<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:dcterms="http://purl.org/dc/terms/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"  xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" version="2.0">
  <channel>
    <title><![CDATA[elDiario.es - Sala Beckett]]></title>
    <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/temas/sala-beckett/]]></link>
    <description><![CDATA[elDiario.es - Sala Beckett]]></description>
    <language><![CDATA[es]]></language>
    <copyright><![CDATA[Copyright El Diario]]></copyright>
    <ttl>10</ttl>
    <atom:link href="https://www.eldiario.es/rss/category/tag/1024673/" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <item>
      <title><![CDATA[“El teatre té un problema, la pèrdua de contacte amb els joves”]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/teatre-joves_132_3065360.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/56c1975c-2056-428f-b96e-d5de690bdc5f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="“El teatre té un problema, la pèrdua de contacte amb els joves”"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">El festival RBLS pretén acostar el teatre als joves a través de textos i obres que connectin amb les seves preocupacions i interessos. Hi participen artistes com Marta Galán i les companyies Col·lectiu VVAA, DARA, La Casa Real o L'Excèntrica</p><p class="subtitle">"Hem volgut defugir d’aspectes pedagògics per demostrar-los que el teatre no és només per a adults, sinó també per als joves, que ofereix un ampli ventall de formats atractius i diversos"</p><p class="subtitle">"La desafecció dels adolescents i els joves cap al teatre és responsabilitat de les mateixes sales que no acaben d’abordar a fons el problema"</p></div><p class="article-text">
        El teatre per la seva mateixa naturalesa constitueix una poderosa eina de representaci&oacute; col&middot;lectiva de la nostra realitat, que cal aprofitar i fer arribar a joves i adolescents. Llegir, representar, ser per uns moments una persona diferent, a m&eacute;s de ser divertit, ajuda sens dubte a crear empaties i a posar-se al lloc de l&rsquo;altre. Si el jove s&rsquo;entusiasma amb el teatre perqu&egrave; li aporta alguna cosa, de gran tamb&eacute; hi anir&agrave;. Partim d&rsquo;un espectador imaginari jove que ve per primer cop al teatre, no sap qui ha escrit l&rsquo;obra i potser ni tan sols ha preguntat de qu&egrave; va. Ha d&rsquo;aconseguir entrar dins de la hist&ograve;ria. Cal que la hist&ograve;ria fascini, que funcioni; els personatges han de ser interessants, no estrictament realistes; el llenguatge ha de funcionar teatralment. El dramaturg alemany, Lutz H&uuml;bner, considera els joves com a &ldquo;adults que encara no han assolit la majoria d&rsquo;edat&rdquo; i per als quals, per tant, s&rsquo;ha d&rsquo;oferir un producte art&iacute;stic madur. H&uuml;bner remarca la import&agrave;ncia de la hist&ograve;ria i la necessitat de la identificaci&oacute; d&rsquo;aquest p&uacute;blic objectiu per sobre d&rsquo;aspectes formals, aix&iacute; com la necessitat que el teatre per a joves s&rsquo;allunyi de la moralitat i de la pedagogia. Aquest &eacute;s un dels aspectes que vol cuidar, del 16 al 19 de novembre, la primera edici&oacute; del <a href="http://www.rbls.cat/" target="_blank" data-mrf-recirculation="links-noticia" class="link">festival RBLS </a>adre&ccedil;at a adolescents d'entre 13 i 20 anys per&ograve; tamb&eacute; obert a tot tipus de p&uacute;blic. La seva directora art&iacute;stica, la periodista, Carme Tierz, explica com pensen encomanar als joves la passi&oacute; per aquest art.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Per qu&egrave; rebels?</strong>
    </p><p class="article-text">
        De fet, penso que mai haur&iacute;em de deixar de ser rebels, inconformistes, lluitadors, tant se val l'edat que tinguem. Al contrari del que molts pensen, els joves s&oacute;n rebels i inconformistes.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Culturalment inquiets?</strong>
    </p><p class="article-text">
        Tendim a generalitzar que els joves no tenen inter&egrave;s per la cultura. &Eacute;s cert, els seus usos culturals de l&rsquo;adolesc&egrave;ncia estan molt orientats per pares i mestres. Ara b&eacute;, quan creuen el llindar hi ha molts adolescents que acaben explorant pel seu compte &agrave;mbits art&iacute;stics com les arts esc&egrave;niques. Molts d&rsquo;altres, per&ograve;, viuen allunyats del teatre perqu&egrave; el relacionen amb els adults. Hem d&rsquo;aconseguir que aquests joves connectin amb el teatre, la cultura en general.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Partim de la base que aquests joves van per primer cop al teatre.</strong>
    </p><p class="article-text">
        Trobaran emoci&oacute;, veritat, contacte real. Els ajudar&agrave; a millorar la seva capacitat comunicativa, reflexiva i cr&iacute;tica, a millorar l&rsquo;autoestima, en definitiva, a obrir-se al m&oacute;n.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Com pot captar el teatre l&rsquo;atenci&oacute; dels joves?</strong>
    </p><p class="article-text">
        El teatre t&eacute; un problema, la p&egrave;rdua de contacte amb els joves. Les xarxes socials ens brinden una bona oportunitat per explicar que no nom&eacute;s poden ser espectadors sin&oacute; tamb&eacute; a implicar-se de veritat. Poden abandonar la posici&oacute; de &ldquo;p&uacute;blic passiu&rdquo; per convertir-se en &ldquo;p&uacute;blic actiu&rdquo;. Nom&eacute;s aix&iacute; gaudiran del teatre.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Hist&ograve;ries atractives i addictives, sense rerefons pedag&ograve;gic?</strong>
    </p><p class="article-text">
        Hem volgut defugir d&rsquo;aspectes pedag&ograve;gics per demostrar-los que el teatre no &eacute;s nom&eacute;s per a adults, sin&oacute; tamb&eacute; per als joves, que ofereix un ampli ventall de formats atractius i diversos. El teatre ha de ser l&uacute;dic. El missatge ja hi &eacute;s per sota. L&rsquo;error, moltes vegades, ha sigut sempre fer un teatre moralista, que els tira enrere.
    </p><figure class="ni-figure">
        
                                            






    <picture class="news-image">
                                    <!--[if IE 9]>
                <video style="display: none;"><![endif]-->
                                                                                                                                        
                                                    <source
                                    media="(max-width: 576px)"
                                    type="image/webp"
                                    srcset="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_50p_0.webp"
                            >
                                                <source
                                media="(max-width: 576px)"
                                type="image/jpg"
                                srcset="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_50p_0.jpg"
                        >
                                                                                                                        
                                                    <source
                                    media="(max-width: 767px)"
                                    type="image/webp"
                                    srcset="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_75p_0.webp"
                            >
                                                <source
                                media="(max-width: 767px)"
                                type="image/jpg"
                                srcset="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_75p_0.jpg"
                        >
                                                                    
                                                    <source
                                    
                                    type="image/webp"
                                    srcset="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_default_0.webp"
                            >
                                                <source
                                
                                type="image/jpg"
                                srcset="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"
                        >
                                    
                <!--[if IE 9]></video><![endif]-->

                <img
                                        src="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"
                    alt=""
                >

            
            </picture>

            
            
            
                </figure><p class="article-text">
        <strong>L&rsquo;entorn en que viuen molts joves no afavoreix aquesta incursi&oacute; al teatre?   </strong>
    </p><p class="article-text">
        El teatre s&rsquo;integra i conviu perfectament amb les noves tecnologies. Les noves tecnologies no estan renyides amb les emocions.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Qu&egrave; hi poden fer les sales?</strong>
    </p><p class="article-text">
        La desafecci&oacute; dels adolescents i els joves cap al teatre &eacute;s responsabilitat de les mateixes sales que no acaben d&rsquo;abordar a fons el problema. Amb excepcions. Can Felipa i la Beckett han apostat decididament perqu&egrave; RBLS fos una realitat. Sense la seva implicaci&oacute; no hauria estat el mateix. De seguida van mostrar la seva predisposici&oacute;. Ens hem ent&egrave;s molt b&eacute;.
    </p><p class="article-text">
        <strong>I els professionals?  </strong>
    </p><p class="article-text">
        Comen&ccedil;arem amb la Primera Trobada RBLS Joves i Teatre, adre&ccedil;ada a professionals de l&rsquo;educaci&oacute;, les arts esc&egrave;niques i la cultura en general a la seu de SGAE Catalunya. Volem que esdevingui en espai d&rsquo;intercanvi te&ograve;ric i pr&agrave;ctic al voltant del teatre per a joves. Enfortir ponts.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Com es plasmar&agrave; RBLS?</strong>
    </p><p class="article-text">
        A la Beckett hi haur&agrave; un espectacle i un taller, i a Can Felipa la resta de programaci&oacute;, inclosa la presentaci&oacute; del projecte esc&egrave;nic comunitari <em>En resist&egrave;ncia</em> a c&agrave;rrec de TRANSlab. / Marta Gal&aacute;n, a m&eacute;s de tallers, jocs teatrals, espai per a r&agrave;dio online i youtubers&hellip; Per comen&ccedil;ar, hem triat un espectacle molt intens i vital, <em>Like si lloras</em>, del Col&middot;lectiu VVAA. Proposarem un itinerari de microteatre, P&iacute;ndoles, teatre de text amb <em>iMe</em>, de Roc Esquius i la Cia. DARA, improvisaci&oacute;, m&uacute;sica i festa a <em>Assajar &eacute;s de covards</em>, de la Cia. Casa Real. Tamb&eacute; integrem dues propostes d&rsquo;Escena Can Felipa, una instal&middot;laci&oacute; performance, <em>Membrana m&agrave;gica</em>, de Sachiko Fullita, i titelles, <em>La Tragicomedia de don Crist&oacute;bal y la se&ntilde;&aacute; Rosita</em>, de L&rsquo;Exc&egrave;ntrica. No podem oblidar els tallers, de musical, de moviment o d&rsquo;improvisaci&oacute; i t&egrave;cniques interpretatives, els jocs de Recomana.cat, el Tast Cultural d&rsquo;ENDINSART.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Oriol Puig]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/teatre-joves_132_3065360.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 13 Nov 2017 18:03:23 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/56c1975c-2056-428f-b96e-d5de690bdc5f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="152294" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/56c1975c-2056-428f-b96e-d5de690bdc5f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="152294" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[“El teatre té un problema, la pèrdua de contacte amb els joves”]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/56c1975c-2056-428f-b96e-d5de690bdc5f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA["El teatro tiene un problema, la pérdida de contacto con los jóvenes"]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/teatro-jovenes_132_3065338.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/56c1975c-2056-428f-b96e-d5de690bdc5f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="&quot;El teatro tiene un problema, la pérdida de contacto con los jóvenes&quot;"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">El festival RBLS pretende acercar el teatro a los jóvenes a través de textos y obras que conecten con sus preocupaciones e intereses. Participan artistas como Marta Galán y las compañías Colectivo VVAA, DARA, La Casa Real o  L’Excèntrica</p><p class="subtitle">"Hemos querido rehuir de aspectos pedagógicos para demostrarles que el teatro no es sólo para adultos, sino también para los jóvenes, que ofrece un amplio abanico de formatos atractivos y diversos"</p><p class="subtitle">"La desafección de los adolescentes y los jóvenes hacia el teatro es responsabilidad de las mismas salas que no acaban de abordar a fondo el problema"</p></div><p class="article-text">
        El teatro por su misma naturaleza constituye una poderosa herramienta de representaci&oacute;n colectiva de nuestra realidad, que hay que aprovechar y hacer llegar j&oacute;venes y adolescentes. Leer, representar, ser por unos momentos una persona diferente, adem&aacute;s de ser divertido, ayuda sin duda a crear empat&iacute;as ya ponerse en el lugar del otro. Si el joven se entusiasma con el teatro porque le aporta algo, de gran tambi&eacute;n ir&aacute;. Partimos de un espectador imaginario joven que viene por primera vez en el teatro, no sabe qui&eacute;n ha escrito la obra y puede que ni siquiera ha preguntado de qu&eacute; va. Debe conseguir entrar dentro de la historia. Es necesario que la historia fascine, que funcione; los personajes deben ser interesantes, no estrictamente realistas; el lenguaje debe funcionar teatralmente. El dramaturgo alem&aacute;n, Lutz H&uuml;bner, considera a los j&oacute;venes como &ldquo;adultos que a&uacute;n no han alcanzado la mayor&iacute;a de edad&rdquo; y para los que, por tanto, se ha de ofrecer un producto art&iacute;stico maduro. H&uuml;bner subraya la importancia de la historia y la necesidad de la identificaci&oacute;n de este p&uacute;blico objetivo por encima de aspectos formales, as&iacute; como la necesidad de que el teatro para j&oacute;venes se aleje de la moralidad y de la pedagog&iacute;a. Este es uno de los aspectos que quiere cuidar la primera edici&oacute;n del <a href="http://www.rbls.cat/" target="_blank" data-mrf-recirculation="links-noticia" class="link">festival RBLS</a>, del 16 al 19 de noviembre, dirigido especialmente a adolescentes de entre 13 y 20 a&ntilde;os pero tambi&eacute;n abierto a todo tipo de p&uacute;blico. La directora art&iacute;stica de RBLS, la periodista, Carme Tierz, nos cuenta c&oacute;mo piensan contagiar a los j&oacute;venes la pasi&oacute;n por este arte.
    </p><p class="article-text">
        <strong>&iquest;Por qu&eacute; rebeldes?</strong>
    </p><p class="article-text">
        De hecho, pienso que nunca deber&iacute;amos dejar de ser rebeldes, inconformistas, luchadores, no importa la edad que tengamos. Al contrario de lo que muchos piensan, los j&oacute;venes son rebeldes e inconformistas.
    </p><p class="article-text">
        <strong>&iquest;Culturalmente inquietos?</strong>
    </p><p class="article-text">
        Tendemos a generalizar que los j&oacute;venes no tienen inter&eacute;s por la cultura. Es cierto, sus usos culturales de la adolescencia est&aacute;n muy orientados por padres y maestros. Ahora bien, cuando cruzan el umbral hay muchos adolescentes que acaban explorando por su cuenta &aacute;mbitos art&iacute;sticos como las artes esc&eacute;nicas. Muchos otros, sin embargo, viven alejados del teatro para que lo relacionan con los adultos. Tenemos que conseguir que estos j&oacute;venes conecten con el teatro, la cultura en general.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Partimos de la base de que estos j&oacute;venes van por primera vez al teatro.</strong>
    </p><p class="article-text">
        Encontrar&aacute;n emoci&oacute;n, verdad, contacto real. Los ayudar&aacute; a mejorar su capacidad comunicativa, reflexiva y cr&iacute;tica, a mejorar la autoestima, en definitiva, a abrirse al mundo.
    </p><p class="article-text">
        <strong>&iquest;C&oacute;mo puede captar el teatro la atenci&oacute;n de los j&oacute;venes?</strong>
    </p><p class="article-text">
        El teatro tiene un problema, la p&eacute;rdida de contacto con los j&oacute;venes. Las redes sociales nos brindan una buena oportunidad para explicar que no s&oacute;lo pueden ser espectadores sino tambi&eacute;n a implicarse de verdad. Pueden abandonar la posici&oacute;n de &ldquo;p&uacute;blico pasivo&rdquo; para convertirse en &ldquo;p&uacute;blico activo&rdquo;. S&oacute;lo as&iacute; disfrutar&aacute;n del teatro.
    </p><p class="article-text">
        <strong>&iquest;Historias atractivas y adictivas, sin trasfondo pedag&oacute;gico?</strong>
    </p><p class="article-text">
        Hemos querido rehuir de aspectos pedag&oacute;gicos para demostrarles que el teatro no es s&oacute;lo para adultos, sino tambi&eacute;n para los j&oacute;venes, que ofrece un amplio abanico de formatos atractivos y diversos. El teatro debe ser l&uacute;dico. El mensaje ya est&aacute; por debajo. El error, muchas veces, ha sido siempre hacer un teatro moralista, que los tira atr&aacute;s.
    </p><figure class="ni-figure">
        
