L’ infaust 25 de Juliol (Santiago y cierra España!) es va substanciar el pitjor dels malsons: per segona vegada no fou “possible” l’acord entre Unides Podem i el PSOE  i, si no hi ha un difícil i sembla que poc desitjat acord abans del 23 de setembre, anirem de nou a eleccions en novembre

En el darrer simulacre de debat (ja estava tot el peix venut) fou tal vegada Gabriel Rufián qui millor encertà a reflectir l’ambient que es vivia i el negre esdevenidor. Més o menys va dir que es fixaren els discrepants de la suposada esquerra en la cara de felicitat de la que feien gala els diputats de la dreta: miren com aplaudeixen amb les orelles, digué, per afegir, a continuació, que si el pacte fora de la dreta ja haurien pactat fins i tot els sobresous. L’experiència de Madrid, de Múrcia i probablement de la Comunitat Autònoma de Madrid li dona la raó i demostra que ni tan sols les “condicions” imposades per l’ultradretana Vox són obstacle per a prendre possessió del cortijo. Això si que és una banda i un botí però el cínic de Rivera imputa banda i botí al fracassat pacte.

El desficaci del 25 (o cal dir destarifo?) només es mereix una triple “i”: impresentable, irresponsable i il·lusori. Impresentable perquè els que volíem (i encara volem) un govern raonablement socialdemòcrata que pose fre i mitigue el vandalisme de l’encoratjada dreta (a escala global) ens mereixíem una mica més de visió d’estat i generositat. Irresponsable perquè jugar amb foc en aquest context de retorn de la barbàrie és pura inconsciència. Il·lusori perquè si algun assessor àulic creu que en novembre el PSOE pujarà i Unides Podem s’acabarà d’enfonsar, probablement tinga raó però oblida un petit detall: quasi segur que s’imposa la dreta i haurem fet una gran jugada estratègica. I el tradicional vot de la por igual ja no funciona perquè molts estan (estem) més que decebuts.

Damunt, a l’ínclit Ábalos (que reconeix ara que des d’un principi mai no es va creure l’acord), no se li altera ni un múscul facial quan diu que la desconfiança va fer impossible el govern de coalició, que ara li toca el  torn a la dreta que ha de desbloquejar el tema “per sentit d’estat” i que setembre és un mes complicat per allò de la Diada, la sentència del procés o el Brexit...

Tota excusa val però demanar-li una vegada i una altra al Partit Popular  i a Ciudadanos que actuen per responsabilitat (com quan el PSOE va fer costat estúpidament a Rajoy malgrat el “no es no” de Sanchez) és no sols menysprear als grups que volen sumar (ERC, PNB, Compromis...) sinó ignorar de quin percal estan fets aquests demòcrates exemplars. Casado ha arribat a proposar tornar al bipartidisme clàssic i l’alternança, tot enyorant la Restauració Borbònica de 1874- 1931. Uns demòcrates que es troben la mar de bé en el brou de la corrupció, que accepten (com el PSOE), la imposició de la monarquia per Franco i que, si per ells fora, durien a tota pressa tancs i piolins a Catalunya.

Uns demòcrates que no volen canviar ni una coma d’una Constitució obsoleta. Demanar-los l’abstenció, per responsabilitat, és no entendre res i consagrar el gir dretà, ja aclaparador, del PSOE. Algú en l'ús del seu judici pot pensar que els Lambán, Fernández Vara, Susana Diaz, García Page i tota la plèiade són d’ esquerres? Quin perfil tenen el Comité Federal, bona part dels ministres i, és clar, l’apolític, neutre i influent assessor àulic Ivan Redondo...? Dir que el PSOE a data d’avui té un perfil espanyolista i de centre no hauria de sorprendre ningú. El PP, Ciudadanos i, és clar, Vox han desplaçat a la dreta el discurs (Franco, les odiades i odioses polítiques de gènere, la sagrada unitat d’ Espanya....)  i han condicionat el lèxic i la pràctica política.

Com hem arribat al desacord suïcida? Després de quasi tres mesos s’ha produït en molts poc dies una allau de despropòsits: rebutjar un govern de coalició (perquè no sumava, sabent que a la segona votació la cosa no tindria cap problema) i proposar un nou  invent (govern de col.laboració de perfils líquids). Omplir els media de mentides i mitges veritats, de tu vas dir i jo vaig filtrar, de vetar el líder d'Unides Podemos, de regatejar com en un rastrell recursos i competències; de no acceptar successives baixades d’expectatives d’Unidas Podemos, d'acusar-los de voler controlar la major part del pressupost (afirmació que no se sosté)...

Que Unidas Podemos no haja estat lliure de culpa (tibaren massa la corda?) no lleva que el PSOE no dissimulara que malgrat no tindre majoria absoluta volia un govern monocolor i no volia que hi hagueren discrepàncies en el Consell de Ministres en treball, transició ecològica o en el tema territorial. És obvi que Espanya és un Estat social i democràtic de dret, amb separació de poders i que ací no hi ha presos polítics (sic). Evidentment, la manca de confiança i pèssima relació entre els dos líders no ha jugat a favor, com no ho ha fet la important baixada de vots d'Unidas Podemos, responsabilitat de l’enorme errada que va suposar l’escissió de Pablo Iglesias i Iñigo Errejón.

La intrahistòria del que va passar entre el 20 i el 25 de maig no la sabem ni probablement la sabrem malgrat el magnífic article/reportatge d’Ignacio Escolar en eldiario.es el dia 27 de juliol. No sabrem fins on han jugat la CEOE, l’ Ibex 25, ni altres “poders fàctics”. Suspendrem, si més no,  tots els negociadors i mai acceptarem que no tornen a no entendre’s personatges com Echenique i Ione Belarra, per un costat, o, per l’altre, Carmen Calvo, Adriana Lastra o Maria Jesus Montero, l’empatia de les quals s’acosta a zero. Només hi mancaven Ábalos i Borrell.

Com diu el mestre (en majúscules) Juan Jose Millás, sabem bé qui pagarà els plats trencats d’aquest sainet que apunta a tragèdia però no sabem qui va guanyant o guanyarà el relat. En lloc de la política impera el relat, en un exercici d’escriptura creativa per al qual no s’ han preparat. La casa per agranar. Les acusacions mútues formen part d’aquest relat groller i mal estructurat. I no ens en lliurarem, de no intervenir els déus del sentit comú i del sempre invocat i mai utilitzat interès general. Ja no ens queda ni l’optimisme del cor quan fa anys que es va acomiadar la raó.

El País Valencià ha de ser un espai compartit d’interessos, voluntats, referents, complicitats, valors i emocions. L’adscripció al País per a molts és un sentiment de pertinença heretat, per a altres és un sentiment de pertinença que la realitat social del lloc on viu li planteja de bell nou, però per a tots  és un acte d’elecció individual fet des de la introspecció personal. Sentir-se part del País, tenir la consciència de pertànyer-hi, comporta estimar-se'l per tot el món que hi viu, un afecte intergeneracional que es fa extensible als trets característics que ens han deixat en herència els nostres avantpassats.

El País, però, el conforma totes les persones que hi viuen i desenvolupen la seua vida, al marge dels seus orígens, la voluntat de pertinença i les identitats de cada u. Per això, en primer lloc, el País ha de ser un espai d’oportunitats materials i culturals i, un projecte d'aprofundiment democràtic i de respecte a la diversitat. I tot com a com a base d'una reinterpretació permanent de la identitat col·lectiva.

2.-Amb la transició democràtica, les dretes, la majoria hereteres dels sectors socials del franquisme, mantingueren la seua influència al si d’un estat monàrquic-democràtic centralitzat a Madrid. D'aquesta manera, continuaren sustentant la seua privilegiada posició econòmica i política en una visió uninacional, centralista i radial de l’estat, així com en el control dels aparells de l'Estat. El capitalisme d'amics: IBEX-35, l’església, els mitjans de comunicació, i els alts funcionaris de l’estat, avui encarnen  el  que és l'Estat i el Madrid capital de tot. És per això que l’estat actual manté els seus tics autoritaris, avorreix de la plurinacionalitat i de la diversitat de l’estat. I això explica que, a l’estat espanyol, la crisi territorial, la crisi de valors democràtics i la crisi econòmica enquistada en les classes populars, tenen un origen comú.

A hores d’ara podríem dir sense cap exageració que ens trobem en un estat d’emergència, perquè el fracàs de l’organització territorial de l’estat és tan evident com l’existència d’un conflicte obert de legitimitat que afecta a la Constitució de 1978. Una Constitució que com ha demostrat Pérez Royo fou fruït d’una transició controlada pel franquisme per a que no es qüestionara ni la monarquia, ni la unitat d’Espanya, ni les elits del poder central. Una Constitució que demana a crits una profunda reforma a la qual, tanmateix, s’oposa de forma aferrissada la dreta mentre que, des de l’esquerra espanyola (especialment des del PSOE) -si esquerra són, que diria Joan Fuster-, es fan declaracions retòriques de federalisme i de plurinacional, sempre amb la boca petita, perquè no poden amagar la pervivència d’una cultura espanyolista-unitarista majoritària i una acceptació de l'estatu quo territorial i econòmic.  Més enllà del bloqueig polític actual, tot fa que siga molt poc probable canvis qualitatius, ni a curt ni a mitjà termini.

Almenys haurien d’acceptar, com deia Isaiah Berlin, que els estats liberals poden ser multiculturals i multinacionals, i no identificar necessàriament nació i estat.

3.- En aquest context tan desfavorable, cal esbrinar un futur que vist el panorama esdevé molt utòpic però, sense el qual, només roman la resignació. Malgrat la pervivència (amb problemes generacionals) d’un corrent que encara creu que Fer País paga la pena, des dels poders fàctics i polítics assistim  a un procés de dimissió i, en el millors dels casos, a una mena de projecte híbrid i paralitzant. Els poders econòmics (i les seues institucions) es troben còmodes amb un “regionalismo bien entendido” que té el suport de l’església, de les capes socials més conservadores i d’un anticatalanisme visceral que ha estat  convenientment conreat per la dreta política i sociològica. Per altre costat, des del poder polític (Generalitat, Diputacions i Ajuntaments), que des de 2015 està protagonitzat pel PSOE, Compromís i Unides Podem, la resposta és prudent quan no tèbia i poruga, perquè  les forces polítiques d’obediència estatal mantenen la seua fidelitat a Madrid i, perquè totes s'hi troben captives de la demagògia anticatalanista.

Mentre els partits polítics, les institucions públiques i privades i els moviments socials no tinguen una visió global de País, el futur no sembla esperançador. En aquest sentit es fa essencial la creació d'un espai polític superador de l’obsoleta, jacobina, ineficient i caciquil  divisió en tres províncies i, especialment, cal un espai comunicatiu propi, independent i d'àmbit valencià.

4.- Sobre aquesta dimissió de l’esquerra respecte el projecte de País (per a la dreta és una posició secular) hi ha alguns temes que demanen més atenció.

