El 1998, ara fa la fredor de 22 anys (!!) ,vaig publicar en Tàndem Edicions, per iniciativa de Gustau Muñoz, un petit llibre que duia com a títol La ciutat desitjada. València entre el passat i el futur, unes reflexions que sistematitzaven en part algunes aportacions anteriors sobre el tema publicades des del 1978. El 2011 vaig reprendre la tasca en un paper de caràcter més “programàtic” (València, una ciutat manifestament millorable. Ed. Faximil), que tingué una certa cloenda en València 1940-2014. Construcció i destrucció d’una ciutat (PUV 2015). Ex aequo amb Nestor Novell, després de 3 anys de feina, va veure la llum el 2017 Un nou viatge pel País Valencià (PUV- UA-Alfons el Magnànim). Per últim, gràcies a la generositat de eldiariocv.es, en els darrers anys he anat deixant caure la meua percepció de la ciutat -sempre, per definició, parcialment subjectiva- en una successió de blogs (Suggeriments en do menor, Malalts de ciutat, Minoria absoluta i La ciutat pensada) així com en alguns articles d’opinió.

La sensació -pròxima a la certesa- d’estar repetint amb massa freqüència arguments molt semblants m’anava guanyant terreny. Suposar que les idees són encertades és pura presumpció però que poden influir (molt marginalment) en la realitat, ja pot ser una perillosa quimera. Per si hi mancava algun ingredient en un panorama no massa engrescador, la pandèmia del coronavirus del 2020 ha provocat un absolut trasbalsament i ha omplert d’incertesa el futur en tots els àmbits, incloent lògicament les ciutats en general i la ciutat de València en particular. La decisió d’escriure un epíleg a aquest blog de La ciutat pensada em sembla, per tant, filla de la prudència.

Aprofitaré, però, l’avinentesa per a eixir al pas d’una cerimònia de la confusió a la qual col·labora la propensió a aprofitar que el Pisuerga passa per Valladolid per a traure del rebost l’esfera de vidre i practicar l’endevinació en forma d’oportunismes de tota mena. Com seran les ciutats desprès de la pandèmia és un terreny adobat per a massa ocurrències.

És prou obvi que la pandèmia tindrà efectes devastadors a curt i mitjà termini en la ciutat per la destrucció del teixit productiu (sovint poc qualificat i poc resilient). Així com la crisi social que se’n derivarà i el creixement exponencial del dèficit i el deute de la hisenda local. Tanmateix, fer de la necessitat virtut i deixar sendes velles per novelles no és cap boutade i, en lloc d’acudir a tota pressa al mur de les lamentacions i reclamar la tornada a una “normalitat” farcida de voracitat, baixos salaris, treballs precaris i temporals, gregarisme i “cultura festiva”, podríem utilitzar el sentit comú, separar el gra de la palla i estalviar-nos la pandèmia mental de, per exemple, reclamar més superfície de terrasses, revaloritzar el cotxe i la “fugida al camp” per “raons de seguretat” o acceptar la distància social i el control de la mobilitat per por a recaigudes o noves epidèmies futures.

Sovintegen les “previsions” alarmants, com que l’epidèmia actual puga esdevenir endèmica. La por i la incertesa s’escampen mediàticament i poden afavorir la permanència de tics autoritaris i centralitzadors. Fins i tot en l’impuls del teletreball (positiu i desitjable) cal que tinga molt present una bretxa digital que, sense mesures específiques compensatòries, pot augmentar.

Si, al meu parer, hi ha una evidència, és la incompatibilitat entre el verinós terme de “distància social” i els constatats avantatges de l’aglomeració urbana. L’adagi medieval ja deia que “l'aire de la ciutat fa lliure” i les ciutats, en una perspectiva històrica, han estat aliades del lliure pensament, el laïcisme i la cultura, a més de promoure la difusió de les innovacions. La distància social (que hauria de rebatejar-se com a distància física temporal) caldrà mantenir-la a curt termini fins que no disposem de teràpies eficients i/o de la vacuna escaient però, ni la cultura, ni l’ensenyament, ni un transport públic metropolità eficient i no massificat, ni la vida social, ni, en definitiva, la ciutat “desitjada”, és compatible amb ciutats de zombis on no manca la pulsió autoritària de l’anomenada policia del balcó o la dels patriòtics manifestants que reclamen “llibertats” insolidàries. Enyorança i nostàlgia d’una dictadura on tallaven el bacallà i que ho deixà tot ben lligat (Perez Royo dixit).

El millor que ens podria passar, en lloc d’acceptar acríticament l’oxímoron de la “nova normalitat”, és introduir canvis que possibiliten una eixida en positiu i bastir la “nova” ciutat sobre la solidaritat, la cooperació, la qualitat de l’espai públic, els corredors verds, la mobilitat sostenible, els sectors culturals i creatius i les tres T de Richard Florida: talent, tolerància i tecnologia. Més serveis qualificats a les empreses i menys turisme urbà depredador que du a la conversió de la ciutat en un saloon ple de terrasses i llocs de restauració.

Però aquests fonaments demanen oblidar-se del vol gallinaci, perquè, a més dels trets ontològics del riu, l’horta i la mar, la ciutat de València “real” és l’àrea metropolitana i ha de trobar el seu paper (no retòric) de cap i casal (alerta amb la llengua!!!), de ciutat europea i mediterrània i de node de l’euroregió i l’arc mediterrani. S’imposa treballar coordinadament amb les altres principal ciutats de l’estat, del Mediterrani i d’Europa, explotant l’avantatge col·laboratiu i superant la síndrome d’una Europa d’estats nació per a donar pas a una Europa de les ciutats on aquestes recuperen el pes polític que els correspon per ser, en expressió de Jane Jacobs, la riquesa de les nacions i el lloc on els ciutadans poden assolir majors quotes de benestar, democràcia i llibertat.

Sols projectant-se cap a fora (aquesta es la hipòtesi) es pot tindre la força i motivació suficients per a mamprendre els canvis interns que ja fa dècades que estan demanant la competitivitat i el benestar social de la ciutat, sense mirar-se el melic ni caure en baralles de campanar.

Evidentment, parlant ja de la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, una eixida en positiu (sense tornar a vells costums i handicaps) demana concretar algunes línies d’actuació bàsiques. Tot fugint de qualsevol mena de receptari, es poden apuntar alguns temes bàsics. A banda de reforçar la projecció exterior i consolidar l’àrea metropolitana com a àmbit de la majoria de les polítiques públiques, hi ha un reduït però potent paquet d’iniciatives que possibilitarien que deixarem de transitar per camins erronis i poguerem albirar alguna esperança de futur.

Iniciatives que han estat una i mil vegades apuntades però que la crisi dóna l’oportunitat de repensar i posar en pràctica. La més immediata i òbvia és el reforçament de la sanitat pública (preventiva i assistencial) que mai pot ser un negoci, així com revisar a fons la dantesca situació de les residències de majors. Parlant de majors, seria molt agrair que la frase “d’envelliment actiu” no fora sols un eslogan ni es limitara a satisfer una demanda cultural creixent. Aprofitar l’experiència dels majors, en moltes branques, és una assignatura pendent.

En un altre ordre de coses, la mobilitat sostenible d’àmbit metropolità (coordinació tarifària i horària i augment de l’oferta de qualitat) no depèn tant de recursos financers (exigibles) com de la cooperació intermunicipal exempta de localismes obsolets. La recuperació i ampliació de l’espai públic (les super-illes no semblen una mala estratègia), la prioritat al vianant i les bicicletes i la concreció de corredors verds (intra i intermunicipals) són propostes que ja fa temps que criden a la porta.

Una política d’habitatge (també metropolitana) que se centre en la promoció pública d’habitatges en lloguer, seguint les passes d’Euskadi, sembla un altre pilar bàsic. El creixement exponencial del Port proposat amb l’ampliació nord suposa enormes costos ambientals i un entrebanc a qualsevol intent seriós de definir una estratègia sensata nord-sud i est-oest de la façana marítima, estratègia al si de qual el PAI del Grau s'hauria de revisar.

Pel que fa a la base econòmica urbana i metropolitana , s’hauria de renunciar a una malaltissa dependència del turisme urbà i desenvolupar la seua vocació de capital de serveis avançats a les empreses, aprofitant els nombrosos i poc aprofitats recursos tecnològics ja existents. El dens teixit industrial metropolità podria afavorir un pacte industrial metropolità (ja assajat a l’àrea metropolitana de Barcelona) basat en cadenes de valor i en la cooperació flexible, seguint, potser, el model d’Ibi. Finalment, reforçar la classe creativa, prioritzar el sectors culturals (l’economia taronja) i aprofitar els avantatges del disseny sembla una estratègia compatible i complementària.

L’existència de ciutadans i barris de segona i tercera demana abandonar la demencial política de PAI i mamprendre programes de rehabilitació física i social que podrien agafar com a referència la Llei de Barris de Catalunya. D'altra banda, la participació pública, amb projectes prèviament estudiats, hauria d’abandonar la flaire propagandística i arbitrar fórmules eficients que no alenteixen massa els processos.

Aquestes propostes, voluntàriament limitades a la ciutat i la seua àrea metropolitana, no exhaureixen ni de bon tros els temes (com ara, la política del centre històric, la memòria col·lectiva i un llarg etc.) però pense que poden ajudar a definir una ciutat del “post-COVID” lliure de llocs comuns i ocurrències oportunistes. Sóc conscient de les fortes o fortíssimes limitacions financeres imposades per l’epidèmia i de la força del interessos que reclamen les closes de l’estat per a tornar a la situació prèvia de Nadal del 2019. Interessos que interpretaran el càntic coral d'“ara no es el moment” davant de qualsevol intent d’emprendre nous camins, sempre més arriscats. Tot plegat, els governs locals estaran sotmesos a fortes pressions.

Al remat, la pregunta que ens fa por és si es donen les mínimes condicions de consciència col·lectiva (una massa crítica mínima) i si hi ha alguna cosa semblant a un lideratge sense el qual tota aquesta reflexió (parcial i imperfecta) romandrà en el món dels somnis. Si no hi ha aigua a la piscina no es pot nadar però aquesta és, de nou, la meua ciutat, desitjada o desitjable. Mantindrem viva la flama amb el desig que els temps que han d’esdevenir-se i que han de reescriure uns altres, obrin nous camins. Com diu un bon amic meu, sempre tirem pedres sense trencar cap vidre, però tant de bo si aquestes ratlles serveixen per a alguna cosa. Salut i República.

És obligat d’ entrada recollir un vertader clamor: l’ urgent diagnòstic (sense  concessions) d’una sanitat pública que, malgrat l’enorme esforç i la generositat d’un personal sanitari que ha donat la més destacada lliçó, s’ha vist clarament impotent i insuficient  per a fer front a la pandèmia. Els retalls que seguiren a la crisi de 2008 i les privatitzacions debilitaren massa el sistema públic de salut.

No és demagògic apuntar, per exemple, que Alemanya, amb 82’3 milions d’habitants,  sols tenia el 10 d’abril 53’1 morts per milió d’habitants (i Portugal 69’4) davant els 437’7 d’Espanya. També ha estat massa elevat el personal sanitari infectat, així com la mortalitat de les residències de majors. Alguna cosa no ha funcionat. En clau de futur confie que s’haja pres bona nota que la salut mai no pot ser un negoci, i que s’actualitzen paràmetres i exigències de qualitat, s’incrementen els recursos de tota mena (incloent la investigació científica) i es pose fi al dantesc espectacle de les residències de majors.

La segona qüestió té a veure amb allò de com canviaran les nostres vides i, específicament, amb l’ anomenada distància social i l’ús de les noves tecnologies per al control de la mobilitat. En primer lloc, es lògic que mentre no hi haja una teràpia (medicació o, molt millor, una vacuna) l’única forma d’aturar la propagació de l’epidèmia siga el confinament i la minimització dels contactes de proximitat. És un cost que hem d’estar disposats a suportar tal com hem suportat i suportarem la propaganda oportunista de tota mena (sobretot de bancs i empreses de serveis bàsics), la baixa política ( n crescendo) i el bombardeig televisiu farcit d’infoxicació, recurs a la fibra sensible i, de vegades, mala baba de tertulians de tres al quatre.

Una cosa es estar disposat a suportar els costos per estricta responsabilitat i un altra ben diferent és que s’haja convertit en un lloc comú una expressió tan perillosa i estúpida com la “distància social”. De moment seria d’agrair que rebatejaren el palabro i el substituïren per “distància física temporal”. No és aquesta una qüestió nominalista. Les “precaucions”, la por a l’encontre, la policia del balcó i tota la faramalla -més enllà de la higiene recomanable– han de ser estrictament temporals i la nostra vida social ha de tornar a conrear i practicar la proximitat i els avantatges d’una vida urbana despullada al màxim possible dels excessos de la “cultura festiva” i la conversió de les ciutats en pura mercaderia.

Hem d’aconseguir ciutats on l’objectiu de “curar-se en salut”, amb una concepció ampla i integral de la salut (que inclou, a més de la salut estricta, els espais públics, l’entorn natural, les relacions socials, el treball, i l’habitatge) siga l’eix transversal de les polítiques urbanes. La ciutat en el seu conjunt és incompatible amb la distància social. Ni el transport públic, ni l’ensenyament, ni lacultura, ni les relacions personals (per posar sols alguns exemples) són compatibles amb una “distància social” que hauríem de foragitar tan prompte com siga possible. Tampoc cal aprofitar de forma oportunista l’epidèmia per a practicar “urbanismes tàctics”. Ampliar voreres i carrils bici no necessita cap justificació ni pot suposar-se que un menor ús (no desitjable) del transport públic “aconsella” aquestes mesures. No es pot caure en el parany de la distància social que, posats a dur les coses a l’absurd, també podria justificar ampliar les terrasses.

Benvigut siga l’increment forçat del teletreball i de les noves tecnologies d’informació, malgrat l’evidència de la bretxa digital que demostra que no tots som iguals ni disposem per igual de l’accés a les noves tecnologies. Cosa ben diferent és la utilització de la intel.ligència artificial i el 5G per a controlar la mobilitat. És un perill que aquesta mena de controls no siguen estrictament temporals o que no es mantinga l’anonimat, tot utilitzant les dades aconseguides per a altres finalitats. No seria la primera vegada. El Leviatan de Hobbes, Un Mundo Feliz d’Aldous Huxley, el Gran Hermano... La Nova Normalitat no pot ser, no ha de ser, un avanç en el control , ja excessiu, de la llibertat personal.

Pel que fa al “clima polític”, la crisi actual ha fet palesos alguns fets. El primer és el lamentable espectacle d’una dreta que juga descaradament al desgast i que sols amb la boca petita, molt petita, fa com que està interessada en  pactes de “reconstrucció”. El segon és el lèxic i l’escenografia innecessàriament bèl·lics, la centralització i el soroll que fa un Estat de les Autonomies, fill de la Constitució del 1978, que ha estat incapaç de resoldre satisfactòriament els conflictes territorials. Tampoc serà el moment, en opinió dels partits “constitucionalistes”, però aquesta crisi hauria de facilitar, d’una vegada, la reforma constitucional i el trànsit a un estat federal. La deslegitimació de la Constitució vigent i, amb ella, la de la monarquia imposada per Franco, és tan evident com necessària l’alternativa.

Si la pandèmia ha posat al descobert les febleses del sistema de salut i el perill de controls que perduren, també ha demostrat la vulnerabilitat d’un exèrcit de reserva de treball temporal i precari que ni tan sols ha pogut refugiar-se en els ERTO i que suposa més del 90% del nou atur registrat en la darrera Enquesta de Població Activa. Com que “no és el moment”, la patronal no voldrà ni parlar de la reforma laboral i fins i tot demanarà més “flexibilitat”, la qual cosa agreujarà la temporalitat i la precarietat. Febleses socials també evidents són els sensesostre, el barraquisme  i  l’habitatge reduït, precari i compartit, que no és precisament el millor per a passar el confinament. Quan una política d’habitatge que puga merèixer aquest nom? No tots som iguals, les classes socials hi són presents i la dimissió dels rics materialitzada en l’evasió fiscal (l’affaire Boluda com a exemple) no és precisament encoratjadora.

Si de l’economia es tracta, a hores d’ara ja podem albirar el que ens aguaita. Les darreres estimacions (que em semblen optimistes) parlen d’un quadre macroeconòmic esfereïdor per al 2020: un descens del 9’2% del PIB, un atur en l’entorn del 19%, un 10’34 % de dèficit públic i un deute públic del 115% del PIB. La “hivernació” i els efectes de les limitacions de l’estat d’alarma han provocat uns efectes catastròfics sobre l’activitat econòmica amb milers d’ ERTO i un fort increment de l’atur, que ha colpejat els més febles que no s'hi han pogut acollir. Quan finalitze el període del ERTO (encara que es prolonguen) molts d’ells esdevindran ERO i l’atur es dispararà. Malgrat l’escut del previst ingrés mínim vital i el reforçament dels serveis socials, la situació serà previsiblement molt dura.

