Un antic precepte internacional salvaguardava l’ajuda humanitaria en llocs de conflcte i l'atenció als ferits i malalts en períodes de guerra. Sembla que ens estem acostumant a aquesta forma abominable de violència i la vulneració impune dels drets humans i de el dret a la vida. Es tracta d'aberracions ocasionals o d'una estratègia de guerra dirigida a obstaculitzar l'assistència a l'enemic i expulsar els qui en nom del dret a la vida es comprometen a atendre els malalts i damnificats per la guerra, la repressió i la pobresa? Sens dubte, la mirada i el testimoni del cooperant incomoda. I aquest tipus de successos expulsen organitzacions com MSF dels llocs de conflicte, en no poder assumir el risc que representen.

Fins ara, tot i la incertesa i el risc, l'equip mèdic de MSF segueix atenent els nadons en la maternitat de l'hospital Dashte Barchi de Kabul, precisament després de l'atac per cuidar els ferits i brindar atenció psicològica al personal afectat. S'han hagut de suspendre, però, les activitats mèdiques habituals, els pacients s'han evacuat a hospitals propers i el personal a llocs més segurs.

La nostra degradació moral arriba a tal punt que, des de fa uns quants anys, els que curen i assisteixen als nostres enemics, s'han convertit en els nostres enemics i tot això succeeix entre el silenci culpable de la comunitat internacional i el desinterés dels mitjans de comunicació. És lamentable pensar que potser les nostres obsessions ens están portant a una forma degradada d’autisme col·lectiu.

Un antiguo precepto internacional salvaguardaba la ayuda humanitaria en lugares de conflicto y las labores sanitarias y la atención a los heridos y enfermos en períodos de guerra. Parece que nos estamos acostumbrando a esa forma abominable de violencia y a la vulneración impune de los derechos humanos y del derecho a la vida. ¿Se trata de aberraciones ocasionales o de una estrategia de guerra dirigida a obstaculizar la asistencia al enemigo y expulsar a quienes en nombre del derecho a la vida se comprometen en atender a los enfermos y daminificados por la guerra, la represión y la pobreza? Sin duda, la mirada y el testimonio del cooperante humanitario incomoda. Y este tipo de sucesos expulsan a organizaciones como MSF de los lugares de conflicto, al no poder asumir el riesgo que representan.

Hasta ahora, a pesar de la incertidumbre y el riesgo, el equipo médico de MSF sigue atendiendo a los recién nacidos en la maternidad del hospital Dashte Barchi de Kabul, precisamente tras el ataque para cuidar a los heridos y brindar atención psicológica al personal afectado. Se han tenido que suspender las actividades médicas habituales, los pacientes se han evacuados a hospitales cercanos y el personal a lugares más seguro. 

Nuestra degradación moral llega a tal punto que, desde hace unos cuantos años, quienes curan y asisten a nuestros enemigos, se han convertido en nuestros enemigos y todo ello sucede entre el silencio culpable de la comunidad internacional y el desinterés los medios de comunicación. Es lamentable pensar que quizá nuestras obsesiones nos están llevando a una forma degradada de autismo colectivo.

Avui veiem de nou el cost econòmic i social que suposa una societat malalta. La primera conclusió urgent és reconèixer la dimensió política de la salut i la importància dels serveis públics. La salut no és quelcom individual o privat, ni el pacient és un client, ni, per tant, la sanitat i les polítiques de salut poden deixar-se a mercè d'agents privats o societats mercantils. El sistema sanitari públic és tan important com el sistema educatiu, el sistema econòmic o les infraestructures.

La prova d'estrès que és la pandèmia ha aflorat fortaleses i debilitats. Entre les fortaleses cal destacar la dimensió humana del sistema: els sanitaris i els grups de suport (bombers, policies, unitats militars d'emergència, treballadors de subministraments, informadors ...), els qui donen mostra d'una professionalitat i una dedicació en condicions extremes, molt per sobre de les seues obligacions legals, el que mostra l'empatia vocacional que és consubstancial als professionals de la sanitat.

També ha mostrat suficiència la capacitat assistencial dels centres hospitalaris, la coordinació entre experts, autoritats polítiques, administracions i mitjans de comunicació, i millor encara la resposta de la ciutadania assumint l'excepcionalitat d'una situació que li sostreu llibertats i drets.

No obstant això, cal analitzar també les debilitats. Cal reconèixer, en primer lloc, el fracàs estrepitós d'aspectes essencials per a la societat de benestar com l'atenció sociosanitària a la gent gran i els dependents. L'epidèmia ha aflorat deficiències estructurals derivades d'un model deficient de residències i de polítiques privatitzadores sense control de qualitat.

En segon lloc, tot i reconèixer l'excel·lent expertise d'epidemiòlegs i preventivistes, la pandèmia ha demostrat que el sistema de salut pública espanyol manca d'experiència per afrontar emergències i catàstrofes sanitàries. La manca d'expertise i infraestructures tècniques i de laboratori, de materials de protecció, aparells i entrenament ha impedit una resposta ràpida. En el futur caldrà reorientar el model i aplicar recursos davant futures amenaces a partir de l'experiència adquirida.

Un tercer aspecte és l'infrafinançament general del sistema sanitari espanyol, especialment a partir de les polítiques d'austeritat agreujades des de 2008 i les ruïnoses polítiques neoliberals de privatització, que ha reduït el capital humà, les plantilles, les inversions en manteniment i infraestructures, cures intensives, materials i equips de protecció, laboratoris per a proves diagnòstiques, ventiladors.

En quart lloc, s'imposa prioritzar projectes de recerca pública orientats a prevenir possibles riscos futurs, sense renunciar, en un context europeu més ampli, a reformar l'actual sistema de patents, tan injust com ruïnós per a la hisenda pública.

La profunditat de la crisi va més enllà de l’impacte demogràfic, econòmic o sanitari. També afecta a les relacions humanes i els valors. L'experiència hauria de servir per educar la ciutadania en un ús més racional dels recursos sanitaris, el consum desmesurat de fàrmacs, les urgències hospitalàries, en definitiva, per posar en valor la importància de tenir cura del bé comú, la sanitat pública. Perquè avui sabem bé que una malaltia pot desencadenar una gran catàstrofe, i aquest procés global fa més important la responsabilitat individual i cobra encara més valor el bé públic.

Hoy vemos de nuevo el coste económico y social que supone una sociedad enferma. La primera conclusión urgente es reconocer la dimensión política de la salud y la importancia de los servicios públicos. La salud no es algo individual o privado, ni el paciente un cliente, por tanto, ni la sanidad y las políticas de salud pueden dejarse a merced de agentes privados o sociedades mercantiles. El sistema sanitario público es tan importante como el sistema educativo, el sistema económico o las infraestructuras.

