Ara que les veus airades pareix que es dediquen a altres coses, recorde una conversa que vaig tenir fa un parell de mesos amb una amiga, funcionària municipal jubilada, sobre la reurbanització de la Plaça de l’Ajuntament. Ella, després d’una vida laboral en la que ha hagut de patir per a mantenir la dignitat al llarg dels governs de la corrupció, es mostrava meravellada pel que s’ha fet ara, que considerava extraordinari i valent. I pense que eixos qualificatius estan ben trobats.

Desprès de tants anys amb la plaça central de València convertida en una súper rodona entregada al trànsit, una autèntica estació d’autobusos dispersa per la seua superfície, unes voreres que podrien qualificar-se d“atemptat urbanístic” -no haurà provocat pocs bacs i girons de peus eixe maleït marbre!- on els vianants no podien transitar còmodament per l’estretor d’espais de pas i l’ocupació de les taules d’hostaleria, unes tendes de flors amb discutible estètica de panteó... desprès de suportar tot això tant de temps, que per fi es tracte d’acabar amb el desgavell ben bé es pot qualificar d’extraordinari. Almenys, en esta ciutat, perquè en altres hauria sigut d’allò més ordinari.

I valent, perquè, es faça el que es faça en eixe espai, l’experiència ens ensenya que eixes veus que sempre estaran en el pitjor -ja els va bé una ciutat sense urbanitat- amollaran cabassades de destarifos que, destinades al públic més incivil, ofegaran la crítica raonable. Estant com estem acostumades que es tracten amb immerescuda i poruga deferència eixes ocurrències malintencionades, cal aplaudir este nou estil i animar que s’avance amb seguretat per eixa via. A veure si progressem i podem deixar de considerar valent el que només hauria de ser normal.

Perquè d’això es tracta, de progressar, de posar el rellotge en hora desprès de dècades d’endarreriment, que ací no s’ha inventat res: el que es fa ara porta anys fent-se per tot arreu. A Copenhagen, a Gasteiz, a Vancouver, a New York... llevar espai al cotxe per a donar-lo a les vianants és una fórmula d’èxit urbà assegurat tan evident que, si no sabérem d’on venim, no es comprendria que no s’haja aplicat ací des de fa temps.

Especialment oportú és que, a més, la urbanització transitòria es faça amb tècniques d’urbanisme tàctic, com ja es va fer a la Plaça del Mercat i s’està fent a les de Pintor Segrelles i Sant Agustí. Eixes tècniques, que, inspirades per l’urbanista Jan Gehl, també es van emprar per a intervenir al traçat de Broadway per Manhattan i remodelar Times Square, presenten dues avantatges. En primer lloc, que, amb un cost baix, donen ràpidament resultats i informació que ajudarà a millorar l’actuació i encertar amb la solució definitiva. En segon lloc, que el temps fins arribar a ella (que, ai, amb la nostra burocràcia poden ser molts anys), “el mentrestant” que li diuen, passarà ja sense cotxes pel mig. Si són un problema obvi, per què hauríem d’esperar a tindre-ho tot perfectament projectat per a gaudir de l’espai?

I, per cert, havent citat Times Square, cal assenyalar que, si comparem, la Plaça de l’Ajuntament, de moment, ix guanyant per la qualitat material de l’actuació provisional i pel seriós estudi del trànsit que ha permés l’alliberament de tanta superfície. Així, mentre a New York l’espai recuperat per a vianants ha quedat discontinu al mantenir completa la xarxa de trànsit rodat, a València s’ha aconseguit la unitat espacial al convertir en zona de vianants el carrer de la Sang.

Esperem que es mantinga el bon criteri muntant un concurs internacional ben plantejat i amb un jurat competent (assignatures encara pendents a València) per a dissenyar l’esperada solució definitiva. I, com no, que es compte amb la gent des del principi per a definir eixe disseny. Si, a més, s’avança en la reducció del trànsit alliberant tota la superfície, es millora climàticament amb arbrat i paviments drenats, es potencia el paper de la plaça dins l’eix Nord-Sud per a vianants que haurà d’articular el Centre Històric des de l’Estació del Nord fins la del Pont de Fusta i, ara que hem comprovat que es pot viure sense mascletades, s’aprofita per emportar-se-les a un altre indret on càpiguen folgadament com ja es va fer amb els castells... es podria fregar la perfecció!

I, sí, els tests. Allà estan. Són verds i ben grandots. O potser no ho siguen prou quan un percentatge tan alt dels experts convocats a opinar sobre l’assumpte no ha aconseguit pixar dins d‘ells. Serà que és difícil fer-ho mentre te l’agafes amb paper de fumar. O serà l’edat.

Però no, perquè també sou ignorants i no teniu ni idea del que us convé, de com de gran és la nostra força i de la poca que en teniu vosaltres. Per això, us penseu que podeu fer alguna cosa per evitar el que anem a fer. I no podeu: farem el que voldrem. Ampliarem el port fins on ens done la gana. I la ZAL, per molt que diguen els tribunals que és il·legal, també la farem, perquè recorrerem les voltes que calga. I foteu-vos, que ho farem amb els vostres diners. Somieu truites si penseu que ho aneu a impedir. I l’accés Nord i l’AVE els passarem pel mig de l’Horta si ens va bé així. Ja podeu ploriquejar, que això és inevitable.

