Durant diverses dècades –dels anys 60 als 90 del segle XX, sobretot–, entre un determinat sector de la intel·lectualitat valenciana es posà de moda atacar el poeta, periodista i polític Teodor Llorente Olivares (1836-1911) tot reproduint els versets amb què, en agost de 1897, el jove caricaturista 'Folchi' –pseudònim de Manuel González Martí (1877-1972)– acompanyà un dibuix que representava l’escenari d’una edició dels Jocs Florals de València. La particularitat d’aquella caricatura residia en el fet que la totalitat dels protagonistes del certamen –des del president del consistori fins a la reina de la festa, tot passant pels concursants, els membres del jurat, l’escriptor guardonat i el públic– tenien una i la mateixa cara: la de Llorente.

Els famosos versets diuen així: “Sent, com soc, En Teodor, / soc lo poeta premiat, / la reina, el mantenidor, / i... per a dir-ho millor, / jo soc tot Lo Rat Penat”. I el més curiós és que els historiadors i filòlegs, majoritàriament, que els varen reproduir no mostraven interés a explicar-los i/o contextualitzar-los. Semblava com si l’únic que els preocupara fora assenyalar Llorente com el “gran mangoneador” de la Renaixença, tal com el qualificà Blasco Ibáñez –un novel·lista i polític que, per cert, de “mangonear”, en sabia prou més que el poeta... Atònit per aquesta manca de contextualització, anys enrere vaig explicar que la broma, apareguda en una revista satírica, no anava més enllà d’una crítica generacional –els jóvens es rebel·len contra els vells– que, a l’època, havia passat bastant desapercebuda; i que, de fet, posteriorment González Martí manifestà públicament, i en repetides ocasions, el seu entusiasme i fervor per Llorente.

Doncs bé, a propòsit d’aquest fervor, recentment l’amic Jaime Millàs m’ha fet arribar l’article de lloança que, sis anys després d’aquella facècia, en juliol de 1903, Folchi publicà a la revista Valencia Artística; i que resulta ben eloqüent, perquè assenyala que, si alguna cosa pretenia el jove dibuixant amb la burla, era cridar l’atenció del patriarca. Així, amb el títol 'En honor de D. Teodoro Llorente. Intimidades de un admirador', el nostre caricaturista confessava que el seu afecte per l’escriptor es remuntava a la més tendra adolescència: d’ençà que, deia, “era yo un muchacho de 14 años”. I que l’esperat moment en què pogué tractar-lo en persona arribà el 30 de gener de 1898, cinc mesos després de la publicació de la caricatura i durant la visita que el Centre Excursionista de Lo Rat Penat realitzà al Castell-Palau d’Alaquàs.

Així, González Martí hi confessava que, ja en el trajecte d’anada a la població de l’Horta, “procuré sentarme en el tranvía cerca del gran poeta”. I que fou Josep M. Puig i Torralva qui, en vista de l’interés que el jove dibuixant manifestava per conéixer Llorente, “hizo la presentación de rúbrica”; a la qual el patriarca respongué “prodigando [...] amables elogios a mis caricaturas”. Cap manifestació, doncs, d’enuig o de retret pel dibuix i els versets... En arribar a Alaquàs, continuava Folchi, “el veterano escritor fue saludado por el alcalde, concejales, médico y admiradores”. I la comitiva començà a desfilar “por tortuosas calles bañadas por espléndido sol primaveral”.

No costa imaginar-hi González Martí, que devia ser el membre més jove de l’expedició, en actitud silenciosa mentre contemplava les cases i carrers d’un poble llaurador que molt probablement visitava per primera vegada. Fins que, en un moment determinat, Facund Burriel, president del Centre Excursionista, “me advirtió que Llorente preguntaba por mi y deseaba le dibujase un pequeño fragmento ornamental de una ermita”. De quina ermita devia tractar-se? Doncs, segurament, del temple contigu al convent de les monges Oblates, que, gràcies a la crònica que aparegué l’endemà a la premsa diària –i que trobareu reproduïda al volum La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre Excursionista de Lo Rat Penat (1880-1911)–, sabem que fou el primer lloc que inspeccionaren. “Jamás puse mayor empeño en copiar un insignificante capitelito”, asseverà el jove dibuixant. “Y esto, que me valió el agradecimiento del maestro, fue base de nuestra conversación»; una conversa que avançà «animándose con materias tan sugestivas como el Arte, la belleza y la poesía”.

