No descobrim res si diem que tenim un problema. L’augment de temperatures pel canvi climàtic ja és una realitat a València. Els últims anys ja han sigut els més càlids de la història i 2023 serà el més càlid quan finalitze. A més a més, anirà a pitjor segons tots els estudis. Segons el “Diagnòstic consolidat de vulnerabilitat i risc davant el canvi climàtic”, encarregat per la Fundació València Clima i Energia de l’ajuntament “per a finals de segle la temperatura màxima anual pot augmentar entre 1,8-3,2 °C respecte al període de referència [...]. A més a més, els models climàtics mostren que este augment seria major per a les temperatures mínimes anuals arribant a pujar entre 2,1-4,0 °C”. L’evidència científica és tal que no pensem debatre sobre la realitat del canvi climàtic d’origen humà amb una persona negacionista, com no debatríem sobre la validesa de la Teoria de l’Evolució de Darwin amb una persona creacionista.

L'augment de la mortalitat relacionada amb les temperatures extremes constituïx un dels efectes directes del canvi climàtic. Segons un recent estudi científic publicat a la prestigiosa revista Nature Medicine (Heat-related mortality in Europe during the summer of 2022), només a l’estiu de l’any passat es van produir més de 60.000 morts a Europa per la calor. L’estudi en va assignar a Espanya més d’11.000, sent uns dels països més afectats. Les xifres són colpidores. Per a combatre l’efecte illa de calor de la ciutat i alhora millorar la qualitat urbana dels nostres barris és absolutament necessari augmentar la quantitat de parcs i jardins, a més d’introduir més arbres als nostres carrers i places. En estos moments, gràcies a la diagnosi realitzada al Pla Verd i de la Biodiversitat Urbana realitzat durant el govern presidit per Joan Ribó, tenim una radiografia exacta. Actualment comptem amb aproximadament 7,5 metres quadrats de zona verda per habitant. El mateix pla n’establix un objectiu a llarg termini d’11,79. Això vol dir augmentar en pràcticament 3,5 milions de metres quadrats de zones verdes. Per a fer-nos una idea, el Jardí del Túria actual té 1,2 milions de metres quadrats. Així que el repte és majúscul.

El govern presidit per María José Catalá, tot i que comença a ser coneguda molt encertadament com María Coché Catalá, està més preocupat en fer desaparéixer el llegat de l’alcalde Ribó que en posar per damunt de tot mesures responsables per protegir la salut del veïnat. Una vertadera contrareforma feta per pur sectarisme que porta a València a un model del s. XX on el cotxe torna a ser el rei de la mobilitat, on es paralitzen projectes estratègics com el Corredor Verd València Sud, el Parc de Desembocadura o la renaturalització de la plaça de l’Ajuntament, per no parlar de la contrareforma de Pérez Galdós, on en lloc de fer un gran Delta Verd al Grau que connecte amb el Jardí del Túria i que perllongue la històrica Albereda, el que es pretén és crear una espècie d’autovia urbana i on es paralitzen les superilles verdes als barris per a que la infància i les persones majors puguen estar-hi amb tranquil·litat respirant aire net.

València està perdent el tren de la història. Mentres les grans capitals europees estan avançant ràpidament adaptant-se als efectes del canvi climàtic -mireu si no Paris-, a València el govern municipal imposa un model de ciutat provinciana i acomplexada, que està més pendent d’agradar als poderosos que naveguen en barcos de luxe que de cuidar la salut del seu veïnat i fer-la atractiva a inversions ambientalment i socialment interessants.

Cal prioritzar la salut del veïnat i la seua qualitat de vida. Per damunt de tot hauria d’estar el benestar dels valencians i valencianes. Necessitem un govern responsable que faça front a la realitat climàtica que tenim i que s’agreujarà. Front a este model contaminant i contrari a la lògica del moment que vivim d’emergència climàtica, hem d’exigir un canvi que protegisca la nostra salut per damunt de tot. Trellat!

Estoy contenta, porque estamos viendo, cómo una vez más, los movimientos sociales marcan el camino a la política institucional. Porque la sociedad cambia más rápido que las instituciones y es fundamental estar siempre atentas a lo que dicen, para avanzar juntas.

“Los que nunca hemos ganado nada” estamos muy escarmentados. Son muchos años de luchas, en Benimaclet, pero también en el Cabanyal, en la Punta y en tantos y tantos barrios donde los que nunca hemos ganado nada hacemos vida y hemos visto, durante tantos y tantos años, como siempre ganaban los mismos. Constructoras, multinacionales, partidos políticos, medios de comunicación... en demasiadas ocasiones un cúmulo de intereses privados, muchas veces basados en la pura especulación urbanística, han primado por encima del interés general de la ciudadanía.

Hasta que un día dices basta, te cansas de perder siempre, te cansas de ser siempre el que nunca ha ganado nada. Y a veces, solo a veces, pasa que consigues parar la barbarie. Que le ganas a la banca, a los poderosos, y evitas que el viejo cauce del Turia acabe convertido en una autopista, o que el Cabanyal acabe destrozado por una avenida. Y ese día, ese día amigas, es un auténtico día de gloria. Cómo si fueras del Levante y ganaras la Copa del Rey. Cómo si fueras de Compromís y consiguieras la confianza de los vecinos y vecinas de València para ocupar la alcaldía de la ciudad.

