La sort d’haver-te estimat, benvolgut Carles. La sort que hem tingut que un arquitecte estimara amb tanta valentia i saviesa la seua ciutat, València. La sort de la teua lluita per la democràcia, pels valors progressistes, per la nostra cultura i per l’urbanisme sostenible. La sort d’haver compartit amb tu converses, diàlegs oberts, projectes i, sobretot, compromís pel medi ambient, per tants intangibles del bé comú. Amb la teua mirada intel·ligent i profunda, la teua paraula sempre encertada, la teua visió global infinitament generosa. La teua veu gens elevada, tanmateix, amb missatges enèrgics i bel·ligerants en benefici de la justícia social. 

Com a periodista, podria escriure de les immenses fites de Carles Dolç. Des del seu Estudi Tou d’Arquitectura –juntament amb l’estimada Neus Sanfélix- i el seu compromís personal pels valors democràtics, la cultura humanista i les polítiques progressistes a totes les lluites que ha impulsat col·lectivament: El Saler per al Poble-en clandestinitat, durant el Franquisme-, El llit del Túria és nostre i el volem verd, Salvem el Botànic, Salvem el Cabanyal, Salvem l’Horta. Fill predilecte de València i arquitecte creador de tantes idees esdevingudes fars fonamentals a la ciutat. Una persona imprescindible en la construcció de València des de la transició a la democràcia. Un dels Deu d’Alaquàs. 

Amarada de llàgrimes, pensant en Neus i en la seua filla, he d’escriure com amiga, des de l’estima personal i l’admiració professional, des de la meravellosa sort d’haver compartit amb ell part d’aquest viatge. Carles Dolç és un referent intel·lectual per a mi, un autèntic mestre. Com per a tothom qui l’ha conegut, n’estic ben segura. També un referent en compromís polític des de l’àmbit cívic. Una extraordinària persona per la seua qualitat humana i per la seua militància i constància amb allò que considerava just.

Vaig arribar a la redacció de Levante-EMV de València l’estiu del 1998 i em van encarregar fer reportatges al barri del Cabanyal, on el govern de Partit Popular de Rita Barberà projectava l’ampliació de l’avinguda de Blasco Ibáñez fins la Mediterrània. Des d’aleshores, vaig crear una pàgina a la meua agenda exclusiva per a arquitectes, encapçalada pel número de Carles. Des d’aleshores, ell era una font d’aquelles fidedignes com diem al món periodístic: valent, compromès i sempre amb paciència per a ser didàctic.

Eren unes dècades de polítiques territorials i ambientals de la dreta valenciana totalment depredadores amb el sòl i els recursos naturals. De projectes i arquitectures faraònics. Eren també moments de lluita de la Coordinadora cívica Salvem el Botànic, Recuperem Ciutat, creada el març del 1995 per a protegir de l’urbanisme especulatiu el solar del col·legi de Jesuïtes, ubicat junt al Jardí Botànic de la Universitat de València. Una lluita que va esdevindre victòria 22 anys després i gràcies a la qual -amb tantes persones implicades, un record especial per a elles- avui està creant-se el Jardí Trini Simó. Un nom de dona defensat per Carles per a recuperar la memòria i activisme ecologista i feminista, de la professora d’història de l’arquitectura de la UPV. Aquest jardí es troba al costat de les Hespèrides, mirant el Jardí del Túria que tant va promoure i tant va estudiar el nostre benvolgut amic. Un jardí que també està molt a prop del Museu Valencià d’Història Natural, el qual allotjava les col·leccions de la Fundació Entomològica Torres Sala i les malacològiques de Siro de Fez. I també, tocant de les alqueries propietat de la Universitat de València on hi havia un projecte d’espai únic per a mostrar totes les col·leccions d’història natural de la ciutat. 