Aquesta duresa guarda una relació estreta amb la nostra estructura econòmica, en què ja fa dècades que s’han pres camins erronis i especialitzacions que la fan especialment vulnerable. L’excessiu pes del turisme (incloent-hi l’anomenat  turisme urbà), de la construcció, de la restauració, del petit comerç, dels autònoms (molts d’ells falsos autònoms) i l’absurd menyspreu de la indústria (amb una automoció subvencionada) configuren una estructura econòmica feble. La crisi actual (molt pitjor que la del 2008) farà que moltes activitats no tornen a obrir .

El dilema que es plantejarà en la “nova normalitat” serà el d'aplicar allò  que “ara no és el moment” i, amb les closes del sector públic, “tornar” a repetir els errors o, tot fent de la necessitat virtut, aprofitar la crisi per a emprendre nous camins: el sempre anunciat i mai executat nou model econòmic. No és fàcil que es prenguen decisions en aquesta direcció, no sols per un problema de “mentalitat” i potència dels interessos a curt, sinó també perquè, com que tampoc serà el moment de modificar el sistema de finançament, la Generalitat Valenciana (i els Ajuntaments) prou faran amb parar (i pagar) el cost de la crisi. Tampoc sabem quin és el grau de convenciment al respecte dels nostres governants.

En el cas hipotètic que hi haguera alguna possibilitat, caldria posar com a prioritat, a banda d’ altres reestructuracions necessàries, el desenvolupament d’un sistema d’empreses industrials. La petita dimensió de la immensa majoria es pot superar amb serveis avançats i disseny proporcionats com una economia externa per la xarxa d’Instituts Tecnològics existents. I, com diu molt encertadament Josep A. Ybarra, “sols” cal creure que es possible donar una espenta, aprofitar l’experiència , fomentar l’externalització i la col·laboració interempresarial (bastint cadenes de valor) i utilitzar els recursos d’innovació. Sols així tenim possibilitats de fer un país més cohesionat i amb un nivell digne de riquesa i benestar social. Al remat, deixar sendes velles per novelles i fer de la necessitat virtut no es gens fàcil, però tal vegada pague la pena intentar- ho.

Aquests són dies on comencen a eixir, entre dubtes i incertesa, algunes idees al voltant de què és el que caldrà fer el dia D+1. Allò que res tornarà a ser igual ja comença a esdevenir un mantra en el qual molts (i m’incloc) ens refugiem, conscients de l‘enorme dificultat que té sempre esbrinar el futur en qualsevol dels múltiples vessants. Tanmateix, amb els intents de “repensar” el futur per a trobar una eixida en positiu a la crisi econòmica i social que ja ha pres cos i que previsiblement es farà l’ama de tot en la tardor, tampoc hi ha dia en què no aparega una expressió tan desitjable com, segons es mire, perillosa: tornar a la normalitat.

Una frase davant la qual cal prendre distància i preguntar-se de quina “normalitat” parlem. Perquè aquesta “tornada” pot ser un parany. Tant de bo si tindre un país lliure de contaminació (que es correspon amb una societat i una economia “hivernada”) fóra compatible amb un nivell d’activitat econòmica que ens lliure de tindre un exèrcit de reserva d’aturats insuportable. Caldrà cercar vies i models perquè no podem canviar qualitat mediambiental per atur com no podem canviar llibertat i intimitat per seguretat.

No, no em referesc a aquest repte (difícil però necessari) sinó a unes altres dimensions d’aquesta “normalitat” a la qual se suposa que “tots” volem tornar i en què els nostres benvolguts bancs i empreses de serveis ens aguaiten amb els braços oberts. Com que de propostes ja hi haurà temps de parlar i d'equivocar-se, tal vegada tinga alguna utilitat fer una petita llista de “normalitats” de les quals més ens val fugir. En format telegràfic, heus ací alguns elements poc o gens desitjables d’aquesta “normalitat”:

-Començant per l’ escala global, tot i la gravetat de la crisi, no hauríem de donar per bo que més de la meitat de la humanitat està sotmesa a unes condicions de vida que, a més de fer-la molt més vulnerable a l’epidèmia, previsiblement empitjoraran per la regressió econòmica global. Una pobresa i una misèria immisericordes (sense queviures, sense habitatge , sense aigua...) que és allò habitual en molts països d’Àsia, Àfrica i Amèrica i a la qual cal afegir les víctimes de les guerres “regionals” (Siria, la franja de Gaza, Líbia i un llarg etc.) i els milers o milions de refugiats (per guerra o per fam) pels quals paguem, entre altres a Turquia, perquè  “els retinguen”. Les xifres, doloroses, de la pandèmia empal·lideixen al costat d’aquestes bondats tan conegudes com propenses a l’oblit d’un planeta radicalment injust. Si normalitat vol dir continuar acceptant  aquest estat de coses, no hauríem de desitjar tant tornar- hi.

-Baixant una mica d’escala, la vulnerabilitat també afecta països desenvolupats i semi-desenvolupats. La fragilitat del sistema sanitari dels USA (la salut és cosa del qui se la puga pagar) i l’existència de taxes de pobresa importants en les minories ètniques solen posar-se com a exemple, però en el segon “graó” del “desenvolupament” (Rússia, el Caucas, els Balcans, Romania, Bulgaria, Hongria, Eslovàquia, l’Europa mediterrània...) els percentatges de població marginal i/o en el límit de subsistència és tan elevada com el previsible increment del ja constatat estat del malestar. Un estat del malestar que fins i tot colpeja els països adjectivats com a rics. Tornar a la normalitat vol dir acceptar que, en el millor dels casos, la “reconstrucció” permetrà tornar a l’estat de pobresa i marginalitat del dia d’abans. Magnífic!!!

-Parlant de “reconstrucció” i d'Europa, descontextualitzar termes com el Pla Marshall (ja parlarem dels Pactes de la Moncloa) potser no ajude massa. És més senzill acceptar que la dinàmica històrica sempre és desigual en el temps i l’espai. L’Europa dels 28 (27 desprès del Brexit) està farcida de països que se solen anomenar “second comers”, un eufemisme que malgrat fer referència a situacions força dispars, vol posar de relleu l’existència de països amb estructures productives més febles on predominen sectors intensius en ma d’obra i baixa productivitat i amb governs amb forta “propensió” a despeses públiques només justificables en l’anomenat capitalisme d’amics.

-Aquesta dinàmica històrica explica (que no justifica) una profunda divisió entre l’Europa avançada del centre-nord i la menys desenvolupada del sud- est (els famosos PIG’s però també els adherits a la UE en 2004 en una maniobra política de l’OTAN). Una UE en què no tots estan en l’Eurogrup i que ja ha patit el Brexit britànic i el creixement dels euroescèptics aHongria, Polònia i altres second comers. Una UE que ja va demostrar en la crisi de 2008 la seua insolidaritat sota el lideratge del Bundesbank. Una UE que, de moment, obri l’aixeta del dèficit permès i sembla que no imposarà, com el 2008, el “bon camí” de la consolidació fiscal (control del dèficit) però que no vol sentir parlar de mutualitzar el deute comú. Una iniciativa vital per a la demanada “reconstrucció” a què obligarà, de segur, la depressió global que s’anuncia. Que la UE 27 tinga futur dependrà en bona mida de la resposta i la normalitat, tampoc pot ser tornar a la situació convulsa i confusa de la pre-epidèmia.

-Simplificant força, ara pertoca parlar del que passa més a prop. La situació no és precisament encoratjadora. No sols continuem en una fase d’estagnació de l’epidèmia sinó que les perspectives socials i econòmiques són prou esfereïdores. La tendència en l’ocupació el 2019 fou negativa i es multiplicaren els ERE. Amb la pandèmia, a finals de març el nombre d’expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO), instrumentats per a evitar a curt terme la catàstrofe, ja fregaven els 300.000 amb 1’6 milions de treballadors afectats. Si es té en compte que moltes activitats van tancar sense poder acollir-se als ERTO’, que son legió els treballadors temporals i precaris acomiadats i que quan acabe el període excepcional hi haurà una segona onada de destrucció de l’ocupació (les empreses “ajustaran” plantilles quan es recupere la “normalitat), el panorama per a cap d’any no és precisament  tranquil·litzador.

-En aquest context, tornar a la normalitat no hauria de traduir-se en una reedició dels Pactes de la Moncloa com a  instrument per a contenir la crisi i mamprendre la una i mil vegades anunciada reconstrucció. No és l’instrument  per algunes raons bàsiques. La primera perquè des del 1977 fins al 2020 ha plogut molt. Ni el panorama polític ni les causes de la crisi tenen massa a veure. En 1977 començava la transició (que no ruptura) i es coïa una Constitució a mida dels guanyadors del 1939 (Pérez Royo dixit). Una Constitució que, malgrat no convèncer els colpistes del 1981, va engiponar un Estat de les Autonomies al qual, a mig termini, se li trencarien les costures per mantenir la imposició monàrquica i evitar la necessària evolució cap a un estat federal com calia. En segon lloc, a hores d’ara no es pot convocar un “gran consens” perquè la dreta política i econòmica no està per la fena i perquè els governs autonòmics (amb més d’un president que no hi creu) són agents nous. Tornar a la normalitat no té res a veure amb ressuscitar un pacte obsolet. Calen unes altres aliances, malgrat el desig indissimulat d’alguns gurús (Felipe González, Rosa Díez o Aznar com a mostra) i d’una bona part de la patronal de provocar un govern de concentració i jugular qualsevol aventura.

-A més d’un altra aliança, tornar a la normalitat exigeix posar límit als poders fàctics de l’IBEX-25, reequilibrar competències i recursos en el sector públic, refer l’omnipotència dels organismes autònoms de Foment (Adif, Renfe, AENA , Ports de l’Estat, Costes...), deixar que es faça un referèndum sobre la monarquia i impulsar sense eufemismes la reforma de la Constitució. Tot això en paral·lel amb una revisió dels pilars de creixement econòmic i el desenvolupament de nous sectors. Una utopia prou millor que el retorn a la normalitat.

-S’ ha parlat molt del fet que la crisi ha posat en evidència la importància del sector públic. Com a mínim hi ha un sector on això és una exigència inajornable: el de la sanitat, incloent-hi les residències de majors. La salut no pot ser mai un negoci. La crisi ha deixat al descobert totes les vergonyes i ha obligat a intervenir al sector públic. Més sector públic no vol dir, però, més estat, més vigilància, més control, menys llibertat, menys autonomia. L’emergència no justifica un lèxic belicós i una posada en escena d’un comandament únic envolat de medalles i uniformes. Però, sobretot, aquestes “limitacions” han de ser estrictament temporals i no formar part de la normalitat.

-La crisi també ens ha deixat algunes evidències que pertanyen al món del cinisme o de les ironies de la història. Hi ha per donar i vendre però, per no parlar dels excessos patriòtics d'allò de “el mejor país del mundo”, em quede sols amb algunes. La primera, el “lapsus” de presentar una família nombrosa amb onze fills(!!!!), com a exemple de resiliència al virus. La segona, la manca de ma d’obra estrangera per a collir la fruita, cosa que no sé si explicaran els de Vox als seus votants de Múrcia, Andalusia i Extremadura. La tercera és la magnífica denúncia feta per J. A. Ybarra sobre les cosidores de calçat d’Elx reconvertides de dones submergides en la sabata a productores de mascaretes. La quarta i última és l’amarga ironia d’escoltar que la CEOE no ha assistit a la reunió convocada amb els agents socials en protesta per la deslleialtat del govern que no l'havia “informat” prèviament del projecte d’establir una renda mínima provisional i transitòria, un derivat d’urgència de la renda bàsica que ja fa anys està damunt la taula. Després de la gran evasió fiscal de les grans empreses coneguda per toos, de l’amnistia fiscal de Montoro, de les SICAV, de les portes giratòries, dels negocis de la Llotja del Bernabeu, dels rescats bancaris, de l’affaire de les autopistes radials de Madrid i de tanta demostrada solidaritat, esquinçar-se la vestimenta és un exercici de cinisme difícil d’igualar. Viure per a veure.

-I, last but not least, tornar a la normalitat a casa nostra, al País Valencià, no hauria de suposar que tot canvie perquè tot continue igual. Cal molta més ambició perquè hem de mobilitzar actius. Posem-nos a la faena i deixem de parlar d'un hipotètic nou model productiu quan fins a l’inici de la crisi epidèmica es confiava que el turisme i la construcció “impulsaren” una economia de baixos salaris, baixa productivitat i elevada temporalitat i precarietat. Hi ha uns altres sectors, unes altres potencialitats, però cal credibilitat i il·lusió per fer país i per a no ser una societat subalterna i una regió amb forta personalitat que no ha superat el Rubicó de l’Exposició Regional. Salut.

Es coneguda la recomanació de Sant Ignasi de Loiola que ens preveu que en temps de desolació o tribulació no convé fer mudança. Fent de la necessitat virtut i aprofitant l’avinentesa, jo gosaria dir que els temps de tribulació com els que ens afecten i afectaran, tal vegada siguen un moment propici per a repensar la ciutat en clau de futur. Estic d’acord amb Ramon Marrades en què tot aquest greu episodi epidèmic hauria de fer-nos més humans en un món que hauria (per necessitat i/o convicció) de ser distint. Un mon en què haguérem aprés algunes coses, com ara la interdependència i la importància del rol públic. I, seguint amb Ramon Marrades, un món on haguérem trobat l’antídot a la trampa de “canviar” llibertat per seguretat. Garantint la seguretat de ser nosaltres mentre fugim del perill de viure en un món segur en què el control de dades i moviments són temptacions perillosament totalitàries.

Em declare absolutament incompetent per a prevenir qualsevol mena de futur en termes de salut col·lectiva. Hi ha controvèrsia científica (com ara, la discussió sobre el “model” suec, de respostes “nacionals” diferents i, és clar, oportunismes de tota mena. Si hi ha alguna cosa clara, a banda de la incertesa temporal del final del malson, és que la crisi ens ha proporcionat algunes evidències.

La primera és l’evidència de que no tots som iguals davant la crisi. Els grups vulnerables de tota mena en raó a la renda o l’habitatge són una realitat esfereïdora que assoleix trets dantescos quan es tracta de països pobres, immigrants etc... Com sempre, la cosa va per barris, fins i tot en sentit estricte. La Topografia Médica de Valencia y su zona (1878) del doctor Juan Bautista Peset i Vidal és, malgrat el temps transcorregut, una lectura recomanable i, malauradament, aplicable.

La segona evidència és que quan les coses no venen de cara, es demana al sector públic que “resolga el problema” i aleshores se'ls cau la careta als defensors fins fa no res del retall de l’Estat del benestar. Igual que la dimissió dels rics ( l’evasió fiscal protagonitzada per l’IBEX 25 i altres insolidaritats) genera un somriure amarg davant de proclames patriòtiques, propagandes irritants de tant com ens aprecien bancs, elèctriques o cadenes de televisió i iniciatives suposadament solidàries.

La tercera és la dolenta interpretació feta del “mando único” amb un llenguatge i actituds bel·licoses en extrem i una “coordinació” amb les autonomies que deixa ben a les clares l’escassa convicció (nula en la dreta política) en la diversitat d’un Estat plurinacional. La quarta és que se’ns ve damunt una crisi econòmica i social sense precedents, probablement pitjor que la precedent de 2008-2013, en què l’increment de l’atur (que ja es registra), les fallides d’empreses, un increment de la janotable desigualtat social i un dèficit públic que creixerà de forma exponencial seran moneda corrent.

Davant d’aquesta malaurada certesa de la qual sols ignorem el grau del desballestament que assolirem, no es pot, lògicament, fer la política de l’estruç. Res  m’agradaria tant com veure decisions solidàries (sense  fugir de la diversitat) i una resposta europea que ens faça oblidar tant el trencament nord-sud com  l’experiència de l’austericidi i que, al mateix temps, allunye la possibilitat d’una crisi irreversible de la UE.

Com que tot açò ultrapassa en molt el discerniment i les capacitats d’un servidor, em limitaré amb tota la modèstia i humilitat de que sóc capaç a apuntar algunes idees sobre com podríem aprofitar aquesta peculiar pesta per a prendre nota i canviar algunes prioritats des de la perspectiva local o, si fa no fa, glolocal.

Aquestes idees vull que comencem per una habitual prèdica en el desert. Quan hi ha crisi sempre es produeix la resposta de tancar portes i cadascú a sa casa i Déu en la de tots. Recepta errònia a tots els nivells que té també el seu corol·lari en la “proximitat”. Potser, vist el que se’ns ve damunt, puguem superar la caspa mental i els particularismes i dissenyar les polítiques (quasi totes) amb una visió metropolitana. Hi ha sinèrgies, economies d’escala i economies externes que no ens podem permetre el luxe de sacrificar per mantenir estúpids i anacrònics particularismes i regnes de taifes. Com que en el fons i en la superfície aquest és un tema “cultural” i canviar el xip costa molt, la Generalitat té la competència per a seguir la via francesa i traduir en diners la cooperació “voluntària”. Sols quan hi haguera solucions supramunicipals s’activaria el flux de suport financer. Les sinèrgies i estalvis de segur que compensarien amb escreix la despesa. No cal esperar que “qualle” ni el Ptival ni una Llei de Mancomunitats obsoleta abans de posar-se en marxa. És només una idea.

