El 2 de septiembre de 2022, un Aquiles llegó a nuestra ciudad para ilusionar a mayores y pequeños y para ser testigo del gran cambio que nos permitió entrar en el club de las ciudades con un amplio centro peatonal, dando prioridad a una movilidad sostenible, a las personas, a la salud, a la convivencia, al ocio y a la cultura, apartando los malos humos. Con un amplio respaldo, a excepción de los negacionistas del cambio climático, el anterior Equipo de Gobierno con un alcalde socialista impulsó una medida transformadora que trajo prosperidad.

En estos momentos, Albacete se enfrenta a dos importantes retos que la anterior corporación municipal comenzó a abordar: la implantación de la Zona de Bajas Emisiones (ZBE) y el diseño de la nueva red de transporte de la ciudad y las pedanías, temas que deben ser tratados de manera integral, en consonancia con la Estrategia de Movilidad Segura, Sostenible y Conectada 2030, aprobada en 2021.

La Agenda 2030 nos marca la transformación de la sociedad, y la movilidad sostenible es uno de sus ejes fundamentales, considerada un objetivo transversal y clave para la consecución de varios de los 17 Objetivos de Desarrollo Sostenible (ODS), desde el ODS 3 (Salud y Bienestar) al ODS 7 (Energía Asequible y No Contaminante), ODS 9 (Industria, Innovación e Infraestructuras), ODS 11 (Ciudades y Comunidades Sostenibles) y el ODS 13 (Acción por el Clima).

El Plan de Acción Local de la ciudad de Albacete ya incluye numerosas actuaciones encaminadas a cumplir con las 169 metas de esta agenda global, que necesita del convencimiento local para hacerse realidad. Las decisiones a adoptar en este campo por el Ayuntamiento deben enfocarse en este compromiso con la ciudadanía.

Albacete, como muchas otras ciudades, ha experimentado un crecimiento urbano y poblacional, y debemos ser capaces de planificar una movilidad que permita una convivencia sostenible y habitable, con un impacto directo y beneficioso en la salud de las personas. Tomar acuerdos consensuados hará de Albacete una ciudad más compartida.

Sin estrategia local de movilidad sostenible

La Ley 7/2021, de 20 de mayo, de Cambio Climático y Transición Energética, promovida por el Gobierno de España, estableció que las ciudades de más de 50.000 habitantes debían delimitar una Zona de Bajas Emisiones (ZBE) para frenar el efecto invernadero y mejorar la calidad de vida de las personas. Pero ya ha pasado año y medio desde que tomó posesión el actual equipo de Gobierno del Partido Popular, y todavía no se conoce nada sobre la estrategia local de movilidad sostenible.

Los fondos europeos Next Generation, conseguidos por el anterior Equipo de Gobierno Socialista y que superaron los 10 millones de euros, están supeditados a la puesta en marcha de la ZBE. En este sentido, estaremos vigilantes, pues ya hay ciudades gobernadas por la derecha que han puesto en riesgo e, incluso, han perdido parte de esta financiación comunitaria, como ha sucedido con Murcia o Valladolid, por no cumplir con los requisitos exigidos al negarse a establecer la ZBE.

En el PSOE tenemos una agenda clara en materia de movilidad y la defenderemos por convicción, no por imposición, porque creemos en la necesidad de cuidar nuestro entorno y, con ello, mejorar la calidad de vida de todos y todas.

En la anterior Corporación conseguimos peatonalizar el eje central de la ciudad (Tesifonte Gallego-Marqués de Molins-Altozano-Paseo de la Libertad), y vamos a seguir reivindicando que se prolongue esa peatonalización hasta la Plaza de Gabriel Lodares. Esta medida sería relativamente fácil de implementar, contando además con el acuerdo del comercio local. Consideramos que la prolongación de la peatonalización tendría el valor añadido de conectar el centro urbano con dos de los pulmones verdes de nuestra ciudad, el Parque Abelardo Sánchez y el Parque Lineal, un trayecto seguro y saludable para el tránsito peatonal.

Si pensamos en una alternativa al vehículo privado, no podemos dejar de impulsar políticas de movilidad sostenible, en las que el transporte público juegue un papel principal, y junto con la bicicleta, sean una opción real y efectiva para desplazarse por el municipio.

Conexión con las pedanías

Una de las medidas que reivindicamos con más fuerza desde el PSOE, y que habla de igualdad de oportunidades, es la conexión del transporte público con las pedanías y la entidad local menor de Aguas Nuevas, un tema que debería abordarse aprovechando la nueva concesión administrativa, que lleva cierto retraso. Es fundamental seguir avanzando, como lo hizo la anterior corporación, con la incorporación de nuevos vehículos híbridos y el desarrollo del Plan Director de Transporte, creando nuevas líneas.

Por otro lado, alentar el uso de la bicicleta como medio de transporte alternativo es otra de nuestras prioridades, por lo que resulta fundamental la ampliación y modernización del servicio de préstamo de bicicletas. Por ello, consideramos imprescindible la creación de un organismo municipal con competencias en esta área: la Oficina Municipal de la Bicicleta.

Otro tema clave es la conectividad de la red de carriles bici para proteger a los usuarios y dar fluidez a este medio de transporte. Aprovechando los fondos europeos, la anterior corporación inició proyectos para renovar calles emblemáticas -Hermanos Jiménez, Hermanos Falcó, carretera de Barrax-, incorporando la infraestructura ciclista correspondiente. Ahora, es el turno del Partido Popular para completar los recorridos de carril-bici.

Europa está celebrando la Semana de la Movilidad. Y aprovechando esta efeméride, desde el Grupo Municipal Socialista reafirmamos nuestro compromiso con una movilidad sostenible que sea el motor de las ciudades del presente, sí, pero también del futuro, permitiendo que disfrutemos de un entorno más saludable, seguro y accesible.

No ho fem per desplaçar ningú ni per reivindicar un torn per mera qüestió biològica. Ho fem perquè som la generació que ha après a fer universitat en condicions d’incertesa permanent. Vam iniciar les nostres tesis en un context de retallades, vam encadenar contractes temporals mentre construíem currículums internacionals, hem competit en convocatòries cada vegada més exigents i, en molts casos, hem conciliat la precarietat acadèmica amb la cura de fills menuts o de familiars dependents. Hem fet classe presencial, híbrida i virtual, de vegades en un mateix quatrimestre. Hem sol·licitat projectes europeus de matinada i corregit treballs des d’estacions de tren.

No som una generació de transició. Som una generació de consolidació.

Hem crescut professionalment en una Universitat de València diversa, exigent i complexa. Coneixem les seues fortaleses, la potència dels seus grups d’investigació, la qualitat del seu estudiantat, la vocació de servei públic, i també les seues inèrcies. Sabem què significa esperar mesos una resolució administrativa que condiciona una estada internacional o assumir càrregues docents imprevistes per la manca de substitucions àgils. Hem viscut la tensió entre l’excel·lència investigadora i la burocratització creixent. I, precisament per això, creiem que ha arribat el moment d’impulsar una etapa de transformació realista, ambiciosa i dialogada.

Donem suport a la candidatura d’Ángeles Solanes perquè representa, al nostre parer, la possibilitat d’aquesta transformació. No només per una qüestió generacional, encara que també, sinó per la seua trajectòria acadèmica consolidada, la seua experiència de gestió i, sobretot, per la seua capacitat d’escoltar i de traduir les demandes en propostes estructurades.

Qui treballem avui a la universitat sabem que l’estabilitat del professorat jove, la simplificació administrativa, l’aposta decidida per la captació de projectes europeus amb suport tècnic especialitzat, la millora de les condicions del PTGAS i l’atenció a l’estudiantat no són reivindicacions sectorials. Són condicions de possibilitat per a una universitat pública forta.

No aspirem a una universitat idealitzada, sinó a una universitat viable, sostenible i capaç de competir sense renunciar a la seua identitat. Volem una institució que facilite el relleu generacional amb planificació, que reconega el mèrit amb transparència i que entenga la digitalització com una eina i no com una càrrega afegida.

Som la generació que ha après a treballar en xarxa, a col·laborar internacionalment, a publicar en obert, a entendre la transferència com una part natural de la investigació. Som també qui volem continuar ací, desenvolupar la nostra carrera ací i contribuir a fer que la Universitat de València siga un referent en docència, investigació i compromís social.

No demanem que ningú es faça a un costat. Demanem caminar junts cap a una nova etapa. Una etapa en què l’energia, l’experiència i la responsabilitat compartida permeten fer més Universitat.

Per tot això, considerem que Ángeles Solanes és la millor opció per liderar aquest moment. Perquè combina renovació i solvència. Perquè entén que governar no és administrar inèrcies, sinó ordenar prioritats. I perquè el seu projecte no és un eslògan, sinó un full de ruta detallat, fruit de l’escolta activa als diferents sectors de la comunitat universitària.

Prenem la paraula perquè creiem en la universitat pública. I perquè volem continuar construint-la.

Por Claudia Alonso (TU Depto Filología Inglesa. Fac. de Filología, Traducción y Comunicación), Óscar Andreu Sánchez (PAD Depto Biología Vegetal. Fac. Ciencias Biológicas), Lucía Aparicio Chofré (PAD Depto de Filosofía del Derecho y Política. Fac. Derecho), Melany Barragán Manjón (TU Depto Ciencia Política y de la Administración. Fac. Derecho), Lucía Bellés Calvera (PAD Depto Filología Inglesa. Fac. de Filología, Traducción y Comunicación), Andrea Burgos Mascarell (PAD Depto Filología Inglesa. Fac. de Filología, Traducción y Comunicación), Carmen Cano (PIND Fac. Geografía e Historia), David Colomer Bea (TU Depto Derecho Penal. Fac. Derecho), Ana Colomer Segura (PAD Depto Filosofía del Derecho y política. Fac. Derecho), Vicent Cucarella (PPL acred TU. Depto Filología Inglesa. Fac. de Filología, Traducción y Comunicación), Estrella del Valle Calzada (PAD Depto Derecho Internacional Público, Fac. Derecho), Guillem Escorihuela Carbonell (PAD Depto Didáctica de la Expresión Musical, Fac. Formación Profesorado), María Flores Tornero (PAD Depto Biología Vegetal, Fac. Ciencias Biológicas), Mar Gaitán (PID Fac. Geografía e Historia), Amparo Galán Albiñana (PAD Depto Bioquímica y Biología Molecular. Fac. Ciencias Biológicas), Jose Luis García Giménez (PAD Depto de Fisiología, Fac. de Medicina y Odontología), María Jesús García Murria (PPL Depto Bioquímica y Biología Molecular. Fac. Ciencias Biológicas), Jose Antonio García Sáez (TU Depto de Filosofía del Derecho y Política. Fac. Derecho), Pilar González Cabo (PAD Depto de Fisiología, Fac. de Medicina y Odontología), Francisco González Ferrandis (PIF Depto Didáctica de la Expresión Musical, Fac. Formación Profesorado), Soranyel Gonzalez Carrero (Postdoctoral Researcher-CDEIGENT), Diana González (TU. Depto Filología Inglesa. Fac. de Filología, Traducción y Comunicación), Brayan Grau Argente (PAD Depto Bioquímica y Biología Molecular. Fac. Ciencias Biológicas), Nacho Hernández Moreno (PAD Depto de Filosofía del Derecho y política. Fac. Derecho), Víctor Huertas (TU Depto Filología Inglesa. Fac. de Filología), Arabella León (PID Fac. Geografía e Historia), Esther Linares (TU Depto Filología Inglesa. Fac. de Filología, Traducción y Comunicación), Arturo López Calstel (PPL Depto Genética. Fac. Ciencias Biológicas), Daniel López Puertollano (PAD Depto Química orgánica. Fac. Química), Julio Llop Tordera (PIF. Depto de Filosofía del Derecho y Política. Fac. Derecho), Miriam Marco Francisco (TU Depto psicología social. Fac. Psicologia y Logopedia), David Martínez (PAD Depto de psicología social. Fac. Psicologia y Logopedia), Anabel Martínez Hernández (PAD Depto Filología Inglesa. Fac. de Filología), Alberto Martínez Ortí (PAD Depto Zoología. Fac. Ciencias Biológicas)., José Martínez Ruiz (TU Depto Lit española. Fac. de Filología, Traducción y Comunicación), Nuria Molines Mascarell (PAD Depto Filología Inglesa. Fac. de Filología, Traducción y Comunicación), Maite Montagut Asunción (PAD Depto de psicología Básica. Fac. Psicología y Logopedia), Alejandra Nieto (PID Fac. Geografía e Historia), Francisco Ivorra (PPL acred TU, Depto Filología Inglesa. Fac. de Filología, Traducción y Comunicación), Jessica Ortega (PAD Depto de psicología social. Fac. Psicología y Logopedia), Elena Ortiz Zapatar (PPL Depto Bioquímica y Biología Molecular. Fac. Medicina y Odontología), Rocío Pérez Sabater (PIF Depto psicología social. Fac. Psicologia y Logopedia), Indra Palmira Ramírez (PIND Fac. Geografía e Historia), Noelia Pastor Cantizano (PAD Depto Bioquímica y Biología Molecular. Fac. Ciencias Biológicas), Alejandra Ramírez González (PAD Depto Filosofía del Derecho y Política, Fac. Derecho), Ignacio Ramos (PAD Depto Fil. Francesa. Fac. de Filología), Anna Raga i Vives (PAD Depto Derecho penal. Fac. Derecho), Alicia Ricart (TU. Depto Filología Inglesa. Fac. de Filología, Traducción y Comunicación), Lukas Romero Wenz (PAD Depto de Filosofía del Derecho y Política. Fac. Derecho), Eva Sanjuan Caro (PAD Depto de Microbiología y Ecología. Fac. Ciencias Biológicas), Ana Seco Cervera (PAD Depto de Fisiología. Fac. de Medicina y Odontología), Benjamín Sevilla Bernabeu (PAD Depto Derecho tributario y financiero, Fac. Derecho), Álvaro Solbes (PAD Fac. Geografía e Historia), Clara Solbes (PAD Fac. Geografía e Historia), Aitana Torró Calabuig (PIF Depto de Filosofía del Derecho y Política. Fac. Derecho) y Esperanza Villuendas (PIND Fac. Geografía e Historia).

Fa uns pocs mesos el psicòleg i president de l’IBES, Gonzalo Adán, va publicar un llibre titulat: Psicología de la incompetencia política: Cómo y porqué nos gobiernan corruptos, inmorales, mentirosos y enfermos mentales. Ed. Círculo Rojo. En aquest assaig, n’Adán primer fa un recorregut històric on recopila un bon esplet de casos de líders polítics amb actuacions moralment qüestionables: des de megalòmans amb una ànsia de poder malaltissa, fins a paranoides que no dubten a assassinar familiars o opositors si perceben que la seva posició de poder està en risc.  Finalment, ofereix vàries explicacions, des de la psicologia, de per què els que ens governen han tengut, i tenen, comportaments tan reprovables. Personalment, pens que la idea força del llibre no és un bon punt de partida per la discussió col·lectiva sobre com millorar els règims democràtics.

