Ens trobem en una situació excepcional. Hem caigut malaltes. Individualment sabem que, quan una malaltia apareix, hem de canviar les nostres formes de fer i centrar-nos en passar i superar aquest estat transitori o conviure de la millor forma possible amb ell (amb suport, fortuna i ànims). Requerim una atenció i cures personalitzades i, en funció del nostre cas, context i circumstàncies tenim més o menys possibilitats per tenir un estat de salut desitjable. Però ara és diferent, hem socialitzat el procés de malaltia i estem immerses en un procés de malaltia col·lectiva. A poc a poc cada comunitat, ciutat, societat… Hem caigut malaltes al ritme dels fluxos comercials i turístics; i de la capacitat de resposta del nostre “sistema immunitari”.

Cada administració està responent per a fer front a aquesta situació amb diferents recursos. La parada i el confinament sembla un dels remeis universals. Els criteris de resposta del sistema sanitari públic sembla més “al gust de cadascú”, i per això, estem veient resultats tan desiguals. També el grau de control i de coacció de les forces “de seguretat” i dels estats sembla diferent en cada cas, però hi ha una dinàmica general d’actuació mitjançant la repressió i control de dades i moviments de la població. És difícil unificar resultats i avaluar mètodes, encara és prompte, però de moment dona per pensar i tenir els pèls de punta.

A escalal veïnal estem observant diferents respostes, per una banda hi ha mostres de solidaritat i acompanyament a les persones en situacions de vulnerabilitat amb iniciatives col·lectives i xarxes de cures i suport. Per una altra, veiem també actituds recriminatòries entre iguals amb l’anomenada “policia de balcó”. Aquesta dualitat, presentada per molts articles i mitjans de comunicació, ens mostra dues vies d’afrontar “el mentrestant” i sobretot, el futur. Hem d’escollir (si està en les nostres mans) entre dirigir la balança cap a la via de la cohesió i suport social, o cap a l’autoritarisme i coacció, com adverteix César Rendueles.

En les mesures que adoptem per a transitar i conviure amb aquesta malaltia col·lectiva es troben les claus per continuar endavant. Sembla clar que va haver-hi un desplaçament en l’eix de valors i sentirs dominants. Segons la direcció que prenga el moviment en aquest eix, podem seguir tractant i controlant l’estat de malaltia o aprofitar l’oportunitat de generar un relat col·lectiu, comunitari, equitatiu i emancipador que pose de nou en marxa els nostres municipis.

Aquest relat alternatiu, posa la salut en el centre. La salut en positiu, no únicament com un estat d’absència de malaltia, sinó com un estat de benestar psíquic, físic, emocional i social de desenvolupament de la vida. La salut col·lectiva de les nostres comunitats es relaciona per exemple amb l’estat saludable dels nostres espais públics (carrers, places, jardins…), del nostre entorn natural (paisatge, aigües…), de les xarxes socials (amistats, familiars…), la nostra relació amb el treball, amb els nostres habitatges…i ara, més que mai, necessitem que les nostres Ciutats i pobles malaltes es comporten com a Ciutats Saludables.

Per a aconseguir-ho, hi ha tres eixos clau de treball: (1) salut en totes les polítiques: fer de la salut un eix transversal a cada àrea de decisió política local. Totes les regidories, des de l’àrea d’urbanisme fins a la d’hisenda han de tindre en el focus aconseguir aquest benestar general. (2) reduir les desigualtats en salut mitjançant l’equitat: aquesta situació agreuja les desigualtats ja existents, per això cal posar el focus en aquelles persones més afectades. La desocupació, la soledat, la falta d’accés a l’habitatge… són reptes que continuen ací amb més presència que mai. (3) governança en salut: sols incloent a la població en la presa i implementació de les solucions aquest pot ser un camí col·lectiu i emancipador basat en la cooperació, solidaritat i xarxes de suport. Generar òrgans i consells mixtos (població, tècnics, polítics…), espais de debat i decisió i suport a iniciatives veïnals poden suposar una ferramenta clau de recuperació.

Aquests eixos de treball necessiten el coneixement, arrelament i detall que ofereix l’ escala local, inclús la de barris o superilles en ciutats grans. La OMS defineix el procés de “rehabilitació” com un “conjunt de mesures socials, educatives i professionals destinades a restituir el subjecte en situació de discapacitat a la capacitat major i independència possibles”. En aquest cas, el subjecte és col·lectiu i necessitem prendre l’espai i recursos necessaris per a la seua rehabilitació. Aquest espai pot ser la realització d’un Pla local que permeta a cada municipi implementar les mesures adaptades a les seues realitats.

Les primeres passes del desconfinament ja ens marcaran direccions de futur. En la mesura que es reforcen espais més democràtics i que aposten per l’equitat, estarem més prop d’aquest nou relat saludable. Per exemple, serà un símbol d’aquesta aposta l’apertura dels espais públics, parcs i jardins, accessibles a tota la ciutadania per practicar hàbits saludables: exercici, encontres, pícnics, trobada amb la natura… D’aquesta forma, evitarem les desigualtats d’accés i gaudi del desconfinament. En aquesta línia, les institucions i equipaments de proximitat (centres de salut, serveis socials, mercats, centres cívics…) suposen ferramentes clau de la recuperació. Caldrà doncs, revisar les condicions dels nostres barris i implementar mesures d’equilibri territorial entre zones per tal de reduir les desigualtats de barris amb molt, i d’altres amb molt poc. Per incloure a la majoria de la població cal trencar la bretxa digital i d’accés a la informació i apostar per l’alfabetització en salut i l’acció comunitària, treball directe amb els col·lectius i les persones. Si volem fer una transició cap a medis digitals com a ferramentes d’interacció amb la població, es requereix una inversió per garantir que totes les persones podem accedir a ells i sabem fer-ne ús.

Des del poble més menut a la metròpolis més ambiciosa haurem de fer un treball d’adaptació i rellançament de la nostra vida en comú. La resposta que volem enfront de la malaltia i a l’autoritarisme, i que no ens deixe a cap persona enrere, sols pot vindre des de la salut com a escenari i l’acció comunitària com a ferramenta.

*Júlia Gomar, Julia Pineda. Formen part de l’equip Crearqció Coop. V., cooperativa d’arquitectes valenciana. Actualment, equip al càrrec de la implementació i definició d’Estratègies de Ciutats Saludables a diferents ciutats de la província de València