Deixant de banda (que no menystenint) l’escala apropiada d’actuació, hi ha algunes idees addicionals en l’àmbit social, econòmic, urbanístic i financer (per aquest ordre) que poden ajudar a la tasca ingent de “reconstrucció” que ens aguaita. En primer lloc, confie que hi haja acord al voltant de l’urgent necessitat de posar el focus –a tots els nivells- en la població de més edat. No es resol el tema amb el fet que cada municipi tinga una “delegació” de serveis socials o inclús de “persones majors”. Necessitem una política global, metropolitana, que assegure una atenció de qualitat sanitària i geriàtrica. Que aprofite la voluntarietat dels jubilats per a donar cos a una política “d’envelliment actiu” (bonic eslogan) que vaja més enllà d’oferir activitats culturals que s’enfronten a una demanda creixent però que desaprofiten capacitats i experiència de part de les denominades classes passives. Si la nostra piràmide d’edats s'assembla cada vegada més a una àmfora, caldrà agafar el bou per les banyes. A més, igual que amb el tema ambiental, aquest és un sector d’ocupació i activitats de futur i, alhora, qualificat (personal sanitari especialitzat, fisioterapeutes, esport i alimentació etc...).

A cavall entre els àmbits social i econòmic, alguna cosa de nou hauríem de fer amb el tema de l’habitatge. No es tracta –sols- de donar resposta als ciutadans de tercera. Els PAI especulatius no són cap eina ni solució. Ja s’ho faran (sense ajudes). L’objectiu crec que hauria de ser un ambiciós programa de rehabilitació d’un parc immobiliari que la reclama a crits i l’ augment  de l’ oferta d’ habitatge públic en lloguer seguit el model d’Euskadi. Intervenció pública i/o de cooperatives, tant en rehabilitació com en nova construcció, per a la qual cal una agència metropolitana (l’habitatge és un tema necessàriament metropolità) que pose ordre també en el mercat dels lloguers. Els “observatoris” són fer com que es fa  i les ajudes i els subsidis continuen deixant la iniciativa en mans privades. No cal dir que una política d’habitatge activa forma també part d’una eixida a un sector especialment colpejat per la crisi actual.

Si d’economia parlem, la “reconstrucció” ha de tenir un accent que es diu “requalificació”. No podem continuar amb una estructura econòmica en què predominen sectors intensius en mà d’obra, de baixa productivitat, baixos salaris, molta temporalitat i una precarietat que fa vergonya. El turisme, la restauració, la construcció i els serveis no avançats (el petit comerç, el treball a domicili etc..) han de deixar de ser els que determinen el nostre perfil productiu. Entre altres coses, perquè, com diu encertadament Miquel Puig , “els salaris baixos no generen prou ingressos fiscals per compensar el que la societat es gasta en les persones que els perceben. És a dir, en la mesura que el sector turístic contracta mà d’obra molt barata (i fins i tot els hotels de luxe ho fan, com denunciava fa poc TV3), constitueix un sector subvencionat que resta valor en comptes de crear-ne”... I això és extensible a una estructura productiva com la nostra. A més, la crisi ha fet palesa la facilitat amb què es destrueix ocupació en aquests sectors. I res tornarà a ser igual o no hauria de tornar a ser igual.

Llavors, què fem?. Doncs, d’entrada plantejar la política econòmica o de promoció econòmica a escala metropolitana i posar en el centre la requalificació del sector productiu: racionalització dels espais logístics metropolitans (hi ha prop de 80 polígons industrials en l’àrea metropolitana) però, sobre tot, un pacte industrial que fomente la cooperació per projectes conformant cadenes de valor així com la formació professional dual, els serveis avançats a les empreses i la utilització dels notables recursos tecnològics dels que disposem (Ainia, Ibv, Ite, Itema, Iti, Aido, Institut de Biologia Molecular, Ivia etc..). No tinc res encontra de lanzaderas i starts up però sorprén la poca atenció que es posa en la pràctica i potencialitat d’aquests instituts tecnològics. Cal mobilitzar també la de vegades somnolenta universitat perquè siga una part molt més activa d’aquest procés de requalificació.

Un altre sector prioritari és el de la denominada “economia taronja” (activitats culturals, indústria creativa i disseny ) que no sols genera cada vegada més valor afegit sinó que, a més, constitueix el caldo de cultiu d’una innovació transversal. És obvi que els sectors “tradicionals” han d’experimentar un procés d’aggiornamento igual que l’administració, local i autonòmica, hauria de posar-se les piles i reestructurar-se per a no ser mai una rèmora. Però tot això demana reflexió i debat i, de moment, supera l’objectiu d’aquestes ratlles que no és un altre que oferir algunes idees de possible superació de la crisi. Hi haurà temps de parlar-ne.

El temps de crisi que vivim i viurem són també bons per a repensar alguns temes de caire urbanístic-territorial. La paràlisi immobiliària pot ajudar a qüestionar alguns PAI especulatius com ara els del Grau o Benimaclet. El Port ja ha anunciat la “moratòria” de l’ampliació prevista, l’operació de Mestalla està de nou en via morta i Foment ha ajornat l’informe sobre el túnel passant. Tot són oportunitats i em sembla especialment interessant la proposta feta per Josep Lluís Miralles al juliol del 2019. Es tractaria bàsicament de redefinir l’operació ferroviària i substituir el túnel passant  que emergiria a Alboraia camí de Sagunt (i afectaria molt l’Horta Nord) per una variant que, passant per l’aeroport, aprofitara les servituds del by-pass per a fer una circumvalació ferroviària fins a Sagunt. La proposta no és cap boutade i està recolzada per un  minuciós estudi.

Evidentment, posar fi al malson de l’absència d’un transport metropolità adient, mantenir la política de corredors verds metropolitans, impulsar l’ús del transport ferroviari de persones i mercaderies, canviar la tendència del predomini de vehicles privats i camions, i prendre mesures perquè, malgrat la desitjada i necessària tornada a la “normalitat”, continuem disposant d’aire de qualitat em semblen uns altres objectius raonables .

Arribem, per fi, a la clau de pas financera. Tothom sap que amb l’esperada brutal caiguda d’ingressos i una despesa pública disparada per a atendre a persones i activitats colpejades per la crisi (que són majoria), el dèficit públic local i autonòmic creixerà de forma exponencial. Com se sol dir, pinten bastos i les polítiques adés suggerides són despeses addicionals (corrents i d’inversió). No hi ha cap recepta màgica però no hauríem de renunciar al futur. Sols una economia i una societat “reconstruïdes” poden tornar un endeutament que hauria de finançar-se  a llarg termini sense menysprear canvis en el sistema fiscal que ens aproximen a allò que hisenda som tots. No són temps per a la dimissió dels rics i sí d’arrimar el muscle de forma proporcional (però tots, que és un dejà vu el que sol passar).

Molts temes han hagut de quedar, de moment, al calaix. I dels que he pogut parlar sols he tractat d’aportar alguna idea, per si convé. Per finalitzar, voldria recordar, també és una prèdica constant com la de l’àrea metropolitana, que som o hauríem de ser cap i casal i que tenim una llengua i un país que ja anem fent i al qual alguns no renunciem. Salut i república.

Des d'aquestes pàgines d’opinió he insistit unes quantes vegades en l'erroni paper que, en la meua opinió, ha jugat el PSOE des de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. La “modificació” de l’Estatut de Catalunya, aprovat amb totes les de la llei, fou el que inicià el procés de deslegitimació, fent créixer la desafecció. En dates més recents i aprofundint en l’estratègia equivocada, el PSOE optà per acompanyar i fer costat a Rajoy en la dèria del “conflicte català”, amb l’aplicació del 155 i totes les bestieses que se'n derivaren, començant per un procés “garantista” que imposà penes de presó injustificades i desproporcionades sota l’eufemisme de la sedició i de que no eren presos polítics. En resposta al darrer recurs, el Tribunal Suprem acaba de reafirmar-se en dir que el procés adosé nomenat “ no se han criminalizado ideas” (sic).

Aquesta postura respongué al nacionalisme espanyol no acceptat (sols són nacionalistes “els altres”) de bona part de la militància del PSOE i també, i sobretot, de bona part dels seues dirigents. A data d’avui als històrics Felipe Gonzalez, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra etc.. s’han afegit un sobradament conegut Josep Borrell i alguns dels anomenats “barons” com ara Garcia Page, Fernández  Vara, o Lambán, per no parlar de Susana Diaz. El mateix Sánchez (voluble i erràtic) ha defensat una cosa i la contrària. Un error estratègic, perquè aquest país no es pot governar sense Catalunya ni Euskadi i encara està per veure el cost polític d’aquesta trista i perillosa opció.

El segon error greu del PSOE ha estat sense dubte un incomprensible ajornament en la formació d’un govern amb Unidas Podemos malgrat que comptaven amb l’abstenció d’ERC i PNB. Des de juny de 2019 fins gener de 2020 han estat sis mesos estúpidament perduts que han acabat (fent de la necessitat virtut) amb l’únic govern possible però amb una dreta extrema (PP i també Ciudadanos, que malgrat el desastre electoral manté postures “constitucionals” radicalment espanyolistes) i una extrema dreta (Vox) que ha assolit 54 escons. Ironies de la història, el suposat autor d'aquesta preclara estratègia de pactes (Ivan Redondo) ha estat premiat.

Comptat i debatut, és cert que el futur és més important que les hemeroteques i les videoteques i amb el difícil compromís d’ERC, el tarannà conciliador del PNB i l'abstenció o el vot a favor d'altres grups, al final tenim, ja era hora, un govern que promet polítiques socials d’esquerra i diàleg per a resoldre el contenciós català. L’esdevenidor és incert, entre altres coses perquè, com tractaré d’explicar, l’assetjament de la dreta extrema i l’extrema dreta ha començat amb fúria i no sembla que vaja a amainar.

Si algú pensava que l’acusació al nou govern d'“entreguismo” a comunistes i separatistes i de ser presoner d’aquests (incloent Bildu, grollerament identificat amb ETA) era sols fruit de la tensió d’investidura, s’equivocava. El que s’ha declarat és un setge ferotge amb el qual es tracta de no deixar ni un moment de tranquil·litat al nou govern, de judicialitzar -encara més– la política i que aquesta aventura siga com més breu, millor.

Un setge protagonitzat, per suposat, pel bloc “constitucionalista” a qui importa una bleda una Constitució que s’oposa a modificar (per evident que siga la necessitat) i que sols utilitza com a projectil de guerra (com la sagrada unitat de la pàtria), mentre que sense cap rubor parlen de democràcia i de separació de poders quan practiquen  i promouen valors contraris a la Constitució vigent i practiquen l’escac (al seu favor) amb el poder judicial. Evidentment, la dreta extrema i l’extrema dreta són coherents en la defensa dels interessos dels que els donen suport. Res de pujar els impostos, res de desfer part de la darrera reforma laboral... Més enllà d’aquesta no dissimulada defensa (allò de l'Ibex no és cap boutade), el seguit de virulents atacs al govern i la defensa d’un “projecte” profundament reaccionari i sovint inconstitucional és el pa nostre de cada dia.

En aquest assetjament estan, a més, molt ben acompanyats per tres pilars bàsics: els poders mediàtics, el poder judicial i l’Església, tots tres poderosos aliats. Pel que fa als poders mediàtics el setge és tan evident com vergonyós: la gran majoria de les nefandes “tertúlies” televisives, incloent el galliner de la Sexta Noche o el programa de Risto Mejide (Todo es Mentira) ; l’ABC ; El Mundo; La Razón ; la “doctrina” impartida sovint per El País; OK Diario; El Confidencial;  Libertad Digital: la COPE i un llarg etc., conformen una constel·lació informativa que suposa un seriós entrebanc per a l’acció de govern. De vegades, sota l’excusa de l’objectivitat i del deure d’informar (Al Rojo Vivo, Objetivo...) es destil·len missatges interessats.

Els mitjans de comunicació i els opinion makers que es poden salvar de la crema son tan escassos com valuosos: eldiario.es, Público, Infolibre, El Intermedio (amb matisacions), Sánchez Cuenca, Pérez Royo, Pablo Simón, Lluís Orriols, Martín Pallín, Joaquim Bosch, Joaquín Urias, Manuel Castells... i algunes aportacions dels mitjans de comunicació catalans o d’Euskadi.

El conservadorisme eclesial no és cap secret i, si abans era Rouco, ara és l’ínclit Cañizares el que ens delecta amb homilies i pregàries estrictament reaccionàries, tot arrenglerant-se amb l’extrema dreta en la defensa d’Espanya, la ideologia de gènere, el pin parental i tota mena de destrellats.

La tercera pota del desficaci i de l’assetjament és el poder judicial. Sobre el paper, qualsevol demòcrata accepta la necessitat i importància de la separació de poders i de la independència del poder judicial. Ara bé, quan hom constata el caràcter fortament conservador de la fiscalia i la judicatura, així com els mètodes de selecció i la intel·ligent política practicada pel PP per a determinar la “composició” dels òrgans judicials, la cosa comença a tindre molt poca gràcia. Seria socialment saludable que es feren públiques les trajectòries dels components del Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, la Junta Electoral Central i la cúpula de la Fiscalia de l’Estat. Més enllà de la toga i de la presumpció d’imparcialitat, el ciutadà té dret a conèixer  la composició dels òrgans judicials i les dèries, fòbies, filies i lleialtats dels seus components. Sense una renovació en profunditat (que la dreta evidentment no vol) , la separació de poders esdevé un eufemisme.

L'actuació dels òrgans judicials ha esdevingut cabdal (i no en positiu) i encara ho serà tant o més. La llista de qüestions no és precisament breu: el judici del procés i la sentència condemnatòria; el judici a Trapero; la negació a Oriol Junqueras de l'escó d’eurodiputat i el suplicatori al Parlament Europeu en els casos de Puigdemont i Comín; la inhabilitació de Torra, que ha provocat la implosió del govern català i que posa en perill el pacte de govern assolit a Catalunya i a Espanya...

D'altra banda, la dreta extrema i l’extrema dreta han obert tantes guerres mediàtiques com han pogut i en poques setmanes han afegit al conflicte català la polèmica per la possible reforma del Codi Penal, la demagògia del pin parental amb la utilització de tota mena de mentides (ara anomenades fake news) o l’affaire Guaidó/Ábalos en què les institucions de Madrid han estat utilitzades grollerament com a ariet. El nomenament de Miguel Angel Rodríguez per part d’Isabel Diaz Ayuso assegura nous i intensos enfrontaments.

Els bàrbars de Kavafis no han arribat de sobte. Ja hi eren. Però amb el poder mediàtic, eclesial i judicial, nomas la radicalitat i la claredat, sense cedir ni un pam, poden trencar el setge.

Començaré dient que aquest article és molt d’agrair perquè no sovintegen  formulacions coherents que proposen un camí comprensible i alhora engrescador. Continuaré afirmant  el meu consens bàsic sobre allò escrit. No puc estar més d’acord amb moltes de les coses que allí es proposen: fer més amable la ciutat, posant com a eina bàsica un ambiciós Pla Verd; una connexió natural entre els barris i l’àrea metropolitana de València; una estratègia per a la façana marítima des de Sagunt a Cullera on s’integre la transició port-ciutat des de la sostenibilitat i el respecte als drets de la ciutadania a un futur molt menys agressiu (interessant la darrera reflexió de  Joan Romero). Una estratègia on es posen en valor el Parc de Desembocadura del Túria, la definitiva recuperació de l’espai públic de la Marina, la rehabilitació integral del Cabanyal però també de les castigades Malva-rosa, Natzaret, la Punta i Pinedo.

Completen la proposta la renaturalització de l’exitós Passeig Marítim, l’adequació ambiental amb ús públic del nou llit del Túria i la lògica connexió entre el Jardí del Túria, el nou llit i l'Albufera. La ZAL hauria de ser el corredor bàsic de connexió tot i que sembla que el tema -sempre els fets consumats!!!- és irreversible . Si el Jardí del Túria (encara per finalitzar en el seu enllaç amb el Parc de les Riberes, en la resolució del tram central i en el Parc de Desembocadura) fou el projecte estel·lar dels 80, la proposta de Ribó (que també inclou l’eliminació dels plàstics i la  recuperació de l’aigua i les fonts en la vida urbana), hauria d’estar damunt la taula dels polítics locals i autonòmics.

Un projecte, doncs, que posa les llums llargues, que mira a mitjà termini (rara avis) i que pot concitar un notable consens. La qual cosa no té perquè  eliminar la sana discrepància puntual o l’apunt d’algunes idees-força complementàries, discrepàncies puntuals i suggeriments addicionals que tal vegada justifiquen aquestes ratlles. Pel que fa a les discrepàncies, la creació d’hàbitats naturals i saludables a la ciutat (empresa difícil però necessària) es veu acompanyada en la proposta  pel foment de l’agricultura ecològica i els horts urbans, en la línia del paradigma del quilómetro zero.

Incrementar el verd per tot arreu, com es proposa, és política més que plausible però no està de més recordar que una visita a Mercavalència o Mercapuig permet comprovar com els circuits d’abastiment alimentari són globals. Si som capital mundial de l’alimentació, caldrà treballar per una alimentació saludable, i hi ha treball per a donar i vendre. Tal vegada convindria posar més l’accent en la difusió cultural i no tant en “accions”. Només canviant el valors mitjançant l’educació obtindrem rèdits de futur .

