La Fira del Llibre de este año era todo un reto. Con más presupuesto, más casetas y más editoriales presentes, la fiesta del libro más importante del año entraba en una nueva etapa. Y la acogida de la gente, por el momento, está siendo fantástica. Incluso, según el Gremi de Llibrers, se están superando con un 10% más de librerías en la Fira las ventas registradas en la pasada edición. 

“Las sensaciones son muy positivas. El fin de semana pasado fue muy bueno en ventas. La mayoría de las librerías están vendiendo más que el año pasado”, afirma David Casas, del Gremi de Llibrers y propietario de la librería La Traca. Gloria Mañas, presidenta de la Fira del Llibre, comparte la opinión: “El ánimo es muy bueno. La Fira está siendo una auténtica locura este año”. 

“Hay muchas presentaciones en que las salas se nos quedan pequeñas”, expresa Mañas, que recalca: “La Fira no solo está teniendo mucho público por las tardes. Por las mañanas está lleno gracias a los adolescentes que vienen de los institutos y a los niños provenientes de los colegios. Es fantástico”. 

Con la Fira en una nueva etapa en su más de medio siglo de existencia, este año se había apostado por instalar en la explanada las casetas de las librerías con el objetivo de que no se quedaran partes por visitar, como ocurría en años pasados. “Ha sido un acierto total. Está lleno con un 10% más de librerías, y aún queda espacio para incrementar el año que viene el número de stands”, defiende Casas.

La presencia de actividades musicales, talleres, debates y conferencias contribuyen al éxito de público que registra la Fira del Llibre cada año. Actos a los que en la 51 edición se ha sumado la celebración de otra feria dentro de la propia Fira. Se trata de la Fira de Foment de la Lectura, destinada a profesionales del sector como gerentes culturales, profesores y bibliotecarios. “Ha sido muy bien recibida”, dice Mañas. 

Con tanta afluencia de público, a la Fira del Llibre aún le quedan los días más fuertes. El 1 de mayo suele ser uno de los más importantes y donde más ventas se producen. Al ser este año domingo, el final de la Fira y el día fuerte estarán concentrados. Un final apoteósico para una Fira que se ha superado de nuevo, de momento. Como hace cada año. 

Comença la Fira del Llibre (del 20 d'abril a l'1 de maig). Com totes les cerimònies, té els seus rituals, però també un entusiasme renovat. Com tot els anys? Sí, i no. S’hi respira un altre aire. No és una cosa escandalosa. No hi ha diners, tot s’ha de dir, o ben pocs. La qüestió és una altra: l’Administració ja no es mostra tan tibant, per no dir-ne hostil. La complicitat sembla evident. La Fira, d’entrada, es presenta més animada, amb noves casetes i un nombre ingent d’activitats. Tot això potser ajude a enfrontar amb una altra cara els moments problemàtics, delicats que viu el sector del llibre. El present i el futur presenten marejol. Les empreses hi conviuen com poden i miren de sobreviure. Enfronten el futur amb prudència i amb noves estratègies, com és el cas d’Edicions Bromera, l’editorial més significativa en català al País València, o el d’Onada Edicions, que, des de Benicarló, tracta de ser una peça substancial en el panorama editorial valencià.

Un fenomen nou que ha sorgit en els darrers temps és el de les editorials menudes. Des que va sorgir Llibres de la Drassana, l’any 2013, fins al present, no han parat de sorgir iniciatives noves, com ara Sembra Llibres, Balandra Edicions, Edicions del Buc o El Petit Editor i Neopàtria, centrades totes dues sobretot a gestionar llibres d’autoedició. Sorprenentment, no para d’haver-hi incorporacions. En els darrers mesos s’han donat d’alta tres iniciatives noves: Pruna Llibres (València), Lletra impresa (Gandia) i la Companyia Austrohongaresa de Vapors (Almàssera).

La segona tanda del 2015

Si el 2015 es va iniciar amb bon peu literari, amb títols rellevants, com per exemple Un dinar qualsevol, de Ferran Torrent, i Gegants de Gel, de Joan Benesiu –el llibre revelació de l’any i que meresqué el Premi Llibreter–, la segona tanda de l’any ha dut també propostes engrescadores. Raquel Ricart publicava El temps de cada cosa (RBA), que mostrava una partida plural entre dos continents per a pintar uns protagonistes arrossegats pel remolí de l’atzar (farcit de secrets i de buits), i que han de patir i suportar i alhora tractar d’explorar-lo a fi de refer les peces de l’edifici vital malmés, i així poder reconduir les rutes personals i fer aflorar el vitalisme que duen emponat, emporugit, sota les pors i les inèrcies. Ens trobem davant una trama dramàtica de personatges transterrats, d’adversitats incessants, de confegiments dolorosos, amb ombres i llums, catarsis i finals reparadors.

Al setembre, Salvador Company, després d’uns quants anys de silenci, reapareix amb Sense fi (Angle), Premi Pin i Soler de Tarragona. És el seu llibre més equilibrat i llegidor que amb ressonàncies de trhiller i un còctel de sexe, tennis i cintes de vídeo trama una història desoladora, amb dosis grosses d’ironia, per abordar la descomposició econòmica i moral d’uns personatges i una societat.

La sega (Proa) representa un canvi significatiu en la singladura narrativa de Martí Domínguez, l’autor, perquè deixa de banda el cicle històric que recorria l’Europa de la modernitat, però sobretot perquè és una obra potent que regira ressorts que commouen, repuntada amb un estil efectiu i una llengua saborosa. Ens transporta a un tros del Maestrat dels anys quaranta del segle passat, on els maquis duen la seua guerra particular contra Franco. Un conflicte d’acció i reacció, de venjança i contravenjança. El règim engega una guerra de repressió brutal i els masovers n’esdevenen les víctimes propiciatòries. Vivim la tragèdia des de la punyida interna de la família del narrador, un sagal de 10 anys. El combat de desgast escampa el corc de la por i de la desconfiança: tots recelen de tots.

En Les veus i la boira (Bromera), guanyadora del Premi Alfons el Magnànim de narrativa 2015, Vicent Usó renova les problemàtiques que el caracteritzen i depura i desplega amb efectivitat la versatilitat del seu joc narratiu i l’articulació de les distintes veus. La novel·la, amb la combinació de temps diferents (des dels anys trenta fins a les acaballes del segle passat) i espais diversos ens du al centre de la història per remoure els ressorts forts del secret: la mentida, la ficció i la impostura. La mentida té sobretot efectes demolidors en la política i en l’economia. La trama toca així aspectes que fan estralls en el món actual, tant en el pròxim com en el més boirós, com ara el tall i els vels entre la realitat i les aparences i els ressons sovint devastadors que han introduït les distintes etapes de la globalització (estraperlo, contraban, control de la construcció i dels negocis, tràfic d’armes...) que al Castelló i a la Mallorca de la novel·la té concrecions ben potents.

Silvestre Vilaplana amb Un sepulcre de lletres minúscules (Bromera), incideix en els àmbits del desassossec que havia desplegat, per exemple, en El quadern de les vides perdudes. Els personatges es troben en una situació desesperada i accepten un tracte amb un individu misteriós que els pot oferir una sortida. L’objectiu de l’autor és mantenir el lector en un ai per mitjà dels laberints psicològics d’uns personatges extrems i retorçuts, però amb una aura dramàtica insòlita.