Posteriorment, la comitiva girà cua cap a l’est de la població, envers el Castell-Palau, on, sens dubte, Folchi degué considerar-se un afortunat. I no sols per la gran bellesa del palau renaixentista, sinó perquè “D. Teodoro subía al castillo apoyado en mi brazo y comunicándome las impresiones todas que iba recibiendo”. Per a acabar afirmant que, “desde entonces, es para mí el viejo poeta mi consultor y maestro, a quien expongo mis proyectos, mis ideas todas”; i que “he publicado su caricatura en diversidad de revistas”.

En fi, tot sembla indicar que si el jove González Martí feu burla del patriarca literari fou, sobretot, perquè l’admirava. I, ja que parlem d’Alaquàs, els recomane que, si encara no el coneixen, no deixen passar l’oportunitat de visitar el seu bellíssim Castell-Palau, que fou declarat monument històric-artístic en 1918. No hi trobaran rastre ni de Folchi ni de Llorente. Però segur que hi captaran l’encant i la poesia que desprén tan majestuós edifici.

Durant els primers dies del mes de juliol de 1865, mentre la ciutat de València es trobava immersa en els treballs d’enderrocament de la muralla medieval –que s’havien iniciat en febrer d’aquell any–, els seus habitants començaren a percebre les conseqüències d’una nova epidèmia colèrica: la tercera que s’hi registrava en poc més de trenta anys; i que, ràpidament, s’escampà per la resta del territori. Una passa que, fins al novembre, provocà un total de 4.027 morts a la capital, la majoria dels quals durant el mes d’agost.

Tal com ja s’havia esdevingut en 1855, en donar per finalitzada la malaltia el Governador Civil de València demanà a les Juntes de Sanitat dels diferents municipis de la província que elaboraren una memòria sobre com havia evolucionat la infecció en cadascun dels pobles. Uns informes que, actualment, es conserven a l’Arxiu de la Diputació de València. I és així que el d’Alaquàs, que fou signat a 30 de desembre de 1865 –i resulta de fàcil accés, ja que va ser reproduït per José Royo Martínez a l’anuari Quaderns d’Investigació d’Alaquàs de 1989–, pot servir d’exemple dels de la resta de municipis valencians.

D’aquesta manera, tenim constància que, mitjançant una circular datada l’11 de novembre de 1865, la Direcció General de Sanitat va sol·licitar a les diferents juntes de sanitat locals que elaboraren una estadística que detallara: 1) el nombre de veïns i veïnes que s’havien vist afectats pel còlera; 2) l’època i l’origen de la invasió; 3) el curs i les vicissituds de la malaltia, amb les variables atmosfèriques «acaecidas durante en dicho período»; 4) les morfologies que havia pres l’epidèmia; i 5) «los medios curativos empleados».

En conseqüència, la «Memoria» analitzada assenyala que el bacteri es manifestà a Alaquàs el dia 9 d’agost: «Pues en la tarde del mismo se presentó invadido, pero ya en el período álgido, Salvador Pallardó Sanz, oficial albañil de esta vecindad, procedente de Valencia, en donde trabajaba, el cual falleció en la madrugada del día siguiente»; i també, que el segon cas s’hi detectà tan sols tres dies després, «en que fue invadida una hija de 22 años soltera del citado Pallardó, cuyo término fue bueno». És a dir, que la fadrina aconseguí curar-se.

En referència a la relació familiar que, sovint, es donà entre les víctimes de l’epidèmia, l’informe incorpora una reflexió ben interessant: «Se ha observado con respecto a los casos que los invadidos han tenido lugar en los parientes más próximos de los atacados, pues apenas ha habido invadido alguno a quien no le haya seguido una esposa, padre, madre o hijos». És a dir, que les mesures de contenció que es prenien dins d’un mateix nucli familiar degueren ser més aviat escasses.

