Perquè això, la pitjor Canal 9, és al que ens fa retornar la proposició de llei de PP i VOX que reformula per complet el model de televisió pública, una autèntica llei del NO-DO que per desgràcia no acaba de sorprendre atenent a qui la impulsa. El resum d’esta llei -curta, ben curta, perquè destruir sempre requereix menys treball que construir- es pot fer en pocs titulars: control polític total de l’òrgan de govern de la televisió per part del Consell, és a dir, per part de PP i VOX i de les persones que nomenen directament, d’on desapareix l’oposició però també els col·lectius socials a través de l’eliminat Consell de la Ciutadania, i d’on també desapareixen el Consell de l’Audiovisual i els representants del comité d’empresa; supressió del Consell d’informatius i de la seua funció de garant de la independència periodística, per a deixar-ho tot en mans, oh sorpresa, d’una direcció d’informatius de confiança de la Direcció General -al seu torn nomenada també a dit sense cap procés ni concurs, oh de nou sorpresa, pel mateix Consell d’Administració prèviament nomenat per la majoria de govern; el sector audiovisual valencià absolutament deixat de banda, després d’eliminar els percentatges mínims de producció pròpia i d’emissió de continguts generats per la indústria valenciana; un finançament que no s’assegura com tampoc no s’assegura el futur de la plantilla ni dels futurs processos selectius que han de servir per a la gent jove puga accedir a la nostra televisió pública; i, per descomptat, i com ja és un clàssic en tot el NO-DO legislatiu del PP i VOX, el valencià desaparegut de l’articulat de la llei. Una anècdota -trista, significativa, previsible-: la llei aragonesa de televisió fa més referències a la llengua pròpia que aquesta nova llei valenciana. I una altra: el PP i VOX, sempre de la mà, van votar en contra d’una esmena de Compromís per tal que en l’articulat de la llei es plantejara que el valencià fora la llengua vehicular, clar, i també d’incloure exactament el mateix text que, sobre la llengua pròpia, figura en la llei gallega de televisió. Fins i tot el PP és massa «radical» per al PP valencià.

Amb tot, i amb un tràmit parlamentari ja avançat -després que el PP, com en les altres quatre lleis de la vergonya, forçara una tramitació d’urgència per reduir tràmits i fera servir una modalitat reglamentària que permet esquivar els informes preceptius, per exemple, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua- una mirada d’optimisme: la participació d’associacions i entitats vinculades a la televisió, tant en el procés de compareixences prèvies com en la presentació d’esmenes, va ser important. Des d’àmbits tan diversos com el periodisme, la defensa de la llengua, la producció audiovisual, els consumidors o els actors i actrius professionals van arribar crítiques, constructives, que molt majoritàriament demanaven retornar al model previ, al que es va arribar després de molt de treball i de consens a través d’una llei, l’actual que ara PP i VOX demoleixen, que tot i les mancances i el marge de millora que encara té, és un text que configura una televisió amb principis, participativa, amb garanties d’independència, motor del sector audiovisual valencià i amb el valencià com a llengua vehicular. Desenes i desenes d’esmenes de participació ciutadana que des de Compromís vam fer nostres en una immensa majoria i que PP i VOX han tombat sense pestanyejar, perquè ells van al que van, rapidet i sense vacil·lar. Volen el pitjor Canal 9 i ara és hora que les forces polítiques que no combreguem amb eixe model seguim fent la tasca d’oposició que ens correspon, clar, però també és hora que la societat civil reaccione davant una retallada més: perquè la televisió pública és servei públic i perquè cada colp a un servei públic és un colp a la cohesió de la nostra societat. Ells ho tenen clar, ara toca reaccionar.

Durant aquestes setmanes, m’ha assaltat en més d’una ocasió aquesta mateixa pregunta, referida, ara que la incertesa tot ho impregna, al vell continent que és casa nostra: Quo vadis, Europa? On vas, Europa? Una qüestió que ens hauria d’apel·lar a tots aquells que sempre hem pensat i defensat que Europa havia de ser alguna cosa més que un bitllet de vint euros.

La primera vegada que vaig poder votar fou en ocasió de les eleccions europees de l’any 1989. Feia només quatre anys que l’Estat espanyol havia subscrit el Tractat d’Adhesió a la Unió Europea, i en els joves somnis de moltes valencianes i valencians sobre el blau del cel començaven a brillar els estels daurats d’un futur europeista prometedor.

