En los poblados marítimos valencianos barrios enteros se han convertido en pequeños guetos que nadie parece querer ver. Natzaret, El Cabanyal y La Malva-rosa, cada uno tiene su trozo de pobreza. Núcleos guetificados donde viven los inmigrantes pobres y ciudadanos en riesgo de exclusión. Para los activistas sociales y colectivos que trabajan en la zona no es un problema de etnias, es sencillamente pobreza integral.

Son las diez de la mañana en El Cabanyal y una patrulla de la Policía Local anda quitando la ropa tendida en las aceras, en las calles de la “zona cero”. Lo hacen porque tender en la vía pública va contra la normativa. La tiran a los contenedores ante la mirada de las mujeres rumanas que la han colgado. Para estas mujeres, madres de extensa prole, no es el peor problema. Desde hace meses, y con la tendencia de gentrificación que inunda el barrio, con la burbuja de los alquileres hinchándose y el enfoque urbano hacia el turismo, las más de cien familias rumanas que se dedican a la chatarra se las ven difícil para pagar el alquiler de los bajos y pisos que habitan. Los caseros les suben el alquiler y ellos tienen que apretarse más en las casas realquilando habitaciones.

Nicoletta Sorika, 26 años, mediadora de la Asociación Brúfol, afirma que intentaron llegar a un acuerdo con la policía, tendiendo a unas horas concretas, pero la cosa no ha cuajado. Nicoletta da clases de español y alfabetización y ayuda a rellenar impresos a dos docenas de mujeres rumanas en un bajo de los Bloques Portuarios. Es la Asociacón Brúfol subvencionada por el Ayuntamiento y que se ocupa de asistir a las familias con problemas. Nicoletta dice que desde que se rehabilita el barrio las cosas se han puesto muy feas: “Los dueños de las casas echan a la gente para alquilarlas a turistas”.

Jordi Bosch, colaborador y miembro de Brúfol, es el director del colegio concertado Santiago Apóstol. Aquí cursan primaria decenas de niñas y niñas de etnia gitana. Lleva trece años trabajando en el barrio y anda siempre indignado por las situaciones de injusticia que contempla a diario. “La principal cuestión es la ausencia de un plan coordinado de inclusión para las familias gitanas. Aquí trabajamos con sectores poblacionales donde nunca nadie ha conseguido un graduado en secundaria. Este es un alumnado difícil. Pero echamos en falta políticas de apoyo al estudio. Políticas de integración, es lo que necesitamos. Vivienda, servicios sociales, educación…”.

El contexto social no ayuda. Jordi recuerda que, cuando se inició la crisis, las familias se dedicaban a rebuscar en la basura. Pero llegó un momento en que ya no había nada que rebuscar. Las familias comenzaron a salir temprano para encontrar algo, de lo contrario no podían comer. Los chatarreros rumanos de El Cabanyal se llevan lo que encuentran al rastro de la localidad de Corbera, muy popular en la Ribera Baixa, o al de Valencia.

Brúfol trabaja con una decena de familias en las Casitas Rosas de la Malva-rosa, un gueto estigmatizado y crónico en donde algunas viviendas albergan minoristas de la droga. La permanencia de ese mercado ilegal invisible en medio del barrio, responde a una política de la administración, según opina el activista Guillem de Espai Veinal: “Las Casitas siguen así porque responden a una política que diseña el mercado de la droga lejos del centro. Para no dar mal efecto. Ocultarlo en un villorrio sin futuro”.

Al otro extremo de la fachada litoral, en el barrio de Natzaret los pobres se concentran en los bloques de las viejas casas obreras de protección oficial hoy conocidos como Bloques Katanga. Las llamadas casitas de papel, viejo gueto de la época franquista, desaparecieron hace años y hoy el barrio tiene tres enclaves bien diferenciados donde viven las minorías inmigrantes. Los españoles gitanos, los rumanos y los nigerianos. Juntos pero no revueltos en un barrio mártir acosado por la incesante prolongación del puerto y que trata de mantener su dignidad histórica.

“Los barrios periféricos siempre atraen a la población pobre. Si hablamos de guetificación, hay una intención política en ello. Natzaret es un barrio portuario, hecho que lo convierte en un barrio aislado”, afirma un miembro de la Asociación El Arca, entidad que ocupa un bajo en el extremo del barrio y que se dedica a la intervención social, con niños y con familias.

“Aquí había unas vivienda sociales que se fueron desmantelando en los ochenta. Era un pequeño gueto con las familias reubicadas por la riada. La Asociación de Vecinos dignificó y aseguró a las familias sus nuevas casas. La novedad fueron las bolsas de población inmigrante que llegaron al barrio. Sin lugar a dudas ha habido racismo al considerar a la población gitana como extraña. Y la gente que se siente extraña tiende a unirse, como aquí las familias nigerianas, se juntan por seguridad”.

Este miembro de la asociación El Arca revela que ahora mismo hay un problema importante de trata de blancas en esta zona de la ciudad. Las chicas subsaharianas siguen en las esquinas de La Punta ejerciendo la prostitución. Hay cosas que parecen no cambiar. Los peligros del gueto y la delincuencia siguen vivos.

“Si entro en un espacio de miseria, tengo comportamientos vitales de miseria. No pago la luz, ni agua, okupo el piso y, además, dedicarse a la chatarra honradamente es ilegal. Cuando los chatarreros son auténticos y necesarios recicladores. Por otro lado, el Estado es para las familias excluidas la amenaza en persona. La policía es la muerte para ellos. Cuando ésta aparece siempre es portadora de malas noticias, que si el desahucio, que si cortar la luz. Casi nunca viene para decirte que te han conseguido una beca para el chiquillo”.

En El Arca de Natzaret hay 19 personas trabajando, tienen un centro de menores con 36 plazas concertado con la conselleria. Según su percepción, en el barrio hay temporadas con calma tensa.

“Al haberse convertido en un territorio tan plurinacional y multicultural, hay conflictos. Y cuando hay miseria hay competencia. Cuando los gitanos se refieren a los payos también incluyen a los subsaharianos: payos negros, les llaman. Los niños no son ni payos ni gitanos, pertenecen a una comunidad y asimilan esa cultura. Pero crecen en una cultura que los amenaza. Los rumanos son el grupo social peor tratado. Los españoles se sienten desplazados por estos. Son comportamientos relacionados con la miseria”.

José tiene esposa y cuatro hijos, la Mely, las más chica, tiene un año. Es gitano y trabaja en lo que puede. Desde hace varias semanas toda la familia está en vilo. Vive en una casa de propiedad municipal de manera ilegal y les han dado un ultimátum. Han venido de Cabanyal 2010, la empresa municipal que gestiona la urbanización del barrio, y les han dicho que se tienen que marchar, y sin alternativa habitacional. Joselito no sabe dónde meterse y ha ido a ver al juez para suplicar que que le aplacen el desalojo. Es un drama cotidiano en los Bloques Portuarios y otras zonas en precario del barrio.

Para Jordi Bosch esos desahucios son un problema que rompe el trabajo educativo de muchos años. Algunas familias que tienen niños aquí se tienen que trasladar a Benimàmet a la fuerza. En esos casos, si tienen que abandonar el barrio, se rompe la convivencia habitual y el desastre educativo está asegurado.

Para Guillem, de la plataforma activista Espai Veinal, que lleva años alertando y haciendo seguimiento de los desalojos, todos estos problemas responden al modelo de ciudad que se impulsa y en especial en El Cabanyal. “Valencia se está construyendo según el modelo de ciudad turística, el clima, el mar. Durante un tiempo interesaba degradar los espacios del litoral para luego apropiárselos en plan urbanístico. Hace unos años era la burbuja del alquiler. Ahora es la burbuja cultural. Un bar en cada esquina y convertir El Cabanyal en un parque temático de la restauración, como ha pasado en Russafa. La cuestión es esta: excluir a un tipo de población con poco recursos para promocionar otro modelo de poblador: el turista del buen vivir”.

La vivienda es el problema central que determina todos los demás. Jordi, de Brúfol, sostiene que para que haya inclusión debería haber viviendas sociales en todo los barrios. De hecho, la vivienda social de Valencia es la más baja del país.

“Con la renta valenciana de inclusión (RVI) se va avanzando, pero el problema es que no hay alquiler disponible para esas familias. La burbuja es tal que la situación es extrema, y más para familias gitanas. Nadie les alquila, aunque tengan dinero para pagar. Eso es antigitanismo puro y duro. Si el acceso a la vivienda sigue siendo una quimera, ¿qué hacer? Ocupar casas”.

La Generalitat ha elaborado un documento titulado Gobernanza de la Estrategia Valenciana para la Igualdad y la Inclusión del Pueblo Gitano. Un pomposo título para un dossier todavía en esquema y en espera de contenido, que intenta trazar líneas estratégicas para solucionar, “la situación de exclusión en la que se encuentran entre 75.000 y 100.000 personas gitanas que se estima viven en la Comunidad Valencina”.