La reflexió política sempre és benvinguda. Així i tot, també és bo que el que publicam doni lloc a un debat més ample sobre els temes que es tracten i com es tracten. Això és especialment important a un lloc com les Illes Balears, on la polèmica intel·lectual és poc habitual i, fins i tot, mal vista. Des del meu punt de vista, l’anàlisi de n’Adán té bona acollida en una aproximació a la política bastant estesa entre els ciutadans, la qual jo trob errònia. I que es podria resumir en la idea que els polítics no estan a la nostra altura, que no són dignes de nosaltres. Especialment els que tenen una ideologia diferent. Explicar la corrupció, la immoralitat, les mentides de molts dels nostres líders polítics per ser molts d’ells malalts mentals evita no només fer una diagnosi correcta d’aquests fenòmens, sinó que també evita la pròpia autocrítica i la reflexió efectiva al voltant dels règims polítics i de com millorar-los.

A grans trets, i fent servir terminologia més clàssica de la ciència política, hi ha dos grans mecanismes socials que condicionen les possibilitats del poder polític: un d’institucional i un altre de cultural. Per una banda, les institucions són el lloc des d’on es produeixen les preses de decisions col·lectives i des d’on es gestiona el conflicte social. Per l’altra, la cultura política d’una societat, la qual inclou tothom, són els valors i pràctiques relacionades amb la gestió de la vida en comunitat. Fora del paper, ambdós factors no són independents l’un de l’altre, sinó que s’influeixen mútuament. La pedagogia que fan les institucions pot arrossegar la cultura política de la societat a fer seus els valors que aquesta proclama. De la mateixa manera, i especialment en un context democràtic, el que es considera tolerable o intolerable en un moment donat entre els ciutadans condiciona el que les institucions fan o deixen de fer. Aquesta distinció analítica és vàlida ara i en tots els moments de la història. Les possibilitats d’un líder polític estan marcades pel disseny de les institucions sobre les quals té control o aspira a tenir-lo i el que en una societat en un moment de la història es considera acceptable, intolerable, etc. Poquíssims i brevíssims exemples es podran trobar del contrari. 

Si el nostre esforç intel·lectual destinat a acabar amb el mal govern el dirigim cap a diagnosticar els polítics que ens governen com a individus defectuosos, llavors perdem de vista les condicions sota les quals són com són. Més enllà de l’anècdota del polític de torn que té comportaments rebutjables, una anàlisi ambiciosa ha de demanar-se pel que es consideren mitjans i fins vàlids en una determinada època i societat. També sobre com funciona un determinat règim polític, com s’elegeixen les elits polítiques, quin tipus de poder tenen, com està limitat, entre un llarguíssim etcètera. Explicar la història política del món fent tant d’èmfasi en les personalitats dels líders, en els seus excessos, en el seu estat mental, pot agradar molt, però diu poc de com funciona el poder. Dit en pla, suposar que gran part d’allò que no ens agrada s’explica perquè hi ha mala gent que arriba al poder és extremadament naïf. Deixau-me posar un exemple. Seria un bon diagnòstic si jo digués que les condicions de misèria dels treballadors del sud-est asiàtic que produeixen roba es deuen al fet que els empresaris occidentals són malalts mentals? O són immorals? Les qüestions estructurals i institucionals importen, així com la cultura col·lectiva que sosté i aprova el que en el futur es considerarà, tal vegada, inacceptable.

Explicar la història política del món fent tant d’èmfasi en les personalitats dels líders, en els seus excessos, en el seu estat mental, pot agradar molt, però diu poc de com funciona el poder

Deia Norberto Bobbio, un dels teòrics de la democràcia més importants del segle XX, que les regles del joc no hi poden fer res si els qui juguen són mals jugadors. Aquesta crida d’atenció sobre els perills de la “maldat” de les persones no era una renúncia a continuar reflexionant sobre com millorar l’arquitectura institucional de la democràcia, sinó un avís a navegants, tant polítics com ciutadans. En el joc de la democràcia, tal com l’entenia Bobbio, hi participam tots. La tasca de l’intel·lectual i de la seva reflexió pública hauria de ser la de contribuir a formar cultura política ciutadana que reaccioni contra comportaments que fins al moment eren tolerats. Canviant així el terreny de joc de la política i condicionant les possibilitats del poder. Una democràcia és un règim on la rendició de comptes, tot i ser millorable, és efectiva. Un altra cosa és que els ciutadans no trobin necessari sancionar els seus líders polítics, sigui perquè no veuen la falta o perquè la justifiquen. La qual cosa no millora la situació, no la fa més agradable a un ciutadà ofès per aquest o aquell altre comportament que considera immoral. Però és l’aproximació més realista i, sobretot, la més útil a l’hora de fer propostes de millora.

Aquest virus durà conseqüències de primer ordre per al nostre futur. S’estudiarà com ho fem en nomenar la crisi del 29 o la del petroli. Direm “la crisi del coronavirus”; i es trauran xifres i xifres, detalls i detalls, del que ens està passant. Deixem ara al marge les conseqüències immediates que aquesta crisi pot tenir per convertir-se veritablement en una recessió que s’arribe a materialitzar en xifres, cridaneres o no (simplement perquè encara és prematur afirmar res al respecte). Tanmateix, el que sí que es pot observar són diversos efectes, i realcem ara i aquí la lliçó i les oportunitats que una crisi com l’actual pot plantejar per al cas industrial valencià.

Cal destacar que les activitats econòmiques que han reaccionant més decididament davant de la crisi han estat precisament les industrials. Certament, els hotelers han fet també un esforç, però ni de lluny és comparable a la reconversió immediata que una part del teixit industrial ha fet. Algunes indústries han estat directament reconvertint-se a distints nivells en confeccionar allò que la societat necessitava. De menys a més complicacions (o si es vol, valor afegit) podem considerar que:

Cal remarcar que, en la majoria del casos, són totes activitats industrials (o servi-industrials) les que han fet front a les noves necessitats plantejades. Ha resultat que, quanta més indústria, més capacitat d’afrontar situacions de crisi. No es gens estrany que països com ara Alemanya o Xina vagen a ser els que millor pugen sortir d’aquesta crisi derivada del coronavirus. La raó es ben simple: són els països que més capacitat industrial tenen avui al món. I estem dient que no es tracta d’una indústria determinada, sinó d’indústria en general, de capacitat industrial. És aquesta capacitat industrial la que permet tenir capacitat d’adaptació.

No és per casualitat que tots els països capdavanters mantinguen una capacitat industrial important; cap ha deixat la indústria en segon pla. França té el lideratge en la indústria aeronàutica, mentre treballa també en no perdre l’avantatge en la indústria intel·ligent; Alemanya, en el sector de l’automòbil, i també en les tecnologies connectades amb la renovació energètica; el Japó, en robòtica industrial, que vol dir que té capacitat d’innovació continua en tots els altres sectors; la Xina, líder en manufactures industrials en general; Corea, en construcció naval; EE.UU, en tecnologia en general, tot i ser el major productor industrial del món; Rússia centra el lideratge en la indústria de defensa. Qui diu que la indústria no es un sector estratègic en tots els països que són capdavanters? Pot ser que a hores d’ara, la indústria, tota sola, no siga la prioritat en la construcció de les economies, però no deixa de ser una de les claus estratègiques per al benestar i sosteniment dels països. Sosteniment de capacitat d’innovació, de canvi, de modernització, d’aconseguir qualitat de vida, de producció, de lideratge. Pot ser que la indústria siga una activitat en declivi per a les societats avançades, però no deixa de ser una activitat estratègica pel que representa per al futur, i així es tracta i es considera.

És evident que en el nostre cas, la indústria no pot representar una activitat capdavantera ni estratègica a nivell mundial, no parlem d’això. Tampoc no ens referim a la capacitat de donar una resposta estratègica –en aquest cas en relació a la salut i la sanitat- perquè faça front a la inseguretat. No. En parlar de sector estratègic, hem de referir-nos a la capacitat d’adaptació que el coneixement de fer les coses té per a fer front a aquesta pandèmia i/o a moltes altres situacions que puga haver-hi; la capacitat estratègica ha d'aparèixer per la possibilitat d’adaptació a les noves circumstancies. No podem parlar de sector estratègic sanitari solament, sinó del sector estratègic genèric perquè s’adapta a les necessitats que es plantegen, i eixes capacitats les aporta la indústria i no cap altra activitat. La innovació –per a fer front a les noves necessitats- va de la má de la indústria, i a l'inrevés, la indústria té a la innovació com a aliada. L’exemple que ens dona l’actual crisi en relació al coronavirus és evident. Veiem que per al cas concret de les necessitats que hi havia de bens i materials per al sector sanitari i mèdic, la capacitat industrial existent ha estat capaç d’oferir bens i serveis que un parell de mesos abans no havien passat pel cap de ningú. Què és el que ha passat? Com ha pogut ser?

Entrem aquí en una explicació clàssica de desenvolupament econòmic. I és que una situació de caos ha fet moure una capacitat de reacció, de creativitat, de manera que s’ha destruït creant alhora, -destrucció creativa-, fent que evolucionen en positiu determinants subjectes i determinades estructures; a continuació aquesta reacció ha rebotat i s’ha expandint de forma generalitzada sobre el conjunt del teixit industrial (és veritat que hi hauria una explicació un tant particular i interessada del que vol dir la “destrucció creativa schumpeteriana”). És a dir, un efecte destructiu com ha estat la pandèmia, ha impulsat perquè hi haguera elements –individus, empreses- que pensaren i tractaren de fer front com sabien i com podien a la nova situació, fent màscares, sabates, protectors, respiradors, tests, etc. Tots aquests, elements nous per a ells, però necessaris per a tots. Així tenim, doncs, un exemple de llibre de com es fan els canvis i les innovacions tal com Schumpeter ho explica. Aleshores, la pregunta a fer-nos és: i perquè aquesta reacció no es pot generalitzar en moments de no coronavirus? Per què aquesta iniciativa d’innovació, de canvi, d’oferiments de nous productes, de noves coses, no es pot fer de manera habitual, normal, i espontàniament? El virus el que ha fet es ensenyar-nos que sí, que es pot fer innovació i canvi; de fet l'estructura industrial ho ha aconseguit. La transformació important serà pensar que aquest canvi i la innovació que s’ha produit de manera espontània es poden fer de manera sistemàtica, adaptar açò com una estratègia que no és impossible. I com imaginem aquesta estratègia?

2. Com fer innovació industrial al segle XXI? L'estratègia

Aleshores, com ho farem? Tradicionalment la indústria valenciana es va enfortir sobre el fonament de tres paradigmes. Tots tres comencen per la lletra E: empenta; exteriorització; experiència.

L’empenta, l’emprendedurisme, que es diu a hores d’ara. I és el fet que sempre ha caracteritzat l’individu que s’ha fet cap al davant per a dur a terme una activitat. Açò ha estat la senya d’identitat de tants i tants petits empresaris valencians que han desitjat independitzar-se, tot muntant una activitat pel seu compte, per a ells coneguda. Diríem que és el paradigma de l’individualisme productiu, de la realització de l’individu com a subjecte que busca la independència i la troba en el món productiu.

El segon caràcter es l’exteriorització. És el camí que aquells productors trobaven per a poder canalitzar allò que sabien fer: l’exterior. Certament la indústria valenciana s’ha fet forta mirant a l’exterior, a l’estranger, exportant. No ha estat una economia tancada en les fronteres nacionals, sinó tot al contrari, ha anat a buscar allà fora els mercats que calien per fer-se forta.

I en tercer lloc tindríem l’experiència; es a dir, el treball, el saber-fer, el coneixement; aquest seria el tercer paradigma que ha fet funcionar la indústria valenciana. Sense aquesta qualitat poc s’haguera pogut fer. És el treball constant (millor o pitjor pagat) , l’acumulació d’experiències, el fet de voler complir, de tenir contents i satisfets els clients, de millorar el producte, etc., totes aquestes variables són les que, en part, han pogut ajudar per tal que la indústria s’haja consolidat.

I ara bé, amb aquestes tres 'E', a hores d’ara, es podria funcionar? Es pot pensar en una indústria amb empenta, experiència, i exterioritzant el que es sap? Un indústria que puga competir i complir amb la missió estratègica per a una societat? Missió estratègica en el sentit de ser el fil conductor de la innovació, dels canvis, del benestar, dels millors salaris, de la tranquil·litat, de la seguretat? La resposta és no. No hi ha prou amb aquestes característiques. En caldria alguna més.

Si analitzem amb certa cura el procés d’innovació que ha comportat l’experiència que hem referit adés, amb les adaptacions i els canvis que ha comportat el coronavirus, veurem que hi ha unes altres tres característiques que són les que en aquest moment poden ajudar a dur endavant un canvi en positiu de la nostra indústria. Les tres característiques que caldria tenir en compte, curiosament, totes tres comencen per 'C': ciència, col·laboració i cadena. És a dir, aquestes tres característiques són les que s’han incorporat de forma espontània a aquest procés d’innovació i de consolidació industrial que podria desenvolupar-se. Anem per parts.

La ciència; la primera de les característiques que comentem com a necessària perquè es puga dur endavant una innovació amb una certa seguretat d’èxit. És evident que la ciència ens ha d'ajudar a portar a terme noves experiències productives. Els canvis requerits, les millores necessàries, no apareixen espontàniament sinó que són derivats d’un entramat de coneixements avançats regulars i d’una experimentació moltes vegades capdavantera. Aquests nous coneixements i experiències no són a l’abast de la indústria tradicional i de la petita empresa, però tanmateix, aquesta indústria tradicional els podria incorporar si els coneguera. A hores d’ara la ciència està absent de l'empresa valenciana de forma general. La introducció de la ciència d’una manera sistemàtica en el procés productiu és bàsica per poder consolidar una indústria forta i capdavantera en la innovació. Aquí la Universitat i la empresa tenen una gran fossa per superar. Un dels entrebancs importants.

La col·laboració seria la segona de les característiques requerides. Per col·laboració estem referint-nos a la forma de relacionar-se en un món en què les necessitats són múltiples i l’especialització és necessària. Partim de la base que hi ha una costant i repetida afirmació per a la realitat econòmica valenciana que sembla inqüestionable: la petita dimensió de l’empresa valenciana és inviable per a poder competir. I pot ser que tinguen raó. Ara però, com se soluciona aquest inconvenient que sembla estructural? Seria fent-se grans tots els petits? Aquesta sembla ser la solució plantejada, i que duria com a contrapartida la desaparició de milers de petites iniciatives i empresaris autònoms. Pensem, però, que no seria la més adequada per al nostre cas. La solució és actuar com s’ha fet en el cas del coronavirus: col·laborant, cooperant, coparticipant. És a dir, en una estructura productiva on les petites empreses col·laboren les unes amb les altres, s’interrelacionen d’una forma conscient i estratègica entre elles, a la fi el resultat final pot ser molt més potent que si pensem en una o dues grans empreses que poden absorbir tota l'energia i la creativitat de milers i milers de petites empreses i autònoms. L'oportunitat estaria en potenciar un “sistema de petites empreses”, no d’empreses individuals que actuen independentment unes de les altres. La dimensió de l’empresa valenciana no pot ser un handicap per al desenvolupament, per a la innovació i per a la indústria moderna. El problema és com s’articula aquesta col·laboració, aquest sistema, que no pot ser espontani simplement; cal treballar-lo, cal fer-lo, cal explicar-lo, cal programar-lo. La cooperació ha de ser un dels objectius estratègics essencials si es pensa en una indústria valenciana mitjanament potent en el món en què vivim actualment.

