El próximo 12 de abril no solo está en juego el próximo Gobierno de Hungría, también se dirime el futuro de la Unión Europea y cómo puede terminar la guerra en Ucrania. Las elecciones húngaras ya no son solo una cuestión de política interna. Tanto el actual primer ministro, Viktor Orbán, que se presenta a la reelección por quinta vez con el partido Fidesz, como el candidato del principal partido opositor Tisza, Péter Magyar, han propuesto estos comicios como un referéndum entre dos mundos: Europa o Consejo Túrquico, tradiciones orientales o instituciones occidentales, patriotas o liberales...

Con 20 puntos de diferencia en las últimas encuestas a favor del candidato opositor, Orbán ha convertido a Ucrania y a la UE en la fuente de todas las desgracias que ocurren en Hungría como principal argumento de su campaña electoral. Zsuzsanna Végh, investigadora del German Marshall Fund, explica que “la política exterior solía ser un tema secundario en las elecciones de Hungría. Esto cambió a principios de la década de 2020, no solo por la guerra en Ucrania, sino porque la política exterior se volvió profundamente politizada. La apertura hacia el Este impulsada por Orbán, los frecuentes vetos y los ataques retóricos contra la UE convirtieron la posición de Hungría en el mundo en un asunto de disputa interna”.

El candidato opositor, Péter Magyar, que ahora es eurodiputado y ha sufrido una sospechosa persecución judicial en Hungría desde que se anunció su participación en las elecciones, no tiene duda del carácter plebiscitario de estos comicios. “Será un referéndum: creo que la elección es obvia — o la Unión Europea, o la Organización de Estados Túrquicos y los dictadores. La cuestión es si Hungría continuará estos 16 años de declive… o si avanzaremos hacia Europa y el desarrollo, uniéndonos a los Polonia, Eslovenia, República Checa y los países bálticos”, ha señalado.

La posibilidad de cambio en Hungría es real. Selyke Csaky, investigadora especialista en elecciones y democracia del Centre for European Reform, añade que “después de más de 15 años, será la primera vez que el primer ministro Orbán enfrente a un oponente fuerte y pueda perder el poder. Las apuestas de las elecciones no podrían ser más altas: si Orbán gana, Hungría continuará su deriva hacia el autoritarismo en el plano interno y seguirá bloqueando la acción conjunta a nivel de la UE. Pero si pierde, se abriría una oportunidad única: en el ámbito doméstico, la oposición tendría la posibilidad de restablecer la democracia, y dentro de la UE podría cambiar la posición de Hungría como el obstáculo permanente para el consenso”.

Por este motivo, el primer ministro húngaro dio un volantazo en sus últimas decisiones en el seno de la Unión Europea. La más importante fue imponer su veto para que no salieran adelante el último paquete de sanciones contra Rusia y la aprobación definitiva del préstamo de 90.000 millones de euros que la UE había propuesto para financiar las necesidades del Ejército ucraniano en su guerra contra los rusos, cuando se cumple el cuarto aniversario de la invasión. 

El argumento de Orbán para desdecirse de su posición alrededor de las medidas contra Rusia es el supuesto retraso por parte de Ucrania en la reparación del oleoducto Druzhba, que fue atacado por Rusia, y que proporciona suministro energético a Hungría y Eslovaquia. El ministro de Asuntos Exteriores de Hungría, Peter Szijjarto, declaró que “hasta que Ucrania restablezca el tránsito de petróleo hacia Hungría y Eslovaquia, no permitiremos que avancen decisiones importantes para Kiev. Es evidente que la decisión de Ucrania es puramente política, un intento de presionar a Hungría en coordinación con Bruselas y la oposición húngara”. La respuesta del ministro húngaro de Exteriores dejaba claro que Ucrania ha devenido en un tema de política interna, que el ministro mezcla con Bruselas y la oposición de otros partidos en su país cuando quedan pocas semanas para las elecciones.

Aunque en Hungría Orbán mantiene un discurso duro (“Ucrania está actuando de forma concertada con Bruselas para aislar a Hungría del petróleo y el gas baratos, elevar los precios de los combustibles y generar caos. Quieren debilitar a Hungría. Fracasarán”, dijo en redes), el político ultranacionalista ha empezado a relajar su posición frente a la UE.

Ante la posibilidad de sanciones europeas por haber dado marcha atrás en una decisión adoptada por el Consejo Europeo o para conseguir acelerar la aprobación de un préstamo de defensa de 16.000 millones de euros que le tiene que otorgar la UE, el primer ministro húngaro ha admitido en una carta al presidente del Consejo Europeo, António Costa, que está “dispuesto a participar de manera constructiva” para la apertura del oleoducto ucraniano mediante una misión de verificación formada por expertos designados por Hungría y Eslovaquia para comprobar el estado del oleoducto, y reconsiderar un cambio de postura respecto al bloqueo del préstamo a Ucrania.

Sistema electoral sesgado y distorsión informativa

Esta posición de flexibilidad frente a Bruselas poco tiene que ver con la campaña activa que está siguiendo su partido y organizaciones afines contra la oposición política. No solo con una campaña en redes contra sus adversarios políticos, también con cambios legislativos en la ley electoral para beneficiar a Fidesz.

Zsuzsanna Szelényi, directora fundadora del Instituto de Democracia de la Central European University, explica que “Orbán reconoció rápidamente la amenaza que representaba Magyar y entró de lleno en modo campaña. Durante los últimos dieciocho meses, Fidesz ha modificado la ley electoral en dos ocasiones. En primer lugar, eliminó el límite de gasto en campaña. Este cambio beneficia de manera abrumadora al partido gobernante, que en la práctica opera como una extensión del Estado. Poco después, el gobierno rediseñó más de un tercio de los distritos electorales, afectando de forma desproporcionada a los bastiones de la oposición”.

En el mismo sentido, Selyke Csaky, del Centre for European Reform, argumenta que “aunque el partido opositor Tisza lidera actualmente las encuestas, debe superar desventajas estructurales derivadas de un sistema electoral sesgado, del uso abusivo de los recursos estatales por parte de Fidesz y de la distorsión del entorno informativo”.

Hungría se ha llenado de carteles generados por Inteligencia Artificial de imágenes manipuladas del presidente de Ucrania, Volodímir Zelenski, la presidenta de la Comisión Europea, Ursula Von der Leyen, y el líder del Partido Popular Europeo, Manfred Weber, (que apoya a Magyar) con el título: “Nuestro mensaje a Bruselas: ¡no pagaremos!”.

Zsuzsanna Végh, investigadora del German Marshall Fund, comenta que “actores alineados con el gobierno utilizan herramientas de inteligencia artificial (IA) para construir una realidad informativa alternativa y conspirativa que vincula enemigos extranjeros e internos: el presidente ucraniano Volodímir Zelenski es presentado como la encarnación de la guerra y de la presión externa, mientras que Magyar es retratado como su representante interno de esos enemigos. Los medios alineados con el gobierno y las vallas publicitarias están saturados de mensajes antiucranianos, incluidos videos generados por IA que muestran escenas apocalípticas de guerra y crimen, colapso económico y soldados húngaros regresando a casa en ataúdes”.

La estrategia de Fidesz de centrarse en el mensaje contra Ucrania y Bruselas también trata de desviar la atención de los elementos que han favorecido hasta el momento a la candidatura de Magyar: escándalos de corrupción del Ejecutivo de Orbán junto a un coctel económico peligroso que mezcla un crecimiento débil de la economía con una inflación que no termina de bajar.

El amigo americano

Orbán cuenta además con otro respaldo relevante. En un claro ejemplo de injerencia en las elecciones de un país, el secretario de Estado de EEUU, Marco Rubio, reiteró su respaldo Orbán, el mejor aliado de Donald Trump en la UE, a quien el presidente estadounidense ha dado un claro apoyo político ante las elecciones.

“Puedo decirles con total confianza que el presidente Trump está profundamente comprometido con su éxito, porque su éxito es nuestro éxito, ya que la relación que mantenemos en Europa Central a través de ustedes es esencial y vital para nuestros intereses nacionales en los años venideros”, dijo Rubio. “Si se enfrentan a dificultades financieras o a obstáculos para el crecimiento, si se enfrentan a amenazas para la estabilidad de su país, sé que el presidente Trump estará muy interesado en encontrar formas de prestarles ayuda si alguna vez se diera el caso”, insistió el secretario de Estado de EEUU.

No era la primera vez que EEUU se ha posicionado claramente para beneficiar a determinados partidos políticos en Europa. En la Estrategia de Seguridad Nacional, Washington busca una UE dividida con Estados gobernados por partidos euroescépticos de extrema derecha. Fomentar el ascenso de las formaciones de ultraderecha se ha convertido en una política de seguridad nacional. 

Una propuesta que Orbán aplaude sin miramientos y públicamente. El primer ministro húngaro publicó hace solo unos días en la red X: “Nuestro partido, los Patriots for Europe [grupo parlamentario que reúne en la Eurocámara a las fuerzas de ultraderecha como Vox], es ahora el tercer grupo más grande del Parlamento Europeo y sigue creciendo. Las fuerzas patrióticas están en ascenso en todo el continente. Eslovaquia ha cambiado de rumbo; el primer ministro Andrej Babiš ha ganado en Chequia; Polonia está a medio camino; y Italia se mantiene firme. Las elecciones francesas de 2027 podrían marcar un punto de inflexión decisivo. Con la restauración del V4 y los Estados Unidos de nuestro lado, el futuro de Europa puede configurarse por la fuerza y no por el compromiso. ¡Es hora de reconfigurar la UE!”.

Con este escenario, las elecciones húngaras son aún más relevantes. Csaky, investigadora del Centre for European Reform, lo explica con suma claridad: “Mientras Bruselas ha desarrollado fórmulas creativas para gestionar a un Budapest problemático, excluyéndolo de las decisiones siempre que ha sido posible, aún no ha encontrado una solución permanente a los vetos de Hungría. Esto significa que las elecciones son relevantes para la UE en su conjunto. Además, debido al contexto global, estos comicios son todavía más importantes: los desafíos a los que se enfrenta la UE —desde un motor económico que pierde impulso hasta una Rusia beligerante y unos Estados Unidos hostiles— son más significativos que antes.

José Juan Ruiz (Tarancón, 1957) preside el Real Instituto Elcano desde febrero de 2021, cargo que compagina con el de miembro del Consejo Asesor de Asuntos Económicos del Ministerio de Economía. Economista de formación y pertenece al cuerpo de Economistas y Técnicos Comerciales del Estado, a lo largo de su vida profesional ha ocupado varios puestos en el Ministerio de Economía y ha ejercido como economista jefe e investigador en varias instituciones financieras, lo que le proporciona una visión privilegiada de lo que está ocurriendo en la economía mundial.

Ruiz acaba de publicar un artículo de investigación en Elcano en el que analiza la reconfiguración del orden económico global bajo la estrategia MAGA de Estados Unidos y sus implicaciones para China y la Unión Europea. El economista argumenta la “racionalidad” de dicha estrategia y cómo el proteccionismo estadounidense le está resultando “óptimo a corto plazo” a EEUU. El panorama que dibujan estas páginas es el de un mundo en “transición dolorosa” en el que la racionalidad política se impone a la racionalidad económica y donde “la victoria ya no consiste en crecer, sino en hacer que el rival pierda más”.

Dice en las conclusiones de su trabajo: “Sabemos que esto terminará mal. La cuestión no es si habrá crisis, sino cuándo, y quién emergerá de los escombros”. ¿Se atreve a responderla?

Lo importante es el contexto y cómo está hecho ese análisis. En realidad, lo que intenta es entender la racionalidad de lo que a todos nos parece como improvisado, como un tema que va llegando en oleadas que no están coordinadas. Y mi impresión es que estamos viviendo un mundo en el que todo es más racional de lo que parece. Los agentes se mueven, cada uno de ellos intenta defender sus intereses: lo que ha cambiado es el interés.

¿Cuál es ahora el interés?

Durante mucho tiempo, prácticamente desde la Revolución Industrial, desde Adam Smith y Ricardo, la idea era tener juegos de suma positiva; es decir, si colaboramos y competimos, la especialización lleva a un proceso de mejora de la eficiencia, y la mejora de la eficiencia genera incremento de productividad, y el incremento de productividad genera más bienestar. Ese es el mundo en el que hemos vivido. La interdependencia y la eficiencia eran objetivos que eran positivos para todo el mundo. Mi sensación es que hemos entrado en un juego de suma cero: es decir, un juego en el que la economía ha ido cediendo estos razonamientos económicos a otros razonamientos que son más geoeconómicos o geopolíticos. Estamos hablando más de poder que de economía. Y el poder, por definición, no es un concepto de suma positiva, el poder es relativo: para que tú tengas más poder, alguien tiene que perderlo. Esta idea de juego de suma negativa es lo que creo que está detrás de los acontecimientos que estamos viendo.

¿Qué ha cambiado para que esto suceda?

Estados Unidos, el poder hegemónico, percibió que, de continuar colaborando, cooperando y siendo cada vez más interdependiente, su situación iba a ir deteriorándose. Hizo un análisis de qué es lo que ocurrió a partir de los años 2000, con la llegada de China y la globalización, y percibió que en ese juego Estados Unidos perdía poder económico, político y, por lo tanto, había que cambiar esas reglas de juego. Quizás la frase más brutal que define esta nueva filosofía es la del secretario de Estado estadounidense, Marco Rubio, ante el Senado: “Este orden internacional está obsoleto y nuestros aliados y rivales han weaponizado sus reglas contra nosotros”. Esta es la percepción que hay detrás de todo el movimiento MAGA: que el orden, las reglas, las instituciones, conducen probablemente al declive del poder hegemónico y de la fuerza indiscutible de Estados Unidos. Es todo muy racional, todo este movimiento está muy bien pensado.

Muchos tienen la sensación de que Trump actúa a bandazos.

Y me produce mucho desasosiego. Probablemente en los detalles y en los matices sí, pero el pasar de un juego de suma positiva a un juego de suma cero no es tan irracional si uno tiene en cuenta la visión de un país como el que ellos tienen. Y, en segundo lugar, en ese juego de suma negativa, lo que ocurre es que, aunque todos perdamos en el proceso, si al que agredes pierde más que tú, tú estás mejor en términos relativos. Y este es un poco el renacer. O sea, cuando dicen America first, es literal: vayamos a recuperar poder para Estados Unidos. Y la verdad es que, en todos estos meses, la gente en la calle te dirá que a Trump le está saliendo bien. Lo que ha ido viendo a lo largo de todos estos meses cada uno de los países a los que se ha enfrentado es que enfrentarse tenía más riesgos que aceptar. Y aunque ha subido su cuota [arancel] para poder seguir manteniendo su relación con Estados Unidos y paga más, y, por lo tanto, ha hecho una transferencia de bienestar, es una situación de equilibrio mejor que la de enfrentar. Leyeron muy bien los incentivos y cuáles iban a ser las reacciones de una gran parte de la economía mundial.

