Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiario.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los als seus protagonistes com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

Amb Carles Dénia (Gandia, 1971) arribem a l’últim protagonista del cicle de música valenciana ‘Cançons de prop’. Cantant, guitarrista i compositor, Dénia és un clar exemple de la vitalitat i la versatilitat dels creadors i creadores valencianes. La seua trajectòria és un recorregut per diversos estils com el flamenc, el jazz o la cançó d’autor. Parlem amb ell sobre el seu últim treball, Cant Espiritual, basat en l’obra homònima d’Ausiàs March; i també repassem la situació actual de la cultura i la música valenciana, amb un clar consell: ‘Mirem cap a França’.

De la teua carrera destaca la versatilitat d’estils. Has transitat pel jazz, el flamenc, el cant tradicional valencià, la música sufí o la cançó d’autor. El teu últim treball és ‘Cant Espiritual’, un disc autoeditat, que fa referència al poema més important d’Ausiàs March. Quins estils trobem en aquest disc?

Al llarg de la meua trajectòria he anat alternant la música estrictament tradicional amb altres treballs on deixe fluir espontàniament la meua fantasia musical i la composició lliure. Ho faig de manera deliberada, per tractar de no perdre mai el contacte amb les fonts, i el sabor de la música tradicional, que són les bases del meu llenguatge.

És el cas del Cant Espiritual o El Paradís de les Paraules. A partir d'unes formes tradicionals, intente crear un univers propi, posant en la graella tot el meu bagatge musical, amb les diverses influències que han marcat la meua vida.

D'aquesta manera, en el Cant Espiritual es poden trobar, de manera més o menys explícita, materials com ara els cants de segar mallorquins, la malagueña de Gayarrito, el romance del Chozas, ritmes i estructures de seguidilles, etc. Després, com si d'una pintura es tractara, intente integrar aquestes “figures” en un paisatge creat mitjançant elements més contemporanis, ja siga el jazz o elements provinents de la música clàssica contemporània. L'objectiu és integrar-les sense estridències, de la manera més harmònica possible.

Fa uns dies publicaves en les teues xarxes socials que vivim “temps durs, però almenys tenim la música”. Quins refugis estàs trobant durant l’actual estat de confinament?

Molts refugis! Tants que acaba faltant-me el temps. En primer lloc, crear noves composicions per a un proper treball. Practicar el piano, la guitarra, i altres instruments.

Escoltar música que esperava ser escoltada des de fa molt de temps. Llegir llibres que també esperaven en un calaix. Estudiar el complicadíssim procediment de la construcció d'una viola de roda.

Jugar amb els meus fills, siga a jocs o a inventar i construir màquines i artefactes. Veure amb el meu fill gran, que ja té 13 anys, les grans pel·lícules de la història del cinema (comencem amb Hitchcock). En fi, la vida familiar que tant enyorava, i que donava ja per perduda. Sempre he pensat que als fills ens els “furten” massa d'hora. Aquesta és una gran oportunitat per a conviure amb ells, i satisfer els nostres instints gregaris.

Com penses que pot afectar tota aquesta situació a la indústria musical valenciana?

A hores d'ara, és impossible determinar l'abast d'aquesta catàstrofe. En mig del guirigall de crítiques, demandes, reivindicacions, etc, és importantíssim mantindre la calma, callar, observar, i extraure conclusions a mesura que van desenvolupant-se els esdeveniments. I anar preparant-se per a quan tot açò acabe, obtindre una fotografia completa de la situació. Aleshores, parlar, criticar i reivindicar.

En qualsevol cas, aquest desastre és només l'estocada final per a un sector, el de la música en particular, on es venen practicant unes polítiques paternalistes i totalment infantilitzades. On es barreja el món professional amb l'amateur, la qual cosa dificulta la nostra capacitat d'organització i sindicació, per un evident conflicte d'interessos. De vegades, ens preguntem innocentment quin és el motiu pel qual ens resulta impossible crear un sindicat eficient. Bé, ací tens la resposta. No és que els músics siguem criatures provinents d'una altra constel·lació, incapaços d'organitzar-nos. En resum, mirem cap a França.

En el teu cas, com t’ha afectat en l’àmbit professional?

Doncs, suposa una frenada en sec, i una absència total d'ingressos. Però no ploraré. Hi ha qui està molt pitjor que jo. El temps que puga invertir ara en crear música nova, és un temps que hauria d'invertir en qualsevol altre moment. Quan s'acaben els diners, si la cosa no pinta bé, buscarem un altre ofici.

Quina cançó del teu repertori ens recomanes per aquests dies de confinament?

Seguiu-me al desert, amics, del disc ‘El Paradís de les Paraules’.

Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiario.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los als seus protagonistes com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

Amb la fusió entre els llenguatges de la música tradicional valenciana i el pop-rock dels Mox arribem al penúltim episodi d’aquesta sèrie d’entrevistes a grups de música valencians en temps de quarantena. El diàleg entre el cant d’estil valencià i el rock ha fet dels de Puçol (Horta Nord) un “transgènic” musical únic amb més de 25 anys d’experiència. Actualment preparen un nou treball, que desitgen enregistrar “una vegada acabe esta situació”. De moment ens quedem amb Alegries de Miliet del disc Tuactes i rebomboris (Mésdemil, 2015), una cançó plena de vida que diu així:

“I si aquesta melodiaaconseguira que ballàrem,un bon inici seriaper canviar un poc el món”.

En aquests moment estàveu preparant un nou treball. Conteu-nos una mica més d’aquest nou projecte.

Es tracta d'un nou disc de llarga durada que continua la línia encetada amb “Palifonies” (autoedició, 2013) i seguida amb “Tuactes i rebomboris” (Mésdemil, 2015), les cançons dels quals podeu escoltar en el vídeo editat per eldiario.es. Les cançons que inclourà el nou disc estan enllestides i estem amb converses perquè siguen produïdes. Esperem o, millor dit, desitgem enregistrar-lo una vegada acabe aquesta situació. Vista la situació de la (poca) indústria existent, serà un disc autoeditat.

Estem vivint una crisi global sanitària que ha paralitzat mig món. Com esteu vivint aquesta situació?

Doncs amb molta incertesa. Preocupats pels nostres i pels que menys tenen o no tenen res. Com tot el món, imaginem. Per la nostra banda, que no ens dediquem professionalment a la música, podem considerar-nos afortunats. Tots els nostres pensaments i forces per als nostres col·legues que sí aspiren a viure d'açò, perquè les deuen estar passant ben putes.

Com penseu que afecta l’actual context al sector musical valencià?

Com una estocada en ple bescoll, permeteu-nos el símil. Primer, hauríem de vore si realment es pot parlar d'un sector musical valencià. Amb açò ja tindríem corda per a estona. En qualsevol cas, partint de la premissa de que sí existeix un sector musical en les nostres terres, la situació abans de l'esclafit del virus ja era ben deplorable, igual que a la resta de sectors culturals de l'estat, que no compten ni amb un règim de treball diferenciat que atenga a les seues circumstàncies específiques. Si a l'anterior li afegim la component valenciana, la visió encara s'enterboleix més.

Estem veient moltes mostres de solidaritat i col·laboració entre la societat i en diferents sectors. Creieu que pot ser la manera d’eixir reforçats d’aquesta crisi?

Pensem en la solidaritat i en la cooperació i col·laboració com uns pilars bàsics de la nostre societat. I ens alegra i motiva vore'n tantes mostres a tot arreu. Però no hauríem de pensar en la solidaritat com un substitut de les obligacions que tenen les administracions envers nosaltres, els seus administrats. Encara estem esperant que s'anuncien pels nostres governants mesures per mitigar els efectes d'aquesta gran crisi en el sector cultural.

