La proposta que PP i Vox estan imposant encaixa fil per randa en la ‘Doctrina del Shock’ descrita per Naomi Klein: aprofitar moments de devastació per obrir portes a l’especulació. I segueix el que advertia Bruno Latour a Dónde aterrizar davant l’evidència del col·lapse climàtic, el poder renuncia al bé comú i opta per construir-se una eixida d’emergència per salvar-se ell mateix. Açò és el que estem veient al País Valencià. Una dreta que abdica de qualsevol projecte compartit i s’acomoda en la negació i en la fugida endavant.

La dreta i l’extrema dreta valencianes han abandonat completament la idea de bé comú. Davant d’un món on la desigualtat, la migració i el canvi climàtic són reptes centrals, prefereixen negar-los i atrinxerar-se. No volen governar un futur compartit, sinó garantir-se un refugi mentre la resta de la població queda exposada al col·lapse climàtic i social. Feia dècades que intuïem aquest gir, però mai havia sigut tan descarat com en la investidura del 27 de novembre.

Del discurs de Pérez Llorca només va quedar damunt de la taula l’anunci concret de la preparació d’una nova llei de “simplificació administrativa”. Ni una referència als riscos que compartim, ni a la vulnerabilitat d’un Mediterrani que s’escalfa dues vegades més ràpid que la mitjana mundial, ni a la necessitat de protegir la població. Per al PP, “simplificar” sempre ha volgut dir “desprotegir” i, en última instància, “desprotegir-nos”. Ja ho van demostrar quan, després de la DANA, la seua primera mesura va ser permetre hotels a 200 metres de la costa. Si aquell primer pas va obrir la porta a la desprotecció en ple shock social, què implicarà aquesta segona llei?

Pérez Llorca no sols és la continuïtat del mazonisme, sinó que és la línia de continuïtat amb l’inici del PP al capdavant de la Generalitat Valenciana a partir de 1995. Eduardo Zaplana es va valer de la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística que havia deixat Joan Lerma preparada, i especialment de la figura de l’agent urbanitzador que introduïa, per impulsar una demencial bombolla immobiliària. El nou “molt honorable” no va fer una sola autocrítica sobre els errors de gestió del seu predecessor sobre la falta d’avisos o la descoordinació posterior. És més, un any després, lluny de reforçar l’adaptació, tot fa indicar que el govern aprofundirà en la desprotecció. Pérez Llorca es limità a repetir que més formigó haguera evitat la tragèdia, haguera salvat vides, mentre assenyala la Llei de l’Horta com a culpable. És l’excusa perfecta per no assumir responsabilitats.

El que va passar el 27 de novembre de 2025, era previsible. La mateixa setmana en què la COP30 aprovava un esborrany que evita mencionar els combustibles fòssils, Pérez Llorca assumia l’agenda de Vox, sense objeccions. Juanfran Pérez Llorca va centrar el seu discurs en assenyalar el Pacte Verd Europeu i la migració com a enemics. És a dir, un discurs preparat, poc improvisat, de la mateixa arquitectura ideològica que el partit ultra. Tot per a no perdre la sintonia amb ells. Però potser el PP no calcula bé el risc que implica abraçar aquesta narrativa. Atacar el Pacte Verd Europeu és abraçar la narrativa per frenar la transició ecològica. Suposa protegir els interessos de les grans corporacions per damunt dels interessos de la ciutadania. Quant de temps més es pot permetre el PP que el situen en la mateixa dinàmica ultra de Vox? Encara que, ben pensat, és el mateix que porten fent des de fa dècades, fins ara dins dels marcs d’allò políticament correcte. Per tant, si res no canvia serà el propi PP qui es veura fagocitat per VOX.

Aquesta proposta indecent que està implementant el Partit Popular, és la confirmació de qui no vol reconèixer l’evidència. Si ho feren, això implicaria assumir responsabilitats i abandonar el model de govern que porten dècades duent a terme. La investidura de Pérez Llorca va servir com a ratificació de tot el que ja havia fet el Consell de Mazón. No va qüestionar res. Ni la Llei de Costes que desprotegeix 7.500 hectàrees de litoral; ni la modificació de la Llei de l’Horta que posa en risc 3.800 hectàrees d’un dels espais periurbans més valuosos d’Europa; ni l’autorització de vivendes en zones inundables; ni el Pla Endavant, redactat per una consultora privada per 2 milions d’euros que ignora el criteri de les universitats públiques valencianes. En canvi, sí va deixar clar que ell no té cap problema en assumir l’agenda xenòfoba de Vox, alimentant el discurs de la migració com amenaça, obviant la relació directa entre la crisi climàtica i migratòria.

És a dir que el nou President no va donar cap mena d’esperança.

Açò no és un error ni una manca de capacitat. És un projecte coherent amb la lògica que Latour va descriure. Un govern que no vol preparar la societat per al futur, sinó blindar els interessos d’uns pocs davant del que vindrà. I per això, ni el PP ni Vox han volgut convocar eleccions. Donar-li la paraula a un poble que ha patit, suposaria exigir un canvi de rumb que posaria en risc el model que ells defensen. I no ho faran.  

Des de Compromís, considerem, que el País Valencià no pot suportar més d’aquesta deriva. Simplement no tenim temps. Som, segons l’Agència Europea del Medi Ambient, una de les regions d’Europa amb més risc d’inundació. Som, segons l’IPCC, un hotspot climàtic. Es a dir, som el punt calent del canvi climàtic i tenim governants que fan com si res. Som un territori amb una regressió litoral accelerada i amb una Horta que perd superfície any rere any. Davant d’aquest diagnòstic, atacar el Pacte Verd i atacar la migració, és l’opció ideològica que no farà més que augmentar les desigualtats.

Juanfran Pérez Llorca ja és President. Però amb ell no tenim encara un govern disposat a protegir la vida, el territori o la convivència. Només tenim un govern disposat a protegir el seu model. I el futur no pot ser un lloc per a uns pocs. Si renunciem al futur compartit, renunciem a la vida. I això és, exactament, el que està en joc. Un any després de la DANA, encara vivim en aquella nit infinita. Encara hi ha famílies sense respostes. De fet la societat valenciana encara està sense respostes. I malauradament el govern de Pérez Llorca no serà qui les done.

El text de l’Advocacia va ser contundent al seu dia: no hi havia “extraordinària i urgent necessitat” per legislar per via de decret llei una modificació estructural de l’Horta com la proposada. La justificació d’urgència basada en la DANA del 29 d’octubre de 2024 era inexistent o, com a mínim, inaplicable a la major part de les mesures aprovades, que, val a dir, ja estaven previstes en l’Avantprojecte de Llei de Mesures Fiscals per a 2025.

És a dir, que el govern valencià va aprofitar-se de l’emergència climàtica per colar una reforma estructural de l’Horta que ni era urgent ni tenia res a veure amb els danys causats per la barrancada. Per això, des de Compromís, amb el suport i l’impuls dels moviments socials i agraris, així com de representants públics dels Ajuntaments afectats, impulsàrem un Recurs d’Inconstitucionalitat contra aquesta reforma que el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit. Sense dubte, una molt bona notícia per a l’Horta, per a la democràcia i per al dret ambiental i patrimonial valencià.