Hay un debate sobre si Estados Unidos se dirige hacia un estancamiento con inflación.

Esto es analizarlo con las variables y las métricas del pasado, este es el tema. Ellos no están muy preocupados con ese riesgo. Los datos no son tan determinantes. Ha habido una desaceleración en el crecimiento, que es importante, fundamentalmente en la creación de empleo, pero la situación de la que se partía era una situación de pleno empleo. Hay más riesgo de tener más inflación que de tener una crisis de empleo. Pero –insisto– lo importante no es tratar de analizar lo que está ocurriendo con métricas de la economía del crecimiento, porque a lo mejor el crecimiento no es la prioridad. La prioridad es tener un poder hegemónico y un dominio sobre las relaciones, las instituciones y, sobre todo, redefinir las reglas porque, como piensa Marco Rubio: las reglas han estado siendo utilizadas contra nosotros. La forma de vivir en un mundo con reglas es cambiar esas reglas y las vamos a cambiar de una manera violenta, imponiendo las nuestras.

La estancia de Trump será temporal. ¿Cree que volveremos a las reglas anteriores?

No, al mundo internacional que conocimos hace cinco o diez años ya no volveremos. Heráclito dijo que nunca te bañas en el mismo río. ¿Va a ser siempre un mundo tan de shocks como el que estamos viviendo, uno detrás de otro? Probablemente no, pero dependerá mucho de cuál sea la evolución de la política y de la economía. En la famosa foto de Xi Jinping y Putin con todos los demás líderes autocráticos en el puente no estaban hablando ni de aranceles, ni de bombas atómicas, ni de Ucrania o de Gaza: de lo que estaban hablando era de la inmortalidad.

¿Qué es lo que más le preocupa de todo este nuevo orden que está surgiendo?

Que estamos muy centrados en temas que son muy importantes, como los aranceles, la autonomía estratégica, el alineamiento, los bloques... Pero si hay un lugar en el que Estados Unidos tiene un dominio absoluto, comparable al que tiene en otras áreas económicas, de seguridad, defensa, tecnología, se llama sistema financiero. El sistema financiero global está apoyado en el dólar. Solo hay un sistema financiero en el mundo, que es el de Estados Unidos. Por cada dólar que se negocia en comercio de bienes y de servicios, hay 17 dólares financieros. Y cómo funcionan y cómo se interrelacionan esos 17 dólares es lo que representa Estados Unidos. El yuan no es una moneda internacional. La moneda internacional es el dólar. Y, por lo tanto, la fortaleza del dólar, la confianza en la divisa, la independencia de la FED, que todo esto siga funcionando, es el cierre del equilibrio global. Si el dólar, por alguna razón, pierde esas características, tendríamos un shock financiero casi con toda seguridad.

Pero el dólar se está debilitando.

El dólar se deprecia, pero sigue siendo el 70% de las monedas reservas. Japón tiene 1,4 trillones de dólares en sus reservas; China, 1,2. El euro es menos del 14% de las reservas internacionales. Este es el equilibrio. Cuando uno oye hablar del crecimiento del crédito en el mundo, todo el mundo piensa en el crédito, en los bancos que lo dan, pero detrás de ese crédito hay un pasivo que está en manos de los individuos que es al que le han dado la liquidez. Solo tenemos que recordar qué ocurrió cuando explotó la burbuja en la gran recesión financiera. Los que realmente pueden provocarla son unas instituciones, pero el impacto es sobre todo en la sociedad.

¿Burbuja financiera? Las expectativas de que el mundo puede ser mejor con la tecnología yo creo que son reales, y esto es lo que los mercados están anticipando

Su trabajo habla de una probabilidad significativa de autocrisis financiera, amplificada por la pérdida de independencia de los bancos centrales. ¿Hay una burbuja financiera?

Los mercados tienen unas expectativas tan tremendas sobre cómo puede ser la economía después de las innovaciones tecnológicas, la inteligencia artificial, la cuántica, la bioingeniería, etc., que realmente si sólo una parte de esas expectativas se cumpliera, los mercados no estarían sobrevaluados. Pero tienen que plasmarse. Las expectativas de que el mundo puede ser mejor con la tecnología yo creo que son reales, y esto es lo que los mercados están anticipando. Si eso no se produce, una parte importante de las compañías van a estar en una situación difícil. Todo el crecimiento de Estados Unidos es exactamente igual a la inversión realizada por las grandes compañías tecnológicas, en los últimos 18 meses. Y, por otro lado, todo el crédito que se ha concedido en Estados Unidos en lo que va de año es exactamente igual al crédito que han generado las instituciones financieras que no aceptan depósitos, o sea, los que antes han intermediado el sistema financiero de alguna manera. ¿Esto es una burbuja? No lo sé, pero desde luego estos son los síntomas que uno sabe que el mercado se está ajustando. Si se concretan las buenas expectativas, no pasará nada; si no se concretan será más difícil.

Hablamos de política de grandes bloques, pero si bajamos todos estos cambios a nivel más micro, a la sociedad, ¿quién está ganando y quién está perdiendo?

Si se analiza lo que está ocurriendo en el mercado de trabajo, ya sea en Estados Unidos o en España, se ve que hay un inmenso agujero en el centro. Se crea mucho empleo, pero en los dos extremos del mercado de trabajo: empleo no cualificado, de bajos salarios, y empleo altamente cualificado, de muy altos salarios. Y lo que ha ocurrido es que los empleos de la clase media, los que permitían vivir decentemente con un salario, son los que están en retroceso, no se comportan como en el pasado. Probablemente, lo más visible es el salario nominal o la capacidad de compra, pero hay otros componentes –estima, jerarquización, movilidad dentro de la empresa, capacidad de aprendizaje, capital humano que incorporas– que también explican en parte por qué ese empleo de la clase media no se está produciendo con la intensidad deseada. El tema fundamental es la erosión de la clase media, de sus expectativas de mejora, de su capacidad de vida. Es muy difícil poder crear clases medias si tu crecimiento está puntuado por shocks, crisis, fragmentaciones, etc. La economía se mueve mucho más deprisa de lo que se movía en el pasado.

Y esta desaparición de la clase media forma parte también de la racionalidad de todo este movimiento.

No creo que los ideólogos del movimiento MAGA estén realmente muy preocupados por la clase media: creo que están preocupados por los suyos.

¿Las élites?

No solo son las élites: cuando tú haces temas tan quirúrgicos, esa clase media, que era el 80% o el 90% de la población, se fragmenta y ya nadie habla en un discurso de la clase media. Hablas de subgrupos de las clases medias, primero de hombres y mujeres, luego de jóvenes y viejos, luego de agricultura y urbe… Hemos ido desgajando de esa idea de la clase media demasiados componentes, que era lo que creaba una clase media, y en estos momentos es muy difícil encontrarse un político que tenga de verdad en la cabeza a las clases medias. Creo que esa es una de las razones de la polarización, porque si solo tienes dos es más fácil no estar polarizado; si tienes 15 grupos distintos, el enfrentamiento entre ellos es más fácil. Esta es una de las razones de lo que está ocurriendo. Pero el plan es el poder, lo otro son víctimas colaterales.

¿Lo es también la Unión Europea? Dice que está pagando el precio de su indecisión.

La Unión Europea es un socio muy frágil entre dos colosos, sobre todo porque la Unión Europea está basada justo en la idea, que es la que está bajo la lupa, de la interdependencia. La Unión Europea ha jugado a mantener su prosperidad y sus valores en un crecimiento que estaba anclado en la posibilidad de comerciar con todo el mundo e importar de todo el mundo, interdependencia y cooperación. Este mundo, que es el que se viene abajo, hace que la Unión Europea hoy tenga que intentar recuperar cierta capacidad autonomía estratégica. Esto está muy bien contarlo y hacerlo, y llevar a cabo las recetas de los informes Letta y Draghi, pero el tema fundamental es que para hacer eso de una manera democrática tienes que hacerlo con las instituciones y con las reglas que hoy tienes. No puedes tomar decisiones bruscas que te muevan a otra dimensión. Y esto es muy complicado, porque la Unión Europea está diseñada desde el origen de forma que sus instituciones y sus reglas impiden que la minoría sea aplastada por la mayoría, que es profundamente democrático y es el que nos ha gustado durante 65 años de Unión Europea.

E intentar resolver los problemas del futuro con reglas del pasado es muy difícil, porque los intereses no son homogéneos. Es muy poco probable que Irlanda decida no tener una situación de no enojar a Estados Unidos si el 40% de tu PIB depende de que tengas a las plataformas tecnológicas americanas y a las farmacéuticas operando en tu territorio. Es muy difícil que Holanda esté plantando a China si los puertos de Rotterdam y Ámsterdam generan el 30% de tu recaudación fiscal. Las reglas de la mayoría o unanimidad generan conflicto, y Europa avanza, sí, pero a una velocidad que es muy pequeñita. Mi sensación es que esto no va a seguir siendo así, puesto que hay demasiados elementos de riesgo (Rusia, la economía, China con las tierras raras…) para que no se materialice uno de ellos en los próximos dos o tres años. Y en ese momento yo creo que Europa tendrá que repensarse cómo quiere actuar y cómo quiere tomar decisiones. Se sabe lo que hay que hacer.

¿Repensarse sacrificando parte de los valores democráticos para tomar decisiones de forma más rápida?

Sería una mala vía que Europa sacrificara sus valores para defender su prosperidad. Si no se llega a acuerdos es porque percibes que el valor de los costes de una iniciativa concreta es mayor que los beneficios que extraerías. Es un problema de incentivos. Hoy el racional de los incentivos es no llegar a acuerdos hasta que consigas tener el mejor acuerdo posible, y se discute punto a punto y tema a tema: por aquí discutimos aranceles, por allá discutimos defensa, por el otro lado discutimos regulación, etc. Llegará un momento en el que Europa tendrá que sentarse y decir: 'no puedo seguir discutiendo paquetes de manera independiente'.

La Unión Europea puede emitir bonos europeos, no hay que recortar las pensiones ni la sanidad, sino socavar la visión de los países frugales

Habla de “sacrificios quizá imposibles para Europa”. ¿A qué sacrificios se refiere?

Con imposibles me refiero a que la gente hace cálculos muy simples, con una probabilidad de suceso muy baja. La idea, por ejemplo, de decir si gastamos 5% en ejército, tendremos que recortar las pensiones en un 3%. Ese tipo de cálculos lineales no se suelen producir jamás en la historia. Y luego hay un tema que no se suele valorar. Yo no creo que realmente los 800.000 millones de inversión de los que habla Draghi sea imposible levantarlos. Hay liquidez para levantar 800.000 millones, pero no 150.000 España, 200.000 la Francia endeudada, etc. Pero hay financiación europea de bienes públicos europeos que sí que sería posible hacer y que además nos darían una recuperación de autonomía frente al dólar, potenciando el euro. La emisión centralizada de bonos europeos es una posibilidad. No hay que recortar las pensiones ni la sanidad, hay que luchar y socavar esa visión de los países frugales de que supuestamente Europa del Sur se lo gasta y son unos despilfarradores y ellos son superprudentes, porque han demostrado que no son superpoderosos.

¿Tiene que temer la Unión Europea por China, en la medida en que China es uno de los grandes perjudicados de todo este orden y necesita más mercados?

Si China te suspende la exportación de tierras raras, la industria europea se para en tres semanas. Esta es la capacidad de coerción que existe, la utilización de instrumentos económicos para fines políticos y la capacidad de coerción que tienen las dos hegemonías [EEUU y China] sobre un bloque que ha basado todo en la idea de interdependencia es enorme.

Pues la Unión Europea acaba de aprobar un arancel del 50% sobre las exportaciones de acero procedentes de China.

Que haya pugnas sectoriales de matiz es normal. No estoy muy seguro de que nadie de los firmantes de ese acuerdo crea que durante los próximos diez años ese arancel se va a mantener. Es una baza negociadora para sentarte en otra mesa a hablar de tierras raras, por ejemplo. Estamos en un momento de ebullición, no sabemos cómo va a evolucionar nada.

Las protestas de los agricultores han cortado este miércoles los accesos al puerto de Castellón en la CS-22 para escenificar el “hartazgo” del sector agrario valenciano ante la grave crisis que sufre por la competencia desleal y unas políticas agrarias que conllevan cada día más pérdida de superficie agraria y agricultores.

Unas 300 personas, con numerosos vehículos agrarios, han secundado esta protesta, que seguirá en los próximos días en un “febrero caliente” en el mundo agrario español, según la Unió Llauradora, convocante de la concentración.

Los agricultores “se han plantado y han hecho frente a los abusos y las políticas agrarias de todas las administraciones, no solo de Bruselas, sino también del Consell” y se han dado cita en las inmediaciones del puerto.

Han formado una barrera con neumáticos a los que después han prendido fuego impidiendo la entrada y salida de vehículos a las instalaciones portuarias a través de la CV-22.

“La ley de la cadena agroalimentaria no funciona”

Carles Peris, secretario general de La Unió Llauradora, ha asegurado que la protesta esta motivada por el “hartazgo del sector agrario y ganadero de abusos y recibir precios bajos en origen y los consumidores estén pagando precios muy elevados de productos agroalimentarios”.

La Unió solicitará la dimisión de la subdelegada del Gobierno en Castellón, Antonia García Valls, ante la actuación de las fuerzas de seguridad del Estado que han impedido el acceso de 100 tractores a las instalaciones del puerto llegados desde diferentes puntos de la Plana Alta para participar en la protesta. También han procedido a desalojar con agresividad uno por uno a los concentrados que estaban sentados, pese al permiso solicitado el pasado 15 de enero y autorizado para la protesta y antes incluso de cumplirse la hora prevista de finalización que eran las 14 horas. 

Para Peris, “la ley de la cadena agroalimentaria no funciona” y además, el puerto de Castellón es “el que más bonifica las tasas portuarias a la entrada de algunos productos agroalimentarios, entre ellos los cítricos”, en una zona “sensible y esencial” para la citricultura.

“Los agricultores no entendemos cómo al lado de nuestra casa nos agreden de esta forma”, ha agregado el secretario general de la Unió Llauradora, quien ha explicado que los puertos “son la entrada de esa competencia desleal de productos agrarios de terceros países que no cumplen ninguna normativa en cuanto a los estándares que nosotros cumplimos, ni ambientales ni de condiciones sociales”.