Han passat tres dècades des d’aleshores i Europa ha tingut una vida plena d’avatars, que l’han feta virar de rumb fins a esdevenir una mena d’usura que castiga sense pietat el deutor despullat de tot bé. Recordem, si no, la sagnia humana i econòmica que va patir Grècia en temps, no massa llunyans, de la Troika.

Però abans de recalar en la impudícia garrepa, molts vam creure que «l’entrada en Europa» comportaria un major coneixement mutu, no tant dels estats com de les regions europees que abandonaven l’anonimat i contribuïen a donar color a la diversitat que exhibeix el lema que ens agermana: In varietate concordia, «Units en la diversitat».

Han sigut i són molts els projectes europeus en què aquesta unió ha donat uns resultats excel·lents, fàcilment recognoscibles en els camps de l’educació i de la cultura. Però possiblement són les agrupacions europees de cooperació territorial (o euroregions) les que constitueixen l’encarnació d’aquesta unitat en la diversitat pel seu caràcter precisament transfronterer. De fet, fa poc més d’un any el Parlament Europeu lamentava que no s'aprofitara el potencial d’unes agrupacions creades per a facilitar la cooperació transfronterera, transnacional i interregional entre estats membres o les seues autonomies i municipis, fins i tot interpel·lant la Comissió Europea perquè evitara els obstacles per al seu funcionament.

Però aquesta no ha sigut la tònica general, perquè arran de la crisi de 2008 els esforços de la Unió Europea per a superar-la l’allunyaren ostensiblement del seu lema fundacional, amb el sotmetiment brutal de la població a unes mesures austericides que van provocar molt de dolor. Encara mantenim en la retina les dramàtiques imatges de persones majors suïcidant-se a les portes d’entitats bancàries que els havien estafat els estalvis de tota una vida.

Res no va entendrir el cor d’Europa, que es va mantindre inflexible en les mesures d’austeritat extrema, rebaixant el sostre d’endeutament dels estats, sabedora que totes aquelles accions desembocarien en l’aprimament de l’estat del benestar que havia sigut una de les seues llavors originàries. L’agenda neoliberal i neoconservadora avançava alhora que s’abandonaven els sistemes públics de salut o es deixaven morir milers de persones a la vora de la Mediterrània o a «les portes» del Vell Continent. Però encara n’hi havia qui no n’estava satisfet i, en una sobreactuació al més pur estil alt-right, Boris Johnson va consumar definitivament el Brexit.

Fa deu anys l’Europa social va ser sacrificada en pro del projecte econòmic i l’únic resultat visible ha sigut l’increment vergonyós de les desigualtats socioeconòmiques entre uns i altres, entre... el nord i el sud? En aquestes setmanes últimes, l’oposició d’alguns dirigents europeus a actuar conjuntament i de manera solidària per a pal·liar els efectes de la COVID19 ha deixat ben clar que la gallina de dalt caga la de baix. Aquesta absoluta falta de generositat en el moment més crucial per a Europa després de la Segona Guerra Mundial ha mobilitzat una llarga nòmina de personalitats de diversos països centreeuropeus, que han recordat als seus dirigents que «La nostra solidaritat també està lligada a una consciència comuna sobre aquesta crisi»1.

Potser és aquest el quid de la qüestió i l’origen de tots els mals: la falta de consciència comuna sobre aquesta greu crisi. En canvi, l’Europa social, plural i diversa agonitza ara en l’UCI no a causa d’un virus, sinó per aquesta falta de consciència europea comuna; una falta que ha evidenciat el fracàs absolut d’una política d’estabilitat pressupostària que s’ha emportat per davant la pretesa igualtat entre totes i tots els europeus i que ara es manifesta cruament en allò que ens fa a tots igualment vulnerables: la salut.

I a pesar de tot, aquesta consciència comuna ens interpel·la sobre aquesta Europa social i si encara té l’oportunitat de superar les cures intensives; si encara podem recuperar l’Europa que cuida la salut de les persones, que vetlla per la seua protecció social i que garanteix els seus drets; si encara estem a temps de fer del Pilar Europeu dels Drets Socials la veritable eina que retorne la confiança i l’estima per un projecte que a la pregunta Quo vadis, Europa? siga capaç de respondre In varietate concordia. I en l’adversitat, amb més motiu.

