Desde hace una década, en su tienda taller de la calle Peu de la Creu, en Ciutat Vella, María del Mar diseña y fabrica Lolitas, muñecas de trapo personalizadas que pueden parecerse a uno tanto como uno lo desee. A su lado, en el mismo espacio, Imanol inventa y compone lámparas con antiguas piezas de piano y con los restos de plástico que el mar escupe en la playa de Zumaia. En Novedades, una antigua fábrica de lámparas que conserva todo su viejo encanto, ambos sobreviven dando nueva vida a viejos materiales, al tiempo que reivindican lo artesanal, la originalidad y el consumo responsable.

“La crisis hizo desaparecer muchos talleres, pero éste es un barrio muy dinámico y ahora se nota un resurgir, la vuelta de gente que quiere hacer cosas suyas, que abre galerías y tiendas para mostrar su trabajo”, apunta María del Mar. “Son gente que, a menudo, tienen otros trabajos con los que ganan algo de dinero y que luego dan rienda suelta a su creatividad y disfrutan con estos negocios artesanales”, abunda esta partidaria del trueque como forma de operar.

María del Mar, Imanol y su tienda Novedades son sólo un ejemplo del tipo de iniciativas que han servido para elaborar Pamapam, un mapa virtual y colaborativo que localiza los diversos establecimientos de consumo responsable que se pueden encontrar en Barcelona. Impulsado por la ONG Setem Catalunya con el apoyo del Ayuntamiento de Barcelona y recién lanzado a la red, este mapa es una invitación a que compremos con conciencia.

“En plena campaña navideña, época consumista por excelencia, invitamos a la gente a ponerse las gafas de consumo responsable para que vea que el mundo también se puede transformar a partir de la cesta de la compra”, señala Anna Fernández, coordinadora de Pamapam y miembro del equipo de campañas de Setem.

Durante los últimos meses, ella ha dirigido al grupo de “chinchetas naranjas”, unos 15 voluntarios que se han pateado Barcelona para identificar y evaluar los aproximadamente 70 establecimientos que actualmente constan en el mapa. Algunos los conocían personalmente. Otros son sugerencias de gente que ha querido colaborar con la iniciativa. Y todos cumplen con al menos ocho de los 15 criterios de responsabilidad establecidos por la ONG. Aluden, por ejemplo, a la democracia interna de los negocios, al reciclaje, al origen de los materiales y a lo que perciben los productores por ellos.

“Nuestro objetivo era darle de comer bien a la gente y, como montar un restaurante era demasiado complejo, decidimos conformarnos con una tienda desde la que ofrecer productos frescos buenos y asequibles”, cuenta Eva, una de los tres socios de la cooperativa Ceres, una tienda de alimentación situada en la Ronda Sant Pau que también aparece en el mapa de Pamapam.

“Nosotros compramos la fruta y la verdura a los payeses catalanes y a grandes cooperativas locales y les ponemos un margen muy justo para ofrecer calidad a precios de mercado”, abunda su socia Yolanda. “El precio del 80 por ciento de nuestros productos frescos está al mismo nivel de los que se venden en el mercado de Santa Caterina”, añade, consciente de que, a menudo, este tipo de comercios resultan demasiado caros para el bolsillo medio.

Esa circunstancia resulta evidente al mirar las etiquetas de la ropa para niños que venden en Homeonearth, otro establecimiento que, desde la calle Hospital, invita a consumir siendo conscientes de dónde se diseñan y se fabrican los productos que compramos. “Nosotros diseñamos aquí y producimos en países como Nepal y Vietnam, pero sin intermediarios, pagando precios más justos a los productores”, explica Belén, la encargada de esta tienda marcada por el toque nórdico de su dueña, una danesa afincada en Barcelona. “Es cierto que nuestros productos son más caros, pero son naturales, certificados, de comercio justo y han sido fabricados en otras condiciones y con otros materiales”, añade.

A tan sólo unos metros, en la acera de enfrente, el consumo responsable resulta asequible a todos los bolsillos. En Roba Amiga, se pueden encontrar prendas de segunda mano, en perfecto estado, a partir de tres euros. Llegan por toneladas (unas 2.800 este año) a la Fundación Formació i Treball, la entidad de inserción laboral que está detrás de esta tienda. Vendiendo ropa usada y reparando calzado, esta fundación emplea a unas 180 personas, el 60 por ciento de las cuales está en riesgo de exclusión social.

“La crisis ha hecho bajar mucho las donaciones y nos ha obligado a espabilarnos para que las cifras no disminuyeran”, apunta Ingrid Payán, responsable de ropa de la fundación. “Hemos puesto más contenedores –los de color naranja que habitualmente se encuentran en los mercados de Barcelona- y hemos inaugurado un servicio de recogida gratuita a domicilio a través del 010 que, este año, ha recogido 270 toneladas de ropa en casa de los barceloneses”, apunta.

En Oiko Credit, la cosa va de dinero e inversiones con criterios económicos y éticos. No son un banco y no gestionan cuentas corrientes, pero esta cooperativa de crédito permite invertir en proyectos y cooperativas de desarrollo en los países del sur. “Hacemos trabajo en red, nos implicamos en el territorio, damos créditos para que las personas puedan salir de su realidad y acompañamos sus proyectos hasta el final”, asegura Martí Boneta, presidente de la asociación de apoyo que esta cooperativa crediticia de origen holandés tiene en Catalunya desde hace 13 años. Hoy día, cuenta con unos 700 inversores y mueve alrededor de seis millones de euros que contribuyen a mover el mundo.

“Un consumo más racional, próximo y con valores es posible; como es posible huir de la ropa hecha en Bangladesh en condiciones de esclavitud y de los alimentos que no respetan el medioambiente”, asevera Anna Fernández. “Podemos crear otro tipo de sociedad y plantearnos una Navidad de ahorro y en la que nos cuestionemos a dónde va nuestro dinero”, concluye la coordinadora de este mapa , comercial que, en plena orgía consumista, invita a comprar reflexiva y responsablemente.

Los participantes en la acción #Datactic2 votaron simultáneamente en Barcelona y Madrid el hashtag y han lanzado la campaña de manera sincronizada a las 12:15 horas. En menos de una hora, #OccupyEP2014 era trending topic y miles de tuits inundaban las redes instando a "ocupar el Parlamento Europeo". Los candidatos a la presidencia han sido algunos de los interpelados, con cuestiones directas sobre sus intenciones en materia fiscal.

La elección directa del presidente de la Comisión Europea y la oportunidad de dar representación a los partidos minoritarios gracias la circunscripción única no han conseguido, de momento, movilizar al electorado. La baja participación preocupa a los impulsores de la iniciativa, que alertan sobre el riesgo de crecimiento de opciones de ultraderecha, xenófobas y racistas. Las organizaciones y los activistas reunidos por #DaTactic reivindican una "Europa de las personas" ante la actual Europa de los mercados. Una Europa social y solidaria que luche contra los paraísos fiscales y combata las desigualdades y la pobreza con una fiscalidad justa.

Els participants a l’acció #Datactic2 han votat simultàniament a Barcelona i Madrid el hashtag i han llançat la campanya de manera sincronitzada a les 12:15 hores. En menys d’una hora, #OccupyEP2014 era trending topic i milers de tuits inundaven les xarxes instant a “ocupar el Parlament Europeu”. Els candidats a la presidència han estat alguns dels interpel·lats, amb qüestions directes sobre les seves intencions en matèria fiscal.

L’elecció directa del president de la Comissió Europea i l’oportunitat de donar representació als partits minoritaris gràcies la circumscripció única no han aconseguit, de moment, mobilitzar l’electorat. La baixa participació preocupa els impulsors de la iniciativa, que alerten sobre el risc de creixement d’opcions d’ultradreta, xenòfobes i racistes. Les organitzacions i els activistes reunits per #DaTactic reivindiquen una “Europa de les persones” davant l’actual Europa dels mercats. Una Europa social i solidària que lluiti contra els paradisos fiscals i combati les desigualtats i la pobresa amb una fiscalitat justa.

Des de fa una dècada, a la seva botiga taller del carrer Peu de la Creu, a Ciutat Vella, Maria del Mar dissenya i fabrica Lolitas, nines de drap personalitzades que poden assemblar-se a un tant com un ho desitgi. Al seu costat, en el mateix espai, Imanol inventa i compon llums amb antigues peces de piano i amb les restes de plàstic que el mar escup a la platja de Zumaia. A Novedades, una antiga fàbrica de làmpades que conserva tot el seu vell encant, tots dos sobreviuen donant nova vida a vells materials, alhora que reivindiquen allò artesanal, l'originalitat i el consum responsable.

"La crisi va fer desaparèixer molts tallers, però aquest és un barri molt dinàmic i ara es nota un ressorgir, la tornada de gent que vol fer coses seves, que obre galeries i botigues per mostrar el seu treball", apunta Maria del Mar. "Són gent que, sovint, tenen altres feines amb les quals guanyen una mica de diners i que després donen sortida a la seva creativitat i gaudeixen amb aquests negocis artesanals", abunda aquesta partidària del trueque com a forma de sortir-se'n.