                                            






    <picture class="news-image">
                                    <!--[if IE 9]>
                <video style="display: none;"><![endif]-->
                                                                                                                                        
                                                    <source
                                    media="(max-width: 576px)"
                                    type="image/webp"
                                    srcset="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_50p_0.webp"
                            >
                                                <source
                                media="(max-width: 576px)"
                                type="image/jpg"
                                srcset="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_50p_0.jpg"
                        >
                                                                                                                        
                                                    <source
                                    media="(max-width: 767px)"
                                    type="image/webp"
                                    srcset="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_75p_0.webp"
                            >
                                                <source
                                media="(max-width: 767px)"
                                type="image/jpg"
                                srcset="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_75p_0.jpg"
                        >
                                                                    
                                                    <source
                                    
                                    type="image/webp"
                                    srcset="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_default_0.webp"
                            >
                                                <source
                                
                                type="image/jpg"
                                srcset="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"
                        >
                                    
                <!--[if IE 9]></video><![endif]-->

                <img
                                        src="https://static.eldiario.es/clip/8b1d8ca5-6aa5-4b48-865d-c0434f531d03_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"
                    alt=""
                >

            
            </picture>

            
            
            
                </figure><p class="article-text">
        <strong>&iquest;El entorno en que viven muchos j&oacute;venes no favorece esta incursi&oacute;n en el teatro?</strong>   
    </p><p class="article-text">
        El teatro se integra y convive perfectamente con las nuevas tecnolog&iacute;as. Las nuevas tecnolog&iacute;as no est&aacute;n re&ntilde;idas con las emociones.
    </p><p class="article-text">
        <strong>&iquest;Qu&eacute; pueden hacer las salas?</strong>
    </p><p class="article-text">
        La desafecci&oacute;n de los adolescentes y los j&oacute;venes hacia el teatro es responsabilidad de las mismas salas que no acaban de abordar a fondo el problema. Con excepciones. Can Felipa y la Beckett han apostado decididamente por RBLS y que fuera una realidad. Sin su implicaci&oacute;n no habr&iacute;a sido posible. Enseguida mostraron su predisposici&oacute;n. Nos hemos entendido muy bien.
    </p><p class="article-text">
        <strong>&iquest;Y los profesionales?  </strong>
    </p><p class="article-text">
        Comenzaremos con el I Encuentro RBLS J&oacute;venes y Teatro, dirigida a profesionales de la educaci&oacute;n, las artes esc&eacute;nicas y la cultura en general en la sede de SGAE Catalu&ntilde;a. Queremos que se convierta en espacio de intercambio te&oacute;rico y pr&aacute;ctico en torno al teatro para j&oacute;venes. Fortaleciendo puentes.
    </p><p class="article-text">
        <strong>&iquest;C&oacute;mo se plasmar&aacute; RBLS?</strong>
    </p><p class="article-text">
        En la Beckett habr&aacute; un espect&aacute;culo y un taller, y en Can Felipa el resto de programaci&oacute;n, incluida la presentaci&oacute;n del proyecto esc&eacute;nico comunitario <em>En resist&egrave;ncia</em> a cargo de TRANSlab. / Marta Gal&aacute;n, adem&aacute;s de talleres, juegos teatrales, espacio para radio online y YouTubers ... Para empezar, hemos elegido un espect&aacute;culo muy intenso y vital, <em>Like si lloras</em>, del Colectivo VVAA. Propondremos un itinerario de microteatro, P&iacute;ndoles, teatro de texto con <em>iMe</em>, de Roc Esquius y la Cia. DARA, improvisaci&oacute;n, m&uacute;sica y fiesta en <em>Assajar &eacute;s de covards</em>, de la C&iacute;a. Casa Real. Tambi&eacute;n integramos dos propuestas de Escena Can Felipa, una instalaci&oacute;n performance, <em>Membrana m&agrave;gica</em>, de Sachiko Fullita, y t&iacute;teres, <em>La tragicomedia de don Crist&oacute;bal y la se&ntilde;&aacute; Rosita</em>, de L'Exc&egrave;ntrica. No podemos olvidar los talleres, de musical, de movimiento o de improvisaci&oacute;n y t&eacute;cnicas interpretativas, los juegos de Recomana.cat, la Cata Cultural de ENDINSART.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Oriol Puig]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/teatro-jovenes_132_3065338.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 13 Nov 2017 18:02:57 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/56c1975c-2056-428f-b96e-d5de690bdc5f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="152294" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/56c1975c-2056-428f-b96e-d5de690bdc5f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="152294" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA["El teatro tiene un problema, la pérdida de contacto con los jóvenes"]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/56c1975c-2056-428f-b96e-d5de690bdc5f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El amor más absurdo]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/amor-absurdo_1_2369305.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/73c369b3-b90d-40ee-a06a-e13451781c71_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" width="880" height="495" alt="Un imágen de la actuación"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">El Teatro Rialto acoge la obra 'Nagg i Nell', una disparatada adaptación de la obra de Beckett que combina distintas tradiciones de los géneros teatrales más cómicos</p></div><p class="article-text">
        Hacer una adaptaci&oacute;n siempre es correr un riesgo. Y m&aacute;s si la funci&oacute;n planteada transgrede lo habitualmente visto, como pueda ser un decorado atrevido o un di&aacute;logo disparatado. Por eso, plantear un espect&aacute;culo donde se recurre a un g&eacute;nero incomprendido a veces por el p&uacute;blico, como es el teatro del absurdo, en combinaci&oacute;n con otros elementos, se convierte en un desaf&iacute;o.
    </p><p class="article-text">
        Sin embargo, si la funci&oacute;n cuenta con actores de calidad -como son Victoria Salvador y Enric Juezas- y una buena direcci&oacute;n el riesgo es menor. Y se puede convertir en en un &eacute;xito. As&iacute; es la obra 'Nagg i Nell' que acoge el Teatro Ribalto de Valencia a cargo de la compa&ntilde;&iacute;a Perros Daneses. La funci&oacute;n es una adaptaci&oacute;n del texto del brit&aacute;nico Beckett. No en balde, el subtitulo de la actuaci&oacute;n es 'Despr&eacute;s de Beckett'.
    </p><p class="article-text">
        La trama gira en torno a una pareja de avanzada edad que reflexiona sobre el amor. Pero con un enamoramiento plagado de contradicciones, aspectos bipolares y con un romanticismo te&ntilde;ido de realidad, sin idealismos. Como lo define el codirector Javier Sahuquillo &ldquo;un amor festivo, desesperado, desahuciado&rdquo;. Es decir, alejado de versiones caducas.
    </p><p class="article-text">
        Una propuesta atrevida que combina varias de las tradiciones teatrales con raigambre en la comedia. Desde la comedia griega, pasando por el m&aacute;s cl&aacute;sico de los teatros del absurdo hasta el sainete espa&ntilde;ol est&aacute;n presentes en las interpretaciones de los dos actores valencianos. Todo, acompa&ntilde;ado por las notas de un piano que complementa a la perfecci&oacute;n los di&aacute;logos de la obra.
    </p><p class="article-text">
        Una funci&oacute;n realmente transgresora que ha sido elegida mediante un concurso p&uacute;blico por parte de CulturArts, el mastodonte cultural que aglutina la gran parte de los recintos culturales que gestiona la Generalitat Valenciana. De gran atrevimiento, y con una reflexi&oacute;n de trasfondo sobre el amor que al menos, puede despertar la mente del p&uacute;blico.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Moisés Pérez]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/amor-absurdo_1_2369305.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 18 Nov 2015 16:34:13 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/73c369b3-b90d-40ee-a06a-e13451781c71_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" length="249686" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/73c369b3-b90d-40ee-a06a-e13451781c71_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="249686" width="880" height="495"/>
      <media:title><![CDATA[El amor más absurdo]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/73c369b3-b90d-40ee-a06a-e13451781c71_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" width="880" height="495"/>
      <media:keywords><![CDATA[Teatro,Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Pinter puro y duro]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_4750620.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Pinter puro y duro"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">‘Vells temps’, del Nobel Harold Pinter, destapa los secretos que nos guarda el pasado y que, a menudo, pueden confundirse con la realidad.</p><p class="subtitle">La obra, dirigida por Sergi Belbel, se puede ver en la Sala Beckett hasta el 27 de julio.</p></div><p class="article-text">
        S&oacute;lo entrar, la sala Becket nos vuelve a desubicar. Escenario alargado, alargad&iacute;simo, cinco &uacute;nicas filas para el p&uacute;blico, largu&iacute;simas tambi&eacute;n. Una cortina recorre el escenario de lado a lado, un sof&aacute; en cada esquina, separando f&iacute;sicamente al matrimonio de la casa, un mueble bar, un buf&eacute; con platos, copas, una l&aacute;mpara de mesa... Es el marco donde Sergi Belbel encaja <em>Vells temps</em>, una obra que mezcla con habilidad los recuerdos y la imaginaci&oacute;n, el presente y el pasado, la causa y la consecuencia. Y nos plantea preguntas trascendentales: &iquest;vivimos una realidad suplantada por los recuerdos? &iquest;Vivimos un presente imaginado? &iquest;Hemos vivido un mismo pasado? &iquest;Hay alguien que nos hace creer los propios recuerdos, quiz&aacute;s inventados, hasta el punto de que hemos construido nuestra vivencia bas&aacute;ndonos en una mentira?
    </p><p class="article-text">
        Una mujer va a pasar unos d&iacute;as a casa de una amiga de juventud, aquella &eacute;poca de la vida en que todo es m&aacute;gico, todo es impulsivo, todo es emocionante. Nada que ver con la vida que esta mujer lleva ahora con su marido, quien la asalta con preguntas presuntamente inocentes sobre la esperada visitante. Anna llega ilusionada por ver a su amiga; Kate s&oacute;lo ten&iacute;a a una amiga, Ana, que le robaba la ropa interior. (&iquest;O tal vez no...?) Las dos mujeres eran polos opuestos (quiz&aacute;s se complementaban).
    </p><p class="article-text">