En la Fundación Secretariado Gitano de Valencia, de la calle de Concha Espina, Lola Fernández, su presidenta, comenta el desolador informe sobre España del relator especial de la ONU, Philip Amstrong, sobre pobreza. Nuestro país está en segundo lugar, tras Rumania en pobreza infantil. “Nosotros impulsamos programas con impacto pero la Administración es la responsable en último término. Aparte de las entidades sociales esta la responsabilidad pública para que haya un cambio radical”.

Para Isa Lozano, concejala de Servicios Sociales y Vivienda del Ayuntamiento de Valencia, el cambio ya está en marcha, aunque requiere su tiempo. Tras décadas de dar la espalda a los problemas de la pobreza las cosas empiezan a cambiar. La Renta de Inclusión la ha puesto en marcha su concejalía. Es un paso pero no suficiente. Para ella, la guetificación y la pobreza en los poblados marítimos, así como de otros barrios valencianos, responden a una política funesta que viene de lejos; una política de abandono de ciertos distritos de la ciudad.

“Las situaciones de pobreza y exclusión en La Malva-rosa, y sobre todo, en El Cabanyal y Natzaret, son el resultado de muchos años en los que no se ha invertido en los barrios. No se ha prestado atención a garantizar infraestructuras de manera equilibrada en todas las zonas de la ciudad. Queremos revertir todo eso. La intervención social no es asfaltar una calle o rehabilitar un edificio. Los procesos de integración son largos. El Estado español tiene una política de vivienda deficitaria. El parque estatal es irrisorio. Ahora mismo tenemos 135 viviendas públicas. Cuando el gobierno municipal progresista llegó en 2015 había 97 viviendas públicas en la ciudad de Valencia. Barcelona tiene 12.000”.

La concejala de Compromís se felicita, en su despacho de la sede de Tabacalera, de la “sinergia perfecta” que supone tener Servicios Sociales y Vivienda juntos. Una coordinación larga mente esperada por las entidades sociales.

“Sabemos que hay situaciones de pobreza en Natzaret, El Cabanyal, Orriols, Fuensanta, Benimàmet…, y también antigitanismo. Tenemos una mirada discriminatoria. Acabar con todo eso no es solo cosa de los servicios sociales. La pobreza la tienen que abordar vivienda, educación, urbanismo. La concejalía ha creado un equipo de atención integral a la vivienda precaria. Atendemos a unas 300 familias. El grupo interviene, hace seguimiento y trata de ofrecer soluciones. Y trabajamos con mediadores y entidades sociales que hacen un papel clave”.

Contra los guetos Lozano manifiesta: “Vamos a acabar con esa política de la vivienda de tenerlos ahí juntos, en vez de en el centro de la ciudad. Así arrinconamos el problema y los acordonamos. Este criterio perverso va en contra por completo de la política social de vivienda que esta concejalía está impulsando”.

Un informe de trabajo de una mesa redonda organizada por Viu i Conviu sobre el barrio de El Cabanyal en 2014 y celebrada en la Universidad Politécnica proponía lo siguiente como conclusión:

“La principal propuesta que se debe realizar es pedir coherencia en las políticas municipales: no tiene sentido que desde las políticas urbanísticas se estén generando unos problemas, muy graves para una parte de la población y que desde otra concejalía se trate de ayudar a esa población a superar sus problemas”. Pese a que la propuesta data de hace un lustro, el problema sigue vivo en 2020.

Als Poblats Marítims valencians barris sencers s’han convertit en guetos menuts que ningú sembla voler veure. Natzaret, el Cabanyal i la Malva-rosa, cadascun té el seu tros de pobresa. Nuclis guetitzats on viuen els immigrants pobres i ciutadans en risc d’exclusió. Per als activistes socials i els col·lectius que treballen a la zona no és cap problema d’ètnies, és senzillament pobresa integral.

Són les deu del matí al Cabanyal i una patrulla de la Policia Local camina llevant la roba estesa a les voreres, als carrers de la “zona zero”. Ho fan perquè estendre a la via pública va contra la normativa. La llancen als contenidors davant de la mirada de les dones romaneses que l’han estesa. Per a aquestes dones, mares amb una prole extensa, no és el pitjor problema. Des de fa mesos, i amb la tendència de gentrificació que inunda el barri, amb la bambolla dels lloguers unflant-se i l’enfocament urbà cap al turisme, les més de cent famílies romaneses que es dediquen a la ferralla ho tenen difícil per a pagar el lloguer dels baixos i dels pisos que habiten. Els amos els apugen el lloguer i ells han ha de viure més estrets a casa rellogant-ne les habitacions.

Nicoletta Sorika, 26 anys, mediadora de l’Associació Brúfol, afirma que van intentar arribar a un acord amb la policia, estenent a unes hores concretes, però la idea no ha anat avant. Nicoletta fa classes d’espanyol i alfabetització, i ajuda a emplenar impresos a dues dotzenes de dones romaneses en un baix dels Blocs Portuaris. És l’Associació Brúfol subvencionada per l’Ajuntament i que s’ocupa d’assistir les famílies amb problemes. Nicoletta diu que, des que es va rehabilitant el barri, les coses han empitjorat molt: “Els amos de les cases fan fora la gent per llogar-les als turistes”.

Jordi Bosch, col·laborador i alma mater de Brúfol, és el director del col·legi concertat Santiago Apóstol. Ací fan primària desenes de xiquetes i xiquetes d’ètnia gitana. Fa tretze anys que treballa al barri i està sempre indignat per les situacions d’injustícia que contempla diàriament. “La qüestió principal és l’absència d’un pla coordinat d’inclusió per a les famílies gitanes. Ací treballem amb sectors poblacionals en què mai ningú ha aconseguit un graduat en secundària. Aquest és un alumnat difícil. Però trobem a faltar polítiques de suport a l’estudi. Polítiques d’integració, això és el que necessitem. Habitatge, serveis socials, educació…”.

El context social no hi ajuda. Jordi recorda que, quan va començar la crisi, les famílies es dedicaven a espigolar en el fem. Però va arribar un moment en què ja no hi havia res a espigolar. Les famílies van començar a eixir d’hora per a anar a trobar alguna cosa; si no, no podien menjar. Els ferrovellers romanesos del Cabanyal s’emporten el que troben al rastre de la localitat de Corbera, molt popular a la Ribera Baixa, o al de València.

Brúfol treballa amb una desena de famílies a les Casetes Roses de la Malva-rosa, gueto estigmatitzat i crònic on hi ha habitatges que alberguen menudistes de la droga. La permanència d’aquest mercat il·legal invisible enmig del barri respon a una política de l’Administració, a parer de l’activista Guillem d’Espai Veïnal: “Les Casetes continuen així perquè responen a una política que dissenya el mercat de la droga lluny del centre. Per no fer mal efecte. Amagar-ho en un llogaret sense futur”.

A l’altra banda de la façana litoral, al barri de Natzaret els pobres es concentren als blocs de les velles cases obreres de protecció oficial actualment coneguts com a Blocs Katanga. Les anomenades Casetes de Paper, vell gueto de l’època franquista, van desaparéixer fa uns quants anys i hui el barri té tres enclavaments ben diferenciats on viuen les minories immigrants. Els espanyols gitanos, els romanesos i els nigerians. Tots d’un ventre i cadascú del seu temple en un barri màrtir assetjat per la prolongació incessant del port i que tracta de mantindre la seua dignitat històrica.

“Els barris perifèrics sempre atrauen la població pobra. Si parlem de guetització, hi ha una intenció política en això. Natzaret és un barri portuari, fet que el converteix en un barri aïllat”, afirma un membre de l’Associació l’Arca, entitat que ocupa un baix a l’extrem del barri i que es dedica a la intervenció social, amb xiquets i amb famílies.

“Ací hi havia habitatges socials que es van anar desmantellant en els anys huitanta. Era un gueto menut amb les famílies reubicades per la riuada. L’associació de veïns va dignificar i va assegurar a les famílies les cases noves. La novetat van ser les bosses de població immigrant que van arribar al barri. Sens dubte hi ha hagut racisme en considerar la població gitana com a estranya. I la gent que se sent estranya tendeix a unir-se, com ací les famílies nigerianes, s’ajunten per seguretat”.

Aquest membre de l’Associació l’Arca revela que ara mateix hi ha un problema important de tràfic de blanques en aquesta zona de la ciutat. Les xiques subsaharianes continuen a les cantonades de la Punta exercint la prostitució. Hi ha coses que sembla que no canvien. Els perills del gueto i de la delinqüència hi continuen vius.

“Si entre en un espai de misèria, tinc comportaments vitals de misèria. No pague la llum, ni l’aigua, ocupe el pis i, a més, dedicar-se a la ferralla honradament és il·legal, malgrat que els ferrovellers són autèntics recicladors i necessaris. D’altra banda, l’Estat és, per a les famílies excloses, l’amenaça en persona. La policia és la mort per a ells. Quan apareix, sempre és portadora de males notícies, que si el desnonament, que si s’ha de tallar la llum. Gairebé mai ve a dir-te que t’han aconseguit una beca per al xiquet”.