També em sembla absolutament pertinent que es vullga potenciar un espai en perill com és el de l’Horta, però aquest és un tema metropolità (caldrà tornar a dir-ho?) que ja té instruments (la Llei de l'Horta, el PAT), que demana molta transversalitat, una regeneració socioprofessional, una D.O. i moltes altres iniciatives, també pressupostàries (quant estem disposats a pagar per “salvar” l’Horta?). Assegurar la viabilitat i la continuïtat d’aquest espai de gran valor -que qualsevol país civilitzat no deixaria morir- és tasca que demana una voluntat política inequívoca, molt d’esforç i imaginació i , si se’m permet, un comandament fort i identificable, lluny de solucions assambleàries però compatible amb la informació i la participació.

Però l’Horta la tenim a dos passes de la Ciutat i es poden oferir terres i coneixements als urbanites desitjosos. A Alboraia, a Godella o a qualsevol altre lloc. No cal  promoure horts urbans als barris de la ciutat (sí espais  públics verds amb l’aigua com a al.licient) ni dedicar la plaça de l’Ajuntament (a tir de pedra del Mercat Central) de forma periòdica a la venda de productes d’horta ni convertir-la en un sequer d’arròs, amb paelles “populars” incloses. Aquesta és la meua única i humil discrepància, per si s’escau.

En el segon capítol -el de suggeriments- , ja entenc que en un article de premsa no es pot parlar de tot i que la cimera del clima era el context adequat per a exposar la proposta. Tanmateix, estic segur que Joan Ribó estaria encantat d’integrar en la seua proposta una altres elements complementaris. Alguns inclús del mateix ordre jeràrquic. Una ciutat verda però també una ciutat que vullga jugar algun paper com a ciutat líder d’un projecte de país i cap d’una àrea metropolitana que cada vegada és més urgent i son més alts els costos de no comptar amb un govern metropolità. Una ciutat que es prensa seriosament la castellanització i fomente la cultura (sense adjectius) i l'autoestima aliena a la sacrosanta tradició i al conreu de “lo nostre”. Una ciutat centrada en la línia de la modernitat i el disseny (haurem de traure-li suc a la capitalitat mundial del disseny). Finalment, la ciutat de  València haurà de trobar nínxols de creixement econòmic  distints al taulell i a la voracitat turística i haurà de ser també referent no sols en polítiques verdes sinó també en les inclusives, per a ser una ciutat més justa on desapareguen, entre altres moltes coses, els campaments  nocturns de gent sense sostre de l'antiga delegació d’Hisenda o al recer  el Jardí de les Hespèrides, per citar nomas dos exemples.

Seria d’ agrair que els nostres governants actuals acabaren de definir i escriure unes línies bàsiques de govern pensant sempre, com fa l’article de Joan Ribó, en el mitjà termini. Estem orfes de pensament sobre la ciutat. Benvinguts siguen, com als 80, els referents explícits d’on volem anar i què volem ser. Els Blacks Fridays, Ciber Weeks , Nadals i Reis sols són una buidor plena de consum gregari. Com deia fa poc Juan  Jose Millás “la iluminación navideña de las calles es un reflejo de la oscuridad moral reinante”. Ni buidor ni foscor, el que ens cal es nostàlgia de futur, il·lusió i treball. Reivindiquem el dret a somniar, amb els peus a terra, és clar.

Engels publicà el 1887 la seua “Contribució al problema de l'habitatge”. En la restauració borbònica (1874-1931) “la qüestió de l’habitatge” fou un dels principals ingredients de la “qüestió social” que tant preocupava les classes benestants perquè era un perill potencial per a la seua supervivència. En la postguerra, la situació empitjorà i l’estat franquista, a banda de deixar proliferar el barraquisme, tractà d’aplicar la democràcia orgànica i resoldre (sense èxit) el problema a colp de “grupos” que poblaren les nostres ciutats de la mà, entre d’altres, de l’Església, l’Obra Sindical del Hogar i algunes grans empreses que feien habitatges per als seus treballadors.

A partir del 1956, amb l’Instituto Nacional de la Vivienda, es consolida la política d’incentivació de la demanda (la legislació d’habitatges protegits) que, amb la col.laboració primer del Banc Hipotecari i de les caixes d’estalvi i després de tot el sistema financer, ens va convertir en un país de propietaris al temps que prenia forma i consistència la connivència dels poders polítics i dels nostres benvolguts promotors d’insaciable voracitat. A hores d’ara el tema està, com se sol dir en “l’agenda política” des de que el boom immobiliari (2003-2008) i la crisi posterior (2009-2013) van fer fora un percentatge rellevant dels potencials demandants i es va incrementar de forma important la taxa de desnonaments.

La situació, encara avui, resta lluny de resoldre’s i des de la instància política s’apressen a anunciar canvis. De moment, en el context d’un procés de lamentable fragmentació i burocratització han tingut a bé, la primera en la front, separar (tant en la Generalitat com en l’Ajuntament de València) les competències d’habitatge i urbanisme (error majúscul en dissociar la regulació del sòl i la producció d’habitatge) per a donar a entendre que s’ho prendran molt seriosament. Sols resta saber si a més de limitar per real decret els preus del lloguer, de denunciar “l’emergència habitacional” i els desnonaments i d’esquinçar-se la vestimenta, hi ha en la famosa agenda política alguna cosa semblant a una política d’habitatge que es puga anomenar així.

De moment i pel que fa a la ciutat de València, la premsa informa que la regidoria d’habitatge d’Isabel Lozano treballa en l’elaboració d’un mapa que recull totes les parceles i solars municipals d’ús residencial que té l’Ajuntament per tot arreu (sic). Un mapa que, incloent-hi també els solars de propietat privada (per allò del Registre Municipal dels Solars) hauria d’haver- se fet ja fa temps.

Per allò de col·laborar, tal vegada siga útil, per començar, diferenciar necessitat i demanda d’habitatge. La primera és objectivable i depèn de variables demogràfiques, de la creació de noves llars de qualsevol tipus i, és clar, de l’obsolescència del parc, perquè hi ha habitatges que caldria donar de baixa i això n'incrementa la necessitat. Una altra cosa ben diferent és la demanda. Aquesta depén de la renda disponible (i del termini d’amortització si parlem de compra) i en funció dels preus d’oferta (assequibles o no) pot dividir-se en demanda solvent i insolvent.

La darrera está formada per tots aquells (i en són legió) que ja els agradaria disposar d’un habitatge digne (en propietat o, preferentment, en lloguer, que és més sensat) però que la butxaca no els arriba. En aquest grup hi ha, òbviament, el subgrup dels sense sostre que son, per allò del dret a l’habitatge, els destinataris de l’habitatge social (que no és, ull!!!, habitatge protegit normal).

La demanda “solvent”, al seu torn, es pot descompondre en demanda, diríem de “consum” (els que poden pagar un habitatge per a viure, siga com a millora o com a nouvinguts al mercat) i la demanda “d’inversió”, molt freqüent i important quan el mercat esta “calent” i pujen els preus de manera sostinguda. Aquesta pujada  mantinguda en el temps fa que l’habitatge esdevinga un actiu financer de major rendibilitat que altres actius i, en conseqüència, hi ha una desviació de capitals cap al sector, tot augmentant la demanda global. La demanda de “segona residència” participa de les dues categories (demanda de consum i demanda d’ inversió).

Pel que fa a l’oferta, aquesta és sempre oligopolística, la qual cosa vol dir que l’augment de l’oferta (que és el que sempre demana la dreta) no té cap efecte en la moderació dels preus. Un altre “mantra” molt generalitzat és que la culpa de l’increment dels preus sempre la tenen els que especulen amb el sòl, quan el preu d’aquest (com tota renda de monopoli) ve determinat pel que el promotor està disposat a pagar, i això ve determinat per les expectatives de guany.

El boom immobiliari del període 2003-2008 féu que es lligaren gossos amb llonganisses, però la dràstica caiguda derivada de la crisi de les subprime (primer crisi de liquiditat, després de confiança i, al final, crisi real) s'endugué per davant tot el sector i feudo trontollar un sistema financer farcit d’actius “tòxics” finançats irresponsablement. Des del 2103-2014, el sector torna a revifar (alguns opinen que massa) i en lloc d‘un nou model econòmic ens dediquem a la tradició (taulell i turisme) que no té res a veure amb les tres “t” de Richard Florida (talent, tolerància, tecnologia).

Han canviat, això sí, els actors  o agents. Parlant de la ciutat i la seua àrea i fins on m’arriba la informació -sempre imperfecta- de què dispose, en lloc dels insaciables i coneguts promotors immobiliaris els oferents són ara noves empreses creades o finançades per fons d’inversió que canalitzen un enorme cabdal de liquiditat. Vegem- ho amb una mica de detall. Els nous agents són, entre altres,  Momentum Reim (Harbert Management Corporation), Inmoglaciar (Cerberus), ASG Homes (ASG Capital Managment), Neinor (Lonestar), Aedas Home (Castlelake), Aelca i Via Celere (Värde), Q21 Real State (Baupost), Habitat (Bain Capital), Torre Ikon (Kronos Homes), AQ Acentor (Aquila Capital), Realia (Carlos Slim), Solvia (Intrum Holding Spain), Gestilar-Morgan Stanley ...També hi ha, és clar, agents “locals” com ara SDIN Residencial del Sabadell (pendent de “transferència”), Metrovacesa (amb actius “tòxics” del BBVA i Santander), Proyme o ICHomes (Sareb), Atitlan-Martin Navarro, Acciona Inmobiliaria, Iberdrola Inmobiliaria, OCHabitat, Amenabar, Livanto, Avantia, Quabit,  Inbisa, Insur, etc...

No cal dir  que els actius tòxics (a bon preu) de la Sareb i dels bancs incentiven la voracitat. Aquests fons d’ inversió s’han guanyat a pols el qualificatiu de voltors (l’operació d’Ana Botella a Madrid com a paradigma). Per si hi mancava un condiment, el mercat dels pisos turístics a les grans ciutats ha esdevingut un altre subsector potent on, a banda dels particulars, operen també els fons d’inversió. Un altre dia en parlarem de turistificacions i gentrificacions.

Al remat, la situació actual (i em referiré a la ciutat de València) podria caracteritzar- se per l’existència d’una demanda potencial insatisfeta per la dinàmica dels preus, d’habitatge  protegit i social i per l’existència d’ un conjunt d’operacions (PAI de Benimaclet, PAI de Moreras II, PAI del Grau, PAI de Quatre Carreres, Malilla  i Patraix, PAI de Vinival, operacions de Mestalla i la nova Fe, PAI d’Eugenia Viñas, etc...) que, a banda de múltiples operacions més puntuals, generaran a mig termini una oferta d’habitatge per a rendes elevades que s’afegirà a l’stock encara no venut  procedent del boom pre-crisi.

Amb els dèficits d’informació habituals (no sempre es concreta la dimensió de les promocions), una estimació prou a la baixa ens permet afirmar que a mitjà termini estem parlant d’un volum de prop de 9.000 nous habitatges, molts dels quals responen a la lògica de la demanda d’inversió que està lluny de qualsevol “necessitat” col.lectiva.

Per a passar de les declaracions més o menys solemnes als fets cal una política d’habitatge que agafe per les banyes el problema de la demanda insatisfeta o, el que ve a ser el mateix, la necessitat d’habitatge. Això implica conéixer aquestes necessitats mitjançant un estudi de demanda a escala metropolitana, que és la única rellevant. De forma paral·lela, un registre de solars públics i privats (encara  inexistent!!!) aplanaria el camí a l’acció probablement més estratègica: la disposició de sòl que, junt a les cessions legals, possibilite tindre un stock sobre amb el qual bastir una oferta d’habitatge públic en lloguer. Si, de pas, utilitzant la regulació, ens podem estalviar o redirigir alguna operació “singular” com ara el PAI del Grau i altres foteses, tant de bo. Allò de “València no està en venda” queda bé per a les manis però sense una política metropolitana d’habitatge, coordinada i no segregada de la regulació urbanística, tot es reduirá a un brindis al sol.

No es tracta d’ utopies com demostra l’experiència d’Euskadi, on el govern basc va a destinar entre 2018 i 2020 un total de 1.119 milions d’euros a l’habitatge front als 1.071 que té previst el govern central per a tota Espanya. Totes les promocions seran en lloguer en compliment d’allò establert en la Llei d’Habitatge del 2015 a Euskadi. A més, és obligatòria la reserva per habitatges protegits del 40% en les promocions en sòl urbà i del 75% en les operacions en sòl urbanitzable. Una voluntat política tan ferma com allunyada de receptes tan sospitoses com les contingudes en unes recents declaracions d’Alejandro Escribano que, per tal d’oferir “qualitat de vida per atreure capital humà”, animava els promotors presents en l’acte a promoure gratacels (com la ja aprovada Torre Ikon) en el futur barri del Grau i altres indrets. No és un problema d’altures (aquest seria un altre tema) sinó d’usuaris. L’habitatge protegit i/o social no està, com ja sabíem, en la seua agenda mental.

Per cert, fer un brindis al sol  i proposar “més  diàleg” en Catalunya “dins de la Constitució” és fer cas omís a l’evidència: la Constitució del 78 (on tot estava lligat i ben lligat pel franquisme) o es modifica en profunditat o cal un  nou període constituent. Seria d’agrair molta més claredat al respecte. Per descomptat, la dreta es negarà en redó a la modificació del nucli dur de la Constitució que exigeix la majoria qualificada. Llavors ....? Fer servir eufemismes és molt arriscat. D’acord, el primer és aconseguir un govern però el tema de la plurinacionalitat ni es pot furtar al debat ni es pot deixar sense resoldre.

En aquest context, parlem del país. Fa temps que pense que sols des de l’autoestima (que no folklorisme barroer -o no-) es pot albirar un futur que no siga el de una regió amb “forta” personalitat que no ha superat la síndrome d’ofrenar noves glòries a Espanya i que està molt prop de caure de forma irreversible en la subalternalitat i la irrellevància. Problemes de tota mena tenim per a donar i vendre però sense un mínim de consciència identitària no es poden mobilitzar voluntats i fer front als reptes. Per anomenar dos problemes que es presenten des de la Generalitat com a “bàsics”, ni el dolós infrafinançament ni l’humiliant retard del Corredor Mediterrani tenen capacitat d’arrossegar ni capacitat reivindicativa en absència d’una voluntat molt més explícita de “voler ser”. No és metafísica. Hi ha d'haver una massa critica de suport social a aquestes i altres reivindicacions i aquesta massa crítica sols es pot bastir des del conreu d’una identitat que prenga partit front a les preses de pèl i la irrellevància.

Per molt que tot açò semble que és fer volar coloms, sense un colp a la taula, sense una sacsejada que ens permeta gaudir de dignitat, la política valenciana s'assemblarà a un sainet mal representat i les nostres elits econòmiques, socials i polítiques no s’hauran guanyat el dret a ser considerades com a tals. Ara que està de moda parlar de la secessió dels rics podem parlar per analogia de la dimissió de les elits. Algú es creu que fer país paga la pena? Una universitat esclerotitzada i desconnectada, un empresariat pendent quasi exclusivament del seu compte de resultats i un poder polític poruc i acomodatici que té com a finalitat principal perpetuar-se no són precisament les millors armes per a reprendre la tasca. Joan Romero deia fa poc que “en los territorios con fuerte identidad nacional como Catalunya o el País Vasco, el nacionalismo español no es representativo. En los que  la identidad  nacional no existe o solo hay identidad regional, como en la Comunidad Valenciana, el nacionalismo español avanza”. Una evidència que no du enlloc o sols du a la resignació.

No hi ha receptes fàcils ni fórmules màgiques, però sí algunes idees força sobre les quals bastir un projecte col·lectiu seriosament amenaçat. En primer lloc, la llengua ha de ser una prioritat absoluta. L’existència d’àrees castellanoparlants o la presència de col·lectius procedents d’altres parts del món no pot ser una excusa. Cal aturar de forma dràstica el procés de castellanització i això exigeix un esforç contundent perquè a tot arreu es parle valencià, molt més enllà del seu ús normatiu a l’escola o de ser un requisit per a traure oposicions. Cal fer molt més costat a les iniciatives d'Escola Valenciana, les petites editorials que treballen per recuperar la llengua i cal fer d’À Punt un instrument de normalització. Hem de superar la perplexitat de què parlava Marquès i la disglòssia  an ben estudiada per Ninyoles. No podem continuar amagant-nos darrere d'allò de “perquè ens entenguen” que sols du, al remat, al fet que tots parlem en castellà. Hi ha mil i una formes de fomentar l’ús de la llengua a tot arreu. Però cal la voluntat.