En primer lloc, cal trencar definitivament  amb el regionalisme ben entès d’una regió que es limita a ofrenar noves glòries a Espanya i a queixar- se de greuges comparatius, sense que mai no arribe la sang al riu. Si volem ser valencians ens hem de creure que podem ser-ho i preguntar-nos quin és el camí. En els processos socials, com ho és Fer País,  són inseparables el real i l’imaginari, la institucionalització efectiva i el simbolisme, les pràctiques d’exercici del poder i les pràctiques de legitimació del poder, però  allò més important és el: com, a partir de què, per qui i per a què es construeix un País, és a dir, cal partir d’una “idea o projecte de País” que tinga en compte les diferents realitats que el sustenten.

En segon lloc, la llengua ha de ser una prioritat absoluta. El requisit lingüístic, l’educació o els mitjans públics de comunicació (qüestionats per la reacció) son fonamentals però insuficients. La normalització exigeix molta més claredat, decisió i recursos i una política activa de foment de la llengua en tots els àmbits. Hem d’invertir la tendència a la castellanització i a la subalternitat de la nostra llengua. Una llengua només existeix si el seu ús és viu en tots els àmbits socials. L’existència de valencians castellanoparlants o la multiculturalitat vinculada a la immigració no en poden ser causa de dimissió.

Si els valencianoparlants volem viure en la nostra llengua i en la nostra cultura no ho és perquè pensem que el valencià siga un bé cultural a protegir, sinó perquè és la nostra llengua i la nostra cultura, és a dir, perquè  per a nosaltres té un significat que no en té cap altra, en tant que ens fa sentir-nos nosaltres mateixos.

L’actual genocidi lingüístic que practica l’estat espanyol i els partits d’àmbit espanyol, per acció o per omissió, -fins el punt de no reconèixer ni la unitat de la llengua catalana-, no només causa un dolor irreparable des del punt de vista social, sinó també psicològic i personal. La llengua és un cas paradigmàtic (com també ho és la igualtat de gèneres o la igualtat racial) de per què un dret individual ha d’esdevindre un dret social, perquè sense el qual el dret individual no s‘hi pot exercir. És per això que l’ús normal i viu de la llengua pròpia esdevé un dret bàsic dels drets humans que reclama polítiques de discriminació positiva.

El valencià, amb el català de Mallorca, de la Franja de Ponent, d’Andorra i de Catalunya, delimita una nació cultural, la qual, com en tants altres casos, no té perquè donar necessàriament pas a una nació política comuna. Però atès el caràcter castellanista i unitarista de l’Estat Espanyol, és bastant evident  que només salvarem la llengua, i no només al nostre País, si som capaços de refer la comunitat cultural, intel·lectual, artística i comunicativa del nostre àmbit lingüístic.

Però a més, hem de considerar que el català no només és un patrimoni nostre i del conjunt dels catalano parlants, també forma part del patrimoni comú de tos els que vivim al País, com també ho són les altres llengües i cultures que conviuen a les nostres terres.

5.-Un tercer tema conflictiu és el de la confusió entre identitat i tradició i la contraposició entre identitat cultural i eficiència territorial. En primer lloc, ser valencians no pot ser sinònim de conrear de forma compulsiva festa i tradició sense parar esment de l’arrel religiós de la major part de les tradicions i de la buidor  de la festa com a leit motiv. Això forma part d’un valencianisme identitari light, d’un folclorisme que hauria de tindre un lloc  secundari en un projecte de País. Com diu Manuel Castells: la cultura és sovint allò pel que s’està disposat a lluitar, no allò que se suposa que es comparteix.

Per altra banda, per raons d’eficiència, cal una nova organització territorial basada en ens supramunicipals (de grandària i competències a estudiar) els enemics dels quals son unes provincianes i obsoletes diputacions i un cantonalisme municipal que confon la identitat (cadascú pot mantenir la seua història local i les seues festes) amb la racionalitat que demana exercir l’avantatge col·laboratiu. La Generalitat hauria de fer costat a un projecte com aquest, allunyant-se de la por (al conflicte amb les diputacions) i del recel a uns nous ens territorials que li hauran de prendre, òbviament, recursos i protagonisme. No cal dir que tenim al davant una tasca immensa de pedagogia, però fugir és morir.

6.- Tot plegat, sense un sentiment de pertinença, una dosi suficient d’autoestima i una voluntat col·lectiva de ser, els “grans temes” (com ara el corredor mediterrani, el finançament, les inversions, la visibilitat i tot un seguit de temes d’àmbit de país o locals) no tenen força reivindicativa perquè ni tenen suport social ni estan explicats al si del context valencià. No ens enganyem, si estem mal finançats, si patim de manca d’inversions en infraestructures, si el nostre sistema productiu és basa en sectors econòmics empobridors social i mediambientalment, si som políticament irrellevants al conjunt de l’estat, és perquè som valencians, és a dir, perquè aquest és el rol que ens han assignat les elits de la Llotja del Bernabeu, i també, perquè els valencians no hem sabut bastir un projecte social de futur.

Al nostre País, a hores d’ara, els interessos individuals o corporatius tenen més força que no pas els de  la societat real d’un País que no es viscut com a propi. Per tant, no es tracta de fer un País només per un pocs, sinó per a tots els valencians, des de la convicció que un País és la gent i els que el fan són les persones.

7.- Un projecte de construcció del País necessita  comptar amb una capitalitat efectiva i la ciutat de València no exerceix de cap i casal  més enllà de la seua retòrica. Seguint la tradició blasquista, la ciutat es mira el melic i discuteix tan apassionadament com estèril els seus problemes, sense alçar mai la vista al seu entorn (l’àrea metropolitana i el País) i sense recuperar  la Mediterrània com a àmbit preferent de projecció exterior. Sense una capitalitat exercida amb fermesa i diàleg, el provincianisme i el provincialisme guanyen  i les forces centrífugues entrebanquen qualsevol projecte col·lectiu.

8.- Parlant de la projecció exterior, el País ha de ser un projecte obert i els seus àmbits preferents són la Mediterrània i Europa però també les relacions multilaterals en una cada vegada més llunyana Espanya federal. Tot i que la Constitució de 1978 prohibí expressament la federació de comunitats autònomes, per història, llengua, cultura, i també per l’economia, la relació amb Catalunya hauria de normalitzar-se. Un País Valencià aïllat  no és viable i, el nostre soci, per moltes dificultats que genere  la crisi territorial actual, hauria de ser Catalunya.

El País pot prendre nota de models de fer País o de fer nació típics de països desenvolupats de petita dimensió, com Quèbec, Suècia o Suïssa. Són països que a partir d’un pacte entre el poder regional/nacional amb els diversos sectors socials i econòmics, han apostat fortament per la cohesió social sustentada en la llengua i la cultura pròpia i les noves TIC.  Aquest pacte «nacional» els ha permés bastir una nova política econòmica que cerca un equilibri entre competència i cooperació a escala territorial i així, aprofitar la major capacitat d’especialització i de flexibilitat dels sistemes de producció regional per aconseguir externalitats positives superiors a les de les grans corporacions d’àmbit estatal. L’estratègia els ha possibilitat estructurar cadenes de valor tant a escala territorial com global i una creixent internacionalització de la seua economia i de la seu societat.

9.- Valencians però també republicans. La monarquia no només és un insult a la intel·ligència, sinó una imposició franquista. Sense una consulta amb garanties cap demòcrata pot acceptar cap suposada legitimitat monàrquica. A més, un País Valencià republicà podria recuperar allò millor de la tradició de la Revolució Francesa, de la Constitució dels Estats Units (Jefferson) i de la defensa del principis liberals de respecte als drets humans i el laïcisme, sense renunciar als valors del valencianisme democràtic, perquè les societats no són conglomerats d’individus amb llibertats formals guiats per una abstracta raó d’estat o universal.

A hores d’ara, tant els estats com les nacions han de fer front a la tensió creixent entre la identitat pròpia i l’espai col·lectiu comú, que es transforma a una velocitat de vertigen i que hom es veu amb la impossibilitat d’assimilar-lo. Per la seua banda, els totpoderosos estats resten en mans de les grans decisions dels  que vertaderament manen (els que concentren el poder econòmic) i  van perdent gran part de la seua capacitat redistributiva i de  la seua capacitat de dissenyar una política econòmica  afavoridora dels seus ciutadans.

L’aposta republicana és una aposta per liberalisme-comunitarista, per allò que Montserrat Guibernau anomena una identitat cosmopolita, és a dir, per buscar una síntesi entre els valors liberals dels postulats cosmopolites i els valors dels nacionalismes democràtics que possibiliten  identitats nacionals obertes, poroses i plurals.

Ben segur que la societat és cada vegada més plural, global i complexa i, el valencians en formem o volem formar part, però les solucions als nostres reptes econòmics, socials, culturals i polítics, només es poden fer des de la nostra comunitat local i des de la constant aposta per la democratització i el respecte a la diversitat, és a dir, des d’un País: valencià republicà.

10.- Les idees adés expressades sols tracten de posar una mica d’ordre en un pensament, sinó utòpic almenys molt optimista, de com podríem esdevenir un País que deixara de ser subaltern i provincià.

Avui els territoris i les ciutats competeixen a escala internacional. Els estats, la política, la ciutadania i la democràcia es mostren cada vegada més impotents davant l’economia i els fluxos financers internacionals. Tot i això, hi ha llocs on l’estat és un aliat, però ens altres n’és una rèmora que surt massa cara, com és el nostre cas. Nosaltres proposem fer una relectura, econòmica, cultural i social del País per bastir un projecte de futur: no nacionalista -si ens ho permet l’asfixiant nacionalisme espanyol-, sinó nacional, republicà, inclusiu i integrador, és a dir, un País basat en un cosmopolitisme bastit, exercit i interpretat des de les pròpies condicions vitals. Aquesta és, si més no, la hipòtesi de treball (i el somni).

Si he ajornat, sols per una vegada, aquest benèfic i irrellevant propòsit és per discrepar del curs dels esdeveniments a l’Ajuntament de València. Començaré per dir que crec que la modestíssima proporció de personal al qual interessa la cosa pública local pot estar amb tota la raó decebuda del fet que trigue tant l’acord del Rialto o com vullguen batejar-lo. És, simplement, impresentable i la imatge que deixa és que, per variar, manen els interessos dels partits sobre allò que interessa als ciutadans. Caldrà desfer -i prompte- aquesta percepció.

Dita la qual cosa, m’agradaria fer una curta reflexió. En primer lloc, sembla prou evident que la història de la vicealcaldia demanada per el PSPV- PSOE està determinada per un desig, legítim com tots però contrari en aquest cas a l’interès general, de tindre un major protagonisme mediàtic de cara a les eleccions del 2023 (sic!!!!!). No es de raó que una aspiració com aquesta bloquege la formació d’un govern de coalició. La primera tinença d’alcaldia( fins i tot única) és sensata però una vicealcaldia a l’Ajuntament sols pot aportar problemes de protagonisme.

La realitat, però, és pitjor encara perquè sembla que a canvi d’arribar a un acord i d’oblidar- se de la dèria de la vice-alcaldia, Compromís “renuncia” a les gerències i, si cal, també als coordinadors d’àrea, amb la qual cosa tot queda com estava, o siga , mal. Amb regidors o regidores d’àrea que esdevenen regnes de taifa, com demostra l’experiència, no hem avançat gens i si per davall hi ha delegacions de diferents partits polítics, encara pitjor.