Maria del Mar, Imanol i la seva botiga Novedades són només un exemple del tipus d'iniciatives que han servit per elaborar 'Pamapam', un mapa virtual i col·laboratiu que localitza els diversos establiments de consum responsable que es poden trobar a Barcelona. Impulsat per l'ONG Setem Catalunya amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona i recentment llançat a la xarxa, aquest mapa és una invitació a que comprem amb consciència.

"En plena campanya nadalenca, època consumista per excel·lència, convidem la gent a posar-se les ulleres de consum responsable perquè vegi que el món també es pot transformar a partir de la cistella de la compra", assenyala Anna Fernández, coordinadora de Pamapam i membre de l'equip de campanyes de Setem.

Durant els últims mesos, ella ha dirigit al grup "xinxetes taronjes", uns 15 voluntaris que s'han patejat Barcelona per identificar i avaluar els aproximadament 70 establiments que actualment consten al mapa. Alguns els coneixien personalment. Altres són suggeriments de gent que ha volgut col · laborar amb la iniciativa. I tots compleixen amb almenys vuit dels 15 criteris de responsabilitat establerts per l'ONG. Al · ludeixen, per exemple, a la democràcia interna dels negocis, al reciclatge, a l'origen dels materials i al que perceben els productors per ells.

"El nostre objectiu era donar-li de menjar bé a la gent i, com que muntar un restaurant era massa complex, vam decidir conformar-nos amb una botiga des de la qual oferir productes frescos bons i assequibles", explica Eva, una dels tres socis de la cooperativa Ceres, una botiga d'alimentació situada a la Ronda Sant Pau que també apareix al mapa de Pamapam.

"Nosaltres comprem la fruita i la verdura als pagesos catalans i a grans cooperatives locals, i els posem un marge molt just per oferir qualitat a preus de mercat", abunda la seva sòcia Yolanda. "El preu del 80 per cent dels nostres productes frescos està al mateix nivell dels que es venen al mercat de Santa Caterina", afegeix , conscient que, sovint, aquest tipus de comerços resulten massa cars per a la butxaca mitjana.

Aquesta circumstància resulta evident en mirar les etiquetes de la roba per a nens que venen a Homeonearth, un altre establiment que, des del carrer Hospital, convida a consumir sent conscients d'on es dissenyen i es fabriquen els productes que comprem. "Nosaltres dissenyem aquí i produïm en països com Nepal i Vietnam, però sense intermediaris, pagant preus més justos als productors", explica Belén, l'encarregada d'aquesta botiga marcada pel toc nòrdic de la seva mestressa, una danesa establerta a Barcelona. "És cert que els nostres productes són més cars, però són naturals, certificats, de comerç just i han estat fabricats en altres condicions i amb altres materials", afegeix.

A només uns metres, a la vorera de davant, el consum responsable és assequible a totes les butxaques. A Roba Amiga, es poden trobar peces de segona mà, en perfecte estat, a partir de tres euros. Arriben per tones (unes 2.800 aquest any) a la Fundació Formació i Treball, l'entitat d'inserció laboral que està darrere d'aquesta botiga. Venent roba usada i reparant calçat, aquesta fundació dóna feina a unes 180 persones, el 60 per cent de les quals està en risc d'exclusió social.

"La crisi ha fet baixar molt les donacions i ens ha obligat a espavilar perquè les xifres no disminuïssin", apunta Ingrid Payán, responsable de roba de la fundació. "Hem posat més contenidors -els de color taronja que habitualment es troben en els mercats de Barcelona- i hem inaugurat un servei de recollida gratuïta a domicili a través del 010 que, enguany, ha recollit 270 tones de roba a casa dels barcelonins", apunta.

A Oiko Credit, la cosa va de diners i inversions amb criteris econòmics i ètics. No són un banc i no gestionen comptes corrents, però aquesta cooperativa de crèdit permet invertir en projectes i cooperatives de desenvolupament als països del sud. "Fem treball en xarxa, ens impliquem en el territori, donem crèdits perquè les persones puguin sortir de la seva realitat i acompanyem els seus projectes fins al final", assegura Martí Boneta, president de l'associació de suport que aquesta cooperativa creditícia d'origen holandès té a Catalunya des de fa 13 anys. Avui dia, compta amb uns 700 inversors i mou al voltant de sis milions d'euros que contribueixen a moure el món.

"Un consum més racional, proper i amb valors és possible, com és possible fugir de la roba feta a Bangla Desh en condicions d'esclavitud i dels aliments que no respecten el medi ambient", assevera Anna Fernández. "Podem crear un altre tipus de societat i plantejar un Nadal d'estalvi i en el qual ens qüestionem a on va el nostre diners", conclou la coordinadora d'aquest mapa comercial que, en plena orgia consumista, convida a comprar de manera reflexiva i responsable.

Las cuatro palabras aparecen en el primer párrafo de la Declaración Universal de los Derechos Humanos. Fueron escritas hace 65 años por las Naciones Unidas para huir del riesgo de una tercera guerra mundial que asolara la Tierra. Este riesgo iba y va en relación a la falta de respeto de los derechos de los otros: derecho político, libertades públicas, derechos sociales, derechos medioambientales. Y, aunque la Declaración ha llegado a la edad de la jubilación, no se puede jubilar. Todavía estamos muy lejos de la paz social y el bienestar a la que la sociedad aspira.

La vía para alcanzar la paz y el bienestar social está en la misma Declaración: creer en la igualdad de derechos y de dignidad de todas las personas. Y asumir que todos tenemos deberes hacia la comunidad. No hay derechos sin deberes y sólo viviendo en una sociedad justa es posible su libre y pleno desarrollo.

Pero, aunque conocemos el camino, entre nosotros todavía viven muchas personas temerosas y en una situación de precariedad, soportando situaciones de menosprecio de sus derechos. La persistencia de barbaries, ultrajes, temor y miserias indica que no todo el mundo se comporta fraternalmente con las personas de su entorno, que la razón y la conciencia de que están dotados todos los seres humanos no se utilizan para encontrar vías de entendimiento, que todavía falta mucho para erradicar los impulsos depredadores y que los poderes públicos no están a la altura de sus deberes.

Desde el Fòrum de Síndics, Síndiques, Defensors i Defensores Locals de Catalunya, un año más, recordamos que todo el mundo tiene que ser consciente de sus deberes y tiene que luchar por los derechos humanos, porque se trata de sus derechos individuales y de los de todas las otras personas. Y nosotros, desde las sindicaturas municipales de agravios, reafirmamos nuestro firme compromiso para defender a toda persona que se sienta despreciada en estos derechos, sea para abusos del poder o por una mala Administración.

Como miembro de la sociedad, toda persona tiene derecho a la satisfacción de sus derechos económicos, sociales y culturales, indispensables para su dignidad y el libre desarrollo de su personalidad, mediante el esfuerzo nacional y la cooperación internacional, según la organización y los recursos de cada país, lo que significa creer, por encima de todo, en la igualdad como primer derecho humano.

Les quatre paraules apareixen en el primer paràgraf de la Declaració Universal dels Drets Humans. Van ser escrites fa 65 anys per les Nacions Unides per fugir del risc d’una tercera guerra mundial que assolés la Terra. Aquest risc anava i continua anant en relació amb la manca de respecte als drets dels altres: drets polítics, llibertats públiques, drets socials, drets mediambientals. I, malgrat que la Declaració ha arribat a l’edat de la jubilació, no es pot jubilar. Encara som molt lluny de la pau social i el benestar al qual la societat aspira.

La via per assolir la pau i el benestar social és en la mateixa Declaració: creure en la igualtat de drets i de dignitat de totes les persones. I assumir que tots tenim deures envers la comunitat. No hi ha drets sense deures i només vivint en una societat justa és possible el seu lliure i ple desenvolupament.

Però malgrat que coneixem el camí, entre nosaltres encara viuen moltes persones temoroses i en una situació de precarietat, suportant situacions de menyspreu dels seus drets. La persistència de barbàries, ultratges, temor i misèries indica que no tothom es comporta fraternalment amb les persones del seu entorn, que la raó i la consciència de què estan dotats tots els éssers humans no s’utilitzen per trobar vies d’entesa, que encara falta molt per eradicar els impulsos depredadors i que els poders públics no estan a l’alçada dels seus deures.

Des del Fòrum de Síndics, Síndiques, Defensors i Defensores Locals de Catalunya, un any més, recordem que tothom ha de ser conscient dels seus deures i ha de lluitar pels drets humans, perquè es tracta dels seus drets individuals i dels de totes les altres persones. I nosaltres, des de les sindicatures municipals de greuges, reafirmem el nostre ferm compromís a defensar tota persona que se senti menystinguda en aquests drets, sigui per abusos del poder o per una mala Administració.

Com a membre de la societat, tota persona té dret a la satisfacció dels seus drets econòmics, socials i culturals, indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat, mitjançant l’esforç nacional i la cooperació internacional, segons l’organització i els recursos de cada país, la qual cosa vol dir creure, per sobre de tot, en la igualtat com a primer dret humà.

Estamos de enhorabuena: la Gran Recogida ha reunido 3.075 toneladas de alimentos, superando así el récord del año pasado. Debemos felicitar y agradecer la colaboración a todos los que han participado: organizadores, voluntarios y ciudadanos que han contribuido para cubrir una necesidad básica de muchas personas y familias que hoy sufren situaciones críticas de falta de recursos.