La segona idea força és recuperar la tasca de fer país i fer front a les forces centrífugues especialment potents  al sud del país. Això exigeix posar fi al provincianisme i al provincialisme. No som tres províncies, som un país (volem ser- ho?). Del Sénia al Segura, amb la gran diversitat de paisatges i cultures que ens enriqueixen com no ho fan les estúpides ratlles provincials que des del 1833, des de Javier de Burgos, ens separen artificialment. Tenim una densa i estructurada xarxa de ciutats sobre la qual recolzar-nos per bastir relacions de cooperació, d’avantatge col·laboratiu. Recuperem les governacions del Vinalopó, de les Comarques Centrals, del Xúquer-Túria i de la Penyagolosa i fomentem “comarques de gestió” per agregació de les comarques “històriques” -sovint massa petites per a ser àmbits de planificació i gestió- però que han de mantenir la memòria col·lectiva. No ens calen les províncies ni les Diputacions, que són entrebancs de primera magnitud. La nova llei de Mancomunitats no resol el problema, ni de lluny. Amb una Generalitat i quinze o setze comarques de gestió anem ben servits. També si volem, és clar .

Una tercera idea força és recuperar la nostra identitat mediterrània com ens pertoca per la nostra història i formar part de l’Euroregió de la Mediterrània nord-occidental  a la qual la dreta renuncià per “catalanista” a principis del segle XXI, i inventar- se un  demencial eix de la prosperitat Madrid-València-Mallorca. Això lliga amb la quarta i darrera idea força. El país no pot quedar aïllat i el nostre aliat natural i històric que ens connecta amb Europa és el Principat. El País Valencià ha de tenir veu pròpia en la resolució d’un conflicte territorial que també ens afecta i que, per simplificar, prové del centralisme borbònic que des del 1707 ha anat incrementant  el seu pes. Acceptem que les trajectòries històriques dels tres regnes de la Corona d’Aragó han estat diferents però acceptem també que som una nació cultural i que hem d’estrènyer lligams de tota mena en lloc de fer de la Sènia una frontera mental i esdevenir una regió més, sotmesa al nacionalisme espanyol. Voler o no voler, aquesta  és la qüestió. Si més no, aquesta és la meua opinió i tant de bo si, per una vegada, s’obri un debat explícit. Ens hi juguem massa. Salut.

Les joies o, si es vol, perles d’hemeroteca / videoteca no es limiten a la vella proposta de “deixar governar” la llista més votada, proposta que deixa ben a les clares la seua supina incapacitat per arribar a acords operatius. Si per Sánchez fora no hi hauria cap govern de coalició i els pactes que han signat els socialistes en ajuntaments i comunitats autònomes han estat fruit d’una mala nit o, de nou, fruit de la més elemental àlgebra electoral. Els principis son làbils i negociables com bé deia Groucho Marx.

De tota manera, aquesta innovació no és ni de bon tros la més sorprenent ni decebedora. En aquest viatge cap al centre (Viaje a ninguna parte, com ja va dir Fernando Fernán Gómez), el nostre estadista s’ha despenjat amb la proposta de legislar la majoria de 2/3 per a escollir els òrgans de direcció de les televisions autonòmiques perquè, com digué explícitament, l’independentisme no manipule TV3. Fantàstic!!!! Una innovació autonòmica de primer ordre i un pas de gegant endavant cap a la negació de “l’enemic” .

Ja posats, com necessitava dormir tranquil, va tindre la feliç ocurrència de proposar canviar el codi penal per a introduir-hi el delicte de convocar referèndums “il·legals”. S’oblidà de les tèbies promeses federals, de la indispensable reforma constitucional i de tot allò que li pogueren retreure de complicitat amb els que volen trencar Espanya. Ja ho havia dit clar: Ahora España!!! Pedro Sánchez, el defensor d’una legalitat tramposa que el franquisme imposà en la Constitució del 1978 i que cap govern socialista ha denunciat. El nucli dur de la Carta Magna està blindat i ben blindat i no hi ha déu que el modifique perquè la dreta (totes les dretes) sap molt bé a què juga. El “bloque constitucionalista” és un desvergonyit invent i la foto d’Iceta, Borrell i Àbalos compartint càmera amb Casado, Rivera, Valls i Garriga (Vox) en la manifestació de Societat Civil Catalana és tota una declaració de principis.

Govern de la llista més votada, “control” de TV3, delicte de convocar referèndums il·legals... Esquerquè? Si el 10 N hi ha sort i no repetim la síndrome madrilenya, andalusa i murciana, mantindrà Sánchez aquest parar d’home d’Estat? Per si no se n’ha adonat, la Constitució, la monarquia i ell (i, per extensió, el PSOE) estan deslegitimats, i els fets parlaran tard o d’hora. El que no té cap gràcia és que hagen conduit la situació a un atzucac. Grazie mile.

En el darrer article parlàvem de l’anomalia metropolitana i de la cridanera manca de propostes per a conformar un govern metropolità seguint la tendència europea i el sentit comú. En absència de govern supramunicipal i en presència de la “lògica del mercat” el resultat és, en el cas de l’Àrea Metropolitana de València, la congestió metropolitana. Cal definir lògicament el terme de “congestió”. Tot i que habitualment es relaciona amb el trànsit, quan parlem de congestió metropolitana ens referim a un concepte una mica més ample. L’espai metropolità de València està congestionat perquè les infraestructures viàries i ferroviàries conformen un espai intensament utilitzat pels usos residencials, dotacionals i productius, uns usos que demanen noves infraestructures que indueixen noves localitzacions. Un bucle o espiral que demana a crits una definició operativa d’un “model metropolità” viable en termes de qualitat de vida i d’objectius i polítiques coherents i òbviament, supramunicipals. I, si no es massa demanar, un govern metropolità asimètric i flexible que pose una mica d’ordre i imaginació.

Parlant d’infraestructures, tal vegada convinga recordar als propensos a l’oblit una evidència històrica: el desenvolupament del capitalisme deixà de costat qualsevol classe de mercaderia o servei que no proporcionara guanys a curt termini, que exigira immobilitzacions de capital elevades o que tinguera un període llarg de maduració  de les inversions. Fou llavors l’Estat el que hagué d'assumir la producció d‘un bon nombre de bens i serveis imprescindibles per a la mateixa reproducció dels sistema. Les infraestructures de comunicació i les xarxes d’abastiment d’energia, aigua i gas (i també la salut pública, la instrucció, l’habitatge, l’ordenació urbana i un llarg etc.) exigiren la intervenció de l’estat i l’inici d’un conflicte continuat amb les classes dominants per poder bastir un sistema fiscal que la fera possible.

Amb freqüència l’estat creà les condicions de rendibilitat utilitzant els règims de concessió administrativa, la qual cosa indubtablement afavorí i possibilità els guanys del capital privat que es feia amb les concessions en allò que s’ha vingut a anomenar el capitalisme monopolista de municipi (el Marqués de Campo in memoriam).

Fou, sense cap mena de dubte, la socialdemocràcia la que millor interpretà les necessitats objectives de desenvolupament del sistema. Unes necessitats que ja havien estat apuntades per Marx quan parlava de la reproducció del capital i de la força de treball com a elements bàsics del desenvolupament de les formacions socials capitalistes. És clar que l’àmbit ara ha esdevingut global,  que el capitalisme ha sofert molts canvis qualitatius com ara el pes creixent del capital financer i, sobretot,  l’aparició de la  informació com a un element clau en l’estratègia empresarial i en les relacions de poder. Tanmateix, la intervenció del sector públic en les infraestructures i en els equipaments públics, que cal passar pel sedàs dels nous temps i les noves necessitats, continua tenint un rol estratègic.

Parlem del “bucle” infraestructures/usos. La infografia que s'inclou en aquest article fou publicada el 5 de Juny de 2006 (essent José Ramón García Antón conseller d’Infraestructures i Transport) i és un excel·lent reflex de la dèria imperant del creixement model anys seixantes, en la qual la infraestructura viària era clarament  predominant. De fet, en el gràfic no s’inclou la infraestructura ferroviària existent ni prevista, la qual  haguera fet encara més “dens” el plànol. La proposta era “modesta”: onze nous  eixos viaris que sumaven 60 km. i més de mil milions d’euros d’inversió, i a més, en “Actuaciones Previstas” hi ha per sucar-hi pa: un altre by pass (CV- 50), el tancament de la Ronda Nord per Albalat dels Sorells, l’accés nord al Port, la connexió Manises-Riba-Roja-CV-50, l’ampliació de la CV-35, etc. Un somni de ciment i un somni per a les empreses constructores.

Tot estava lligat i ben lligat en el Pla d’Infraestructures Estratègiques (PIE), 2004-2010 que, afortunadament,  no s’executà o ho feu de forma molt parcial.

Si prescindim de les propostes però afegim a la infografia la xarxa ferroviària de FGV i Rodalies de Renfe, obtindríem la consistent teranyina de què “gaudim” a hores d’ara on, a més, es donen suport mutu els usos públics i privats. Algunes xifres ajuden a comprendre l’ús intensiu del territori metropolità i la seua tendència, es podria dir inexorable, cap a la congestió. Segons el Pateval (o Pla d’Acció Territorial de València) en són 58 municipis i una població d’un poc més de milió i mig de persones. Si agafem l’Àrea Funcional de València definida en l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana, ja parlaríem de 76 municipis i 1.807.826 persones. Limitem-nos al Pateval i comencem la síntesi.

De entrada, sumant el sol urbà i urbanitzable, el grau d’ocupació del territori metropolità és notable: 9.776 hectàries de sòl residencial, 3.836 ha. de sòl per a dotacions, 4.161 ha. de sòl industrial i 698 ha. de sòl terciari. Un total de 18.471 ha. davant de 44.418 ha. de sòl no urbanitzable (bàsicament horta i tarongerars). De victòria en victòria!. Mentre que la població entre 1987 i 2007 augmentà el 20%, el sòl artificialitzat o segellat ho feu en un 60%. En l’Àrea Metropolitana hi ha 20 grans centres comercials a l’estil nord-americà que incrementen l’especialització funcional del territori, fragmenten l’espai i incentiven l’ús del vehicle privat. Pel que fa als polígons industrials podem avançar la xifra aproximada de 150 localitzats, alguns en la perifèria de nuclis urbans preexistents i altres “despenjats”. Més segregació de l’espai i més ús dels vehicles privats. Sense cap mena de planificació. Cada municipi té un o més polígons i no mira mai a l’altre costat de la ratlla del terme.

Malgrat el mite que gaudim d’un sistema de ciutats basat en la compacitat, sense comptar les edificacions aïllades, en l’Àrea Metropolitana hi ha (i la xifra està de segur infravalorada) 75 urbanitzacions de baixa densitat “batejades” amb prop de 55.000 habitatges amb els habitants potencials corresponents. Unes urbanitzacions que generen costos elevats (com la recollida de residus) i  que contaminen els aqüífers a colp de pous cecs.

Aquesta ocupació intensiva de l’espai ha tingut com a corol·lari la reducció dels espais agrícoles i específicament de l’extensió de l’horta, la qual ha patit tant el procés d’urbanització com la substitució pel tarongerar que permet treballar-se a temps parcial.

Tot aquest melting pot (on hi manquen zones esportives privades, escoles “deslocalitzades”  i altres grans equipaments, a més del gran hub del Port, de l’Aeroport, de la Fira, de les Universitats  i de les estacions d’Adif), explica un creixement constant de la mobilitat. El 1991, l’enquesta donava un total de viatges diaris de 2.250.906; una ràtio de viatges per persona i dia de 1’67; i un total de viatges mecanitzats d’1.738.770, dels quals el 66’20% es feien en vehicle privat i el 27’50% en transport públic. El nou Pla Bàsic de Mobilitat de l'AMV, aprovat el 2018 i sotmès a informació pública, confirmava, amb petits canvis, la continuïtat del model. Havien augmentat sensiblement el total de viatges (4.878.430) i la ràtio de viatges per persona i dia (2’59). S’hi mantenia l’esquema radial de corredors  amb molt poca interrelació entre aquests. Al nucli central (l’Horta), d’un total de 3.853.496 viatges diaris, els motoritzats suposaven 2.211.004 viatges i, d’aquests, el 68’3% utilitzava el vehicle privat i el 30% el transport públic.

Aquest  seguit  de números no és molt amable amb el lector però m’ha semblat imprescindible per a transmetre la idea d’una congestió metropolitana creixent, d’un espai relativament petit però farcit d’usos de tota mena  i d’una mobilitat que malgrat els esforços dels darrers anys (sobretot a la ciutat de València) encara està massa dominada per el vehicle privat en  el conjunt de l’àrea.

Es cert que amb el PAT i la Llei de l’Horta ja vigents tenim l’oportunitat de fer que aquestes àrees agrícoles funcionen com a matalassos i impedir la continuïtat d’un model invasiu que sols ens du a un espai hostil i ple de costos ambientals que paguem tots. Però l’horta ha de ser un horta viva i viable i això és un repte molt difícil del qual ja en parlarem.

De moment, no són bon temps per a la lírica. En absència d’un model alternatiu seguim practicant el vell esport d’acumular, sense misericòrdia, més i més malifetes al servei d’un suposat progrés i de la sacrosanta promesa de creació de llocs de treball. I ho dic pensant en algunes joies com l’ampliació del Port (platges condemnades i la festa dels camions que ja han demanat en manifestació l’accés nord); la probabilitat cada vegada més alta que al final s’aprove la proposta d’Intu Mediterrani, tot just davant de Kinèpolis en un exercici de miopia a mig termini (no aporta res a la racionalitat metropolitana i sí costos socials i ambientals molt elevats) o  una ampliació de la V-21 sense fer cas a una llei quasi universal: quan més infraestructura viària, més vehicles privats i nova congestió de tràfic assegurada a mitjà termini.

Comptat i debatut, continuem caminant per camins erronis. Anem cap a una congestió metropolitana que imposarà costos creixents, no sols a la població que ha de suportar un entorn hostil, sinó també a la pròpia activitat econòmica en el cas que els governants apliquen com cal la imputació de costos  ambientals a qui els genera.

De vegades, cal recórrer a qui ha tingut l’encert de formular  amb precisió conceptual una crítica a un model que no ens du enlloc. És el cas del Centre de Sostenibilitat de Catalunya: “la visió hegemònica de desenvolupament i progrés d’un territori continua sent la mateixa. El ”benestar“ s’associa a una suposada necessitat de continuar desenvolupant ”infraestructures lineals“ entenent-se aquestes com a carreteres i ferrocarrils… interessos que malden darrera d’uns anuncis que amenacen amb abocar més ciment a favor d’un model obsolet i destructiu... En els temps actuals de crisis ecològica i ambiental caldria que la inversió a debatre fos la de reequilibri territorial… i no agitar la bandera de més inversions en infraestructures lineals. Inversions que exciten el voraç afany de lucre de les mateixes empreses que han dut el país al doble desastre: l’econòmic, com a motors d’un model de desenvolupament basat gairebé en exclusiva en el totxo i la infraestructura viaria, i l’ecològic, amb uns impactes esfereïdors en forma d’artificialització del territori, canvi d’usos del sòl... És el mateix model que el franquisme i el Banc Mundial van encetar l’any 1959 amb ”los Planes de Desarrollo“ i que … durant els darrers 40 anys de democràcia i autonomia s’ha continuat fil per randa…. Calen inversions? I tant. Però no en el marc d’una cultura que obeeix a una visió de progrés destructiva i als interessos d’uns sectors econòmics basats en una acumulació indecent de capital.”

El repte el tenim davant. Calen inversions, calen infrastructures i no cal ser defensor del creixement zero per a prioritzar el ferrocarril i la infrastructura verda, o per a posar límits al que es coneix com la “festa del PIB creixent”, una festa que deixà de tindre sentit ja fa temps. Estem en temps de globalització, de cadenes de valor, canvis geo-estratègics i crisi de les economies “nacionals”. Hem de saber copiar, cercar amb intel·ligència els nínxols de mercat, posar en valor sense xovinismes allò que tenim d’específic, traure’n suc de la innovació i el disseny i desenvolupar cadenes de valor pròpies i diferenciades. Fer més carreteres, eixamplar ports de trànsit en pla record Guinness, confiar en el manà del turisme banal i rapinyaire i en la construcció sotmesa al diktat dels fons d’inversió és pixar fora de test, com diria Escalante.

Continuem pensant la ciutat i ho fem amb una altra anomalia (la del Port ja ho era). Es tracta –com indica el títol- d’un vell tema que per la insistència i el nul èxit s'assembla a la prèdica en el desert o, si fa no fa, a un esforç inútil i una estèril passió: tractar de convéncer tiris i troians que renunciar a un govern metropolità no és sensat i suposa incórrer en un acte mes de balafiament de recursos, atès l’elevat cost d’oportunitat.

L’anomalia metropolitana no és exclusiva de València. De fet, en l’Estat Espanyol tenim una taxa d’urbanització propera al 80%, semblant al nostre entorn europeu, i podem identificar amb claredat mitja dotzena llarga d’àrees urbanes que demanen a crits un govern metropolità: Madrid (un cas especial), Barcelona, València, Bilbao, Vigo-Santiago, Oviedo-Gijón–Avilés, Sevilla o Màlaga. Hi ha ciutats grans (Saragossa, Valladolid...) que tanmateix no són àrees metropolitanes perquè no són polinuclears i hi ha també altres aglomeracions urbanes més petites però amb vocació metropolitana. A casa nostra, les àrees que graviten sobre Alacant i Castelló, o l’eix del Vinalopó.