Supose (i confie) que s’arribarà a una solució, però és molt trist i preocupant comprovar la vigència d’algunes limitacions mentals que s’arrosseguen des de fa massa temps. Ja fa dècades que pense que hi ha un error de base: si una o un polític té “rellevància orgànica” en el seu partit, això no vol dir en absolut que tinga capacitats raonables de gestió. Però les llistes es fan per “rellevància” i qualsevol electe es creu dotat de la gràcia divina i es disposa a “gestionar” envoltat d’assessores o assessors que sovint són recol·locacions de companys del partit i que afegeixen encara més confusió perquè entre el regidor, l’ assessora/assessor i els caps de servei, la casa sense agranar.

Hi ha una alternativa certament utòpica en què sempre he cregut. Els regidors i regidores agafen la delegació dels districtes (els 18 que hi havia, i no 5) i fan política al carrer. Paral·lelament, al Ple s’aprova el Pla d’Actuació i una reduïda Comissió de Govern executiva que controla l’execució del Pla. Aquesta execució s’encomana a un o una Director/a General i a Gerents d’Àrea que donen compte periòdicament dels avenços al Ple i a la Comissió de Govern. Per rematar la jugada, l’alcalde o alcaldessa ha de disposar d’ un gabinet d’alcaldia potent que li permet fer front als reptes.

Aquesta no és una solució “tecnocràtica” i és legalment possible. La política la decideixen els regidors i regidores electes en base al coneixement de les necessitats tot aportant també la seua valoració en aquells temes de conjunt (no territorialitzables per districtes) proposats per l’alcaldia i la Comissió de Govern. Evidentment, la Directora/ Director General i els Gerents d’Àrea han de ser professionals competents que tinguen sintonia amb les orientacions polítiques però no és obligatori el carnet.

Sóc perfectament conscient que més d’un pensarà que he perdut l’oremus. No s’ha fet mai i no es farà. Llevar-li a un polític la irresistible temptació de l’expedient i del poder aparellat és una tasca de gegants. Crec que el ciutadans ho agrairíem però la vida és en color, i el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible. Tant de bo si el 2023 aquestes formes clàssiques de fer política en interès dels representants i no dels representats, no ens passen factura en forma de retorn a la barbàrie. La ciutat és prou conservadora i la diferència de vots prou minsa. Com per anar jugant.

Com diu el  familiar joc de l’oca, d’esglai en esglai. El fracàs sense pal·liatius d'Unides Podem (quan aprendran que la gresca interna es paga caríssima?), ha estat a punt de costar-nos la reedició del govern de la Nau. Sense menystenir l’avenç del PSPV-PSOE, ha estat sens dubte la capacitat d’arrossegament de Joan Ribó (del 23’3% el 2015 al 27’4% el 2019) el que ens ha permès respirar (salvats per la campana).

No sé ben bé quan vots decebuts d'Unides Podem han anat a parar al PSPV, a Compromís o a l’abstenció, però em sembla just reconèixer i agrair a Joan Ribó el fet d'haver sabut mantenir malgrat tot des del 2015 un tarannà amable, tranquil i un  punt irònic, compatible amb la serietat i la fermesa. Accepte com a animal de companyia allò que sempre es diu de la importància de “l’equip” però la gent vota (sobretot a les locals) per empatia, de la qual cosa va ben servit Joan Ribó. No serà gens fàcil cercar una bona substituta o substitut el 2023 però això ja se'n surt de l'ara i aquí.

El discurs inicial de Joan Ribó fou, a més, especialment encoratjador si d’idees–força es tracta. Si no em falla la memòria, oferí una ciutat d’esquerres, valencianista, inclusiva, verda i més eficient. On cal signar? Passant de les idees força a la sempre complicada concreció, crec que, sortosament, tenim quatre anys per davant per a allargar la primavera però, vist l’estret marge i sense oblidar en cap moment la forta dimensió conservadora de la ciutat, més val fugir de tota confiança i de qualsevol temptació triomfalista. Crec, a més, que cal oferir un projecte de ciutat nítidament diferenciat del que oferta la dreta, un projecte ferm i radical (d’anar a l’arrel dels problemes no d’épater le bourgeois) compatible amb la moderació formal i al rebuig de baralles de campanar.

Tot seguint la frase bíblica que alerta “¿acaso soy yo el guardián de mi hermano?”, res més lluny del meu ànim que quasevol declinació del verb pontificar. Per si s’escau i pot ser útil, em limitaré a identificar mitja dotzena de punts on crec que cal aquesta serena radicalitat. Començaré pel valencianisme (sense autoestima no anem enlloc ni tenim força reivindicativa) i en aquest sentit  tot l’Ajuntament ha de parlar valencià amb tots els ciutadans que ho desitgen o no tinguen inconvenient i cal fomentar i discriminar positivament el seu ús en tota la ciutat. Al costat del “parlem valencià” del PSV dels anys seixantes del segle XX, seria d’agrair una empenta al coneixement la nostra història recent que explica allò que som avui.

En el vessant reivindicatiu cap a fora (sense oropells ni residus blasquistes), la llitsa és curta però substanciosa: una exigència a la Generalitat de plantejar d’una vegada un govern metropolità homologable als d’Europa i eficient amb amples competències entre les quals es trobe una política de mobilitat sostenible i d’habitatge. També un contenciós amb Madrid que inclou, com a mínim, la condonació del deute de la Marina, la finalització del Parc Central (soterrament de les vies inclosa) i la fi de la prepotència en el tema del creixement inexorable i irracional del Port amb una relació Port-Ciutat en què la segona sempre surt perdent. Ningú nega la importància del Port però sí les estratègies i les formes

Tornant a allò que resta a l’abast del govern local (sempre amb molts interferències exteriors), cal continuar la reconquesta de l’espai públic (més bicis, més i millors places, més i millors voreres) i una atenció preferent als residus i a la presència del verd (i de l’ aigua). Política compatible amb una revisió en profunditat del planejament expansiu i especulatiu  que no respon a les necessitats d’habitatge. La mil vegades proclamada “creació de llocs de treball” no pot ser l’excusa per als excessos immobiliaris ni per a per a un sector turístic depredador que cal sometre a regulació i criteris de qualitat. Tampoc per a plegar-se a grans inversions sota la promesa dels llocs de treball. Mantenir i atraure el talent té poc a veure amb aquestes promeses i amb la dèria dels “emprenedors”. Fomentar i afavorir la bioquímica del creixement econòmic és redibuixar un nou model, sabedors de les potencialitats reals.

L’Horta és una assignatura (metropolitana) de gran dificultat però irrenunciable i el nou projecte del nou llit del Túria té la força de la raó. Una ciutat inclusiva de tots els colors, llengües i gèneres, és una bonica utopia i una forma creativa d'“estar en el mapa”. Com ho és respondre al repte d’una societat on la gent gran són cada vegada més i necessiten més i millors polítiques. Només tres apunts més (i em deixe moltes coses per no avorrir massa): la cultura sense adjectius (ni festiva, ni popular, ni gaites) és el millor antídot contra la barbàrie: s’ ha de notar que som un estat laic i el tema de l’eficiència amb la pràctica sindical d’interessos corporatius no sempre marida bé. Tanmateix i tot plegat: bona sort i els meus millors desitjos!

Em permetrà el lector que done per suposat que el proper dia 26 a la ciutat de València continuarà el govern d’esquerres, també anomenat govern de La Nau. Si no fos així, aquestes ratlles no tindrien cap sentit i haurien de ser substituïdes per consells pràctics per a una estratègia de supervivència de respiració anaeròbica a la qual alguns ja estem acostumats perquè no debades hem viscut 24 anys sota el regnat de Rita Barberà, la reina de la realitat virtual, el pensament buit i l’obstinació en imitar Haussmann al Cabanyal més de 150 anys després.

Crec, per tant, que alguns ens hem guanyat merescudament el dret a un descans mental i que els darrers quatre anys han estat, malgrat les sanes discrepàncies, un període de teràpia regeneradora que ha de continuar pel bé de tots (joves i vells, dones i homes). Seria cruel que aquesta primavera fora tan curta i ens tallaren l’oxigen que ens fa esdevenir animals aeròbics. Pregue als deus que no siguen venjatius i que malgrat el determinisme inclòs en la coneguda expressió d“el agua vive en Mombasa” (Memorias de Africa), l’ exercici del lliure albir ens permeta allargar una primavera que en cas contrari seria massa curta.

Dita la qual cosa, (i a com ara?, com diuen a Gandia) tal vegada siga escaient situar-nos en el dia després, en quines coses hem de canviar o millorar per a allargar la primavera, no practicar el vol gallinaci i fixar un horitzó a mitjà termini en què es puga superar de forma irreversible l’aurea mediocritas. És clar que aquesta és una responsabilitat que pertoca a les noves i els nous regidors escollits. Tanmateix, aprofitant-me de la generositat d'eldiario.es i encara que semble agosarat, voldria suggerir algunes idees força que vagen més enllà dels llocs comuns que solen sovintejar en unes campanyes electorals no gaire engrescadores.

Tot baixant a l'arena del circ, crec que en aquesta ciutat, la meua, hauriem de prendre’s molt més seriosament els seus trets ontològics (el riu, l’ horta i la mar) i projectar-los al futur: avançar en el nou projecte nou llit /vell llit amb el parc de capçalera (ampliat) i el parc de les riberes del Túria; garantir (assignatura molt difícil) la supervivència i viabilitat de l’Horta i, finalment, recuperar i difondre el caràcter de ciutat mediterrània (no serà per manca de tradició històrica) amb un front marítim presentable i una Marina que genere una nova centralitat.

Més enllà de l’ontologia, no tindríem perdó de Deu si, d‘una vegada, no donem un pas ferm per a conformar una àrea metropolitana tan flexible i asimètrica com es vullga però que funcione com ho fan tantes i tantes àrees a Europa i on la mobilitat metropolitana siga sensata i eficient. Però no sols la mobilitat sinó tot un seguit de temes que haurien de ser tractats a escala supramunicipal (usos del sòl i infraestructures, promoció econòmica, medi ambient i residus, grans equipaments, serveis socials, etc.) Tot és qüestió de voluntat i de saber copiar. No citaré fonts perquè em fa vergonya de tantes que n'hi ha (només mireu, si us plau, el darrer llibre de Andreas Hildenbrand editat per PUV). Al final tindrà raó Fuster quan deia allò “que no volen, que no volen”.

Si ens hem reconegut en l’ontologia i hem superat l’estúpid i irracional taïfisme municipal, tal vegada es donen les condicions per superar la immensa temptació de mirar-nos el melic i d’engrescar- nos en baralles de campanar per a donar-li algun contingut al mite del cap i casal. El país no acaba al Camí de Trànsits i necessita un referent, però aquest referent s’ha de creure el país i fomentar una autoestima sensata (no traure el pit a destemps) que és indissociable de posar l’accent en la recuperació de la nostra llengua i cultura. Només allò que s’estima pot ser estimat. Ergo, requisit lingüístic i foment de l’ús del valencià a tots els nivells.