Pel que fa a les xifres globals, la «Memoria» també explica que, en Alaquàs, la malaltia provocà 33 defuncions (és a dir, un 1’7% de la població amb què aleshores comptava el municipi, i que ascendia a 1.965 habitants). I que no atacà els hòmens i les dones d’una mateixa manera, ja que les 49 persones afectades «han sido en proporción de 14 varones por 35 hembras». Així mateix, s’hi observà que «las invasiones han ido más en la clase artesanal que en la del campo; y que aquellas se han cebado, por decirlo así, en la clase acomodada, pues que apenas ha habido alguna de la proletaria».

Finalment, i pel que fa als mètodes curatius aplicats als malalts, l’informe explica que el metge –que, sens dubte, era valencianoparlant– utilitzà: «Revulsivos aplicados a los brazos, a las piernas y al epigastrio sostenidos por espacio de 20, 30 o 40 minutos»; «fricciones dadas simultáneamente en los cuatro miembros y espinàs con una muñeca de franela seca alrededor del cuerpo y botellas de agua caliente»; i «bebidas teiformes aromatizadas, pociones, calmantes, lavativas laudanizadas, etc.».

En fi, no em negaran que aquests procediments pal·liatius presenten el doctor en qüestió com un bruixot o sortiller, més que no com un facultatiu. I és que, ben mirat, en 1865 la medicina encara es trobava en les beceroles: faltaven dotze anys perquè hom descobrira un analgèsic tan bàsic com el paracetamol, i seixanta-tres –més de mig segle!– perquè Alexander Fleming es fixara, mig per casualitat, en el fong que finalment li permeté obtindre la penicil·lina. La qual cosa assenyala que pocs diners estaran més ben invertits que els que es dediquen a la investigació mèdica.

Les dues epidèmies de còlera que, successivament, es produïren entre nosaltres en els anys 1884-1885 i 1890 no sols afectaren el territori valencià des d’un punt de vista sanitari i econòmic, sinó també cultural. De fet, impactaren de ple en el moviment lingüístic i literari –la Renaixença– que, des d’un parell de dècades enrere, tractava d’obrir-se pas amb múltiples dificultats i suspicàcies polítiques, ja que els seus protagonistes eren acusats de separatistes pel fet d’escriure en una llengua diferent del castellà. Així les coses, el bacteri colpejà sacsejà un moviment que mirava de quallar en una societat que, majoritàriament, no sentia cap necessitat de recuperar i prestigiar l’ús culte del valencià, aleshores percebut com una llengua de categoria inferior tan sols vàlida per a les relacions informals.

D’aquesta manera, un dels efectes més sonors que comportà la malaltia fou la suspensió dels concursos literaris anuals anomenats Jocs Florals de València, tant en 1884 com en 1890. Un certamen que, després de superar tot tipus d’entrebancs, la societat cultural Lo Rat Penat havia començat a celebrar en 1879; i que, de seguida, esdevingué l’aparador més important del nou corrent cultural. Des del principi, els impulsors vincularen els Jocs Florals a la Fira de Juliol, que havia sigut instaurada en 1871. I que, tal com assegurà l’Almanaque Las Provincias, durant l’estiu de 1884 fou suspesa per les autoritats polítiques perquè «el cólera y las medidas sanitarias tomadas para detener su marcha fueron la constante preocupación de las gentes durante todo el verano».

En conseqüència, a finals de juny de 1884, poc després d’haver-se manifestat l’epidèmia a Marsella –una ciutat que mantenia intenses relacions comercials amb València–, l’Ajuntament del Cap i Casal demanà un «informe a las juntas Provincial y de Sanidad», les quals «dictaminaron que no debían celebrarse las ferias, y así se acordó. No hubo, pues, fiestas, ni pabellones e iluminación de la Alameda, ni corridas de toros, ni Juegos Florales, ni nada de lo que otros años se hace por esta época». «No estaban las gentes para fiestas en estas circunstancias, y se creyó, por tanto, que no debían celebrarse las ferias de este mes, con más razón por cuanto se consideraba peligrosa la afluencia de forasteros», assegurà la publicació.

