En relació al procés reflexió sobre la possibilitat d’intervenir en el nou llit del Túria i posar-lo en valor com a infraestructura verda i relacional, tal vegada puguen ser d’alguna utilitat les reflexions que s’acompanyen a continuació.

1.- La iniciativa de plantejar una actuació soft en el nou llit del Túria em sembla plenament justificada des de l’òptica del cost-benefici, del model territorial i del benestar social

2.- Des del punt de vista del cost–benefici col.lectiu, la inversió necessària i la despesa de manteniment que se'n deriva és, amb escreix, molt inferior al benefici de la seua utilització com infraestructura verda. A més, com que el nou llit té la funció irrenunciable de canalitzar grans avingudes (amb períodes de recurrència molt llargs), la seua adequació és relativament barata en no plantejar-se cap mena de jardí (amb arquitectura incorporada) com és el cas del Jardí del Túria. Per tant, posant-se fins i tot en el pitjor escenari, el cost de reposició és assumible en una perspectiva a llarg termini. Comptat i debatut i amb independència de la major concreció desitjable, el projecte del Nou Llit Verd és assumible i defensable.

3.- Els guanys que es deriven potencialment d’aquesta intervenció tenen dues vessants clarament diferenciables, la primera de les quals guarda relació amb el model territorial tant de la ciutat com de l’àrea metropolitana. Amb el rerefons teòric de la ciutat primigènia (una illa envoltada pels dos braços del Túria), antropofitzar el nou llit suposa obrir un ample ventall de possibilitats de reestructuració territorial.

4.- La primera d’aquestes és prou obvia: la connexió del Jardí del Túria amb el Saler i l’Albufera, tot aprofitant el connector de la fracassada i prescindible ZAL. Per molt que practiquem la tossuderia, el Port hauria d'anar desplaçant-se progressivament a Sagunt en lloc de continuar generant greus problemas ambientals i de condicionar negativament la reestructuració de la ciutat. És d’agrair la “cessió” de Natzaret però hi resta el problema de fons de l’estratègia a llarg.

5.- De forma paral.lela, la intervenció pot permetre l’enllaç tant amb el Parc Natural de les Riberes del Túria com amb el Barranc del Carraixet sempre que, en aquest darrer cas, es reformulara l'històric projecte del Tercer Cinturó de Ronda amb una filosofia radicalment oposada a la practicada amb la “Ronda” (Segon Cinturó de Ronda) que no sols és un mur i un entrebanc a la comunicació raonable (Serradora com a paradigma) sinó que, a més, s'ha utilitzat com a infraestructura viària en què recolzar creixements residencials especulatius a colp de PAI. La unió del Nou Llit del Túria i del Parc Natural de les Riberes hauria de ser complementada amb una intervenció en l’espai de sòl no urbanitzable del nord-oest -al nord del Bioparc- on el que té sentit i lògica és un parc metropolità d’una escala molt superior a l’actual Parc de Capçalera que podria romandre com el segment de connexió entre el Jardí del Túria i un bosc urbà on es poden integrar molins, masies i alqueries.

6.- La segona vessant del projecte, també positiva, té a veure amb el benestar social derivat de la disponibilitat d’un eix lineal d’esbarjo on es poden practicar esports (podria permetre, de pas, reubicar els camps de fútbol del tram central del Jardí del Túria) i satisfer necessitats col.lectives de forma puntual quan a dreta i/o esquerra del nou llit es trobem amb àrees densament poblades (Xirivella, Sant Isidre, Castellar i l'Oliveral, Forn d’Alcedo, Sant Marcel.lí i Pinedo). No cal dir que l’ús del nou llit ha de ser compatible amb una evacuació instantània i que els usos possibles han de ser degudament seleccionats.

7.- Per últim, la intervenció hauria d’aprofitar-se per millorar l’accessibilitat transversal dels vianants en els punts de major densitat urbana, tot i que l’escala del nou llit presenta nombrosos reptes. I ja posats a somniar, la recuperació d’ un curs, d'aigua (que sembla molt problemàtica al Jardí del Túria) trencaria la maledicció de ser una ciutat de Guiness, una ciutat que té dos llits i cap dels dos du aigua.

8.- La intervenció en el nou llit és o pot ser una operación de valua en la infraestructura verda a escala metropolitana. Valorar de forma més precisa la seua potencialitat exigeix posar-la blanc sobre negre en el model territorial metropolità que a hores d’ara es l’objecte del Pateval. No és aquest un projecte a curt ni a mig termini. Ens podem prendre un període de serena reflexió.

Seria sobre els anys 1975-1977; feia poc que m’havia llicenciat en València i en aquell moment estava donant classe d’economia en el CEU d’Alacant. M’avisà un amic valencià que anava a vindre per Alacant un professor italià que li deien Giorgio Fuà. Jo havia llegit alguna cosa d’ell en tan que m’interessava la temàtica del desenvolupament econòmic, i Fuà tenia coses escrites i referides al desenvolupament econòmic italià. La trobada seria a la Cambra de Comerç d’Alacant, en tan que Fuà venia per donar una conferència sobre desenvolupament en general. I allí estava jo, a l’hora, en objecte d’ensenyar-me una mica més d’allò que m’interessava.

Giorgio Fuà venia de la mà de Fernando Sintes Obrador, home ben conegut en el mon de l’exportació alacantina, en tan que era el responsable durant molt de temps de la secció de comerç exterior de la Cambra d’Alacant. Estava també José Maria Bernabé Maestre, en aquell moment era un estudiós del procés d’industrialització de la sabata de tota la Vall del Vinalopó; després Bernabé fou catedràtic de Geografia de la Universitat de València i assessor de Joan Lerma prou de temps, tan quan estigué de President de la Generalitat, com quan fou ministre en Madrid. I també hi havia un altre acompanyant de Fuà, que venia de Madrid, era Antonio Vázquez Barquero, en aquell moment era un responsable d’algun departament del Ministeri de la Vivenda i Urbanisme, i que s’ha jubilat fa ara un parell d’anys com a catedràtic de l’Autònoma de Madrid en el departament de Desenvolupament Econòmic.

Faig saber tots aquests antecedents perquè en realitat la idea que movia a Fuà a vindre i estar per Alacant era la de conèixer de mà d’experts del perquè del desenvolupament econòmic de determinats territoris. I resultava que alguns pobles de la província d’Alacant podien ser objecte d’anàlisi per conèixer cóm era possible dur endavant un procés de desenvolupament. La tasca concreta de Fuà, encarregada per l’OCDE en aquell moment, era la de descobrir territoris que en Europa estaven en processos de desenvolupament i perquè era allò possible. La seua tasca era com la del buscador de pebrassos, que busca i busca per l’ombria de la serra, fins que troba, però que difícilment sap com i perquè es troben allí els pebrassos.

Tant es així que la conferència que Fuà devia donar en realitat es convertí en un interrogatori per als que hi estàvem en la sala. Què feia que alguns pobles tingueren un desenvolupament i altres no en la província d’Alacant? L’havien passejat per Alcoi, per Xixona, per Elx, per Pedrer-Elda. Havia vist que hi havia un desenvolupament. Però on estava el secret per a que anara endavant el desenvolupament? Perquè hi havia en uns un creixement, com si de pebrassos es tractara, i en altres no hi havia creixement?

En aquell moment una de les respostes que molta gent donava per explicar el desenvolupament econòmic dels pobles d’Alacant era pel caràcter laboriós dels seus habitants, i més en particular, es referien al caràcter dels industrials alacantins que s’entenia per ser gent tirada cap al davant, arriscats, en empenta, i molt comerciants. Tots aquests factors eren el que podia definir-se com el caràcter industrial alacantí, que explicava, segons molta gent, el que sectors com el tèxtil, el torró o la sabata anaren endavant. Tan mateix, pensava jo, una activitat no podia anar avant o no, tan sols pel caràcter, bo o dolent, que pogueren tenir els seus actors −empresaris i treballadors−. Deurien haver altres raons. Quines podien ser? Certament que Fuà, home sabut i en experiència, captà el que captà, tragué algunes coses clares dels seus passejos per Europa, i en el nostre cas, sobre caràcter −bo o dolent− poc anomenà; no així del tipus d’empresa en que es trobà. Convide a la gent interessada a llegir el seu llibre que tracta aquests temes i que es titula Problemes del desenvolupament tardà en Europa.

Justament en aquells mateixos anys −finals dels setanta− coincidiren en els moments de gran crisi en el joguet; pobles com Ibi, estaven passant pels moments més crítics de la seua història recent. Però, segons l’argument d’abans, no era el caràcter dels empresaris el que feia que un sector tirara endavant? Es que en Ibi no tenien caràcter els empresaris i nio hi havia esperit laboriós? Naturalment que si, que hi havia eixe caràcter; feia temps que Ibi ho havia demostrat muntant tota una indústria i una societat industrial i treballadora. Però resultava que en aquells anys de 1975-1977, allò del caràcter no servia del tot, ja que existint, no explicava el perquè s’estava en crisi o no renaixia l’industria altra vegada.

I havent passat quasi dos generacions, ben pocs se’n recorden ara d’aquells anys de 1975-1977, quan les vagues i els tancaments de fàbriques en Ibi eren pràcticament diàries. Els joves no volen saber d’historietes passades; els grans ja estan la majoria jubilats i per ells son histories d’altre temps. Però per als interessats en l’economia del desenvolupament el tema te molt d’interès, i ens preguntem, cóm es que Ibi avui es un dels pobles més capdavanters industrialment parlant de tota la província? Perquè eixe desenvolupament que ha tingut? Cóm i perquè té els polígons industrials més grans, en relació al numero d’habitants, de tot el País Valencià? Que ha passat per a que en 40 anys haja pegat el bot tan espectacular com ho ha fet? Estes son les preguntes que faria Fuà −interessat en analitzar i transmetre el perquè del desenvolupament− si es trobara novament en Alacant.

Curiosament eixes preguntes son les que ara es fa cada dos anys una associació d’economistes europeus i llatinoamericans al si del Premi Internacional de Desenvolupament Local que ha instaurat. Aquesta associació es nomena Associació d’Economistes de Llengües Neollatines i esta formada per economistes llatinoamericans i europeus (italians, francesos, portuguesos i espanyols). L’associació, una vegada que analitza el cóm i el perquè s’ha pogut donar el desenvolupament de cadascú dels candidats, tria aquell que pensa que es el candidat més adequat per explicar el desenvolupament. A aquest esforç el premia amb el seu reconeixement: Premi Internacionals de Desenvolupament Local. Fins al moment aquest Premi Internacional de Desenvolupament Local l’han optés ciutats i territoris com: Arezzo (I), Cluses (F), Lecco (I), Rafaela (A) i Eurocidade de Guadiana (P). I fou a la convocatòria del 2017, en la reunió en Faro (P) quan vaig presentar a Ibi com a candidat, i li van donar el premi. La meua pregunta era: per què no anava Ibi a competir amb qualsevol en temes de desenvolupament? Quins elements positius podia ensenyar Ibi al mon en aspectes relacionats en el desenvolupament? I això fou la meua tasca: subratllar aquests elements i veure si allò era aprofitable en altres contexts.

Quin era el secret del desenvolupament d’Ibi? De forma resumida tinc que dir que vaig senyalar tres aspectes: Primer l’experiència i l’extens coneixement productiu de la gent: la gent en general en Ibi (i en la Foia) –molta gent− sap fer coses ben fetes, i el coneixement del saber fer s’aprèn en l’ambient i en el treball; la gent té capacitat perquè te coneixement; la capacitat no li ve sols del caràcter sinó que li ve del coneixement. En segon lloc, destacava que les relacions inter-empresarials de les petites empreses no eren un impediment, sinó tot al contrari, ja que feien que es poguera canviar d’una activitat a altra, d’un producte a altre, adaptant-se ràpidament a nous reptes i exigències. I en tercer lloc, senyalava els aspectes institucionals i d’orientació política que els agents −foren públics o privats− havien pogut donat al poble i al territori en general; el compromís col·lectiu per dur endavant l’idea d’eixir cap avant; hi havia una idea i una voluntat comuna. El conjunt d’aquests tres aspectes era alguna cosa més que parlar del caràcter dels industrials; era explicar el desenvolupament en uns esquemes que els teòrics i els acadèmics els situem en la Teoria del Desenvolupament al voltant dels Districtes Industrials i dels Clusters. Ibi era una lliçó viva d’aquelles teories que l’acadèmia i grans teòrics manifestaven com a exemplar. I es en raó d’aquests conjunt de coses que vaig proposar Ibi com a candidat al premi de desenvolupament local, i se’l donaren. Per allò estic molt orgullós, i no sols perquè siga una ciutat valenciana i propera com Ibi la que s’haja pogut enorgullir, sinó perquè per a un acadèmic, el mostrar que les seues aportacions han servit d’alguna cosa més enllà del despatx en que treballa, es molt gratificant.

Es evident que aquesta situació i aquestes constatacions no es fan de la nit al matí. Llarg ha estat el camí fins que Ibi està on està, des de que el buscador de pebrassos en 1975 passà sense parar-se perquè no olorava res en Ibi més que problemes; ara aquell passejador europeu que era Fuà, es quedaria una bona estona en Ibi per conèixer-la i brindar amb els seus habitants pel desenvolupament que han dut endavant. Des de la Universitat d’Alacant alguna cosa hem fet al respecte; hem treballat per conèixer i difondre les virtuts que Ibi manifesta; gent que treballa amb mi des de sempre com Maria Jesús Santa Maria Beneyto, Rafael Domènech (ara en la UMH), José Miguel Giner i Toni Fuster, tots han estat els protagonistes. També en el camí ens hem trobat amb molta gent que estivava en eixe compromís col·lectiu al que ens referim: gent com Sinfo Cantos i, el malaurat i tan estimat, Fernando Casado, com a primers presidents de la Associació d’Empresaris d’Ibi; personatges tan professionals com Santiago Gisbert i Manolo Aragonés per no citar a tots els d’AIJU; la gent de l’ajuntament d’aquells moments, encapçalat pel seu alcalde Vicent Garcia, foren els arquitectes i els manobrers del desenvolupament de l’actual Ibi. I evidentment a tants i tants treballadors i empresaris com hem conegut i dels que tant hem aprés, gràcies a ells Ibi pot sentir-se molt honrada i orgullosa del que avui es, un exemple internacional de desenvolupament local.

I tan sols un prec per acabar: que aquest premi no es quede com un trofeu mort en la vitrina. En Ibi la flama del desenvolupament esta encesa, es cosa d’anar alimentant-la. Ibi es pot convertir en un referent continu en raó de la capacitat de canvi, d’innovació i d’adaptació que té, en definitiva per les possibilitat de viure i de benestar que pot oferir. Fem que els nostres fills es senten orgullosos de l’esforç nostre en construir avui un Ibi digne del demà; no dubteu que la Universitat estarà fent costat.

*Josep-Antoni Ybarra, ponent de la proposta de la ciutat d’Ibi per al Premi Internacional de Desenvolupament Local com “Ibi: Districte Industrial” en la 4ª edició de la Conferencia Internacional de Desenvolupament Local en la secció “Territoris”; 25 -27 de Maig de 2017, Universidade do Algarve, Faro, Portugal; Conferència organitzada per la Associació d’Economistes de Llengües Neollatines i les Associacions Europees de Ciència Regional.

El dijous 27 de setembre em trobí amb un especial dedicat a l’esperada inauguració el mateix dia d’un parc comercial a Sagunt( Vidanova Park) al bell mig del Pla Fusió que volia “cosir” Sagunt i el Port. Una promoció del grup Lar en una ciutat especialment complexa, que va definint el seu futur a cops de logística.

Una inversió de 92 milions d’euros amb el resultat de 1.2oo nous llocs de treball, 40 marques i la previsió de 6 milions de visitants per any. Un projecte ja finalitzat que ha rebut totes les benediccions. La secretaria autonòmica de Economia Sostenible, Serveis Productius y Comerç de la Generalitat Valenciana, Blanca Marín i, of course, l’alcalde de Sagunt, Quico Fernández, de Compromís, encapçalaren la inauguració. L’especial ofereix l’habitual autobombo en el que, a més del promotors, s’anuncien les 40 marques (“operadores” en una innovació lèxica) que s’hi han posat. Com en la botiga, hi ha de tot: alimentació, roba, bricolatge, restauració -molta-, els inevitables cines, automòbil, òptiques, productes per a les mascotes etc... i, és clar, moltes places d’aparcament per allò del park and ride tan modern i nordamericà Dejà vu.