La prueba de estrés que es la pandemia ha aflorado fortalezas y debilidades. Entre las fortalezas merece destacarse la dimensión humana del sistema: los sanitarios y los grupos de apoyo (bomberos, policías, unidades militares de emergencia, trabajadores de suministros, informadores…), quienes dan muestra de una profesionalidad y una entrega en condiciones extremas, muy por encima de sus obligaciones legales, lo que muestra la empatía vocacional que es consustancial a los profesionales de la sanidad.

También ha mostrado suficiencia la capacidad asistencial de los centros hospitalarios, la coordinación entre expertos, autoridades políticas, administraciones y medios de comunicación, y mejor aún la respuesta de la ciudadanía asumiendo la excepcionalidad de una situación que le sustrae libertades y derechos.

Sin embargo, hay que analizar también las debilidades. Hay que reconocer, en primer lugar, el fracaso estrepitoso de aspectos esenciales para la sociedad del bienestar como la atención sociosanitaria a las personas mayores y los dependientes. La epidemia ha aflorado deficiencias estructurales derivadas de un modelo deficiente de residencias y de políticas privatizadoras sin control de calidad.

En segundo lugar, aun reconociendo la excelente expertise de epidemiólogos y preventivistas, la pandemia ha demostrado que el sistema de salud pública español adolece de experiencia para afrontar emergencias y catástrofes sanitarias. La carencia de expertos e infraestructuras técnicas y de laboratorio, de materiales de protección, aparatos y entrenamiento impidió una rápida respuesta. En el futuro habrá que reorientar el modelo y aplicar recursos ante futuras amenazas a partir de la experiencia adquirida.

Un tercer aspecto es la infrafinanciación general del sistema sanitario español, especialmente a partir de las políticas de austeridad agravadas desde 2008 y las ruinosas políticas neoliberales de privatización, que ha reducido el capital humano, las plantillas, las inversiones en mantenimiento e infraestructuras, cuidados intensivos, materiales y equipos de protección, laboratorios para pruebas diagnósticas, ventiladores.

En cuarto lugar, se impone priorizar proyectos de investigación pública dirigidos a potenciales riesgos futuros, sin renunciar, en un contexto europeo más amplio, a reformar el actual sistema de patentes, tan injusto como ruinoso para la hacienda pública.

La profundidad de la crisis va más allá de lo demográfico, económico o sanitario. También afecta a las relaciones humanas y los valores. La experiencia debería servir para educar a la ciudadanía en un uso más racional de los recursos sanitarios, el consumo desmesurado de fármacos, las urgencias hospitalarias, en definitiva, para poner en valor la importancia de cuidar el bien común, la sanidad pública. Porque hoy sabemos bien que una enfermedad puede desencadenar una gran catástrofe, y en ese proceso global es importante la responsabilidad individual y cobra valor el bien público.

Un univers que crèiem arcaic - el de les epidèmies devastadores del passat-, s'ha introduït sobtadament en el nostre poderós món tan higiènic, esterilitzat i tecnològic, i ho ha infectat tot. Ni tan sols els temps de guerra o de grans catàstrofes com les riuades han estat tan devastadors. Durant la guerra els cafès, els cinemes, les biblioteques, els teatres, els concerts, les reunions d'amics, i les xerrades familiars s'obren buit, mal que bé, entre les bombes, la fam, el refugi, l'enemic o la mort. Avui, les cosmopolites ciutats de la nostra estimada Europa s'han transformat en deserts fantasmals. La vida humana s'amaga: per sobreviure, cal viure en la clandestinitat. Espanta recordar el que va escriure el metge d'Albert Camus aclaparat per la sobtada pesta: “els canvis, han estat tan extraordinaris i s'han produït tan ràpid que no és fàcil pensar que són normals i duradors.”

Tot d'una, la vida se suspèn i el més profund de la nostra civilització entra a la presó, des de la llibertat de moviment fins a les carícies. Han desaparegut del nostre univers personal els trens i les estacions, els estadis i els parcs, els centres docents i les biblioteques, les passejades al costat de la mar. Els poderosos, els emblemes intocables, els ídols, els artistes, els aristòcrates, els prínceps, els primers ministres, sucumbeixen davant el virus com déus amb peus de fang. Fins i tot la llibertat, el valor suprem de la modernitat, ha estat posada en quarantena com en les epidèmies de pesta medievals, en els asils psiquiàtrics o els llatzerets. Vivim dies de manicomi. Ara el tirà que teixeix la seva xarxa de dominació no és el dictador o el tirà: és la por el que ens posa la camisa de força. El nostre món s'ha tornat fred, distant, inhumà, obsessiu-compulsiu, inquietant, desconfiat, insegur. La gent ja no es mira; la gent sospita de la gent. Els gestos que ahir eren reconfortants i expressaven afecte i solidaritat, com donar la mà, besar, abraçar o somriure, avui generen rebuig i desconfiança.

Com per art de màgia, l'estat d'alarma ens ha transformat, traslladant-nos a una realitat inesperada. Hem hagut d'inventar noves idees per donar sentit a aquesta nova realitat. Ara l'essencial és protegir-se, i així apareixen experts en gels alcohòlics i rentat de mans, i en tot tipus de proteccions, filtres i màscares. També hem après a diferenciar entre “fase de contenció” i “fase de mitigació” i esperem el pic de la corba i busquem  malalt 0. Acceptem amb normalitat el gran germà, el panòptic que ens rastreja el mòbil per vigilar si infectem. En pocs dies hem après i interioritzat noves normes de submissió i rituals de distanciament social. En pocs dies, hem construït una nova realitat i ens hem submergit en ella, amb nous objectes, nous conceptes, noves pràctiques i nous valors. Dels malsons es desperta.

Les polítiques neolioberales, després de la coartada de l'austeritat, van abonar el terreny per a la crisi, ja des dels anys 1980. Llavors van sembrar el virus per transformar al ciutadà malalt amb dret a la salut en consumidor de productes sanitaris. D'aquesta manera la salut es va tornar assumpte de consum, mercaderia i negoci. Un parell de déacadas més tard, la llarga crisi iniciada el 2008 va deteriorar encara més els sistemes públics de salut i protecció social, retallant infraestructures, dotacions, manteniment d'instal·lacions, plantilles. Externalitzar per privatitzar ha estat la consigna neoliberal en detriment de l'Estat i els serveis públics.