Durant mesos, el Consell ha repetit com un mantra que la Llei de l’Horta impedia fer les obres que haurien evitat els danys de la DANA. Però això no és cert. Ni la neteja de canyes ni les obres d’adequació de barrancs han estat mai bloquejades per la Llei de l’Horta, tal com han aclarit els catedràtics i professors d’enginyeria civil que han comparegut en les comissions d’investigació del Senat i de les Corts Valencianes.

El que ha paralitzat aquestes actuacions ha sigut la falta de voluntat política i l’austericidi aplicat pel PP entre 2012 i 2018 que fulminà inversions hidràuliques, el manteniment d’infraestructures, i la gestió territorial. Inversions que amb el PP fora del govern central s’han tornat a posar en marxa, però a un ritme massa lent. Aleshores, si el criteri tècnic i jurídic ja ha desmuntat el relat del Consell sobre la modificació de la llei de l’Horta, per què els valencians i valencianes hem de partir un Govern contrari a la legalitat i a la ciència?

Efectivament, el que ens hem trobat els valencians i les valencianes, encara amb el xoc de la DANA i la desesperació de saber que 228 persones han mort per una negligent gestió de l’emergència que encara no ha tingut cap repercussió sobre el seu principal responsable, és que la modificació d’esta llei no va dirigida a reparar danys ni a millorar la situació per tal de protegir la població. Ben al contrari, suposa desmantellar les proteccions de l’Horta construïdes amb anys de consens i esforç col·lectiu.

La modificació de la Llei de l’Horta suprimeix el Consell de l’Horta, obri la porta a nous usos urbanístics en sòl protegit i flexibilitza les regles que garantien la continuïtat d’un sistema agrícola, ambiental i cultural de valor incalculable, declarat com a “Regadiu Històric de l’Horta de València” i reconegut com a Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM) per la FAO.

En definitiva, 3.800 hectàrees d’àrea periurbana— al voltant un terç de la superfície protegida— que ara queden desprotegides per ser substituïdes per asfalt, camps de golf o qualsevol altra ocurrència turística que es considere oportuna, sempre que passe una avaluació ambiental que, amb la recent modificació legislativa en matèria d’intervenció administrativa ambiental (per cert, també aprovada com a Decre-llei), flexibilitza la possibilitat de traure endavant aquests permisos.

A més de l’ús indegut del decret llei, el Recurs d’Inconstitucionalitat denuncia altres vulneracions com ara el principi de jerarquia normativa, per modificar per via urgent un instrument com el Pla d’Acció Territorial i dinamització de l’Horta de València; la vulneració de drets en matèria ambiental i patrimonial; i la manca de participació pública i d’avaluació ambiental, contravenint fins i tot el Conveni d’Aarhus i la legislació europea.

El decret llei 4/2025 desnaturalitza els objectius de la Llei 5/2018 i substitueix la planificació territorial per simplificació administrativa al servei de l’especulació. Per tant, no és una resposta a una emergència, més bé és una condemna al desastre patrimonial, agrari i natural. És per això que el cas de l’Horta no només posa en joc un paisatge, una agricultura o una cultura mil·lenària. Posa en joc la credibilitat del nostre autogovern, de les nostres institucions i del sistema jurídic valencià.

Ens cal tindre una societat civil organitzada a tots els àmbits, com hem demostrat cada 29 de cada mes demanant la dimissió de Mazón arreu de tots els racons del País Valencià. I cal que continuem fent-ho a tots els nivells. La defensa pel territori mai no ha sigut una tasca fàcil però no podem defallir. Ens cal estar units; només així podrem, una vegada més, impulsar un canvi institucional que no falte al respecte a la ciutadania, sinó que la reconega com a protagonista del seu futur.

Per a qui no sàpiga de què estem parlant, només dir-li que el PP i VOX han fet una creuda contra qualsevol llei que protegisca mínimament el nostre territori: Llei de l’Horta, Llei d’ordenació del territori, urbanisme i paisatge, Pla d’acció territorial de la infraestructura verda (PATIVEL), totes elles modificades o a punt de ser catapultades.

En un context d’emergència climàtica resulta realment incomprensible que les polítiques que està duent a terme el PP no siguen les de protegir a la població, ni siguen les d’adaptar-nos als pròxims fenòmens meteorològics extrems, o les de buscar solucions urbanístiques basades en la natura; sinó més bé que les seues intencions siguen les del manual de l’especulació del PP, és a dir, grans dosis de depredació del territori i pelotazo urbanístic per omplir butxaques.

Tal vegada, sense pretendre-ho, l’alcalde d’Aldaia ha afegit més llenya al foc i ha arrodonit l’argumentari del PP; però la realitat és que han trobat un context d’extrema sensibilitat per poder justificar-se. Tant és així que, dies després, al Ple de les Corts Valencianes, diversos diputats s’han encarregat de repetir una vegada i una altra allò de “no podemos prioritzar las lechugas a las personas”. Fins i tot, la mateixa consellera de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge, i vicepresidenta primera del Consell, Susana Camarero, també ho va utilitzar.

Doncs des de Compromís considerem que s’ha de dir ben alt i clar, i és que el Consell del PP menteix quan diu que la Llei de l’Horta ha suposat un fre a la posada en marxa dels projectes d’actuació sobre els barrancs del Poio i la Saleta. El que exigeix eixa llei és garantir que les obres s’adapten al territori protegit fent-les més útils davant el context de canvi climàtic que patim, però en cap cas prohibeix la seua adequació.

El conseller de Medi Ambient, Infraestructures i Territori, Vicente Martínez Mus, i el d’Agricultura, Agua, Ramaderia i Pesca, Miguel Barrachina mentiren descaradament en la seua reunió amb alcaldes de la zona afectada per la DANA. La tergiversació del PP sobre la realitat legislativa en la protecció del territori està sent molt barroera. És absolutament i completament fals que la Llei de l'Horta haja bloquejat actuacions als barrancs.

Hem de deixar-ho clar, l’adequació dels barrancs no ha sigut mai una política prou interessant per al PP, i per això el govern de Rajoy va paralitzar en 2012 les seues actuacions quan governava a l’Estat. I fins i tot, tenint aprovats els informes pertinents, mai arribaren a executar-los.

En realitat no és una croada nova, sinó que, més bé és un intent de continuar amb l’espoli que va encetar Zaplana en el seu dia exhaurint gran part del territori mitjançant la conversió a gran escala del sòl agrari en sòl urbà. Ara, perquè Mazón puga fer el mateix que el seu predecessor, només té l’opció d’especular a costa de terrenys protegits molt valuosos que ni tan sols Zaplana es va atrevir a tocar.

Mentrestant, resulta realment desolador que utilitzen les mentides i aprofiten el context de la DANA per construir un relat que de consumar-se resulta molt perillós per a la ciutadania. Sense cap mena de dubte, estan fent servir la DANA com a cobertura per aplicar el que Noami Klein va desenvolupar al seu llibre “la doctrina del shock” per dur a terme els canvis legislatius urbanístics excepcionals en un moment  de commoció social.

Com bé recorda Per l’Horta al seu manifest, des dels anys 70 la construcció de grans infraestructures i la transformació de l’horta en barris, polígons industrials i grans centres comercials ha eliminat els sistemes tradicionals de drenatge. S’ha urbanitzat sobre els barrancs i sèquies que portaven les aigües cap a l’Albufera o la mar, i s’han asfaltat els camps que abans absorbien les pluges. 

