La candidata de los Comunes Sumar el 12-M, Jéssica Albiach, ha prometido cerrar la Oficina Exterior de Comercio e Inversiones de Catalunya en Tel Aviv y suspender relaciones con Israel si su formación está en el futuro Gobierno. Considera “del todo inaceptable” que mientras Israel “está cometiendo un genocidio”, Catalunya tenga una oficina para que empresas catalanas hagan negocio en Israel y empresarios de allí vayan a Catalunya a hacer negocio.

“La paz no sólo se declara sino que se practica”, ha dicho durante el Consejo Nacional del partido en Barcelona este sábado. Por otra parte, reivindicó que el único voto “seguro” para no pactar con la derecha e impulsar un proyecto de cambio con la transición ecológica y el refuerzo de los servicios públicos es el voto a los comunes.

Albiach ha empezado su intervención agradeciendo a la exalcaldesa de Barcelona, Ada Colau, y al candidato de los comunes a las europeas, Jaume Asens, su “gran compromiso” al unirse a la Flotilla de la Libertad para llevar ayuda humanitaria a Gaza. En contraposición a ello, criticó que desde las páginas de la Generalitat se “promocione” la Oficina Exterior de Comercio e Inversiones de Catalunya en Tel Aviv. “Me parece inconcebible”, ha manifestado, justo después de asegurar que si los comunes forman parte del Govern, objetivo al que aspiran ha insistido, cerrarán esta oficina.

Acusa a ERC de “mantener privilegios” con la sequía

Centrándose en las próximas elecciones, Albiach aseguró que son una oportunidad para que Catalunya abra “un nuevo capítulo” en su historia. De cara al futuro, aseguró que sólo hay dos modelos posibles: el de la patronal, Junts, el PP –que lamentó que a menudo ERC y PSC también defienden “por acción u omisión”– y lo que representan los comunes.

Como ejemplo, se refirió a la gestión que está realizando el Gobierno de ERC de la sequía, a la que acusó de “mantener privilegios a los de siempre”. Albiach volvió a hablar del decreto del pasado martes como “el de la piscina del Majestic” porque consideró que habrá “barra libre” para el sector turístico, mientras el campesinado y la industria tienen restricciones de agua muy elevadas. “Esto lo está permitiendo ERC y lo está blanqueando”, ha dicho.

Acusó también al PSC de pensar en hacer más autopistas, ampliar aeropuertos, hacer casinos y, últimamente, “reivindicar la Catalunya de Pujol”. Y ha centrado las críticas en Junts y el PP en materia económica. Por todo ello, ha dicho que el único voto seguro, por no pactar con la derecha y poner en el centro los servicios públicos y los derechos básicos, es el voto a los comunes. “Es el único voto seguro para construir un proyecto de cambio y futuro que combine la prosperidad y la justicia social”, ha manifestado.

“No vamos a rebajar impuestos”

Precisamente en materia económica, ha apostado por una reforma del sistema de financiación que sea “propio, justo, solidario y respete el principio de ordinalidad”. Sobre fiscalidad, ha criticado que Fomento, PP o Junts digan que Catalunya “es un infierno fiscal” y ha contrapuesto que lo que es un infierno fiscal es que las pymes y los autónomos paguen más impuestos que empresas que cotizan en bolsa, que se hagan “amnistías fiscales a los ricos” y que “personas como la pareja de Ayuso, se llenaran los bolsillos durante la pandemia”.

La candidata de los comunes ha reivindicado que las bajadas de impuestos de hoy, “son los recortes de mañana” y por eso ha aseverado: “No vamos a rebajar los impuestos”. En esta línea, ha defendido que estos impuestos son necesarios para tener unos buenos servicios públicos, que ha asegurado que son el “patrimonio” de la gente común. “A ellos les da igual si se desmontan, pero a nosotros nos importan y mucho”, ha declarado.

El barómetro de invierno del CEMOP (Centro de Estudios Murciano de Opinión Pública) consolida la diferencia entre Partido Popular y PSOE que apuntó en la encuesta de otoño, otorgando 19 escaños al PP, frente a los 16 de la actualidad, y al PSOE 14 asientos, tres menos que los actuales en la Asamblea Regional.

Por otro lado, la encuesta otorga a Vox 7 escaños (3 más); Ciudadanos baja de 6 diputados a 3 y, por último, Podemos mantiene los dos asientos que ostenta en la cámara autonómica. La única variación de la encuesta de invierno, realizada antes de la tercera ola de la COVID y la crisis de las vacunaciones, con la que se publicó en otoño de 2020 radica en que se reduce en un diputado la representación otorgada al PP y se aumenta en uno la otorgada al PSOE. En estimación de voto, el PP obtendría el 25,1% de los votos; el PSOE, el 15,4%; Vox, el 13,2%; Ciudadanos, el 5,1% y Podemos, el 4,5%.

El barómetro de invierno 2020 del CEMOP recoge 824 encuestas realizadas entre el 14 y el 22 de diciembre de 2020, por lo que no se hace eco de la polémica suscitada en torno a los políticos y los altos cargos que se han vacunado contra la COVID-19 saltándose el protocolo de Sanidad.

“Nada ha cambiado”, ha sentenciado el codirector del CEMOP Ismael Crespo, “esta encuesta ratifica los datos del barómetro de otoño”. Crespo ha considerado que, “de no haber un elemento extraordinario, lo normal es que este sea el panorama político en esta época preelectoral” en la Región de Murcia, para matizar que “se puede ver alterado en el momento de las elecciones”.

Crespo ha afirmado que la gobernabilidad en la Región pasa por el PP, que puede formar un ejecutivo “en minoría con Ciudadanos o en mayoría absoluta con Vox, pero en todo caso, no hay alternativa al PP”. La suma de PSOE, Podemos y Ciudadanos no daría para formar Gobierno.

En cuanto a la valoración de los líderes políticos, la encuesta del CEMOP refleja, en palabras de Crespo, que los líderes “que están en el centro del espectro político se mantienen o crecen”, mientras que los “líderes extremos son los que peor nota obtienen y a veces reducen su valoración”.

El presidente regional, Fernando López Miras, es el que mejor nota obtiene y mejora su resultado pasando de 5,5 a 5,7; la coordinadora autonómica de Ciudadanos, Ana Martínez Vidal, pasa de 4,6 a 5,1 y el secretario general del PSRM, Diego Conesa, pasa de 4,6 a 4,8. Por otro lado, el líder de Podemos, Javier Sánchez Serna, cae del 4,3 al 4,2 y el de Vox se mantiene en un 4.

En la misma línea, la líder nacional mejor valorada por los murcianos es la de Ciudadanos, Inés Arrimadas, que pasa del 5 que obtuvo en el barómetro de otoño a un 5,1; el presidente del PP, Pablo Casado, pasa del 4,6 al 4,8 y el líder de Vox, Santiago Abascal, se mantiene en el 4. El presidente del Gobierno central, Pedro Sánchez, se mantiene en el 3,7, mientras que el líder de Unidas Podemos, Pablo Iglesias, aumenta del 2,4 al 2,5.

Los murcianos, más optimistas

Otra de las conclusiones principales que los investigadores del CEMOP han resaltado de esta encuesta es que los murcianos son más optimistas en cuanto a la situación política y económica que en el conjunto de España.

Los principales problemas percibidos por los murcianos se mantienen con respecto al barómetro de otoño: la pandemia es el primero con un 36%; el segundo, el desempleo, con un 24,3%; la política y los partidos políticos, el tercero con un 7,2% y el cuarto, la situación del Mar Menor, con un 4,7%.

No obstante, el codirector del CEMOP Juan José García Escribano ha apuntado que “los murcianos ven la política de la Región con mejores ojos que el resto de españoles la situación política del país”. Por otro lado, ha destacado que la mayoría de los murcianos, un 40,4%, confían más en el Gobierno regional para gestionar la pandemia que los que confían en el central para este cometido, un 35,9%.

La predisposición a vacunarse es otra cuestión en la que los murcianos superan a la media nacional. Un 48,9% de los murcianos se vacunará en cuanto le llamen para hacerlo, según esta encuesta, frente al 36,8% de la media nacional. Por contra, el 39,9% se ha mostrado reacio a inocularse la vacuna en la Región, frente al 47% de la media nacional.

Además, un 85,3% de los encuestados considera que los padres deben elegir la educación que quieran para sus hijos, frente a un 9% que considera que no; el 70,3% de los murcianos se ha mostrado en contra de una subida de impuestos en la Región, pero hay un 65% de los encuestados que considera que se deben incrementar las tasas a las personas con ingresos mayores de 140.000 euros anuales.

A favor de la monarquía

Según el barómetro de invierno del CEMOP, un 65,4% de los murcianos votaría a favor de la monarquía en un hipotético referéndum sobre la forma de la jefatura del Estado, frente al 26,5% que se decantaría por una república. El 56,2% de los ciudadanos de la Región opina que el papel de la monarquía en España es muy o bastante importante, mientras que un 35,9% lo considera poco o nada importante.

En el apoyo a la monarquía en la Región se observan diferencias por márgenes de edad. El voto a la monarquía entre los ciudadanos de entre 18 y 30 años se reduce al 50%, mientras que el apoyo a la república en esa franja de edad aumenta hasta el 38%.

García Escribano ha destacado que el perfil de las personas que apoya a la monarquía en la Región está formado por “más varones que mujeres, personas de mayor edad, con un nivel educativo más bajo y votantes de PP y de Vox”.