Ja fa mig segle Michel Foucault va analitzar amb mirada crítica la dominació de el cos a través del que anomenava biopoder. Aquest biopoder i les biopolítiques van posar a la salut en el centre de la governança. El contracte implícit entre els estats moderns i els seus ciutadans es basa en el compromís dels primers a garantir la salut i la protecció als segons. Però el neoliberalisme ha trencat el compromís social de l'Estat amb la ciutadania. El resultat ha estat la pèrdua de recursos de la sanitat pública i el deteriorament de la salut pública. Només la intervenció de l'Estat i d'organismes tècnics supranacionals qualificats com l'OMS poden gestionar una crisi de la magnitud de l'actual. Mentrestant, es continua concebent la defensa de la nació en termes bèl·lics i militars. Un anacronisme inacceptable. El 2020 les polítiques de defensa no haurien d'estar en la indústria militar, sinó en la protecció de la salut i les catàstrofes. No sé si això seria suficient per a garantir la protecció social i el benestar, però sí que sé que no hi ha succedani que valga, ni les donacions de magnats per fabricar vacunes, ni les col·lectes recaptatòries dels famosos, ni les donacions de respiradors, ni la voluntariosa acció humanitària de les ONG.

Un universo que creíamos arcaico - el de las epidemias devastadoras del pasado-, se ha introducido repentinamente en nuestro poderoso mundo tan higiénico, esterilizado y tecnológico y lo ha infectado todo. Ni siquiera los tiempos de guerra o de grandes catástrofes como las riadas han sido tan devastadores. Durante la guerra los cafés, los cines, las bibliotecas, los teatros, los conciertos, las reuniones de amigos, y las charlas familiares se abren hueco, mal que bien, entre las bombas, el hambre, el refugio, el enemigo o la muerte. Hoy, las cosmopolitas ciudades de nuestra amada Europa se han transformado en desiertos fantasmales. La vida humana se oculta: para sobrevivir, hay que vivir en la clandestinidad. Espanta recordar lo que escribió el médico de Albert Camus abrumado por la repentina peste: “los cambios, han sido tan extraordinarios y se han producido tan rápido que no es fácil pensar que son normales y duraderos. ”

De repente, la vida se suspende y lo más profundo de nuestra civilización entra en prisión, desde la libertad de movimiento hasta las caricias. Han desaparecido de nuestro universo personal los trenes y las estaciones, los estadios y los parques, los centros docentes y las bibliotecas, los paseos junto al mar. Los poderosos, los emblemas intocables, los ídolos, los artistas, los aristócratas, los príncipes, los primeros ministros, sucumben ante el virus como dioses con pies de barro. Incluso la libertad, el valor supremo de la modernidad, ha sido puesta en cuarentena como en las epidemias de peste medievales, en los asilos psiquiátricos o los lazaretos. Vivimos días de manicomio. Ahora el tirano que teje su red de dominación no es el dictador o el tirano: es el miedo el que nos pone la camisa de fuerza. Nuestro mundo se ha vuelto frío, distante, inhumano, obsesivo-compulsivo, inquietante, desconfiado, inseguro. La gente ya no se mira; la gente sospecha de la gente. Los gestos que ayer eran reconfortantes y expresaban afecto y solidaridad, como dar la mano, besar, abrazar o sonreir, hoy generan rechazo y desconfianza.

Como por arte de magia, el estado de alarma nos ha transformado, trasladándonos a una realidad inesperada. Hemos tenido que inventar nuevas ideas para dar sentido a esta nueva realidad. Ahora lo esencial es protegerse, y así aparecen expertos en geles alcohólicos y lavado de manos, y en todo tipo de protecciones, filtros y mascarillas. También hemos aprendido a diferenciar entre “fase de contención” y “fase de mitigación” y esperamos el pico de la curva y buscamos al enfermo 0. Aceptamos con normalidad al gran hermano, el panóptico que nos rastrea el móvil para vigilar si infectamos. En pocos días hemos aprendido e interiorizado nuevas normas de sumisión y rituales de distanciamiento social. En pocos días, hemos construido una nueva realidad y nos hemos sumergido en ella, con nuevos objetos, nuevos conceptos, nuevas prácticas y nuevos valores. De las pesadillas se despierta.

Las políticas neolioberales, tras la coartada de la austeridad, abonaron el terreno para la crisis, ya desde los años 1980. Entonces sembraron el virus para transformar al ciudadano enfermo con derecho a la salud en consumidor de productos sanitarios. De ese modo la salud se volvió asunto de consumo, mercancía y negocio. Un par de déacadas más tarde, la larga crisis iniciada en 2008 deterioró todavía más los sistemas públicos de salud y protección social, recortando infraestructuras, dotaciones, mantenimiento de instalaciones, plantillas. Externalizar para privatizar ha sido la consigna neoliberal en detrimento del Estado y los servicios públicos.

Hace ya medio siglo Michel Foucault analizó con mirada crítica la dominación del cuerpo a través de lo que llamó biopoder. Ese biopoder y sus biopolíticas pusieron a la salud en el centro de la gobernanza. El contrato implícito entre los estados modernos y sus ciudadanos se basa en el compromiso de los primeros en garantizar la salud y la protección a los segundos. Pero el neoliberalismo ha roto el compromiso social del Estado con la ciudadanía. El resultado ha sido la pérdida de recursos de la sanidad pública y el deterioro de la salud pública. Solo la intervención del Estado y de organismos técnicos supranacionales cualificados como la OMS pueden gestionar una crisis de la magnitud de la actual. Mientras tanto, se sigue concibiendo la defensa de la nación en términos bélicos y militares. Un anacronismo inaceptable. En 2020 las políticas de defensa no deberían estar en la industria militar, sino en la protección de la salud y las catástrofes. No sé si eso sería suficiente para la protección social y el bienestar, pero sí sé que no hay sucedáneo que valga, ni las donaciones de magnates para fabricar vacunas, ni las cuestaciones recaudatorias de los famosos, ni las donaciones de ventiladores, ni la voluntariosa acción humanitaria de las ONG.

No hi ha canvi sense tensió, però a la fi qui es resisteixen a abandonar un passat idíl·lic acaba per claudicar. Cronos és implacable i els moderns d'ahir, els que es resisteixen a el canvi, esdevenen fòssils patètics d'un passat idealitzat. En aquest país, els fòssils patètics emergeixen com bolets al bosc de tardor davant l'empenta de l'ecologisme i el feminisme, els dos corrents que lideren actualment un moviment d'emancipació enfront de la tradicional tutela i dominació de l'mascle, i davant d'un model de desenvolupament insostenible i depredador. Masclisme patriarcal i neoliberalisme, en totes les seves versions i matisos.

La revolució actual no passa per prendre amb les armes la Bastilla o el Palau d'Hivern. La revolució no té com a protagonista a l'exèrcit, les milícies revolucionàries o la classe obrera, sinó que passa per l'empoderament i l'emancipació de la societat civil, és la subversió de les persones i els valors, la rebel·lió alliberadora dels que sent insignificants i subalterns s'han plantat davant de totes les formes de dominació i les institucions que les sustenten, enfront de la vella moral, la cultura tradicional, el patriarcat, i les institucions hegemòniques de l'antic règim de la modernitat.