En les últimes setmanes hem tingut l’oportunitat d’escoltar a persones expertes que entenen i saben molt sobre qüestions de geografia, urbanisme i legislació sobre l’ordenació del territori. I la primera reflexió que extrac és que encara hi ha por de dir en veu alta que el que va passar el 29 d’octubre se sabia que podria passar.

Els episodis de pluja extrema són habituals i ara comprovem que eren encertades les teories on s'afirmava sobre la intensificació de les mateixes pel canvi climàtic. Recentment amb motiu de la visita dels membres de la delegació d’eurodiputats de Verds/ALE a les zones afectades després de la DANA, Francisca Segura, catedràtica de Geografia de la Universitat de València, ens senyalava com les dimensions de la tragèdia al Barranc del Poio a Xiva ja les havíem patides de manera semblant a la riuada del 57 i a la pantanà del 82.

La segona de les reflexions que faig, gira al voltant de la magnitud de les catàstrofes possibles, on podem concloure que, només amb una combinació encertada de les millors tècniques disponibles ofereixen la possibilitat de disminuir els danys. En altres paraules, només les solucions basades en la natura complementades amb obres d’enginyeria hidràuliques i una gestió honesta del territori que desterre el fet de contemplar-lo com a un lloc d'explotació; podrà oferir garanties de protecció a l'Horta i a totes les zones amb major risc d'inundacions catastròfiques al País Valencià. Podem minimitzar els impactes, però el risc zero no existeix. En canvi el que sí que existeix és la prevenció, l’adaptació, la mitigació i les preemergències com a mesures de contenció del risc. 

La tercera i última, és deixar de veure el territori com un espai de privilegi per a l’especulació i el benefici d’uns pocs i entendre’l com a suport físic de tota forma de vida. Des d’eixa perspectiva, resulta inexplicable o no, que el tinent general Gan Pampols, fitxatge estrela per a la reconstrucció, tot just havent començat haja quedat aparcat i fet a un costat. Tot per haver assenyalat en seu parlamentària coses tan sensates com que l’ocupació no regulada de zones inundables és la que ha provocat el segell del sòl i per tant majors escorrenties. Per suggerir coses tan de sentit comú com que cal inculcar respecte cap al territori; o que s’hauria de reconstruir d’altra manera a com s’ha fet fins ara i; que cal transparència en tot este procés. Un full de ruta que suposa una esmena a la totalitat al programa que està posant en marxa el Consell de Mazón.

És inevitable pensar quines coses hauríem d'haver fet per tal que la tragèdia no haguera arribat a estes dimensions. I si haguera sigut possible, canviaríem allò que ha resultat ser la causa de la desgràcia. Ara no entenem com, no obstant això, el Consell de Mazón no fa sinó que preservar i aprofundir en les mateixes mesures que han contribuït a desordenar el territori i ens ha portat a esta situació de caos.

Durant la seua visita als pobles afectats, Bas Eickout, eurodiputat i portaveu del grup Verds/ALE del Parlament Europeu va afirmar que en una situació com aquesta “al meu país, als Països Baixos, seria inconcebible que no haguera dimitit”, a la vista de tots queda la negligència en la gestió de la DANA.

Mazón en lloc de reparar el mal causat a la ciutadania per la falta de diligència durant el 29 d'octubre, està utilitzant el seu temps i la normativa per a depredar el territori. No han fet la menor autocrítica, no han aprés la més mínima cosa dels seus errors, però en canvi, ens volen fer creure que “las lechugas” són el problema quan el veritable perill són ells, que continuen en el govern.

La conseqüència de tot açò, deriva en que quasi 90 dies després d’aquell fatídic 29 d’octubre, desenes de milers de cotxes queden per retirar mentre suposen un perill per a la salut de les persones i el medi ambient. Els baixos i les cases continuen destrossades. Entre la foscor dels comerços i els bars tancats, irradia la llum que desprenen els xiquets i les xiquetes jugant als pocs parcs infantils habilitats que els distrauen i permeten, encara que siga per un segon, oblidar-nos que escoles, centres socials i esportius, continuen inutilitzables, i que molts camins rurals estan per refer.

Des de Compromís no deixarem de denunciar cada actuació negligent, cada contracte adjudicat a dit aprofitant l'excepcionalitat, cada pas enrere que pretenga donar el Consell de Mazón per seguir mantenint-se en el Govern a qualsevol preu. Sabem que cada dia genera un nou relat i sabem que són capaços de qualsevol cosa. Hui es basa en criminalitzar l’Horta; demà, qui sap el que serà?

Així mateix, les notes del polèmic festival ‘Som de la terreta’ encara ressonen als nostres caps de manera molt semblant a com ho fa l’amenaça especulativa del govern de Mazón. I es que no és per a menys. 

En el primer any de Govern, el molt honorable president ha sigut capaç de fer una demostració del millor que sap fer el Partit Popular: vetlar per l’interès d’uns pocs front als de la majoria.

Habitualment les crisis requereixen per a superar-les, dur endavant polítiques més arriscades, amb més valentia i amb un perfil més contundent. Malauradament, amb el Partit Popular en el govern això ja no és així. La crisi d’accés a la vivenda està servint-li al Consell de pretext per a dur endavant sendes modificacions legislatives que, lluny de presentar una solució a aquest drama social, estan posant en safata de plata el camí per avançar cap a nous desenvolupaments urbanístics de caràcter especulatiu. En altres paraules, el ‘pelotazo’ urbanístic per damunt de l’accés a la vivenda.

En un context de crisi climàtica, de sequera persistent i d’efectes evidents de la massificació turística, la proposta de reduir la superfície de costa protegida i la flexibilització del creixement en general per permetre construir-hi, no sembla ser l’opció més adient ni prudent tampoc per reduir la profunda crisi d’accés a l’habitatge que pateix gran part de la població, en especial la joventut que intenta crear un projecte de vida autònom, a hores d’ara.

Les formes? Les de sempre: requalificar terrenys per pegar més ‘pelotazos’. 

Si fem un poc de memòria, mai en la història s’havia fet un ús tan extrem i devastador com el que es va produir abans de l’esclat de la bambolla immobiliària, i que tant de mal va ocasionar a les famílies i a l’economia valenciana i espanyola. 

En aquell moment, la constant pressió immobiliària va afavorir un urbanisme totalment deslligat de la seua funció social, i, per tant, de la necessària subordinació a l’interès general, per a convertir-se en un negoci en gran part vinculat a l’especulació. Això va generar conseqüències devastadores que encara, a hores d’ara, es poden sentir.

Sense anar més lluny esta setmana coneixíem de la història el penúltim ‘pelotazo’ urbanístic a Benimàment on la promotora Rover Alcisa i Benisur es beneficiarà de la requalificació de les parcel·les en sòl no urbanitzable de protecció agrícola.

Així les coses, podem assegurar que les formes que té de gestionar el Partit Popular són les de sempre. La proposta de l’actual Consell és la d’avançar cap a un despropòsit ambiental, balafiar els cada vegada més els escassos recursos hídrics i d’intentar d'establir de nou les bases de projeccions urbanístiques especulatives, que tant de mal ambiental i de reputació ens varen causar en dècades passades. 