No m’han estranyat gens ni mica els arguments vessats per l’alcalde on hi ha alguna que altra frase a retenir com la que apunta que amb aquesta zona comercial i de serveis Sagunt esdevindrà un lloc de referència per a l’àrea metropolitana, la província de Castellò i “inclús Terol”. Evidentment ara els saguntins no hauran de desplaçar-se a València o Castelló (millor tot a casa i damunt més sostenible perquè no cal viatjar) i Vidanova reforçarà l’autoestima i tot el que faça falta (oferta cultural, platges...) en un exercici màgic de retroalimentació sense comptar amb la nova ocupació generada “absolutament prioritària”. Arguments coneguts i repetits que sols posen de manifest l’absència d’alternatives. Ja està tot inventat i això és el que la gent vol.

Doncs, perquè emprenya vostè? Perquè encara em queda alguna neurona rebel a la que mai li ha agradat aquest model de grans centres comercials, avorrits fins a l’extenuació, que afavoreixen la mobilitat privada, “trenquen” la ciutat reforçant l’especialització funcional d’ àrees on “cal anar” a abastir-se o distreure’s, preferentment en família. Lluny d’estructurar res (ni ciutat ni territori), ho banalitzen tot i si hi ha un lloc (o un “no lugar” com diu Marc Augé) que justifique l’ús del terme d’urbanalització sortosament “inventat” per Francesc Muñoz, aquest és un centre comercial a l’ús. Aquests artefactes modifiquen fluxes i centralitats (vegeu la Porta de la Marina d’Ondara) i li furten al territori qualsevol possibilitat de personalitat pròpia i de valorització de la pròpia història.

Més d’un pensarà al llegir aquestes ratlles que em guanya la nostàlgia i el romanticisme i que no m’he adonat dels nous temps de les tecnologies de la informació i el big data. Pot ser tinga raó però, ironies de la història, jo discrepe, sempre cordialment, d’aquesta invasió de la homeopatia urbana i el pensament folk que es plena la boca amb la sostenibilitat, el comerç de proximitat, el petit comerç fa gran la ciutat i tota aquesta faramalla però que, si cal, justifica el que faça falta. Ja veurem el que passa amb el famós Port Mediterrani de Paterna on els arguments utilitzats a Sagunt son, dic jo , extrapolables en bona mida.

El comerç i els serveis poden ser “moderns” sense recórrer a la vulgar imitació de la cultura territorial nord-americana trasplantada, com altres innovacions, a la vella Europa. Crec que el meu bon amic Agustí Rovira -que en sap molt més que jo- estarà d’acord. La cultura col·laborativa i l’aplicació de les noves tecnologies poden donar magnífics resultats sense caure en l’extensió de fórmules (els grans centres comercials, els polígons industrials disfressats de parcs empresarials etc...) que destrossen el territori i generen un munt de des-economies externes.

No podem romandre presoners de la pitjor tradició territorial (inclosa la demencial preferència per la baixa densitat) mentre desenvolupem el placebo de la xerrameca esotèrica. Fa uns mesos parlàvem -sempre des de la minoria més absoluta- de “sumar per a governar-nos el territori”. Un territori innovador i divertit amb solucions intel·ligents per a habitar, consumir i produir. S’acosten les eleccions i amb elles les propostes més inversemblants i les promeses més ridícules. Sols ens queda l’antídot de la cultura i del pensament. Caldrà guarir-se.

Quan encara no m’havia recuperat del ridícul protagonitzat per Sarrià i Grezzi en el Carrer de Sant Vicent (recorden el verd fosfi simulant una vorera i la mútua inculpació), he rebut una altra sotragada i m’he decidit a posar el crit al cel, cosa que està molt lluny del meu desig. La cosa és ben senzilla i aquesta vegada l’errada prové del banc de proves de El Cabanyal.

No m’interessa gens ni mica entrar en el detall de la proposta feta de la futura ordenació urbanística tot i que continua sense plantejar- se una visió de conjunt de la façana marítima, no es parla de la permeabilitat de Serradora (un altre mur), la interacció amb la Marina està absent i la aquiescència dels “veïns” (amb la previsible i ridícula oposició a l hotel de 17 plantes) no em tranquil·litza. Vaja, que la proposta no em posa (temps hi haurà de parlar si algú vol) però no és això el que m’ ha sobtat i preocupat.

Al final de la notícia que donava compte de la presentació el divendres 27 del nou pla per part de Sandra Gómez i Vicent Sarrià es diu que aquest darrer “confiava” que el seus socis de govern Compromís i València en Comú recolzaren el document presentat. Crec que no ho he entès: jo creia que teníem un govern local i que era aquest el que havia de presentar las propostes a la ciutadania que l’ha votat. Estava equivocat. Aquí el costum és que qualsevol regidor vaja per lliure i presente la proposta que li vinga en gana per a, després, discutir-la amb els socis de govern. Si no hi ha acord, doncs més “vidilla” i la premsa la mar de contenta. Ja passà en el PAI de El Grau (es presentà la proposta abans de discutir-la en Comissió de Govern) i ha tornat a passar. Curiosa pràctica en veritat.

Una cosa és que en tot govern de coalició hi ha diferents “sensibilitats” i que és normal i sa el conflicte i una ben diferent és fer el ridícul dia rere dia i deixar ben clar a la ciutadania que no té un govern sinó tants com calga i que per a fer política no cal parlar ni consensuar. Aquí el que val és la foto i veure qui “gestiona” millor perquè s’acosten eleccions. En lloc de clarificar –si ho saben– quines son les diferències d’enfocament i si tenen o no un model o concepció global de per on hi ha que anar, practiquen l’art de la cursa boja a cap lloc creient ingènuament que al personal l’importa una bleda tanta insistència en allò de que no tots som iguals i tant de protagonisme. Per a arrodonir el sainet, els partits del tripartito també tenen els seues “corrents” i això multiplica el desori.

No seré jo qui diga que és fàcil el govern en coalició al que, en el millor dels casos, estem condemnats perquè el retorn de la dreta al poder local no és, precisament, una opció engrescadora. No és fàcil però hi ha graus. Posar-ho tan fàcil als retrògrads de sempre no em sembla responsable. I si aquesta va a ser la tònica dels pròxims mesos, igual tenim una sorpresa desagradable de la que molts estarem eternament agraïts. Les naus son per a arribar a port i salvar els esculls i no per a llençar a la mar les migrades il·lusions dels que no combreguem amb el guaïsme irresponsable però que, tanmateix, necessitem oxigen i ens dona fredor i fàstic el malson d’altra restauració.

Si fa no fa, en els darrers mesos s’estén la pregunta del milió. Vista la dinàmica, tornarem a tindre bombolla immobiliària? De moment, tot són ganyotes i somriures dels que saben com va la cosa i crides habituals a la “resistència” contra l’urbanisme especulador i depredador. Com de costum, caldrà tornar a recordar que el sumatori d’accions individuals basades en el benefici propi no tenen perquè derivar en qualsevol mena d’interès general i que un mercat oligopolístic com és el de l’habitatge no entén de llenguatges aliens.

Dita això, potser paga la pena pensar si la planificació d’usos del sòl vigent a la ciutat de València i les operacions “estratègiques” mampreses no estaran inflant massa el globus. Una bombolla especulativa no és més que el resultat del fet que un bé o servei experimenta un encariment sostingut en el temps que el fa desitjable com a objecte d’inversió. Si hi ha finançament i/o excés de liquiditat, les “carteres d’inversió” es reestructuren per a donar cabuda al nou producte estel·lar. Per les seues característiques, l‘habitatge (i el sòl) és un producte sotmès amb molta freqüència a aquesta mena de tensions i ja n'hem “gaudit” de diversos episodis (1986- 1991 i, sobretot, 2008- 2013).

Una bombolla immobiliària descansa en una forta demanda d'habitatges que pressiona sobre una oferta sempre més rígida fent pujar els preus. També, com de costum, les expectatives són una variable clau per a demandants i inversors i els agents es mouen en un mercat oligopolístic cercant posicions guanyadores. Agents que són cada vegada més fons d’inversió a la recerca d’oportunitats i que han substituït en gran mesura a la promoció immobiliària “tradicional”.

La demanda que podríem denominar “normal” (formació de noves llars, millora de la renda disponible, més facilitats creditícies...) no explica “l’alegria” que es viu o sembla viure’s en el sector quan, a més, hi ha un segment important de la població en posicions molt precàries que no compta a efectes de demanda solvent. Tampoc, en el cas de la ciutat, trobem suficients raons en la demanda turística malgrat l’abundància d’iniciatives de construcció de nous hotels o edificis d’apartaments turístics.

Eppur si muove, com deia Galileu. A l’evidència de la multiplicació de “plomes” en el paisatge urbà (havien desaparegut amb la crisi) cal afegir l’allau de projectes d’una escala considerable que o bé son la represa d’antics somnis (el PAI de Benimaclet, el “pelotazo” de Mestalla, el PAI del Grau, els PAI avortats per la crisi en Moreres o en Quatre Carreres, Malilla etc.) o bé responen a noves iniciatives com el nou barri adossat al nou hospital La Fe. De vegades (Metrovacesa) són societats instrumentals del capital financer “tradicional”. De vegades són fons d’ nversió autòctons (Atitlan en el PAI del Grau) o forans (Aquil en el “nou barri” de La Fe).

La casuística és considerable però, al remat, s’estan projectant a la ciutat un nombre prou respectable de nous habitatges: 2.550 al PAI del Grau; 1.500 al de Benimaclet; uns 800 habitatges (90.000 metres quadrats de sostre) a Mestalla sense comptar amb l’aprofitament de més atorgat al senyor Mestre perquè faça el seu hotel; 1.300 habitatges al nou barri de La Fe; uns altres 70.000 metres quadrats de sostre construït en el Parc Central que poden equivaldre a més de 600 habitatges i la finalització dels PAI de Moreres o Quatre Carreres paralitzats per la crisi.

A més (per no parlar del futur de Sociòpolis), hi ha abundants iniciatives en marxa d’escala diversa. Per exemple la “reactivació” per part de la promotora Neinor Sur (una empresa que aterrà a València fa poc i està desenvolupant ja 400 habitatges a Malilla) d'una promoció de 236 habitatges a l’extrem nord-oest de Torrefiel. Estem parlant de projectes amb un període de maduració variable però que tots plegats superen amb escreix els 7.000 nous habitatges. Demanda de consum o d’inversió? Doncs sembla que més bé del segon tipus, la qual cosa alimenta els dubtes sobre la probabilitat de repetir les errades del passat.

Dubtes que requeririen una explicació pedagògica d'“on anem” per part del govern local sense oblidar mai alguns fets rellevants. El primer és que la demanda d’habitatges és, per força, metropolitana, perquè aquest és l’àmbit per excel.lència del mercat de treball i d'habitatge i, per tant, cal tindre informació de les dinàmiques immobiliàries a escala metropolitana per a avaluar escenaris futurs amb un cert realisme. El segon és que el procés de substitució de vells per nous habitatges derivat sobre tot de la millora de la renda familiar disponible provoca un fenomen de “filtrat” pel qual grups de menor nivell de rendes ocupen els espais més degradats, tot generant seriosos problemes a mig terme. Finalment, el patrimoni municipal hauria de servir per a oferir -sense crear ghettos- habitatge digne en règim de lloguer a aquells grups poblacionals que no són demanda solvent però que tenen necessitat d’habitatge.

A més dels solars i cases ruïnoses heretades del somni malaltís de la prolongació de Blasco Ibáñez fins la mar, l’Ajuntament disposa de patrimoni propi, tot i que no s'ha fet públic quants dels 105 solars comptabilitzats a Ciutat Vella són de propietat municipal. Però fins i tot els privats es poden mobilitzar utilitzant el Registre Municipal de Solars i Edificis a Rehabilitar (Publicació B.O.P.: 03.03.2005 !!!!!). I en districtes que no siguen Ciutat Vella i Poblats Marítims també hi haurà, de segur, algun marge de maniobra.

Com es pot comprovar, molts dubtes, moltes exigències i una notòria absència d’objectius explicitats basats en una informació constatable i creïble. Un altre tema sensible amb resposta migrada o inexistent. Una ciutat sense política d’habitatge? Massa habitatges?

Com que està lleig inventar la sopa d’all o practicar el “Catarroja descoberta!!”, donaré per sabuda la importància que des del 2105 s’atorga a un concepte confús com és el de la mobilitat sostenible. El que pot millorar o no la seua sostenibilitat és el conjunt de la ciutat -Camagni dixit- però cap dels components, encara que siguen tan importants com la mobilitat (sempre metropolitana, please).

Més que un “arma cargada de futuro”, la mobilitat sostenible és una estratègia que alhora millora la qualitat de vida dels ciutadans i fidelitza un electorat propens a aquesta nova religió. M’apressaré a dir que ja fa molts anys que -sense la intensitat de Joan Olmos- he denunciat en classe i en altres mitjans públics, la bestiesa de la dictadura del cotxe en les àrees urbanes denses i els elevats costos directes i indirectes que genera, en baixar la velocitat comercial del transport públic rodat; contaminar; ocupar espai públic tant en moviment com aparcats; degradar el paisatge urbà; exigie despeses en sanitat i policia; consumir combustibles fòssils i generar pèrdues multi-milionàries en embussos i pèrdues de temps.

Per tant, benvingut siga el canvi de paradigma, el canvi de prioritats i la passió ciclista. La llibertat de circulació és, com la llibertat d’ensenyament, una broma de molt mal gust. No té res de “liberal” ( sempre s’utilitza aquest terme com pejoratiu quan hauria de ser tot el contrari) i molt d’egoisme i d'insolidaritat. Dita la qual cosa en elogi i defensa de les noves polítiques, hi ha, tanmateix, alguns punts negres. El primer de tots és l’empanada galega que s'ha format amb el negoci de la mobilitat en termes de concessions de Valenbisi, de patinets elèctrics que també volen utilitzar l’espai públic per a aparcar i fer negoci, de motos elèctriques en lloguer. Una moda de “libertad, libertad, sin ira, libertad” que queda molt guai si no fóra perquè potser no hi cabem tots i això del predomini del vianant no està precisament garantit. Les més de 3.000 terrasses fan que les voreres no sempre siguen practicables. Alguns ciclistes (i ara els polèmics patinets) imiten Fraga amb allò de “la calle es mía” i tothom vol utilitzar les voreres per a “aparcar” la mobilitat pagada i que les apps facen la resta. Ja ho regularan i aclariran de qui és l’espai públic. Un espai que, òbviament, mai no ha estat ni serà “neutre” en cap dels significants del terme.

Malgrat tot, l’avanç és indubtable i a la ciutat s'hi va notant la reducció del trànsit privat. Cosa que no passa -segons diu la recent enquesta de mobilitat metropolitana- fora de la ciutat on l’ús del cotxe continua sent aclaparadorament majoritari. La qual cosa fa preguntar-se com és possible que la famosa Agència Metropolitana de Mobilitat vaja a pas de tortuga i que no hi haja ja un consens per a aplicar coordinacions tarifàries i horàries sensates. No sé: l’Oyster a Londres, la integració de autobusos, S-Bahn i U-Bahn, a Berlin... Es tan difícil?

Com diu Billy Wilder al final de la fantàstica pel.lícula “Con Faldas a lo Loco”, “nobody is perfect”, però hi ha coses manifestament millorables. Ho dic pel shock que em va produir ahir, al bell mig de la Setmana de la Mobilitat -en què, per cert ja competeixen Compromís i PSPV- PSOE en clau electoral- veure centenars de cotxes pujats a les voreres del carrer de Gascó Oliag i molt em tem que també als jardins de Blasco Ibáñez, com ha passat centenars de vegades. Home, és que hi havia partit de Champions!!! Doncs que aproven una modificació de l’ordenança legalitzant el “todo vale” els dies de futbol.

De no fer-ho, això de la igualtat davant la llei és una altra broma de mal gust i totes les multes de trànsit haurien de tornar-se. Ja fa algunes dècades que ningú s’ho planteja i ja fa unes quantes dècades que, per no tindre a mà un notari amic i “progre”, no he anat al jutjat de guàrdia a denunciar aquest quilombo sense trellat. Tampoc els nous governants. Només recorde -visca el cinisme!!!!- el final de la Copa del Rei de fa uns anys: venia el rei avui emèrit i no hi hagué un sols cotxe mal aparcat. Ja sé que el tema és políticament incorrecte i electoralment perillós però , ¿hasta cuándo Catilina?. Un espectable lamentable que aconsella no treure pit de mobilitat sostenible. Cosas veredes.

Llig a la premsa que l’Ajuntament dedicarà enguany 400.000 euros a donar suport a l’activitat creativa d’autònoms (València Activa Crea 2018) i a fomentar, impulsar i fes costat a la consolidació empresarial (València Activa Impuls Econòmic 2018). Com és habitual, la regidora de Desenvolupament Econòmic Sostenible i també portaveu del govern local, Sandra Gómez, ha estat l’encarregada de presentar aquestes dues iniciatives. Com que la memòria em diu que ja han eixit en el passat altres ajudes d’aquesta mena, consulte la web de l’ Ajuntament.

