Vaig conéixer Rafael Lluís Ninyoles a mitjan dècada dels 80, fa uns quaranta anys. Ens vam fer amics de seguida. Més tard, vam esdevenir còmplices de desenes d'iniciatives: cíviques, editorials i fins i tot gastronòmiques. Per aquella època, jo m'iniciava en el periodisme i també en l'estudi de la Sociolingüística --concepte que Rafa, a la segona conversa, em féu abandonar radicalment per tal de mantenir l'amistat. Així ho he fet quan he pogut. Ell mai no s'ha reconegut en una etiqueta que potser l'identificarà per sempre.

Rafael Lluís Ninyoles ha estat un sociòleg vocacional, en un sentit molt ampli. Lector fidel del primer Charles W. Mills, quan el sociòleg americà estava vinculat a la New Left, Ninyoles, mestre fora de classe, em va fer llegir La imaginación sociológica i La élite del poder. També lord Ralf Dahrendorf i els seus llibres sobre les classes i els conflictes socials, un autèntic festival intel·lectual. En la nostra darrera conversa de fa uns mesos encara va insistir-me en la necessitat de cuidar-nos contra la “desfiguració ideològica” del sociòleg que no guarda la “distància de seguretat” necessària respecte del seu objecte d'estudi. Era la seua manera elegant de matisar les meues recurrents cites a Richard Sennet --partidari d'empeltar la reflexió acadèmica amb la pròpia biografia. Ninyoles va ser també el primer a parlar-me dels treballs d'Allport, la naturalesa dels prejudicis i el concepte d'autoodi, tan citat com sovint incomprès. Sempre acabàvem discutint si l'autoodi era una actitud justificada i conscient en segons quines circumstàncies. Rafa reia i callava.

Els treballs de Rafael Lluís Ninyoles que primer em van interessar van ser els relacionats amb la Sociologia del Coneixement i, especialment, amb l'Opinió pública. De fet, el seu primer llibre --publicat als 25 anys!-- va ser precisament L'opinió pública, pioner a l'estat espanyol sobre aquest fenòmen imprescindible per al coneixement de la societat de comunicació de masses. Un llibret que vaig llegir fins i tot abans de descobrir Habermas, el gran clàssic de la matèria. Gràcies a aquell llibre de Ninyoles vaig començar a entendre, per exemple, la diferència entre el “poder” i l'“autoritat”, distinció bàsica en l'esfera pública --inclosa la política. El primer concepte està relacionat amb la institucionalització formal de les societats i ben sovint amb la força i la violència --física o simbòlica, tant se val. El segon, amb la legitimitat i el consens social --fenòmens que no són solament d'índole política sinó psicosocial. Sense la “legitimitat”, insistia Ninyoles per escrit i en les nostres converses, la institucionalització del poder sempre serà percebuda com injusta per una bona part de la població. Fa por la seua actualitat.

En tot cas, Rafael Ninyoles, gran lector, melòman i pianista --l'he sentit i l'he vist tocar a sa casa de Sagunt, en ple Call, i l'he acompanyat diverses vegades a comprar partitures a un establiment de les Rambles de Barcelona-- ha estat una rara avis entre la intel·liguèntsia valenciana, de la qual no se'n va sentir part mai, siguem justos. Però, sí, també va ser el nostre millor sociòleg de la llengua --naturalment que sí. Conflicte lingüístic valencià o Idioma i prejudici (amb pròleg de Joan Fuster), Estructura social i política lingüística o Cuatro idiomas para un estado estan a les biblioteques valencianes, però també a les universitats britàniques i americanes. Com també El País Valencià a l'eix mediterrani (amb pròleg de Vicent Ventura), un llibre del 1992 que ens va ensenyar a mirar el país amb ulls d'analista social, més enllà de les nostres ideologies particulars. Se'n va, en qualsevol cas, un dels cervells més ben moblats que he tingut la sort de conéixer en ma vida. També, com deia, un còmplice amb qui durant anys, cada estiu, compartia una lectura de Josep Pla que solíem discutir al setembre. Ell preferia El quadern gris; jo, Les hores, vés a saber ara per què. Com discutíem acaloradament --i això és potser el que més trobaré a faltar-- sobre el punt de sal de les paelles amb carxofa i rovellons que Rafa Arnal cuinava a Serra per a la Brigada Mixta --una colla de fucking weirds que teníem en Rafa Ninyoles un dels nostres sants patrons. No t'oblides de saludar Bertrand Russell, per favor, tu i jo ja ens entenem.