Com inevitable és que fem tres torres (o quatre, o cinc...) al costat del Botànic o que travessem el Cabanyal, eixe grapat de barraques de fang i pallús que no interessa a ningú, amb una avinguda com Déu mana per arribar en cotxe a la mar. I podrem arribar-hi per allà o pel riu, perquè, una volta desviat, l’anem a omplir de carreteres. I, mentrestant, vosaltres demanant que es faça un jardí... un puto jardí! No podeu ser més ridículs: si encara voldreu parar la urbanització del Saler! Sí, i llevar el passeig marítim tan bonic i tan alt que hem construït. I refer aquelles dunes que només feien que molestar, no?

Doncs no. No esteu bé, no. I, feu-vos a la idea, no aneu a aconseguir res. Res!

Em ve açò al cap, pense, perquè últimament m’he trobat en un parell de situacions en les quals persones que, en principi, estaven d’acord amb la necessitat de protegir certs béns patrimonials, desconfiaven de la conveniència d’obtenir la protecció i la intervenció dels organismes encarregats per la llei d’exercir la tutela sobre el nostre Patrimoni. I és que a la protecció li està passant com al rescat, paraules en principi positives (en situacions de risc haurien d’agrair-se el rescat i la protecció) que han adquirit tal connotació negativa que ni els països en crisi volen ser rescatats ni els titulars de béns patrimonials amenaçats volen que siguen protegits. Una paradoxa que convé explicar.

La conservació del Patrimoni passa per quatre accions: valoració, recuperació, restauració i reutilització. La primera, afortunadament, cada vegada és més senzilla: excepte en casos d’especial incivilitat i/o interessos perversos, els valors del Patrimoni i el deure de conservar-los estan generalment reconeguts. La segona és més complicada i massa sovint implica lluites ciutadanes per a evitar que l’especulació i la ignorància passen per damunt dels valors patrimonials. Però el problema que ens ocupa ve quan, arribat el moment de restaurar i reutilitzar, apareixen les persones, tècniques dels departaments municipals o autonòmics, que tenen l’obligació i la potestat legals d’exercir la tutela patrimonial. Eixa tutela, a banda de protegir els valors, hauria de comportar una ajuda experta per a trobar i fer viables les millors solucions. Però sovint es tradueix en entrebancs tècnics i burocràtics per a realitzar les actuacions rehabilitadores que persones agosarades (o innocentment inconscients) s’han llençat a promoure. I també en despeses que, sense la protecció, probablement no s’haurien produït. Una tutela negativa que, costant temps i diners, suposa un maltractament dissuasiu, i esdevé excusa per a refusar-la i executar actuacions al marge de tot control.

No és per tant d’estranyar que a massa gent se li vagen les ganes no només de restaurar i reutilitzar, sinó fins i tot de valorar i recuperar: un lamentable pas enrere per a la cultura que, fent costat a l’especulació, la ignorància i la mala idea munta un quartet apocalíptic per al Patrimoni. Recordem, per exemple, la desgraciada història de la desaparició de la magnífica fàbrica Feycu a Xirivella que, justetet desprès de rebre una visita tècnica ‘in extremis’, de cara a la seua possible conservació, la propietat, olorant-se el risc de la protecció i emparant-se en la inacció administrativa, es va afanyar a enderrocar. Ningú des de la cultura justificarà bestieses com eixa, però molta ceguesa ha d’haver per a no veure que alguna cosa no funciona com cal en una organització protectora que es mostra tan inefectiva. 

El concepte de Patrimoni és modern i és cultural -és a dir: social-. Si la nostra societat valora especialment algunes obres humanes -i així convé que siga, perquè són les empremtes més valuoses que la cultura deixa al territori-, ha de posar, com a societat, els mitjans per a protegir i transmetre a la posteritat eixes obres en les millors condicions. I això no és ni just ni encertat carregar-ho exclusivament sobre els muscles de les persones que posseeixen i/o habiten eixos béns patrimonials: si els valorem com a societat, és una responsabilitat social assumir el cost que eixa protecció genere, de manera que esta passe a ser una circumstància afortunada que ajude a conservar-los. Raó de més si, amb tota justícia, exigim una reciprocitat que ens garantisca poder gaudir-los.

Eixa sí que seria una tutela positiva, un regal per a la societat que de segur no seria rebutjat. I, si per motius patrimonials es considera imprescindible corregir alguna actuació que s’ha permès i fet de forma històricament legal (siga retallar l’altura d’un edifici que destorba la percepció d’un monument, expropiar una propietat que l’afecte o realitzar alguna intervenció que millore l’entorn o el bé), s’ha de fer de manera que es compense justament el seu cost. Que el valor patrimonial siga premiat en comptes de castigat.