Se cadra, no canto de apelar ao voto útil, habería que apelar á columna útil e empezarmos a escribir sobre o que queremos que pase

A tal altura xa todos vimos as fotos dos primeiros mitins de campaña: Feijóo nun escenario azul, rodeado de letreiros nos que figura a súa propia marca, Feijóo, o ano no que se presenta, 2020, e o país no que se presenta, Galicia, Galicia, Galicia. Para saber por que partido se presentaba, dicía a piada, había que mirar con lupa o que semellaba ser un símbolo de marca rexistrada enriba do nome do país. Non é un meme novo: a imaxe dun Feijóo desesperado por renegar do seu partido leva a dar voltas pola rede desde que se desbotou o seu cambio de escenario de presidente da Xunta a candidato á presidencia do Goberno español. As teorías da conspiración para explicar tal engado son distintas, dependendo desde que lado do Padornelo se interprete o conto.

Normalmente na prensa de Madrid existe a visión de que a Feijóo non lle convén que o asocien con Casado porque é moito máis moderado ca este, algo que facilmente se pode desmontar vendo as declaracións de Feijóo non cando vai a Madrid senón aquí mesmo e en sede parlamentaria, cando tira do seu estilo matón para se enfrontar quer coa oposición quer coa tribuna de invitados, ou facendo un repaso a todas as actuacións privatizadoras da sanidade, o ensino, as residencias de anciáns, á xestión das caixas de aforros... que nada teñen que envexar ás políticas do PP madrileño. Por poder, poderíanlles preguntar ás traballadoras de todos os sectores públicos quen é este tipo que sae ocasionalmente na prensa estatal afeando a conduta aos seus compañeiros de partido: seguro que a administrativa que está a cubrir dous postos á vez no hospital, e que nos ten que dar a cita para radiografías para dentro de ano e medio poñendo boa cara, non ten problema en contarlles aos xornalistas de Madrid o moderado e bo xestor que é Núñez Feijóo, se eles teñen a ben preguntar. O problema con estes analistas cuadrianuais é que, no canto de preguntar, prefiren pecar dunha versión local do despotismo ilustrado, xa saben: todo sobre Galicia, pero sen Galicia.

Deste lado do telón de grelos contamos un conto parecido pero á inversa: os galegos identifican a Feijóo coa Xunta, teorizamos -como se aquel “os galegos” fose un suxeito teórico do que non facemos parte- e por iso Feijóo prefire que o asocien á institución e non a un partido condenado por corrupción.

Pero esa explicación tampouco convence, porque os votantes de Feijóo xa eran votantes de Fraga, que era o PP, e son votantes do PP tamén nas eleccións ao Congreso dos Deputados. Son tan pouco do PP como aquel veciño meu que se dicía “juancarlista, non monárquico” e morrerá sendo “leonorista, non monárquico”.

Daquela, para que oculta Feijóo as siglas do seu partido? A quen pretende enganar? Moi doado: a nós. Aos sisudos analistas políticos. Ás que se gaban de levar 20 anos cubrindo campañas electorais. Aos contertulios de todas as emisoras, estatais e locais. Ás columnistas ocasionais que xogamos a entender as leas políticas porque nos papamos as dúas versións de House of Cards. Non hai máis que abrir calquera xornal, de calquera signo, para ver, na información destinada ás eleccións galegas, elocuentes análises sobre o afastamento de Feijóo do PP, non só coa tese da moderación, senón con calquera outra que poidan imaxinar, incluída esta miña, e explicando como iso lle vai funcionar para gañar as eleccións.

Feijóo non quere enganar os seus posíbeis votantes con esa argucia porque os seus votos xa os ten, e, malia descender estes en número desde 2009, cada vez amortízaos máis. O que conta para el son os votos da oposición, ou mellor dito, os votos dos que quedan na casa sen ir votar porque total xa está todo dito, xa os analistas predicimos que o suposto afastamento do PP lle vai funcionar, xa deitamos milleiros de caracteres en columnas tan cínicas como derrotistas que sempre rematan dicindo “oxalá me trabuque pero...”, e mesmo algúns xa deben ter preparada a análise do 13 de xullo contándonos, desde Madrid ou desde Santiago, que os galegos votamos mal, coma se no resto do mundo gobernasen os soviets.

Resulta que ao final os que nos deixamos engaiolar por toda a cartelería dos mitins feijoítas, cos seus debuxos imitando trísceles e follas de carballo, as súas triplas evocacións ao país que o viu nacer e o seu logo de partido agochado, fomos os “listos”, os que pasamos a vida explicándolle aos galegos como votan os galegos. Se cadra nós, no canto de apelar ao voto útil, deberiamos apelar á columna útil e empezar a escribir sobre o que queremos que pase, o que poida que pase se non caemos en derrotismos e análises baleiras.

Non pode haber cambio político se o elector non recibe dúas mensaxes: a primeira, que o resultado non está decidido de antemán, a segunda, que é posible e desexable un goberno alternativo para encarar os retos futuros de Galicia

Está o resultado das eleccións máis aberto do que deixan translucir as enquisas? É unha pregunta que cabe por moi distintos motivos. Primeiro, e sobre todo, porque non hai experiencia previa dunhas eleccións no verán e, menos, no medio dunha pandemia. Segundo, porque hai un elevado número de electores indecisos, o 31,6% segundo o CIS. Terceiro, porque o incremento dos rebrotes, ou das noticias sobre os rebrotes, pode prexudicar a participación do baluarte máis firme do PPdeG: os electores de máis de 60 anos.

Hai que lembrar o contexto previo: o ano pasado o PPdeG levou tres trompazos seguidos, dous nas eleccións ao parlamento español e outro nas eleccións locais. Nas eleccións xerais, cousa inédita en Galicia, a diferenza entre as opcións de esquerda e/ou nacionalistas e o bloque de dereitas -PP, C´s, VOX- foi de 8 puntos porcentuais. Nas eleccións locais, Arteixo é a vila máis grande gobernada polo PP. Ata en Vilalba perdeu as eleccións. Iso da idea do cerca que está, ou estivo, do precipicio.

Convén dicilo con todas as letras: o PPdeG está moi lonxe de ser o partido que foi en Galicia con Fraga e Cuíña. O feito de que Feijóo esconda as siglas do seu partido e intente identificarse con Galicia é un recoñecemento de como están as cousas. Hoxe o PPdeG é un partido coma outro calquera. Non é aquel partido-réxime, de outrora, nin o PNV de Galicia, de tan forte raíz. O seu peso vai empequenecéndose conforme pasa o tempo. Antes das últimas eleccións municipais un alcalde popular dunha vila media indicaba melancólico: “Morréronnos seiscentos votantes”. Os resultados confirmaron o pesimismo das súas expectativas.

A evolución comparada dos resultados das distintas eleccións dende o cambio de século, con algunhas idas e vindas debidas aos ciclos políticos, mostra esa liña xeral. Como mostra o mapa electoral, pouco ten que facer nas cidades do país. O que lle dá o seu plus, e o que fai que apareza ante os ollos dos cidadáns como a mesma natureza das cousas, é o feito de reter o poder da Xunta durante case corenta anos e, a través dese poder, focalizar recursos e influencia.

Que a prensa sexa case unanimemente de dereitas e lle faga o xogo contribúe a dar esa impresión que se desfai nas conversas no traballo e na rúa. A prensa galega tende a ser moi didáctica: se o fai Feijóo está ben e, se non, está mal. É moi acérrima, a prensa. Hai moito conservador en Galicia, e moi fero, quen pode negalo, pero a outra metade, a progresista e nacionalista tamén existe.

Antes da pandemia, de feito, as enquisas indicaban que a súa maioría absoluta pendía dun fío. Non lle beneficiaba ao PPdeG a división da dereita en tres opcións nin o clima irrespirable da política española inducido por Casado. Por iso a súa liña de conduta, razoable, foi poñer no recanto da irrelevancia a VOX e Cs para concentrar o voto da dereita e, ao mesmo tempo, abrir xogo ao centro e á esquerda, buscando a ese votante cauto que quere estabilidade e que o último que desexa é unha sociedade encabronada, como neste momento o é a sociedade española.

Se un se atén ás enquisas, o primeiro obxectivo está logrado. VOX e C's móvense apenas entre o 1 e o 2% das expectativas de voto cada un. Está claro que vai a haber voto útil na dereita polo horror que lles causa a posibilidade dun goberno de coalición. Para o segundo aspecto véxase o estraño caso do programa do PP. Se o len, comprobarán que, para unha persoa non experta en matices, e mesmo para unha clarividente, resultaría ben difícil de distinguir dos programas dos seus adversarios. O Feijóo-Xano ou bifronte é unha constante.

Polo demais, non é por azar que o PP de Casado teña reducido nos últimos días a belixerancia para abrir paso a unha atmosfera máis apracible. É, sen dúbida, porque esa atmosfera de polarización prexudica as opcións de Feijóo. O control dos tempos é a primeira materia do curso en política. E en Galicia, polo menos de momento, non gustan eses excesos retóricos que poden ser xerme de conflito social. O elector galego soe ser moderado e liberal, no vello e nobre sentido da palabra.

Iso non quere dicir que Feijóo non puidera beneficiarse da atmosfera de radicalización inducida polo PP. Escribe Ignacio Sánchez-Cuenca que os datos confirman que a estratexia de crispación da dereita tivo certo éxito, “coa peculiaridade de que é a clase alta a que mostra maior irritación co Goberno”. Os datos do Eurobarómetro mostran, que “en España nin a educación, nin o xénero, nin a educación, nin a idade, nin o feito de vivir con fillos na casa, producen grandes diferenzas na valoración do goberno. Pero a clase social si que produce cambios importantes”.

Feijóo capitalizou tanto o enfado da dereita túzara como a percepción, para ánimos máis mornos, de que foi eficiente a resposta ante o virus, a pesar de que a xestión nas residencias privadas e as consecuencias na taxa de mortalidade dos recortes sanitarios abra un grande espazo para a crítica.

