. En política, tindre raó no sempre és suficient.

Per la meua part, continuaré fent la meua tasca d’oposició com fins ara, des de les mateixes conviccions profundes i fermes, en contacte continuat amb les persones afectades i sempre, sempre, amb el rigor de les dades i l’evidència. Vostè sembla estar tranquil amb les explicacions que li puga donar la gerència de l’empresa, tal i com s’entén de les contestacions a preguntes parlamentàries en les que se limita a traslladar-me el que li diu, sense interposar cap mecanisme de control. Ja li avance, i no li estranyarà, que jo sí continuaré fiscalitzant la gestió de Ribera Salud en l’Hospital del Vinalopó i la resta del departament.

Independentment de la distància que ens separa, tant en els principis ideològics com en els criteris de gestió, li desitge encerts en el seu treball, que puguen acabar en millores de la sanitat pública. I sobre tot, li desitge que mai la seua salut depenga dels criteris de benefici econòmic d’una empresa.

Atentament, 

Carles Esteve Aparicio

*Aquesta carta se la vaig entregar en mà al conseller el mateix dia que anunciava en Les Corts que l’hospital del Vinalopó continuaria en mans de Ribera Salud durant 5 anys més. Acompanyava un recull de 22 documents que demostren, amb dades contrastables, que la concessió del departament d’Elx-Crevillent ofereix una pitjor atenció sanitària i el benefici econòmic de l’empresa està basat, entre altres coses, en unes pitjors condicions laborals del personal.

I un virus insignificant, microscòpic, ha estat capaç de posar a prova tot el nostre sistema de salut. Vivim pendents, a cada minut, de les xifres de persones ingressades, de la saturació de les UCIs, de l’esgotament de milers de professionals de la sanitat que cada dia ho donen tot perquè açò passe com més aviat millor.

Però, malauradament, la COVID-19 no ha aturat tot. Hi ha molta, moltíssima gent malalta per altres patologies, o que conviu amb alguna malaltia i ja ho feia abans de l’aparició d’aquest nou coronavirus. I sí, la saturació del sistema també els afecta. També a les dones embarassades, que ara afronten un dels moments més especials de la vida amb la por generada per un entorn tan complicat i afegida a la incertesa pròpia del moment.

Hui, 7 d’abril, el Dia Mundial de la Salut està dedicat a les infermeres i comares, peces clau d’una part del sistema sanitari moltes vegades relegada a un segon pla. Perquè ens hem acostumat a veure als metges com a quasi divinitats, amb la capacitat de salvar vides que els ha proporcionat un enorme reconeixement social. I escoltem diàriament la retòrica bèl·lica amb què se’ns explica allò que està passant amb el coronavirus, que arriba a comparar al personal sanitari amb soldats anant a la batalla... Res més lluny de la realitat, si pensem en el paper que juguen infermeres i comares en la nostra salut, en les nostres vides.

Quan afrontem processos de malaltia, una operació o un embaràs, a més de la solució necessitem acompanyament, escolta i proximitat. Totes eixes cures que fan que una recuperació siga més ràpida o que un part supose una experiència positiva, perquè la salut és molt més que salvar vides. Encara m’emocione quan recorde el part d’Andreu (el meu fill menut). La comare es va comprometre amb nosaltres per fer d’aquell moment la millor vivència possible. En el moment en què la situació es va complicar i calia instrumentalitzar, quan el seu paper ja havia acabat i podia anar a descansar, va dir: “Em quedaré fins que acabem”.

Eixe tipus d’acompanyament ha de ser un pilar fonamental en el nostre sistema de salut. Un paper més central en el seguiment, no sols de la malaltia, també de la nostra salut quotidiana. Ampliar les funcions de la infermeria en el seguiment de la cronicitat, dels nostres hàbits de vida o en l’educació i la promoció de la salut han de ser qüestions ineludibles en el futur del nostre sistema sanitari.

Hem de fer valdre eixa part de l’àmbit sociosanitari que han aportat històricament dones, equivocadament supeditades a les decisions dels metges, i que hui ha de sumar per desenvolupar una societat de les cures, on l’acompanyament de les persones en tots els processos vitals siga una prioritat inexcusable.