El poeta Josep Lluís Roig, amb la segona incursió narrativa, Resurrecció i mort de G. T. (3i4), va guanyar el Premi de Narrativa Ciutat de Vila-Real de l’any 2014. La investigació, a Noruega, de l’assassinat d’una dona ben gran ens transporta, a partir de pistes difuses, al passat de la Guerra Civil espanyola viscuda a Alcoi, Benidorm Oliva i Terrassa, on activistes nòrdics posaren en funcionament hospitals de guerra, que foren centres d’acollida per a ferits i orfes.

Un altre títol que ens transporta als fets tràgics de la Guerra és No mataràs (Bromera), Premi Enric Valor de Novel·la, de Víctor Labrado, però des d’una perspectiva diferent. La proposta de Labrado és ben singular en el nostre panorama narratiu, perquè a partir de la documentació oral i escrita refà uns fets, ben presents encara, però amb els contorns difuminats pel pas del temps. I n’elabora un relat eficaç sense recórrer a la ficció. D’entrada, la història és ben novel·lesca. Una partida de pilota mítica a la Safor salva de la metralla un rector i converteix en mite Pepe Carinyo, un home d’ordre que, per les voltes i les trames de la història, esdevé roder, un maquí i mític enemic del règim.

La trama detectivesca i els efectes corrosius dels comportaments corruptes i mafiosos són un brusc temàtic que atrau molts narradors. Felip Bens mira d’explorar en El cas Forlati. L’home que volia ser Marlowe (Drassana) una via imaginativa que enllace València amb el món mafiós de Corleone. El protagonista, de retorn al Cabanyal, descobreix els orígens tèrbols de la família i històries que ens duen a la Sicília dels 30 del segle passat, espai llegendari de la màfia i de la misèria. Entre el gènere negre i la paròdia, el projecte és ambiciós, però fet segurament amb més voluntat que resultats.

Fora de la ficció, hi ha uns quants títols a remarcar. Un de ben significatiu, per l’amplitud de la mirada i de les observacions, és Sobre una neu invisible (PUV), de Vicent Alonso, que no és una mera continuació del dietari anterior; és més madur en la veu i més sòlid en l’instrument i s’hi obri el ventall de perspectives. És un fidel seguidor de l’ideal de Montaigne: és un observador obstinat del trànsit del jo. La vida quotidiana, sense expansions, és el fil conductor del discurs. És on rau la versemblança i la veritat. Si l’autor es judica i judica els altres, ho fa per remarcar la seua singularitat i exposar la capacitat d’anar més enllà de l’epidermis de les situacions particulars. El judici i la consciència són mecanismes clau per a il·luminar el significat o la intenció de cada acte o tema i detectar, si cal, la responsabilitat que se’n desprén.

Un assaig valuós, més cenyit als paràmetres acadèmics, però que es fa llegir bé, és el Far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais (PUV), d’Antoni Martí Monterde, un recorregut fascinant per la relació entre els llocs i la literatura a través d’autors com Goethe, Proust, Modiano, Pla, Sebald, Benjamin o Brodsky.

Xavier Serra trau el tercer lliurament de Biografies parcials (Afers), subtitulat «L’època crítica», en què retrata personatges nascuts entre els anys 1938 i 1940 (Joan Francesc Mira, Francesc Jarque, Raimon, Josep Lluís Blasco, Albert Hauf i Thomas F. Glik). El resultat global del tres volums és altament positiu: ofereix un grup admirable de personatges que des del seu àmbit han contribuït a remoure les aigües sovint massa estancades del País Valencià. I de rebot, reconstrueix l’evolució de la societat i dels sectors més creatius des de la postguerra i l’elaboració progressiva de la consciència moderna dels valencians. L’altre atractiu de la proposta rau en una prosa vibrant, vivaç, amb una voluntat declarada d’apostar per la intensitat i les coloracions de la literatura.

Gabinet de curiositats (Pruna) és la prolongació de la sensibilitat i dels interessos de la novel·lista i pintora Anna Moner. Són articles, escrits amb gran plasticitat, que miren d’auscultar en el fons de personatges insatisfets, rebels, complexos o marginats (els experiments elèctrics d’Andrew Crosse i la seua influència en Mary W. Shelley, Caravaggio, Chopin, Artimisia Gentilischi, Georges Méliès, els autòmats, Houdini...), que, moguts per desfici vital, estètic o d’ofici, ennaveguen el seu ofici o art per vies poc o gens concorregudes, per anar més enllà de les convencions i dels límits.

Joan Garí, escriptor tot terreny, confegeix un llibre especial: La memòria del sabor, amb fotografies de Ramon Usó (3i4), és un obra de cuina popular, pròpia del país, però és molt més que tot això. Davant l’asèpsia de la vida contemporània, l’autor fa un cant a la cuina elaborada amb productes de proximitat i feta amb paciència per a traure’n el màxim rèdit per als sentits. No és només un receptari, és sobretot una obra literària, amb components de sociologia i antropologia.

Els primers passos del 2016

Les novetats dels primers mesos de l’any serveixen a les editorials per a engegar la maquinària i ser visibles en la Fira de Llibre o la Diada de Sant Jordi, ja que són els esdeveniments més representatius lligats al paper imprés. I com és d’esperar, la celebració ve carregada de novetats de tota mena, i on els lectors poden trobar algunes de les millors apostes de les cases editores.

Narrativa

Tot i que no pertany a la ficció, el primer llibre a destacar és Ningú no ens espera (Periscopi), per la personalitat de Manuel Baixauli, i perquè són dos llibres en un, ja que no només recull articles publicats a El País, sinó també les il·lustracions, molt ben reproduïdes, que els acompanyaven. Són articles potents i molt ben escrits.

Un dels primers llibres de l’any ha estat L’illa sense temps (Meteora), d’Esperança Camps, que amb ingredients de la novel·la policíaca i una prosa sinuosa, pastada amb ambigüitats i silencis, interroga els motius de l’assassinat d’una dona gran. En el procés, ens mostra el clima asfixiant de l’illa i els meandres de la natura humana. En aquest terreny, una proposta valenta és Tota la veritat (RBA), Premi Crims de Tinta, de Núria Cadenes, perquè l’assassinat d’un home d’èxit de vacances en un poble de vacances és el detonant per a pintar una història on la població té altres vides i altres morts també rellevants.

Juanjo Garcia és un escriptor jove que du un ritme creatiu accelerat. Fa uns mesos va publicar Tota la terra és de vidre (Bromera) Premi Antoni Bru d’Elx, que, com els títols anteriors, també parteix d’un clima de narració negra. L’assassinat d’un membre del Tribunal de les Aigües ajunta un periodista jove i un policia corrupte. La investigació dels motius d’aquest crim i d’altres visualitza capes i etapes fosques de la ciutat de València. Ara, li acaba d’eixir pràcticament del forn El temps és mentida (Edicions Bromera), guanyadora del Premi Ciutat d’Alzira. Una obra de factura sòlida que vol jugar ja en primera. A través del joc de temps i l’elaboració d’una novel·la per a explorar-se i auscultar el món on sembla que no passe res, però darrere les portes de casa sura la por i la sordidesa, el fracàs i la impotència.

Francesc Bodí és un veterà d’Edicions Bromera, autor d’una obra que paga la pena de llegir com és Havanera, acaba de traure la seua darrera creació, La passejadora de gossos, Premi Ciutat de València. Amb saviesa narrativa, l’autor pinta a través d’una jove estudiant, vital i extravertida, que exerceix un ofici inusual, una visió irònica del món i de la València que viuen el seus clients.