Pero, en definitiva, a xestión da pandemia deulle, diso non cabe dúbida, aire a Feijóo. Sucedeu en toda España: a valoración da acción das administracións sanitarias das comunidades autónomas foi ben avaliada, pero non así a xestión do goberno central. A positiva evolución da crise explica a mesma convocatoria do 12 de Xullo. Ningún goberno convoca eleccións para perdelas.

Iso non quere dicir que non poda haber imprevistos. O pobre debate electoral do luns, cunha cota de pantalla do 15'8%, mostrou unha certa sintonía entre as forzas chamadas a formar un goberno de coalición se o PP resulta, finalmente, perdedor. Esa é a liña que interesa máis a PSdeG, BNG e Galicia en Común. Non pode haber cambio político se o elector non recibe dúas mensaxes: a primeira, que o resultado non está decidido de antemán, a segunda, que é posible e desexable un goberno alternativo para encarar os retos futuros de Galicia. Tal vez chegan un chisquiño tarde a esa estación, pero nunca se sabe.

“Ho deixem en estudi, està avaluant-se la possible repercussió”. Així s’ha pronunciat el regidor d’Hisenda de l’Ajuntament de València, Ramón Vilar, sobre l’anunci fet el mes d’agost passat referent a la sol·licitud a la Direcció General del Cadastre de la revisió dels valors cadastrals de la ciutat, pendent des de fa 12 anys.

Vilar va comentar llavors que després de l’estiu se sol·licitaria oficialment al departament dependent del Ministeri d’Hisenda l’inici dels tràmits per a la revisió de la ponència de valors, perquè l’actual està 22 anys en vigor i està desfasada.

Aquests valors serveixen com a referència per a definir el que ha de pagar cada veí i veïna per l’impost sobre béns immobles (IBI), en funció de la zona on viu. No obstant això, tal com ha confirmat l’edil, de moment aquesta decisió queda aparcada.

Com va informar eldiario.es, aquesta revisió podria implicar un increment del tribut esmentat i, si es compliren els terminis habituals, podria ser aplicable en any preelectoral, amb vista als pròxims comicis municipals del 2023, amb el cost polític que pot comportar.

Aquest aspecte pot haver sigut un dels que han fet que el Govern municipal s’haja replantejat la iniciativa, més encara després de l’al·luvió de crítiques que ha rebut de l’oposició per l’augment del rebut de l’aigua i de diferents impostos municipals previstos per a enguany.

Segons el Ministeri d’Hisenda, aquest tipus de processos comporten normalment un termini entre un any i mig i dos anys, per la qual cosa, si s’iniciara després de l’estiu com estava previst, acabaria l’any 2021 i entraria en vigor l’any 2022, un abans de les pròximes eleccions.

L’exemple recent més semblant a una ciutat com València s’ha viscut a Barcelona, municipi que estava 16 anys sense actualitzar els seus valors. A la ciutat comtal el procés de tramitació va durar dos anys i va entrar en vigor l’1 de gener de 2018, amb un increment dels valors cadastrals del 21% aplicats de manera prorratejada durant els 10 anys de vigència de la revisió.

Això no significa que el rebut de l’IBI experimente finalment un augment del 21%, ja que el valor cadastral és només la base imposable del tribut, al qual cal afegir el tipus de gravamen que aplica cada ajuntament i que es pot modular perquè la pujada siga progressiva.

Vilar ja va comentar en aquest sentit que la possible pujada a l’IBI que pot generar la revisió cadastral és una cosa que tenen en compte i que, si es produïra, rebaixaran el tipus municipal per a absorbir-la i deixar-la sense efecte.

“La revisió no implica necessàriament una pujada de la quota líquida que paguen els veïns”, ha explicat.

De fet, ha recordat que en els últims pressupostos generals de l’Estat el llavors ministre Montoro va apujar l’IBI 4 punts als municipis que, com València, no havien actualitzat els seus valors cadastrals en els últims 10 anys, “una pujada que aquest ajuntament progressista va neutralitzar abaixant el tipus municipal”. Per a enguany, pel mateix motiu, la pujada serà del 3%.

L’any 2007, quan va caducar l’última revisió cadastral que es va aplicar a València l’any 1997 (tenen un període de validesa de 10 anys) amb el PP de l’exalcaldessa difunta Rita Barberá al capdavant del consistori, va haver-hi una amenaça d’inici del procés, però finalment es va paralitzar precisament per por al cost polític que hauria comportat un augment important de l’impost en plena crisi econòmica.

La sentència que ha anul·lat el nomenament de 45 alts càrrecs de l’Ajuntament de València nomenats per l’exalcaldessa difunta del PP Rita Barberá entre febrer i març del 2015, poc abans de les eleccions municipals passades, obligarà el consistori a traure noves places a concurs.

Així ho ha explicat el regidor de Personal, Sergi Campillo, després d’avançar eldiario.es que tant el Jutjat Contenciós número 5 de València en una primera sentència de maig del 2016, com el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana en apel·lació al febrer d’enguany han donat la raó parcialment a la Confederació General de Treballadors (CGT) en sengles sentències que ja són fermes.

El sindicat va recórrer contra els nomenaments pel fet d’entendre que hi hagué un tracte de favor amb aquests 45 empleats que estaven en règim de comissió de serveis, una figura per la qual un funcionari pot exercir faenes diferents de les pròpies del seu lloc de manera temporal.

En virtut d’aquests nomenaments aprovats per Barberá poc abans de les eleccions, aconseguien consolidar els seus llocs com a caps de secció (44 places) i una secretaria de Jurat Tributari.

Sobre aquest tema, Campillo ha explicat que analitzaran la situació de cada funcionari “cas per cas” i que trauran les places que procedisquen a concurs amb totes les garanties legals.

Campillo ha justificat el recurs presentat el 2016 contra la primera sentència, ja amb el nou Ajuntament d’esquerres en el poder, en una manera de procedir habitual dels serveis jurídics municipals en defensa de la legalitat de la seua actuació el 2015: “Una vegada rebutjat el recurs, es va assumir la sentència i ara cal analitzar-ne l’abast de manera individualitzada”.

Campillo ha destacat que en alguns casos la sentència no tindrà efecte, ja que amb el canvi de Govern municipal ja hi hagué alguns canvis en les prefectures de secció.

L’edil assegura que l’equip de Govern ha corregit la irregularitat en les noves convocatòries de places, atés el criteri establit en aquestes sentències. De fet, la setmana passada el Butlletí Oficial de la Província (BOP) va publicar un concurs de 41 places per a diferents prefectures de servei.

Segons Campillo, “la sentència es basa en una discrepància amb la presentació de la memòria i l’entrevista, ja que aquesta prova es va incloure en el concurs, però no figurava en la relació del lloc de treball”, cosa que s’ha solucionat en els processos successius.

Esquerra Republicana del País Valencià ha anunciat que concorrerà a totes les eleccions que se celebraran fins al 26 de maig, així el partit republicà independentista afirma que tindrà llistes valencianes tant a les eleccions al Congrés com al Senat i a les Corts per al 28 d'abril, així com en les municipals i les europees del 26 de maig.

Amb esta concurrència a tots els comicis, afirmen des d'ERPV, afirmen que abanderen “l'opció política més coherent en aquest període electoral” amb la qual es vol “abandonar el missatge de la por fabricat per aquells interessants en fer canvis perquè res canvie”.

Per tal de posar en marxa la maquinària electoral al País Valencià Esquerra Republicana ha anunciat un acte de presentació el pròxim dissabte 23 de març a la Fira de Mostres de València, un acte que comptarà amb la participació de Diana Riva, Guillem Agulló, Ana Miranda, Jon Iñarritu, Joan Tardà i Marc Casanova. En aquest acte tindrà lloc l'actuació del grup Ovidi 4, format per David Hernández, Borja Penalba, David Caño i Mireia Vives.

En l'acte es donarà impulsa a la candidatura europea sota el lema 'Ara Repúbliques' que encapçalarà Oriol Junqueras, candidat triat per unanimitat per l'Assemblea de l'Aliança Lliure Europea (EFA) per a presidir la Comissió Europea. En esta candidatura que aposta per “l'Europa dels Pobles” que reconega el dret a l'autodeterminació, tindrà com a valencià capdavanter a Guillem Agulló, pare de l'activista assassinat per un grupuscle neonazi l'any 1993.

El president d'Esquerra Republicana del País Valencià, Josep Barberà, ha dit que “volem que siga un acte íntim però contundent en el qual direm ben clar i alt qui som, que volem i què no estem disposats a consentir. Enfront de la repressió, república”.

Pel que fa a les candidatures al Congrés, aquestes estaran encapçalades per Santi Zorío per Castelló, Jaume Ferrà per València i Patrícia Minyana per Alacant. Al senat seran Francesc Puchol, Vicent Ruiz i Albert Amorós els qui encapçalen les llistes per Castelló, València i Alacant respectivament.

Per als republicans valencians és “un exercici de responsabilitat” presentar-se a les eleccions a Corts Valencianes i al Congrés i Senat espanyols, “en aquest moment en què veiem com la majoria dels grups abandonen les reivindicacions històriques del País Valencià”. En aquest sentit el president d'ERPV ha destacat especialment els punts lingüístics, culturals i econòmics: “som els qui mai hem renegat de les nostres idees, volem un País Valencià on els drets dels valencianoparlants siguen respectats, volem posar fi a exempcions i que per accedir a la funció pública calga saber valencià, volem un País on fer cultura no supose fer un esforç 'per la causa'. Els diners del treball de valencianes i valencians han de gestionar-se al País Valencià si volem avançar com a poble en la cultura, en l'empresa, en la llengua o en la investigació”.