Por eso sonrío, porque mientras Compromís tenga la mayoría en esta ciudad, el PAI de Benimaclet no se hará a mayor gloria de una multinacional, ni de un partido político, ni de un medio de comunicación. No veremos a yayas plantadas ante una excavadora ni a operarios echando asfalto sobre la huerta.

La propuesta que desde Compromís defendemos para Benimaclet es inédita en València, supone una ruptura con la manera como hasta ahora se ha construido en esta ciudad. Entendemos, por tanto, las resistencias y el nerviosismo de los que están acostumbrados a hacer las cosas a la manera del PP. Pero ya se acabó.

Defendemos un modelo para Benimaclet donde lo más importante no es el beneficio que pueda sacar la promotora, por eso apostamos por la gestión pública, desde el Ayuntamiento, para poder garantizar el interés general. Es una propuesta que garantiza todas los equipamientos y servicios que el barrio reclama y necesita pero sin duplicar su población (con la saturación que esto comporta). Es un modelo que pretende ser ejemplo de transición entre l'Horta y la Ciudad, que sea referente para el futuro en otros barrios y poblaciones de cómo integrar la urbe en el paisaje y el paisaje en la urbe. Por eso defendemos que la huerta productiva existente se mantenga. Es una propuesta respetuosa con la propia idiosincrasia del barrio, por eso proponemos concentrar las edificaciones en los laterales y a continuación del casco histórico del antiguo pueblo de Benimaclet, con una tipología de construcción que respete su estética arquitectónica.

Pero sobre todo, la propuesta que defendemos es primero que nada: abierta. Es una propuesta negociable. Abierta a los vecinos y vecinas, los que se movilizan y los que no. Abierta a los socios de gobierno. Abierta al diálogo, que es como desde Compromís entendemos que se tienen que hacer las cosas. Porque no puede ser que siempre ganen los mismos. Porque no nos podemos permitir otro proceso traumático como el del Cabanyal. Porque no se pueden hacer las cosas en contra del interés de un barrio a beneficio de unos intereses privados. En definitiva, porque a veces, solo a veces, el Levante también puede ganar la copa.

Imagine que amb aquestes declaracions, la ministra ha decidit ser coherent amb allò que diu i, per tant, ha decidit exercir de ministra i replantejar-se la seua postura sobre projectes tan contaminants com ara la nova ampliació del Port de València.

No es pot estar parlant de la necessitat de reduir les emissions de CO2 i paral·lelament donar suport a un megaprojecte que suposarà l'entrada de 635.000 camions a l’any, segons MSC (empresa promotora del projecte), en la ciutat de València.

Una ciutat que ja presenta problemes d’emissions en les zones de concentració de camions que arriben al port, tal com podíem llegir a l’informe de l’OMS de la setmana passada.

És com si els valencians i les valencianes tinguérem una malaltia crònica respiratòria i el metge ens estiguera demanant fumar.

Estan els grups de dretes a les Corts Valencianes que, òbviament, parlen d'economia i diuen que l'ampliació portarà “progrés” i que Compromís estem en contra del creixement econòmic de la ciutat. Però, tal com ha publicat la mateixa empresa MSC, tota la nova terminal serà completament automàtica, així que em pregunte: on queden els milers de llocs de treball promesos durant els mesos anteriors? Són els mateixos que els que anàvem a dur projectes com Terra Mítica o els tinglados del port de la Copa Amèrica o la Fórmula 1?

Sentim que Compromís rebutgem una gran inversión. Gran sí, però profitosa?

Analitzem els números per construir una esplanada d’1,3 milions de m2: són necessaris 800M€ que posarà MSC i 400 M€ que ha de posar l’Administració. Diners públics als quals hem de sumar les inversions que haurà de posar el Ministeri de Foment per a construir nous accessos, el cost sanitari de les persones que pateixen l'augment de contaminació, així com els 28 M€ anuals que s’utilitzen per tractar de salvar les platges del sud, així com el Parc Natural de l'Albufera. Més bé diria que estan privatitzant els beneficis i socialitzant els costos.

A Compromís ho tenim molt clar, en volta de finançar estos projectes megalòmans dediquem totes estes inversions a fomentar el nostre comerç, empreses locals i més investigació. Els diners públics han de servir per a invertir en un model econòmic de proximitat i sostenible.

Si sumem els fets, més contaminació per CO2, cap seguretat d’ampliació de llocs de treball dignes, destrucció de les platges del sud, posar en risc el Parc Natural de l’Albufera, i la gran inversió que ha de pagar l'Estat per a dur endavant el projecte d'una empresa privada (i en el cas dels valencians i valencianes per triplicat: com a municipi, com a comunitat autònoma i com a Estat), no puc entendre la part positiva més enllà d’un “pelotazo” al més pur estil de nefastes etapes deixades enrere.

Jo no vull viure en una ciutat plagada de camions passejant contenidors i contaminació. No vull que els treballs de la meua ciutat estiguen fonamentats en la temporalitat del formigó.

Vull una ciutat que siga referència per la seua mobilitat sostenible i la seua defensa de la salut de totes les persones. Sembla que, per fi, la ministra del ram també ho ha entés. Ara només queda que siga conseqüent.

Benvingudes les cimeres del clima si ens il·luminen el camí.

*Papi Robles, diputada de Compromís a les Corts