Carles era sempre pròxim. I sempre estava disposat a ajudar amb les seus idees, tot afavorint el diàleg. Amant de la lectura de la premsa, local i internacional, dedicava temps a escriure columnes, en diversos mitjans. Entre elles, la secció col·lectiva dominical Terra Crítica. En aquell moment jo estava a la recerca de pis i també em va il·luminar en aquell tema personal. Li feia consultes sobre barris i obres, fins que un dia li vaig parlar d’una finca del carrer de Na Jordana i em va dir, amb humilitat i orgull mesurat, que era una obra seua. Efectivament, jo desconeixia en aquell moment el seu lideratge, empatia i tenacitat per a la recuperació dels edificis obrers del segle XIX, tot afavorint la millora d’aquell barri de Ciutat Vella tot just al costat de l’IVAM. Més recentment, Carles i Neus ens van acompanyar professionalment per a un projecte urbanístic familiar a la Ciutat Vella de Sagunt i comptar amb tots els seus coneixements i amistat va ser un magnífic regal. Un altra de les nostres sorts. Sempre hi sereu a Sant Ramon. 

A la tornada de la meua estada a Barcelona, poc després de la meua incorporació a la Universitat de València, vam recuperar les converses. Cafès a contrarellotge a la cafeteria del Centre Cultural la Nau, entre la capella de la Sapiència i la sala Gonzalo Montiel. Uns dies que recorde amb molt d’afecte perquè vaig treballar a La Nau, durant les últimes setmanes d’embaràs d’Aurora, per tal de coordinar el llibre col·lectiu Veus per l’horta, dissenyat pel l’Estudi Menta (d’on anys després, de la mà de Xavi Calvo, sorgiria l’espurna per a aconseguir el reconeixement de València, com a Capital Mundial del Disseny 2002). Un encàrrec del catedràtic Antonio Ariño –recent Premi Nacional de Sociologia i Ciència Política-, qui aleshores era vicerector de Cultura.

Dos projectes es van gestar en aquell període. Dues iniciatives que m’unirien encara més a Carles Dolç. Quina sort haver treballat amb tu, benvolgut amic. El primer va sorgir de la meua curiositat i les meues infinites preguntes a Carles, encara que es dilataria més en el temps. Eixíem del centre Octubre de Cultura Contemporània –un altra de les seues emblemàtiques obres: la recuperació dels magatzems El Siglo. I li preguntava sobre bibliografia sobre els governs que van fer possible la recuperació de l’antic llit del Túria com a jardí, en contra de la voluntat de la dictadura, per convertir l’ecosistema en una carretera.

Efectivament, s’estava reescrivint la història, en favor de postures més conservadores, mentre la veu dels veritables protagonistes quedava silenciada. Va acceptar el meu desafiament i vam començar a fer la investigació per escriure un llibre que recollira les mobilitzacions ciutadanes des del Saler al Túria. Va ser un procés molt enriquidor. Ell tenia tots els contactes i les entrevistes revelaven com era d’efímera la memòria de les reivindicacions i com d’útil seria l’obra. Malauradament, no vaig poder dedicar-m’hi –fèiem broma de com l’havia abandonat en aquesta aventura- i Carles va publicar el magnífic tresor de Del Saler al Túria: Els primers moviments ciutadans que van dissenyar València (2021), coeditat per Pruna Llibres i la Institució Alfons el Magnànim. De nou, vaig tindre la sort de poder redactar el pròleg i participar a la presentació al Jardí Botànic de la Universitat de València, amb Joan Ribó i Sergi Campillo.

Tres anys abans, però, sí havíem conclòs junts un gran encàrrec del vicerector Ariño, coordinat per l’apreciat Norberto Piqueras, coordinador d’exposicions de la Universitat de València. El maig del 2017 vam inaugurar la mostra ‘El Saler per al poble, ara! El poder de la ciutadania en la transformació responsable del paisatge i del territori’, un comissariat en el qual hi érem, a més a més, les veues imprescindibles Tito Llopis, Luis Alberto Perdigón i Felipe Martínez. Aquella mostra va ser un altre antídot per a la desmemòria col·lectiva i una reivindicació de l’activisme en defensa del Saler, clau per disposar avui del Parc Natural de l’Albufera i una autèntica celebració pels valors ambientals i la ciutat sostenible.