Barberà ha ressaltat ERPV com “l'opció política més coherent en aquest període electoral” i la candidatura amb la qual “abandonar el missatge de la por fabricat per aquells interessants en fer canvis perquè res canvie”. Així alerta que “el missatge de la por només ens ha conduït a alimentar les forces més autoritàries i excloents”. Amb tot alerta que el que realment fa por és “ que la gent vote tapant-se el nas”, sentencia Barberà.

El potent sindicat en la funció pública CSIF i la corredoria d’assegurances madrilenya Uniteco Profesional han esdevingut el puntal principal de la campanya electoral de Mercedes Hurtado a revalidar la presidència del Col·legi de Metges. Tal és el control que, en privat, dirigents del sindicat han assegurat que la institució de dret públic que representa més de 15.000 facultatius és “propietat” seua.

Tampoc s’escapa a ningú que Uniteco Profesional ja va ocupar el Col·legi de Metges fa quatre anys després d’haver elevat Hurtado a la presidència amb una campanya electoral aspra i que es va decantar a favor de l’actual presidenta després d’una tramesa massiu d’informació falsa sobre l’altra candidata –Rosa Fuster– des d’un correu vinculat a la candidatura del qual l’actual presidenta es va desvincular. Tots, fins i tot la policia, van sospitar que les mans de la corredoria estaven darrere d’aquesta actuació d’ètica tan dubtosa.

I és que Uniteco Profesional es juga molt en les eleccions del pròxim 3 de maig, perquè té obert un negoci important en una entitat amb un pressupost de 3,7 milions d’euros l’any. En aquest moment, la corredoria es juga el negoci de les assegurances del Col·legi de Metges de València i ha aconseguit lligar fins al 2024 l’assistència jurídica de l’entitat. A més, aspira a participar també de la formació de l’entitat que presideix Mercedes Hurtado per a la qual cosa ha patrocinat la creació d’una associació de defensa del dret sanitari que intenta suplantar l’autòctona constituïda fa uns quants anys.

L’estratègia del CSIF ha revoltat el Sindicat Mèdic, el majoritari en el sector, que veu la seua actuació com una ingerència en la independència de què ha de gaudir el Col·legi de Metges de València. “El divendres 6 d’abril el CSIF remetia un cartell, que ells declaren intern, però àmpliament filtrat a tots els metges, en què Rafa Cantó, president de CSIF-Sanitat feia una identificació completa entre aquest sindicat i la candidatura de Mercedes Hurtado, també afiliada a CSIF i presidenta actual de l’ICOMV. No es tracta d’un suport extern ni d’una convergència d’interessos. El cartell publicitari deixa clar que CSIF actua a través del Col·legi com a tal organització i estableix una identificació entre tots dos”, han denunciat des del Sindicat Independent aquesta setmana.

Això ha portat el Sindicat Mèdic a donar públicament suport a l’altre candidat a presidir el Col·legi de Metges de València, Agustín Navarro. “Creiem que, davant del repte insultant llançat per CSIF a tota la professió mèdica, la candidatura de Navarro pot representar la imatge d’independència que desitgem i li exigirem en tot moment. És l’única alternativa, atés que l’abstenció només deixaria el camí lliure als que pretenen utilitzar els nostres diners per al seu propi benefici. També és l’única disposada a posar límit al xarlatanisme i les pseudoteràpies sense evidència científica que ara acampen a gust a la casa de tots sota la protecció de Mercedes Hurtado i el seu equip col·legial”, han traslladat des del Sindicat Mèdic als seus afiliats.

La guerra per a presidir el Col·legi ha començat. El dia 3 de maig, el resultat final.

Molt bé doncs. “Eleccions” per als partits polítics és l’equivalent a les capses de cartó pels gats: s’hi posaran a dins corrents sense saber què hi ha en el fons. No poden resistir-ho, és la seva raó de ser. Sense eleccions no hi ha càrrecs electes. Sense càrrecs electes no hi han assessors, ni càrrecs escollits discrecionalment a les Administracions Públiques. En fi, no money, no party. Els partits, sense eleccions, deixen de ser-ho. Pensant-ho bé, la comparació amb els gats potser és una mica exagerada. Els gats encara poden sobreviure sense capses. 

Una setmana després de la Declaració de la República en diferit, el 155 es va disfressar de - tatxin tatxan - eleccions anticipades. El 155 és un monstre sense forma identificable, que és la no-forma que prenen els pitjors dels monstres. Algunes vegades muta en forma d’amenaça de porra i barrots; d’altres es revesteix, radiant i constitucional, en la representació del pacte com a l’Únic mitjà per a conduir la minoria tumultuosa i delirant cap a la seva pròpia salvació. És difícil saber què és el 155. De moment, només hi ha una cosa clara: és un instrument polític en mans de l’Executiu més anti-sistema i corrupte que ha existit des que existeix la democràcia. (Nota: democràcia no és un codi binari sinó gradual. Prou ja de dir que “Espanya és una democràcia”, com si la feina ja estigués feta.). Per la seva banda, la fiscalia - a por ellos oé oé - anuncia que - más dura será la caída- volen acusar a tots els Consellers per, atenció: rebel·lió, sedició, i malversació de fons. Aquests dies el que amb més debat està generant per la seva desproporció és el delicte de rebel·lió. En compte, doncs, que no sigui premeditat: acusar-los de rebel·lió per a desestimar els càrrecs i semblar que són moderats per a empresonar-los, “només”, per sedició i malversació. Tot i que a vegades, el càlcul racional sembla una eina abstracta per el Govern d’Espanya. 

Parlàvem, però, de les “Eleccions del 155”. Per parts: el molt mal anomenat (però molt ben trobat en termes de naming) “bloc constitucionalista” - recordem que el Monstre del 155 està qüestionadíssim per experts constitucionalistes - liderat per Inés Arrimades parlen d’una aliança per a restablir la pau, la normalitat i blablablà. És curiós això de fer aliances anormals per a tornar a la normalitat. És igual. Ni sumen ara ni sumaran per a tenir una majoria alternativa. Només hi han dos resultats possibles en aquestes eleccions. Tècnicament tres, però dos en realitat. Veurem per què. 

La participació d’ERC i del PDeCAT a les eleccions enterren de facto la neonata República Catalana. Junqueras anunciava que hi haurien “decisions difícils d’entendre”. Aquesta era una d’elles. Les altres estan per venir, però no s’expliquen perquè encara no se saben quines són. ERC arrasarà. Han sortit victoriosos del Round 1 del Procés. Queda per saber si es reeditarà JxSí bis, tot i que ERC no té massa incentius. Tot i així és probable que els partits pro-independència copiïn la fórmula del bloc “constitucionalista” i anunciïn la voluntat de, en el cas d’anar per separats, fer un pacte per a seguir solidificant la República. (Nota 2, i sense acritud: la República no ha nascut, pel que no es podrà solidificar). El discurs del “procés” està esdevenint cada vegada més en un relat teleològic, com ara el comunisme o el cristianisme. És a dir, creure que la història té un telos (fi, objectiu) i que ens encaminem inexorablement cap a ell/a. 

La CUP, de la que es podria esperar una oposició frontal a les eleccions, han passat de fer una paella alternativa a “confrontar-les”. Té tota la pinta que tampoc podran escapar la seva naturalesa felina. El PDeCAT és a hores d’ara un campi qui pugui. Ho porta essent els últims sis anys, justament des del tret de partida d’aquesta marató anomenat “Procés” que fatigaria al mateix Kafka. Santi Vila ja ha dit que es presentarà com a candidat, i que si fos per ell posaria el fre de mà. Que és independentista, sí, però que així només s’aconsegueix enfadar al Monstre, acabar a la presó i - no menys important, no condueix a Ítaca. No està dient res més que el PDeCAT hauria de ser el que sempre ha sigut Convergència. Tot i així, la realitat de les bases del PDeCAT és que, a diferència de l’època daurada del peix al cove on s’instrumentalitzava l’autonomisme nacional, aquestes sí que són nítidament independentistes. En tot cas, l’equip independència, segons la darrera enquesta del CEO sumaria, una altra vegada, majoria en el Parlament. I a qui li estranya? L’1-O va gravar en els ulls i la carn de massa gent la resposta a un clam, aquest sí, majoritari, del poble de Catalunya: el dret a decidir sobre la composició territorial i orgànica de Catalunya. 

Per últim, hi han fortes turbulències a Cal Comú/ICV/Podem/En Comú Podem. Ada Colau anunciava a la Sexta que el candidat que hauria de portar l’equilibri a la força (o la força a l’equilibri, depèn de com es miri) seria Xavier Domènech, que haurà de ratificar el seu lideratge en unes primàries. Però això només resoldria una part de de la sopa de la lletres. El líder de Podem a Catalunya, Albano Dante-Fachin, en guerra oberta amb l’Executiva de Podemos, podria tenir els dies comptats, després que Pablo Iglesias forcés una votació per a decidir si Podem s’incorpora dins del món Comú, fet que implicaria gairebé de facto la dissolució de Podem a Catalunya que, recordem, no té entitat jurídica pròpia. La resposta d’Albano Dante va ser el de comparar la decisió de l’Executiva de Pablo Iglesias amb Mariano Rajoy i el 155, el que vindria a ser un cert exercici de banalitat del mal. La delicada situació dels Comuns és paradoxal, perquè podrien tenir la clau del Parlament. El que ens porta en darrer i últim punt, els escenaris electorals. 

Escenari 1: L’equip independència (PDeCAT, ERC, CUP) no sumen, pels pèls, majoria de diputats. Entraríem en l’escenari de geometria variable, en el que, com dèiem, la clau mestre la tindrien els comuns. Podria ser que ERC governés amb minoria amb el recolzament de Comuns per una banda, PDeCAT i CUP, Comuns i PSC, Comuns i CUP...el que és segur és que C’s i PP quedarien marginats. Com en els altres escenaris. Aquest, però, i sense saber el que passaria, podria ventilar les finestres del procés, com a mínim, per una temporada.