En l’Arca de Natzaret hi ha 19 persones treballant, tenen un centre de menors amb 36 places concertat amb la Conselleria. Segons la seua percepció, al barri hi ha temporades amb calma tibant.

“Com que s’ha convertit en un territori tan plurinacional i multicultural, hi ha conflictes. I quan hi ha misèria hi ha competència. Quan els gitanos es refereixen als paios també inclouen els subsaharians: paios negres, els anomenen. Els xiquets no són ni paios ni gitanos, pertanyen a una comunitat i assimilen aquesta cultura. Però creixen en una cultura que els amenaça. Els romanesos són el grup social més mal tractat. Els espanyols se senten desplaçats per aquests. Són comportaments relacionats amb la misèria”.

José té dona i quatre fills; la Mely, la més menuda, té un any. És gitano i treballa en allò que pot. Des de fa unes quantes setmanes tota la família està en suspens. Viu en una casa de propietat municipal de manera il·legal i els han donat un ultimàtum. Han vingut de Cabanyal 2010, l’empresa municipal que gestiona la urbanització del barri, i els han dit que se n’han d’anar, i sense cap alternativa habitacional. Joselito no sap on ficar-se i ha anat a veure el jutge per suplicar-li que li ajornen el desallotjament. És un drama quotidià als Blocs Portuaris i a altres zones precàries del barri.

Per a Jordi Bosch aquests desnonaments són un problema que trenca la faena educativa de molts anys. Hi ha famílies que tenen xiquets ací que s’han de traslladar a Benimàmet per força. En aquests casos, si han d’abandonar el barri, es trenca la convivència habitual i el desastre educatiu està assegurat.

Per a Guillem, de la plataforma activista Espai Veïnal, que fa anys que alerta i fa un seguiment dels desallotjaments, tots aquests problemes responen al model de ciutat que s’impulsa i, especialment, al Cabanyal. “València es va construint d’acord amb el model de ciutat turística, el clima, la mar. Durant un temps interessava degradar els espais del litoral per a apropiar-se’ls amb una finalitat urbanística. Fa uns quants anys era la bambolla del lloguer. Ara és la bambolla cultural. Un bar a cada cantonada i convertir el Cabanyal en un parc temàtic de la restauració, com ha passat a Russafa. La qüestió és aquesta: excloure un tipus de població amb pocs recursos per a promocionar un altre model de poblador: el turista del benviure”.

L’habitatge és el problema central que en determina tots els altres. Jordi, de Brúfol, sosté que perquè hi haja inclusió caldria que hi haguera habitatges socials en tots els barris. De fet, l’habitatge social de València és el més baix del país.

“Amb la renda valenciana d’inclusió (RVI) es va avançant, però el problema és que no hi ha lloguer disponible per a aquestes famílies. La bambolla és tan grossa que la situació és extrema, i encara més per a les famílies gitanes. Ningú no els lloga res, encara que tinguen diners per a pagar. Això és antigitanisme pur i pelat. Si l’accés a l’habitatge continua sent una quimera, què s’ha de fer? Ocupar cases”.

La Generalitat ha elaborat un document titulat “Governança de l’Estratègia Valenciana per a la Igualtat i la Inclusió del Poble Gitano”, títol pompós per a un dossier encara en format d’esquema i en espera de contingut que mira de traçar línies estratègiques per a solucionar “la situació d’exclusió que viuen entre 75.000 i 100.000 persones gitanes que s’estima que viuen a la Comunitat Valenciana”.

En la fundació Secretariat Gitano de València, del carrer de Concha Espina, Lola Fernández, la presidenta, comenta l’informe tan desolador sobre Espanya del relator especial de l’ONU, Philip Amstrong, sobre pobresa. El nostre país se situa en segon lloc, després de Romania, pel que fa a pobresa infantil. “Nosaltres impulsem programes amb impacte, però l’Administració és la responsable en últim terme. A banda de les entitats socials, hi ha la responsabilitat pública perquè hi haja un canvi radical”.

Per a Isa Lozano, regidora de Serveis Socials i Habitatge de l’Ajuntament de València, el canvi ja està en marxa, encara que cal temps. Després de dècades de girar l’esquena als problemes de la pobresa, les coses comencen a canviar. La renda d’inclusió l’ha posada en marxa la seua regidoria. És un pas, però no n’hi ha prou. Per a ella, la guetització i la pobresa als Poblats Marítims, i també en altres barris valencians, responen a una política funesta que ve de lluny; una política d’abandonament de certs districtes de la ciutat.

“Les situacions de pobresa i exclusió a la Malva-rosa, i sobretot, al Cabanyal i a Natzaret, són el resultat de molts anys en què no s’ha invertit als barris. No s’ha parat atenció a garantir infraestructures de manera equilibrada en totes les zones de la ciutat. Volem revertir tot això. La intervenció social no és asfaltar un carrer o rehabilitar un edifici. Els processos d’integració són llargs. L’Estat espanyol té una política d’habitatge deficitària. El parc estatal és irrisori. Ara mateix tenim 135 habitatges públics. Quan el govern municipal progressista hi va arribar l’any 2015, hi havia 97 habitatges públics a la ciutat de València. Barcelona en té 12.000”.

La regidora de Compromís se’n felicita, al seu despatx de la seu de Tabacalera, de la “sinergia perfecta” que suposa tindre Serveis Socials i Habitatge junts. Una coordinació esperada llargament per les entitats socials.

“Sabem que hi ha situacions de pobresa a Natzaret, al Cabanyal, a Orriols, a la Fontsanta, a Benimàmet…, i també antigitanisme. Tenim una mirada discriminatòria. Fer desaparéixer tot això no és tan sols cosa dels serveis socials. La pobresa l’han d’abordar Habitatge, Educació, Urbanisme. La regidoria ha creat un equip d’atenció integral a l’habitatge precari. Atenem unes 300 famílies. El grup intervé, en fa un seguiment i tracta d’oferir solucions. I treballem amb mediadors i entitats socials que fan un paper clau”.

Contra els guetos Lozano manifesta: “Acabarem aquesta política de l’habitatge de tindre’ls ací junts, en comptes de fer-ho al centre de la ciutat. Així arraconem el problema i els acordonem. Aquest criteri pervers va en contra de la política social d’habitatge que aquesta regidoria impulsa”.

Un informe de treball d’una taula redona organitzada per Viu i Conviu sobre el barri del Cabanyal l’any 2014 i celebrada a la Universitat Politècnica proposava açò com a conclusió:

“La proposta principal que s’ha de fer és demanar coherència en les polítiques municipals: no té cap sentit que des de les polítiques urbanístiques es vagen generant uns problemes, molt greus per a una part de la població, i que des d’una altra regidoria es tracte d’ajudar aquesta població a superar els seus problemes”. Malgrat que la proposta data de fa un lustre, el problema continua viu l’any 2020.

Pensar la ciutat de València des del repte ambiental que s’acosta, la defensa del dret dels ciutadans al seu propi hàbitat davant l’especulació i la gentrificació. Una visió crítica i renovada de la política urbanística sobre l’espai públic i el disseny d’aquest espai són temes de què tracten en aquest reportatge tres arquitectes amb una visió de futur de la ciutat de València. Carles Dolç i els seus col·legues Tato Herrero i Carmel Gradolí opinen sobre el futur de la ciutat en una trobada a Ca Revolta. Tot just al mateix edifici del barri de Velluters que Dolç va restaurar fa dues dècades.

No són solament arquitectes i urbanistes experts a pensar ciutat, sinó també humanistes i dissidents davant les polítiques del poder; pertanyen a les generacions de professionals que han lluitat per reivindicar la ciutat per als seus habitants davant la voracitat de l’especulació capitalista. L’esquerra ha recorregut a ells per als seus projectes. Són també activistes socials per un urbanisme al servei de la gent. Per una ciutat habitable que a poc a poc va eixint del caos en què la va sumir la depredadora política de la dreta a l’Ajuntament durant un quart de segle. Hi ha mals irreversibles, però també hi ha futur.

El verd

Per a què serveix l’espai públic? S’ha de preguntar el ciutadà. És percebut, en general, fred i asèptic, dissenyat des dels despatxos i, en el pitjor dels casos, a la mercé de l’especulació i del poder dels diners. La ciutat es mostra hostil al seu propi habitant. Donar un sentit a l’espai és el que es planteja.

Quan es posa damunt la taula què és el que necessita de manera essencial una ciutat que s’enfronta al canvi climàtic, les respostes són ràpides.

Per a Carmel Gradolí sobren a València molts aparcaments, andròmines i barreres. “Fer accessible la ciutat, traure cotxes i soroll i, sobretot, posar molt de verd a totes les escales: l’arbre és la cosa més vistosa, és un element climàtic de primer ordre i que millora l’ambient. I a escala visual i de paisatge és un element de benestar. També permet que els paviments siguen drenats i que respire la terra”.

Carles Dolç coneix bé el problema. Arquitecte humanista i veterà, un històric de la lluita per una ciutat sostenible que va contribuir de manera decisiva a la recuperació del Saler i del Jardí del Túria, entre moltes altres coses. Juntament amb el seu col·lega desaparegut, Just Ramírez, va lluitar contra l’al·lucinant idea de l’últim franquisme de destruir el barri del Carme prolongant l’avinguda de l’Oest. Això ara sembla un malson, però va passar.