        Desde los primeros minutos de la funci&oacute;n se mastica esta atm&oacute;sfera inquietante. La llegada de la amiga activar&aacute; los recuerdos y todo comenzar&aacute; a mezclarse. Canciones, pel&iacute;culas, amigos, un mont&oacute;n de vivencias que Kate no recuerda pero que, a medida que crece la inquietud, comienza a aceptar. El marido, Deeley, siente una curiosidad casi enfermiza, agresiva. Pregunta, pregunta y pregunta y se convierte en un actor del pasado, descubri&eacute;ndonos una realidad que nos confunde. La entrada del marido en la narraci&oacute;n de las mujeres (de Anna, b&aacute;sicamente) nos hace ver la fragilidad de las relaciones humanas, los celos, la incomprensi&oacute;n, el silencio. La tensi&oacute;n se dispara, Kate reacciona y, de repente, es otra. El tono, la voz, los recuerdos. Ha cambiado. De repente, el presente queda sacudido, irreconocible.
    </p><p class="article-text">
        Se puede hablar de Universo pinteriano. Y aqu&iacute; est&aacute; ambientada la obra. El autor nos lleva al pasado sin abandonar el presente. Y es inquietante. Y lo hace como un maestro. Pinter puro y duro. Pinter admirado y Pinter detestado. Quien busque esta confusi&oacute;n encontrar&aacute; <em>Vells temps</em> una obra deliciosa y cautivadora (el trabajo actoral, sobre todo el de Carlos Mart&iacute;nez, es fant&aacute;stico). Quien no se sienta atra&iacute;do por este universo disfrutar&aacute; de una representaci&oacute;n intensa e inquietante, pero no acabar&aacute; de caer atrapado en ella.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_4750620.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 16 Jul 2014 23:40:31 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242864" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242864" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Pinter puro y duro]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Pinter pur i dur]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4750632.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Pinter pur i dur"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">‘Vells temps’, del Nobel Harold Pinter, destapa els secrets que ens guarda el passat i què, sovint, poden confondre’s amb la realitat.</p><p class="subtitle">L’obra, dirigida per Sergi Belbel, es pot veure a la Sala Beckett fins el 27 de juliol.</p></div><p class="article-text">
        Nom&eacute;s entrar-hi, la sala Becket ens torna a desubicar. Escenari allargat, allargad&iacute;ssim, cinc &uacute;niques files per al p&uacute;blic, llargu&iacute;ssimes, tamb&eacute;. Una cortina recorre l&rsquo;escenari de banda a banda, un sof&agrave; a cada cant&oacute;, separant f&iacute;sicament el matrimoni de la casa, un moble bar, un buf&eacute; amb plats, copes, una llum de taula... &Eacute;s el marc on Sergi Belbel capfica <em>Vells temps</em>, una obra que barreja amb habilitat els records i la imaginaci&oacute;, el present i el passat, la causa i la conseq&uuml;&egrave;ncia. I ens planteja preguntes transcendents: vivim una realitat suplantada pels records? Vivim un present imaginat? Hem viscut un mateix passat? Hi ha alg&uacute; que ens fa creure els propis records, potser inventats, fins al punt que hem constru&iuml;t la nostra viv&egrave;ncia basant-nos en una mentida?
    </p><p class="article-text">
        Una noia va a passar uns dies a casa d&rsquo;una amiga de joventut, aquella &egrave;poca de la vida en qu&egrave; tot &eacute;s m&agrave;gic, tot &eacute;s impulsiu, tot &eacute;s emocionant. Res a veure amb la vida que aquesta dona ara porta amb el seu marit, qui la assalta amb preguntes presumptament innocents sobre l&rsquo;esperada visitant. L&rsquo;Anna arriba il&middot;lusionada de veure la seva amiga; la Kate, nom&eacute;s en tenia una, d&rsquo;amiga, l&rsquo;Anna, que li robava la roba interior. (O no...?) Les dues dones s&oacute;n pols oposats (potser es complementaven).
    </p><p class="article-text">
        Des dels primers minuts de la funci&oacute; es mastega aquesta atmosfera inquietant. L&rsquo;arribada de l&rsquo;amiga activar&agrave; els records i tot comen&ccedil;ar&agrave; a barrejar-se. Can&ccedil;ons, pel&middot;l&iacute;cules, amics, un munt de viv&egrave;ncies que la Kate no recorda per&ograve; que, a mida que creix la inquietud, comen&ccedil;a a acceptar. El marit, Deeley, sent una curiositat gaireb&eacute; malaltissa, agressiva. Pregunta, pregunta i pregunta i esdev&eacute; un actor del passat, descobrint-nos una realitat que ens confon. L&rsquo;entrada del marit en la narraci&oacute; de les dones (de l&rsquo;Anna, b&agrave;sicament) ens fa veure la fragilitat de les relacions humanes, la gelosia, la incomprensi&oacute;, el silenci. La tensi&oacute; es dispara, la Kate reacciona i, de sobte, &eacute;s una altra. El to, la veu, els records. Ha canviat. De sobte, el present queda sacsejat, irecognoscible.
    </p><p class="article-text">
        Es pot parlar d&rsquo;Univers pinteri&agrave;. I aqu&iacute; est&agrave; ambientada l&rsquo;obra. L&rsquo;autor ens porta al passat sense abandonar el present. I &eacute;s inquietant. I ho fa com un mestre. Pinter pur i dur. Pinter admirat i Pinter detestat. Qui busqui aquesta confusi&oacute; trobar&agrave; <em>Vells </em>temps una obra deliciosa i captivadora (el treball actoral, sobretot el de Carles Mart&iacute;nez, &eacute;s fant&agrave;stic). Qui no se senti atret per aquest univers gaudir&agrave; d&rsquo;una representaci&oacute; intensa i inquietant, per&ograve; no l&rsquo;acabar&agrave; d&rsquo;atrapar.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4750632.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 16 Jul 2014 23:37:32 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242864" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242864" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Pinter pur i dur]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Peso del Plomo]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/adios-a-las-armas/peso-plomo_132_4899368.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/f566e029-d9cd-4540-83c8-61ac1a92169e_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="El Peso del Plomo"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">Éxito del estreno teatral 'El Peso del Plomo', un espectáculo sobre la guerra y las armas que mezcla verismo y pulsión dramática.</p></div><p class="article-text">
        Muchas obras de teatro se han escrito con la guerra como trasfondo argumental, algunas de Bertolt Brecht y Shakespeare son un buen ejemplo, pero en cambio, ninguna se ha hecho sobre una de las causas principales que provocan los conflictos armados: las armas y su comercio. Esta es la tem&aacute;tica que desarrolla el montaje teatral que se est&aacute; representando estos d&iacute;as en la Sala Beckett de Barcelona, donde se presenta <em>El Peso del plomo</em>.
    </p><p class="article-text">
         Un montaje de lo que primero se debe subrayar, desde el &aacute;mbito estrictamente teatral, es la espl&eacute;ndida dramaturgia. Excepcional es el trabajo de investigaci&oacute;n que han hecho los autores del texto, Aleix Faur&oacute; e Isis Mart&iacute;n, al describir la realidad de la industria militar y de c&oacute;mo funciona su comercio. Cosa nada f&aacute;cil, porque explicar algo tan complicado como es un comercio tan poco transparente y hacerlo comprensible en lenguaje dram&aacute;tico era una tarea dif&iacute;cil. Pero lo consiguen y salen airosos del riesgo que comportaba, porque nunca se pierde el inter&eacute;s por el hilo narrativo, al contrario, va creciendo a medida que transcurre el espect&aacute;culo hasta que estalla en un final impactante.
    </p><p class="article-text">
         Un espect&aacute;culo teatral que mezcla verismo y pulsi&oacute;n dram&aacute;tica, que a pesar de un cierto didactismo, que era el peligro en que pod&iacute;an caer los autores, poner un exceso explicativo en el comercio de armas, no lo hacen, y la historia transcurre en medio de las peripecias de una periodista que sigue la pista de traficantes de armas por el &Aacute;frica subsahariana. Todo gracias a un excelente montaje y una buena interpretaci&oacute;n de los actores.
    </p><p class="article-text">
         Un montaje que desvela la dram&aacute;tica realidad de un comercio que tiene dos vertientes que hay que despejar. Una primera: la parte que es adquirida por los Estados y que representa la mayor parte de la producci&oacute;n de armamento en el mundo, alrededor de un 95 %. Y una segunda, que es sin duda la m&aacute;s significativa y a la que hace referencia el <em>Peso del plomo</em>, que es la parte que alimenta muchos de los conflictos armados que se desarrollan en muchas partes del planeta, especialmente en los pa&iacute;ses empobrecidos de &Aacute;frica subsahariana o del Sudeste asi&aacute;tico, o de aquellos otros que sufren la delincuencia del crimen organizado, como muchos pa&iacute;ses de Am&eacute;rica Latina. Un comercio que sin sobrepasar el 5 % de toda la producci&oacute;n de armas mundial, es el m&aacute;s criminal, porque alimenta a los se&ntilde;ores de la guerra y los grupos armados; o las bandas de narcotr&aacute;fico que act&uacute;an en pa&iacute;ses que aparentemente no est&aacute;n en guerra, pero en cambio producen altas tasas de mortalidad en M&eacute;xico, Venezuela, Honduras, Sud&aacute;frica y tantos otros.
    </p><p class="article-text">
         Este es un tr&aacute;fico de armas desregulado, que viaje de Norte a Sur, es decir, de los pa&iacute;ses industrializados hacia los pa&iacute;ses empobrecidos; un comercio que necesita de una industria sin escr&uacute;pulos; de la complicidad de gobiernos que hacen la vista gorda; pol&iacute;ticos y funcionarios corruptos que aceptan sobornos y que facilitan certificaciones de destino que, verdaderas o falsas, permiten se desv&iacute;en las armas hacia quienes las van a utilizar.
    </p><p class="article-text">
         No hay que ir muy lejos, observamos las exportaciones de los pa&iacute;ses de la UE del &uacute;ltimo a&ntilde;o del que se disponen datos, el 2012. <strong>La UE ha batido todos los records hist&oacute;ricos en autorizaciones de ventas de armas</strong>, que llegan a la colosal cifra de 40.000 millones &euro;. Las m&aacute;s controvertidas de estas ventas son destinadas a Oriente Pr&oacute;ximo por un valor de 9.700 millones; al continente africano por valor de 1.600 millones. En el caso concreto de Espa&ntilde;a en 2012 se vendi&oacute; a Ghana un avi&oacute;n de transporte de tropas por 27 millones, armas cortas y cartuchos por 2,5 millones; a Egipto, aviones de transporte de tropas por 50 millones, pistolas y escopetas 103.000 &euro;; a Arabia Saudita 21,3 millones en accesorios de aviones militares y 15 millones en munici&oacute;n de artiller&iacute;a; a Bahrein por 21,2 millones en municiones para ca&ntilde;ones y morteros; a Libia  825.000 &euro; en varios tipos de armas y municiones; a Ir&aacute;n por 730.840 &euro; en armas y municiones; y por &uacute;ltimo, a L&iacute;bano 627.000 &euro; en escopetas y cartuchos. No hay que analizar caso por caso, pero es bien conocido que todos estos pa&iacute;ses viven una situaci&oacute;n interna que contradice la ley espa&ntilde;ola que regula el comercio de armas, bien por violaci&oacute;n de los derechos humanos, por inestabilidad interna, o porque son susceptibles de facilitar desviaciones hacia grupos armados.
    </p><p class="article-text">
         Si se quiere conocer el drama que representa el comercio de armas y al mismo tiempo disfrutar de un excelente montaje, hay que ir a la Sala Beckett a ver <em><strong>El peso del plomo.</strong></em>
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Pere Ortega]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/adios-a-las-armas/peso-plomo_132_4899368.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 05 May 2014 08:54:33 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/f566e029-d9cd-4540-83c8-61ac1a92169e_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242969" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/f566e029-d9cd-4540-83c8-61ac1a92169e_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242969" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[El Peso del Plomo]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/f566e029-d9cd-4540-83c8-61ac1a92169e_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Armas,Barcelona,Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Pes del Plom]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/adios-a-las-armas/pes-plom_132_4899374.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/f566e029-d9cd-4540-83c8-61ac1a92169e_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="El Pes del Plom"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">Èxit de l'estrena teatral 'El Pes del Plom', un espectacle sobre la guerra i les armes que barreja verisme i pulsió dramàtica.</p></div><p class="article-text">