Escenari 2: L’equip independència guanya en escons, però no en vots. Algú li sona? És, ara per ara, l’escenari més factible. La independència no es va fer en 16 mesos. Tampoc s’ha fet ara. Però l’escenari 2 mantindria les portes obertes a aquest camí llarg, al acumular forces, etc, etc. 

Escenari 2.⅓: L’equip independència guanya en escons i en vots. Des de Brussel·les, Puigdemont reptava a Rajoy, (i a l’equip constitucionalista en general) amb un: “Respectareu el resultat que surti de les urnes”? Es referia a l’escenari Escenari 2.⅓. Perquè aquest escenari no té una entitat pròpia? Enric Millo, autoritat suprema en funcions a Catalunya, li responia alguna cosa de l’estil de: òbviament que ho farem, qui no respecta les coses (ja se sap el que els hi agrada als catalans fer coses), sou vosaltres. Traducció: Podeu guanyar a tot el que vulgueu que d’independència, nanai. Ho diu la llei. Per cert. Aquests dies corre la veu que el viatge de Puigdemont a Brussel·les era, en realitat, per pactar un plebiscit amb les autoritats europees que, en cas que passi l’escenari 2.⅓, aquestes reconeixerien immediatament la independència de Catalunya. La veritat: costa de creure. 

Escenari Z: L’escenari Z és l’escenari de lo contingent. L’escenari de lo contingent existeix principalment per dues raons. La primera, perquè, efectivament, la història no està pre-determinada. La anàlisis que es pugui fer del demà ve marcat pel que creiem avui, però el que passarà demà, senzillament, no es pot saber. La segona: l’Estat Espanyol, i concretament l’executiu del PP ja ha mostrat és capaç de fer les coses pitjor de lo possible. Ningú s’esperava l’1-O, on, en termes de realpolitik, van posar la pota fins al fons. El PP és el principal valedor de l’independentisme, i coneixent el seu historial violent, corrupte i autoritari pugui desencadenar un nou 1-O on, aquesta vegada sí, forci la comunitat internacional a intervenir. 

 Seguirem expectants.

El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, ha demanat al seu homòleg català, Carles Puigdemont, que convoque eleccions anticipades. “Si les convoca dins de la llei, no ens posarem a favor de l'aplicació del 155”, ha dit Puig en resposta a Podem durant la sessió de control d'aquest dijous en les Corts Valencianes.

Tant Compromís com Podem, socis dels socialistes en el Pacte del Botànic que sustenta el Govern valencià, han demanat al president que es desmarque de l'aplicació d'article 155 de la Constitució a Catalunya.

La formació morada ha pressionat Puig i ha demanat el seu posicionament sobre la possible intervenció del Govern d'Espanya a Catalunya, que té el suport de la direcció federal del PSOE en el Congrés i el Senat. Compromís ha preguntat també per l'assumpte en la sessió de control.

“No m'agrada la supressió de l'autonomia. És un camí erràtic ”, ha lamentat el president valencià en la Cambra autonómica. “El frontisme no és la solució i intentar humiliar, tampoc”, ha considerat.

“Situar-se amb el 155 és situar-se més prop del problema que de la solució”, ha afegit Puig.

Quasi tothom dóna per fet que a la segona volta de les eleccions presidencials franceses de diumenge vinent el financer Macron guanyarà la neofeixista Le Pen, igual com donaven per fet que Hillary Clinton s’imposaria a Donald Trump i el seny al referèndum anglès del Brèxit. Cada dia que passa es disparen noves alarmes sobre les possibilitats de Marine Le Pen, si la unió sagrada del “front republicà”, tots contra ella, deixa d’actuar per cansament i l’abstenció arriba al 30%. Per cansament i per alguns motius més. La globalització no ha provocat només la crisi econòmica de les retallades, l’atur i la corrupció. Ha avariat la confiança en la versió del sistema democràtic que ha regit els últims temps. El centre-dreta patrimonial s’ha vist desacreditat amb insistència, els socialistes s’han volatilitzat per mèrits propis.

El jove Emmanuel Macron és un producte improvisat de l’alta costura financera, la seva gestió com a ministre d’Economia del 2014 al 2016 va ser un fracàs. No ha estat mai elegit a les urnes per a cap dels seus càrrecs, no queda clar ni el seu programa ni qui finança la seva candidatura.

Per accedir a la segona volta electoral ha comptat amb el descontentament general que ha castigat els candidats que representaven l’habitual alternança al poder entre centristes i socialistes, el bipartidisme que ha governat fins ara sense els canvis promesos, mentre la situació de la majoria es degradava. Emmanuel Macron, igual com Hillary Clinton als Estats Units, representa l’establishment, l’autopista neoliberal, la política degenerativa de més del mateix, davant d’un electorat afamat de canvi polític amb molts motius per estar-ho.

El Brèxit podria ser una minúcia comparat amb l’impacte del Frèxit propugnat pel discurs antisistema, antiglobalització, antieuropeu, ultranacionalista i xenòfob de Marine Le Pen, convertida en l’única candidata del canvi desitjat per una part important de la societat partidària del “dégagisme”: fem fora els camàndules de sempre, no ens representen.

La “lepenització dels esperits” ve de lluny. Des de la Revolució del 1789 --des de sempre-- França ha estat dividida en dues meitats ideològiques. La dreta hi manté una tradició arreladíssima, un nacionalisme esmaltat d’episodis ressonants: l’antisemitisme precoç i manipulat de l’afer Dreyfus (l’antisemitisme va esclatar a França trenta anys abans que a Alemanya), el nacionalisme feixistitzant de l’Action Française de Charles Maurras, el col.laboracionisme amb l’ocupant alemany del govern de Vichy (Petain va ser elegit president pel Parlament francès) i avui l’auge del Front National.

França és el segon país més poblat d’Europa occidental (66,3 milions d’habitants), només per darrere de l’Alemanya reunificada (81,2 milions). Es tracta d’un país central, el veí immediat de Catalunya i el seu primer mercat exterior, amb diferència sobre el següent. Una part del territori català es troba a França des del Tractat dels Pirineus del 1659.

La meitat d’esquerres del país no votarà Le Pen diumenge vinent. N’hi haurà prou amb que no votin per fer-la guanyar.

Les eleccions presidencials franceses posen de nou sobre la taula el futur d'un dels països més influents d'Europa i de tot el planeta. No només pel seu històric paper en l'adveniment de l'Estat modern i el desenvolupament del pensament democràtic, sinó pel seu pes real en l'escena mundial. França és la sisena potència econòmica global, després dels Estats Units, la Xina, el Japó, Alemanya i Regne Unit, i la segona economia de la zona euro després d'Alemanya. És també una potència nuclear en disposar d'arsenal atòmic propi. França ja no és potser un gran referent en la nova societat global, articulada amb el canvi de segle al voltant de la revolució tecnològica i el desplaçament de l'eix de gravetat cap al Pacífic, però gairebé res s'entén o és possible sense ella. Almenys a Europa.

Amb més de 64 milions d'habitants (66,7 milions amb els territoris d'ultramar), França és també el segon país més poblat de la Unió Europea després de la potència alemanya, gran adversari de les devastadores guerres mundials successives del segle XX i, tot i això, cofundadors i ferms aliats del projecte de construcció d'Europa des de mitjans de l'última centúria. El ja endèmic pessimisme francès, que arrossega el fantasma del declivi des del final dels Trenta Gloriosos -el període de creixement accelerat després de la II Guerra Mundial, entre 1945 i 1975-, afronta el seu punt crític en la nova cita a les urnes després del decebedor quinquenni socialista presidit per François Hollande. L'històric eix franco-alemany està, doncs, també en joc i amb ell la pròpia idea d'Europa.

Les costures d'Europa

Un cop més, l'elecció a doble volta (23 d'abril i 7 de maig) del president de la República Francesa polaritza l'atenció europea i mundial, en aquesta ocasió sota el doble impacte del cop de porta britànic a la Unió Europea, seguida de l’estrepitosa irrupció de Donald Trump al comandament de la primera potència militar i econòmica del globus, a l'altra riba de l'Atlàntic. L'elecció constitueix, doncs, un test de gran transcendència no només per als mateixos francesos, sinó per al conjunt de la comunitat europea i internacional. Aquesta vegada, l'amenaça és la virtual arribada de la ultradreta al poder a França, a l'espera del que passi a les eleccions de setembre a Alemanya. El espantall d'un “efecte dòmino” entre Washington, Londres, París i Berlín treu el cap per moments.

Per òbvies raons de veïnatge, intercanvis comercials i culturals i interessos geoestratègics derivats de la seva doble façana atlàntica i mediterrània, el paper de França en el concert europeu i mundial és primordial per a Espanya i molt especialment sensible per a Catalunya, com a regió europea de vocació transpirinenca i amb gran influència i projecció en el gran arc mediterrani occidental. Catalunya és un portal estratègic dels grans fluxos europeus de tot gènere que enllacen el nord i el centre del continent amb la gran regió nord-africana del Magrib. El gran eix-nord sud del vell continent, en què Catalunya actua de costura d'un dels punts més sensibles del teixit europeu. 

Context crític

Les eleccions franceses arriben en un context crític i fins d'un cert clima terminal des del punt de vista polític-institucional. Des de la perspectiva interna, a causa de l'obsolescència o descomposició del vell sistema de partits que ha presidit la V República, creada el 1958 pel mític general De Gaulle, heroi de la Resistència davant l'ocupació nazi del III Reich i el règim col·laboracionista francès dirigit pel vell mariscal Pétain. La nova constitució va confiar al president tot el poder executiu i posteriorment va reforçar la seva aurèola de poder en establir la seva elecció per sufragi universal directe. Alguns protagonistes de l'actual contesa electoral, com és el cas notori de l'emergent candidat d'extrema esquerra Jean-Luc Mélenchon, proposen posar fi a l'actual règim i donar més poder al Parlament a costa del poder gairebé absolut del president.