*Carles Esteve, diputat i portaveu de Compromís a la Comissió de Sanitat i Consum en les Corts Valencianes

Tecnologia punta política, s’ha arribat a dir de Compromís, i com qualsevol aparell tecnològic necessita d’alguna posada a punt, d’un bon ús per a traure-li tot el profit i d’unes revisions periòdiques per a allargar la seua vida útil. Seria un destrellat desfer-se d’ell quan sabem que funciona i resulta una eina capaç de transformar el seu entorn i de materialitzar aspiracions del poble valencià.

L’espai polític obert en 2015, darrere del lema #AmbValentia, és un fet consolidat. Era el temps en que la corrupció institucionalitzada arribava a la fi i eixíem d’una mena de síndrome d’Estocolm que ens havia fet acceptar el desgovern com a forma de vida. Quan pareixia que no hi havia més alternativa que la resignació, Compromís i Mónica Oltra contagiaven a milers de valencians i valencianes d’una il·lusió imparable. El Partit Popular passava de la titularitat en exclusiva d’un monopoli polític corrupte a, com digué Rita Barberà “Qué hostia coño, qué hostia”.

S’obria una finestra que permetia pensar-nos d’una altra manera i rescatar persones es situava com una fulla de ruta irrenunciable que, fins i tot, el PSPV assumia com a pròpia, conscient de que guanyava la presidència de la Generalitat però era Compromís qui marcava el discurs polític.

Compromís defraudava a qui esperava que la novetat ens passara factura. El Botànic funcionava bé i treia múscul davant d’una dreta que extremava el seu discurs. L’estratègia de menystindre el miracle valencià mirant sempre a Catalunya ja no servia i els resultats de 2019 consolidaven eixe espai transformador que no és patrimoni dels partits que formem Compromís ni dels seus dirigents, i s’ha d’entendre com un èxit social abastit amb la suma de moltes voluntats.

Com és possible que, amb aquesta història recent apareguen tantes veus que esmenen el projecte? Probablement la resposta es troba en les estratègies pròpies de cadascú, confessables o no. Però donar per esgotat Compromís no és sols una errada política històrica sinó és també una irresponsabilitat social. Evidentment, Compromís necessita evolucionar i arriscar i si busquem en l’embrió de la coalició, trobarem moltes respostes a les dificultats que apareixen i a les preguntes que hui ens podem fer.

La suma de partits i d’opcions polítiques diferenciades en una coalició estable suposava avançar-se a la realitat que després ha marcat el panorama. El resultat de l’aliança de l’esquerra social i transversal de Iniciativa amb l’aposta de l’escologisme transformador de Verds-Equo i el valencianisme arrelat al territori del Bloc, era molt més que la suma de tres. Eixa realitat ha permès que Compromís arribara entrenat als escenaris de negociació que apareixen amb la crisi del bipartidisme. Hem d’enfortir aquesta idea que ens fa un projecte resilient i capaç d’aportar solucions innovadores a problemes antics amb èxit.

La coalició Compromis naixia com a valedor d’una democràcia interna radical, assumint les primàries obertes. També creant les Sectorials com a espais de definició política oberts tant a la militància com a qualsevol altra persona. Esdevenien el germen del programa polític i l’enllaç amb el territori i el teixit social. Caldria, si volem evitar eixa obsolescència, replantejar eixa eina que la veu de les bases siga part necessària del nostre discurs polític

Assentar el tarannà municipalista que ens ha caracteritzat requereix d’una vertebració comarcal que articule la participació i encara és una assignatura pendent, com la participació en condicions de les persones afiliades directament al partit, persones adherides, per a uns, i Gent de Compromís, per a uns altres. Resultava una novetat enriquidora en el seu moment i hem vist com desapareixia sense cap explicació per inanició.

El discurs valent que ens va dur a ser una peça clau en la configuració del primer Botànic ha deixat pas a una imatge excessivament burocràtica i grisa, adoptant un posició “de perfil” potser massa vegades. Mónica Oltra continua emocionant amb una veu propera als problemes del dia a dia, però l’aposta pel pragmatisme desdibuixa el paper de Compromís fen-ho massa semblant al d’altres partits. No, no proposem abandonar la bona gestió que ha caracteritzat els últims anys de govern, però cal apostar per mantindré una veu pròpia, agosarada, que tinga clars els fonaments que ens fan útils per a construir el futur.