Estos productos que llegan de otros países vienen de productores que “producen mucho más barato que los europeos” y ante ello “nosotros perdemos mucha competitividad en nuestro mercado referencial que es Europa”.

Peris ha indicado que es necesario poner encima de la mesa que esto “está arruinando a los agricultores” y esto “no puede seguir así”.

Reivindican políticas “más agraristas”

Ha reivindicado políticas “más agraristas dirigidas a tener un sector que es esencial, el más básico que tiene la humanidad porque nosotros producimos alimentos” y “no podemos seguir perdiendo superficie agraria y agricultores”.

La convocatoria de la protesta se hizo en enero, cuando aún no se habían iniciado las protestas que recorren Europa, ha señalado Peris, por las bonificaciones que hacen los puertos de las importaciones citrícolas en un territorio dedicado a ese cultivo. Ahora se han sumado esfuerzos “de otros sectores y zonas que también lo están pasando mal como la sequía del interior con la caída de producción y precios bajos”.

En cuanto a las ayudas aprobadas por el Ministerio de Agricultura, Peris ha reconocido que “se han tomado medidas de apoyo por la sequía y la guerra de Ucrania” pero son, a su juicio, “totalmente insuficientes”, ya que “son paquetes que no pueden salvar una situación tan crítica”.

Piden que el ministro vaya a Bruselas

Según ha asegurado, el ministro del ramo, Luis Planas, “debe darse cuenta que no es solo dar ayudas sino que tiene que ir a Bruselas y reivindicar aquello que las organizaciones agrarias llevamos años trasladándoles como que hagan más presión ante las importaciones de países terceros; que se ordenen los acuerdos internacionales con reciprocidad, que todos cumplan con los estándares que cumplimos”.

Para Peris, “es una vergüenza la política agraria que ha mantenido desde Europa y los gobiernos que no han sido beligerantes”.

Preguntado por la Agenda 2030 y las posturas mostradas en contra en muchas de las protestas por los agricultores, el representante de La Unió ha señalado que “es excesivamente ambiciosa” porque “se ha hecho en los despachos sin conocer la realidad productiva”.

Túnez ha vetado la visita de una delegación de eurodiputados que tenía previsto viajar al país esta semana con el objetivo de analizar la situación del país y el alcance del pacto migratorio con el Estado norteafricano. El rechazo del Gobierno tunecino ha sido condenado por el grupo de europarlamentarios y por la comisión de Exteriores de la Eurocámara, que exigen explicaciones.

“Condenamos la decisión de las autoridades tunecinas de negar la entrada a la delegación de la Comisión de Asuntos Exteriores del Parlamento Europeo y exigimos una explicación detallada. Esta conducta no tiene precedentes desde la revolución democrática de 2011”, indicó la delegación, integrada por cinco eurodiputados de distintos partidos, en un comunicado.

“Seguimos estando preparados e insistiendo en un diálogo sobre cuestiones críticas, y recordamos que este Parlamento siempre ha aprobado la agenda integral de cooperación, incluido el fortalecimiento de la democracia y el apoyo financiero, tal como se acordó en el Acuerdo de Asociación UE-Túnez”, añade la declaración.

Los eurodiputados se mostraron “convencidos” de que “la terrible situación económica y social de Túnez, agravada aún más por la crisis humanitaria, requiere urgentemente un diálogo nacional integral, sin el cual las perspectivas de un desarrollo político y económico estable en Túnez siguen siendo sombrías”.

La delegación que iba a visitar en viaje oficial Túnez estaba compuesta por su presidente, el alemán Michael Gahler (PPE), el también alemán Dietmar Köster (S&D), así como los franceses Salima Yenbou (Renew), Mounir Satouri (Verdes/ALE) y Emmanuel Maurel (de Izquierda Unitaria).

La visita pretendía ser la continuación de una misión de investigación de la Comisión de Asuntos Exteriores a Túnez en abril de 2022, cuando el Parlamento estaba preocupado por el retroceso político en el país en el ámbito de la democracia y los derechos humanos.

El veto a la visita se podujo el mismo día en que la presidenta de la Comisión Europea, Ursula von der Leyen, valoró durante el Discurso sobre el Estado de la Unión el memorándum de entendimiento firmado el pasado julio entre la UE y el país africano e invitó a suscribir otros acuerdos similares con terceros países. Las críticas al pacto con Túnez por parte de diputados, sobre todo de la izquierda, no han cesado en los últimos días.

Esta misma semana en un debate en la Eurocámara celebrado el martes los partidos de izquierdas criticaron el memorando, mientras que los conservadores lo consideraron un paso importante para gestionar los flujos de migrantes irregulares.

El pacto entre la E y Túnez implica un paquete macrofinanciero por valor de 1.000 millones de euros, incluidos 105 millones de euros para la gestión de fronteras, búsqueda, salvamento y lucha contra el contrabando de migrantes, con intercambio de información para poder llevar a cabo investigaciones conjuntas.

Otro elemento es la gestión de las fronteras, en la que la UE ya está apoyando a la Guardia Nacional de Túnez y a la Armada, así como un proceso más fluido a la hora de conceder visados de la Unión Europea a ciudadanos tunecinos.

Algunas organizaciones, como Human Rights Watch (HRW), han pedido a la UE que suspenda el apoyo financiero al entender que Túnez no es un refugio “seguro” para los migrantes y refugiados africanos, víctimas de “graves abusos” por parte de las fuerzas de seguridad. EFE

Las tres mayores economías y potencias comerciales del planeta -EEUU, China y Europa- andan sobre el alambre y con riesgo de caer en tierras movedizas. El tránsito por la mitad del ejercicio les ha deparado una hoja de ruta sinuosa, que dibuja un horizonte sumamente complejo.

El epicentro de esta eclosión de nuevos enigmas económicos sin resolver procede del gigante asiático. La segunda economía global no ha despegado con la fuerza prevista tras el final de su criticada política de Covid-cero. De hecho, la lectura del mercado es de “decepción” por un repunte del 6,3% entre abril y junio, muy lejos del 7,1% que auguraban sus centros de análisis. Desde Citigroup o Morgan Stanley avanzan que el objetivo oficioso del 5% “está en riesgo”.

De igual manera, cualquier crecimiento de la economía inferior al 5% dejaría en un limbo la ambiciosa estrategia del presidente chino, Xi Jinping, de desplazar a EEUU del liderazgo global. Con este objetivo hizo remodelar la política económica -con vista a ganar autonomía monetaria y financiera en el exterior- y revisar su estrategia de Defensa, promoviendo una carrera armamentística global, mientras altera la diplomacia con intención de sumar peso y alianzas en el orden internacional.

La recuperación china está amenazada. Su PIB apenas creció un punto más que durante el primer trimestre del año, con docenas de ciudades bajo restricciones de movilidad sanitarias. Y lo que es peor: se sumerge en la deflación -con el primer receso desde 2020- y con un 21% de desempleo juvenil, un fenómeno inaudito en las cuatro décadas de dinamismo próximo al doble dígito.

La cadencia en el pulso se produce a pesar del fuego cruzado de estímulos fiscales y monetarios que, sin embargo, esconden varias cumbres borrascosas por una doble burbuja especulativa. La primera vinculada al sector inmobiliario, en estado de ebullición desde la quiebra sostenida de Evergrande: un enorme stock sin digerir en un mercado que observa sin remedio cómo retrocede el poder adquisitivo de las familias. La segunda asociada a la deuda de los gobiernos locales.

No son pocas las voces que advierten a Pekín de que este cóctel recuerda el clima que precedió a la intervención de Lehman Brothers con las hipotecas subprime en EEUU o a la explosión de la burbuja inmobiliaria en Japón, en los noventa, que envió a la tercera economía mundial a la UVI durante tres decenios.

En el caso chino, la onda expansiva la alienta unos tipos de interés instalados en el 2,65% desde hace un año y la displicencia prestamista a la que Pekín obliga a la gran banca estatal para cubrir, hasta en 25 años, las necesidades financieras de los ayuntamientos.

El triunvirato de agencias de rating que gobierna con mano de hierro -S&P, Moody’s y Fitch- las calificaciones de riesgo en el mundo vienen lanzando señales de alerta desde después de la Gran Pandemia, cuando los gastos municipales en China se desbordaron.

El halo de esperanza pasa por una reanimación del consumo de hogares y de la inversión de las empresas que impulsen la actividad y saque los precios a flote y que se enciendan los motores de la recuperación, explica Louis Kuijs, economista jefe en Asia de S&P. En este sentido, apunta al dato positivo de un crecimiento de las ventas minoristas del 3,1% en junio frente a la contracción del 12,7% que registraron en mayo.

EEUU, doble freno económico

En la primera economía mundial los precios se empiezan a frenar. La inflación ha pasado del 4% en mayo a un 3% en junio. Es el decimosegundo mes de descensos consecutivos, lo que dictamina que la inflación parece en decadencia sostenida. Incluso la subyacente se sitúa en la antesala de un probable control a medio plazo: el 4,8%.

En paralelo, el empleo flojea, si bien no lo suficiente como para llegar a neutralizar un mercado de trabajo que evoluciona con déficits de mano de obra en sector concretos.

Es la doble paradoja de la Administración Biden, a la que se conoce como inflacionista pero capaz de generar empleo, a pesar de los episodios contractivos de su economía y del rally alcista de la Fed -ha subido los tipos de interés cinco puntos- de la historia reciente.

La Bidenomics, término que responde al intenso ejercicio de divulgación de los asesores de comunicación del presidente de EEUU de que varias leyes de su mandato -en concreto, las billonarias inversiones en infraestructuras, la Jobs Act, la Chips and Science Act y la Inflation Reduction Act- impulsarán el ciclo de negocios. A algo más de un año de las elecciones presidenciales de 2024, a pesar de la vitola de proteccionismo, el Buy American y el Bidenomics ha logrado circunvalar la recesión en el último año.

“Llegado el caso, Biden decidirá si pone punto y final a este juego y los aliados estadounidense vuelvan a darle la mano para cooperar mutuamente bajo unas estructuras de intereses comunes que sustituyan al actual orden económico global”, avanza Peter Rashish, director del Programa Geoconomics del Instituto Germano-Americano.

Entretanto, deberá superar los negros presagios de economistas como David Rosenberg, que identifica la coyuntura americana a un “muerto viviente” y anticipa un “aterrizaje brusco” y recesión en esta segunda mitad del año por la “agresiva política” de la Fed que ha contraído el crédito y dirige a las empresas hacia una merma considerable de sus beneficios.

Jeremy Siegel, profesor de Wharton, tilda de “obsesión” el ajuste monetario de Jerome Powell para frenar la inflación, en línea con la tesis de Mark Zandi, economista jefe de Moody’s que dice que la Fed “está sacrificando la economía”. El Nobel Paul Kurgman observa a medio plazo un fenómeno incluso de desinflación por el leve repunte de los costes laborales unitarios, a los que la Fed “no atiende”, pese a que está “destruyendo” la actividad industrial del país.

Europa, en lista de espera; Japón respira

Los analistas de Goldman Sachs inciden en que tanto EEUU como China, Europa y Japón mantienen a sus economías dopadas. “Es cierto que en mucha menor medida que durante la Gran pandemia”, pero con visos de que “solo puedan estimular la demanda a corto plazo”, matiza Neumann. Aunque si superan con pulso el periodo estival, “podrían encontrar una senda sostenible a largo plazo” por los billonarios recursos que han movilizado.

Frederic Nuemann, de HSBC se refiere al Bidenomics, pero también a los planes chinos con los mismos objetivos que la política expansiva del Tesoro americano, los fondos Next Generation europeos y los persistentes programas de estímulo en Japón.

A Europa, el clima americano y chino le influye sobremanera. La parálisis industrial ha llevado a Alemania a la recesión técnica en la primera mitad del año por la brecha de suministro hacia su poderoso sector de automoción y a su segmento químico por las nuevas disrupciones en las cadenas de valor, derivadas de las batallas competitivas por la tecnología y los chips entre China y Estados Unidos.

Otro botón que muestra que las tensiones geopolíticas siempre superan al club comunitario, Al que le queda, sin embargo, la ilusión de que el BCE apacigüe su ortodoxia monetaria. A juzgar por la percepción de alguno de sus halcones -como el gobernador italiano Ignazio Visco-, podría ser el mejor de los antídotos contra los números rojos que la UE ha sorteado, según la revisión de Eurostat.

Por su parte, Japón sale de tres decenios de encefalograma plano de su PIB con deflación ante la ausencia de pálpito de su demanda interna, que ahora ha contribuido al repunte del 2,7% en el primer trimestre y del 1,3% en el primer cálculo del segundo.

Con perspectivas de subidas del salario mínimo -del 2,2%- y de los ingresos de los trabajadores -del 3,7%- para este año. Insuficiente para que su banco central deje de dar estímulo monetario a sus ciudadanos con unos tipos en el 0,1% y una inflación por encima del 3%, pero que alejan a Japón de su tratamiento de enfermo económico mundial.  

Ya es verano y con él, llegan las vacaciones. Tras dos veranos en los que los movimientos han estado marcados por la pandemia y las limitaciones, muchos de nosotros tenemos muchas, pero muchas ganas de salir de las fronteras españolas.

Para los turistas comunitarios que viajemos a través de cualquiera de los países que forman la UE, la única recomendación es disponer de la tarjeta sanitaria europea. Pero, ¿esto qué? ¿Cómo se solicita?

*Este videoconsejo es fruto de la colaboración entre la Fundación Cibervoluntarios.org y eldiario.es con el ánimo de reducir la brecha digital en la sociedad española con ejemplos concretos y prácticos.

“Fins hui, la Comissió no ha rebut cap comunicació de conformitat amb l’article 41 del Tractat Ereutosi sobre la intenció d’operar la planta més enllà de la seua vida útil original”.

Això diu una part de la resposta enviada pel director europeu d’Energia Nuclear, Seguretat i ITER, Massimo Garribba, a la portaveu d’Esquerra Unida (EU) en el Parlament Europeu, Marina Albiol, arran d’haver-li preguntat aquesta per la informació que manegen les autoritats europees sobre la construcció d’un magatzem de residus nuclears en la central de Cofrents i sobre la prolongació de la seua vida útil, deixada entreveure públicament nombroses vegades pels responsables de la instal·lació.