L’Ajuntament de València, en aquell moment o poc després, iniciava el procés de participació ciutadana per a aprovar el Pla Verd i de la Biodiversitat de la ciutat, en el qual la veu de Carles Dolç era atentament escoltada. Vam compartir diverses sessions i sempre era un luxe escoltar els seus arguments lúcids, tenia molt present el poder dels lobbies econòmics per frenar qualsevol brot de  sostenibilitat i la seua voluntat de diàleg era ferma i constant.

I del Pla Verd a la candidatura de València Capital Verda Europea, una projecte al qual Carles va donar suport, tot sabent que era un guardó, que era un compromís que calia mantindre a llarg termini. Va col·laborar en tot allò necessari, en aquesta ocasió, amb la coordinació de l’estimat Natxo Lacomba, des de l’Ajuntament de València. De nou, vaig tindre la sort d’integrar-me en aquest equip des de l’Organisme Autònom de Parcs i Jardins, i aconseguir aquest guardó de la Unió Europea per al 2024. Quanta raó tenies, Carles. La capitalitat, ja en mans dels PP, va ser fallida i, dramàticament, ni tan sols va poder celebrar la gala de comiat, per a anunciar la capitalitat del 2027, per la tragèdia de la DANA.

El 30 d’octubre del 2026 era una data molt important per a mi, en l’àmbit laboral universitari, i ara ho serà eternament. Aquella nit, l’amic Marc Ferri m’enviava un missatge, ben entrada la nit. Perplexitat, incredulitat, dolor... Aquell dia una amiga m’havia emocionat amb la seua sincera: “Formes part de la meua vida”. Carles, tu també formes part de la meua vida. Quina sort d’haver-te estimat, benvolgut Carles Dolç Sempre al meu cor, Carles Dolç, Neus Sanfélix, Neus Lozano-Sanfélix, família i amistats. 

L’Informe Stern va ser pioner en posar xifres al cost de la inacció, advertit continuadament per la comunitat científica. Una de les principals conclusions d’aquest estudi –encarregat pel govern britànic a l’economista Nicholas Stern i publicat ara fa 17 anys- era que es necessitava una inversió del 2% del PIB mundial per a mitigar els efectes del canvi climàtic, en cas contrari, la pèrdua permanent seria del 20%. Una anàlisi de l’organització Climate Policy Initiative, publicada enguany per Caroline Alberti, estima en 1.266 bilions de dòlars el cost de la inacció climàtica, tant econòmica com social, seguint el model de la Network for Greening the Financial System.

El Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC) també disposa d’informes molt acurats sobre el finançament per a reduir les emissions netes d’efecte hivernacle a fi d’augmentar la resistència als impactes i afavorir la transició verda cap economies baixes en carboni (per exemple, capítol 15 del sisè informe de l’IPCC). De fet, el 2022 el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, va qualificar de “criminal” l’abdicació del lideratge les potències mundials davant els riscos generats per l’escalfament global.

Abdicació del lideratge a la Generalitat

Aquesta abdicació del lideratge al capdavant de la Generalitat Valenciana és, precisament, una de les claus de la tragèdia de l’actual DANA, la qual es pot desglossar en tres vessants. En primer lloc, abdicació o negligència per menystenir la comunitat científica experta en gestió del territori, meteorologia, clima, infraestructures, hidrologia, governança, comunicació del risc, el periodisme, educació ambiental, entre altres. Fins i tot, fent gala de nombrosos canvis legislatius per a afavorir la construcció en àmbits naturals fràgils. Alhora, un allunyament a la ciència agreujat pel pacte del PP amb el partit d’extrema dreta, negacionista tant climàtic com de l’Agenda 2030.

En segon, abdicació o negligència en la responsabilitat de configurar un equip professional d’excel·lència al capdavant del Govern autonòmic per a garantir les millors decisions polítiques amb les dades disponibles i protegir la població, tant abans, com després. Ben al contrari, el cap del Consell, Carlos Mazón, va preferir derogar la Unitat Valenciana d’Emergències i enderrocar per la via d’urgència l’arquitectura autonòmica de protecció civil promoguda pel Govern del Botànic, titllant-la de ‘xiringuito’ de l’expresident Ximo Puig.