I ja per fi, la tercera de les característiques que cal desenvolupar és la de fer cadenes; cadenes productives. Aquesta seria la tercera de les característiques que comentàvem adés. A què ens referim? Tornem a l’exemple que hem aprés del coronavirus. Com s’ha arribat a desenvolupar béns i serveis sanitaris? Simplement perquè s’ha completat la cadena productiva, s’han omplert caselles noves que no estaven previstes; han aparegut noves oportunitats que no es coneixien a partir d’anar complementant la cadena productiva, les coses que farien falta fins completar allò que volem oferir. Es tracta, doncs, d’anar obrint caselles i anar completant les coses que cal fins enllestir la cadena productiva; igualment, açò ens obri nous horitzons en el sentit que es pot pensar en relacionar-se amb altres cadenes de valor, amb altres sectors i activitats, de manera que es poden transformar els nostres productes inicials i millorar-los, crear-ne de nous, tot reorientant les nostres capacitats. Seria tot un exercici de complementació i d’ampliació de mires. Fins al moment, les cadenes productives tradicionals valencianes han estat massa tancades, massa mirant cap a endins. Ara, però, resulta que hi ha un mobilitat de cadenes de valor globals que és molt significativa; l’intercanvi continu entre empreses, entre sectors, entre països, entre regions, és molt elevada. Tothom al món està dissenyant i completant cadenes en funció dels seus coneixements i de les seues actituds. On està la indústria valenciana en aquest moviment global? Caldria treballar en aquest sentit, si més no per saber en quines cadenes podem continuar treballant, a més de que podríem descobrir en nous camps de treball, com ens ha passat de sobte en el cas de la indústria sanitària i de la salut.

Tenim, així, tres dèficits molt assenyalats per al cas que es vullga dur endavant una re-instal·lació de la indústria valenciana amb una certa credibilitat: incorporar la ciència al procés productiu; fer una tasca continua de xarxa d’empreses, tot col·laborant entre elles; i ja per fi, treballar en el sentit d’ampliar les cadenes productives. Evidentment, açò no es tasca d’un subjecte, d’una administració, d’un sector. Parlem d’un conjunt de voluntats que serien les que es posarien d’una o d’altra manera a treballar en l’objectiu de fer una indústria valenciana capdavantera al si d’un món cada vegada més interelacionat i complex.

I ja per acabar, un parell de notes que no tenen el mateix nivell de complexitat ni de transcendència que les que acabem de comentar, pero tenen una importància en la concreció per a dur a terme una necessària modernització de les estructures industrials valencianes. La primera nota fa referència a la falta de correspondència entre la formació reglada i les necessitats del sistema productiu; és sorprenent el desajustament que existeix, i que crea una insatisfacció tant en el món empresarial com en el subjecte format; cal pensar en fer front a aquesta situació. La segona nota es refereix al desenvolupament de determinades activitats que haurien de ser estratègiques i impulsades des d’algun nivell de l’administració en col·laboració amb el món privat, però que ara per ara estan òrfenes. Així tenim activitats industrials relacionades amb el medi ambient, l’energia, l’aigua o l'economia circular. Totes resultarien essencials en un període relativament curt i no són mínimament o degudament desenvolupades. Deixaríem per ara a banda molts altres aspectes que caldria aprofundir en el nostre cas: instituts tecnològics, paper de la universitat, representació empresarial, agents productius, etc.

En qualsevol cas, queden paleses les oportunitats que encara avui té la indústria valenciana. Cal insistir en el fet que les oportunitats hi són, si bé es cert que el seu desenvolupament no es automàtic; cal fer indústria. Cal fer indústria perquè, en cas contrari, estaríem furtant les possibilitats de fer un país més modern, més cohesionat i amb un nivell de riquesa i benestar que permetera viure dignament tots aquells que triaren aquesta terra per a viure i treballar.

És obligat d’ entrada recollir un vertader clamor: l’ urgent diagnòstic (sense  concessions) d’una sanitat pública que, malgrat l’enorme esforç i la generositat d’un personal sanitari que ha donat la més destacada lliçó, s’ha vist clarament impotent i insuficient  per a fer front a la pandèmia. Els retalls que seguiren a la crisi de 2008 i les privatitzacions debilitaren massa el sistema públic de salut.

No és demagògic apuntar, per exemple, que Alemanya, amb 82’3 milions d’habitants,  sols tenia el 10 d’abril 53’1 morts per milió d’habitants (i Portugal 69’4) davant els 437’7 d’Espanya. També ha estat massa elevat el personal sanitari infectat, així com la mortalitat de les residències de majors. Alguna cosa no ha funcionat. En clau de futur confie que s’haja pres bona nota que la salut mai no pot ser un negoci, i que s’actualitzen paràmetres i exigències de qualitat, s’incrementen els recursos de tota mena (incloent la investigació científica) i es pose fi al dantesc espectacle de les residències de majors.

La segona qüestió té a veure amb allò de com canviaran les nostres vides i, específicament, amb l’ anomenada distància social i l’ús de les noves tecnologies per al control de la mobilitat. En primer lloc, es lògic que mentre no hi haja una teràpia (medicació o, molt millor, una vacuna) l’única forma d’aturar la propagació de l’epidèmia siga el confinament i la minimització dels contactes de proximitat. És un cost que hem d’estar disposats a suportar tal com hem suportat i suportarem la propaganda oportunista de tota mena (sobretot de bancs i empreses de serveis bàsics), la baixa política ( n crescendo) i el bombardeig televisiu farcit d’infoxicació, recurs a la fibra sensible i, de vegades, mala baba de tertulians de tres al quatre.

Una cosa es estar disposat a suportar els costos per estricta responsabilitat i un altra ben diferent és que s’haja convertit en un lloc comú una expressió tan perillosa i estúpida com la “distància social”. De moment seria d’agrair que rebatejaren el palabro i el substituïren per “distància física temporal”. No és aquesta una qüestió nominalista. Les “precaucions”, la por a l’encontre, la policia del balcó i tota la faramalla -més enllà de la higiene recomanable– han de ser estrictament temporals i la nostra vida social ha de tornar a conrear i practicar la proximitat i els avantatges d’una vida urbana despullada al màxim possible dels excessos de la “cultura festiva” i la conversió de les ciutats en pura mercaderia.

Hem d’aconseguir ciutats on l’objectiu de “curar-se en salut”, amb una concepció ampla i integral de la salut (que inclou, a més de la salut estricta, els espais públics, l’entorn natural, les relacions socials, el treball, i l’habitatge) siga l’eix transversal de les polítiques urbanes. La ciutat en el seu conjunt és incompatible amb la distància social. Ni el transport públic, ni l’ensenyament, ni lacultura, ni les relacions personals (per posar sols alguns exemples) són compatibles amb una “distància social” que hauríem de foragitar tan prompte com siga possible. Tampoc cal aprofitar de forma oportunista l’epidèmia per a practicar “urbanismes tàctics”. Ampliar voreres i carrils bici no necessita cap justificació ni pot suposar-se que un menor ús (no desitjable) del transport públic “aconsella” aquestes mesures. No es pot caure en el parany de la distància social que, posats a dur les coses a l’absurd, també podria justificar ampliar les terrasses.

Benvigut siga l’increment forçat del teletreball i de les noves tecnologies d’informació, malgrat l’evidència de la bretxa digital que demostra que no tots som iguals ni disposem per igual de l’accés a les noves tecnologies. Cosa ben diferent és la utilització de la intel.ligència artificial i el 5G per a controlar la mobilitat. És un perill que aquesta mena de controls no siguen estrictament temporals o que no es mantinga l’anonimat, tot utilitzant les dades aconseguides per a altres finalitats. No seria la primera vegada. El Leviatan de Hobbes, Un Mundo Feliz d’Aldous Huxley, el Gran Hermano... La Nova Normalitat no pot ser, no ha de ser, un avanç en el control , ja excessiu, de la llibertat personal.

Pel que fa al “clima polític”, la crisi actual ha fet palesos alguns fets. El primer és el lamentable espectacle d’una dreta que juga descaradament al desgast i que sols amb la boca petita, molt petita, fa com que està interessada en  pactes de “reconstrucció”. El segon és el lèxic i l’escenografia innecessàriament bèl·lics, la centralització i el soroll que fa un Estat de les Autonomies, fill de la Constitució del 1978, que ha estat incapaç de resoldre satisfactòriament els conflictes territorials. Tampoc serà el moment, en opinió dels partits “constitucionalistes”, però aquesta crisi hauria de facilitar, d’una vegada, la reforma constitucional i el trànsit a un estat federal. La deslegitimació de la Constitució vigent i, amb ella, la de la monarquia imposada per Franco, és tan evident com necessària l’alternativa.

Si la pandèmia ha posat al descobert les febleses del sistema de salut i el perill de controls que perduren, també ha demostrat la vulnerabilitat d’un exèrcit de reserva de treball temporal i precari que ni tan sols ha pogut refugiar-se en els ERTO i que suposa més del 90% del nou atur registrat en la darrera Enquesta de Població Activa. Com que “no és el moment”, la patronal no voldrà ni parlar de la reforma laboral i fins i tot demanarà més “flexibilitat”, la qual cosa agreujarà la temporalitat i la precarietat. Febleses socials també evidents són els sensesostre, el barraquisme  i  l’habitatge reduït, precari i compartit, que no és precisament el millor per a passar el confinament. Quan una política d’habitatge que puga merèixer aquest nom? No tots som iguals, les classes socials hi són presents i la dimissió dels rics materialitzada en l’evasió fiscal (l’affaire Boluda com a exemple) no és precisament encoratjadora.

Si de l’economia es tracta, a hores d’ara ja podem albirar el que ens aguaita. Les darreres estimacions (que em semblen optimistes) parlen d’un quadre macroeconòmic esfereïdor per al 2020: un descens del 9’2% del PIB, un atur en l’entorn del 19%, un 10’34 % de dèficit públic i un deute públic del 115% del PIB. La “hivernació” i els efectes de les limitacions de l’estat d’alarma han provocat uns efectes catastròfics sobre l’activitat econòmica amb milers d’ ERTO i un fort increment de l’atur, que ha colpejat els més febles que no s'hi han pogut acollir. Quan finalitze el període del ERTO (encara que es prolonguen) molts d’ells esdevindran ERO i l’atur es dispararà. Malgrat l’escut del previst ingrés mínim vital i el reforçament dels serveis socials, la situació serà previsiblement molt dura.

Aquesta duresa guarda una relació estreta amb la nostra estructura econòmica, en què ja fa dècades que s’han pres camins erronis i especialitzacions que la fan especialment vulnerable. L’excessiu pes del turisme (incloent-hi l’anomenat  turisme urbà), de la construcció, de la restauració, del petit comerç, dels autònoms (molts d’ells falsos autònoms) i l’absurd menyspreu de la indústria (amb una automoció subvencionada) configuren una estructura econòmica feble. La crisi actual (molt pitjor que la del 2008) farà que moltes activitats no tornen a obrir .

El dilema que es plantejarà en la “nova normalitat” serà el d'aplicar allò  que “ara no és el moment” i, amb les closes del sector públic, “tornar” a repetir els errors o, tot fent de la necessitat virtut, aprofitar la crisi per a emprendre nous camins: el sempre anunciat i mai executat nou model econòmic. No és fàcil que es prenguen decisions en aquesta direcció, no sols per un problema de “mentalitat” i potència dels interessos a curt, sinó també perquè, com que tampoc serà el moment de modificar el sistema de finançament, la Generalitat Valenciana (i els Ajuntaments) prou faran amb parar (i pagar) el cost de la crisi. Tampoc sabem quin és el grau de convenciment al respecte dels nostres governants.

En el cas hipotètic que hi haguera alguna possibilitat, caldria posar com a prioritat, a banda d’ altres reestructuracions necessàries, el desenvolupament d’un sistema d’empreses industrials. La petita dimensió de la immensa majoria es pot superar amb serveis avançats i disseny proporcionats com una economia externa per la xarxa d’Instituts Tecnològics existents. I, com diu molt encertadament Josep A. Ybarra, “sols” cal creure que es possible donar una espenta, aprofitar l’experiència , fomentar l’externalització i la col·laboració interempresarial (bastint cadenes de valor) i utilitzar els recursos d’innovació. Sols així tenim possibilitats de fer un país més cohesionat i amb un nivell digne de riquesa i benestar social. Al remat, deixar sendes velles per novelles i fer de la necessitat virtut no es gens fàcil, però tal vegada pague la pena intentar- ho.

A la consellera valenciana de Sanitat Universal i Salut Pública, Ana Barceló, li van preguntar, en una de les compareixences diàries davant la premsa per a informar sobre l'evolució de la pandèmia, a què es devia l'augment de contagis en l'hospital de Sagunt, que preocupava a la ciutat. “Al departament de Sagunt pertanyen també municipis de Castelló; per tant, l'espectre territorial és molt més ampli”, va comentar en la seua resposta.

Efectivament, a més de la comarca del Camp de Morvedre, de la qual és capital, l'àrea de salut de Sagunt engloba municipis de L'Horta Nord com Puçol o El Puig, també a la província de València, i uns altres de l'Alt Palància, com Sogorb o Xèrica, i de la Plana Baixa, com Almenara o Xilxes, a la província de Castelló.

És un exemple de com la divisió provincial difícilment coincideix amb la realitat territorial i la seua dinàmica, en aquest cas en matèria d'organització del sistema públic de salut.

L'estructura provincial, triada pel Govern per a organitzar la desescalada en l'estat d'alarma per la COVID-19 serveix de poc quan es baixa al territori real. Ha de regir-se l'àrea de salut de Sagunt pel que es plantege per a la província de València o per a la de Castelló? En la pràctica, no s'arribarà amb tota seguretat a aqueixos dilemes perquè les directrius es matisaran i perquè el sentit comú acabarà imposant una gestió més complexa del retorn a una certa normalitat després de la pandèmia.

I no obstant això, s'exhibeixen arguments pragmàtics en la decisió del Govern. “Hi ha un consens en què la comunitat autònoma és massa gran i que l'àrea de salut és massa menuda perquè molta gent es mou diàriament a través de diverses àrees. Molts de nosaltres ni tan sols coneixem la frontera de la nostra àrea de salut. Una cosa intermèdia poden ser les províncies, illes, grans àrees metropolitanes, tot això semblen eleccions justificables”, explicava en una entrevista en El País el catedràtic d'epidemiologia de Harvard Miguel Hernán, un dels integrants de l'equip científic que assessora el Govern de Pedro Sánchez.

