València, València! T’han sobrevingut molts mals i estàs a punt de perdre’t; si és el teu destí que n’escapes, serà gran meravella per als que et veuen.

Si Déu feu mercé en algun lloc, tingué a bé fer-te’n a tu, que fores sempre noblesa, alegria i solaç on tots els moros folgaven i havien plaer.

I si Déu vol que t’hages de perdre totalment, aquesta vegada serà pels teus grans pecats i atreviments que has tingut amb la teua supèrbia.

Abu-l-Walid

Què té el teu plant que no para de vessar llàgrimes? I el teu cor, que no troba repòs?

És pel patiment al cor per un viatger de muntures que han marxat i que té la casa molt lluny?

O és per la joventut, temps que ha fugit després d’estar prop, desitjos que s’han post?

O és pel temps que ha portat una desgràcia dolorosa, com no se n’ha vist de semblant en cap època?

Un mar de tristeses begué a borbollons; la seua crescuda va commoure el que té al si.

Hi troben tots els cors llarga pena, de foc que no s’apaga.

Ibn Amira

Oh, València! En recordar-te els meus llagrimalls ploren sang en lloc d’aigua.

Quin és el camí per a arribar a uns llocs que ara són camp de batalla dels no àrabs?

A uns turons i unes valls que no es trauen els vestits primaverals ni a l’estiu ni a l’hivern?

Llavors era agradable aturar-se i sestejar allà on es complien tots els desitjos.

Per mon pare! Aquelles escoles alcoràniques en ruïnes, on les campanes han esborrat

la crida a l’oració!

Aquells castells, perduts, ja no il·luminen, i qui cap a ells es dirigeix pren l’albada per vesprada.

Amb ells han desaparegut els coloms que feien sentir el cant i ara repeteixen sense parar

lament i plor.

Ibn al-Abbar

València, si penses en ella i en les seues meravelles, és la més brillant de les ciutats;

la millor prova que en tinc és que la seua bellesa és evident.

Nostre Senyor l’ha revestida d’un brocat de bellesa vorejat de riu i mar.

Ibn al-Zaqqaq

Qualsevol lloc de la terra on haja nascut obliga l’home a estimar-lo mentre visca!

No hi ha una altra terra com aquesta, plena d’almesc, on la brisa ompli els seus odres de perfum.

Coberta de plantes, amb flors que són plata i or a les galtes de la terra.

Aigua com incrustació de Via Làctia amb les vores plenes de flors entrellaçades.

Bella com el millor d’una vida plaent. Lliure com la ufanosa joventut que ha passat.

València és aquell topazi sobre el qual corren, com un riu, totes les perles.

És com una núvia. Déu ha creat la seua bellesa i li ha donat després eterna joventut.

Al-Russafí

A colp de sospirs, el cor han trencat a posta. Déu meu, quin cor trencat!

Heus-me ací com desitjaven els meus enemics: ofegada la veu per la pena.

M’esquinça trobar-me lluny dels meus. Em venç la nostàlgia per la pàtria.

Com plore cases i habitants amb ulls inflats i sang vessada!

Com desitge estúpidament tornar-hi, quan el destí ha canviat i tornar és impossible!

Ibn al-Abbar

La segona missiva ha portat notícies que trenquen els cossos, decreten la mort, encenen el foc de les afliccions i fan abocar aigua als llagrimers: el que ha passat a València, pol d’atracció, capital de terra i mar, el lloc que espera la caravana, seu dels raigs de l’esplendor i la bellesa. [...]

Què llarga aquesta angoixa! No hi ha un cirurgià per a aquesta fractura? Tots els nostres moments han de ser hores d’angoixa? Amic meu! On són els dies passats i les nits que els seguien?

Ibn Amira

Em lleva la son estar enamorat d’una vida passada entre la Russafa i el Pont.

Quin paradís terrenal d’incomparable bellesa, sota el qual corren els rius!

Enyora la gent la primavera? Ací ens troba en primavera a qualsevol època de l’any!

Ibn al-Abbar

On és València i les seues cases, els parrups i els cants dels seus coloms? On són les joies de la Russafa i el Pont, Mislata i Massanassa, les ombres que vessen i els prats brillants de verd? On són els rierols desbordants i els arbres frondosos, els jardins fragants, els paratges delitosos? Quina pena el seu coll despullat dels collars de flors i l’Albufera i el mar despullats de la claror del matí! Què fer? No hi ha forma de canviar-la en haver mudat el temps. Fou, fins que s’allunyà, altra cosa que esplendor de la veritat i afabilitat de la fe?

Ibn al-Abbar