Passada la primera alarma sanitària, els Jocs Florals de València es portaren a terme, tot aprofitant la treva que la malaltia va oferir durant la tardor-hivern, huit mesos després, en març de 1885; i tingueren un caràcter benèfic, solidari, ja que els premis varen ser destinats «al socors dels perjudicats per les inundacions d’esta província i per los terratrèmols d’Andalusia», segons que es podia llegir a Lo Rat-Penat. Periòdich Lliterari Quincenal, que estava dirigit Constantí Llombart. A l’igual que la festivitat de Carnestoltes durant el febrer, el certamen prengué un caire caritatiu doble: a favor tant dels damnificats per les inundacions que el riu Xúquer havia provocat en la tardor de 1884 com dels afectats pels terratrèmols d’Andalusia que, en els dies de Nadal, varen assolar les províncies de Màlaga i Granada. Una desgràcia, aquesta darrera, que provocà una allau de solidaritat entre els intel·lectuals d’arreu dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó (i, especialment, de Catalunya). Així, les dues iniciatives benèfiques més sonades varen ser les que encapçalaren l’editor Francesc Matheu –que comptà amb la participació dels valencians Teodor Llorente i Vicent W. Querol– i el poeta Jacint Verdaguer, que, en poques setmanes, edità el poemari Caritat i en destinà els guanys de la venda a les víctimes andaluses.

D’una altra banda, és molt probable que, entre els efectes que provocà «l’hoste del Ganges», tal com era popularment conegut el còlera, calga situar també el retard que experimentà l’edició d’una de les obres senyeres de la branca valenciana de la Renaixença: l’anomenat Llibret de versos, primer aplec poètic de Llorente, que amb tota probabilitat estava previst llançar al carrer en 1884, que és la data que hom consignà a la coberta del volum; però que, finalment, veié la llum durant els primers mesos de 1885. En aquest sentit, en 1983 Lluís Guarner assegurà que l’obra contenia una «anomalia bibliogràfica», ja que si bé la guarda exterior assenyala com a data d’edició l’any 1884, en canvi la portada interior fa constar el de 1885: «¿Es va imprimir la coberta en el 1884 i després la composició del llibre es va fer l’any següent per exigències editorials?», es preguntava Guarner. En la meua opinió, aquesta doble datació ha d’obeir al fet que el llibre havia sigut preparat en 1884, l’any de redacció de l’endreça –malgrat que, com a data oficial, hi figure el 13 d’abril de 1885, «dia de Sant Vicent Ferrer»– i del poema titulat «Cant darrer». Però, per raons segurament alienes a la voluntat de l’autor, com ara l’epidèmia de còlera que es declarà en juny de 1884, la impressió es postergà fins a l’abril de 1885.

No tot, però, varen ser contratemps per a la producció literària. El còlera també esperonà diverses obres literàries, entre les quals –i a banda del ja esmentat poemari Caritat, de Verdaguer– destaca la comèdia en valencià Els microbios, de Manuel Millàs, que s’estrenà el 4 d’octubre de 1884 al Teatre Russafa. Un sainet en un acte i en vers que va gaudir d’un notable èxit; i que, tal com afirmà Jaime Millàs, «consisteix en una reconstrucció humorística del que va significar per a València la tràgica epidèmia de còlera de 1884 i 1885», ja que «la por a contagiar-se generà situacions de convivència dramàtiques i, alhora, còmiques».

A propòsit d’aquesta peça teatral, en octubre de 2014, durant la presentació del volum Sainets valencians (1871-1891) de Manuel Millàs, que edità la Institució Alfons el Magnànim, Jaume Lloret i Esquerdo va afirmar que el sainetista «pertanyia a una família burgesa de comerciants de la seda i d’hisendats rurals. A més a més, era un alt funcionari de la Diputació de València i, per tant, devia participar de la ideologia dominant en el sistema polític de la Restauració». «Crec que, en el fons», continuava Lloret, «estos interessos econòmics i ideològics de la classe social dirigent motivaren també a l’autor Manuel Millàs a escriure Els microbios amb el clar propòsit de menysvalorar el perill real que hi havia de contagiar-se del còlera i, així, disminuir l’alarma que començava a introduir-se entre la població de la ciutat de València per les notícies que arribaven d’Alacant». Unes afirmacions que jo no tindria cap inconvenient a subscriure si no fora perquè, com sabem, tres mesos abans de l’estrena, els representants d’aquesta mateixa classe social dirigent havien cancel·lat la Fira de Juliol per a evitar aglomeracions i per considerar perillosa l’afluència de forasters; unes dades que el text de Lloret passà per alt, i que per a mi són crucials.