Des del punt de vista exterior, l'elecció coincideix amb el radical canvi de rumb en la política dels Estats Units, amb qui França va mantenir un pols d'enorme tensió sota la presidència del conservador (gaullista) Jacques Chirac, en oposar-se a la invasió de l'Iraq el 2003 desencadenada pel president republicà George W. Bush, amb el suport de la Gran Bretanya (Tony Blair) i Espanya (José Mª Aznar).Els efectes de la llarga i cruenta guerra civil a Síria, en el context del fracàs de l'anomenada “primavera àrab”, i l'emergència d'Estat Islàmic com a bandera del nou hiper-terrorisme gihadista, mantenen França davant l'inquietant horitzó de l'amenaça exterior i la desestabilització interna.

La presència d'un ampli sector de població d'ascendència àrab-musulmana, a més d'una important i influent població jueva i una gran diversitat d'ètnies molt sensibles als esdeveniments a l'Orient Mitjà i Àfrica, situa els electors davant la responsabilitat de decidir el camí a seguir davant els nous reptes i incògnites de la globalització. Els sagnants atemptats terroristes de París al novembre de 2015 i a Niça el juliol de 2016, han llastat encara més la fràgil cohesió interna del país. Els nous temors se sumen al desencant davant la falta d'avenços en la modernització institucional, la tornada al creixement i la reducció de la desocupació, la precarietat laboral i l'exclusió social. 

La temptació involucionista

Aquest estat de coses alimenta la temptació populista, identitària i involucionista encarnada per Marine Le Pen, líder del Front Nacional (FN), favorita des de fa mesos en les enquestes com la candidata amb més possibilitats d'imposar-se en vots a la primera volta i disputar la presidència en la segona i definitiva ronda. Filla i hereva política de Jean-Marie Le-Pen, fundador del partit el 1972 i capdavanter de l'extrema dreta ultranacionalista, Marine ha aconseguit desfer-se del verb i el gest aspres de l'antic paracaigudista fins desallotjar-lo del seu propi partit, per tal d'atraure nous vots entre les classes mitges i populars castigades per la Gran Recessió i atemorides per la globalització i les migracions massives. La calculada operació de “blanqueig” sembla haver donat els seus fruits.

El partit de Marine Le Pen va encapçalar espectacularment les últimes eleccions europees de 2014 amb gairebé el 25% de vots (4,7 milions), situant-se com la força més votada de França amb quatre punts d'avantatge sobre la dreta centrista o institucional (UMP, rebatejada en el seu dia per Nicolas Sarkozy com “Les Républicains”) i fins a deu punts sobre l'esquerra parlamentària (socialistes del PS) actualment al poder des 2012. L'ombra lepenista plana com mai sobre el cel de França, emulant amb escreix el primer terratrèmol de 2002, quan el mateix Le Pen pare va disputar la presidència a Jacques Chirac a la segona volta, després d'imposar-se en vot a la primera al llavors primer ministre socialista Lionel Jospin. La “unió patriòtica” de tot el vot republicà de dreta esquerra en el duel final va frustrar llavors el gran salt del FN al poder. Va ser el primer gran avís que va sacsejar a Europa.

Malgrat el seu creixent graner de vots, el FN no està representat al Parlament per la singularitat del sistema electoral a doble volta. És molt possible que el sistema torni a frustrar el seu nou intent d'arribar a la cúspide del poder, però des de 2002 ha plogut a bots i barrals i la pugna és tan desigual com incerta en un escenari molt volàtil. El FN es perfila ara com una autèntica amenaça per a França i per a Europa, en tant que abanderat del replegament patriòtic i el proteccionisme a ultrança. La consigna és “els francesos, primer”, bandera que ja oneja a Washington i que aflora de manera ombrívola fins i tot en algunes de les joves democràcies de l'Est europeu incorporades a la Unió a partir de 2004. El fantasma de la implosió aïllacionista i nacionalista amenaça ara amb calar també a París.

Dels lepenistes als insubmisos

Els plans de Marine Le Pen inclouen l'abandonament de la moneda oficial europea (eurozona, que integra 19 estats), la sortida de l'espai europeu sense fronteres (zona Schengen, que inclou 26 països), el tancament de portes a la immigració i fins i tot l’eventual reconsideració en referèndum de la pertinença a la pròpia UE. Cal recordar que França ja va rematar la non nata Constitució Europea el 2005 en un referèndum convocat --i estrepitosament perdut-- pel llavors president Jacques Chirac. I això passava en els anys de bonança de les grans economies, quan encara estava per arribar l'apocalipsi financera de 2008, amb les seves enormes seqüeles en el teixit econòmic i social i en la pròpia moral col·lectiva occidental. 

L'ombra de Le Pen ha pres cos per la penetració de l’FN en nous caladors del vot en el seu dia administrats per l'esquerra. En algunes regions del nord i sud-est de França caracteritzades pel pes de les classes treballadores i la forta immigració el seu vot ha arribat a superar el 40%. Aquest fet s'explica en part per la deriva ideològica i programàtica del Partit Socialista, d'una banda, i per la decadència de l'històric PFC i la seva agònica dissolució en el magma del “front d'esquerres”, per una altra. És revelador que el candidat d'extrema esquerra Jean Luc Mélenchon, antic ministre socialista associat al còctel de l'esquerra extraparlamentària, creixi en els sondejos sota la marca de “La França insubmisa”, idea d’ampli espectre inspirada en el model espanyol de Podem. Els sectors orfes de l'esquerra i, sobretot, el vot jove antisistema nodreixen les seves expectatives.

El gran duel final

Segons els sondejos, només el reagrupament del vot republicà de dreta i esquerra al voltant del candidat que faci front a Marine Le Pen a la segona volta podrà frustrar l'ascens de l'extrema dreta al poder, com en 2002. L'única incògnita és saber quin dels altres deu candidats en lliça a la primera ronda serà el duelista final. El principal aspirant és el jove Emmanuel Macron, un autèntic 'outsider' de la política format en el món de les finances i fugaç ministre d'Economia del Govern de François Hollande conduït pel malaguanyat primer ministre Manuel Valls. Després de l'aparatosa derrota d'aquest últim en la primàries del PS per l'esquerrà Benoît Hamon, Macron s'ha imposat com un electró lliure de centre, capaç d'atreure i agrupar el vot de l'ampli espai central de l'arc polític francès a esquerra i dreta , un cop enfrontat irremissiblement al fantasma de la involució i la reacció encarnat per la impetuosa, astuta i autoritària Marine Le Pen.

El rival de Macron en aquesta disputa és l'exprimer ministre François Fillon, guanyador contra pronòstic en les primàries de l'antiga UMP, l'artefacte polític de la dreta neogaullista improvisat precisament en ple drama de les presidencials de 2002 al voltant de la candidatura de Jacques Chirac. La refundació “exprés” del vell partit va ser inspirada llavors per l'exprimer ministre Alain Juppé i l'ambiciós Nicolas Sarkozy, que després d'una intensa etapa ministerial aconseguiria conquerir la presidència de la República en un fugaç i tempestuós mandat (2007-2012). Fillon, que va arribar a imposar-se com a primer ministre de Sarko, sortia inicialment com a gran favorit en l'actual contesa presidencial, després d’imposar-se per sorpresa als dos grans pesos pesats de l'antiga UMP, avui rebatejada com “Les Républicains”. La seva estrella, però, ha declinat de cop.

Joana d'Arc davant de 'Marianne'

De tarannà i programa de perfil fortament liberal-conservador, catòlic militant i procedent d'una família benestant i gaullista de la regió del Loira, l'encausament judicial de Fillon per suposats llocs de treball ficticis de la seva dona a compte del contribuent, pesen com una llosa en les seves aspiracions. La seva àcida obstinació i la contundent negativa del veterà Juppé a assumir el relleu in extremis, el mantenen viu -encara que molt malferit- en la cursa electoral. En aquest context, els sondejos reflecteixen la incertesa al voltant de Macron, Fillon i, a última hora, fins i tot el brillant orador Mélenchon, com aspirants a enfrontar-se a Le Pen.

El duel final de les presidencials es podria veure com el gran combat simbòlic entre Santa Joana d'Arc, heroïna de França i fetitxe històric de la ultradreta nacionalista, i la mítica 'Marianne', la popular figura al·legòrica de la llibertat impulsada per la Revolució , que en 1789 va enterrar l'absolutisme i va donar pas a la modernitat. El duel serà èpic i a data d'avui no hi ha pronòstic. La resposta, el 7 de maig.

La situació dels socialistes valencians en aquesta campanya electoral no sols és incòmoda perquè hi concorren amb la condició de tercera força, després d’haver estat superats en la convocatòria del desembre per Compromís-Podem. També ho és perquè el candidat del PSOE a president del Govern, Pedro Sánchez, ha fet de la crítica feroç a Podem un dels seus arguments.

El partit de Pablo Iglesias, que al País Valencià lidera Antonio Montiel, fa de tercera pota, juntament amb Compromís i el mateix PSPV-PSOE, del Pacte del Botànic que sosté el Consell presidit per Ximo Puig. Per això el president de la Generalitat evita en els mítings la crítica al seu soci parlamentari i centra els atacs en el PP.

El contrast entre l’actitud de Puig i la del seu candidat a president del Govern va ser palpable en el míting central a València, el dissabte 18 de juny. Mentre el líder valencià cridava a no votar per la dreta i carregava contra el PP, Sánchez es va esplaiar a descriure a Podem com a “extrem”.