Una cosa intermèdia? No sembla un argument molt precís, ni molt científic. Sobretot perquè en una bona part d'Espanya la demarcació provincial no té cap funcionalitat en l'organització i gestió de la sanitat pública. Més enllà de les comunitats uniprovincials, com Madrid, la Rioja, Navarra, Cantàbria o Múrcia, o de comunitats insulars com Balears i Canàries, amb les seues especificitats, així com de la molt peculiar situació dels territoris històrics bascos, les províncies són relíquies del passat pel que fa a l'estructura hospitalària i de salut. Per aquest motiu governs de signe polític divers, com la Xunta de Galícia, la Generalitat de Catalunya o la Generalitat Valenciana es mostren contraris al criteri provincial com a plantilla del procés d'eixida del confinament i del retorn a una activitat social més o menys normal.

La gestió autonòmica de la Sanitat, almenys en territoris com el valencià, va suposar un canvi enorme respecte a la concepció provincialitzada del sistema heretada del franquisme. Gràcies a aquell canvi els veïns de Gandia, de Sagunt, d'Alzira, de Xàtiva, de Requena, de Vinaròs, de Vila-real, de Xàtiva, d'Ontinyent, de Dénia, d'Alcoi, d'Elx, d'Elda, de Torrevella o d'Oriola no han de desplaçar-se necessàriament desenes de quilòmetres, a les capitals de província, per a ser atesos en un hospital. I precisament en la deficient dotació original de les competències que ho han fet possible, quan l'Administració central va traspassar l'Insalud en 1987, radica una bona part del problema d'infrafinançament que arrossega la Generalitat Valenciana. Els neocentralistes que demanen acabar amb les autonomies topen en això, com en quasi tot, amb una realitat inapel·lable. Quants hospitals comarcals existirien i on amb una gestió centralitzada? Com hauria condicionat aqueixa estructura la lluita contra l'epidèmia?

Allò raonable, i científic, en la desescalada que ara comença és basar-se en els departaments de salut i agrupar-los d'acord amb els indicadors sanitaris que es considere per a adoptar mesures sobre el territori. Amb més raó en l'àrea metropolitana de València, que compta amb cinc departaments, o a la ciutat d'Alacant, que està organitzada en dues. La gent, per descomptat, no coneix la frontera del seu departament sanitari, però sap molt bé quins són el seu centre de salut i el seu hospital de referència.

Però en la decisió inicial del Govern, que ja s'està revisant en la pràctica, hi ha implícita una altra cosa. En l'Administració central,en  la seua burocràcia però també en els seus càrrecs polítics, persisteix el recel que les comunitats autònomes siguen una organització territorial pròpia de l'Estat i sorgeix l'error de considerar que les províncies tenen una funció, per exemple, davant una crisi sanitària, quan són unes demarcacions que de poc servirien sense les circumscripcions electorals, l'existència de les diputacions provincials (que són administració local) i les subdelegacions del Govern (els antics governs civils molt vinguts a menys). La mera existència dels delegats del Govern en les comunitats autònomes hauria de bastar per a reconéixer quins són els àmbits polítics i geogràfics en els quals s'exerceix la gestió de la majoria de les competències i serveis de l'Estat.

Es tracta d'una idiosincràsia que no s'ha superat des que la Constitució del 1978 va superposar dues organitzacions territorials, la que existia, basada en les províncies, i el sistema federal que representen les autonomies. En una situació excepcional d'emergència com l'actual aqueixa duplicitat fa aflorar una mentalitat que subjau en l'aparell de l'Administració central i en el Govern. I més enllà, fins i tot en els partits polítics que es diuen federalistes, com el PSOE.

Sense anar més lluny, el president valencià Ximo Puig ha expressat la seua disconformitat amb l'ús de les demarcacions provincials per a les instruccions i les decisions del Govern en una conjuntura tan delicada, però els socialistes valencians malgrat el seu desig no han aconseguit tornar encara al funcionament comarcal que caracteritzava al PSPV-PSOE, com una dels seus senyals d'identitat, abans que en 2008 el PSOE, amb José Blanco com a secretari d'Organització, establira l'estructura provincial en els seus estatuts. És una de les assignatures pendents de la política espanyola. Com tantes altres.

La pandèmia s'ha acarnissat amb les residències de majors. Les persones de més edat formen un dels col·lectius de risc principals en el contagi del coronavirus SARS-CoV-2, que està causant estralls a tot el món, amb especial incidència, entre altres països, a Espanya, la població de la qual ha tingut fins ara, amb prop de 86 anys per a les dones i 80,5 per als homes, l'esperança de vida més alta d'Europa i una de les més altes del planeta. Tan elevada que un estudi de la Universitat de Washington vaticinava fa només uns mesos que en 2040 la població espanyola superaria a la japonesa com la més longeva.

Durant aquesta emergència sanitària, als hospitals estan morint en gran nombre les persones majors, però en les residències s'ha situat un dels escenaris centrals de la desgràcia. Només a Madrid, quan escric aquestes ratlles, es compten en més de 5.000 els morts amb coronavirus o amb símptomes compatibles en centres de majors des que va començar l'epidèmia. I les xifres de morts, en proporció al total, són altes a tot arreu, encara que no s'haja arribat a la virulència que el fenomen ha demostrat en aqueixa comunitat.

Les estadístiques assenyalen que en les últimes dècades havien baixat els percentatges de mortalitat deguda al càncer, la diabetis, els problemes cerebrovasculars o l'obstrucció pulmonar crònica, mentre pujaven els de l'Alzheimer, la pneumònia i la grip. La COVID-19 ha vingut a desbaratar aqueixes estadístiques i, també, a posar dramàticament en evidència els problemes del model de residències per a la tercera edat, amb un primer element a replantejar: la institucionalització, és a dir, l'ingrés permanent de majors pluripatológics en grans instal·lacions al costat d'altres desenes o centenars de persones en circumstàncies semblants.

Un altre assumpte directament relacionat amb el primer és si aqueix tipus de centres han de ser gestionats per empreses amb ànim de lucre o han de formar part d'un sistema públic de serveis socials estructurat com el de salut, que, dit siga de pas, ha mostrat la seua enorme rellevància en aquesta crisi.

Les patronals del sector de les residències, quan encara no s'ha superat l'emergència, comencen a reaccionar davant el que inevitablement es posarà sobre la taula. El president d'Aerte, l'Associació Empresarial de Residències i Serveis a Persones Dependents de la Comunitat Valenciana, José María Toro, declarava en Ràdio València, de la cadena SER, fa uns dies: “Em preocupa que ara plantege que els centres hagen de tindre més càrrega sanitària o que tinguen oxigen. El que plantejava la consellera fa un any eren centres més xicotets, amb un major nivell d'atenció social i no sanitària. Sempre hem defensat un model més social que sanitari i escoltar ara que el model ha de ser més sanitari em sorprén. Sembla que hi ha un canvi de criteri”.

La consellera en qüestió és la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i titular de la cartera d'Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, que porta temps impulsant un nou model de serveis socials i de gestió de la dependència plasmat en una de les normes més ambicioses del govern del Pacte del Botànic, format pel PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem: la Llei de Serveis Socials Inclusius. Un text legal que declara els serveis socials “essencials i d'interés general” i que respon al propòsit de transformar les pràctiques “assistencialistes i caritatives” d'èpoques passades, en “una concepció moderna de drets subjectius i d'abast universal”.

En efecte, la voluntat política de l'esquerra valenciana va en un sentit molt diferent. Però el de les residències de majors és un sector intensament privatitzat, no sols a la Comunitat Valenciana, herència de polítiques de l'època d'hegemonia de la dreta en la qual es va implantar el denominat ‘model Cotino’, que en pau descanse. Un model de privatització articulat al voltant d'empreses en què van participar molts “amics habituals”, com la mateixa família de l'exconseller i ex director general de la Policia mort fa uns dies, o el condemnat per finançament il·legal del PP valencià Enrique Ortiz, que aquesta mateixa setmana confessava, en el seu segon pacte amb la Fiscalia, haver manipulat el pla urbanístic d'Alacant amb dos alcaldes d'aqueix partit.

Com a resultat d'aqueixa herència, en l'actualitat, de les 334 residències que hi ha en territori valencià, 32 són municipals i estan concertades amb la Generalitat, 41 les gestionen entitats sense ànim de lucre i també estan concertades, 88 corresponen a centres gestionats per empreses privades que se sostenen amb fons públics i 39 són de titularitat pública, encara que només set de gestió pública directa. La resta, un negoci privat que es concentra, per la seua rendibilitat, en les grans ciutats. En conjunt, el Govern valencià paga prop de 12.000 de les més de 27.000 places de residències existents però gestiona directament un número molt menor d'aqueixes places.

La intenció és modificar substancialment aqueix panorama i en el pols de l'Administració amb la patronal del sector han sorgit discrepàncies que adquireixen nou significat a la llum de la pandèmia i els seus efectes. Per a començar, la vicepresidenta Oltra s'ha mostrat des del principi partidària de desinstitucionalitzar en la mesura del possible les persones dependents, reconéixer i donar més importància a les cuidadores, apostar per la gestió pública i donar més joc al tercer sector, és a dir, a les entitats sense ànim de lucre.

Tan lluny com el mes de febrer passat, abans de l'emergència sanitària, el mateix José María Toro es queixava que el departament d'Oltra pretenia convertir en residuals les empreses privades i centrar-ho “tot” en el tercer sector i en allò públic. Criticava també que es fomentara el “cuidador no professional”, que fa que moltes famílies es facen càrrec dels familiars dependents.

Són només algunes de les discrepàncies que marquen la distància en les prioritats del model. En les taules de treball de l'administració valenciana amb entitats i associacions, sindicats i empreses, es va concloure en la necessitat de centrar l'atenció del sistema en la persona, millorar les ràtios d'ocupació i de treballadors en els centres i donar prioritat a espais amb unitats de convivència més menudes enfront del format de grans residències.

I en aqueix procés la patronal Aerte discrepava, entre altres coses, de les reversions dels centres de gestió integral; de potenciar els concerts amb entitats del tercer sector, és a dir, sense ànim de lucre; de professionalitzar les persones que han cuidat dependents en l'entorn familiar (majoritàriament dones); de l'increment de prestacions de la dependència per a ajudes a domicili (que faciliten la lliure elecció de la persona per romandre a casa i afavoreixen l'autonomia); que en els plecs de condicions dels concursos s'incloga el servei d'infermeria de 24 hores en residències (que genera costos inassumibles, en opinió de la patronal), o que s'exigisca habitacions amb conducció d'oxigen (que permeten instal·lar respiradors per a cura pal·liativa o per a estabilitzar el pacient fins al trasllat a un centre hospitalari).

El fet és que una tercera part de les defuncions per la pandèmia a la Comunitat Valenciana, que superen en conjunt el miler, s'han produït en residències de majors (323 fins divendres passat 17 d'abril), hi ha en elles prop de 1.400 residents i 390 treballadors contagiats. Les empreses que els gestionen han reclamat l'ajuda urgent de l'Administració per a proveir de material de protecció a les persones que viuen en els seus centres i els treballadors perquè no eren capaces de garantir-ho. En prop d'un centenar de residències hi ha contagiats. La Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública ha posat sota vigilància permanent i ha medicalitzat una trentena d'aqueixes residències i la Fiscalia hi ha obert diligències d'investigació almenys en vuit.

Convertit en un àmbit horrorós de l'atac de la pandèmia, el sector de les residències de majors no sols haurà de reforçar les mesures preventives. Necessitarà fortes inversions públiques i una transformació estructural de la gestió, ja que ha de ser reformat a fons. Es tracta d'un canvi de model de vida o mort.

I per què dic açò? Perquè justament l’única forma de canviar este marc conceptual és entendre que el problema no és un ministre de torn, que també, sinó que encara s’ha de demostrar al conjunt de la societat la importància real de la cultura en totes les seues expressions i formats. Si això no ho comprenem, que el problema no és una política concreta, que el problema és eixa mentalitat enfront la cultura tant estesa arreu del territori espanyol per la qual tota subvenció és una almoina a l’artista i no una inversió en el país, podem acabar fent una vaga eterna.  El missatge ha d’estar adreçat no només a un ministre puntual de cultura sinó que ens afecta a totes i tots i hauria d’arribar al conjunt de la societat.

Perquè la cultura, en contra del que pensa el ministre i una immensa part de la població, és en realitat una necessitat bàsica de les persones. És exactament això el que hem de defensar, de demostrar, de convéncer. La gent que ix a tocar un instrument als balcons, que fa els directes per internet, que augmenta el consum d’audiovisual són l’exemple actual del poder que convoca la cultura. Organitzem este poder. Sabem que necessitarem, més que mai, la cultura, les històries o l’art per a sobreviure al món després de la pandèmia però a més caldrà explicar-ho a tothom. Per això és essencial que compartim el que veiem, que recomanem, que mostrem, que contem, que tornem a vore, que ens recreem, que continuem creant. Hui en dia vore una sèrie televisiva no és res més que un exemple de la necessitat de la narració oral, de contar contes, que venim fent els humans des dels nostres inicis com a espècie, però també des de la més tendra infància com a individus. Ningú no recordem el primer conte que ens van contar ni la primera cançó que ens van cantar però estarà gravada per sempre en el nostre imaginari interior que eixirà quan contem el primer conte o cantem la primera cançó als nostres filles o filles. Perquè les persones estem fets de les històries viscudes i contades.

Tot no anirà bé però això no vol dir que tot anirà malament. De fet no cal emmirallar-nos en altres territoris europeus, ni cal emigrar a França. Ací també existeixen excepcions culturals. L’excepció, en el nostre cas, la tenim al País Valencià on la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport ha sabut reaccionar ràpidament, conjuntament amb els sectors culturals valencians, amb un pla com Reactivem on s’ha demostrat que sí que es poden fer mesures urgents en política cultural si es vol. Mai abans havíem vist en un Decret Llei d’urgència unes mesures en política cultural. Urgència en política cultural: és realment inaudit. Mesures com la flexibilització de les les ajudes, l’anticip del pagament, la no minorització per no haver pogut realitzar completament l’activitat o l'ampliació als espais de programació privats de l’oferta pública són elements que sense dubte tindran un efecte positiu en la creació, en el públic i en el sector quan es puga retornar a l’activitat. De fet l’actuació no és limita només a una normativa legal i condicions més favorables sinó també a un augment de la inversió inicial del pla Reactivem amb una injecció econòmica de 4 milions d’euros.  No estem parlant de “retallada” o “congelar el pressupost”  en cultura sinó en augmentar-lo, és a dir,  invertir. Important en estes latituds i en este context.