En referència a la nova epidèmia de còlera que afectà el territori valencià entre juny i novembre de 1890, el primer que cal destacar, tal com ja ha sigut anunciat, és que tornà a provocar la suspensió dels Jocs Florals de València. Així, a propòsit de l’anomenada «festa de la poesia valenciana», l’Almanaque Las Provincias explicava que en la junta directiva de Lo Rat Penat «celebrada en 9 de mayo quedaron nombrados jurados mantenedores para los Juegos Florales [...] D. Luis Cebrián Mezquita, D. Eduardo Amorós Pastor, D. Joaquín Serrano Cañete, D. Vicente del Cacho, D. Francisco Peris Mencheta, D. Eduardo Escalante, D. Ignacio Vidal Teruel y el Excmo. Sr. D. Francisco Pi y Margall, a quien se encargó el discurso que es costumbre pronunciar en estas solemnidades. También en la indicada sesión se acordó dar la función dramática que la sociedad celebra anualmente en el Teatro Principal, y cuando ya estaban hechos los preparativos de esta, y ya se había publicado también el Cartell de los Juegos Florales, presentose el cólera en Valencia y tuvo que suspenderse todo».

Finalment, cal constatar que, tal com ha estudiat Josep Enric Estrela, una de les iniciatives socials i culturals més interessants que, arran de les epidèmies colèriques de 1884-1885 i 1890, varen posar en marxa alguns protagonistes de la Renaixença valenciana està constituïda per la creació de l’associació humanitària i benèfica La Creu Blanca, que impulsà i liderà Llombart per tal de «combatre la desprotecció dels més necessitats» i «prestar serveis assistencials domiciliaris».

D’aquesta manera, en 2003 Alicia Peris León va assenyalar que l’escriptor ja intentà posar en marxa aquell projecte assistencial amb motiu del còlera que trasbalsà la ciutat de València en 1885. Però que, tanmateix, els estatuts de la societat no varen rebre el vistiplau del governador civil de València fins al desembre de 1887. En conseqüència, a partir d’aquella data la junta directiva de La Creu Blanca –que començà a treballar amb motiu de la invasió colèrica de 1890– quedà constituïda per: Constantí Llombart, que n’ocupà la presidència honorària; Fèlix Pizcueta, que se’n feu càrrec de l’efectiva (a la seua mort, esdevinguda en agost de 1890, fou substituït per Edmundo de C. Bonet); Vicent Blasco Ibàñez i Josep Nebot, vicepresidents; i Ramon Andrés Cabrelles, que n’ostentava la secretaria.

Segons ha destacat Estrela –tot seguint Peris–, el 29 de juny d’aquell any el nombre de socis de La Creu Blanca ascendia a 80; «i la seua comesa principal era ja posar-se al servei de les autoritats per atendre serveis sanitaris, tant posant a llur disposició personal facultatiu com recursos operatius, i en segon lloc organitzar la beneficència domiciliària», per tal que els pacients més humils i les seues famílies tingueren accés als productes i les atencions bàsics. «La Creu Blanca donava quotidianament almoina als pobres a la seu de Lo Rat Penat i repartia ajudes, i els membres estaven disposats a prestar serveis humanitaris en les llars dels malalts», assevera Estrela. I funcionava, per cert, de manera coordinada amb el consistori municipal, ja que la societat «s’organitzà per districtes i posà un guàrdia permanent en la casa de socors a les ordres de la central sanitària de l’Ajuntament».

Pel que fa a les fonts de finançament, tant Estrela com Peris expliquen que l’entitat rebé nombroses donacions i es creà una comissió encarregada de recollir i repartir abonaments de cuina per als pobres. I també que, amb l’objectiu de recaptar ingressos, organitzaren una funció teatral benèfica per a la qual Llombart i Cabrelles escrigueren, a quatre mans i «en breves horas», una obra dramàtica en castellà que es titulava La Cruz Blanca i era «en un acto y en verso»; i que, com Els microbios, fou estrenada en el Teatre Russafa el 23 d’octubre de 1890.