Salvar sense danys irreparables la contradicció entre l’orientació política de la campanya de Sánchez i la fàctica prova que l’injuriat Podem protagonitza pactes municipals i autonòmics amb els socialistes no és l’única preocupació del PSPV-PSOE. N’hi ha una altra, derivada de l’anterior: perdre tota la representació directa en el Senat. Puig va xocar amb Sánchez en la precampanya electoral quan el segon va vetar l’acord que el líder valencià tenia pràcticament fet per a votar-se mútuament pels candidats a senadors amb Compromís i Podem. Ara la possibilitat que els socialistes valencians es queden, per primera vegada en democràcia, sense senadors d’elecció directa planeja sobre el 26J.

Seria el gran retrocés, ja que el PSPV-PSOE va conservar encara dos senadors en les eleccions del desembre passat. D’altra banda, les enquestes atorguen a les candidatures socialistes en les tres circumscripcions de València, Alacant i Castelló, encapçalades respectivament per Ana Botella, Julián López Milla i Artemi Rallo, resultats semblants als de fa sis mesos, quan van ser superats en totes per Compromís-Podem.

Resistir és guanyar, en aquest cas, per als socialistes valencians, la prioritat principal dels quals és preservar el govern de la Generalitat i, en general, els pactes locals que han portat els seus candidats a alcaldies com les d’Alacant, Castelló i Elx amb suport de Compromís i de plataformes en què participen Podem i Esquerra Unida.

Una mobilització d’última hora del seu electorat s’ha convertit en la taula de salvació a què s’aferra el PSOE per fer front a les enquestes en l’equador de la campanya de les eleccions generals del pròxim 26 de juny. El candidat a president del Govern Pedro Sánchez ha insistit aquest dissabte a València que “l’única eixida als extrems és el PSOE” i ha advertit que “els mals governants sempre són elegits pels que no voten”.

L’acte a València es va traslladar en l’últim moment del Parc de l’Oest a l’Umbracle, a la Ciutat de les Arts i les Ciències. Els protagonistes, el candidat Pedro Sánchez i el president de la Generalitat i líder del PSPV-PSOE, Ximo Puig, hi han arribat amb una hora de retard. Venien de participar en la desfilada del Dia de l’Orgull pels carrers d’una ciutat l’arquebisbe de la qual, Antonio Cañizares, s’ha encabotat en una croada contra el que denomina “l’Imperi gai”.

Sánchez, que ha estat aclamat pels 3.500 assistents a la Festa de la Rosa dels socialistes valencians al crit de “president, president”, ha reivindicat l’esquerra i la socialdemocràcia i ha començat el discurs amb un elogi de la igualtat. “Un dia, vam escriure la història d’aquest país amb tots els colors de l’arc de Sant Martí”, ha assegurat en referència a la llei de matrimoni entre persones del mateix sexe que van impulsar els socialistes.

El cap de llista per València, Ana Botella, prèviament, havia recordat les víctimes de la massacre d’Orlando i a la diputada laborista assassinada al Regne Unit, i s’ha referit implícitament a la conjuntura tan difícil que dibuixen les enquestes per al PSOE quan ha convidat els presents a repetir que “un socialista o una socialista no es resigna”.

També Ximo Puig ha fet una cosa semblant, quan ha iniciat la seua intervenció amb un vaticini: “Pedro, la història la canviarem”. El líder valencià, que va tenir diferències amb Pedro Sánchez pel veto a una candidatura al Senat amb Compromís i Podem, ha assegurat: “Lluitem perquè el dia 26 Espanya tinga un president decent”. I ha afegit: “Si hi ha motius en algun lloc per a votar per Pedro Sánchez és a la Comunitat Valenciana, perquè necessitem un president aliat”.

Puig ha qualificat Mariano Rajoy de “president indigne” i ha advocat per un Govern d’Espanya que atenga la gent. Ha arremés contra la pretensió del PP de captar “el vot moderat” en els comicis del 26J. “Ni un vot moderat a la dreta”, ha reclamat Puig, que ha centrat la seua intervenció a criticar al PP. “És igual que governe l’esquerra que la dreta?”, ha preguntat a l’auditori, i hi ha respost: “No”. I ha afegit que “sense el PSOE no serà possible el canvi”.

El president valencià no ha fet la més mínima referència a Podem, que dóna suport al seu govern amb Compromís en la Generalitat Valenciana.

Una cosa que ha contrastat amb el discurs de Sánchez, per a qui el candidat de Podem, Pablo Iglesias, i el del PP, Rajoy, “comparteixen una mateixa manera d’entendre la democràcia com un contracte d’adhesió”. “Comparteixen un mateix adversari”, ha insistit, “el PSOE”.

El candidat socialista ha ironitzat sobre els elogis de Pablo Iglesias a José Luis Rodríguez Zapatero. “Reconeix que els millors presidents són socialistes”. I ha assegurat que Rajoy no té “la diligència, l’honestedat i el compromís” que exigeix el Govern d’Espanya. “Enfront dels que no volen que canvie res i els que ho volen trencar tot”, ha situat Sánchez el PSOE.

L’única al·lusió al Govern “a la valenciana”, que presideix Puig i que tant es va citar en les frustrades negociacions per a formar Govern, l’ha feta el candidat socialista per blasmar a Pablo Iglesias que, en plantejar-li un pacte, es reservara el lloc de vicepresident amb competències sobre la policia, els fiscals o els espies i no sobre les matèries socials que preocupen els ciutadans. “L’única eixida al bloqueig dels extrems és el PSOE”, ha conclòs.

El candidat de Ciutadans a la Presidència del Govern, Albert Rivera, ha assegurat aquest diumenge que Espanya “cal que tinga govern sí o sí” després del 26 de juny perquè “ja n’hi ha prou de llançar els daus” i ha proposat a qui l’única cosa que els importa és “la cadira” que es comprometen, amb vista a futures negociacions, a “no demanar butaques”. “A veure si poden acceptar l’aposta”, ha afegit.

Així s’ha pronunciat Rivera en l’acte d’inici de la precampanya celebrat al port de València davant de gairebé mig miler de simpatitzants, al qual han assistit també el cap de llista al Congrés per València, Toni Cantó, el portaveu de C’s en les Corts Valencianes, Alexis Marí, l’eurodiputada Carolina Punset o la líder de Ciutadans a Catalunya, Inés Arrimadas, entre altres dirigents de la formació taronja.

En l’acte, en què s’ha presentat el vídeo de campanya, sota el lema ‘Temps d’acord, temps de canvi’, Rivera ha apuntat que el país afronta una cruïlla en l’àmbit polític i els ciutadans tenen a la mà optar pel “canvi a millor” que proposa Ciutadans o els “venedors de fum”, en al·lusió a Podem.

Precisament les crítiques al candidat de Podem, Pablo Iglesias, i també al ‘popular’ Mariano Rajoy, han centrat una bona part del discurs de Rivera, que ha assegurat que la gent “té dret a emprenyar-se” perquè repetir les eleccions costarà 170 milions d’euros perquè “l’un va dir no al rei i l’altre va dinamitar tots els acords”. A Iglesias s’ha referit com “l’home que no vol acords” i ha lamentat que “ha aconseguit que no hi haja govern per la seua vicepresidència”.

L’acord ha arribat a poques hores del límit per a inscriure candidatures. Compromís i Podem, que van concórrer en coalició a les eleccions generals del 20 de desembre passat, han tancat a primera hora de la vesprada d’aquest divendres un pacte per a incorporar Esquerra Unida a la coalició que es dirà 'A la valenciana'. La federació d’esquerres, que s’havia alçat el dijous de la taula perquè considerava “humiliant” el sisé lloc per València que se li oferia, ha signat l’acord finalment amb la incorporació del seu cap de llista per al desembre, Ricardo Sixto, al cinqué lloc de la llista per València. La coalició Compromís-Podem va obtenir nou diputats a la Comunitat Valenciana, cinc dels quals precisament per València.

“Eixim cansats, però ha pagat la pena”, ha declarat el cap de llista de la coalició, Joan Baldoví, de Compromís. “Eixim amb un acord davall del braç, amb la il·lusió de fer una gran campanya per a ser la primera força en tot el territori valencià, en les tres circumscripcions”. Segons Baldoví, es tracta d’“una coalició que ha costat, però que és segur que valdrà la pena”.

Ángela Ballester, de Podem, també ha mostrat la seua satisfacció. “Serem bons companys de viatge, perquè coincidim en el fet que estem en un moment històric. El 20 de desembre va haver-hi un empat i desempatarem. L’objectiu és guanyar el PP. Per a nosaltres, no es quedarà cap vot de canvi fora de les urnes”. Ballester ha deixat oberta la possibilitat, a pesar del veto de Ferraz a l’acord en el Senat, que els socialistes valencians puguen encara “reflexionar” i trobar una manera de sumar vots per a la Cambra Alta.

Glòria Marcos, d’Esquerra Unida, ha dit que era un acord necessari. “Contribuirem a il·lusionar, a dir a la gent que el seu vot compta per a derrotar el PP”. El 20 de desembre, EU va obtindre 111.000 vots a la Comunitat Valenciana.

El PSPV-PSOE “lluitarà fins al final” per convéncer Pedro Sánchez de la conveniència d’integrar-se amb Compromís i amb Podem en una candidatura conjunta al Senat per la Comunitat Valenciana en les pròximes eleccions generals. Els socialistes, en sintonia amb la resolució de la seua direcció, pensen que aquesta coalició és necessària per diverses raons. 

En primer lloc, per a impulsar, a la cambra territorial, el seu projecte federal per a Espanya. En segon, per a impedir una majoria del PP al Senat que puga vetar els canvis que un eventual congrés amb majoria d’esquerres podria proposar. I, en tercer lloc, per a fer veure el problema valencià: una Generalitat inviable pel mal finançament, el pes del deute històric i la falta d’inversions de l’Estat.