La iniciativa de los bancos de alimentos, organizaciones no lucrativas surgidas específicamente para responder a esta necesidad, ha sido muy importante y se ha convertido en un referente en el escenario asistencial, basado en el principio cristiano de dar al que tiene hambre.

Una de las personas que más trabaja para impulsar esta iniciativa, el amigo Antoni Sansalvadó, decía hace tiempo en una entrevista que el éxito de los bancos de alimentos es el mayor fracaso de las políticas sociales y del Estado del Bienestar. Ese día pensé que estaba plenamente de acuerdo con él y me alegré de que, precisamente él, lo pensara así.

Aunque reconozco la aportación de la población que colabora con donaciones de productos alimenticios, que en algunos casos representan un fuerte sacrificio y un gran acto de solidaridad, no puedo dejar de decir que no nos podemos dar por satisfechos con esta práctica y quiero compartir algunas reflexiones.

Desde la óptica cristiana, diría que lo que más valor tiene no es dar lo que nos sobra o lo que no afecta en nada a nuestra vida, sino compartir lo que tenemos y valoramos; partir en dos nuestra capa, como hizo San Martín, para abrigar a quien no tiene. Y esto es algo más difícil. Es una actitud que va más allá de las propias creencias éticas o religiosas desde el momento en que se introducen los valores que sustentan el Estado del bienestar, basados ​​en la responsabilidad de los poderes públicos de reconocer y garantizar los derechos de las personas.

A partir de esta premisa, la Administración debe ejercer su competencia para redistribuir las riquezas y construir una sociedad más justa y equitativa en la que el ciudadano, como sujeto de derechos y deberes, goce de la protección del Estado.

Si hablamos de políticas sociales, debemos subrayar que las situaciones de urgencia que últimamente estamos viviendo están provocando un cambio en su orientación. Hoy nos encontramos con políticas reactivas que tratan de responder a las necesidades más urgentes y perentorias, que entiendo que no se pueden ignorar, pero que en ningún caso deberían hacer olvidar las acciones a más largo plazo, de carácter proactivo y preventivo. Acciones que incorporen medidas menos coyunturales y más transformadoras para construir una sociedad en la que, gracias a procesos de empoderamiento y de apoyo a la persona, se consiga una ciudadanía autónoma y corresponsable.

Y si está claro que existe una responsabilidad pública, también hay que recordar que existe una responsabilidad cívica que parece que la gente no se acaba de creer. Se trata de pagar los impuestos que nos corresponden, de no defraudar con actividades en el marco de la economía informal, de no perseguir grandes sumas de dinero con negocios fáciles o poco claros, de no pretender cobrar comisiones u otros sobresueldos para lograr ganancias desorbitadas. En definitiva, se trata de acabar con las prácticas que han hecho que la diferencia entre los más ricos y los más pobres en nuestro país sea cada vez mayor.

Propondría una gran recogida centrada en una mayor justicia social en la que cada uno diera lo que está obligado a dar en impuestos y se comprometiera a ser honesto en todas las actividades de su vida. Seguro que, si aplicáramos estos principios, no habría que realizar ninguna otra recogida de alimentos.

Estem d’enhorabona: el Gran Recapte ha recollit 3.075 tones d’aliments, superant així el rècord de l’any passat. Ens hem de felicitar i agrair la col·laboració a tots els que hi han participat: organitzadors, voluntaris i ciutadans que han contribuït per cobrir una necessitat bàsica de moltes persones i famílies que avui pateixen situacions crítiques de manca de recursos. La iniciativa dels bancs d’aliments, organitzacions no lucratives sorgides específicament per respondre a aquesta necessitat, ha estat molt important i s’ha convertit en un referent en l’escenari assistencial, fonamentat en el principi cristià de donar al que té gana.

Una de les persones que més treballa per impulsar aquesta iniciativa, l’amic Antoni Sansalvadó, deia fa temps en una entrevista que l’èxit dels bancs d’aliments és el major fracàs de les polítiques socials i de l’Estat del benestar. Aquell dia vaig pensar que estava plenament d’acord amb ell i em vaig alegrar que, precisament ell, ho pensés així.

Tot i que reconec l’aportació de la població que col·labora amb donacions de productes alimentaris, que en alguns casos representen un fort sacrifici i un gran acte de solidaritat, no puc deixar de dir que no ens podem donar per satisfets amb aquesta pràctica i vull compartir algunes reflexions.

Des de l’òptica cristiana, diria que el que més valor té no és donar allò que ens sobra o que no afecta en res a la nostra vida, sinó compartir el que tenim i valorem; partir en dos la nostra capa com va fer Sant Martí per abrigar qui no en tenia cap. I això és quelcom més difícil. És una actitud que va més enllà de les pròpies creences ètiques o religioses en el moment en què introduïm els valors que sustenten l’Estat del benestar, basats en la responsabilitat dels poders públics de reconèixer i garantir els drets de les persones. A partir d’aquesta premissa, l’Administració ha d’exercir la seva competència per redistribuir les riqueses i construir una societat més justa i equitativa en la qual el ciutadà, com a subjecte de drets i deures, gaudeix de la protecció de l’Estat.

Si parlem de polítiques socials hem de subratllar que les situacions d’urgència que darrerament estem vivim estan provocant un canvi en la seva orientació. Avui ens trobem amb polítiques reactives que miren de respondre a les necessitats més urgents i peremptòries, que entenc que no es poden ignorar, però que en cap cas haurien de fer oblidar les accions a més llarg termini, de caràcter proactiu i preventiu. Accions que incorporin mesures menys conjunturals i més transformadores per construir una societat en la qual, gràcies a processos d’empoderament i de suport a la persona, s’aconsegueixi una ciutadania autònoma i corresponsable.

I si està clar que existeix una responsabilitat pública, també cal recordar que existeix una responsabilitat cívica que sembla que la gent no s’acaba de creure. Es tracta de pagar els impostos que ens corresponen, de no defraudar amb activitats en el marc de l’economia informal, de no perseguir grans sumes de diners amb negocis fàcils o poc clars, de no pretendre cobrar comissions o altres sobresous per assolir guanys desorbitats. En definitiva, d’acabar amb les pràctiques que han fet que la diferència entre els més rics i els més pobres al nostre país sigui cada vegada més gran.

Proposaria un gran recapte centrat en una major justícia social en el qual cadascú donés allò que està obligat a donar en impostos i es comprometés a ser honest en totes les activitats de la seva vida. De ben segur que, si apliquéssim aquests principis, no caldria realitzar cap altre recapte d’aliments.

No serà la panacea. Ni tan sols el motor principal. Però l'economia social, diuen alguns experts, hauria d'esdevenir un eix sobre el qual articular la recuperació econòmica i la nostra societat post crisi.

"En el moment en què estem, el paper de la ciutadania és imprescindible. El binomi estat-mercat ja no és suficient; cal incorporar el social, el tercer sector, per tenir una economia més plural i una millor convivència", afirma Jordi Valls, economista i col·laborador de la Coopérative de Développement Régional del Quebec.

Valls és un dels professionals que, aquesta setmana, va aportar idees i propostes en el quart congrés del Tercer Sector Social, celebrat a Barcelona. La reunió pretenia debatre, en aquests temps de retallades i de dificultats de finançament, sobre la necessitat de magnificar la dimensió econòmica del Tercer Sector Social, o el que és el mateix, sobre la seva capacitat per oferir no només serveis no coberts per l'estat, sinó també per generar llocs de treball i riquesa.

El Quebec ofereix en aquest sentit un exemple interessant. Amb unes peculiaritats culturals i una població similars a les de Catalunya -en un territori infinitament més ampli-, la província francòfona del Canadà genera el vuit per cent del seu PIB a través de l'economia social.

Però què és l'economia social? "És aquella economia que incorpora als agents del tercer sector com a agents socioeconòmics significatius, amb un espai propi al costat del sector públic i privat", explica Valls. "I presta béns i serveis per cobrir necessitats emergents en sectors on l'aportació de valor social és alta i l'àmbit privat té menys interès", prossegueix.

És, en definitiva, l'economia que generen cooperatives, associacions i entitats de caràcter social, amb prou feines quantificada en termes numèrics en el nostre país. Així i tot, segons xifres d'Ignasi Faura, coordinador del Fòrum Economia Social, aquest tipus d'economia també suposa el vuit per cent del PIB català. I, al 2012, va generar el 10 per cent dels llocs de treball.

"Catalunya és rica en entitats , però aquestes estan poc estructurades i tenen poca influència global en les decisions polítiques i en la societat", exposa Faura, ponent també de la llei d'economia social.

Les estadístiques parlen d'unes 6.800 entitats del Tercer Sector Social a Catalunya, que generen uns 102.000 llocs de treball. I d'unes 4.500 cooperatives, cadascuna de les quals dona feina, de mitjana, a 7,5 persones. Aquesta xifra s'eleva a una mitjana de 27,8 emprats en el Quebec, que compta amb unes 3.300 cooperatives i on un 70 per cent de la població és membre d'elles. A Catalunya, només un 15 per cent ho és.

"Al Quebec, 1996 va ser un punt d'inflexió per a que aquest tipus d'economia agafés volada: la crisi era fortíssima, i l'atur i el dèficit, enormes. El Govern de llavors va celebrar una cimera per l'economia i l'ocupació a la qual, per primera vegada, van ser convocats també els agents del Tercer Sector Social per participar en el procés de concertació", apunta Valls.