Feminisme i ecologia encarnen la subversió emancipadora i són per això els dimonis del mercat neoliberal i del masclisme depredador de llibertats i valors.

El 8 de març és només un símbol, una data en el calendari. El canvi revolucionari, com el viatge a Ítaca, és un camí bonic i de vegades és la pesada travessia inútil de Sísif. Poc importa, si creiem Albert Camus: cal creure en l’emancipació, cal imaginar Sísif feliç en la seua lluita.

No hay cambio sin tensión, pero al final quienes se resisten a abandonar un pasado idílico acaban por claudicar. Cronos es implacable y los modernos de ayer, esos que se resisten al cambio, devienen fósiles patéticos de un pasado idealizado. En este país, los fósiles patéticos emergen como setas en el bosque otoñal ante el empuje del ecologismo y el feminismo, las dos corrientes que lideran actualmente un movimiento de emancipación frente a la tradicional tutela y dominación del macho, y frente a un modelo de desarrollo insostenible y depredador. Machismo patriarcal y neoliberalismo, en todas sus versiones y matices.

La revolución actual no pasa por tomar con las armas la Bastilla o el Palacio de Invierno. La revolución no tiene como protagonista al ejército, las milicias revolucionarias o la clase obrera, sino que pasa por el empoderamiento y la emancipación de la sociedad civil, es la subversión de las personas y los valores, la rebelión liberadora de quienes siendo insignificantes y subalternos se han plantado frente a todas las formas de dominación y las instituciones que las sustentan, frente a la vieja moral, la cultura tradicional, el patriarcado, y las instituciones hegemónicas del antiguo régimen de la modernidad.

Feminismo y ecología encarnan la subversión emancipadora y son por eso los demonios del mercado neoliberal y del machismo depredador de libertades y valores.El 8 de marzo es solo un símbolo, una fecha en el calendario. El cambio revolucionario, como el viaje a Ítaca, es un camino hermoso y a veces es la pesada travesía inútil de Sísifo. Poco importa, si creemos a Albert Camus: hay que creer en la emancipación, hay que imaginar a Sísifo feliz en su lucha.

Es cierto que las desigualdades existen desde la Antigüedad. En su último libro, el historiador Yuval Harari recuerda que hace más de 30.000 años los cazadores-recolectores enterraban a algunos miembros en tumbas suntuosas con ajuares, alhajas, y propiedades, mientras otros eran enterrados en agujeros miserables. Pensemos en los grandes imperios de la Antigüedad, en las sociedades agrícolas y ganaderas del Neolítico, en aquellas sociedades urbanas, jerárquicas y esclavistas donde pequeñas élites monopolizaban la riqueza, controlaban el orden y el pensamiento a través de la religión. Un orden supuestamente sagrado, natural y divino. Reconozcamos que desde la antigüedad los humanos hemos construido comunidades jerárquicas y desiguales. El Antiguo régimen era un modelo de dominación que ha sido casi siempre patriarcal, estableciendo desigualdades entre nobles y plebeyos, hombres y mujeres, fieles y paganos, burgueses y proletarios, padres e hijos, libres y esclavos, heterosexuales y el resto.

Sin embargo, la modernidad -especialmente la Ilustración- convirtió la igualdad en un valor intrínseco de todo ser humano, en un ideal asociado a la universalidad de los derechos, que se transformó en movimiento social y político en todas las utopías libertarias y el comunismo marxista, con el movimiento obrero y su amenaza de revolución. Ayudó, claro está, el poder de las masas obreras y sus organizaciones durante la industrialización, de manera que el sindicalismo revolucionario, las mil formas del socialismo y socialdemocracia, el reformismo, el laicismo, todos ellos propiciaron gobiernos implicados en garantizar la salud, la educación y el bienestar, como un derecho inalienable del homo civicus, de la ciudadanía y la civilización. Sea cual sea nuestro relato del siglo XX, coincidiremos en que, en mayor o menor medida, aportó una reducción de las desigualdades legales y sociales, entre clases, razas y géneros.

Pero a comienzos del s XXI la situación está cambiando radicalmente. Todos los indicadores señalan que élites minoritarias monopolizan los beneficios económicos de la globalización y el poder en el mundo. El 1 % más rico posee la mitad de la riqueza mundial; las 100 personas más ricas poseen más que los 4.000 millones más pobres. La globalización está generando tres categorías de seres humanos: la élite inmensamente rica y poderosa, los trabajadores, y los excedentes (pobres, desempleados, ancianos). En un contexto de revolución de la industria sanitaria, ¿quién se beneficiará del auge de la inteligencia artificial y la robótica, la bioingeniería, la genómica, la medicina regenerativa, la agricultura transgénica y el dominio de los big data?  ¿Tendrán acceso por igual a la vida, la alimentación y la salud el omnipotente 1 % que los trabajadores asalariados, los desempleados y los pobres que emigran como ratas huyendo de la miseria? El sistema global es actualmente un atentado contra la igualdad no ya social, sino también contra el derecho a la vida y la salud.  

Las élites tradicionales basaban su privilegio en el orden religioso, social y económico: algo externo a la inteligencia, los órganos y los genes.  En el futuro, una parte minoritaria podrá mejorar sus genes, tejidos, órganos, vivir más y mejor. La biotecnología puede crear un nuevo paraíso para las élites ofreciéndoles un grado inédito de privilegio: la superioridad biológica a través de la eugenesia. El Übermensch [superhombre] de Nietzsche se definía por la inteligencia, el espíritu crítico y la libertad moral. Mientras la industria sanitaria esté en manos privadas y disfrute del actual sistema de patentes, tan lucrativo, y mientras no haya una industria pública y democrática, el acceso quedará vetado a los insolventes; los beneficios de la biotecnología no serán universales, sino elitistas, y eso podría fomentar la división entre humanos con acceso a disfrutar de una eugenesia selectiva y los excluidos. Así, el 1 % más rico no solo acumulará la mayor parte de la riqueza y el poder: también monopolizará el beneficio de la mejora biológica de sus genes, sus tejidos, sus órganos, su belleza, su salud, su longevidad. Confieso que no me gusta hacer ciencia-ficción. Pero este asunto no va de eso, respetado lector, más bien, como diría algún banquero político corrupto: “aquí no hay trampa ni delito, es el mercado, amigo!” (¿O era, más bien, “es el mercado, estúpido”?).