Els socialistes valencians, però, no volen que Sánchez veja la seua iniciativa com un pols polític: “Acatarem la decisió” que prenga la direcció federal del partit. “Som del PSOE”, ha dit Manuel Mata, portaveu del PSPV a les Corts Valencianes. En síntesi, el PSPV defensa la seua posició, però prova d’evitar, coste el que coste, que cresca la tensió entre Sánchez i el president de la Generalitat, Ximo Puig, allunyats, personalment i políticament, des de fa temps. “Buscarem l’acord sense rebel·lia”, assegura Alfred Boix, secretari d’organització de Puig.

La direcció del PSOE s’oposa frontalment a la coalició proposada pel PSPV i, per ara, només accediria a un pacte amb Compromís. És a dir, vol que Podem estiga fora d’aquest acord. L’esquerra valenciana, però, veu de bon ull aquesta gran coalició, que li podria donar fins a 12 senadors i derrocar l’hegemonia del PP valencià en les eleccions a la cambra territorial.

Una candidatura que faça veure el “govern a la valenciana”

La vicepresidenta de la Generalitat i líder de Compromís, Mónica Oltra, també ha defensat el gran acord. Contemporitzadora –ha evitat criticar Ferraz–, aposta per l’entesa com a manera de fer veure el “govern del Botànic”, el Consell format pel PSPV i per Compromís i que compta amb el suport de Podem al Parlament valencià.

L’extensió d’aquest acord al Senat és natural –és la cambra territorial– i serviria, segons Oltra, per a defensar els “interessos valencians” en temes com el finançament i les inversions. La vicepresidenta no preveu un acord que excloga Podem de l’entesa. El secretari general de Podem a la Comunitat Valenciana, Antonio Montiel, tampoc. Pensa que el PSOE cometria una “bestiesa” si la impedira. 

El portaveu de Compromís en el Congrés, Joan Baldoví, opina que un Govern a la valenciana “serà possible” després del 26 de juny “si el PSOE vol”, i està convençut que “ara és el moment més que mai d’anar junts” en una plataforma d’esquerres, davant de l’“amenaça” de quatre anys més de Rajoy.

En una entrevista amb EFE, Baldoví creu que en aquesta “segona volta” electoral hi haurà una coalició “molt més àmplia”, a la qual se suma Esquerra Unida, i es jugaria “una paella” que poden passar de segona a “primera força” a la Comunitat Valenciana, i “xafar els talons” al PP a Espanya.

“Eixim a la campanya amb el cap ben alt. Nosaltres fins a l’últim moment hem fet el possible perquè hi haguera acord” de Govern, afirma Baldoví, que critica la “inoperància, la cabuderia o l’immobilisme d’alguns”, i insta el PSOE que “recapacite” i decidisca “què vol ser de major”.

Al seu parer, l’acord de govern que no s’ha aconseguit en aquesta legislatura fallida s’aconseguirà després del 26 de juny “perquè no hi haurà més remei”, i perquè espera que aquest “procés de frustració” no haja estat “en va” i servisca perquè, com a mínim, no es cometen “els mateixos errors”.

Per a Baldoví, un dels “petits errors” de Compromís va ser probablement no presentar l’Acord del Prado quatre dies abans –es va proposar el 26 d’abril–, però es tracta de “una petita falta venial” enfront de l’actuació d’altres, com el PSOE, que hauria de fer “una reflexió més profunda” i analitzar “en què ha fallat”.

Reivindica que València “ha estat punta de llança del canvi” i es confessa orgullós del fet que, per primera vegada, els valencians comencen a “generar marcs positius” i, més que de corrupció, es parle de pacte a la valenciana, per la qual cosa en aqueix context li agradaria que la coalició tornara a tancar la campanya a València.

Pel que fa a la campanya electoral, opina que serà “més mesurada, entre altres coses perquè la gent no ha variat molt”, i sense massa actes multitudinaris, tot i que no en descarta algun al final dels quinze dies, en què intentaran “renovar la il·lusió”.

“El que no ens podem permetre és que hi haja desànim, que hi haja resignació i que la gent diga, doncs bé, que siga el que Déu vulga. No, Déu en açò no té res a veure, en açò tenim a veure els ciutadans”, destaca Baldoví, per a qui el canvi només serà possible amb els vots dels ciutadans.

Es mostra convençut que si en les eleccions del desembre passat la coalició va protagonitzar “la remuntada”, aquesta vegada serà “el minut iugoslau” i traurà un resultat “magnífic”, mentre que admet que hi haurà “tensions” per a ajustar les candidatures, però els resoldran “amb generositat”.

Sobre el nom de la coalició, que el desembre es va anomenar “És el moment”, opina que ara s’hi podrien sumar les sigles d’Esquerra Unida i denominar-la “Novament és el moment”, alhora que reivindica la “força multiplicadora” de la nova coalició, que amb un “bon resultat” indicarà que pot haver-hi canvi a Madrid.

Baldoví admet que, “vist el que s’ha vist”, ara seran “molt cauts a l’hora de prometre” el grup valencià propi en el Congrés, i anuncia que al que sí que es comprometran és a canviar el reglament, perquè no es puga “estirar com un xiclet” en funció dels interessos de la majoria de la Mesa.

Finalment, creu que “no passaria absolutament res” si a la Comunitat Valenciana s’aconseguira una coalició al Congrés diferent de la del Senat –a la qual es podria sumar el PSOE– encara que no siga “fàcil d’entendre”, perquè és partidari que “no es perda un vot” i que tampoc en el Senat hi haja majories absolutes.

A Convergència se li amunteguen els problemes. Si en el partit tradicional del nacionalisme català algú es consolava pensant que les males perspectives electorals es podrien circumscriure a les generals, totes les alarmes es van encendre dijous amb la publicació de la demolidora enquesta del GESOP a El Periódico de Catalunya. Segons els pronòstics de l'empresa demoscòpica, el partit majoritari al Govern català cauria al quart lloc en intenció de vot al Parlament i competint pel segon lloc a 20-21 escons amb Ciutadans.

L'hemicicle que descriu el GESOP és la fotografia fixa d'un escenari català que porta en desenvolupament diversos anys amb gairebé només dues potes: la conversió del nacionalisme català en independentisme, que a hores d'ara sembla haver-se completat, i el creixement de l'esquerra en els marges del PSC, que no toca sostre.

La puixança de les esquerres és una tendència que es repeteix en les eleccions almenys des del 2014, quan ERC va guanyar les eleccions europees, quedant a penes dos punts per davant de CiU. Des de llavors s'han produït tres comicis més, municipals, al Parlament i generals. En totes elles l'equilibri tradicional de la política catalana ha estat sacsejat per les formacions d'esquerres, representades per ERC, per les confluències d'En Comú, Podem i ICV-EUiA, per la CUP, o per combinacions d'aquestes.

Aquest gir de l'electorat cap a l'esquerra ha portat Convergència a encadenar rècords de mals resultats en totes les eleccions. En les passades municipals, CiU va obtenir un 21,5% del total de vot, un percentatge que els convergents no veien des de 1977. En les eleccions al Parlament del passat 27 de setembre l'unió de diversos partits independentistes a la candidatura de Junts pel Sí, principalment ERC, va permetre dissimular la crisi electoral de CDC encara que, amb tot, els convergents van aconseguir entrar uns 30 diputats al Parlament, una de les xifres més baixes de la història. En les generals del 20D, la marca de Convergència, DiL, va tornar a collir els seus pitjors fruits en dècades.

La refundació de CDC –o l'impuls d'una nova força si les bases accepten el que defensen els seus màxims líders– s'ha de dur a terme en un moment en què la formació ha quedat arraconada entre els puixants blocs d'ERC i En Comú. Des del partit d'Artur Mas es continua apostant per un pacte estable amb ERC per formar un gran partit independentista, a imatge de l'Scottish National Party, però la força de Convergència a una negociació amb els republicans es desploma segons passa el temps.

El mateix Mas ha mostrat els seus desitjos que una coalició similar a Junts pel Sí es repeteixi fins que Catalunya sigui independent, cosa que Esquerra rebutja. Mentre els plans de Mas no es compleixen, els diferents corrents de Convergència debaten sobre el posicionament que ha de tenir el nou partit, que per a alguns ha de ser una força de centre-dreta, ocupant tot l'espai independentista en aquestes coordenades, mentre que per a altres ha de situar-se en un centre ampli que ara és disputat per ERC. Amb aquestes opcions, sondejos com el del GESOP apunten que cap de les dues vies garanteixen la fi de la sagnia de CDC, ja que mentre l'espai dretà es fa petit, ERC ha guanyat el centre.

Per si això fos poc, l'evolució dels convergents s'assembla a la del seu històric rival, el PSC, que en les últimes cites electorals ha deixat de caure amb la força del cicle 2010-2014 però que es manté des de llavors en el aquest sòl, sense ser capaç de remuntar. En el cas del PSC, la mala notícia és l'aparició de l'heterogeni món d'En Comú/Podemos i, en menor mesura, de Ciutadans. Els primers li han robat alguns dels seus bastions principals, com és bona part del poder local a l'Àrea Metropolitana i ser la força catalana més votada al Congrés.

L'escenari tradicional català, dominat per CiU i PSC, es transforma apuntant cap a un recanvi en els espais d'aquells per ERC i En Comú. Hi hauria, però, una diferència cabdal respecte a l'etapa d'equilibri “sociovergent”: la fragmentació. El nou espectre polític català està poblat per set forces, de pes no tan allunyat, de manera que els governs monocolor són una realitat que s'allunya. Si l'evolució observada fins ara es consolida, els partits en creixement poden veure a la situació que pactar amb les forces a les que substitueixen no sigui suficient per formar govern, com ha passat en les últimes eleccions a Espanya.