D’acord amb el visor del sòl urbà i urbanitzable de la Conselleria de Medi Ambient, Infraestructures i Territori, el País Valencià té 400 milions de m² de sòl urbanitzable i 50 milions de sòl urbà no construït. Hauria de ser suficient, si es donara prioritat a la construcció d’habitatge públic. Però estes xifres podrien canviar molt prompte: el conseller de Medi Ambient, Infraestructures i Territori, Vicente Martínez Mus, ha iniciat una modificació profunda del Text Refós de la Llei d’ordenació del territori, urbanisme i paisatge de la Comunitat Valenciana (TRLOTUP) que s’allunya dels objectius d’adaptació al canvi climàtic així com de la clara priorització de l’interès general sobre el particular. Vivendes que es vendran a preus impossibles per a la majoria però no per al fons voltor que han comprat 400.000 cases en els últims anys. I que encara demanen més. 

De fet, també es pretén és deixar sense efecte l’actual Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral (PATIVEL), la qual cosa suposaria desprotegir 7.500 ha de sòl litoral facilitant desenvolupaments urbanístics que en aquest moment són inviables o que, com els sòls transitoris del PATIVEL, tenien ja les hores comptades. 

En resum, no tenen altre objectiu que desfer el camí encetat per Compromís i ressuscitar megaprojectes urbanístics planificats fa més de vint anys que, com el Manhattan de Cullera (Ribera Baixa), per continuar urbanitzant tots els indrets lliures de rajola que queden al nostre litoral. Quan més bé el que hauria d’estar passant és el contrari que, tots i totes a veu aturarem el despropòsit que està tenint lloc ara mateix a la Vall de Pop amb el cas del PAI de Llíber (Marina Alta), a La Nucia amb el PAI La Serreta (Marina Baixa)  o el cas del PAI de Pego-Golf (Marina Alta) on es pretén construir 1300 cases i un camp de golf, o a la Marjal del Puig de Santamaria (l’Horta Nord) amb la construcció de 450 vivendes distribuïdes en en torres, en adossats i unifamiliars en una zona on hauria de mantindre’s sense urbanitzar per preservar el seu valor ambiental. Tampoc es lliuren les comarques del nord, on assistim a l’enèsim intent de salvar Doña Blanca Golf a Torreblanca (Plana Alta) o Sant Gregori a Borriana (Plana Baixa).

Ben al contrari, com si d’un objectiu superior en sí mateixa es tractara, l’agilització i la simplificació impulsada via decret i ara tramitada com a Projecte de Llei de simplificació administrativa, semblen estar per damunt de la sostenibilitat i la resiliència. Tant és així que el Decret de simplificació administrativa, que ve a reforçar i fins i tot endurir la Llei de la Costa que es tramita en paral·lel, planteja dur a terme noves construccions residencials a partir dels primers 500 metres de la costa i establiments hotelers a partir dels 100 metres. 

Així mateix, l’esmentada normativa, modifica el caràcter “vinculant” de l'Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana per al conjunt de les administracions públiques i passa a ser “orientatiu” per al planejament territorial i l'urbanístic amb les conseqüències irreversibles que creixements urbanístics poc racionals tindran sobre el nostre territori i el nostre medi ambient però també sobre la nostra economia i el conjunt de la societat. 

A tot aquest context, cal afegir-li dos amenaces més, que van directes al cor de l’agricultura i a les comarques de l’interior valencià. La primera d’elles, gira entorn la modificació de la Llei de l’Horta de València ja encetada suposarà una vertadera reserva de dispensació per flexibilitzar, a criteri obert de l’Administració l’edificació en zones d’horta protegida, obviant així que el caràcter d’especial protecció amb el qual compta l’Horta de València, declarat territori SIPAM (Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial) per la FAO. I la segona, l'estora roja que suposa el Projecte de Llei de Simplificació administrativa per a la implantació de macroprojectes d’energies renovables sense cap visió de conjunt dels seus impactes.

La diferència? Els coneixem molt millor i els farem fora per defensar el nostre territori en plena emergència climàtica.

Si bé la pressió ciutadana de les últimes dècades contra les polítiques depredadores del territori han permès salvaguardar molts actius mediambientals; el context d’emergència climàtica ens hauria de no defallir.

Des de Compromís continuarem lluitant contra vent i marea per denunciar i aturar cadascuna de les normatives que atempten contra el nostre territori com ho hem fet fins ara. Per això, exigim mantenir la vigència del Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral (PATIVEL) i una revisió de tots els Programes d’Actuació Integrada (PAI) que no compten amb informe sobre l’aplicació de les determinacions de l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana.

Exigim també, la paralització de la tramitació de la llei de la Costa, de la modificació de la llei de l’Horta, la modificació de la LOTUP i tots aquells instruments legislatius que sotmeten a una desprotecció ambiental innecessària el nostre territori , hipotecant el nostre futur. Per això és imprescindible la reversió dels aspectes més nocius de la Llei de Simplificació Administrativa, recuperant, per començar, el caràcter vinculant de l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana.

I per últim, no ens oblidem de la necessària vigilància del nostre sòl rural: cal completar l’estructura i mantindre el pressupost previst de l’Agència Valenciana de Protecció del Territori per vetllar pel compliment de la legalitat en el sòl no urbanitzable és el que faria qualsevol persona i responsable polític que, de veritat, s’estima la terreta.

Res podria simbolitzar millor la fita que haurà d’assolir a partir d’ara el conseller de medi ambient que té, entre les seues primeres responsabilitats, l’alicatat de l’Avantprojecte de la Llei de protecció i ordenació de la costa. Una llei que ha deixat preparada la consellera eixint, Salomé Pradas, per fer-la cohabitar amb el recent convalidat Decret Llei de Simplificació Administrativa de la Generalitat (Decret ‘Simplifica’).

“Protecció i ordenació”

Dic llei “de protecció i ordenació” de la costa, entre cometes, perquè a banda de ser un document buit de contingut on no està acreditada la seua necessitat ni la seua oportunitat, tampoc aporta solucions d’adaptació i mitigació al canvi climàtic. Com ja advertirem des de Compromís en les al·legacions presentades pels diferents grups municipals i col·lectius locals costaners. 

Més bé este projecte normatiu torna a un model depredador amb el territori, especulatiu amb l’habitatge i descontextualitzat amb l’emergència climàtica. Posa en mans dels amics amants de la construcció, terrenys que ara mateix no poden ser urbanitzats gràcies a la protecció que els otorga el Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral (Pativel). Obvia el risc que genera no només als nostres ecosistemes, sinó també cap als sectors productius. I provoca un xoc frontal amb la legislació estatal i europea com ara la Llei d’avaluació ambiental, la Llei de costes, la Directiva de la Restauració de la Natura, la Directiva marc de l’aigua o la Directiva sobre informació corporativa en matèria de sostenibilitat.

Plan B per si les mosques

Però ací no queda tot. Ara que el Consell no compta amb els vots de Vox i que ha perdut la capacitat de control en la tramitació legislativa; Mazón ha apuntalat mitjançant el Decret ‘Simplifica’ les barbaritats urbanístiques que el PP va posar en marxa fa més de vint anys. Si la proposta de la Llei de la costa de construir a 200 metres resultava un escàndol; el nou Decret - d’aplicació directa- és un autèntic drama, donat que es permet la instal·lació d’hotels a més de 100 metres de la mar i de càmpings al litoral a sòls no urbanitzables sense necessitat de cap instrument urbanístic. 