En la seua carta, Garribba informa que “si les inversions relacionades amb l’operació a llarg termini de la planta compliren els criteris en termes de tipus i grandària establida pel Reglament (Ereutosi) núm. 2587/1999 del Consell, la comunicació a la Comissió de conformitat amb l’article 41 del Tractat Ereutosi seria obligatòria”.

Sobre això, adverteix que prendran “les mesures legals necessàries contra els estats membres que no complisquen els nous requisits”.

El director europeu d’Energia Nuclear afig que “la solidesa de les centrals nuclears de la Unió Europea (UE) per als esdeveniments externs, inclosa la planta de Cofrents, s’ha millorat com a resultat de les proves de resistència de la UE dutes a terme en resposta a l’accident de Fukushima”.

Tanmateix, recorda que “un informe d’estat actualitzat de cada país participant, incloent-hi Espanya en l’aplicació de les recomanacions de proves d’estrés, s’espera per al final del 2017”.

Sobre això, Albiol ha denunciat que “els responsables de la central nuclear de Cofrents, propietat d’Iberdrola, estan incomplint el tractat europeu Euratom de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica, per no haver comunicat a la Comissió la construcció d’un magatzem individualitzat temporal de residus nuclears que operarà a partir del 2021”, any que coincideix amb el de finalització de l’autorització per a funcionar i molt pròxim al del final de la seua vida útil, el 2024, però que la companyia pretén prolongar.

Per a Albiol, es tracta de “una mostra d’irresponsabilitat perillosa”. Segons l’eurodiputada, “si la direcció de Cofrents o els responsables ministerials no són capaços de complir els tràmits dels tractats que han signat, per quina raó podem confiar en el seu criteri a l’hora de decidir si la central pot continuar en marxa o no?”.

La carta ha arribat, a més, en un moment en què s’acaba de conéixer que la planta ha tornat a parar l’activitat perquè torna a estar avariada: “només un mes després de posar-se en marxa després d’haver estat parada durant 75 dies per una reparació, la central torna a tenir una avaria que la manté inactiva”.

Albiol ha comentat que en 10 mesos ha tingut 8 incidents, a banda de les avaries principals que l’han mantinguda inactiva: “Ens sembla més que preocupant que davant del que pareixen signes de fatiga de la infraestructura després de més de 30 anys de funcionament, els seus responsables es plantegen que encara continue funcionant més enllà del 2024”.

Amplien el termini per a la petició de la pròrroga

La central nuclear de Cofrents s’aproxima al final de la seua vida útil. Aquest centre genera un terç de l’electricitat consumida a la Comunitat Valenciana i la possibilitat de la prolongació de la seua vida útil genera conflicte, emmarcat a més en el debat sobre l’energia nuclear. Un debat que posa en risc interessos econòmics i de les grans empreses que operen en el sector.

El director de la central, Tomás Lozano, va comparéixer el mes de juliol passat en les Corts valencianes a petició del PSPV-PSOE i Compromís –amb el suport de Podem– per a donar compte de la construcció del magatzem esmentat.

El director va insistir en el fet que la construcció del magatzem és necessària i independent del procés de continuïtat. Pel que fa a la possibilitat d’allargar la vida útil del centre, va assenyalar que és un debat polític en què ni la central ni Iberdrola entraran, encara que va considerar que l’energia nuclear és “necessària” per a “la transició del model energètic”.

Per la seua banda, el Ministeri d’Energia va comunicar aqueix mateix mes l’ordre per la qual concedeix més temps a la central de Cofrents –també a la de Trillo i Ascó– per a renovar els seus permisos. Si no s’haguera produït la modificació, Iberdrola hauria d’haver sol·licitat la renovació el 2018. Ara es podrà retardar fins al 2020.

L'eurodiputada d'Esquerra Unida, Marina Albiol, ha denunciat davant l'Intergrup per a Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües del Parlament Europeu les manifestacions del diputat autonòmic i secretari general del PP de Torrevella, Joaquín Albaladejo, qui ha demanat el boicot als concerts que se celebraran en la localitat alacantina per a commemorar el Dia Europeu de les Llengües.

Albiol ha remès una carta a aquest organisme a través de la qual recorda que aquesta celebració, impulsada pel Consell d'Europa, pretén posar en valor la diversitat lingüística i promoure la seua preservació. Per tant, les manifestacions del diputat popular “defensen el contrari: aprofitar políticament la nostra llengua per a utilitzar-la com a instrument d'exclusió i enfrontament polític”.

En opinió d'Albiol, Albaladejo “es desqualifica a si mateix quan menysprea la labor de Pep Gimeno 'Botifarra', reconeguda amb la Medalla d'Or de la Generalitat al Mérit Cultural”. “El problema no és que Albaladejo expresse públicament aquest menyspreu, el pitjor és que aquest missatge forma part de l'ideari polític del PP: estimular l'enfrontament per a traure rèdit polític d'avivar l'odi entre comunitats”, ha apuntat l'europarlamentària valenciana, qui ha sentenciat: “Darrere d'aquesta ignorància no hi ha més que el sentiment ultradretà d'espanyolisme monolític que el PP intenta amagar moltes vegades sota un discurs amable i d'estima a la nostra cultura”.

Albiol ha qualificat de “ridícul important” l'actitud Albaladejo per a intentar arreplegar el suport dels sectors “més radicals de la dreta”. “No estem disposats al fet que aquestes conductes queden impunes davant la institució que ha de promoure en tots els territoris europeus els valors de la diversitat lingüística i cultural, i per tota Europa han de conèixer l'escassetat moral que té la dreta valenciana”.

Compromís també rebutja les declaracions del diputat popular i han instat la líder del PPCV, Isabel Bonig, a que expulse immediatament Albaladejo per l'odi que fomenta contra la cultura popular valenciana“, en paraules del diputat autonòmic Josep Nadal.

“Tant Botifarra com Carraixet s'han dedicat a recuperar els sons característics del poble valencià, en la mateixa llengua que cantaven fa anys els nostres avis. Pep Gimeno s'ha dedicat durant anys a salvar cançons i melodies que han sigut a punt de perdre's i que constitueixen un tresor cultural impagable per a tots els valencians visquen on visquen i parlen la llengua que parlen”, ha manifestat Nadal.

La coalició valencianista considera “del tot inacceptable” l'actitud del secretari general del PP de Torrevella que “intenta relacionar les cançons populars de Botifarra i Carraixet amb el procés català, en un intent de criminalitzar qualsevol acte cultural en valencià”. A més, recorda Nadal que no és la primera vegada que Albaladejo confronta llengües i cultures: “Aquest diputat ja va afirmar durant un debat organitzat per les AMPAs del Baix Segura que el Decret de Plurilingüisme del Govern valencià farà que catalans i balears lleven el treball als valencians”.

El debat sobre les sobiranies –municipal, regional, estatal, transnacional...– està vigent a tot el món. Experts internacionals han acudit a Barcelona per debatre-ho en les jornades #ReshapingSovereignty, que acaben aquest dissabte a l'auditori del MACBA.

Xerrem amb un dels participants en les jornades, el professor de dret de la SOAS University of London, Paul O'Connell (Dublin, 1981). Molt crític amb la Unió Europea, O'Connell creu que, tot i perdre les eleccions, Jeremy Corbyn ha transformat l'escena política britànica, i demana un esforç a l'esquerra per no titllar fàcilment de “racistes” a tots els votants del Brexit o de Trump i debatre sobre sobirania sense considerar-ho quelcom antiquat.

Com veu la situació política al Regne Unit després de les eleccions?

Cal emmarcar les eleccions en un context marcat per les conseqüències de la votació del Brexit i de la crisi que va començar el 2008. El resultat de l'elecció és un canvi en les perspectives de futur que la gent tenia després del Brexit, especialment entre l'esquerra. Va haver-hi cert estat d'opinió després del Brexit que va considerar que la meitat de la Gran Bretanya era senzillament racista i reaccionària i que els conservadors aconseguirien majories massives durant dècades que els permetrien destruir el que quedava d'Estat del Benestar. Ara crec que això ha canviat.

Jeremy Corbyn és el responsable d'aquest canvi?

Corbyn no ha guanyat les eleccions però ha aconseguit transformar l'escena política. I això malgrat que el partit conservador s'ha quedat molt a prop de la majoria absoluta. El programa de Corbyn no és per res radical si es compara amb la socialdemocràcia tradicional, però sí que és radical si es compara amb el que hem tingut en els últims 30 anys.

La recepta de l'èxit era a la socialdemocràcia clàssica?

Potser a una persona que hagués viscut l'edat daurada del capitalisme als anys 50 i 60 li sonava el discurs de Corbyn, però qualsevol persona menor de 25 anys no ha conegut un altre país que la Gran Bretanya neoliberal que va deixar el thatcherisme. Per aquest motiu, el fet que un polític proposés la nacionalització del ferrocarril o fer gratuïta la universitat era gairebé inimaginable per a tota una generació.

A Barcelona ha vingut parlar de sobirania i de la seva transferència entre els estats i la UE. El Brexit va ser una votació per una sobirania ultraconservadora i nacionalista?

El Brexit va ser, en primer lloc, un exercici d'arrogància de David Cameron. És veritat que la campanya va estar marcada pel nacionalisme i el racisme, però va ser tant pels qui estaven a favor com en contra del Brexit. No obstant això, no es pot dir que el Brexit hagi convertit la gent en racista. El problema són els 25 anys de desindustrialització, governança neoliberal i un sistema en què la gent creu que pot votar o opinar, però que no serveix per a res.

L'esquerra pot treure alguna cosa en positiu del Brexit?

Cal emmarcar el Brexit en un context històric de fracàs de la socialdemocràcia. El referèndum va ser una oportunitat per la gent emprenyada a la que s'havia deixat a l'estacada durant 25 anys i castigat encara més en els últims vuit anys d'austeritat. Ningú els oferia una alternativa des de l'esquerra, de manera que van apostar per una de reaccionària.

Malgrat l'optimisme de Theresa May, sembla que sortir de la UE implica entrar en una mena de dimensió desconeguda.

Hi ha certa opinió instaurada basada en que el món el constitueixen estructures transnacionals i només es pot avançar per aquí. Però tot i estar en l'etapa de la globalització, assumptes polítics fonamentals encara es decideixen a nivell nacional. L'estat segueix sent un centre per a la transformació política.

Veu possible una reforma de la UE impulsada pels seus propis estats membres?

Pretendre reformar la UE implica passar per alt la naturalesa de la pròpia institució i també els elements de poder polític que hi ha en joc. Per començar, que Alemanya no està interessada en emprendre la més mínima reforma que converteixi la UE en quelcom més democràtica. El canvi social o econòmic progressista no és possible a la Unió Europea. La UE ha institucionalitzat i constitucionalitzat les lògiques del neoliberalisme.

No hi ha reforma possible, ni des de dins ni des de fora, doncs?

Si la UE insisteix en els últims anys en flexibilitzar el mercat de treball o en l'austeritat no és perquè siguin dolents. Es tracta dels resultats del seu projecte polític: servir als interessos del capital. El neoliberalisme és estructuralment antidemocràtic i autoritari. Ho ha de ser perquè és un projecte polític perquè una minoria que controla la propietat imposi els seus interessos a la majoria. Per això treu el poder als governs, per exemple com ha passat amb el Banc Central Europeu. Qui ha triat Mario Draghi?

Fa deu anys hauria dit que la UE es podia reformar, però ara ho veig impossible. És estructuralment antidemocràtica, ho hem vist a Grècia amb el referèndum i abans amb les votacions sobre la Constitució Europea.

El debat sobre les sobiranies, ja siguin nacionals, regionals o transnacionals és inevitable.

Cal enfocar debat sense premisses preestablertes. L'esquerra ha d'abordar la qüestió de la sobirania i la sobirania nacional cas per cas de forma concreta. Ens equivoquem si partim de la base que la sobirania nacional sempre implica nacionalisme, exclusió o és una cosa reaccionària. Igual que tampoc crec que tornar a l'estat nació sigui una solució a tots els problemes. Cada cas té les seves especificitats.

Tampoc crec que seguir en aquest camí d'estructures transnacionals com la UE sigui positiu. Es pot dur a terme un procés de democratització de l'estat nacional al mateix temps que es teixeixen xarxes de solidaritat i aliances internacionals, que de fet el projecte de la UE ha truncat.

Se sol associar, però, el debat sobre la sobirania amb l'egoisme i la insolidaritat. Com pot canviar-ho l'esquerra?

L'internacionalisme és solidaritat entre persones, no l'homogeneïtzació de la globalització neoliberal. Caldria preguntar-se també per què la solidaritat a la UE no s'estén als refugiats ni a la gent que vol entrar a les seves fronteres, i fins i tot dins de la UE hi ha una desigualtat molt important entre el nord i el sud.

L'era del conformisme s'ha acabat?

És d'hora per dir que s'ha acabat. Però està en camí, caldrà veure què passa. La gent jove i altres col·lectius tradicionalment marginats tenen clar que volen tenir alguna cosa a dir, volen ser protagonistes, tenir un paper actiu. Qualsevol tipus d'organització que busqui un canvi social pot aprofitar aquest estat.

Davant tindrà múltiples obstacles.

Cal ser conscient que això és contrari al sistema imperant i que hi ha forces conservadores oposades al canvi que poden coartar-lo. És un exemple extrem, però l'ajuntament de Newcastle, conservador, va introduir pressupostos participatius com havia fet l'ajuntament progressista de Porto Alegre. No obstant això, a Newcastle a la gent li deixaven escollir quin servei públic volia retallar. Però no cal deixar d'abordar aquests debats per això.

Quina seria la millor manera d'enfocar aquests debats?

L'esquerra no pot ser tan vaga per dir racistes a tots els que van votar per Trump o pel Brexit i quedar-se tan ampla. Especialment perquè part d'aquests votants ho van fer per un fracàs de l'esquerra. Cal anar a buscar a aquests votants i recuperar-los per l'esquerra, instar que s'afiliïn a un sindicat i cridar-los a participar de la vida política de la qual el poder els va expulsar.

Avui el Parlament Europeu votarà els pressupostos pel 2017, que inclouen la proposta d’una nova partida per subvencionar la indústria armamentista. D’aquesta manera i per primera vegada en la història de la unió, l’esborrany del seu pressupost inclou la destinació de fons públics europeus a la investigació per la producció d’armes, amb l’objectiu de desenvolupar tecnologia militar avançada.

Aquesta proposta o Acció Preparatòria (AP) preveu la destinació de 25 milions d’euros a la investigació per la producció d’armes el 2017. No obstant, la inclusió de la indústria armamentista no acaba aquí. A llarg termini, es vol establir un AP entre 2017 i 2019 per un total de 80 milions d’euros que serveixi per establir les bases d’un projecte europeu d’investigació en “defensa” que serà implementat entre 2021 i 2027 i al que s’hi destinaran 3.500 milions d’euros.