Trieu una cançó vostra que ens puga animar per aquests dies de confinament.

Un poquet d'alegria per a aquests temps foscos: Alegries de Miliet (Tuactes i rebomboris)

Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiario.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los als seus protagonistes com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

Miquel Gil (Catarroja, 1956) és el protagonista del desé episodi de ‘Cançons de prop’. El cantautor valencià és una de les veus amb més experiència de l’escena musical valenciana. En aquesta entrevista ens deixa algunes claus per entendre quina és i serà la situació dels creadors i professionals que necessiten un escenari per a viure. També parlem del seu últim disc Geometries (Temps Record, 2019) i de què suposa per a un músic la cancel·lació de tots els seus concerts.

Des que es va declarar l’actual estat de confinament has participat en diferents iniciatives com #LaCulturaaCasa, amb concerts en directe, i també conserves el contacte amb el teu públic mitjançant vídeos que comparteixes en les xarxes on llegeixes poemes, cantes i encortages la gent. Què estem aprenent d’aquesta situació tan excepcional?

Si estem aprenent, ho estem fet per les males. Potser recuperarem valors de certes coses. Per exemple, com hem passat alegrement del sector primari i de la agricultura (pràcticament l’hem matat sense remordiments) i ara ens adonem que era important. Ha passat una cosa pareguda amb el segon sector, la indústria. Hem matat el tèxtil i el moble a canvi de construir i de turisme. Potser ara notem a faltar eixos sectors perquè hem basat tot en el sector terciari i ens hem convertit en els grans cambrers d’Europa. Clar, quan passa una cosa d’aquesta entitat, externa, que no hi podem fer res, que ve com ve i va com va, potser se’ns ensorrarà l'economia de tot el País Valencià. Crec també que, potser, estem fent una profunda escletxa de divisió digital. Els analfabets digitals cada volta coincidiran amb en les capes més dèbils en el futur.

I sobretot hauríem d’aprendre que som fràgils, som molt fràgils... O també podem aprendre que Europa no val per a res, només per a matar gent en el Mediterrani i girar-se d’esquenes quan els estats del sud tenen alguna necessitat.

‘Geometries’ (Temps Record, 2019) és el nom del teu últim disc. Conta’ns un poc d’aquest treball.

Feia set anys que no editava treballs signats i redons en forma de CD i amb un nom genèric. Sí que havia fet moltes i molt diverses coses, des de programes de televisió a òpera contemporània, passant pel free jazz i acabant amb el proselitisme de la música tradicional, però no havia fet un treball tancat. Geometries segueix la meua línia de treball, amb una part literària amb poesia contemporània i, d’alguna manera, repaste les formes de la música de transmissió oral valenciana i, per extensió, mediterrània.

La paralització del sector cultural ha provocat la cancel·lació de moltes de les teues cites futures en ciutats com Barcelona, Burjassot, Eivissa o Saragossa. Com t'ha afectat individualment? Què suposa aquesta situació per al sector?

Doncs a mi m’ha voltat tota l’agenda de treball. A mi i crec que a tot el sector que ens cal un escenari per a treballar, el que entenem aproximadament per arts escèniques. Abans, en la música, quan feies un disc encara podia ser econòmicament rendible. Ara el disc és un producte de promoció que pagues tu per a tindre actuacions en directe. Per tant, l’escenari és l’única entrada que tenim en el sector musical... I bo, jo crec que pinten bastos. Serà complicat. N'eixirem, allà al fons es veu alguna llumeneta encesa... Però, tot i que n'eixirem, d’aquesta situació, quan vinga la vacuna, serà de forma paulatina i per sectors. No tornarem a omplir teatres i places amb facilitat. Ni a reunir-nos i estar junts... Crec que és un dels sector que tardarem més a arrancar i posar-nos en marxa perquè d’alguna manera la música en directe i les arts escèniques volen dir que ha d’haver-hi un escenari i un públic que gaudeix d’eixa acció. Físicament estarà la cosa complicada. I ja no fem una altra cosa. Des dels anys vuitanta vivim de l’escenari...

Quines mesures ajudarien a reduir l’impacte en la indústria musical valenciana?

A França tenen molts bons exemples. Jo duc esperant que s'implanten mesures d’eixe tipus des que es va produir el canvi de govern. A França ho tenen molt clar, sobretot aquella part que és més cultura, que no indústria. Allà fas una sèrie d’actuacions a l’any i tens dret a una espècie d’atur que et permet assajar, estudiar, investigar, ficar-te en projectes amb una altra gent o per a tu. Et permet no haver d’estar 24 hores al dia, tot l’any, de gira i actuant. Perquè ací, si no actues, t’ofegues. Eixa seria la mesura més precisa. D'altra banda, la llei del mecenatge. D’alguna manera les indústries haurien de poder desgravar-se el mecenatge cultural i no dependre tant de subvencions i del govern de torn.

Tria una cançó teua que ens puga animar en aquests dies de confinament.

Doncs Primavera, una cançó que està en el disc 'Orgànic' i que vaig fer mirant una retransmissió de les festes de moros i cristians. Se’m va ocórrer fer un homenatge a les festes valencianes de primavera, a les Falles, la Magdalena, els Moros i Cristians, les Fogueres... Un homenatge a eixa costum tan mediterrània d’eixir al carrer, toquejar-nos i besar-nos. Això tornarà, només cal esperar la vacuna. I tornarem a eixir al carrer i tornarem a viure. Canviaran moltes coses. Serà una depressió profunda i una recessió, però n'eixirem.

Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiario.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los als seus protagonistes com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

Pep Gimeno ‘Botifarra’ (Xàtiva, 1960) és el protagonista del nové episodi de Cançons de Prop. El cantautor s’ha convertit en un dels noms més populars de l’escena cultural valenciana. Poble per poble, Pep Gimeno va enregistrar a persones majors per rescatar de l’oblit cançons tradicionals que estaven en risc de desaparèixer. Aquest viatge per la memòria i la cultura valenciana ha estat acompanyat per molta gent que avui espera, pacient, retrobar-se amb la seua inconfusible veu. “Si la cultura s’adorm, no queda vida”, recordava el músic des de les seus xarxes socials. I llança un missatge tranquil·litzador: “Quan tot açò acabe, nosaltres estarem ací”. Mentrestant i, com no podia ser d’una altra manera, el cantautor valencià ens recomana una cançó plena de sentiment i d'identitat valenciana i “així, almenys, ens alegrem una miqueta”:

“Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Atzeneta i Albaida, en el Palomar i ací. L'altre dia jo somiava que ja era realitat un món sense violència ple de pau i llibertat. Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià.”

Tota una vida dedicada a la música. Hi has viscut etapes històriques i socials molt complicades. Com veus i vius aquesta crisi global sanitària?

Doncs molt malament. La veritat és que açò és molt preocupant i més per a la gent major. Tot el que està passant-li és molt fort. No estic gens a gust.

Amb només 15 anys ja cantaves pels carrers i dus ‘collint’ documentant i cantant la música tradicional valenciana des de l’any 1975. Amb una agenda sempre plena, de quina forma t'ha afectat individualment la paralització de l'activitat cultural?

Doncs la paralització m’ha afectat com a tots. Si açò para, el carro es para per a tots. Ara quan torne a l’assumpte anirem seguint… I a la marxa.