“Els dos grans punts són la mobilitat i el verd. Quant al primer tema, la legislatura anterior l’ha abordat, només abordat; queda molt per fer a l’hora d’assolir un objectiu essencial: que el cotxe deixe de funcionar com a entrada lliure al centre històric. La perspectiva actual dels centres històrics de les ciutats és que els cotxes hi deixen de circular, que la gent s’hi desplace amb bus, amb bici o caminant. Això permetria fer minvar la contaminació i disposar de més seguretat per a la gent que camina.

I això va lligat a l’altra qüestió, el verd. Aquesta ciutat té espais públics de gran valor. El Jardí del Túria és un eix vertebrador ben important. El Parc Central està molt bé, però, malgrat això, la cobertura verda de la ciutat és molt insuficient.

No hi ha encara una xarxa urbana d’arbres. Els arbres han de ser un fil conductor. La vegetació en general. No es poden posar en tots els carrers, però hi ha avingudes en què són imprescindibles“.

Dolç recorda i denuncia desastres ambientals concrets a València: el que va passar amb el Camí de Trànsits, on els arbres han desaparegut; o el disseny tan lamentable de l’avinguda del Port com una pista de cotxes i la connexió vegetal inexistent entre la Malva-rosa i Natzaret.

Rehabilitació contra construcció

Però no solament la cobertura vegetal és bàsica, també la construcció indiscriminada és un altre punt que hipoteca el benestar dels ciutadans i el seu dret a un habitatge digne. I els barris marítims i la integració tan difícil d’aquests barris a la ciutat. Els nous plans d’urbanització de l’Administració no són tan integradors com haurien de ser. En molts casos apareix el fantasma de la gentrificació. Hi ha llacunes i enfocaments dubtosos posats obertament en solfa pels urbanistes.

Per a Tato Herrero, arquitecte i urbanista molt lligat a la conservació i a llarga lluita del Cabanyal, “l’aposta per la rehabilitació contra l’obra nova és una cosa que s’ha de fer. Al sistema actual li agrada més derrocar i tornar a construir que no rehabilitar. Un altre tema és que siga més car. Però aquesta despesa és per recursos ecològics”.

Herrero va participar en els projectes per a dissenyar el barri marítim amb uns criteris molt específics en suport de la rehabilitació contra l’enderrocament i, sobretot, amb un projecte que respecta l’estructura reticular primigènia del barri, la xarxa de carrers sense barreres enfront de la mar. La línia de disseny urbà defensada per l’Ajuntament el va fer distanciar-se del pla de rehabilitació. Ara Herrero dissenteix del Pla Especial previst per l’Ajuntament.

“Tu (constructor) pots comprar contaminació. Jo contamine molt i compre més barat. Aquest no és el camí. Es tracta de construir menys. La construcció ha d’aprofitar els recursos existents”.

Tato Herrero, professor de projectes de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica i teòric de l’urbanisme participatiu, té molt a dir sobre els barris marítims.

“Per a mi es tracta de respectar la manera de créixer d’aquest barri que sempre ha nascut amb la platja, perquè ací s’ha situat la seua indústria. Es pensa que naix en Eugènia Viñes, al costat de la platja, i creix cap arrere i no és cert. El Cabanyal és la platja de què parla el cronista Antonio Sanchis en el seu llibre, el barri fill de la mar. Desvincular el barri de la mar seria perdre’n l’origen. Com ha passat amb Campanar i l’Horta. Només queda un record del que va ser. Ja no hi ha horta, llavors sembla una mena de ciutat de Disneylàndia ”. Per a Herrero la possibilitat que el corredor verd tan anunciat siga una simple vorera davant de la mar és un perill real. “El corredor verd és la platja, el front marítim; per això la ZAL ha de desaparéixer”.

Herrero qüestiona la gestió del patrimoni públic del sòl per a fer habitatge social que du a terme l’Administració. A la façana marítima l’Ajuntament ja subhasta terreny per a construir.

“Què passa ara mateix al Cabanyal?”, es pregunta. “Un territori que és públic i que es vendrà perquè els privats hi facen habitatges protegits. Uns quants. Amb aquests beneficis, tornar a obtindre sòl públic per a fer més actuacions. Es va revenent el sòl i la part privada hi fa negoci. Que el sector públic no podria gestionar habitatges i no passar-los al privat?”.

Un urbanisme de gènere

Es va presentar el futur disseny de la plaça de la Reina, setmanes després d’aquesta trobada a Velluters, però Gradolí ja el tenia diagnosticat: “És un exemple del mal ús de l’espai públic. El vianant no hi pot caminar. Però és que una ciutat destinada al turisme està destinada al fracàs. València té el perill real de convertir-se en un parc temàtic. Un exemple, a Russafa ja no es pot viure. La gent se’n va perquè veu insuportable tanta marxa. Cal canviar el model turístic. Aquesta aposta kamikaze dels creuers. I després hi ha les franquícies que arrasen, perquè tenen més diners; s’eleva el preu”.

Per a fer amable l’espai urbà Gradolí sosté la necessitat d’un urbanisme de gènere. Que no és res més que rescatar l’urbanisme de tota la vida. Espais per als vianants i no solament per als cotxes.

“Una ciutat que cuida les persones. Allò tradicional és pensar la ciutat com una màquina de produir. Separa les funcions; ací va la gent a divertir-se, ací va la gent a dormir; ací, a treballar. Això divideix la ciutat i, com que tot està lluny, la gent necessita l’automòbil. Tot està dirigit a un tipus d’urbanita concret: un home d’edat mitjana, amb faena i capacitat econòmica que es desplaça amb cotxe a treballar. Aquest és el model. Però hi ha un altre tipus de gent: gent gran, joves, xiquets, malalts; altres activitats no productives que cal preveure. En definitiva, es tracta de dissenyar una ciutat inclusiva”.

El millor, la mobilitat

Els tres contertulians són unànimes a l’hora de considerar la política de mobilitat com la millor impulsada pel Govern de la Nau. L’èxit més important fins ara. Carles Dolç assenyala la necessitat d’una ciutat que “es construïsca cap a dins en lloc de fer-ho cap a fora”. I esmenta la ciutat de Vitòria, a Euskadi, com a model a seguir. Un dels responsables del Pla Riva del principi dels anys noranta, que va restaurar i va protegir el vell barri del Carme, exigeix “una política que force els inversors a canviar la ciutat. A implicar-se en la millora ambiental en tots els sentits”.

Quan els polítics diuen “això està molt bé, però no pot ser”, Gradolí recomana que aquests polítics “a banda de bona voluntat, tinguen valentia per a tirar avant polítiques progressistes i alternatives a la voràgine immobiliària i turística”. Es parla del lobby portuari assenyalat pel sociòleg i urbanista Josep Sorribes.

“El port no pot ser un monstre enorme que faça el que vulga. Cal abordar l’emergència climàtica i ocupar-se de l’horta”.

Dolç recorda que la Llei de l’Horta, signada al seu moment, va ser molt important, però, com sempre, queda molt per fer. I Gradolí conclou que totes aquestes idees són possibles perquè la ciutat de València té tres joies, encara que algunes estiguen en perill: l’Horta, l’Albufera i la platja.

Un altre avantatge és que València és una ciutat plana. Millor impossible. És l’escenari perfecte per a posar mà a l’obra. Pressionar els partits que governen per a canviar certs rumbs i inèrcies. Escoltar les visions d’avantguarda davant el vell joc de taula que protagonitzen els taurons immobiliaris i els seus socis. Les visions reaccionàries que donen suport a una convivència individualista contra la socialització efectiva de l’urbs. I fer de València un bon lloc per a viure-hi i capdavanter pel que fa a les solucions ambientals.

Pensar la ciudad de Valencia desde el desafío ambiental que se avecina, la defensa del derecho de los ciudadanos a su propio hábitat frente a la especulación y gentrificación. Una visión crítica y renovada de la política urbanística sobre el espacio público y el diseño del mismo son temas que abordan en este reportaje tres arquitectos con una visión de futuro de la ciudad de Valencia. Carles Dolç y sus colegas Tato Herrero y Carmel Gradolí, opinan en un encuentro en Ca Revolta sobre el futuro de la ciudad. Justo en el mismo edificio del barrio de Velluters que Dolç restauró hace dos décadas.

No son solo arquitectos y urbanistas expertos en pensar ciudad. Son humanistas y disidentes frente a las políticas del poder; pertenecen a las generaciones de profesionales que han luchado por reivindicar la ciudad para sus habitantes frente a la voracidad de la especulación capitalista. La izquierda ha echado mano de ellos para sus proyectos. Son también activistas sociales por un urbanismo al servicio de la gente. Por una ciudad habitable que poco a poco va saliendo del caos en el que la sumió la depredadora política de la derecha en el Ayuntamiento durante un cuarto de siglo. Hay males irreversibles pero también hay futuro.