        Moltes obres de teatre s&rsquo;han fet amb la guerra com a rerefons argumental, un grapat de Bertold Brecht i Shakespeare en s&oacute;n un bon exemple, per&ograve; en canvi, cap s&rsquo;ha fet sobre una de les causes principals que provoquen els conflictes armats: les armes i el seu comer&ccedil;. Aquesta &eacute;s la tem&agrave;tica que desenvolupa el muntatge teatral que s&rsquo;est&agrave; representant aquests dies a la Sala Beckett de Barcelona, on es presenta <em>El Pes del plom</em>.
    </p><p class="article-text">
        Un muntatge del que primer cal subratllar, des de l&rsquo;&agrave;mbit estrictament teatral, &eacute;s l&rsquo;espl&egrave;ndida dramat&uacute;rgia. Excepcional &eacute;s el treball de recerca que han fet els autors del text, Aleix Faur&oacute; i Isis Mart&iacute;n, vers la realitat de la ind&uacute;stria militar i de com funciona el seu comer&ccedil;. Cosa no gens f&agrave;cil, perqu&egrave; explicar quelcom tan complicat com &eacute;s un comer&ccedil; tan poc transparent i fer-lo entenedor en llenguatge dram&agrave;tic era una tasca dif&iacute;cil. Per&ograve; se'n surten amb escreix, perqu&egrave; mai es perd l&rsquo;inter&egrave;s pel fil narratiu, ens al contrari, va creixent a mida que transcorre l&rsquo;espectacle fins que esclata en un final colpidor.
    </p><p class="article-text">
        Un espectacle teatral que barreja verisme i pulsi&oacute; dram&agrave;tica, que malgrat un cert didactisme, que era el perill en que podien caure els autors, posar un exc&eacute;s explicatiu en  el comer&ccedil; d'armes, no ho fan, i la hist&ograve;ria transcorre en mig de les perip&egrave;cies d'una periodista que segueix la pista de traficants d'armes per l'&Agrave;frica subsahariana. Tot gr&agrave;cies a un excel&middot;lent muntatge i a una bona interpretaci&oacute; dels actors.  
    </p><p class="article-text">
        Un muntatge que desvetlla la dram&agrave;tica realitat d&rsquo;un comer&ccedil; que t&eacute; dues vessants que cal desvetllar. Una primera: la part que &eacute;s adquirida pels Estats i que representa la major part de la producci&oacute; d&rsquo;armament en el m&oacute;n, al voltant d&rsquo;un 95%. I una segona, que &eacute;s sens dubte la m&eacute;s significativa i a la que fa refer&egrave;ncia <em>El pes del plom</em>, que &eacute;s la part que alimenta molts dels conflictes armats que es desenvolupen en moltes parts del planeta, especialment en els pa&iuml;sos empobrits de l&rsquo;&Agrave;frica subsahariana o del Sud-est asi&agrave;tic, o d&rsquo;aquells altres que pateixen la delinq&uuml;&egrave;ncia del crim organitzat, com ara molts pa&iuml;sos d&rsquo;Am&egrave;rica Llatina. Un comer&ccedil; que sense sobrepassar el 5% de tota la producci&oacute; d&rsquo;armes mundial, &eacute;s el m&eacute;s criminal, perqu&egrave; alimenta als senyors de la guerra i als grups armats d&rsquo;arreu; o les bandes de narcotr&agrave;fic que actuen en pa&iuml;sos que aparentment no estan en guerra, per&ograve; en canvi produeixen altes taxes de mortalitat a M&egrave;xic, Vene&ccedil;uela, Hondures, Sud&agrave;frica i tants altres.
    </p><p class="article-text">
        Aquest &eacute;s un tr&agrave;fic d&rsquo;armes desregulat, que viatge de Nord a Sud, &eacute;s a dir, dels pa&iuml;sos industrialitzats cap els pa&iuml;sos empobrits; un comer&ccedil; que necessita d'una ind&uacute;stria sense escr&uacute;pols; de la complicitat de governs que fan la vista grossa; pol&iacute;tics i funcionaris corruptes que accepten suborns i que faciliten certificacions de dest&iacute; que, verdaderes o falses, permeten es desvi&iuml;n les armes a les mans dels que les faran servir.
    </p><p class="article-text">
        No cal anar gaire lluny, observem les exportacions dels pa&iuml;sos de la UE del darrer any del que es disposen dades, el 2012. <strong>La UE ha batut tots els records hist&ograve;rics en autoritzacions de vendes d&rsquo;armes</strong>, que arriben a la colossal xifra de 40.000 milions &euro;. Les m&eacute;s controvertides d&rsquo;aquestes vendes s&oacute;n les destinades al Proper Orient per un valor de 9.700 milions; al continent afric&agrave; per valor de 1.600 milions. En el cas concret d&rsquo;Espanya l&rsquo;any 2012 es va vendre a Ghana un avi&oacute; de transport de tropes per 27 milions, armes curtes i cartutxos per 2,5 milions; a Egipte, avions de transport de tropes per 50 milions, pistoles i escopetes 103.000 &euro;; a Ar&agrave;bia Saudita 21,3 milions en accessoris d&rsquo;avions militars i 15 milions en munici&oacute; d&rsquo;artilleria; a Bahrein per 21,2 milions de municions per canons i morters; a L&iacute;bia 825.000 &euro; en diversos tipus d&rsquo;armes i municions; a Iran per 730.840 &euro; en armes i municions; i per &uacute;ltim, a L&iacute;ban 627.000 &euro; en escopetes i cartutxos. No cal analitzar cas per cas, per&ograve; es ben sabut que tots aquests pa&iuml;sos viuen una situaci&oacute; interna que contradiu la llei espanyola que regula el comer&ccedil; d&rsquo;armes, b&eacute; per violaci&oacute; dels drets humans, per inestabilitat interna, o perqu&egrave; s&oacute;n susceptibles de facilitar desviacions cap a grups armats.
    </p><p class="article-text">
        Si es vol con&egrave;ixer el drama que representa el comer&ccedil; d'armes i alhora gaudir d'un excel&middot;lent muntatge, cal anar a la Sala Beckett a veure <em><strong>El pes del plom</strong></em>.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Pere Ortega]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/adios-a-las-armas/pes-plom_132_4899374.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 05 May 2014 08:39:50 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/f566e029-d9cd-4540-83c8-61ac1a92169e_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242969" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/f566e029-d9cd-4540-83c8-61ac1a92169e_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242969" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[El Pes del Plom]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/f566e029-d9cd-4540-83c8-61ac1a92169e_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Armas,Barcelona,Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Reírnos de nosotros mismos]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_5113250.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/8ff783ca-e55b-4987-b507-e68905b2984a_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Reírnos de nosotros mismos"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">Cristina Clemente presenta ‘Consell familiar’, una historia muy bien trenzada y resuelta con ingenio que refleja en el microcosmos familiar las miserias y la hipocresía de la política.</p><p class="subtitle">Una familia que se rige ridículamente por un sistema parlamentario hasta el extremo nos pone ante las narices lo que ocurre en el país.</p><p class="subtitle">La obra, divertida e inteligente, es fruto del proyecto 'En aresidencia', que ha incorporado estudiantes de ESO en el proceso de creación. En la Beckett hasta el 4 de enero.</p></div><p class="article-text">
        Me gusta el teatro cercano, sincero, donde pueda reconocer mi vecino (a m&iacute; mismo nunca, por favor...!), con personajes que hacen lo que podr&iacute;a hacer yo, con las mismas cosas que puedo tener yo a mi alrededor, en la ciudad donde pueda vivir yo. Todo esto lo tiene <em>Consell familiar</em> . Pero hay mucho m&aacute;s . La obra escrita por Cristina Clemente con &ldquo;asesoramiento&rdquo; de ni&ntilde;os de segundo de ESO del instituto Pr&iacute;ncipe de Girona (a trav&eacute;s del proyecto En Residencia, que organizan anualmente el Instituto de Cultura del Ayuntamiento de Barcelona el Consorcio de Educaci&oacute;n de Barcelona) y dirigida por Jordi Casanovas, nos hace pensar en lo macro desde lo micro. Y, a trav&eacute;s de las vivencias de una familia de clase media-baja, nos daremos cuenta de que estamos asistiendo a lo que sucede en las altas esferas parlamentarias del pa&iacute;s, como quien dice...
    </p><p class="article-text">
        Todo transcurre en una casa humilde llena de detalles de casa humilde: paredes forradas con papel (no pintado, pero papel), un suelo de baldosas, un sof&aacute; con dos cojines de lana redondos y de colores, platos colgados de las paredes... Los personajes, igual de humildes: por un lado est&aacute;n los padres, v&iacute;ctimas de una educaci&oacute;n estricta y machista que no quieren para sus hijos. Por el otro, el hijo, Roc, y la hija, Aina, que se lo encuentran todo hecho en la vida (&ldquo;ahora quiero una bater&iacute;a porque soy m&uacute;sico de rock&rdquo;, &ldquo;ahora no, ahora soy un Dal&iacute; sin pinceles...&rdquo;), y el novio de Aina, Mark ( un <em>erasmus</em>, no por casualidad alem&aacute;n): elementos de una generaci&oacute;n que no ha tenido que luchar por nada, v&iacute;ctima de la sobreprotecci&oacute;n en una sociedad donde, como dice el irector, Jordi Casanovas , el capitalismo ha hecho del confort un fin, no una opci&oacute;n.
    </p><p class="article-text">
        El conflicto generacional est&aacute; servido desde el minuto cero y, poco a poco, nos vamos dando cuenta de que todo nos suena. Pero no nos suena de nuestras familias, de nuestro d&iacute;a a d&iacute;a. Para nada. &iexcl;No existe una casa que funcione como la de esta familia enfermizamente burocratizada! Resulta que lo que nos la hace cercana es el que nos rodea, lo que leemos cada d&iacute;a en los peri&oacute;dicos, lo que se critica en las tertulias en los bares, lo que pasa en el Parlamento, los hilos que manejan nuestra vida como sociedad. La obra de Clemente es una cr&iacute;tica feroz a la manera de hacer pol&iacute;tica de todas las generaciones que hay entre el tardofranquismo y el postmandelismo (para llegar a la generaci&oacute;n m&aacute;s joven, para entendernos).
    </p><p class="article-text">
        Entre acertados cambios de escena casi circenses, al ritmo de m&uacute;sica z&iacute;ngara, muy felliniana, tambi&eacute;n, las cosas van cambiando en la casa. Es necesario un cambio de gobierno. M&aacute;s a&uacute;n, un cambio de sistema. Hace falta &ldquo;sentido com&uacute;n&rdquo;, como reza el lema electoral de Aina. Porque lo que hacen los m&aacute;ximos exponentes del bipartidismo familiar no es m&aacute;s que acusarse e insultarse; porque apelan a leyes imposibles como la <em>47 barra 1986</em>; porque la corrupci&oacute;n ha penetrado por las grietas de la casa; porque surgen brotes xen&oacute;fobos... &iexcl;Hay que convocar elecciones anticipadas! Despu&eacute;s de una argucia legal amparada en la constituci&oacute;n familiar, entrar&aacute; aire fresco en el gobierno. Y ser&aacute; necesario que los ciudadanos sepan comportarse de acuerdo con el nuevo sistema... No voy m&aacute;s all&aacute; para no descubrir un final genial con toda la iron&iacute;a y la mala leche del mundo...
    </p><p class="article-text">