Estem veient mostres de solidaritat i col·laboració per a eixir junts d’aquesta situació. Creus que és possible que aqueixa siga la fórmula perquè el sector musical valencià puga sobreviure?

Jo crec que sí. No és que abans anaven lligant els gossos amb llonganisses, però si hi ha solidaritat per part de tots els cantants i tota la gent que fa art, açò anirà una miqueta cap a endavant.

Tria una cançó teua que ens puga animar per a aquests dies de confinament.

Quina ha de ser? Doncs la Malaguenya de Barxeta. I així, almenys, ens animem una miqueta.

Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiario.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los als seus protagonistes com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

La vuitena protagonista del cicle ‘Cançons de prop’, Mara Aranda (València, 1968), porta tres dècades investigant sobre les músiques valencianes, turques, gregues, occitanes, músiques antigues, medievals i sefardites, recuperant-les i immortalitzant-les en una vintena de discs amb reconeixements internacionals. Aquest 2020 presenta el seu nou treball Trobairitz, un “somni” amb el qual la compositora valenciana celebra 30 anys de vida dedicada a la música, mentre continua preparant-se per “als propers 30 anys que segueixen”. “Ha sigut el meu training personalitzat”, assegura la cantant. Parlem amb ella de la situació d’emergència actual, i també del significat del seu especial homenatge a les trobairitz.

Aquest 2020 celebres els teus 30 anys sobre els escenaris. I ho fas amb un nou repertori ‘Trobairitz’. Conta’ns més detalls d’aquest nou disc.

He volgut celebrar els 30 anys amb un treball nou, no recórrer a cançons ja fetes en altres moments de la meua vida, no fer un disc de grans èxits i més quan encara hi ha tantes coses per les quals paga la pena obrir la boca, cantar. Haguera sigut més fàcil i còmode aquesta opció, però la comoditat només dona plaer relativament, a curt termini, però també és un gran causant de grans mals, és una mala consellera. Per a conèixer els teus límits, experimentar o créixer, has d'assumir una certa dosi d’incomoditat i inseguretat. Replantejar-se cada dia què vols, què estàs disposat a pagar per això, per què ho vols, per què vols… hi ha molt on posar el focus i això depén de tant prim com files.

I sobre el títol del disc?

Les trobairitz són dones compositores de música de l'Edat mitjana. Dones de nissaga, d’estrat social alt, de la noblesa, que invertien temps per a exercitar-se en l'art de la composició musical, tocant instruments, cantant en aquelles llargues vesprades d'oci als castells medievals on realment, si no s'estava en temps de guerra, i inclús així, podien invertir el seu temps en aquests virtuosos quefers per a exercitar-se en diversos àmbits de l'experiència: la llengua, la dicció, el moviment, la poesia i la rima, la lectura o la tècnica com a executants. Totes elles de la noblesa, fins i tot alguna reina i de les quals la història que coneixem a penes són tres o quatre línies de la seua vida sencera. Van ser dones rellegades a un pla, en molts casos, d'abandó. Se les considerava com a necessàries en tant que calia aconseguir perpetuar el llinatge amb una abundant descendència i, potser, alguna més espavilada o intel·ligent aconseguia tindre el favor i l'atenció del seu espòs com a confident o consellera.

Sobre què escrivien aquestes cantautores medievals?

Van escriure sobre temes molt actuals, o més bé que no han passat mai de moda: la infidelitat conjugal, el desig carnal, l'anhel per l'amor no correspost, el sofriment per l'abandó, fins i tot l'amor lèsbic. La humanitat sembla retinguda en un bucle en el temps, repetint les mateixes cançons però amb diferents autors, els mateixos temes però amb diferents paraules. El mateix que feia plorar o riure algú en el segle XII o XIII, època de major expansió en la composició de trobadors i trobairitz, ho fa en el segle XXI. Sembla que hem canviat molt poc i unes quantes centúries són com un parpelleig, un obrir i tancar d'ulls, en el còmput del temps total de l'espècie… i no diguem de l'univers.

La figura dels trobadors és suficientment coneguda, però no així la de les trobairitz.trobairitz

S’han conservat cinc vidas corresponents a trobairitz i altres vuit més apareixen en les vides o razos d’altres trobadors. Per exemple, potser la més coneguda trobairitz és Beatriz de Dia, que fou comtessa, i només han quedat tres línies de la seua vida. Sabem d’elles només per referència al que feren els homes amb els quuals van tindre relació: pare, marit, fills… i que foren els que ‘realment’ escrigueren la història, encara que no foren únicament ells els que la protagonitzaren.

Foren dones silenciades, que no s’han estudiat als llibres de història, -seguint amb la dèria d’evadir-les i negar-les- però que aconseguiren obrir-se camí en un món dissenyat per homes i foren tolerades perquè eren necessàries per la supervivència de l’espècie. Però el fet és que alguns exemples, dels seus noms i part de la seua obra, són suficients per percebre la grandària del seu món i la seua rellevància en termes històrics i socials.

L’existència real de les trobairitz que compten amb una vida no s’ha qüestionat En canvi, en la resta de casos alguns crítics han sospitat que la tradició ha atribuït erròniament a les trobairitz una sèrie de poemes que, en realitat, responen a l’ús de la veu femenina com a recurs literari per part d’un autor masculí. En canvi en el cas dels trobadors no ha sigut així i s’ha donat simplement per fet i cert.

La meua aproximació al treball d’questes cantautores posa el focus en els seus textos, que no han estat referits amb l’entusiasme i la reverència que crec que mereixen i pose en la meua boca les seues paraules perquè puguen cobrar ànim i vida i fer camí, cosa que en el seu temps no pogueren.

L’escena és una part fonamental de la teua vida. Com t’ha afectat aquesta situació tan excepcional que estem vivint amb una crisi global sanitària?

És una part molt important de la meua activitat professional. Els concerts en directe han sigut el gran motor entorn al qual ha girat el meu treball durant molts anys, permetent-me viure amb dedicació exclusiva a queste afer. Òbviament esta crisi global l’ha afectat, com a tots els sectors i a tots els intèrprets pràcticament que estaven professionalitzats, és a dir, que vivien dels guanys que generava la seua activitat relacionada amb la música, que no és la mateixa situació que la d’altres músics que compaginen el seu treball com a funcionaris, amb un sou segur mensual què dona relativa tranquil·litat, amb la música.

Possiblement, segons els especialistes, siga molt més severa questa crisi que la del 2008, de la qual encara fa pocs anys començàvem a recuperar-nos. Caldrà un esforç més que important per part de l’administració pública en general i dels organismes competents de cultura en particular per reflotar un sector que apuntava a destacar-se en el panorama nacional com a model en relació a la inversió que havia fet el govern autonòmic i la competitivitat dels nostres artistes i músics l’anava consolidant i posicionant com un referent per a altres comunitats.

És important no perdre de vista que el sector musical, també com a oci i no només com cultura, és un gran atractiu per al turisme i que la nostra comunitat viu cara a l’evolució d’este sector que representa més del 15% del total de llocs de treball i en el qual s’estaven implementant una sèrie d’estratègies i mesures molt ben conduïdes des de l’administració autonòmica que esperem no hagen deixat de tindre continuïtat a portes tancades per a quan passe este període de confinament.

Penses que és possible que la indústria valenciana de la música puga ressorgir d’aquesta crisi que gairebé també ha paralitzat quasi tots els sectors?