Sobre aquestes tres potes (l’ontologia, l’àrea metropolitana i la llengua i la cultura com a cap i casal) podem bastir un edifici sòlid i fer front a molts altres reptes: una economia local dinàmica no basada en el sector immobiliari i el turisme; un centre històric gaudible i no sotmès a una turistificació salvatge; una ciutat que recupere l’espai públic, la jerarquia del vianant i dels modes no motoritzats de mobilitat; una ciutat on els espais buits no siguen necessàriament edificats i on es faca present l’aigua i la infraestructura verda; una ciutat oberta no excloent per raons d’origen o religió; una ciutat on la gent gran siga objecte de polítiques actives que els facen partíceps; una ciutat on estiga present la perspectiva de gènere i on la xicalla no estiga reclosa en espais “segurs”; una ciutat on l’expansió exponencial del Port siga valorada sense la pressió dels poders fàctics; una ciutat on l’habitatge accessible siga una prioritat i on els barris perifèrics siguen objecte de polítiques de rehabilitació i una ciutat on el governants practiquen el laïcisme respectant la tradició però sense formar-ne part activa. Tradició i modernitat no són excloents però la primera amaga o incorpora sovint valors gens progressistes. Sigueu realistes, demaneu l’ impossible.

Els nous temps demanen nous actors i noves perspectives, i una ciutat com València ha de disposar d’un bon servei de relacions exteriors (estar en el mapa com cal i establir xarxes de cooperació) i d’un equip d’ avaluació d’estratègies. Ambdós, és clar, depenents d’una alcaldia que ha de disposar de més i millor capital humà i d’una direcció tècnica identificable. No vull finalitzar aquesta llista de prioritats o idees força sense reclamar una atenció molt més ferma i eficient als arxius i a la història de la ciutat que, sobretot, del 1940 ençà, és una gran desconeguda i no s’estima allò que no es coneix.

Aquestes ratlles són només algunes idees a rajaploma i de segur n'hi haurà moltes més. Probablement en aquesta segona corporació sí que es podria encetar de forma immediata un procés de participació que puga recollir altres suggeriments i que ens enriquiria a tots. Els meus millors desitjos i salut.

Quin esglai! Tot i que parlar ara de la decisió de Ximo Puig de fer coincidir Generals i Autonòmiques pertany ja a la història contrafactual (Què haguera passat si…), sembla que, al remat, alguna raó teníem els que pensàvem que no havia estat una decisió aconsellable. De fet, la “visibilització” valenciana a nivell estatal ha estat quasi nul·la: dues mencions per compromís a l’infrafinançament en el darrer debat. La campanya “autonòmica” s’ha espanyolitzat i el descens de Compromís i de Podem, arrossegat (a banda d’altres raons) pel vot útil contra el bloc de dretes ha estat a punt de jugar-nos una mala passada (52 escons a 47).

En les autonòmiques, el PSPV-PSOE no ha pujat tant com el PSOE a l’Estat i el que hagués pogut passar el 28 de maig resta una incògnita. L’únic que sembla prou evident és que Ximo Puig ho arriscà tot al previsible increment de la participació i a les bones enquestes del PSOE. La jugada no li ha eixit malament (per poc), però la cosa va més de victòria moderada i gens aclaparadora.

Si comparem els resultats de les Generals al País Valencià amb allò que s’ha esdevingut a Euskadi o a Catalunya, qualsevol triomfalisme és tan injustificat com perillós. L’alè de la dreta (sort que anava dividida!!!!) es fa sentir ben a prop: el PP surt millor parat que al conjunt de l’Estat; el “triomf” relatiu de personatges com Toni Cantó fa fredor i de la presència (massa rellevant) de Vox , més val no parlar-ne. A Catalunya i Euskadi passa tot el contrari (reconec la meua enveja) i, d’alguna manera, recull el treball per “voler ser” sense renúncies ni ambigüitats. Suposant, com desitge, que les coses no vagen malament d’ací un més, quatre anys passen volant i, en lloc de treure pit, cal fer una bona autocrítica i canviar estratègies per tal que l’esglai d’ ahir a la nit no es torne en plors el 2023.

No em fa gens de gràcia exercir de malastruc però m’estime més passar-me que caure en la idiòcia i l‘autosatisfacció suïcida. I vostè que proposa?, pensarà més d’ un. No tinc l'esfera de vidre, ni el bàlsam de Fierabràs, ni el llibre de receptes. Tanmateix i sense menystenir l’urgent i necessari debat que hauria de tenir lloc abans de las vacances d'estiu, sí que puc, de nou, apuntar algunes propostes, desitjos o somnis.

No seré jo qui negue la importància dels problemes “reals” del país (el nostre, és clar, que això de la Comunitat sona a monjos): una economia en regressió -Joaquin Maudos dixit amb arguments contundents-, siga en termes de PIB per càpita, de baixa productivitat (ull a la formació dels empresaris!); d’especialitzacions errònies (la construcció i el turisme) que expliquen el baix nivell salarial coherent amb la baixa productivitat, de caiguda en el pes relatiu de les exportacions (sols l'10’6% d’Espanya i la Ford amenaçant), d’una ratio d'I+D+i ridícula i inferior a la mitjana estatal, ja de per se baixa. A més, el memorial de greuges força conegut del finançament insuficient (que impossibilita dotacions sensates de bens i serveis públics), de la telenovel·la del corredor mediterrani i, per acabar, d’un deute públic excessiu (el 41’ 8% del PIB) producte en bona mida d’un sistema de finançament pervers.

Si tot això pertany al món de l’economia en sentit més o menys estricte, tampoc podem ni hem oblidar l’increment de la pobresa i la desigualtat; la precarietat i temporalitat laboral: la permanència de nivells poc desitjables d’exclusió social: el problema de l’habitatge; els deures pendents en l’àmbit de la dependència o els dèficits en sanitat i educació derivats de la manca de recursos financers. La recuperació de la memòria (del franquisme encara en sabem massa poc) ha de ser també a l’agenda política. I hem de fer desaparèixer les foses comunes. És una prioritat absoluta.

Tanmateix , tot i que hi ha feina per donar i vendre, torne a insistir que una nova política econòmica (per quan el “nou model” ?) i social ha de comptar amb el suport i la complicitat del personal i que aquests pilars sols poden ser ferms des d’una activació igualment ferma dels sentiment de pertinença, del conreu de la identitat, del foment prioritari de la nostra llengua i cultura com a condició sine quan non d’un sentiment i una decisió de “voler ser” com a valencians. Els castellanoparlants i els residents no nascuts al país ens ho agrairan perquè només un poble amb autoestima té alguna cosa que oferir.

Tot açò implica també trencar el mur i el límit mental de la Sènia i conrear els intercanvis culturals amb Catalunya. Sense aquest redreçament identitari en què la ciutat de València ha de jugar un paper clau contra el provincialisme, els problemes “reals”, per greus i evidents que siguen, no assoliran la necessària força reivindicativa.

Amb l’afirmació del “voler ser valencians” (lluny de tanta tradició sols aparentment progressista i sovint farcida d’esperit eclesial), caldria abordar d’una vegada una organització territorial sensata i eficient, creant governs supramunicipals per cessió de competències de Generalitat i ajuntaments, on les Diputacions (ni les limitades mancomunitats) no tenen cabuda.

Supose que, com diuen al Nord, tot açò és somniar truites però ara que tenim (pels pèls) una reedició del Botànic i un probable continuisme en el poder local, pense que és hora de redefinir polítiques i d’abandonar l'estatus de subalterns. En Madrid no pintem fava (cal dir- ho amb claredat) perquè la E del PSOE pesa molt i, sols si des d’ací ens fem de valdre i creem complicitats, podem tindre un futur raonable. Com deia El Roto, no sé si cada vegada ho veig tot més clar o estic confós a un nivell superior. Salut.

Es juguem molt, podem tornar 40 anys enrera, soms els únics que podem aturar-los , jo em compromet a (si em voteu)…. Aquestes i altres frases sovintegen en el panorama electoral i, d’alguna manera, palesen que els nostres governants actuals han entrat en pànic, perquè hi ha molt de vot indecís i les enquestes no donen molt de marge. Ells es juguen la continuïtat i els ciutadans i les ciutadanes hem exhaurit les existències de motxilles d’oxigen (per si de cas). Amb l’alt percentatge de vot no decidit encara, el bombardeig d’enquestes no proporciona cap tranquil·litat i més d’un hem tornat a les rogatives i els ciris. El darrer joc d’amagatall (que fa envermellir) sobre el “debat del debat” encara ho complica tot una mica més. Ja sabem com anirà la cosa i tant buida de continguts como estarà!!!

Era previsible tanta angúnia? Doncs en part sí perquè ja fa uns quants anys que va pujant la bromera de la dreta extrema per tot arreu (el darrer cas, el de Finlàndia). Una revifalla que te un dels seus fonaments en el creixement de la desigualtat i, específicament, en la reacció dels perdedors de la globalització. Per dir-ho més clar, ni els partidaris del Brexit eurofòbic són tots ultradretans (sí els líders) ni les armilles grogues a França o els obrers que voten a Marine Le Pen ho son, però les receptes clàssiques de la socialdemocràcia i, és clar, la prdicació dels miracles de la globalització, no aturen la sagnia. Evidentment, hi ha especificitats “nacionals” que cal analitzar amb cura (Hongria, Polònia, Finlàndia, Austria i un llarg etc., per no parlar de Trump, Bolsonaro o Salvini), sense oblidar que a casa nostra anem ben servits: per fer- ho breu, els nostres volguts bessons Casado i Rivera, el magnífic genet que  proposa tota mena de barbaritats, el duetto Inés Arrimadas i Cayetana Alvarez de Toledo (la nova guàrdia pretoriana, amb la inclusió estel·lar de Toni Cantó), i l‘ínclit arquebisbe d’Alcalà de Henares, Juan Antoni Reig Pla, al qui sí que cal una cura d’urgència.

La tendència hi és, i probablement supera les capacitats i probabilitats dels nostres polítics. Tanmateix, seria excessiu i massa còmode pensar allò “d’estava escrit” i no pensar que alguna cosa està fent-se malament en l’esquerra des de ja fa temps i que les pors i urgències no en són alienes. I no parle sols de la suïcida fragmentació de l’esquerra pels habituals personalismes. Parle també d’una autocrítica absent o massa feble amb el risc de repetir les errades si sona la flauta i es reediten a casa nostra, com desitge de tot cor,  Naus i Botànics. Manca pensament crític, tot i que ara toca a sometent (cal votar i allunyar la síndrome andalusa) i qualsevol comparació amb els seguidors de FAES esdevé esperpèntica i estrambòtica. Si d'això parlem, tenim uns magnífics polítics d’esquerra. No faré memorial de greuges perquè greu, molt greu, és “l’alternativa”. És cert que dues dècades de govern conservador han deixat una herència material i mental ben pesada i que en quatre anys no es poden fer miracles. A hores d’ara, però, el recurs al vot útil per a evitar la desfeta és ben trist i crec sincerament que era, en part, evitable.