És cert que les desigualtats existeixen des de l'Antiguitat. En el seu últim llibre, l'historiador Yuval Harari recorda que fa més de 30.000 anys els caçadors-recol·lectors soterraven alguns morts en tombes sumptuoses amb aixovars, joies, i propietats, mentre altres eren soterrats en forats miserables. Pensem en els grans imperis de l'Antiguitat, en les societats agrícoles i ramaderes del Neolític, en aquelles societats urbanes, jeràrquiques i esclavistes on petites elits monopolitzaven la riquesa, controlaven l'ordre i el pensament a través de la religió. Un ordre suposadament sagrat, natural i diví. L'Antic règim era un model de dominació que ha estat gairebé sempre patriarcal, establint desigualtats entre nobles i plebeus, homes i dones, fidels i pagans, burgesos i proletaris, pares i fills, lliures i esclaus, heterosexuals i la resta.

No obstant això, la modernitat -especialment la il·lustració- va convertir la igualtat en un valor intrínsec de tot ésser humà, en un ideal associat a la universalitat dels drets, un ideal que es va transformar en moviment social i polític amb totes les utopies llibertàries i el comunisme marxista, amb el moviment obrer i l’amenaça de revolució. Va ajudar, és clar, el poder de les masses obreres i les seues organitzacions durant la industrialització, de manera que el sindicalisme revolucionari, les mil formes del socialisme i la socialdemocràcia, el liberalisme reformista, el laïcisme, tots ells van propiciar governs implicats en garantir la salut , l'educació i el benestar, com un dret inalienable de l'homo civicus, de la ciutadania i la civilització. Siga quin siga el nostre relat del segle XX, coincidirem que, en major o menor mesura va aportar una reducció de les desigualtats legals i socials, entre classes, races i gèneres.

Però al començament del segle XXI la situació ha canviat radicalment. Tots els indicadors assenyalen que elits minoritàries monopolitzen els beneficis econòmics de la globalització i el poder al món. L'1% més ric posseeix la meitat de la riquesa mundial; les 100 persones més riques posseeixen més que els 4.000 milions més pobres. La globalització està generant tres categories d'éssers humans: l'elit immensament rica i poderosa, els treballadors, i els excedents (pobres, aturats, gent gran). En un context de revolució de la indústria sanitària, qui es beneficiarà de l'auge de la intel·ligència artificial i la robòtica, la bioenginyeria, la genòmica, la medicina regenerativa, l'agricultura transgènica i el domini dels big data? Tindran accés per igual a la vida, l'alimentació i la salut el omnipotent 1% que els treballadors assalariats, els aturats i els pobres que emigren com rates fugint de la misèria? El sistema global és actualment un atemptat contra la igualtat no ja social, sinó també contra el dret a la vida i la salut.

Les elits tradicionals basaven el seu privilegi en l'ordre religiós, social i econòmic: una cosa externa a la intel·ligència, els òrgans i els gens. En el futur, una part minoritària podrà millorar els seus gens, teixits, òrgans, viure més i millor. La biotecnologia pot crear un nou paradís per a les elits oferint-los un grau inèdit de privilegi: la superioritat biològica a través de l'eugenèsia. El Übermensch [superhome] de Nietzsche es definia per la intel·ligència, l’esperit crític i la llibertat moral. Mentre la indústria sanitària estiga en mans privades i gaudesca de lactual sistema de patents, tan lucratiu, i mientre no hi haja una indústria pública i democràtica, l’accés estarà vetat als insolvents; els beneficis de la biotecnologia no seran universals, sinó elitistes, y podria fomentar la divisió entre els humans amb accés a gaudir d'una eugenèsia selectiva i els exclosos. Així, l'1% més ric no només acumularà la major part de la riquesa i el poder: també monopolitzarà el benefici de la millora biològica dels seus gens, els seus teixits, els òrgans, la seua bellesa, la seua salut, la seua longevitat. Confesse que no m'agrada fer ciència-ficció. Però aquest assumpte no va d'això, més aviat, com diria algun banquer polític corrupte: “aquí no hi ha trampa ni delicte, és el mercat, amic!” (O era, més aviat, “és el mercat, estúpid”?).

Los autores clásicos, y entre ellos Galeno de Pérgamo, hablaban de las edades de la vida, y reconocían que tras la edad adulta sucede la senectud. ¡Cuánta literatura ha generado la senectud! Y a lo largo de la vida también sucede la enfermedad y el accidente. Es la cara menos amable, decía Susan Sontag.  Y todo transcurre con un cierto orden y algún sobresalto, hasta que llegamos a un punto en que el devenir no es un proceso en construcción sino un proceso de declive y destrucción. Es sencillo de entender: la vida y la muerte son las dos caras de la misma moneda, y, como escribió Hölderlin, la vida es en esencia la enfermedad mortal. Si el proceso vital es un asunto personal, una responsabilidad ineludible que nos lleva al éxito o al fracaso, al trono o a la prisión, al infierno o al paraíso, ¿por qué no es la muerte un asunto personal? ¿O sí lo es? ¿A quién pertenece la vida?

Algunos se instalan en lo sagrado y hacen de la génesis y la destrucción un asunto divino. Allá ellos. El precepto “no matarás” es posiblemente la norma más universal, pero ya nos encargamos en todos los momentos de la historia de buscar excepcionalidades (la guerra, la pena de muerte, el pecado…). No deja de ser anacrónico hacer hoy en día de la vida un asunto divino, máxime si tenemos en cuenta la omnipotencia de la tecnología y sus secuaces para crear vida, para comprar y vender vida y para destruirla. Dios ha venido a ser un oxímoron de la tecnología.

Otros ponen la responsabilidad en la sociedad y sus normas y regulaciones. Se trata de construir un refugio de amparo entre dios, la tecnología, la moral y el ciudadano perplejo. En definitiva, las democracias actuales se enfrentan a poblaciones envejecidas, enfermas, con sistemas sanitarios altamente tecnificados, capaces de prolongar indefinidamente la vida incluso por debajo del umbral de la consciencia y de la dignidad de la condición humana. Hoy en día la senectud tiene un importante peso demográfico, económico, asistencial, médico y ético. Una dimensión que no disminuirá, sino que aumentará en el futuro y generará dilemas espantosos.

¿A quién pertenece mi vida? ¿A dios? ¿Al estado? ¿a los expertos sanitarios y su capacidad de manipularla? ¿a mi familia? ¿a la tecnología y sus trasplantes, a los biochips, biofármacos, a las técnicas regenerativas…?

El pasado viernes se presentaron ante el Congreso de los Diputados tres iniciativas ciudadanas con un millón de firmas recogidas a través de la plataforma Change.org para que se debata una ley de muerte digna y se regule la eutanasia en nuestro país. Es una cuestión ineludible y de madurez política. Si me educaron para ser responsable de mi vida, déjenme serlo también de mi muerte, hasta sus últimas consecuencias. No sean ustedes cínicos manipuladores e hipócritas.