Esta aposta pública per la cultura no deixa de ser una excepció puntual per la concepció política de la cultura com a eina de transformació del país i al servei de la ciutadania que tenen els actuals responsables de la política cultural valenciana i que malauradament manca en altres llocs, però no en tots. Altre exemple d’excepció a l’estat d’aposta per la cultura davant la pandèmia està a Canàries amb 2,6 milions d’euros també des des la perifèria de la perifèria cultural, com nosaltres. Per això des d’ací, com a valencians i valencianes, i com a societat en general, no només des del món de la cultura, faríem bé de saludar este polítiques, protegir-les i exportar-les, de contribuir a millorar-les i aprofundir-les. Hauríem d’assenyalar, i també, com no d’avaluar, esta aposta cultural si volem almenys que continue, que s’amplie i que no es queden en una anècdota. També hauríem reconéixer les accions que des dels diferents sectors culturals valencians s’estan impulsant: des de les propostes de les societats musicals fins a la editorials com Bromera, des de showmans com Eugeni Alemany fins a músics com Dani Miquel, des del Teatre Micalet, la dansa a casa fins als contacontes a instagram. Tot això haurem de reivindicar davant el conjunt de la societat si volem que alguna cosa que sí vaja bé quan acabe el confinament i tornem a omplir per fi, com tant desitgem, els teatres, les llibreries, els concerts, les biblioteques, els cinemes, els museus, les galeries, els festivals, les fires. És a dir quan tornem a la crua realitat d’alçar la cultura dia a dia.

Aquests són dies on comencen a eixir, entre dubtes i incertesa, algunes idees al voltant de què és el que caldrà fer el dia D+1. Allò que res tornarà a ser igual ja comença a esdevenir un mantra en el qual molts (i m’incloc) ens refugiem, conscients de l‘enorme dificultat que té sempre esbrinar el futur en qualsevol dels múltiples vessants. Tanmateix, amb els intents de “repensar” el futur per a trobar una eixida en positiu a la crisi econòmica i social que ja ha pres cos i que previsiblement es farà l’ama de tot en la tardor, tampoc hi ha dia en què no aparega una expressió tan desitjable com, segons es mire, perillosa: tornar a la normalitat.

Una frase davant la qual cal prendre distància i preguntar-se de quina “normalitat” parlem. Perquè aquesta “tornada” pot ser un parany. Tant de bo si tindre un país lliure de contaminació (que es correspon amb una societat i una economia “hivernada”) fóra compatible amb un nivell d’activitat econòmica que ens lliure de tindre un exèrcit de reserva d’aturats insuportable. Caldrà cercar vies i models perquè no podem canviar qualitat mediambiental per atur com no podem canviar llibertat i intimitat per seguretat.

No, no em referesc a aquest repte (difícil però necessari) sinó a unes altres dimensions d’aquesta “normalitat” a la qual se suposa que “tots” volem tornar i en què els nostres benvolguts bancs i empreses de serveis ens aguaiten amb els braços oberts. Com que de propostes ja hi haurà temps de parlar i d'equivocar-se, tal vegada tinga alguna utilitat fer una petita llista de “normalitats” de les quals més ens val fugir. En format telegràfic, heus ací alguns elements poc o gens desitjables d’aquesta “normalitat”:

-Començant per l’ escala global, tot i la gravetat de la crisi, no hauríem de donar per bo que més de la meitat de la humanitat està sotmesa a unes condicions de vida que, a més de fer-la molt més vulnerable a l’epidèmia, previsiblement empitjoraran per la regressió econòmica global. Una pobresa i una misèria immisericordes (sense queviures, sense habitatge , sense aigua...) que és allò habitual en molts països d’Àsia, Àfrica i Amèrica i a la qual cal afegir les víctimes de les guerres “regionals” (Siria, la franja de Gaza, Líbia i un llarg etc.) i els milers o milions de refugiats (per guerra o per fam) pels quals paguem, entre altres a Turquia, perquè  “els retinguen”. Les xifres, doloroses, de la pandèmia empal·lideixen al costat d’aquestes bondats tan conegudes com propenses a l’oblit d’un planeta radicalment injust. Si normalitat vol dir continuar acceptant  aquest estat de coses, no hauríem de desitjar tant tornar- hi.

-Baixant una mica d’escala, la vulnerabilitat també afecta països desenvolupats i semi-desenvolupats. La fragilitat del sistema sanitari dels USA (la salut és cosa del qui se la puga pagar) i l’existència de taxes de pobresa importants en les minories ètniques solen posar-se com a exemple, però en el segon “graó” del “desenvolupament” (Rússia, el Caucas, els Balcans, Romania, Bulgaria, Hongria, Eslovàquia, l’Europa mediterrània...) els percentatges de població marginal i/o en el límit de subsistència és tan elevada com el previsible increment del ja constatat estat del malestar. Un estat del malestar que fins i tot colpeja els països adjectivats com a rics. Tornar a la normalitat vol dir acceptar que, en el millor dels casos, la “reconstrucció” permetrà tornar a l’estat de pobresa i marginalitat del dia d’abans. Magnífic!!!

-Parlant de “reconstrucció” i d'Europa, descontextualitzar termes com el Pla Marshall (ja parlarem dels Pactes de la Moncloa) potser no ajude massa. És més senzill acceptar que la dinàmica històrica sempre és desigual en el temps i l’espai. L’Europa dels 28 (27 desprès del Brexit) està farcida de països que se solen anomenar “second comers”, un eufemisme que malgrat fer referència a situacions força dispars, vol posar de relleu l’existència de països amb estructures productives més febles on predominen sectors intensius en ma d’obra i baixa productivitat i amb governs amb forta “propensió” a despeses públiques només justificables en l’anomenat capitalisme d’amics.

-Aquesta dinàmica històrica explica (que no justifica) una profunda divisió entre l’Europa avançada del centre-nord i la menys desenvolupada del sud- est (els famosos PIG’s però també els adherits a la UE en 2004 en una maniobra política de l’OTAN). Una UE en què no tots estan en l’Eurogrup i que ja ha patit el Brexit britànic i el creixement dels euroescèptics aHongria, Polònia i altres second comers. Una UE que ja va demostrar en la crisi de 2008 la seua insolidaritat sota el lideratge del Bundesbank. Una UE que, de moment, obri l’aixeta del dèficit permès i sembla que no imposarà, com el 2008, el “bon camí” de la consolidació fiscal (control del dèficit) però que no vol sentir parlar de mutualitzar el deute comú. Una iniciativa vital per a la demanada “reconstrucció” a què obligarà, de segur, la depressió global que s’anuncia. Que la UE 27 tinga futur dependrà en bona mida de la resposta i la normalitat, tampoc pot ser tornar a la situació convulsa i confusa de la pre-epidèmia.

-Simplificant força, ara pertoca parlar del que passa més a prop. La situació no és precisament encoratjadora. No sols continuem en una fase d’estagnació de l’epidèmia sinó que les perspectives socials i econòmiques són prou esfereïdores. La tendència en l’ocupació el 2019 fou negativa i es multiplicaren els ERE. Amb la pandèmia, a finals de març el nombre d’expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO), instrumentats per a evitar a curt terme la catàstrofe, ja fregaven els 300.000 amb 1’6 milions de treballadors afectats. Si es té en compte que moltes activitats van tancar sense poder acollir-se als ERTO’, que son legió els treballadors temporals i precaris acomiadats i que quan acabe el període excepcional hi haurà una segona onada de destrucció de l’ocupació (les empreses “ajustaran” plantilles quan es recupere la “normalitat), el panorama per a cap d’any no és precisament  tranquil·litzador.

-En aquest context, tornar a la normalitat no hauria de traduir-se en una reedició dels Pactes de la Moncloa com a  instrument per a contenir la crisi i mamprendre la una i mil vegades anunciada reconstrucció. No és l’instrument  per algunes raons bàsiques. La primera perquè des del 1977 fins al 2020 ha plogut molt. Ni el panorama polític ni les causes de la crisi tenen massa a veure. En 1977 començava la transició (que no ruptura) i es coïa una Constitució a mida dels guanyadors del 1939 (Pérez Royo dixit). Una Constitució que, malgrat no convèncer els colpistes del 1981, va engiponar un Estat de les Autonomies al qual, a mig termini, se li trencarien les costures per mantenir la imposició monàrquica i evitar la necessària evolució cap a un estat federal com calia. En segon lloc, a hores d’ara no es pot convocar un “gran consens” perquè la dreta política i econòmica no està per la fena i perquè els governs autonòmics (amb més d’un president que no hi creu) són agents nous. Tornar a la normalitat no té res a veure amb ressuscitar un pacte obsolet. Calen unes altres aliances, malgrat el desig indissimulat d’alguns gurús (Felipe González, Rosa Díez o Aznar com a mostra) i d’una bona part de la patronal de provocar un govern de concentració i jugular qualsevol aventura.

-A més d’un altra aliança, tornar a la normalitat exigeix posar límit als poders fàctics de l’IBEX-25, reequilibrar competències i recursos en el sector públic, refer l’omnipotència dels organismes autònoms de Foment (Adif, Renfe, AENA , Ports de l’Estat, Costes...), deixar que es faça un referèndum sobre la monarquia i impulsar sense eufemismes la reforma de la Constitució. Tot això en paral·lel amb una revisió dels pilars de creixement econòmic i el desenvolupament de nous sectors. Una utopia prou millor que el retorn a la normalitat.

-S’ ha parlat molt del fet que la crisi ha posat en evidència la importància del sector públic. Com a mínim hi ha un sector on això és una exigència inajornable: el de la sanitat, incloent-hi les residències de majors. La salut no pot ser mai un negoci. La crisi ha deixat al descobert totes les vergonyes i ha obligat a intervenir al sector públic. Més sector públic no vol dir, però, més estat, més vigilància, més control, menys llibertat, menys autonomia. L’emergència no justifica un lèxic belicós i una posada en escena d’un comandament únic envolat de medalles i uniformes. Però, sobretot, aquestes “limitacions” han de ser estrictament temporals i no formar part de la normalitat.

-La crisi també ens ha deixat algunes evidències que pertanyen al món del cinisme o de les ironies de la història. Hi ha per donar i vendre però, per no parlar dels excessos patriòtics d'allò de “el mejor país del mundo”, em quede sols amb algunes. La primera, el “lapsus” de presentar una família nombrosa amb onze fills(!!!!), com a exemple de resiliència al virus. La segona, la manca de ma d’obra estrangera per a collir la fruita, cosa que no sé si explicaran els de Vox als seus votants de Múrcia, Andalusia i Extremadura. La tercera és la magnífica denúncia feta per J. A. Ybarra sobre les cosidores de calçat d’Elx reconvertides de dones submergides en la sabata a productores de mascaretes. La quarta i última és l’amarga ironia d’escoltar que la CEOE no ha assistit a la reunió convocada amb els agents socials en protesta per la deslleialtat del govern que no l'havia “informat” prèviament del projecte d’establir una renda mínima provisional i transitòria, un derivat d’urgència de la renda bàsica que ja fa anys està damunt la taula. Després de la gran evasió fiscal de les grans empreses coneguda per toos, de l’amnistia fiscal de Montoro, de les SICAV, de les portes giratòries, dels negocis de la Llotja del Bernabeu, dels rescats bancaris, de l’affaire de les autopistes radials de Madrid i de tanta demostrada solidaritat, esquinçar-se la vestimenta és un exercici de cinisme difícil d’igualar. Viure per a veure.

-I, last but not least, tornar a la normalitat a casa nostra, al País Valencià, no hauria de suposar que tot canvie perquè tot continue igual. Cal molta més ambició perquè hem de mobilitzar actius. Posem-nos a la faena i deixem de parlar d'un hipotètic nou model productiu quan fins a l’inici de la crisi epidèmica es confiava que el turisme i la construcció “impulsaren” una economia de baixos salaris, baixa productivitat i elevada temporalitat i precarietat. Hi ha uns altres sectors, unes altres potencialitats, però cal credibilitat i il·lusió per fer país i per a no ser una societat subalterna i una regió amb forta personalitat que no ha superat el Rubicó de l’Exposició Regional. Salut.

Explicar el panorama actual del sector musical al nostre país és complicat, ja que hi conviuen realitats diferents. No és comparable la situació d’un músic de jazz amb la d’un músic en plantilla d’una orquestra simfònica, un cantant de pop o un grup de música tradicional, per posar-ne alguns exemples. Si bé la música clàssica ha sigut tradicionalment la música ‘oficial’, la més professionalment gestionada i protegida des de les institucions, el jazz vindria a ser el paradigma de la inestabilitat i la desprotecció, tot i ser un col·lectiu altament professionalitzat, mentre que en els àmbits del pop o la música tradicional la coexistència de l’amateur i el professional està més generalitzada.

No obstant això, encara que el context siga tan variat, en el gros del col·lectiu conflueixen problemàtiques amb un factor comú. Perquè tothom ho entenga, es diu ‘precarietat’. Aquest és l’estat natural dels músics independents; és l’únic que coneixem i és conseqüència directa d’unes polítiques culturals, paternalistes i infantilitzades en aquest camp que no aborden amb serietat ni un sol punt essencial del nostre problema crònic.

Ara, a la necessitat de mesures a mitjà i llarg termini que, després de 30 anys de dedicació exclusiva a la música, considere urgents i irrenunciables, se sumen les mesures de xoc prenunciades pel govern per a mitigar els efectes de la crisi del coronavirus. Preceptes encara confusos i inconcrets, però que, per la mena de conceptes utilitzats en els comunicats oficials –’indústria cultural’, ‘empreses del sector’, ‘pimes’, ‘autònoms’, etc.– em fan presagiar el pitjor. Perquè deixen entreveure que les mesures que vindran no acabaran atenent les necessitats urgentíssimes dels treballadors, sinó que les responsabilitats seran delegades al que s’anomena ‘indústria musical’, és a dir, al conjunt d’agents dedicats a la comercialització de la música. I els professionals de la música no som indústria, ni som pimes, ni tan sols som autònoms. Com a molt, som falsos autònoms. (Aprofite el moment per a instar el sector privat i les administracions públiques a assumir un codi de bones pràctiques que situe les contractacions en el marc que els pertoca: el laboral i no el mercantil, com és habitual.)

En qualsevol cas, l’important és que els recursos destinats a pal·liar els gravíssims efectes d’aquesta crisi arriben finalment als músics professionals, és a dir als que depenen exclusivament de l’exercici de l’activitat musical. Als que, si no toquen, no mengen.

Per a aquesta finalitat, és fonamental elaborar el cens dels que conformen la baula més feble i essencial de la cadena, els músics professionals independents. I que les ajudes siguen gestionades des de l’àmbit públic, a través de la interlocució directa entre professionals i administracions –sense intermediaris que sovint no ens representen– si el que es vol és optimitzar els recursos i focalitzar-los cap a on realment fan falta.

Fins al moment, només hem rebut silenci. Un silenci eixordador que ens fa augurar la mateixa cançó quan acabe tot açò. La crisi actual és tan sols el preàmbul d’una estocada final brutal. Un preludi que necessita un bon contramotiu per a ser esmenat. De la sensibilitat i el talent dels nostres polítics per a compondre’l dependrà.