Val la pena destacar que tal proposta, elaborada per la Comissió Europea a principis d’aquest any, va comptar amb la participació d’un Grup de Personalitats (GoP) assessores format per 16 membres, dels quals 9 treballen en la indústria de les armes (Indra, MBDA, Saab, TNO, Airbus, BAE Systems, Finmeccanica, Frauenhofer i Liebherr-Aerospace Lindenberg). Així, els principals interlocutors en aquesta AP amb les institucions de la UE han estat membres y grups d’investigació pertanyents a la indústria militar, els quals seran al mateix temps els seus principals beneficiaris. En canvi, la seva redacció no ha comptat amb cap representant de la societat civil.

A dia d’avui, l’esborrany d’aquesta partida pressupostària ja ha estat aprovat per dos dels tres principals cossos de la UE en matèria legislativa: la Comissió Europea i el Consell Europeu. Només queda la resolució del parlament perquè la seva aprovació sigui definitiva. És per aquest motiu que la votació que se celebra avui es clau pel futur de la UE.

Conscients de les implicacions que aquesta AP tindrà per la societat civil, tant a nivell de concepte com a nivell pràctic, són diverses les organitzacions pacifistes que s’han mobilitzat per sensibilitzar als eurodiputats perquè no votin un xec en blanc en benefici de les indústries armamentistes. La Xarxa Europea Contra el Comerç d’Armes (ENAAT en les seves sigles en anglès), de la qual el Centre Delàs d'Estudis per la Pau n'és membre actiu, és una de les entitats que més s’ha mobilitzat. A través de la campanya “No EU Money for the Arms Industry”, ha capitanejat accions com recollides de firmes (que a dia d’avui han arribat a 62.581) o la gestió de l’enviament de diversos correus electrònics a eurodiputats, que en la seva majoria no ha obtingut resposta.

Un cop aprovada l’AP, l’Agència Europea de Defensa (EDA en les seves sigles en anglès) serà l’encarregada d’administrar els fons, però en l’AP no figura cap informació sobre les modalitats de concessió de subvencions, ni hi ha garantia sobre com seran gastats els diners. La Comissió planeja solucionar aquestes qüestions el pròxim desembre, després de que el pressupost de 2017 ja hagi estat aprovat pel Parlament Europeu. De moment, les discussions s’han dut a terme a porta tancada, deixant al Parlament i al Consell fora de tota participació i, per tant, de la possibilitat de proposar i objectar.

Per no mencionar que la Comissió ha retardat en varies ocasions l’entrega del Projecte Pilot (PP) aprovat el 2014, el qual suposadament assentava les bases per la creació i l’avaluació de futures APs. Aquest endarreriment sumat al de l’entrega de l’esborrany del pressupost aquest juny a causa del Brexit han impossibilitat el treball de la comissió pressupostària del Parlament per crear un espai de debat i avaluació òptim.

Es dibuixa així un exemple més de la falta de transparència i dèficit democratització en el si de les institucions europees. A més, davant d’un escenari de crisi amb molts més reptes, el pressupost de la UE ha estat reduït respecte l’anterior (2007-2013) i no és extensible, el que significa que la seva aprovació implicarà la reducció d’altres partides, potser de les oposades al R+D militar, com les destinades a solidaritat i pau. Tot i això, diversos estats membres partidaris d’aquesta AP ja han manifestat que no hi haurà una reducció paral·lela dels pressupostos nacionals per la investigació militar proporcionals a aquest increment en la UE, el que suposarà un sensible increment global de la inversió pública en el sector armamentista.

Un lobby a Brussel·les per a reivindicar el Corredor Mediterrani i tornar el prestigi a la Comunitat Valenciana. Són els reptes que es proposa Joan Calabuig, el delegat de la Generalitat per a la Unió Europea per a començar en el seu nou càrrec a Brussel·les.

Calabuig ja s’ha reunit amb el president de la Cambra de Comerç, José Vicente Morata, per a plantejar com tractar aquesta reivindicació des del seu nou lloc. El delegat en la UE treballarà tant amb els lobbys empresarials com amb el Govern central en aquestes qüestions, encara que lamenta que a vegades “sembla que a Brussel·les estiguen més preocupats que ells” sobre això.

L’extinent alcalde de l’ajuntament de València considera que la seua faena ha de consistir a recuperar el prestigi de la Comunitat Valenciana en l’exterior, per a fer veure que “som un govern que es preocupa pel desenvolupament de la seua regió”. Recuperar la confiança és un aspecte clau per a atraure inversions, afirma el delegat.

De la mateixa manera, es tracta de “tenir veu” en el parlament europeu i estar present en la presa de decisions clau per al desenvolupament d’Europa i de la regió valenciana.

Calabuig començarà la presa de contacte amb el seu nou equip a la capital del Parlament europeu al final de l’agost, quan es traslladarà a la seu de l’oficina valenciana a Brussel·les, la Fundació Comunitat Valenciana.

Pel que fa al personal, afirma que no hi haurà un increment sobre l’actual. L’oficina compta actualment amb cinc treballadors i quatre vacants pendents de cobrir, per la qual cosa el delegat en la UE tindrà un equip de nou membres.

Així mateix, el representant ha sol·licitat comparéixer davant de la Comissió d’Assumptes Europeus en les Corts per a explicar la seua tasca en l’exterior.

El pagament del deute ha comportat la minva de drets via retallades socials en bona part dels països europeus durant els anys de crisi. Juan Pablo Boholavsky s'encarrega d'estudiar la relació entre endeutament i minva o gaudi de drets. És l'expert actual independent de les Nacions Unides sobre l'impacte del deute extern en els drets humans, sobretot els econòmics, socials i culturals. Boholavsky ha estat aquesta setmana a Barcelona, on s'ha reunit amb representants de l'Ajuntament de Barcelona i ha presentat el seu últim informe sobre la situació a Grècia.

Què pot aportar l'ONU en l'escenari internacional en relació al deute i als drets socials?

El dret internacional dels drets humans permet donar pautes o un marc als governs i als creditors sobre el que poden i el que no poden fer. Hi ha maneres de minimitzar el cost social associat a l'austeritat i a les crisis financeres, però també hi ha opcions i decisions que l'exacerben.

Com afecta a la població la prioritat absoluta del pagament del deute públic sobre qualsevol altra rúbrica pressupostària, que a Espanya es va plasmar en l'article 135 de la Constitució?que a Espanya es va plasmar en l'article 135 de la Constitució

Afecta d'una manera molt profunda i dramàtica. Prenent el cas de Grècia, quan a fi de pagar el deute s'implementen retallades i polítiques de consolidació fiscal vol dir que cal prendre recursos d'un sector per transferir-los al financer. Això implica que sectors de la població deixaran de percebre serveis o que han de ser de pitjor qualitat de la que marquen els seus drets. Per exemple, en el camp de l'aigua, si no es mantenen les xarxes de provisió d'aigua potable les persones començaran a beure aigua no apta per al consum.

No hi ha alternativa al fet que el pagament del deute hagi de repercutir en minva de drets?

Sí que n'hi ha. A Islàndia es van implementar mesures d'austeritat d'una manera respectuosa amb els drets humans. Hi va haver un consens generalitzat en què certs sectors, com l'educació dels nens més petits, no havia de patir retallades. També hi va haver investigacions criminals dels banquers que van participar en esquemes de frau i participació popular per decidir com es repartien les pèrdues.

Islàndia no és un país massa petit per prendre com a exemple a exportar?

Cada país té les seves característiques. El que estic dient és que ha estat possible implementar mesures d'austeritat tendents a sanejar l'economia i recuperar camí del creixement. No és una cosa teòrica, l'hem pogut veure en concret.

Alguns representants de l'esquerra europea han llançat un Pla B per a Europa antiausteritat. És a la Unió Europea on han de començar els canvis?un Pla B per a Europa antiausteritat

La Unió Europea ha perdut l'equilibri històric que havia tingut entre objectius macroeconòmics i d'estabilitat financera, d'una banda, i els objectius socials, el respecte als drets humans i la cohesió social, de l'altra. Això està més o menys clar amb diferents expressions i amb diferents nivells de profunditat segons el país. Hi ha una dissociació entre els objectius socials i els objectius macroeconòmics.

Un creditor de deute grec li dirà que amb les quitances la seva inversió ha perdut valor i que té dret a recuperar el que va invertir.

El dret internacional en drets humans ve a oferir pautes per harmonitzar dos drets. El dret de propietat dels creditors i el dels titulars dels drets econòmics de l'Estat que ha de pagar, és a dir, la població dels estats. L'Estat té els seus recursos, l'activitat econòmica produïda al país. Exigir el 100% d'un deute insostenible basant-se en el sacrifici de demanar-li als jubilats que cobrin la meitat de les seves jubilacions és una cosa que no passa un test de legalitat. No obstant això, ho veiem sovint tant en països en desenvolupament com en països desenvolupats.

Amb governs del PSOE o del PP, Espanya no ha proposat una recepta anticrisi alternativa a l'europea.

Espanya, igual que la resta de països que transiten pel procés de reducció del dèficit i d'altres en situació més greu com Grècia, té dèficits en drets humans. Només cal veure els indicadors de desenvolupament humà, que han empitjorat en tots els països amb problemes de dèficit. A Grècia entre el 2008 i 2013 les retallades en Salut van ascendir a un 41% i en Educació al 15%. Les taxes d'atur també van créixer. En conjunt, són indicadors socials que donen la pauta de la massivitat de l'afectació de drets econòmics i socials quan s'implementen mesures d'austeritat. La violació de drets econòmics i socials ha estat massiva.

Com pot la ciutadania incidir perquè les decisions dels seus governs no minvin els seus drets?

És molt important mantenir canals de participació efectiva ciutadana, que la gent demani i participi en els processos de presa de decisió. Això no es redueix només a una reforma més o menys ortodoxa en el camp laboral com la que aquests dies es debat a França, sinó que es refereix en general a les polítiques econòmiques tant a nivell regional com estatal.

Una participació més activa dels col·lectius en defensa dels drets de les dones permetria, per exemple, millorar l'enteniment de la incidència de gènere en certes polítiques d'austeritat i al mateix temps posar límits a l'actuació de les autoritats en el moment de definir polítiques, per exemple d'ajustos en serveis socials vinculats a la cura de menors o escoles bressol que solen impactar de manera més costosa en les dones.

Una de les formes perquè el deute no llastrés la resta de la despesa seria augmentar els ingressos combatent més l'elusió i l'evasió fiscal?

És important la diferència entre elusió i evasió. Evasió és directament evitar pagar un impost mitjançant el frau o la tergiversació. Elusió és l'exercici legítim, en principi, d'opcions fiscals decidides a partir d'una determinada planificació tributària. El problema és que moltes vegades l'elusió implica erosionar l'esperit d'una llei tributària. Ho vam poder comprovar amb els Papers de Panamà: es triangulen activitats econòmiques en llocs que ofereixen legalitat per basar-hi activitats econòmiques quan de totes totes és fals, però s'ofereix un mantell de legalitat. En aquests casos és molt difícil parlar només d'elusió.

Què podem aprendre dels Papers de Panamà a més de que a alguns rics no els agrada pagar impostos?

Una de les lliçons dels Papers de Panamà és que és molt important conèixer la veritat. Un cop vam conèixer la punta de l'iceberg que ens ofereixen els papers, ens vam adonar de la necessitat d'abordar el problema. Una de les maneres d'abordar-lo és fent més global i automàtic l'intercanvi d'informació desagregada de les empreses que operen en més d'un país per tal que els fiscos dels diferents estats tinguin una visió clara sobre el volum dels seus actius econòmics.

Els problemes d'endeutament i drets socials són similars en tots els països del món? Hi ha algun patró comú a nivell global?

Depèn de la regió i del país. Moçambic, per exemple, està travessant problemes perquè van aparèixer contractes que no eren coneguts ni tan sols pel Fons Monetari Internacional (FMI). Alguns creditors multilaterals oficials han suspès la provisió de préstecs per aquests passius que es desconeixien i ha generat l'aprovació d'un comitè d'auditoria al Parlament. D'altra banda hi ha l'Argentina, que acaba de pagar-li el 100% als fons voltors i en alguns casos amb taxes que superen el 1.000% de guany. El ventall de problemes financers vinculats al deute és molt ampli i molt més ric que el que ofereix només Europa.

Hi ha alguna solució global per als problemes d'endeutament dels països?

L'Assemblea General de Nacions Unides va aprovar l'any passat els principis de reestructuració de deute sobirà i els drets humans formen part d'ells. També ofereix als països l'exercici de defensa de l'estat de necessitat quan pagar el 100% de deute implicaria imposar sacrificis il·legals sobre la seva pròpia població.

Ser una veritable unió política, i per tant fiscal i econòmica, ha ajudat els EUA a sortir abans de la crisi econòmica. La UE, mentrestant, està encara maldant per superar-la

La solució passaria per avançar en la integració comunitària. El fet que la UE encara no hagi sortit de la crisi, però, allunya la posada en pràctica d'aquestes polítiques

Les propostes per rellançar el projecte europeu passen per enfortir l'eurozona, la creació d'una Europa de la Defensa i la Unió Fiscal

Aquest títol seria el resultat d'una comparació d'ambdós costats de l'Atlàntic en relació a la sortida de la crisi internacional iniciada el 2008. Mentre que la crisi als EUA és quelcom del passat —malgrat que en fos l'origen—, a la UE gairebé s'ha cronificat. Un munt de factors ho expliquen però cap no ho fa tant bé com el fet que els EUA són una veritable unió política, i per tant fiscal i econòmica, i la UE només duanera i monetària —i encara això darrer només entre 19 dels seus 28 membres—. Així doncs, mentre allí afrontaven plegats un mateix repte fins a superar-lo, aquí ha prevalgut el campi qui pugui propi, amb uns trepitjant uns altres per sortir-ne.

Detroit, a tall d'exemple, està endeutada com Atenes i amb un atur colossal, a causa d'un desfàs competitiu similar dels seus respectius motors econòmics. Tanmateix, ningú no va amenaçar amb fer-la fora del dòlar ni es va establir un rescat amb condicions draconianes a benefici dels creditors, com es feia aquí amb Grècia i demés països perifèrics. Ben al contrari, el govern federal americà mantenia el subsidi d'atur als treballadors desocupats i va arribar a nacionalitzar la General Motors, base de la seva economia, fins a fer-la competitiva;  i els molts treballadors que ni amb això trobaven feina podien desplaçar-se sense traves per tot el país per trobar-la sense cap restricció dels Estats. Pel que fa al deute, la recuperació econòmica farà possible fer-li front; i si no al 100%, els creditors hauran de patir la quitança pròpia de tota fallida. Al capdavall, interessos i beneficis es justifiquen pel risc de pèrdua del capital invertit i cap empresari no té la cobertura de pèrdues que pretenen rendistes i financers.