La memòria, en aquest cas, no m’havia fallat. En l’apartat d’Ocupació, sota el paraigües de Polítiques Actives d’Ocupació, hi ha un seguit de mesures: Agència de Col·locació València Activa; Programa Anem: Avalem Joves Plus; València Activa Expres; Activa Jove VLC 2017-18; Ajudes València Activa Consolidart; Ajudes València Activa Empren; Ajudes València Activa Emplea; Ajudes València Activa Impuls Econòmic; Càpsules per a Emprendre;cAjudes València Activa Crea; Convocatòria ús “Viver Petxina”. Si es consulta l’apartat deValència Activa, hom troba un altre seguit amb no pocs solapaments: Empleo Barris per l'Ocupació; Agència d'ocupació, anem!; Oportunitats Emprendimiento Punto de Atención al Emprendedor (PAE); Ayudas para emprender; VIT Emprende Formación València Activa Exprés; Certificados de Profesionalidad; Formación para emprender; Prácticas para estudiantes, La Dipu Te Beca... I això sense comptar les iniciatives enregistrades en les subàrees de turisme, mercats i Palau de Congresos i Exposicions.

No seré jo qui pose en dubte l’evident dinamisme que demostra l’elevat nombre d’iniciatives. Tanmateix, em sembla necessari fer una petita reflexió sobre els fonaments teòrics d’aquesta classe de promoció econòmica. Diuen que no hi ha millor política que una bona teoria. Encara recorde l’anunci d’ un Congrés sobre l'economia de la ciutat que “marcaria un abans i un després”. Congrés que no s´ha celebrat i que deixa en l’aire la pregunta de quin és el model de creixement econòmic de la ciutat i quina és o hauria de ser la política econòmica (o promoció econòmica) escaient.

Abans de parlar de València, potser siga útil recordar que, ja fa dècades, les teories de creixement econòmic de les ciutats oscil.laven entre els partidaris de les teories de la base exportadora i els partidaris de les teories basades en l’oferta de factors. Personalment, sempre m’ha semblat maniquea la contraposició. Com que l’economia de les ciutats és l’economia més oberta de totes seria un tant estúpid negar la importància de les exportacions de bens i serveis (incloent-hi els serveis a les empreses i el turisme) com a element motor de l’ampliació de la base econòmica de la ciutat. Però seria igualment estúpid negar que la disponibilitat (cada vegada més en termes de qualitat) de recursos productius de terra (factors de localització), capital i treball (ara es diu capital humà) és la que fa competitiu l’output de la ciutat i propícia l’exportació. De tota manera, aquestes dues teories no són les úniques i, de fet, han estat superades per noves versions del creixement endogen.

A més, en les ciutats d’una certa grandària es pot comprovar la presència d’allò de les economies d’aglomeració que si, d'una banda, són un factor d’atracció de noves inversions (es poden obtindre economies d’escala), d'altra banda expliquen la component endògena del creixement de les ciutats que han assolit una certa grandària. Per tant, haurem de tindre una perspectiva teòrica que integre els enfocaments d’oferta i demanda.

Finalment, convé no oblidar que, tot utilitzant la tècnica habitual de prendre en préstec enfocaments d’altres disciplines, hi ha un consens prou ample sobre la importància de la “bioquímica del creixement” que pot assimilar-se a la funció de les glàndules en el creixement de les persones. Una bioquímica que ha de promoure i facilitar un brou de conreu adequat per a la interacció i la innovació, cosa prou diferent a tractar d’intervenir directament o de creure que les ajudes financeres i els avantatges fiscals són una palanca poderosa quan no ho son ni de lluny.

Parlant del paper clau de la innovació en el creixement de la ciutat, resulta molt recomanable llegir un bon survey de Richard Florida (l’inventor d’allò de la “classe creativa”) sobre la concepció de la ciutat com a bressol de la innovació (The city as the innovation machine) en la línia de “la ciutat, riquesa de les Nacions” de Jane Jacobs. Al remat, és “l’ambient creatiu” el que marca la diferència. Ara “sols” cal  saber com es crea aquest ambient.

Ara parlem de la nostra ciutat. En primer lloc, a efectes de creixement econòmic, l’àmbit rellevant és l’àrea metropolitana (la ciutat real) i oblidar-se’n por tindre conseqüències teòriques i pràctiques fatals. Per moltes dificultats que hi haja, ha d’haver-hi una plataforma conjunta d’acció pública. El cantonalisme no du enlloc. Què han de fer els agents públics? Doncs bàsicament no confondre els termes de l’equació i fugir per igual de la temptació de crear llocs de treball (tot i que siga temporalment) i de la falsa creença que les subvencions, ajudes o desgravacions són eines  aconsellables.

Hi ha components del creixement estrictament endògens que depenen de la grandària de la ciutat (de nou, cal sempre parlar de l’àrea metropolitana) i de la renda familiar disponible. És aquesta component la que determina la despesa en consum constituint el mercat de moltes activitats productives locals. En segon lloc, hem de parlar de les rendes de capitalitat de què gaudeix preferentment la ciutat central. L’ elevada taxa de funcionaris (la presència d'institucions autonòmiques) i la concentració de treballadors de l’educació i la sanitat que es deriva de la localització de grans equipaments sanitaris i universitats és només un dels vessants.

També cal computar en les rendes de capitalitat el saldo positiu de fluxos diaris que, procedents de l’àrea metropolitana i de més enllà, tenen el seu lloc de destí a la capital per motius de treball, compres, esbarjo o gestions. No tot són guanys perquè la ciutat central ha de dimensionar la seua xarxa de transports a aquesta centralitat i les tarifes només cobreixen part del dèficit. Però, més enllà, d’aquesta constatació, caldria centrar atenció i esforços en els elements dinàmics, aquells que poden fer créixer la base econòmica de la ciutat per dalt del que grandària i capitalitat asseguren com una mena de protecció davant les davallades i crisis

Per resumir, si del que es tracta és de registrar taxes de creixement superiors que puguen minvar la taxa d’atur i que siguen compatibles, és clar, amb un concepte de desenvolupament / sostenibilitat, hauríem d’afavorir les activitats més competitives, millorar els avantatges de localització i, sobretot, crear un medi ambient favorable a la innovació i al desenvolupament de la classe creativa que és el que generarà activitats competitives i que té en la cultura i l’educació els seus arrels.

A casa nostra no són el turisme ni el taulell els que marcaran la diferència. No crec que la majoria dels programes esmentats a l’inici d’aquestes ratlles tinguen un impacte rellevant. De segur que una de les darreres iniciatives (ocupar nou mesos  a 80 aturats de més de 55 anys) va més en la línia de la política assistencial que de la promoció econòmica. Per si no fóra evident la insuficiència d’aquest enfocament, posar un telèfon públic en la cruïlla de Colom / Russafa en qué es llig “La telefonada que esperaves. Contractes laborals directes per a treballar en l‘Ajuntament” és, com diria Eduardo Mendoza, dos punts per dalt d'“improcedent” i tres punts per baix de “lamentable”.

Fomentar els serveis avançats en les empreses i afavorir la circulació d'idees i d'informació sembla millor camí. Els ajuntaments han d’afavorir, fer d’intermediaris, convocar i promoure sense pretendre foto ni protagonisme. Augmentar el capital social (la confiança institucional) no demana sobreactuació i sí plantejar-se el repte de seure a taula els implicats cercant complicitats. És un suggeriment. Un bon amic que ha llegit i millorat l’article, em diu que no “em mulle”. I té raó, però la concreció de la filosofia la deixe en mans dels que n'han de donar compte en les urnes. Si volen contrastar teories i polítiques, estic, com sempre, a la seua disposició.

A la ciutat de València ja ha arribat el tsunami de moda: tourist go home. Contra el patètic intent de defensar allò indefensable (Ciutat Vella i Viva) creixen dia rere dia els components del front opositor que denuncia la “turistificació” de la ciutat, mentre que el govern local fa com la cotorra de mercat: segons bufa trauen pit per l'èxit turístic de la ciutat o es posen amb cara de pocs amics anunciant mesures de control i matant mosques a canonades.

Oficialment no s’amaga gens l’alegria que produeixen les estadístiques (nombre de visitants, nombre de pernoctacions, nombre de “cruceristas” i nombre de nombre) i es cau una i altra vegada en el parany de dir, explícitament o implícitament, que tot allò és fruit d'una política, cosa més que discutible, com veurem. Aquesta alegria per les xifres s’adoba, com si fos una bona amanida, amb proclames de suposades intervencions que ens conduiran a la terra promesa del turisme de qualitat. Parole , parole…

Si he de ser sincer, el panorama és tan poc engrescador que si et deixes dur acabes signant el manifest del front opositor. Qualsevol vianant que es prenga la molèstia de visitar les anomenades àrees turístiques de la ciutat (Ciutat Vella, Russafa, una part del front marítim i, en menor mesura, Benimaclet) podrà comprovar personalment alguns fenòmens o epifenòmens que, malgrat la propensió a la hipèrbole i al catastrofisme que ens caracteritza, son aclaparadorament certs i presents i que poden fer una mica esfereïdor un futur que, ja se sap, és un país estrany .

No faré cap memorial de greuges però, si més no, se'm permetrà esmentar algunes evidències més enllà de la constatació que el turisme (i les activitats  vinculades) no és ni pot ser un motor de creixement perquè és un sector intensiu en treball, que no permet introduïr progrés tècnic, de baixa productivitat i salaris baixos, de contractes laborals temporals, d’aquells que fan vergonya, etc... Pot ser un complement de la renta disponible i una font d’ocupació que amaga les insuficiències estructurals de la base productiva de la ciutat. Si no fos pel turisme...

Tornant a les evidències, la diagnosi general és que assistim a una degradació de l’espai públic que caldria aturar dràsticament. Una degradació que, en part, és la conseqüència, del notable increment de turistes i de la massificació  que s’ en deriva. Però  no cal menystenir l’ impacte negatiu de l’ obvi excés de terrasses que són un fenòmen general però que assoleix cotes insuportables en les denominades àrees turístiques. La plaça de la Reina, el carrer de Maians o la plaça de Lope de Vega en són només alguns exemples.

Parlant de les terrasses, crec que es prou obvi que s’obrigué massa la mà per part del govern conservador i ara tancar- la és políticament arriscat. Més de 3.000 terrasses que dupliquen la superfície de bars i restaurants per un preu molt inferior al lloguer. Unes terrasses que estan ubicades arreu i que limiten seriosament  l’espai públic. El control (pintar el límit) no funciona i fa riure. No pinta bé la cosa. Tot i que el mercat és lliure (ja parlaré de la política), l’increment de les activitats de restauració (sovint banals i de baixa qualitat) ha desplaçat altres usos  comercials i de serveis útils. No sé si per raons d’interés públic es podria aturar la “reconversió”.

La joia de les malifetes se l'emporta, no tant la proliferació (tal vegada excessiva) de cases senyorials reconvertides a hotels i hostels com els malèvols apartaments turístics (molts d’ells acollits en la plataforma AirBnB) culpables, segons el front opositor, de la  suposada “gentrificació”, expulsió de la població i degradació de la convivència. Jo crec que el que hi ha és un fracàs de la regulació però, tot i això, no els manca raó als crítics pel que fa a la degradació  de l’espai i la convivència tot i que si hi ha buit poblacional la famosa gentrificació pot ser més virtual que real.

Finalitzaré aquest breu recorregut amb el recordatori d'algunes qüestions suposadament menors com és el cas de l’excés de solars (no sols al Carme); una urbanització manifestament millorable; unes “reformes urbanes” que s’eternitzen per a ser fidels a la història; una brutícia evitable; una gestió dels museus vegetativa  i anodina i un galimaties en la torre de Babel dels guies turístics aborígens i estrangers que qui sap quina història conten. Ah!!! , se m’oblidava dir que l’espectacle de 3.000 o 4.000 “cruceristas” a la recerca apressada -tenen poc de temps i circuïts acordats pels “gestors”- d’algun souvenir (quasi tots lamentables), no és precisament una experiència gratificant. De vegades, tot plegat, recorda la magistral descripció (ficcionada i cruelment exagerada) que fa Eduardo Mendoza de Venècia en Una isla inaudita.

Bo, fins ací la descripció de les evidències. Ara, el torn de la política o de la seua absència. Em sembla lloable i desitjable allò del turisme de qualitat. Sols que la degradació que certament crec que vivim i el perill de lliscar per un pla inclinat són, pense, evitables si algú es pren seriosament allò de la política turística. Una política que demana acabar amb els litigis competencials i dedicar-hi el nombre suficient de neurones, a més de ser conscients que no es pot fer turisme de qualitat a la ciutat de València sense posar-ho blanc sobre negre i generar conflictes amb els que fan de la voracitat i el tot val la base dels seus negocis.

Quina política? Doctors té l’església però hi ha també algunes evidències. Anem a espai, que tinc presa, i poca broma, com diuen a Barcelona. Començaré pels apartaments turístic: registre, control de qualitat, ús i i habitabilitat, bústia de queixes amb actuació immediata i radical. Si cal, es fa una ordenança específica. La resta és matèria pressupostària i d’inspecció però l’ingrés  fiscal dels apartaments i una taxa turística que es paga en molts llocs i no genera cap problema (es trasllada al preu i  l’impacte és mínim) proporcionarien els recursos necessaris per a la política turística. El rebuig de la taxa per part de la Generalitat és poc comprensible.

Continuant amb el tema dels apartaments, la gentrificació i l’expulsió de la població per l’encariment de l ‘habitatge derivat de l’increment de la demanda, es diuen massa coses  que omplin discursos i poques que proposen anar més enllà del go home. No és tant complicat. Primer, caldria quantificar el fenòmen. Si hi haguera població resident que es veu obligada a deixar el barri per pujada de lloguers, hi ha una cosa que es diu política d’habitatge i que resol el problema. L’stock públic d’habitatges en lloguer hauria de fer la seua aparició.

De la resta de “problemes”, sols diré  que la política turística, com quasi totes les polítiques, no és, o no hauria de ser, una política econòmica, ni urbanística, ni cultural. Hauria de ser una política coordinada de totes aquestes coses, a ser possible amb una cara visible a nivell tècnic. És bo que la ciutat de València siga objecte de desig i que el turisme siga un complement de la base econòmica. Però ha de ser una ciutat habitable, acurada i neta per als seus ciutadans, i amb controls de qualitat estrictes que desincentiven la barbàrie. De somnis també es viu.

L’ estiu del 2018, a un any de les properes eleccions locals, potser siga útil un reflexió sobre l’evident contrast entre la voracitat dels que utilitzen la ciutat com a font de renda -esgrimint sempre l’ argument de la seua “contribució” a l’ocupació- i defensen el “tot val” i els que continuen aplicant el “no passaran” a la seua anàlisi i que pretenen actuar com una “alternativa” ideològica a les “lleis del mercat” en el que hem vingut en anomenar “guaïsme”, conscients de la imperfecció del concepte.

Tot i que el nombre d’interessos extractius que basen la seua estratègia en la conversió en mercaderia de la ciutat és prou ample i divers, centrarem la nostra anàlisi en el bloc composat per l’activitat econòmica que gira al voltant de l’anomenada “turistificació” de la ciutat (apartaments turístics en lloguer, proliferació de les terrasses i creixement igualment exponencial de la restauració).

El primer de tot és reconèixer que des de mitjans de la primera dècada del segle, el creixement de l’activitat turística a la ciutat ha estat molt rellevant, com demostren les xifres disponibles: més de 2 milions de viatgers el 2107, amb 2’4 dies d’estada mitjana i 4’2 milions de pernoctacions. Un creixement de la rendibilitat hotelera del 12% i un increment del nombre de pernoctacions del 6’6. També l’aeroport (3’3 milions de passatgers) i els creuers (411.317 visitants) han registrat increments positius en relació a les dades del 2016.

Aquest increment de la demanda turística s’explica sense massa dificultat per la revolució del low cost i l’increment dels vols directes amb destinació València, tot i que els més de 400.000 usuaris de la modalitat creuer també han de ser considerats, sense oblidar –això sí- el caràcter molt més limitat i efímer del seu consum turístic i les externalitats negatives generades. No sembla seriós “imputar” aquest increment de la demanda turística a la política turística malgrat la tendència innata a presentar els canvis com resultats de l’acció pública.

Si fa no fa, aquest increment de la demanda turística és el que ha actuat com a detonador de l’estratègia d’apropiació privada, que haconsistit en l’exacerbació de l’ús dels tres fenòmens esmentats: laproliferació dels apartaments turístics, la proliferació de les activitats de restauració i la multiplicació de les terrasses fins a limitar seriosament l’espai públic de la ciutat.