Una certa sorpresa suposa l’aparició de Capvespre (Lletra Impresa) pel fet de ser l’obra d’un autor, Josep Bertomeu, que s’estrena passada la seixantena i pel fet de venir apadrinada pel malaguanyat Rafael Chirbés. Efectivament, és un producte literari a valorar. És la “crònica” d’uns joves que s’oposen al règim franquista i a tot el que representa la València dels anys setanta del segle passat. És la radiografia dels neguits i les pors d’uns joves i d’una ciutat, captada de manera fragmentària i coral. Coincidint parcialment amb aquest ambient polític i social, trobem València sic transit (Companyia Austrohongaresa de Vapors) amb què Francesc Bayarri torna al gènere novel·lístic després de dotze anys de silenci. Narrada amb la sagacitat i la profunditat escodrinyadora del periodista, la història és una acusació sense edulcorants contra un període que va des de les acaballes del franquisme fins a la degradació final del PP. No és un al·legat polític sinó el relat caricaturesc d’unes vides de peus de fang i els avatars del temps.

Amb les revolucions pujades, l’alcoià Francesc Gisbert projecta amb gotes de deliri una contraimatge del món actual en Un món de bojos (Onada), Premi Ciutat de Sagunt. Una colla de personatges una mica tocats del bolet decideixen fer-se una vida al marge.

Reculant uns anys enrere, Vicent Penya evoca en Insòlita memòria (Onada), Premi Vila de Puçol, en uns relats de contorns identificables, el pas de la infantesa i de la joventut, presentats com un món de plenitud, a la crua realitat d’una vida que sembla irreal i on el somni n’esdevé l’única sortida. Més enrere encara ens du Agustí Colomer, més conegut com a assagista, que en la seua primera incursió narrativa A trenc d’alba (Viena), Premi Narrativa curta “25 d’Abril” de Benissa, ens transporta al període que va entre la República i la Guerra per contar una història de formació d’un jove, que, enmig dels trasbalsos de la història, bascula entre l’esperança i la frustració.

Amb el peu en altres països el lector torbarà diverses obres. Elvira Cambrils, en Vestida de nit (Bullent), Premi Soler i Estruch, embasta una història d’autoficció, farcida d’imaginació i de lirisme, a partir viatges que van de Delos i Amman fins a Nova York, passant per Marràqueix. Octaví Monsonís, en Rotterdam, provisionalment (Pruna) –un recull de relats atractius, sobretot els de la segona part– ens transporta per diferents ciutats europees i on la música embolcalla les històries i les fecunda en múltiples sentits. Per últim, Jovi Lozano-Seser basteix en Traductor (AdiA), Premi Vila de Lloseta, basteix una història notable: les peripècies d’un personatge entre entranyable i grotesc, un traductor de novel·les roses angleses per a les colònies de britànics d’Alacant, que, per una malifeta, ha d’anar a Anglaterra a “millorar” les obres d’un escriptor en decadència. Una comèdia àcida que permet a l’autor pintar una visió devastadora d’un Alacant determinat i del món literari actual. Finalment, el bibliotecari i historiador Antoni Carrasquer s’estrena en la ficció amb Memòries viatgeres d’anar per casa (Edicions 69), on trama un periple divertit i força singular, per dir-ho d’alguna manera.

Enguany hi ha també dos llibres col·lectius. Entre dones (Balandra) és el primer recull de relats compost íntegrament per autores valencianes. És una lectura interessant, ja que posa de manifest que les narradores han augmentat en nombre i en pes literari. A partir de protagonistes femenines, trobarem un conjunt interessant d’històries ben divers en estils i objectius. Castellonies (Edicions 96), compost per nou relats amens i de gèneres. El factor comú n’és que ocorren en un poble de la Ribera el nom del qual és un conflicte permanent. Entre altres hi col·laboren Juli Alandes, Rafael Estrada i Tobies Grimaltos.

En la secció de la prosa de no-ficció localitzarem dos llibres d’autors ben coneguts. Rafa Gomar ofereix un nou dietari, titulat Fràgil sol de tardor (El Cep i la Nansa). Hi trobarem records, petites històries, dibuixos... L’autor és un golafre de la vida, gaudeix amb els detalls més insignificants, però també amb les reflexions més complexes. Josep Piera amb Mai no és tard. Vinyoliana (PUV) ens retorna al Piera poeta i lector de poesia. Un diàleg amb la vida i l’obra Joan Vinyoli, de qui elabora un perfil humà i poètic clarivident. Al mateix temps, el relat és un escrutini personal i de la generació dels setanta. Tot plegat, una mirada penetrant i de bon llegir.

Assaig, història, edició de textos

Enguany el tema de la identitat i dels orígens dels valencians té un paper destacat gràcies a dos treballs de vàlua. D’una banda, Els valencians, des de quan són valencians? (Afers), de Vicent Baydal, és un treball metòdic, erudit. Ha escodrinyat pacientment l’Arxiu de la Corona d’Aragó per datar meticulosament el naixement d’una identitat col·lectiva valenciana més enllà de la general. La particularitat ve lligada amb la imposició, el desplegament i la consolidació dels furs propis contraposats als d’Aragó. De l’altra, Ferran Garcia-Oliver, amb Valencians sense ADN. Relats dels orígens (3i4), Premi d’assaig Joan Fuster, escorcolla amb la lupa d’un detectiu i arguments consistents els distints relats sobre els orígens dels valencians i les seues motivacions, algunes de ben delirants que defensen sense vergonya que els valencians tenen una arrel immutable que és perd en la boira de la història.

Relacionat amb les indagacions anteriors es pot llegir el llibre La regió en la pantalla. El cinema i la identitat dels valencians (Afers) de Marta García Carrión. Un treball que historia les diverses temptatives de crear un imaginari regional valencià i que van des de les primeres projeccions fins a la instauració de la dictadura franquista.

Una nova aportació sobre la identitat dels valencians i l’elaboració d’un País a mig fer la trobem en el nou llibre de Ricard Pérez Casado Ser valencians (Balandra), on justifica les seues idees amb arguments de tota mena, com ara històrics, econòmics, polítics...

En l’àmbit de la història del paisatge és valuós Horts de tarongers. La formació del verger valencià (Institució Alfons el Magnànim) d’Adrià Besó Ros, un gruixut i portentós estudi sobre el sorgiment i el desenvolupament del paisatge de tarongerar al País Valencià des de la fi del segle XVIII fins als anys trenta del segle XX en un arc que abasta des de la Plana de Castelló a la Safor. Un dels drames de l’horta n’és la reducció dramàtica. En aquest sentit, La batalla de l’Horta. Cinc dècades de resistència silenciada (Sembra) d’Enric Llopis és un viatge emotiu i ben raonat a les lluites dutes a terme en defensa de l’Horta de València. En el terreny de l’economia Vicent Cucarella, amb un llenguatge planer, redacta Economia per a un futur sostenible (Bromera), un text d’economia pràctica que cerca despertar consciències.

En el prestatge dels estudis literaris poden llegir Paraules invictes. Cinc estudis de poesia catalana del segle XX (PUV), de Ferran Carbó, que hi analitza temàtiques i motius que connecten cinc poetes rellevants de la nostra poesia, i Poesia digital. Deena Larsen i Sthehanie Stricklarnd (PUV), d’Oreto Doménech, una investigació pionera entre nosaltres dirigida a explicar el sentit de la poesia digital, els seus trets definitoris i la seua expansió. A més, estudia amb detall dues poetesses nord-americanes.