El Govern canadenc va apostar llavors per polítiques públiques expansives i el tercer sector va superar amb escreix l'objectiu marcat: generar 20.000 llocs de treball en el termini de dos anys. I va impulsar, a més, sectors emergents com les escoles bressol públiques, l'atenció domiciliària i la gestió de residus.

"Hi va haver una redefinició de l'Estat de Benestar amb una major implicació del Tercer Sector perquè l'estat no pot arribar a tot", assenyala Valls. "Aquest va passar a finançar total o parcialment aquests sectors, però cedint la gestió a les cooperatives que, per exemple en el cas de les escoles bressol, van crear una xarxa excel · lent", afegeix. "Així, cobreix noves necessitats no satisfetes pel mercat, genera ocupació i combat l'economia submergida. Al mateix temps, esperava compensar la inversió pública amb més recaptació fiscal i menys despesa en prestacions com l'atur".

Seria possible una cosa semblant aquí? De moment, segons Valls, falten condicions perquè una cosa així succeeixi. "D'entrada, no hi ha hagut una confluència entre els moviments socials, que estan en l'àmbit de la protesta, amb l'economia social", afirma aquest economista, administrador general també de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya.

"Ens cal passar a proposar de manera diferent, unió entre els actors i més transversalitat", prossegueix Valls. Els poders públics catalans, convé, tampoc es mostren massa oberts a incorporar al Tercer Sector com un agent econòmic de primer ordre. "Els nord-americans tenen una tradició de treball comunitari i de procurar la concertació, i són més pragmàtics: busquen qui pot fer millor les coses".

"Aquí, el Tercer Sector té un pes important en la realitat del país, però no ho sap exercir", diu Faura. "Hem de democratitzar l'economia fent-la més plural i transparent, aportant empreses democràtiques i solidàries i també els nostres valors, per superar així les desigualtats i aconseguir un equilibri entre el bé comú i el lucre personal", recepta el coordinador del Fòrum Economia Social.

Al Quebec, conclou Valls, també tenen els seus problemes i les seves lluites, però la seva experiència hauria de servir per inspirar iniciatives que converteixin al Tercer Sector Social català en un eix imprescindible per articular la nova economia i la societat del nou mil·lenni.

No será la panacea. Ni siquiera el motor principal. Pero la economía social, dicen los expertos, debería convertirse en un eje sobre el que articular la recuperación económica y la sociedad post crisis.

“En el momento en que estamos, el rol de la ciudadanía es imprescindible. El binomio estado-mercado ya no es suficiente; hay que incorporar lo social, el tercer sector, para tener una economía más plural y una mejor convivencia”, afirma Jordi Valls, economista y colaborador de la Coopérative de Développement Régional del Quebec.

Valls es una de los profesionales que, esta semana, aportó ideas y propuestas en el cuarto congreso del Tercer Sector Social, celebrado en Barcelona. La reunión pretendía debatir, en estos tiempos de recortes y de dificultades de financiación, sobre la necesidad de magnificar la dimensión económica del Tercer Sector Social, o lo que es lo mismo, sobre su capacidad para ofrecer no sólo servicios no cubiertos por el estado, sino también para generar puestos de trabajo y riqueza.

El Quebec ofrece para ello un ejemplo interesante. Con unas peculiaridades culturales y una población similares a las de Catalunya –en un territorio infinitamente más amplio-, la provincia francófona del Canadá genera el ocho por ciento de su PIB a través de la economía social.

Pero ¿qué es la economía social? “Es aquella economía que incorpora a los agentes del tercer sector como agentes socioeconómicos significativos, con un espacio propio al lado del sector público y privado”, explica Valls. “Y presta bienes y servicios para cubrir necesidades emergentes en sectores donde la aportación de valor social es alta y el ámbito privado tiene menos interés”, prosigue.

Es, en definitiva, la economía que generan cooperativas, asociaciones y entidades de carácter social, apenas cuantificada en términos numéricos en nuestro país. Aun así, según cifras de Ignasi Faura, coordinador del Fórum Economía Social, este tipo de economía también supone el ocho por ciento del PIB catalán. Y, en 2012, generó el 10 por ciento de los puestos de trabajo.

“Catalunya es rica en entidades, pero éstas están poco estructuradas y tienen poca influencia global en las decisiones políticas y en la sociedad”, expone Faura, ponente también de la ley de economía social.

Las estadísticas hablan de unas 6.800 entidades del Tercer Sector Social en Catalunya, que generan unos 102.000 puestos de trabajo. Y de unas 4.500 cooperativas, cada una de las cuales emplea, de media, a 7,5 personas. Esta cifra se eleva a una media de 27,8 empleados en el Quebec, que cuenta con unas 3.300 cooperativas y donde un 70 por ciento de la población es miembro de ellas. En Catalunya, sólo un 15 por ciento lo es.

“En el Quebec, 1996 fue un punto de inflexión para el despegue de este tipo de economía: la crisis era fortísima, y el paro y el déficit, enormes. El Gobierno de entonces celebró una cumbre por la economía y la ocupación a la que, por primera vez, fueron convocados también los agentes del Tercer Sector Social para participar en el proceso de concertación”, apunta Valls.

El Gobierno canadiense apostó entonces por políticas públicas expansivas y el tercer sector superó con creces el objetivo marcado: generar 20.000 puestos de trabajo en el plazo de dos años. E impulsó, además, sectores emergentes como las guarderías públicas, la atención domiciliaria y la gestión de residuos.

“Hubo una redefinición del Estado de Bienestar con una mayor implicación del Tercer Sector porque el estado no puede llegar a todo”, señala Valls. “Éste pasó a financiar total o parcialmente esos sectores, pero cediendo la gestión a las cooperativas que, por ejemplo en el caso de las guarderías, crearon una red excelente”, añade. “Así, cubre nuevas necesidades no satisfechas por el mercado, genera ocupación y combate la economía sumergida. Al tiempo, esperaba compensar la inversión pública con más recaudación fiscal y menos gasto en prestaciones como el paro”.

¿Sería posible algo similar aquí? De momento, según Valls, faltan condiciones para que algo así suceda. “De entrada, no ha habido una confluencia entre los movimientos sociales, que están en el ámbito de la protesta, con la economía social”, afirma este economista, administrador general también de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya.

“Nos falta pasar a proponer de manera diferente, unión entre los actores y más transversalidad”, prosigue Valls. Los poderes públicos catalanes, conviene, tampoco se muestran demasiado abiertos a incorporar al Tercer Sector como un agente económico de primer orden. “Los norteamericanos tienen una tradición de trabajo comunitario y de procurar la concertación, y son más pragmáticos: buscan quién puede hacer mejor las cosas”.

“Aquí, el Tercer Sector tiene un peso importante en la realidad del país, pero no lo sabe ejercer”, tercia Faura. “Tenemos que democratizar la economía haciéndola más plural y transparente, aportando empresas democráticas y solidarias y también nuestros valores, para superar así las desigualdades y lograr un equilibrio entre el bien común y el lucro personal”, receta el coordinador del Fórum Economía Social.

En el Quebec, concluye Valls, también tienen sus problemas y sus luchas, pero su experiencia debería servir para inspirar iniciativas que conviertan al Tercer Sector Social catalán en un eje imprescindible para articular la nueva economía y la sociedad del nuevo milenio.

Natasha Rolston és la responsable del departament de sensibilització de l'ONG Sonrisas de Bombay, una organització que tracta de millorar les condicions de vida als 'slums', els assentaments urbans d'aquesta gran metròpoli de l'Índia. Rolton va estar recentment a Barcelona, on va participar d'un debat organitzat per la Federació Catalana d'ONGs sobre sobre el dret a l'habitatge amb activistes locals.

Com definiria un 'slum'?

Un slum és bàsicament un lloc on hi ha molta gent vivint, gent pobra que no tenen espai per viure. Falta higiene, recursos bàsics i un habitatge digne. Moltes vegades els nens estan desnodrits, les dones sempre són víctimes de la violència domèstica i sovint els homes no tenen feina. Aquesta és la condició de vida de la gent que viu en els slums. Físicament, estan composats de cases petites, moltes vegades una sobre l'altra, on normalment hi ha més de quatre persones vivint en una habitació. No tenen accés a l'electricitat ni aigua potable i és un ambient antihigiènic. Això és exactament el que és un slum.

Què implica viure en aquestes condicions?

El més difícil per a les persones que viuen als slums de Mumbai és buscar una feina. Molts d'ells es traslladen de pobles d'altres parts de l'Índia per viure als slums. No tenen una bona educació, i no poden accedir a una bona feina. I quan no tens una feina bona, no pots fer res, perquè no tens diners, no pots millorar la teva qualitat de vida. Aquest és el problema més important a què s'enfronta la gent que viu als slums, però no l'únic.

Quins altres problemes hi ha?