        La obra tiene el m&eacute;rito de dibujar un retrato social rabiosamente actual con un ritmo fren&eacute;tico, con personajes entra&ntilde;ables (cada uno a su manera) dentro de una familia alocada. Todo es expresamente exagerado. Hijos que asumen que para pedir cualquier cosa deben presentar una instancia; que no pueden hacer m&aacute;s que quejarse por los recortes en el ocio (&iquest;nos suena... ?); un padre (ahora en el poder) que debe cuadrar las partidas anuales en beneficio de todos y que deber&aacute; dimitir convirti&eacute;ndose (l&oacute;gicamente) en presidente en funciones; un extra&ntilde;o que alucina pero que quedar&aacute; abducido por el sistema y mimetizado hasta el punto de convertirse en ciudadano de pleno derecho... Todo esto hace re&iacute;r. Hace re&iacute;r mucho. Y hace que pensemos y reflexionemos sobre lo que est&aacute; pasando, carcaje&aacute;ndonos de nosotros mismos.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_5113250.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 16 Dec 2013 22:37:53 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/8ff783ca-e55b-4987-b507-e68905b2984a_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="243037" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/8ff783ca-e55b-4987-b507-e68905b2984a_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="243037" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Reírnos de nosotros mismos]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/8ff783ca-e55b-4987-b507-e68905b2984a_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Riure de nosaltres mateixos]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_5113256.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/8ff783ca-e55b-4987-b507-e68905b2984a_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Riure de nosaltres mateixos"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">Cristina Clemente presenta 'Consell familiar', una història molt ben trenada i resolta amb enginy que reflecteix en el microcosmos d’una família les misèries i la hipocresia de la política.</p><p class="subtitle">Una família que es regeix ridículament per un sistema parlamentari fins a l’extrem ens posa davant els nassos el que passa al país.</p><p class="subtitle">L’obra, divertida i intel.ligent, és fruit del projecte ‘En residència’, que ha incorporat estudiants d’ESO en el procés de creació. A la Beckett, fins el 4 de gener.</p></div><p class="article-text">
        M&rsquo;agrada el teatre proper, sincer, on pugui recon&egrave;ixer el meu ve&iacute; (a mi mateix mai, per favor...!), amb personatges que fan el que podria fer jo, amb les mateixes coses que puc tenir jo al meu voltant, en la ciutat on pugui viure jo. Tot aix&ograve; ho t&eacute; <em>Consell familiar</em>. Per&ograve; hi ha molt m&eacute;s. L&rsquo;obra escrita per Cristina Clemente amb &ldquo;assessorament&rdquo; de nens de segon d&rsquo;ESO de l&rsquo;institut Pr&iacute;ncep de Girona (a trav&eacute;s del projecte En Resid&egrave;ncia, que organitzen anualment l&rsquo;Institut de Cultura de l&rsquo;Ajuntament de Barcelona el Consorci d&rsquo;Educaci&oacute; de Barcelona) i dirigida per Jordi Casanovas, ens fa pensar en lo macro des de lo micro. I, a trav&eacute;s de les viv&egrave;ncies d&rsquo;una fam&iacute;lia de classe mitjana-baixa, ens adonarem que estem assistint a all&ograve; que passa a les altes esferes parlament&agrave;ries del pa&iacute;s, com qui diu...
    </p><p class="article-text">
        Tot transcorre en una casa humil farcida de detalls de casa humil: parets folrades amb paper (no pintat, per&ograve; paper), un terra de rajoles, un sof&agrave; amb dos coixins de llana rodons i de colors, plats penjats de les parets... Els personatges, igual d&rsquo;humils: per una banda hi ha els pares, v&iacute;ctimes d&rsquo;una educaci&oacute; estricta i masclista que no volen per als seus fills. Per l&rsquo;altra, el fill, en Roc, i la filla, l&rsquo;Aina, que s&rsquo;ho troben tot fet en la vida (&ldquo;ara vull una bateria perqu&egrave; s&oacute;c m&uacute;sic de rock&rdquo;; &ldquo;ara no, ara s&oacute;c un Dal&iacute; sense pinzells...&rdquo;), i el xicot de l&rsquo;Aina, el Mark (un <em>erasmus</em>, no per cas alemany): elements d&rsquo;una generaci&oacute; que no ha hagut de lluitar per res, v&iacute;ctima de la sobreprotecci&oacute; en una societat on, com diu el director, Jordi Casanovas, el capitalisme ha fet del confort un fi, no una opci&oacute;.
    </p><p class="article-text">
        El conflicte generacional est&agrave; servit des del minut zero, per&ograve; a poc a poc, ens adonem de que tot ens sona. Per&ograve; no ens sona de les nostres fam&iacute;lies, del nostre dia a dia. En cap cas. No existeix una casa que funcioni com la d&rsquo;aquesta fam&iacute;lia extremadament burocratitzada! Resulta que el que se&rsquo;ns fa proper &eacute;s el que ens envolta, el que llegim cada dia als diaris, el que es critica en les tert&uacute;lies als bars, el que passa en elParlament, els fils que maneguen la nostra vida com a societat. L&rsquo;obra de Clemente &eacute;s una cr&iacute;tica ferotge a la manera de fer pol&iacute;tica de totes les generacions que hi ha entre el tardfranquisme i el postmandelisme (per arribar a la generaci&oacute; m&eacute;s jove, per entendre&rsquo;ns).
    </p><p class="article-text">
        Entre canvis d&rsquo;escena gaireb&eacute; circencs, al ritme de m&uacute;sica z&iacute;ngara, molt felliniana, tamb&eacute;, les coses van canviant a la casa. Cal un canvi de govern. M&eacute;s encara, un canvi de sistema. Cal &ldquo;sentit com&uacute;&rdquo;, que diu el lema electoral de l&rsquo;Aina. Perqu&egrave; els m&agrave;xims exponents del bipartidisme familiar no fan m&eacute;s que acusar-se i insultar-se; perqu&egrave; s&rsquo;apel&middot;la a lleis impossibles, com la <em>47 barra 1986</em>; perqu&egrave; la corrupci&oacute; ha penetrat per les esquerdes de la casa; perqu&egrave; sorgeixen brots xen&ograve;fobs... Calen eleccions anticipades!!! Despr&eacute;s d&rsquo;una arg&uacute;cia legal emparada en la constituci&oacute; familiar, entrar&agrave; aire fresc en el govern. I caldr&agrave; que els ciutadans s&agrave;piguen comportar-se d&rsquo;acord amb el nou sistema... No vaig m&eacute;s enll&agrave; per no descobrir un final genial amb tota la ironia i la mala llet del m&oacute;n...
    </p><p class="article-text">
        L&rsquo;obra t&eacute; el m&egrave;rit de dibuixar un retrat social rabiosament actual amb un ritme fren&egrave;tic, amb personatges entranyables (cadasc&uacute; a la seva manera) dins d&rsquo;una fam&iacute;lia esbojarrada. Tot &eacute;s expressament exagerat. Fills que assumeixen que per demanar qualsevol cosa han de presentar una inst&agrave;ncia, que no pot fer res m&eacute;s que queixar-se per les retallades en l&rsquo;oci (ens sona...?), un pare (ara al poder) que ha de quadrar les partides anuals en benefici de tots i que haur&agrave; de dimitir convertint-se (l&ograve;gicament) en president en funcions, un estrany que al&middot;lucina per&ograve; que quedar&agrave; abdu&iuml;t pel sistema, mimetitzat fins al punt d&rsquo;esdevenir ciutad&agrave; de ple dret... Tot plegat fa riure. Fa riure molt. I fa que pensem i reflexionem en tot el qu&egrave; est&agrave; passant, rient a gust de nosaltres mateixos.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_5113256.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 16 Dec 2013 22:33:25 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/8ff783ca-e55b-4987-b507-e68905b2984a_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="243037" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/8ff783ca-e55b-4987-b507-e68905b2984a_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="243037" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Riure de nosaltres mateixos]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/8ff783ca-e55b-4987-b507-e68905b2984a_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[¿Quién maneja los hilos del mundo?]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_5739497.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/098a37ac-d2c7-4e0d-8fc0-f95b0e28bb41_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="¿Quién maneja los hilos del mundo?"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">La Beckett apuesta en el Grec por ‘George Kaplan', una comedia dirigida por Toni Casares sobre las relaciones entre el poder y la ficción, en cartel hasta el 28 de julio.</p><p class="subtitle">Una obra que plantea preguntas: ¿la ficción condiciona la forma de ver el mundo? ¿Qué tipo de ficción debería construir el poder para conducir las masas?</p><p class="subtitle">Tres historias aparentemente desligadas entre sí con un elemento enigmático: la figura de George Kaplan, en honor al personaje (no-personaje) de Hitchcock.</p></div><p class="article-text">
        George Kaplan es un personaje de la pel&iacute;cula de Hitchcock <em>Con la muerte en los talones</em>. Mejor dicho, Kaplan es un no-personaje, dado que es una identidad inexistente, creada por la CIA para atrapar otra persona. Es un fantasma que, aunque lo recordamos con la cara de Cary Grant, es ficticio, incluso dentro de la ficci&oacute;n. El dramaturgo franc&eacute;s Fr&eacute;d&eacute;ric Sonntag se reconoce fascinado por este mito del cine: &ldquo;&iquest;Por qu&eacute; me fascina?&rdquo; Se pregunta. &ldquo;Porque es como el teatro mismo&rdquo;, se contesta.
    </p><p class="article-text">
        La obra que ha tejido alrededor de alguien que no es nadie (y que es todo el mundo, a la vez) pretende desnudar las mentiras que la ficci&oacute;n nos hace creer hasta el punto de convertirlas en reales y, as&iacute;, manipular nuestras vidas. La ficci&oacute;n se presenta como una especie de poder que, siempre que sea utilizado convenientemente, ser&aacute; absoluto. Y, como tal, los que est&aacute;n en el poder, quieren tenerla bajo su control: &ldquo;&iquest;Qu&eacute; tipo de ficci&oacute;n deber&iacute;amos hacer consumir a las masas para que vayan por el camino que nos conviene?&rdquo;
    </p><p class="article-text">
        La representaci&oacute;n tiene tres historias aparentemente inconexas. Por un lado, un grupo de j&oacute;venes inconformistas, alternativos, radicales, se re&uacute;ne en la mas&iacute;a del padre de uno de ellos (ejem...) para redactar un manifiesto en contra del sistema cultural y medi&aacute;tico. Por otra, un grupo de prestigiosos guionistas trabaja en un encargo en el que han de dar respuestas al hundimiento del sistema de valores occidental. Por otra, una especie de Club Bilderberg, que todo lo controla, estudia urgentemente c&oacute;mo hacer frente a una amenaza contra el sistema. Estos tres actos, sin embargo, est&aacute;n poderosamente ligados a trav&eacute;s de ecos, de interferencias, de im&aacute;genes, de espejos, de caf&eacute;s o cervezas, de gestos, de pistas, de ilusiones pel&iacute;culeras, incluso de gallinas... y, sobre todo, est&aacute;n ligados por un nombre, el de George Kaplan, claro.
    </p><p class="article-text">
        Cinco actores dan vida a los personajes de cada historia. Los inconformistas e indignados de la primera parte se transforman en una reuni&oacute;n de pijos con tufillo hollywodiense en la segunda y, en la &uacute;ltima, en maduros y seguros de s&iacute; mismos miembros del aparato pol&iacute;tico, financiero, econ&oacute;mico, del poder en la sombra... La interpretaci&oacute;n de los cinco es muy cre&iacute;ble. Nos creemos a los chicos que quieren actuar contra el sistema desde la base, una base plagada de obst&aacute;culos que la mantendr&aacute;n en un inmovilismo total (&iquest;estar&aacute; la revoluci&oacute;n controlada tambi&eacute;n por el sistema?) a todos los niveles, que no tienen nombre (todos son George) ni rostro (aunque se presentan con caretas diversas: Artur Mas, una gallina, El Zorro...). Nos creemos a los guionistas que se creen que controlan el mundo (&iquest;tendr&aacute;n raz&oacute;n...?) y buscan la manera de justificar, en la ficci&oacute;n, una declaraci&oacute;n de guerra (...o ser&aacute;n ellos los que son controlados?). Nos creemos a los veteranos, distinguidos, infalibles hombres y mujeres del poder, incluso cuando detectan una gallina (&iexcl;ay... la gallina!) entre los posibles sospechosos de ser George Kaplan... y m&aacute;s todav&iacute;a cuando se preguntan qu&eacute; uso har&aacute;n de esa amenaza invisible.
    </p><p class="article-text">