Respecte a l’edició de textos, cal destacar l’edició del Glosari (1921-1929) (Ajuntament de Castelló), de Carles Salvador, una aportació necessària perquè posa a l’abast de lector el combat constant de Salvador per a escampar una visió raonable, entre altres coses, sobre la política, la literatura i la llengua nostres. Finalment, Vicent Josep Escartí posa en circulació la Poesia festiva (Alfons el Magnànim) que posseeix un cert valor literari, d’un poeta morellà pràcticament desconegut, Carles Gassulla d’Urbino, que visqué a cavall entre els segles XVII i XVIII.

Traducció, poesia i teatre

Enguany la cistella de les traduccions va plena de bons títols. L’editorial Bromera aposta ben fort en aquest apartat. Les dues estreles són: un valor segur, com és John Banville que aventura en La guitarra blava una exploració mordaç i devastadora de les relacions humanes, i un valor emergent, Marlon James, que en Una història breu de set assassinats, Premi Man Booker, traça una història impactant i provocadora que retrata una època inestable dels barris pobres de Nova York. Un clàssic de la casa és Dario Fo, de qui trauen un al·lucinant Un rei boig a Dinamarca. Per la seua banda, l’editorial Sembra edita Els avantatges de ser marginal, de Stephen Chbosky, una història que explora els traumes, les expectatives i els sentiments d’uns adolescents que batallen per aprendre a viure. Per últim, el poeta valencià Pau Sanchis tradueix del croat Zoran Malkoč el llibre de relats El cementiri dels reis menors (Raig Verd), on desfilen tot un seguit de personatges singulars que ens duen a l’Eslavònica dels anys de la guerra i la postguerra a Croàcia.

Situats en l’apartat de la poesia, una grata notícia és la traducció de Memòria d’un altre riu, d’un dels grans poetes portuguesos del segle passat, traduït pel Jordi Sebastià. Ara bé, la gran sorpresa ha estat que per fi Isidre Martínez Marzo ha fer publica la seua traducció de l’obra de Dylan Thomas, Poesia reunida (1934-1952), en Edicions Els Llums. Finalment, una altra translació que cal remarcar és Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995) de Lois Pereiro, un dels poetes gallecs més rellevants de la fi del segle XX.

El gènere poètic de producció pròpia presenta títols suggeridors. Maria Josep Escrivà, al cap de nou anys de silenci, trau Serena barca (Buc), que, sense la potència de l’anterior, és un llibre refinat, d’un treball artesanal ple de matisos i d’indicis; una mirada vital que no oblida les tempestes que amaga la calma. Un company de la seua promoció poètica, com és Aleixandre Navarro, dóna a conéixer El tren i la torre (Onada), un poemari madur que amb vers sintètic delinea un viatge íntim sobre els rastres del desig i l’amor íntim.

Begonya Pozo amb poc temps de diferència ha publicat Novunque (vertebre romane) (Amagord), una col·lecció de trenta-tres tankes, traduïdes a la resta de les llengües ibèriques, i Sense treva (AdiA), on es constata una lírica més sòlida que va directa a les ferides i les explora sense additaments. En la mateixa editorial Pau Sif publica Arnes. El seu llibre més consistent, en què tracta amb un verb potent i incisiu el món que l’envolta, terra i circumstàncies. El poeta i cantautor Ivan Brull, en Sobre d’Unicorn (Perifèric), Premi Benvingut Oliver, hi basteix un tramat unitari per parlar de la innocència i des de la innocència. Una mica més joves són els darrers poetes que triem. Hèctor Serra Cubilles escriu Cinètica (Viena), Premi de Poesia “25 d’Abril” de Benissa, on fuig de la confessió fàcil i sentimental i sota el paraigua de Kerouak i Stevens, entre altres, integra un llenguatge plural per submergir-se en el món global. I Mercè Climent, que va guanyar el Premi Ibn Jafadja Ciutat d’Alzira amb Infinitamant (Bromera), un poemari que tracta de tots els rostres que presenta l’amor.

En el gènere del teatre, Xavier Puchades publica Saqueig (Bromera), Premi Palanca i Roca, on dues dones que viuen juntes amaguen unes biografies plenes de secrets. I Manuel Molins presenta Bagdad. Dones al jardí (Arola), Premi Ricard Vinyes 2010, on a través d’un grup de dones reunides en un jardí denuncia les malvestats de la guerra de l’Iraq.

Si el sector editorial estava tocat fins a l’eclosió a contracorrent de segells menuts, el gremi de les llibreries encara no ha trobat el respir necessari per a posar fi a més de set anys de crisi. Ofegades per l’absència d’ajudes públiques, la competència deslleial, la pirateria, la baixada del consum i la transformació dels hàbits culturals, les llibreries viuen una situació molt delicada. I a tot això se suma el baix índex de lectura que registra el País Valencià, dos punts per davall de l’espanyol, fet preocupant perquè ens situa, a més, a anys llum de la mitjana europea.

Segons dades de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya, al País Valencià cada persona compra una mitjana de 7,5 llibres cada any, gairebé dos punts per davall del consum habitual dels espanyols. Les 334 llibreries que hi havia arreu del territori valencià el 2013 van facturar 45 milions d’euros. “És una baixada que se situa entre el 30% i el 35% respecte del que facturàvem abans de la crisi”, explica David Cases, president del Gremi de Llibrers. El País Valencià té un 30% menys de llibreries respecte de la mitjana estatal. Les dades són estremidores: hi ha una llibreria per cada 15.304 habitants.

Amb un perfil d’empresa unipersonal arrelada en el nucli familiar, “les llibreries no solament han patit la crisi. Damunt, des de l’Administració anterior no es van fer les coses bé”, afirma Cases, i denuncia: “No es va complir la llei, que determina que les institucions han de fomentar la lectura”. Des del Gremi de Llibrers critiquen que, durant l’etapa del PP al capdavant de la Generalitat Valenciana, les compres en biblioteques van disminuir considerablement, tot i que és una part important de les vendes. “El pagament es feia molt tard. De vegades amb demores que podien arribar al dos anys. Amb això, moltes llibreries no van entrar en el joc, perquè no tenien múscul financer per a suportar-ho. La mala gestió els va fer perdre mercat”.

L’arribada de l’esquerra al Govern valencià ha canviat les coses. “La sensibilitat és diferent. Tenim esperança”, és l’opinió generalitzada en el sector. L’augment del pressupost en la Fira del Llibre de València i, especialment, la posada en marxa del Pla de foment de la lectura són un alleugeriment per a un sector ofegat. I encara més si mesures reivindicades com garantir el compliment de la llei de comerç, crear un segell oficial de qualitat, impulsar una bonificació cultural com la del País Basc o afavorir la presència dels llibres en valencià acaben posant-se en marxa.

Des del sector es demana, a més, fomentar més profundament la literatura valenciana. “No pot ser que a Navarra llija més gent en basc que els valencians en valencià”, destaca Cases. La recuperació d’una radiotelevisió valenciana que impulse el foment de la lectura des de la pantalla i les ones és una altra petició del Gremi de Llibrers, que va materialitzar en un full de ruta elaborat per la Fundació Full, en què s’integra tot el món del llibre, i que ha estat la base sobre la qual s’ha redactat el Pla de foment de la lectura. Malgrat que tot no són alegries: la intenció del Consell de reutilitzar els llibres de text deixa el sector “en una situació molt delicada”, segons Cases.