No tinc cap dubte. La cultura és inextingible així que passen les més greus catàstrofes. De fet en este temps, el món ha sigut un poc menys insuportable per a moltes persones gràcies als artífex de la mateixa que des de les seues cases on estan confinats, com tots, han posat en la majoria dels casos de manera desinteressada i altruista el seu art i la seua funció que és posar en contacte, connectar, ensenyar o emocionar a una societat necessitada, a l’abast de tot aquell qui volguera gaudir-lo. Que la indústria -i no sé si veritablement podem parlar d’indústria perquè el teixit necessari, l’ecosistema, encara estava en construcció- patirà, sí, però no s’aturarà tot i que el govern caldrà que tinga la capacitat de reprogramar-se, al igual que els músics i demés artistes, inclús les societats en el seu conjunt, per donar solució de funcionament futur. No pot ser que un virus ature el món. Açò va a tindre moltes lectures durant i a posteriori de la pandèmia i caldrà pensar i posar en marxa mesures, amb el cap molt gelat, per evitar un nou col·lapse que podria esdevindre novament a la tardor d’este mateix any, quan comencen novament a ser més actius els virus d’estes característiques.

Quina cançó del teu repertori ens recomanes per aquests dies de confinament?

Fin ioi me don' alegranssa. És una cançó de la trobairitz de la que es creu que el seu nom era Beatriz, comtessa de Dia, nascuda cap a l’any 1140. Educada, culta i bonica, va escriure este text en la seua llengua materna, l’occità, llengua romanç, vehicle de la primera poesia vernàcula de l’Europa medieval, la de trobadors i trobairitz, que escrigueren per deixar constància dels seus sentiments més profunds provocats generalment per amor. I esta és una ‘bona canso’, o el que és el mateix, una cançó feliç que recorde amb especial estima perquè quan escolte el seu cor tinc la vívida imatge de la gravació, quan les meues companyes, la cantaren totes plegades a una fent ressonar el missatge de la qual son portadores estes lletres: Miriam Encinas, Sara Águeda, Patricia García i Belisana Ruiz.

Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiario.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los als seus protagonistes com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

Amb Tardor arribem al seté episodi de Cançons de Prop. Parlem amb Àlex Martínez, compositor, guitarra i veu del quintet format per Cesc Domènech (bateria), David Garcia (guitarra elèctrica i cors), Yeray Calvo (teclats i cors) i Tono Hurtado (baix, percussió i cors). El passat novembre van presentar El Mal Pas, el quart disc de la jove formació valenciana i el primer autoproduït.

Les mesures adoptades per fer front a la COVID-19 van provocar que s’ajornaren els concerts de presentació del vostre últim disc ‘El Mal Pas’ en Barcelona i Madrid. Què suposa per a un grup com el vostre tota aquesta onada de cancel·lacions?

És un contratemps, perquè just començàvem la gira de presentació d''El Mal Pas', el nostre quart disc, i hem hagut de cancel·lar tots els concerts que teníem programats. Però el nostre no deixa de ser un problema relatiu: els concerts que no puguem fer ara, els farem més avant. Hi ha situacions, dins del sector musical però sobre tot fora, molt més compromeses i dures que la nostra, gent per a qui esta situació és realment dramàtica. Nosaltres hem de sentir-nos afortunats per estar bé, tindre paciència i tota la solidaritat del món amb qui està patint més.

I a nivell col·lectiu, com penseu que pot afectar al sector?

El sector musical està patint molt amb aquesta situació, sobretot perquè la indústria musical en els últims anys ha basat la major part dels seus ingressos en els directes, i ara els directes no es poden fer. I no se sap quan podran tornar a fer-se, perquè quan acabe l'estat d'alarma haurà de passar un temps abans no es puga tornar a fer un festival de música o un concert multitudinari. Ara mateix és tot una incògnita. La majoria de músics ens movem en un ecosistema molt precari per al treballador, i situacions com aquesta deixen al descobert la fragilitat del sector. Esperem que totes les reflexions que ara tenim temps de fer es convertisquen en accions quan tot açò passe.

Durant aquests dies de confinament esteu mantenint el contacte amb el vostre públic mitjançant les xarxes socials amb concerts en directe i per streaming. No obstant això, hi ha artistes crítics amb aquesta opció, ja que són continguts gratuïts. Què en penseu?

Personalment, no estic d'acord amb aquestes crítiques. Crec que estem vivint una situació excepcional en la qual professionals de tots els sectors estan oferint allò que saben fer, via telemàtica i gratuïta, per a ajudar a la gent a passar el confinament sense desquiciar-se, a fer més agradables els dies de la gent, tancats entre quatre parets. La meua parella és odontòloga i està fent cursos a través d'Instagram, que ofereixen clíniques que de normal cobren, i no precisament poc, per aquestes formacions. I així amb milers d'exemples. Jo vaig fer un curs l'altre dia amb Ibán Yarza per a millorar la meua tècnica a l'hora de fer pa. Podria fer una llarga llista. Nosaltres fem cançons. I les oferim als nostres seguidors i seguidores a través de les plataformes de què disposem avui dia, de la mateixa manera que molta altra gent ofereix allò que sap fer, ni més ni menys. Pense que, a més, la cultura, en essència, està feta per a ser compartida. Ara mateix, de manera gratuïta, però la gent que ens escolta ara en streaming, en gran part és gent que ha pagat per vindre als nostres concerts i ha comprat els nostres discos. És una manera molt bonica de seguir en contacte amb ells i elles durant aquests temps tan estranys.

Quina cançó del vostre grup triaries per animar-nos durant aquests dies de confinament?

La cançó 'No necessite més', del nostre disc 'El Mal Pas'. És una cançó que sempre que toque em transmet molta energia, m'eleva. A més, és una cançó que parla de com algú pot sentir-se ple només amb la presència d'una altra persona. Crec que és interessant reflexionar, en aquests dies de confinament, sobre la plenitud que ofereix compartir un espai i un temps i la que ofereix la soledat, cadascuna amb les seues mancances.

Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiario.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los als seus protagonistes com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

Eva Dénia (Gandia, 1960) és la protagonista del sisé episodi de ‘Cançons de prop’. Cantant, guitarrista i compositora suma més de dues décades combinant el jazz, la bossa, la chanson, la cançó d’autor i la música tradicional valenciana. Actualment està treballant en la musicació de poemes de Maria Beneyto, però la paralització total de l’activitat cultural i les seues conseqüències posen en perill qualsevol projecte artístic amb necessitat de finançament.

Com està afectant-te en l'àmbit professional la crisi sanitària del Covid 19?

Ha paralitzat completament el sector. S’ha suspés absolutament tot: festivals, gires, concerts, màsters, gravacions... Els que tenim una dedicació a banda de la música, com és el meu cas, que sóc ensenyant, estem treballant des de casa i continuem cobrant, però la situació per als músics professionals que viuen exclusivament de la música s’ha posat molt difícil.

De quina forma has continuat vinculada amb la música?

De moment no hi ha concerts ni assajos. Però la guitarra sempre la tinc a mà i no passa un dia que no l’agafe.

Estàs component noves cançons durant aquest confinament? De quina forma penses que pot influir la quarantena en la inspiració dels artistes?

A cadascú l'afecta d’una manera. Segur que hi ha gent que està aprofitant molt el temps. Jo, de moment, no estic component. Podríem pensar que la situació que estem vivint (tenim més temps, passen coses...) és propícia per a crear, però a mi no em ve la inspiració. En aquests moments és molta la preocupació i poca la motivació. Potser això canvie, ja que el confinament s’allargarà i passarem per situacions anímiques diverses. Tant de bo puguen eixir coses bones de tot açò.