Els nens no tenen educació, perquè la majoria de la gent que viu en els slums té la mentalitat que l'educació no és important, perquè treballen sense tenir una educació. Escombrar els carrers a Mumbai pot donar més diners que viure als pobles, i per això pensen que l'educació no és important. A Mumbai l'educació és gratis fins als 14 anys, i saben que a partir dels 14 anys no ho podran pagar i pensen: És millor que el meu nen m'ajudi en el que faig. I per això els nens no tenen educació. Els adolescents sovint són víctimes de drogoaddicció, d'alcoholisme, perquè no tenen educació i no coneixen els efectes de tot això. I amb les dones és una altra cosa, perquè elles tampoc tenen educació i per això sempre s'enfronten a problemes com la violència domèstica.

Com treballen per canviar aquesta situació?

Cada ONG és una veu de la comunitat, perquè el govern fa coses però són les ONG les que entenen els problemes de la comunitat, perquè treballen amb la gent. Sonrisas de Bombay té projectes per a tots els nivells. Per als nens tenim guarderies o 'balwadis', que els donen una oportunitat de rebre una educació preescolar i també una bona nutrició, és un projecte complet. El segon és per a les dones, perquè a l'Índia moltes vegades no tenen oportunitat de tenir una educació i després treballar. Per això tenim un projecte per a les dones, i educar una dona és com educar una família sencera, perquè són capaces d'influir en els seus marits, els seus nens, i a l'Índia també viuen amb sogres. També tenim projectes per als nens amb càncer, perquè a l'Índia cada any hi ha més de 40 mil casos de càncer entre els nens. Aquest projecte dóna una oportunitat als nens per rebre tractament del càncer i a més emfatitzem la importància de la detecció per reduir els casos de càncer que hauríem d'enfrontar en el futur. Tenim projectes per a cada nivell o edats de gent vivint als 'slums'. A més tenim un departament de monitoratge i avaluació, que és una cosa que normalment les ONGs no tenen a Mumbai, i ens permet tenir respostes cada mes per exactament cada pregunta que ens plantegen. El meu projecte és el de sensibilització i és molt important sensibilitzar la gent que viu en els slums sobre la importància de l'educació i la salut.

Com s'aborda el problema de l'habitatge?

El govern té un esquema –Slum Rehabilitation Scheme– amb el qual dóna cases a la gent que viu en els slums. Moltes vegades tracta de fer-ho prop dels slums, perquè sovint veiem que hi ha indústries a petita escala en els slums, que es dediquen a coses petites, com arreglar roba. Per això la gent sol preferir tenir una casa prop dels slums perquè estan vivint en el mateix lloc fa segles i per la qüestió del treball. Però no sempre poden beneficiar-se d'aquest esquema. El primer problema és la corrupció. Una altra cosa és que la gent no sap sobre aquest esquema, hi ha molt desconeixement. I finalment hi ha el fet que tenen una casa, però no tenen feina. Tenen una casa però després han de pagar per l'electricitat, per l'aigua, i tota la resta. No sempre tenen diners suficients per mantenir una casa, així que moltes vegades la gent lloga la casa i segueix vivint en els slums, perquè així poden guanyar diners. Per això aquest esquema no funciona molt bé per a la gent que viu als slums, i per això la gent segueix vivint en els slums.

Quines solucions veieu possibles?

A Sonrisas de Bombay quan treballem amb la gent que viu en els slums podem donar-los un futur molt bo, perquè el govern tracta de donar només un lloc per viure, però nosaltres treballem per un bon futur amb educació, amb millors condicions de salut. Es tracta de millorar la comunitat sencera, i també el capital humà. Això és molt important perquè només donar un lloc per viure no serveix per a res, el que és més important és millorar el capital humà. Quan millores l'estàndard de vida de la gent amb educació, amb salut, també és una millora econòmica per al país en el futur. Només donar un lloc per viure no serveix per a res perquè tens una casa però no tens diners, segueixes amb la teva mentalitat. Això no és un canvi real, un canvi real és quan canvies la mentalitat de la gent amb educació, amb millor salut, o amb l'estàndard de nutrició dels nens, perquè són el futur del país.

Natasha Rolston es la responsable del departamento de sensibilización de la ONG Sonrisas de Bombay, una organización que trata de mejorar las condiciones de vida en los 'slums', los asentamientos urbanos de esta grande metrópolis de India. Rolton estuvo recientemente en Barcelona, donde participó de un debate organizado sobre la Federación Catalana de ONGs sobre el derecho a la vivienda con activistas locales.

¿Cómo definiría un 'slum'?

Un slum es básicamente un lugar donde hay mucha gente viviendo, gente pobre que no tienen espacio para vivir. Falta higiene, recursos básicos y una vivienda digna. Muchas veces los niños están desnutridos, las mujeres siempre son víctimas de la violencia doméstica y a menudo los hombres no tienen trabajo. Esa es la condición de vida de la gente que vive en los slums. Físicamente, están compuesto de casas pequeñas, muchas veces una encima de otra, donde normalmente hay más de cuatro personas viviendo en una habitación. No tienen acceso a la electricidad ni a agua potable y es un ambiente antihigiénico. Eso es exactamente lo que es un slum.

¿Qué implica vivir en estas condiciones?

Lo más difícil para las personas que viven en los slums de Mumbai es buscar un trabajo. Muchos de ellos se trasladan de pueblos de otras partes de India para vivir en los slums. No tienen una buena educación, y no pueden acceder a un buen trabajo. Y cuando no tienes un trabajo bueno, no puedes hacer nada, porque no tienes dinero, no puedes mejorar tu calidad de vida. Este es el problema más importante al que se enfrenta la gente que vive en los slums, pero no el único.

¿Qué otros problemas hay?

Los niños no tienen educación, porque la mayoría de la gente que vive en los slums tiene la mentalidad de que la educación no es importante, porque trabajan sin tener una educación. Barrer las calles en Mumbai puede dar más dinero que vivir en los pueblos, y por eso piensan que la educación no es importante. En Mumbai la educación es gratis hasta los 14 años, y saben que a partir de los 14 años no lo podrán pagar y piensan: Es mejor que mi niño me ayude en lo que hago. Y por eso los niños no tienen educación. Los adolescentes a menudo son víctimas de drogadicción, de alcoholismo, porque no tienen educación y no conocen los efectos de todo eso. Y con las mujeres es otra cosa, porque ellas tampoco tienen educación y por eso siempre se enfrentan a problemas como la violencia doméstica.

¿Cómo trabajan para cambiar esta situación?

Cada ONG es una voz de la comunidad, porque el gobierno hace cosas pero son las ONG las que entienden los problemas de la comunidad, porque trabajan con la gente. Sonrisas de Bombay tiene proyectos para todos los niveles. Para los niños tenemos guarderías o 'balwadis', que les dan una oportunidad de recibir una educación preescolar y también una buena nutrición, es un proyecto completo. El segundo es para las mujeres, porque en India muchas veces no tienen oportunidad de tener una educación y luego trabajar. Por eso tenemos un proyecto para las mujeres, y educar una mujer es como educar una familia entera, porque son capaces de influir en sus maridos, sus niños, y en India también viven con suegros. También tenemos proyectos para los niños con cáncer, porque en India cada año hay más de 40 mil casos de cáncer entre los niños. Este proyecto da una oportunidad a los niños para recibir tratamiento del cáncer y además enfatizamos la importancia de la detección para reducir los casos de cáncer que tendríamos que enfrentar en el futuro. Tenemos proyectos para cada nivel o edades de gente viviendo en los 'slums'. Además tenemos un departamento de monitorización y evaluación, que es una cosa que normalmente las ONGs no tienen en Mumbai, y nos permite tener respuestas cada mes para exactamente cada pregunta que nos planteen. Mi proyecto es el de sensibilización y es muy importante sensibilizar la gente que vive en los slums sobre la importancia de la educación y la salud.

¿Cómo se aborda el problema de la vivienda?

El gobierno tiene un esquema –Slum Rehabilitation Scheme– con el que da casas a la gente que vive en los slums. Muchas veces trata de hacerlo cerca de los slums, porque a menudo vemos que hay industrias a pequeña escala en los slums, que se dedican a cosas pequeñas, como arreglar ropa. Por eso la gente suele preferir tener una casa cerca de los slums porque están viviendo en el mismo lugar hace siglos y por la cuestión del trabajo. Pero no siempre pueden beneficiarse de este esquema. El primer problema es la corrupción. Otra cosa es que la gente no sabe sobre este esquema, hay mucho desconocimiento. Y finalmente está el hecho que tienen una casa, pero no tienen trabajo. Tienen una casa pero luego tienen que pagar por la electricidad, por el agua, y todo lo demás. No siempre tienen dinero suficiente para mantener una casa, así que muchas veces la gente alquila la casa y sigue viviendo en los slums, porque así pueden ganar dinero. Por eso este esquema no funciona muy bien para la gente que vive en los slums, y por eso la gente sigue viviendo en los slums.

¿Qué soluciones veis posibles?

En Sonrisas de Bombay cuando trabajamos con la gente que vive en los slums podemos darles un futuro muy bueno, porque el gobierno trata de dar solo un lugar para vivir, pero nosotros trabajamos por un buen futuro con educación, con mejores condiciones de salud. Se trata de mejorar la comunidad entera, y también el capital humano. Eso es muy importante porque solo dar un lugar para vivir no sirve para nada, lo que es más importante es mejorar el capital humano. Cuando mejoras el estándar de vida de la gente con educación, con salud, también es una mejora económica para el país en el futuro. Solo dar un lugar para vivir no sirve para nada porque tienes una casa pero no tienes dinero, sigues con tu mentalidad. Eso no es un cambio real, un cambio real es cuando cambias la mentalidad de la gente con educación, con mejor salud, o con el estándar de nutrición de los niños, porque son el futuro del país.