“L’Administració ha d’entendre que les llibreries som un dels elements més simples i fàcils de consolidar per a difondre la cultura”, reivindica el propietari de la llibreria La Traca. “Les llibreries són com les farmàcies. Les dues fixen els preus dels seus béns, però les unes tenen l’exclusivitat per a vendre els seus productes i nosaltres no”. La penúltima bala perquè el sector esquive la crisi l’ha posat el Consell. És la gran esperança d’una part essencial del món dels llibres que, des del 20 d’abril, celebra la seua festa anual amb una Fira del Llibre. Que ho faça anunciant una nova etapa és simptomàtic.

Si el sector editorial estaba tocado hasta la eclosión a contracorriente de sellos pequeños, el gremio de las librerías aún no ha encontrado el respiro necesario para poner fin a más de siete años de crisis. Ahogadas por la ausencia de ayudas públicas, la competencia desleal, la piratería, la bajada del consumo y la transformación de los hábitos culturales, las librerías se encuentran en una situación muy delicada. Y a todo eso se suma, el bajo índice de lectura que registra el País Valenciano, dos puntos por debajo del español. Un hecho preocupante cuando está, además, a años luz de la media europea. 

Según datos de la Federación de Gremios de Editores de España, en el País Valenciano cada persona compra una media de 7,5 libros cada año, casi dos puntos por debajo del consumo habitual de los españoles. Las 334 librerías existentes en todo el territorio valenciano en 2013 facturaron 45 millones de euros. “Es una bajada de entre el 30% y el 35% respecto a lo que facturábamos antes de la crisis”, explica David Cases, presidente del Gremi de Llibrers. El País Valenciano cuenta con un 30% menos de librerías respecto a la media estatal. Los datos son estremecedores: hay un librería por cada 15.304 habitantes. 

Con un perfil de empresa unipersonal arraigada en el núcleo familiar, “las librerías no solo han sufrido la crisis. Encima desde la administración anterior no se hicieron las cosas bien”, afirma Cases, para denunciar: “No cumplió con la ley, que determina que las instituciones deben fomentar la lectura”. Desde el Gremi de Llibrers critican que durante la etapa del PP al frente de la Generalitat Valenciana las compras en bibliotecas disminuyeron considerablemente, cuando es una parte importante de las ventas. “El pago se hacía muy tarde. A veces con demoras de hasta dos años. Con ello, muchas librerías no entraron en el juego por no tener músculo financiero para soportarlo. La mala gestión les hizo perder mercado”.

La llegada de la izquierda al gobierno valenciano ha cambiado las cosas. “La sensibilidad es diferente. Estamos esperanzados”, es la opinión generalizada en el sector. El incremento del presupuesto en la Fira del Llibre de València y, en especial, la puesta en marcha del Plan de Fomento de la Lectura son un alivio para un sector ahogado. Más si medidas reivindicadas como garantizar el cumplimiento de la ley de comercio, crear un sello oficial de calidad, impulsar un bonus cultural como el de Euskadi o favorecer la presencia de los libros en valenciano acaban poniéndose en marcha.

Desde el sector se pide, además, un fomento más profundo de la literatura valenciana. “No puede ser que en Navarra lea más gente en vasco que los valencianos en valenciano”, destaca Cases. La recuperación de una radiotelevisión valenciana que impulse el fomento de la lectura desde sus pantallas y sus ondas es otra petición del Gremi de Llibrers, que materializó en un hoja de ruta elaborada por la Fundación Full, donde se integra todo el mundo del libro, y que ha sido la base sobre la que se ha redactado el Plan de Fomento de la Lectura. Aunque no todo son alegrías: la intención del Consell de reutilizar los libros de texto deja al sector “en una situación muy delicada”, según Cases. 

“La administración debe entender que las librerías somos un de los elementos más simples y fáciles de consolidar para la difusión de la cultura”, reivindica el propietario de la librería La Traca. “Las librerías son como las farmacias. Las dos fijan los precios de sus bienes, pero unos tienen la exclusividad para vender sus productos y nosotros no”. La penúltima bala para que el sector sortee la crisis la ha puesto el Consell. Es la gran esperanza de una parte esencial del mundo de los libros que desde el 20 de abril celebra su fiesta anual con una Fira del Llibre. Que lo haga anunciado una nueva etapa es sintomático. 

Els relats, amb un límit d’extensió de 25.000 caràcters, havien de ser protagonitzats per personatges femenins. Aquesta era l’única condició. Per això el títol d’un llibre, Entre dones, que Balandra Edicions ha publicat coincidint amb la Fira del Llibre de València d’aquest 2016. Deu escriptores hi fan una exhibició de força literària i de diversitat, tot demostrant que les narradores valencianes no són una singularitat, ni un reducte, ni una espècie a protegir. Aquest volum ho constata de manera molt eloqüent.

Raquel Ricart, que en va tenir la idea, el crític Francesc Calafat, que va estimular el propòsit, i l’editora de Balandra, Àfrica Ramírez, que l’ha duta a terme, són responsables d’un projecte que aplega textos de la mateixa Ricart, de Núria Cadenes, Isabel Canet Ferrer, Mercè Climent, Maria Josep Escrivà, Isabel Garcia Canet, Pepa Guardiola, Carme Manuel, Anna Moner i Lliris Picó.

La lectura de Vides planes, de Maria Ibars, una autora que va publicar als anys seixanta del segle passat, va inspirar Ricart a emprendre una maniobra de “seducció” d’altres col·legues escriptores per a fer aquest volum col·lectiu. La figura d’Ibars la va portar a consultar un estudi sobre dones escriptores valencianes de la qual era autora Maria Lacueva, que ha estat l’encarregada d’escriure l’epíleg d’aquest llibre. Aquella consulta va resultar determinant a l’hora d’emprendre el projecte, segons que confessa Ricart.

Lacueva hi explicava que dues autores de referència en la historia literària valenciana i que van publicar a partir de la meitat dels anys seixanta, com Carmelina Sánchez-Cutillas i Maria Beneyto, malgrat que s’enviaven els llibres i es llegien, mai no van arribar a conéixer-se personalment, entrebancada la seua relació per una artificial polèmica sobre quina de les dues era “l’escriptora valenciana”, com si només n’hi poguera haver una en una literatura plena de precarietats.

“Pensava en aquelles escriptores que no havien arribat mai a conéixer-se”, comenta Ricart com a justificació de la seua iniciativa. De fet, algunes de les escriptores que han participat ara en Entre dones ja es coneixien, però unes altres no, la qual cosa ha propiciat allò que es volia: un espai de trobada i de reconeixement en la pluralitat de les seues propostes literàries.

Set de les deu autores, que s’han convocat una vesprada a l’estudi que l’editora, Àfrica Ramírez, té al barri valencià de Patraix, hi acudeixen per explicar a eldiario.es què han escrit. No han pogut venir a la cita Anna Moner, Lliris Pico i Maria Josep Escrivà.

Precedides de passos ferms en el camp de la narrativa, com és el cas d’Anna Moner, Núria Cadenes o Raquel Ricart; incorporades més recentment, com Mercè Climent o Isabel Canet; amb una reconeguda trajectòria en la literatura infantil i juvenil, com Pepa Guardiola; dotades del bagatge d’una llarga dedicació a l’estudi de la literatura nord-americana, com Carme Manuel, o procedents de la poesia, com Maria Josep Escrivà i Isabel Garcia Canet, les autores d’aquest llibre presenten també una gamma molt variada de temes en els seus escrits.