Apartaments turístics

Parlem, en primer lloc, dels apartaments turístics que darrerament han estat molt criticats tant pels “agents socials”com pel mateix Ajuntament que, com sol ser habitual, actua per reacció contra els efectes sense parar esment de les causes. La importància del fenòmen a la ciutat de València no es pot ignorar. Es parla de l’existència d’un nombre d’apartaments entre els 4.700 del Registre de la Generalitat i els 7.000 d’algunes fonts. Hosbec estima un nombre de 5.500 apartaments amb una oferta d’unes 20.000 places, superior a les 16.200 places hoteleres existents.

A data d’avui, sembla que la proposta de “control” (el govern local s’ha arrenglerat de forma clara amb els interessos hotelers), és no autoritzar més apartaments turístics que no estiguen en planta baixa o primera planta, condició que no complirien el 70% dels 4.700 oficialment existents Aquest requisit no s’aplicaria de forma retroactiva per “seguretat jurídica”. Els edificis dedicats en la seua totalitat a apartaments turístics requeririen una llicència semblant a l’ús hoteler. L’eclosió dels apartament turístics és paral.lela a la conversió de molts edificis en hotels (Youth Hostals, Valencia Luxury i moltes altres iniciatives).

Terrasses

Pel que fa a les terrasses, el problema no és nou. La prohibició de fumar als bars unida als canvis de pautes de consum i al clima favorable provocaren una allau d’instal.lació de terrasses amb greus problemes de soroll i de limitació de l’espai públic. Un allau que a hores d’ara no se sap ben bé com controlar. Quan s’obri la ma com féu el govern conservador, tancar-la és molt difícil. Malgrat l’aplicació de la zona ZAS en alguns espais de la ciutat, el darrer cens oficial parla de 3.550 terrasses de bars, restaurants i locals distribuïdes per tota la ciutat, la qual cosa indica que el problema està lluny de resoldre’s .

La recent aparició d’una associació (Ciutat Vella Viva) que defensa les terrasses al centre històric i on participen els interessos econòmics però també associacions de veïns (en contra de la dura postura oficial de la Federació d’Associacions de Veïns) és tot un símptoma. Igual que l’existència d’una altra associació (Plataforma Cívica Veïnat en Perill d’ Extinció) que defensa tot just el contrari és un presagi de futurs conflictes.

El tercer element esmentat –la proliferació d’activitats de restauració- està estretament vinculat a l’esclat del nombre de terrasses però afegeix un evident desplaçament d’activitats comercials preexistents i un canvi en l’estructura d’activitats econòmiques de la ciutat.

Comptat i debatut, aquesta triada (apartaments turístics i proliferació d’hotels, terrasses i creixement de la restauració) produeix objectivament un perfil de massificació i baixa qualitat que, tanmateix, és defensat aferrissadament pels agents implicats com a “generació de riquesa”, la qual cosa demana, si més no, algun comentari.

És difícil rebatre els efectes perversos de l’excés i a València aquest excés (sobretot en les anomenades àrees turístiques) és tan evident com degradant. Una ciutat amb un grau d’especialització turística elevada està condemnada a un creixement de la renda inferior. En primer lloc perquè el sector turístic i/o de restauració és intensiu en mà d’obra per la dificultat d’introduir progrés tècnic que n'incremente la productivitat.

Estem davant de sectors o activitats que utilitzen molta mà d’obra de baixa qualificació, que, a més, rep salaris inferiors a la mitjana. Per tant, una economia amb una especialització turística elevada -i això també val per a les ciutats- és una economia de segon ordre, on el brou de conreu de la innovació i la modernitat escaseja. Per això és fals que el turisme puga ser motor de creixement.

A un altre nivell, l’excés d’apartaments turístics, de terrasses i restauració, té efectes força negatius per a la conservació del patrimoni i l’ambient urbà als centres històrics per la banalitzaciò i la pèrdua de qualitat urbana associada a la substitució d’activitats comercials i a la disminució de la població resident. Cal matisar, de tota manera, que la renovació dels centres històrics du aparellada el canvi de l’estructura econòmica i social per la qual cosa les polítiques de “protecció” poden ser anacròniques i contraproduents.

Un centre històric viu

Com que la renovació del centre històric exigeix la participació privada (l’Ajuntament no té capacitat per a intervindre massivament), aleshores la inversió demana beneficis i els preus de venda/lloguer augmenten, generant substitució d’usos i activitats. La qual cosa no vol dir que sobren els catàlegs de protecció en una àrea on rau bona part de la memòria col.lectiva. Sols que cal evitar el fenòmen de la momificació generada per un excés de protecció. Un centre històric viu, on es puga gaudir del passeig, demana, com a cost de transacció, un canvi en l’estructura econòmica i social.

Per últim, aquesta modalitat de turisme barat i omnipresent té uns efectes negatius per a la qualitat de vida dels veïns de les àrees afectades (el soroll de les terrasses) i eventualment pot provocar l’expulsió no desitjada de residents, tot i que s’usa i abusa del terme gentrificació. Si hi ha buit poblacional no hi ha gentrificació i, a més, la política és per alguna cosa. Es pot i s'ha de fer una política d’habitatge social en règim de lloguer perquè la gent amb pocs recursos no estiga obligada a deixar el barri.

Si, per raons molt variades, els preus de lloguer pugen en un barri que té expectatives favorables, aquesta pujada reflecteix el funcionament “normal” del mercat en societats amb propietat privada de sòl. En aquest sentit, una intervenció pública positiva que ature la degradació pot ser la causa d’aquesta pujada de preus. Amb la qual cosa cauríem en un absurd ben reflectit en l’ expressió: no em millores el barri no siga que me'l gentrifiquen.

Alguns pensen (pensem) que si es vol una ciutat oberta i acollidora d’un turisme de qualitat, cal canviar l’estratègia i pensar en una ciutat per als ciutadans residents que siga còmoda, agradable i que defense l’herència construïda. Aquest és el millor reclam.

Ni voracitat, ni 'guaïsme'

I davant la voracitat, el guaïsme. Aquest concepte tracta de definir un cert tarannà envers els problemes urbans caracteritzat per una crítica a les “fallades” del mercat i la reivindicació que “l’altra ciutat és possible”. Per tal d’establir la distància conceptual envers la “voracitat”, cal incórrer una mica en la caricatura, en la simplificació. És important que quede molt clar que hi ha molts ciutadans i ciutadanes progressistes que defensen objectius lloables, però ho fan sense incòrrer en el “postureo”. Es pot discrepar o no dels seus objectius però són una força de canvi i mereixen tots els respectes.

El guaïsme és tota un altra cosa. El ciutadà “guai” seria una mena de “tipus weberià pur”, un individu que fa de la crítica un modus vivendi i un modus operandi. El seu sistemàtic desacord amb situacions i polítiques recorda allò que en la transició es coneixia com a “progres” i que després de la travessia del desert dels 24 anys de govern conservador han tornat a escena en els governs del canvi, apropiant- se en alguna mesura de “l’èxit” i reivindicant la seua pertinença al moviment del 15- M.

Al llarg de les dues dècades complides de govern conservador de la ciutat, han sovintejat els múltiples “Salvem” (El Cabanyal. La Punta, el Botànic , l’ Horta ...), moviments de resistència urbana caracteritzats per la confluència d’afectats i d’una “avantguarda” amb trets radicals. Uns Salvem amb diferent fortuna però que, en conjunt, naixen de la crisi de les associacions de veïns i dels partits polítics d’esquerra, incapaços de bastir una alternativa d’èxit al govern conservador de la ciutat. D’alguna manera, el guaïsme enllaça amb el tarannà dels Salvem o de part dels seus components.

Els guaïs i les guaïs -insistim en la caricaturització- no estan massa a gust proposant polítiques “realistes”, de tall socialdemòcrata, que mitiguen les fallades del mercat perquè tot continue igual. A més, s'ha que cedir i pactar massa amb gent poc de fiar. Miren amb molta desconfiança qualsevol cosa que recorde el mercat i el guany privat i tenen una tendència constatada a utilitzar en el seu discurs una sèrie de conceptes que semblen no necessitar explicació ni justificació perquè són “obvis”. Així, és molt freqüent sentir parlar d’allò que rebutgen (gentrificació, turistificació, especulació, capitalisme, mercat, benefici, col.laboració pública-privada...) i d’allò que desitgen (inclusiu, verd, sostenible, gènere, participació, empoderament , governança, el petit comerç fa gran la ciutat, comerç de pròximitat, sobirania alimentària ...). Un vocabulari curt però contundent amb el qual es poden elaborar discursos que reclamant l'obvietat.

Són, per tant, l’altra cara dels rent seekers, de la voracitat. Són holligans de les mogudes, de les manis, de les tamborrades, de les festes a la plaça, de l’urbanisme participatiu , de la participació per irrupció. També –i aquí han encertat- de la mobilitat sostenible, de la bici. Mostren amb orgull la seua pertinença a “una altra forma de ciutat”: No dubten, no matisen, no utilitzen el “depén”. Quan el mercat ensenya les seues vergonyes es reconforten amb el “tu veus?”.

El govern del canvi

En un altre ordre de coses, és opinió generalitzada que el govern de la Nau ha tingut i té objectivament un important aliat en la profunda crisi del PP i la feble oposició de Ciudadanos. La valoració dels punts forts i febles de la gestió del govern del canvi caldrà deixar-la a criteri dels ciutadans i la referència que féiem adés al “capital humà” podem també deixar-la al mateix criteri, tot recordant allò de “por sus frutos los conoceréis”. A més, com que, al final, farem alguna proposta de futur, romandrà prou evident per al lector on rauen les fonts de la discrepància o la insatisfacció, des d’ una perspectiva que es pretén que no siga la del guaïsme.

El govern local de la Nau naix –com sol passar– més pels errors i el desgast del govern conservador de Rita Barberà que per haver formulat alguna mena d’alternativa més enllà del rebuig. Compromís, Podemos i el PSPV-PSOE formaren una aliança tan lògica com inesperada. Crida poderosament l’atenció que, després de tres anys governant, la ciutadania no dispose d’alguna cosa semblant a línies mestres de govern amb especificació de polítiques. Cada 'ix' mesos, el govern de la Nau es reuneix en conclave i ens comunica que tot va endavant sense més problemes que els normals. Tant de bo, si fóra més creïble.

El govern local ha de fer front no sols als depredadors, a la voracitat (afortunadament, el cicle i la crisi han mantingut relativament tranquil·la la voracitat immobiliària) i a una dreta sociològica que, com algú deia, no se n'ha anat, només s’està prenent una cervesa. També a les exigències de rapidesa i eficiència que poden ser legítimes però que, de vegades, responen a la “impaciència”. I ha de fer-ho tot per assegurar-se la continuïtat. Aquest, com es ben sabut, és el primer i principal interés de tot representant (mantindre’s en la representació), perquè mai s’ha tingut prou temps i sempres s’espera la pròrroga.

Per a entendre les claus del govern de la Nau, cal recórrer a la presència de diferents “sensibilitats” i també al capital humà (present o absent) en l’equip de govern. Pel que fa a les sensibilitats, cal dir d’avantmà que, amb matisacions, Compromís i Podem tenen un lligam prou evident amb allò del guaïsme encara que l’exercici del poder els confereix un realisme que els diferencia dels amics i companys que, de vegades, són molt exigents. En el PSPV- PSOE aquest lligam és més feble com correspon a un fil socialdemòcrata mantingut malgré tout amb el suport de la presidència de la Generalitat i des de fa poc, del Govern “de Madrid”.

Tanmateix, els tres partits estan condemnats a aclarir-se, encara que la transversalitat aplicada en el difícil encaix de les competències compartides fa prou de soroll perquè la tendència de fons és que no hi ha massa diàleg en el dia a dia entre polítics de diferents sensibilitats.

Malgrat la progunda crisi de la dreta política, sempre subjau la por que el cos social siga prou més conservador que el que poden preveure els holligans. No sembla que aquesta por estiga totalment injustificada. Els votants són d’una gran diversitat sociològica i el resultat final depén mes de l’empatia i la confiança que dels resultats concrets de la gestió. Sortosament, no sembla que ni el PP ni Ciudadanos acumulen dosis suficients d’empatia ni confiança després del esdeveniments de juny del 2018. A més, per raons biològiques, la dreta del franquisme sociològic va minvant i el recurs a l’anticatalanisme perd virtualitat com a estratègia de la dreta.

Això no vol dir que el camí siga franc. La dreta sempre sap mobilitzar-se i no s'ha de descartar el recurs a la ineficiència i a la curta collita per molt que es puga culpabilitzar la burocràcia de la parsimònia en l’execució de projectes. Malgrat l’errada estratègica de Rivera, la suma dels vots de Ciudadanos i el PP hauria de preocupar. A més, la major part del cos electoral, prou desmobilitzat culturalment, és víctima del tedi i la manipulació mediàtica i pot tindre dificultats per a trobar al.licient en un programa on el guaïsme estiga massa present. D'altra banda, un discurs socialdemòcrata a l’ús ( igualtat, benestar social, etc..) pot sonar vell. El vot jove (també n'hi ha de dretes, i no pocs) no és fàcil de mobilitzar i, si baixem en l’escala social, aturats, precaris i treballadors pobres no s’il.lusionen fàcilment.

Les dificultats creixen quan es té en compte en l’equació el balanç mediàtic aclaparadorament favorable al pensament feble i als valors culturals conservadors, per no parlar del grau de manipulació i del conreu irresponsable de la postveritat, nou concepte reaccionari on es troben a gust els que aparenten estar au dessús de la melée.

Algunes propostes

Per si serveix d'alguna cosa, i des de la més absoluta i acceptada subjectivitat, l’esquerra hauria de innovar el discurs, la qual cosa suposaria a parer nostre:

1.- Reprendre, sense complexes, la via de l’autoestima ben entesa, sense concessions a una tradició que no és laica i que ja capitalitza la dreta. Una autoestima bastida sobre el coneixement i divulgació de la història de la ciutat, el referent de la Mediterrània, la capitalitat mai exercida i la gestió supramunicipal (metropolitana).

2.- Pel que fa al coneixement i divulgació de la història de la ciutat, partim de nivells molt baixos i la tasca és ingent. Aquests anys han estat protagonitzats per un recurs, lògic però excessiu, a la capitalitat de la segona República, mentre que als arxius romanen centenars de caixes per obrir i catalogar, la difusió dels llibres sobre la ciutat és mínima, el “parlem valencià” encara és un desig i l’orgull ciutadà necessita una bona empenta. De recursos, en tenim: només cal posar en circul.lació, sense hagiografies, el millor de la nostra tradició progressista.

3.- La presència de la ciutat en l’ àmbit exterior és absolutament insuficient. Cal utilitzar totes les eines i vies (agermanaments, convenis...) per a explotar l’avantatge col.laboratiu mitjançant la cooperació amb altres ciutats en temes concrets. I això demana un departament eficient de relacions exteriors.

4.- També és urgent definir amb claredat quin és el model econòmic –necessàriament metropolità– que es proposa i quines són les fonts de renda que cal incentivar. No cal caure en la xerrameca esotèrica dels emprenedors, el high tech, les smarts cities i tota aquesta falsa modernitat.

5- Estretament lligat al punt anterior, sembla precís i urgent definir quina mena de turisme urbà es desitja i quines mesures de política turística es proposen. Felicitar-se dels bons resultats dels operadors i, al mateix temps, omplir-se la boca amb turisme sostenible i apartaments de qualitat no sembla el millor camí. Una aposta radical per la qualitat no és fàcil però cal canviar la tendència. Ara que hi ha una vertadera allau de turistes italians podríem copiar més d’una política del seu lloc d’origen (el centre històric de Mòdena, per citar sols un exemple).

6.- Per raons tant de “consum” intern como d’ imatge, la ciutat no sols té un excés palmari de terrasses. També d’espais vacants (o solars) molts dels quals ja duen massa temps en aquest estat. No cal que qualsevol espai buit siga edificable però sí que es tinga una informació suficient i que es prenguen decisions.

7.- Hi ha alguns vessants de la gestió municipal especialment satisfactoris que caldria valorar sense caure en apropiacions partidàries. La mobilitat, la Marina i el verd a la ciutat són temes en els que s’ha avançat molt. Pel contrari, la presència de l’aigua a la ciutat és una assignatura pendent.

És clar que aquest és sols un apunt, manifestament millorable, sobre una superació possible i desitjable del bucle que la voracitat i el guaïsme poden generar en detriment d’una ciutat que té actius sobrats per a projectar- se al futur.

El passat dia 9 de maig es presentà el llibre de Juan Carlos Colomer Gobernar la ciudad. Alcaldes y poder local en Valencia (1958-1979), resultat d'una tesi de doctorat i editat per Publicacions de la Universitat de València. El lloc, el més solemne de la nostra primera institució acadèmica, el Paraninf de la Nau, i els encarregats de fer-ne la presentació el vicerrector Ariño, l'alcalde de la Ciutat, Joan Ribó, i el mateix jove doctor, autor del llibre. Alcalde i vicerrector, la continuïtat de la relació íntima entre el Consell ciutadà i l'autoritat intel·lectual, orígen de l'Estudi General.