1https://ctxt.es/es/20200401/Firmas/31876/Habermas-Fischer-intelectuales-artistas-llamamiento-coronavirus-solidaridad-comision-europea.htm

Poc abans que es decretara l’estat d’alarma, acabàvem de crear a les Corts Valencianes una comissió d'estudi per a promoure mesures de racionalització dels horaris des d'una perspectiva multidisciplinar i amb perspectiva de gènere. De fet, els treballs haurien d'haver començat aquesta mateixa setmana, però com en tantes altres coses, el confinament mana. És possible, tanmateix, que aquesta experiència ens aprofite també per a reflexionar sobre aspectes ben quotidians que han regit les nostres vides i que requereixen una revisió en profunditat.

El temps, sobretot el temps a contrarellotge, ha passat per damunt de la conciliació familiar; ens ha obligat a renunciar a aficions, ens ha impedit gaudir de la companyia de la gent estimada o a retrobar-nos amb la que tenim lluny. Però ara, de sobte, en tenim, de temps: per a pensar i valorar què és realment important en les nostres vides i què volem posar en el centre d’aquest temps.

És innegable que venen temps difícils, perquè el coronavirus canviarà la vida de milions de persones i caldrà posar tots els esforços perquè ningú no es quede enrere. En aquest sentit, la renda bàsica universal ha de ser un dels objectius a mitjà termini; però n’hi ha d’altres que no poden esperar, com la paralització de tots els treballs que no siguen imprescindibles o la moratòria del pagament de lloguers per a persones en risc d'exclusió, igual com s'ha fet en les hipoteques. Aquestes són, sense dubte, les urgències d’aquest moment. D’aquest temps. Perquè el virus no entén de classes socials, però les polítiques amb què s’hauran de combatre les seues conseqüències desastroses, sí.

Són moltes les veus que aquests dies ens animen a prioritzar els valors i els principis més nobles i bàsics per a la convivència: la solidaritat, el respecte, el reconeixement del treball dels qui vetllen per la nostra salut i la nostra alimentació. Potser la pandèmia ens dona l'oportunitat de pensar quin model de societat volem; quins principis econòmics i quins valors ambientals volem per als temps que vindran.

Quan tornem als treballs de la comissió, les persones expertes que hi participaran ens explicaran els beneficis que ens pot reportar l’adopció de mesures que avancen cap a nou model d’usos del temps: el teletreball, la reducció de la setmana laboral a quatre dies, la flexibilitat laboral per a treballadores i treballadors... En definitiva, la pràctica d’uns horaris saludables que posen en el centre del temps les persones, especialment les més vulnerables.

El canvi d’hora en temps de coronavirus pot ser una experiència més per a ressituar-nos i veure que, possiblement, haja arribat el moment de pensar que la nostra vida és el nostre temps.

*Nathalie Torres Garcia, diputada de Compromís, presidenta de la Comissió d’estudi d’usos del temps

Tornant al cas dels estudiants bengalís, va caldre la mort d’aquests cinc joves perquè l’organisme internacional reparara en la importància que poden arribar a tindre les llengües per als seus parlants. Per això, des del 1999 la Unesco treballa per la defensa de la diversitat lingüística com una de les majors riqueses que atresora la humanitat. I alerta sobre l’amenaça que tenalla aquest patrimoni tan important, al ritme d’una llengua desapareguda cada dues setmanes.

Les llengües ens importen, per a bé o per a mal. Siga perquè alguns ens setim en l’obligació de fer l’impossible per a rescatar-les de la subsidiarietat; siga perquè a altres els molesta aquesta insistència nostra de voler equiparar amb la seua llengua d’altres que consideren inferiors; siga com siga, les llengües són importants per a totes les persones.

Són, de fet, tan importants que al seu caliu s’ha originat tot un conjunt de prejudicis lingüístics amb conseqüències ben negatives per a la convivència lingüística en les societats actuals, multilingües en la seua gran majoria. Sovint s’assigna a les grans llengües, aquelles que gaudeixen d’una situació hegemònica en el món, la capacitat de la comunicació, en detriment de les llengües minoritàries (un estatus sobrevingut i, com a tal, indesitjat), per a les quals es reserva el rol de transmissores d’identitat. Però això no és exactament així, perquè totes les llengües són, per definició, sistemes de comunicació. Igualment, totes les llengües constitueixen per als seus parlants, especialment els nadius, una senya d’identitat.