Tot i això, Maria Lacueva apunta en l’epíleg, que hi ha un motiu recurrent, la relació mare-filla, que es presenta de manera més explícita en alguns dels relats i com a rerefons, o simplement de passada, en uns altres. Però Carme Manuel puntualitza amb fermesa que aquesta és una característica que no s’arribaria a buscar si es tractava d’autors i el motiu recurrent fora la relació pare-fill. Núria Cadenes afegeix com a exemple que en un escriptor com Jim Thompson, l’obra del qual ha llegit amb atenció, els personatges semblen molt condicionats “per les relacions que ha tingut amb el pare” i no se’n sol parlar.

Crítica amb els estereotips, Carme Manuel marca distàncies en el seu relat, titulat ‘Stabat mater’, amb “les construccions de la maternitat que hem heretat” i dibuixa “uns tipus de dones que tenen dret de no ser mares perfectes”. Aquestes figures són fins i tot, per a l’escriptora, una mena d’heroïnes.

Núria Cadenes planteja, en ‘L’una per l’altra’, la idea de dues persones “que es fan infelices fins a la seua mort”. La imatge de dues dones grans que va veure un dia passejant del braç, mentre discutien de molt mal humor, la va inspirar a escriure sobre “gent que es nega la felicitat”.

Pepa Guardiola explica que la seua és una historia “molt quotidiana”, en la qual s’aborda la dependència de la filla cap a la mare. Per això el títol: ‘On ets, mare?’.

Mercè Climent apunta que, entre un conjunt de relats “molt descriptius i psicològics” com ho són els del volum, la seua narració, titulada ‘La d’arrels fortes i perennes’, té una inspiració autobiogràfica. Tant és així que la filla no nascuda descriu des del ventre de la mare les experiències d’un embaràs que l’escriptora ha viscut en paral·lel al relat sense saber, quan el va començar, que el que espera és efectivament una xiqueta.

“Jo no sóc novel·lista; pense en guions i no en novel·les”, adverteix Isabel Garcia Canet, que aborda en ‘Cérvols’, inspirant-se en la figura d’un triangle, les vicissituds de tres personatges femenins diferents i aquella sensació d’exili que de vegades marca la vida en una ciutat.

Isabel Canet Ferrer, al seu torn, planteja sota el títol ‘Notícies per a un dia d’hivern’, a partir de les informacions d’un atemptat terrorista, el que passa amb una mare que acaba de donar a llum i a qui volen mantenir “aïllada en una bombolla” on acabarà infiltrant-se inexorablement la dura realitat del carrer.

Finalment, Raquel Ricart, explica que en ‘Despullades’ ha volgut reflexionar “sobre els cossos físics”, a partir d’un cos jove i un cos decrèpit, amb la intenció de fer evident que “la vellesa també té bellesa”.

És només un tast del ventall de ficcions i la diversitat d’escriptures que inclou aquest volum col·lectiu, una mostra breu de l’amplària temàtica i la intensitat creativa que ofereix la narrativa valenciana actual.

La tempesta de la crisi va deixar el món editorial tocat, molt tocat. Els tancaments se succeïen, les fusions es feien inevitables per a subsistir –el cas de Tàndem, que va ser adquirida per Bromera–, la facturació no parava de descendir –des del 2008 ha abaixat un 40%– i els governs del PP giraven l’esquena amb retallades a un sector necessitat d’ajudes per a superar els seus reptes de futur.

Les peculiaritats del País Valencià no eren esperançadores. Segons un informe de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya fet el 2012, la mitjana de lectura valenciana se situa en el 56%, tres punts per davall de la mitjana espanyola, que és del 59%, a dos punts només de les autonomies que pitjor mitjana tenen: Múrcia i Extremadura. La mitjana europea del 71% –que registra la comunitat amb millor índex de lectura, Madrid– continua sent una utopia.

“Són xifres molt horribles. I la causa d’aquest índex tan baix no és tan sols cultural, també és educativa”, assegura Vicent Olmos, de l’editorial Afers. “Els xiquets lligen de manera obligada. En l’escola no se’ls estimula a llegir, se’ls obliga a fer-ho. És un problema que cal corregir perquè els índexs de lectura pugen més. Si no, anirem a pitjor”, secunda Vicent Flor, director de la Institució Alfons el Magnànim. Un problema a què se’n sumen d’altres, com la gran oferta d’entreteniment, que fa que la població s’estime més altres activitats abans que el llibre. “Amb les noves tecnologies, llegim menys. A mi em passa. Cal fer atractiva i divertida la lectura amb propostes noves”, reivindica Àfrica Ramírez, de Balandra Edicions.

Malgrat que el panorama no era el més indicat, o precisament per això, el sector editorial valencià ha experimentat una autèntica eclosió d’editorials menudes. Sembra Llibres, Drassana, Balandra, Lletra Impresa, Companyia Austrohongaresa de Vapor, Petit Editor... són alguns dels segells que han anat sorgint durant els últims anys. “El sector havia estat molt estàtic. I després d’aquesta falta de moviment, s’han creat editorials menudes noves que han cobert els buits que hi ha en el mercat gràcies a l’avantatge que tenen: la llibertat per a editar”, afirma Ramírez, que després de prop de 25 anys lligada al sector va decidir emprendre l’aventura d’impulsar Balandra Edicions. “La idea era muntar un segell per a poder publicar els gèneres que més m’agraden”, assenyala.

Igualment va passar amb Joan Carles Girbés. Amb l’excantant del grup Obrint Pas i escriptor Xavi Sarrià, va crear l’editorial Sembra Llibres. “Volíem fer llibres que connectaren amb el públic, però que parlaren de temes d’actualitat”, expressa Girbés. Llibres relacionats amb l’accident del metro de València o amb la batalla per a salvar l’horta que necessiten “connectar amb el lector d’una altra manera”. “Es treballa molt el boca-orella per les xarxes socials, es fan presentacions amb actuacions per a involucrar-hi més gent, amb el llibre s’ofereix també música o altres elements, o es duen a terme gires com a fórmules per a despertar l’atenció del lector”.

Fórmules noves que també apliquen les editorials mitjanes consolidades, com ara Tres i Quatre, Onada, Edicions 96, Bullent o Perifèric. “Han portat maneres noves de traure el llibre al carrer, fent presentacions pertot i agitant la cultura. Aquestes formes innovadores busquen sectors nous. I nosaltres ja hem començat a posar-les en marxa”, comenta Dolors Pedrós, d’Edicions 96 i presidenta de l’Associació d’Editors del País Valencià. D’altres, com Afers, per les característiques d’editorial que publica llibres d’història o assajos de tipus social i polític, ja tenen un públic definit. “Es tracta de lectors formats que, majoritàriament, han passat per la universitat. Si l’encertes amb uns quants títols l’any, tens la supervivència garantida”, ressalta Olmos.

En la galàxia editorial valenciana, però, no solament hi ha editorials menudes independents i d’altres de caràcter mitjà, també hi ha un segell que s’ha convertit en el referent del sector. Es tracta d’Edicions Bromera, que enguany compleix el 30é aniversari. Amb 50 col·leccions, 3.000 títols i 8 milions d’exemplars a l’esquena, edita literatura, poesia i llibres de text. I és un dels pocs segells valencians que té venda a l’exterior.

L’Administració pública també té part en el sector editorial. La Universitat de València i la Institució Alfons el Magnànim s’encarreguen d’editar llibres des del sector públic. “Alfons el Magnànim s’ha dedicat durant molt de temps a editar llibres sobre l’època medieval. Ara, prioritzarem l’edat moderna i els nostres contemporanis. I obrirem les nostres publicacions a la ciència social i a les naturals”, assegura Flor. El nomenament d’Enric Sòria com a director de la Biblioteca d’Autors Valencians és un símptoma de canvi de rumb.