Només tres minuts de debat ens va permetre el PP a Compromís per defendre la nostra oposició al decret Simplifica. Un atrac a la democràcia i al parlamentarisme valencià tenint en compte que modifica - ni més ni menys-  29 lleis, 37 decrets, 8 ordres i més de 500 articles de la més variada índole. Tot i així, no perdérem l’oportunitat de denunciar que el PP torna a la política del pelotazo urbanístic i torna a utilitzar les formes de quan el liderava Zaplana o Camps, on semblava que no hi havia límits de creixement en el nostre planeta. 

 Però ens cal concretar i assenyalar que hi ha una diferència substancial i, és que ara, coneixem molt millor l’abast del canvi climàtic. Per molt soroll que facen els negacionistes, existeix un consens clar de què estem en emergència climàtica. La sequera que pateix actualment el País Valencià està produint estralls, i tot plegat, suposa una amenaça per als nostres espais naturals i per al territori valencià si no es protegeix adequadament. En resum, amb esta llei, el President Mazón ha preparat el terreny – mai millor dit –, per si les coses no li ixen del tot com era d’esperar. 

Per això, resulta totalment decebedor contemplar que, davant este panorama veiem a un PSPV totalment contradictori. Reivindicatiu en les Corts valencianes però facilitador de projectes urbanístics a l’àmbit municipal. Pense en les localitats on tenen majories i allà on governen. Pense en el Manhattam de Cullera o el Hotel Boutique que volen instal·lar en el Far. Pense en el PAI del Golf a Torreblanca i, en definitiva pense en les dotzenes de PAIs que han quedat caducats per la normativa del PATIVEL i on s’està avançant en la tramitació i inclús en la construcció.

Entén el Consell de ciència?

Qualsevol persona amb dos dits de front podria pensar que, els nostres dirigents basen la seua activitat política i la seua creació normativa, en gran mesura, en base a l’evidència científica i tenint en compte els reptes als quals s’enfronta la humanitat com ara la crisis energètica, la salut mental o les tensions geopolítiques. 

Però quan parlem del consell de Mazón dona la sensació que cap d’estes qüestions estiguen contemplades en el seu esquema de prioritats. A la vista de les últimes lleis aprovades, entre les quals s’inclou el Decret llei de Simplificació Administrativa es certifica que, Mazón deixa en mans dels actors privats la tasca d’ordenació i planificació del territori, abandonant així el paper que li correspon a les administracions. 

Més bé tot apunta al contrari. Tal com feien Manolo i Benito en la coneguda sèrie del finals dels noranta, ‘Manos a la obra’, el govern de Mazón en este primer any de govern s’ha dedicat a fer nyaps i tirar cap endavant qualsevol proposta populista que poguera acontentar als seus i als seus exsocis de govern de Vox. En canvi, està siguent la ciutadania la que pateix les conseqüències directes d’esta situació. Veiem amb preocupació com afecta al conjunt de la societat i dels nostres ecosistemes les seues errades polítiques. 

Quan no es planifica, o quan es considera que el nostre planeta pot seguir creixent de manera infinita, ocorren situacions com les que esta setmana hem hagut de patir els valencians i valencianes amb els vessaments d’hidrocarburs a les platges del sud de València. Avís que indica l’amenaça directa del port de València junt al Parc Natural de l’Albufera i que hauria de replantejar-se l’inici de les obres de l’ampliació nord del port de València.

Así lo estamos cotejando con la crisis que están padeciendo los pequeños y medianos agricultores – que no la crisis del sector agrícola–. Me niego a decir que esta sea una crisis de la agricultura, en un momento en que se está experimentando un aumento de las exportaciones agroalimentarias (del 13,2% en España en el año 2022) y los millones de beneficios que los grandes fondos de inversión están consiguiendo a partir de la agroindustria (se han multiplicado por quince en las dos últimas décadas).

Dicha contradicción provoca a su vez la competencia desleal que se deriva de los vigentes Acuerdos Comerciales firmados entre la UE con terceros países (Sudáfrica, Vietnam, Marruecos, tal vez Mercosur). Acuerdos comerciales que producen dumping social y ambiental al permitir que productos alimentarios cultivados en la otra parte del mundo, lleguen a nuestros mercados sin haber pasado ni por los estándares de seguridad alimentaria, ni por los requisitos mínimos de dignidad laboral hacía los que los cultivan.

Esta misma semana, han tenido lugar en el seno de la UE dos acontecimientos que son opuestos entre sí. Por un lado, los 27 ministros de agricultura han ratificado la línea expresada por la Comisión Europea de rebajar la ambición ambiental ligada a las políticas agrarias. Lo que a priori supone un logro para los agricultores, se convierte en su propia trampa, pues anulan las medidas contra la desertificación de los suelos de cultivo, entre muchas otras.

Y, por otro lado, resulta realmente inquietante ver cómo el Partido Popular está virando su discurso hacia posiciones cada día más reaccionarias, y que le llevan a situarse en el marco de la extrema derecha votando en contra de leyes tan determinantes para el futuro como es el caso de la Ley de la Restauración de la Naturaleza, este mismo martes. Una ley fundamental para la preservación los ecosistemas.  

La pérdida de biodiversidad es una amenaza clara para los agricultores. Sin unos ecosistemas libres de contaminación, no habrá un agua, ni un aire, limpios. Pero tampoco un suelo fértil. Sólo los ecosistemas saludables son capaces de protegernos de los efectos del cambio climático y los fenómenos meteorológicos extremos: sequía, inundaciones, o incendios.

Desde Compromís tenemos claro que la simbiosis medioambiente y agricultura no resulta una contradicción. Para nosotras la contradicción reside más bien en no hacer nada por evitar la degradación de los suelos fértiles. Recordemos que en Europa perdemos de media 2,4 Tm de suelo por hectárea al año y de continuar así la pérdida llegaría a una 1/5 parte de la superficie total de la UE para 2050.

A menos de 100 días para las elecciones europeas es importante hablar claro y comenzar a recordar todo lo que implica Europa, la Unión Europea y lo determinante que son para el futuro desarrollo de nuestras políticas y nuestro marco normativo, el contar con una UE liderada por fuerzas políticas progresistas y ecologistas que antepongan a las personas y al medioambiente frente a la especulación y el extractivismo.

Hace casi 10 años, Mariano Rajoy, plasmó su firma, en nombre del Estado español la Agenda 2030. Diez años después me pregunto si ese compromiso lo hubiera alcanzado de estar hoy quienes están al frente del Partido Popular en el Gobierno.

En Compromís lo tenemos claro, lo que está en juego no es otra cosa que la disputa entre dos modelos. El modelo que perpetúa los fondos de inversión y el agronegocio industrial, que pervierte y deteriora nuestros suelos. O el modelo basado en los pequeños y medios agricultores que tiene en cuenta la perspectiva climática, la conservación de los ecosistemas, que apuesta por la transición ecológica, evitando el abuso de poder en una cuestión tan importante como es la comida que nos llevamos en la boca.   

Les protestes les hem vist a les principals vies d’accés al cap i cassal. A l’A-3, a l’altura d’Utiel. A la CV-15 des de la Vall d'Alba fins a Albocàsser. Les hem vist també al Port de Castelló acompanyades d'una torpesa inexplicable per part de la subdelegació de govern a Castelló contra una manifestació pacífica, legítima i correctament convocada. Les mobilitzacions continuaran perquè són la resposta a un sistema alimentari i econòmic que fa aigües. Un sistema que té als llauradors i llauradores nugats de peus i mans, mentre que difícilment els permeten arribar a fi de mes.