¿En qué medida utilizar la violencia o apostar por la noviolencia para hacer visibles estos conflictos y presionar por otro tipo de soluciones? ¿Qué formas de acción elegir para la protesta?

Se remontan muy lejos en el tiempo las historias y experiencias de personas y colectivos que se han rebelado ante lo que consideraban injusto con mecanismos que, durante el final del siglo XIX y sobre todo el siglo XX, llamamos desobediencia civil o acción directa noviolenta. Un ejemplo es el relato de Sófocles, hace unos 2.500 años, en donde Antígona argumenta su desobediencia en base a la idea de que la ley de la autoridad política no es absoluta y, en consecuencia ( no puede ser ninguna sorpresa el espoiler ), es castigada duramente.

Romper la obediencia, actuar ante la injusticia son estrategias que pretenden sacudir el servilismo, cortocircuitando el habitual ejercicio de poder para ponerlo en cuestión y pedir una alternativa. En palabras de Luther King, la acción directa noviolenta busca "generar una crisis y propiciar una tensión" de manera que quien se niega sistemáticamente a negociar se vea obligado a enfrentar el problema.

La elección de los instrumentos para la acción refleja los valores de los activistas. En un amplio análisis publicado en 2006, Della Porta y Diani, especialistas en el tema, identifican en los movimientos sociales de los últimos años y del mundo occidental un abanico más amplio en sus formas de acción, y la tendencia y el rechazo de la violencia como instrumento para la acción. Aunque este debate sobre noviolencia o violencia para producir el cambio social o político parece decantado hacia la primera opción, esto no excluye, sin embargo, que exista el debate o que las fronteras entre acción noviolenta o violenta estén claramente dibujadas.

En nuestro país, la apuesta por la noviolencia desde los activismos tiene una larga trayectoria, pero no está exenta de debates. La última ola de capitalismo feroz y de retroceso derechos que vivimos ha vuelto a poner en el foco diversas luchas, que no hacen más que reflejar las múltiples vertientes en las que actualmente se concreta el conflicto social y político .

La denuncia de la represión policial y de la criminalización de la disensión, el derecho a la autodeterminación de los pueblos, la defensa de derechos sociales básicos de la mano del cuestionamiento de la propiedad privada, o el derecho a decidir sobre el propio cuerpo y las relaciones sexuales y afectivas son algunas de las luchas y resistencias presentes en nuestra agenda social y política cotidiana.

Más allá de los condicionamientos de los medios de comunicación, hay que compartir espacios y aprendizajes sobre cómo afrontan la cuestión de la violencia y la acción noviolenta las personas y grupos que impulsan y sostienen esas luchas, y cuáles son las aportaciones que, hoy, podemos hacer desde del movimiento por la paz.

Desde la FCONG (Federación Catalana de ONG) queremos generar espacios que permitan profundizar en estas cuestiones, y favorecer que continúe siendo bien visible aquello que no puede ser ignorado.

Por debatir sobre ello, organizamos mañana (viernes 15 de noviembre ) y el sábado las jornadas: '¿Vale todo para hacer frente a las violencias? Movimientos sociales y por la paz: luchas y alternativas'. Invitados están.

Para más información :

http://www.confederacio.org/index.php?option=com_content&view=artículo&id=116:ot-shi-val-para-hacer-frente-a-las-violencias&catid=5:info-general

En quina mesura utilitzar la violència o apostar per la noviolència per fer visibles aquests conflictes i pressionar per un altre tipus de solucions? Quines formes d’acció prendre per a la protesta?

Es remunten ben lluny en el temps les històries i experiències de persones i col·lectius que s’han rebel·lat davant d’allò que consideraven injust amb mecanismes que, durant el final del segle XIX i sobretot el segle XX, anomenem desobediència civil o acció directa noviolenta. N’és un exemple el relat de Sòfocles de fa uns 2500 anys a on Antígona argumenta la seva desobediència en base a la idea que la llei de l’autoritat política no és absoluta i, en conseqüència (no pot ser cap sorpresa l’espoiler), és castigada durament.

Trencar l’obediència, prendre acció davant la injustícia són estratègies que pretenen sacsejar el servilisme, curtcircuitant l’habitual exercici de poder per tal de posar-lo en qüestió i demanar una alternativa. En paraules de Luther King, l’acció directa noviolenta busca “generar una crisi i propiciar una tensió” de manera que qui es nega sistemàticament a negociar es vegi obligat a enfrontar el problema.

La tria dels instruments per a l’acció reflecteix els valors de les activistes. En una àmplia anàlisi publicada el 2006, della Porta i Diani, especialistes en el tema, identifiquen en els moviments socials dels darrers anys i del món occidental un ventall més ampli en les seves formes d’acció, i la tendència i el rebuig de la violència com a instrument per a l’acció. Tot i que aquest debat sobre noviolència o violència per produir el canvi social o polític sembla decantat cap a la primera opció, això no exclou però, que existeixi el debat o que les fronteres entre acció

noviolenta o violenta estiguin clarament dibuixades.

A casa nostra l’aposta per la noviolència des dels activismes té una llarga trajectòria, però no està exempta de debats. La darrera onada de capitalisme ferotge i de retrocés en drets que vivim ha tornat a posar en el focus diverses lluites, que no fan més que reflectir les múltiples vessants en les que actualment es concreta el conflicte social i polític.

La denúncia de la repressió policial i de la criminalització de la dissensió, el dret a l’autodeterminació dels pobles, la defensa de drets socials bàsics de la mà del qüestionament de la propietat privada, o el dret a decidir sobre el propi cos i les relacions sexuals i afectives són algunes de les lluites i resistències presents a la nostra agenda social i política quotidiana.

Més enllà dels condicionaments del mitjans de comunicació, cal compartir espais i aprenentatges sobre com afronten la qüestió de la violència i l'acció noviolenta les persones i grups que impulsen i sostenen aquestes lluites, i quines són les aportacions que, avui, podem fer des del moviment per la pau.

Des de la FCONG (Federació Catalana d'ONG) volem generar espais que permetin aprofundir en aquestes qüestions, i afavorir que continuï essent ben visible allò que no pot ser ignorat.

Per debatir sobre això, organitzem demà (divendres 15 de novembre) i demà passat les jornades: “Tot s’hi val per fer front a les violències? Moviments socials i per la pau: lluites i alternatives”. Hi sou convidats.

Per a més informació:

http://www.confederacio.org/index.php?option=com_content&view=article&id=116:ot-shi-val-per-fer-front-a-les-

violencies&catid=5:info-general

Cuatro días después del paso del tifón Haiyan por Filipinas, que ha causado al menos 10.000 muertos, la Generalitat de Catalunya todavía no se ha decidido a destinar ninguna partida para ayudar para ayudar a sus víctimas, a diferencia de otras administraciones como la estatal, que ha enviado un millón de euros, o el Ayuntamiento de Barcelona, que ha aportado 30.000 euros. "Tenemos dificultades presupuestarias, procuramos hacer lo posible", asegura Carles Llorens, director de la Agencia Catalana de Cooperación al Desarrollo. "Estamos viendo si podemos hacer algo con los presupuestos de 2014", explica Llorens.

La Agencia Catalana de Cooperación al Desarrollo (ACCD) ni siquiera ha convocado al Comité Catalán de Ayuda Humanitaria de Emergencias, el organismo previsto para actuar en estos casos, aunque Llorens ha asegurado a CatalunyaPlural.cat que lo hará en los próximos días.

Este comité se creó en el año 2005 para coordinar la acción de la ACCD, el Fondo catalán de cooperación al desarrollo, el Ayuntamiento de Barcelona y varias ONG convocadas en función del caso. Pero las ONG denuncian su "inoperatividad". Se realizó una reunión a finales de octubre para hablar de Siria, pero no terminó con ningún compromiso concreto por parte de la administración catalana. De momento, la aportación catalana a las víctimas del conflicto sirio es de dos ambulancias. Las ONG explican que la última reunión del comité en la que se aprobaron ayudas de emergencias fue en 2011, durante las inundaciones en Paquistán.

El presupuesto de la Generalitat destinado a la ayuda al desarrollo ha disminuido considerablemente desde hace unos años: de 42 millones de euros en 2010 ha pasado a 7 millones en 2013. Y las perspectivas para 2014 son aún peores, ya que el anteproyecto de ley de presupuestos prevé una reducción de 800.000 euros en esta partida. "Hay un problema de voluntad política", denuncia Natalia Anguera, directora de Acción contra el hambre en Cataluña. Las organizaciones denuncian también desde hace meses la "falta de diálogo" por parte del director de la ACCD y ya han pedido su dimisión.

Las entidades critican que los recortes a programas de cooperación son nefastos, ya que creen firmemente que estos podrían evitar víctimas mortales. "Ha habido muchas víctimas debido a este tifón, pero podría haber sido peor si el gobierno de Filipinas no hubiera invertido en prevención de desastres. Estos programas son necesarios", apunta Anguera.