El model francés

Però com que un bell preludi és només el principi d’una bona cançó, componguem-li una estrofa, una tornada, un interludi, una coda i acabem d’una vegada per sempre la cançó al complet. Mirem el futur i parlem ara de les mesures a mitjà termini. Només cal fixar-nos en les polítiques culturals que desenvolupen els nostres veïns els francesos i que ací no som capaços encara ni d’olorar.

En l’àmbit musical, França ha desenvolupat un sistema que, a la meua manera de veure, és pràcticament perfecte. Està basat en una cosa essencial: un discerniment ben clar entre els àmbits professional i amateur.

L’àmbit amateur té una importància enorme i transcendental. Compleix, o hauria de complir, una funció social a la qual el professionalisme no arriba, que és portar la música al mateix nucli de la societat, a la vivència quotidiana de la música, a la participació social en pobles, ciutats i barris. Per aquest motiu, ha de ser secundat, protegit i incentivat amb la mateixa vehemència que el professional.

No obstant això, les realitats i les necessitats d’un col·lectiu i l’altre no són les mateixes i, per això, han de ser abordades de manera separada. En aquesta simple idea jau la resposta a l’eterna pregunta per què els músics semblem incapaços de sindicar-nos de manera efectiva. La coexistència de dos col·lectius diferents –amb realitats i necessitats diferents– davant una única política cultural, el conflicte d’interessos que això suposa, ens fa fracassar una vegada i una altra en l’intent i ens aboca finalment al desànim i a campe qui puga.

Podem convergir en l’àmbit educatiu, com ocorre als Països Baixos –país en què m’he “criat” musicalment–, on les muziekschool orientades a la formació amateur treballen en cooperació amb els conservatorium, dedicats a l’ensenyament professional, en un sistema que facilita el tràfec d’estudiants entre tots dos camps mitjançant la convalidació i altres mesures eficaces. Però en el pla professional –insistisc– les realitats i els interessos divergeixen.

El sistema francés –tornem-hi– defineix de manera nítida el concepte de músic professional. El seu estatut es basa en el concepte d’‘intermitència’, característic d’un ofici que compagina o alterna un procés de creació –sense remuneració directa– amb la posada en escena, on es cotitza i es recullen els fruits. Tindre en compte aquest model d’intermitència és el que permet als treballadors acollir-se a l’estatut i accedir a drets laborals, a una jubilació digna o a la formació de sindicats.

El procediment no és simple ni senzill d’explicar, però, molt grosso modo, consisteix a estipular un mínim d’hores de faena (507 en el cas francés) per a un període de 12 mesos consecutius; es determina un còmput fix d’hores per concert (12 hores per concert a França) i s’estableix una tarifa mínima exigida (250 euros per concert). Així, sobre la base dels ingressos anuals de cada professional, se li assigna un sou fix en concordança als ingressos, que és revisat al final de cada exercici. D’aquesta manera, el treballador té l’opció d’acollir-se a l’estatut i la professió es desprecaritza.

L’estatut preveu un límit d’ingressos anuals per als que s’hi acullen i, encara que exigeix exclusivitat laboral, permet una certa activitat docent en conservatoris o escoles d’educació musical reglada –per a això s’exigeix títol oficial–, sempre que no supere el 50% del temps treballat. Accedir a l’estatus de músic professional no sembla un camí de roses, pel volum mateix de la faena exigida, però un plantejament seriós i factible així ho requereix.

A Espanya, no sembla fàcil implantar un sistema en termes idèntics al dels nostres veïns. Però hauríem de fixar-nos-hi, prendre’l com a model i invertir esforços per adequar-lo a la nostra realitat, que certament és diferent. De talent i de potencial artístic, ens en sobra. Tenim quatre llengües oficials en què podem expressar-nos, un cresol cultural i un patrimoni musical sense parangó. Tot això, en bones mans i gestionat amb intel·ligència, ens convertiria en un dels espais culturals més potents del món. Despertem!

Carles Dénia és músic

Explicar el panorama actual del sector musical en nuestro país es complicado, ya que en él conviven realidades distintas. No es comparable la situación de un músico de jazz a la de un músico en plantilla de una orquesta sinfónica, un cantante de pop o un grupo de música tradicional, por poner algunos ejemplos. Si bien la música clásica ha sido tradicionalmente la música ‘oficial’, la más profesionalmente gestionada y protegida desde las instituciones, el jazz vendría a ser el paradigma de la inestabilidad y la desprotección, aun siendo un colectivo altamente profesionalizado, mientras que en los ámbitos del pop o la música tradicional la coexistencia de lo amateur y lo profesional está más generalizada.

Sin embargo, aunque el contexto sea tan variopinto, en el grueso del colectivo confluyen problemáticas con un factor común. Para que todo el mundo lo entienda, se llama ‘Precariedad’. Ese es el estado natural de los músicos independientes; es el único que conocemos y es consecuencia directa de unas políticas culturales, paternalistas e infantilizadas en este campo, que no abordan con seriedad ni un solo punto esencial de nuestro problema crónico.

Ahora, a la necesidad de medidas a medio y largo plazo que, tras 30 años de dedicación exclusiva a la música, considero urgentes e irrenunciables, se suman las medidas de choque prenunciadas por el gobierno para mitigar los efectos de la crisis del coronavirus. Preceptos todavía confusos e inconcretos, pero que, por el tipo de conceptos utilizados en los comunicados oficiales –‘industria cultural’, ‘empresas del sector’, ‘pymes’, ‘autónomos’, etc.– me hacen presagiar lo peor. Porque dejan entrever que las medidas que vendrán no acabarán por atender a las necesidades urgentísimas de los trabajadores, sino que las responsabilidades serán delegadas a lo que se denomina ‘industria musical’, es decir, al conjunto de agentes dedicados a la comercialización de la música. Y los profesionales de la música no somos industria, ni somos pymes, ni tan siquiera somos autónomos. Como mucho, somos falsos autónomos. (Aprovecho para instar al sector privado y a las administraciones públicas a asumir un código de buenas prácticas que sitúe las contrataciones en el marco que les corresponde: el laboral y no el mercantil, como viene siendo habitual).

En cualquier caso, lo importante es que los recursos destinados a paliar los gravísimos efectos de esta crisis alcancen finalmente a los músicos profesionales, o sea a aquellos que dependen exclusivamente del ejercicio de la actividad musical. A aquellos que, si no tocan, no comen.

Para tal fin, es fundamental elaborar el censo de quienes conforman el eslabón más débil y esencial de la cadena, los músicos profesionales independientes. Y que las ayudas sean gestionadas desde el ámbito público, a través de la interlocución directa entre profesionales y administraciones –sin intermediarios que a menudo no nos representan–, si lo que se quiere es optimizar los recursos y focalizarlos hacia donde realmente hacen falta.

Hasta el momento, solo hemos recibido silencio. Un silencio atronador que nos hace augurar más de lo mismo para cuando todo esto acabe. La actual crisis es tan solo el preámbulo de una brutal estocada final. Un preludio que necesita de un buen contramotivo para ser enmendado. De la sensibilidad y el talento de nuestros políticos para componerlo dependerá.

El modelo francés

Pero como un bonito preludio es solo el principio de una buena canción, compongámosle una estrofa, un estribillo, un interludio, una coda y acabemos de una vez por todas la canción al completo. Miremos al futuro y hablemos ahora de las medidas a medio plazo. No hay más que fijarnos en las políticas culturales que desarrollan nuestros vecinos los franceses y que aquí no somos capaces todavía ni de oler.

En el ámbito musical, Francia ha desarrollado un sistema que, a mi modo de ver, es prácticamente perfecto. Está basado en algo esencial: un claro discernimiento entre los ámbitos profesional y amateur.

El ámbito amateur tiene una importancia enorme y trascendental. Cumple, o debería cumplir, una función social a la que el profesionalismo no llega, que es llevar la música al mismo núcleo de la sociedad, a la vivencia cotidiana de la música, a la participación social en pueblos, ciudades y barrios. Por este motivo, debe ser apoyado, protegido e incentivado con la misma vehemencia que el profesional.

Sin embargo, las realidades y necesidades de uno y otro colectivo no son las mismas y deben, por ello, ser abordadas de manera separada. En esta simple idea yace la respuesta a la eterna pregunta de por qué los músicos parecemos incapaces de sindicarnos de manera efectiva. La coexistencia de dos colectivos diferentes –con realidades y necesidades diferentes– ante una única política cultural, el conflicto de intereses que ello supone, nos hace fracasar una y otra vez en el intento y nos aboca finalmente al desaliento y al sálvese quien pueda.

Podemos converger en el ámbito educativo, como ocurre en Holanda –país en el que me he “criado” musicalmente–, donde las ‘muziekschool’ orientadas a la formación amateur trabajan en cooperación con los ‘conservatorium’, dedicados a la enseñanza profesional, en un sistema que facilita el trasiego de estudiantes entre ambos campos mediante la convalidación y otras medidas eficaces. Pero en el plano profesional –insisto– las realidades y los intereses divergen.

El sistema francés –volvemos a él– define de manera nítida el concepto de músico profesional. Su estatuto se basa en el concepto de ‘intermitencia’, característico de un oficio que compagina o alterna un proceso de creación –sin remuneración directa– con la puesta en escena, donde se cotiza y se recogen los frutos. Contemplar este modelo de intermitencia es lo que permite a los trabajadores acogerse al estatuto y acceder a derechos laborales, a una jubilación digna o a la formación de sindicatos.

El procedimiento no es simple ni sencillo de explicar, pero, muy grosso modo, consiste en estipular un mínimo de horas de trabajo (507 en el caso francés) para un periodo de 12 meses consecutivos; se determina un cómputo fijo de horas por concierto (12 horas por concierto en Francia) y se establece una tarifa mínima exigida (250 euros por concierto). Así, en base a los ingresos anuales de cada profesional, se le asigna un sueldo fijo en concordancia a los mismos, que es revisado al final de cada ejercicio. De este modo, el trabajador tiene la opción de acogerse al estatuto y la profesión se desprecariza.

El estatuto contempla un límite de ingresos anuales para quienes se acogen a él y, aunque exige exclusividad laboral, permite cierta actividad docente en conservatorios o escuelas de educación musical reglada –para lo cual se exige título oficial–, siempre que esta no supere el 50% del tiempo trabajado. Acceder al estatus de músico profesional no parece un camino de rosas, por el volumen mismo del trabajo exigido, pero un planteamiento serio y factible así lo requiere.

En España, no parece fácil implantar un sistema en idénticos términos al de nuestros vecinos. Pero deberíamos fijarnos en él, tomarlo como modelo e invertir esfuerzos para adecuarlo a nuestra realidad, que ciertamente es distinta. Talento y potencial artístico nos sobra. Tenemos cuatro lenguas oficiales en las que expresarnos, un crisol cultural y un patrimonio musical sin parangón. Todo ello, en buenas manos y gestionado con inteligencia, nos convertiría en uno de los espacios culturales más potentes del mundo. Despertemos!

Carles Dénia es músico

Ha arribat el virus i alguns creuen que també ha arribat la revolució. Gir radical, intervencionisme estalinista, programa bolivarià… Una dreta certament desballestada s'ha posat a gesticular contra les mesures de l'Executiu que presideix el socialista Pedro Sánchez com si els soviets estigueren a punt de prendre el poder. Un mitjà especialment cavernari no es va tallar un pèl i va arribar a titular que el Govern “instaura el comunisme”.

La reacció, mai més ben dit, ve provocada pe l'aprensió davant unes mesures que tenen en compte de manera clara, com no va ocórrer en la crisi econòmica de fa una dècada, els sectors més desprotegits de la societat, incloses les empleades de llar acomiadades, els inquilins amenaçats de desnonament i una tropa de treballadors eventuals i d'autònoms falsos i reals. Les crítiques al Govern, basades en errors (que n'hi ha hagut i n'hi haurà) i improvisacions (previsibles unes i inevitables altres), estan sobreactuades perquè la dreta va negar des del principi la legitimitat al seu format de coalició i als seus complexos suports parlamentaris, però també per una sensació que corre sobre el protagonisme d'allò públic, a partir d'ara, enfront del dogma neoliberal.

La gran crisi que acompanya la pandèmia del coronavirus posa potes enlaire el que Thomas Piketty descriu en el seu assaig Capital i ideologia com la justificació predominant del sistema desigualitari d'ençà els anys vuitanta del segle passat. Critica el líder del PP, Pablo Casado, un intervencionisme del Govern del PSOE i Unides Podem que genera “inseguretat jurídica” i alerta contra eventuals nacionalitzacions. En efecte, pot ser que en l'era postpandèmia alguns anatemes establits des de la revolució conservadora de finals del segle XX i alguns tòpics del discurs propietarista es vegen amenaçats.

Certs mitjans de la dreta no s'amaguen i arriben a assegurar que no es pot protegir com ho intenta el Govern d'esquerres a la legió de potencials víctimes de la crisi produïdes per l'epidèmia i que cal tornar al manual que es va aplicar en l'altra crisi: beneficis fiscals indiscriminats a les empreses, retallades de drets i sofriment social. Dit d'una altra manera, salvar els comptes de resultats abans que les persones. Les ingents inversions públiques en un sistema de salut delmat des d'aquell moment i en una indústria estratègica de prevenció d'epidèmies escanyolida o inexistent en serien l'excepció. Si aleshores es van rescatar bancs mitjançant endeutaments que encara estem pagant, ara passaria el mateix amb la sanitat. Però el paradigma neoliberal que no es toque. Això pensen ells.

Tanmateix, recelen aqueixos sectors que la gran crisi sanitària global no siga només un episodi tan dur com inesperat que no hi ha més remei que superar sinó també el punt d'inflexió d'un nou enfocament. Si l'Estat, al capdavall, ha d'assumir mobilitzacions de recursos i rescats de tal magnitud, ja no de l'economia, sinó de la vida i la salut de la població quan arriba l'emergència, per què no plantejar que potser allò col·lectiu, allò públic, ha de tindre més protagonisme en l'organització de l'economia i la societat, almenys en uns certs àmbits? Vistes des del fons de l'epidèmia, per exemple, les privatitzacions sanitàries de l'última dècada semblen una broma sinistra.

Quin grau de desigualtat estem disposats a tolerar és una pregunta més pertinent que mai, quan sabem com han crescut les rendes dels més rics, han caigut les dels més precaritzats en les últimes dècades i ha arribat el moment en què la pandèmia acaba de paralitzar la major part de la generació de riquesa.

La magnitud del desafiament soscava el discurs predominant, aquell que Piketty caracteritza per la “fe indefinida en l'autoregulació dels mercats i quasi la sacralització de la propietat”, espanta la dreta i apel·la a una esquerra que té l'obligació de donar respostes valentes i innovadores, respostes progressistes i democràtiques, a la necessitat de donar suport a l'economia productiva i al mateix temps evitar que s'eixample la bretxa de la desigualtat, un problema descomunal.