Ho deixaré (allò del memorial), per al dia D+1 però, si més no, vull  fer arribar a qui corresponga la meua creença/opinió: si cal bastir un projecte de futur, aquest ha d’estar arrelat a una clarificadora política “identitària” per molt que la situació a Catalunya ho faça complicat. Els valencians hem d’alçar el cap i fer un colp a la taula si no volem agreujar la nostra subalternitat, la nostra invisibilitat i la nostra caiguda en el ranking de la renda per càpita. I això comença, per estúpid que semble, per parlar valencià, i per estimar la nostra terra lluny del conreu de tradicions només aparentment progressistes. Parlar valencià és anar a la taula i al llit al primer crit, que es parle valencià a l’escola però també als comerços, en l’administració, a tot arreu. Perquè tota la plèiade que defensa “lo nostre” no parlen ni volen parlar valencià (varietat d’una llengua comuna, per si algú no se n'ha assabentat). S’han quedat en allò d’ofrenar noves glòries a Espanya i exploten el complex d’inferioritat per a obtenir rèdits electorals i mantenir l’statu quo de la riquesa i el poder .

De problemes pendents de resoldre n'hi ha per donar i vendre però  ni l’infrafinançament ni els dèficits tenen capacitat per arrossegar voluntats en absència d’una “voluntat de ser” que, a casa nostra, ha de vehicular-se amb la llengua i la cultura. Cal en aquest àmbit una radicalitat gens practicada, sense pors, perquè la història recent esta farcida de claudicacions i dimissions que sols aprofita la dreta. La multiculturalitat no pot ser cap excusa perquè sols és possible integració a partir de la pròpia autoestima. Si no fos per la tasca d’Escola Valenciana i altres instàncies semblants, la castellanització haguera guanyat encara molt més espai, fent molt difícil qualsevol redreçament.

I en aquesta tasca, la ciutat de València, on la castellanització està particularment estesa, ha de jugar un paper clau com a referent, exercint de cap i casal i afeblint les tendències centrífugues del provincianisme i el provincialisme, especialment virulentes en el cas de l’alacantinisme. La Generalitat també hauria d’ajudar i, d’una vegada, practicar la descentralització política i evitar la síndrome de la plaça de Manises. Estem a temps. Treballem de valent però treballem en valencià. Votem i , alhora, repensem el nostre futur per al dia de després. Per dignitat.

Jo, amb tota la humiltat de qui no ès de l’ofici, vull rescatar avui dues històries que no he dubtat a qualificar d’exemplars. La primera, que feu soroll fa pocs dies per l’oportunisme polític habitual, té relació amb el requeriment un tant estrambòtic i també oportunista del nou president mexicà Andrés Manuel López Obrador. Reclamar a l’Estat espanyol una declaració formal demanant perdó per les malifestes de la conquesta no es probablement una magnífica idea, tot i que  aquesta mena de declaracions formals son prou habituals i no cal esquinçar-se la vestimenta per aquest atac a la sagrada pàtria com s’han apressat a manifestar “los españolazos” (en magnífica expressió del programa “Está pasando” d'Euskal Televista).

Malgrat que es puga posar en dubte l’oportunitat d’aquesta reclamació i recordar que l’imperi azteca no era precisament exemplar en la seua relació amb les tribus indígenes dominades, també es cert que els nostres il.lustrats candidats a governar  Espanya des de les esències, podrien traure-li la pols als apunts dels famosos masters i recordar el conegut debat (la Junta de Valladolid el 1550 i 1551) on Bartolomè de las Casas i Juan Ginés de Sepúlveda es van veure les cares. El segon tractà de justificar els evidents excessos des conqueridors per ser els indígenes naturalment inferiors, fins al punt de posar-se en dubte que tingueren ànima.

Pel que fa als nostres indignats polítics, han fet un ridícul majúscul i no va malament conèixer la debilitat mental d’aquests troglodites que veuen en tot açò una infàmia i un atac a la pàtria, sense parar esment en la sàbia expressió galega que diu que “haberlas , haylas”. L’evangelització cristiana de la Conquesta i l’aportació de “civilització” és una dolenta i grollera justificació. Això ja ho fan –i molt be– els nordamericans perquè ens empassem el genocidi dels indis.

La segona història exemplar té un registre molt diferent i respon al lema publicitari d'aquell sabó del franquisme (Gior, roig a l’ inrevés) que ja ens avisà d’allò de “un poco de pasta basta”. De pasta va la cosa, perquè ha eixit a la llum la multa de 118 milions d’euros imposada per la Comissió Nacional del Mercats i la Competència a les 15 empreses que s’ha posat d’acord per a repartir- se al llarg de mès d’una dècada la minúcia de 1.055 milions d’euros. que és el que Adif ha invertit en licitacions per a l’AVE. A més de la col·lusió, els contractes han experimentat importants sobrecostos sempre justificadíssims, of course.

No és la primera sanció, i els recursos legals solen prosperar, però tampoc va malament que es facen públics aquests comportaments exemplars en què destaca Florentino Perez d’ACS. Això se'n diu viure del BOE (i dels impostos de tots). Si hi havia un seriós dubte sobre si l’opció de l’AVE fou pitjor que la de millorar la xarxa existent, aquestes maniobres orquestrals en la foscor encara fan créixer els dubtes i debiliten la nostra confiança en els esforçats empresaris que generen riquesa i treball.

Dues històries que fan pensar i que serien dos bons exercicis per a debatre en una cada vegada més urgent assignatura d’educació per a la ciutadania, a la qual tanta por li tenen les forces de la reacció, eclesials, civils o militars.

De tota manera, he de confessar que, quan puc, veig el programa del Gran Wyoming per riure’m una mica, tot i que no sempre m’agrade el guió. I, és clar, en el pecat va la penitència i, mal que bé, m’assabente de com va la cosa. Tot plegat, el resultat és que no puc controlar el vòmit. Si fem per un moment abstracció dels noms, els “missatges” són encantadors. En un melting pot de difícil digestió, hi trobem innovacions espectaculars en l’oferta d’una dreta que juga a arrapar desesperadament vots dels companys de viatge que, en consonància, tracten de veure qui és més cavernícola. Vullguen els Deus que s’arrapen tant els vots que al final es perjudiquen tots tres.

Propostes importades de l’ extrema dreta europea, amb l'spanish touch, on tot hi cap: la xenofòbia, el negacionisme de l’holocaust o del canvi climàtic, els ventres de lloguer, l’eliminació de la política de gènere, la negativa a exhumar el dictador i a “obrir ferides” (allò de la guerra de “l’abuelito”  de Casado), la baixada d’impostos, la llei de llengües per la qual sols parlarem castellà i anglès i, per descomptat, tot el que tinga a veure amb els odiats i odiosos catalans.

Continua la fixació malaltisa, siga la fantàstica prohibició dels llaços grocs que “condicionen” el vot, el judici del procés (suposadament garantista) on s’explota la “percepció” de guàrdies civils “objectius” o la proposta d’un 155 de llarga o infinita durada. Tota una ofensiva que recorda malauradament la causa general franquista (Decret de 26 d’ Abril del 1940) davant de la qual “l’estratègia” de confrontació feta des de la plaça de Sant Jaume tal vegada no haja estat la més adient. Torra no és precisament un estadista però, cal dir, que, descartada la submissió, després de la desautorització brutal de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, tota l’elegia del “bloque constitucional” és pur cinisme i reacció. De tota manera, és clar que això acabarà malament, però estem parlant d’una batalla, i no d’ una guerra, que ja dura massa i que continuarà perquè aquest país no es governable des de la negació de les diferències.

L’ofensiva dretana o ultradretana del tripartit de les essències fa que els partits “nacionals” (que ja tenen tots un fort component espanyolista sense que els apressen les circumstàncies) estiguen combatius amb la “regressió” del missatge carpetovetònic. Però això ho troben “compatible” amb la “fermesa” en la defensa del Leviatan de l’Estat (amb l’ inestimable ajuda d’ una judicatura on dominen les tesis conservadores) i d’una Constitució obsoleta. Cal reivindicar la memòria històrica però una altra cosa es donar crèdit als torracollons dels catalans. Ens defensem contra l’ultradreta però acceptem una monarquia imposada per Franco. El “no cedirem” a les pretensions “inconstitucionals” i el “no passaran” als de l’Espanya eterna mariden malament.

Sols la miopia més aclaparadora explica que els partits no feixistes no entenguen que sols assegurant el respecte i la convivència de tot els pobles amb una Constitució nítidament federal podem eixir del bloqueig actual. Sense l’acord amb la dreta no és possible assolir la majoria necessària dels 2/3 que demana la reforma de la Constitució però si es denunciara de forma contundent el bloqueig i se sumaren voluntats de canvi, potser hi hauria esperança.

Però ni en el PSOE ni en Unidos Podemos hi ha claredat i sí molta por i confusió. Vaig tindre l’oportunitat de sentir el senyor Javier Lambán, president d’Aragó i “socialista”: “Pedro Sánchez ha sido ”sorprendido en su buena fe“ por unos independentistas que ”desde los tiempos de Azaña y pasando por los políticos de la Transición, son congénitamente desleales, mentirosos y no se puede uno fiar de ellos“ (sic). I al País Valencià, ni parlar del tema que resta vots i nosaltres els valencians som bons xics que no donem problemes. I això que estem en la Corona d’Aragó, no en laVilla y Corte. O estem tots còmodes (sense recels ni complexes) o no hi ha llum al final del túnel.

Deia abans que per no barrejar massa faria abstracció dels noms. De tota manera, encara que el nom no fa la cosa, els protagonistes de l’aquelarre no tenen desperdici i les “noves” cares sorgides al caliu de les eleccions encara ho fan tot més al·lucinant. A més de les clarividents propostes i opinions dels Rivera, Casado i Abascal, unes altres veus (impagables) s’han unit al corifeu, augmentat el tarannà fanfarró, xulesc i insultant. En Ciudadanos, a Arrimadas i Cantó (“l’aportació” valenciana) s’han afegit el “progressista” Marcos del Quinto i Edmundo Bal en resposta a la ínclita Cayetana Álvarez de Toledo, marquesa de Casa Fuerte i protegida d’Aznar, i a Juan Jose Cortés, noves “adquisicions” del PP . Vox no s’ha quedat curt, amb tres militars d’elevada graduació nostàlgics, l’històric Ignacio Gil Lázaro i, en pla estel·lar, Ivan Espinosa de los Monteros (de casta le viene al galgo) i el filo-nazi Fernando Sanz, apartat a última hora perquè era “massa”. Entre tots no hi ha ni un gram de futur.

Comprendran vostès que tinga ressentit el fetge i que em sovintegen el vòmits. Quina creu!!!!

La catarsi fallera i el complicat calendari polític expliquen que algunes noticies d’interès hagen passat desapercebudes en aquest mes de març del 2019 que estem a punt de concloure. Una d’aquestes notícies (que va veure la llum molt a finals de febrer) tenia a veure amb el nostre malmès territori i se substanciava amb una “moratòria” per a els 350.000 habitatges il·legals que segons la conselleria “habiten” entre nosaltres.

La cosa és tan senzilla com espectacular. Com si fos una amnistia fiscal, la modificació puntual de la LOTUP publicada en el DOCV de 5 de Febrer del 2019, dóna un any de plaç a aquests habitatges (eufemísticament anomenats “consolidats” o “fora d’ordenació”) perquè siguen “legalitzats” sempre i quan facen un acte de bona fe i es genere un expedient administratiu que contemple la “solució” a tres problemes “menors”, com ara garantir-ne l’accés rodat i, sobretot, resoldre'n la recollida deresidus i la depuració d’aigües residuals. A més, es contempla la cessió de competències dels ajuntaments a una nova i flamant Agència de Protecció del Territori que vetllarà pel compliment d’aquests plans de “minimització  ambiental”.