En desaparéixer l’epidèmia, els responsables de La Creu Blanca «acordaren estudiar un pla general de Beneficència als pobres i eradicar la mendicitat». Cosa que assenyala de manera diàfana quina era la intenció última d’aquell projecte d’assistència i voluntariat nascut des de les rengleres literàries; i, més concretament, de l’esforç de diversos membres de la branca valenciana de la Renaixença. Un moviment cultural que, vist d’aquesta manera, igual no fou ni tan esquifit ni tan frustrat com hom s’ha cansat de repetir... sense analitzar ni els seus fruits ni, menys encara, els condicionants polítics, socials i culturals contra els quals varen haver de lluitar els seus protagonistes.

L’epidèmia de còlera que, entre juny de 1884 i setembre de 1885, assolà el territori valencià pot ser qualificada, sense cap dubte, com la més letal de totes les que s’hi varen registrar al llarg del segle XIX: des de 1834 fins a 1890, si més no. En base a la seua gran repercussió i mortaldat, són nombrosos els testimonis públics –notícies, informes, articles de premsa...– que en donen compte. Però, per les seues peculiaritats i caràcter confidencial, voldria cridar l’atenció sobre alguns documents escassament coneguts que contenen al·lusions als múltiples entrebancs i preocupacions que aquella malaltia comportà en la quotidianitat dels vora 150.000 habitants amb què aleshores comptava València capital.

D’aquesta manera, l’epistolari del poeta, periodista i polític Teodor Llorente Olivares (1836-1911), integrat a dia d’avui per més de 1.800 cartes, recull diverses referències a una epidèmia que, sens dubte, capgirà la vida dels valencians. Seguint l’ordre cronològic, la primera al·lusió es troba a la missiva que, durant la tardor de 1884 –al voltant del 15 de novembre, segons els meus càlculs–, l’escriptor adreçà al seu amic Vicent W. Querol, que aleshores residia a Madrid. Així, Llorente iniciava aquella lletra assegurant que, a la Ciutat del Túria, havien passat «un verano y un otoño llenos de tribulaciones»: «primero, con la amenaza del cólera, y ahora un cataclismo para la provincia», en referència a les inundacions que, durant els primers dies de novembre, provocà el desbordament del riu Xúquer. El daltabaix que ocasionaren totes dues calamitats degué resultar certament angoixant per a la població: «estos males [...] alcanzan a muchos», lamentava el poeta; per a, poques línies després, constatar que «ahora tenemos el cólera en Beniopa: no lograremos tranquilidad ni en verano ni en invierno».

Al cap de cinc mesos, el 16 d’abril de 1885 i mentre comunicava novament a Querol –que s’havia manifestat inquiet per la complicada situació que es vivia a València– les darreres novetats sanitàries, Llorente tornava a referir-se a les tan temudes invasions colèriques: «Aquí, sin sosiego por las noticias de los casos. Éstos parece que han concluído de veras en Játiva. Pero hay chispazos en algunos pueblos. Ayer avisaron un caso en Ayacor, y dos en Canals. Si siguiese este fuego graneado, no sé si me atreviría a ir a Barcelona. [Josep] Aguirre y Federico Doménech quieren ir también. Veremos si podemos lograr este gusto». Per cert, la projectada anada dels valencians a la Ciutat Comtal –que finalment sí que pogueren realitzar– tenia per objecte assistir al certamen literari dels Jocs Florals de Barcelona, que aquell any varen ser presidits per Querol.