        Nos suena. Todo ello nos suena mucho todo. Dir&iacute;a que nos rodea, que cada vez o&iacute;mos m&aacute;s hablar de conspiraciones, que los juegos de esp&iacute;as ya han pasado de las pantallas a las portadas de los peri&oacute;dicos (locales e internacionales). Quiz&aacute;s es que alguien, all&aacute; arriba (y no precisamente a los cielos) ha conseguido coger los hilos de la ficci&oacute;n y nos est&aacute; haciendo convencer de que m&aacute;s le conviene.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_5739497.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Tue, 09 Jul 2013 14:12:07 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/098a37ac-d2c7-4e0d-8fc0-f95b0e28bb41_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="243100" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/098a37ac-d2c7-4e0d-8fc0-f95b0e28bb41_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="243100" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[¿Quién maneja los hilos del mundo?]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/098a37ac-d2c7-4e0d-8fc0-f95b0e28bb41_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Qui manega els fils del món?]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_5739491.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/098a37ac-d2c7-4e0d-8fc0-f95b0e28bb41_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Qui manega els fils del món?"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">La Beckett aposta en el Grec per ‘George Kaplan’, una comèdia dirigida per Toni Casares sobre les relacions entre el poder i la ficció en cartell fins el 28 de juliol.</p><p class="subtitle">Una obra que planteja preguntes: la ficció condiciona la forma de veure el món? Quin tipus de ficció hauria de construir el poder per a conduir les masses?</p><p class="subtitle">Tres històries aparentment deslligades entre si amb un element enigmàtic: la figura de George Kaplan, en honor al personatge (no-personatge) de Hitchcock.</p></div><p class="article-text">
        George Kaplan &eacute;s un personatge de la pel.l&iacute;cula de Hitchcock <em>Perseguit per la mort</em> (<em>Con la muerte en los talones</em>, en castell&agrave;). M&eacute;s ben dit, Kaplan &eacute;s un no-personatge, donat que &eacute;s una identitat inexistent, creada per la  CIA per atrapar una altra persona. &Eacute;s un fantasma que, tot i que el recordem amb la cara de Cary Grant, &eacute;s fictici, incl&uacute;s dins de la ficci&oacute;. El dramaturg franc&egrave;s Fr&eacute;d&eacute;ric Sonntag es reconeix fascinat per aquest mite del cinema: &ldquo;Per qu&egrave; em fascina?&rdquo; es pregunta. &ldquo;Perqu&egrave; &eacute;s com el teatre mateix&rdquo;, es contesta.
    </p><p class="article-text">
        L&rsquo;obra que ha teixit al voltant d&rsquo;alg&uacute; que no &eacute;s ning&uacute; (i qu&egrave; &eacute;s tothom, a l&rsquo;hora) pret&eacute;n despullar les mentides que la ficci&oacute; ens fa creure fins al punt de convertir-les en reals i, aix&iacute;, manipular les nostres vides. La ficci&oacute; es presenta com una mena de poder que, sempre que sigui utilitzat convenientment, &eacute;s absolut. I, com a tal, els que estan en el poder, volen tenir-la sota el seu control: &ldquo;Quin tipus de ficci&oacute; haur&iacute;em de fer consumir a les masses per a que vagin pel cam&iacute; que ens conv&eacute;?&rdquo;
    </p><p class="article-text">
        La representaci&oacute; t&eacute; tres hist&ograve;ries aparentment inconnexes. Per una banda, un grup de joves inconformistes, alternatius, radicals, es reuneix en la masia del pare d&rsquo;un d&rsquo;ells (ehem...) per redactar un manifest en contra del sistema cultural i medi&agrave;tic. Per una altra, un grup de prestigiosos guionistes treballa en un enc&agrave;rrec en el qual han de donar respostes a l&rsquo;esfondrament del sistema de valors occidental. Per una altra, encara, una mena de Club Bilderberg, que tot ho controla, estudia urgentment com fer front a una amena&ccedil;a contra el sistema. Aquests tres actes, per&ograve;, estan poderosament lligats a trav&eacute;s d&rsquo;ecos, d&rsquo;interfer&egrave;ncies, d&rsquo;imatges, de miralls, de caf&egrave;s o cerveses, de gestos, de pistes, de il.lusions pel.liculeres, fins i tot de gallines... i, sobretot, estan lligats per un nom, el de Georges Kaplan, esclar.
    </p><p class="article-text">
        Cinc actors donen vida als personatges de cada hist&ograve;ria. Els inconformistes i indignats de la primera part es transformen en una reuni&oacute; de &lsquo;pijos&rsquo; amb tufillo hollywodenc en la segona part i, en la darrera, en madurs i segurs de si mateixos membres de l&rsquo;aparell pol&iacute;tic, financer, econ&ograve;mic, del poder en l&rsquo;ombra... La interpretaci&oacute; dels cinc &eacute;s molt cre&iuml;ble. Ens creiem els nois que volen actuar contra el sistema des de la base, una base plagada d&rsquo;obstacles que la mantindran en un immobilisme total (estar&agrave; la revoluci&oacute; controlada tamb&eacute; pel sistema?) a tots els nivells, que no tenen nom (tots s&oacute;n George) ni rostre (encara que es presenten amb caretes diverses: Artur Mas, una gallina, El zorro...). Ens creiem els guionistes que es creuen que controlen el m&oacute;n (tindran ra&oacute;...?)  i busquen la manera de justificar, en la ficci&oacute;, una declaraci&oacute; de guerra (...o s&oacute;n ells els qui s&oacute;n controlats?). Ens creiem els veterans, distingits, infal.libles homes i dones del poder, fins i tot quan detecten una gallina (ai... la gallina!) entre els possibles sospitosos de ser George Kaplan... i m&eacute;s, encara, quan es pregunten quin &uacute;s han de fer d&rsquo;aquesta amena&ccedil;a invisible.
    </p><p class="article-text">
        Ens sona. Tot plegat ens sona molt tot. Diria que ens envolta, que cada cop sentim m&eacute;s a parlar de conspiracions, que els jocs d&rsquo;espies ja han passat de les pantalles a les portades dels diaris (locals i internacionals). Potser &eacute;s que alg&uacute;, all&agrave; dalt (i no precisament als cels) ha aconseguit agafar els fils de la ficci&oacute; i ens est&agrave; fent conv&egrave;ncer del que m&eacute;s li conv&eacute;.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_5739491.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Tue, 09 Jul 2013 14:09:27 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/098a37ac-d2c7-4e0d-8fc0-f95b0e28bb41_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="243100" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/098a37ac-d2c7-4e0d-8fc0-f95b0e28bb41_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="243100" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Qui manega els fils del món?]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/098a37ac-d2c7-4e0d-8fc0-f95b0e28bb41_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El orden establecido]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_5699782.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/afb4640d-1c27-46c5-a86d-be38ed47e164_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="El orden establecido"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">La  Beckett presenta ‘Dimecres’, 21 historias de amor reales y punzantes como la vida misma, historias de fracasos, ilusiones, anhelos…</p><p class="subtitle">Las 21 historias siguen un orden aleatorio en cada representación, pero se mantiene en todo momento la idea narrativa del texto.</p><p class="subtitle">El gobierno del PP en Baleares ha puesto palos en las ruedas para el estreno de esta obra de la menorquina Aina Tur: "Prefieren llevar obras de la  Gran Vía de Madrid", dice ella.</p></div><p class="article-text">
        Un chico (un hombre: tiene treinta y pocos a&ntilde;os...) y &ldquo;21 mujeres, de unos treinta a&ntilde;os aproximadamente, todas con el mismo rostro&rdquo;. Juntos, viven, recuerdan, anhelan o simplemente imaginan 20 historias de amor (al menos, 20 relaciones sentimentales), que confluir&aacute;n irremediablemente en una &uacute;ltima que no debemos desvelar. Una de las gracias de la obra es que una pelotita atraviesa la platea por una tuber&iacute;a met&aacute;lica (y ruidosa, quiz&aacute;s demasiado) para caer en un laberinto de madera y decidir cu&aacute;l de las escenas se representar&aacute; a continuaci&oacute;n. Es decir: el orden de los factores no altera el producto. No en el amor, que es de lo que trata la obra.
    </p><p class="article-text">
        Despu&eacute;s de todo, como dice Daniela De Vecchi, directora del montaje, &ldquo;la vida pasa por azar&rdquo;. Aqu&iacute; se nos presenta a un escritor y sus circunstancias: laborales, sociales, sentimentales. Sus luchas a menudo incomprendidas (&ldquo;&iquest;Por qu&eacute; no te haces cartero?&rdquo;, le preguntar&aacute; una de las 21 chicas con la misma cara), o admiradas, o aburridas: tener que volver a casa de sus padres; no terminar su novela ; no soportar las man&iacute;as de la chica... Problemas pr&oacute;ximos, cada vez reconocibles por m&aacute;s gente en esta &eacute;poca. Un aut&eacute;ntico retrato de una generaci&oacute;n que, de cerca o de algo m&aacute;s lejos, conoce el fracaso o, como m&iacute;nimo, el miedo al fracaso.
    </p><p class="article-text">
        Pau, el protagonista, act&uacute;a siempre bajo la influencia de muchos factores: la sociedad, su carrera profesional como escritor, su pareja (por supuesto!), el lugar donde vive (una Menorca &iacute;ntima, de los menorquines, lejos de la pasarela . la tur&iacute;stica balear, o el caos de Barcelona...). Como todo el mundo, ni m&aacute;s ni menos. Una conducta que nos lleva, siempre, a caer en los mismos errores, que se van repitiendo inexorablemente. Esta tem&aacute;tica c&iacute;clica, esta sucesi&oacute;n de patrones de comportamiento, muy bien resuelta sobre el escenario con &aacute;giles repeticiones de texto, como breves escenas casi &ldquo;capic&uacute;as&rdquo; (igual que el nombre de la compa&ntilde;&iacute;a, LAminimAL) permite el juego del efecto 'randomness' , que dota a cada escena de entidad propia, sin salir de la rutina de las relaciones que tormentan, aburren o enamoran Pau.
    </p><p class="article-text">
        La obra, una coproducci&oacute;n de LAminimAL con la Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramaturgia (en cartel hasta el 16 de junio), exige mucho a los dos int&eacute;rpretes, Xesco Pint&oacute; y Anna Berenguer, que resuelven perfectamente el reto de ir alterando las escenas en funci&oacute;n del capricho de la bolita. &ldquo;De hecho, en cada sesi&oacute;n asistimos a una obra diferente en el sentido de que los actores deben tener presente, a la hora de interpretar, qu&eacute; ha pasado en las escenas anteriores&rdquo;, dice Aina Tur, admirada del trabajo de la directora y los actores.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Conflicto pol&iacute;tico </strong>
    </p><p class="article-text">
        Sorprende a&uacute;n m&aacute;s, una vez vista la obra (escrita en 2009), que encuentre tantas dificultades para estrenarse en Menorca, de donde es la autora. &ldquo;Se ten&iacute;a que haber estrenado dos veces&rdquo;, dice ella. &ldquo;Primero en un festival que, una semana antes, se suspendi&oacute; sin m&aacute;s explicaciones [recuerda el Festival Shakespeare de Matar&oacute;, que se abort&oacute; hace dos a&ntilde;os por decisi&oacute;n institucional unilateral]. La segunda vez estaba programada coproducida por Temporada Alta, en noviembre, pero en abril entr&oacute; el PP en el gobierno y dos meses despu&eacute;s dijo que de ninguna manera se representar&iacute;a&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        No sabemos si Tur est&aacute; m&aacute;s indignada que perpleja. Si le da m&aacute;s rabia o m&aacute;s pena o m&aacute;s verg&uuml;enza que los nuevos programadores del Teatre Principal de Ma&oacute; (el teatro de &oacute;pera m&aacute;s antiguo de Europa), olviden la creaci&oacute;n local para dar cabida, sistem&aacute;ticamente, dice, a los espect&aacute;culos que se estrenan en la  Gran V&iacute;a de Madrid (&ldquo;con todos los respetos, eh?&rdquo;). &ldquo;Me dicen que paciencia, que hacia el 2014 la cosa ir&aacute; mejor&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        Pero &iquest;qu&eacute; tiene la obra, que pueda ofender al Partido Popular? Un comentario de una de las chicas sobre su miedo a tragar cuatro a&ntilde;os m&aacute;s de Aznar no puede ser suficiente... &ldquo;Sinceramente, creo que hay tres puntos clave: est&aacute; escrita en catal&aacute;n [con alg&uacute;n personaje que-sin complejos - habla castellano], est&aacute; ambientada en un contexto muy diferente del PP y no interesa apoyar la producci&oacute;n local&rdquo;. Considera que es una cuesti&oacute;n de prioridades pol&iacute;ticas, que ven el teatro &uacute;nica y exclusivamente como entretenimiento: &ldquo;Ellos piensan: 'vamos a re&iacute;r en castellano lo que hacen en la Gran V&iacute;a de Madrid, que se muy entretenido&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        Definitivamente, lo que siente la autora ante esta situaci&oacute;n, m&aacute;s que rabia, pena o verg&uuml;enza es indignaci&oacute;n.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_5699782.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 03 Jun 2013 09:37:01 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/afb4640d-1c27-46c5-a86d-be38ed47e164_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242982" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/afb4640d-1c27-46c5-a86d-be38ed47e164_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242982" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[El orden establecido]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/afb4640d-1c27-46c5-a86d-be38ed47e164_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[L’ordre establert]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_5699775.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/afb4640d-1c27-46c5-a86d-be38ed47e164_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="L’ordre establert"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">La Beckett presenta ‘Dimecres’, 21 històries d’amor reals i punyents com la vida mateixa, històries de fracassos, il.lusions, anhels…</p><p class="subtitle">Les 21 històries segueixen un ordre aleatori en cada representació, però es manté en tot moment la idea narrativa del text.</p><p class="subtitle">El govern del PP a les Balears ha posat pals a les rodes per a l’estrena d’aquesta obra de la menorquina Aina Tur: “Prefereixen portar obres de la Gran Via de Madrid”, diu ella.</p></div><p class="article-text">