Què volen que els diga!!! La xifra de 350.000 habitatges il·legals és una bestiesa i deixa ben a les clares un aclaparador fracàs col.lectiu. Hem espremut fins al límit el nostre territori omplint-lo d’urbanitzacions de baixa densitat i habitatges aïllats que, a més de destruir el paisatge, han generat uns costos infinitament superiors a uns suposats beneficis per a l’economia local. La cosa ve de lluny, de molt lluny i començà ja en la dècada dels 60 del segle passat amb el costum del “xalet” per a passar els caps de setmana i les vacances. La permissivitat ha estat la regla general d’ajuntaments i governs regionals i un passeig pel país permet comprovar que el desgavell és enorme i general. Les repetides onades especulatives (principis dels 70, 1986-1992 i 2003-2008) han estat els cims d’un procés que, tanmateix, ha estat continu. Tant se val si parlem de la marjaleria de Castelló, del Camp del Túria, de la Foia de Bunyol, d’Ontinyent o de la Marina. Hi ha experiències visuals per a donar i vendre i, sols com un entre mil exemples, recórrer el camí que va de Benissa al Puig  de la Llorença de Benitaxell estalvia paraules. Com ho fa una simple lectura de qualsevol plànol comercial de l’Àrea Metropolitana de València on figuren totes les urbanitzacions “batejades” (d’una certa dimensió) i això sense parar esment de la miríada de cases aïllades.

El problema no és sols la “legalitat”: és la barbàrie, legal, o no. Els milers d’edificis d’apartaments amb els quals ens ha obsequiat el maleït “turisme residencial” han destrossat la costa i han generat costos de tota mena. Caldrà dir, de nou, que la dependència de la construcció i el turisme genera un “model” econòmic de baixa productivitat, baixos salaris i migrada innovació que consolida la nostra decadència econòmica? Més enllà del necessari i innegociable compliment de la llei estem davant d’un problema cultural en el sentit més ample del terme amb la, per altra banda, trista constatació de la gran irreversibilitat: el mal ja està fet i l’herència que deixem no és precisament un motiu d’orgull. La moratòria de marres és lloable però “regularitzar” -si hi ha sort- és una victòria pírrica. Això sí, som mestres en com traure-li suc a un a soca seca. Així ens va.

Pagava la pena? Era precís? Compensava? No sé quins han estat els augurs que ha consultat Ximo Puig per a avançar les eleccions autonòmiques al 28 d’abril, ni quin fetge d’au han “llegit” per a aconsellar- li el que a mi em sembla una grossa, i innecessària, errada.

Deixaré de banda la qüestió de les formes amb el soci de govern (Compromís) que han estat particularment dolentes i que justifiquen (només les formes) un cabreig no dissimulat. Tant de Botànic, de bon rotllo i de consens, per a finalitzar amb un vot de qualitat i amb un trencament de facto del que de suposava que era una filosofia en pro de l’interès general. L’avançament consumat perjudica clarament les expectatives de Compromís perquè el 28 d’abril el debat serà Sánchez-dreta carpetovetònica i el discurs “local” o de país romandrà desdibuixat, cosa que no haguera passat el 26 de maig. Fins i tot si el PSPV-PSOE es beneficiara de l’increment previsible de la participació i de les expectatives favorables que donen algunes enquestes, la qüestió final sempre serà la suma.

Amb un Compromís perjudicat per la decisió i un Podem en crisi, la probabilitat que la “victòria” del PSOE  siga pírrica, o siga, insuficient, és molt alta. La jugada, crec que oportunista, de Ximo Puig, a banda de qüestions de coherència i lleialtat, és molt arriscada. Personalment -i crec que és opinió compartida per molts- m’importa una bleda (més aviat m’irrita) si el PSPV-PSOE “guanya” però no s’assoleix una majoria “de progrés”. Per últim, la imatge de divisió sol pagar-la molt cara l’esquerra i hi ha antecedents. Anar per lliure no és la millor manera de fomentar la participació i estem farts de sentir que no es pot repetir l’elevada abstenció que dugué al triomf de la dreta a Andalusia.

Torne a dir que no li veig la gràcia per cap lloc. És una decisió molt arriscada i insolidària i que s’ha tractat de justificar en base la importància del fet que “es parle de nosaltres” i ser una “autonomia de primera”. De “diferenciar- nos” i pujar la nostra “autoestima”. Tal vegada al personal li interessa més escoltar propostes dirigides a refer la nostra malmesa economia: 22.034 euros per càpita, per sota de la mitjana estatal de 25.034 euros per càpita, lluny de Madrid, Euskadi, Navarra i Catalunya i molt més lluny del nostre entorn europeu (Jordi Palafox dixit ).

I, ja posats, saber  quan veurem els fruïts d’un misteriós nou model de desenvolupament econòmic que vaja més enllà del turisme, del semi-boom immobiliari i de la logística (més venda del territori) i que concrete una competitivitat en disseny i qualitat. Per últim, i em deixe un grapat d’exigències com la reforma seriosa de l’administració local, no ens vindria gens malament una certa bel·ligerància envers el govern de Madrid i la dreta “local” de l’AVE que té el grau de “patriotisme” que demostren els seus pròcers. Ser bons xics i no molestar (Ximo Puig ven des de fa mesos la imatge de la moderació) no té premi perquè ja digué el Conde Duque d’Olivares al segle XVII allò de “tenémoslos por más muelles ”, referint-se als valencians. Tant si continua Sánchez  com si se'ns cau el cel damunt (no vull ni pensar- ho), no podem ser tan tebis. I això val per al Corredor Mediterrani, per al finançament i per a moltes coses, tot i que hem de mirar també cap a dins i detectar què estem fent malament .

Rellegir Fuster (Nosaltres, els valencians ), Marqués (País Perplex), Pérez Casado (Ser Valencians) i, perquè no, el Nou Viatge pel País Valencià de Néstor Novell i un servidor, tal vegada ajudaria a fer un projecte de país que tinguera millor acollida el 26 de maig. Allò de ser al mapa ja ho assajà Rita Barberà amb el resultats coneguts i el mapa dels efectes “col.laterals” que naveguen pels jutjats.  L’autoestima i el traure pit, o té bases fermes o és pa per avui i fam per a demà. La cosa ja no té remei però els doctes consellers de Ximo Puig  podrien haver-se estalviat la feina. Sumar és un verb que cal saber conjugar i aquesta vegada hem anat, de nou, per camins que no tocava. Vullguen els déus que no ho paguem massa car.

Ja fa uns quants anys m’invitaren a un col·loqui sobre temes mediambientals al Saló d’Actes del Jardí Botànic. A la taula hi havia una representant de Salvem la Punta, una veïna molt afectada per tot el que havia passat. D’aperitiu ens posaren el vídeo “A Tornallom”, que posa els pels de punta pel cinisme oficial i la brutalitat policial en el desallotjament. Corria, si no recorde malament, l’any 2002 quan es produïren els fets (irreversibles?). Després, malgrat la suposada urgència, 16 anys d’un paisatge  buit, desolador i dues sentències del 2013 (TSJCV) i el 2015 (Tribunal Suprem) anul·lant l’operació per defectes legals. Ara, ja publicat en el BOP el “nou” projecte al desembre del 2018, estem davant del darrer episodi (amb nous recursos en marxa) i la pregunta que em ve al cap és: cal la ZAL?

Deixaré de costat les reflexions, necessàries i molt respectables, sobre el mal que s'ha fet i sobre si la ZAL ha de recuperar-se com a terrenys d’horta. Només vull incidir en algunes qüestions d'ordre estratègic. La primera, no per molt repetida menys important, fa referència a la tossuderia de l’Autoritat Portuària en no considerar seriosament el progressiu desplaçament de l’activitat portuària al Port de Sagunt (amb avantatges evidents pel que fa a la localització) que depèn de la mateixa Autoritat Portuària. Ho hauria d'haver fet abans de la macro-ampliació nord que consolida i augmenta els enormes costos ambientals, entre altres, la regressió comprovable de les platges del sud i, fins i tot, de les dunes del Saler, guardianes del fràgil ecosistema de l’Albufera. A més, l’ameba infinita que és el Port en continu i accelerat creixement introdueix un tall brusc entre el nord i el sud de la façana marítima, tall reforçat per l’heterogeneïtat social que suposen els PAI de França, Moreres i, si ningú no hi posa remei, el PAI del Grau.

El Port de València està localitzat al sud-est de l’àrea metropolitana, en el pitjor lloc possible des del punt de vista de l’accessibilitat i del trànsit dels milers de camions de diàriament entren i ixen del recinte. Un port que creix i creix i s’embarca en grans projectes d’inversió, com el darrer invent del canal submarí del qual cal una seriosa discussió sobre el cost d’oportunitat i les alternatives. Un port que va a la seua des de fa dècades i sobre el que no tenen capacitat de decisió ni la Generalitat ni l’Ajuntament, gràcies a l’invent del Ports Autònoms cuinat a Madrid ja fa també dècades. Un port que practica l’autobombo, la dèria quantitativa (guanyar a Algesires i a Barcelona en milions de contenidors estàndars de 27.780 Kg. de càrrega útil, anomenats TEUS) i una particular transparència gràcies a la qual no sabem bé la rendibilitat unitària dels quasi 5 milions de TEUS que es mouen, part dels quals són de trànsit o be contenidors buits. La del Port (ea València o, millor, a Sagunt i València) és, sense dubte, una activitat estratègica i logística molt important però cal molta més i millor informació, comprensible per a la ciutadania. Una informació que vaja més enllà dels llocs de treball directes i indirectes generats i del volum d’activitat.

La “integració” port–ciutat (la concessió d’ús a la Marina, la cessió de terrenys al nord-est de la castigada Natzaret i “l’embelliment” del carril bici que travessa la ZAL) ha millorat des del 2015 però és manifestament millorable. I aquesta millora té molt a veure amb la ZAL. Una ZAL que es queda curta per a les necessitats (613.313 metres quadrats dels quals 307.977 són vials) quan a Sagunt o a Bunyol/Requena hi ha terrenys disponibles amb major superfície i sense el cost humà, ambiental i paisatgístic de la maleïda ZAL. Però, a més d’insuficient, el nou projecte que proposa la connexió Jardí del Túria–Albufera-Nou llit (Llit nou, Riu nou)-Parc de Capçalera (que hauria de ser més gran i metropolità)-Parc de Les Riberes del Túria, exigeix un corredor verd més consistent que l’esquifit mini-corredor projectat.

És aquest sense dubte un projecte de futur, de gran abast estratègic per a la ciutat i l’área metropolitana i no és acceptable que no es puga realitzar en tota la seua potència estructuradora per la típica visió tout court, miope i sectària. Si no es resol el tema, la frase “el port contra la ciutat” es veu malauradament reforçada i els 160 milions ja invertits en la ZAL no poden ser excusa per a deixar-ho córrer. Tant de bo si no està ja tot el peix venut i no hipotequem una vegada més el futur de la ciutat en benefici de no es sap ben be què. Sincerament crec que no cal la ZAL i que hi ha unes altres alternatives millors per a “l’interés general”.