Cinc setmanes després, el 27 de maig, Llorente s’adreçava per carta a un dels seus grans amics vigatans, mossén Jaume Collell –que, dos mesos abans, havia visitat València per a participar com a mantenidor en els Jocs Florals de Lo Rat Penat–; i, en referència a la passa que s’aveïnava, li assegurava que «esto está mal; aunque se trata de ocultarlo, el cólera nos rodea por todas partes, y han saltado algunas chispas a la ciudad. Hasta ahora no han prendido, pero milagro será que nos libremos de la epidemia. Pida usted a Dios que haga ese milagro, porque en Valencia aún queda buena gente y creyente, no enteramente indigna de su misericordia». ¿Qui tractava d’ocultar que la situació sanitària era dolenta i la invasió del còlera, imminent? Doncs, sens dubte, les autoritats polítiques, que potser albergaven la càndida intenció d’evitar així l’alarma social.

El 7 de juny, quan el bacteri es trobava en procés d’expansió, el director de Las Provincias escrivia a un altre dels seus amics catalans, el crític literari Francesc Miquel i Badia; i, amb un to encara més tràgic que el que havia utilitzat amb Collell, li assegurava que «aquí estamos mal, y temiendo estar peor. Va picando la epidemia, y temo que la desarrollen los calores». I en referència a les inoculacions que, des de setmanes enrere, estava portant a terme a València el metge i bacteriòleg tortosí Jaume Ferran i Clua, afirmava: «Lo de Ferran va muy bien: yo no creo, ni niego; dudo, pero los hechos me van inclinando a la esperanza. La estadística está al lado del Doctor, hasta ahora. ¡Qué gran triunfo, si el resultado fuese completo!». Un comentari que assenyala que, davant d’aquells experiments mèdics, Llorente mantenia una actitud entre escèptica i pràctica: de simpatia moderada que, com de seguida comprovarem, amb els dies es transformà en ver entusiasme cap el facultatiu.

Així ho confirma una altra missiva escrita poques jornades després, en plena escalada de la malaltia, aquesta vegada adreçada a l’escriptor i polític català Víctor Balaguer, amb qui el valencià mantingué una llarga i conseqüent amistat que durà més de tres dècades i mitja. Llorente iniciava la carta explicant-li que «no le había escrito antes» perquè «atravesamos en esta ciudad circunstancias tan críticas que no me han dejado sosiego para ello. Alrededor de mi casa ha habido diez invasiones y cuatro fallecimientos del cólera. ¡Dios nos saque en bien de esta prueba!». I, ràpidament, li assegurava que «yo tengo vacunada y revacunada a toda la familia; esto nos da ánimos, porque, hasta ahora, el procedimiento de Ferran da buen resultado». Veiem, doncs, que els possibles dubtes del poeta respecte a la vacuna ja havien quedat dissipats.

I en la mateixa línia s’expressava en la nova epístola que redactà abans d’acabar el mes de juny, ara dirigida al magistrat alginetí –i, com Querol, amic íntim seu– Vicent Greus, en assegurar-li que, dels membres de la colla que integrava la tertúlia del diari Las Provincias, «se han vacunado ya Federico [Doménech], [Artur] Lliberós, [Lluís] Albert, [Josep] Brel, [Josep] Aguirre, [Lluís] Tramoyeres. Los dos hermanos [Felicíssim Llorente i ell] tenemos vacunada toda la familia». La qual cosa indica que una bona part de la intel·lectualitat valenciana es posà, sense dubtar-ho, en mans del Dr. Jaume Ferran (que, tanmateix, en segons quins cercles socials fou molt qüestionat). «Ramon Ferrer [...] es el primero vacunado por el Dr. Ferran», havia escrit el nostre autor, en referència a un altre dels seus amics, en una carta redactada dos mesos abans.

