S’han pres decisions encertades sí, però també errònies, i permeteu-nos dir-ho, sobretot de cara als més menuts. Fa unes setmanes, el ministeri hagué de recular en la seua prohibició a que les criatures eixiren al carrer, després que moltes famílies que ja no podíem més, llançàrem el crit al cel i amenaçàrem amb una insubmissió sense precedents.

I és que al llarg de tota aquesta crisi, els més petits no han estat al centre de les decisions, diríem que no han estat a les decisions (ni al centre ni al costat). Veiem com s’estan regulant tornades als centres laborals, als bars, a les platges i cinemes, inclús comença a perfilar-se la tornada als camps de futbol amb el pas a la fase 3, però la tornada a les escoles i instituts està lluny de ser resolta. Ni famílies ni professorat tenim informació de com serà aquesta tornada que cada cop està més a prop.

Així, ens apropem al mes de setembre amb una incertesa total, o pitjor encara, amb una informació (informal això sí) que parla d’una escola que sembla una peli de terror, amb alumnat i professorat separats 2 metres sense poder compartir espais ni tenir contacte humà, amb mesura de temperatura a l’entrada del centre i amb un missatge subjacent que diu als més menuts els teus amics i amigues són perillosos, i tu també ho ets. I tot, per una (necessària, ho sabem) política de prevenció de riscos laborals. Ningú no volem que professorat i criatures es troben davant una situació de risc, però creiem que és evident que hi ha una sèrie de riscos que no s’han avaluat: el risc a patir malalties mentals i tenir una petjada psicològica que quede per a sempre en la comunitat educativa.

No sabem com serà l’escola que ve, però sí que hi ha certes pinzellades que apunten cap a dues solucions diferents: mentre a Catalunya i País Basc s’han reobert centres amb distanciament social, mascareta i hidroalcohol, ens arriben notícies d’altres països que semblen un cant de sirena, perquè ens parlen d’escoles que s’han reinventat de dalt a baix, treient les aules a l’aire lliure, amb grups reduïts (grups bombolla els anomenen) que els permet tenir contacte dins el grup, oferint així una opció molt més humana i empàtica cap a les necessitats de menuts i també del professorat.

Cal pensar les conseqüències que pot tenir una tornada a unes aules distòpiques on el contacte humà siga considerat un perill. Creiem realment que l’alumnat voldrà anar a una escola amb eixes condicions? I el professorat? Quin efecte tindrà en l’abandonament escolar i la falta de motivació? Pot ser calen molts recursos per a canviar el model d’escola, però potser també, el remeï en aquest cas siga pitjor que la malaltia.

*Mireia Alonso-Monasterio, membre de la Junta Directiva de l’AMPA CEIP Lluis Santàngel (El Saler, València)