Sembla que els planetes s’han arrenglerat en un sentit ben diferent al que preconitzà la inefable Leire Pajín. No m’agrada utilitzar termes i expressions de moda però allò de la tempesta perfecta respon prou bé al trist i fosc panorama que s’està dibuixant a tota pressa: un judici (polític, diguen el que diguen) que mai no s’havia d’haver començat; com a corol·lari, uns pressupostos no aprovats i una convocatòria d’eleccions generals per a l'abril i l’espasa de Damocles d’un possible triomf d’una dreta extrema que vol posar marxa enrere la història.

El primer de tot és que els esdeveniments de l'1-O, en opinió qualificada de Martin Pallín, casen malament amb els famosos delictes de rebel·lió o sedició. Si de cas, Martin Pallin dixit, amb un delicte menor de desobediència. Hem arribat aquí, a una judicialització d’un problema polític, per errades acumulatives dels actors de la  tragèdia (per a alguns tragicomèdia) però no val allò de tots són iguals. Un pot discrepar de decisions preses des de les institucions catalanes i d'haver lligat l’aprovació del pressupost a un “gest” del govern de Madrid, però no pot oblidar que fou el PP el que interposà un recurs d’inconstitucionalitat a l’Estatut de Maragall i que la sentència del Constitucional del 2010 fou molt decebedora i l’ inici d’una ampla deslegitimació d’un poder polític i judicial obertament hostil a qualsevol modificació de l'statu quo. Una deslegitimació que impacta de ple amb una Constitució que ha esdevingut llibre sagrat per als partits que veuen perillar la sacrosanta unitat d’Espanya i, és clar, l’obertura d’una escletxa “perillosa”.

A aquest tancament en banda han col.laborat el corrupte PP i el joseantoniano Ciudadanos de Rivera (que només veu espanyols pertot arreu) però també una bona part del PSOE dominat per un espanyolisme jacobí i intransigent de què l’actual Alfonso Guerra pot ser líder. Azaña també era espanyolista però tingué el valor i la intel·ligència política de defensar i aprovar l’Estatut de Catalunya del 1932. Amb aquest canemàs hem arribat a l’atzucac actual que, si bé pot beneficiar electoralment la dreta que explota la pulsió anticatalana prèviament conreada des de fa centúries, des del punt de vista dels interessos “generals” és d’un desficaci absolut.

Deixaré de costat la vergonya i la rancúnia que em produeixen alguns “petits” detalls del judici: el circ mediàtic amb el predomini de tertulians tan dretans com incompetents; l’acusació particular de Vox (que hauria de ser declarat il·legal precisament per inconstitucional); les insultants pancartes a la porta, plenes d’ odi; la bel·licositat d’una fiscalia que recorda molt les Causes Generals del franquisme; el fet de sentir les declaracions en castellà, tot i que siga, sembla, per decisió dels acusats. etc. Deixaré també de costat -i no és un fet secundari- el patiment personal dels empresonats (i també exiliats) que sembla que continuarà prous anys amb una sentència que serà, pel que sembla, no sols injusta sinó poc benèvola.

Mentre no es done resposta al fet diferencial d’Euskadi i Catalunya (Galícia i el País Valencià?) no podrem conviure i cal passar del jacobinisme i l’odi cap a allò que és diferent a una cultura col·laborativa i respectuosa. Aquesta batalla (que malauradament i de forma discutible s’ha dut per davant els pressupostos quan han votat la dreta amb els “independentistes”) no és el final de res sinó el principi d’una espiral conflictiva. Per cada empresonat i/o exiliat sorgiran centenars o milers de “desafectes”. La solució sols pot ser política (i cultural). Un referèndum amb totes les garanties que tracte del dret a decidir i que siga assimilable als que s'han esdevingut a Escòcia o Quebec. I, a més, cal una reforma urgent de la Constitució. O romandrem molts anys en el mateix parany. La dreta no vol i els partits d’esquerra comme ci comme ça. Per a Lambán els catalans son “genèticament” mentiders i gent poc de fiar. Magnífica argumentació.

Una darrera reflexió: si es consuma el desficaci, els valencians ho pagarem molt car. Es reforçarà el cordó “sanitari” i la cacera de bruixes i tornarem a oferir noves glòries a Espanya des d’una posició subalterna, aïllada i sucursalista plena de provincianisme. Tant de bo si m’equivoque. Aquestes són unes ratlles que mai no haguera volgut escriure.

Fa pocs dies Felip VI estigué a València i Alacant i, a més de fer costat a la nova direcció empresarial, va rebre el Premi Concòrdia de la Fundació Manuel Broseta que l’any passat fou atorgat a la Societat Civil Catalana, un exemple, com tots sabem, d’homes de pau i concòrdia vilment atacats per independentistes virulents.

Aquesta estada em provoca algunes curtes reflexions. Pel que fa al Premi, Felip VI, en la seua defensa de la vigent Constitució, ese situa amb tots els que “no volen trencar Espanya”, tal vegada perquè una reforma de la Constitució podria posar en perill la vigent monarquia parlamentària que amb tant d’ esforç Adolfo Suarez aconseguí blindar, com ha demostrat contundentment Javier Pérez Royo.

La segona reflexió té a veure amb el tradicional seguidisme de la nostra classe empresarial. En la nit de l’economia valenciana celebrada fa poc, ja es féu evident l’adhesió a la Corona, posicionant-se els empresaris, una vegada més, al costat de la institució monàrquica i d’esquenes al progrés que batega darrere de l’aspiració laica i republicana.

Tampoc el molt honorable Ximo Puig dóna peu a l’esperança. En l’acte d’Alacant pronuncià un discurs decebedor i poc encoratjador on subratllava el caràcter arbitral i moderador de la Corona i no dubtà a afirmar que Felipe VI ha estat a l’altura del repte. Amb aquesta declaració, Ximo Puig s’arrenglerava amb la defensa de l’statu quo que tant agrada a la dreta retrògrada. Al remat, empresariat i poder polític al servei de la monarquia

La monarquia, i aquesta es la darrera reflexió, és, sempre, un insult a la intel·ligència perquè la transmissió hereditària de la prefectura de l’Estat escapa a l'elecció democràtica i es justifica, molt malament, amb la suposada “preparació” que suposa pertànyer a la família reial. Per si aquesta objecció genèrica no fóra suficient, la monarquia espanyola actual, que dóna continuïtat als Borbons, fou una imposició explícita del dictador sense que hi haja hagut cap consulta democràtica de la voluntat popular.

L’escassa “exemplaritat” de la família reial ha ajudat a desfer el glamour conreat i a debilitar el suport de l’opinió pública, però no són a l’arrel de la qüestió. És difícil pensar que la família reial no estava assabentada de l’affaire de Noos, de la mateixa manera que les relacions presumptament profitoses del rei emèrit amb la gens democràtica monarquia Saudita i la seua amistat perillosa amb el príncep hereu Mohamed bin Salman són difícils d’empassar. Les aficions cinegètiques i altres desventures son qüestions menors, però també ajuden .

És habitual que s’argumente que hi ha molts presidents de República corruptes i sanguinaris o que hi ha països democràtics avançats que conserven la monarquia parlamentària. Cap dels dos arguments és rellevant. En el cas de presidents indignes , si hi ha democràcia -requisit imprescindible- se'ls pot revocar a les urnes i les monarquies en països democràtics són, simplement, anacròniques.

L’insult a la intel·ligència i, a casa nostra, la imposició franquista són fets aclaparadors. Per molta disfressa i per molta manipulació mediàtica, el continuisme franquista ni és demòcrata ni acceptable mentre es furte el model d’estat a la voluntat popular. És, simplement, una qüestió de principis.

A finals de novembre de 2018 la Generalitat aprovà el Pla Bàsic de Mobilitat Metropolitana. La premsa, entre irònica i sorneguera, titulà l’esdeveniment com “12 anys per a ser  més sostenibles”. 12 anys i 128 milions d’euros. Un altre pla per executar. I van… A mi em sembla bé la “filosofia” però vull recordar que el 1991 ja es féu una enquesta metropolitana (no gaire diferent de la que es va fer per al pla aprovat) i que es creà la base jurídica i de gestió (l'ETM, després AVM fins la seua dissolució el 2012) que el PP s’encarregà de dinamitar. Restem doncs exercitant- nos en la màquina del temps i l'Autoritat Metropolitana de Transport recentment creada està recollint adhesions voluntàries (hi manquen prou municipis encara) alhora que demana “a Madrid” els 38 milions de justícia per al transport metropolità.

Les dades (abundants) no ofereixen massa sorpreses pel que fa al nombre global de viatges i corredors (encara és molt radial la mobilitat metropolitana). El pla esta farcit de bones intencions que el que escriu, subscriu. El problema, a banda de l’evidència de la progressiva ampliació de l’àrea metropolitana, de l’increment de la mobilitat global i de la insuportable i injustificable mesquinesa de Madrid, és el comportament divergent de la ciutat central i de la resta de l'àrea metropolitana.

Gràcies a la tossuderia de Grezzi (un regidor hiperactiu que va fent sense esperar a la sempiterna planificació), a la ciutat de València ja es fan a peu, en transport públic o en bici/patinet quasi el 70% dels desplaçaments mentre que només el 30% es fa en cotxe particular i la tendència és a millorar. En canvi, a l’àrea metropolitana el 74% dels viatges encara es fan en cotxe particular amb els elevats costos econòmics i mediambientals derivats. Si volen alguna prova del fracàs (marcadament 'pepero') de les polítiques de mobilitat metropolitana, aquesta xifra és més fina que la prova del cotó. L’extensió del transport públic i de la xarxa ferroviària, la unificació tarifària i horària i la fi del cantonalisme mental són necessitats tan urgents com la reclamació financera. Però, malauradament, la consciència que la ciutat real és l’àrea metropolitana és molt feble i “l‘autonomia municipal” serveix per a posar entrebancs. La línia discontinua del terme municipal és tan sagrada (així la Bíblia o  la Constitució) com absurda, però les baralles i resistències són contínues.

Ja fa moltes dècades que sabem que en temes de mobilitat cal utilitzar la política del pal i la pastanaga: mentre millorem el transport públic, penalitzem el privat. Només així canviarem els hàbits físics i mentals, fent, això sí, més i millor pedagogia. Si no fos pel ridícul de les falses voreres pintades de verd fosfi, de l’escàndol del futbol i d’algunes decisions tal vegada un tant  precipitades, Grezzi (els taxistes haurien de fer- li un monument) s'ha guanyat un notable alt, malgrat ser l’objecte de totes les ires irracionals, conservadores i carpetovetòniques. Però no es pot treure pit a la ciutat quan el problema global està tant, tant verd. Com deia Josemaría García: !!Ojo al Dato!!

La psicosi de la possible victòria de la dreta a casa nostra seguint les passes d’Andalusia, m’ha fet recordar aquella cançó de Maria del Mar Bonet. Els nous aspirants a governar-nos no venen de matinada com en la cançó però no són menys perillosos que la repressió franquista. Què volen? Sols guanyar i tornar 40 o 50 anys endarrere. Dejà vu, com diuen els francesos. Si algú dubtava de la permanència del franquisme sociològic, ara supose que ho tindrà més clar. Ni autonomies , ni independentistes (ni de broma), ni drets de les dones, ni res de res.

