L’Informe Stern va ser pioner en posar xifres al cost de la inacció, advertit continuadament per la comunitat científica. Una de les principals conclusions d’aquest estudi –encarregat pel govern britànic a l’economista Nicholas Stern i publicat ara fa 17 anys- era que es necessitava una inversió del 2% del PIB mundial per a mitigar els efectes del canvi climàtic, en cas contrari, la pèrdua permanent seria del 20%. Una anàlisi de l’organització Climate Policy Initiative, publicada enguany per Caroline Alberti, estima en 1.266 bilions de dòlars el cost de la inacció climàtica, tant econòmica com social, seguint el model de la Network for Greening the Financial System.

El Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC) també disposa d’informes molt acurats sobre el finançament per a reduir les emissions netes d’efecte hivernacle a fi d’augmentar la resistència als impactes i afavorir la transició verda cap economies baixes en carboni (per exemple, capítol 15 del sisè informe de l’IPCC). De fet, el 2022 el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, va qualificar de “criminal” l’abdicació del lideratge les potències mundials davant els riscos generats per l’escalfament global.

Abdicació del lideratge a la Generalitat

Aquesta abdicació del lideratge al capdavant de la Generalitat Valenciana és, precisament, una de les claus de la tragèdia de l’actual DANA, la qual es pot desglossar en tres vessants. En primer lloc, abdicació o negligència per menystenir la comunitat científica experta en gestió del territori, meteorologia, clima, infraestructures, hidrologia, governança, comunicació del risc, el periodisme, educació ambiental, entre altres. Fins i tot, fent gala de nombrosos canvis legislatius per a afavorir la construcció en àmbits naturals fràgils. Alhora, un allunyament a la ciència agreujat pel pacte del PP amb el partit d’extrema dreta, negacionista tant climàtic com de l’Agenda 2030.

En segon, abdicació o negligència en la responsabilitat de configurar un equip professional d’excel·lència al capdavant del Govern autonòmic per a garantir les millors decisions polítiques amb les dades disponibles i protegir la població, tant abans, com després. Ben al contrari, el cap del Consell, Carlos Mazón, va preferir derogar la Unitat Valenciana d’Emergències i enderrocar per la via d’urgència l’arquitectura autonòmica de protecció civil promoguda pel Govern del Botànic, titllant-la de ‘xiringuito’ de l’expresident Ximo Puig.

I, per últim, en tercer terme, abdicació o negligència en decretar l’alarma amb l’antelació suficient, atesa l’evolució de la DANA, com van decidir els comitès d’emergències d’altres institucions amb la previsió de l’Aemet. De fet, la Universitat de València va suspendre les classes la nit anterior. I, a més, desplegar un pla estratègic de comunicació del risc per a protegir la població fefaentment, articulant totes les cauteles al seu abast. Una absència total d’estratègia que, alhora, va derivar en errades de manual en la comunicació de crisi, en detriment de la credibilitat de l’Executiu valencià i també de la pròpia gestió de l’episodi, tot abandonant la ciutadania afectada al no mobilitzar la totalitat de dispositius possibles.

Investigació des de la Universitat de València

Davant aquesta abdicació política, la comunitat investigadora comparteix una ferida oberta perquè el seu bagatge en la recerca i en la millora del coneixement del territori ha estat constant per a orientar l’acció dels governs locals i autonòmic. Una nafra també sagnant ara perquè la ciència advertia fa dècades de la vulnerabilitat del territori valencià, de l’augment de fenòmens extrems, de la necessitat d’implicar la ciutadania en el plans de gestió del risc, de l’apressant inversió en adaptació al canvi climàtic, de la rellevància de protegir els ecosistemes naturals i el sòl fèrtil, entre tants altres àmbits.

Aquesta DANA s’ha desencadenat en ple inici d’un projecte de recerca liderat per les catedràtiques de sòlida trajectòria investigadora Ana Camarasa i Maria Dolores Pitarch, de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València. Una iniciativa redactada el passat mes de gener per al ‘Desenvolupament de la resiliència social davant el risc d’inundació en un context de canvi climàtic’, el qual va aconseguir el finançament del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats el passat estiu.

Des del mateix matí del 29 d’octubre, treballem amb determinació en l’estudi d’aquesta DANA, alguns dels membres del nostre equip des de l’Horta Sud, al cor de la zona zero de les inundacions, i, en el meu cas, aportant experiència des de les àrees del periodisme, la comunicació científica i la participació ciutadana. El projecte Build Change va nàixer durant una onada de fred, aliè a la immediatesa d’una emergència. Amb la voluntat de continuar transferint els resultats de la investigació a la societat per a evitar l’alt preu d’ignorar el coneixement científic. Amb el compromís de treballar conjuntament amb la ciutadania per a millorar la cultura col·lectiva del risc vinculat amb les avingudes dels barrancs mediterranis en l’actual context de crisi climàtica en benefici de la seguretat i la governança territorial.