Dos models oposats amb resultats igualment oposats: Detroit s'ha recuperat, encara que amb menys població, i Atenes no deixa d'enfonsar-se; i a nivell agregat, baix atur i alt creixement econòmic als EUA; i alt atur i baix creixement econòmic a la UE. Per tant: EUA 1; UE 0. 

El més greu és que el mal resultat econòmic europeu està debilitant i allunyant encara més la unió política que caldria per redreçar-lo. El referèndum britànic, previst pel 23 de juny, n'és una bona mostra, i tindrà uns efectes negatius sigui quin sigui el resultat, puix que l'oferta europea per animar-los a romandre-hi suposa renunciar a una major integració política —a oblidar, de fet, la idea d’una “ever closer Union”—; i perquè la sortida implicaria una amputació majúscula al projecte. És a dir: el 24 de juny serem menys o menys feblement units. 

Conscients d'això, Hollande i Merkel han anunciat una proposta d'alt nivell per després del referèndum. La més plausible passa per enfortir l'Eurozona dins d'una UE que sigui simple sinònim de mercat únic: una Eurozona que fins i tot tingués el seu propi parlament, donant sentit a l'existència de dues seus i acabant així amb la itinerància actual dels eurodiputats.

El mandatari francès té en ment recuperar una vella aspiració de París que mai s’ha acabat de desenvolupar plenament: la creació d’una Europa de la Defensa, ja projectada per primera vegada el 1949, com recull Xavier Ferrer al llibre ‘Viure segurs a Europa. Ens cal un exèrcit comú?’ A través de l’anomenat Pla Pléven (llavors cap del govern francès) es va contemplar la creació d’un exèrcit europeu integrat sota un comandament comú. El pla havia de conduir al naixement de la Comunitat Europea de la Defensa, un projecte que mai arribaria a entrar en vigor perquè precisament l’Assemblea Nacional francesa no el va ratificar. Fa dotze anys la UE va fer un nou intent en aquesta línia llançant l’Agència Europea de Defensa per tal de desenvolupar programes d’armament i de recerca europeus, associats directament a les necessitats militars del continent. Des de llavors, però, el projecte no ha estat capaç d’erigir-se en una alternativa ni als programes propis dels estats membres ni als paraigües dels Estats Units i l’OTAN. La manca de voluntat política per propulsar un sistema defensiu comú podria canviar davant del context a què s’enfronta ara la UE, amb amenaces tant internes (el terrorisme gihadista) com externes (a l’Est, amb una Rússia més assertiva, i al nord d’Àfrica). 

Per la seva banda, el parlament europeu debat de fa dies i emetrà en breu una resolució orientada a la creació d'una capacitat fiscal comú per a la zona euro. Exigiria, d'una banda, una major coordinació fiscal entre els estats, potser substituint les discutides sancions per premis econòmics pels complidors, i de l'altra suposaria un pressupost específic —amb impostos comunitaris, contribucions dels estats membres i capacitat d'endeutament— que hauria de permetre invertir en ocupació i pal·liar els efectes negatius de l'atur amb una reassegurança d’atur europea.

Potser haurà calgut aquesta enorme crisi i la constatació que l'actual (des) unió ha estat incapaç de resoldre-la, amb l'emergència de l'euroescepticisme que això ha comportat, per donar nova vida al projecte europeu. Potser una eurozona més forta i que esdevingui exemplar atrauria la resta d’estats membres a adoptar l’euro fins a integrar-los a tots. La història dels EUA ens ensenya que arribar on són no va ser ni fàcil ni ràpid i que no es va estalviar de fer passes enrere pel camí; per exemple, amb un president que va arribar a dissoldre el banc central federal per considerar que imposava una austeritat injusta als més dinàmics Estats fronterers. Just al contrari que el BCE avui, al punt de mira dels austers teutònics per, precisament, ser massa expansiu. 

A les recents eleccions presidencials austríaques es va propagar arreu d’Europa un cert vertigen, amb la seva barreja típica d’atracció i por; por de l’extrema dreta, atracció per la revolta a què podria dur. Amb el Brexit passa quelcom semblant. I sigui quin sigui el resultat, els canvis estan servits.

La Unió Europea promou les cadenes curtes de subministrament, dins dels programes de desenvolupament rural 2014-2020. L'objectiu és limitar les emissions de diòxid de carboni derivades del sector agroalimentari

La contribució de l'agricultura i la ramaderia a l'escalfament global no es deu només de la distància recorreguda per les mercaderies. També depèn del mètode de transport i de com s'ha produït l'aliment

En la seva funció com a defensora del medi ambient i del clima, la Unió Europea promou les anomenades Short Supply Food Chains. Integrades en la proposta de regulació europea dels programes de desenvolupament rural 2014-2020, es tracta de cadenes curtes de subministrament que prometen ajudar a limitar les emissions de diòxid de carboni (CO2), al reduir la distància que recorren els aliments.

Amb la consciència, cada cop major, de protegir el medi ambient, el moviment de comprar aliments locals ha anat guanyant pes a tot Europa, sent impulsat especialment per aquells consumidors europeus que busquen alternatives a una agricultura industrial que domina el mercat, i on el transport a llarga distància dels aliments genera més emissions de diòxid de carboni.

Ja que justament les emissions són un factor clau en el canvi climàtic, les Short Supply Food Chains semblen oferir una solució oportuna. Si els europeus només comprem aliments locals, per tant, ajudem automàticament al medi ambient ia la lluita contra el canvi climàtic?

Menys distància són menys emissions?

Des que el moviment d'aliments locals s'ha fet viral el concepte d'explicar la distància que recorren els aliments des de la granja al plat, generalment coneguda com “food miles”, ha arribat a dominar la discussió, particularment a l'Europa occidental.

Aquí, no només importem aliments d'altres continents. També dins de la mateixa Unió. Segons un informe de Amigos de la Tierra España, el país va importar el 2007 més de 29 milions de tones d'aliments dins i fora de la UE, el que va suposar l'emissió de gairebé 5 milions de tones de CO2.

Ja que el nostre menjar recorre Europa en vaixells, trens, camions i avions, sembla obvi que la reducció de les distàncies ajudaria a limitar les emissions de CO2, i el concepte de les “food miles” sembla convenient per descriure aquest sistema alimentari, extremadament complex . En efecte, al nivell més bàsic, menys quilòmetres de transport signifiquen menys emissions: un equip d'investigadors va trobar que el sistema de distribució d'aliments convencionals utilitza de 4 a 17 vegades més combustible i emet 5 a 17 vegades més CO2 que els sistemes locals i regionals.

Tanmateix, la promesa de limitar les emissions de CO2 en comprar aliments locals resulta menys prometedora del que sembla.

Múltiples factors en un assumpte bastant complicat

El problema principal és que el recorregut dels aliments no explica tota la història. Explicar la distància és una bona manera de saber quant han viatjat els aliments. Però no de conèixer l'impacte mediambiental.

Aquest impacte depèn de com es transporta el menjar, no només a quina distància. Per exemple, els trens són 10 vegades més eficients en el moviment de càrregues que els camions. Per tant, es podria menjar patates transportades en camions a partir de 100 quilòmetres de distància, o les patates enviades per tren des de mil quilòmetres, i les emissions de gasos d'efecte hivernacle associades al seu transport serien més o menys les mateixes.

L'impacte ambiental dels aliments també depèn de com es conrea. En un estudi dut a terme per científics suecs es va trobar que era millor per als suecs, des del punt de vista dels gasos d'efecte hivernacle, que comprin tomàquets espanyols en comptes d'aquells produïts al país, perquè els primers van ser cultivats en camps oberts, mentre que els segons es van fer créixer en hivernacles escalfats amb fòssils combustibles.

En efecte, el transport des de la granja fins al supermercat representa de mitjana només un 4% de les emissions totals d'aliments. Per contra, la producció d'aquests és responsable del 83%. En altres paraules, el menjar que es produeix eficientment eficient fora d'Europa i que després és importada tindrà una petjada de carboni total més baixa que la que és produïda de manera ineficient a Europa, independentment dels gasos d'efecte hivernacle alliberats durant el transport.

Per tant, una visió més àmplia i completa de tots els avantatges i inconvenients del sistema alimentari requereix el seguiment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle a través de totes les fases de la producció, del transport i el consum.

La qüestió del “què”

Un altre factor clau és el que mengem, ja que el processament d'alguns aliments requereix un nombre molt elevat de passos intermedis. Per tractar la carn vermella i productes lactis, per exemple, es necessita molta energia, es generen moltes emissions i cal cultivar grans per alimentar les vaques. Així, es produeixen més emissions que si els humans s'alimentessin directament dels grans.

A més, una gran part de les emissions associades amb la producció de carn i productes lactis pren la forma de metà i òxid nitrós, gasos d'efecte hivernacle que com a subproducte de la digestió dels animals són, respectivament, 23 i 296 vegades més potents que el diòxid de carboni.

Per tant, la reducció del recorregut dels aliments limitaria només una fracció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle associades amb el sistema alimentari, mentre que la substitució de la carn vermella i els productes lactis per aliments menys processats estalviaria una proporció considerable.

La situació no és desesperada

Malgrat tot, cal reconèixer que els aliments locals moltes vegades són diferents. En molts casos, els seus defensors mengen productes de temporada i menys aliments processats. Aquestes qualitats, juntament amb distàncies més curtes de la granja a la taula, contribuiran a reduir les emissions.

A més, els agricultors que comercialitzen allò produït a prop solen ser relativament petits en escala, i poden adoptar més fàcilment pràctiques beneficioses per al medi ambient, per tal de satisfer les demandes dels propis clients. Així mateix, els aliments locals freqüentment són orgànics, el que s'associa amb pràctiques poc intensives en emissió de diòxid de carboni.

No obstant, aquest enfocament de sentit comú presenta limitacions. En moltes àrees a Europa, el clima és tan poc favorable que el consum de productes de temporada no és una bona opció durant gran part de l'any. A més, algunes concentracions urbanes viuen en àrees que no són adequades per a determinats cultius de primera necessitat. Persones que viuen a les ciutats denses i amb poca agricultura voltant, com és el cas de Londres, tenen menys possibilitats de menjar aliments locals i han de buscar alternatives.

El clima en mans dels europeus

Ajuda el menjar local al medi ambient i a la lluita contra el canvi climàtic? No necessàriament.

No obstant, la promoció de les Short Supply Food Chains per part de la Unió Europea ha ajudat a augmentar la consciència de la necessitat de trobar alternatives del subministrament d'aliments per tal de reduir les emissions i protegir el clima. Tot i que els consumidors europeus hauríem de tenir en compte alguna cosa més que si els aliments es produeixen prop o lluny, som ara molt més conscients de l'impacte del que mengem sobre el medi ambient. Cada un de nosaltres podem prendre mesures i decisions a favor del clima. I, tot i que reduir les “food miles” no és la solució universal, l'economia dels aliments locals és actualment un bon punt de partida per aconseguir una alimentació més sostenible.

Alguns cartells comencen a deixar-se veure a Plaça de Catalunya. Sota un sol de justícia s'apleguen els més puntuals a les dotze del migdia per sumar-se a la concentració convocada per defensar els drets dels refugiats, reclamar vies segures i que s'obrin les fronteres. '10.000 menors desapareguts', '0 eficàcia de la resposta europea' o 'Open the borders' són alguns dels escrits impresos en cartells que sostenen els qui envien missatges a Europa.

La cita, convocada per les ONG Refugees Aid Barcelona i Proactiva OpenArms, juntament amb la plataforma StopMare Mortum i el moviment Crit pels Refugiats, suposa la suma de Barcelona al Dia d'Acció Mundial pels Refugiats en una manifestació que s'ha produit de manera simultània a una trentena de ciutats a tot el món, segons informen. 

“Demanem no més morts a la mediterrània, vies segures i legals i la revocació de l'acord entre la UE i Turquia. Les devolucions massives a Turquia són il·legals i tampoc no volem més violència ni devolucions en calent a la frontera sud de l'estat espanyol”, ha apuntat Ferran Aragon, de la plataforma Stop Mare Mortum.

Després que aquest dilluns se celebrés el dia d'Europa amb més pena que glòria, aquest dissabte al migdia les reivindicacions perquè la Unió Europea aculli els refugiats que fugen de guerres com la de Síria s'han sentit des de Plaça de Catalunya fins a la seu de la delegació de la Comissió Europea a Barcelona, on ha acabat. Marxant per Passeig de Gràcia amunt i entre les mirades de curiositat i desconeixement dels turistes, prop d'un miler de persones han fet un crit de desesperació a Europa: 'Cap persona és il·legal'.

A mesura que avançaven, diversos dels participants han anat deixant al seu pas siluetes de colors, dibuixades amb guix damunt la carretera -tallada per la concentració- per visualitzar els milers de persones que han mort al Mediterrani precisament a través de vies no segures.

Ferran Aragon, que ha fet de voluntari al camp de refugiats d'Idomeni i a l'illa de Lesbos, ha assegurat que la situació en aquests moments és “d'estancament absolut perquè la gent sap que no podrà creuar la frontera”. “Idomeni és un autèntic infern. La gent que està atrapada a Grècia necessita ajuda immediata”, ha afegit.

“Els refugiats però són una gota en un mar, ja que l'èxode sirià supera els 13 milions de persones”, apunta l'Abdul, d'origen sirià i membre del Comitè de Solidaritat amb el Poble Sirià. Ha vingut a la concentració amb la bandera del seu país a les esquenes per denunciar els fets polítics que estan passant a Síria. “El fenomen dels refugiats és consequència del genocidi que hi està havent a Síria. Volem denunciar el silenci i la complicitat internacionals”, assenyala a Catalunya Plural.

Després de prop de dues hores caminant pel Passeig de Gràcia de Barcelona, i a ritme de batucada, les vora de mil persones que han assistit aquest dissabte a la concentració han acabat la marxa davant la seu de la delegació de la Comissió Europea a Barcelona. Allà l'activista per la pau Arcadi Oliveres ha tancat l'acte amb una crítica cap a l'estat espanyol per vendre armes a països en conflicte. Els assistents a la convocatòria hi han plantat tres tendes de campanya i segons asseguren s'hi quedaran fins dimarts. A Idomeni i a altres camps de moment les tendes no es mouen, no tenen on anar.