Un univers que crèiem arcaic - el de les epidèmies devastadores del passat-, s'ha introduït sobtadament en el nostre poderós món tan higiènic, esterilitzat i tecnològic, i ho ha infectat tot. Ni tan sols els temps de guerra o de grans catàstrofes com les riuades han estat tan devastadors. Durant la guerra els cafès, els cinemes, les biblioteques, els teatres, els concerts, les reunions d'amics, i les xerrades familiars s'obren buit, mal que bé, entre les bombes, la fam, el refugi, l'enemic o la mort. Avui, les cosmopolites ciutats de la nostra estimada Europa s'han transformat en deserts fantasmals. La vida humana s'amaga: per sobreviure, cal viure en la clandestinitat. Espanta recordar el que va escriure el metge d'Albert Camus aclaparat per la sobtada pesta: “els canvis, han estat tan extraordinaris i s'han produït tan ràpid que no és fàcil pensar que són normals i duradors.”

Tot d'una, la vida se suspèn i el més profund de la nostra civilització entra a la presó, des de la llibertat de moviment fins a les carícies. Han desaparegut del nostre univers personal els trens i les estacions, els estadis i els parcs, els centres docents i les biblioteques, les passejades al costat de la mar. Els poderosos, els emblemes intocables, els ídols, els artistes, els aristòcrates, els prínceps, els primers ministres, sucumbeixen davant el virus com déus amb peus de fang. Fins i tot la llibertat, el valor suprem de la modernitat, ha estat posada en quarantena com en les epidèmies de pesta medievals, en els asils psiquiàtrics o els llatzerets. Vivim dies de manicomi. Ara el tirà que teixeix la seva xarxa de dominació no és el dictador o el tirà: és la por el que ens posa la camisa de força. El nostre món s'ha tornat fred, distant, inhumà, obsessiu-compulsiu, inquietant, desconfiat, insegur. La gent ja no es mira; la gent sospita de la gent. Els gestos que ahir eren reconfortants i expressaven afecte i solidaritat, com donar la mà, besar, abraçar o somriure, avui generen rebuig i desconfiança.

Com per art de màgia, l'estat d'alarma ens ha transformat, traslladant-nos a una realitat inesperada. Hem hagut d'inventar noves idees per donar sentit a aquesta nova realitat. Ara l'essencial és protegir-se, i així apareixen experts en gels alcohòlics i rentat de mans, i en tot tipus de proteccions, filtres i màscares. També hem après a diferenciar entre “fase de contenció” i “fase de mitigació” i esperem el pic de la corba i busquem  malalt 0. Acceptem amb normalitat el gran germà, el panòptic que ens rastreja el mòbil per vigilar si infectem. En pocs dies hem après i interioritzat noves normes de submissió i rituals de distanciament social. En pocs dies, hem construït una nova realitat i ens hem submergit en ella, amb nous objectes, nous conceptes, noves pràctiques i nous valors. Dels malsons es desperta.

Les polítiques neolioberales, després de la coartada de l'austeritat, van abonar el terreny per a la crisi, ja des dels anys 1980. Llavors van sembrar el virus per transformar al ciutadà malalt amb dret a la salut en consumidor de productes sanitaris. D'aquesta manera la salut es va tornar assumpte de consum, mercaderia i negoci. Un parell de déacadas més tard, la llarga crisi iniciada el 2008 va deteriorar encara més els sistemes públics de salut i protecció social, retallant infraestructures, dotacions, manteniment d'instal·lacions, plantilles. Externalitzar per privatitzar ha estat la consigna neoliberal en detriment de l'Estat i els serveis públics.

Ja fa mig segle Michel Foucault va analitzar amb mirada crítica la dominació de el cos a través del que anomenava biopoder. Aquest biopoder i les biopolítiques van posar a la salut en el centre de la governança. El contracte implícit entre els estats moderns i els seus ciutadans es basa en el compromís dels primers a garantir la salut i la protecció als segons. Però el neoliberalisme ha trencat el compromís social de l'Estat amb la ciutadania. El resultat ha estat la pèrdua de recursos de la sanitat pública i el deteriorament de la salut pública. Només la intervenció de l'Estat i d'organismes tècnics supranacionals qualificats com l'OMS poden gestionar una crisi de la magnitud de l'actual. Mentrestant, es continua concebent la defensa de la nació en termes bèl·lics i militars. Un anacronisme inacceptable. El 2020 les polítiques de defensa no haurien d'estar en la indústria militar, sinó en la protecció de la salut i les catàstrofes. No sé si això seria suficient per a garantir la protecció social i el benestar, però sí que sé que no hi ha succedani que valga, ni les donacions de magnats per fabricar vacunes, ni les col·lectes recaptatòries dels famosos, ni les donacions de respiradors, ni la voluntariosa acció humanitària de les ONG.

L’errada –“ací, això, no passarà”- s’ha repetit, ampliada, a tot arreu. Només cal veure dels actituds inicials dels qui governen al Regne Unit, a Rússia o als Estats Units.

Subratlle això de la percepció social: la negativa a interrompre la normalitat en funció d’esdeveniments futurs que s’interpreten com a hipòtesis que a nosaltres no ens afectaran és un mecanisme mental i de conducta sembla que bastant universal. La catàstrofe s’ha de materialitzar perquè reaccionem. L’anunci de la catàstrofe no es pren seriosament. No passa això, en el fons, amb les actituds socials davant la crisi climàtica i ecològica?

És molt fàcil fer retrets a posteriori i carregar contra una gestió que ha volgut ser proporcionada i anar pas a pas, fent ús dels mitjans a l’abast, però que ha sigut bastant ferma en algunes situacions i eficaç en el seu conjunt. L’ensenyament que cal traure és que el sistema sanitari no s’havia preparat per a una pandèmia. Molt ben adaptat davant les patologies habituals i en termes d’atenció primària, ambulatòria, i amb una bona dotació hospitalària, s’ha vist desbordat davant una situació excepcional i no prevista, alhora que en algunes zones -com la regió de Madrid- ha acusat l’afebliment provocat per les privatitzacions. La sanitat privada ha demostrat que s’esvaeix davant situacions epidèmiques. Només una forta estructura pública pot protegir la població.

Però ara cal confiar que les mesures preses d’aïllament i distanciament social faran efecte. Cal esperar que la setmana pròxima, o l’altra, el nombre de nous casos es reduirà, per bé que si s’apliquen mesures més àmplies i precises de registre és possible que, aparentment, augmentaran. I així mateix, l’esforç titànic, immens, que s’està fent en atenció primària i als hospitals i amb l’ampliació accelerada de la capacitat d’atenció (hospitals annexos, hospitals de campanya) donarà fruits i reduirà el nombre de víctimes mortals d’un virus que ataca sobretot un 20% vulnerable, per raons d’edat, sistema immunitari pertorbat, patologies prèvies o complicacions diverses. Però la dinàmica pròpia de les epidèmies tendeix a l’autolimitació. A la fi la situació tan dramàtica que es viu -i es viurà- en el pic de la infecció anirà a la baixa.

En canvi, els efectes econòmics i socials nefastos podrien prolongar-se en el temps. En termes d’un desajust traumàtic del circuit econòmic amb conseqüències que ara com ara són imprevisibles. Per exemple, tota una indústria, que aporta una fracció gens negligible del PIB, el turisme, ha quedat fora de joc. I no és cas únic, moltes més activitats van reduint el ritme o fins i tot es paralitzen. L’economia és un tot interrelacionat: el que passa en un sector afecta necessàriament la resta. Però encara podria ser pitjor. L’aïllament total i absolut que alguns propugnen com a fórmula salvadora enfonsaria, encara més, l’activitat econòmica durant molt de temps. La cascada d’impagaments i la interrupció de la percepció d’ingressos en una gran varietat de categories socials -una emergència social, en molts casos-  augura situacions altament problemàtiques, si no s’actua de manera urgent i efectiva. Però la forta iniciativa que convé -la transferència massiva de renda des del sector públic a empreses i particulars- té limitacions: dispara el dèficit públic de manera inassumible si no hi ha un suport extern consistent. Pot haver-lo? Els desencontres en les institucions europees, l’actitud d’Alemanya i Holanda, no auguren res de bo. Això s’acabarà d’aclarir els pròxims dies o setmanes...

El primer ministre de Portugal, António Costa, trobava “repugnant” l’actitud dels qui negaven l’ajuda i el suport en un moment de drama social. Tendències centrífugues. Insolidaritat. Una actitud verament incomprensible que prioritza l’interès egoista a curt termini i que fa abstracció dels rèdits que trauen i han tret del mercat únic i de la moneda comuna. A la fi es dibuixa una situació en què, si s’aprofundeixen les tendències centrífugues, bé podríem veure Portugal eixir-se’n de la UE i arrenglerar-se, com ha fet històricament, mitjançant convenis de lliure comerç, amb l’economia i per consegüent amb la política de la Gran Bretanya. Una hipòtesi irreal? Ben mirat, no tant...

No és fàcil encertar en una situació tan complexa i dinàmica, en la qual les dades del problema han canviat en qüestió de dies i la percepció social ha evolucionat de manera dràstica. És molt més fàcil criticar i pensar que tens en la mà la solució salvadora i que els altres -sobretot els qui dediquen catorze o divuit hores diàries a fer front a les emergències- són uns incompetents... D’aquesta crisi en traurem moltes ensenyances. També pel que fa a actituds. D’uns i d’altres.

Hi va haver soroll. Quan va començar a parlar Felip VI, es va desencadenar de fons un repicar insistent de protesta. La cassolada simultània al seu discurs televisat resultava més cridanera perquè els carrers estaven deserts i l'estrèpit semblava sorgir de les profunditats urbanes. El fet és que un sector significatiu de la ciutadania expressava descontentament i repulsa fent soroll des de finestres i balcons mentre el monarca desgranava frases cridant a la unitat dels espanyols davant d'una epidèmia causada per un virus global de gran capacitat de contagi. “Hem de deixar de costat les nostres diferències…”.

I a la memòria, inevitablement, venia aquell altre soroll de fons, fa tant de temps!, en un altre discurs del rei. En aquell cas, Joan Carles I parlava per televisió mentre dels carrers de València pujava el rugit dels motors dels tancs de l'Exèrcit, que havien ocupat la ciutat per ordre del colpista capità general Milans del Bosch. També aleshores estaven els valencians reclosos en les seues cases, no per l'epidèmia d'un virus, sinó per un toc de queda. Aquella nit del 23 de febrer de 1981, o millor dit, ja la matinada del dia 24, el monarca va pronunciar una frase clau: “La Corona, símbol de la permanència i unitat de la pàtria, no pot tolerar de cap manera accions o actituds de persones que pretenguen interrompre per la força el procés democràtic que la Constitució votada pel poble espanyol va determinar en el seu moment a través de referèndum”.

Quines escenes més semblants i què diferents, no obstant això, en el seu significat. Quatre dècades després, ja jubilat, el rei que va parlar per televisió per a posar fi a un colp d'estat escandalitza tothom amb la corrupció que ha niat darrere de la seua posició institucional inviolable. I posa en escac al seu fill, ara rei, obligat a apartar-lo d'una Casa Reial que ja va haver de deixar de banda una infanta i el seu marit per un comportament que el va portar a la presó.

Els dos discursos, -amb l'episodi lamentable en 2012 de la cacera d'elefants a Botswana, l'affaire Corinna Larsen i l'abdicació dos anys després, per part del pare, i la desafortunada intervenció donades l'actitud i el to de l'actual rei en els dies posteriors al referèndum unilateral que els independentistes van celebrar a l'octubre del 2017 a Catalunya- delimiten la progressiva deterioració de la monarquia parlamentària. Una monarquia basada en un sistema bipartidista que una vegada més, i en van unes quantes en la història espanyola, dilapida les seues oportunitats polítiques. Si el compromís de Joan Carles de Borbó amb la democràcia va permetre carregar el compte de crèdit moral, el maneig de comptes bancaris opacs carregats amb fons procedents de comissions milionàries de més que sospitosa procedència l'ha deixat exhaust. I sense el crèdit d'una opinió pública favorable no hi ha monarquia que puga sobreviure a llarg termini en democràcia.

Encara que estiga abrigallat de forma més aviat escandalosa per les elits polítiques i mediàtiques de la cort, Felip VI no pot pensar que passarà la tempesta i que un comunicat anunciant que deixa sense sou el seu pare i que renuncia a la seua herència frenarà el desgast. Sabem com comencen els casos de corrupció i hem vist com n'han acabat desenes aquests últims anys. A més, ho ha explicat Javier Pérez Royo: el problema és de legitimitat. I no està clar que poguera resoldre-ho tampoc una eventual disposició del monarca a rendir comptes, donar transparència al funcionament de la Casa Reial i renunciar a certs privilegis.

“La Restauració de la monarquia va presidir la Transició a la democràcia, però la forma en què ho va fer va bloquejar la capacitat de renovació del sistema democràtic”, ha escrit Pérez Royo, en al·lusió a l'herència franquista. “Aqueixa falta de renovació és la que ha possibilitat que la mateixa Prefectura de l'Estat, que va presidir la Transició, haja degenerat de la forma en què ho ha fet”.

Mentre la reforma de la Constitució es fa tan necessària com improbable, la protesta que la nit del 18 de març es va deixar sentir als carrers, com un senyal d'alerta enmig de l'estat d'alarma sanitària, revela que el descontentament amb la monarquia no és cosa de grups més o menys minoritaris. Va comentar en algun moment l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero que “tenim un rei bastant republicà”, encara que ho va dir pensant en l'afinitat cap a una concepció positiva de les llibertats i no en un sentit institucional. Però, com són les coses!, ja no és una quimera pensar en la possibilitat d'un cap de l'Estat autènticament republicà.

No hi ha canvi sense tensió, però a la fi qui es resisteixen a abandonar un passat idíl·lic acaba per claudicar. Cronos és implacable i els moderns d'ahir, els que es resisteixen a el canvi, esdevenen fòssils patètics d'un passat idealitzat. En aquest país, els fòssils patètics emergeixen com bolets al bosc de tardor davant l'empenta de l'ecologisme i el feminisme, els dos corrents que lideren actualment un moviment d'emancipació enfront de la tradicional tutela i dominació de l'mascle, i davant d'un model de desenvolupament insostenible i depredador. Masclisme patriarcal i neoliberalisme, en totes les seves versions i matisos.

La revolució actual no passa per prendre amb les armes la Bastilla o el Palau d'Hivern. La revolució no té com a protagonista a l'exèrcit, les milícies revolucionàries o la classe obrera, sinó que passa per l'empoderament i l'emancipació de la societat civil, és la subversió de les persones i els valors, la rebel·lió alliberadora dels que sent insignificants i subalterns s'han plantat davant de totes les formes de dominació i les institucions que les sustenten, enfront de la vella moral, la cultura tradicional, el patriarcat, i les institucions hegemòniques de l'antic règim de la modernitat.