        Un noi (un home: t&eacute; trenta i pocs anys&hellip;) i &ldquo;21 dones, d&rsquo;uns trenta anys aproximadament, totes amb el mateix rostre&rdquo;. Plegats, viuen, recorden, anhelen o simplement s&rsquo;imaginen 20 hist&ograve;ries d&rsquo;amor (si m&eacute;s no, 20 relacions sentimentals), que confluiran irremeiablement en una darrera que no hem de desvetllar. Una de les gr&agrave;cies de l&rsquo;obra &eacute;s que una piloteta travessa la platea per una canonada met&agrave;l.lica (i sorollosa, potser massa) per caure en un laberint de fusta decideix quina de les escenes es representar&agrave; a continuaci&oacute;. &Eacute;s a dir: l&rsquo;ordre dels factors no altera el producte. No en l&rsquo;amor, que &eacute;s del que tracta l&rsquo;obra.
    </p><p class="article-text">
        Despr&eacute;s de tot, com diu Daniela De Vecchi, directora del muntatge, &ldquo;la vida passa per atzar&rdquo;. Aqu&iacute; se&rsquo;ns presenta a un escriptor i les seves circumst&agrave;ncies: laborals, socials, sentimentals. Les seves lluites sovint incompreses (&ldquo;Per qu&egrave; no et fas carter?&rdquo;, li preguntar&agrave; una de les 21 noies amb la mateixa cara), o admirades, o avorrides: haver de tornar a casa dels pares; no acabar la seva novel.la; no suportar les manies de la noia&hellip; Problemes propers, cada cop reconeixibles per m&eacute;s gent en aquesta &egrave;poca. Un aut&egrave;ntic retrat d&rsquo;una generaci&oacute; que, de prop o d&rsquo;una mica m&eacute;s lluny, coneix el frac&agrave;s o, com a minim, la por al frac&agrave;s.
    </p><p class="article-text">
        Pau, el protagonista, actua sempre sota la influ&egrave;ncia de molts factors: la societat, la seva carrera professional com a escriptor, la seva parella (per descomptat!), el lloc on viu (una Menorca &iacute;ntima, dels menorquins, lluny de la pasarel.la tur&iacute;stica balear; o el caos de Barcelona&hellip;). Com tothom, ni m&eacute;s ni menys. Una conducta que ens porta, sempre, a caure en els mateixos errors, que es van repetint inexorablement. Aquesta tem&agrave;tica c&iacute;clica, aquesta successi&oacute; de patrons de comportament, molt ben resolta en escena amb &agrave;gils repeticions de text, com breus escenes gaireb&eacute; &ldquo;capicues&rdquo; (igual que el nom de la companyia, LAminimAL) permet el joc de l&rsquo;efecte &lsquo;randomness&rsquo;, que dota cada escena d&rsquo;entitat pr&ograve;pia, sense sortir de la rutina de les relacions que tormenten, avorreixen o enamoren el Pau.
    </p><p class="article-text">
        L&rsquo;obra, una coproducci&oacute; de LAminimAL amb la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramat&uacute;rgia (en cartell fins al 16 de juny), exigeix molt als dos int&eacute;rprets, Xesco Pint&oacute; i Anna Berenguer, que se&rsquo;n surten perfectament del repte d&rsquo;anar alterant les escenes en funci&oacute; del capritx de la boleta. &ldquo;De fet, en cada sessi&oacute; assistim a una obra diferent en el sentit que els actors han de tenir present, a l&rsquo;hora d&rsquo;interpretar, qu&egrave; ha passat en les escenes anteriors&rdquo;, diu, admirada de la feina de la directora i dels actors, Aina Tur.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Conflicte pol&iacute;tic</strong>
    </p><p class="article-text">
        Sobta encara m&eacute;s, un cop vista l&rsquo;obra (escrita el 2009), que trobi tantes dificultats per estrenar-se a Menorca, d&rsquo;on &eacute;s l&rsquo;autora. &ldquo;S&rsquo;havia d&rsquo;haver estrenat dos cops&rdquo;, diu ella. &ldquo;Primer en un festival que, una setmana abans, es va suspendre sense m&eacute;s explicacions [recorda al Festival Shakespeare de Matar&oacute;, que es va avortar fa dos anys per decisi&oacute; institucional unilateral]. La segona vegada estava programada coprodu&iuml;da per Temporada Alta, al novembre, per&ograve; a l&rsquo;abril va entrar el PP al govern i dos mesos despr&eacute;s, van dir que de cap manera es representaria&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        No sabem si Tur est&agrave; m&eacute;s indignada que perplexa. Si li fa m&eacute;s r&agrave;bia o m&eacute;s pena o m&eacute;s vergonya que els nous programadors del Teatre Principal de Ma&oacute; (el teatre d&rsquo;&ograve;pera m&eacute;s antic d&rsquo;Europa), oblidin la creaci&oacute; local per donar cabuda, sistem&agrave;ticament, diu, als espectacles que s&rsquo;estrenen a la   Gran Via de Madrid (&ldquo;amb tots els respectes, eh?&rdquo;). &ldquo;Em diuen que paci&egrave;ncia, que cap al 2014 la cosa anir&agrave; millor&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        Per&ograve; qu&egrave; t&eacute; l&rsquo;obra, que pugui ofendre el Partit Popular? Un comentari d&rsquo;una de les noies sobre la seva por a empassar-se quatre anys m&eacute;s d&rsquo;Aznar no pot ser prou&hellip; &ldquo;Sincerament, crec que hi ha tres punts clau: est&agrave; escrita en catal&agrave; [amb algun personatge que &ndash;sense complexos- parla castell&agrave;], est&agrave; ambientada en un context ben diferent del PP i no interessa donar suport a la producci&oacute; local&rdquo;. Considera que &eacute;s q&uuml;esti&oacute; de prioritats pol&iacute;tiques, que veuen el teatre &uacute;nica i exclusivament com a entreteniment: &ldquo;Ells pensen: &lsquo;vamos a re&iacute;r en castellano lo que hacen en la Gran V&iacute;a de Madrid, que es muy entretenido&rdquo;. Definitivament, el que prova l&rsquo;autora davant d&rsquo;aquesta situaci&oacute;, m&eacute;s que r&agrave;bia, pena o vergonya &eacute;s indignaci&oacute;.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_5699775.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 03 Jun 2013 09:32:57 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/afb4640d-1c27-46c5-a86d-be38ed47e164_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242982" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/afb4640d-1c27-46c5-a86d-be38ed47e164_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242982" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[L’ordre establert]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/afb4640d-1c27-46c5-a86d-be38ed47e164_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Si la realitat és avorrida, ¡canvieu-la!]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_5518531.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/614948ab-047e-44fb-a67c-949c89ad3b17_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Si la realitat és avorrida, ¡canvieu-la!"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">'Quebec-Barcelona', una obra en català i francès subtitulada en les dues llengües, és una comèdia escrita per la catalana Mercè Sarrias, dirigida pel quebequès Philippe Soldevila i interpretada per una parella d'actors catalans i una altra de quebequesos.</p><p class="subtitle">Dos viatges creuats entre les dues ciutats plasmen una realitat propera, quotidiana i... avorrida, ni que sigui en el seu plantejament.</p><p class="subtitle">Es pot veure a la Beckett fins al dia 9 de desembre i ja ha triomfat al Quebec.</p></div><p class="article-text">
        <em>-La realitat &eacute;s molt avorrida.</em>
    </p><p class="article-text">
        <em>-Doncs canvia-la.</em>
    </p><p class="article-text">
        El que pretenen els personatges del <em>Quebec-Barcelona</em> no &eacute;s una altra cosa. Canviar una realitat que, lluny de sofriments exagerats o perills sotjadors, simplement els avorreix (que no &eacute;s poca desgr&agrave;cia). Per aix&ograve;, elles, la catalana Laia (Alma Alonso) i la seva desconeguda i llunyana cosina quebequesa Anne (&Eacute;va Daigle), es van l'una a casa de l'altra. L'amic de Laia, Pau (V&iacute;ctor &Aacute;lvaro) i la parella d'Anne, Jacques (Normand Bissonnette) faran, a la seva manera, d'amfitrions.
    </p><p class="article-text">
        L'obra &eacute;s una coproducci&oacute; de Th&eacute;&acirc;tre Sortie de Secours i de la Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramat&uacute;rgia que es va estrenar al Quebec i va creuar l'Atl&agrave;ntic per passar pel Temporada Alta i, fins al dia 9 de desembre, per la Beckett. &Eacute;s el resultat d'un feli&ccedil; encontre, el d'un quebequ&egrave;s de pares espanyols que s'avergonyeix de no dominar del tot el catal&agrave;, Philippe Soldevila, i una catalana la dramat&uacute;rgia de la qual va aterrar al Quebec ja fa quatre anys. Aquesta trobada ha portat m&uacute;ltiples trobades m&eacute;s: la de dues cultures que, sense ser germanes, tenen moltes coses (no nom&eacute;s reivindicacions) en com&uacute;, la de quatre actors, una parella de quebequesos i una altra de catalans; la de dos idiomes; la de dues maneres d'entendre el teatre que, separades per un oce&agrave;, demostren que s&oacute;n una mateixa manera.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Q&uuml;esti&oacute; de gustos</strong>
    </p><p class="article-text">
        La dist&agrave;ncia ajudar&agrave; els protagonistes a enfrontar-se a unes realitats amargues que amaga la com&egrave;dia. Philippe Soldevila, enamorat declarat de l'obra de la dramaturga Merc&egrave; Sarrias (de la qual ja va dirigir <em>En defensa dels mosquits albins </em>en un intercanvi cultural instigat per la Beckett el 2009), considera que la com&egrave;dia &eacute;s un g&egrave;nere subestimat: &ldquo;I no &eacute;s just: la com&egrave;dia &eacute;s el drama m&eacute;s la seva soluci&oacute;, el riure. Un circ de personatges que no aconsegueixen ser el que se'ls demana que siguin. I ens reconeixem en ells i riem &rdquo;, explica el director quebequ&egrave;s. Aqu&iacute; hi ha la proximitat, la quotidianitat, la senzillesa que ens condueix al riure de veure'ns reflectits en els personatges, uns personatges que agraden.
    </p><p class="article-text">
        Agraden els actors, els quatre. Agrada la hist&ograve;ria, que, malgrat el tr&agrave;fec transoce&agrave;nic i del <em>jet lag</em>, &eacute;s propera, senzilla i entretinguda. Agraden els personatges, les dues viatgeres i els dos ancoratges en les seves respectives realitats. Agrada l&rsquo;escenografia, perfectament combinada en un mateix espai on sempre sabem si estem en el fred canadenc o a la calidesa barcelonina. Agrada que els franc&ograve;fons llegeixin la part catalana sobretitulada i els catalans, la quebequesa; agrada que tota l'obra, per tant, estigui sobretitulada. I d&oacute;na gust veure amb un somriure a la cara una obra que explica coses que ens interessen, ens entretenen i ens enriqueixen.
    </p><figure class="ni-figure">
        