El verde

¿Para qué sirve el espacio público? Cabe preguntarse el ciudadano. Percibido, por lo general frio y aséptico y diseñado desde los despachos y en peor de los casos a merced de la especulación y el poder del dinero. La ciudad aparece hostil a su propio habitante. Darle un sentido al espacio es lo que se plantea.

Cuando se pone sobre la mesa qué es lo que necesita de manera esencial una ciudad que se enfrenta al cambio climático, las respuestas son rápidas.

Para Carmel Gradolí sobran en Valencia muchos aparcamientos, trastos y barreras. “Hacer accesible la ciudad, quitar coches y ruido y sobre todo, poner mucho verde a todas las escalas: el árbol es la cosa más vistosa, es un elemento climático de primer orden y que mejora el ambiente. Y a nivel visual y de paisaje es un elemento de bienestar. También que los pavimentos sean drenados y permitan respirar a la tierra”.

Carles Dolç, conoce bien el problema. Veterano arquitecto humanista, un histórico en la lucha por una ciudad sostenible que contribuyó de manera decisiva a la recuperación de El Saler y del Jardin del Turia, entro otras muchas cosas. Junto con su desparecido colega Just Ramirez luchó contra el alucinante plan del último franquismo de destruir el barrio del Carmen prolongando la avenida del Oeste. Eso parece ahora un mal sueño, pero sucedió.

“Los dos grandes asuntos son la movilidad y el verde. En el primer tema la anterior legislatura lo ha abordado, solo abordado; queda mucho por hacer para un objetivo esencial: que el coche deje de funcionar como entrada libre al centro histórico. La perspectiva actual de los cascos históricos de las ciudades es que los coches dejen de circular por entre ellos, que la gente vaya en bus, en bici o caminando. Esto permitiría bajar la contaminación y disponer de una mayor seguridad para la gente que camina.

Y eso va ligado a la otra cuestión, el verde. Esta ciudad tiene espacios públicos de gran valor. El Jardín del Turia es un eje vertebrador de gran importancia. El Parc Central está muy bien, pero, a pesar de eso, la cobertura verde de la ciudad es muy insuficiente.

No hay aun una red urbana de árboles. Los árboles deben ser un hilo conductor. La vegetación en general. No se puede poner en todas las calles pero hay avenidas en que son imprescindibles“.

Dolç recuerda y denuncia desastres ambientales concretos en Valencia: lo sucedido con el Camí de Trànsits donde los árboles han desaparecido; o el lamentable diseño de la Avenida del Puerto como una pista de coches y la inexistente conexión vegetal entre la Malva-rosa y Natzaret.

Rehabilitación vs construcción

Pero no solo la cobertura vegetal es básica, la construcción indiscriminada es otro asunto que hipoteca el bienestar de los ciudadanos y su derecho a vivienda dignas. Los barrios marítimos y su difícil integración en la ciudad. Los nuevos planes de urbanización de la administración no son todo lo integradores que deberían ser. En muchos casos aparece el fantasma de la gentrificación. Hay lagunas y enfoques dudosos abiertamente puestos en solfa por los urbanistas.

Para Tato Herrero, arquitecto y urbanista muy ligado a la conservación del Cabanyal y su larga lucha, “La apuesta por la rehabilitación frente a la obra nueva es algo que debe hacerse. Al actual sistema le gusta más derribar y construir de nuevo que rehabilitar. Otra cosa es que sea más caro. Pero se ese gasto es por recursos ecológicos”.

Herrero participó en los proyectos para el diseño del barrio marítimo con unos criterios muy específicos en apoyo de la rehabilitación frente al derribo y sobre todo con un proyecto que respeta la estructura reticular primigenia del barrio, su red de calles sin barreras frente al mar. La línea de diseño urbano apoyada por el Ayuntamiento le hizo distanciarse del plan de rehabilitación. Ahora Herrero disiente de el Plan Especial previsto por el Ayuntamiento.

“Tú (constructor) puedes comprar contaminación. Yo contamino mucho y compro más barato. Ese no es el camino. Se trata de construir menos. La construcción debe aprovechar los recursos existentes”.

Tato Herrero, profesor de proyectos de la Escuela de Arquitectura de la Universidad Politécnica y teórico del urbanismo participativo, tiene mucho que decir sobre los barrios marítimos.

“Para mí se trata de respetar la forma de crecer de ese barrio que siempre nació con la playa porque ahí estaba su industria. Se piensa que nace en Eugenia Viñes, junto a la playa, y crece hacia atrás y no es así. El Cabanyal es la playa de la que habla el cronista Antonio Sanchis en su libro, el barrio hijo del mar. Desvincular el barrio del mar seria perder su origen. Es igual que lo que ha pasado con Campanar y L'Horta. Tan solo queda un recuerdo de lo que fue. Ya no hay huerta y entonces la cosa queda como una ciudad de Disneylandia”. Para Herrero la posibilidad de que el anunciado corredor verde sea una simple acera frente al mar es un peligro real. “El corredor verde es la playa. El frente marítimo, por eso la ZAL tiene que desaparecer”.

Herrero cuestiona la gestión del patrimonio público del suelo para hacer vivienda social que lleva la administración. En la fachada marítima el Ayuntamiento ya está subastando terreno para construcción.

“¿Qué está pasando ahora mismo en el Cabanyal?”, se pregunta. “un territorio que es público y que se va a vender para que los privados hagan viviendas de protección oficial. Algunas. Con esos beneficios, obtener otra vez suelo público para más actuaciones. Se está revendiendo el suelo y los privados hacen negocio. ¿No podría lo público gestionar viviendas y no pasarlas a lo privado?”.

Un urbanismo de género

Se presentó el futuro diseño de la Plaza de la Reina, semanas después de este encuentro en Velluters, pero Gradolí ya lo tenía diagnosticado: “Es un ejemplo de mal uso del espacio público. El peatón no puede caminar. Pero es que una ciudad destinada al turismo está destinada al fracaso. Valencia tiene un peligro real de convertirse en un parque temático. Un ejemplo, en Russafa ya no se puede vivir. La gente se va porque ve insoportable tanta marcha. Hay que cambiar el modelo turístico. Esa apuesta kamikaze de los cruceros. Y luego están las franquicias que arrasan porque tienen más dinero; se eleva el precio”.

Para hacer amable el espacio urbano Gradolí sostiene la necesidad de un urbanismo de género. Que no es otra cosa que rescatar el urbanismo de toda la vida. Espacios para los peatones y no solo para los coches.

“Una ciudad que cuida a las personas. Lo tradicional es pensar la ciudad como una máquina de producir. Separa las funciones; aquí la gente a divertirse, aquí la gente para dormir, aquí para trabajar. Eso divide la ciudad y como todo está lejos, la gente necesita el automóvil. Todo está dirigido a un tipo de urbanita concreto: un hombre de edad media, con trabajo y capacidad económica y que se desplaza en coche para trabajar. Ese es el modelo. Peo hay otro tipo de gente: mayores, jóvenes, niños, enfermos; otras actividades no productivas que hay que contemplar. En definitiva se trata de diseñar una ciudad inclusiva”.

Lo mejor, la movilidad

Los tres contertulios son unánimes al considerar la política de movilidad como la mejor impulsada por el Govern de La Nau. Su mayor logro hasta el momento. Carles Dolç señala la necesidad de una ciudad que “se construya hacia dentro en lugar de hacerlo hacia afuera. Y cita la ciudad de Vitoria, en Euskadi, como un modelo a seguir. Uno de los responsables del Plan Riva de principios de los años 1990, que restauró y protegió el viejo barrio de El Carme, exige ”una política que fuerce a los inversores a cambiar la ciudad. A implicarse en su mejora ambiental en todos los sentidos“.

Cuando los políticos dicen “eso está muy bien, pero no puede ser” Gradolí recomienda que esos políticos “aparte de buena voluntad, tengan valentía para tirar adelante con políticas progresistas y alternativas a la vorágine inmobiliaria y turística”. Se habla del lobby portuario señalado por el sociólogo y urbanista Josep Sorribes.

“El puerto no puede ser un monstruo enorme que haga lo que quiera. Hay que abordar la emergencia climática y ocuparse de la huerta”.

Dolç recuerda que la ley de L'Horta, firmada en su momento, fue muy importante pero, como siempre, queda mucho por hacer. Y Gradolí concluye que todas estas ideas son posibles porque la ciudad de Valencia tiene tres joyas, aunque algunas estén en claro peligro: La Huerta, la Albufera y la Playa.

Otra ventaja es que Valencia es una ciudad plana. Mejor imposible. Es el escenario perfecto para ponerse manos a la obra. Presionar a los partidos que gobiernan para cambiar ciertos rumbos e inercias. Escuchar las visiones de vanguardia frente al viejo juego de mesa que protagonizan los tiburones inmobiliarios y sus socios. Las visiones reaccionarias que apoyan una convivencia individualista frente a la socialización efectiva de la urbe. Y hacer de Valencia un buen lugar para vivir y a la vanguardia de las soluciones ambientales.