L’anomalia rau en un fet tan evident com “singular”: sols Barcelona (2010) -amb una mini-àrea molt inferior a la que caldria- i Vigo-Santiago (2012) tenen governs metropolitans i, com es pot veure, molt recents. A Madrid, la ciutat “real” fa temps que supera el límit provincial “governat” per la Comunitat Autònoma i a Bilbao les fortes i peculiars diputacions forals sols han deixat marge per a una interessant associació estratègica (BM- 30). El contrast amb els nostres veïns europeus (França , Alemanya, Regne Unit i fins i tot Itàlia) és tant fort que un bon coneixedor del tema, Andreas Hildebrand, ha arribat a dir que És sorprenent, per no dir inexplicable, que a Espanya passe tot just el contrari.

A Europa hi ha una àmplia varietat de configuracions metropolitanes (d’on, per cert, es pot aprendre molt i ràpid) però els governs metropolitans són moneda corrent i el fenomen va a més perquè, com explicaré tot seguit, ja fa molt de temps que els termes municipals no són els àmbits de planificació i gestió territorial que s’ escauen. La tossuderia de que fem gala és realment sorprenent.

Per què tindre governs metropolitans no és un caprici? Com deia un bon amic meu, lluitar per allò evident produeix un intens cansament. Des que el 1915 Patrick Geddes parlà del “polp” de Londres ha plogut molt i s’han escrit milers de fulls. Fins i tot a Espanya, malgrat la migrada experiència, ja acumulem reflexions la citació de les quals m’estalviaré en benefici del lector. Per fer-ho breu, hi ha algunes raons bàsiques per bastir governs metropolitans quan la realitat supera l’estret i artificial límit del terme municipal.

En primer lloc –i això tothom ho entén- ens topem amb les economies d’escala. Ens surt a compte, per exemple, dimensionar alguns serveis com el transport, la recollida de residus, els grans equipaments públics, el servei d’extinció d’incendis o els poliesportius i polígons industrials de forma conjunta i no individual. Quan hi ha molts nuclis urbans molt interrelacionats amb fluxos intensos per motius de treball, estudi, gestions o esbarjo (això és el que s’entén per àrea metropolitana), el mercat de treball i habitatge és metropolità i no pas municipal. A més, les xarxes de serveis (des del cicle integral de l’aigua fins el transport) tenen evidents “indivisibilitats” i cal planificar-les i executar-les a escala supramunicipal.

L’existència d’una elevada interrelació entre els municipis de l’àrea metropolitana fa que apareguen indefectiblement allò que es coneix com externalitats o economies-deseconomies externes , és a dir beneficis o perjudicis d’uns sobre altres. Un dels exemples més habituals és la de l’abocador ubicat en un terme tot just al costat d’una àrea turística del municipi veí. També hi ha externalitats positives com els veïns que gaudeixen de la piscina del municipi veí sense haver pagat impostos en aquest (els anomenats free riders). El que cada municipi d’una àrea metropolitana tinga una fiscalitat diferent pot produir també “distorsions” en el mercat i localitzacions induïdes. Hi ha mil exemples. Quan hi ha externalitats, la manera “d’internalitzar- les” i reflectir adequadament els costos és la gestió conjunta.

A més de les economies d’escala, indivisibilitats i externalitats, no hem de menystenir, finalment, les “economies de xarxa”, és a dir, la major eficiència que es deriva d’un concepte poc utilitzat com és el de l’avantatge col·laboratiu, tant o més important que el clàssic avantatge competitiu  En argot o slang es parla molt de les “sinèrgies”. Treballar conjuntament en temes tan importants com la promoció econòmica, el turisme o el medi ambient dona molts fruïts i millora l’eficiència i el benestar. Al remat, quan de facto hi ha un àrea metropolitana (i això és fruït dels processos territorials i no de la voluntat de ningú), mirar a un altre costat i obviar l’exigència de comptar amb una govern metropolità és incórrer, per activa i per passiva, en un munt d’ineficiències i en uns costos monetaris i no monetaris molt elevats. Costos que, com també passa amb la congestió de tràfic, no per no avaluar-los deixen d’existir.

Amb aquestes raons (comprimides en aquesta píndola) i amb la constància de la proliferació per tot arreu de governs metropolitans de factura diversa però cercant sempre la forma d’adaptar- se a la realitat, resten per entendre les raons de l’anomalia espanyola i valenciana. Per dir- ho curt i ras, la dita anomalia té profundes arrels i es deu a la confluència del cantonalisme municipal, de la patètica però ferma resistència de les diputacions a desaparèixer i, per últim, dels recels i pors dels governs autonòmics que són els que tenen la competència legal per a crear nous ens territorials supramunicipals i infraregionals. Nous ens com són les àrees metropolitanes o podrien ser també les comarques de gestió ja proposades, en el nostre cas, sota el nom d’“àrees funcionals”, per l’ Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana.

Cal molta pedagogia (sobretot en l’àmbit municipal) per superar el taifïsme mental i convèncer tothom que és perfectament possible compaginar el conreu de la identitat local de cadascú amb el treball conjunt que exigeixen els reptes. Encara que això supose necessàriament que alcaldesses i alcaldes facen cessió d’algunes competències als nous ens. Però cal també una dosi de valentia de la Generalitat per resoldre el tema de les diputacions (un intent fracassat de “coordinació” en  la llei 2/1983, de 4 d’octubre i una proposició de llei de Podem de 8 d’Octubre de 2108) i per a no repetir els errors de l’ xtint Consell Metropolità de l'Horta (1987- 1999) al qual se li retallaren de forma miop competències i recursos.

El que no és de rebut es jugar al “fer com que” i aprovar una poruga Llei de Mancomunitats (Llei  21/2018, de 16 d'octubre) que no du enlloc i que en lloc de facilitar el procés de cooperació municipal n'és un entrebanc. Hi havia camins més fàcils com ara reconèixer les comarques i incentivar la seua cooperació en lloc de  la complicació exigida per a ser mancomunitat comarcal sense, a més, obrir el camí  envers unitats territorials més potents.

L’ expressió “saber” copiar és força coneguda però poc practicada. L’excel.lent llibre d’Andreas Hildenbrand (PUV 2017) ho posa fàcil i arriba a proposar els “millors” models“ alemanys (Hannover, Stuttgart i Frankurt). També és fàcil consultar la web  de Grandlyon, una àrea metropolitana reformada el 2015, (prou semblant en grandària i estructura a la de València), amb votació directa, una estructura  de competències ben interessant i un pressupost de 3.335 milions d’euros per al 2019. Hi ha molts mes models però amb aquests quatre anem, crec, ben servits. Ja fa anys que es parla d’àrees metropolitanes de segona generació, asimètriques i flexibles en les quals hi ha una bona dosi de llibertat d’elecció, col.laboració soft i àmbits diversos segons la competència concreta. Allò realment important és la voluntat de col·laborar i l’imperi del sentit comú. Tot és discutible i negociable però la paràlisi és prevaricació inversa, és a dir, no utilitzar el poder delegat en les urnes per a bastir un futur més sensat i racional.

Mentre esperem que els nostres governants se n'ocupen, seguim “gaudint” d’una àrea metropolitana de prop de 80 municipis i un milió set-centes mil persones on s’aplica religiosament allò de cadascú a sa casa i Déu en la de tots i on són més importants les baralles de campanar que resoldre d’una vegada la nostra  escandalosa anomalia metropolitana. És clar que si hi haguera Àrea Metropolitana de València i es donara solució al tema de les Comarques Centrals, la Diputació de València esdevindria a totes llums innecessària, i aquí és on fa mal.

Una dura, absurda i injustificada sentència als líders del 'procés', amb flaire de venjança i/o de deixar clar que el Leviatan de l’ Estat, al servei d’una Espanya imposada, té la força, que no la raó. Com ha dit amb precisió Ignacio Escolar, la mateixa sentència esta farcida de contradiccions. “Ni golpe de Estado ni secesión ni violencia organizada ni rebelión”. De nou, la vergonya, o la manca de. Un judici estrictament polític que deixa malparada la justícia i també la intolerància de l’espanyolisme rampant, suposadament inexistent, incapaç d’admetre  la discrepància quan aquesta afecta la sagrada unitat de l’Espanya fictícia.

Paradoxalment, no sols la dreta voldria aplicar decisions “dràstiques” al “problema catalán”, a les quals ja ens tenen històricament acostumats. També  una part significativa de l’espectre genèric de l’esquerra pot rebutjar (amb raó) el franquisme nostàlgic o la defensa pornogràfica que fa la dreta d’interessos econòmics inconfessables però, al mateix  temps, o són més papistes que el papa a l’hora de mostrar “fermesa” o es posen descaradament de perfil amb tèbies apel·lacions al diàleg. Són sabedors dels trucs de la Constitució de 1978, denunciats fins la sacietat, entre altres, per Javier Pérez Royo, però no denuncien l’immobilisme interessat de la dreta que bloqueja qualsevol eixida.

Al País Valencià, fins i tot en aquest clima, continuem donant proves de la nostra permanent somnolència digestiva que tant criticava Joan Fuster. Pel que fa als nostres veïns del nord, ja fa molts anys que la Sènia és una frontera mental. Ho han  aconseguit: no hi ha “trànsit” en cap de les dues direccions. El PSPV-PSOE actua de sucursal i Compromís vol romandre en aigües tranquil·les i no complicar-se la vida. Això (allò de Catalunya) no és cosa nostra, pensen, tot i que l’aïllament sols ens du al regionalisme ben entès de l’Exposició del 1909. Clar que tenim greus problemes de tota mena, des de les preses de pèl del finançament o el corredor mediterrani fins a un nonat nou model econòmic que no ens faça dependre del binomi letal construcció / turisme o un territori desballestat, espremut i mal gestionat. I de problemes socials, com no ens cansa de repetir la vicepresidenta, anem també ben servits.

Però els problemes es resolen amb decisió i capacitat reivindicativa i aquesta no pot deslligar-se de la consciència de voler ser, inseparable de l’ús de la llengua i de la pedagogia “nacional”, ambdós desapareguts en combat (o quasi). “Mas porque eres tibio, y no frío ni caliente, te vomitaré de mi boca”, diu l’ Apocalipsi. No és un text que m’agrade ni que utilitze, però ve al cas. Ens cal urgentment una dosi de radicalitat (que siga certa la proclama que la paciència te un límit) i els que han estat votats tenen l’obligació de plantejar amb honradesa quin futur podem albirar amb realisme però sense claudicacions. No crec que tinga cap sentit una dosi de suposat “realisme”( ja sabem que la realitat es complexa) que ens condemna a la irrellevància. Ni tampoc proposar “terceres vies” contraposant de forma maniquea fusterianisme i antifusterianisme. Gustau Muñoz  ho ha explicat amb gran nitidesa en un article recent: “El ”fusterianisme“ -per entendre’ns, i acceptant per una vegada una expressió que simplifica excessivament un conjunt d’idees molt més ric que tot això- era i és favorable a la democràcia, la llibertat, l’autogovern, la concepció nacional del poble valencià, la visió racional en temes de llengua i cultura, l’obertura a plantejar sense restriccions les relacions amb Catalunya i la Illes”.

No, jo dic no, nosaltres no som (o no voldrien ser ) d’un país que va camí de perdre els seus orígens i la seua identitat (que no equival a l’enyorança festiva ni de cap altra mena). Venim d’un silenci antic i molt llarg i paga la pena maldar de valent per  trencar-lo. Salut.

Vist el panorama, he decidit ajornar uns dies l’article que tenia pensat sobre l’anomalia metropolitana i dedicar unes ratlles al lobby portuari. Amb motiu de la insistència (més que raonable) de l’Ajuntament en mirar al davant en l’assumpte del ferrocarril i el port i, sobretot, amb la també raonable petició de tornar a fer una altra DIA (Declaració d’Impacte Ambiental) per a la solució donada a l’ús de l’ampliació nord (contenidors en lloc de creuers), s’ha posat en clar tant la conjunció d’interessos que permeten parlar de lobby com la tèbia prudència de la Generalitat. L’allau de declaracions contra pretensions “intolerables” i la verbalització  de xantatges més o menys explícits fan necessari  recapitular i posar ordre mental i cronològic en un tema d’aquells que tenen conseqüències per a la ciutat prou irreversibles.

Tot i que la cosa ve de mes enrere, començarem el 2007 amb l’aprovació in extremis d’una ampliació nord després d’una DIA (Resolució de 30 de juliol de 2007. BOE nº196 de 16-8-2007) que exigia un munt d’actuacions correctores que s’han executat de forma “exemplar” (sic). Textualment: “Este programa de vigilancia ambiental incluye vigilancia de la evolución de la playa de la Malvarrosa y de las playas del sur del Puerto, seguimiento de la calidad de las aguas y seguimiento del dragado, seguimiento de la biocenosis marina y de recursos pesqueros, estudio previo del patrimonio arqueológico , vigilancia de los niveles fónicos y de la contaminación atmosfèrica”.

La campanya  mediàtica fou intensa i, cas de no haver-se aprovat la DIA, ja estava preparada la declaració de Zapatero com a persona non grata. De nou, la prudència filla de la tebiesa i la por. Aquest fou el pecat original i se li va fer cas omís a la lucidesa de Jose Miguel Iribas (10 razones para ampliar el puerto... en Sagunto. 2 de Desembre de 2007). Iribas defensava la irracionalitat de l’ampliació nerd i l’opció de Sagunt amb arguments sensats i contundents: l’ efecte dissuasori d’un escenari portuari-industrial per al terciari avançat; el major cost de la connectivitat a València que no pas a Sagunt; les menors afeccions ambientals; la millor oferta de sòl logístic a Sagunt sense necessitat d’una perversa i innecessària ZAL i, finalment, la irracionalitat d’ampliar el port a València quan es reconeixia que en un horitzó de 25 anys caldria “créixer” a Sagunt (que és la mateixa autoritat portuària). Ni cas. En l’any de la Copa de l’Amèrica, la consigna era que tot cabia. Hakuna Matata!!!

D’aquell pecat original venen els mals d’avui. Primer es construeixen  els dics de l’ampliació, cosa que provoca la regressió de les platges del sud i amenaça el mateix parc natural de l’Albufera. En paral·lel, el port  continua perseguint  l’excel.lència de moure més contenidors que ningú, més de 5 milions de TEU (siguen buits, en trànsit o d’origen-destí), amb gran satisfacció dels empresaris del camió que veuen multiplicar-se la feina i se’ls hi fot la contaminació i els problemes de gestió de trànsit que provoquen els milers de camions diaris que tenen el seu origen o destí al port.

La ZAL (ja irreversible) sols era terra erma (ara ja s’hi han adjudicat les primeres parcel.les). Per a complementar el creixement exponencial de contenidors, el port presumia de l’increment de contenidors de persones, els creuers que pensava dirigir (ara ja no) a l’ampliació en curs. Prop de mig milió de passatgers. Vaixells de contenidors i persones (56 creuers en 2017) que contaminaven i contaminen en  una mida espectacular. De fet, es calcula que els 56 creuers que atracaren al Port el 2017 generaren el mateix òxid de sofre que tots els cotxes de la ciutat. I els mega–vaixells de contenidors no són precisament innocus.

Per si no hi havia prou amb la dèria de creixement que fa del Port una ameba de creixement desaforat que tot ho ocupa (i planeja l’accés nord submarí amb un cost enorme que no caldria si s’haguera crescut paulatinament a Sagunt), es produeix recentment un canvi “estratègic”: la nova terminal de contenidors, una explanada  de 140 Ha. i 2 km. de línia en què MSC invertirà 1.400 milions  d’euros (a canvi de la concessió, és clar) reomplint el milió quatre-cents mil metres quadrats de la nova explanada. A més, caldrà augmentat el dragat perquè hi puguen entrar els megavaixells de 450 metres d’eslora i 25.000 TEU.

Part dels materials del dragat aniran a reomplir la nova explanada i la resta dels materials necessaris provindran del recinte portuari i del canal d’accés (al principi es parlà del llit marí del Saler...). Pel que fa als creuers, aquests aniran a terrenys pròxims a l’estació marítima. Un canvi “petit” que segons els decisors no justifica una nova DIA. MSC ja ha dit que si la cosa s’allarga se'n podrien anar a un altre port, i el mateix Aurelio Martínez s’ha despenjat amb un titular apocalíptic: “El Puerto perderá la mitad de su tráfico si MSC  se marcha”. Xantatge es diu la figura

És l’ imperi de la voracitat infinita i de l’extrema miopia. Per als decisors, no hi ha cost d’oportunitat, els impactes negatius es minimitzen o se'ls aplica la dosi d’opacitat oportuna i, daban qualsevol presumpte atac, el lobby reacciona a l’uníson. Fins i tot unes declaracions en contra de l’ampliació del sempre peculiar Esteban Gonzalez Pons (que el 2007 va fer costat a l’ampliació) li han valgut paraules grosses de la guàrdia pretoriana dels Coca, Navarro o Morata: “Cínico, trasnochado, romántico , de pensamiento muy negativo para los intereses de la Comunidad, se ha caído del caballo como San Pablo”. I això que és “dels seus”.