I, per últim, en tercer terme, abdicació o negligència en decretar l’alarma amb l’antelació suficient, atesa l’evolució de la DANA, com van decidir els comitès d’emergències d’altres institucions amb la previsió de l’Aemet. De fet, la Universitat de València va suspendre les classes la nit anterior. I, a més, desplegar un pla estratègic de comunicació del risc per a protegir la població fefaentment, articulant totes les cauteles al seu abast. Una absència total d’estratègia que, alhora, va derivar en errades de manual en la comunicació de crisi, en detriment de la credibilitat de l’Executiu valencià i també de la pròpia gestió de l’episodi, tot abandonant la ciutadania afectada al no mobilitzar la totalitat de dispositius possibles.

Investigació des de la Universitat de València

Davant aquesta abdicació política, la comunitat investigadora comparteix una ferida oberta perquè el seu bagatge en la recerca i en la millora del coneixement del territori ha estat constant per a orientar l’acció dels governs locals i autonòmic. Una nafra també sagnant ara perquè la ciència advertia fa dècades de la vulnerabilitat del territori valencià, de l’augment de fenòmens extrems, de la necessitat d’implicar la ciutadania en el plans de gestió del risc, de l’apressant inversió en adaptació al canvi climàtic, de la rellevància de protegir els ecosistemes naturals i el sòl fèrtil, entre tants altres àmbits.

Aquesta DANA s’ha desencadenat en ple inici d’un projecte de recerca liderat per les catedràtiques de sòlida trajectòria investigadora Ana Camarasa i Maria Dolores Pitarch, de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València. Una iniciativa redactada el passat mes de gener per al ‘Desenvolupament de la resiliència social davant el risc d’inundació en un context de canvi climàtic’, el qual va aconseguir el finançament del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats el passat estiu.

Des del mateix matí del 29 d’octubre, treballem amb determinació en l’estudi d’aquesta DANA, alguns dels membres del nostre equip des de l’Horta Sud, al cor de la zona zero de les inundacions, i, en el meu cas, aportant experiència des de les àrees del periodisme, la comunicació científica i la participació ciutadana. El projecte Build Change va nàixer durant una onada de fred, aliè a la immediatesa d’una emergència. Amb la voluntat de continuar transferint els resultats de la investigació a la societat per a evitar l’alt preu d’ignorar el coneixement científic. Amb el compromís de treballar conjuntament amb la ciutadania per a millorar la cultura col·lectiva del risc vinculat amb les avingudes dels barrancs mediterranis en l’actual context de crisi climàtica en benefici de la seguretat i la governança territorial.

La contundència de les multitudinàries protestes en defensa de l’equilibri climàtic i la preservació del medi ambient, com també la persistència i força de col·lectius com ara Extinction Rebellion o la UK Student Climate Network, han col·locat el canvi climàtic en la primera línia electoral, tot i l’omnipresent polèmica del Brèxit. A Alemanya, el nou ascens dels Verds als comicis europeus del passat maig, també va portar Àngela Merkel a anunciar un ambiciós pla per reduir les emissions d’efecte hivernacle amb una inversió de 54.000 milions d’euros en l’horitzó de 2030.

A la repetició de les eleccions generals espanyoles el passat 10N, l’efecte Greta Thunberg ha arribat fins les pàgines dels programes dels partits d’esquerres i progressistes. El primer eix electoral de Més Compromís, per exemple, advocava per la defensa de la terra, en tota la seua amplitud: protecció del medi ambient, promoció de les energies renovables, transició ecològica, descarbonització de l’economia i ocupació verda. Els seus socis de coalició, Más País, van proposar un Acord Verd per a Espanya, seguint la tendència del Green New Deal. Tanmateix, el debat climàtic ha assolit una dimensió quasi irrellevant, silenciat per la crisi territorial de l’estat, la filtració i posterior publicació de la sentència del Procés i el trasllat de les despulles de Franco del Valle de los Caídos pocs dies abans de començar la campanya.