Tens algun nou projecte en marxa?

Sí, ja fa temps que estic treballant en la musicació de poemes de Maria Beneyto, però si ja era complicat trobar finançament per als projectes musicals, a partir d’ara ho serà encara més. La crisi que ve s’acarnissarà en la cultura, sense cap dubte.

Quines mancances sistèmiques té el sector de la música que provoquen que siga més difícil superar una crisi com aquesta?

La situació laboral dels músics és vergonyosa. Ningú ha sigut capaç de posar ordre en el sector. En teoria un músic és un assalariat, però en la pràctica fins i tot les institucions l’obliguen a comportar-se com un autònom. El músic és un treballador intermitent i necessita d’un estatus especial, com el té en altres països d’Europa on hi ha respecte per la professió i una política cultural seriosa.

Tria una cançó teua que ens puga animar durant aquests dies de quarantena.

“El carrer és teu”, del disc Quan abril era abril.

Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiario.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los als seus protagonistes com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

La formació valenciana Senior i el Cor Brutal protagonitza el cinqué episodi de Cançons de prop. Músic i docent, Miquel Àngel Landete lidera aquest grup de rock alternatiu des dels seus inicis -van complir la primera dècada l’any passat-, acompanyat per tres músics polifacètics (Rafa Ferreiro, Endika Martín i Juanlu Tormo) i, per suposat, dels seus instruments (guitarres, baix, teclats, acordió i harmònica). Li hem preguntat quina cançó dins del seu repertori ens recomana i ens respon que Abans (Santo Parranto, 2014), un títol que compta amb aquestes estrofes:

Porteu més d’una dècada de treball i, aquest 2020, publiqueu el vostre seté treball ‘Post’. Com us està afectant la cancel·lació i l’ajornament de concerts per la crisi sanitària del coronavirus?

Doncs ens està afectant a tots els nivells. A nivell econòmic (ens han ajornat i cancel·lat concerts que anaven a contribuir als costs de fer el disc), a nivell artístic (no podem acabar d'enregistrar el disc fins que el confinament acabe), a nivell promocional (quan tot açò acabe la indústria musical quedarà ferida de mort, és una incògnita què passarà després) i a nivell anímic (la incertesa i la falta de recursos genera inquietud).

Potser els i les músiques sou els més visibles perquè pugeu dalt de l’escenari, però hi ha moltes més faenes que també es voran perjudicades. Com penses que pot afectar aquesta crisi en tot el sector?

Partint del fet de que la música està basada majoritàriament en l'acte de socialitzar, ja siga en major mesura (fer/assistir a un concert) o en menor mesura (enregistrar un disc), qualsevol activitat econòmica relacionada amb la música que haja de ser realitzada per éssers humans es vorà perjudicada: músics, tècnics de so, backliners, promotores, productores, sales de música, premsa, editorials, discogràfiques, agències de publicitat, acadèmies, fàbriques de duplicació, botigues de discs... i un llarg etcètera que acaba i comença amb el públic, els consumidors.

Resumint: totes i tots perdrem. Excepte els que guanyen sempre: Telefònica (tothom bolcat en Internet, el Gran Entreteniment), Iberdrola (tots en casa a tota hora, les factures pujant i pujant) i Spotify i similars (l'streaming a tota marxa aquests dies).

Com es podria reduir l’impacte en el sector?

L'única manera de reduir l'impacte és governar amb vocació pública i considerar que la cultura és un bé de primera necessitat. Protegir el sector amb mesures temporals que ajuden a minimitzar els efectes de la pandèmia. Però l'altre dia el ministre de Cultura ja va deixar prou clar que ens oblidem d'això. Així que estem abocats al desastre. Ara sols ens queda la desobediència civil, però això en aquest país és una utopia.

Són molts els artistes que estan aprofitant les xarxes socials per a continuar vinculats amb el seu públic. Teniu pensada alguna cita virtual?

Estem penjant cançons, fent algun concertet en directe, revisitant fets del passat... Mantindre el contacte és bàsic. I les nostres cançons segueixen ahí, al nostre bandcamp, totalment accessibles per a tothom.

Tria una cançó del grup que ens puga animar durant els dies de quarantena.

Jo crec que ‘Abans’ pot funcionar... Ànim a totes, dia que passa, un dia menys per tornar a la normalitat!

Santo Parranto E.P. by Senior i El Cor Brutal

Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiariocv.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta série de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat per preguntar-los com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

El quart episodi de ‘Cançons de prop’ està protagonitzat per Pau Alabajos. A principis de febrer va publicar Les hores mortes (RGB Suports, 2020), el vuité treball del cantautor valencià. Parlem amb ell sobre la situació actual de paralització total de l’activitat cultural i sobre com l'està afectant en l’àmbit professional.

A principis de febrer publicares un nou disc què, justament, es diu 'Les hores mortes'. Quins missatges podem trobar en el teu vuité treball com a cantautor?

La veritat és que el títol del disc sembla premonitori tenint en compte els dies de confinament, però “les hores mortes” està extret del primer vers del llibre Estimada Marta (1978) del poeta Miquel Martí i Pol. En aquest nou treball he musicat tres poemes d'aquest recull i també he fet una adaptació musical del manifest en vers “Vuit de Març” de Maria Mercè Marçal. Per a la seua gravació he comptat amb la col·laboració inestimable de tres cantautores amb les quals he compartit infinitat d'escenaris i cartells, Meritxell Gené, Gemma Humet i Marta Rius. Finalment, en el plànol literari, també he convertit en cançó un poema de principis del segle passat, d'Apel·les Mestres, que és un al·legat antibel·licista, 'No passareu'. En aquest nou CD trobareu, així mateix, cançons més autobiogràfiques i personals, lletres escrites per mi. Hi ha un equilibri entre els temes més íntims i privats amb altres temes amb un rerefons més polític, més social, més col·lectiu.

De quina forma t'ha afectat individualment la paralització total de l'activitat cultural? Com opines que afectarà al sector de la música?

Aquest període de confinament forçós ha caigut com un pitxer d'aigua freda en el sector cultural. En el meu cas, per exemple, que em trobava immers en plena fase de promoció d'aquest nou disc, s'han anul·lat la major part de les entrevistes presencials que teníem aparaulades amb diversos mitjans de comunicació. Algunes les hem pogut salvar, fent-les per telèfon o per skype, però les actuacions en acústic que solen acompanyar aquesta mena d'entrevistes promocionals, per a presentar les noves cançons en viu, s'han hagut de suspendre pràcticament totes. A més a més, quasi al 99% de probabilitats s'ajornaran els concerts que teníem programats per al mes d'abril, la cloenda del festival Barnasants, la nostra participació al festival Strenes de Girona i, per últim, la presentació oficial a València, al Teatre Micalet. La sort que tenim els músics és que disposem d'una eina molt valuosa en els telèfons mòbils i les tablets, que ens permeten seguir en contacte amb el públic, cantant en streaming o enregistrant versions unplugged de les nostres cançons i penjant-les en les xarxes socials. Això sí, econòmicament serà catastròfic per a un sector que ja parteix d'una precarietat estructural prèvia bastant escandalosa. Esperem que les institucions públiques s'adonen de la situació tan fràgil en què ens trobem els creadors i creadores i estipulen algun tipus d'ajuda directa perquè el colp no siga tan devastador per al sector: ara que molta gent es llança a devorar llibres, veure pel·lícules o escoltar música per combatre les hores mortes del confinament, esperem que la gent valore en la seua justa mesura la importància de la cultura, que sempre ha sigut un sector oblidat pel que fa a les prioritats pressupostàries governamentals.