A la ciutat de València, el còlera va assolir el seu punt àlgid durant la primera setmana de juliol (el maximum se situà el dia 5, amb la defunció de 217 persones). I quan ja s’havia superat la pitjor part, el 20 d’aquell mes, el nostre escriptor, impressionat encara per la tragèdia viscuda en les jornades precedents, però una mica alleujat per la baixada de les infeccions, en realitzava un succint report d’urgència en una missiva dirigida al poeta català Josep Franquesa i Gomis: «Aquí hem passat moltes angúnies perquè el còlera ha fet més víctimes de les que s’han dit. Ara –¡gràcies sien donades a Déu!– ha amainat prou. No havem tingut novetat en la família, que és llarga; tampoc entre els amics més íntims. Lo Rat Penat no ha perdut fins ara a ningun soci». Per a finalitzar afirmant: «Molt desitxe que se lliuren vostés d’aquesta plaga; i que, passada la borrasca, pogam celebrar-ho reunint-se de nou en alguna d’eixes “anades” tan delitoses, a les que promet no faltar, Déu volent». Amb les «anades», Llorente es referia a les trobades i excursions històriques –com ara la que en maig de 1882 els portà a visitar els monestirs de Poblet i Santes Creus i les ciutats de Valls i Tarragona– que, periòdicament, realitzaven junts els principals escriptors catalans, mallorquins i valencians. El paràgraf, per cert, assenyala també que el nostre autor, periodista experimentat i cap del Partit Conservador a València, desconfiava de les estadístiques oficials; si més no, de les referents al número de morts que havia provocat l’epidèmia.

D’una altra banda, el 24 de juliol el director de Las Provincias anuncià al crític i literat sevillà Manuel Cañete que li acabava d’enviar, per correu postal, un exemplar del Llibret de versos. El cas és que el poemari llorentí havia vist la llum durant el mes de maig; però, «habiendo coincidido con su publicación la venida del cólera, no he podido pensar más que en la defensa de la familia y de la mucha gente que de mí depende, y a la cual no debía abandonar. Ahora que amengua la epidemia –gracias a Dios–, vuelvo a acordarme del pobre Llibret, y lo remito a usted, recomendándolo a su amable indulgencia». La qual cosa assenyala: d’una banda, la gran vocació familiar que sentia Llorente (i que explica, en part, perquè rebutjà les diferents proposicions que li varen fer d’anar a viure a Madrid); i, d’una altra, que a finals de juliol la ciutat de València començava a recobrar, a poc a poc, el seu ritme habitual. I això malgrat que el dia 31 encara es registraren 19 defuncions.

Finalment, i a mode d’anècdota, val la pena esmentar també la breu nota que, en una data indeterminada de l’any 1885 –molt probablement, durant el mes de maig; és a dir, a l’inici de l’onada colèrica–, Llorente adreçà al seu íntim amic i company de fadigues literàries, l’autor teatral Eduard Escalante. Un succint escrit en què, en to francament jocós, li inquiria: «¿Se ha acordonado usted ya? Esto preguntan los tertulios, y no sé qué contestarles. El caso es que las noticias de hoy son muy buenas; pero como usted no viene por aquí, no las sabrá». La pregunta i el comentari venien a compte de la gran por –«irresistible», segons els editors del tercer volum de l’Epistolari Llorente– que el d’El Cabanyal manifestava davant la possibilitat de contagi. I que el portà a confinar-se a casa abans fins i tot que la malaltia realitzara acte de presència en els carrers de la Ciutat del Túria.

Com no seria d’immens el pànic que l’autor de Tres forasters de Madrid sentia envers el còlera que en la lletra –abans esmentada– que Llorente adreçà al magistrat Greus podem llegir: «Escalante está apuradísimo; tiene miedo a todo, y no se ha querido vacunar porque le horrorizan los microbios, aunque sean domesticados». De fet, cinc anys després, en juliol de 1890 i a propòsit d’una nova onada colèrica, el propi dramaturg arribà a manifestar, en carta al poeta, com de superat se sentia per «la influencia que la epidemia ejerce sobre mí, y que no puedo vencer». Uns comentaris que parlen del caràcter certament aprensiu i pusil·lànime que devia posseir el famós sainetista.

La desena de referències que acabem de repassar, extretes de la riquíssima col·lecció epistolar de Teodor Llorente que ha arribat fins als nostres dies, ens permet aproximar-nos a la manera com visqueren –com sentiren i patiren– alguns dels principals intel·lectuals valencians del darrer terç del segle XIX una epidèmia de còlera que, durant quinze mesos, condicionà la vida a la Ciutat del Túria: enfosquí el seu cel clar i mantingué els habitants amb l’ai al cor. I, en conseqüència, conéixer nous detalls al voltant dels protagonistes d’un dels moviments més negligits de la nostra història literària i cultural: la denominada Renaixença valenciana.

*Rafael Roca, Universitat de València