Això sí, omplin fulles de diari que “patrocinen”, on no figura la paraula màgica de “publicitat” i on es desfan en elogis en una pràctica constant de “bombos mutuos”. L’únic impacte que els agrada pregonar és la seua contribució (directa i indirecta) al PIB i a l’ocupació, i als milers de famílies que depenen de la carrera cap a enlloc . Créixer, créixer, créixer. Ningú nega l’evidència de la importància de tindre una infraestructura portuària. Cal, però, saber créixer i optar per models que no estan en la ment dels Coca, Boluda o Navarro. La localització del creixement, el creixement del transport ferroviari i una anàlisi més acurada de la rendibilitat (que no és sinònim del quantitativisme groller) i dels impactes ambientals semblen objectius raonables i exigibles.

Les relacions amb el territori que acull el port van més enllà de concessions “generoses” als veïns immediats. Afecta, com a mínim, dinàmiques metropolitanes (orfes, per cert, de cap govern a l’escala adequada) i les decisions haurien de tindre en compte les regles més elementals de la democràcia i no passar per damunt d’autoritats escollides i no imposades. El caràcter estratègic dels ports (art. 149 de la Constitució de “competències exclusives” de l’ Estat) no justifica l’opció per un model (el Landlord) que clarament beneficia els operadors privats en règim de concessió o autorització i que, sota l’ excusa d’eficiència, minimitza i minoritza la representació en els òrgans de govern dels càrrecs electes. Al remat, en l’organisme autònom  creat sota el control i tutela de Foment (Puertos del Estado) jau (com en Aena) un control del govern central i una desconfiança envers els governs locals i autonòmics.

El lobby portuari s’ha mobilitzat en els darrers mesos al voltant d’una  “ingerència” de Joan Ribó que de forma consecutiva i coincident en el temps ha reclamat una estratègia ferroviària per al port i una nova DIA per a l’ampliació nord, en entendre que la destinació com a dipòsit de contenidors obliga a un dragat addicional fins als 22’5 metres, i que el conjunt de l’operació pot tenir repercussions ambientals no contemplades en la DIA del 2007. Dues exigències que, a parer del lobby, posen “en perill” inversions i benestar i front a les quals l’autoritat portuària ha aplicat allò de “ladran luego cabalgamos”  I a seguir amb els seus plans fent cas omís i deixant que l’únic vot a favor de demanar de forma prèvia una nova DIA fora el de l’alcalde de la ciutat. Trist espectacle.

Arriba l’hora de justificar el terme de “lobby”, la qual cosa no suposa massa esforç perquè només seguint les notícies i analitzant la composició del Consell d'Administració de l’Autoritat Portuària de València (APV), el tauler d’escacs aparéis prou nítid. Des del punt de vista mediàtic, la veu cantant la du Propeller Valencia, l’associació de directius i empresaris logístics presidida per un dels opinion makers habituals, Pedro Coca, tot i que també es freqüent  trobar-se amb les opinions del president de la patronal autonòmica CEV Salvador Navarro, el de la Cambra de Comerç,  Jose Vicente Morata, i altres veus corals. Les organitzacions del transport de carretera i la mateixa UGT (per allò de l’ocupació) no han trigat gaire a recolzar l’estratègia de l’APV. En una discreta però activa segona fila estan els poders “fàctics” com ara Boluda Corporación Marítima (amb la incorporació estel·lar de Felipe González), la mateix MSC , la CSP Iberian (Cosco) i tutti altri. No és un alineamiento planetari però sí un lobby  prou compacte que de vegades s’anomena eufemísticament “distrito portuario”.

Aquesta compacitat es veu també reflectida en la composició del Consell d’Administració de l APV. Pendents (encara) de renovació els 4 consellers de la Generalitat (la qual cosa no impedí la votació en que Joan Ribó es quedà tot sol), l’estructura és  prou significativa: el president Aurelio Martínez, el capità marítim (vocal nat), tres representants de l’Administració de l’ Estat, els alcaldes de València i Sagunt (manca, per alguna raó, l’alcaldessa de Gandia), un representant de la Cambra de Comerç, un representant de les organitzacions empresarials, un representant dels sectors rellevants de l’àmbit portuari, un de les organitzacions sindicals, 4 de la Generalitat Valenciana (Josep Vicent Boira, Inmaculada Rodríguez Piñeiro i ( ull!!!) Vicente Boluda Fos i Salvador Navarro). Per últim, amb veu però sense vot, el director general, i el secretari de l’APV. 15 vots que donen una clara majoria als interessos fàctics i a Foment i que fan impossible que els càrrecs  democràticament electes tinguen alguna probabilitat de qüestionar o modificar estratègies. Si la Generalitat manté  la seua delegació en Boluda i Navarro (o en persones d’interessos semblants), encara pitjor.

Parlem, finalment, del paper jugar per la Generalitat. En consonància amb la prudent postura del PSPV-PSOE, a mitjans de setembre Sandra Gómez, regidora de Desenvolupament Urbà, ja va dir que la ciutat  hauria de compaginar el fet de ser una referència internacional amb el lideratge del tràfic de contenidors, tot respectant l’entorn natural. Un port verd, vaja, encara que no sabem ben bé quina és la criatura. En la mateixa línia, el conseller del ram, Arcadi España, ha exercit de “mediador” proposant comissions mixtes entre el port i els agents socials de la ciutat, comissions que decoren el paisatge però no aturen decisions preses. I, per si quedaba algun dubte, el mateix president Ximo Puig  manifestava el 3 d’octubre que cal  “intentar buscar puntos de encuentro entre los intereses del empleo y del trabajo con los medioambientales”. Prudència i equidistància. Així estan les coses. Jose Miguel Iribas in memoriam.

L’ infaust 25 de Juliol (Santiago y cierra España!) es va substanciar el pitjor dels malsons: per segona vegada no fou “possible” l’acord entre Unides Podem i el PSOE  i, si no hi ha un difícil i sembla que poc desitjat acord abans del 23 de setembre, anirem de nou a eleccions en novembre

En el darrer simulacre de debat (ja estava tot el peix venut) fou tal vegada Gabriel Rufián qui millor encertà a reflectir l’ambient que es vivia i el negre esdevenidor. Més o menys va dir que es fixaren els discrepants de la suposada esquerra en la cara de felicitat de la que feien gala els diputats de la dreta: miren com aplaudeixen amb les orelles, digué, per afegir, a continuació, que si el pacte fora de la dreta ja haurien pactat fins i tot els sobresous. L’experiència de Madrid, de Múrcia i probablement de la Comunitat Autònoma de Madrid li dona la raó i demostra que ni tan sols les “condicions” imposades per l’ultradretana Vox són obstacle per a prendre possessió del cortijo. Això si que és una banda i un botí però el cínic de Rivera imputa banda i botí al fracassat pacte.

El desficaci del 25 (o cal dir destarifo?) només es mereix una triple “i”: impresentable, irresponsable i il·lusori. Impresentable perquè els que volíem (i encara volem) un govern raonablement socialdemòcrata que pose fre i mitigue el vandalisme de l’encoratjada dreta (a escala global) ens mereixíem una mica més de visió d’estat i generositat. Irresponsable perquè jugar amb foc en aquest context de retorn de la barbàrie és pura inconsciència. Il·lusori perquè si algun assessor àulic creu que en novembre el PSOE pujarà i Unides Podem s’acabarà d’enfonsar, probablement tinga raó però oblida un petit detall: quasi segur que s’imposa la dreta i haurem fet una gran jugada estratègica. I el tradicional vot de la por igual ja no funciona perquè molts estan (estem) més que decebuts.

Damunt, a l’ínclit Ábalos (que reconeix ara que des d’un principi mai no es va creure l’acord), no se li altera ni un múscul facial quan diu que la desconfiança va fer impossible el govern de coalició, que ara li toca el  torn a la dreta que ha de desbloquejar el tema “per sentit d’estat” i que setembre és un mes complicat per allò de la Diada, la sentència del procés o el Brexit...

Tota excusa val però demanar-li una vegada i una altra al Partit Popular  i a Ciudadanos que actuen per responsabilitat (com quan el PSOE va fer costat estúpidament a Rajoy malgrat el “no es no” de Sanchez) és no sols menysprear als grups que volen sumar (ERC, PNB, Compromis...) sinó ignorar de quin percal estan fets aquests demòcrates exemplars. Casado ha arribat a proposar tornar al bipartidisme clàssic i l’alternança, tot enyorant la Restauració Borbònica de 1874- 1931. Uns demòcrates que es troben la mar de bé en el brou de la corrupció, que accepten (com el PSOE), la imposició de la monarquia per Franco i que, si per ells fora, durien a tota pressa tancs i piolins a Catalunya.

Uns demòcrates que no volen canviar ni una coma d’una Constitució obsoleta. Demanar-los l’abstenció, per responsabilitat, és no entendre res i consagrar el gir dretà, ja aclaparador, del PSOE. Algú en l'ús del seu judici pot pensar que els Lambán, Fernández Vara, Susana Diaz, García Page i tota la plèiade són d’ esquerres? Quin perfil tenen el Comité Federal, bona part dels ministres i, és clar, l’apolític, neutre i influent assessor àulic Ivan Redondo...? Dir que el PSOE a data d’avui té un perfil espanyolista i de centre no hauria de sorprendre ningú. El PP, Ciudadanos i, és clar, Vox han desplaçat a la dreta el discurs (Franco, les odiades i odioses polítiques de gènere, la sagrada unitat d’ Espanya....)  i han condicionat el lèxic i la pràctica política.

Com hem arribat al desacord suïcida? Després de quasi tres mesos s’ha produït en molts poc dies una allau de despropòsits: rebutjar un govern de coalició (perquè no sumava, sabent que a la segona votació la cosa no tindria cap problema) i proposar un nou  invent (govern de col.laboració de perfils líquids). Omplir els media de mentides i mitges veritats, de tu vas dir i jo vaig filtrar, de vetar el líder d'Unides Podemos, de regatejar com en un rastrell recursos i competències; de no acceptar successives baixades d’expectatives d’Unidas Podemos, d'acusar-los de voler controlar la major part del pressupost (afirmació que no se sosté)...

Que Unidas Podemos no haja estat lliure de culpa (tibaren massa la corda?) no lleva que el PSOE no dissimulara que malgrat no tindre majoria absoluta volia un govern monocolor i no volia que hi hagueren discrepàncies en el Consell de Ministres en treball, transició ecològica o en el tema territorial. És obvi que Espanya és un Estat social i democràtic de dret, amb separació de poders i que ací no hi ha presos polítics (sic). Evidentment, la manca de confiança i pèssima relació entre els dos líders no ha jugat a favor, com no ho ha fet la important baixada de vots d'Unidas Podemos, responsabilitat de l’enorme errada que va suposar l’escissió de Pablo Iglesias i Iñigo Errejón.

La intrahistòria del que va passar entre el 20 i el 25 de maig no la sabem ni probablement la sabrem malgrat el magnífic article/reportatge d’Ignacio Escolar en eldiario.es el dia 27 de juliol. No sabrem fins on han jugat la CEOE, l’ Ibex 25, ni altres “poders fàctics”. Suspendrem, si més no,  tots els negociadors i mai acceptarem que no tornen a no entendre’s personatges com Echenique i Ione Belarra, per un costat, o, per l’altre, Carmen Calvo, Adriana Lastra o Maria Jesus Montero, l’empatia de les quals s’acosta a zero. Només hi mancaven Ábalos i Borrell.

Com diu el mestre (en majúscules) Juan Jose Millás, sabem bé qui pagarà els plats trencats d’aquest sainet que apunta a tragèdia però no sabem qui va guanyant o guanyarà el relat. En lloc de la política impera el relat, en un exercici d’escriptura creativa per al qual no s’ han preparat. La casa per agranar. Les acusacions mútues formen part d’aquest relat groller i mal estructurat. I no ens en lliurarem, de no intervenir els déus del sentit comú i del sempre invocat i mai utilitzat interès general. Ja no ens queda ni l’optimisme del cor quan fa anys que es va acomiadar la raó.

Si he ajornat, sols per una vegada, aquest benèfic i irrellevant propòsit és per discrepar del curs dels esdeveniments a l’Ajuntament de València. Començaré per dir que crec que la modestíssima proporció de personal al qual interessa la cosa pública local pot estar amb tota la raó decebuda del fet que trigue tant l’acord del Rialto o com vullguen batejar-lo. És, simplement, impresentable i la imatge que deixa és que, per variar, manen els interessos dels partits sobre allò que interessa als ciutadans. Caldrà desfer -i prompte- aquesta percepció.

Dita la qual cosa, m’agradaria fer una curta reflexió. En primer lloc, sembla prou evident que la història de la vicealcaldia demanada per el PSPV- PSOE està determinada per un desig, legítim com tots però contrari en aquest cas a l’interès general, de tindre un major protagonisme mediàtic de cara a les eleccions del 2023 (sic!!!!!). No es de raó que una aspiració com aquesta bloquege la formació d’un govern de coalició. La primera tinença d’alcaldia( fins i tot única) és sensata però una vicealcaldia a l’Ajuntament sols pot aportar problemes de protagonisme.

La realitat, però, és pitjor encara perquè sembla que a canvi d’arribar a un acord i d’oblidar- se de la dèria de la vice-alcaldia, Compromís “renuncia” a les gerències i, si cal, també als coordinadors d’àrea, amb la qual cosa tot queda com estava, o siga , mal. Amb regidors o regidores d’àrea que esdevenen regnes de taifa, com demostra l’experiència, no hem avançat gens i si per davall hi ha delegacions de diferents partits polítics, encara pitjor.

Supose (i confie) que s’arribarà a una solució, però és molt trist i preocupant comprovar la vigència d’algunes limitacions mentals que s’arrosseguen des de fa massa temps. Ja fa dècades que pense que hi ha un error de base: si una o un polític té “rellevància orgànica” en el seu partit, això no vol dir en absolut que tinga capacitats raonables de gestió. Però les llistes es fan per “rellevància” i qualsevol electe es creu dotat de la gràcia divina i es disposa a “gestionar” envoltat d’assessores o assessors que sovint són recol·locacions de companys del partit i que afegeixen encara més confusió perquè entre el regidor, l’ assessora/assessor i els caps de servei, la casa sense agranar.

Hi ha una alternativa certament utòpica en què sempre he cregut. Els regidors i regidores agafen la delegació dels districtes (els 18 que hi havia, i no 5) i fan política al carrer. Paral·lelament, al Ple s’aprova el Pla d’Actuació i una reduïda Comissió de Govern executiva que controla l’execució del Pla. Aquesta execució s’encomana a un o una Director/a General i a Gerents d’Àrea que donen compte periòdicament dels avenços al Ple i a la Comissió de Govern. Per rematar la jugada, l’alcalde o alcaldessa ha de disposar d’ un gabinet d’alcaldia potent que li permet fer front als reptes.

Aquesta no és una solució “tecnocràtica” i és legalment possible. La política la decideixen els regidors i regidores electes en base al coneixement de les necessitats tot aportant també la seua valoració en aquells temes de conjunt (no territorialitzables per districtes) proposats per l’alcaldia i la Comissió de Govern. Evidentment, la Directora/ Director General i els Gerents d’Àrea han de ser professionals competents que tinguen sintonia amb les orientacions polítiques però no és obligatori el carnet.

Sóc perfectament conscient que més d’un pensarà que he perdut l’oremus. No s’ha fet mai i no es farà. Llevar-li a un polític la irresistible temptació de l’expedient i del poder aparellat és una tasca de gegants. Crec que el ciutadans ho agrairíem però la vida és en color, i el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible. Tant de bo si el 2023 aquestes formes clàssiques de fer política en interès dels representants i no dels representats, no ens passen factura en forma de retorn a la barbàrie. La ciutat és prou conservadora i la diferència de vots prou minsa. Com per anar jugant.

Jo, amb tota la humiltat de qui no ès de l’ofici, vull rescatar avui dues històries que no he dubtat a qualificar d’exemplars. La primera, que feu soroll fa pocs dies per l’oportunisme polític habitual, té relació amb el requeriment un tant estrambòtic i també oportunista del nou president mexicà Andrés Manuel López Obrador. Reclamar a l’Estat espanyol una declaració formal demanant perdó per les malifestes de la conquesta no es probablement una magnífica idea, tot i que  aquesta mena de declaracions formals son prou habituals i no cal esquinçar-se la vestimenta per aquest atac a la sagrada pàtria com s’han apressat a manifestar “los españolazos” (en magnífica expressió del programa “Está pasando” d'Euskal Televista).

Malgrat que es puga posar en dubte l’oportunitat d’aquesta reclamació i recordar que l’imperi azteca no era precisament exemplar en la seua relació amb les tribus indígenes dominades, també es cert que els nostres il.lustrats candidats a governar  Espanya des de les esències, podrien traure-li la pols als apunts dels famosos masters i recordar el conegut debat (la Junta de Valladolid el 1550 i 1551) on Bartolomè de las Casas i Juan Ginés de Sepúlveda es van veure les cares. El segon tractà de justificar els evidents excessos des conqueridors per ser els indígenes naturalment inferiors, fins al punt de posar-se en dubte que tingueren ànima.

