Els quatre candidats s’enfronten a un moment històric complex on la Universitat de València ha de continuar complint amb les seues funcions històriques com a espai dedicat a la recerca i al coneixement, a més de dinamitzador social i vertebrador cultural del territori; sense oblidar la seua tasca decisiva de pont entre tradicions, disciplines i llengües diverses per tal de contribuir de forma decidida a enfortir la societat com espai de convivència, tolerància i igualtat, és a dir, de justícia social. Des de la nostra realitat lingüística, cultural i científica hem de mirar al món per tal de connectar-nos, des d’una institució coherent, a la xarxa global dins de la qual també podem i devem ser un factor essencial. En aquest sentit, com a professora de la Universitat de València, hi ha algunes qüestions que em preocupen profundament perquè afecten de forma directa o indirecta a més del 50% de les persones que la conformem: Quins mecanismes es posaran en marxa per a corregir la bretxa salarial a la UV? Quines estratègies s’implementaran per tal de corregir la manca de conciliació a la UV? Quines accions s’aplicaran per tal de detectar, resoldre i reparar les violències masclistes als diversos estaments de la UV? Òbviament, aquestes tres preguntes no són les úniques, perquè hi ha d’altres qüestions que també suposen un malestar contant per qui viu la universitat cada dia com, per exemple: la burocratització excessiva de la vida acadèmica; la inexistència de punts de trobada per una comunicació fluida entre estaments i equip de govern; la compra ètica estesa a tots els àmbits de la vida universitària; l’atenció i la visibilització de la diversitat i la discapacitat o els problemes d’habitatge i transport per a l’alumnat i el personal dels tres campus.

Com a qualsevol gran institució, la Universitat de València s’enfronta a molts reptes i, al meu entendre, és important tenir al capdavant una persona fortament implicada que haja treballat des de sempre per la millora de les condicions de treball de totes les persones que en fem part. Des de la meua experiència com a vicedegana de Cultura, Igualtat, Polítiques Inclusives i Sostenibilitat (2012-2024) a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, crec que Carles Padilla és el millor candidat per dirigir el destí de la nostra universitat durant els pròxims anys. De fet, la seua extensa experiència a diversos càrrecs de gestió, com ha estat publicada -des del primer com a secretari de Facultat fins a l’últim, com a vicerector d’Internacionalització i Multilingïuisme-, així ho avala. Tanmateix, trobe que la diferència sempre cal cercar-la als detalls, per això m’agradaria recordar alguns exemples significatius de la seua trajectòria. Com a degà de la facultat, una de les primeres accions fou concebre l’àrea d’Igualtat com una més del vicedeganat, garantint la seua visibilitat pública, a més de crear una Comissió d’Igualtat de centre ben nodrida. També va convertir el Deganat en un espai lliure de violències masclistes -allò que després serien els Punts violeta a tota la UV- o, amb motiu del 17M, va permetre que l’ADR de la Facultat penjara una bandera multicolor a la façana, avançant-se també a les accions a favor de la diversitat. De fet, aquestes accions col·locaren la nostra facultat a l’avantguarda de les polítiques d’Igualtat i Diversitat de la UV. A més, el nostre centre ha destacat sempre per un compromís de treballs amb els Plans d’Igualtat i Diversitat i la Guia de Llenguatge Igualitari, a càrrec de les investigadores del grup “Lingualitarias”; sense oblidar les nombrosíssimes accions al voltant del 8M i del 25N que, des de fa anys, caracteritzen la programació de la nostra facultat. A més, la seua formació en Filologia Clàssica fou imprescindible a l’hora de crear el neologisme que encunyàrem entre els dos el febrer de 2020: “criptogínia”, definida al DIEC com “Ocultació o menysteniment de l’aportació feta per les dones en els diferents àmbits culturals, socials i científics”. Aquesta aportació fonamental per a la societat va nàixer des de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, perquè la realitat de les dones sempre ha estat present a la nostra vida universitària, on docència, recerca, educació, transmissió del coneixement i vida quotidiana han estat lligades al nostre exercici professional.