El text que segueix és un assaig sobre l'obra de J.C. Colomer en una primera part, la que més pot interessar el lector o lectora sobre un període poc historiat, com recorda encertadament el professor Sorribes al pròleg. La segona part, més personal pel que fa a l'autor d'aquestes ratlles, fa referència a l'últim capítol de l'obra que ressenyem, el trànsit a la democràcia local del 1979 i els avatars de la substitució de l'alcalde Fernando Martínez Castellano pel que aixó signa.

Primera part: el llibre de J.C. Colomer

L'autor, supose que amb l'autoritzada opinió del director de la tesi, Pedro Ruiz, i les indicacions de la professora Teresa Carnero, ha escollit les dates, i naturalment ha inclós els personatges que encarnaven la institució municipal entre la commoció de la riuada del 1957 i el final agònic del franquisme.

La primera reflexió. El llibre de Colomer trenca de dalt a baix el “relat”. Algun periodista i cronista àulic, embedded, encastrat a la institució municipal, encara a hores d'ara sosté la mítica expressió de la dimissió de l'alcalde Marqués del Túria, i les paraules del director de Las Provincias, Martí Domínguez, sobre els homes i les pedres (“quan els hòmens callen, les pedres parlen”), davant la ineficàcia de la dictadura per reparar els danys de la riuada de l'octubre del 1957 (F. Pérez Puche, 50 Alcaldes, Prometeo, València 1979, en gran mida basada en la seua propia experiència com a periodista municipal i la consulta de l'Almanaque de Las Provincias, el seu mitjà de treball). No n'és l'únic, el mantra es repeteix fins, com he dit, ara mateix.

L'alcalde marqués era una bona representació de l'èlit urbana, econòmica i social, de la València grisa de la dictadura. Un representant idoni de l'obsequència davant la superioritat dels vencedors dels qui en formava part, i de la ciutat coma objecte dels negocis urbanístics dels seus. El periodista, Martí Domínguez, que vaig poder conèixer i admirar com a escriptor (Martí Dominguez Barberà, Els Horts, l'Estel, València 1972, 2ª ed. Bromera, Alzira, 1994) i com a valencianista de dretes, era un franquista de pedra picada, partidari de l'ordre i la llei, no cal aclarir que franquista, i que per tant gaudia de les benediccions per a dirigir el diari conservador de València. Els seus interessos passaven per objectius compartits per molta gent dels seus orígens: els horts, que tan bé descriu, els negocis inmobiliaris, i la conservació dels assoliments de la victòria franquista: ordre, estabilitat, previsibilitat, religió i la resta. Tot allò que amb encert descriu Emili Rodríguez-Bernabeu quan parla de la València dels primers seixanta del segle passat (Alacant contra València , PUV, València, 2º ed., 2005).

La seua objecció, que li costà el lloc, no fou al règim, ho fou a l'exasperant desídia dels seus capitostos davant d'una desgràcia col.lectiva innegable, que feia crèixer la remor de les dissidències per sota de la implacable dictadura: el temor conservador a una protesta col.lectiva de la qual en guardava memòria. El president de l'Ateneu Mercantil, un poder que diríem fàctic, Joaquim Maldonado Almenar, un altre franquista intel·ligent que acabaria democràta, ho entengué com una oportunitat de refer la imatge dels col·laboradors de primera hora en la dictadura, i ho encertà més que no els dos pròcers anteriors.

I això, lector o lectora, si pareu esment és el que ens diu el jove autor, prescindint del “relat” canònic, i atenent-se, com a bon historiador als fets, sense prescindir de les oportunes citacions dels prohoms franquistes esmentats.

Al marqués del Túria el substituí Adolfo Rincón de Arellano. Les dimissions per raó de discrepància eren tan mal vistes en el franquisme com sembla que en alguns partits, com el PSOE quan vaig deixar la meua responsabilitat municipal el 30 de desembre del 1988. Les dirigències, dures o toves, no admeten amb facilitat les dissidències, ni tan sols les discrepàncies, les altres causes, ja se sap, se “reciclen” a casa.

Dels tres alcaldes, i corresponents consistoris, que estudia Colomer, són els d'Adolfo Rincón de Arellano i el de Miguel Ramón Izquierdo els que més m'han interessat arran de l'estudi que l'autor en fa, amb rigor i minuciositat, a diferència d'altres papers de cinrcumstància i oportunisme.

El primer (1958-1969) perque em sembla que fou l'únic alcalde franquista que tingué una idea global de la ciutat. Idea que no compartesc ni vaig compartir, però definitivament àcrata per a la grisor resignada de les élits locals, amorrades al que he dit de la propietat rural i urbana, pendents del Registre de la Propietat i la llei i l'ordre. El segon perque representà la revifada d'aquesta última perspectiva i hi afegí la llavor de la violència urbana a partir del seu anticatalanisme, que volgué fer dels valencians/valentins uns analfabets de la seua llengua i súbdits permanents de la sucursal centralista. Amb permís o sense de l'autor, López Rosat fou un parèntesi i, a més, breu (1971-1973), absolutament submís a les ordres del governador civil i no cal dir de les instruccions i ordres del Govern central.

La biografia política de Rincón de Arellano s'obre a noves perspectives de la mà de Colomer. A la coneguda adscripció falangista, primerenca i anterior al colp del 1936, s'hi afegeix un caràcter fort, capaç de la dissidència a l'interior de les famíllies del Règim, sempre obsequents amb la jerarquia; un caràcter que tant li feia exercir amb la dimissió de president de la Diputació quan entengué que no seguien, ni la Institució ni el mateix Règim, el que pensava que havia de ser la realització d'una revolució superadora de l'enfrontament dretes-esquerres, tan arrelada en els orígens del feixisme europeu com espanyol.

La formació científica, metge, el dugué a confiar en professionals i tècnics que posaren sobre els plànols i projectes la seua idea de ciutat, junt amb les realitzacions “socials” del seu pensament. El Pla Sud, per entendre'ns i el corresponent Pla General després, en serien el resultat. Claudio Gómez-Perretta, enginyer d'idees dretanes com no podia ser d'altra manera, o Manuel Calduch, melòman de Salzburg, i d'altres posaren en solfa els projectes, alguns dels quals hauriem de fer-los efectius, molts anys després, els representants democràtics, de l'accés sud al Port, els accesos a la Fira de Mostres, o el mateix sistema de conducció i depuració de les aigües residuals.

Cal dir, i ho recorda Colomer, que els projectes més ambiciosos formaven part de la ideologia dominant a l'època. El “desarrollismo” que projectà la conversió de la Devesa del Saler i l'Albufera en instruments de la política turística encapçalada per l'inefable ministre Fraga Iribarne. En aquest sentit la ruptura no podia ser més evident amb els predecessors que, com ja hem dit, s'ocupaven del Registre de la Propietat i la devastació de la ciutat en benefici propi o dels seus socis. També rupturistes, per dir-ho així, foren la mateixa idea i disseny d'una connexió port-aeroport pel llit del Túria, tan bàrbara era que frenar-la fou una de les primeres decissions del consistori democràtic, o la continuació del desmantellament de la xarxa de tramvies, tot dins el més estricte ajust a allò que, curiosament, preconitzaven els seus enemics polítics, els tecnòcrates de l'Opus, dins el Règim.

Com a residu ben viu de la ideologia de l'alcalde Rincón, l'“obra social”, en forma de grups d'habitatgess barats una mica per tot arreu de la ciutat, una manera de fer front a l'allau migratori del camp valencià i de les províncies limítrofes alhora que restituir un parc danyat pels efectes de la riudada del 1957. Com a exemple, la Fuensanta. I dins la mateixa línia ideològica, la creació singular de Saltuv, l'empresa falangista ideal, on tots els treballadors éren accionistes-propietaris. Dos elements, l'habitatge i el transport, que eren motiu de queixes i reclamacions certes dels ciutadans i havien tingut consequències en altres ciutats com Barcelona.

El contrast amb els anteriors, simples administradors que complien les directrius de la jerarquia, no pot ser més evident. Com ho és de la mateixa manera el contrast amb els succesors del primer com a notícia d'un problema ben conegut, la cobertura de les sèquies, on abocava el veïnat les aigües residuals, en lloc d'escometre la xarxa de clavegueres que resolguera el problema en termes d'eficàcia i modernitat: les farien els electes democràtics a partir del 1979.

Colomer titlla Ramón Izquierdo (1973-1979) de regionalista. Cert. I alguna cosa més, en la desesperació de la inminència democràtica, i el llarg impasse imposat per Martin Villa a la renovació democràtica de les corporacions locals --ho he dit sovint: el temor a un vot massiu a l'esquerra, que es produí, i la manca d'efectius democràtics en la dreta, en la UCD--, Ramón Izquierdo paralitzà encara més les necesitats urbanes, tot posposant decisions i, això sí, bastint un moviment social urbà de caràcter reacccionari, sense oblidar la punta de llança manipulada del món faller. L'objectiu, l'enemic, el catalanisme cultural, ja que no era convincent oposar-se a la democràcia. Alguns dels seus amics polítics, això sí, s'atreviren a pronosticar que la democràcia “estava de moda”, com una cosa passatgera (Pérez Casado, Viaje de ida, PUV, València, p 118 a propòsit de la inauguració de Nuevo Centro i l'expressió de Juan Lladró).

Més que regionalisme, Miguel Ramón representava l'anacrònica mentalitat de les elits urbanes dominants durant el franquisme. No entengué, i és un exemple, l'existència creixent de moviments socials urbans, des de les associacions de veïns a les plataformes professionals i intelectuals que a les acaballes dels seixanta i sobretot dels setanta, quan exercia d'alcalde, anaven ampliant les seues accions, les bases humanes, i les seues capacitats de presentar alternatives, ja fóra econòmiques (les taxes i preus municipals objecte de manifestacions i rebuig) o urbanístiques (els dèficits dels barris, i els macroprojectes igualment rebutjats com el Llit del Túria i el Saler). En el sentit més reaccionari, ho entengué com a maniobres del catalanisme i el comunisme, els dos fantasmes que més temien les dretes ultraconservadores de la ciutat.

Justament, en el llibre de Colomer hi manca, tot i no ser-ne l'objecte, és clar, la consideració del paper de l'oposició, clandestina, i sovint pròxima al Partit Comunista i les organitzacions de l'òrbita comunista, LCR, ORT, Ecologistes i pocs socialistes del PSOE, s'ha de dir. I això en un doble sentit, per explicar en part l'actitud de Ramón Izquierdo, i de l'altra per enllaçar amb la renovació d'esquerres que es produí en les eleccions del 1979: una part dels nous regidors venien, veníem, d'aquests moviments socials urbans, veïnals intel·lectuals i professionals, com s'ha apuntat.

Ramón Izquierdo i el seu soci president de la Diputació provincial, Ignacio Carrau, això sí, bastiren un moviment social especialment agressiu envers les noves institucions democràtiques, apel.lant a sentiments i atiant la confrontació amb la mateixa democràcia per més que ho revestiren de reclamacions identitàries. No els faltaren socis d'altres àmbits, inclosos alguns mitjans de comunicació i gent que saltava del valencianisme polític democràtic al conservadorisme més reaccionari.

Com subratlla Josep Sorribes en l'excelent pròleg, ja era hora d'anar abordant el període històric que explica en bona part la ruptura amb la dictadura i els fonaments de l'Ajuntament democràtic. Les mínimes objeccions que s'hi han esmunyit només confirmen el rigor i l'encert de Colomer, i haurien d'aprofitar, si ell o alguns altres investigadors volen, per arrodonir un període en que el Règim tractà de transformar-se d'alguna manera en el cas de Rincón de Arellano, i en els dels altres dos alcaldes tornar com més enrere millor, deixant la ciutat a mercé dels que li posaren les mans al damunt, reduint-la a una dependència subalterna del centralisme espanyol més arnat.

Doncs, a llegir sobre el govern de la ciutat sota la segona part de la dictadura franquista, la que coincideix amb la tragèdia de la riuada del 1957, i també amb el final de l'autarquia, el Pla d'Estabilització, els governs franquistes tecnocràtics i la família regnant de l'Opus, temes dels quals se'n parla poc o gens als “relats” establerts, com ja hem dit i que el llibre de Juan Carlos Colomer ajuda a dimensionar i situar en el temps. A llegir-lo, doncs, i si és possible a debatre'n els continguts i alguna cosa més perquè a les mans teniu un llibre d'Història amb majúscules. Amb una curiositat final: la portada té una de les poques fotografies del dictador riguent!

Segona part: reflexions sobre “Vivíamos tan deprisa que no veíamos el paisaje” (Cap 6 de 'Gobernar la ciudad')

Una circumstància insòlita, deguda a l'amabilitat de l'autor i la benevolència de l'autoritat acadèmica, convidà els dos primers alcaldes socialistes de la democràcia, Fernando Martínez Castellano i qui escriu. Malgrat l'absència per malatia de Martínez Castellano, vaig expressar algunes opinions a propòsit de l'última part del llibre, la més breu, que correspon al trànsit a l'Ajuntament democràtic després de les eleccions del 4 d'abril del 1979.

En faig un resum breu. En la llista del PSOE proposada per la dirigència local em correspongué el número 33 de la candidatura, l'últim. En l'aprovada per l'Executiva Federal, vaig passar al lloc 2 de la mà de Josep Ll. Albinyana, aleshores president del Consell Preatonòmic del País Valencià, i membre de la direcció del PSOE, i d'Alfonso Guerra, vicesecretari i secretari d'Organització del PSOE, a qui no coneixeria personalment fins a una trobada a Roma pel juny del 1979.

La inclusió del meu nom en la candidatura tingué aspectes còmics, com un examen de marxisme per part de gent que no n'havien llegit ni els manuals més elementals, i em valgué les “acusacions” de comunista i nacionalista, i alguna més relacionada amb la meua dedicació professional a l'assesorament d'empreses o direcció d'equips pluridisciplinars d'urbanisme. Tant pintoresc era l'afer que demanaren a Vicent Ventura, patró de Publipress i de Sigma, les societats per les quals havia treballat, que confirmara els pressumptes interessos meus en la urbanització d'El Saler. En fi, el PSOE que jo coneixia dels anys de la clandestinitat real eren el franc Manuel del Hierro, als sopars polítics de Studio patrocinats per J.A. Noguera Puchol, i el pare d'Enric Solà Palerm: els altres dormien la trista placidesa d'haver estat salvats de la ferotge repressió franquista.

Passat l'examen, i integrat en la candidatura, la meua feina consistí en contribuir a la formulació d'un programa electoral convincent per a l'electorat i, sobretot, realitzable. Això en els àmbits que ja coneixia de molt abans, el territori i l'urbanisme i les finances locals. L'escola pràctica i les contribucions, publicades, en el Centre d'Estudis Urbans i Territorial, CEUMT, i en altres varen ser rebudes pel candidat cap de llista i bona part dels companys i companyes de feliç manera. La meua participació als moviments socials urbans dels anys setanta, en l'àmbit d'influència del Partit Comunista, m'havien permés una ampliació de coneixements i un contrast amb els anhels de la població. Moviments socials urbans, associacions de veïns, i també plataformes intel·lectuals i professionals, que permetien tant una visió global de la ciutat com l'atenció als dèficits, i solucions, per als barris deixats caure de mala manera en el territori municipal.

El Saler per al Poble, algún document fonamental, elaborat al despatx professional de Joaquin Gregorio i Jaime Sinisterra, o el Llit del Túria és nostre i el volem verd, amb la presència fonamental de Just Ramírez, són només exemples dels quals alguns col·laboradors i col·laboradores n'han volgut fer propietat de la iniciativa, quan només, i és molt d'agrair i resultà fonamental per a esperonar l'opinió, l'acompanyaven com és el cas de Las Provincias i l'aleshores subdirectora, María Consuelo Reyna.

L'autor de llibre deixa caure en aquest apartat final que la substitució de Martínez Castellano per mi suposà un canvi d'alguns objectius i polítiques públiques municipals. No aclareix en quins aspectes, tot i que resulta inversemblant quan la redacció de bona part del programa socialista venia de la meua mà i la dels meus col·laboradors i col·laboradores anteriors. Com tampoc no resultà gens díficil establir les relacions amb els coligats del PCE, alguns dels quals havien estat companys meus al PSV, com Pedro Zamora, o molt estrets companys als moviments veïnals.

Per cert, en les eleccions locals del 1979 a València, la llista més votada fou la d'UCD encapçalada pel tolerant i amable magistrat Miguel Pastor. L'aritmètica de l'oblit, per exemple el 1991, passa per alt aquesta circumstància, plenament democràtica. Com al 2015. La cultura de la coalició, de l'esquerra plural llavors com ara, sembla no haver-se inscrit més que al si de cada formació, en una mena de coalició interna sovint molt mediatitzada per les dirigències i els seus interessos.