Esperança amb el canvi polític

Davant dels comicis autonòmics passats, els editors, juntament amb els altres sectors del món del llibre, van elaborar un full de ruta per a fomentar la lectura. El text va ser assumit per totes les formacions. I amb l’arribada de l’esquerra a la Generalitat Valenciana s’ha posat en marxa un Pla de foment de la lectura que recull les línies plantejades. “És un moviment esperançador. Calia que el posaren en marxa”, afirma Pedrós. Olmos secunda les seues paraules: “És magnífic. És una autèntica declaració d’intencions”. “És esperançador aquest pla, però sóc escèptica. Cal resoldre més coses i molts anys perquè el sector es consolide”, opina Ramírez. Girbés és el més crític: “Sóc molt escèptic respecte del que pot fer l’Administració”.

Gonçal López-Pampló, director literari de Bromera, alerta que la intenció del programa Xarxa Llibres de fomentar la reutilització dels llibres de text “suposa una qüestió complicada pel seu impacte econòmic sobre les editorials”. I apunta dos reptes de futur fonamentals: la internacionalització de les editorials –objectiu assolit per Bromera– i “aconseguir subsistir”. La recomposició del sector ja està en marxa.

La tempestad de la crisis dejó al mundo editorial tocado, muy tocado. Los cierres se sucedían, las fusiones se hacían inevitables para subsistir -caso de Tàndem, que fue adquirida por Bromera- , la facturación no paraba de descender -desde 2008 ha bajado un 40%- y los gobiernos del PP daban la espalda con recortes a un sector necesitado de ayudas para superar sus retos de futuro.

Las peculiaridades del País Valenciano no eran esperanzadoras. Según un informe de la Federación de Gremios de Editores de España realizado en 2012, la media de lectura valenciana se sitúa en el 56%, tres puntos por debajo de la media española que está en el 59%. A solo dos puntos de las autonomías que peor media tienen: Murcia y Extremadura. La media europea del 71% -que registra la comunidad con mejor índice de lectura, Madrid- sigue siendo una utopía.

“Son cifras muy horribles. Y la causa de este índice tan bajo no es solo cultural, es también educativa”, asegura Vicent Olmos, de la editorial Afers. “Los niños leen de forma obligada. En la escuela no se les estimula a leer, sino se les obliga a ello. Es un problema que hay que corregir para que los índices de lectura suban más. De lo contrario iremos a peor”, secunda Vicent Flor, director de la Institució Alfons el Magnànim. Un problema al que se suman otros como la gran oferta de entretenimiento que hace que la población prefiera otras actividades antes que el libro. “Con las nuevas tecnologías, leemos menos. A mi me ocurre. Hay que hacer atractiva y divertida la lectura con nuevas propuestas”, reivindica Àfrica Ramírez, de Balandra Edicions.

Pese a que el panorama no era el más indicado, o precisamente por eso, el sector editorial valenciano ha experimentado una auténtica eclosión de pequeñas editoriales. Sembra Llibres, Drassana, Balandra, Lletra Impresa, Companyia Austrohongaresa de Vapor, Petit Editor...son algunos de los sellos que han ido surgiendo durante los últimos años. “El sector había estado muy estático. Y tras esa falta de movimiento, se han creado nuevas editoriales pequeñas que cubren los huecos que hay en el mercado gracias a su ventaja: su libertad para editar”, afirma Ramírez, que después de cerca de 25 años ligada al sector decidió emprender la aventura de impulsar Balandra Edicions. “La idea era montar un sello con el que publicar aquellos géneros que más me gustan”, señala.

De idéntica forma le sucedió a Joan Carles Girbés. Junto con el que fue cantante del grupo Obrint Pas i escritor Xavi Sarrià, creó la editorial Sembra Llibres. “Queríamos hacer libros que conectaran con el público, pero que hablaran de temas de actualidad”, expresa Girbés. Libros relacionados con el accidente del metro de Valencia o con la batalla para salvar la huerta que precisan “conectar con el lector de otra forma”. “Se trabaja mucho el boca-boca por las redes sociales, se hacen presentaciones con actuaciones para involucrar a más gente, se ofrece con el libro también música u otros elementos, o se llevan a cabo giras como fórmulas para despertar la atención del lector”.

Nuevas fórmulas que también aplican ya las editoriales medianas consolidadas como Tres i Quatre, Onada, Edicions 96, Bullent o Perifèric. “Han traído nuevas maneras de llevar el libro a la calle, haciendo bolos y agitando la cultura. Estas formas innovadoras buscan sectores nuevos. Y nosotros ya hemos empezado a ponerlas en marcha”, comenta Dolors Pedrós, de Edicions 96 y presidenta de l'Associació d'Editors del País Valencià. Otras como Afers, por sus características de editorial que publica libros de historia o ensayos de tipo social y político, tienen ya un público definido. “Se trata de lectores formados y que en su mayoría han pasado por la universidad. Si aciertas con unos cuantos títulos al año, tienes la supervivencia garantizada”, resalta Olmos.

Pero en la galaxia editorial valenciana no solo hay pequeñas editoriales independientes y otras de carácter mediano. Hay un sello que se ha convertido en el referente del sector. Se trata de Edicions Bromera, que este año cumple su 30 aniversario. Con 50 colecciones, 3.000 títulos y 8 millones de ejemplares a sus espaldas, edita literatura, poesía y libros de texto. Y es uno de los pocos sellos valencianos que tiene venta en el exterior.

La administración pública también tiene su parte en el sector editorial. La Universitat de València y la Institució Alfons el Magnànim se encargan de editar libros desde el sector público. “Alfons el Magnànim se ha dedicado durante mucho tiempo a editar libros sobre la edad medieval. Ahora, vamos a priorizar la edad moderna y nuestros contemporáneos. Y abrir nuestras publicaciones a la ciencia social y a las naturales”, asegura Flor. El nombramiento de Enric Sòria como director de la Biblioteca d'Autors Valencianas es un síntoma de cambio de rumbo.

Esperanza con el cambio político

Ante los pasados comicios autonómicos, los editores junto con los otros sectores del mundo del libro elaboraron una hoja de ruta para fomentar la lectura. El texto fue asumido por todas las formaciones. Y con la llegada de la izquierda a la Generalitat Valenciana se ha puesto en marcha un Plan de Fomento de la Lectura que recoge las líneas planteadas. “Es un movimiento esperanzador. Era necesario que lo pusieran en marcha”, afirma Pedrós. Olmos secunda sus palabras: “Es magnífico. Es una auténtica declaración de intenciones”. “Es esperanzador este plan, pero soy escéptica. Hace falta resolver más cosas y muchos años para que el sector se consolide”, opina Ramírez. Girbés es el más crítico: “Soy muy escéptico respecto a lo que puede hacer la administración”.

Gonçal López-Pampló, director literario de Bromera, alerta que la intención del programa Xarxa Llibres de fomentar la reutilización de los libros de texto “supone una cuestión complicada por su impacto económico sobre las editoriales”. Y apunta dos retos de futuro fundamentales: la internacionalización de las editoriales -hecho logrado por Bromera- y “lograr subsistir”. La recomposición del sector ya está en marcha.