Els símptomes d’este sistema estan latents i per tot arreu. Molt s’ha parlat de l’increment dels preus de l’oli d’oliva i com això afecta la butxaca dels consumidors. Però poc de  la disparitat entre els preus d’origen i els preus de destí. Alguna cosa més s’ha sentit dir sobre els Acords Comercials i els tercers països i com estos fan dany al producte valencià. Poc es parla de l’abandonament del camp, de la pèrdua d’un model agrari familiar i la falta del relleu generacional. Les persones que agafem habitualment el tren, veiem com progressivament les parcel·les marrons envaeixen el nostre camp minifundista que tradicionalment ha lluït de color verd.

I mentrestant, la hipocresia de la ultradreta i la dreta cada - vegada més reaccionaria- es fa més i més gran, diria que quasi tant com els beneficis extraordinaris que reben les agroempreses, supermercats i fons d’inversió a costa de l’explotació de la mà d’obra. Al Govern de la Generalitat eixa hipocresia es concreta en les propostes buides de contingut per part dels grups parlamentaris de PP i Vox. I es tradueixen amb l’aprovació d’uns pressupostos que retallen en més d’un 43% el Consell de l’horta; es carreguen l’Agència Valenciana del Control Alimentari, i modifiquen la Llei de l’Ordenació del Territori, Urbanisme i Paisatge per fer dels usos del sòl no urbanitzables en urbanitzables, generant una amenaça més gran a la ja de per si fràgil situació de l’agricultura valenciana.

No es tracta d’especular sobre l’Agenda 2030, ni de buscar culpables europeus responsables de la legislació ambiental, perquè les xifres parlen per si assoles: el mes de gener de 2024 ha sigut el més calorós a nivell global des que es coneixen registres, amb una mitjana de 13,14 ºC. Un rècord mensual i el huité mes més calorós consecutiu, i amb una sequera que no té visos d’acabar.

Si no canviem la trajectòria de l’agricultura, alimentació continuarà sent entesa com una simple mercaderia. I ara, ha arribat l’hora de regular el mercat.

A Compromís ens centrem en buscar les solucions que el sector reclama, sense vacil·lacions, però tenint clar que hem d’aturar la competència deslleial. Exigir clàusules espill en els Acords de Lliure Comerç que garanteixen la seguretat alimentària i acaben amb la injusta consolidació del dúmping social y laboral. Proposem en definitiva, un nou pacte agrari que reforme la Política Agrària Comuna per una que estiga a l’altura dels reptes del segle XXI, encaminades a desenvolupar pràctiques agroecològiques, producció d'aliments de proximitat, saludables i compatibles amb la conservació de la biodiversitat, i adaptades a les noves condicions imposades per la crisi climàtica.

Un nou model que protegisca els xicotets agricultors enfront de les grans corporacions de l’agronegoci, que assegure uns preus justos i reduïsca la burocràcia per a les xicotetes explotacions. En definitiva, donar solucions viables perquè llauradors i llauradores continuen oferint-nos aliments de qualitat i saludables en unes condicions de vida dignes.

Enguany amb el lema “Descarbonització Ja!” es fa una crida per demanar la fi dels combustibles fòssils, impedit per l'enorme poder de les empreses energètiques que amb les seues inversions, la seua capacitat d'influència, i la complicitat d’alguns governs, acceleren l'escalfament global.

En canvi, tenint en compte els anuncis negacionistes i les actuacions que els governs del PP i Vox pretenen dur endavant en els nostres pobles i ciutats: el desmantellament dels carrils bici en València i Elx, l’eliminació de la taxa turística i altres tipus impositius a les grans fortunes, l’amenaça d’acabar amb el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals del Parc Natural del Túria, la nul·la referència a la crisi climàtica i la insistència amb ‘la guerra d’aigua’, la intromissió d’alts directius d’empreses sancionades per qüestions mediambientals en àrees del govern... tot apunta que el camí serà més bé el contrari i donen pistes de la (no) política climàtica que durà endavant el nou govern valencià. 

Tot i saber que la Mediterrània és un dels punts calents de la crisi climàtica (i no cal insistir en recordar l’estiu tan sufocant i insuportable que hem patit) on els fenòmens extrems estan creixent de manera innegable any darrere any. Tot i veure les imatges tan terribles dels incendis que assolaren gran part d’Europa. Tot i veure les devastadores inundacions a Grècia que han deixat un quart de la superfície agrària del país en un no-res en només 48 hores i al Líban amb més de 5.200 morts i 10.000 desaparegudes. L’emergència climàtica hauria de ser el focus i eix vertebrador de les polítiques de qualsevol govern que es considere responsable. 

Recordem que es gràcies a la important tasca que va desenvolupar Compromís en els Governs del Botànic, que es posaren els ciments per tal de reduir les nostres emissions al territori valencià. Amb l’aprovació de la declaració d’emergència climàtica; les lleis valencianes de canvi climàtic i transició ecològica;  de residus i economia circular; i l’estratègia valenciana de canvi climàtic, entre d’altres; ens dotàrem d’un marc normatiu alineat en consonància amb els compromisos internacionals de l’Acord de París.

Lamentablement amb els governs de la dreta i l’extrema dreta, no sembla que les coses vagen a eixir de tot com el que esperàvem, ni vagen a avançar pel camí correcte. No obstant, als carrers i des de Compromís, continuarem treballant de valent per tal de no retrocedir ni un pam en tots el drets adquirits, per fer avançar a les nostres societats en la lluita per la descarbonització dels nostres territoris i, sobretot, perquè es produïsca la tan necessària transició justa a un món dins dels límits del planeta.

*Les manifestacions per a la #DescarbonizaciónJA15S, formen part d'una setmana de mobilitzacions mundials per a acabar amb els combustibles fòssils de manera ràpida, justa i definitiva. Les convocatòries al País Valencià tenen lloc el 15 de setembre: A Alacant: a les 18:00h – A les escales de l’IES Jorge Juan; a València: a les 19:00h – A la Plaça de l'Ajuntament.

L’últim informe de l’IPCC ens adverteix que, sense “una profunda i immediata reducció de les emissions, limitar l’escalfament a 1,5ºc quedarà fora del nostre abast”, per tant no ens queda massa temps per prendre les mesures oportunes per no arribar al punt de no retorn. Però des de Compromís estem decidits a prendre acció climàtica i així ho hem explicat a l’acte “El Futur es juga ara”, on hem evidenciat que és des de la base científica des d’on hem de planificar les polítiques públiques.

Des d’este prisma compartirem, el nostre decàleg de les propostes de transformació ecològica i, comptarem amb la presència ni més ni menys que d’uns dels grans del divulgadors científics i amb més prestigi de l’Estat Espanyol: Fernando Valladares. Així mateix participà també la nostra consellera de transició ecològica Isaura Navarro que va fer un balanç de la política feta al Botànic; Àgueda Micó coportaveu de Compromís que ens va explicar l’impuls climàtic des de la perspectiva municipalista, i Juan Bordera, ahora candidato con Compromís a diputado a Corts Valencianes, que ens va detallar la relació entre clima i energia.