Interessos i decissions que desconeixia, i desconec a hores d'ara: els tripijocs partidaris em resulten indesxifrables malgrat les conseqüències que n'he patit. Quan el setembre del 1979 em convocaren Carmen García Bloise i José Federico de Carvajal, de la Comissió Gestora del PSOE, després de la dimissió de Felipe González arran del XXVIII Congrès del PSOE --el Bad Godesberg indígena d'abandonament del marxisme--, per a comunicar-me que havia de ser el substitut de Fernando Martínez Castellano, i acceptar de fer d'alcalde de València. Una vegada més he d'aclarir que no formava part de les meues aspiracions: l'urbanisme d'una ciutat exhausta, devastada, era engrescador per un professional jove que, a més, comptava amb col.laboradors provats. El pas pel PSV, realment clandestí i l'exemple de lleialtat de Fuster, Ventura i d'altres es complementava amb la disciplina comunista, encara que fos una experiència breu en temps gens fàcils com 1974-1975. Vaig dir que sí en prova d'una lleialtat que no vaig abandonar ni en dimitir ni en retornar a la vida professional, amb dificultats, fins ara.

Vaig rebre la vara de les mans de Pedro Zamora. La fotografia del moment recull ben bé les emocions de dos amics que venien de lluny. Quatre dies després la violència dels que només saben ser vencedors s'acarnissà en l'anomenada processó cívica del 9 d'octubre.

Alguns ja coneixíem el paisatge, i també al paisanatge. Com que ho he contat, en faig gràcia a qui haja seguit l'assaig fins ací.

Desde mi primer encuentro con él, y todavía ahora en cada visita, el Parque Gulliver, en Valencia, me provoca un montón de reflexiones desordenadas. Lo observo y trato de imaginar la fuerza que debió tener aquel proyecto en el inicio de los noventa, cuando la democracia se sentía ya estabilizada y el afán era comenzar a ser vistos como una sociedad moderna y europea. Más tarde llegaron proyectos mastodónticos que hoy lo empequeñecen, pero el Gulliver debió ser un hito en su momento y me parece muy valiente que un gesto tan decidido tuviese como protagonista a la infancia.

De ahí paso a pensar en el modo en que la gente de València percibe hoy al Gulliver. Tras siete años en la ciudad, yo también lo he asumido como una presencia cotidiana, pero me sigue resultando llamativa la naturalidad con la que se trata a una cosa tan singular y rompedora. Tengo la sensación de que el Gulliver es visto con cariño aunque también como un elemento de nostalgia, porque todos sabemos que hoy día una cosa así estaría totalmente fuera de lugar en otro sitio que no fuese un parque de atracciones…

Mientras observo el Gulliver, voy enlazando reflexiones sobre su historia, su significado, su conveniencia, sobre la posibilidad de que exista un lugar así… Pero en el momento en que los gritos de los niños y las niñas que juegan en él desvían mi atención, pienso que, desde mis ojos de urbanista, quizá esté dándole vueltas a las cosas más intrascendentes. Mientras le hago preguntas al Gulliver de lo más enrevesadas, los niños se lanzan de cabeza a él de manera casi instintiva. Me doy cuenta entonces de que pocos espacios públicos en nuestras ciudades permiten que los pequeños se apropien de ellos de una forma tan intensa, con tanto entusiasmo y entrega. Esto es así porque el Gulliver es, por encima de cualquier otra consideración, un lugar pensado y diseñado desde la empatía con la infancia. Un espacio que no se impone a los niños y las niñas, sino que se ofrece para que ellos lo hagan suyo.

Visto desde esa perspectiva, el Gulliver no es un lugar interesante por lo que es, sino más bien por lo que en él sucede (si acaso ambas cosas pudieran desligarse). El parque es en el fondo un escenario liberador e intensificador de la experiencia del juego, que es uno de los principales recursos que tiene la infancia para expresarse, relacionarse y aprender. Habitualmente, los espacios que los adultos cedemos a los niños restringen y empobrecen las posibilidades del juego en lugar de potenciarlas. El Gulliver es un ejemplo de algo muy poco abundante en nuestras ciudades y en nuestra sociedad: un espacio que de verdad permite a la infancia explorar y expresar su identidad.

A raíz de esta idea, abandono mis divagaciones iniciales y trato de dejar de lado mi inquietud de adulto por dar respuestas a todo. Centro la atención en observar a los niños y las niñas que juegan y gritan, en aprender de lo que hacen, en intentar mirar el lugar desde su perspectiva.

Desde los ojos de un niño, encontrarse con Gulliver significa entrar en un mundo excepcional, de formas y colores que lo envuelven por completo. El parque se ofrece como una topografía mágica en la que todo permite la posibilidad de jugar. Niños y niñas juegan al escondite entre los pliegues, gatean las pendientes inclinadas como si escalasen montañas, recorren a la carrera las superficies ondulantes, se asoman hacia abajo desde las alturas… Encuentran una oportunidad para jugar incluso en rincones que no se manifiestan explícitamente como elementos de juego (un niño discute con su padre porque éste le dice que un pliegue en el pantalón del Gulliver no parece realmente un tobogán, a lo que el niño contesta con exasperación hasta que llega otro chiquillo, se desliza por el pliegue delante de ellos y zanja el debate por la vía de la evidencia). Un niño es capaz de leer el espacio de manera diferente a la de un adulto, simplemente por tener otro tamaño y otras habilidades, pero sobre todo por poseer una mayor capacidad de extrañamiento, una imaginación más encendida.

El Gulliver establece múltiples complicidades con los pequeños que en él juegan porque es un espacio que los reta una y otra vez. El parque les permite escalar, deslizarse, saltar, hacer equilibrios, explorar… Pero lo hace con multitud de variantes y con diferentes grados de dificultad. Al mirar con atención, se descubre que cada niño sabe leer por sí solo esas situaciones, conoce sus límites, se enfrenta a las dificultades que el Gulliver le plantea buscando el modo de superarlas, progresa a medida que se va familiarizando con sus capacidades y con el lugar. Observo a una niña que se esfuerza una y otra vez por subir un tobogán desde abajo hacia arriba, hasta que logra conseguirlo, y se marcha a buscar un nuevo reto.

El Gulliver posee una cualidad de la que carecen los parques infantiles que se hacen ahora, que es que genera conscientemente obstáculos y deja espacio al riesgo a la hora de encararlos. Los adultos hemos perdido de vista la importancia que tiene una cosa así. Visito el parque en días diferentes y tengo la impresión de que el número de padres y madres sobre el juguete aumenta exponencialmente en proporción a la cantidad de niños que juegan. Cuanto mayor es el ajetreo, los mayores adoptan una actitud más preocupada, protegiendo a sus hijos e hijas de cualquier incidente posible, repitiéndoles constantemente: “Espérate ahí”, “No te tires hasta que yo te diga”, “Dame la mano y pasa con cuidado”. En divertido contraste, veo a una niña pequeña decirle a su padre “Agárrate bien, que tú no sabes”. La expresión del padre, mirando a la escalera torcida por la que suben con los ojos bien abiertos y tropezando con torpeza de un lado a otro, indica que la niña tiene toda la razón; hay cosas de las que ellos son capaces y de las que nosotros no tenemos ni la menor idea, aunque nos empeñemos siempre en enseñarles.

En los momentos menos concurridos y de menos supervisión adulta, niñas y niños tienden a relacionarse más entre sí, jugando incluso con otros pequeños a los que no conocen. A diferencia de los parques de ahora, que buscan un uso ordenado y llegan a recomendar separar por franjas de edad, el Gulliver permite que una gran cantidad de criaturas muy diferentes se encuentren en un ambiente de libertad y de autonomía. Un chiquillo de unos diez años explicándole a una niña que debe rondar los cinco cómo escalar una cuerda (“Pon este pie primero aquí y luego el otro allí, no tengas miedo”). Un grupo exclama “Vamos donde los toboganes, que allí es donde se forma más barullo”. En la multitud y el ajetreo no ven peligro sino diversión. Dos chicos tratan de recorrer haciendo equilibrios la espada tumbada en el suelo, juego al que se suman otros niños hasta dar lugar a una competición por equipos… Todas estas situaciones se forman y se deshacen de manera desordenada, suceden con total desprejuicio.

“Gulliver vingué a València a jugar amb els xiquets el 29 de desembre de 1990”, dice la placa a la entrada personificando al parque. Efectivamente, el Gulliver es el más consciente del valor de las cosas que he descrito y de otras tantas que en él suceden. Como decíamos, es un espacio pensado con consciencia y sensibilidad, con la voluntad principal de que los niños y las niñas lo hagan suyo.

Ahora que el urbanismo y el diseño del espacio público comienzan a construir una conciencia inclusiva, a preocuparse por que todo el mundo tenga de verdad hueco en la ciudad (mujeres, gente mayor, personas con discapacidad, migrantes…), el Gulliver se reivindica como espacio “del que aprender” pero sobre todo “en el que aprender”. Porque la inclusión de la diversidad debe partir de la observación, de la empatía y de la comprensión del “otro”, y por su condición de espacio de libertad para la infancia, el Gulliver significa una valiosa oportunidad para detenerse a mirar y aprender.

El passat dilluns 23 , dia de Sant Jordi, tingué lloc en la seu del Col.legi d'Arquitectes una taula rodona sobre el possible enderrocament de l’edifici de l’antic Cinema Metropol, situat tot just enfront de la dita seu  (Hernan Cortés, nº9). Hi hagué molts assistents i fou una taula aclaridora malgrat la inoportuna programació a les 20’30 d’un acte (una coral) en el mateix espai, la qual cosa va impedir que s'allargara un col.loqui amb el públic que prometia més. Tractaré de sintetitzar en uns pocs punts el que considere més il.lustratiu i aprofitable d’aquest acte:

1.- La intervenció (en diferents torns de paraula) del regidor Vicent Sarrià fou, al meu entendre, massa cauta i conservadora. Insistí en que ni a ell ni a l’ equip de govern els agrada enderrocar però que, ja que no està catalogat l’edifici i ha demanant llicència la propietat (sembla que l’ edifici és dels Tarazona Montoro, uns vells coneguts d’abans de la crisi), ara tot depenia del fet  que Activitats (Carlos Galiana) autoritzara el desitjat hotel. Mostrà el seu malestar amb la distorsió que provoquen les xarxes socials i unes quantes vegades reincidí  en  l’argument que calia complir la norma per no caure en prevaricació i risc d'inhabilitació, alhora que advertia del cost econòmic que podria suposar indemnitzar la propietat. Evidentment es va referir als “informes  técnics”, no sols dels redactors del Catàleg  sinó també de la Conselleria de cultura desestimant l’interés de protegir l’edifici.

2.- Els esmentats informes tècnics s’erigiren com a argument, com si no fos més que evident que la infal.libilitat és cosa del Vaticà i que poden haver-hi (i els hi ha) arguments de sobra per a fer altres sacrosants informes. Sobre l’exigència que en participaren diverses disciplines, fou risible que l’informe de la Conselleria fora elaborat per un arquitecte, una aparellador i, ¡¡oh!!, un historiador sense precisar qualificació. Tampoc cal oblidar que el catàleg del 2005 i l’informe que s'ha demanat ad hoc són feina de tres arquitectes en absència de qualsevol altra aportació de la història, la història de l’art o la sociologia.

3.-Una vegada i una altra es va insistir en el caràcter “menor” de l’obra de Goerlich, a la qual alguns -com l’arquitecte autor del nou projecte- trobaren tota mena de defectes fora de context. Algú arribà a qualificar el personatge poc menys que d’oportunista perquè assumia amb facilitat els diferents llenguatges arquitectònics. Un mèrit que esdevingué demèrit. Ser hipercrític amb la intervenció dels anys 30 de Goerlich -comparant-la amb el Rialto, el Capitol i el que fera falta- sembla un tant cínic si es contempla allò que “no queda” en Hernán Cortés (com en el carrer de Colom, exemple de barbàrie).

4.- La no catalogació de l’edifici –que algú atribuí  a un  fallo multiorgánico– es va justificar pels autors del catàleg amb una defensa de la “parametrització”-objectiva és clar- dels criteris per a valorar l’ interés de protecció.

5.- Una vegada i una altra es parlà de “sentiments” -fins i tot contraposant- los a la “història”- en un intent de llevar valor a l’opinió dels que s’oposen a l’enderrocament. La funció del cine en la segona república i la guerra i la figura de Vicent Miquel Carceller -el director de La Traca– com a  empresari cultural posteriorment torturat i afusellat al juny del 1940 són només “sentiments” i la memòria històrica no justifica la protecció. Molt de traure pit en la commemoració de la capitalitat en la Segona República (llibres, refugis etc..) -que a mi em sembla la mar de bé-, però el cas del Metropol és també, com (l’agosarada) obra racionalista de Goerlich sobre l’edifici anterior, una qüestió “menor”.

6.- Les intervencions de Tito Llopis (la més seriosa i sistemàtica), d’Andrès Goerlich i de tres intervinents en el col.loqui (només tres per la coral) s’enfrontaren no sols a la cautela del regidor sinó també a la una mica sorprenent intervenció de Julián Esteban Chapapría, segons el qual no cal confondre “el tocino con la velocidad”, i que parlà ex càtedra, insistint en el caràcter “menor” de l’ obra.

Aquestes foren les lliçons que jo vaig traure des de la meua posició d'outsider en temes de patrimoni i protecció. La meua opinió i/o postura? Molt senzilla. L’edifici no té problemes tècnics de ruïna, només d’abandonament. És una mostra d’arquitectura racionalista molt apreciable i si se la carreguem seguiria les passes del Club Naùtic , el Frontó Valencià i altres víctimes de la barbàrie. Em sembla magnífic allò de l’hotel (deixaré la política turística a banda) però no cal enderrocar res i l’hotel tindria un valor afegit si es respectara l’edifici. Segur que arquitectes competents poden canviar l’ús sense problemes. Si hi ha alguna pèrdua econòmica per a la propietat aquesta serà menor i es pot compensar. L'Ajuntament té un important superàvit i la indemnització -si es dona la llicència d’ús- no seria important.

Per últim, deixem ja de destrossar i recuperem amb seny memòria històrica i identitat. Com digué encertadament Rosana Pastor en el col.loqui, els tècnics han de fer informes però els polítics han de decidir què volen, quina ciutat volen. I la ciutadania pot participar i ha de participar, tot i que la responsabilitat és dels que hem votat. Dic jo.

Es va deixar caure que “s’està negociant” amb la propietat. Volen conservar el rètol o una lletra del rètol? Per favor. Tota la façana em sembla el mínim exigible i, com ja he dit, amb una intervenció encertada -segur que Goerlich ho haguera fet- l’edifici pot adoptar un ús turístic fins i tot conservant un espai cultural en l’antic cinema.

Ja fa un cert temps que el projectat hotel de La Marina de València (o més ben dit ,la seua alçària) ocupa un lloc als mitjans de comunicació i, com de costum, ix a la superfície la nostra afició o passió pel foc. Tot són incendis: València s’encén en flames i no sols, ni de lluny, el dia de la cremà.

La discussió sobre el  nombre d’altures que ha de tenir aquest edifici singular ubicat tot just darrere de l’antiga estació marítima és la que té poca altura. Com deia Fuster, no convé fer de la ignorància argument i la història de l’ arquitectura i de l’ urbanisme està farcida  de projectes i edificis de tots els volums i colors ( vegeu , si us plau,  el clàssic llibre de Benevolo, Història de l’ Arquitectura Moderna. 8ª edició de l’ any 2002). Titllar d’ “aberrant” ( abans de conèixer el projecte) les 30 altures en principi proposades és. com a mínim. precipitat.

Tot depén de l’ oportunitat i qüalitat del projecte i hi ha gratacels d’ impecable factura (el Flatiron  de Burham de New York, el  Toronto Dominion Center o el Seagram de Mies Van de Roe, el Tower East de Walter Gropius o els molt més recents edificis de Norman Foster, per posar  alguns exemples) i hi ha ciutats que no renuncien a combinar ciutat,art i altura https://www.arquitectes.cat/ca/mon/Frankfurt_la_petita_Manhattan_europea.

És clar que a València estem tips  de mala arquitectura d’ elevada volumetria (el Passatge Bartual Moret em ve al cap) però la Torre de França és un altra cosa i tindre alguns gratacels ben estudiats, projectats i executats no ens vindria mal L’ especulativa acumulació d’ aprofitament del “pelotazo” de Mestalla tal vegada hauria d’ animar a construïr un gratacel en la intersecciò de Blasco Ibáñez i l’ Avinguda d’ Aragó en lloc de deixar pas a una vulgar concentració d’ edificis d’ envergadura.

