Aquesta situació d’efervescència feminista rau, probablement, en la constatació d’un fenomen massa antic al qual ningú no li ha posat nom fins ara, però que hem patit sistemàticament com a societats: la criptogínia, és a dir, l’ocultació dels referents femenins als diferents àmbits —polític, històric, científic, tecnològic, artístic, literari, filosòfic, etc.—,  i, per tant, la desaparició o menysvaloració de les aportacions de les dones a qualsevol espai de poder on es valore la visibilitat i el prestigi social —com la política, la música, el cinema, l’esport, la televisió, etc. Aquesta realitat ha provocat la necessitat imperiosa de recuperar les genealogies femenines que han estat sempre amagades a través d’estratègies molt poc innocents: parlem de l’oblit desconsiderat, del fet d’eliminar directament l’autoria de les dones o d’obligar-les a signar amb noms d’home, i, fins i tot, de buscar subterfugis per tal d’imposar autories masculines quan es tracta de descobriments científics. En totes aquestes accions apareix un denominador comú: no reconèixer la vàlua intel·lectual de les dones i, en conseqüència, relegar-les a àmbits on la seua presència no siga —aparentment, és clar!— imprescindible ni visible, això és, l’espai privat de la llar i de les cures —no l’espai públic de la producció i de les relacions de poder. La història de les civilitzacions ens ha demostrat que la necessitat de trencar les barreres entre allò públic i allò privat ha estat un dels moviments fonamentals del segle XX per tal de garantir l’evolució de les dones i de les societats.

El fet d’ocupar l’espai públic ha estat decisiu per tal d’operar transformacions necessàries a les nostres societats, perquè el fet mateix d’amagar les aportacions de les dones implica un fenomen perillós: el fet de no reconèixer-lo. Si ocultem una realitat, si no l’anomenem, simplement no s’identifica i no existeix. Un exemple ben senzill d’aquesta situació seria la identificació interessada de les violències contra les dones com a violència intrafamiliar —sota el paraigua d’allò que és anomenat com a ideologia de gènere—, apostant per teories dels anys 60 totalment superades a hores d’ara.

Per a evitar que açò continue sent una realitat innombrable, nosaltres —com a docents implicats en la millora de la nostra societat a través de l’educació— hem volgut crear un concepte que, de forma clara, evidencie aquesta mancança. La paraula criptogínia es compon de dos elements grecs fàcilment identificables en altres paraules de les nostres llengües: crypto (amagar, ocultar) i gyné (dona). La seua combinació és senzilla i ens permet d’identificar un fenomen massa antic, massa recurrent i, malauradament, massa actual.

Proposem aquest nom amb la intenció de difondre’l i fer més visible aquesta realitat que acabem de definir i, en conseqüència, exigir i promoure accions que revertisquen aquesta situació, perquè considerem que el fet d’anomenar —en certa mesura, de crear— una realitat implica ser conscients de la necessitat d’aplicar mecanismes des de la formació i la recerca —com correspon a tot el ventall de les institucions educatives— que contribuïsquen a corregir aquesta situació injusta que hem heretat, dones i homes, com un tall a les nostres arrels. Es tracta d’una qüestió, a hores d’ara, vital.