A pesar de la falta de apoyo de la Administración, varias ONG catalanas están trabajando actualmente en Filipinas. Mans Unides, que lleva a cabo actividades de prevención del desastre, ha lanzado una campaña de recogida de fondos que servirán para paliar los efectos del tifón y ayudar a reconstruir el país. Desde las delegaciones de Acción contra el hambre en Francia y España, se han enviado 21 toneladas de material de emergencia, principalmente para garantizar el acceso al agua y al saneamiento. Las organizaciones explican, sin embargo, que tienen dificultades de acceso a ello ya que algunos aeropuertos están impracticables.

Quatre dies després del pas del tifó Haiyan per les Filipines, que va causar al menys 10.000 morts, la Generalitat encara no ha destinat cap partida per ajudar les seves víctimes, al contrari de l’Estat espanyol, que hi ha enviat un milió d’euros, o l’Ajuntament de Barcelona, que ha aportat 30.000 euros. “Tenim dificultats pressupostàries, procurem fer el possible”, assegura Carles Llorens, director de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. “Estem veient si podem fer alguna cosa amb els pressupostos del 2014”, explica Llorens.

L’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) ni tan sols ha convocat el Comitè Català d’Ajut Humanitari d’Emergències tot i que Llorens ha assegurat a Catalunyaplural.cat que ho farà en els propers dies.

Aquest comitè es va crear l’any 2005 per coordinar l’acció de l’ACCD, el Fons català de cooperació al desenvolupament, l’Ajuntament de Barcelona i diverses ONG convocades en funció del cas. Però les ONG denuncien la seva “inoperativitat”. Es va produir una reunió a finals d’octubre per parlar de Síria però no va acabar amb cap compromís concret per part de l’administració catalana. De moment, l'aportació catalana a les víctimes del conflicte sirià és de dues ambulàncies. Les ONG expliquen que l’última reunió del comitè en què es van aprovar ajuts d’emergències va ser el 2011 durant les inundacions al Paquistán.

El pressupost destinat a l’ajut al desenvolupament ha minvat considerablement des de fa uns anys: de 42 milions d’euros el 2010 ha passat a 7 milions el 2013. I les perspectives per 2014 són encara pitjors ja que l’avantprojecte de llei de pressupostos preveu una reducció de 800.000 euros en aquesta partida. “Hi ha un problema de voluntat política”, denuncia Natàlia Anguera, directora d’Acció contra la fam a Catalunya. Les organitzacions denuncien també des de fa mesos la “manca de diàleg” per part del director de l’ACCD i ja van demanar la seva dimissió.

Les entitats critiquen que les retallades a programes de cooperació són nefastes, ja que creuen fermament que podrien evitar morts. “Hi ha hagut moltes víctimes pel pas d’aquest tifó però podria haver estat pitjor si el govern de Filipines no hagués invertit en prevenció de desastres. Aquest programes són necessaris”, apunta Anguera.

Tot i la manca de suport de l’Administració, diverses ONG catalanes estan treballant actualment a Filipines. Mans Unides, que duu a terme activitats de prevenció del desastre, ha llançat una campanya de recollida de fons que serviran per pal·liar els efectes del tifó i ajudar a reconstruir el país. Des de les delegacions d'Acció contra la fam a França i Espanya, s’han enviat 21 tones de material d’emergència, principalment per garantir l’accés a l’aigua i el sanejament. Les organitzacions expliquen, però, que tenen dificultats d’accés ja que alguns aeroports estan inutilitzables.

Avui, en el dia internacional per l'eradicació de la pobresa, unes 4.200 entitats socials de Catalunya han unit forces en un acte simbòlic per recordar a la societat i als polítics catalans que "la pobresa és evitable" i que, davant les desigualtats, només cal la justícia social.

Aquests dos lemes vertebren la campanya Pobresa Zero d'enguany, que té com objectiu un canvi en el rumb de les polítiques socials de la Generalitat i del Govern central per salvar l'Estat del Benestar.

"La pobresa no és una fatalitat, és evitable i busquem la corresponsabilitat de la societat i dels polítics", ha assenyalat Miriam Acebillo Baqué, presidenta de la Federació Catalana d'ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament (FECONG). "Reclamem que s'acabi amb l'austericidi actual, que hi hagi un canvi de rumb en les polítiques socials", ha afegit Acebillo.

A la seu central de Correus de Barcelona, la presidenta de la FECONG i els principals representants d'algunes d'aquestes 4.200 entitats socials han recorregut al simbolisme d'una gegantina carta remesa a tota la ciutadania per reclamar la implicació de tots els estaments i no només dels polítics en la lluita contra la pobresa.

En l'acte, les entitats socials, de cooperació i de drets humans integrades a la plataforma Pobresa Zero han verbalitzat els punts del manifest amb el qual treballaran en aquesta campanya.

El document, que ha estat presentat posteriorment als membres de les comissions d'Acció Exterior, UE, Cooperació i Benestar Social, Família i Immigració del Parlament de Catalunya i a Núria de Gispert, la seva presidenta, advoca perquè les polítiques i els pressupostos generals de la Generalitat tinguin com a eix central la lluita contra la pobresa. També reclama que es garanteixin uns serveis socials bàsics de qualitat i unes rendes mínimes vitals.

"La pobresa severa s'amplia i els rics són cada vegada més rics i els pobres, més pobres", ha recordat Teresa Crespo, presidenta de les Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS). "Tots podem ser més pobres, però no més desiguals", ha abundat la presidenta d'ECAS.

El manifest suggereix així mateix polítiques fiscals més justes i equitatives, pressupostos per impulsar l'ocupació, la reconsideració del deute públic i major transparència dels poders públics davant la ciutadania.

"El nostre sistema econòmic beneficia el lucre personal i individual i això és injustícia. Volem una economia més justa i solidària, orientada al bé comú", ha assegurat Crespo.

Segons han assenyalat els representants socials que s'han reunit amb la presidenta del Parlament, De Gispert ha reconegut que els pressupostos d'aquest any han estat "terrorífics". "Però esperem que els propers donin més marge perquè les obligacions del deute s'han reduït", ha augurat De Gispert.

Alguns diputats del PSC i d'EUiA-ICV també s'han compromès a recollir el guant i traslladar les demandes al Congrés i a Europa.

"El treball comú és molt important perquè un país pot ser més pobre, però no un pobre país. Tots hem de lluitar", ha conclòs Àngels Guiteras, presidenta de la Taula d'entitats del Tercer Sector de Catalunya.

Hoy, en el día internacional para la erradicación de la pobreza, unas 4.200 entidades sociales de Catalunya han unido fuerzas en un acto simbólico para recordarle a la sociedad y a los políticos catalanes que “la pobreza es evitable” y que, ante las desigualdades, sólo cabe la justicia social.

Estos dos lemas vertebran la campaña Pobreza Cero de este año cuyo objetivo apunta a un cambio en el rumbo de las políticas sociales de la Generalitat y del Gobierno central para salvar el Estado del Bienestar.

“La pobreza no es una fatalidad; es evitable y buscamos la corresponsabilidad de la sociedad y de los políticos”, ha señalado Miriam Acebillo Baqué, presidenta de la Federación Catalana de ONG por la Paz, los Derechos Humanos y el Desarrollo (FECONG). “Reclamamos que se acabe con el austericidio actual, que haya un cambio de rumbo en las políticas sociales”, ha añadido Acebillo.

En la sede central de Correos de Barcelona, la presidenta de la FECONG y los principales representantes de algunas de estas 4.200 entidades sociales han recurrido al simbolismo de una gigantesca carta remitida a toda la ciudadanía para reclamar la implicación de todos los estamentos y no sólo de los políticos en la lucha contra la pobreza.

En el acto, las entidades sociales, de cooperación y de derechos humanos y paz integradas en la plataforma Pobreza Cero han verbalizado los puntos del manifiesto con el que trabajarán en esta campaña.

El documento, que ha sido presentado posteriormente a los miembros de las Comisiones de Acción Exterior, UE, Cooperación y Bienestar Social, Familia e Inmigración del Parlament de Catalunya y a Núria de Gispert, su presidenta, aboga por que las políticas y los presupuestos generales de la Generalitat tengan como eje central la lucha contra la pobreza. También reclama que se garanticen unos servicios sociales básicos de calidad y unas rentas mínimas vitales.

“La pobreza severa se amplía y los ricos son cada vez más ricos y los pobres, más pobres”, ha recordado Teresa Crespo, presidenta de las Entidades Catalanas de Acción Social (ECAS). “Todos podemos ser más pobres, pero no más desiguales”, ha abundado la presidenta de ECAS.

El manifiesto sugiere así mismo políticas fiscales más justas y equitativas, presupuestos para impulsar la ocupación, la reconsideración de la deuda pública y mayor transparencia de los poderes públicos ante la ciudadanía.

“Nuestro sistema económico beneficia el lucro personal e individual y eso es injusticia. Queremos una economía más justa y solidaria, orientada al bien común”, ha asegurado Crespo.

Según han señalado los representantes sociales que se han reunido con la presidenta del Parlament, De Gispert ha reconocido que los presupuestos de este año han sido “terroríficos”. “Pero esperemos que los próximos den más margen porque las obligaciones de la deuda se han reducido”, ha augurado De Gispert.

Algunos diputados del PSC y de EUiA-ICV también se han comprometido a recoger el guante y trasladar las demandas al Congreso y a Europa.

