Sin embargo, para muchas de nosotras lo que pasó ese día no fue una sorpresa. Sabemos que la juventud no es un grupo homogéneo, que somos diversas y que hay mucha gente que participa activamente para cambiar la sociedad desde las asociaciones juveniles y los colectivos civiles. Muchas entidades formadas por jóvenes comprometidas que trabajan desde hace muchos años para que se escuche la voz del estudiantado, para defender los derechos laborales de la juventud y para educar en el tiempo libre. Tristemente, hablo de una realidad oculta para gran parte de la sociedad, pues rara vez se le da cobertura.

Por ello, necesitamos que se preste atención a la gente joven que cree que desde el presente podemos cambiar el futuro. Una juventud que participa en este cambio aun teniendo una vida precaria. Una precariedad que nos invade y nos impone tener varios trabajos para poder llegar a final de mes. Una precariedad que pone en riesgo nuestra salud mental y nos obliga a vivir con nuestros padres hasta los 29 años, por lo menos. Y aun así, con todo esto (y mucho más), seguimos aquí, intentando que se nos vea y que se nos escuche, no a través de las ideas preconcebidas que hay sobre nosotras, sino por lo que somos y por lo que nos pasa.

El peligro de mostrar una única imagen de la juventud es el de distorsionar la realidad y, como consecuencia, diseñar políticas públicas viciadas que no den una respuesta eficiente a los problemas reales de la gente joven. No nos vale la promesa del “cuando seáis mayores tendréis un buen trabajo y un buen sueldo”, porque nosotras también somos ciudadanas de pleno derecho y nos merecemos una vida digna ahora.

Si se hiciera el esfuerzo de conocer a la juventud, se sabría cuáles son nuestros problemas. Se sabría que no podemos empezar nuestros proyectos vitales hasta los 30 años (con suerte) y que necesitamos que se prioricen las políticas de empleo juvenil y de vivienda. También se sabría que no hay salud sin salud mental y que necesitamos ser escuchadas, que necesitamos que la sociedad y los poderes públicos apuesten por nosotras.

Creo que es importante recordar, una vez más, que los problemas de la gente joven son los problemas de toda la sociedad y que, de una manera u otra, nos acaban afectando a todas. Ahora es el momento de tomar partido por la juventud y transformar estas palabras en hechos y, por ello, los presupuestos de la Generalitat para 2021, pero también los del Estado, han de incluir una perspectiva joven transversal, para que las políticas públicas que financian puedan dar soluciones reales a nuestros problemas reales.

* Por Pilar Blasco Climent, presidenta del Consell Valencià de la Joventut

En situacions així, podria agafar una cadira i seure al seu costat per fer el monòleg de la meua vida –sí, ho podríem titular així–. I no és que em falten ganes, al contrari: els prejudicis socials que patim les persones joves estan tan presents que ens sobren dades per desmuntar-los, un per un, i arribar a la vertadera arrel del problema. I és que m’he adonat que se sol parlar molt dels prejudicis i dels generalismes en qualsevol conversa informal, però no de les causes d’aquest ‘comportament juvenil’.

Per això, imaginem-nos que un dia complim el nostre ‘somni’: agafem una cadira de la taula del costat i envaïm una conversa d’un grup de persones perquè acabem d’escoltar que “les persones joves estan molt còmodes a la llar familiar, cada vegada tarden més a anar-se’n de casa”.

No estem massa d’acord i ens reafirmem amb les últimes dades de l’Observatori d’Emancipació Juvenil: 4 de cada 5 persones menors de 30 anys no es pot emancipar a la Comunitat Valenciana perquè més del 90% dels contractes signats són temporals, els preus del lloguer continuen apujant i el sou mitjà de les persones joves a la Comunitat se situa en 830 €, molt per davall de la mitjana estatal -que es troba al voltant dels 930 €-.

“Però és que la gent jove no té clar què vol fer en la vida”. La realitat és que, no és que no sabem què volem fer en la vida, sinó que no ens deixen fer-ho. Amb la precarietat que sofrim en l’àmbit laboral, tardem molt més que generacions passades per poder construir el nostre projecte de vida: tindre una feina que no siga temporal o poder deixar de compartir pis ja no ho podem fer abans dels 30 anys -i abans dels 34 pareix que tampoc-. La Comunitat Valenciana és una de les poques comunitats en l’àmbit estatal que pateix una taxa de pobresa i exclusió social major en la franja de 30 a 34 anys. I això a què és degut? Bàsicament en què les polítiques a curt termini que hi ha actualment deixen d’oferir acompanyament una vegada passats els 30 anys. Així, el problema s’agreuja i es prolonga durant l’etapa adulta.

Ara pareixerà que sols ens interessen els diners: “si és que es queixen per tot! Abans patíem molt més i no protestàvem tant”. Sí, actualment la gent jove ix al carrer, participa, perquè creu que l’única forma que té de canviar les coses que no li agraden és unint-se com a joves. Canvi climàtic, diversitat, feminisme, valors… Les persones joves participen i ho fan molt bé: segons l’últim baròmetre de la FAD, 7 de cada 10 persones joves considera que els compensa defensar causes socials o mediambientals. A més, respecte a 2017 hi ha un augment del desig per participar en organitzacions socials i de voluntariat.

Amb tot això, hem sigut capaces de posar a l’agenda pública molts temes que abans es deixaven de banda. Hem fet que s’adopten mesures per a l’emergència climàtica. Hem defensat la diversitat i la manera de relacionar-nos. Hem sigut promotores de posicionaments en qualsevol circumstància que ens ha afectat com a col·lectiu. Hem donat el poc temps que ens queda per a ensenyar i aprendre en valors.

I ara serà quan ens diran, després de poder soltar aquest monòleg en la conversa, una de les frases més pronunciades des que tenim ús de raó: “no parles tant, que eres massa jove per a opinar”.