De quines lluites del passat podem aprendre?

Jo sempre pose com a exemple l'associació de familiars de les víctimes de l'accident del metro de València. Ens van donar una lliçó importantíssima a la societat civil valenciana: el govern de Francisco Camps (PP) mai no va respondre oficialment a les demandes ciutadanes sobre responsabilitats polítiques en l'accident de metro més greu de la història de l'estat espanyol i el tercer més greu de la història d'Europa. Com és possible que un president amb el títol de molt honorable gire l'esquena als familiars dels 43 morts i 47 ferits d'aquell accident? Doncs el que va ocórrer és que els ciutadans i ciutadanes que es van sentir tractats injustament pels seus governants es constituïren en associació i decidiren eixir cada dia 3 de mes, dotze vegades l'any, més de cent vegades en una dècada, ploguera, nevara o fera quaranta graus a l'ombra, a concentrar-se a la Plaça de la Mare de Déu de València, fins que obtingueren respostes i fins que es fera justícia. L'AVM3J es va convertir en una espècie de Madres de la Plaza de Mayo en versió valenciana, i la societat en va prendre consciència. A principis de 2020 estava previst que es reobrira el cas en els tribunals i, de sobte, quatre dels responsables tècnics de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana s'autoinculpen, assumeixen les responsabilitats que feia una dècada que estaven espolsant-se, per tal d'evitar el judici. Si açò no és una lliçó per tindre en compte en el futur, no sé què pot ser-ho. Si creus fermament en la teua causa, si treballes quotidianament perquè es faça justícia, finalment el temps posa les coses al seu lloc, i la gent se sumarà sense dubtes a les causes que són legítimes. Això és la democràcia, amb tots els ets i els uts, el poble exercint el poder, des de la unitat, des dels fonaments.

Què opines dels festivals per 'streaming'?

Em sembla una eina més de què disposem els músics per a difondre el nostre treball artístic. Això no vol dir que l'streaming haja de substituir les actuacions en directe, quan acaben les restriccions de l'estat d'alarma i el confinament: em sembla una alternativa molt interessant per mantindre'ns provisionalment connectats amb el públic, amb la gent que segueix la nostra música, sobretot tenint en compte les circumstàncies excepcionals en què ens trobem. I a més a més, als cantants ens ajuda a mantindre'ns en forma i, al mateix temps, a traure'ns de damunt la síndrome d'abstinència, la fam d'escenari que estem sentint ara mateix. Quina millor manera de combatre les hores mortes que posant-nos davant d'un paper en blanc o enregistrant cançons en acústic, de la manera més senzilla, barata i immediata que tenim a mà?

Quina cançó del teu repertori ens recomanes per aquests dies de confinament?

No se m'acudeix una altra millor que “Viure”, una cançó del disc L'amor i la ferocitat (Bureo Músiques, 2016) que parla d'aferrar-se a l'esperança com un clau ardent. Ara mateix l'alegria i les ganes de viure són el carburant que ens fa continuar avançant, que ens permet passar aquests dies grisos amb un somriure d'orella a orella.

Amb la intenció “d’apropar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiariocv.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat per preguntar-los com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

Arthur Caravan és el tercer grup protagonista de la sèrie audiovisual ‘Cançons de prop’. Tot i que el grup actualment no està en actiu, una tercera part continua vinculada amb el sector de la música amb Las Víctimas Civiles. Parlem amb el cantant i guitarrista Pau Miquel Soler sobre com els està afectant la situació de confinament actual tant en l’àmbit individual com en el professional. Ens deixa una recomanació, dins del seu repertori: L'interval del diable. “La cançó et dóna forces perquè, en el fons, tot passa”.

Com penses que pot afectar tot aquest escenari de cancel·lacions i ajornaments al col·lectiu dels músics?

Una tercera part d'Arthur Caravan continuem en actiu amb Las Víctimas Civiles. Però més que dir que continuem en el sector musical, diria que simplement continuem fent música. No considere que el grup haja entrat en cap sector o, si ho ha fet, ha sigut molt tangencialment. Això és degut a que bona part dels nostres concerts solen ser en petites sales o locals i, evidentment, aquest tipus de locals es trobaran en una situació molt difícil després que passe aquesta crisi amb la qual moltes bandes locals també hi estaran incloses. La situació ja era precària, aquestos esdeveniments representen una estocada fatal.

I a nivell individual, com us està afectant? Esteu immersos en algun projecte actualment?

A nivell individual ens està afectant com a tothom. Ens trobàvem composant i enregistrant nous temes, però aquesta situació ens ha obligat a parar, encara que sempre hi ha la possibilitat, cada dia mes imposada, de col·laborar a distància.

El col·lectiu dels músics sabeu bé què són les crisi i, també, com ressorgir-ne. Què podem aprendre del passat?

És clar. Sabem perfectament que són les crisis en el sector musical i cultural. I veníem arrossegant una greu simptomatologia que aquesta situació agreuja molt més. Sense anar més lluny, un dels factors que van fer que Arthur Caravan ens aturàrem indefinidament era la manca de concerts i les dificultats de defensar i distribuïr un disc en una época de sobreabundància digital. De moment, ens resistim al concert en streaming, ens agrada la calidesa humana. És el que dóna sentit a tot plegat.

Com estàs vivint aquests dies de quarantena? Ens faries algunes recomanacions?

Particularment, no estic vivint aquesta situació molt dramàticament. Cultive una mena d'estoicisme no pessimista en allò personal, encara que m'horroritza el que està passant i em preocupa com al que més, especialment les conseqüències econòmiques, polítiques i socials que tard o d'hora vindran. Així que no ens queda una altra cosa que viure aquest com un temps òptim per a la reflexió, la pausa i les activitats recreatives, en la mesura que puguen fer-se. Pel que fa al tedi, bé, tothom sap que el tedi és condició sine qua non de la creativitat. Així, qui sap!

Quina cançó d’Arthur Caravan ens pot animar per aquests dies de confinament?

Les cançons d'Arthur sempre han tingut un puntet tràgic o seriós. Fins i tot temes jovials com L'amor és cec són més bé irònics -qui en pensa en fer una orgia ara?-. Però si hem de reconfortar-nos en esta situació d'estranyesa i tenir esperança, hi ha un tema que pot parlar als nostres sentiments especialment: L'interval del diable.

No estem en un interval de temps una mica sinistre, al capdavall? La cançó et dóna forces perquè, en el fons, tot passa.

Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiariocv.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

Òscar Briz (L’Alcúdia, 1965) protagonitza el segon capítol de 'Cançons de prop'. Cantant, guitarrista i compositor, Briz és un dels més prolífics i versàtils de l’escena musical valenciana. D’ell s’ha dit que “les seues cançons tenen paisatges” i que “per elles transcorren històries”. Li hem preguntat quin títol dins del seu repertori ens recomana per aquests dies de confinament i ens respon Les Màscares (Entre llums i ombres, 2015), una cançó que ens anima a ballar i que comença amb aquestes paraules: “Porta ací la caixa, ompli la marraixa, passa'm la cassalla, que vull fer un glop”.

La teua carrera professional suma més de 20 anys de recorregut. Durant aquests anys, has viscut un escenari d'incertesa semblant al que estem vivint ara?