Tot i que saber prescindir dels privilegis propis no és fàcil, Carles Padilla sap posar el bé comú per davant, com ho ha fet al llarg dels diversos càrrecs de gestió que ha ocupat a la UV, l’últim com a vicerector d’Internacionalització i Multilingüisme; i, sobretot, fa molt de temps que creu en una societat més igualitària i justa, on les aportacions dels feminismes són una peça clau per a avançar, com ha demostrat no només amb la creació de la plataforma #unaUVambfutur, sinó amb l’aposta transversal de traslladar les competències en relacions institucionals, igualtat, diversitat i inclusió a la Secretaria General de la Universitat -càrrec per al qual proposa a Anabel Forte, professora d’Estadística i defensora de la promoció i visibilització de la ciència feta per dones-, evidenciant el seu compromís en reforçar el pes institucional d’aquestes àrees. Per tot això, m’agradaria tenir la sort de veure com implementarà les polítiques universitàries des d’aquesta òptica morada i multicolor que va impregnar els seus mandats com a degà i que, n’estic segura, traslladarà a la resta de la UV si tinguera la confiança necessària de la majoria de les persones que creiem en un futur feminista, divers i inclusiu per a aquesta institució.

Aquesta situació d’efervescència feminista rau, probablement, en la constatació d’un fenomen massa antic al qual ningú no li ha posat nom fins ara, però que hem patit sistemàticament com a societats: la criptogínia, és a dir, l’ocultació dels referents femenins als diferents àmbits —polític, històric, científic, tecnològic, artístic, literari, filosòfic, etc.—,  i, per tant, la desaparició o menysvaloració de les aportacions de les dones a qualsevol espai de poder on es valore la visibilitat i el prestigi social —com la política, la música, el cinema, l’esport, la televisió, etc. Aquesta realitat ha provocat la necessitat imperiosa de recuperar les genealogies femenines que han estat sempre amagades a través d’estratègies molt poc innocents: parlem de l’oblit desconsiderat, del fet d’eliminar directament l’autoria de les dones o d’obligar-les a signar amb noms d’home, i, fins i tot, de buscar subterfugis per tal d’imposar autories masculines quan es tracta de descobriments científics. En totes aquestes accions apareix un denominador comú: no reconèixer la vàlua intel·lectual de les dones i, en conseqüència, relegar-les a àmbits on la seua presència no siga —aparentment, és clar!— imprescindible ni visible, això és, l’espai privat de la llar i de les cures —no l’espai públic de la producció i de les relacions de poder. La història de les civilitzacions ens ha demostrat que la necessitat de trencar les barreres entre allò públic i allò privat ha estat un dels moviments fonamentals del segle XX per tal de garantir l’evolució de les dones i de les societats.

El fet d’ocupar l’espai públic ha estat decisiu per tal d’operar transformacions necessàries a les nostres societats, perquè el fet mateix d’amagar les aportacions de les dones implica un fenomen perillós: el fet de no reconèixer-lo. Si ocultem una realitat, si no l’anomenem, simplement no s’identifica i no existeix. Un exemple ben senzill d’aquesta situació seria la identificació interessada de les violències contra les dones com a violència intrafamiliar —sota el paraigua d’allò que és anomenat com a ideologia de gènere—, apostant per teories dels anys 60 totalment superades a hores d’ara.

Per a evitar que açò continue sent una realitat innombrable, nosaltres —com a docents implicats en la millora de la nostra societat a través de l’educació— hem volgut crear un concepte que, de forma clara, evidencie aquesta mancança. La paraula criptogínia es compon de dos elements grecs fàcilment identificables en altres paraules de les nostres llengües: crypto (amagar, ocultar) i gyné (dona). La seua combinació és senzilla i ens permet d’identificar un fenomen massa antic, massa recurrent i, malauradament, massa actual.

Proposem aquest nom amb la intenció de difondre’l i fer més visible aquesta realitat que acabem de definir i, en conseqüència, exigir i promoure accions que revertisquen aquesta situació, perquè considerem que el fet d’anomenar —en certa mesura, de crear— una realitat implica ser conscients de la necessitat d’aplicar mecanismes des de la formació i la recerca —com correspon a tot el ventall de les institucions educatives— que contribuïsquen a corregir aquesta situació injusta que hem heretat, dones i homes, com un tall a les nostres arrels. Es tracta d’una qüestió, a hores d’ara, vital.