I diran alguns que això tensiona el govern... evidentment. Hem de ser un soci responsable per a qui comparteix camí amb nosaltres, al mateix temps que hem de ser un soci fiable per a qui confia en nosaltres en el carrer o en el teixit social. Eixa necessitat d’equilibrisme polític ha vingut per a quedar-se. Si algú pensa que els governs de coalició no han de tindre eixa tensió, pot ser és que prefereix tornar al bipartidisme o a l’oposició.

Des del corrent Més Iniciativa + Compromis, hem defensat sempre la necessitat d’establir aliances estables en el marc de la política estatal. La veu de Compromís encara és insuficient per a traslladar el drama de l’infrafinançament i l’escenari actual convida a buscar sinergies. Les decisions dels últims mesos ja han donat un resultat, que no acaba de convèncer. Fins i tot, podríem parlar d’expectatives de futur però, arribat aquest punt, no val la màgia del tahur per convertir tàctica en estratègia, cal un debat intern amb tranquil·litat i responsabilitat. Hem d’obrir els micròfons per a escoltar totes les veus i decidir, amb més que una pregunta de sí o no, quin és l’espai en el que volem construir. Ens juguem molt, i reduir la a Íñigo o Pablo, és fer-se una trampa al solitari que no resol la qüestió.

I amb tot açò, resulta que encara tenim tecnologia punta política per a un temps i que només hem de mirar el manual d’instruccions, si volem que Compromís, continue sent un agent clau en la transformació del nostre país. Posem l’experiència de cooperació política a disposició de l’espai del progressisme transformador i tornem a arriscar per a seguir reinventant opcions , solucions, oportunitats a partir de la llavoreta que va germinar i continua creixent: Compromís. 

*Reyes Matamales i Carles Esteve, portaveus del corrent Més Iniciativa + Compromís

En els últims mesos hem vist com el PSOE rescatava un pla urbanístic del PP que amenaça amb la destrucció de 264.000 metres quadrats d'horta productiva. I a més, per a defendre aquesta aberració urbanística argumenten amb idees pròpies del ‘trilerisme’... “On està la piloteta?”. L'urbanisme del poble s'ha d'estudiar i entendre en conjunt. Quabit començarà a construir 500 habitatges en Port Saplaya per tal de condonar un deute que ens va deixar el govern municipal del PP com a regal d'acomiadament. Obviar açò dels càlculs de creixement de la població és un parany en el qual no hem de caure. Si a més afegim els quasi 2.000 habitages buits que hi ha en l'actualitat en Alboraia, la realitat comença a ser una altra. I encara queda més... La població d'Alboraia ja no creix com fa 20 anys i, en l'actualitat, a penes augmenta en 200 persones cada any. Amb tot açò, la planificació urbanística del PSOE ens hipoteca a més de 40 anys de cases buides... “Ja ha aparegut la piloteta”.

I, continuant amb el cinisme, ens proposen construir el parc Fira de l'Horta, de 25.000 metres quadrats, on podem esperar fires de promoció de l'agricultura, dels productes d'allò que quede d'horta o exposicions de tractors i útils de conreu. Sense oblidar l'ampliació d'un polígon que, a hores d'ara, es troba en una situació d'abandonament evident, sense cap mena de projecte. Quan tens una cosa que no funciona, fer-la més gran no sembla una bona idea. Probablement seria un bon camí reconduir la zona industrial actual cap a usos terciaris i orientar l'activitat industrial a les necessitats de qui treballa l'horta.

I encara hem d'escoltar, una vegada i una altra, l'argument que tot açò és legal. Només faltaria! Em costa entendre que algú que dedica part del seu temps a fer política diga coses així. Quin és el nostre paper? Fer política és molt més que complir la llei, és entendre una realitat social i mediambiental com la present. I evidentment, proposar esprémer fins a l'últim mil·límetre d'horta que accepta la normativa també és fer política: és la mateixa política que ja hem vist durant massa anys i que no volem que torne.