 La proximitat al mar del discutit hotel pot fonamentar el rebuig perquè trenca l‘skyline marítim. És aquesta una opinió molt respectable però tal vegada caldria valorar avantatges i inconvenients d’un gratacel vora mar (sols 30 altures?).Sense incendis ni provincianismes . Parlem-ne, tot i que siga a casa nostra una  rara  avis i un costum poc practicat

Deixaré ara de banda la història de “l’ alçària òptima” per a  posar l’ accent en un altre espai- molt proper per cert a l’hotel de la Marina- i sobre el qual es parla sospitosament molt poc quan és una peça important  de l’ estructura urbana de la ciutat. Parle, és clar , del PAI del Grau, aprovat per l’ Ajuntament ja fa anys i que està “en fase de consultes”.

Consulten vostès la descripció del projecte (https://www.valencia.es/ayuntamiento/noticias_accesible.nsf/NoticiasAnterioresWeb/7C7803167A6C7DA7C12575230047E272?OpenDocument&lang=1&nivel=2 ) i no deixen de posar al Google l’ expressió “ Pai del Grao”.Tot molt educatiu. Tampoc s’ obliden del gran negoci que suposà el trasllat dels depòsits de CLH( Josep Sorribes . Rita Barberá El Pensamiento  Vacío . Ed. Faximil 2007 pg. 154 i València 1940-2014. Construcción y Destrucción de la Ciudad  . PUV  2015 pgs. 257-260).

La ciutat es juga molt en aquest espai de prop de 400.000 metres quadrats al final de la vora esquerra del vell llit on Camps i Rita ens regalaren la Fòrmula 1 Necessitem les 3.000 habitatges previstos ( per a rendes elevades com el PAI de Natzaret)?; com resoldrem el trobament del riu  amb la mar ?Com mitigar l’ impacte d’ intercalar teixits residencials “qualificats” de rendes elevades( el barri de França, el PAI de Natzaret i el PAI del Grao amb els teixits urbans  de Malva.rosa, El Cabanyal, Vilanova del Grau, Natzaret , la Punta i Pinedo? Són aquestes preguntes escaients?

Si ho són ,quan s’ ens informarà a la ciutadania dels propòsits  de l’ Ajuntament i si hi ha o no variacions substancials respecte del projecte aprovat?. No siga que els arbres no ens deixen veure el bosc i que mentre discutim el nombre d’ altures de l’ hotel , els forts interessos presents al PAI del Grao imposen una solució sense el suficient debat Quan convinga però que s’ obriguen les finestres i entre la llum

La modernització de la València exterior

El desmesurat creixement econòmic, demogràfic i urbanístic que varen realitzar “nuestros queridos promotores” a la dècada dels seixanta i dels setanta a València va donar pas a una democràcia, que portava baix del braç un projecte, modern i humanista, impulsat per les forces universitàries, polítiques i veïnals, que durant, al menys 15 anys, varen treballar fins a arribar a transformar, per a sempre, la ciutat exterior dels valencians i valencianes.

Al dir ciutat exterior fem referència a la ciutat del carrer, dels jardins, de la natura i de la indústria, és a dir, tota ciutat que queda fora de les cases de la gent. Podríem dir que la ciutat interior és aquella ciutat d’espais domèstics, privats, inclús de llocs de treball, però amb un caràcter privat. Ciutat de fora i de dins de casa, ciutat interior i ciutat exterior. Continuem amb la història.

La dreta, quan va tornar a governar als noranta, va continuar el seu projecte especulador però amb el nou projecte heredat i va pervertir el seu sentit. Va deixar el projecte de la València moderna sense l’arrel humanista i només va ser un marc per a construir grans avingudes (com Corts Valencianes o Avinguda de França), però sense res més, com tots sabem, contenidors sense contingut. Arriba l’esquerra a l’Ajuntament i punt d’inflexió.

Bé, a partir d’ací ens farem dos preguntes:

A quin moment estem a la modernització de la València exterior iniciada als setanta?

Pareix ser que toca finalitzar el projecte. Pensem per exemple en les iniciatives per a que el jardí del Túria arribe al mar (compensar de pas l’ofensiva del Port a Natzaret), dignificar el marítim, recuperar contingut per als grans contenidors culturals buits i anar fent el parc central, poquet a poquet… No estem amb un índex de participació als partits i creació d’associacions veïnals com les de fa 40 anys i per tant, aquest projecte, va lent. Es va pactant amb totes les forces fàctiques conservadores i sense grans aldarulls, a Juny una porció del Parc Central i més endavant un tros de Natzaret, peatonalitzacions experimentals, carrils bici del PMUS, uns noms de carrers a la Marina, recuperar alqueries, la gestió dels carrers del dia a dia… Poquet a poquet, un projecte amb les forces d’una política amb mal d’esquena, ulleres de llegir, colesterol controlat… Però amb molta convicció. Igual no s’arriba massa lluny en aquesta segona etapa (pel bloqueig conservador, sobretot a Madrid), però benvinguda siga cada pedra que faça paret, per la qual s’ha suat molt.

Aquest projecte per a la València exterior, sembla que l’esquerra “generacionalment del 15M”, el fem nostre, per solidaritat, per admiració, per proximitat… però no és el nostre genuïnament. Hem vist com no ens movilitza, no ens excita com a projecte polític central. Val a dir, que si hem de triar un, entre el que ha estat el model del PP, de barris sense identitat, Avingudes sense fi i plànols sense notes al marge… fem nostre claríssimament el projecte humanista. Evidentment simpatitzem i estimem una València amb un jardí del Túria, un passeig marítim i un saler verd. Recordeu que som els vostres fills i filles. Hem escoltat Al Tall amb el biberó.

Com començar i consolidar un projecte per a la València interior?

A nosaltres ens motiva més “la ciutat interior”, és a dir, la de dins de l’espai domèstic. Pot ser pel fet digital i els canvis culturals i econòmics que ha suposat aquesta revolució, vegem una urgència en aquesta València domèstica. Una València amb unes desigualtats creixents i invisibles, que no fan mala olor i que només s’intueixen pels seus crits més desesperats.

La nova desigualtat es nota en la forma d’alimentació, a les noves formes de violència domèstica, a la forma de consumir, el tipus de consum energètic, les malalties derivades de l’ansietat, les noves identitats, les formes d’entreteniment cultural privat, amb les formes de relació de parella, amb la criança, amb fonts d’informació i les adiccions digitals…

Com a primer punt cal dir que és molt difícil coordinar una resposta contra aquesta desigualtat interior. Aquesta dificultat s’ha convertit en iniciatives aïllades, amb èxits variants i amb molta diversitat de propostes que van, per exemple, desde fer Festivals, fins a anomenar València ciutat sostenible, de l’alimentació, ciutat refugi… Però, per desgràcia, el temps i les iniciatives, molt ben intencionades, se les està emportant el vent i no revertim de forma decisiva la desigualtat de la vida dels valencians i valencianes.

Sobre els carrers i places de València tenim molta informació. Tenim les dades de l’Ajuntament de València, fins i tot dels dies nuvolats a la ciutat, de cada carrer i de cada arbre, hi han estudis d’Aumsa i de mil instàncies… Però tenim poquíssima informació de com és la València interior, la València domèstica.

Sabem que el primer pas per a transformar i modernitzar és estudiar molt. Ara estan començant a aparèixer alguns estudis menors, sobretot vinculats a l’estat de la vivenda i l’economia. Per exemple “Diagnóstico Social de la Ciudad de València” (Lorente 2017). “Las facetas del bienestar” (Ivie 2016), “L’informe municipal sobre la situación sociolaboral de les dones de la ciutat” (Valencia Activa 2017), “L’estudi sobre obesitat a la ciutat” (Queralt, Molina, 2017)… Per a fer una transformació real calen moltes dades i l’agregació de totes aquestes dades. Un estudi en profunditat, seriós. No està bé que cada Regidoria faça un estudi, encarregant enquestes per la seua banda, sense coordinació amb les demés.

Fa falta un projecte unificador per a la València interior, començant per un estudi que siga de tots i totes, fa falta una Nau forta, transformadora per a una ciutat que intuïm malalta i desigual, un projecte transformador i modernitzador que done qualitat de vida a les persones a dins de les seues cases.

La desigualtat de la ciutat interior és molt més complexa i desafiant i estem molt perduts i de moment no transformem. Al menys podríem coordinar els estudis, fer un gran estudi col·lectiu de com està la situació global, i així no enfonsarem el vaixell i tindrem una Nau de veritat on anem tots i totes cap a un futur millor.

Ja feia temps que anava jo rondinant com un borinot la idea del profit que se li podria treure a veure la ciutat des de les finestres dels autobusos de l’EMT o del Metrobús i, complementàriament, el paisatge urbà que ens ofereix els viatges en el trenet (FGV) o en les rodalies de Renfe. No sé si arribaré a parir un paper basat en aquesta mena de percepció mòbil però, de entrada, dos experiències recents m’ animen a no abandonar el projecte.

La primera fou farà cosa d’un més amb motiu d’un viatge que vaig fer a la Fira Mostrari per a escoltar quatre il·lustres arquitectes magistralment presentats per Fernandez Galiano amb Rafael Moneo com a darrera figura invitada. He de dir que aprofitar CEVISAMA per a fer aquesta mena d’activitats em sembla una gran idea que hauria de proliferar amb altres excuses. Al Saló d’Actes no cabia una agulla -amb gent seguda per tot arreu- i les més de 500 butaques estaven plenes de gent jove (estudiants d’arquitectura en la seua majoria, obligats o no) que escoltaven les aventures i desventures de projectes arquitectònics originals i valuosos. Malgrat l’edat, Rafael Moneo s’apassionà contant el seu darrer projecte d’ una bodega de vi al Bierzo de León per als Palacio.

Tot estigué, per tant, fantàstic. Bo, tot no. Agafí la línia 62 de l’EMT en Calvo Sotelo i al llarg de mig hora complida vaig poder “gaudir” del paisatge. Com que el dia era dolent i plovia, el gris del cel accentuava la percepció visual del regne de la lletjor abans d’entrar en els teixits antics i degradats de Campament o Benimàmet, els successius cargols a diferents cotes (la delícia dels enginyers clàssics) dibuixaven un paisatge insuportable, ple d’espais erms. Els passatgers (molts d’ells estrangers visitants de CEVISAMA), suportàrem amb heroïcitat (i indiferència) un trajecte infame que sols tenia de bo el que ens esperava al final. La meua enhorabona als “planificadors” del territori perquè han aconseguit una fita realment espectacular: degradar el paisatge en el que intervenen sota ,la pressió del suposat progrés, fins a fer- ho colpidor a la vista.

La segona experiència -més recent- fou un viatge en Metrobús (els autobusos metropolitans grocs). Havia quedat amb un amic a la seu de l’Ideco a Aldaia i agafí a la plaça d’ Espanya el 160 (València- Bonaire). Era la segona vegada que feia aquest trajecte (fa dos anys aní amb el 161 a Alaquàs) i, en aquesta ocasió, vaig tornar a experimentar la doble sensació de travessar teixits urbans de la trista perifèria metropolitana (habitatges humils a les dues bandes d’una llarga recta sols interrompuda per les inevitables rodones) i d’anar acompanyat pel que es coneix com a demanda captiva (dones i majors) amb algú que altre immigrant mascle. Les seues cares reflectien la profunda tristesa dels ciutadans de tercera Paisatge i paisanatge feien una dupla que obligava a pensar en termes marxians: hem eixit del no res per a assolir les cotes més altes de la misèria. Tot i que la major part de l’ àrea metropolitana està conquerida pel “no res” d’Una Història Interminable“ (magnífica reflexió filosòfica de Michael Ende), la Senda de Ponent (el seguit de Mislata-Xirivella-Aldaia-Alaquàs-Quart de Poblet–Manises) és especialment dura

Com poden comprovar vostès, trens i autobusos ens proporcionen un altra mirada. Com que vaig a sovint a Gandia, un altre dia els contaré el paisatge urbà del tram entre València i Silla que tampoc té pèrdua. Caldrà insistir.

Els representants genuïns de la voluntat popular, Salvem el Cabanyal (sempre salvant!!!), l’ associació de veïns i el col.lectiu “El litoral per al poble” (sic) han posat el crit al cel per l’atreviment dels tècnics encarregats de la redacció del Pla Especial. Algú féu la grossa errada de “fabricar” una simulació grollera en què desapareixia la massa arbòria coneguda com a Parc del Doctor Lluch i en el seu lloc apareixien uns habitatges nous perpendiculars (!!!!) a la mar i no paral.lels com és tota la trama existent. I ja sabem que València vol ser sempre la Roma de Nerón. Els incendis són realment allò nostre. Com que els esdeveniments tenen, al meu parer, moltes lliçons aparellades, més val que anem per parts

Per començar, a qui representen aquests digníssims ciutadans que no han trigat gaire en esquinçar-se la vestimenta? No posaré en dubte els seus mèrits de resistents quan sols hi havia un enemic (Rita Barberà ) que volia imitar Haussmann, tot destrossant el barri. La medalla és seua però hi ha un govern local de signe oposat a l’anterior amb el qual es pot estar en desacord però “no és el mateix” ni cal tornar a les trinxeres, ni a les recollides de signatures.

Ja sé que, malauradament, la primera obligació de tot representant (real o imaginari) és mantindre’s en la representació, però, que jo sàpiga, també malauradament, no hi ha eleccions democràtiques a representants veïnals (podrien fer- se) i, per tant, la representativitat auto-apropiada és motiu de debat. Una cosa és reconèixer la utilitat i necessitat dels moviments  socials urbans i una altra és atorgar- los  funcions decisòries.

Jo puc discrepar de Joan Ribó, de Sarrià o de Glòria Tello però he d’acceptar que els hem votat majoritàriament i tenen el dret i l’obligació de prendre decisions i sometre’s al diktat de les properes eleccions. Una cosa és la participació, la transparència i tot el que vostès vullguen i un altra molt diferent és acceptar a la primera de canvi l’opinió, brusca i coercitiva, d’uns ciutadans no votats que cal escoltar, faltaria més, però sense presumpció d’infal·libilitat. Si els representants fefaents es deixen dur per aquest esperpèntic tsunami de la “voluntat popular” no sols em desagrada: em preocupa.

M’oblidaré per un moment d’aquest tema central de la “distorsió de la mediació” per a veure el motiu de tant d’escàndol i cridòria. Jo creia que estava prou clar i assumit que malgrat que en general els parcs poden ajudar a revitalitzar una zona, de vegades –i és el cas del Doctor Lluch- el barri li guanya la partida al parc  i el contagi és invers. Algú ha comptat els milers de ciutadans que es passegen , per la densa vegetació de l’ anomenat Parc de Doctor Lluch? Hi  cal anar amb molta cura per a estalviar-te sorpreses i, de fet, hi va molt poca gent.

Preservar el verd pel verd, sense analitzar-ne la funció, és una postura intransigent. Perquè de vegades allò important és la funció pública de l’espai i no si hi ha o no arbres. No els hi ha, ni falta que fa, en els estrets carrers del centre històric i les seues petites i encisadores places no són lloc per a arbres. Fins i tot sobren, com en la plaça del Mercat perquè no deixen veure els monuments. Són la Marina o el Passeig Marítim espais públics o no? Cal omplir- los de vegetació?

Als furiosos representants populars que clamen per la preservació de l’arbrat de Doctor Lluch  caldria també recordar- los que l’espai buït que separa el Cabanyal de la platja i que prové de les antigues vies de Renfe, és una ferida que va des del Port fins al tramvia i que la millor solució per a revitalitzar el Cabanyal és omplir-lo de gent i suturar aquesta ferida amb més habitatges (dignes, espaiats i no perpendiculars al mar). Es pot mantenir vegetació integrada en els nous teixits però  no deixant la ferida oberta, preservant un parc (mal) ubicat al nord de la ferida i d'espais buits o degradats, aparcaments inclosos.

És cert que la presentació feta ha estat dolenta i manifestament millorable, la qual cosa els ho ha posat fàcil als defensors de les essències. Només la disposició ortogonal al mar dels nous habitatges ja sembla una errada innecessària i recorda l’urbanicidi de la Patacona. No estic en contra del verd al Cabanyal i crec que poden compaginar-se habitatges i espais verds. Però cal reflexionar i discutir molt més el tema sense postures a priori. Cal redissenyar el conjunt i els arbres sempre tornen a créixer. Espai que anem lluny.

Un Pla Especial ha de contemplar rehabilitació, construcció de solars i nous teixits urbans (ull amb fer ghettos d’habitatges socials!!!) i, per exemple, cal pensar-se molt més l’ús de l’espai  de la continuació de Blasco Ibàñez  i la “gran plaça” projectada. I el Pla no hauria de ser del  Cabanyal sinó del conjunt de Poblats Marítims. Com es lliguen les Drassanes, les Naus i la Marina? Quin desenvolupament productiu cal impulsar? Què fem amb els espais degradats de la Malva-rosa? Natzaret, la Punta i Pinedo també truquen a la porta. No podem apedaçar els plans de barri perquè la suma no és el total. Tothom vol solucions ràpides i definitives perquè el mon s’acaba.