“El trabajo común es muy importante porque un país puede ser más pobre, pero no un pobre país. Todos tenemos que luchar”, ha concluido Àngels Guiteras, presidenta de la Taula de entidades del Tercer Sector de Catalunya.

UNICEF qualifica de "tsunami social" els efectes de la crisi econòmica global i assegura que poden tenir “conseqüències devastadores”. La persona que ho afirma és l’economista Tomás Jiménez, exfuncionari de Nacions Unides i expert en Relacions Internacionals.

En un estudi, titulat Per una recuperació amb rostre humà i presentat la setmana passada a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), s’hi assenyala que “els infants i les famílies més vulnerables són l’epicentre d’aquest tsunami social” i denuncia que “una de les pitjors cares de la crisi està sent la pujada del preu dels aliments bàsics”. Segons els càlculs de Tomás Jiménez, el 2012 les famílies estaven pagant un 80% més pels aliments bàsics en comparació amb la situació existent abans de l’esclat de la crisi.

Tot i que la crisi econòmica va esclatar als Estats Units i es va traslladar posteriorment a Europa, UNICEF recorda que “ha esdevingut global i fustiga amb força també a molts països en vies de desenvolupament”. Com a conseqüència, “en molts indrets del món, l’augment de la inseguretat alimentària –per l’alça espectacular del preu dels aliments bàsics- i l’atur massiu estan multiplicant exponencialment els efectes que per si mateixos ja eren demolidors”.

Val a dir que la pobresa no és nova per molts països en vies de desenvolupament i que “l’abandonament a la seva sort de milions d’infants i famílies pobres havia començat molt abans que els països industrialitzats comencessin a parlar de la crisi”. Però aquesta situació s’ha agreujat per les mesures d’austeritat i de contracció de la despesa pública que s’han escampat arreu del món, que han reduït tant la inversió en serveis socials bàsics com l’ajuda oficial al desenvolupament, capítol en el qual tant Catalunya com Espanya són capdavanters en les retallades pressupostàries.

En l’estudi es presenten algunes de les conseqüències d’aquest agreujament de la pobresa i la vulnerabilitat arreu del món. Moltes mares i germanes, per exemple, decideixen ser les últimes a menjar en alguns dels països afectats. A algunes llars europees comencen a desaparèixer els esmorzars o els berenars. A Nigèria, hi ha nens que comencen a treballar en horts i mercats als cinc anys.

Amb dades del 2012, d’un total de 179 països estudiats per UNICEF, 133 van reduir la seva despesa pública. A 69 països es van aplicar retallades o limitacions salarials. Van reduir-se o eliminar-se subsidis a 73 països. Els sistemes de protecció social van ser reduïts a 55 països i les pensions es van contenir i retallar a 52.

Perquè la recuperació d’aquesta crisi tingui el “rostre humà” que reclama UNICEF caldria, al seu entendre, que no se centri en la millora d’alguns indicadors econòmics sinó en la recerca del benestar de les persones, en especial dels infants i les famílies pobres, als quals cal atendre de forma explícita i prioritària. També reclama un augment de la inversió pública, ja que la seva retallada permanent arrasa els escassos marges de maniobra de les famílies, i que es prioritzi la destinació social dels recursos disponibles.

Tomás Jiménez lamenta els excessos de les polítiques d’ajust i austeritat: “Aquestes polítiques no només han de considerar si aconsegueixen els seus objectius econòmics sinó també ‘com’ els aconsegueixen i qui es deixen pel camí. En temps de crisi, els drets humans no són prescindibles”.

Pel que fa a la incapacitat dels polítics per rectificar unes polítiques d’austeritat que han causat tot aquest empobriment social, l’autor de l’informe la compara amb la “síndrome de negligència cognitiva”, en la qual una part del cervell no sap què fa l’altra. Una forma tècnica de dir que les dades, les constatacions nombroses i insistents de l’equivocació d’aquesta política els entra per una orella i els surt per l’altra.

En l’acte de presentació de l’informe, que va tenir lloc a la seu de la Universitat Oberta de Catalunya, hi van participar també polítics i representants d’entitats i administracions amb competències i presència a l’àmbit de l’atenció a infància, com la Creu Roja, l’Institut de Drets Humans de Catalunya, el Moviment de Centres d’Esplais Cristians, la Taula per la Infància i l’Adolescència de Catalunya o els consistoris de Barcelona i Santa Coloma de Gramenet. La directora de Sensibilització i Polítiques d’Infància d’UNICEF, Marta Arias, va recordar que quasi la quarta part de catalans menors de 18 anys viuen per sota del llindar de la pobresa, mentre que Maria Truñó, responsable de Polítiques d’Infància d’aquesta entitat a Catalunya va fer una crida a no acceptar “la fatalitat de l’austeritat” com a única política possible en l’actualitat i a buscar la màxima coincidència entre les entitats que treballen en aquest sector per coordinar-se i fer-hi front.

UNICEF califica de "tsunami social" los efectos de la crisis económica global y asegura que pueden tener "consecuencias devastadoras". La persona que lo afirma es el economista Tomás Jiménez, ex funcionario de Naciones Unidas y experto en Relaciones Internacionales.

En un estudio, titulado Por una recuperación con rostro humano y presentado la semana pasada en la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), se señala que "los niños y las familias más vulnerables son el epicentro de este tsunami social" y denuncia que "una de las peores caras de la crisis está siendo la subida del precio de los alimentos básicos". Según los cálculos de Tomás Jiménez, en 2012 las familias estaban pagando un 80% más por los alimentos básicos en comparación con la situación existente antes del golpeo de la crisis.

Aunque la crisis económica estalló en Estados Unidos y se trasladó posteriormente a Europa, UNICEF recuerda que "ha pasado a ser global y fustiga con fuerza también a muchos países en vías de desarrollo". Como consecuencia, "en muchos lugares del mundo, el aumento de la inseguridad alimentaria -por el alza espectacular del precio de los alimentos básicos- y el paro masivo están multiplicando exponencialmente los efectos que por sí mismos ya eran demoledores".

Cabe decir que la pobreza no es nueva para muchos países en vías de desarrollo y que "el abandono a su suerte de millones de niños y familias pobres había empezado mucho antes de que los países industrializados comenzaran a hablar de la crisis". Pero esta situación se ha agravado por las medidas de austeridad y de contracción del gasto público que se han diseminado por todo el mundo, que han reducido tanto la inversión en servicios sociales básicos como la ayuda oficial al desarrollo, capítulo en el que tanto Cataluña como España son líderes en los recortes presupuestarios.

En el estudio se presentan algunas de las consecuencias de este agravamiento de la pobreza y la vulnerabilidad en todo el mundo. Muchas madres y hermanas, por ejemplo, deciden ser las últimas en comer en algunos de los países afectados. A algunos hogares europeas comienzan a desaparecer los desayunos o las meriendas. En Nigeria, hay niños que empiezan a trabajar en huertos y mercados a los cinco años.

Con datos de 2012, de un total de 179 países estudiados por UNICEF, 133 redujeron su gasto público. En 69 países se aplicaron recortes o limitaciones salariales. Se redujeron o eliminaron subsidios a 73 países. Los sistemas de protección social fueron reducidos a 55 países y las pensiones se contuvieron y recortaron a 52.

Para que la recuperación de esta crisis tenga el "rostro humano" que reclama UNICEF debería, a su entender, que no se centre en la mejora de algunos indicadores económicos sino en la búsqueda del bienestar de las personas, en especial de los niños y las familias pobres, a los que hay que atender de forma explícita y prioritaria. También reclama un aumento de la inversión pública, ya que su recorte permanente arrasa los escasos márgenes de maniobra de las familias, y que se priorice el destino social de los recursos disponibles.

Tomás Jiménez lamenta los excesos de las políticas de ajuste y austeridad: "Estas políticas no sólo deben considerar si consiguen sus objetivos económicos sino también 'como' los consiguen y qué se dejan por el camino. En tiempos de crisis, los derechos humanos no son prescindibles".

En cuanto a la incapacidad de los políticos para rectificar unas políticas de austeridad que han causado todo este empobrecimiento social, el autor del informe lo compara con el "síndrome de negligencia cognitiva", en la que una parte del cerebro no sabe qué hace la otra. Una forma técnica de decir que los datos, las constataciones numerosas e insistentes de la equivocación de esta política les entra por un oído y les sale por el otro.

En el acto de presentación del informe, que tuvo lugar en la sede de la UOC, participaron también políticos y representantes de entidades y administraciones con competencias y presencia en el ámbito de la atención a infancia, como la Cruz Roja, el Instituto de Derechos Humanos de Cataluña, el Moviment de Centres d'Esplais Cristians, la Taula per la Infància i l'Adolescència de Catalunya o los consistorios de Barcelona y Santa Coloma de Gramenet. La directora de Sensibilización y Políticas de Infancia de UNICEF, Marta Arias, recordó que casi la cuarta parte de catalanes menores de 18 años viven por debajo del umbral de la pobreza, mientras que María Truñó, responsable de Políticas de Infancia de esta entidad en Cataluña hizo un llamamiento a no aceptar "la fatalidad de la austeridad" como única política posible en la actualidad y a buscar la máxima coincidencia entre las entidades que trabajan en este sector para coordinarse y hacerle frente.