Pel que fa als nostres indignats polítics, han fet un ridícul majúscul i no va malament conèixer la debilitat mental d’aquests troglodites que veuen en tot açò una infàmia i un atac a la pàtria, sense parar esment en la sàbia expressió galega que diu que “haberlas , haylas”. L’evangelització cristiana de la Conquesta i l’aportació de “civilització” és una dolenta i grollera justificació. Això ja ho fan –i molt be– els nordamericans perquè ens empassem el genocidi dels indis.

La segona història exemplar té un registre molt diferent i respon al lema publicitari d'aquell sabó del franquisme (Gior, roig a l’ inrevés) que ja ens avisà d’allò de “un poco de pasta basta”. De pasta va la cosa, perquè ha eixit a la llum la multa de 118 milions d’euros imposada per la Comissió Nacional del Mercats i la Competència a les 15 empreses que s’ha posat d’acord per a repartir- se al llarg de mès d’una dècada la minúcia de 1.055 milions d’euros. que és el que Adif ha invertit en licitacions per a l’AVE. A més de la col·lusió, els contractes han experimentat importants sobrecostos sempre justificadíssims, of course.

No és la primera sanció, i els recursos legals solen prosperar, però tampoc va malament que es facen públics aquests comportaments exemplars en què destaca Florentino Perez d’ACS. Això se'n diu viure del BOE (i dels impostos de tots). Si hi havia un seriós dubte sobre si l’opció de l’AVE fou pitjor que la de millorar la xarxa existent, aquestes maniobres orquestrals en la foscor encara fan créixer els dubtes i debiliten la nostra confiança en els esforçats empresaris que generen riquesa i treball.

Dues històries que fan pensar i que serien dos bons exercicis per a debatre en una cada vegada més urgent assignatura d’educació per a la ciutadania, a la qual tanta por li tenen les forces de la reacció, eclesials, civils o militars.

De tota manera, he de confessar que, quan puc, veig el programa del Gran Wyoming per riure’m una mica, tot i que no sempre m’agrade el guió. I, és clar, en el pecat va la penitència i, mal que bé, m’assabente de com va la cosa. Tot plegat, el resultat és que no puc controlar el vòmit. Si fem per un moment abstracció dels noms, els “missatges” són encantadors. En un melting pot de difícil digestió, hi trobem innovacions espectaculars en l’oferta d’una dreta que juga a arrapar desesperadament vots dels companys de viatge que, en consonància, tracten de veure qui és més cavernícola. Vullguen els Deus que s’arrapen tant els vots que al final es perjudiquen tots tres.

Propostes importades de l’ extrema dreta europea, amb l'spanish touch, on tot hi cap: la xenofòbia, el negacionisme de l’holocaust o del canvi climàtic, els ventres de lloguer, l’eliminació de la política de gènere, la negativa a exhumar el dictador i a “obrir ferides” (allò de la guerra de “l’abuelito”  de Casado), la baixada d’impostos, la llei de llengües per la qual sols parlarem castellà i anglès i, per descomptat, tot el que tinga a veure amb els odiats i odiosos catalans.

Continua la fixació malaltisa, siga la fantàstica prohibició dels llaços grocs que “condicionen” el vot, el judici del procés (suposadament garantista) on s’explota la “percepció” de guàrdies civils “objectius” o la proposta d’un 155 de llarga o infinita durada. Tota una ofensiva que recorda malauradament la causa general franquista (Decret de 26 d’ Abril del 1940) davant de la qual “l’estratègia” de confrontació feta des de la plaça de Sant Jaume tal vegada no haja estat la més adient. Torra no és precisament un estadista però, cal dir, que, descartada la submissió, després de la desautorització brutal de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, tota l’elegia del “bloque constitucional” és pur cinisme i reacció. De tota manera, és clar que això acabarà malament, però estem parlant d’una batalla, i no d’ una guerra, que ja dura massa i que continuarà perquè aquest país no es governable des de la negació de les diferències.

L’ofensiva dretana o ultradretana del tripartit de les essències fa que els partits “nacionals” (que ja tenen tots un fort component espanyolista sense que els apressen les circumstàncies) estiguen combatius amb la “regressió” del missatge carpetovetònic. Però això ho troben “compatible” amb la “fermesa” en la defensa del Leviatan de l’Estat (amb l’ inestimable ajuda d’ una judicatura on dominen les tesis conservadores) i d’una Constitució obsoleta. Cal reivindicar la memòria històrica però una altra cosa es donar crèdit als torracollons dels catalans. Ens defensem contra l’ultradreta però acceptem una monarquia imposada per Franco. El “no cedirem” a les pretensions “inconstitucionals” i el “no passaran” als de l’Espanya eterna mariden malament.

Sols la miopia més aclaparadora explica que els partits no feixistes no entenguen que sols assegurant el respecte i la convivència de tot els pobles amb una Constitució nítidament federal podem eixir del bloqueig actual. Sense l’acord amb la dreta no és possible assolir la majoria necessària dels 2/3 que demana la reforma de la Constitució però si es denunciara de forma contundent el bloqueig i se sumaren voluntats de canvi, potser hi hauria esperança.

Però ni en el PSOE ni en Unidos Podemos hi ha claredat i sí molta por i confusió. Vaig tindre l’oportunitat de sentir el senyor Javier Lambán, president d’Aragó i “socialista”: “Pedro Sánchez ha sido ”sorprendido en su buena fe“ por unos independentistas que ”desde los tiempos de Azaña y pasando por los políticos de la Transición, son congénitamente desleales, mentirosos y no se puede uno fiar de ellos“ (sic). I al País Valencià, ni parlar del tema que resta vots i nosaltres els valencians som bons xics que no donem problemes. I això que estem en la Corona d’Aragó, no en laVilla y Corte. O estem tots còmodes (sense recels ni complexes) o no hi ha llum al final del túnel.

Deia abans que per no barrejar massa faria abstracció dels noms. De tota manera, encara que el nom no fa la cosa, els protagonistes de l’aquelarre no tenen desperdici i les “noves” cares sorgides al caliu de les eleccions encara ho fan tot més al·lucinant. A més de les clarividents propostes i opinions dels Rivera, Casado i Abascal, unes altres veus (impagables) s’han unit al corifeu, augmentat el tarannà fanfarró, xulesc i insultant. En Ciudadanos, a Arrimadas i Cantó (“l’aportació” valenciana) s’han afegit el “progressista” Marcos del Quinto i Edmundo Bal en resposta a la ínclita Cayetana Álvarez de Toledo, marquesa de Casa Fuerte i protegida d’Aznar, i a Juan Jose Cortés, noves “adquisicions” del PP . Vox no s’ha quedat curt, amb tres militars d’elevada graduació nostàlgics, l’històric Ignacio Gil Lázaro i, en pla estel·lar, Ivan Espinosa de los Monteros (de casta le viene al galgo) i el filo-nazi Fernando Sanz, apartat a última hora perquè era “massa”. Entre tots no hi ha ni un gram de futur.

Comprendran vostès que tinga ressentit el fetge i que em sovintegen el vòmits. Quina creu!!!!

Fa pocs dies Felip VI estigué a València i Alacant i, a més de fer costat a la nova direcció empresarial, va rebre el Premi Concòrdia de la Fundació Manuel Broseta que l’any passat fou atorgat a la Societat Civil Catalana, un exemple, com tots sabem, d’homes de pau i concòrdia vilment atacats per independentistes virulents.

Aquesta estada em provoca algunes curtes reflexions. Pel que fa al Premi, Felip VI, en la seua defensa de la vigent Constitució, ese situa amb tots els que “no volen trencar Espanya”, tal vegada perquè una reforma de la Constitució podria posar en perill la vigent monarquia parlamentària que amb tant d’ esforç Adolfo Suarez aconseguí blindar, com ha demostrat contundentment Javier Pérez Royo.

La segona reflexió té a veure amb el tradicional seguidisme de la nostra classe empresarial. En la nit de l’economia valenciana celebrada fa poc, ja es féu evident l’adhesió a la Corona, posicionant-se els empresaris, una vegada més, al costat de la institució monàrquica i d’esquenes al progrés que batega darrere de l’aspiració laica i republicana.

Tampoc el molt honorable Ximo Puig dóna peu a l’esperança. En l’acte d’Alacant pronuncià un discurs decebedor i poc encoratjador on subratllava el caràcter arbitral i moderador de la Corona i no dubtà a afirmar que Felipe VI ha estat a l’altura del repte. Amb aquesta declaració, Ximo Puig s’arrenglerava amb la defensa de l’statu quo que tant agrada a la dreta retrògrada. Al remat, empresariat i poder polític al servei de la monarquia

La monarquia, i aquesta es la darrera reflexió, és, sempre, un insult a la intel·ligència perquè la transmissió hereditària de la prefectura de l’Estat escapa a l'elecció democràtica i es justifica, molt malament, amb la suposada “preparació” que suposa pertànyer a la família reial. Per si aquesta objecció genèrica no fóra suficient, la monarquia espanyola actual, que dóna continuïtat als Borbons, fou una imposició explícita del dictador sense que hi haja hagut cap consulta democràtica de la voluntat popular.

L’escassa “exemplaritat” de la família reial ha ajudat a desfer el glamour conreat i a debilitar el suport de l’opinió pública, però no són a l’arrel de la qüestió. És difícil pensar que la família reial no estava assabentada de l’affaire de Noos, de la mateixa manera que les relacions presumptament profitoses del rei emèrit amb la gens democràtica monarquia Saudita i la seua amistat perillosa amb el príncep hereu Mohamed bin Salman són difícils d’empassar. Les aficions cinegètiques i altres desventures son qüestions menors, però també ajuden .

És habitual que s’argumente que hi ha molts presidents de República corruptes i sanguinaris o que hi ha països democràtics avançats que conserven la monarquia parlamentària. Cap dels dos arguments és rellevant. En el cas de presidents indignes , si hi ha democràcia -requisit imprescindible- se'ls pot revocar a les urnes i les monarquies en països democràtics són, simplement, anacròniques.

L’insult a la intel·ligència i, a casa nostra, la imposició franquista són fets aclaparadors. Per molta disfressa i per molta manipulació mediàtica, el continuisme franquista ni és demòcrata ni acceptable mentre es furte el model d’estat a la voluntat popular. És, simplement, una qüestió de principis.

Diumenge 23 de desembre, fum, fum, fum… Creuava l’avinguda del Primat Reig a l’altura de Gascó Oliag per a dirigir-me a dinar a una pizzeria de l’avinguda d’Aragó (un altre aparcament en superfície tan irracional com l’Albereda, per cert) .El problema no fou l’allau de gent que eixia del camp. El futbol és una dèria que afecta els cinc  continents i mou tants diners com passions. El problema fou que, de nou (i en van mil vegades), les voreres i els jardins estaven ocupats per cotxes aparcats que n'impedien l'ús per part dels vianants. Ja ho he escrit alguna vegada però sempre m'escalfe.

A veure: hi ha una  ordenança de circulació aprovada i vigent que prohibeix aparcar damunt de voreres i jardins. L’Ajuntament té dues solucions: la primera és aprovar una modificació que especifique que els dies de futbol no està vigent i roman suspesa l’ordenança. Són dies “nefands” (ja existien en temps dels romans) en què tot val. La segona opció és declarar la nul·litat de totes les multes posades en dies “normals” des de temps immemorials atenent a allò de la igualtat davant la llei. La tercera opció seria demanar perdó públic i anunciar que aquell que deixe el cotxe en voreres i jardins els dies de futbol es veurà agraciat amb una multa de 1.000 euros, sense rebaixa possible, i posats a disposició judicial els que no paguen en 15 dies. Que l’únic dia en què es respectà la llei fora la final de la Copa del Rei de fa uns anys perquè venien “sus majestades” fa olor, millor dir pudor, a cinisme del pitjor.

El civisme i el respecte a la llei i la convivència són valors culturals  que demanen radicalitat i intransigència i que no poden manipular-se a conveniència. Ni el carrer era de Fraga ni pot ser de conductors descerebrats i insolidaris. Si l’Ajuntament permet aquesta mena de conductes, qualsevol ciutadà podrà argüir que ell també pot saltar-se la llei quan li convinga. Dir que “ah no!!!, això només val els dies de futbol!!!”, és un argument molt feble. Potser jo estiga somiant truites, pixant fora de test o siga víctima d’unes febres tercianes. Pregue a les autoritats que ens governen (i la cosa ve de molt, molt lluny) que em traguen d’aquest estat catalèptic i em facen entrar en raó perquè, en cas contrari, igual em troben pels carrers saludant a tothom i diguent allò de “Soy el jefe, esto es champagne, feliz Navidad” (pel.lícula de Frank Capra) i acabe les festes a Bètera. Bon Any!!!!!!

En relació al procés reflexió sobre la possibilitat d’intervenir en el nou llit del Túria i posar-lo en valor com a infraestructura verda i relacional, tal vegada puguen ser d’alguna utilitat les reflexions que s’acompanyen a continuació.

1.- La iniciativa de plantejar una actuació soft en el nou llit del Túria em sembla plenament justificada des de l’òptica del cost-benefici, del model territorial i del benestar social

2.- Des del punt de vista del cost–benefici col.lectiu, la inversió necessària i la despesa de manteniment que se'n deriva és, amb escreix, molt inferior al benefici de la seua utilització com infraestructura verda. A més, com que el nou llit té la funció irrenunciable de canalitzar grans avingudes (amb períodes de recurrència molt llargs), la seua adequació és relativament barata en no plantejar-se cap mena de jardí (amb arquitectura incorporada) com és el cas del Jardí del Túria. Per tant, posant-se fins i tot en el pitjor escenari, el cost de reposició és assumible en una perspectiva a llarg termini. Comptat i debatut i amb independència de la major concreció desitjable, el projecte del Nou Llit Verd és assumible i defensable.

3.- Els guanys que es deriven potencialment d’aquesta intervenció tenen dues vessants clarament diferenciables, la primera de les quals guarda relació amb el model territorial tant de la ciutat com de l’àrea metropolitana. Amb el rerefons teòric de la ciutat primigènia (una illa envoltada pels dos braços del Túria), antropofitzar el nou llit suposa obrir un ample ventall de possibilitats de reestructuració territorial.

4.- La primera d’aquestes és prou obvia: la connexió del Jardí del Túria amb el Saler i l’Albufera, tot aprofitant el connector de la fracassada i prescindible ZAL. Per molt que practiquem la tossuderia, el Port hauria d'anar desplaçant-se progressivament a Sagunt en lloc de continuar generant greus problemas ambientals i de condicionar negativament la reestructuració de la ciutat. És d’agrair la “cessió” de Natzaret però hi resta el problema de fons de l’estratègia a llarg.

5.- De forma paral.lela, la intervenció pot permetre l’enllaç tant amb el Parc Natural de les Riberes del Túria com amb el Barranc del Carraixet sempre que, en aquest darrer cas, es reformulara l'històric projecte del Tercer Cinturó de Ronda amb una filosofia radicalment oposada a la practicada amb la “Ronda” (Segon Cinturó de Ronda) que no sols és un mur i un entrebanc a la comunicació raonable (Serradora com a paradigma) sinó que, a més, s'ha utilitzat com a infraestructura viària en què recolzar creixements residencials especulatius a colp de PAI. La unió del Nou Llit del Túria i del Parc Natural de les Riberes hauria de ser complementada amb una intervenció en l’espai de sòl no urbanitzable del nord-oest -al nord del Bioparc- on el que té sentit i lògica és un parc metropolità d’una escala molt superior a l’actual Parc de Capçalera que podria romandre com el segment de connexió entre el Jardí del Túria i un bosc urbà on es poden integrar molins, masies i alqueries.

6.- La segona vessant del projecte, també positiva, té a veure amb el benestar social derivat de la disponibilitat d’un eix lineal d’esbarjo on es poden practicar esports (podria permetre, de pas, reubicar els camps de fútbol del tram central del Jardí del Túria) i satisfer necessitats col.lectives de forma puntual quan a dreta i/o esquerra del nou llit es trobem amb àrees densament poblades (Xirivella, Sant Isidre, Castellar i l'Oliveral, Forn d’Alcedo, Sant Marcel.lí i Pinedo). No cal dir que l’ús del nou llit ha de ser compatible amb una evacuació instantània i que els usos possibles han de ser degudament seleccionats.

7.- Per últim, la intervenció hauria d’aprofitar-se per millorar l’accessibilitat transversal dels vianants en els punts de major densitat urbana, tot i que l’escala del nou llit presenta nombrosos reptes. I ja posats a somniar, la recuperació d’ un curs, d'aigua (que sembla molt problemàtica al Jardí del Túria) trencaria la maledicció de ser una ciutat de Guiness, una ciutat que té dos llits i cap dels dos du aigua.

8.- La intervenció en el nou llit és o pot ser una operación de valua en la infraestructura verda a escala metropolitana. Valorar de forma més precisa la seua potencialitat exigeix posar-la blanc sobre negre en el model territorial metropolità que a hores d’ara es l’objecte del Pateval. No és aquest un projecte a curt ni a mig termini. Ens podem prendre un període de serena reflexió.