Els autors clàssics, i entre ells Galè de Pèrgam, parlaven de les edats de la vida, i reconeixien que després de l'edat adulta arriba la senectut. Quanta literatura ha generat la senectut! I al llarg de la vida també succeeix la malaltia i l'accident. És la cara menys amable, deia Susan Sontag. I tot transcorre amb un cert ordre i algun sobresalt, fins que arribem a un punt en què l'esdevenir no és un procés en construcció sinó un procés de declivi i destrucció. És senzill d'entendre: la vida i la mort són les dues cares de la mateixa moneda, i, com va escriure Hölderlin, la vida és, en essència, la malaltia mortal. Si el procés vital és un assumpte personal, una responsabilitat ineludible que ens porta a l'èxit o al fracàs, al tron o a la presó, a l'infern o al paradís, per què no és la mort un assumpte personal? O sí que ho és? A qui pertany la vida?

Alguns s'instal·len en el sagrat i fan de la gènesi i la destrucció un assumpte diví. Allà ells. El precepte “no mataràs” és possiblement la norma més universal, però ja ens encarreguem en tots els moments de la història de cercar excepcionalitats (la guerra, la pena de mort, el pecat ...). No deixa de ser anacrònic fer avui en dia de la vida un assumpte diví, sobretot si tenim en compte l'omnipotència de la tecnologia i els seus sequaços per crear vida, per comprar i vendre vida i per destruir-la. Déu ha esdevingut un oxímoron de la tecnologia.

Altres posen la responsabilitat en la societat i les seves normes i regulacions. Es tracta de construir un refugi d'empara entre déu, la tecnologia, la moral i el ciutadà perplex. En definitiva, les democràcies actuals s'enfronten a poblacions envellides, malaltes, amb sistemes sanitaris altament tecnificats, capaços de perllongar indefinidament la vida fins i tot per sota del llindar de la consciència i de la dignitat de la condició humana. Avui dia la senectut té un important pes demogràfic, econòmic, assistencial, mèdic i ètic. Una dimensió que no disminuirà, sinó que augmentarà en el futur i generarà dilemes espantosos.

A qui pertany la meua vida? A déu? ¿A l'estat? ¿Als experts sanitaris i la seva capacitat de manipular-la? ¿A la meua família? ¿A la tecnologia i els seus trasplantaments, als bioxips, biofàrmacs, a les tècniques regeneratives ...?

Divendres passat es van presentar davant el Congrés dels Diputats tres iniciatives ciutadanes amb un milió de signatures recollides a través de la plataforma Change.org per debatre una llei de mort digna i que es regule l'eutanàsia al nostre país. És una qüestió ineludible i de maduresa política. Si ens han educat per ser responsables de la nostra vida, que qns deixen ser-ho també de la nostra mort, fins a les últimes conseqüències. No siguen vostès cínics manipuladors i hipòcrites.

Entre els valors que sostenien el franquisme polític i sociològic estava l'autoritarisme, la censura ideològica i d'expressió, la pena de mort, la detenció il·legal i la tortura, la corrupció administrativa i institucional, l'evasió, l'assassinat legitimat amb lleis d'excepció. Tot això s'exemplifica en l'execució a garrot de Salvador Puig Antich, un excel·lent cas per a la microhistòria. Si de veritat hi ha hagut un canvi sociològic a Espanya, no és possible justificar la impunitat del frau fiscal, l'evasió, l'assassinat, ni venerar tombes de dictadors, ni dictar lleis que precaritzen el treball i la desigualtat entre homes i dones. L'estatus social, o la noblesa de sang no són arguments admissibles, com no ho és la raça, la religió o l'orientació sexual. En democràcia no hi pot haver ciutadans de primera i ciutadans de segona.

¿No és desconcertant escoltar compatriotes parlar d'una espècie de democràcia jeràrquica on el senyor i el vassall tenen els mateixos drets, però un és súbdit de l'altre? Ha arribat el moment d'aclarir definitivament si la virtut i el delicte radiquen en els fets o en l'estatus social de qui els comet.

Resulta desolador aplicar aquestes senzilles idees sobre la impunitat al comportament de la nostra monarquia - imposada pel dictador que jeu al Valle de sus Caídos, sense que hi hagi hagut validació democràtica-, al comportament de les nostres elits polítiques, financeres o d'alguns personatges il·lustres del món de les finances, l'art, o l'esport. La impunitat no és ara i aquí un espai residual. En definitiva, els que sustentem de veritat la fiscalitat i per tant les polítiques públiques som els ciutadans del carrer amb el seu treball, els funcionaris, els professionals, els autònoms, els assalariats. Per contra, els que es consideren ciutadans de primera no només es beneficien de l'economia pública, sinó que a més exigeixen privilegis fiscals, patrimonials i de noblesa de sang o grup social, baixos impostos i immunitat. Aquesta democràcia necessita una bona revisió i una nova posada a punt per a superar amb èxit la inspecció tècnica. Ara, justament ara, tenim una excel·lent ocasió històrica per avançar en qualitat democràtica i acabar amb els espais d’impunitat.

Entre los valores que sostenían el franquismo político y sociológico estaba el autoritarismo, la censura ideológica y de expresión, la pena de muerte, la detención ilegal y la tortura, la corrupción administrativa e institucional, la evasión, el asesinato legitimado con leyes de excepción. Todo ello se ejemplifica en la ejecución a garrote de Salvador Puig Antich, un excelente caso para la microhistoria. Si de verdad ha habido un cambio sociológico en España, no es posible justificar la impunidad del fraude fiscal, la evasión, el asesinato, ni venerar tumbas de dictadores, ni dictar leyes que precaricen el trabajo y la desigualdad entre hombres y mujeres. El estatus social, o la nobleza de sangre no son argumentos admisibles, como no lo es la raza, la religión o la orientación sexual. En democracia no puede haber ciudadanos de primera y ciudadanos de segunda.

¿No es desconcertante escuchar a compatriotas hablar de una especie de democracia jerárquica donde el señor y el vasallo tienen los mismos derechos, pero uno es súbdito del otro? Ha llegado el momento de aclarar definitivamente si la virtud y el delito radican en los hechos o en el estatus social de quien los comete. 

Resulta desolador aplicar estas sencillas ideas sobre la impunidad al comportamiento de nuestra monarquía - impuesta por el dictador que yace en el Valle de sus Caídos, sin que haya habido validación democrática-, al comportamiento de nuestras élites políticas, financieras o de algunos personajes ilustres del mundo de las finanzas, el arte, o el deporte. La impunidad no es ahora y aquí un espacio residual. En definitiva, quienes sustentamos de verdad la fiscalidad y por ende las políticas públicas somos los ciudadanos de a pie con su trabajo, los funcionarios, los profesionales, los autónomos, los asalariados. Por el contrario, los que se consideran ciudadanos de primera no solo se benefician de la economía pública, sino que además exigen privilegios fiscales, patrimoniales y de nobleza de sangre o grupo social, bajos impuestos e inmunidad. Esta democracia necesita una buena revisión y una nueva puesta a punto para superar con éxito la inspección técnica. Ahora, justamente ahora, tenemos una excelente ocasión histórica para avanzar en calidad democrática y acabar con los espacios de impunidad.