Ningú no ens espera

Manuel Baixauli

Edicions del Periscopi

Barcelona, 2016

308 pàgines

Manuel Baixauli, l’autor de l’extraordinària La cinquena planta, recull en Ningú no ens espera els seus articles publicats en premsa, acompanyats per il·lustracions de primera magnitud que revelen l’amplitud artística de l’autor. Els papers, peces de rellotgeria, expressen el pensament i les vivències relacionades sobretot amb l’art i tot el que hi està relacionat. Hi trobarem malestar, ironia, compromís, defensa de l’art d’altura. El pes substancial de l’escriptura de Manuel Baixauli rau en la força de la seua prosa i en el rigor dels arguments i en els símils amb què els sosté.

Horts de tarongers. La formació del verger valencià

Adrià Besó Ros Institució Alfons el Magnànim

València, 2016

433 pàgines

El tòpic del tarongerar com a jardí ha estat explotat fins l’avorriment. Si el deixem de banda, el tarongerar és un fenomen extraordinari que ha transformat la fesomia i l’economia del País Valencià. El llibre d’Adrià Besó n’explica amb prosa planera els orígens, l’expansió des del segle XVIII fins a la dècada dels anys trenta del segle XX i l’arc que abasta des la Plana de Castelló fins a la Safor; els factors que l’han ajudat a consolidar-se i a expandir-se (els transports, els adobs, el reg...); la seua evolució com a paisatge i l’arquitectura que ha generat. També hi analitza les mirades que ha configurat a través de la literatura, la pintura, la fotografia i la il·lustració gràfica.

Gramàtica valenciana bàsica

Acadèmia Valenciana de la Llengua

València, 2016

331 pàgines

Després de la publicació de la Gramàtica normativa valenciana el 2006 la Institució ha decidit traure’n una versió útil i accessible per a un públic general per tal d’ajudar-lo a usar la llengua pròpia en les tasques habituals de cada dia. Per aquest motiu la Gramàtica valenciana bàsica s’estructura en apartats breus a fi de permetre a l’usuari localitzar ràpidament la qüestió concreta que li suscita dubtes i trobar-hi una resposta breu i precisa. La Gramàtica mira d’harmonitzar les solucions valencianes genuïnes, vives, ben documentades en els clàssics i avalades per l’etimologia i per la tradició literària i gramatical, i la convergència amb les solucions adoptades en els altres territoris de la llengua compartida.

El temps és mentida

Joanjo Garcia

Edicions Bromera

Alzira, 2016

195 pàgines

Joanjo Garcia és un novel·lista jove amb moltes ganes d’aprendre i de créixer narrativament, com demostra cada títol que publica. La darrera, El temps no existeix, és una novel·la de factura notable i que enxampa el lector des de ben aviat, perquè el fa participar dels neguits i dels afanys del protagonista, que es despulla per fixar uns fets que el persegueixen des de fa temps. El protagonista es presenta per mitjà de l’elaboració que la novel·la crea i ho fa a través d’un joc de temps i espais que ajuden a desenvolupar la faula, alhora que es perfila la història que l’obsedeix, un món on sembla que no passe res, però darrere de les portes s’empona la por i el desengany, el fracàs i la vilesa.

Tota la veritat

Núria Cadenes

La Magrana

Barcelona, 2016

172 pàgines

En Tota la veritat Núria Cadenes parteix del gènere negre, però aviat l’abandona. No hi ha investigació ni trampes ni els protagonistes tracten d’enganyar els altres. Això sí, hi ha un cadàver. L’assassinat d’un home d’èxit de vacances en un poble de vacances és el detonant per a dibuixar un món poblat de secrets i misèries, impotències i frustracions i moltes coses. És una proposta valenta perquè es tracta d’una història coral i muntada amb fragments força breus –on barreja perspectives i llenguatges diversos– per fer àgil l’engranatge. El llenguatge n’és sintètic, punyent i elusiu i crea un clima incert, inquietant, que embolcalla tota la trama.

Entre dones

Núria Cadenes, Isabel Canet Ferrer, Mercè Climent, Maria Josep Escrivà, Isabel Garcia Canet, Pepa Guardiola, Carme Manuel, Anna Moner, Lliris Picó, Raquel Ricart

Balandra

València, 2016

171 pàgines

És la primera vegada que s’edita un recull de relats escrit únicament per escriptores, i està prologar per una experta en literatura de dones, Maria Lacuesta. És clar que no són totes les que hi ha, però la iniciativa posa en evidència un fet palmari, i és que cada vegada hi ha més escriptores i sobretot cada vegada pinten més en el panorama narratiu. Entre dones vol ser un mostrari de les veus, els registres i els estils que poden gestionar les escriptores valencianes. L’element comú n’és la presència femenina. A patir d’això, les propostes, les variacions i les combinacions són suggeridores. El resultat és una simfonia de veus i d’històries ben interessants i de lectura amena.

La Fira del Llibre de València, que se hace coincidir con el Día Internacional del Libro, no es solo una fiesta relacionada con el mundo de la lectura. Se trata de una celebración que implica a todos los sectores de la cultura. Por eso, tres representantes de la cultura que pertenecen a gremios diferentes ofrecen sus recomendaciones a eldiario.es. Por si la indecisión ante tanta oferta se ha apoderado del lector o la lectora y eso puede facilitar su elección.

José Luis Pérez Pont, es el nuevo director del Consorcio de Museos de la Comunidad Valenciana. Entre los libros que ha leído últimamente, destaca 'Manual del ciberactivista. Teoría y práctica de las acciones micropoliticas' (Bandaàparte Editores), de Javier de la Cueva. Según Pont, “bajo la máxima 'no propongas, haz', este abogado desarrolla un estimulante ensayo que ayuda a entender las numerosas aplicaciones que una sociedad tecnológica como la nuestra ofrece a la ciudadanía para ejercer microacciones que horizontalizan la capacidad de intervenir en la regeneración democrática”.

Verònica Cantó, miembro de la Acadèmica Valenciana de la Llengua, la institución normativa del valenciano, no se queda con un libro. Recomienda varios. Un clásico como 'Nosaltres els valencians', de Joan Fuster; 'La melodia del desig' (Edicions Bromera), de Ferran García-Oliver; 'La llama de la sabiduría', (Grijalbo) de Juan Francisco Ferrándiz; Botiflers! (Balandra Edicions), de Ignacio Blanco, y 'Un sepulcre de lletres minúscules' (Edicions Bromera), de Silvestre Vilaplana son sus recomendaciones. Para Cantó, lo fundamental de todos ellos “es que te atrapan desde el primer momento”. “Por esa capacidad de despertar atracción en lector los recomiendo”, añade.

El escritor, periodista y actual diputado socialista en las Corts Valencianes Fernando Delgado sugiere la lectura del libro 'Furias divinas' (Tusquets), de Eduardo Mendicutti. “Es un libro muy divertido, donde a través del humor Mendicutti agita la reflexión sobre cuestiones serias como la homosexualidad”, comenta. “La conspiración, entre medias, del asalto a una fiesta de la alta sociedad lo convierte en una propuesta delirante y muy recomendable”.

La pintora nacida en Vila-Real, Paula Bonet, propone la lectura de la obra “Anne Sexton. Un autoretrato en cartas”(Linteo), de Linda Gray Sexton, la hija de Anne Sexton. Esta especie de biografía recopila parte de la densa correspondencia que su madre mantuvo desde finales de los cincuenta hasta poco días antes de su suicidio en 1974 con grandes personalidades. “Unos textos llenos de sangre, de tripas, de sentimientos contradictorios y de mucha intensidad que sobrecogen. También provocan risas. Y nos acercan al oficio de escribir, con los éxitos y las dudas en el momento del proceso creativo. Este libro epistolar es una maravilla”, afirma Bonet.