El decàleg del preacord de Govern del PSOE i Unidas Podemos ha recuperat la rellevància que es mereix la crisi climàtica, la qual apareix en la tercera posició, darrere de la creació d’ocupació i preocupació per la corrupció –les polítiques feministes es queden en el setè lloc del document. I ho fa en els següents termes: “La lluita contra el canvi climàtic: la transició ecològica justa, la protecció de la nostra biodiversitat i la garantia d’un tracte digne als animals”. Aquesta promesa i la celebració de la pròxima cimera del clima de les Nacions Unides, COP25, en desembre a Madrid -en substitució de Santiago de Xile per la inestabilitat política- potser, acabaran amb el segrest electoral del desafiament climàtic.

El ben cert és que ni l'ampliació del Port de València és una font d'ocupació, ni és un gran proveïdor del PIB autonòmic. Només cal mirar les seues memòries per adonar-se'n que és tracta d'una plataforma logística on el que importa és el moviment de càrrega i no si entra o ix, ni tampoc quin o de qui és el producte. Una plataforma altament tecnificada de contenidors on descarreguen vaixells enormes que han reduït el personal a la mínima expressió, no són fonts d'ocupació, precisament. 400 milions regalats a una empresa i 50 anys d'ocupació de la mar, a canvi exactament de què.

I no sols ho diuen les xifres i arguments que Compromís, entitats com Terra Crítica o prestigioses autoritats en la matèria barallen, són els propis perceptors d'eixa idíl·lica ocupació els que eixiren dissabte al carrer perquè afirmen viure ja en una situació de precarietat. Transcont convocà una manifestació per denunciar dues coses: la precarització del sector on els costos -especialment del combustible- són repercutits en ells i el segon, l'actual col·lapse en la mobilitat amb un trànsit de 6.000 camions diaris.

Els negocis i l'ocupació del segle XXI han de ser per a crear un futur i no per a destruir-lo. No podem descarbonitzar les ciutats i, alhora, promoure que es dupliquen les emissions d’efecte hivernacle des de l’entorn del Port de València. Cal un disseny responsable atenent les qüestions urgents amb una visió de futur, que comença per perseguir sous dignes per al sector, en eliminar els embussos en l’àrea portuària, en millorar substancialment les emissions dels vaixells en el port, per obrir-lo a la ciutat i als nous negocis. 

És apressant una planificació estratègica i integral a llarg Termini. El Port de València, com a entitat pública, ha de fer-la amb urgència. Cal un nou port amb una nova visió de futur, un port sostenible, solidari, ecològic i modèlic que impulse l'economia valenciana.  Això passa per aplicar no sols les mesures de dels ciutats-port de la Xarxa Mundial de Ciutats Portuàries (AIVP) 2030 sinó per elaborar un pla econòmic de futur basat en el model d'economia blava. Un document que ja té 2 anys i que entre altres qüestions planteja 7 eixos sectorials de foment de l'economia blava i que van des de l'energia blava a la sostenibilitat de la dessalinització passant per la pesca, la diversificació turística  o l'ordenació litoral... totes elles com a propostes econòmicament sostenibles. Totes elles sense explorar per un port obsolet que només aposta per dues activitats (contenidors i creuers) sense tindre en compte els alts riscos que comporten per ser altament dependents del marc geopolític de la mediterrània.

El Port de València és una gran oportunitat per a la ciutat, la comarca i tot el territori autonòmic, amb un posicionament estratègic a l’arc mediterrani. L'administració central no pot ignorar per més temps les valencianes i els valencians i els nostres governs. Necessitem una aposta per polítiques de proximitat, que compten amb les persones i tinguen en compte la seua salut i expectatives de progrés. Per això, des de Compromís demanen un canvi en la llei de ports on la ciutat i la ciutadania puguen decidir sobre el seu futur. Perquè ens cal un port de futur i la transició ha de començar ara. Per això són tan necessàries les polítiques útils de Compromís.

*Maria Josep Picó, candidata de Més Compromís al Congrés