És clar que mai no hem vist res semblant. La cançó popular i la indústria muntada al seu voltant han pogut créixer i evolucionar perquè a Occident, almenys, hem viscut un llarg període de pau, no mancat de tragèdies i conflictes, evidentment. Estem immersos en un període i uns fets històrics que estan tenint i tindran unes conseqüències insospitades. Hem viscut com si no fórem part del bell planeta que ens permet viure. Molts creadors de música hem sigut molt crítics amb les direccions erràtiques que, al nostre parer, hem pres com a espècie però, fins i tot entre el sector més conscienciat de tot l'espectre de les arts en general, mai no esperàvem un cop tan universal i transversal com el que estem rebent.

Estaves immers en algun projecte? Com t'ha afectat individualment?

I tant! A banda de projectes discogràfics sota el meu nom (enguany un de més ambiciosos que apuntava a una revisitació-regravació de part de l'obra creada els darrers vint anys), toque i cante com a intèrpret en tres i de vegades quatre diferents formacions de directe, les reserves de les quals han estat cancel·lades. En el present estat d'incertesa, no sabem quan o si podran tornar a ser programades. Absolutament tot ha quedat aparcat, com un cotxe al pàrquing d'un aeroport l'amo del qual no sabem quan tornarà.

I com penses que pot influir en el sector?

En un sector en què prima la precarietat i el caràcter irregular de la faena, açò només pot afegir devastació. Cap govern ha estat capaç d'abordar i regular urgentment i seriosament els sectors laborals relatius a les arts, tenint en compte les dinàmiques intrínseques de cadascun. Ara mateix, els empresaris que treballen en l'explotació de la música en directe estaran amb tota seguretat tenint tota mena de problemes però, si del que parlem és dels milers de músics que treballem sense cap cobertura o sota un sistema fiscal que no té en compte aquell caràcter del nostre treball que abans comentava, la cosa pot ser dramàtica. És el que passa quan la cultura no es considera un bé de primera necessitat i a tractar i cuidar al màxim.

De quina manera estàs vivint els dies de quarantena?

Sóc un privilegiat que viu en una zona de muntanya, amb espai de sobra i tot el que necessite. Uns altres potser no tenen tanta sort. Diguem que, donades les circumstàncies, un se sentirà privilegiat en major o menor mesura, però hi ha milions de persones al món que, per no tindre, no tenen ni vàter, ni aigua corrent per rentar-se les mans, que viuen amuntegats en espais minsos... Aleshores, els que gaudim de circumstàncies favorables, aprofitem el temps per fer una mirada interior, estar amb nosaltres mateixos, aprofitant l'excepcionalitat del període: cap urgència, cap lloc on anar... És realment increïble. Cap de nosaltres hem viscut res semblant.

Quina cançó del teu repertori ens recomanes per animar-nos durant aquests dies de confinament?

Doncs això és fàcil perquè a més, pel títol ens ve que ni pintada: Les Màscares, del disc Entre llums i ombres del 2016. A banda del contingut, la cançó es pot ballar fàcilment, una activitat que personalment m'encanta i, confinats en casa, ens pot alliberar i ajudar a soltar pes, tot i que siga una estona.

Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiario.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los als seus protagonistes com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

Els protagonistes del primer episodi són uns grans coneguts del públic valencià. S’acomiadaren dels escenaris a l’octubre del 2017 i, tot i que la majoria dels membres es dediquen a altres camps, alguns d’ells continuen vinculats a l’escena musical valenciana de diferents maneres. Parlem amb Kiko Tur, compositor i fundador d’Aspencat.

Fa més de dos anys que Aspencat es va acomiadar dels escenaris (no sabem si definitivament). Però alguns membres heu continuat vinculats a la música. Com penses que pot influir aquesta situació d'alarma en l’escena musical valenciana?

El confinament ja ha suposat una davallada molt forta d'ingressos per a tot el sector econòmic que orbita al voltant de la cultura. Si centrem el focus en la parcel·la musical; cantautors, músics, artistes, tècnics de so, tècnics de llums, programadors, promotors i un llarg etcètera de llocs de treball indirectes s'han hagut de quedar a casa i ja estan patint, i patiran, les conseqüències de la, d'altra banda inevitable, cancel·lació de tots els esdeveniments culturals previstos per aquesta primavera i veurem si també els de l'estiu i la tardor. Amb tota probabilitat es pot donar per perduda tota la temporada del 2020, amb el drama que això pot suposar per a la supervivència d'un sector històricament maltractat, no només al País Valencià, sinó també a la resta de l'Estat.

Pensem que una vegada es controle l'expansió del virus vindran unes altres mesures per controlar que no hi puga haver un segon brot de contagis i això suposa que les aglomeracions de gent, que són imprescindibles i vitals per a la viabilitat dels esdeveniments i festivals, i, en definitiva per al sosteniment econòmic dels artistes, seran regulades i restringides durant un temps segurament més llarg del que molts podran aguantar, havent de compaginar la música amb altres professions per poder subsistir. Aquest fet no és nou i malauradament molts músics n'estem acostumats perquè ho hem hagut de fer en molts moments de les nostres trajectòries.

Jo mateix ara estic en el procés creatiu de les cançons d'un nou projecte musical i estic fent de professor de secundària a mitja jornada per poder sobreviure. D'altra banda, no hem d'obviar que la crisi econòmica que inevitablement ens acompanyarà en l'escenari postpandèmia suposarà menys diners a les butxaques de la gent per poder “consumir” cultura i una davallada de les ja escases inversions i polítiques públiques per incentivar la creació cultural. Per tant, i per concloure, pense que vindrà un període d'economia de postguerra i que això, tot i les dificultats i els entrebancs que suposarà, s'hauria de canalitzar cap a un enfortiment de la consciència de classe de tots els currants del sector perquè l'eixida de la crisi vaja per la via de la col·lectivització i del suport mutu, i no del campe qui puga com fins ara.

Heu cancel·lat o ajornat projectes?

La majoria de membres d'Aspencat actualment es dediquen professionalment a uns altres camps. Alguns de nosaltres som pluriempleats com és el meu cas i compaginem la música i unes altres feines. Però tots hem hagut de posposar i cancel·lar coses. No hi havia alternativa.

Considereu que també pot tindre un efecte en la qualitat de la cultura i, en aquest cas, de la música?

Tant de bo el confinament supose una inspiració creativa brutal i vegen així la llum noves cançons i, per què no?, nous projectes musicals de qualitat. Temps per pensar i reflexionar per poder crear sembla que en tenim i en tindrem, el problema serà com seguir pagant les factures si no és buscant alternatives laborals mentre duren el confinament i les mesures excepcionals del postconfinament que ja veurem quan duraran o si es quedaran. Ho sent molt si semble una mica pessimista.

Quines fórmules penseu que facilitaran que el sector de la música puga sobreviure?

De moment, l'alternativa més potent han estat els directes a les xarxes per la immediatesa i l'espontaneïtat que permeten. Han sorgit ràpidament iniciatives altruistes molt xules d'alguns músics fent combos i col·laboracions, així com també actuacions d'artistes consagrats, inclús festivals online amb breus actuacions d'un munt de bandes i cantautors. Nosaltres no ens hem prodigat en aquest sentit perquè actualment estem coent nous projectes o descansant i hem entés que potser no ens tocava després de tant de temps de silenci.

Al fil del que acabe de comentar, pense que potser una de les eixides per a la música, a curt i mitjà termini, seran els concerts online de pagament. És a dir, després d'una primera onada espontània i altruista d'actuacions, passarem segurament a una onada de concerts online de pagament per poder pal·liar una mica la manca d'ingressos dels artistes, tot i que hi haurà molts altres professionals que seguiran sense feina (tècnics de so, tècnics de llums... etc.) A partir d'aquesta fase no sabria dir què passarà. Tot dependrà de la duració del confinament i de les posteriors mesures restrictives pel que respecta a les aglomeracions de gent, i també de la imaginació i la creativitat de la gent. Veurem en quines formes mutarà l'ofici de músic.