La desigualtat és substancialment malaltissa perquè genera formes molt variades de patologia social: violència, explotació, abús, racisme, dominació. Ho diuen tots els informes sobre desenvolupament humà de l'OCDE. Assumir la Declaració Universal dels Drets Humans implica governar pel dret de tot ciutadà a viure en unes condicions d'integració social, uns nivells de benestar mínim d'acord amb els estàndards que prevalen en la societat.

Per això, no hi ha societat democràtica sense activisme social i independència dels mitjans de comunicació. La veu dels aturats, les manifestacions dels pensionistes i la vaga de les dones expressen el malestar social enfront de la desigualtat i el privilegi. La democràcia és un projecte en construcció, sempre susceptible d'avançar, però també en risc de retrocés. Com va dir alguna vegada algú, “resistir és vèncer”.

La desigualdad es sustancialmente enfermiza porque genera formas muy variadas de patología social: violencia, explotación, abuso, racismo. Lo dicen todos los informes sobre desarrollo humano de la OCDE. Asumir la Declaración Universal de los Derechos Humanos implica gobernar por el derecho de todo ciudadano a vivir en unas condiciones de integración social, unos niveles de bienestar mínimo acordes con los estándares que prevalecen en la sociedad.

Por eso, no hay sociedad democrática sin activismo social e independencia de los medios de comunicación. La voz de los desempleados, las manifestaciones de los pensionistas y la huelga de las mujeres expresan el malestar social frente a la desigualdad y el privilegio. La democracia es un proyecto en construcción, siempre susceptible de avanzar, pero también en riesgo de retroceso. Como dijo alguna vez alguien, “resistir es vencer”.

La ironia és un recurs que permet posar en dubte les veritats intocables, les icones venerades i els tabús intocables. És una vacuna contra el fanatisme, perquè revela la ridiculesa de qui creu posseir la veritat sense interrogacions. La ironia socràtica unia l'humor i la tragèdia per provocar un cataclisme a la apol·línia racionalitat hel·lènica. La ironia socràtica traspassava el límit del coneixement humà i la moral pública, la qual qüestionava tot i aportava consciència del buit. En els diàlegs socràtics de Plató, Sòcrates va inventar la conversa no per obtenir respostes, sinó per sembrar dubtes i interrogacions.

Si és cert que la filosofia moderna es sustenta en el dubte, llavors la intel·ligència i la vida digna de dir-humana no consisteix en la certesa, ni tan sols en el coneixement demostrable. La grandesa humana es construeix a partir de la ironia. La ironia eleva un pas més la saviesa humana. Això pensava el filòsof danès Søren Kierkegaard. No hi pot haver llibertat de pensament sense ironia. Tots dos són inseparables. Tampoc democràcia, art ni postmodernitat, aquesta forma de pensar tan minvada intel·lectualment després del fracàs de les utopies revolucionàries.

La ironia desmitifica, destrueix jerarquies, qüestiona fanatismes fonamentalistes, és la sortida d'emergència de la intel·ligència desencantada. Fa mal a totes les formes de dictadura política i moral. Els règims autoritaris es descomponen davant la ironia, perquè aquesta és capaç d'esquivar amb els recursos de la intel·ligència les seues maldestres garrotades. Perquè la ironia mostra la faç ridícula de l'autoritat. El déu pare castigador que vigila la nostra moralitat és sever i mai somriu. Els ases i altres animals tampoc. La ironia i la sàtira no són per maldestres ni per beneits. Han estat recursos tradicionals de resistència al poder. Era el recurs fascinant dels joglars, dels comediants i de Darío Fo. La sàtira donava ales i llibertat als pobres oprimits en les vinyetes de la revista satírica valenciana La Traca des de finals del segle XIX, amb la seva mordaç visió dels polítics corruptes, la monarquia desvergonyida i el clergat hipòcrita i totpoderós. La ironia satírica sempre ha estat un àmbit de llibertat. Va ser una força de rebel·lió subversiva contra el franquisme a La Codorniz o Hermano Lobo; és provocació i martell de tots els tabús amb El Jueves, Le Canard Enchaîné o Charlie Hebdo. La sàtira és la medul·la de l'esperit crític, lliure, iconoclasta i llibertari que exhibeixen les nostres falles, potser la versió més intel·ligent i descreguda de la societat valenciana.

No podem acceptar ni el més mínim intent de reprimir la ironia i la sàtira. Ni lleis ni dogmes, ni puritanismes morals han amputar aquesta forma sublim d'intel·ligència. Irònics i satírics, comediants i descreguts del món uniu-vos en contra de la censura! Ironia és llibertat. No hi ha llibertat sense ironia.

La ironía es un arma que permite poner en jaque las verdades intocables, los iconos venerados y los tabús intocables. Es una vacuna contra el fanatismo, porque desvela la ridiculez de quien cree poseer la verdad sin interrogaciones. La ironía socrática unía el humor y la tragedia para provocar un cataclismo en la apolínea racionalidad helénica. La ironía socrática traspasaba el límite del conocimiento humano y la moral pública, lo cuestionaba todo y aportaba conciencia del vacío. En los diálogos socráticos de Platón, Sócrates inventó la conversación no para obtener respuestas, sino para sembrar dudas e interrogaciones.

Si es cierto que la filosofía moderna se sustenta en la duda, entonces la inteligencia y vida digna de llamarse humana no consisten en la certeza, ni siquiera en el conocimiento demostrable. La grandeza humana se construye a partir de la ironía. La ironía eleva un paso más la sabiduría humana. Eso pensaba el filósofo danés Søren Kierkegaard. No puede haber libertad de pensamiento sin ironía. Ambos son inseparables. Tampoco democracia, arte ni posmodernidad, esa forma de pensar tan mermada intelectualmente tras el fracaso de las utopías revolucionarias.