I, atesa la mala afició de les nostres administracions a dilatar en terminis geològics la resolució d’estos assumptes, cal que eixa tutela positiva que ací demane es plantege de manera clara des de l’inici del procediment, evitant així per endavant tota sospita de violència administrativa que, segons la pràctica actual, s’han ben guanyat. No siga cosa que s’escampe la sensació que sense Autoritat Patrimonial viuríem millor.

Carmel Gradolí és arquitecte.

Però, com les coses mai tornen exactament al mateix lloc, també passa que ara, i cada vegada més, la gent demana participar en les decisions públiques que li afecten i, especialment, en aquelles que tenen a veure amb les intervencions al seu entorn. Sent eixa gent que no hi ha prou amb votar cada quatre anys uns representants polítics que difícilment podran encertar en totes les necessitats concretes de la població quan actuen. Més encara quan moltes d’estes actuacions es fan mitjançant una cadena tècnica de decisions que acaba d’allunyar-les de la realitat de les persones a les quals, suposadament, van dirigides. Però la participació és un dret. Com ho és el que les actuacions que entre totes paguem siguen beneficioses per a nosaltres i el nostre medi.

Però la participació no només és un dret, sinó una obligació si volem que la nostra societat es puga considerar democràtica i un element d’èxit per a les actuacions que ens afecten. Efectivament: si una actuació es decideix de forma participada, té totes les probabilitats de resultar exitosa al néixer compresa i assumida per la societat a la qual ha de servir.

Per això, cal exigir que les actuacions sobre l’espai urbà, les infraestructures, els equipaments, el paisatge... el territori al cap i a la fi, es pensen contant des del principi amb la gent i/o en resposta a les seues demandes. Hi ha legislació per a açò -europea, estatal, autonòmica- que diu concretar el dret a la participació ciutadana generalment reconegut, però, desgraciadament, els mecanismes que s’estableixen són, en general, optatius per a les administracions i els resultats de la participació només acostumen a considerar-se a efectes informatius. Fins i tot els processos reglats i obligatoris, com són els tràmits d’exposició pública i els períodes d’al·legacions, no comprometen els organismes promotors, que poden obviar les al·legacions per raonables que siguen. A més d’obligar a la ciutadania interessada a estudiar documents habitualment llargs i complexes en terminis sempre breus.

L’alternativa està en fer que, des del principi, les actuacions compten amb eixa ciutadania. Respondre a les demandes espontànies, fer pressuposts participatius... tot això són passos en la direcció correcta, però, una vegada encetat el camí, cal continuar-lo amb la incorporació de processos participatius i de disseny col·laboratiu per a la definició de les actuacions. Som conscients de les reticències que esta idea provoca en moltes autoritats -deixeu-me a mi, que m’han triat per a arreglar el món o, al menys, lo meu-, administracions -prou d’embolic tenim amb la paperassa d’ara per a afegir-ne de nova i, a més, tindre a la gent marejant!- i tècnics -pels quatre xavos que cobrem per feines cada vegada més complexes, ara, de regal, haurem de “fer participació”-, però també cal ser-ho de que eixes reticències es donen, sobre tot (perquè la bona fe cal suposar-la), pel desconeixement del que significa, com es desenvolupa i quins resultats pot donar la participació.

La participació significa treballar la cosa pública de forma transparent i propera, donant resposta a un dret de la ciutadania. Es desenvolupa mitjançat processos dissenyats i conduïts per persones tècniques especialitzades, per a que eixos processos siguen adequats al temps, les circumstàncies, la població afectada i els objectius que es busquen. I els seus resultats han de ser coneixements construïts entre totes i decisions col·lectivament consensuades, de manera que la població afectada puga fer seues les decisions i les actuacions: el que hauria de ser el resultat de qualsevol actuació pública, però amb més probabilitats d’èxit.

Per tant, per a fer efectiva i eficaç la participació, cal incorporar-la des del principi al disseny de les actuacions. De la mateixa manera que està assumit que calen arquitectes i enginyers per a redactar els projectes, que cal fer estudis geotècnics per a conèixer les característiques del sòl, que cal fer estudis arqueològics per a que les actuacions siguen respectuoses amb el nostre Patrimoni... cal assumir la incorporació als equips de disseny de les actuacions de perfils tècnics especialitzats en participació i considerar les seues tasques una part més del procés de disseny.

Més temps i més diners, pensaran algunes sabudes. Pot ser. Però quan els processos s’allarguen de manera insuportable pels passejos que fa la paperassa entre les taules de funcionariat desbordat per a aprovar i adjudicar les obres, quan els diners es malbaraten massa sovint en sobrecostos, imprevisions, modificacions o actuacions directament inútils o nocives (la ZAL!!)... resulta indecent pensar que donar resposta a les demandes democràtiques de la societat -que, no ho oblidem, és la destinatària final dels treballs i la que ho paga tot- puga ser un problema. Sobretot quan està demostrat que donar eixa resposta és la fórmula segura de l’èxit que cal exigir a les actuacions públiques.