Personalment m'agradaria que l'eixida vinguera de la mà d'una presa de consciència dels obrers del sector que es traduïra en un enfortiment dels vincles de classe i del suport mutu per les bases cap a un horitzó més sostenible fora dels grans festivals i lluny dels promotors i d'altres intermediaris que trauen el suc de l'esforç del proletariat de la música.

Finalment, quina cançó d’Aspencat ens recomanes per aquests dies de confinament?

Quan caminàvem (Essència, 2013).

Carles Dénia (Gandia, 1971) s'ha forjat com a músic sobre l'enclusa del jazz i com a cantador sobre la del flamenc, però la seua irrupció en l'àmbit de les músiques d'arrel valencianes ha suposat un revulsiu artístic de primer ordre, amb discos com Tan alta com va la lluna (2009), El paradís de les paraules (2011) o L’home insomne (2015), tots publicats per Comboi Records.

La forma de cantar de Carles Dénia, pletòrica de col·locació i afinació, carregada d'un dramatisme gens impostat, revela sempre plecs ocults de les cançons i els atorga una transcendència desconeguda.

Amb aquest dotzè capítol es tanca la sèrie Cançons de prop, una iniciativa d’eldiario.es dedicada al fenomen de la música en valencià que ha tingut el suport de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport.

Mox representen una de les propostes més originals sorgides darrerament en l'àmbit de la música pop valenciana perquè han aconseguit una increïble fusió entre els llenguatges de la música tradicional i els del pop-rock.

El repertori d’aquest grup nascut a Puçol l’any 1995 està conformat de seguidilles, jotes, albaes, fandangos, malaguenyes o riberenques a les quals apliquen un tractament semblant al de Los Planetas o Lagartija Nick i Enrique Morente sobre el flamenc. El resultat és allò que podríem anomenar rock estrictament valencià: un transgènic musical absolutament fascinant.

El grup protagonitza el capítol que fa onze de la sèrie audiovisual Cançons de Prop, una iniciativa d’eldiario.es dedicada a la música actual en valencià que té el suport de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.

A Miquel Gil (Catarroja, 1956) no li agrada la puresa. És partidari de la barreja d’influències, del mestissatge, de l’experimentació. I n’ha fet un element distintiu del seu treball esplèndid, que l’ha convertit en una figura de projecció important en el panorama de la world music.

Un dels més veterans de l'escena musical valenciana, ha viscut de prop les eufòries dels primers anys de democràcia amb Al Tall, s'ha apuntat als corrents moderns de la dècada de 1980 amb Terminal Sur, i ha renascut de les seues cendres amb una nova singladura en solitari que l'ha portat a firmar alguna de les obres cimeres de la música en valencià de les darreres dècades -Orgànic (Sonifolk, 2001), amb un peu en la tradició i un altre en la modernitat.

Miquel Gil protagonitza el desè capítol de Cançons de prop, la sèrie audiovisual que cada setmana s’acosta al fenomen de la música actual en valencià, en una producció d’eldiario.es que té el suport de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport.

Nascut a Xàtiva l’any 1960, Pep Gimeno va aprendre de la tradició familiar cançons populars valencianes, però ha fet, a més, un gran treball de camp per a recollir mostres de la tradició oral. Des del seu primer disc, Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006), ‘Botifarra’, apel·latiu amb el qual és conegut, s’ha convertit en la icona del ‘cantaor’ per excel·lència.

Insòlit fenomen de masses de caràcter transversal que en pocs anys s'ha erigit en el nom més popular de l'escena cultural valenciana., proposa una represa de la tradició musical fonamentada en l'elegància de l'acompanyament musical de la seua rondalla (on hi ha alguns dels millors músics de l'escena folk valenciana) i en la credibilitat que li atorguen el seu carisma i la seua personalitat genuïna.

Pep Gimeno protagonitza el nové capítol de Cançons de prop, la sèrie audiovisual que cada semana s’acosta a la música actual en valencià, en una iniciativa d’eldiario.es que compta amb el suport de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.

La més internacional de les veus valencianes, des de l'època de l'Ham de Foc i el projecte Al Andaluz, Mara Aranda (1968) fa temps que desplega una solidíssima trajectòria en solitari interpretant repertori sefardita, músiques provinents de la tradició musical dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó o, com en el cas del seu darrer treball, Mare Vostrum (Picap, 2014), noves composicions inspirades en el cançoner de la Mediterrània oriental.

Mara Aranda protagonitza el vuitè capítol de Cançons de prop, la sèrie audiovisual que s’acosta cada setmana a formacions i intèrprets del la música actual en valencià, en una iniciativa d’eldiario.es que compta amb el suport de la Conselleria d’Educació, Investigació i Esport de la Generalitat Valenciana.

Un pop-rock elèctric i intens adscrit als corrents indie a càrrec d'un grup d’evolució espectacular quant a concepte i prestacions ha fet de Tardor una banda madura amb una sensibilitat especial en els texts i unes cançons construïdes a còpia de riff poderós i infal·lible instint melòdic.

El darrer disc d’aquest grup de la ciutat de València,Una ciutat invisible (Mésdemil, 2014), els ha propulsat al capdamunt de l'escalafó rocker on sembla que romandran per una llarga estona.

Tardor protagonitza el setè capítol de Cançons de prop, la sèrie audiovisual que cada setmana s’acosta a una de les formacions o intèrprets del panorama de la música actual en valencià. És una iniciativa d’eldiario.es que compta amb el suport de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.

Els inicis jazzístics d'Eva Dénia (Gandia, 1960) són presents en tota la seua carrera. Poques veus contemporànies conjuguen el seu caràcter i la seua versatilitat, magnífica en qualsevol dels territoris per on s'ha endinsat; el jazz, la chanson, la música tradicional -amb l'Eva Dénia Trad Quartet o Sis Veus per al Poeta- o, darrerament, la cançó d'autor.

La calidesa vocal del seu timbre i una tècnica interpretativa molt treballada li permeten excel·lir en qualsevol camp. És capaç, a més a més, de defensar el repertori en solitari sense més acompanyament que la seua guitarra. Quan abril era abril (2015) és el títol del seu disc més recent.

Eva Dénia protagonitza el sisé capítol de las sèrie Cançons de prop, dedicada a la música en valencià, que eldiario.es ofereix amb periodicitat setmanal i que ha estat possible amb el suport de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana

Diu Miquel Àngel Landete (Senior) que fa música americana en valencià i la veritat és que no resulta difícil trobar en la seua paleta sonora rastres del llegat de Neil Young i Crazy Horse o de referents més moderns com M. Ward, Will Oldham, Wilco o els Felice Brothers.

Tot i això, el fet que s'emmiralle en músiques d'altres no l’ha impedit crear una de les obres més personals i interessants del panorama actual amb una clara evolució des de la catarsi personal dels seus primers discos, com L’experiència gratificant (2009) amb cançons d’èxit com El signe dels temps,fins al compromís social dels darrers, com El poder del voler (2014) o Santo Parranto (2015).

Senior i el Cor Brutal protagonitza el cinquè capítol de las sèrie Cançons de prop, dedicada a la música en valencià, que eldiario.es ofereix amb periodicitat setmanal i que ha estat possible amb el suport de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.