En la mateixa línia discursiva, se sol reservar el concepte multilingüisme quan es tracta de les anomenades llengües de comunicació internacional; mentre que s’adjudica l’etiqueta de diversitat lingüística al conjunt que conformen totes les altres llengües, independentment del seu estatus jurídic i social.

Però una visió més integradora, més d’acord amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible, posa en el centre la diversitat lingüística com a fet social; i el multilingüisme, com a estratègia per a l’enriquiment mutu.

La llengua materna és el trampolí que ens llança al món i alhora és l’arrel que nodreix la visió íntima i personal que anirem configurant-nos d’aquest món al llarg de la vida. Amb el temps, si tenim la sort d’aprendre altres llengües, aquest aprenentatge serà l’oportunitat per a obrir altres finestres a tot un món nou en què la possibilitat de comunicar-nos i relacionar-nos amb persones d’altres cultures constituirà un dels millors bagatges de la nostra vida.

Les llengües que aprenem són el pont que ens acosten a altres maneres de viure i entendre la vida, gràcies a les quals podem ampliar el zoom fins a obtindre una panoràmica àmplia i rica, quasi tant com ho és l’espècie humana.

És l’amplitud de mires, precisament, la que ens permet detectar i engegar les alarmes quan som testimonis d’una injustícia social; quan la desigualtat, la discriminació, la violència de gènere, l’explotació laboral o la persecució de les minories omplin la pantalla, acaparen titulars o centren el debat polític. I l’àmbit lingüístic no és immune a aquestes injustícies. Quan la discriminació s’acarnissa en una comunitat lingüística, les persones que en formem part no gaudim amb plenitud de tots els drets dels quals és dispositària, teòricament, la humanitat en el seu conjunt.

La injustícia lingüística, com una manifestació més de la discriminació i de la desigualtat, també hauria de despertar les alarmes de qualsevol persona que combregue amb la proclama de les Nacions Unides, per a qui «La justícia social és un principi fonamental per a la convivència pacífica i pròspera, dins els països i entre ells (...) la justícia social universal representa el nucli (...) del desenvolupament i la dignitat humana» i a la qual dedica el 20 de febrer, Dia Internacional de la Justícia Social.

Podem concloure que sense justícia lingüística difícilment es pot parlar de justícia social universal. La commemoració els dies 20 i 21 de febrer, dedicats a la justícia social i a llengües maternes, respectivament, és una bona ocasió per a reflexionar en aquesta premissa que radica en la mateixa dignitat de les persones.

*Nathalie Torres Garcia, diputada de Les Corts per Compromís

Calia parlar de la contraplanificació lingüística perfectament programada i executada al llarg de vint anys pel Partido Popular; de la invisibilitat institucional i de la subsidiarietat administrativa del valencià; de la degradació del model lingüístic, amb la imposició d’unes formes clarament castellanitzants, en un intent més per diluir-ne la filiació lingüística. Calia parlar de l’eliminació gradual de línies educatives en valencià, curs per curs, any a any, amb l’arranjament escolar com a excusa; de l’arraconament de la llengua d’aprenentatge (materna o personal adoptiva) per a centenars de milers de criatures a un trosset de pati, cada dia més menut. Calia parlar del tancament de la RTVV, després de la manipulació informativa més barroera i del saqueig pirata a les seues arques. Calia fer-ho perquè era parlar de l’abolició del (pobre) sistema comunicatiu en valencià, amb la pèrdua total de models referencials per a la ciutadania valenciana que s’expressava en valencià -i vol continuar fent-ho! Calia explicar tot això i establir amb claredat un abans i un després en el temps. La creació de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme a l’estiu de 2015 va marcar l’inici d’un nou temps.

De la contraplanificació a la política lingüística responsable del primer Botànic, que va tindre en la transversalitat i el multilingüisme autocentrat les seues línies estratègiques, i com a leitmotiv de la gestió lingüística, la cohesió social. Es posava en marxa una política lingüística amb una clara vocació social i la voluntat dels seus responsables de donar-hi veu a la ciutadania valenciana per a millorar la convivència al si de la societat.

En la cruïlla on confluïen el vessant públic amb la responsabilitat política, el benestar social i la vocació europeista, s’obria camí l’oportunitat d’assolir una convivència lingüística enriquidora, sana, pacífica i realment necessària, amb una oposició que invoca cada dia la trista Batalla de València, ara en versió vintage.

