Qualsevol crisi, siga econòmica o sanitària, sempre és sinònim de desigualtat. Històricament, els col·lectius més vulnerables de la societat han estat els primers en patir les seues conseqüències dels moments d’incertesa extrema com l’actual. Especialment afectats són els menors i dones amb càrregues familiars que majorment treballen en allò que s'anomena els sectors econòmics no formals: netejadores de la llar, cuidadores de persones dependents o treballadores agrícoles de temporada.

A Ontinyent, el pressupost municipal va destinar per a les famílies usuàries de Serveis Socials durant gener i febrer més de 37.000 € per a un total de 284 beneficiaris entre famílies i unitats de convivència. Amb l'arribada de la pandèmia, aquest tipus d’atenció bàsica ha augmentat fins a 417, el que representa atendre unes mil persones. Com a Govern, aquest increment d’un 47% en atencions social, ens ha fet replantejar-nos seriosament la situació actual i entendre que l'epidèmia tindrà un final, però fins a eixe moment hi ha un objectiu ferm i innegociable: protegir i prioritzar l'estabilitat econòmica, social i emocional de la nostra ciutadania i del nostre poble.

Malgrat tot, aquest 47% al qual feia referència mostra un perfil molt concret que se centra majoritàriament, com havíem apuntat, en les dones amb treballs precaris i sense contractes laborals. Són persones que treballen netejant domicilis, al camp, cuidant persones majors, etcètera, i que s'han vist totalment desemparades econòmicament amb l'aturada laboral que ha patit el país.

Es tracta d’un problema estructural motivat per la segregació del mercat laboral que fa que les dones se situen en els sectors més precaris, una major temporalitat i/o parcialitat i més dificultat per a millorar la seua posició laboral u ocupar llocs de major responsabilitat, la qual cosa acaba fent que les dones perceben salaris més baixos. Tot açò, acompanyat per la manca de mesures de conciliació per part de l’administració i de les empreses i la implicació dels homes en la cura i l’assumpció de responsabilitats familiars, fa que les dones siguen les primeres en patir qualsevol crisi com la que estem vivint.

L'existència arreu de tot el territori espanyol del treball no formal s'assembla a una pandèmia d'aquelles que sols es poden combatre amb intel·ligència i bones pràctiques, perquè les conseqüències socials que pateixen tots els treballadors i treballadores en situacions de crisi com l'actual, són devastadores. En aquest sentit, l’Ajuntament d’Ontinyent, a banda d’estar atenent l’emergència, treball en un pla per a la millora de l’ocupació de les dones més de la ciutat. ¿I per què se centrem en les dones? Doncs perquè, com estem vegent, són la part de la població amb una xifra d’atur més elevada i que assumix la majoria del treball no formal, especialment, en l’àmbit domèstic.

Aquests dies tenim sentiments enfrontats, ja que per una banda hem tingut un nombre molt baix de contagis de COVID-19 en la nostra població, que ha actuat amb molta responsabilitat i que aprofite per a donar-los l'enhorabona i incidir amb la necessitat de no abaixar els braços i seguir mesures tan senzilles com llavar-se les mans i portar mascaretes confeccionades, majoritàriament, per les nostres dones. Per altra banda, ens preocupa veure l'augment en les sol·licituds d'ajudes als Serveis Socials el qual -segons els tècnics-, no serà un increment esporàdic sinó que es mantindrà o augmentarà notablement al llarg dels pròxims mesos.

Per tant, podem apreciar com la corba d'infectats de la COVID-19 va aplanant-se a mesura que passen les setmanes però hi ha una corba invisible que no deixa de créixer: la corba de la desigualtat. La situació extraordinària que vivim ens convida a la reflexió, a la qual hem d'aplicar-li una mirada sociològica més enllà de l'econòmica, per entendre que la precarietat laboral i la vulnerabilitat social afecten una grandíssima part de la població, on en molts casos les dones són les més pobres entre els pobres.

A Ontinyent, estem aplicant tots els mètodes necessaris per a prioritzar i agilitzar els tràmits perquè cap persona -indiferentment de la seua procedència, sexe o edat- es quede sense menjar o tinga qualsevol mancança de les necessitats bàsiques.

Els moments de crisi són durs però també mostren la part més humana de les institucions perquè no podem soltar la mà d'aquella persona que ens demana ajuda. Sens dubte, han de ser les institucions públiques amb mesures contundents i efectives les que no deixen caure a les persones que es troben dintre d'aquesta corba, de la qual esperem dues coses: que cresca el menys possible i que cada dia siga menys invisible. I ahi, l’Ajuntament d’Ontinyent va a estar per no deixar que ningú es quede al camí.