La ironía desmitifica, destruye jerarquías, cuestiona fanatismos fundamentalistas, es la salida de emergencia de la inteligencia desencantada. Hace daño a todas las formas de dictadura política y moral. Los regímenes autoritarios se descomponen frente la ironía, porque ésta es capaz de esquivar con los recursos de la inteligencia sus torpes garrotazos. Porque muestra la faz ridícula de la autoridad. El dios padre castigador que vigila nuestra moralidad es severo y jamás sonríe. Los asnos y otros animales tampoco. La ironía y la sátira no son para torpes ni para tontos. Han sido recursos tradicionales de resistencia al poder. Era el recurso fascinante de los juglares, de los comediantes y de Darío Fo. La sátira daba alas y libertad a los pobres oprimidos en las viñetas de la revista satírica valenciana La Traca desde finales del siglo XIX, con su mordaz visión de los políticos corruptos, la monarquía desvergonzada y el clero hipócrita y todopoderoso. La ironía satírica siempre ha sido un ámbito de libertad. Fue una fuerza de rebelión subversiva contra el franquismo en La Codorniz o Hermano Lobo; es provocación y martillo de todos los tabús con El Jueves, Le Canard Enchaîné o Charlie Hebdo. La sátira es la médula del espíritu crítico, libre, iconoclasta y libertario que exhiben nuestras fallas, tal vez la versión más libre y descreída de la sociedad valenciana.

No podemos aceptar ni el más mínimo intento de reprimir la ironía y la sátira. Ni leyes ni dogmas, ni puritanismos morales deben amputar esa forma sublime de inteligencia. Irónicos y satíricos, comediantes y descreídos del mundo uníos en contra de la censura. Ironía es libertad. No hay libertad sin ironía.

Durant els darrers decennis les administracions públiques han experimentat una veritable revolució en la gestió degut a les aplicacions derivades de la informàtica, l'electrònica i internet. La UVEG, tot i ser una universitat molt gran i dispersa en tres campus, ha sabut introduir els avantatges de les noves tecnologies a la gestió, la docència i la investigació, i ho ha fet amb uns recursos ben limitats no sols per la famosa crisi, sinó també per la penúria del finançament de l'educació a Espanya, tan lluny de la mitjana europea. L'èxit segurament es deu a la professionalitat de l'aparell administratiu, la planificació dels recursos i també a la implicació i rendiment de docents i d'estudiants. La qualitat de les infraestructures docents no tenen res que envejar a cap institució europea i si la promoció de la recerca de qualitat és francament millorable, en bona mesura es deu a l'escassetat del finançament estatal i comunitari. En línies generals, és difícil no acceptar que el rendiment que s'obté de la inversió que la societat fa és més que satisfactori.

Un aspecte especialment destacable i extraordinari en el context nacional i internacional és la gestió cultural, una tasca de difusió social del coneixement i la cultura que es fa des de la Nau, el Col·legi Rector Peset, el Botànic i el Palau Cerveró. No hi ha cap universitat europea amb un programa de difusió cultural propi tan potent. No sols a través de les patents i la creació de coneixement, no sols amb la formació de professionals, sinó també a través de la divulgació cultural i científica la UVEG desenvolupa una funció social en molts sentits admirable.

Mirar al futur comporta millorar el que tenim. I si fins ara la UVEG ha estat un referent en les polítiques d'igualtat i cooperació, el període que s'inaugura amb les eleccions a rector o rectora han de permetre prendre consciència de les debilitats, de la capacitat de millora. Els programes electorals són plans d'acció que comprometen. Però realitzar-los comporta el necessari grau d'experiència i realisme. Igualtat i sostenibilitat han de ser paraules clau, com també internacionalització, assumptes transversals a totes les dimensions de la tasca universitària i les polítiques educatives i de recerca. És cert que el govern de la Universitat, en tant que institució pública, té la capacitat d'acció condicionada per les restriccions financeres, però hi ha polítiques que no costen tants diners. El futur govern de la Universitat ha de millorar el que tenim sense esperar bonances econòmiques, i això sols es pot fer amb eines com la dedicació al treball, la professionalitat, la vocació de servei, i l'experiència en la gestió. A més, en un context històric on el clam de la societat per la igualtat i la promoció de les dones és tan unànim, seria una excel·lent notícia que el rector de la Universitat de València fos rectora. Una rectora amb experiència reconeguda en la gestió universitària i amb totes les virtuts d'experiència, vocació i dedicació que acabe d'esmentar. Tinc confiança que la Universitat després del 22 de febrer seguirà creixent i millorant, i continuarà sent un referent d'avantguarda a la societat valenciana.

Estos ejemplos resumen algo tan elemental como la idea nuclear del historicismo: el presente se entiende desde la historia, y los acontecimientos de cada momento deben mirarse y entenderse desde su contexto social y cultural. Los hechos, las fuentes materiales, artísticas, literarias o científicas son datos que nos informan de las ideas y los valores de otro tiempo, y gracias a ellos podemos debatirlo, cuestionarlo y comprenderlo. Son una fuente imprescindible de conocimiento, y por ello tienen un valor intrínseco. Nada mejor que el arte y la historia para desvelar las ideas, las creencias, los valores, los modos de vida, y también las formas de poder y dominación. El arte es probablemente el mejor reflejo del poder hegemónico, y por eso mismo una fuente valiosa para analizarlo. Observemos las aristocráticas sociedades antiguas de corte patriarcal a través de la escultura ateniense, entendamos las opresivas formas de religiosidad medieval que expresan las escenas de muerte y crucifixión, comprendamos las formas de dominación del Antiguo Régimen que reflejan Velázquez o Goya, el totalitarismo soviético a través del realismo social o las grandes crisis sociales del período entreguerras que reflejan las vanguardias. ¿Debemos condenar hoy la mitología en nombre de la racionalidad científica? ¿La crueldad del dios patriarcal en nombre de los derechos humanos y la democracia? ¿Debemos censurar a Toulouse Lautrec por mostrarnos la realidad de la vida canalla en el Paris du fin de siècle?

Además de reflejar cánones de belleza y formas originales de creación artística, cualquier objeto artístico es en sí mismo una fuente de conocimiento histórico, un tesoro que hay que cuidar y preservar precisamente porque ayuda a conocer, argumentar y debatir. Juzgar con ojos y valores del presente las fuentes del pasado (literarias, pictóricas, escultóricas, jurídicas, científicas…) denota una preocupante actitud presentista, ignorante y analfabeto. Si además de juzgar los hechos del pasado desde los valores del presente hay quien pasa a la acción y pretende, como los talibanes, destruir u ocultar nuestros templos del arte y la cultura, entonces ya entramos en formas peligrosas de censura y patología social.

En definitiva cualquier forma de anacronismo bárbaro encierra un autoritarismo represivo. El presente no es la culminación de nada, sino un punto en el tránsito. Pronto alguien propondrá retirar Lolita, Justine o los libros de Bukowski -entre otros muchos- de las bibliotecas públicas. Y otros pedirán ocultar las pinturas de Altamira porque reflejan cómo los antiguos cazadores causaban sufrimiento a los animales. Mirar el pasado con ojos del presente es una exhibición impúdica de miopía intelectual. Frente a esta amenaza, hay que reivindicar el viejo aforismo que algunos atribuyen a Friedrich von Schiller: “vive y deja vivir”, que quiere decir, respeta y exige ser respetado.