Aconseguir elevar el retret a aquest segon nivell no era, ni és, gens fàcil. En l’imaginari d’una bona part de les majories socials d’aquest país, i a pesar de tot allò que ha esdevingut en els últims anys, la Unió Europea continua sent un club a què s’ha de pertànyer. Els anys de creació del mite de l’Europa de la pau, del progrés, la democràcia i de la modernitat han fet com a fruit la construcció i el calat d’un relat comú difícil de moure. A més, la narrativa de la UE com a espai de democràcia en confrontació amb la dictadura anterior ha estat alimentada per les institucions espanyoles i europees. Fins i tot hui, la propaganda institucional, de dubtós rigor històric (i estètic), llançada per a commemorar els 30 anys de pertinença de l’Estat espanyol a la UE, assenyala el següent “Darrere de la decisió d’Espanya de signar el Tractat d’Adhesió a les, llavors, Comunitats Europees s’endevinaven les ànsies d’un país per superar un passat autoritari”. Fins i tot és possible trobar entre les webs oficials dirigides a encoratjar l’europeisme entre la població espanyola, afirmacions com aquesta “Europa es reconstrueix i a Espanya la dictadura s’obri a un nou govern que decideix posar un peu a Europa. El 1962 Fernando María Castiella, ministre d’Afers Exteriors, envia una carta al president del Consell de la CEE en què sol·licita l’associació d’Espanya”, amb una interpretació ben curiosa de la nostra història.

A colp de propaganda i de fons estructural s’ha aconseguit que, encara a pesar de la Troica i de les seues polítiques d’austeritat, un 75% dels espanyols (onze punts més que entre el conjunt dels europeus) diu que se sent ciutadà de la UE, encara que no se sàpia de ciència certa què implica aquesta ciutadania. De fet, el 51% de les persones enquestades afirmen que no coneixen els drets derivats de la nostra pertinença en la UE i, com ja s’ha assenyalat en entrades anteriors d’aquest blog, el 73% afirmen que tenen un escàs o nul nivell d’informació sobre els afers europeus. Tal vegada per això, quan s’aprofundeix amb preguntes concretes, la majoria de les persones afirmen que no estan satisfetes del funcionament democràtic, ni a Espanya (el 60%) ni a la UE (el 52%).

Malgrat aquests percentatges, l’obertura d’un debat públic sobre les carències democràtiques de la UE s’ha mantingut majoritàriament en àmbits acadèmics crítics o políticament minoritaris, on el dèficit democràtic de la Unió Europea en els seus processos de presa de decisions ha estat –juntament amb les carències socials– una afirmació recurrent, fonamentada en diverses raons entre les quals poden ressaltar-se’n quatre.

En primer lloc, la limitació dels poders del Parlament Europeu, que no té capacitat d’iniciativa legislativa (en té la Comissió Europea) i que es veu apartat de decisions fonamentals com les relatives a les mesures de governança econòmica. És cert que en l’actualitat el Parlament té més poders per a controlar la Comissió (per exemple, l’Eurocambra ha d’aprovar i pot destituir la Comissió i elegir el candidat a president), però també ho és que, pel que fa al poder regulador, la Comissió Europea, que és la institució més allunyada de la ciutadania de la UE, continua tenint un rol protagonista.

El segon punt negre en les dinàmiques de la UE respecte dels procediments democràtics són les anomenades “mesures de governança econòmica” mitjançant les quals la Comissió i el Consell de la UE van marcant els processos de reformes estructurals en els estats membres, i lliguen de peus i mans els parlaments estatals en connivència amb els governs d’uns països determinats. Aquestes reformes, mai no sobra recordar-ho, han significat nombroses vegades una retallada greu de drets de les majories socials, tal com ha reconegut el mateix Banc Central Europeu, que en un dels últims informes assenyalava, pel que fa a les reformes laborals derivades de les Recomanacions per País de la Comissió Europea, que l’objectiu d’aquestes reformes ha estat la rebaixa salarial i “la reducció de la protecció en matèria laboral”.

El tercer qüestionament a les dinàmiques democràtiques de presa de decisions s’insereix en la posada en marxa de l’anomenat “REFIT” (Programa de Millora de la Legislació) basat en la idea de fer el dret «més lleuger, més simple i menys costós». Es tracta d’un mecanisme impulsat el 2012 per la Comissió Barroso i reforçat per l’actual Comissió europea presidida per Juncker amb l’objectiu de lluitar contra els “obstacles administratius” (l’anomenada Red Tape). Segons el defineix la Comissió, el REFIT té com a objectiu la simplificació de la legislació de la UE i la reducció de la càrrega administrativa, mitjançant l’aplicació d’anàlisis d’impacte cost-benefici i la inclusió en el procediment de representants de les empreses, societat civil i actors socials que eleven el seu parer a la Comissió, la qual, no ho oblidem, és l’única amb capacitat d’iniciativa legislativa a la UE. El REFIT ha rebut nombroses crítiques, sobretot arran de la publicació dels resultats del 2014. S’ha assenyalat la clara voluntat desreguladora del mecanisme que estava retardant i obstruint el desenvolupament de les regulacions i enfortint el test de competitivitat per a les normes de la UE. Com assenyala un informe del Corporate Europe Observatory, la Comissió, seguint les indicacions del programa, va descartar la proposició d’algunes iniciatives relatives a la salut i la seguretat en el treball, la protecció del sòl o l’accés a la justícia ambiental, pels seus “costos” elevats. De la seua banda, els sindicats europeus han denunciat els perills que aquesta aproximació a la legislació basada en l’eficiència econòmica implica per a totes les normes orientades a protegir els drets dels treballadors o a fomentar el diàleg social, en concret el sindicat anglés TUC va acusar la Comissió de seguir una agenda de desregulació sense justificar-ne de cap manera els beneficis, i va criticar la seua recurrent propagació de la tesi de la “sobreregulació” concretada en l’assumpció que qualsevol barrera administrativa constitueix un obstacle burocràtic innecessari, encara que el seu objectiu siga la protecció de drets laborals, sanitaris o mediambientals.

La quarta amenaça per als models de democràcia representativa en l’àmbit nacional deriva de la negociació i la signatura de tractats bilaterals de nova generació per la UE amb tercers estats. Els afortunadament ja coneguts TTIP i CETA en són una prova, ja que en tots dos s’ha perfeccionat, sobretot en el primer, l’anomenada Cooperació Reguladora que constitueix en realitat el cor i el nucli fonamental dels dos acords. Segons afirma la Comissió Europea, el mecanisme de Cooperació Reguladora permetrà compatibilitzar les reglamentacions de la UE i dels EUA i reduirà els costos dels intercanvis comercials a través de l’Atlàntic, atés que “les empreses poden evitar una sèrie de costos innecessaris que es deriven del desenvolupament i la fabricació de dues sèries diferents de productes per a vendre’ls a banda i banda de l’Atlàntic”. Podria ser així, és cert que una homogeneïtzació de regulacions tècniques pel que fa a la fabricació d’uns béns determinats facilitaria el comerç, però quins efectes pot arribar a tenir la generalització d’un mecanisme l’objectiu del qual és equiparar les exigències normatives (la protecció de drets) existents a ambdues bandes de l’Atlàntic?

Són moltes les veus que s’alcen ja per criticar la Cooperació Reguladora afirmant que la conseqüència en serà la desregulació i la reducció de drets socials, sanitaris i mediambientals, així com també la limitació de la capacitat legislativa dels parlaments nacionals i del legislador europeu. Per a avaluar l’impacte del mecanisme, podem enumerar les conseqüències que poden derivar-se de la posada en marxa del mecanisme de la Cooperació Reguladora en el TTIP i el CETA, concretant-les en les següents: priorització de l’anàlisi de l’impacte econòmic comercial de les normes sobre els seus objectius socials o mediambientals; reforçament del paper dels “agents de la societat civil”, on tenen un paper preferent els lobbys, en el procés de formació de les normes; possible llançament d’una carrera a la baixa de les normatives d’ambdues bandes de l’Atlàntic; obligació als tercers països d’acceptar els estàndards imposats per un bloc comercial de l’envergadura del què aspira l’acord.

A més de tot l’anterior, no podem perdre de vista les implicacions en termes democràtics i constitucionals que implica un mecanisme mitjançant el qual es persegueix “corregir” o “guiar” el poder legislatiu i alterar el principi d’atribució competencial que regeix les relacions UE-estats membres. En altres termes, la sobirania del poder legislatiu (en els seus distints nivells i expressions) i la legitimitat democràtica de les normes jurídiques figuren com a qüestions ineludiblement vulnerades per un possible establiment de mecanismes de cooperació reguladora transatlàntics. De fet, fins i tot en els distints informes sobre Cooperació Reguladora encarregats per la Comissió ha reconegut que aquests mecanismes comporten de manera inevitable una limitació de la capacitat reguladora respectiva. A més, la introducció de mecanismes de cooperació reguladora permanent permetria a les parts negociadores postergar els acords sobre qüestions controvertides, que en aquests moments estan alentint la negociació i l’aprovació del TTIP i que podrien ser negociades amb posterioritat en el marc dels mecanismes de cooperació reguladora, i aconseguir així un efecte de líving agreement.

Com pot observar-se, els tres punts del dèficit democràtic que arrossegava la UE i que hem assenyalat en els paràgrafs anteriors es concentren i es potencien amb aquest mecanisme introduït en els tractats comercials, que exercirà una pressió considerable sobre la UE perquè modifique la seua normativa a la baixa. Així, una vegada més, la Unió Europea, i els seus estats membres, s’entesta a caminar en sentit contrari al que necessiten, i exigeixen, les majories socials. Però els temps van canviant i després del 26J potser hi haurà un govern que, atenent les necessitats de la ciutadania com a prioritat, paralitze les negociacions del TTIP i la signatura del CETA i siga capaç de plantar cara a la Troica i a les polítiques antisocials de la UE. Això encara està a les nostres mans.

Quan la política monetària ha esgotat gairebé el seu recorregut és necessària la política fiscal

Les recents i insòlites crítiques del ministre de finances de la RFA, Wolfgang Schäuble, al president del BCE, Mario Draghi, han aixecat una apreciable polseguera, de la qual en podríem extreure algunes lliçons d’interès. De manera, que encara que només sigui per aquest fet, tenen un aspecte positiu. Primer de tot, cal recordar que Schäuble feia la política monetària fortament expansiva impulsada pel BCE directament responsable de l’ascens del partit anti-europeu Alternativa per Alemanya. La raó, segons el ministre alemany, és que aquesta política ha conduït a uns tipus d’interès extraordinàriament baixos, que perjudiquen els nombrosos estalviadors alemanys.

La primera qüestió a comentar és que no deixa de ser sorprenent i revelador que sigui precisament el responsable de finances del país que ha fet de la independència dels bancs centrals una qüestió sacrosanta el que es manifesti en aquest sentit.

La segona és que les declaracions de Schäuble han provocat un allau de reaccions favorables a Draghi, a tot arreu i especialment a la mateixa Alemanya. Entre elles, les dels principals instituts editorial de recerca d’aquest país i també, i això és notícia vistes les freqüents discrepàncies que ha manifestat en relació a la política del BCE, la del president del Bundesbank, Jens Weidmann. I val la pena subratllar que aquestes declaracions no solament han demanat respecte a la independència del BCE, com era obligat i previsible, sinó que també han donat suport a la política monetària laxa i expansiva que aquest està adoptant.

Tot això ja és prou important i positiu. Però ja que s’ha encetat amb una certa força i a un cert nivell, la discussió sobre quines són les polítiques més apropiades per sortir definitivament de la crisi a la zona euro, ara caldria demanar que s’intentés anar realment al fons de la qüestió. Que no ens quedéssim només en l’epidermis (això ja s’ha evitat no limitant les crítiques al respecte a la independència), ni tampoc en les zones estrictament subcutànies, que és el que pot passar si tot es limita a avalar la política monetària del BCE.

Perquè la qüestió de fons és que no n’hi ha prou amb la política monetària i cal adoptar també una política fiscal molt més decidida i activa per promoure el creixement i l’ocupació. Aquest és el tema cabdal i aquell en el que la posició de les autoritats alemanyes és més intransigent, tossuda i oposada a qualsevol tipus d’actuació en aquest terreny. I això en contra de l’opinió de la gran majoria d’experts i de les institucions internacionals (el FMI no es cansa de repetir-ho) i del que ens ensenya l’experiència d’altres països, com Estats Units i el Regne Unit, durant la Gran Recessió (per no parlar del que ens diu la història, amb el cas emblemàtic de la Gran Depressió dels anys trenta del segle passat). Només cal recordar que a la darrera reunió del G-20 no es va poder adoptar una resolució recomanant la utilització de polítiques fiscals expansives, precisament per l’oposició de la RFA.

Ben Bernanke apunta exactament en aquesta direcció en una entrevista recent publicada al diari El País (17 d’abril de 2016). Val la pena destacar-ne alguns punts summament interessants. En primer lloc, subratlla els dos errors comesos per la UE (en concret, per la zona euro): haver començat massa tard a aplicar una política monetària decididament expansiva (baixar al màxim els tipus d’interès i adoptar mesures d’expansió quantitativa, QE), i haver persistit en adoptar una política fiscal contractiva, que ha estat totalment contraproduent i no ha fet més que agreujar la recessió. En segon lloc, la importància de la unió fiscal.

Als Estats Units hi ha una moneda única, però també un govern federal que adopta una política fiscal pensant en el conjunt de la unió. A Europa tenim una moneda única i dinou autoritats fiscals, dinou polítiques fiscals i dinou deutes sobirans.

En tercer lloc, aquesta política fiscal expansiva només es pot aplicar, i només és efectiva, si es fa a nivell de la zona euro, i per part d’aquells països que tenen marge fiscal. És a dir, no poden fer-ho aquells, com Espanya, que han de reduir el dèficit públic. I en quart lloc, Bernanke recorda que quan l’any 2010 la FED va començar les polítiques d’expansió monetària quantitativa, els líders republicans (Bernanke era republicà i es va donar de baixa) van adreçar una carta a la Reserva Federal, reclamant que no ho fes, perquè provocaria un augment de la inflació, l’enfonsament del dòlar i bombolles d’actius. Han passat cinc anys i mig i no s’ha produït cap d’aquests pronòstics desastrosos. Com es comenta a la mateixa entrevista, sembla que les autoritats alemanyes són, pel que fa a aquest punt, els ‘republicans’ d’Europa.