                                            






    <picture class="news-image">
                                    <!--[if IE 9]>
                <video style="display: none;"><![endif]-->
                                                                                                                                        
                                                    <source
                                    media="(max-width: 576px)"
                                    type="image/webp"
                                    srcset="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_50p_0.webp"
                            >
                                                <source
                                media="(max-width: 576px)"
                                type="image/jpg"
                                srcset="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_50p_0.jpg"
                        >
                                                                                                                        
                                                    <source
                                    media="(max-width: 767px)"
                                    type="image/webp"
                                    srcset="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_75p_0.webp"
                            >
                                                <source
                                media="(max-width: 767px)"
                                type="image/jpg"
                                srcset="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_75p_0.jpg"
                        >
                                                                    
                                                    <source
                                    
                                    type="image/webp"
                                    srcset="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_default_0.webp"
                            >
                                                <source
                                
                                type="image/jpg"
                                srcset="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"
                        >
                                    
                <!--[if IE 9]></video><![endif]-->

                <img
                                        src="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"
                    alt=""
                >

            
            </picture>

            
            
            
                </figure><p class="article-text">
        Sarrias destaca la import&agrave;ncia d'elements imaginaris que posen en relleu les pors o les il.lusions de les protagonistes: Laia, professora de nens petits, veu en somni el personatge m&eacute;s conegut del Quebec, el dibuix animat Caillou. Anne somia amb el seu avi, que es va quedar per amor a la desastrada Espanya despr&eacute;s de lluitar amb la brigada Mackenzie Papineau durant la Guerra Civil. Aquest avi rom&agrave;ntic i aquest petit personatge innocent els ajudaran a adonar-se que, com intenten ells, cal canviar la realitat.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Una aventura</strong>
    </p><p class="article-text">
        Tots els implicats coincideixen a dir que la creaci&oacute; de <em>Quebec-Barcelona</em> ha estat una aventura extraordin&agrave;ria. D'alguna manera, els actors han viscut el mateix viatge que les protagonistes. Primer Alma i V&iacute;ctor es van despla&ccedil;ar a Quebec per als assajos i, despr&eacute;s, per a les representacions all&agrave;. &ldquo;Vaig marxar cap all&agrave; amb una criatura de dos mesos, a assajar, i vaig tornar, amb la nena amb sis mesos, per a l'estrena&rdquo;, diu l&rsquo;Alma, remarcant que el projecte valia aix&ograve; i m&eacute;s.
    </p><p class="article-text">
        Les tres reeixides setmanes de representacions a la ciutat quebequesa van coincidir, a m&eacute;s, amb un mili&oacute; i mig de catalans manifestant-se a Barcelona l'11 de setembre. &ldquo;L'obra no &eacute;s pol&iacute;tica per&ograve; tracta de la situaci&oacute; actual&rdquo;, explica V&iacute;ctor &Aacute;lvaro, &ldquo;&eacute;s molt social, per aix&ograve; vam entendre que la gent s'interess&eacute;s tant pel que estava passant a Catalunya&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        Ara s&oacute;n Normand i Eva els que els tornen la visita. Si els actors catalans es queixaven que el franc&egrave;s del Quebec &eacute;s molt particular, els canadencs descobreixen ara el catal&agrave; que han estudiat per xampurrejar el m&iacute;nim en l'obra. &ldquo;L'important &eacute;s tenir els dos idiomes perfectament integrats en el text&rdquo;, diu &Eacute;va Daigle. &ldquo;D'aquesta manera queda reflectida la import&agrave;ncia de la comunicaci&oacute;&rdquo;. Al teatre i en la vida.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_5518531.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Tue, 04 Dec 2012 00:15:00 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/614948ab-047e-44fb-a67c-949c89ad3b17_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="235073" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/614948ab-047e-44fb-a67c-949c89ad3b17_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="235073" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Si la realitat és avorrida, ¡canvieu-la!]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/614948ab-047e-44fb-a67c-949c89ad3b17_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett,Teatre]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Si la realidad es aburrida, ¡cámbiala!]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/teatro-cultura-quebec_132_5518523.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/614948ab-047e-44fb-a67c-949c89ad3b17_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Si la realidad es aburrida, ¡cámbiala!"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">‘Quebec-Barcelona’, una obra en catalán y francés subtitulada en las dos lenguas, es una comedia escrita por la catalana Mercè Sarrias, dirigida por el quebequés Philippe Soldevila e interpretada por una pareja de actores catalanes y otra quebequesa.</p><p class="subtitle">Dos viajes cruzados entre las dos ciudades plasman una realidad cercana, cotidiana y… aburrida, por o menos en su planteamiento.</p><p class="subtitle">Se puede ver en la Beckett hasta el día 9 de diciembre y ya ha triunfado en Québec.</p></div><p class="article-text">
        <em>-La realidad es muy aburrida.</em>
    </p><p class="article-text">
        <em>-Pues c&aacute;mbiala.</em>
    </p><p class="article-text">
        Lo que pretenden los personajes de <em>Quebec-Barcelona</em> no es otra cosa. Cambiar una realidad que, lejos de sufrimientos exagerados o peligros acechantes, simplemente les aburre (que no es poca desgracia). Para ello, ellas, la catalana Laia (Alma Alonso) y su desconocida y lejana prima quebequesa Anne (&Eacute;va Daigle), se van la una a casa de la otra. El amigo de Laia, Pau (V&iacute;ctor &Aacute;lvaro) y la pareja de Anne, Jacques (Normand Bissonnette) har&aacute;n, a su manera, de anfitriones.
    </p><p class="article-text">
        La obra es una coproducci&oacute;n de Th&eacute;&acirc;tre Sortie de Secours y de la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramat&uacute;rgia que se estren&oacute; en Qu&eacute;bec y cruz&oacute; el Atl&aacute;ntico para pasar por el Temporada Alta y, hasta el d&iacute;a 9 de diciembre, por la Beckett. Es el resultado de un feliz encuentro, el de un quebequ&eacute;s de padres espa&ntilde;oles que se averg&uuml;enza de no dominar del todo el catal&aacute;n, Philippe Soldevila, y una catalana cuya dramaturgia aterriz&oacute; en Quebec ya hace cuatro a&ntilde;os. Este encuentro ha tra&iacute;do m&uacute;ltiples encuentros m&aacute;s: el de dos culturas que, sin ser hermanas, tienen muchas cosas (no s&oacute;lo reivindicaciones) en com&uacute;n; el de cuatro actores, una pareja de quebequeses, y otra de catalanes; el de dos idiomas; el de dos maneras de entender el teatro que, separadas por un oc&eacute;ano, demuestran ser una misma manera.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Cuesti&oacute;n de gustos</strong>
    </p><p class="article-text">
        La distancia ayudar&aacute; a los protagonistas a enfrentarse a unas realidades amargas que esconde la comedia. Philippe Soldevila, enamorado declarado de la obra de la dramaturga Merc&egrave; Sarrias (de la que ya dirigi&oacute; <em>En defensa dels mosquits albins</em> en un intercambio cultural instigado por la Beckett en 2009), considera que la comedia es un g&eacute;nero subestimado: &ldquo;Y no es justo: la comedia es el drama m&aacute;s su soluci&oacute;n, la risa. Un circo de personajes que no consiguen ser lo que se les pide que sean. Y nos reconocemos en ellos y nos re&iacute;mos&rdquo;, explica el director quebequ&eacute;s. Ah&iacute; est&aacute; la cercan&iacute;a, la cotidianidad, la sencillez que nos conduce a la risa de vernos reflejados en los personajes, unos personajes que gustan.
    </p><p class="article-text">
        Gustan los actores; los cuatro. Gusta la historia, que, a pesar del trasiego transoce&aacute;nico y del <em>jet lag</em>, es cercana, sencilla y entretenida. Gustan los personajes, las dos viajeras y los dos anclajes en sus respectivas realidades. Gusta la escenograf&iacute;a, perfectamente combinada en un mismo espacio en el que siempre sabemos si estamos en el fr&iacute;o canadiense o en la calidez barcelonesa. Gusta que los franc&oacute;fonos lean la parte catalana sobretitulada y los catalanes, la quebequesa; gusta que toda la obra, por tanto, est&eacute; sobretitulada. Y da gusto ver con una sonrisa en la cara una obra que cuenta cosas que nos interesan, nos entretienen y nos enriquecen.
    </p><figure class="ni-figure">
        
                                            






    <picture class="news-image">
                                    <!--[if IE 9]>
                <video style="display: none;"><![endif]-->
                                                                                                                                        
                                                    <source
                                    media="(max-width: 576px)"
                                    type="image/webp"
                                    srcset="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_50p_0.webp"
                            >
                                                <source
                                media="(max-width: 576px)"
                                type="image/jpg"
                                srcset="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_50p_0.jpg"
                        >
                                                                                                                        
                                                    <source
                                    media="(max-width: 767px)"
                                    type="image/webp"
                                    srcset="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_75p_0.webp"
                            >
                                                <source
                                media="(max-width: 767px)"
                                type="image/jpg"
                                srcset="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_75p_0.jpg"
                        >
                                                                    
                                                    <source
                                    
                                    type="image/webp"
                                    srcset="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_default_0.webp"
                            >
                                                <source
                                
                                type="image/jpg"
                                srcset="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"
                        >
                                    
                <!--[if IE 9]></video><![endif]-->

                <img
                                        src="https://static.eldiario.es/clip/0c032734-4d6e-48f7-bc72-fff84423535a_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"
                    alt=""
                >

            
            </picture>

            
            
            
                </figure><p class="article-text">
        Sarrias destaca la importancia de elementos imaginarios que ponen de relieve los temores o las ilusiones de las protagonistas: Laia, profesora de ni&ntilde;os peque&ntilde;os, ve en sue&ntilde;os al personaje m&aacute;s conocido de Qu&eacute;bec, el dibujo animado Caillou. Anne sue&ntilde;a con su abuelo, que se qued&oacute; por amor en la desastrada Espa&ntilde;a despu&eacute;s de luchar con la brigada Mackenzie Papineau durante la Guerra  Civil. Ese abuelo rom&aacute;ntico y ese personajillo inocente les ayudar&aacute;n a darse cuenta de que, igual que intentan ellos, hay que cambiar la realidad.
    </p><p class="article-text">
        <strong>Una aventura</strong>
    </p><p class="article-text">
        Todos los implicados coinciden en que la creaci&oacute;n de <em>Qu&eacute;bec-Barcelona</em> ha sido una aventura extraordinaria. De alguna manera, los actores han vivido el mismo viaje que las protagonistas. Primero Alma y V&iacute;ctor se desplazaron a Qu&eacute;bec para los ensayos y, despu&eacute;s, para las representaciones all&iacute;. &ldquo;Me li&eacute; la manta a la cabeza y me fui para all&aacute; con una criatura de dos meses, a ensayar, y volv&iacute;, con la ni&ntilde;a con seis meses, para el estreno&rdquo;, dice Alma Alonso, remarcando que el proyecto val&iacute;a eso y m&aacute;s.
    </p><p class="article-text">
        Las tres exitosas semanas de representaciones en la ciudad quebequesa coincidieron, adem&aacute;s, con un mill&oacute;n y medio de catalanes manifest&aacute;ndose en Barcelona el 11 de septiembre. &ldquo;La obra no es pol&iacute;tica, aunque trata de la situaci&oacute;n actual&rdquo;, explica V&iacute;ctor &Aacute;lvaro, &ldquo;no deja de ser muy actual y muy social, por eso entendimos que la gente se interesara tanto por lo que estaba pasando en Catalunya&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        Ahora son Normand y &Eacute;va los que les devuelven la visita. Si los actores catalanes se quejaban de que el franc&eacute;s de Qu&eacute;bec es muy particular, los canadienses descubren ahora el catal&aacute;n que han estudiado para chapurrear lo m&iacute;nimo en la obra. &ldquo;Lo importante es tener los dos idiomas perfectamente integrados en el texto&rdquo;, dice &Eacute;va Daigle. &ldquo;De esta manera queda reflejada la importancia de la comunicaci&oacute;n&rdquo;. En el teatro y en la vida.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/teatro-cultura-quebec_132_5518523.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Tue, 04 Dec 2012 00:05:51 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/614948ab-047e-44fb-a67c-949c89ad3b17_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="235073" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/614948ab-047e-44fb-a67c-949c89ad3b17_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="235073" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Si la realidad es aburrida, ¡cámbiala!]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/614948ab-047e-44fb-a67c-949c89ad3b17_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett,Teatro]]></media:keywords>
    </item>
  </channel>
</rss>