La resistència cívica als plans de l’Administració té una tradició ben llarga al Cabanyal i altres barris del Marítim, districte on la societat civil ha tingut i té un paper protagonista. Amb la dissolució de Salvem el Cabanyal, una vegada assolit l’objectiu de protecció del barri, no ha decaigut l’afany comunitari i independent d’aquest barri popular tan llegendari; un estil associatiu nou que ara tracta de defensar la seua idiosincràsia i la seua gent.

Un sector de la ciutadania del Cabanyal no està d’acord amb els plans de l’Administració per al barri. El Pla Especial Cabanyal-el Canyamelar (PECC) no convenç. Hi ha catorze al·legacions i 1000 signatures que qüestionen nombrosos enfocaments del pla municipal.

Les objeccions dels habitants agrupats en Cuidem el Cabanyal-el Canyamelar i altres col·lectius denuncien, entre altres coses, que el pla no prioritza la rehabilitació, no hi ha cap estudi d’impacte social, les zones verdes plantejades són incoherents i qüestionen la rotunda falta de participació ciutadana en l’elaboració d’aquest pla.

Els nous plans municipals xoquen amb els interessos de diversos col·lectius cívics que impulsen una resistència creativa al que cada vegada es preveu com una gentrificació ben descarada de la zona, amb desplaçament de poblacions, especulació immobiliària i transformació de la façana marítima sobre la base del turisme creixent. De fet, ja hi ha particulars que compren a l’Ajuntament naus velles enfront de la mar com a inversió immobiliària.

A la pràctica l’Ajuntament actual ha invertit una part dels fons d’ajuda europeus a la renovació d’infraestructures viàries, però ben poc o gens en serveis socials. I això en un barri on abunden les famílies en perill d’exclusió que habiten infrahabitatges.

La resistència a la gentrificació i la defensa i la protecció de l’entorn genuí del barri han fet créixer una constel·lació de col·lectius veïnals sense sigles polítiques.

Els ecologistes del Cabanyal Horta, el col·lectiu de l’emissora Ràdio Malva i l’associació Cuidem el Cabanyal-el Canyamelar, de creació recent, constitueixen un front alternatiu i transversal. També Espai Veïnal, creat el 2015, un col·lectiu de joves que malda per frenar els desallotjaments de famílies. Fan un seguiment i es presenten on fa falta solidaritat. “El nostre acte és d’organització i lluita a peu de carrer”, diu Guillem Rivera, un dels membres.

Són col·lectius intercomunicats. Els seus plantejaments coincideixen, cadascun treballa en el seu terreny i s’ajuden entre si. Els veïns del Cabanyal Horta han alçat un verger on fa pocs anys només hi havia un solar miserable, l’emissora pirata Ràdio Malva, sense llicència, emet programes rebels i compromesos contra la gentrificació del barri, en defensa de la població marginal, i Cuidem el Cabanyal-el Canyamelar planteja de manera rotunda una reformulació del pla urbanístic municipal. Els veïns i les veïnes, que defensen catorze al·legacions al Pla Especial, el qualifiquen de “turistificador, especulatiu i depredador de recursos”.

Exigeixen dret a la ciutat, la defensa de l’espai públic i l’accés a l’habitatge. “No tolerarem que el barri siga un parc temàtic turístic”. És un avís per a l’alcalde Joan Ribó, Sandra Gómez, Rubio i els seus assessors i arquitectes d’una associació de veïns que es declara “independent, feminista, antiracista, participativa i oberta a totes les persones que habiten el barri”.

Cuidem evoca les combatives ZAD (zone à défendre), terme popularitzat pels col·lectius cívics que es van resistir a la construcció de l’aeroport de Notre-Dame-des-Landes al nord-oest de França. El 2018 van ser desallotjats de les seues posicions per forces de la policia. En l’assemblea de l’octubre passat celebrada a l’Ateneu Marítim, els membres de Cuidem van manifestar l’objectiu de “protegir el patrimoni social, ecològic, artístic i humà del barri. I cultivar la pertinença i el sentit de comunitat”.

Ells i elles fan el que anomenen “vigilància administrativa”. Han visitat quatre regidories, sense gaire resultat. “Com s’estructura un barri en l’àmbit social?”, es pregunta Àngels Blanco, “tu fas un barri perquè l’habiten les persones i que tinga en compte la diversitat. Si no es pensa en el col·lectiu humà, ho fas tot pel benefici. No estem d’acord amb aquest disseny”.

Els jardiners urbans de la Casa de l’Os

Cabanyal Horta impulsa des del 2015 una agricultura ecològica al que abans era el barri del Clot, hui convertit en una mena de gueto on habiten famílies amb pocs recursos i amb un futur en l’aire davant de l’amenaça d’enderrocament dels blocs on viuen, molts puntellons, segons els plans del PEC municipal.

Aquest hort i jardí urbà que ha anat creixent en els últims anys ocupava un espai de ningú, entre l’avinguda del Mediterrani i un carrer sense nom que no arriba enlloc, al costat d’unes instal·lacions esportives municipals de pistes de tennis, que no estan vinculades a l’entorn veïnal i són utilitzades per la gent que ve de fora. El jardí nou se situa a la part posterior d’un edifici que data del 1909, conegut com la Casa de l’Os per un os de plàstic que s’encimbella a la façana. Els xiquets i les xiquetes del Col·legi Públic les Arenes li van posar aquest nom.

Els voluntaris van netejar el solar, van negociar amb l’Ajuntament i en pocs anys han creat un jardí ple d’espècies botàniques i verdures vàries.

Per a Jesús Payán, 42 anys, ecologista i jardiner, impulsor del projecte verd juntament amb la seua companya Sylvia Sánchez, això és com una guerra pacífica.

“Una guerra transversal, que és la del ciutadà del carrer contra els grans emporis. Una d’aquestes lluites, la més important, s’estableix entre l’espai públic i el privat. L’espai públic és asèptic, dissenyat per un arquitecte al seu despatx, no al servei del ciutadà. És per a satisfer les necessitats d’un promotor”.

Jesús tenia un hort a Alboraia que va haver de deixar. Va tornar al Cabanyal i juntament amb Sylvia van impulsar un hort urbà en un lloc amb gran força històrica, sobre els fonaments del vell poblat desaparegut del Clot. Cases de pescadors amb teula romana amb carrers de gres roig i vies de tren. Fantasmes del passat.

Ens envolta un jardí d’una mitja hectàrea on alguns veïns cultiven hortalisses, entre arbres autòctons. A uns dos-cents metres, al carrer del Doctor Lluch, els obrers acaben d’ampliar les voreres; ho han deixat tot ben apanyat, però han tret els bancs públics que hi havia i no els hi han tornat a posar. Espai públic sense pensar en la gent.

“La intenció del Cabanyal Horta és l’apoderament de l’espai per part dels ciutadans, donar un sentit a l’espai, que el mateix lloc diga per a què serveix i així els horts com una relació amb l’espai verd”, diu Payán. Els membres del Cabanyal Horta van començar fa un lustre a netejar el solar i la primera cosa que van fer va ser desenterrar les lloses dels vells carrers que creuaven el Clot. Després van sembrar sense parar fins a aconseguir el que hui hi ha.

“Ens vam ajuntar un grup de gent interessada en la permacultura, un tipus d’agricultura sense químics. Tu cultives sabent el que menges. Sense pesticides ni agroquímics”, diu Sylvia Sánchez, 36 anys, sota l’ombriu boscatge del Cabanyal Horta. Així doncs, gent d’Ecologistes en Acció, experts ambientals i d’altres es van posar mà a l’obra.

“El projecte va nàixer al mateix temps que el canvi de govern. La nostra petició va ser que l’Ajuntament recollira els enderrocs. Així hem funcionat uns quants anys, nosaltres netegem i ells ho recullen. Fa dos anys ens van premiar amb l’EDUSI (estratègia de desenvolupament urbà sostenible). El barri havia demanat horts urbans. Van dir que hi havia un pla de suport. Vam començar a rebre visites de tècnics ambientals i de parcs i jardins que ens van confirmar l’ajuda. Havia de ser d’uns 50.000 euros. Havíem de barrar l’espai, posar un comptador per a l’aigua. Però llavors sorgeix el PEC i es paralitza tot. Ja no hi ha interacció amb els polítics. Al final sembla que es comença a admetre la creació d’un corredor verd fins a la Malva-rosa que inclou el parc del Doctor Lluch, on estaríem integrats”.

Un col·lectiu impulsa un projecte col·laboratiu i presenta les seues propostes. Els membres del Cabanyal Horta, però, tenen dubtes, tenen por que aquest corredor es convertisca en un green walking, un passeig per als vianants i els ciclistes, “que no és el mateix que un espai verd públic”. Sergi Campillo, el regidor d’Emergència Climàtica, de Compromís, és qui més s’ha interessat en el Cabanyal Horta i ha promés una visita.

“Cal replantejar-se la zona com un espai no solament del Cabanyal, sinó també de tots els valencians”, diu Jesús Payán. “Cabanyal Horta vol ser un espai cívic a l’aire lliure, perquè no tots els centres cívics han de ser un edifici”.