El tsunami conservador (molt conservador) s’estén per tota Europa (Salvini, Hofer. Wilders, Petry, Farage, Le Pen, Orban, Kacynsky, Michaloliakos...) i beu del clima d’intolerància general fomentat per “líders” com Trump, May o els sempre temibles Putin, Xi Jinping o, a una escala “menor”, Bolsonaro, Erdogan i tanti altri. Immigrants (i també dones) són les víctimes d’un pensament  retrògrad i insolidari que troba adeptes, com sempre, en el perdedors de la globalització que, paradoxalment, afavoreixen els principals agents i beneficiaris i d’aquest procés.

Seguint el mestratge de Fontana, vivim un ajust de comptes des del Maig del 68 quan els poders econòmics li perderen la por a la revolució, esperonats més encara pel fracàs de l’experiència  “socialista” i la tant celebrada  fi de la història de Fukuyama. Ni la socialdemocràcia ni la “nova esquerra” semblen tenir armes ni arguments convincents més enllà de la cançó, també molt coneguda, de nosaltres o el caos.

La darrera innovació lingüística és “blanquejar” Vox, com si de diners negres es tractara. Com es blanqueja una colla d’impresentables? Doncs amb un seguit d’eufemismes que tracten de presentar com a bons xics els que, ara sí, estan a anys llums de la tèbia i reformable Constitució que suposadament “organitza” la vida política. Tot i que a Ciudadanos (amb un missatge primoriverista de suposada regeneració i unitat d’ Espanya per damunt de tot) la companyia no l'entusiasma, el barroer oportunisme de Casado (Abascal era un bon col·lega seu), amb l'impagable recolzament del gran estadista Aznar, pot acabar amb la resistència que tracten de mostrar amb la boca petita. Massa temptació.

Davant d’aquest panorama, no precisament engrescador, el quoi faire és de difícil resposta. Amb una tendència global que beneficia la dreta i amb uns mitjans de comunicació que majoritàriament juguen al determinisme del “no té remei”, el crit a la mobilització pot ser insuficient i l’elevada abstenció d’Andalusia no és un mal avís. No hi ha temps per a moltes innovacions i el desinterès per la política hi juga en contra. Un desinterès que els nous experiments no han  sabut o pogut neutralitzar i que posen damunt la taula la urgència d’una empatia per la política no aconseguida.

Tal vegada posar l’accent en el masclisme insuportable siga útil per a frenar als bàrbars i tant de bo si anar en contra de la història i la decència els passa factura i la primavera no és tan curta. Però alguns “barons” del PSOE ja parlen d’aliances amb Ciudadanos per tal de sobreviure. Si es renuncia a un missatge renovador d’esquerres (amb autocrítica i absència de política folk) que puga il.lusionar els partidaris d’un estat federal (cal saber copiar), les generacions més joves, i especialment, les dones, és imprevisible el curt termini però, a mig termini, el cobrador del frack trucarà a la porta de matinada.

Diumenge 23 de desembre, fum, fum, fum… Creuava l’avinguda del Primat Reig a l’altura de Gascó Oliag per a dirigir-me a dinar a una pizzeria de l’avinguda d’Aragó (un altre aparcament en superfície tan irracional com l’Albereda, per cert) .El problema no fou l’allau de gent que eixia del camp. El futbol és una dèria que afecta els cinc  continents i mou tants diners com passions. El problema fou que, de nou (i en van mil vegades), les voreres i els jardins estaven ocupats per cotxes aparcats que n'impedien l'ús per part dels vianants. Ja ho he escrit alguna vegada però sempre m'escalfe.

A veure: hi ha una  ordenança de circulació aprovada i vigent que prohibeix aparcar damunt de voreres i jardins. L’Ajuntament té dues solucions: la primera és aprovar una modificació que especifique que els dies de futbol no està vigent i roman suspesa l’ordenança. Són dies “nefands” (ja existien en temps dels romans) en què tot val. La segona opció és declarar la nul·litat de totes les multes posades en dies “normals” des de temps immemorials atenent a allò de la igualtat davant la llei. La tercera opció seria demanar perdó públic i anunciar que aquell que deixe el cotxe en voreres i jardins els dies de futbol es veurà agraciat amb una multa de 1.000 euros, sense rebaixa possible, i posats a disposició judicial els que no paguen en 15 dies. Que l’únic dia en què es respectà la llei fora la final de la Copa del Rei de fa uns anys perquè venien “sus majestades” fa olor, millor dir pudor, a cinisme del pitjor.

El civisme i el respecte a la llei i la convivència són valors culturals  que demanen radicalitat i intransigència i que no poden manipular-se a conveniència. Ni el carrer era de Fraga ni pot ser de conductors descerebrats i insolidaris. Si l’Ajuntament permet aquesta mena de conductes, qualsevol ciutadà podrà argüir que ell també pot saltar-se la llei quan li convinga. Dir que “ah no!!!, això només val els dies de futbol!!!”, és un argument molt feble. Potser jo estiga somiant truites, pixant fora de test o siga víctima d’unes febres tercianes. Pregue a les autoritats que ens governen (i la cosa ve de molt, molt lluny) que em traguen d’aquest estat catalèptic i em facen entrar en raó perquè, en cas contrari, igual em troben pels carrers saludant a tothom i diguent allò de “Soy el jefe, esto es champagne, feliz Navidad” (pel.lícula de Frank Capra) i acabe les festes a Bètera. Bon Any!!!!!!

Com era d’esperar, els governs de la Nau i el Botànic s’han trobat amb un seguit d'hipoteques en forma de decisions aprovades en el passat que, normalment, generen drets legals i, per tant, costos importants de qualsevol reversió i/o modificació, a banda de suposar un focus de conflicte amb els interessos en joc. A això cal sumar les “dissensions” internes en els partits d’esquerra que fan coalició, on el PSPV-PSOE s’ubica nítidament a favor del continuisme mentre que Compromís i Podemos tenen per costum alçar la veu  però (perquè la sang no arribe al riu i no trontolle la coalició) triguen poc a transigir intentant introduir canvis marginals que no arriben a ser percebuts per la ciutadania com a canvis significatius. És el regnat de la Realpolitik, amb la seu a dosi de  possibilisme, pragmatisme polític i cinisme.

En el Botànic tenen, entre altres molts temes punyents, el repte del Puerto Mediterráneo d'Intu del qual, si de cas, ja en parlaré altre dia. Avui m’interessa una trilogia que afecta més directament el govern del la Nau: el PAI del Grau, el PAI de Benimaclet i la ZAL. En el primer cas, després d'un cert rebombori i de l’escenificació de la dissensió, els tres partits signaren una pax romana y el tema deixà de ser noticia amb la qual cosa cal suposar que prompte o tard assistirem a un urbanicidi que ha estat coent-se a foc lent des del 2004 i que ara comença a estar ja “madur”. En el cas de Benimaclet, el que fou un dels primers PAI de l’era de Rita va quedar en suspens i ara, de la mà de Metrovacesa, torna a prendre cos un projecte que, en lloc de generar un continuum decreixent per a tractar adequadament la trobada amb l’Horta, manté una elevada edificabilitat i “a canvi” de “liberar suelo verde” (uns equipaments i uns innecessaris horts urbans) manté la pantalla arquitectònica i dues torres de 30 altures. De nou, rebombori, dissensió i pau.

Què volen que els diga de la ZAL? El projecte no té ni cap ni peus i parlar de la inversió realitzada és pur cinisme, tan trist com carregar el problema a la reclamació indemnitzatòria del SEPES. El Port ja fa anys que hauria d'anar desplaçant-se poc a poc a Sagunt en lloc de no enmendalla i mamprendre la boja ampliació nord amb efectes mediambientals molt greus. Una ZAL reduïda a 300.000 metres quadrats no resol cap problema de futur. Superar els 674 milions de contenidors amb l’horitzó d’arribar a 100 milions en sis anys no és cap bona noticia, malgrat les felicitacions mútues i la foto de família. L’estratègia hauria de ser un altra però, com sempre, el debat seriós no hi és present.

En el tres casos esmentats el benefici per a la ciutadania és discutible. En els dos primers perquè responen a la ja coneguda voracitat immobiliària i en el cas del port (un important actiu econòmic) perquè les decisions estratègiques preses des de fa anys (i que continuen) són, al meu parer, errònies. També en tots els casos es tracta d'actuacions no reversibles com passa en tots els temes territorials. Una errada dura moltes generacions i només algunes vegades –com ha passat amb la Marina- es pot fer de la necessitat virtut i aprofitar els desencerts. Les hipoteques del passat esdevenen hipoteques de futur i la ciutadania no vota el possibilisme. Millor parlar clar (quan no es pot fer res) que introduir petites millores -com el corredor verd de la ZAL- que  no alteren el resultat final d’un territori governat per falcons. Em posaré la música de Limbotheque per a relaxar- me.

És evident que ningú dona un duro per la reforma de la Constitució, malgrat algunes tímides demandes. No volen i prou. I això que hi ha raons més que fonamentades per a procedir a una reforma radical perquè, si no es fa, el procés de deslegitimació és imparable i més prompte que tard caldrà que en fem una de nova. Cosa que, d'altra banda, resulta atractiva. No cal ser tan radical com Jefferson (cada generació te dret a fer la seua Constitució), però, Déu ni do, ja toca.

Pérez Royo ha demostrat amb arguments difícilment rebatibles que la Constitució de 1978 estigué farcida de defectes de naixement. Fou una constitució que adaptà les Leyes Fundamentales del Movimiento a la nova situació política i d'aquí vingué la transició suau i l’alternànça. Calia deixar-ho tot lligat i ben lligat; respectar els interessos dels que havien guanyat la guerra; consolidar constitucionalment la monarquia imposada per Franco; introduïr en la llei electoral la desviació del principi d’igualtat política (en el Senat no hi ha desviació: directament no s’aplicà  el principi); i per últim, descafeïnar al màxim les aspiracions “separatistes”, consagrar un absurd café para todos i prohibir la federació de comunitats autònomes (cordó sanitari per a Euskadi/Navarra i Catalunya/País Valencià).

Hom pot entendre que en 1978 no hi havia més marge amb els militars defensant la sagradaunitat d’ Espanya i la restauració monàrquica però, una vegada en l’ OTAN i en la UE, és a dir, a finals dels 80, ja tocava una reforma en profunditat a la qual es negaren els partits majoritaris. 40 anys després l’edifici fa aigües per tots els costats i el “bloque constitucional” és una pura resistència al canvi i una defensa de l'statu quo. I Felip VI juga a fons tot sabent que estan en qüestió ell i la monarquia. Una monarquia que -com totes- és un insult a la intel·ligència i que a casa nostra és, a més, una imposició de Franco que mai no ens han deixat votar en referèndum. A més, amb els patriotes de Vox, Ciudadanos i PP, ara “no és moment” i , evidentment , és inviable la reforma. Igual ens fan una Constitució de l’Antic Règim , eliminen les autonomies, els drets humans i el que calga.

Sus señorías poden continuar aquest camí a enlloc, però  la Constitució de 1978 acabarà en la paperera. Al temps.