El sentit ètic i responsable de la política lingüística va inspirar les primeres mesures adoptades, com l’homologació dels certificats administratius de coneixements de valencià amb els expedits pels governs de Catalunya, les Illes Balears i Andorra!, que venia a corregir una anomalia que durava ja massa anys.

El mateix sentir va guiar la renovació de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, amb la incorporació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les universitats públiques, els ajuntaments i les escoles oficials d’idiomes al seu Ple, en una aposta clara per la participació pública en la seua composició.

La creació de la Xarxa Pública de Serveis Lingüístics Valencians, integrada per ajuntaments, mancomunitats, diputacions i universitats va respondre també a la necessitat i la voluntat d’unes relacions contínues i vigoroses amb totes les institucions i tots els professionals amb el mateix objectiu comú.

Durant quatre anys de treball intens, es referen les relacions amb Catalunya i les Illes Balears, tan necessàries i enriquidores, a les quals cal sumar les noves complicitats amb Galícia, Euskadi, Navarra, Astúries i Aragó. De la invisibilitat més absoluta entre els territoris amb llengua pròpia al lideratge en les trobades i a la presència proactiva en els fòrums europeus, com la Xarxa Europea per a la Promoció de la Diversitat Lingüística, de la qual forma part la Generalitat des de 2016.

Mentre es projectava i reforçava la nostra presència en organitzacions europees i fòrums espanyols, no es podia ignorar la importància de comptar amb la participació dels principals sectors de la societat civil en el disseny d’una política lingüística destinada a reforçar el caràcter de llengua pròpia del valencià i encaminada a aconseguir l’equitat lingüística, indispensable per a una vertadera cohesió social.

Per això, amb l’inici de la legislatura, començaren els treballs per a desplegar la Llei d’ús en tots els àmbits i sectors socials. El Decret d’usos institucionals i administratius; la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics, així com el Consell Social de les Llengües i la Xarxa Pública de Serveis Lingüístics Valencians aprofundeixen en la llei alhora que situen en el mateix nivell d’importància la ciutadania i les institucions, atesa la responsabilitat assumida pel Consell de garantir els drets lingüístics d’aquesta.

Mentrestant, l’ofensiva dels partits de l’oposició no ha deixat marge per a la treva: el decret que regulava el model lingüístic educatiu va acabar en les instàncies judicials, on continua a hores d’ara a l’espera que el Tribunal Suprem resolga el recurs de cassació que el podria salvar o no. En absència del decret, les Corts Valencianes aprovaren la Llei de plurilingüisme en el sistema educatiu valencià, que ara l’oposició vol tombar a base de manifestacions i de carregar-se les comunitats educatives amb una pretesa defensa de les famílies castellanoparlants.

Però la realitat és tossuda i el que evidencia i demostra cada dia és que la discriminació, la vulneració de drets i l’arraconament social s’acarnissen sempre amb aquells que, a pesar de tot, encara mantenim la voluntat i l’esperança de viure amb plenitud la nostra condició de valencianoparlants.

Aquesta voluntat nostra, que és dret alhora, va ser també recollida en l’aprovació de la llei de creació del servei públic de ràdio i televisió, gràcies al qual les valencianes i els valencians hem recuperat el dret a estar informats en la nostra llengua.

Entre el juliol de 2015 i el març de 2019 (moment en què es convocaren les eleccions autonòmiques), els responsables de la política lingüística van llaurar sobre una terra erma, on feia anys que no s’havia sembrat una llavor i on no havia caigut una gota d’aigua. Però la voluntat de milers de persones de mantindre viva aquella terra era suficient per a justificar una acció política en pro del reequilibri lingüístic. Un reequilibri que ens pot acostar a la convivència lingüística tolerant, inclusiva i pacífica de què continuem estant tan necessitats.

Per això, quatre anys després, els responsables polítics de la gestió lingüística han de continuar pensant com anar més enllà i passar del reconeixement legal d’usar el valencià al reconeixement social d’una llengua que no és propietat exclusiva de ningú, sinó patrimoni de tots aquells que la volen sentir com a pròpia.

*Nathalie Torres Garcia, diputada de Compromís a les Corts i Subdirectora general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de 2015 a 2019