El jardí es gestiona amb un abonament mensual de tres euros per a cada hort i hi ha jornades participatives. Els caps de setmana l’espai és una festa. Famílies joves, paelles col·lectives i cursos de jardineria, trobada de dones africanes que cuinen potatges ètnics…

Una infinitat de plantes i ocells

En aquest hort del Clot creix el llentiscle, l’herba-sana, el gesmiler, les buguenvíl·lees, hibiscos, romer, alfàbega, orenga i una infinitat de plantes que són un miracle entre l’asfalt, el ciment i els semàfors.

Miguel Ángel Poveda és tècnic ambiental i forma part del CH. L’anomenen “el pardaler”, perquè és un observador d’ocells sense ser ornitòleg. Fa un cens d’ocells de la zona i promociona tallers d’educació, com l’“Ocells del Clot”, amb dibuixos que mostren als joves la riquesa volàtil de l’entorn. “Ja controle 40 espècies. Ara ens acaben de deixar els ocells d’hivern: oronetes, falciots, el papamosques..., tots se’n van a l’Àfrica a la recerca de la calor. Els que arriben són els pit-rojos, els cua-roges, les tórtores, els tallarols… Jo soc un urbanita, les ciutats són un gran invent. Poden ser sostenibles, amables, on es puga viure, on hi haja una biodiversitat d’espècies vegetals. Un ecosistema integrat per horts menuts que es comuniquen…”.

El seu company Jesús aprofundeix l’assumpte:“La constància és la clau per a demostrar al món exterior que la responsabilitat del ciutadà és més gran que la del poder. No hi ha cap lluita insignificant, totes són globals. Es tracta d’aconseguir que no ens roben la identitat”.

La ràdio de l’extraradi

El col·lectiu de Ràdio Malva, la 104.9 de la FM que només es pot sintonitzar al barri perquè no té una antena amb prou potència, emet els programes al carrer del Progrés, a la planta baixa que és la seu de l’Ateneu Llibertari. Aquests dies celebren els 20 anys d’existència als jardins del Cabanyal Horta. Entitats amigues i solidàries. Els de la ràdio de l’extraradi són lluitadors contra l’infortuni perquè la seua filosofia llibertària i assembleista els impedeix acceptar publicitat.

Carlos Pérez, un dels membres: “Aquest és un mitjà de comunicació amb una filosofia basada en l’autogestió, la independència i el funcionament assembleari. I, a més, un espai en què el que compta no són els diners, se sosté a base d’aportacions, faena, dedicació, passió”.

Aquesta ràdio es va crear el 1999 a la Malva-rosa amb dissidents de la pionera Ràdio Klara. Més radical i sense concessions. Entre els fundadors hi ha el llegendari Grup Cabanyal Z, un equip d’actors i cineastes aficionats del barri que, amb els seus vídeos penjats en les xarxes, van flagel·lar durant molt de temps la política de Rita Barberá. Actualment aquests exartistes underground s’han convertit en professionals molt emprenedors i integren una productora, El sistema del solar, que treballa continguts socials i que té el centre operatiu a la centenària Casa de l’Os de l’avinguda del Mediterrani, sobre el jardí del Clot.

L’emissora emet programes de gran contingut social, feminisme, igualtat de gènere, defensa dels ciutadans sense recursos; els seus micròfons estan oberts a tot el qui vulga fer un programa. Filosofia, literatura, cinema, música, etc. Al seu voltant funcionen mig centenar d’activistes de tota mena. I, no obstant això, tenen dificultats.

“El fet de ser una ràdio que exerceix el dret a la comunicació sense permís administratiu ens limita. No podem emetre en emplaçaments estables, no podem posar una antena potent. És una tasca de guerrilla. Som una ràdio guerrilla”, explica Carlos.

El periodista llibertari denuncia sense embuts la indiferència institucional. “Emeten en to guerrilla, perquè a les administracions no els preocupa gens ni mica les ràdios comunitàries, lliures o no comercials. En vint anys no han tret un sol concurs de llicències per a permetre freqüències per a ràdios comunitàries”.

És un activisme polític diferent, el dels habitants del Cabanyal; alternatiu, sense sigles ni actes electorals, sense promeses incomplides. És una tasca solidària, voluntària. Col·lectius i espais com Cabanyal Horta, Ràdio Malva, Espai Veïnal, Cuidem... combaten la demagògia política i la lentitud administrativa amb l’acció. Iniciatives socials, urbanes, mediàtiques, que tracten de transformar la societat i lluitar pel dret de les persones a decidir el seu futur. Sense grans escarafalls, senzillament posant-se mà a l’obra al seu barri. No són comunes, però tenen el mateix esperit d’autogestió i la seua resistència antisistema.

La resistencia cívica a los planes de la administración tiene una larga tradición en El Cabanyal y otros barrios del Marítim, distrito donde la sociedad civil ha tenido y tiene un papel protagonista. Con la disolución de Salvem el Cabanyal, una vez cumplido su objetivo de protección del barrio, no ha decaído el afán comunitario e independiente de este legendario barrio popular; un nuevo estilo asociativo que ahora trata de defender su idiosincrasia y sus gentes.

Un sector de la ciudadanía de El Cabanyal no está de acuerdo con los planes de la administración para el barrio. El Plan Especial Cabanyal-Canyamelar (PECC) no convence. Hay catorce alegaciones y 1.000 firmas que cuestionan numerosos enfoques del plan municipal.

Las objeciones de los habitantes agrupados en Cuidem Cabanyal-Canyamelar y otros colectivos, denuncian, entre otras cosas, que el plan no prioriza la rehabilitación, no hay estudio de impacto social, las zonas verdes planteadas son incoherentes y cuestionan la rotunda falta de participación ciudadana en su elaboración.

Los nuevos planes municipales chocan con los intereses de diversos colectivos cívicos que impulsan una resistencia creativa a lo que cada vez se contempla como una descarada gentrificación de la zona, con desplazamiento de poblaciones, especulación inmobiliaria y transformación de la fachada marítima sobre la base del turismo creciente. De hecho ya hay particulares que están comprando al Ayuntamiento viejas naves frente al mar en plan inversión inmobiliaria.

En la práctica el actual Ayuntamiento ha invertido una parte de los fondos de ayuda europeos a la renovación de infraestructuras viarias pero poco o nada en servicios sociales. Y eso en un barrio donde abundan las familias en peligro de exclusión que habitan infraviviendas.

La resistencia a la gentrificación y la defensa y protección del entorno genuino del barrio ha hecho crecer una constelación de colectivos vecinales sin siglas políticas.

Los ecologistas de Cabanyal Horta, el colectivo de la emisora Radio Malva y la asociación Cuidem Cabanyal-Canyamelar, de reciente creación, constituyen un frente alternativo y transversal. También Espai Veïnal, creado en 2015, un colectivo de jóvenes que se afana en frenar los desalojos de familias. Hacen un seguimiento y se presentan allí donde hace falta solidaridad. “Lo nuestro es autoorganización y lucha a pie de calle” dice Guillem Rivera, uno de sus miembros.

Son colectivos intercomunicados. Sus planteamientos coinciden y cada uno trabaja en su terreno y se ayudan entre sí. Los vecinos de Cabanyal Horta han levantado un vergel donde hace escasos años solo había un mísero solar, la emisora pirata Radio Malva, sin licencia, emite programas rebeldes y comprometidos contra la gentrificación del barrio, en defensa de la población marginal y Cuidem Cabanyal- Canyamelar, plantea de forma rotunda una reformulación del plan urbanístico municipal. Los vecinos y vecinas, que defienden catorce alegaciones al Plan Especial, lo califican de “turistificador, especulativo y depredador de recursos”.

Exigen derecho a la ciudad y la defensa del espacio público y el acceso a la vivienda. “No toleraremos que el barrio sea un parque temático turístico”. Es un aviso para el alcalde Joan Ribo, Sandra Gómez, Rubio y sus asesores y arquitectos de una asociación de vecinos que se declara “independiente, feminista, anti-racista, participativa y abierta a todas las personas que habitan el barrio”.

Cuidem evoca las combativas ZAD (Zone-a-Defèndre) termino popularizado por los colectivos cívicos se resistieron a la construcción del aeropuerto de Notre-Dame-des- Landes en el noroeste de Francia. En 2018 fueron desalojados de sus posiciones por fuerzas de la policía. En su asamblea del pasado octubre celebrada en el Ateneu Marítim, los miembros de Cuidem manifestaron su objetivo de “proteger el patrimonio social, ecológico, artístico y humano del barrio. Cultivando la pertenencia y el sentido de comunidad”.

Ellos y ellas hacen lo que llaman “vigilancia administrativa”. Llevan visitadas cuatro concejalías, sin mucho resultado. “¿Cómo se estructura un barrio en lo social?” se pregunta Àngels Blanco. “Tú haces un barrio para que lo habiten las personas y que tenga en cuenta la diversidad. Si no se piensa en el colectivo humano lo haces todo por el beneficio. No estamos de acuerdo con ese diseño”.