Afortunadament, el veïnat d'Alboraia ha tingut clar des del primer moment que no apostaria a trobar la piloteta baix dels gots. La pressió ciutadana, dels moviments socials i de l'oposició ha aconseguit aturar el Pla i forçar un procés participatiu que done fruit a un projecte de poble més consensuat i que compte amb les persones que hi vivim. Clar que cal resoldre les necessitats del poble: un nou institut, un espai digne per al CEIP Ausiàs March o un accés al nucli de Patacona que no supose jugar-se la vida pel camí Fondo. Però fem-ho amb trellat. Declarar l'Emergència Climàtica no és cap eslògan per a fer samarretes. Hem d'entendre que les polítiques que fem ja estan condicionades i han d'evitar l'impacte irreversible que tenim en l'entorn. No val amagar-se darrere de la legalitat i amagar la piloteta.

* Carles Esteve, diputat de Compromís a les Corts

En los últimos meses hemos visto cómo el PSOE rescataba un plan urbanístico del PP que amenaza con la destrucción de 264.000 metros cuadrados de huerta productiva. Y además, para defender esta aberración urbanística argumentan con ideas propias del ‘trilerismo’... “¿Dónde está la pelotita?”.

El urbanismo del pueblo se tiene que estudiar y entender en conjunto. Quabit empezará a construir 500 viviendas en Port Saplaya para condonar una deuda que nos dejó el gobierno municipal del PP como regalo de despido. Obviar esto de los cálculos de crecimiento de la población es una trampa en la que no tenemos que caer. Si además añadimos las casi 2.000 viviendas vacías que hay en la actualidad en Alboraia, la realidad empieza a ser otra. Y todavía queda más... La población de Alboraia ya no crece como hace 20 años y, en la actualidad, apenas aumenta en 200 personas cada año. Con todo esto, la planificación urbanística del PSOE nos hipoteca a más de 40 años de casas vacías... “Ya ha aparecido la pelotita”.

Y, continuando con el cinismo, nos proponen construir el parque Feria de l'Horta, de 25.000 metros cuadrados, donde podemos esperar ferias de promoción de la agricultura, de los productos de lo que quede de huerta o exposiciones de tractores y útiles de cultivo. Sin olvidar la ampliación de un polígono que, a estas alturas, se encuentra en una situación de abandono evidente, sin ningún tipo de proyecto. Cuando tienes una cosa que no funciona, hacerla más grande no parece una buena idea. Probablemente sería un buen camino reconducir la zona industrial actual hacia usos terciarios y orientar la actividad industrial a las necesidades de quien trabaja la huerta.

Y todavía tenemos que escuchar, una y otra vez, el argumento de que todo esto es legal. ¡Solo faltaría! Me cuesta entender que alguien que dedica parte de su tiempo a hacer política diga cosas así. ¿Cuál es nuestro papel? Hacer política es mucho más que cumplir la ley, es entender una realidad social y medioambiental como la presente. Y evidentemente, proponer exprimir hasta el último milímetro de huerta que acepta la normativa también es hacer política: es la misma política que ya hemos visto durante demasiados años y que no queremos que vuelva.

Afortunadamente, el vecindario de Alboraia ha tenido claro desde el primer momento que no apostaría a encontrar la pelotita debajo de los vasos. La presión ciudadana, de los movimientos sociales y de la oposición ha conseguido parar el Plan y forzar un proceso participativo que dé fruto a un proyecto de pueblo más consensuado y que cuenta con las personas que vivimos. Claro que hay que resolver las necesidades del pueblo: un nuevo instituto, un espacio digno para el CEIP Ausiàs March o un acceso al núcleo de Patacona que no suponga jugarse la vida por el camino Fondo. Pero hagámoslo con sentido.

Declarar la Emergencia Climática no es ningún eslogan para hacer camisetas. Tenemos que entender que las políticas que hacemos ya están condicionadas y tienen que evitar el impacto irreversible que tenemos en el entorno. No vale esconderse detrás de la legalidad y esconder la pelotita.

*Carles Esteve, diputado de Compromís en las Corts