No hi ha dubte de cada vegada son més les persones que, conscienciades i preocupades pels perills del que suposa crisi climàtica i la destrucció del medi, busquen projectes polítics que donen una resposta als reptes globals que tenim com a societat damunt taula i que, malauradament, cada vegada son més evidents els seus efectes. Enguany ho estem patint de manera molt clara i a gran escala amb les seues conseqüències amb el cas de les altes temperatures en èpoques poc habituals, els incidís tan virulents que han tingut lloc al més d’abril a les comarques de l’interior de Castelló o l’estrès hídric que està patint al conjunt de la península ibèrica.

En Compromís, insistim sempre que les nostres idees i les propostes ecologistes van sempre de la mà de les propostes socials. Perquè no podem oblidar que, són les persones més vulnerables a les que particularment els afecta més les conseqüències derivades del canvi climàtic. És per tant el nostre compromís que es produisca una interconnexió entre la dimensió ecològica i la dimensió social a l’hora de planificar les nostres polítiques.

Gràcies a la presència de Compromís en les institucions l’emergència climàtica és un pilars que sustenta el Pacte del Botànic II com a eix transversal; i a l’hora, suposa l’obligatorietat d’actuar en conseqüència i, siga, més que una declaració d’intencions, una obligació amb el contracte social adquirit amb la ciutadania valenciana. Esta solvència política fa que la ciutadania vega en Compromís, la força crucial al territori valencià per salvar el clima, per frenar la pèrdua de la biodiversitat, per seguir impulsant una agricultura o una mobilitat que siguen sostenibles.

Encara ens queda moltíssim per fer i, de cara al 28 de maig, necessitem continuar insistint en la necessitat de dur endavant les polítiques verdes, les polítiques de l’esperança, les polítiques que encara tenen molt de recorregut per dur endavant. En eixe sentit, el nostre programa electoral ve carregat de propostes, que a continuació sintetitze en un decàleg: 

 El de decàleg del nostre ‘Compromís amb el clima‘

Mobilitat

El ferrocarril ha de ser el nostre aliat i la nostra aposta perquè es el mitjà de de transport de millor balanç ecològic. Per tal que de reduir emissions és imprescindible oferir a la ciutadania una mobilitat que siga fiable, que siga puntual a l’hora d’eixida i que arribe a temps al punt d’arribada. Des de Compromís estem compromesos amb el transport sostenible i això passa per la modernització i electrificació en les vies i les infraestructures ferroviàries, millores en les connexions amb les estacions, ampliació de tramats allà on calga, i la reapertura de les linies que han sigut tancades per ser considerades, teòricament, com no rendibles econòmicament però que tenen un alt valor social.

Adaptació al canvi climàtic

Aprovarem el Pla Valencià Integrat d’Energia i Canvi Climàtic que tindrà tres eixos fonamentals: un programa de mitigació d’emissions amb pressupostos de carboni que incloguen compromisos concrets de reducció. Un programa d’adaptació amb escenaris climàtics futurs d’impactes sectorials. I un programa de conscienciació i capacitació, incloent-hi Guies de Plans d’Acció Climàtica per a centres educatius i formació no formal.

Estratègia valenciana de transició justa

Resulta prioritari adaptar la nostra economia i l’estructura de l’ocupació i vincular-la a la transició ecològica; sense deixar a ningú enrere. En eixe sentit, la nostra principal responsabilitat és la d'aconseguir un nou model socioeconòmic que passe per canviar l’enfocament i els indicadors del creixement econòmic, com el PIB, per altres mes descriptius amb la realitat social que incloguen els indicadors del benestar.

Així mateix, donarem suport a la innovació en matèria de transició ecològica aplicada als sectors productius tradicionals valencians.

Seguint els passos de la llei d’economia circular, impulsarem un pla de lluita contra l’obsolescència programada que incentivarà l’etiquetatge dels productes en funció del seu grau de reparabilitat i potenciarà els serveis de reparació.

L’eficiència energètica i autoconsum com a eines de mitigació del canvi climàtic

Hem d’accelerar la implantació d’un nou model energètic per mitigar els efectes del canvi climàtic i aturar la pujada de les temperatures i els seus efectes com l’acidificació d’aigües.

Este nou model ha d’aprendre de l’experiència anterior, per no repetir les errades del passat. A hores d’ara vivim baix sector energètic està copat per les grans elèctriques que conformen oligopolis i un mercat elèctric amb unes regles del joc fetes a la seua mida orientades a protegir els seus interessos i maximitzar els seus beneficis, i que treballa amb una lògica de mercat allunyada dels consumidors amb factures elèctriques incomprensibles d’entendre, amb pujades de llum desorbitades, i amb un escàs marge de maniobra per part de la ciutadania.

Així que en este nou model, són els poders públics qui han de fixar les regles de la generació, comercialització i establiment del preus de l’energia com un bé bàsic per posar-lo al servei de la ciutadania.

Per això, volem posar en marxa una empresa pública d’energia que participe en la generació i en comercialitzar energia renovable. Així mateix volem, accelerar l’autoconsum de particulars i empreses, i les comunitats energètiques locals, generant un marc legislatiu clar. Així mateix, este nou model ha de ser respectuós amb el medi natural, afavorint la seua posada en marxa front a projectes en els quals no s'han internalitzat els costos ambientals perquè els beneficiós d'uns pocs no siguen a costa del patrimoni de tots. En paral·lel, ampliarem les ajudes per a la rehabilitació energètica de l'habitatge.

Agricultura

El canvi climàtic provoca una reducció dels recursos hídrics disponibles, i fa aumentar el ja de per si alt grau de desertització, desertificació del nostre territori i un increment de l'evapotranspiració (evaporització des del sòl i des de les fulles de les plantes).

Per això és prioritari, entre altres mesures, impulsar plans d’adaptació de l’activitat agrícola al canvi climàtic que incloguen la utilització de recursos hídrics no convencionals com la dessalació d'aigües marines, la reconversió de certs cultius en funció de les noves condicions climàtiques i actuacions per a reduir els vessaments del sector ramader que afecten a la qualitat dels recursos hídrics.

Hi ha altra eina que podria ser formidable per a la protecció dels sòls, masses d’aigua, conservació de la biodiversitat: és la Política Agrària Comuna (PAC), la principal partida de despesa del pressupost de la UE. Fins ara la PAC ha sigut planificada des d’un punt de vista que no ha tingut massa en compte la qüestió climàtica ni tampoc la agricultura mediterrània com és l’agricultura valenciana. La PAC continua estant concebuda per a beneficiar als grans propietaris i l'agricultura d'altres territoris, sense que cap dels successius governs centrals l'hagen posat remei.

Per tal, aprofundirem sobre el pla de reconversió de la nostra agricultura cap a l’agroecologia per a que siga capaç de transitar cap a un model que s’adapte als canvis en la pluviometria i els menors recursos hídrics. I dissenyarem un pla de foment de la ramaderia extensiva, l’agricultura de secà, la pesca artesanal i la gestió forestal sostenible.

Aigua

La nova legislatura ha de ser la legislatura de l’aigua entesa com a Dret Humà, que pose èmfasis en la transparència, la regulació del sector, la supervisió pública i el seguiment de la qualitat.

Així mateix, potenciarem actuacions per a la prevenció de riscos d’inundacions en nuclis urbans basades en solucions naturals com la recuperació de zones humides o tècniques de drenatge natural.