Los jardineros urbanos de La Casa del Oso

Cabanyal Horta lleva desde 2015 impulsando una agricultura ecológica en lo que antaño fue el barrio de El Clot, hoy convertido en una especie de gueto donde habitan familias con pocos recursos y cuyo futuro está en el aire ante la amenaza de derribo de los bloques donde viven, muchos de patada, según los planes del PEC municipal.

Este huerto y jardín urbano que ha ido creciendo en los últimos años ocupaba un espacio de nadie. Entre la avenida del Mediterráneo y una calle sin nombre que no llega a ninguna parte, junto a unas instalaciones deportivas municipales de pistas de tenis,, que no están vinculadas al entorno vecinal y son utilizadas por la gente que viene de fuera. El novedoso jardín se sitúa en la parte trasera de un edificio que data de 1909, conocido como La Casa del Oso por un oso de plástico que se encarama a su fachada. Los niños y niñas del colegio público Las Arenas le pusieron ese nombre.

Los voluntarios limpiaron el solar, negociaron con el Ayuntamiento y en pocos años han creado un jardín cuajado de especies botánicas y verduras varias.

Para Jesús Payán, 42 años, ecologista y jardinero, impulsor del proyecto verde junto a su compañera Sylvia Sánchez, esto es como una guerra pacífica.

“Una guerra transversal que es la del ciudadano de a pie frente a los grandes emporios. Una de esas luchas, la más importante, se establece entre el espacio público y el privado. El espacio público es aséptico, diseñado por un arquitecto en su despacho, no al servicio del ciudadano. Es para satisfacer las necesidades de un promotor”.

Jesús tenía un huerto en Alboraia que tuvo que dejar. Regresó al Cabanyal y junto a Sylvia impulsaron un huerto urbano en un lugar con gran fuerza histórica, sobre los cimientos del viejo poblado desaparecido de El Clot. Casas de pescadores con teja romana con sus calles de piedras de rodeno y sus vías de tren. Fantasmas del pasado.

Nos rodea un jardín de una media hectárea en el que algunos vecinos cultivan sus hortalizas, entre árboles autóctonos. A unos doscientos metros, en la calle del Doctor Lluch, los obreros acaban de ampliar las aceras; lo han dejado todo muy apañado pero han quitado los bancos públicos que había y no los han vuelto a poner. Espacio público sin pensar en la gente.

“La intención de Cabanyal Horta es el empoderamiento del espacio por parte de los ciudadanos, darle un sentido al espacio, que el propio lugar diga para que sirve y así los huertos, como una relación con el espacio verde”, dice Payán. Los miembros de Cabanyal Horta comenzaron hace un lustro a limpiar el solar y lo primero que hicieron fue desenterrar el rodeno de las viejas calles que cruzaban El Clot. Luego sembraron sin parar hasta conseguir lo que hoy existe.

“Nos juntamos un grupo de gente interesada en la permacultura, una forma de agricultura sin químicos. Tú cultivas sabiendo lo que comes. Sin pesticidas ni agroquímicos”, dice Sylvia Sánchez, 36 años, bajo la umbría floresta de Cabanyal Horta. Así, gente de Ecologistas en Acción, expertos ambientales y otros se pusieron manos a la obra.

“El proyecto nació a la vez que el cambio de gobierno. Nuestra petición fue que el Ayuntamiento recogiera los escombros. Así hemos funcionado unos años, nosotros limpiamos y ellos lo recogen. Hace dos años nos premiaron con la EDUSI, (Estrategia de Desarrollo Urbano Sostenible). El barrio había pedido huertos urbanos. Dijeron que había un plan de apoyo. Empezamos a recibir visitas de técnicos ambientales y de parques y jardines que nos confirmaron la ayuda. Iba a ser de unos 50.000 euros. Teníamos que vallar el espacio, poner contador para el agua. Pero aparece el PEC y todo se paralizó. Ya no hay interacción con los políticos. Al final parece que se comienza a admitir la creación de un corredor verde hasta la Malva-rosa que incluya el parque de Doctor Lluch y en el que estaríamos integrados”.

Un colectivo impulsa un proyecto colaborativo y ha presentado sus propuestas. Sin embargo, los miembros de Cabanyal Horta tienen sus dudas, temen que ese corredor se convierta en un green walking, un paseo peatonal y ciclista, “que no es lo mismo que un espacio verde público”. Sergi Campillo, el concejal de Emergencia Climática, de Compromís, es quien más se ha interesado en Cabanyal Horta y ha prometido una visita.

“Replantearse la zona como algo no solo del Cabanyal sino de todos los valencianos”, dice Jesús Payán. “Cabanyal Horta quiere ser un espacio cívico al aire libre, no todo centro cívico tiene que ser un edificio”.

El jardín se gestiona con un abono mensual de tres euros para cada huerto y hay jornadas participativas. Los fines de semana el espacio es una fiesta. Familias jóvenes, paellas colectivas y cursos de jardinería, encuentro de mujeres africanas que cocinan potajes étnicos…

Un sinfín de plantas y aves

En esta huerta del Clot crece el lentisco, la hierbabuena, el jazmín, las buganvilias, hibiscos, romero, albahaca, orégano y un sinfín de plantas que son un milagro entre el asfalto, el cemento y los semáforos..

Miguel Angel Poveda es técnico ambiental y forma parte de C.H. Le llaman pajarero porque es un observador de aves sin ser ornitólogo. Esta haciendo un censo de pájaros de la zona y promociona talleres de educación como “Aves del Clot”, con dibujos que muestran a los jóvenes la riqueza volátil del entorno. “Ya llevo controladas 40 especies. Ahora nos acaban de dejar las aves de invierno, golondrinas, vencejos, el papamoscas, todos se van a África en busca de calor. Los que llegan son los petirrojos, colirrojos, tórtolas, currucas…Yo soy un urbanita, las ciudades son un gran invento. Pueden ser sostenibles. Amables, donde se pueda vivir, donde haya una biodiversidad de especies vegetales. Un ecosistema integrado por pequeños huertos que se comunican…”.

Su compañero Jesús abunda en el asunto:“La constancia es la clave para demostrarle al mundo exterior que la responsabilidad del ciudadano es mayor que la del poder. No hay lucha pequeña, todas son globales. Se trata de que no nos roben la identidad”.

La radio del extrarradio

El colectivo de Radio Malva, la 104.9 de la FM que solo se pilla en el barrio a falta de antena con suficiente potencia, emite sus programas en la calle Progreso, en la planta baja que es sede del Ateneo Libertario, en la calle Progreso. Estos días celebran sus 20 años de existencia en los jardines de Cabanyal Horta. Entidades amigas y solidarias. Los de la radio del extrarradio son luchadores contra el infortunio porque su filosofía libertaria y asambleísta les impide aceptar publicidad.

Carlos Pérez, uno de sus miembros: “Este es un medio de comunicación con una filosofía basada en la autogestión, independencia y funcionamiento asambleario. Y además un espacio en que lo que cuenta no es el dinero, se sostiene a base de aportaciones, trabajo, dedicación, pasión”.

Esta radio se creó en 1999 en la Malva-rosa con disidentes de la pionera Radio Klara. Más radical y sin concesiones. Entre sus fundadores esta el legendario Grupo Cabanyal Z, un equipo de actores y cineastas aficionados del barrio que con sus videos colgados en las redes azotaron mucho tiempo la política de Rita Barberá. En la actualidad ese equipo de antiguos artistas underground se han convertido en profesionales muy emprendedores e integran una productora, El sistema del solar, que trabaja contenidos sociales y que tiene su centro operativo en la centenaria Casa del Oso de la Avenida Mediterráneo, sobre el jardín de El Clot.

La emisora emite programas de gran contenido social, feminismo, igualdad de género, defensa de los ciudadanos sin recursos; sus micrófonos están abiertos a todo el que quiera realizar un programa. Filosofía, literatura, cine, música, etc. A su alrededor funciona medio centenar de activistas de todo tipo. Y sin embargo tienen dificultades.

“El ser una radio que ejerce el derecho a la comunicación sin permiso administrativo nos limita. No podemos emitir en emplazamientos estables, no podemos poner una antena potente. Es una labor como de guerrilla. Somos una radio guerrilla”, explica Carlos.

El periodista libertario denuncia sin tapujos la indiferencia institucional. “Estamos emitiendo en plan guerrilla porque a las administraciones no les preocupan en absoluto las radios comunitarias, libres o no comerciales. En veinte años no han sacado un solo concurso de licencias donde se permitan frecuencias para radios comunitarias”.

Es un activismo político diferente el de los habitantes del Cabanyal; alternativo, sin siglas ni actos electorales, sin promesas incumplidas. Es una tarea solidaria, voluntaria. Colectivos y espacios como Cabanyal Horta, Radio Malva, Espai Veinal , Cuidem, combaten la demagogia política y la lentitud administrativa con la acción. Iniciativas sociales, urbanas, mediáticas que tratan de transformar la sociedad y luchar por el derecho de las personas a decidir sobre su futuro. Sin grandes aspavientos, sencillamente poniéndose manos a la obra en su barrio. No son comunas, pero llevan su mismo espíritu de autogestión y su resistencia antisistema.