La contundència de les multitudinàries protestes en defensa de l’equilibri climàtic i la preservació del medi ambient, com també la persistència i força de col·lectius com ara Extinction Rebellion o la UK Student Climate Network, han col·locat el canvi climàtic en la primera línia electoral, tot i l’omnipresent polèmica del Brèxit. A Alemanya, el nou ascens dels Verds als comicis europeus del passat maig, també va portar Àngela Merkel a anunciar un ambiciós pla per reduir les emissions d’efecte hivernacle amb una inversió de 54.000 milions d’euros en l’horitzó de 2030.

A la repetició de les eleccions generals espanyoles el passat 10N, l’efecte Greta Thunberg ha arribat fins les pàgines dels programes dels partits d’esquerres i progressistes. El primer eix electoral de Més Compromís, per exemple, advocava per la defensa de la terra, en tota la seua amplitud: protecció del medi ambient, promoció de les energies renovables, transició ecològica, descarbonització de l’economia i ocupació verda. Els seus socis de coalició, Más País, van proposar un Acord Verd per a Espanya, seguint la tendència del Green New Deal. Tanmateix, el debat climàtic ha assolit una dimensió quasi irrellevant, silenciat per la crisi territorial de l’estat, la filtració i posterior publicació de la sentència del Procés i el trasllat de les despulles de Franco del Valle de los Caídos pocs dies abans de començar la campanya.

El decàleg del preacord de Govern del PSOE i Unidas Podemos ha recuperat la rellevància que es mereix la crisi climàtica, la qual apareix en la tercera posició, darrere de la creació d’ocupació i preocupació per la corrupció –les polítiques feministes es queden en el setè lloc del document. I ho fa en els següents termes: “La lluita contra el canvi climàtic: la transició ecològica justa, la protecció de la nostra biodiversitat i la garantia d’un tracte digne als animals”. Aquesta promesa i la celebració de la pròxima cimera del clima de les Nacions Unides, COP25, en desembre a Madrid -en substitució de Santiago de Xile per la inestabilitat política- potser, acabaran amb el segrest electoral del desafiament climàtic.

El ben cert és que ni l'ampliació del Port de València és una font d'ocupació, ni és un gran proveïdor del PIB autonòmic. Només cal mirar les seues memòries per adonar-se'n que és tracta d'una plataforma logística on el que importa és el moviment de càrrega i no si entra o ix, ni tampoc quin o de qui és el producte. Una plataforma altament tecnificada de contenidors on descarreguen vaixells enormes que han reduït el personal a la mínima expressió, no són fonts d'ocupació, precisament. 400 milions regalats a una empresa i 50 anys d'ocupació de la mar, a canvi exactament de què.

I no sols ho diuen les xifres i arguments que Compromís, entitats com Terra Crítica o prestigioses autoritats en la matèria barallen, són els propis perceptors d'eixa idíl·lica ocupació els que eixiren dissabte al carrer perquè afirmen viure ja en una situació de precarietat. Transcont convocà una manifestació per denunciar dues coses: la precarització del sector on els costos -especialment del combustible- són repercutits en ells i el segon, l'actual col·lapse en la mobilitat amb un trànsit de 6.000 camions diaris.

Els negocis i l'ocupació del segle XXI han de ser per a crear un futur i no per a destruir-lo. No podem descarbonitzar les ciutats i, alhora, promoure que es dupliquen les emissions d’efecte hivernacle des de l’entorn del Port de València. Cal un disseny responsable atenent les qüestions urgents amb una visió de futur, que comença per perseguir sous dignes per al sector, en eliminar els embussos en l’àrea portuària, en millorar substancialment les emissions dels vaixells en el port, per obrir-lo a la ciutat i als nous negocis. 

És apressant una planificació estratègica i integral a llarg Termini. El Port de València, com a entitat pública, ha de fer-la amb urgència. Cal un nou port amb una nova visió de futur, un port sostenible, solidari, ecològic i modèlic que impulse l'economia valenciana.  Això passa per aplicar no sols les mesures de dels ciutats-port de la Xarxa Mundial de Ciutats Portuàries (AIVP) 2030 sinó per elaborar un pla econòmic de futur basat en el model d'economia blava. Un document que ja té 2 anys i que entre altres qüestions planteja 7 eixos sectorials de foment de l'economia blava i que van des de l'energia blava a la sostenibilitat de la dessalinització passant per la pesca, la diversificació turística  o l'ordenació litoral... totes elles com a propostes econòmicament sostenibles. Totes elles sense explorar per un port obsolet que només aposta per dues activitats (contenidors i creuers) sense tindre en compte els alts riscos que comporten per ser altament dependents del marc geopolític de la mediterrània.

El Port de València és una gran oportunitat per a la ciutat, la comarca i tot el territori autonòmic, amb un posicionament estratègic a l’arc mediterrani. L'administració central no pot ignorar per més temps les valencianes i els valencians i els nostres governs. Necessitem una aposta per polítiques de proximitat, que compten amb les persones i tinguen en compte la seua salut i expectatives de progrés. Per això, des de Compromís demanen un canvi en la llei de ports on la ciutat i la ciutadania puguen decidir sobre el seu futur. Perquè ens cal un port de futur i la transició ha de començar ara. Per això són tan necessàries les polítiques útils de Compromís.

*Maria Josep Picó, candidata de Més Compromís al Congrés