Feminisme i ecologia encarnen la subversió emancipadora i són per això els dimonis del mercat neoliberal i del masclisme depredador de llibertats i valors.

El 8 de març és només un símbol, una data en el calendari. El canvi revolucionari, com el viatge a Ítaca, és un camí bonic i de vegades és la pesada travessia inútil de Sísif. Poc importa, si creiem Albert Camus: cal creure en l’emancipació, cal imaginar Sísif feliç en la seua lluita.

El dilluns a la nit vaig començar a sentir un horrible mal de cap i gola. I si era de veres que aquesta senyora tenia virus dels xinesos com va dir? Davant la possibilitat, vaig anar d'urgència a l’ambulatori del costat del meu pis d’estudiants. Quan em va tocar el torn, no vaig poder evitar comentar l'anècdota amb la metgessa. “No et preocupes, en joves no té una alta mortalitat i encara està lluny. Només és una faringitis. Res que no cure antiinflamatoris i repòs”, va contestar-me. Em vaig sentir com un imbècil per pensar de forma remota que podia tindre coronavirus. D'açò ja fa quinze dies i els casos a Espanya superen els 250. De fet, el Valencia-Atalanta de la Lliga de Campions de futbol es jugarà a porta tancada.

“Llegir, llegir és l'única manera de trobar la veritat”. Quantes vegades hem escoltat aquesta recomanació? Bé, doncs el 4 de març de 2020 la notícia més llegida del dia a la versió en línia del diari ABC era sobre València i el Coronavirus, com no podia ser d'una altra manera. Un jove estudiant de periodisme va caure en la situació neuròtica, símptoma d’una societat en alarma.

Enmig de la psicosi, Lorenzo Milà, periodista de TVE va fer dues intervencions fent una crida a la calma pel coronavirus. Les xarxes van reconéixer la seua tasca periodística. Eldiario.es ha fet un canvi a l'hora d'informar al voltant del Covid-19. La segona mort ha deixat de ser produïda pel virus i ara ha sigut una persona que ha mort i tenia coronavirus. Ha deixat de ser la causa. Ara és un factor afegit. No tot és obtenir clics.

Amb la voràgine informativa per la malaltia, Compromís demana que s'investiguen els negocis i corrupteles del Rei Emèrit Joan Carles de Borbó. Supose que per a ells aquest serà el vertader corona virus. Negocis com de segur també estan fent les empreses de màscares que escassegen a tot arreu. O negocis com farà la farmacèutica nord-americana que prepara una vacuna per a detenir l'epidèmia que ja ha arribat als Estats Units.

Iñaki Gabilondo titulava el seu videoblog del 4 de març com Coronavirus, lo demás es lo de menos. En ell feia una crítica als temes rellevants que estan sent empentats fora del ring informatiu per aquesta pesta del segle XXI. Ha entrat més de pressa a Europa que els refugiats des de Turquia. La policia grega ha passat de combatre l'entrada de la “patologia” de medicines lleus, gas lacrimogen, a una teràpia de xoc, foc reial. Tal vegada a Europa sí que li ha entrat un virus però no al seu cos, sinó al cor. El cor virus.

En el segle XXI, la salut pública, més que transnacional, és global. Una epidèmia a l’altra part del món causada per un nou tipus de virus desencadena la posada en marxa d’esforços organitzats en les societats de tots els continents per a frenar-ne l’expansió. El sistema expert –més expert en uns països i en uns àmbits geogràfics que en altres, tot cal dir-ho– s’activa per combatre el contagi de la malaltia. I arrossega cap a les opinions públiques i les economies, és a dir, cap a la política i les finances, les inquietuds de l’alarma sanitària.

El sociòleg alemany Ulrich Beck va encunyar a la fi del segle passat el concepte de “societat del risc” (world risk society) per definir una característica fonamental de la nova etapa de la modernitat: la vulnerabilitat del món global davant riscos ecològics i socials que no són producte del destí o de les forces incontrolades de la natura, sinó de decisions polítiques i econòmiques i d’estructures industrials, comercials i tecnològiques. El canvi climàtic, el terrorisme global o les crisis financeres són algunes de les expressions d’aquest nou tipus de riscos. També potencials pandèmies, com la del coronavirus COVID-19 contra la qual actualment es lluita a escala internacional i que amenaça de propiciar una crisi econòmica.

Un virus nou, contagiat pretesament als humans per animals vius dels que es venen en mercats tradicionals de la Xina tendeix a escampar-se pel món des d’aquell país immens que combina costums de l’edat mitjana amb la tecnologia punta del mil·lenni, un govern comunista no democràtic i un sistema capitalista hiperconnectat, en una de les demostracions més espectaculars del que algú ha descrit com “la democratització de les desgràcies globals”.

El fenomen, amb precedents com les crisis de les vaques boges o la grip aviària, tendirà a repetir-se, segons els epidemiòlegs. I posarà a prova, segons els sociòlegs, l’impacte de les amenaces concretes, imprevisibles, en la tendència ja constatada a la deslegitimació de les institucions per les seues dificultats per a revertir els riscos potencials, previsibles, de caràcter sistèmic.

Hi ha hagut certa polèmica aquests dies a València perquè, entre les mesures de contenció del coronavirus, s’ha ordenat celebrar a porta tancada dos partits de bàsquet i de futbol internacionals, als quals estava prevista l’afluència massiva d’afeccionats procedents d’una zona de risc com és en aquesta fase el nord d’Itàlia. En una certa contradicció, al mateix temps, alguns s’han preguntat per què no s’adopten mesures de prohibició d’actes multitudinaris en les imminents festes de Falles mentre s’anuncien suspensions i ajornaments de congressos i fires.

Que córrega la sensació d’incertesa, provocada pel dilema sobre la necessitat d’una intervenció més o menys contundent de les autoritats en la vida quotidiana dels ciutadans, és un malson per als governants, però també per als empresaris (del turisme, la indústria i el comerç) i, com a conseqüència, dels assalariats, perquè, al final, els pobres són sempre els que pateixen la pitjor part. “Els riscos s’han convertit en una de les principals forces de mobilització política, substituint moltes vegades, per exemple, les referències a les desigualtats associades a la classe, la raça i el gènere”, va escriure Beck.

S’aconseguisca contindre el coronavirus o esdevinga al capdavall una pandèmia a què es faça front de manera permanent amb campanyes de prevenció, vacunes i tractaments que ja estan en experimentació, la crisi sanitària posa a prova l’eficàcia de les institucions supraestatals, com la Unió Europea, que haurà d’aplicar-se a combatre les repercussions econòmiques de l’epidèmia. I això és així perquè els problemes globals exigeixen solucions globals. Alguns, com aquesta crisi de salut pública, sotmeten les societats a una tensió afegida entre les forces de desancoratge i reancoratge que caracteritzen la modernitat radicalitzada i poden generar esquinçaments en la convivència.

És difícil expressar-ho amb més eficàcia. “L'odi és verí”, ha sentenciat la canceller alemanya Angela Merkel després de l'atemptat de què han sigut víctimes en dos bars freqüentats per membres de les minories turca i kurda a la ciutat de Hanau nou persones, així com la mateixa mare de l'autor de la massacre, un racista obsessionat que la va matar abans de suïcidar-se.

Emmarcada en una sèrie de crims d'extremistes de la dreta nacionalista blanca en diverses parts del món, alimentats per les teories supremacistes i conspiratòries de la ultradreta als Estats Units, en referir-se a la massacre de Hanau, no obstant, Merkel apuntava més enllà. A l'activitat preocupant de grups neonazis, però també a la deriva de sectors significatius de l'opinió pública que està espentant electoralment els ultres d'Alternativa per Alemanya, amb els quals el seu propi partit, la CDU, va tindre la temptació fa poc de pactar a Turíngia, en un episodi que la mateixa canceller es va veure en el tràngol de tallar d'arrel. “El racisme és verí. L'odi és verí. I aquest verí existeix en la nostra societat i ja és responsable de massa delictes”, ha dit amb contundència la dirigent democratacristiana.

Siga a Alemanya, a Noruega, al Regne Unit, a Nova Zelanda o als Estats Units, el fenomen global dels assassinats racistes reflecteix un preocupant corrent de fons alimentat per la polarització dels missatges que s'emeten des de certs àmbits polítics i certs mitjans de comunicació, que es difonen per les xarxes i que han assumit fins i tot alguns partits tradicionals com un instrument vàlid de confrontació en el si de les seues societats.

El llenguatge de la política al món, també a Europa, s'ha anat omplint en els últims temps d'expressions d'odi contra els refugiats, contra els immigrants, contra els estrangers, contra els altres. S'ha anat omplint de verí. “M'odien, i això no té importància; però m'obliguen a odiar-los, i això sí que en té”, va escriure Joan Fuster fa ja molts anys a propòsit de la intolerància.

Quan parlem d'odi, no ens referim només a la política més o menys marginal, de grups extraparlamentaris, sinó a aqueixa ona de dirigents que ha ocupat escons, tribunes i governs per a acusar els immigrants de tots els crims; a les feministes i els homosexuals, de tots els seus complexos; a les ONG, de totes les seues obsessions; als ecologistes, de tots els seus abusos; a l'esquerra i, al cap i a la fi, als demòcrates i els liberals, de totes les seues pors.

La por i la frustració, la raça, la pàtria, la bandera i la religió formen un còctel que pot combinar els seus ingredients de diverses maneres, sempre perilloses. En el període històric entre la primera i la segona guerres mundials es va decantar una “transversalitat” entre les dretes reaccionàries i el feixisme que va portar al desastre. Quina pot ser la fórmula tòxica que es decante en aquest període marcat per la precarització del treball, la revolució tecnològica, el brutal desenvolupament del capitalisme financer internacional, la bretxa creixent entre rics i pobres, els grans moviments migratoris i el desprestigi de les institucions representatives?

Sabem que la modernitat genera monstres a partir del desarrelament, la desigualtat i la injustícia. I aqueix monstre, ara com ara, el gesta una ultradreta que no necessita presentar-se com a antidemocràtica per a tindre opcions de soscavar la democràcia. Hi ha un projecte que puguen compartir les esquerres i les dretes democràtiques per a fer front a aqueix engendre que va prenent forma i del qual són símptomes esgarrifosos crims com el de Hanau?

Tal vegada aqueix projecte es diga Europa, i tal vegada només siga possible si, a més de combatre amb dignitat el verí de la intolerància, es fa alguna cosa per evitar el replegament en els estats (amb desercions dramàtiques com la del Regne Unit), per eixir de la rutina política i la descoratjadora discussió d'un pressupost de la Unió poc ambiciós, del dogma neoliberal i de la cotilla de l'austeritat en les polítiques fiscals. Alguna cosa, en definitiva, per a posar en valor la diversitat real de les societats i la solidaritat entre els pobles i superar aquesta “incapacitat col·lectiva d'imaginar alternatives” sobre la qual va alertar Tony Judt amb eloqüència al començament del nostre mil·lenni.

Una cosa és l'asimetria i una altra la injustícia o la falta d'equitat. El conseller d'Hisenda valencià, Vicent Soler, remena en el Consell de Política Fiscal i Financera, que ha représ les seues convocatòries, la possibilitat d'un objectiu de dèficit asimètric que permeta a la Comunitat Valenciana un marge d'endeutament del 1,2%, un punt superior al d'altres autonomies, precisament perquè és la pitjor finançada de totes a causa de la injustícia i la falta d'equitat d'un sistema (caducat fa ja un lustre) que resulta peremptori reformar.

Tot aquell sector de l'opinió pública i la política que clama al cel davant qualsevol proposta d'asimetria en l'organització territorial de l'Estat no se l'ha sentit indignar-se per les injustícies i la falta d'equitat en el finançament que pateixen certes comunitats autònomes, potser perquè no totes però sí algunes d'elles (com Catalunya, però també el País Valencià) tenen característiques culturals, lingüístiques i, en definitiva, històriques que avalen la proposta d'un federalisme asimètric a Espanya.

Si repesquem una vella recepta de la transició, i exceptuem la singularitat del concert econòmic previst en el règim foral del País Basc i Navarra, el règim comú fins ara s'ha basat en la mentalitat del “café per a tots”, però amb uns que contribueixen a pagar el café dels altres mentre deixen a deure el seu per falta de diners. A la Comunitat Valenciana, que és contribuent neta en la seua balança fiscal malgrat que està per davall de la mitjana en renda, li falten més de 1.300 milions d'euros anuals, que es converteixen en excés de dèficit i s'acumulen exercici rere exercici en un deute històric de més de 20.000 milions d'euros. Els problemes del model autonòmic parteixen d'aqueixa desigualtat de fons tant o més que de l'existència de nacions, o “nacionalitats històriques”, amb dificultats evidents d'encaix polític i reconeixement simbòlic.

De què parlem quan parlem d'un finançament autonòmic just? Parlem de suficiència i equitat en el repartiment de recursos destinats als serveis públics fonamentals, d'un finançament similar per a competències bàsiques equivalents. Unes condicions que actualment no existeixen, fet que provoca que entre la comunitat millor finançada i la pitjor hi haja una diferència de més de 700 euros per habitant l'any, una bretxa inacceptable.

La reforma del sistema de finançament autonòmic, que la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, s'ha compromés a posar en marxa, ha de basar-se en aquest nou plantejament: aconseguir la provisió adequada dels serveis que vertebren l'Estat del benestar (sanitat, educació i serveis socials), evitar que cap comunitat retrocedisca econòmicament en termes absoluts i, a partir d'ací, articular la solidaritat territorial i compensar les diferències demogràfiques, socials i econòmiques d'Espanya.

I què és aleshores el federalisme asimètric? Es tracta d'un sistema d'organització territorial que permet acomodar realitats nacionals diverses, la qual cosa es tradueix en què uns governs exerceixen competències diferents a uns altres, bé perquè es refereixen a la seua llengua o cultura específiques, bé perquè la voluntat d'autogovern de les seues societats és major. No és casual que Euskadi o Catalunya tinguen cossos policials propis, mentre que per a la Generalitat Valenciana basta, per exemple, amb una unitat adscrita de la Policia Nacional que exerceix com a policia autonòmica. O que la Generalitat de Catalunya gestione la política penitenciària. O que uns governs reclamen gestionar els trens de rodalia o siguen més partidaris que uns altres de la corresponsabilitat fiscal.

Però l'asimetria del federalisme plurinacional no té a veure amb la desigualtat sinó amb una diversitat que la distinció constitucional entre regions i nacionalitats apunta des del principi, encara que ho faça de manera vaga. El fet és que aqueix model, inspirador d'algunes de les propostes de reforma de la Constitució que s'han manejat, ha de basar-se necessàriament en la igualtat de tracte de tots els ciutadans, visquen on visquen, i en la provisió eficient dels serveis fonamentals mitjançant un sistema de finançament autonòmic just. Això avui no ocorre, i les causes són precisament les contràries d'aquelles que esgrimeixen els nous apòstols del centralisme.