Garantirem un bon estat i ús sostenible dels aqüífers i aigües subterrànies millorant-ne el coneixement i caracterització en col·laboració amb l’Institut de Geologia de l’Estat i les confederacions hidrogràfiques del Xúquer i del Segura.

Turisme

Cal revisar el nostre model de turisme i cal apostar per un tinga menys externalitats negatives (costos mediambientals que paguem entre tots mentre que els beneficis són privats), per altre més compatible amb la protecció dels nostres recursos naturals. Així mateix el nou model ha d’oferir llocs de treball de qualitat amb requisits de sostenibilitat i qualitat laboral per als establiments hotelers i empreses turístiques i dote de nous instruments de regulació del sector turístic per a la Generalitat i els municipis.

Benestar animal

Desenvoluparem la Llei Valenciana de Benestar Animal per a fer efectius els drets reconeguts en la norma. Volem crear una xarxa de llars de protecció d’animals en col·laboració amb protectores i entitats ecologistes. Facilitarem la reconversió de gosseres en protectores i la creació de noves societats protectores. Potenciarem l’adopció d’animals i la conscienciació per a evitar l’abandonament d’animals amb campanyes informatives.

Dit això, dóna la sensació que amb l’Emergència climàtica, passa el mateix que a les urgències d’un l’hospital: s’ha de tindre paciència i esperar. De fet, fruit de la casualitat, la Declaració d’Emergència Climàtica aprovada pel Consell de Ministres el passat 21 de gener, arriba just al moment en què ens visita Gloria. Meravellós nom de victòria per a un terrorífic temporal, que ha sacsejat tota la franja mediterrània i ha fet estralls a les comarques de la Ribera del Xúquer, l’interior de les comarques de Castelló i Alacant i, fins i tot, ha sigut causa la mort de cinc persones.

Amb estes paraules no vull llevar-li importància ni menysprear el contingut de la Declaració. El document és una bona notícia pel fet que reconeix el moment d’emergència social i ambiental actual que vivim. A més a més, arreplega el concepte “d'emergència” com a tal, posa l’accent en la urgència, assenyala el problema i obliga a la classe política a prendre mesures concretes i efectives que contribïsquen a aturar els efectes del canvi climàtic. Imprescindible resulta destacar la menció a la perspectiva de gènere i la justícia intergeneracional que inclou el document; influenciat, sense cap dubte, pels moviments socials pel clima que han contribuït a situar en el centre de la agenda política l'emergència climàtica.

Ara bé, tampoc podem oblidar que moltes de les propostes que arreplega el document són mesures que estan pendents d’aprovació des de la legislatura anterior. És el cas per exemple, de l’aprovació de la Llei de canvi climàtic i transició energètica, o del Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima. La declaració sobre l’Emergència Climàtica recull expressament que la mediterrània està considerada com un del ‘punts calents’ globals en matèria de canvi climàtic. És molt gratificant veure com cada vegada són més els polítics que comencen a incorporar al seu treball i als seus discursos l’escalfament global com a repte i, el que resulta més interessant, ho relacionen territorialitzant les seues conseqüències.

Més enllà del simbolisme, la declaració de l’Emergència Climàtica per part del govern d’Espanya ha de vindre acompanyada de vertaderes mesures de mitigació i adaptació. Necessitem transversalitzar l’acció climàtica, per entendre de manera holística la totalitat del problema. No em resulta una mala idea ‘personalitzar’ els conflictes derivats de la crisi ecològica si és d'esta manera que, com a societat, prenem consciència d’allò què ens cal evitar.

Com a la sala d’espera d’urgències d’un hospital, sembla que si no li posem nom al pacient, no l’ubiquem territorialment i no el palpem, el seu diagnòstic queda lluny. Haver-li posat al terrible temporal el nom de Gloria potser ens ajude a calibrar la magnitud del conflicte i passar a l’acció climàtica!

Cuando hablamos de cambio climático no hablamos únicamente de salvar el amazonas o de salvar los osos polares -que también-; cuando hablamos de cambio climático estamos hablando del blindaje de nuestros derechos y de hacer frente a la Emergencia Climática. La lucha del siglo XXI son las luchas por los recursos: el agua, los alimentos, la energía… como bien nos avanzó Naomi Klein en la Doctrina del shock. En ese marco deberíamos contextualizar muchas de las grandes protestas que están teniendo lugar en diversos puntos del planeta.

El hasta ahora considerado como “paraíso latinoamericano”, es en este momento un hervidero de tensión. Chile ha decretado el Estado de Excepción Constitucional, los militares han vuelto a la calles a reprimir a manifestantes, y las cifras de muertos se elevan a la veintena. Imágenes que no se veían desde los últimos años de la dictadura en que Augusto Pinochet estuviera al frente del país. Tal ha sido la tensión que la XXV Conferencia sobre Cambio Climático —COP25— prevista del 2 al 13 de diciembre en Santiago de Chile ha sido cancelada y cuyo objetivo era mantener el aumento de la temperatura global respecto a los niveles preindustriales limitándolo al 1,5ºC.

Las manifestaciones y protestas son el reflejo de la lucha diaria que la mayoría de la sociedad chilena debe afrontar para satisfacer sus necesidades básicas. El desencadenante de lo que está ocurriendo en Chile viene dado porque millares de jóvenes salieron a la calle de manera masiva a principios de octubre para decir basta al aumento del precio del metro. Más allá de los 30 pesos del aumento del precio del transporte, Chile protesta por la deriva de las políticas llevadas a cabo en los últimos 30 años.

En definitiva, son protestas frente a las políticas neoliberales puestas en marcha durante el régimen de Augusto Pinochet y que han tenido continuidad una vez alcanzada la democracia donde han sido privatizados servicios de primera necesidad como el agua, la sanidad, la educación o el sistema de pensiones. Un escenario que podía darse en España vistas las políticas llevadas a cabo por algunos de los partidos que se presentan en estas elecciones allí donde gobiernan. Pensamos por ejemplo, en la privatización de las empresas energéticas, el oligopolio eléctrico y por qué no decirlo, de las personas que están sentadas en los consejos de administración, altos excargos y líderes de empresas de sectores estratégicos y que en su día fueron públicas, como los expresidentes Aznar y González.

No se puede pretender desligar políticas sociales, modelo económico y emergencia climática. En realidad de lo que estamos hablando es de democracia, de participación, de transparencia y de Derechos Humanos. Un gobierno que no respeta la democracia ni las garantías constitucionales, que saca a los militares a las calles y comete violaciones de Derechos Humanos asesinando a civiles, no está legitimado para albergar una cumbre del clima.

Desde el año 1994 se llevan celebrando las Conferencias sobre el Cambio Climático de Naciones Unidas sin interrupción alguna. Si bien los resultados de las mismas no han alcanzado lo que considerábamos desde Compromís necesario para avanzar en la lucha global a favor del clima. El hecho de que haya por primera vez una renuncia del Estado anfitrión, podría ser considerada como un grado más en la escalada de la tensión de la que nos alertaba Naomi Klein.

Mientras escribo las últimas líneas de este artículo se confirma la celebración en España de la COP25 a la que renuncia Chile. Estoy segura que para esas fechas tendremos un nuevo gobierno donde la presencia de Compromís será garantía de políticas reales, valientes y comprometidas ante la emergencia climática.

*Paula Espinosa Giménez, candidata al Congreso de los Diputados por Més Compromís- Más País