De vegades les coses no som com semblen. Després d’un segle del projecte de València al Mar, bé podríem tindre una mica més de calma i de trellat i, si cal, organitzar uns quants debats amb pros i contres de les diferents solucions. En un més es podrien fer i ,segurament, hi guanyaríem tots. Però sembla que les cartes ja estan marcades. “Ayuntamiento y vecinos  decidirán juntos donde se ubican las  viviendas del Cabanyal. Ambas partes llegan a un acuerdo para no tocar las instalacions deportivas y la zona verde de la calle del Doctor Lluch”. Fait accompli, dejà vu. o feina (mal) feta. Una història exemplar que m’ haguera agradat no comentar.

En termes generals, la coneguda expressió “tempus fugit” és la pura constatació d’una tautologia. Doncs clar que passa el temps!! I, a mes, ho fa de forma inexorable sense atendre a raons ni desitjos. El pas del temps no té, com tantes altres coses, una percepció homogènia. Quan més gran et fas i menys camí et queda per recórrer, sembla com si el maleït temps s’ accelerés.

Tanmateix, a l’igual que Harold Lloyd es quedà penjat de les agulles d’un rellotge, hi ha algunes coses a la ciutat del vianant (que assumeix el rol del flânneur o rodaire de Walter Benjamin)bque són veritablement irritants: el temps no passa per a elles. De vegades, trobar-se amb microcosmos resistents al pas del temps i enquistats a la trama urbana com a deixalles de temps pretèrits, té el seu punt d’estètica en blanc i negre i de romanticisme. Tanmateix, si aquestes deixalles prenen la forma de solars o espais vacants esperant un destí –normalment tan lleig com les ciutats que anem fent-, aleshores la cosa comença a no tindre gràcia.

En el límit sempre hi ha algú que veu en aquests espais abandonats una mena d’estètica del matoll i, en pla més positiu hi ha qui defensa amb raó que no tot espai vacant ha de tindre un ús predeterminat siga públic o privat. El tema dona per a una bona conversa i jo ja la he iniciada alguna vegada amb el meu amic Adrià Torres. Però, com diuen a la Safor, a com ara, el que m’interessa és denunciar que ni tan sols el pas inexorable del temps és just i equànim. No hi ha dret que a ú se li escapen els dies com aigua entre els dits i que hi hagen “espais vacants” que perduren en aquest estat suposadament transitori anys i anys.

Fins on arriba el meu coneixement, encara no disposem d’una senzilla fulla Excel on estiguen enregistrats aquests espais “singulars” de forma que sàpigam si són públics o privats, quin ús determina el planejament vigent, quants anys dura la seua penosa metamorfosi etc. Si de cas, aquesta informació està disponible per als solars de titularitat pública però no per a tota la ciutat. I, en qualsevol cas, sols eix a la llum la informació quan “és noticia”. La transparència i la participació són massa sovint una mercaderia ben magra que s’administra amb molta cura.

Ja sabran el que fan els responsables del tema i no s’escau ara i aquí fer un avorrit llistat. Però, si més no i em permeten, com partiré alguns casos especialment feridors, alguns dels quals tinc gravats en la meua retina des de la meua joventut i ja ha plogut una eternitat per culpa, de nou, de l’inexorable rellotge. De forma quasi natural em venen al cap el carrer Llíria, la plaça del Portal Nou, el depriment espai de l’antic teatre Princesa i voltants o el també depriment forat urbà que lliga els carrers de En Gordo i Comte Montornés.

Com deia Cicerón: “¿Hasta cuándo abusarás, Catilina, de nuestra paciencia? També podem retre un tardà homenatge a aquella revista d’humor anomenada El Hermano Lobo i preguntar a qui pertoque per a quan un debat tranquil i constructiu sobre aquests espais silenciosos i atemporals. L’esmentada revista resoldria la qüestió amb un Uhhhhhhhh!!!!! Però poca broma com diuen a Barcelona o ¡¡¡¡Más madera que es la guerra !!!!! com diuen els Marx. Salut!

Llixc amb estupor (no trobe millor adjectiu) que Guadalmedina exigeix a l’Ajuntament 45 milions d’ euros (quatre xavos) per l’ anul·lació de la llicència d’ obres concedida en temps de Rita Barberà sota el paraigües d’ un conveni de jutjat de guàrdia (pgs. 281-284) perpetrat el 2005. En paraules senzilles i tendres la jugada fou de llibre: Ballester es quedava amb l’edifici del Centre Sanitari Municipal de la Plaça d’ Amèrica (valorat a preu molt inferior al pagat per la Generalitat per a la venda de l’edifici del Jutjats a LUBASA) i li cedía a l’Ajuntament l’edifici de la Tabacalera que previament era destrossat i mutilat per a permetre dos edificis de luxe en la trasera que dona a Mícer Mascó.

Per a tancar l’0peració Ballester abonava 17 milions d’ euros que suposadament servirien per a financiar el cost del trasllat de les oficines públiques (en realitat el cost superà els 50 milions). Al remat, la fàbrica adquirida per Ballester a Altadis per 13 milions li proporcionà a l’empresa de Ballester 30.000 metres quadrats d’edificabilitat residencial (230 habitatges) d’ excel·lent localització

El 2016 i el 2017 el Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana declarà nul·la l’operació tot i que un dels edificis de Tabacalera ja estava fet a l’ igual que el que s’ havia alçat a la Plaça d’ Amèrica. La sentència –com sol passar- arribà 10 anys després de la permuta quan sols quedava per edificar el segon edifici de la mutilada Tabacalera i ara l’empresa, supose que per allò de “lucro cesante” reclama els 45 milions.

No em produeix cap sorpresa l’actuació de l’empresa ni el plaer que li donava a Rita Barberà fer favors als seus amics. Tampoc que la sentència siga inexecutable perquè tot està ja “atado y bien atado”. El que em produeix estupor i no poca irritació és la “comprensió” que demostra l’actual govern municipal i, específicament, el regidor d’ urbanisme Vicent Sarrià. Comprenc que no li vinga de gust pagar els 45 milions (és legal el “lucro cesante” amb la sentència del TSJ a la mà?), però negociar una solució “extrajudicial” aceptant que la reclamació “entra dentro de la lógica” perquè la constructora “salvaguarda así sus derechos” em fa enrojolar. Se li canvia l’ aprofitament per un un solar de l’avinguda de França (el tema està “casi cerrado”) i tots contents.

Un edifici històric mutilat, cap benefici per a la ciutadania (ni tan sols es cubriren els costos del trasllat), una venda de ganga del solar de la plaça d’ Amèrica (els números ja !!!!) i una actitud sumisa absolutament allunyada de cap denúncia al PP, artífex d'aquesta barbàrie en els magnífics temps de Rita quan realment passaven a la ciutat coses increíbles i totes eren certes com deia un video de propaganda de l’época. Ja està bé!!! Que reclamen judicialment els 45 milions i si els jutges donen la raó a l’empresa, al menys convoquen una manifestació davant la seu de Ballester i del TSJ. Dic jo. Hi ha algú que conteste? Parlem del PAI del Grau on també hi ha tela com per a fer un vestit de núvia i encara no s’ ha consumat el “pelotazo”‘? O s’omplim la boca amb sostenibilitat, participació, polítiques de gènere i batucades?.Estupefacció és un terme suau.

Després de tres anys de pluges minses, absència de fred i molt de vent -“aigó us demanem i vos ens dau vent”, de sobte, amb el to tràgic i calamitós dels mitjans de comunicació, ens anuncien l’arribada d’una ciclogènesi explosiva. Les pluges, aquesta vegada molt civilitzades, han fet una bona saó en uns bancals assedegats i han omplit el terra de pètals rosacis i translúcids, com si de petits papers de seda posats a remull es tractara. Ja veurem que en resta de la collita.

L’ametler, un arbre tant comú a les nostres terres de secà, ja fa anys que està en franc retrocés. És un arbre oriental -citat al Paradís Terrenal- que per a viure ací necessitat d’unes atencions periòdiques i sàvies. L’arbre ha perdut les pluges, l’esporgada, el adobs i la rella fa temps i ha anat desapareixent lentament i inexorable del nostre paisatge. En aquestes valls la mitjana d'edat de les persones està al voltant del 80 anys. En algun moment, algú urbanita ben intencionat volgué fer la seua contribució al medi natural i introduí un quants esquirols que s’han multiplicat com a conills. Ara, aquest simpàtic i golós animalet -“mira iaio, un altre que s‘enfila a un arbre”, es menja l’ametla, sense distingir entre comunes i marcones, amb un delit delictiu. Si alguns pocs llauradors encara aguantaven: -“més per la dignitat heretada de mantindre de bon veure el bancal que no per guanyar diners”-, ara, atesa l'edat i els insuportables preus de les importacions d'Amèrica, (el nostre frai Juníper Serra els hi va introduir l’arbre), cal pensar-s’ho.

Tendim a oblidar que l’origen de la nostra indústria i el nostre comerç es troba en la producció agrària autòctona. El cas paradigmàtic -fins la meua generació- va ser la taronja, com per als meus avis va ser la pansa, i abans la seda. No ens adonem de la creativitat insuperable dels nostres llauradors, reconvertits parcialment a industrials, en la reconversió dels nostres productes de secà. Més enllà de l’oli i el vi, i si deixem de banda el cava del Penedès, què seria del Nadal sense el torró -i el gelat- de Xixona, sense el panfígols i el dàtils d’Elx, sense el raïm Aledo de Novelda o sense les olives farcides alcoianes? I ja se sap, una cosa porta a l’altra, i del llautó per a la geladora al joguet d’Ibi, i del comerç del torró i de l’espardenya d’espart al de la sabata.

Però sembla que al valencians tot ens agafa a contrapeu. La demanda de marcona, una ametla de gran i merescut prestigi, ha reviscolat com si fos un important actiu financer, el mateix que li ha passat al Parc Industrial de Sagunt: es ven tot el que hi ha a la venda. Han arribat els xinesos i a nosaltres ens ha pillat en saragüells, amb els camps abandonats i els vells solitaris als pobles, juguen al xamelo, xerren sota l'arbre de la plaça o miren la televisió. Ells que aconseguiren dur la llum, l’aigua potable i el telèfon al poble. Els que aconseguiren obrir mercat i un futur per als seus fills, i una pensió digna per a ells, ara no podrien ni crear les condicions vitals mínimes per als seus nets. Segons les grans companyies i l’administració que treballa al seu servei, no són rendibles ni per a dotar-los d’allò que són serveis bàsics d’ara: centre social i de salut, escola o internet de banda ampla i que els permetria retindre la població més jove.

Qui ha dedicat a aquest món una mirada seriosa, més enllà de l'excursionista de cap de setmana o del reportatge bucòlic tan allunyat de la realitat social i humana de les valls? El llaurador, com el mariner, no entén de paisatges, un concepte urbà, perquè la terra no ha estat altra cosa que un dur i constant lloc de treball que cal protegir de maleses -el nom ho diu tot- i dels animals, també els urbans. Els vells rurals veuen atònits la immoralitat econòmica que mostren les televisions, el capitalisme de casino madrileny que deriva sempre cap a l'autoritarisme, la impunitat immoral dels corruptes dirigents valencians (jutges, empresaris i polítics del PP) i, el bandejament d'un món i uns principis ètics que aferissadament havien defensat. Tot plegat una resignada i malèfica metàfora d'una vida i una forma d'entendre la vida que s'ensorra,

Convindrem que la solitud és terrible i una de les situacions més tristes a les que ens condueix el sistema neoliberal capitalista de producció global. Però si al món rural en té amb el seu punt de tragèdia quotidiana -la processó sempre va per dins-, la seua és una solitud solidària i d’una humanitat bàsica. Molt més durament es viu a les ciutats. Milers de persones que viuen aïllades a les seues petites caixes apilades de formigó, o a la no-ciutat d’una urbanització, sense ningú amb qui dialogar o amb qui donar-se suport mutu.

Continuem pensant la ciutat com el centre de la civilitat, del negoci, de les llibertats i de la lliure circulació del pensament i les idees. Però quan en parlem, tant de la que vivim com de les que visitem, en realitat en referim al centre de la ciutat, la ciutat construïda des de l’antiguitat fins la primera part del segle XX – tot i que degradada i reconstruïda en els darrers decennis per salvar-la i/o per posar-la al servei del turisme de masses-. La resta, els barris, on viu la gran majoria de la població, són espais inhumans, mal construïts i mal urbanitzats -i els valencians en tenim exemples en totes i cadascuna de les nostres viles.

En aquests barris els seus habitants ja no senten cap vincle vital raonable entre ells. Com diu Stefan Hertmans «estan sumits en la barbàrie actual: carrers lletjos, inseguretat subjectiva en una escalada que va des de la indiferència fins l’hostilitat latent, prejudicis amb els altres i, a continuació, aversió cap a la resta, comportament de supervivència primari i competitiu, i, en darrer lloc, catàstrofes humanes». Ací les persones viuen alienes als discursos, als relats i als interessos econòmics, polítics, culturals o intel·lectuals de les elits ciutadanes. Són espais de desarrelament, deshumanitzats i aculturalitzats, d’amuntegament d’immigrants, però constitueixen el gruix urbà del nostre món. Aquests suburbis, no ens enganyem amb la paraula, són cada vegada més la ciutat real, i mostren l’ocàs de la societat il·lustrada i humanista que un dia volgueren ser les ciutats europees.

Ací és on la solitud és més profunda i la insolidaritat és fa tristament més evident. La propera vegada que aneu a París, a Washington, a Marsella, a Nàpols o a València, eixiu del centre i entreu, si teniu valor, allà on viu la majoria de la població del món. I ja em direu de la ciutat i de les bondats del sistema!

La ciutat es disposa, un any més, a celebrar la festa del seu sant patró Sant Vicent Martir. Una festivitat que és només de València ciutat -de creus endins– cosa que sobta a qui no coneix la importància de l’esdeveniment i la resistència paradigmàtica a renunciar a la tradició. Fet lloable aquest, tot i que es puga detectar un excès de caspa i una resistència numantina a deixar de costat (o superar) el sempitern conflicte de què fer amb el monestir de Sant Vicent de la Roqueta i si cal o no practicar l’arqueologia, no siga que el cos del sant encara estiga soterrat a casa nostra, perquè el monestir s’alçà al lloc on hi havia el femer on fou llançat el cadàver del sant.

De tota manera, tindrem les habituals processons perquè el fervor vicentí es mantinga per sempre viu i la ciutat torne a demostrar que de vegades no cal recorrer a allò que tot canvie perquè tot continue igual per la senzilla raó que res no canvia.

Malgrat tot i malgrat estar un servidor poc assabentat i ser poc procliu a aquesta mena d’efemèride, puc confessar i confesse que la història del nostre patró m’ha interessat des que un bon amic em féu coneixedor de la importància històrica d’aquest sant tan nostre i de la seua estreta relació amb la ciutat de Lisboa. La cristianitzaciò de l’imperi romà feu que aquest màrtir nascut a Osca, torturat sense pietat i mort a València el 22 de febrer de l’any 304 (o 305) assolira gran predicament en tot l’imperi, escampant-se la seua fama per tot arreu, construint-se un gran nombre de llocs de culte en el seu honor i sent el primer sant cristià que –molt abans que la ruta jacobea- originà pelegrinatges de considerable importància.

La història posterior a la seua mort està plena de llegendes (només cal posar en Google Sant Vicent Màrtir i Lisboa) però quasi totes coincideixen en el fet que les restes del sant foren embarcades fugint de la temuda destrucció musulmana i que acabaren recalant en l’Algarve, en el cap de Sant Vicent (anomentat així per el sant) fins que el 1173 viatgaren a Lisboa, on fou anomenat patró de la ciutat i on es construí més tard la magnífica basílica de Sao Vicente da Fora en l’Alfama. A més a més, a l’ escut de la ciutat hi figura un vaixell amb dos corbs (a proa i a popa) en memòria del paper de guàrdia pretoriana que aquestes aus protagonitzaren en el pelegrinatge del cos (corrupte o incorrumpte, tant se val) del sant.

Tot i que també la ciutat italiana de Vicenza (on va nèixer Andrea Palladio) té Sant Vicent de la Roda (com també se'l coneix) de patró i no estaría malament estrènyer relacions, em pregunte a què estem esperant per a agermanar-nos amb Lisboa fent, com se sol dir, de la necessitat virtut. Dues ciutats a l’est i a l’oest de la Península, en quasi el mateix paral.lel, amb ports a l’ Atlàntic i a la Mediterrània i que tenen tantes coses a oferir-se i intercanviar!!!!!. Un agermanament que amb els auspicis de Sant Vicent ha d’ anar bé. De nou, el passat ens pot esperonar en lloc de fomentar la nostra habitual somnolència digestiva . No perguem l’oportunitat.