A aquestes alçades, està clar que a la zona euro no sortirem del tot de la crisi ni emprendrem de forma vigorosa una senda de creixement i de creació d’ocupació només amb una política monetària expansiva (i, encara, per la fermesa de Draghi, i en contra de l’opinió dominant a Alemanya), una política fiscal inoperant (i fins fa molt poc, contractiva) i reformes estructurals.

Com va assenyalar Draghi a Jackson Hole el 22 d’agost de 2014 (un discurs que suposa un punt d’inflexió pel que fa al reconeixement de la necessitat de dur a terme una política fiscal expansiva), el ‘mix’ de política econòmica a la zona euro s’ha de fonamentar en tres potes: política monetària, política fiscal (les dues expansives, és clar) i reformes estructurals per millorar la competitivitat. Aquestes darreres són necessàries, certament, però no suficients. Són necessàries perquè la Gran Recessió ha provocat una caiguda del PIB potencial en molts països, i perquè la zona euro no és sostenible si es produeixen divergències de competitivitat entre els països perifèrics i els països centrals com les que es van anar acumulant al llarg dels seixanta. I no podem ignorar que, tots aquests problemes tenen lloc en un context de fons caracteritzat per una desacceleració important del creixement de la productivitat i una gran atonia de la inversió productiva (malgrat els tipus d’interès tan baixos) i un envelliment molt gran de la població.

Però, a la vegada, són necessàries polítiques expansives que estimulin la demanda, perquè el PIB real està encara lluny del potencial. És a dir, hi ha una elevada taxa de desocupació i recursos productius subutilitzats. I quan la política monetària ha esgotat gairebé el seu recorregut (amb els tipus d’interès a zero o negatius i polítiques molt agressives d’expansió quantitativa, només queda la creació directa de diner, l’helicòpter de Friedman), és necessària la política fiscal. Com demana Draghi, la zona euro ha de revisar a fons les seves polítiques macroeconòmiques.

En una cimera celebrada el passat 30 de març a Brussel·les, la Unió Europea i l'Índia van reiterar el seu compromís de donar un nou impuls a la seva relació bilateral, que aborda, entre d'altres, assumptes climàtics i mediambientals. En el marc de l'Agenda d'Acció UE-Índia 2020, que orientarà i enfortirà el full de ruta de l'Associació Estratègica UE-Índia per als propers cinc anys, els dos actors van decidir intensificar la seva cooperació per combatre el canvi climàtic i ajudar a la potència del sud d'Àsia a assolir les seves aspiracions de proveir-se d'energia neta, àmbit clau en un país emergent que busca solucions pels seus problemes mediambientals.

En una Declaració Conjunta entre l'Índia i la UE sobre una Aliança per una Energia i un Clima Nets, les grans economies es van comprometre al diàleg i la cooperació en les matèries d'energia neta, eficiència energètica i acció climàtica. La cooperació entre la UE i l'Índia implicarà també que les dues potències treballin conjuntament en l'àmbit de l'eficiència energètica dels edificis, el desenvolupament de fonts d'energia renovables com la solar i l’eòlica en alta mar, les xarxes intel·ligents, la tecnologia de carbó net, la seguretat energètica i la investigació i innovació energètica. Aquestes iniciatives es duen a terme sota el paraigua dels objectius de la iniciativa Energia Sostenible per a Tots, llançada pel secretari general de l'ONU.

El ràpid creixement de l'economia índia, combinat amb el seu pes demogràfic, ha convertit al país en un dels principals actors mundials. Per aquesta raó, igual que moltes altres economies emergents, el gegant asiàtic necessita trobar solucions sostenibles als reptes climàtics i energètics, alhora que es manté el creixement econòmic i millora el nivell de vida. Després de la Xina, EUA i Rússia, el consum d'energia a l'Índia és el quart més gran del món i, a causa de la creixent població del país, la seva política energètica es defineix cada vegada més per un creixent dèficit energètic. En l'actualitat, l'Índia se centra en fomentar la producció nacional d'energies renovables i energia nuclear, i en l'eficiència energètica. Encara que les seves dues principals fonts són el carbó (54,5%) i el petroli cru (29,45%), l'Índia té un major enfocament en el desenvolupament de fonts alternatives, sobretot nuclear, solar i eòlica. Tot i així, la forta dependència del carbó i els combustibles fòssils, la deficient infraestructura i la manca d'inversió són només alguns dels problemes que afronta el país.

La UE i l'Índia també reconeixen la necessitat d'abordar problemes ambientals i de treballar junts cap al desenvolupament sostenible. Per tant, els dos actors han donat la benvinguda a la iniciativa emblemàtica “Una Europa que utilitzi eficaçment els recursos”. A més, l'acord Índia-EU Water Partnership i l'Aliança per una Energia i un Clima Nets intentaran millorar la cooperació entre els dos actors pel que fa a temes d'aigua, energia i clima mitjançant el diàleg i l'intercanvi tècnic.

Acció veritable o només paraules?

Tot i que aquests compromisos permeten esperar una millora significativa a l’hora de fer front a les greus circumstàncies mediambientals i de subministrament energètic -particularment a l'Índia-, deixen molt espai per a dubtes i inquietuds sobre la seva efectivitat. Encara que durant molt de temps la relació entre l'Índia i la UE s'ha caracteritzat per una evolució constant, també ha quedat marcada per la seva complexitat, especialment pel que fa als compromisos mutus en el marc de la política de canvi climàtic. Encara que, per exemple, la declaració sobre el Índia-EU Water Partnership promet una cooperació reforçada entre els dos actors, també exposa que no té la intenció de crear obligacions legals o financeres per a qualsevol de les dos potències. La declaració sobre l'Aliança per una Energia i un Clima Nets revela el mateix caràcter no vinculant. Per tant, no només es pot posar en dubte la voluntat de compromís entre les dues parts sinó també l'efectivitat que realment podran tenir les noves aspiracions per combatre els problemes. Sobretot els que afronta l’India.

És aquesta quantitat de problemes la que genera dubtes sobre la credibilitat de les noves iniciatives. El canvi climàtic, per exemple, és només una de les moltes prioritats per a un govern indi, que, malgrat la seva creixent fermesa, encara afronta molts problemes estructurals i polítics que poden retardar l'aplicació de polítiques. Tot i així, l'augment de potència a nivell global per part de l'Índia implica una major responsabilitat, pel que ha de tractar de comprendre plenament l'impacte de les seves accions, o la manca d'aquestes, especialment en relació amb problemes globals compartits com el canvi climàtic. El quart major emissor de CO2 del món ha establert, per tant, objectius per reduir el carboni i desplegar les energies renovables a gran escala en el seu compromís amb l'acord sobre el clima de Paris, en el qual va ser un jugador clau per aconseguir un acord climàtic global.

Un altre repte per a la UE ha estat el fet que la possibilitat de cooperació entre la UE i l'Índia implica també que la potència asiàtica pugui col·laborar amb altres actors, com la Xina. L'Índia es troba, per tant, en la situació privilegiada de poder escollir amb qui vol cooperar. És precisament per aquesta llibertat que es poden interpretar, encara que no siguin legalment vinculants, les iniciatives dins de la Declaració Conjunta entre l'Índia i la UE sobre una Aliança d'Energia i Clima Nets com un compromís important per part de l'Índia cap a les seves relacions amb la Unió Europea.

Els nous compromisos: quines perspectives de futur?

En el marc d'aquest compromís mutu contra la desestabilització del clima, l'Índia i Europa han de treballar junts per aconseguir la reestructuració de les estructures polítiques i econòmiques mundials. Les barreres són menors ara que en el passat i la possibilitat de cooperació en la política de canvi climàtic és més gran que mai. La realitat és que de la mateixa manera que la UE necessita l'Índia, l'Índia necessita la UE també. Això hauria de ser raó suficient perquè els dos actors prenguin seriosament els seus nous compromisos bilaterals. Ja que la interdependència i la inclusió són virtuts claus en el nou ordre mundial en que tant la UE com l'Índia coexisteixen, la lluita contra el canvi climàtic representa precisament l'última prova a la solidaritat de la seva relació.

En efecte, el “No” ha guanyat el 6 d'abril, amb el 61% dels vots. I ha deixat molts dubtes pel que fa a les pròximes etapes per a l'acord amb Ucraïna. El 7 de juliol de 2015, el Senat holandès va ratificar l'Acord d'Associació UE-Ucraïna però una nova llei sobre el referèndum consultiu efectiva des de l'1 de juliol de l'any passat requereix al govern que revisi les seves decisions de política si almenys 300.000 persones així ho sol·liciten.

A més, la consulta ha aconseguit el mínim de participació que requereix la normativa holandesa. Un 32,2% del cens electoral va votar el 6 d'abril.

Per tant, amb la victòria dels euroescèptics sembla impossible, o almenys molt difícil, una ratificació sense modificació. Per això el govern holandès ha decidit esperar un mes per prendre la seva decisió. Tot i que el contingut de l'acord només tracta d'establir una zona de lliure comerç entre la UE i Ucraïna, els partidaris del “No” veuen en el resultat l'expressió renovada de la desconfiança dels ciutadans holandesos cap a la UE.

El contingut de l'acord d'associació amb Ucraïna

L'Acord d'Associació UE-Ucraïna tracta, sobretot, d'establir una zona de lliure comerç entre totes dues parts, discutint qüestions com la normativa mediambiental, la qualitat de les mercaderies i la seguretat alimentària.

El pacte preveu també clàusules relatives als drets humans i la democràcia, com en els acords amb Sèrbia i Montenegro.

En virtut d'aquest, Ucraïna hauria d'implementar una bateria de reformes econòmiques i legislatives. L'acord preveu també la ratificació per part de Kíev de més de 300 actes legislatius de la Unió. Això implica, en particular, l'enfortiment dels drets de propietat intel·lectual, l'aplicació de normes ambientals, i l'enfortiment de la protecció de la inversió estrangera. Segons les enquestes, la majoria dels ciutadans d'Ucraïna dóna suport al model de desenvolupament europeu. Per als ucraïnesos, l'acord amb la Unió significa un futur millor, perquè les reformes haurien de millorar el nivell de vida al país.

L'Acord d'Associació amb Ucraïna també ha de contribuir a l'estabilització d'Europa de l'Est i a millorar, per aquesta via, la seguretat del continent. La seva posada en marxa tindria un impacte positiu en l'economia europea. En primer lloc, es crearan noves oportunitats d'exportació per als productors comunitaris, que s'estalviarien 391 milions € a l'any amb l'eliminació dels drets de duana a la frontera amb Ucraïna. Així mateix, l'aplicació de les normes europees de qualitat per als productes al país de l'est implicaria la supressió de les barreres no aranzelàries a l'exportació. A més, els proveïdors de béns i serveis europeus podran accedir al mercat ucraïnès amb el suport del Govern; també s’armonitzaran les polítiques energètiques; i les empreses europees tindrien l'oportunitat d'obrir noves instal·lacions de producció a Ucraïna a llarg termini, a través de la creació d'un entorn favorable per a la inversió.

No obstant, aquest acord necessita la ratificació holandesa per ser plenament implementat.

La mobilització dels euroescèptics en la consulta dóna una senyal fort i simbòlica per al referèndum britànic, el proper 24 de juny. La sortida britànica podria debilitar encara més una Unió Europea que segueix plantant cara a diverses crisis.

El referèndum com a eina privilegiada de la democràcia directa

No només importa el resultat del referèndum. També la reacció del Govern holandès i la UE davant de la victòria del “No”. En efecte, la consulta hauria de garantir l'exercici de la democràcia directa -en la seva definició més habitual, un sistema polític en el qual el poble exerceix el poder directament, sense cap mediació-. Per això, el referèndum és un element clau de la democràcia, que involucra plenament la població en la presa de decisions, i la nova llei holandesa ratificada en juliol 2015 va en aquest sentit, permetent a la població holandesa expressar-se en el debat públic, si reuneix el quòrum necessari. No obstant, el referèndum rarament és obligatori, només consultiu. I el govern no està jurídicament vinculat amb el resultat.

En el cas holandès, encara que sigui de naturalesa consultativa, el seu resultat hauria de ser pres en compte no només a nivell europeu sinó també a nivell nacional. Políticament, és delicat per a un Govern anar contra la voluntat ciutadana, o una part d'ella, encara més davant la proximitat de nous comicis. Per això, si el Govern holandès segueix amb la ratificació de l'acord entre la UE i Ucraïna sense considerar la desaprovació dels seus ciutadans podria ser considerat com una negació de l'expressió democràtica del referèndum. D'altra banda, altres destacaven la feble participació dels ciutadans holandesos en aquest referèndum.

A més, el referèndum pot ser contraproduent per a la democràcia. En efecte, per a uns, aquesta no és únicament l'expressió del poble per si mateix sinó l'expressió de la seva voluntat mitjançant representants tècnicament preparats. Per tant, uns consideren que els referèndums són un mal procediment per a la presa de decisions. Per exemple, critiquen la manca de coneixement dels ciutadans pel que fa a la problemàtica sobre la que voten. A més, aquesta mateixa pot ser no tan clara a causa de les opcions (Sí o No), el Govern pot intervenir en contra o a favor durant la campanya i el poble pot votar per altres motius, més enllà de la pregunta del referèndum, com va passar a Holanda. Bart Nijman, un dels impulsors del referèndum, va dir després de la votació que no estava interessat tant en el mateix Acord d'Associació sinó en la seva dimensió simbòlica.

La Unió Europea fa front sovint a la crítica del dèficit democràtic i és descrita com una organització complexa i llunyana. El recurs al referèndum seria una bona manera de reconciliar Europa amb els seus ciutadans. A nivell comunitari, ja s'ha creat un canal per donar la paraula als ciutadans: la iniciativa ciutadana que ha entrat en vigor l'abril de 2012. És una invitació a la ciutadania europea a presentar una proposta legislativa en una àrea on la UE pot legislar. La iniciativa té una doble condició de validesa perquè ha de ser recolzada per almenys un milió de ciutadans comunitaris, d'un mínim de 7 països de la Unió Europea. No obstant això, només ha passat tres vegades fins ara i en general ha estat considerada insuficient.

Més informació: 

http://www.lefigaro.fr/international/2016/04/06/01003-20160406ARTFIG00399-les-neerlandais-disent-non-a-l-ukraine.php

http://www.latribune.fr/economie/union-europeenne/aux-pays-bas-l-autre-referendum-qui-inquiete-l-union-europeenne-561322.html

http://www.lefigaro.fr/international/2016/04/06/01003-20160406ARTFIG00399-les-neerlandais-disent-non-a-l-ukraine.php